ANY XL – Núm. 432 FEBRER 2019
Preu 1.- €
BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA
AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE FEBRER DISSABTE 9. a 2/4 d’11 del matí. Visita cultural guiada a la Real Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Trobada a l’andana direcció Fondo de la parada Avinguda del Carrilet de la línia 1 del Metro. DISSABTE 23, Excursió Coneguem Catalunya núm. 364. Visita a Balsareny per assistir a la festa de Traginers. Inscripcions fins el dia 15.
EN PREPARACIÓ PER AL MES DE MARÇ DIVENDRES 8, a 2/4 de 8 del vespre. Conferència: Sostenibilitat econòmica, social i política del sistema de pensions, a càrrec de Mercè Perea, representant pel PSC al Congrés dels Diputats. DISSABTE 9, a 2/4 d’11 del matí. Visita cultural guiada al Palau de la Balmesiana. Trobada a l’andana direcció Fondo de la parada Avinguda del Carrilet de la línia 1 del Metro. DISSABTE 16, a les 7 del vespre. Concert de piano, a càrrec de Miquel Gusi. Interpretarà obres de Bach, Chopin, Haydin entre d’altres. DIJOUS 21, a 2/4 de 8 del vespre. Conferència: La simbologia maçò-nica, a càrrec del senyor Ernest Ruiz, Sereníssim Gran Mestre del Gran Orient de Catalunya. REPRESENTACIONS DE L’OBRA: Feliçment, jo sóc una dona, a càrrec del Grup de Teatre Margarida Xirgu i la Secció d’Amics de l’Alpha 63 de l’Ateneu: -DISSABTE 30, a les 6 de la tarda, a La Lleialtat Santsenca, c/ d’Olzinelles 31, Barcelona. -DISSABTE 6 d’abril, a les 9 del vespre, al Casal Font d’en Fargues, c/ de Pedrell 67-69, Barcelona.
TALLERS CURS 2018-2019 ES OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat
Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet
EDITORIAL El passat 31 de gener, a la nostra sala d’actes, va tenir lloc un brillant recital poètic en commemoració dels vint-icinc anys de la mort de Vicent Andrés i Estellés (no es va poder celebrar el 2018). Els mots i els versos del poeta valencià s’escamparen, aquell vespre, per tots els racons de l’Ateneu. La vetllada no podia ser més oportuna. No feia ni quatre dies que l’estàtua que Estellés té dedicada al seu poble natal, Burjassot, va ser atacada i tombada per un grup de brètols. D’uns intolerants que ignoren que amb la violència mai podran vèncer la força i la tendresa dels poemes del fill del forner. Els veïns del barri de Sant Josep de l’Hospitalet estan escamats. No veuen gens clara la construcció d’uns 900 nous habitatges al voltant de l’antiga fàbrica de Cosme Toda. No agrada gens ni mica que es construeixin edificis de 13 plantes -48 metres d’alçada!-, tot i que la majoria de blocs en tindran menys. Tampoc satisfà que l’increment d’estadants que aquesta urbanització suposarà pel districte no vagi acompanyat d’un augment paral·lel, en el temps, dels serveis públics ja prou col·lapsats a hores d’ara. Tot just canviar d’any, el passat dos de gener, ens deixà l’escriptor Ramon Folch i Camarasa. Autor d’unes vinti-tantes novel·les, basades en experiències personals, en què retratava la societat de l’època, va guanyar els més importants premis de les lletres catalanes. Escrivia amb un llenguatge planer i directe que el feien molt atractiu pels lectors. Una altra faceta en la qual excel·lí va ser en la traducció de grans obres de la literatura universal. Ell fou un dels responsables d’acostar-nos, en català, als mons literaris de Faulkner, Hemingway, Huxley, Greene, Mailer, etc. També li donà molta popularitat ser el guionista del còmic Les aventures d’en Massagran. El recordarem. I el continuarem llegint.
M FEBRER
PORTADA COSES DE L’HOSPITALET EL CARRER DEL XIPRERET (Publicat en el Xipreret núm. 1 de gener de 1980 )
E
l "Diccionario Geográfico Universal', imprès als tallers de Josep Tornar de Barcelona el 1831, en parlar de l'Hospitalet, diu que una de les seves indústries principals és l'elaboració d'exquisides blondes "en cuya ocupación se dedican las mujeres". Jo, de menut, havia sentit explicar a la mare que la meva àvia, l'Emília Milà, ben entrat el segle actual encara es dedicava a aquesta tasca i que feia d'encarregada d'un grup de puntaires del veïnat. En Miquel Romeu i Mumany, en unes notes que escrigué a les seves velleses, confirma aquesta feta i explica un detall ben curiós: Que l'esposa de l'Anton Mullerach, que vivia al carrer del Xipreret, al costat mateix de ca la Vidala, féu al coixí la blonda d'un ventall destinat -admireu-vos- a una personalitat tan important en el món de la política internacional com fou la reina Victòria d'Anglaterra. Com podeu veure, doncs, el carrer del Xipreret, un dels més menuts del nostre poble, només era menut de mida, però no d'empenta ni d'ambicions ni d'esperit cosmopolita. Encara avui és ell qui manté ferm i ben enlaire l'estendard de la personalitat hospitalenca. En bona part de la nostra història, aquest carreró ha fet sentir la seva presència. Per exemple, "l'Harmonia", avui "Ateneu de Cultura Popular" formà part de la finca coneguda amb el nom de la Torre Blanca de la qual ja es parla en documents del segle XI. Aquesta finca tingué tal pes específic, que, del petit hospital que donaria origen el nostre topònim, se'n digué en principi “Hospital de la Torre Blanca". Això fa que l'Harmonia sigui, ara, una de les fites més antigues del nostre passat. 'També s'afirma que fou per aquests indrets, tal vegada a la Casa de les Finestres Gòtiques, on es signà -entre un grapat d'estrangersel Conveni de l'Hospitalet, derivat del Tractat d'Utrech, que provocà la caiguda de Barcelona l'11 de setembre de 1714, data que encara avui commemorem. Finalment -l'espai mana- una altra nota curiosa. El carrer del Xipreret, que començava al torrent de Can Riera i al qual confluïen els carrers del Centre i de les Eures, desembocava al carrer Major arran
2
mateix de la placeta on hi havia la font del comú. Aquesta placeta, que al segle XVIII se'n diu de la Carnisseria, és batejada al segle següent amb el nom de "Placeta del Rei". La nota curiosa és que un carrer que durant tants anys anà a parar pràcticament a una plaça amb reminiscències monàrquiques, no s'hi arribà a acostumar. I cap als anys 30 s'autodenominà carrer dels Republicans. L'esperit d'aquest nom, que en aquells temps volia significar, més que un canvi de sistema, una aspiració de llibertat i una afirmació de catalanisme, ha perdurat sempre en aquest racó de l'Hospitalet. I aquest és un dels seus principals orgulls FRANCESC MARCÉ I SANABRA
Fotos:
Coberta: carrer del Xipreret Portada: Casa de les Finestres Gòtiques
3
CONVERSES
ÓSCAR ESCUDER President de la Plataforma per la Llengua
Entrevista realitzada per Francesc Marco-Palau
(Barcelona, 1968) Llicenciat en medicina i cirurgia per la Universitat de Barcelona (1992) és especialista en cirurgia maxil·lofacial. Membre de les Societats Catalana i Europea de Cirurgia Cranio-maxil·lofacial, treballa a l’Hospital Parc Taulí de Sabadell i al sector privat. Pare de tres fills. Desenvolupa una intensa activitat esportiva, especialment triatlons
43 anys després de la dictadura per què existeix encara una Plataforma per la Llengua? Doncs perquè la situació encara no és normal. No tenim una situació que es pugui considerar adient, ni normal, per a una llengua a Europa amb més de 10 milions de parlants.
_________________________ * Agraïm a la revista LA CORBELLA, la gentilesa d’accedir a la nostra demanda de reproduir aquesta entrevista publicada en el número 32, hivern 2018/19.
4
És optimista? Quina anàlisi en fa, de la situació de la llengua avui? Sí, soc optimista. Ho soc per naturalesa, això no treu que no vegi la realitat. La realitat no és la que ens agradaria ni la que la vitalitat i empenta de la llengua catalana es mereix: tenim moltes mancances, la majoria derivades de la desprotecció (i sovint atac) legal, i això repercuteix en pràcticament tots els àmbits d’ús de la llengua. La desprotecció legal repercuteix en la justícia, en l’acollida de nouvinguts, en l’etiquetatge i instruccions de productes, en el lleure, només per dir-ne alguns. Això s’ha d’acabar! A Madrid, tant amb governs conservadors com amb executius progressistes, la llengua continua tenint dificultats. És clar, és la concepció monolingüe de l’estat en si, independentment de qui mani. Realment la diversitat lingüística els fa nosa i, quan no tenen més remei “ens toleren”. Aquí, a més, faré el matís que dir progressista a un govern del PSOE és, això sí, ser realment optimista. L’Estat espanyol fa cinc segles que és així i res fa pensar que vulgui canviar. L’Estat francès és igual o encara pitjor, perquè ha estat més eficient a l’hora d’assolir l’objectiu de la uniformitat. A l’Alguer la llengua no genera cap rebuig i si de debò es comença a ensenyar a l’escola regularment i bé a partir del proper curs això seria un punt d’inflexió des d’on recolzar una millora important i real de la situació. I Andorra és un reducte de quasi normalitat, però condicionat per la mida. La Generalitat de Catalunya ha fet els deures en matèria lingüística? No completament, si no Plataforma per la Llengua ja no existiria. De vegades per manca de competències i per bel·ligerància de l’Estat, altres per manca de visió o per por no s’ha fet tot el que s’hauria hagut de fer en tots aquests anys. Ara bé, és evident que la situació avui és molt millor que abans de la recuperació de la Generalitat a la mort del dictador feixista. Molts atacs a la llengua es dirigeixen a l’escola catalana i a TV3. Són les nostres principals estructures d’estat? És evident que l’escola i tv3 han estat pilars fonamentals de l’aprenentatge i normalització de la llengua per a tothom. Han estat i són
5
bàsics i molt positius. Tant l’escola com la CCMA fan una gran feina i de qualitat. Algunes mancances? Segur, i cal millorar-les. I també cal tenir present per part de tothom que perquè la llengua es normalitzi en el seu ús en tots els àmbits no n’hi ha prou amb saber-la: cal tenir àmbits on l’ús sigui fàcil i no s’hagi de ser un militant de la llengua. Penso per exemple en els joves que dominen la llengua, però surten de l’escola i ni cinema ni videojocs ni plataformes digitals ni tantes altres coses. Poden acabar tenint la sensació que no els és útil haver-la après! Això ho hem de revertir. La Plataforma per la Llengua va néixer el 1993 a partir d’un grup de joves activistes de la Vila de Gràcia, amb Martí Gasull al capdavant. L'adéu sobtat de Gasull en una expedició a l’Himàlaia, el setembre de 2012, va sacsejar l’entitat. Què en queda, avui, del seu activisme? Pensem que queda tot, en Martí Gasull va plantar i regar durant molt de temps una planta que ha crescut i s’ha fet gran. Els temps canvien i els tipus d’activisme també. N’hi ha de molt més variat que abans. I l’entitat, per sort, va creixent a bon ritme. Amb 18.000 socis, actualment l’ONG del català és la tercera entitat cultural del país. Això suposa una responsabilitat afegida? Sí, probablement després d’Òmnium Cultural i l’ANC som l’entitat més gran del sector del país. I fons on nosaltres sabem l'entitat específicament de llengua -almenys- més gran d'Europa. Això ens dona un plus de responsabilitat, i entre altres coses per això mirem de fer-ho el millor possible. Penso que ens n'estem sortint raonablement bé, tot i que també tenim òbviament coses a millorar. Treballeu al conjunt de territoris de parla catalana. Com ho feu, tenint presents les diferents circumstàncies polítiques i sociodemogràfiques de cada territori? Fàcil de dir i difícil de fer: ens adaptem a cada realitat. Tant a nivell de com està la llengua a cada territori, com a nivell legal, de relació amb altres entitats, etc. El 2017 vau obrir una seu a la ciutat de València, on ja treballàveu des de feia molts anys. És la normalització de la llengua al País Valencià un dels objectius prioritaris?
6
És clar, és el segon territori amb més població del domini lingüístic i durant molts anys ha tingut un Govern obertament hostil a la llengua. Esperem que això no torni a passar mai més i que la llengua s’acabi normalitzant també al País Valencià. A l’Alguer, aquests darrers mesos heu desenvolupat campanyes d’impacte (el llibre-disc Mans Manetes, el restabliment de la connexió aèria amb el Principat). Quina rebuda hi tenen les accions de l’entitat? La veritat és que fabulosa! Ja he dit abans que a l’Alguer la llengua no genera cap rebuig (com hauria de ser arreu) i, com que les coses que proposem no van contra ningú sinó que afavoreixen tothom, l’acollida és molt bona. Enguany, heu obert delegació permanent a les Illes. Quines expectatives teniu? Sí, a les Illes havíem fet feina històricament i també més recentment. Amb el creixement de l’entitat i un grup de voluntaris locals hem obert la seu a Mallorca i ja estem fent molta feina. Com al País Valencià, esperem que mai més tornin a tenir Governs a qui el català els faci nosa i pensem que la nostra feina allà pot ajudar molt a millorar -i eventualment normalitzar- la situació del català.
A Catalunya, en ple procés sobiranista, l’entitat va posicionar-se a favor del referèndum de l’1 d’octubre i aquests mesos ha estat sovint present a Waterloo. És indissociable la defensa de la llengua amb un compromís de país? Bé, en el nostre cas, sí. Quedi clar que durant molts anys Plataforma per la Llengua no es va posicionar políticament perquè està clar que teòricament per donar igualtat de drets a llengües i parlants no caldria 7
un estat propi. A Bèlgica, Suïssa, Canadà i Finlàndia en tenim uns exemples. Però l’Estat espanyol ens ha demostrat abastament -i ho continua fent dia sí, dia també- que no pensa canviar i que ens vol continuar tractant com a ciutadans de segona o de tercera. No pot ser que segons quina llengua parlis tinguis un o altre tracte per part de les institucions de l’Estat! Això en qualsevol democràcia avançada és intolerable! I a Espanya no només es tolera sinó que l’Estat ho afavoreix. Cadascú que tregui les seves pròpies conclusions! De fet, la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, avui a la presó, va ser membre durant molts anys de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua. Què en pot dir? Em podria senzillament remetre a les conclusions de la pregunta anterior. Però per ser més explícit: ho trobo intolerable i altament antidemocràtic. La Presidenta Forcadell està tancada per haver permès un debat al Parlament! Li demanen 17 anys de presó per això! Espanya ens demostra amb això dues coses: una, que no és una democràcia homologable i, dos, que estan desesperats i disposats a fer qualsevol cosa per mantenir la gallina dels ous d’or i el seu orgull imperial intactes. És la prova que han perdut. Ara cal que nosaltres sapiguem guanyar. Crec que la majoria social ja la tenim. Durant aquests anys s’ha parlat molt de les llengües de la Catalunya independent, d’oficialitats i cooficialitats. És un debat superat? No, és clar que no! És un debat que haurem de tenir quan siguem un estat independent. El que volem a Plataforma per la Llengua és un país amb ciutadans el més plurilingües possible (jo diria que pràcticament tothom hauria de saber almenys 4 llengües), on no es discrimini a ningú per raó de llengua i on el català sigui la llengua comuna i de cohesió social, i on a més es promogui tant com es pugui el correcte aprenentatge de les llengües que conviuen a casa nostra (àrab, amazig, romanès, rus, wòlof, etc.). Què pot fer un ciutadà del carrer a favor de la llengua? Moltes coses, i la primera és fàcil i barata: parlar-la sempre i amb tothom arreu del domini lingüístic! A partir d’aquí: consum i hàbits lingüísticament responsables. I, a més, fer-se soci i/o voluntari de Plataforma per la Llengua; i reclamar a les empreses, institucions i organismes que no respecten els seus drets lingüístics, que ho facin. 8
ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS DIADA DE REIS A L’ATENEU
U
na vegada més la màgia ha arribat a l’Ateneu. Melcior, Gaspar i Baltasar, els Reis d’Orient han acudit a la cita ineludible que tenen amb els nens i nenes -els familiars dels quals ho havien sol·licitat prèviament- que volen rebre un regal de les seves mans. Hem comptat fins a trenta-vuit visites reials a la nostra seu. Aquest acte, que va començar com una trobada familiar i d’amics, ha anat prenent força any rere any, convertint-se en un dels més importants de l’Ateneu. L’organització d’una activitat com aquesta és, com podeu suposar, força laboriosa, però dur-la a terme ens omple de satisfacció.
SS.MM., a petició nostra, van començar la seva tasca el dia 21 de desembre, amb una prematura aparició per visitar els alumnes de l’escola Canigó i perquè aquests els poguessin entregar llurs cartes. Una rara sort o privilegi, ja que no els podia veure cap més nen. Després de les festes de Nadal i Cap d’Any, va ser quan els va venir la feina grossa, que enguany fou de dos dies. El 4 de gener, Melcior, Gaspar i Baltasar arribaren, de bon matí, a l’Ateneu, disposats a recórrer llars d’avis de l’Hospitalet. Com de costum, van
9
aparcar els camells i enfilant-se als cotxes que els teníem preparats, els xofers emprengueren la marxa. Primer de tot, la visita del Centre de dia Jardinets, al barri del Centre, on els avis, després de rebre els regals i parlar una estoneta amb els Reis, els obsequiaren, així mateix, amb un cistellet de llimones del llimoner que creix al seu jardí. Després, Ses Majestats van continua cap a Bellvitge, a la Residència Feixa Llarga, per compartir obsequis, somriures i torrons amb els avis allà allotjats. A migdia, com és natural, calia fer una paradeta per dinar, descansar una mica i recuperar forces per tal de reprendre el camí. Els avis de la Residència Jericó, del barri de Sant Josep, ja els estaven esperant impacients, i, seguint amb el tarannà del matí, l’alegria va estar present durant tota la visita. Finalment es dirigiren cap al barri de la Torrassa, a la residència que du el seu nom, on també eren rebuts amb il·lusió, i van passar l’estona berenant i parlant amb els avis enmig d’alegries i emocions. Els tres Mags no obliden pas que, els avis, durant molts anys, han fet arribar la màgia d’aquesta festa als seus fills i néts, i per això ells els volen compensar fent-los ara, cada nova diada de Reis, el regal d’una estoneta de felicitat. Reis, patges i xofers, com que ja havien acabat la tasca del primer dia, es retiraren als respectius allotjaments. I ja som al gran dia! SS.MM, enguany una mica més descansats, van pujar a les carrosses reials. Després de voltar pels carrers i saludar i tirar caramels a dojo, la Cavalcada acabava el seu recorregut a la plaça de l’Ajuntament, davant de la Casa de la Vila, on els Reis d’Orient feien el discurs final, i tot seguit espetegaven els focs artificials. Mentrestant a l’Ateneu començaven a arribar els infants. A poc a poc anaven entrant a la sala d’actes, fins que aquesta va quedar plena de gom a gom. Els nens els esperaven impacients, amb la seva il·lusió intacta, enlluernats per la màgia que els envoltava. Quan van veure pujar els Reis Mags a dalt de l’escenari, acompanyats dels par-
10
ges, i que els saludaven i s’asseien als trons disposats a obsequiarlos, l’activitat que bullia a la sala va pujar de to. Els patges, després de buscar el regal, agafaven de la maneta el nen o la nena corresponents, i els acompanyaven fins el rei escollit, qui, a més a més, els donava caramels i parlava una estoneta amb cadascun. De vegades, tot i haver escollit un rei, de sobte, canviaven de parer i en volien un altre, però això no interferia de cap manera en la bona marxa de l’acte. El més important en aquells moments era fer feliç la mainada, mentre els pares, avis, germanets, tiets, etc., amb els mòbils a punt, gaudien d’allò més fent fotos per immortalitzar l’acte. En acabar, els organitzadors estàvem contents per haver contribuït a fer feliços els nens i les nenes del nostre entorn. Però també, al mateix temps una mica tristos, amb la recança de no poder fer arribar aquesta alegria a tants infants que pateixen arreu del món i veure com la il·lusió il·lumina, ni que sigui per uns instants, les seves carones. Malauradament, la nostra capacitat és limitada. Agraïm la valuosa participació dels que ens heu ajudat a desenvolupar aquest acte, tant els antics col·laboradors com els patges incorporats enguany (membres de Cor de Nit, coral que assaja a l’Ateneu), ja que sense tots vosaltres no hauria estat possible. Esperem tornar a reunir-nos l’any que ve compartint el mateix l’afany il·lusionat. Text: ANTÒNIA CALDÉS Fotos: MONTSERRAT CAMPRECIÓS Fotos:
1, Els Reis de l’Ateneu i col·laboradors 2, Els nostres simpàtics patges
RECORDEU: Podeu portar els Xiprerets que vulgueu relligar, només fins el dia 28 de febrer.
11
VISITA CULTURAL - Museu Marítim de Barcelona
E
l dissabte 12 de gener, unes 17 persones vàrem fer la primera visita matinal de l’any 2019 dirigint-nos al Museu Marítim de Barcelona, que està ubicat a l’edifici de Les Drassanes. Aquesta vegada ho férem mitjançant audioguies, que, a mesura que entràvem a les diverses sales, ens anaven explicant el seu contingut. L’edifici, d’estil gòtic, fou construït en la seva primera etapa entre els anys 1283 i 1328, i conserva alguns trams de la muralla que, antigament, envoltava Barcelona. Actualment s’hi han realitzat reformes i ampliacions, però sempre respectant l’estructura original.
En aquestes drassanes es van construir centenars de naus i galeres, Barcelona va ser durant molt de temps un dels indrets de la Mediterrània més ben preparats per a la construcció naval. Vam passar per diverses sales que contenen moltes maquetes de vaixells i estris de navegació. També hi ha instal·lades pantalles de vídeo que descriuen curiositats sobre temes marítims. La sala anomenada Roger de Llúria alberga una reproducció, a mida natural, de la galera Reial de Joan d’Àustria, que vàrem trobar magnífica i impressionant. En una sala d’exposicions temporals, n’hi ha una sobre Antoni Benaiges, un mestre que, als seus alumnes de l’escola rural d’un poble de la província de Burgos, els va prometre que els hi portaria el mar, i, com és natural, no va poder complir mai aquesta promesa. Des de l’any 1999, el museu s’ha obert a la ciutat, i també es fan servir part dels seus espais per a la celebració d’actes diversos. Aprofitant la bonança del dia, vàrem anar passejant pel moll de la Fusta fins a trobar el Pailebot de Santa Eulàlia, i vam pujar a dalt per fer una ullada a l’embarcació. Aquest pailebot és un dels velers més antics que es troben a la Mediterrània. Com a curiositat us explicarem que és amb el que, cada any, arriben els Reis Mags de l’Orient a la ciutat de Barcelona el dia 5 de gener. Després, com de costum, tots plegats, vam fer la cloenda de la matinal amb un dinar. ISABEL SEGARRA
12
CONEGUEM CATALUNYA Excursió núm. 363. CALÇOTADA. Visita al: Castell d’Escornalbou. Dissabte 26 de gener de 2019
C
ada any, per aquestes dates, el grup d’excursionistes de l’Ateneu, ho aprofitem per fer una sortida que inclou una “Calçotada”. Aquesta vegada va tenir força èxit, ja que el nombre d’assistents va pujar fins a 51. Com en cada excursió, a les 8 del matí en punt, vam emprendre la marxa cap a Riudecanyes (comarca del Baix Camp), dirigint-nos a l’autopista AP 7, per trobar, primer de tot, l’àrea de servei del Penedès, on férem la paradeta per esmorzar, una mica més ràpida que de costum, ja que a les 11 teníem programada la visita al Castell d’Escornalbou.
Val a dir que, algunes persones van tenir dificultats per arribar fins a l’entrada del castell, ja que el camí, a part de fer pujada, estava cobert de pedres planes de diferents mesures i s’havia de vigilar per no caure. Un cop a dalt vàrem fer dos grups per tal de facilitar l’explicació de les guies, i començar la visita.
El castell està documentat el 1153. El 1165 fou cedit per erigir-hi una comunitat de canonges agustinians i el 1580 s’hi establí un comunitat de
13
franciscans. Des de la desamortització de Mendizábal, el 1836 ,el castellmonestir, va quedar força malmès, i en aquell estat ruïnós el va adquirir el diplomàtic i bibliòfil Eduard Toda, que el restaurà amb un estil molt lliure entre 1910 i 1925. Toda va reunir una gran col·lecció de llibres i de ceràmica de la qual encara en resta una bona part. Ens va explicar la guia que, en un moment donat, per tal d’aconseguir que li fos concedit un títol nobiliari, Toda va convidar el rei Alfons XII, el qual hi va pernoctar i va dormir en el dormitori més luxós. Es conserven una part del claustre, l’església romànica i la sala capitular, que també vam poder veure. Acabada la visita, que va resultar una mica llarga, vam dirigir-nos amb l’autocar cap al restaurant El Lledoner, on ens van servir una “Calçotada” ben completa i tot prou bo, que vam degustar amb força gana ja que s’havia fet una mica tard. Vam fer un brindis amb el cava per continuar amb èxit les excursions i férem també la foto tradicional. A les 6 sortírem en direcció l’Hospitalet, on vam arribar sans i estalvis. Text: JAUME MARZÀ Fotos de l’excursió: ANTÒNIA CALDÉS
14
HOMENATGE AL POETA VICENT ANDRÉS I ESTELLÉS Recital d’una selecció dels seus poemes
E
l passat 31 de gener, un col·lectiu de recitadores i recitadors de l’Ateneu de Cultura Popular va voler retre un homenatge al gran escriptor valencià Vicent Andrés i Estellés mitjançant la lectura d’una selecció dels seus poemes. L’objectiu principal d’aquests recitals, tan sovintejats a la nostra entitat, és, a part del gaudi estètic inherent a la recreació d’obres de gran vàlua literària, l’aproximació a figures cabdals de la nostra literatura que mereixen ser conegudes i de vegades rescatades d’un cert oblit o desconeixement. De vegades aquesta distància es deu a la insuficient permeabilitat cultural entre els territoris de parla catalana. Per tant, és especialment d’agrair la iniciativa d’Antoni Prats, poeta i escriptor valencià i soci del nostre Ateneu, de proposar i conduir aquest recital que ens va permetre entrar en contacte amb el màxim exponent de la literatura valenciana del segle XX.
Vicent Andrés i Estellés, nascut a Burjassot l’any 1924 i mort a València l’any 1993, va dedicar-se professionalment a l’activitat de periodista, va arribar a ser redactor en cap del diari “Las Provincias” de València, càrrec del qual va ser acomiadat sobtadament l’any 1978, probablement per motius ideològics. Aquesta circumstància, malgrat la frustració ocasionada, li va permetre dedicar-se més intensament a la seva autèntica passió, la literatura. Al llarg de la seva vida va produir una extensa i variada obra literària, conreant diversos gèneres, tot i que és sobretot conegut per la poesia. El seus poemes han assolit una gran popularitat, especialment al País Valencià, essent molts d’ells musicats, de manera que sens dubte es pot dir que és el poeta nacional del País Valencià, a l’estil del que Salvador Espriu o Miquel Martí i Pol representen al Principat. Com passa en la majoria de la poesia de mitjan segle XX, per exemple Espriu o Vinyoli, la temática de la mort i la consegüent proble-
15
màtica existencial ocupen un lloc destacat. O i més, si tenim en compte la mort de persones tan properes com el seu avi, assassinat per un germanastre quan Vicent tenia un any, o d’una filla seva, tot just un nadó. La devastació i les matances de les grans guerres del segle passat, junt amb el terror implantat després per la dictadura franquista, van influir en ell de manera decisiva. Això no obstant, la seva gamma de registres és molt àmplia tractant les relacions amoroses, amb uns interessants vessants eròtics, el paisatgisme, els costums, així com l’eclosió de diverses formes de sensualitat, inclosa la gastronòmica. Molt especialment són valorats els seus textos de caire cívico-polític. Sempre que fou requerit, es va involucrar en les activitats públiques, participant en tota mena d’actes reivindicatius.
El guió del recital, escrit i presentat per Antoni Prats, va fer un recorregut per la vida del poeta i les diferents temàtiques abordades en la seva obra, intercalat amb la lectura de divuit poemes a càrrec de Francesc Cabrera, Antònia Caldés, Teresa Casado, Dolors Nat, Dolors Sala i el propi Antoni Prats. Aquesta tria dels poemes il·lustrant els arguments exposats pel narrador, va fer copsar fins a quin punt Andrés i Estellés sedueix el seu lector o oient amb un llenguatge planer i ric alhora, profundament valencià, però accessible i familiar a tot l’àmbit del català. El conjunt de rapsodes va traslladar equilibradament l’emoció i el significat dels poemes, tan aviat ombrívols (Hotel París), dolorosos (Cançó de bressol), amorosos (Sonata a Isabel) fins i tot amb càrrega eròtica (Els amants), epicuris (El vi, El pimentó torrat) o patriòtics, com ara Assumiràs la veu d’un poble, el qual recitat per tot l’equip va donar cloenda a una vetllada molt ben valorada per un considerable nombre d’assistents, tenint en compte que els recitals poètics tenen un seguiment força selectiu. Text: JAUME MIRÓ Fotos: JOSEP AIJÓN. M. LLUÏSA GALAN
16
COL·LABORACIONS TERESA PÀMIES
I
nicis dels setanta del segle XX. Temps d’agitació extrema al nostre país. A la Universitat, el ritme de les classes és sovint trencat i substituït per assemblees d’estudiants i professors. Les reivindicacions obreres estan a l’alça. La vaga a la Seat de 1971, amb un treballador mort, té un fort ressò entre la ciutadania malgrat els esforços del règim per evitar que la notícia s’escampi. Les manifestacions d’estudiants i obrers al carrer són durament reprimides pels grisos. Els detinguts són innombrables. La dictadura franquista s’aferra a la raó de la força i dóna les seves últimes fuetades: el març de 1974 executa Puig Antich a la presó Model i el 27 de setembre de 1975 afusella, a Cerdanyola del Vallès, el militant d’ETA Jon Paredes Manot, Txiki, de 21 anys. En aquest convuls context, molts catalans es refugien en la lectura d’un llibre, recentment editat, que transmet aires de llibertat vinguts de nord enllà. És Testament a Praga, de Tomàs i Teresa Pàmies, que obté el Premi Josep Pla de Narrativa de 1970. Testament a Praga alterna trossos de les memòries de Tomàs Pàmies, pagès de Balaguer, que lluità al costat de la República, amb les cartes que la seva filla, Teresa, escriu des de París on viu exiliada. Praga és la ciutat que els uneix a tots dos. És on visqueren, junts, bona part del seu exili i on el pare morí el 1966. Moltes de les cartes de l’autora, que escriu quan ja té més de cinquanta anys, expressen la seva profunda indignació per la invasió de la capital txeca pels tancs soviètics el 1968. Una intervenció que esclafà el breu període de llibertat viscut pel poble txec, conegut com la Primavera de Praga. Els textos també traspuen la dolorosa decepció que sent per un règim, el de la Unió Soviètica, en què sempre havia confiat. Però això no és tot, l’obra transita, a més, per gairebé tots els esdeveniments polítics del segle XX. Teresa Pàmies hauria complert cent anys l’octubre vinent. Va néixer a Balaguer el 8 d’octubre de 1919. Segons els que la conegueren, era una dona de caràcter; una lluitadora permanent. Quan té disset anys, s’afilia al PSUC. Als vint, l’any 1939, travessa la frontera francesa en companyia del seu pare, fugint de l’horror franquista. La mare i els germans es queden a Catalunya. Ja no els torna-
17
ria a veure mai més. Va a parar a un camp de concentració i, posteriorment, a la presó de Fresnes perquè havia marxat sense papers. Quan surt, treballa a les granges del voltant a canvi de pa i sostre. Al cap de poc, creua l’Atlàntic en un exili que es fa llarg i penós. La República Dominicana, Cuba i Mèxic, són els seus destins. L’any 1947 torna a Europa, a Belgrad, Praga i París. El 1967 guanya els Jocs Florals que se celebren a Marsella amb la novel·la que duu per títol Mai de genolls. Tot un senyal de la seva determinació. Mentrestant, col·labora a les revistes Serra d’Or i Oriflama. I no és fins al 1971 -trenta-dos anys després de sortir-ne- que pot tornar a Catalunya, just per recollir el Premi Josep Pla. Teresa Pàmies va ser la companya de Gregorio López Raimundo, històric dirigent comunista. Col·laborà en el diari Avui des de la seva fundació, l’any 1976, fins al 2009. La seva columna, molt llegida, era seguida inclús pels seus contraris ideològics. Escrivia amb un estil directe i efectiu que era molt acceptat. Va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2001. Va ser la segona dona a obtenirlo després de Mercè Rodoreda. La seva obra és, bàsicament, el testimoni directe d’una època molt complexa com fou la de la Segona República i la Guerra Civil, al segle XX. És una brillant crònica contra l’oblit. Sobretot d’unes generacions, la d’ella i la del seu pare, que lluitaren per uns ideals de llibertat i democràcia, i que acabaren vençuts i ignorats. Els seus títols més destacats són de caràcter autobiogràfic i estan escrits amb un gran sentiment. Destaquen: Quan érem capitans, Va ploure tot el dia, Dona de pres, Amor clandestí, Quan érem refugiats, La filla del pres, Nadal a Porto, La filla del gudari, etc. Va morir a Granada el 13 de març de 2012. PERE JUHÉ I ORIOL
18
CONTE DELS CINC SENTITS: ASTANA
A
cabava de descobrir el petit poble d’Astana, enfilat a la muntanya per damunt de Martinet. Estava asseguda a la galeria de l’hostal, mirant l'imponent massís del Cadí, vestit per una capa fina de neu que s’esquinçava. Aquella galeria és un lloc privilegiat, tens la sensació que, allargant la mà, pots tocar la serralada. Allà tot és silenci, a mi m’agrada escoltar el silenci. Tanmateix els néts de l’hostaler, la Martina de sis anys i el seu germà de tres, varen sortir tot jugant i empaitant-se: ell reia, reia tant de gust que, en escoltar aquell dringar de sons, en varen encomanar l’alegria, i jo també reia. I ells voltaven la cadira on jo seia per protegir-se l’un de l’altre, i vaig formar part d’aquell joc fins que es varen cansar. La Martina va entrar a la casa i el nen, amb un gest espontani, va recolzar els seus bracets a la meva falda reclamant la meva atenció. Ens dèiem coses, vàrem jugar a fer-nos les mans presoneres. Vaig notar el tacte suau de la pell tendra com una carícia, com un regal: el tracte i el tacte amb un infant sempre és un regal. Vaig pensar que vivia uns moments afortunats, fins i tot el baf, la fortor que pujava del corral era estimulant perquè era natural. Preferible als olors de la ciutat, de gas de cotxes, de productes químics...i de tantes coses... La Martina va aparèixer amb unes llesques de pa i unes quantes preses de xocolata: després de donar-ne al seu germà, es dirigí a mi. -En vols? -em va preguntar allargantme una llesca i dues preses de xocolata. Vaig donar-li les gràcies: vaig menjar delerosa, i al mateix temps a poc a poc, aquell berenar que em semblava especial, cada mossegada era un plaer que assaboria el paladar però també em va semblar que tenia sentor d’infantesa, de sortida d’escola...que recuperava un paradís perdut. Els nens tornaven a jugar al meu entorn. La tarda donava un color blavós a la serralada. Amb un respir profund amb vaig acomodar a la cadira: "Ara Sí, tot és perfecte". CARME JORBA
19
LA MÚSICA
E
spellussant pels racons de la memòria, hi he trobat de sobte uns sons llunyans, oblidats, embolcallats però de tanta tendresa que els he pogut tornar a sentir talment com el primer cop que ho vaig fer, i d’això ja fa molts anys., -La Mare de Déu quan era xiqueta anava a costura a prendre de lletra- Aquesta cançoneta em porta de tornada a la meva infantesa, quan a la tarda, asseguda a la meva cadireta blava, allà, al costat de la mare, ella me la cantava mentre anava teixint jerseis per a tots. Va ser una època molt feliç. La millor de la meva vida, ara ho sé. Aleshores no en tenia consciència, però ara sí que recordo aquella felicitat. Quan la veu de la mare, fluixeta, serena, m’esponjava traient de mi cap mena de por que mai no pogués tenir. M’agradaven les seves cançonetes, i m’agradava la música. Per Nadal, quan la televisió encara no existia, si a la ràdio feien algun villancet, buscava la meva cadireta blava i m’asseia davant l’aparell embadalida i no me’n podien treure fins que no havia acabat. Em semblava que d’un moment a l’altre veuria aparèixer, d’aquella capsa sonora, tota la colla dels nens que allà a dins hi cantaven aquells refilets. Recordo la il·lusió que m'hauria fet que els Reis alguna vegada m'haguessin portat un piano. Però no un piano gros, vertical, ni de cua, no hi hauria pas arribat al capdavall del teclat per poder-lo tocar. No. Jo volia un piano petitó, a la meva mida. Un piano que, per veure’l, cada cop que passava per davant d’aquella botiga de joguines del carrer de la Cort, m'hi quedava una bona estona, mirant-me'l embadalida. De color blau cel, i amb les tecles blanques, de marfil autèntic...i si aixecaves la tapa de sobre, s’hi podien veure les arpes ben disposades en diagonal. talment un piano de debò, i el cert és que l'era! i jo amb els braços en creu l’abastava de punta a punta. Era un somni per a mi! Però, mai els Reis no es varen recordar de portar-me’l. Potser era que no m’havia portat prou bé i no me’l mereixia. A vegades, quan anava amb el pare, ens aturàvem a casa del graner, el Sr. Girona.
20
El senyor Girona era molt amic del pare. A més de vendre pinsos i gra per al bestiar, també venia i llogava pianos, manubris, clavicèmbals, i tota mena d’instruments de percussió. Allà, el pare sempre em deia allò que a mi m’agradava tant sentir. Deia: “Si estudies força, et compraré un piano”..., però per molt que jo vaig estudiar, mai no me’n va comprar cap....varen arribar temps difícils, i a casa els maldecaps no deixaven gaire espai per al meu tan desitjat piano. En fi, tampoc va arribar mai la sang al riu per aquest tema, i jo vaig oblidar aquella meva il·lusió, mentre anava donant alè a d’altres. D’aquesta manera em vaig anar fent gran, perquè la vida, a vegades cruel, té aquest privilegi: el de quedar-te a deure coses. I tant de bo que totes fossin de la mida d’aquell piano blau cel de la meva infantesa! La gràcia rau en tancar una porta, ja que sempre queda algun finestró per on entri un raig de sol, i també algun refilet d'ocell. I un dia vaig sentir el primer ocell d’una primavera. El tenia dintre meu. I darrera seu en varen venir d’altres. I tots plegats van omplir la meva vida de sons de rialles d'il·lusions noves, il·lusions serioses, de les de debò, d’aquelles que, si hi posava tot el meu deler, es farien realitat. MONTSERRAT GIRALT *********
L’ENTERRAMENT DE LA SARDINA
E
ren dues criatures. Deurien tenir un, potser quatre anys i l’altre dos. Estic gaire bé segura de les edats d’aquests dos marrecs. Però havien sentit parlar molt de l’enterrament de la sardina i no sabien per què, ni si era quaresma o alguna celebració més o menys habitual, no sabien res de res. Però veien colles de gent més gran que, tot i rient a cor què vols, anaven a enterrar la sardina, segons deien, i sí, perquè un d’aquesta colla duia una canya amb una sardina penjant, guarnida i tot amb un bon llaç a la cua, aquesta era generalment una arengada, normalment dita també guàrdia civil, les venien a les botigues de venda de bacallà, entre altres menges, però aquestes estaven tan ben posades en un barril de fusta que feien força goig. Un bon dia els marrecs, dels quals avui vull fer aquest escrit, van demanar a la mare que els donés una sardina perquè volien fer el que ells, amb tota l’energia dels pocs anys, en deien l’enterrament de la manera que la imaginació els donà a entendre. La mare, com qualsevol mare que vol complaure els seus fills i pensant que era una
21
cosa ben senzilla, no dubtà ni un moment a donar-los el preuat tresor. Els nenets o criatures la van agafar i l’embolicaren amb paper de diari. Ben embolicada, això sí, i a més a més s’endugueren un tros de pa per berenar. Després de dinar, cap a mitja tarda, tots dos solets se n’anaren a un campet que hi havia vora la casa on vivien. Era un camp petit, per això sempre li deien el campet. Arribà el moment tan esperat i, amb molta cura, agafaren el paquetet amb el pa i l’arengada. Ells però l’anomenaven “sardina”. Feia més per la festa que tenien prevista d’un moment a l’altre. Molt seriosos, això sí, s’encaminaren al campet. I com aquell que fa una gran obra d’artesania, amb les quatre manetes, feren un forat a terra amb bastant fondària i amb molta cura introduïren el paquet de la sardina. Amb la mateixa terra amb què havien fet el forat, el tornaren a tapar, per tant la sardina estava enterrada. Aquestes criatures, pensant que allò era el que havien de fer, s’assegueren a terra esperant? No ho sé. Però si que sé que hi estigueren una bona estona i ells, inalterables, tranquils, serens i molt formals, jo penso que fins i tot correctes. Quan de temps durà aquesta espera? No ho sé. El que sí que sé, perquè ho vaig observar a distància, és que, quan ja pensaren que n’hi havia prou, destaparen el forat, agafaren el paquetet de la sardina, l’espolsaren ben bé perquè era plena de terra (tanta estona enterrada, pobreta) i un cop neta, agafaren el pa i se la menjaren al bell mig del campet. Els semblà que era boníssima i que, a més a més, havien complert amb alguna cosa que no sabien què era. A mi em meravellà la gran il·lusió que aquests xiquets posaren en aquests fets i que no em vinguin que va ser una criaturada difícil d’entendre. Això passà així com ho explico perquè en vaig ser una de les protagonistes. També recordo que vaig desitjar ser més gran per anar amb una colla que tinguessin una canya amb una sardina ben lluïda, cantant cançons, mentre enfilaven el camí cap a la Font del Cuento. AMPARO PUJADAS
EL NOM I LA COSA SENSIBLERIA I SOLIDARITAT s sorprenent com la natura és capaç de motivar els éssers vius
per tal de reproduir-se i perdurar. Inclús els humans, els més É intel·ligents sol dir-se. Què direm si no del cadell que de seguida s’afanya a xuclar l’aliment del primer mugró que troba? En realitat, és l’únic impuls netament instintiu que els psicòlegs reconeixen també en nosaltres, acabats de nàixer. Però altres respostes emocionals del nostre comportament, també comunes arreu, ens fan sospitar que són degudes en bona mesura -potser quasi del tot- a algun impuls natural. Per exemple, la tendresa que ens desvetlla la presència dels menuts, sobretot el candor de la seua ignorància. Darrerament ha sigut notícia, insistida fins al patetisme, l’esllavissada d’un xiquet de dos anys per un forat impracticable, d’uns setanta metres de profunditat, en terres del sud-est peninsular. I tothom s’ha sentit força més afectat. Seria estrany que el lector no se n’haguera assabentat. Certament, tots el mitjans de comunicació ens ho recordaven matí, vesprada i nit, explicant alhora el nombrós personal especialitzat i les complicades enginyeries que s’estaven emprant per arribar on pensaven que el podien trobar. Viu encara? Ningú no gosava dubtar-ho, però tothom ho pensava amb l’ai al cor. De fet, mai falten en aquestes situacions tenses, els periodistes que exploten la vena morbosa del personal per aconseguir major audiència. Fan ois, però tenen èxit... Vora les dues setmanes més tard se’l trobaren mort, com tocava haver suposat, fins i tot pels propis pares, adolorits d’allò més. Segons l’autòpsia, el nen havia mort per colps al cap que havia sofert durant la mateixa esllavissada. “Encara com!”, ens exclamàrem en conèixer els desllorigador de la història. I no sense motiu, ens reconeixíem una vegada més sensibles i bones persones... En realitat, també els adults, a pesar de l’autonomia de què gaudim per cobrir les carències bàsiques, ens necessitem mútuament. De vegades, amb urgència i tot. Qualsevol persona adulta n’ha tingut alguna experiència. I també som sensibles als patiments del proïsme. El misantrop -innat o no-, n’és l’excepció, tot i no ser del tot autosuficient, és clar; ell entén l’acompanyament com un servei que cal pagar i prou. D’altra banda, com que arreu del món els necessitats de les nostres atencions són tan nombrosos, arribat el cas, acostumem a mirar cap a un altre costat. I com que també en aquesta altra direcció, les necessitats d’ajuda humanitària són cridaneres, tanquem els ulls i s’ha
23
acabat. Només els obrim per atendre els de casa, potser els del veïnat. I de vegades, els del propi país. La proximitat facilita naturalment la compassió i la resposta generosa. Així doncs, per quan reservem la nostra solidaritat intel·ligent i autèntica als desconeguts? O és que els llestos són els aprofitats i corruptes? I què direm del cinisme increïble de tants governs davant la misèria dels desplaçats? O de la inhibició quasi general per corregir el desgavell ecològic del nostre planeta? Etcètera. ANTONI PRATS *********
REFLEXIÓ
M
'agradaria parlar, com quasi cada any, del febrer florit amb mimosa groga i perfumada i dels ametllers plens de flors que omplen bancals i fan que el paisatge sigui clar, lluminós i alegre. Sí, m'agradaria parlar de tot el que la terra ens regala als qui, com jo,no la treballem, però, no puc. Em sento aclaparada més temps del que voldria per les injustícies que passen al món. Sento pena, ràbia, humiliació i impotència pel patiment dels nostres presos polítics, perquè jo també sóc presonera per les mateixes idees de voler ser lliure i independent d'Espanya! Les guerres i el terrorisme em fan mal al cor. Els refugiats que creen "problemes" als estats europeus i, aquests, no deixen que homes compromesos i responsables se'n facin càrrec, salvant-los les vides i mentrestant, es van ofegant... La fam cada dia mata criatures innocents, mentre en alguns llocs, es llença el menjar... I els dictadors de torn s'omplen les butxaques. La corrupció d'alguns partits polítics i el parlar barroer i mentider també d'alguns d'ells, em fa angúnia. El masclisme i la violència de gènere, el segrest de noies joves i boniques i de nens, per prostituir-los després, em fan por.. La llista és infinita, però la vull acabar amb la desprotecció que pateix la natura, que pagarem cara d'aquí a un temps si no hi posem mesures aviat. La mimosa i el febrer amb els ametllers florits fan el seu camí; que el nostre, de camí, el puguem fer amb més dignitat, més pau i harmonia, això sí, sense defallir mai dels nostres anhels més desitjats. M. DOLORS NAT I PINYOL
24
POESIA DÓNA'M LA MÀ Dóna'm la mà que anirem per la riba ben a la vora del mar bategant, tindrem la mida de totes les coses només en dir-nos que ens seguim amant. Les barques llunyes i les de la sorra prendran un aire fidel i discret, no ens miraran; miraran noves rutes amb l'esguard lent del copsador distret. Dóna'm la mà i arrecera la galta sobre el meu pit, i no temis ningú. I les palmeres ens donaran ombra. I les gavines sota el sol que lluu ens portaran la salabror que amara, a l'amor, tota cosa prop del mar: i jo, aleshores, besaré ta galta; i la besada ens durà el joc d'amar. Dóna'm la mà que anirem per la riba ben a la vora del mar bategant; tindrem la mida de totes les coses només en dir-nos que ens seguim amant. Joan Salvat-Papasseit Del recull L’irradiador del port i les gavines, 1921
Nota. El pròxim 16 de maig es compliran 125 anys del naixement de Joan SalvatPapasseit. El recordem amb el poema Dona’m la mà, que Ovidi Montllor ajudà a popularitzar recitant-lo en les seves vetllades literàries i musicals.
25
OPINIÓ ESPERANCES PERDUDES
E
ls canvis de segle, des de final de l'edat moderna, sempre han suposat un repte per a l'ésser humà, una mena de catarsi per la qual les consciències humanes arribaven a la conclusió que el pas d'un segle a l'altre podria arribar a ser el revulsiu perquè la humanitat, d'una vegada per totes, donés el pas definitiu cap a una forma de quasi perfecció que acabés amb la ignorància, les malalties, les guerres, la fam i la misèria. Potser tot plegat es va originar en unes noves mentalitats fruit de la Il·lustració, amb molt bones intencions i un excés d'expectatives. Els canvis del segle XVII al XVIII i del XVIII al XIX, van suposar l'inici d'un avenç significatiu en la lluita contra la ignorància i les malalties, amb progressos importants pel que fa a descobriments científics en els camps de la física, la química i les ciències en general, que donarien pas, posteriorment, a l'explosió que va significar el segle XIX. Però també va viure canvis importants dins del món social. Aquest període va fer que l'home modern deixés, per sempre més, l'edat mitjana enrere i afrontés el futur amb una certa esperança. De fet, el segle XVIII va portar les primeres democràcies modernes, amb un Regne Unit on el Parlament era sobirà, la Revolució Americana, realment capdavantera de les democràcies modernes, i la Revolució Francesa. Durant el segle XIX les democràcies van anar avançant, ja no tan sols en un sentit només polític, sinó també social. El naixement dels sindicats, el moviment socialista o les revoltes obreres s'unien a un creixement important de la tecnologia, els coneixements científics i mèdics, cada cop més avançats. Malgrat tot, la part més brutal de la consciència humana, com les guerres, la fam, la misèria, les diferències socials o l'odi racial, anaven a un ritme diferent. Tot i així el segle XIX va començar a remoure certes mentalitats i en molts estats es va abolir l'esclavatge, la pena de mort i es va permetre una certa tolerància envers moviments com la igualtat de les dones, la tolerància racial, els drets humans i els dels pobles, etc. Però no n'hi havia prou. L'arribada del segle XX va portar un alè d'esperança i de fe en el futur. Aquest havia de ser el segle definitiu, el que portés la ciència i la
26
tecnologia a l'abast de tothom, però també el segle que acabés amb les guerres, la misèria i les desigualtats. Però l'ésser humà no ens defrauda mai. No havien passat ni catorze anys que havia començat el segle, que el món esclatava en una guerra que, segons es deia, havia de superar a totes, si no fos perquè, tot just vint anys després, en vindria una que encara va ser molt pitjor, amb desenes i desenes de milions de morts i una destrucció mai vista. Per primer cop es va tenir la sensació d'anar cap enrere en lloc d'avançar. Va ser un cop molt dur. Afortunadament aquella guerra, la segona, que era aquella que no s'havia de perdre mai, la van guanyar els que suposadament havien de fer que l'engranatge del progrés de la humanitat seguís funcionant. Enrere havien quedat el feixisme i el nazisme i l'horror de la degradació humana. I encara que, durant un bon grapat d'anys, vam tenir sobre els nostres caps l'amenaça de les bombes més destructives que mai haguéssim arribat a imaginar, el món va seguir avançant, amb penes i treballs i no a tot arreu per igual, però avançant. Com sempre, la ciència i la tecnologia anaven unes quantes (força) passes endavant i ens van portar un món ple de coses meravelloses, coses que ens han ajudat a viure millor, a engrandir la nostra ment, a comunicar-nos, a sortir a l'espai, a curar malalties que abans eren condemnes de mort. Desgraciadament, tot i viure un període de pau excepcional, a nivell general, no es van acabar ni les guerres, ni la misèria, ni la fam i, amb el temps, la gent va començar a deixar el segle XX per perdut i parlava del segle XXI com el segle definitiu, el que ho solucionaria tot. Ja portem prop de vint anys de segle XXI i tot i que, com sempre, la tècnica i la ciència segueixen el seu curs sense aturador, tinc la sensació que, a nivell social, econòmic i polític, és a dir, aquells aspectes més relacionats amb la consciència humana, s'estan donant unes quantes, massa, passes enrere. El retorn dels idearis més retrògrads com el feixisme, l'adopció de sistemes de propaganda fal·laç, dignes de règims nazis, la manipulació informativa, les injustícies, la falsedat democràtica, el racisme, la misèria, el fonamentalisme religiós, el terrorisme, tant polític com el d'estat, l'abús de la natura i els seus recursos, fan que molta gent s'esgarrifi i prengui consciència. Altres, mentre no els afecti, miren cap a una altra banda, a la inconscient espera que un dia, els toqui a ells. No es veu un final clar per a aquestes desgràcies humanes. On ha quedat l'esperança que es va dipositar en el segle XXI? Potser alguns la troben en un nou model de telèfon mòbil,un ordinador súper potent o en un cotxe elèctric d'última generació amb GPS. Mentrestant, uns
27
altres la perden en un vaixell que s'enfonsa carregat d'homes, dones i nens al mig de la Mediterrània. La perdem amb el retorn dels totalitaristes i les seves mentides. A nivell local, la perdem en un judici injust a unes persones bones i innocents, en una causa maliciosa, arbitrària, partidista i corrupta més típica del segle XVIII que no pas del segle XXI, en un estat on ens volen fer creure que és un estat de dret on hi ha democràcia, però on cada cop es tanca més gent a la presó per parlar, opinar o per simples baralles de bar convertides en fet d'estat. Espanya, tard o d'hora, tampoc no defrauda mai. Hem de començar a posar les nostres esperances en el segle XXII? O bé ja és temps de moure'ns per tal de mirar d'adreçar un present al qual encara queden vuitanta anys per arribar al canvi de segle? Depèn de tots nosaltres. CARLES FARRÉS I PINÓS
Foto: Manifestació al carrer de Marina de Barcelona per la: Llibertat dels Presos Polítics, 11 de novembre de 2017.
28
HO SABÍEU? LA MATERNITAT D’ELNA
E
lna és una petita ciutat antiquíssima d’origen iber. Es troba a pocs quilòmetres de Perpinyà, a la comarca del Rosselló. Val la pena veure la catedral, edificada el segle XI, d’estil romànic, i, sobretot el seu claustre, amb nombrosos capitells esculpits representant motius bíblics. Tanmateix, als afores de la vil·la s’aixeca un palauet prou més modern, data només del 1900, però que desperta molt d’interès, ja que les seves parets van acollir des de 1939 a 1944, anys marcats per tantes penalitats, la Maternitat d’Elna. Actualment l‘edifici de la Maternitat, abandonat durant un grapat d’anys, es pot visitar, i en un recent viatge per la Catalunya Nord vaig tenir l’oportunitat de fer-ho. En les sales tan sols hi ha fotografies penjades a les parets i alguns plafons explicatius. Al peu de l’escala que puja cap els dos pisos, es poden llegir en un gran plafó, els 597 noms dels nens i nenes que hi van néixer. Només a la petita habitació que feia de sala de parts hi ha alguna cosa: un bressol improvisat, fet amb una caixa buida de fruita o verdura i una roba blanca, com els d’aleshores, i algun estri rudimentari. Però no hi fa falta res més. Les parets traspuen emocions. Voleu saber-ne la història?
El gener de 1939, amb la caiguda de Barcelona a les acaballes de la Guerra Civil, es va produir la major diàspora de la història d’Espanya: mig milió de refugiats volien passar a França. Davant de la pressió de l’opinió pública internacional, el cap del govern francès, Edouard Daladier, va autoritzar el 5 de febrer l’entrada dels refugiats, que ho van fer, principalment, pels passos fronterers de la Jonquera i Portbou, per on van sortir, també, les restes del govern republicà.
29
Amb deu dies, fins al 15 de febrer, van ingressar oficialment al departament francès dels Pirineus Orientals (que llavors tenia uns 230.000 habitants), un total de 353.107 persones, sobretot a peu, que no havien tingut la possibilitat d’escapar de cap altra manera; famílies senceres amb les poques pertinences que van poder arreplegar; soldats que havien combatut a la batalla de l’Ebre i membres de les Brigades Internacionals, que per motius polítics del moment no podien tornar al seu pais d’origen. Quan les autoritats franceses van comprovar la magnitud de l’èxode, la catàstrofe humanitària ja era inevitable. Poques setmanes abans del final de la guerra, el 9 de març de 1939, l’Informe Valière, estimava la presència d’uns 440.000 refugiats: 170.000 dones, nens i gent gran, 220.000 soldats i milicians, 40.000 invàlids i 10.000 ferits. El govern francès, impotent davant de la situació, va decidir conduir els exiliats cap a les platges d’Argelers, a 35 quilòmetres de la frontera. No hi havia ni barraques amb lavabos, ni cuina, ni infermeria, ni electricitat. Estaven simplement tirats sobre la sorra. Van envoltar la zona amb filferro punxant i eren custodiats per tropes colonials, marroquins i senegalesos, i per alguns gendarmes. Com era previsible, la situació es va tornar caòtica, moltes d’aquelles persones començaren a emmalaltir, multiplicant-se els casos de disenteria. Els malats i ferits col·lapsaven els hospitals de la regió, i els van establir en altres camps propers: Sant Cebrià de Rosselló, Barcarés i Ribesaltes. En aquestes condicions les possibilitats de supervivència d’un nadó eren pràcticament nul·les, de fet, l’embaràs en sí ja comportava un gran perill per a les mares, i no diguem el part. La mortalitat dels nadons en aquests camps superava el 90%. Però enmig de tanta desolació sorgí un bri d’esperança. Elisabeth Eidenbenz, una joveníssima filantropa suïssa va aconseguir fundar, el novembre de 1939, a la localitat d’Elna, molt a prop dels camps de refugiats, una maternitat. Elisabeth tenia llavors només 24 anys, però molta empenta i generositat. Havia acabat els estudis de magisteri el 1937 i es va decidir a marxar a Burjassot (València), on el Servei Civil Internacional havia instal·lat l’”Associació d’Ajuda als Nens de la Guerra”. Sempre com a voluntària, va anar també a Madrid per ajudar a repartir aliments, roba i medicines entre les dones, nens i ancians durant la guerra civil espanyola. Quan va caure la república, es desplaçà cap al Rosselló amb els refugiats. Les pèssimes condicions en què aquests es trobaven als camps, sobretot les dones embarassades i els nadons, la van empènyer a buscar alguna solució. Va gestionar amb les autoritats franceses els
30
permisos necessaris i va negociar els protocols d’actuació amb el personal de la maternitat als camps. Recollí aleshores totes les embarassades que va poder, i es va instal·lar, de moment en un edifici a Bruillà, que de seguida es va quedar petit. Després de buscar molt, per fi va trobar un emplaçament idoni on ubicar-se: un palauet de tres pisos, semiabandonat, als afores d’Elna, a la carretera de Montescot, el castell de Bardou, construït el 1900. Restaurar-lo va costar 30.000 francs suïssos, que va aportar l’Associació d’Ajuda als Nens de la Guerra. A la Maternitat d’Elna hi va néixer el primer nen el 7 de desembre de 1939. L’anomenada també “Maternitat Suïssa” utilitzava els corredors sanitaris de la Creu Roja Internacional per als seus subministraments. Rebien, principalment, llet condensada i en pols, xocolata, formatge, conserves, farina, sucre i arròs, a part de biberons i medicaments. La resta de materials procedia de col·lectes i d’ajuda humanitària diversa. A més, l’escola d’infermeria suïssa hi enviava dos o tres professionals cada sis mesos. Les altres activitats les duien a terme voluntàries i refugiades dels camps.
S’hi atenien, de mitjana, uns 20 parts mensuals. Disposava de 50 llits, distribuïts en habitacions de 4 o 8 llits, que havien batejat amb noms de ciutats i països, com Barcelona, Bilbao, Paris, Suïssa, etc. La sala de naixements era una petita habitació blanca amb només un llit, una taula, un lavabo i un armari per als estris de la llevadora. Hi van néixer uns 400 nens de mares refugiades. Des de l’esclat de la segona Guerra Mundial, començaren a recollir també mares jueves que escapaven de la persecució nazi. Elisabeth falsejava la identitat de moltes dones perquè no les trobessin, ja que quan els alemanys van ocupar el sud de França pel novembre de 1942, les buscaven per tancar-les als camps d’extermini. Hi van néixer uns 200 nens jueus.
31
Però aquest afany per amagar i salvar jueus va fer que la Gestapo visités i inspeccionés freqüentment aquell lloc. L’exèrcit alemany va acabar tancant la Maternitat la Pasqua de 1944. L’edifici va quedar abandonat fins a la dècada dels anys 90, en què el va adquirir un artesà per establir-hi el seu taller de vitralls. Casualment, va conèixer Guy Eckstein, d’ascendència jueva, que era un dels nens que havia nascut a la Maternitat, i li va explicar la història d’aquell lloc, desconeguda per ell. Junts van decidir buscar l’antiga infermera. El 2002, la història perduda en l’oblit va sortir a la llum quan l’ajuntament d’Elna va decidir fer un homenatge institucional a Elisabeth Eidenbenz. Aquell mateix any es va col·locar al palauet una placa en francès amb aquesta inscripció: “En aquesta casa, on hi hagué la Maternitat Suïssa d’Elna del 1939 al 1944, van néixer 597 nens. Dirigida per Elisabeth Eidenbenz sota el patrocini de “Seguretat per als infants de la Creu Roja”. Les mares, víctimes innocents de la Retirada i de la Segona Guerra Mundial, estaven internades als camps d’Argelers, Sant Cebrià de Rosselló o Ribesaltes. Elna, 23 de març de 2002”
El 14 de juliol de 2004, l’ajuntament d’Elna va adquirir l’edifici per conservar la memòria de la Maternitat. Després de la Segona Guerra Mundial Elisabeth Eidenbenz va treballar durant deu anys ajudant els qui s’havien quedat sense casa a Viena. A partir de 1956 es dedicà a la reinserció laboral femenina. Va tornar a fer de mestra i va ensenyar a llegir a moltes dones analfabetes. Els darrers anys de la seva vida els va viure retirada a Rekawinkel, a 30 quilòmetres de Viena. Ha estat guardonada amb la Medalla dels Justos entre les Nacions (2002), atorgada per l’estat d’Israel, la Creu de l’Ordre de la solidaritat Social (2006), entregada per la reina Sofia, el premi Creu de Sant Jordi (2006), de la Generalitat de Catalunya, i la Legió d’Honor (2007), del govern de França. La historiadora Assumpta Montellà va recuperar la història en el llibre La maternitat d’Elna. Bressol dels exiliats, amb el testimoni, entre d’altres, de la mateixa Elisabeth. En aquest volum compara la seva acció amb la d’Oscar Schindler. L’obra d’aquesta exemplar dona suïssa ha inspirat a més d’un autor. També s’han fet pel·lícules i documentals sobre la Maternitat. Elisabeth Eidenbenz morí a Zuric (Suïssa), el 23 de maig de 2011, a l’edat de 97 anys. Text i fotos: ANTÒNIA CALDÉS
32
BIBLIOTECA US RECORDEM QUE PODEU DISPOSAR DELS LLIBRES DE LA BIBLIOTECA. TAMBÉ, SI US VE DE GUST, VENIR A L’ENTITAT A CONSULTAR-LOS.
BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Josep Aijón, Antònia Caldés, Montserrat Campreciós, Carles Farrés, M. Lluïsa Galan, Montserrat Giralt, Carme Jorba, Pere Juhé, Jaume Marzà, Jaume Miró, M. Dolors Nat, Antoni Prats, Amparo Pujadas, Isabel Segarra,