19-03 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XL Núm. 433 MARÇ 2019

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

"Fa pedrades ab prudencia y va agafant esperiencia" Ramon Casas, L'auca del senyor Esteve (1912), de Santiago Rusiñol, p. 63

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE MARÇ DISSABTE 9, a 2/4 d’11 del matí. Visita cultural guiada al Palau de la Balmesiana. Trobada a l’andana direcció Fondo de la parada Avinguda del Carrilet de la línia 1 del Metro. DISSABTE 16, a les 7 del vespre. Concert de piano, a càrrec de Miquel Gusi. Interpretarà obres de Bach, Chopin, Haydin entre d’altres. DIJOUS 21, a 2/4 de 8 del vespre. Conferència: La simbologia maçònica, a càrrec del senyor Ernest Ruiz, Sereníssim Gran Mestre del Gran Orient de Catalunya. DISSABTE 23, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 365. Visita al monestir de Sant Bernat de Bages. Inscripcions el dia 19 de 12 a 2/4 d’2 del migdia. DIJOUS 28, a 2/4 de 8 del vespre. Inauguració de l’Exposició de dibuixos, pintures i gravats (infografies) de Lola Anglada. Oberta fins el 26 d’abril.

EN PREPARACIÓ PER AL MES D’ABRIL DISSABTE 13, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 366. Visita a Montserrat. Inscripcions el dia 9 de 12 a 2/4 d’2 del migdia. DIMECRES 17, a 2/4 de 8 del vespre. Presentació del llibre: Jaume Mitjavila i Rius (1810-1881). Una vida novel·lesca de Matilde Marcé, a càrrec de: Manuel Domínguez, president del Centre d’Estudis de l’Hospitalet (CELH) DISSABTE 27, a les 10 del matí. Visita cultural a la Presó Model de Barcelona. Trobada a l’andana direcció Fondo de la parada Avinguda del Carrilet de la línia 1 del Metro. DIUMENGE 28, d’11 a 2/4 de 2, XXIV Trobada comarcal de Puntaires a la Rambla de Just Oliveras dins dels actes de les Festes de Primavera. També hi farem la venda de llibres de la col·lecció La Medusa.

TALLERS CURS 2018-2019 ES OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL No ens havia passat mai. En les darreres setmanes ens ha coincidit l’ajornament de tres actes prèviament programats. El primer fou la conferència-col·loqui sobre la simbologia maçònica que, sortosament, ja té nova data: el 21 d’aquest mes de març. Seguí després la presentació del llibre d’Oriol Junqueras i fa pocs dies la conferència que havia de fer la diputada socialista Mercè Perea sobre el sistema de pensions vigent. Com és obvi, en aquestes dues darreres cancel·lacions l’actual situació política del país hi ha tingut molt a veure. Malgrat tot, tenim noves opcions. En concret, el concert de piano que ens ha d’oferir el jove Miquel Gusi el pròxim dissabte 16 de març. Si sou amants de la música i voleu passar un vespre relaxat no us ho deixeu perdre! Fa anys i panys que els veïns de l’Hospitalet sentim sirenes que anuncien la cobertura de les vies de tren que travessen la ciutat. El projecte, com bé sabeu, no ha acabat d’engegar mai. Darrerament, tanmateix, se’ns diu que ara sí; que ara ho tenim a tocar. Toquem ferro!, però. Perquè amb el reguitzell de desenganys que portem a sobre ja estem més que cremats. La segona ciutat de Catalunya en nombre d’habitants no es mereix tenir, ni un dia més, una infraestructura que divideix la ciutat i que l’omple contínuament de sorolls empipadors. Caldrà posar-s’hi fort. El passat 9 de febrer va morir, a Palma, Aina Moll. Posseïdora d’una àmplia formació filològica, la qui fou la primera Directora General de Política Lingüística de la restaurada Generalitat de Catalunya, va ser una ferma defensora de la unitat de la llengua i s’enfrontà de manera implacable als qui la qüestionaven. Per ella, els diferents territoris de parla catalana són les branques dialectals d’un mateix arbre. Va deixar escrit: «La llengua és la senya d’identitat més clara -potser l’única- amb què els catalans som reconeguts i ens reconeixem nosaltres mateixos. Sense la llengua, no existiria la comunitat catalana». Reposi en pau.

MARÇ

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET A COPS DE ROC (Publicat en el Xipreret núm. 33 de novembre de 1982)

sentit parlar de rivalitats i pugnes entre pobles veïns? QuiAmbnolahaprofusió dels mitjans de transport que han esborrat moltes barreres i amb la difusió de la TV, que ha anat eliminant diferències, almenys pel que fa a vestuaris i costums, això s'ha anat esbravant un bon xic i a tot estirar es manifesta esporàdicament amb motiu d'alguna competició esportiva. Però abans... Segons conta en Miquel Romeu i Mumany, el popular Sr. Miquelet, en unes memòries seves que ja he esmentat altres vegades, el segle passat els hospitalencs no es desdeien a l'hora d'anar a pinyes i havien lliurat "vertaderes batalles amb Sarrià, Sants, Esplugues i Sant Just per una banda i Prat i Cornellà per l'altra". Afegeix que les coses es feien amb el seu protocol i els contendents "d'acord els dos, concertaven el diumenge o el dijous per a barallar-se a pedrada seca; a mà o a bassetja o fona o mandró que tot és el mateix: trets de pedra". Per la meva part he trobat un document del 8 de novembre de 1870 que dóna la raó amb tots els ets i uts a les notes de Miquel Romeu. Bernat Vallhonrat, Batlle de Cornella es dirigia al de la nostra població, que llavors era en Rafael Casas i Codina, explicant que els dies de festa un escamot de nois ja espigats del nostre poble se n'anaven al seu desafiant els minyons d'allí a batre's a cops de roc, precisament al mig de la carretera. I, a més a més del mal que es feien entre ells, com que passaven molts vianants sempre n'hi havia 2

algun que arribava a casa amb un nyanyo gens decoratiu com a present. L'home es mostrava particularment molest perquè "ni siquiera respetan mi autoridad, muy al contrario hacen viva resistencia y me reciben a pedradas". Ja m'imagino al bon Batlle corrent com un desesperat sota una pluja de projectils, més o menys com en Massagran ho feia en una de les fabuloses il·lustracions que Joan G. Junceda realitzà per a la coneguda novel·la de Josep M. Folch i Torres, que tantes vegades emplenà de rialles la meva casa. Per evitar que la cosa es repetís o que empitjorés, en Vallhonrat donà ordre als guardes (suposo que es referia als guardes rurals) perquè els perseguissin i capturessin i així poder-los aplicar el càstig que la llei autoritzés. Abans però d'arribar a aquest punt -segurament entre altres raons perquè encara no n'havien pescat ni un- l'alcalde veí havia pensat fer aquesta carta per tal que el nostre prengués les mesures convenients a fi i efecte “que llegue a noticia de los padres de los hijos (sic) que se dedican a semejantes excesos". Així mateix afirmava que per reprimir les accions violentes dels xavals de Cornellà ja s'havia publicat el Ban corresponent. No sé pas si la carta i el Ban foren suficients per pacificar els bèl·lics instints dels Xicots del delta. Miquel Romeu diu que fins el 1880 continuaren les pedrades i que a partir de llavors si es produïa algun encontre amb poblacions veïnes, ja ningú podia acusar els hospitalencs com a provocadors. Es veu que ja només feien ús dels rocs quan calia actuar en defensa d'atacs foranis. Segons ell, l'actuació del mestre nou -el nom del qual no facilita encara que indubtablement es refereix al seu pare, en Miquel Romeu i Madorell que l'any 1919, en jubilar-se, fou nomenat fill predilecte de l'Hospitalet- contribuí significativament amb el seu exemple, amb les seves ensenyances i, sobretot, amb les excursions i berenades que sistemàticament organitzà per la rodalia, a facilitar la convivència entre la joventut del Baix Llobregat. FRANCESC MARCÉ I SANABRA

Fotos: Coberta: Extret de L’auca del senyor Esteve (1912) de Santiago Rusiñol, p. 63 Portada: Extret d’una auca.

CONVERSES Respon: Josep Fernández Verdú Nat a: Barcelona Edat: 68 anys Estat: casat Fills: 1 filla

Avui parlem amb un soci de l’Ateneu, és participant actiu de les nostres tertúlies del dimarts. Una persona inquieta, i com podreu comprovar delerosa per estudiar i aprendre.

Ens dius que vas néixer a la Barceloneta i que actualment vius a l’Hospitalet Vaig néixer a la Barceloneta, llavors era habitual per a les mares anar a casa els avis a parir. Encara era una mica un barri de pescadors i la meva àvia anava a comprar peix a la platgeta quan arribaven els pescadors, era un barri entranyable. A quina edat vas venir per primer cop a l’Hospitalet? Jo era soci de la UEC de Gracia i vaig venir a la UEC de l’Hospitalet perquè hi vivia una cosina meva, llavors tenia uns 19 anys. Et va ser fàcil adaptar-t’hi? L’adaptació a la ciutat va ser relativament fàcil per la proximitat i les bones comunicacions amb Barcelona. Ets soci del Club Muntanyenc des de fa molts anys, quaranta-cinc, què hi vas trobar? La UEC de l’Hospitalet, llavors, tenia un bon gruix de jovent molt actiu com a centre d’excursionisme, tant fos d’escalada, espeleologia o el que avui coneixem com senderisme, així com l’agrupament infantil. Érem un jovent amb moltes inquietuds i amb moltes ganes de fer coses relaciona-

des amb la muntanya, però a part de tot això, aquesta activitat esportiva ens va ensenyar a conèixer el país i a estimar-lo, ens va donar una ètica i unes maneres de fer les coses, a tenir un respecte per la natura i pels companys, en definitiva, ens va educar en el sentit més ampli de la paraula. Com veus a l’actualitat el Muntanyenc? Actualment, una vegada jubilats, ens hem tornat a trobar una part d’aquells companys de joventut i, junt amb algunes noves incorpo-racions, hem retornat a la natura i a trepitjar país. Vàrem reiniciar el con-tacte entre tres o quatre companys i ara som gairebé una trentena. Ens trobem al Muntanyenc el dimarts i dijous i sortim a fer senderisme el dimecres. L’enyorança dels campaments d’estiu de la nostra joventut, ens ha portat a fer el que nosaltres en diem, colònies de P-60/70 en què passem uns dies en algun indret més llunyà del país fent senderisme, gaudint del paisatge de la nostra terra i de la companyia dels amics. Quant a la problemàtica actual del Club, entenc que té la mateixa que d’altres entitats del país. En el Muntanyenc, la gent que hi som ara no tenim relleu generacional, el món corre per una realitat diferent, tot va molt més ràpid, la gent demana resultats immediats, tothom es veu amb cor de sortir a la muntanya. Som a l’era de la revolució tecnològica, no hem sabut respondre a la pregunta del perquè s’ha de pagar una quota de soci a una entitat .., quan amb un whatsapp poden quedar els quatre amics per fer una activitat qualsevol sense que ningú pugui posar cap dubte de la seva capacitat. També una altra de les particularitats del moment, és que una part de la gent que passa per l’entitat espera que li donin el servei com si el Club fos una agència de “trekking-aventura” i no implicar-se en la gestió. S‘han donat casos de gent que porten un familiar amb minusvalidesa, perquè vingui a caminar amb nosaltres i, evidentment aquesta no es la funció que ha de fer un club de muntanya. Avui, per fer activitats a la muntanya, és necessari estar cobert per una assegurança, i això la persona que ve de nou a vegades no ho entén. La gestió d’un club com el nostre s’ha complicat molt i les diverses administracions l’han fet encara més complex, tant en el camp esportiu com en l’administratiu. Has assolit algun cim important? Cap de renom, el més elevat ha estat el Stella Point de 5.756 m. a la serralada del Kilimanjaro a Tanzània. Als Pirineus, la Cresta d’Alba, Posets, Perdiguero, Culebres a Osca, la Pica d’Estats, Puigpedròs, Puigmal, Carlit, Tossa Plana, Pedraforca i també canals amb escalada hivernal al Cadí i també moltes altres ascensions menys destacables, encara que no m’he dedicat seriosament a la escalada, també vaig fer unes quantes vies en la meva joventut a Montserrat, al Sot del Bac, Figaró. Últimament, però ja com a senderisme,

l’itinerari francès del Camí de Sant Jaume des de Roncesvalles a Santiago quasi 800 km., camins de ronda per tota la costa catalana. I ja per acabar el camí de Cavalls a Menorca 185 km. envoltant s’illa. Com es pot veure res de destacat, però he gaudit força de tot allò que he fet i puc dir que en segueixo gaudint. Fà trenta-tres anys que ets soci de l’Ateneu. Com en la pregunta anterior, voldríem saber com hi vas arribar i també què hi vas trobar i què hi trobes. Jo treballava a “Gomar y Cia”, la persona que em va portar a l’Ate-neu va ser la Carme Jorba. Jo pensava, i encara crec, que es necessari el suport a tot el que puguem interpretar com a cultura catalana. Durant l’etapa laboral, la meva activitat a l’Ateneu va ser pràcti-cament nul·la. És a partir de la meva jubilació que hi entro en contacte i participo de les tertúlies del dimarts, i alguna conferència. El estar impli-cat amb altres entitats i el dia a dia, no m’ha permès implicar-m’hi més. A les tertúlies, gaudeixo del contrast de parer d’altres persones i, em permet expressar les meves idees, els meus pensaments de manera lliure i tot dintre d’un entorn amable i positiu. Tota relació entre humans és una possibilitat de creixement moral i ètic per totes les parts. Vares treballar a l’empresa Gomar de la nostra ciutat, però a posteriori t’has dedicat a la feina de comercial. Què ens en pots dir, aconsellaries a algú que s'hi dediqués? En els meus anys a Gomar vaig desenvolupar una activitat laboral i vaig conèixer unes persones que van enriquir el meu bagatge com a persona, a part es clar de guanyar-me el sou necessari per subsistir. La meva inquietud em va portar a canviar de feina i entrar al món comercial. He gaudit força en aquesta feina, del contacte amb la gent i de tot el coneixement que m’ha aportat aquesta relació, però com tot també té la seva cara menys amable, com la pressió constant per arribar als objectius, de l’estrès del dia a dia, de l’ assoliment de les fites diàries, setmanals, mensuals i anuals. Si ho recomanaria? No ho sé, potser sí, però sospito que, com tot, és possible que s’hagi deshumanitza’t més del que ja ho era en la meva etapa laboral. La teva última etapa laboral et va portar al sector agrari, què et va aportar? Què vas descobrir del món de la pagesia? Com en tot, em va aportar una part positiva i una altra de no tant, vaig conèixer un sector del qual ho desconeixia tot. Vaig estar portant una gestió comercial i de suport a la direcció. Vaig poder gaudir de la relació entre persones de diferents races i ètnies, cosa que m’ha ajudat ha entendre millor, o així ho crec, un dels problemes cabdals del nostre món actualment, la relació entre persones diferents.

Aquesta etapa laboral m’ha permès conèixer l’explotació agrícola entesa com a industrial, extensiva, segurament abusiva d’aprofitament del medi, i una altra més obsoleta de fer l’activitat agrària amb formes arcaiques i poc rendibles, amb excés de mà d’obra, barata, poc qualificada, i amb mitjans mecànics caducs. També he pogut conèixer la variant de l’explotació agrària més responsable amb el medi i racional en les formes. He conegut l’ús abusiu de pesticides i fitosanitàries de manera descontrolada, i també el fer les coses de la millor manera pos-sible, una cara i l’altra de la moneda. He pogut conèixer el sacrifici i la vida dura moltes vegades incompresa del pagès. En fi tota una experiència summament enriquidora, per bé i per mal. Ara ja estàs jubilat i veiem que no pares mai d’estudiar. Has fet cursos d’astrologia, numerologia, creixement personal. Ens agradaria que ens parlessis una mica de cada un d’ells i en quin t'has sentit més de gust. Vaig començar amb l’ànim d’anar a la recerca del què és aquest “bitxo rar”, els humans, seguit d’una conjunció astral que em va portar a l’entorn adequat per introduir-me en aquests camps de l’ocultisme. No en triaré cap ja que per a mi es complementen, totes formen part de la fotografia, que en el seu conjunt dibuixen un mapa complet. El que si que he pogut entendre, es que hi ha una part de frau, d’espectacle, d’aprofitament econòmic amb gent que s’hi dedica, però tam-bé he pogut conèixer gent que té molta saviesa, coneixements i honra-desa, així com una visió no gens habitual de l’esdevenidor i que tre-ballen amb energies positives que poden ajudar i orientar la gent que vol saber sobre el seu avenir, unes energies que empíricament no podem provar però que de vegades els fets demostren que alguna cosa hi ha. Actualment fas antropologia i astronomia a “Uned Senior” de Cornellà i ara estàs fent també filosofia. Ens agradaria que ens parlessis una mica de tot plegat. L’”Uned” és la universitat espanyola a distància, en el meu cas presencial, sense crèdits. Vaig escollir la de Cornellà com la més propera i el coneixement va funcionar a través del boca orella. Amb la meva dèria de saber que som els humans i d’on venim, vaig decidir de fer antropologia i puc dir que ha estat tota una descoberta per a mi. Tot just he acabat el segon quadrimestre i estic esperant amb impaciència el proper curs. Actualment estic fent “teoria del coneixement humà”, és l’estudi de grans pensadors, a l’”Uned” Sant Boi. Com es desenvolupen aquests cursos, quina classe de persones i de quines edats acostuma a haver-hi. Aquests cursos són per quadrimestres i és necessari inscriure’s per endavant, així com una petita matrícula de 55 € el primer i, si en fas un segon, 45 €.

Em va sorprendre agradablement el nivell cultural de l’alumnat, en aquest cas a antropologia el pati de l’aula és farcit de professionals de la docència de branques diverses, enginyers, arquitectes, professionals de la salut... Evidentment la majoria som gent pre o jubilada, amb l’ànim de culturitzar-nos, generalment, en branques de la cultura diferent a la que es va exercir durant el temps laboral. Ja per anar acabant, ets soci de l’Ateneu. Què és el que et sembla que hauríem de canviar i també què podríem introduir de nou? En principi no puc parlar sense coneixement de causa, ja que jo no tinc la informació necessària per poder fer-ne una valoració adequada, també considero que és massa fàcil criticar què fa o no fa la Junta i què hauria de fer. Sense ànim de critica i conscient que estem en mo-ments d’un canvi de paradigma molt profund, crec que les noves tec-nologies, la immediatesa que és demana a tot i per tot, el ventall molt ampli d’oferta associativa, les entitats virtuals, la incomunicació que porta afegida trobar moltes respostes a la xarxa, pot fer segons per a qui innecessari sortir de casa, també potser sense adonar-se’n les en-titats no han sabut canviar les formes antigues d’adreçar-se al possible usuari, no han sabut crear la necessitat de la gent del carrer de con-sumir entitats associatives. Jo, si pogués, faria un estudi de mercat, ja no tant al soci, que tam-bé, i per acotar-ho una mica, la recerca d’opinió es podia fer al voltant d’un segment determinat de la població de la ciutat. La pregunta seria “què necessita aquest possible client?, què troba a faltar que no li ofereixi la xarxa?, què poden aportar aquestes entitats ?, estan oferint al possible client una oferta atractiva?, coneix el que estan oferint?, aques-ta oferta ha arribat al carrer? Possiblement no se sap vendre el que fan i també cada entitat fa la lluita pel seu compte, sense pensar que potser altres tenen problemàtiques similars, que es poden ajudar entre elles i poden actuar de manera coordinada, col·laborant i aprofitant de les experiències i inèrcies d’altres. Evidentment és molt difícil poder realitzar qualsevol recerca de solució a aquesta problemàtica si ja partim d’un problema endèmic de totes aquestes entitats, com és l’econòmic, és molt difícil fer coses quan no es disposa d’una economia adequada per realitzar-les. Potser seria interessant reunir-se amb altres ateneus, centres culturals o entitats afins per si és possible extreure idees vàlides per implantar-les a l’Ateneu. Col·labores amb més entitats? Sí, amb la “Fundació Territori i País”, de la “Fundació de la Pedrera”, fem actuacions al medi natural, netejant camins de muntanya perquè pugui passar el bestiar, ajudant a la nidificació, posant caixes de niu noves, netejant les velles, reparant-les. També al Delta de l’Ebre ajudant

a la repoblació d’espècimens autòctons, etc. I per acabar, també sóc membre de l’entitat “Cornellàpren” i del seu Consell Sènior. Anem a la recerca d’alumnes que hagin destacat en l’àmbit escolar, pel seu esforç, la seva capacitat intel·lectual, la seva bonhomia, la seva superació de les adversitats físiques, i que per aquestes valoracions, es faci digne de veure’s premiat i presentat a la ciutat de Cornellà el seu bon fer. D’altra banda també cerquem aquell antic alumne de la ciutat de Cornellà que, en el seu pas a la vida laboral, hagi excel·lit i que a través de les microxerrades que organitzem expliqui les seves vivències, i pugui servir d’efecte mirall per les noves generacions de l’alumnat. Per últim: com veus el futur del procés. Veus alguna solució a curt termini, o penses que, si s’arriba a una solució, ha de ser a molt temps vista? En fi, digues tot allò que vulguis de tot plegat. Evidentment aquest és un partit amb segones parts i pròrrogues. Ara amb el judici penso que estem jugant en camp contrari, vull dir que va per llarg. Inicialment semblava que anàvem sempre un pas per davant del govern espanyol, després del 27.O, anem a remolc, hem perdut la tan desitjada unitat i això ens fa més febles envers el contrari. La gent està certament cansada, però no vençuda, un independentista no can-via de parer d’avui per demà. El govern espanyol pot vèncer però no convèncer, i aquesta és una de seves més grans debilitats. Penso que el principal aliat de la causa sobiranista són els propis errors que comet el govern espanyol, la seva intransigència, l’ànima resclosa en si mateixa, no fer a Catalunya cap oferta atractiva com a alternativa al procés. Crec que el principal error dels polítics sobiranistes, és no haver sabut avaluar les pròpies forces i les del contrari i no preveure que, per la seva ”sacrosanta unidad de la pátria” jugarien tan brut i antidemo-cràticament com fos necessari. D’altra banda desitjaria que els nostres polítics ens diguessin la veritat i no ens segueixin venent la moto d’una independència ràpida, o de la república virtual. Una fita tan important com és la llibertat del país l’anirem assolint a poc a poc, pas a pas, volem realitats no fer volar coloms, és molt el que vàrem guanyar l’1.O, per perdreu per les nostres presses. I esperem que, com va predir Alexandre Deulofeu, el 2029 l’im-peri espanyol peti i això l’utilitzem els catalans per conquerir la república real amb tots els ets i uts.

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS VISITA CULTURAL A LA REIAL ACADÈMIA DE CIÈNCIES I ARTS DE BARCELONA

l dissabte 9 de febrer, un grup de vint persones vàrem visitar la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. A causa de la seva ubicació, una mica amagada, al damunt del Teatre Poliorama, molta gent ignora la seva existència. L'Acadèmia va ser fundada l'any 1764 com a societat literària i actualment encara compleix amb les funcions de l'estudi de les ciències a l’àmbit de tot Catalunya. A la façana es conserva un rellotge que, des del 15 de desembre de 1891, marca l’hora oficial de la ciutat de Barcelona.

L'any 1894 es va renovar l'edifici, afegint dues torres al terrat per fer-les servir d'observatori; ja que en aquella època no hi havia edificis alts i era un bon lloc per l’estudi de l’astronomia. Per començar la visita, el nostre guia, Jesús, ens va ensenyar el que consideren la joia del Museu: un rellotge que va encarregar Isabel II. Per culpa de motius tècnics, però sobretot econòmics, l’entrega es va

demorar més del compte, i quan per fi va estar acabat ja no regnava Isabel II. Van tenir, aleshores, molts problemes per vendre el rellotge a causa del seu elevat preu, però amb el pas del temps i després de moltes negociacions va acabar pertanyent a la Reial Acadèmia de les Arts i les Ciències. En un dels salons trobem unes vitrines amb molts objectes interessants, entre ells la primera càmera fotogràfica que va existir en tot l’Estat Espanyol. Al despatx del President de l'Acadèmia, actualment encara en ús, hi ha diversos quadres d’anteriors presidents. El 27 de febrer de 1923, va tenir lloc un fet prou important per a la Acadèmia: Albert Einstein, que feia una visita per Catalunya, va realitzar a la Sala d’Actes una conferència sobre la “Teoria de la Relativitat”. Per acabar, i en aquesta mateixa Sala d'Actes, ens van passar un vídeo de tota la història de l'Acadèmia, fins al temps actual. Hi ha un recordatori de totes les seccions que hi són representades: Matemàtiques, Astronomia, Física, Química, Ciències de la Terra, Biologia i Tecnologia. Com que feia bon temps, vàrem anar passejant per la Rambla. En passar pel Palau de la Virreina vam veure que hi havia una exposició dels Gegants de Solsona i férem moltes fotografies. Com ja és habitual anàrem a dinar tots plegats per concloure aquesta visita matinal tan interessant. ISABEL SEGARRA

CONEGUEM CATALUNYA Excursió núm. 364: Visita a la festa dels Traginers de Balsareny. Diumenge 24 de febrer de 2019

les vuit en punt, com és habitual, vam començar aquesta sortida, amb un autocar en el qual anàvem força amples, ja que era de cinquanta places i només érem trenta. Lamentablement dues de les persones que estaven apuntades, no van poder venir per malaltia. A les nou arribàvem a Manresa, on vam parar per esmorzar en un cafè Viena, tal com fem sempre que és possible. Ja amb la panxa plena vam tornar a pujar a l’autocar en direcció a Balsareny. En arribar-hi ens vam adonar que seria una mica complicat el camí fins dalt al poble, perquè el carrer que havíem de pujar era força costerut.

Un cop a dalt ens donaren informació de les moltes activitats que es feien a part de la desfilada dels Traginers. A dos quarts de dotze van començar a disparar els trabucaires, va tocar la banda de música, els grallers, els Tres Tombs i, a continuació, la desfilada dels carros. Aquests van carregats de feixos de llenya, sacs de farina, gerres de mel, càntirs de llet, bots de vi, portadores per carregar la verema, etc. He de fer esment d’un fet força desagradable, va passar un accident: un carro va bolcar agafant el conductor a sota. Naturalment es va parar la festa perquè les ambulàncies poguessin auxiliar les persones damnificades. La festa, però, a partir d’aquest fet, almenys per mi, va perdre tot l’encant. En acabar vam pujar de nou a l’autocar en direcció a Sallent, on, a la masia Puig, ens van servir el dinar que prèviament havia escollit cadascú.

A dos quarts de sis sortíem cap a l’Hospitalet, on vam arribar dues hores més tard, perquè ens va tocar fer alguna cua, ja que era diumenge i això vol dir que la tornada a casa, a aquelles hores, sempre és complicada.

Text i fotos: JAUME MARZÀ *********

INAUGURACIÓ: Dijous 28 de març, a 2/4 de 8 del vespre. Romandrà oberta fins el dia 26 d’abril. Horari: de dilluns a dijous, de 6 a 9 del vespre, divendres de 6 a 8. ENTRADA LLIURE

COL·LABORACIONS FANTASMES QUE TORNEN «¿Por qué hay más mujeres analfabetas que hombres? 1) Porque en el mundo hay más mujeres que hombres. 2) Porque la capacidad de las mujeres es inferior a la de los hombres. 3) Porque no tienen ilusión. A las mujeres les interesa más casarse y tener hijos que estudiar y tener una buena cultura».

es frases anteriors, extremadament masclistes, estan tretes d’una vella llibreta de fulls quadriculats de quan feia el batxillerat. Provenen dels exercicis que, al llarg del curs, els nens preparàvem a l’escola -les nenes tingueren la gran sort de lliurar-se’n- de l’assignatura Formación del Espíritu Nacional (FEN). Com que estudiàvem per lliure, havíem de presentar el quadern, amb la feina feta, a l’examen final que realitzàvem, a finals de juny, a l’Institut de referència de la comarca. Un examen que durava dos dies. Els exercicis de FEN que ens tocava elaborar, i que reproduíem a la llibreta, els trèiem del corresponent llibre de text. Es tractava de trobar les respostes a les preguntes que figuraven al final de cada capítol. De fet, era una feina més de «copiar» i «enganxar» que res més. Perquè d’aquella assignatura mai se’ns va preguntar la lliçó. No tenia sentit; era una trista «maria». Contenia un pilot de bajanades similars a la frase del principi. Malgrat tot, ens escarrassàvem a treballar els quaderns -algun any, fins i tot, n’havíem omplert més d’un-. Ho fèiem amb tota la bona intenció. Tant era així que perquè fessin patxoca completàvem els textos amb fotografies retallades de diaris i revistes. A l’examen final, però, sí que ens tocava contestar, per escrit, algunes poques preguntes. Ara sense tenir cap opció de copiar enlloc. De totes maneres, la prova no devia ser gaire difícil perquè no recordo pas que mai cap company suspengués la FEN. El qui ens examinava, que era el titular de l’assignatura a l’Institut, devia ser un bonifaci o potser devia veure a venir els canvis polítics que s’acostaven. Mentre durava la prova, passava taula per taula, alumne per alumne, a revisar els quaderns que havíem treballat durant el curs. Els fullejava, sense llegir-se’n quasi res i, de tant en tant, feia un esgrigot en qualsevol pàgina escollida a l’atzar. Amb les avaluacions tampoc s’hi capficava

gaire. Normalment, ens donava un aprovat justet, un cinc o un sis com a nota màxima. Per cert, era el mateix professor de FEN qui ens examinava de Gimnàstica. Els exercicis els portàvem a terme al soterrani de l’Institut, que es trobava sota el pati central. Un pati ben bonic, quadrat, més aviat gran, que es trobava envoltat d’unes galeries amb arcades que donaven accés a les aules de la planta baixa. Allà, sota terra, hi fèiem tres o quatre exercicis de moviments del cos sense gaires problemes. La cosa s’embolicava, però, quan havíem de pujar la corda, saltar d’alçada i remuntar el poltre. A la corda hi havia qui la pujava a pols amb quatre estirades -qüestió de segons, però també qui pujava a poc a poc, massa, lligant els peus amb la corda a cada pas que feia cap amunt. «Au va, que no acabarem mai!», es queixaven, neguitosos, els que feien cua. El poltre era un xic més complicat per a nosaltres perquè a l’escola del poble no en teníem cap i, per tant, no el practicàvem. Era tota una novetat. Ho era tant que a vegades algun «llençat» s’embalava més del compte en la carrera i a l’hora de saltar es fotia de lloros. Tornem a la FEN. S’ha de reconèixer que els que la vam «estudiar» no li guardem cap mena de rancor. Hi dedicàrem ben pocs esforços i no en vam aprendre, per sort, pràcticament res. És el millor que ens podia passar. Com diu, encertadament, el periodista Manuel Cuyàs en un dels seus articles: «La FEN no va projectar cap influència en les nostres vides». Ara que hi ha convocades eleccions a les Corts del país veí, sembla que les pròximes setmanes sentirem discursos, per part de determinats partits polítics, amb frases arcaiques no gens allunyades de la que hem exposat al principi d’aquest text. Com si fossin fantasmes que tornen del passat. PERE JUHÉ I ORIOL

BAPTISME D'AIRE

i, que ja ens movem! Quins nervis, volar per primera vegada! Estic tremolant. L'Adrià no se’n fa càrrec. És clar, com que ell agafa l'avió com qui agafa l'autobús...Barcelona Madrid, Madrid Barcelona tres cops per setmana, tot l’any. I tan panxo! Mira quina cara de tranquil·litat que fa! Com si anéssim en autobús per la Diagonal! M'ha hagut de cordar ell el cinturó. Jo, és que sóc negada per les coses mecàniques i a sobre amb el nerviosisme del moment...Ho ha fet amb un somriure, com qui lliga a la cadireta del cotxe una nena. Doncs mira, no sóc cap nena però estic espantada, què hi vols fer. Això comença a córrer molt! Mare meva quin soroll! Em miro l'Adrià, no puc evitar-ho...i ell...desplega el diari! Serà capaç de posar-se a llegir just al moment d'envolar-se l'avió? No diuen que és quan més perill hi ha? Estem agafant velocitat...molta velocitat...moltíssima velocitat...això és un excés de velocitaaat! Ai, que no passi res, que no passi res...Oooh!...El cap em fuig enrere!...L'Adrià em mira. Em diu que ja volem i és veritat! Miro per la finestreta? Mai m’havia fixat que les finestres dels avions fossin tan menudes. Les trobo claustrofòbiques. Tot és d'allò més claustrofòbic. I si haguéssim de saltar per la finestra en un moment donat, com ho faríem? Per aquí no passen els meus malucs i no és pas que estigui grassa, que els meus esforços em costa. És clar que, en cas d'emergència, per què hauríem de saltar per la finestra? Si ens esclafaríem a baix, igualment! No, no, més val no saltar. És bonic, per això, vist des d'aquí dalt. Que endreçadetes que es veuen les coses de terra des de l'aire! Tot retalladet i ben posat com si fos un pessebre... Però més val que no pensi que estem volant o començaré a xisclar. Al bar de l'aeroport l'Adrià m'ha fet beure dues copes de cava. "Per celebrar l'esdeveniment", em deia. Ho ha fet perquè estigui "espitada", segur, perquè amb tot i la por tinc ganes de riure i em noto un pessigolleig per dins...Deuen ser els nervis. Mira que portava temps l'Adrià, dient-me que he de perdre el pànic als avions! I jo mantenint-me forta. Doncs aquesta vegada em va convèncer per acompanyar-lo. No sé com ni per què vaig dir que sí. Tan bé com em trobo jo a la sala d'estar de casa meva, tocant de peus a terra! Vès quina necessitat tinc d'anar circulant per aquestes alçades... Quants metres enlaire devem anar? Em sembla que ho han dit, però no m'hi he fixat. No li preguntaré a l'Adrià: és capaç de saber-ho! Quin horror, si caiguéssim de tan amunt... Uf, no entenc res del que explica aquesta noia del "chaleco salvavidas". Amb tants gestos com fa, sembla que ens estigui fent una classe d'aeròbic. El que és si passés

alguna cosa, jo baixaria com un plom, perquè no entenc pas com diu que ens l'hauríem de posar. A més, com volen que tinguem temps de posar-nos res en cas de perill? Amb prou feines em sortiria un Parenostre seguit, a mi! Bah, no vull pensar en aquestes coses. Que calli, aquesta pesada d'hostessa! Hostessa...vés perquè ara els hem de dir hostesses, després de tota la vida de dir "les assafates". Ja sé que estava molt mal dit, però em sona més familiar. Mira, ara vé pel passadís una hostessa oferint no sé què. Ah, caramels! N'agafaré un. No és gaire bufona aquesta noia. Quan era petita em pensava que per treballar a les companyies aèries triaven les noies més maques del món. Com si fos escollir una "miss". És clar, devia ser per les pel·lícules que veia. Com que sempre les posen tan precioses al cinema...N'agafo un de menta. Mira! Ara anem sobre el mar. Que bonic! L'Adrià em mira de reüll! L'he atrapat! Segur que fa veure que llegeix però està vigilant el que faig. Té por que em posi histèrica tot i el "pinso" de cava que m'ha endossat. Mira que si ara comencés a cridar i a dir que vull baixar... Quin esglai li donaria! Li somric i em fa

uns copets a la mà. Em pregunta si vaig bé. Amb el cava que porto, estic contenteta,és clar. Ja sabia el què es feia quan m'ha fet beure. Ara torna a passar l’"assafata", l’hostessa, vaja. No és la mateixa. Aquesta és més gran... i veus? més maca. Reparteix diaris però no sé si agafar-ne perquè l'Adrià m'ha comprat una revista...Mira, ell sí que n'agafa un. Per quan acabi el de Barcelona, deu voler saber què diuen els diaris de Madrid, perquè n'ha agafat un d'allí. El fulleja un moment i de primer rebufa però després riu tot sol. No sé pas què deu llegir. Com que s'adona que el miro, em diu si vull informar-me. No estic per informacions, jo. Uix, el caramel m'ha fet venir una mica de basqueig. No l’havia d'haver agafat. M'haig de distreure o em marejaré. Oh! Tenim un senyor a l'altra banda de passadís que sembla àrab. Quina morenor, quins cabells tan arrissats i quin bigoti! Mare meva, podria ser un segrestador!...Ai, vinga, això és la por, que em fa pensar bestieses. Als avions que fan vols tan curts no els passa mai res. Mira, la senyora que seu al costat de l'àrab està embarassada! Alça 17

que si en aquest moment es posés de part! Tots a córrer: "Un metge si us plau, un metge si us plau!", perquè no crec pas que les hostesses a més d'hostesses, siguin llevadores. I apa, el nen a viatjar de franc tota la vida. Almenys això deien abans. Que les companyies aèries els regalaven tots els vols, als que havien nascut en un avió. Per què s'aixeca l'àrab? Deu anar al lavabo. Si que té poc aguant: només fa un quart d'hora que volem...I si treu un arma ara? I si ens amenaça? I si quan sigui allà al davant ens ensenya una bomba posada al cinturó? No, això no perquè no du americana i la bomba es veuria, si la portés...Quin neguit! Si li dic això a l'Adrià, em dirà que estic boja, però mira, els dels avions que segresten a vegades, potser també es pensen que els segrestadors es mouen del seu seient perquè van al lavabo. No puc mirar l'ala perquè la veig inclinar-se i m'adono que volem. Estem volant...estem volant...i tant sí estem volant...I ben amunt que volem...! L'Adrià em mira i riu. Ha plegat el diari i...ara es posa a dormir? Ni parlar-ne! Els motors fan un soroll diferent. Alguna cosa estranya passa. Amb els motors sonant així i un possible segrestador passejant per aquí, no es deu pas pensar que el deixaré que dormi! Li dic, li premo la mà...però segueix somrient i tanca els ulls. Em diu que dormi jo també. Per dormir estic! Ai mira, l'àrab ja torna. No ha fet cap cosa estrafolària. No ens ha amenaçat amb res. S'asseu. Parla amb la senyora embarassada...en català de Girona!. Deu estar tan bronzejat de prendre el sol a la Costa Brava, pobre home i jo ja l'havia fet àrab i segrestador. Vaig a mirar la revista de xafarderies que m'ha comprat l'Adrià. Literatura “cultural” en diem a casa, rient. A veure...Oh, no sé què fan les senyores riques sudamericanes, que són totes guapíssimes. I quines cases! Per mantenir això s'ha de ser arximilionari. Doncs jo segueixo sentint un soroll estrany! M'he de distreure i pensar en una altra cosa. Faré els mots encreuats, a veure si paro de barrinar que volo. Deixa'm treure el bolígraf. Que me l'he descuidat? Apa, a remenar la bossa! No sé per què hi porto sempre tantes coses! Agafaré el de l’agenda. Ja el tinc! Mira, el retrat dels nens. Que preciosos que són! A aquesta hora ja estan al "cole". Espero que no s'hagin deixat l'esmorzar. No cal pensar-hi, la mamà ja en tindrà cura. A més només són tres dies... Ai Déu meu...només tres dies i una altra vegada hauré de tornar a aquest turment de l'avió! I l'Adrià dormint... I el soroll del motor... I el segrestador que si no és aquest pot ser algú altre... A veure, calma, serenitat: posem atenció als mots encreuats que m'he de distreure com sigui. A veure què pregunta: "Horizontales, uno, Dos palabras: Tomar tierra el avión por una emergencia". Mare meva!... Ja sé què és: “ATERRIZAJE FORZOSO”! MARILA PONS

EL SOFRIMENT

a ser a l'hospital de Bellvitge, a la sala on els familiars esperen l'informe mèdic dels internats a cures intensives. Aquella espera era angoixant. Jo estava esperançada perquè els informes anteriors de l'estat de la meva amiga eren positius. Aquella dona seia al meu davant, i el seu rostre em cridà l'atenció. En principi no podia desxifrar què era el que em produïa aquella sensació estranya. Era evident que ella no podia notar el meu interès perquè semblava estar absent. Tot i així vaig intentar dissimular la meva observació. En un moment donat, de sobte, vaig descobrir què hi havia d'estrany en les seves faccions. Podia dir que la seva cara era partida: la boca amb els llavis tancats, tenia per naturalesa la forma inclinada cap amunt. Això feia la sensació d'un somriure constant, que produïa un aspecte grotesc perquè contrastava amb els seus ulls ensorrats, potser d'hores i hores de no dormir, que tenien una lluïssor sense vida, una lluïssor de llàgrima retinguda. l el seu esguard era perdut: no perdut en aquell espai físic, perdut en un espai interior, allà on el dolor és més profund. I va ser aquesta part del seu aspecte, la seva mirada adolorida la que em va corprendre. Una veu va cridar “familiars de Carles...”, seguit d'un cognom. Ella va entrar acompanyada d'una altra persona. Qui seria aquell home? El marit, un fill? No ho sé. Quan ella va sortir, les llàgrimes abans retingudes, ara li omplien el rostre. Aquell rostre que, per una raó purament física, entre el dolor més profund, simulava un somriure.

CARME JORBA

El FESOLET (Argot Caló)

-Au, Fesolet, que no em convenceràs, que et veig a venir, i et conec de tota la vida! -Lluís, que no te la deixis perdre! que l’haqueta és teta de monja, que t’ho dic jo! I tot plegat mil duros, si et faig un regal! -Afluixa, Fesolet. Ja em pots anar al darrere amb el flabiol sonant, que no m’enredaràs pas! i l’haqueta com tu dius, aviat la veuràs fer la sardina. -Que noooo! que és guapa com ella sola! si encara no l’hi han sortit les últimes! Te l’hi has badocat bé el musell? -Quià! Si em descuido, m’arreplega la mà d’una queixalada! El que passa és que ja li deuen haver caigut! -Escolta, Lluïset, paiet, que tu i jo som amiguets de tota la vida, creu-me que no t’enganyo. Mira, perquè ets tu te la deixo en deu mil rals, fa? Tot sigui per una orquidueta. -Mira, Fesolet, ahir sense anar més lluny, me la mirava a contraclaror, i em va semblar veure-li blancúries al pelam de l’entrecuix, i això no deu ser pas perquè sigui una noia casadora precisament. -Uix, què dius! T’ho devia semblar, mira, mira, descregut, mira-te-la bé i veuràs que la bestiola és pèl-roja i flamenca com ella sola, una mica tordeta, potser sí, però això li ve de naixença, no pas pel que tu vols deixar caure. Sa mare que deulhagiperdonada, era igualeta que ella. Tota una senyora euga com Déu mana. -Quan callaràs, Fesolet? Que ens hi tocaran les tantes! I jo ja estic tip de sentir-te. Si tardes massa, potser l’haca la dinya abans dels tres credos! -Vinga Lluís, no perdem el temps doncs en suposicions, i anem al gra: cinc mil rals i és tota teva. Només et demano una cosa, me la faràs, Lluïset? És pel bé de l’haca que t’ho demano... -Però què vols que en faci, jo, del tatà del benguistanó, que no ho veus que ni per la carn me la voldrien? Se li poden comptar totes les costelles. Vinga, clou de continent la mui i que no et senti més, quina és aquesta cosa que em vols demanar i matem-ho d’una vegada. -Doncs que... a l’haqueta, no li agrada ni poc ni gaire l’aigua...et demano que no me la remullessis, no li cal, que ella és neta i polida com una patena, que no ha tingut mai cap maldeventre...i no fos cas que... -Té, Fesolet, que m’estàs matant el cuc de l’orella! Cinc mil rals dèies? Tots teus i no se’n parli més. Fuig aviat, que encara me’n desdiré. 20

En Lluís agafa l’haca pel ronsal i, donant per acabada la xerrameca, s’endinsa quadra enllà, mentre el Fesolet, dissimulant cara de murri, enfila carrer amunt, tan de pressa com pot. Un cop fora el pati, en Lluís, es mira bé l’haca tot pensant que com diria en Ramon, el vell mosso, li fan falta unes bones empallades amb Cola-Cao, o no arribarà a l’últim sagrament. I sense rumiar-s'ho dues vegades, deixa fermada l’haca a l’anella, i entra a la quadra a preparar-li un bon pinso. Mentre fa la feina, una tronada d’estiu, desencadena una tempesta, que fa córrer les aigües cap a la claveguera. Quan surt a fora, disposat a alimentar la bestiola amb l’empallada preparada, la sorpresa el deixa sense parla, tanmateix l’ensurt li fa caure la galleda de les mans. Allà, dreta, la bestiola, talment un rocí a punt de dinyar-la com diría el Fesolet, no sembla pas ella, tota escorrialls d’aigües rogenques potes avall; s’ha quedat pellblanca amb la que li ha caigut al damunt. A en Lluís li han vingut unes irresistibles ganes de riure, i agafant l’haca pel ronsal, entra a la quadra mentre remuga: -Ai Fesolet, que me l’has tornat a endinyar!

I aquí s’acaba aquest conte, però n’hi ha més. He de dir que el Fesolet era un gitano molt gitano...i que vivia a Vilafranca de tota la vida. El Lluís era el meu pare...i d’aquesta història en dono fe jo, la seva filla, del Lluís és clar. Encara recordo la cara que va fer el pare quan va veure l’haca amb el pèl destenyit. A fe de Déu que el Fesolet devia deixar la drogueria sense tintura, de tanta com n’hauria fet servir per tenyir l’haca de cap a peus; no crec pas que en tingués prou, per pagar-la, amb els cinc mil rals que en va treure de la venda. MONTSERRAT GIRALT

POESIA A LA LLENGUA PÀTRIA

Salut, oh llengua rica d’harmonies que en la maror has sortejat l’escull del desafecte greu. Beneita sies, llengua de l’Alt En Jaume i Ramon Llull! Entre els lleials que no et volgueren morta ni menyspreada m’he pogut comptar; som de l’estol que mai per mai comporta la cendra ofegadora dins ta llar. Princesa de florides primaveres en castell que no es dóna a l’enderroc! Mercès, oh Llengua Pàtria, que em volgueres al teu servei humil de ventafoc. Maria Antònia Salvà (Del recull El retorn, 1934)

Nota. En ocasió de complir-se, enguany, el 150è aniversari del naixement de la poetessa illenca Maria Antònia Salvà, ens plau dedicar la nostra pàgina habitual de Poesia a un dels seus engrescadors i poc llegits poemes.

EL NOM I LA COSA GLOBALITZACIÓ I TESTOSTERONA

a un temps, no massa, se’n parlava molt de “globalització”. O siga de “mundialització”, que seria millor dir-ne. Doncs, sí: és més evident que mai que el que ocorre en una part del món -o globus terraqüi-, repercuteix d’alguna manera en la resta. I amb les noves tecnologies, la intercomunicació humana ha guanyat en rapidesa i densitat. Tanmateix, ens hem d’alegrar sempre del avenços tecnològics? Bé, diríem, si s’empren per a millorar la vida dels humans. O del món en general, com els més preocupats per les limitacions dels recursos naturals s’apressarien a matisar. Però, ens agrade o no, la globalització és un fet, i té simpatitzants especialment entusiastes entre els qui volen que les decisions més generals es prenguin des dels estaments del poder econòmic, atenent a les lleis del mercat. El nostre Íbex 35, posem per cas, per a entendre’ns. Però també té detractors: aquells que advoquen sobretot per la seguretat i la cooperació entre els pobles. Ara mateix, allò que més cou de tot plegat al capdavall és la crisi econòmica que arrosseguem des de fa uns deu anys. En realitat, un retrocés social allà on mires. Ho comprovem fàcilment al nostre entorn, on cada dia hi ha més pobres. I més rics. O “riquets” només, perquè, segons els entesos, si bé les grans fortunes del món han crescut, són menys nombroses. En conseqüència l’ideari socialdemòcrata d’eixamplar tant com puga ser les classes mitjanes ha reculat allà on s’hi aproximava. També als Estats Units del senyor Trump. I on les classes mitjanes minven, la vida democràtica tendeix a diluir-se, ja se sap. Paral·lelament, la població juvenil dels països més pobres busca en l’emigració un futur digne, sovint exiliant-se des de societats no sols miserables sinó també malaltes per guerres civils inacabables. L’anecdotari patètic d’aquestes allaus migratòries és ben conegut, però se’ls menysté i se’ls margina com si d’exèrcits de malats sense remei es tractara. Contra aquest flux migratori tan preocupant, la solució ideològica arbitrada vol disfressar-ne el rebuig -si no l’odi clar i ras- com a defensa de la pròpia cultura davant la barbàrie. Curiosament, l’electorat dels grups polítics que s’hi apunten pertany majorment al personal de baix nivell cultural... La ximpleria i la ignorància que palesen les propostes dels seus líders, els delata. No cal repetir-les. I com que desconeixen els matisos i tot ho veuen en blanc i negre, neguen realitats

evidents perquè són incapaços d’apreciar-les. I fins i tot menteixen, potser sense adonar-se’n. El seus líders mostren una tipologia poc variada. Crec, doncs, que el lector i jo coincidiríem a l’hora de triar-ne el prototipus o caricatura. Anem a pams. Sol posar-se nerviós i s’irrita fins perdre l’aplom i les bo-nes maneres quan algun altre polític li retreu alguna contradicció, i no diguem si algun periodista l’acorrala en una entrevista. L’importa ben poc, diu, el que passe fora del seu país, però fa costat als grups d’ex-trema dreta que poden debilitar la fortalesa del possible oponent. En definitiva, no veu la política com a negociació sinó com a imposició de les pròpies propostes, en contra i tot dels assessors de confiança. I quant a la immigració des dels països pobres, res millor, pensa, que posar-li un mur ben alt i de milers de quilòmetres de llarg... O serà tot just un cas més d’atròfia del pensament per excés de testosterona? ANTONI PRATS *********

REFLEXIÓ:

Mort i vida

a vida i la mort sempre van lligades. Aquests dies se m'han ajuntat les dues coses. La primera, la mort. Aquesta s'ha emportat una amiga, companya d'aprenentatge literari. Sabia escoltar i ajudar quan més ho necessitaves, amb una discreció admirables .Gràcies Magda, pel teu esguard serè, amatent i un xic seriós, però, amb un lleu i dolç somriure a la vegada. Mai t'oblidaré! La vida ens ha arribat amb el nom d'Ona. Una onada de tendresa i felicitat ens ha embolcallar a tota la família i amics. Gràcies Ona per haver vingut a alegrar-nos la vida amb la teva carona d'àngel i les teves manetes menudes que, segur, creixeran per fer el món una mica millor! M. DOLORS NAT I PINYOL

OPINIÓ SEGUIR ENDAVANT!

ctualment a Catalunya hi ha unes quantes entitats que tenen més de 150 anys d'antiguitat, n'hi ha d'altres que ronden entre els 100 i els 75 anys i després en tenim que són de fundació recent, i quan dic recent, em refereixo a menys de 40 anys. Crec que puc dir que, pràcticament, totes es van fundar, o s'han fundat, amb l'objectiu de donar sortida a les diverses necessitats que, com a grup, tenien els seus socis i tots aquells que, per proximitat o afinitat, d'alguna manera, s'hi veien vinculats. De quines necessitats o objectius estem parlant? En bona part depèn del moment fundacional, no eren el mateix les necessitats que podia plantejar una entitat a meitat segle XIX que en ple segle XXI. Tot i així, si ho analitzem, veurem que tampoc hi ha gaires diferències, vist des de un punt de vista més global. Prenent com a exemple el nostre Ateneu, és cert que no era el mateix el tipus d'activitats que s'hi feia durant els anys 1932 a 1939 que les que es puguin dur a terme actualment. En aquells temps es feien classes de cultura general com matemàtiques, física, escriptura, ciències naturals, lectura o història, per posar alguns exemples, però cal considerar que en aquells moments la situació de l'educació era força deficitària. L'escola no era gratuïta i hi havia molts infants sense escolaritzar, pel que fa als adults, molts d'ells no havien tingut l'oportunitat de formar-se degudament, i entre aquests se'n podien trobar tant de catalans com de gent nouvinguda. En aquest sentit, l'Ateneu va assumir, en aquells anys, aquesta funció docent, potser a l'espera que la fes seva, de forma definitiva, l'administració, tant pel que feia als infants com als adults. Actualment, com que a causa que el sistema polític i el progrés han portat el sistema d'ensenyament universal i gratuït (amb força mancances, tot s'ha de dir), les activitats formatives dels ateneus han canviat, ara es centren en un tipus de classes més lúdiques, més enfocades a l'entreteniment o les manualitats, com els tallers de teatre, les classes de dibuix i pintura, puntaires, arts aplicades, etc. Però hem de tenir en compte que l'objectiu bàsic de tot plegat no és tan diferent, unes quantes persones, que saben d'algunes matèries, formen i ajuden a d'altres que no en saben tant, tot ple-

gat dins d'un entorn de germanor, d'iguals, és a dir, d'associació. Si ho mireu bé, no hi ha tanta diferència entre el que es feia abans i el que es pretén fer actualment. Podríem parlar d'altres activitats i veuríem que tampoc hi ha grans diferències entre el que s'oferia fa uns anys i el que es vol oferir actualment: teatre, esports, lectura, conferències, excursionisme, sortides, entreteniment i un llarg etcètera de propostes i activitats que no difereixen gaire del que feien abans les associacions, tan sols canvia l'entorn del moment i l'evolució que el temps ha anat aportant amb el progrés. Un exemple el tenim amb les excursions o sortides. Inicialment, aquestes eren reservades als més joves, ja que es requeria una certa capacitat física per poder exercir-les, però la tècnica ens ha permès d'ampliar l'oferta a altres espectres d'edat. Amb l'aparició dels autocars i altres transports públics, les bones carreteres o les autopistes, va permetre que l'edat ja no fos un impediment per poder sortir fora i passar un dia lluny de casa en companyia dels amics de l'Ateneu. L'objectiu final sempre ha estat el mateix: conèixer món, ampliar els aspectes culturals que aporta l'excursionisme i, sobretot, relacionar-se i passar una bona estona (o estones) amb la gent de l'associació. No és pas tan diferent de com fa 50 o 100 anys. Què ha canviat doncs durant tots aquests anys? Primer de tot dir que, de la mateixa manera que els avenços tecnològics i socials ens han aportat uns bons mitjans que ajuden a ampliar les possibilitats de les associacions, d’una altra banda han fet que el món de la cultura i l'associacionisme hagi canviat radicalment. El progrés ha portat a les nostres cases un ventall d'ofertes lúdiques i culturals molt ampli que abans calia sortir de casa per trobar-se'ls. És això dolent? No. A qui no li agrada estar una estona davant de la televisió veient un bon documental, una sèrie entretinguda o sentir les notícies? O qui no vol estar remenant el teclat de l'ordinador i navegar per internet i les xarxes socials? Crec que a tothom li agrada. Però una estona. El que cal és trobar el punt mitjà on aquest entreteniment tecnològic es converteix en obsessió, en abús i, sobretot, en un aïllant amb la resta de la gent. Cal saber quan apagar el televisor, l'ordinador i fins i tot el mòbil. És important saber trobar el moment de sortir al carrer i compartir amb altres persones els nostres coneixements, sentiments, aficions, inquietuds... N'hi ha prou amb això? No. Si anem a l'Ateneu de la mateixa manera que estem veient la televisió, o ens movem per internet, la cosa no funciona. Si veiem l'Ateneu com una simple utilitat particular i no com un estri de col·laboració i utilitat conjunta i associativa, li estem donant el mateix valor que a la

televisió o al mòbil... quan ja no m'interessa el canvio o marxo i ja està! En aquest sentit, si tothom fes el mateix, és possible que el dia que es torni a necessitar l'Ateneu, aquest, potser, ja hagi tancat. És per aquest motiu que el sentiment de pertànyer a l'associació tant per part dels socis com dels afins és tan important. Cal formar part de l'equip, cal sentir-se membre de debò de l'entitat, perquè l'entitat no són les activitats que s'hi fan, sinó la gent que les fa. Això ens diferència d'un centre cívic. Hi ha una entitat bancària que, en els seus anuncis, parla de l'ànima de la seva empresa... L'ànima dels ateneus no és el que s'hi fa, són els seus socis. Després ja vindrà el que aquests socis vulguin que sigui i que es faci a l'Ateneu. D’una altra banda, tot s'ha de dir, ens trobem amb totes les dificultats que actualment l'administració està posant als ateneus i associacions similars. Els controls i les exigències, en alguns casos, ens fan sentir que ens tracten com si fóssim una espècie de delinqüents, de persones que només tenen l'objectiu d'enredar o defraudar l'Administració. Un dels problemes actuals dels ateneus és que hi ha tantes exigències, controls, impostos i declaracions per part de l'Estat, que una bona part dels esforços humans i econòmics de les associacions s'han de destinar a complir-les. Fa poc, quan vaig argumentar això mateix a un periodista, aquest em va preguntar quina diferència hi havia entre portar una entitat avui dia i fa uns anys. Li vaig dir, com a exemple, que fa escassament 15 anys, una entitat com l'Ateneu es podia portar només amb un llibre de caixa, actualment necessitem portar una comptabilitat gairebé professional. O, com a exemple, les lleis del tractament de dades, amb uns canvis de legalitat tan sovintejats que no guanyem per advocats per poder adequar-nos-hi. Moltes de les lleis de controls, com les de protecció de dades, registres, blanqueig de diners s'originaren perquè algú, amb una important capacitat operativa i econòmica, hauria actuat d'una manera, diguem-ne, inapropiada i perjudicant els interessos o les dades dels seus clients. Després, quan l'Administració detecta els grans fraus i irregularitats en els sistemes establerts, comença a fer tot un seguit de lleis que, al final, s'acaben aplicant als més febles, als que menys capacitat tenen d'enganyar o que, si més no, en cas de fer-ho, l'impacte que tindria en general en la societat seria mínim, mentre que aquells per a qui es van pensar realment les lleis, segueixen fent de les seves sense cap mena de conseqüència jurídica. En fi, vivim on ens ha tocat viure. Tot el que he estat exposant més amunt va lligat a un fet molt important, les entitats, les associacions, els ateneus, necessiten algú que els dirigeixi i assumeixi la responsabilitat de tirar endavant l'asso-

ciació, tant pel que fa als seus principis estatutaris, com en els compliments i exigències de l'Administració. Els càrrecs de govern de les associacions, amb els temps que corren i l'entramat d'exigències administratives actuals, fan que, davant la manca de relleus, allarguin els seus mandats en el temps de forma poc apropiada, acabant, en alguns casos, cremats, d’una banda, o bé veient com es generen certes susceptibilitats al seu entorn a causa d’aquests perllongaments . Quan la massa social és activa i se sent part del grup, no és difícil trobar relleus en els òrgans de govern, fet que fa que les renovacions i les transicions es produeixin sense un desgast excessiu per part d'aquells que deixen els càrrecs i sense cap mena de suspicàcia. Quan això no es produeix, l'entitat té un problema. El proper mes de maig tindrà lloc l'Assemblea General Ordinària anual a l'Ateneu. Enguany s'hi renoven dos dels càrrecs més importants de l'entitat, el de president i el de secretari, a més de tres de les vocalies. No creieu que potser és el moment de fer sentir la vostra veu i plantejar-vos formar part de l'equip directiu de l'entitat donant relleu a aquells que, després de molt de temps de dedicació, necessiten poder dedicar-se a tasques més lúdiques, com fa la majoria de socis, a l'Ateneu? Potser fa por, potser creieu que no sereu capaços, però creieume, no hi ha res impossible, si un altre ha estat capaç de fer-ho, de debò, tu també. I pensa que ets en una associació, en un ateneu. Mai estaràs sol. CARLES FARRÉS I PINÓS

HO SABÍEU? EL CANIGÓ: La muntanya sagrada dels Països Catalans?

otser pensareu que sóc una pesada amb el tema de les muntanyes: el Tibidabo, Montjuïc.... Però després d’haver fet, uns mesos enrere, una volta per la Catalunya del Nord, us he de dir que em va meravellar tant la contemplació del seu cim, el Canigó, que m’agradaria parlar-vos-en una miqueta. El massís del Canigó s’aixeca imponent entre les comarques nord catalanes del Conflent, el Vallespir i el Rosselló, i s’albira ben proper des de l’Empordà i altres comarques de Girona. Com que es troba a menys de 50 quilòmetres, en línia recta, de la mar Mediterrània, és una senya inequívoca per a tots els navegants. En tota la serralada pirinenca no existeixen uns desnivells tan destacats com els que presenta aquest massís respecte de les planes que el voregen. Per tant, no és d’estranyar que, des de temps immemorial i fins ben entrat el segle XVIII, el Canigó, amb 2.785 metres d’altitud, fos considerat com el punt més alt dels Pirineus,

La seva elevada silueta ha fascinat i intrigat sempre l’ésser humà, que va témer, va respectar, va admirar i va conquerir aquests cims. Durant centúries, ha estat la llar de camperols, pastors, bandolers, pelegrins, monjos, naturistes, excursionistes... És un indret altament emblemàtic que ha estat font d’inspiració de poetes, llegendes i dites populars.

Tanmateix, serà durant la Renaixença, el moment d’arrencada del ressorgiment nacional de Catalunya, quan el mite s’eixampla. El Canigó va esdevenir un lligam potent que tornà a reunir, a finals del segle XIX, les dues Catalunyes, després de tres segles de separació pel Tractat dels Pirineus. El renaixement català que es desenvolupava a ambdós costats de la frontera i la presa de consciència de catalanitat va passar pel Canigó, que prengué el rol de “muntanyasímbol”, i es va convertir així en la muntanya sagrada dels Països Catalans. Viatjar al Canigó té l’encant de creuar una frontera sense moure’s del propi país. Jacint Verdaguer, destacat artífex de la nostra Renaixença literària, va ajudar en la creació d’aquest mite. L’any 1879, mossèn Cinto, que feia una estada, per raons de salut, a Prats de Molló, va aprofitar la proximitat de la muntanya per fer-hi nombroses excursions. Al mateix temps que s’esforçava per assolir el cim, s’anava enamorant del Canigó. Motxilla a l’espatlla i en solitari, va explorar-ne tots els racons, prenent notes i dades a la llibreta que sempre l’acompanyava. Els temples i els monestirs -o ruïnes- que anava trobant, l’impressionaren de tal manera que es va convertir en una obsessió el desig d’escriure sobre aquests paratges. I així, caminant i parant-se aquí i allà, va sorgir una Llegenda pirenaica del temps de la Reconquesta, i el gran poema d’amor entre el cavaller Gentil i la fada Flordeneu (1886). També hi ha diverses tradicions que ens uneixen amb la Catalunya del Nord, però una de les més emblemàtiques és la Flama del Canigó. Durant tot l’any, el Museu de la Casa Pairal de Perpinyà acull un foc que és manté encès des de l’any 1955. Un grup d’excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà l’acompanya fins al cim del Canigó cada 22 de juny. A 2/4 d’11 de la nit, a la muntanya, hi llueixen mil focs, i a partir d’aquesta gran foguera, s’encenen totes les altres que, per Sant Joan, cremen arreu dels Països Catalans. A trenc d’alba del dia 23, el foc es trasllada, flama a flama, fins a tots els racons del país. De Prats de Molló a Alacant i de Tamarit de Llitera a Ciutadella, la flama del Canigó és la guspira que abraona els centenars de fogueres que il·luminen la nit màgica de Sant Joan, una festa ancestral de benvinguda a l’estiu, heretada dels primers pobladors de la Mediterrània. Si fem un recorregut pels voltants del Canigó, trobarem diversos llocs d’interès com el Refugi de Cortalets i els monestirs de Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà. En la nostra curta estada vàrem visitar Sant Miquel de Cuixà, que paga la pena de veure. La reconstrucció del seu temple, l’església de la Trinitat, és magnífica, com també el que han pogut refer del claustre i la cripta del Pessebre.

Llàstima de tot el que s’ha perdut durant l’abandó i l’espoli que va patir! Us en faig tot seguit una mica d’història. Sant Miquel de Cuixà és un monestir benedictí situat al peu del Canigó, dins el terme municipal de Codalet, al Conflent. L’arxipreste Protasi el va fundar el 879, i els abats Garí i Oliba el van convertir en un dels centres espirituals i culturals més importants de Catalunya en temps feudals. És el monument més interessant de l’arquitectura preromànica o del romànic inicial. L’actual conjunt monàstic és el resultat de tres etapes de la seva construcció: el temple (974), les reformes i noves construccions (mitjan segle XI) i el claustre.

La vida monàstica, encara que en precari, va seguir fins a la Revolució Francesa. Aleshores, l’abadia desaparegué, es van vendre els seus edificis i s’hi instal·laren naus industrials i agrícoles. El campanar nord s’esfondrà l’hivern de 1829 i els edificis del voltant de l’església es van anar malmetent a poc a poc. El claustre fou venut, capitell a capitell, així com la seva font, a antiquaris i amants del col·leccionisme. El 1908 no en quedaven més que dotze columnes.

El 1913 un escultor dels Estats Units, George Grey Barnard, que ja havia comprat algunes escultures de Cuixà a un antiquari parisenc, es va desplaçar fins al Conflent per adquirir moltes de les obres que es trobaven disseminades pels encontorns. Amb tots aquests materials, va fer una reconstrucció del claustre, però al museu “The Cloisters” de Nova York.

El 1919, Ferran Trullés va comprar l’abadia i s’hi van instal·lar els cistercencs fins al 1965, any en el qual, i a petició d’ells, foren substituïts per una reduïda comunitat benedictina procedent de Montserrat. L’abadia va ser objecte de diverses campanyes de restauració en la dècada de 1920, dutes a terme pels serveis dels Monuments Històrics. L’arquitecte i arqueòleg Josep Puig i Cadafalch, obligat a fugir de Catalunya durant la Guerra Civil, hi va dirigir les obres el 1938, i es descobrí en aquesta etapa la cripta del Pessebre. Més endavant es trobarien sota l’habitatge del sagristà major les restes de l’església de la Trinitat, i se’n va iniciar la reconstrucció. L’any 1954, en aquesta església, mancada encara de sostre, Pau Casals inauguraria el Festival de Música Clàssica de Prada. Per fi, el monestir va poder ser cobert el 1957, i el 1969, fou recuperada l’ara de marbre, romànica, de l’altar major, que es conservava en una casa de Vinçà. El monestir de Sant Miquel de Cuixà ha estat elegit per votació popular com una de les Set Meravelles del patrimoni cultural material de Catalunya. Text i fotos: ANTÒNIA CALDÉS Fotos: 1, El Canigó – 2, Església de la Trinitat – 3, Façana i torre – 4, Claustre.

BIBLIOTECA US RECORDEM QUE PODEU DISPOSAR DELS LLIBRES DE LA BIBLIOTECA. TAMBÉ, SI US VE DE GUST, VENIR A L’ENTITAT A CONSULTAR-LOS.

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Antònia Caldés, Carles Farrés, Montserrat Giralt, Carme Jorba, Pere Juhé, Jaume Marzà, M. Dolors Nat, Marila Pons, Antoni Prats, Isabel Segarra,

Amb la colÂˇlaboraciĂł de: