19-04 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XL Núm. 434 ABRIL 2019

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES D’ABRIL DISSABTE 13, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 366. Visita a Montserrat. Inscripcions el dia 5 de 12 a 1 del migdia. DIMECRES 17, a 2/4 de 8 del vespre. Presentació del llibre: Jaume Mitjavila i Rius (1810-1881). Una vida novel·lesca de Matilde Marcé, a càrrec de: Manuel Domínguez, president del Centre d’Estudis de l’Hospitalet (CELH) DISSABTE 27, a les 10 del matí. Visita cultural a la Presó Model de Barcelona. Trobada a la parada d’autobús L10, carrer Prat de la Riba. A 2/4 de 7 de la tarda: Recital de poemes d’Isabel Clara Simó, a càrrec de la Secció d’Amics d’Alpha 63, a la Societat Santsenca, carrer d’Olzinelles, 31 de Barcelona. DIUMENGE 28, d’11 a 2/4 de 2, XXIV Trobada comarcal de Puntaires a la rambla de Just Oliveras dins dels actes de les Festes de Primavera. També s’hi farà la venda de llibres de la nostra col·lecció La Medusa.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE MAIG Excursió Coneguem Catalunya núm. 367: del 6 al 10 de maig. Visita a la zona del Baix Ebre. DIUMENGE 12, a 2/4 de 12 del matí. Assemblea General Ordinària. A les 7 de la tarda, a la sala d’actes de l’entitat. Les Escoles Gelida Teatre presenta l’obra: Morticràcia, de Joan Ariza Valenzuela

TALLERS CURS 2018-2019 ES OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL El passat dijous 28 de març, a la nostra seu social, s’inaugurà una exposició sobre l’escriptora i dibuixant Lola Anglada. Entre les seves obres més destacades sobresurt la figura «El més petit de tots», que fou tot un símbol catalanista en la seva època. L’inesgotable, fins fa dos dies professor de pintura i dibuix de l’Ateneu, Emili Bona, responsable del muntatge, feia temps que tenia la mostra al cap. «Li devia», en paraules seves. L’exposició és senzilla, austera, i combina apunts biogràfics d’Anglada amb info-grafies dels seus dibuixos i gravats més coneguts. Si es-teu interessats a veure-la, teniu temps fins al 26 d’abril. D’altra banda, el pròxim dimecres 17 d’abril, la Matilde Marcé ens presentarà, en ocasió de Sant Jordi, Festa del Llibre, la seva darrera creació: Jaume Mitjavila i Rius (1810-1881). Una vida novel·lesca. La biografia d’aquest hospitalenc conegut també amb el nom d’en Jaumic Famades promet ser captivadora. A més, té un reclam molt fort: es tracta d’història de l’Hospitalet. Una història que pocs ciutadans actuals coneixen. Enguany s’ha atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a la poetessa i escriptora Marta Pessarrodona. Un premi ben merescut, tant per la seva obra literària com per haver acostat al públic català, amb les seves traduccions, tot un seguit d’obres del grup de Bloomsbury i d’altres autores angleses i franceses. En honor seu, hem reservat l’espai Poesia, d’aquest butlletí, per a un dels seus poemes. Per cert, l’Assemblea General de Socis de l’Ateneu, corresponent a aquest 2019, tindrà lloc el pròxim diumenge 12 de maig. Us esperem!

ABRIL

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET UNA ESCOLA PROTESTANT (Publicat en el Xipreret d’octubre de 1982)

l dia 7 d’abril de 1876, que per cert era un divendres, l’infant Climent Llamusí i Ribas va arribar a casa seva procedent de l’escola pública amb una cara de pomes agres que, a més a més d’haver estat esgarrapada abundosament, exhibia un escandalós ull de vellut. El “valguem Déu" estentori de la mare,fou arrodonit per dues o tres exclamacions contundents i molt nostrades del pare, exigint explicacions. Després de somicar una mica i de mig tapar-se la cara amb el braç, no fos cas que encara caigués un calbot de propina, el minyó va explicar que el senyor Mestre, en Joan Baptista Madorell, se n’havia anat de la classe una llarga estona i que un grup de grandassots l’havien estomacat. La indignació familiar no tingué fi ni compte. “Et traurem d’escola, va dir el pare. No vull que perdis el temps i acabis essent un analfabet com jo mateix”. l com que en aquells moments s’acabava d’obrir una escola nova que estava agafant molt de prestigi va sentenciar: “I et portarem a l’escola evangèlica!” No obstant això s’ho va pensar encara una mica i no fou fins al 18 del mateix mes que el bon home va demanar a un amic o veí, en Carles Berenguer, que escrivís en el seu nom al Batlle President de la Junta Local d’instrucció Pública, que llavors era Jaume Arús i Cuxart, fent-li saber la seva decisió. No oblidant-se de precisar, això sí que actuava d’aquella faisó contra la seva voluntat, és a dir “a pesar de mis muy arraigadas creencias religiosas" i després d’haver observat que, a causa de l’abandó del mestre, els seus fills no avançaven en els estudis "no obstante el estar dotados de una imaginación bastante viva". Aquesta escola evangèlica havia obert les portes a la nostra vila feia tot just un parell de mesos, exactament el dilluns 21 de febrer. Richard P. Cifre, “ciudadano de los Estados Unidos de la América del Norte y pensionado por una Sociedad de su país para establecer escuelas gratuitas en el punto del orbe que le acomode", havia escollit, aneu a saber per què, aquest racó de món que no arribava a les 3.500 ànimes, i no li devia anar del tot malament quan dos anys més tard declarava tenir 61 alumnes. Per cert que llavors s’anomenava escola de “la iglesia Bautista de Hospitalet".

Com a detall curiós cal esmentar que a les darreries del 1877 celebrà els exàmens públics dels seus alumnes "en el salón teatro del casino la Armonia" i que més endavant ho féu en una capella pròpia. El 25 d’octubre del mateix any la Junta Local d’Ensenyament en pes, composta pel Batlle Fortunat Prats, el regidor Vicenç Albert i els pares de família Baldiri Coll i Josep Barba, actuant de secretari J. Surroca, visitaren l’escola instal·lada al carrer Xipreret i es mostraren molt satisfets del seu funcionament i del comportament dels alumnes, El mestre es deia José de los A. Rodríguez. El l879, el mateix Richard P. Cifre, en tant que pastor de l’església evangèlica, demanava que es construís un cementiri civil, on poguessin ésser enterrats els seus feligresos. L’any següent ja s’havia habilitat per a aquest fi un espai de 200 metres. L’any 1881 encara es tenen noticies d’aquesta escola i de la congregació religiosa. A partir d’ací s’esfuma llur pista. Per a contrarestar la influència dels protestants vingueren cuitacorrents les monges franciscanes i el 7 de febrer de 1877 obriren la seva escola en una casa del carrer de Sant Roc, a ben poca distància dels seus contrincants. FRANCESC MARCÉ I SANABRA

Fotos: Interior, una aula antiga Coberta: Martin Lutero

CONVERSES

ÓSCAR ESCUDER President de La Plataforma Per la Llengua

(Barcelona, 1968) Llicenciat en medicina i cirurgia per la Universitat de Barcelona és especialista en cirurgia maxil·lofacial. Membre de les Societats Catalana i Europea de Cirurgia Cranio-maxil·lofacial, treballa a l’Hospital Parc Taulí de Sabadell i al sector privat. Pare de tres fills. Desenvolupa una intensa activitat esportiva, especialment triatlons

Com recordareu, el proppassat mes de febrer, vàrem publicar una entrevista, mitjançant la qual coneguérem al senyor Óscar Escuder. En l’actual butlletí us proposem, com a ampliació de l’anterior, la lectura d’unes quantes preguntes i les seves respostes, en les quals explica i amplia el que és, i com pot ser d’útil pels ateneus la Plataforma per la Llengua. Hem accedit a aquesta informació a traves de la revista núm. 19 de desembre de 2018, de la Federació d’Ateneus.

Què és la Plataforma per la Llengua? La Plataforma per la Llengua (PL) és una ONG. Nosaltres l’anomenem l’ONG del català, mitjançant la qual intentem que el català acabi essent una llengua normal i els seus parlants tinguin els mateixos drets que els parlants de llengües de dimensions sem-blants en el context de països democràtics i civilitzats. Moltes vega-des se’ns intenta fer creure que el català és una llengua petita, i no ho és, és una llengua mitjana. Té deu milions de parlants, i això en el context de la Unió Europea vol dir que hi ha onze llengües oficials amb menys parlants que el català. Si mirem el context de les llen-gües del món, el català es mou entre les posicions 70 i 100 de 6.000 llengües totals a tot el planeta. Fins on nosaltres sabem, som l’ONG dedicada estrictament a una llengua més gran d’Europa. En quin àmbit de la societat el català està més debilitat? Hi ha dos àmbits on estem particularment malament: la justícia i el cinema. Dos clàssics. En general, podríem dir que els àmbits on l’Estat espanyol i el francès tenen més força, més capacitat d’actuació i de posar traves, és allà on la nostra llengua està pitjor. I als àmbits on no tenen tant de marge de maniobra (que en tenen a tot arreu), és on la tenim millor. Per exemple, en l’ús del català a in-ternet estem molt per sobre del que ens tocaria per nombre d’ha-bitants o de parlants. Hi ha una dada interessant, com és un mètode que serveix per assignar a cada llengua la magnitud que li pertoca en funció del seu mercat socioeconòmic. Segons aquest índex, el català se situa en la posició 27 del món, de les 6.000 llengües. Per tant, som més forts econòmicament que demogràficament, si ho vo-lem veure així. En què ens pot ser útil a les nostres entitats la PL? Sobretot, que els ateneus tinguin molt clar que si tenen qualsevol dubte lingüístic, o qualsevol cosa relacionada amb la nostra llengua en la qual creguin que podem col·laborar, que no siguin tímids i que s’adrecin a nosaltres. Nosaltres podem ser molt útils en tot el que pot ser un servei d’assessorament lingüístic i de queixes. Són con-sultes que responem encantats i sense cap cost. També intentem ajudar quan sorgeixen problemes lingüístics amb empreses o enti-tats dependents de l’Estat o d’administracions autonòmiques, i tam-bé en l’àmbit jurídic dins l’àmbit de llengua catalana.

Col·laboreu amb altres entitats d’àmbit lingüístic, com ara el Consorci per a la Normalització Lingüística? I tant! Col·laborem amb temes com les parelles lingüístiques, per dir-te un exemple. Fixeu-vos que si ja establim sinergies amb enti-tats a escala internacional, què no hem de fer amb la gent de casa? A banda del Consorci, també som a altres entitats com Som Escola, i fem molt treball en equip. Ara que tenim la sort de tenir tres go-verns autonòmics que, com a mínim no són hostils a la llengua (Catalunya, País Valencià i Illes), podem dir que tenim bon tracte amb aquestes tres administracions. Per tant, no us cenyiu només al Principat de Catalunya, oi? Exacte, nosaltres treballem tot el domini lingüístic, inclòs l’Alguer. Allà tenim una delegació permanent, amb un grup de gent treballanthi. I vam contribuir al fet que el maig passat, quan es va reformar la llei d’ensenyament de Sardenya, s’inclogués el català amb els mateixos drets que el sard, una llengua que és habitual i pròpia a la resta de l’illa. Per tant, als joves algueresos probablement se’ls ensenyarà regladament català en l’ensenyament primari per primer cop a la història. La llei s’aplicarà, si dona temps, a partir del pròxim curs escolar. Si això és així, hi haurà més ensenyament de català a l’Alguer, que no pas a la Catalunya Nord, excepte a les xarxes d’escola on es fa, i a la Franja de Ponent, on la presència del català com a matèria dins l’ensenyament reglat és zero. I això, malgrat la continuïtat geogràfica d’aquests territoris, contraposadament a l’aïllament geogràfic de l’Alguer. Aquesta setmana heu presentat la campanya Stop Catalanofòbia. Sí, aquesta campanya té un doble objectiu. Per una banda conscienciar la població dels nostres drets, com és el de poder-nos adreçar a les administracions de l’Estat o autonòmiques en català, i la seva obligació d’entendre’ns. I no sempre passa. Ens consten casos de discriminacions greus on no s’ha ofert el servei, s’ha insultat, vexat, o fins i tot algun cas d’agressió física per demanar de ser tractat en català. I per una altra, demanar a les administracions que actuïn en conseqüència i evitin que això passi. Això és responsabilitat seva, ja que no pot ser que t’adrecis en català a un policia nacional, i pel sol fet de fer-ho en aquesta llengua no et facin el servei que de-manes, com ara renovar-te el DNI. Tenim constància de fins i tot un ciutadà que va rebre una multa de 60€ per adreçar-se en català a un guardia 6

civil a l’aeroport. Pot fer riure, però és absolutament veritat. Entre administracions i empreses tenim recollits al voltant de set-cents casos. Això és el que tenim registrat, però el pitjor de tot és quan nosaltres entrem en aquests llocs i ja parlem directament en castellà per no tenir problemes. O gent que ho considera un detall menor, i ni tan sols es planteja denunciar. Aquests casos que recolliu tenen algun recorregut posterior? Intentem fer-ne un seguiment, però no sempre queda clar què els acaba passant als policies, funcionaris, o qui sigui l’infractor. Però, en general, les sancions que els cauen són molt minses. Demanem als governs que actuïn cadascun en l’àmbit de les seves compe-tències. I no parlo de casos aïllats, són coses que estan passant ara mateix, de manera continuada.

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS CONEGUEM CATALUNYA Excursió núm. 365: Visita al monestir de Sant Benet de Bages. Dissabte 23 de març de 2019

tres quarts de vuit pujaven a l’autocar els viatgers que, normalment, ho fan a l’avinguda d’Álvarez de Castro. I gràcies a la seva puntualitat, a les vuit en punt ho fèiem els qui, com en cada excursió, ens esperàvem a la cantonada del carrer de Rossend Arús amb l’avinguda del Carrilet. El xofer va enfilar aleshores en direcció a Manresa, on vam esmorzar, com és costum, sempre que podem, en un restaurant de la cadena Viena. A dos quart de deu, un cop recuperades les forces, ja érem tots dalt de l’autocar per dirigir-nos cap a la comarca del Bages, per fer la visita al monestir de Sant Benet de Bages.

Aquest monestir, ubicat al poble de Sant Fruitós de Bages, va ser fundat a mitjan segle X. Fou una important abadia benedictina que el 1593 s’uní a Santa Maria de Montserrat i, després va passar a ser la residència dels monjos vells de Montserrat. Quan l’any 1835, a causa de la desamortització de Mendizàbal, els monjos foren exclaustrats, el monestir fou venut a particulars. El 1908, l’adquirí Elisa Carbó, mare

del pintor Ramon Casas, que hi va fer unes importants obres de restauració dirigides per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Des del 1936, l’església està abandonada i necessita una gran reparació. La resta és manté bé gràcies a la cura del seus propietaris, que en permeten la visita. D’aquest conjunt cal destacar: l’església del segle XII, el cimbori, el campanar i el claustre que és un dels més característics del romànic català, amb capitells esculpits amb escenes bíbliques. La casa de l’Abat és del 1627. Quan vam arribar, ja ens estava esperant la guia que ens fèu una explicació força entretinguda del que anàvem veient. Una cosa a remarcar és que aquest edifici compta amb un ascensor per pujar cap als diferents pisos. Això fou molt celebrat sobretot per les persones d’edat avançada. En acabar la visita i com que encara era d’hora per dinar, l’autocar ens va dur fins el Parc de l’Agulla, on hi ha un llac que, sobretot a l’estiu, els habitants d’aquestes contrades fan servir com a zona d’esbarjo. Finalment ens dirigírem cap al restaurant. Aquest és una escola d’hostaleria on ensenyen els joves a cuinar i a servir les taules perquè en un futur, puguin trobar feina en aquest ram. El dinar va ser servit segons els desitjos de cadascú, en l’elecció feta el dia d’apuntar-se per l’excursió. En acabar, i havent fet una agradable sobretaula, a dos

quarts de sis, vam agafar l’autocar que ens va dur altre cop a l’Hospitalet, on arribàrem a dos quarts de set, sans i estalvis. JAUME MARZÀ ******

VISITA CULTURAL A LA FUNDACIÓ MIRÓ

l dissabte 9 de març, la visita cultural programada, com havíeu vist anunciat, era al palau de la Balmesiana, però dificultats en l’horari i dia de visita no ho han fet possible. Així, doncs, l’alternativa va ser anar a la Fundació Miró. Aquesta Fundació ubicada a Montjuïc és una institució cultural de Barcelona que custodia algunes de les obres més representatives de Joan Miró. Conté més de 104.000 peces entre pintures, escultures i tapissos. Cal destacar que la Fundació conserva la pràctica totalitat dels dibuixos preparatoris dels quadres del pintor. Són més de 8.000 referències, un material bàsic per entendre l’obra de l’’artista. La col·lecció està integrada principalment per una donació inicial del pintor i per posteriors donacions i dipòsits de la seva muller, Pilar Juncosa, i de diferents membres de la família i d’altres col·leccions. És una de les més completes de l’obra de Joan Miró. Un cop acabada la visita, i com tenim per costum, vam anar tots plegats a dinar.

ATENEU

CONCERT DE PIANO

l passat dia 16 de març, vàrem poder gaudir a l’Ateneu d’un concert de piano amb un repertori de música clàssica, a càrrec d’un jove intèrpret de 17 anys, en Miquel Gusi. Ell sovinteja l’Ateneu als assajos del Cor de Nit i dels Matiners, i la Mònica ens en va parlar a la Secció de Música per organitzar un recital. Ens va semblar que seria interessant i ens hi vam posar. Miquel Gusi va néixer a Barcelona. Va començar els seus estudis musicals a l'edat de 5 anys a l'Escola de Música de Cornellà de Llobregat amb Albert Andreu i va continuar la seva formació amb Carmen Amat Cunnington. Actualment és estudiant del Conservatori Professional de Música del Liceu de Barcelona, sota la tutela de la pianista russa Olga Kobékina. També ha rebut classes magistrals de Jacques Rouvier, Stanislav Pochekin, Judith Jáuregui, Enrique Bagaría, Marc Heredia, Michael Davidov, Mykola Suk, Yuri Logatchov, Adam Kent, Tensy Krismant, Daniel Ligorio i Jordi Masó. Des del seu debut en públic com a solista, als 14 anys, ha ofert concerts i recitals en diferents ciutats, com Berlín, Barcelona, Oviedo, Marbella, Estepona, Vic, Cornellà de Llobregat, l'Hospitalet de Llobregat, entre d'altres. Ha participat en diversos concursos nacionals i internacionals, com el Premi Granats 150 anys, Premi BBVA de música al talent individual, II Concurs Internacional “Alborada Russa” (II premi) i el Concurs Internacional de Joves Pianistes “Ricard Viñes” de Lleida. També complementa la seva formació musical amb els cursos de direcció coral de la FCEC, estudiant amb els mestres Elisenda Carrasco, Pere Lluís Biosca i Jordi Lluch, i rebent una masterclass del prestigiós director Jordi Casas.

Com podeu veure amb aquest currículum, tota una garantia d’èxit per al recital que teníem programat. I no va fallar. El concert va ser tota una lliçó magistral de piano. D’altra banda, va ser tot un èxit de públic!!, la sala era plena i crec que tothom va quedar sorprès i admirat de la tècnica del pianista. Ens va oferir un repertori, no gens fàcil, amb obres de Haydn, Ravel, Debussy, Chopin, i fins i tot unes propines amb Rachmaninov i Mendelsson. Els qui no van poder venir al concert es van perdre una magnífica actuació. La Secció de Música estem molt satisfets del ressò que va tenir el concert, i ja estem preparant una nova vetllada per al mes de maig. DOLORS SALA I MÓNICA PEIG ******

LA SIMBOLOGIA MAÇÒNICA Conferència-col·loqui a càrrec d’Ernest Ruiz, Gran Mestre de GRAN ORIENT DE CATALUNYA

l passat 21 de març es va presentar a l’Ateneu de Cultura Popular una conferència, seguida de col·loqui, dedicada a explicar en què consisteix la francmaçoneria i com s’organitzen els maçons a Catalunya. Cal dir que el tema va despertar una considerable expectació, fet que va atreure un nombrós públic que gairebé omplia la sala d’actes. La presumpta opacitat d’aquestes organitzacions i la persecució que van patir durant el franquisme fan que siguin força desconegudes, més enllà dels tòpics i d’una indiscutible empatia, derivada de l’animadversió que provocava al nefast régimen. Val a dir que la sessió va satisfer àmpliament la curiositat dels qui volíem conèixer els aspectes bàsics de la francmaçoneria, gràcies a un format àgil i amè basat preferentment en la resposta a les nombroses preguntes formulades pels assistents Després d’unes breus presentacions efectuades per Tomàs Porta, soci de l’Ateneu i membre actiu de la Respectable Llotja Montjuïc i Albert Lecina, venerable mestre d’aquesta llotja que forma part del Gran Orient de Catalunya, el seu Gran Mestre Ernest Ruiz va conduir la presentació. A partir dels elements simbòlics mitjançant els quals els francmaçons elaboren els seus treballs discursius en recerca del “progrés intel·lectual i ètic de la Humanitat mitjançant la convivencia

pacífica, harmònica i cooperativa de les diferències, sintetitzada en la divisa “Llibertat, Igualtat, Fraternitat”, el conferenciant va fer arribar el seu missatge de manera clara i amena lluint grans dots de comunicador. Com que en aquestes escasses ratlles és impossible descriure de manera intel·ligible en què consisteixen les pràctiques maçòniques, recomano vivament a qui hi tingui interès l’accés a la pàgina web www.granorient.cat on es recull de manera molt acurada la informació essencial, tant de la maçoneria en general com del Gran Orient de Catalunya.

De les moltes coses que es van dir voldria remarcar les següents: La francmaçoneria sempre ha estat a favor del progrés científic i social, així com de la democràcia. El fet que l’esperit fraternal que exerceixen no sigui sectari l’expliquen posant de manifest que és més difícil entrar-hi que sortir-ne, a l’inrevés que passa en qualsevol secta. El Gran Orient de Catalunya és una obediència o federació de llotges d’àmbit exclusivament català i com a tal està representada en organismes internacionals. Té una posició completament progressista, no posant per tant cap restricció a la presència de dones en les seves files. El seu compromís amb el país i la democràcia és molt ferm, fet que s’ha pogut constatar amb el seu posicionament crític, liderat amb gran valentia pel propi Gran Mestre, arran de la repressió i les vulneracions de drets portades a terme els darrers temps a Catalunya per part dels poders fàctics de l’estat espanyol. Text: JAUME MIRÓ Foto: CLÀUDIA PÉREZ

EXPOSICIÓ RECONEIXEMENT A LOLA ANGLADA (1892-1984)

l dia 26 de març a 2/4 de 8 del vespre, presentàvem a l’Ateneu una exposició tot recordant Lola Anglada. L’acte, encara que amb poca assistència, va transcórrer en un ambient molt cordial. Aquesta exposició, que vol ser un reconeixement a la trajectòria humana i artística d’una artista compromesa amb la nostra cultura, s’ha muntat dins la modesta línia que l’Ateneu pot fer. S’hi presenten una vintena de peces, entre grans i petites, que contenen un centenar d’il·lustracions i fotografies, amb una bona quantitat de textos destacats a doble columna que facilita molt la lectura dels continguts.

Lola Anglada i Sarriera va néixer el 1892 al sí d’una família benestant barcelonina. Després de les seves primeres lletres, va voler desenvolupar el seu afany de saber dibuixar bé i ben aviat va anar a París a ampliar la seva cultura. Allí va conèixer Francesc Macià, exiliat polític i després president de la Generalitat de Catalunya. També l’escultor Clarà i Joan Miró amb qui mantingué una ampla amistat. Va establir contacte amb editorials franceses i il·lustrà contes de diferents autors. Alternava l’estança a Paris i a Barcelona. En temps de la República, s’afilià a la UGT, col·laborà a la revista Nosaltres Sols on va fer dibuixos propagandistes. Va crear el personatge El més petit de tots, i una secció de la revista Feminals on expressava els seus ideals feministes. Després d’algunes propostes de matrimoni, entre les quals es trobava la de Joan Miró, a qui va dir que no perquè ella considerava el matrimoni com la mort de l’art i ella era una artista. Va decidir que no es casaria. Durant la guerra incivil va ser activista de propaganda per a la Generalitat de la República Catalana amb diferents dibuixos i cartells propagandístics. Lola Anglada va ser la il·lustradora catalana més prolífica de la primera meitat del segle XX i la primera dibuixant professional de Catalunya i de l'Estat Espanyol. Artista polifacètica, una dona lliure i molt lligada a les idees catalanistes, a banda de dibuixant, també va ser escriptora, decoradora, pintora, gravadora, ceramista i escultora. Represaliada pel franquisme i silenciada durant quaranta anys, o sigui per vida.

Al final de la guerra va ser represaliada i declarada, en paraules del dibuixant Ricard Opisso, com “ roja, republicana i perillosa”, no li van deixar publicar res, aquells temps era prohibit publicar en català i a ella, concretament, publicar tota la seva obra i fer exposicions públiques. Decidí exiliar-se dins de casa seva, a Tiana, on feia alguns treballs per a l’Abadia de Montserrat. En aquella època, els anys cinquanta s’associà amb Francesc Curet, un historiador de la cultura catalana, i va il·lustrar un munt de gravats a tot color que reflectien, amb gran fidelitat, la vida barcelonina des del segle XVIII fins a principis del segle XX. La Lola era posseïdora d’una gran col·lecció de nines, patrimoni heretat del seu avi, el seu pare i ella mateixa. Aquesta col·lecció es pot veure al Museu Romàntic de Sitges, ciutat de la qual es va enamorar i on va fer algunes coses. Al quedar-se sola i sense diners va cedir tot el seu patrimoni a canvi d’un vitalici a la Diputació de Barcelona, el qual inclou set finques, terrenys i totes les seves publicacions, dibuixos i gravats. Ella volia una casa museu on viure i ,a hores d’ara, malgrat que tot consta en document públic, la Diputació encara no ho ha complert. Finalment, el 1969 va ser nomenada filla adoptiva de Tiana. També li atorgaren la Creu de Sant Jordi. El 1982 es va obrir al públic el seu jardí amb algunes escultures molt interessants de veure. Lola Anglada va morir a Tiana el 1984, Ara i aquí, us podria parlar molt més de la seva vida i la seva trajectòria en el món de l’art i les idees. Però, per saber-ne més, us recomano que vingueu a veure l’exposició, que conté una vintena de plafons i un vídeo molt interessant. Romandrà oberta fins al dia 26 d’abril. Text: EMILI BONA Fotos inauguració: ANTÒNIA CALDÉS

Fotos: 1, En Peret – 2, El més petit de tots – 3, Lola Anglada. Altres, inauguració acte

COL·LABORACIONS UN APUNT SOBRE LA LLENGUA

revor Noah, nascut a Johannesburg (Sud-àfrica) el 1984, és actualment un prestigiós showman i comentarista polític de la televisió dels Estats Units. Fill de pare suís, blanc, i de mare xhosa, negra, va ser un nen prohibit segons les lleis del govern de l’apartheid que no permetien les relacions sexuals entre races diferents. A les seves memòries d’infància i adolescència viscudes al país africà -Prohibit néixer (2016)-, que s’han convertit en un gran èxit de vendes arreu del món, ofereix, amb sentit de l’humor, la seva personal visió del racisme afrikaner -colons neerlandesos- i de com canviaren les coses amb l’arribada de la democràcia i la pujada al poder de Nelson Mandela. La lectura del llibre permet conèixer, de primera mà, quina va ser l’estratègia lingüística que seguí el règim de l’apartheid per tenir dominada i controlada la població negra que era majoritària al país. Els governants afrikaners entenien que si tothom, blancs i negres, disposaven d’un idioma comú es podia interpretar que tots eren iguals; que tots pertanyien a la mateixa cultura. I no, això no interessava. Per consegüent, van prohibir l’aprenentatge de l’anglès als negres i els implantaren barreres idiomàtiques. Els dividiren tan físicament en el territori com per mitjà de la llengua. Els nens zulús tan sols aprenien zulú; els bantús, bantú; els tswana, tswana, etc. Amb aquesta regulació, les diferents ètnies negres no tenien manera d’entendre’s entre elles i, per tant, no hi havia perill que es posessin d’acord en res. Al contrari, es barallaven. Els blancs que estaven al poder podien dormir tranquils. A Catalunya, per sort, el sistema lingüístic que tenim és l’antítesi del model racista de l’apartheid. A casa nostra impera el bilingüisme. El castellà i el català, que és la llengua pròpia del país, són els dos idiomes que prevalen. En teoria, és un bon sistema, ja que per a qualsevol persona enraonar bé dues llengües és un gran avantatge social i cultural. Tanmateix, tot i les grans virtuts que té el bilingüisme teòric, les coses no han anat mai com la majoria de la població catalana desitjava. De fet, el nostre model lingüístic fa molt temps que grinyola. No és simètric en relació a les dues llengües que predominen. N’hi ha una de forta, el castellà, que de mica en mica es menja la més dèbil, el català, i l’aboca a l’extinció.

Josep Pla l’any 1957 ja va escriure un article a la revista Destino en què afirmava sense embuts: «Hi ha una gran diferència entre saber una llengua i conèixer-la... el bilingüisme no és cap peripècia... és una tragèdia indescriptible». I més endavant: «Que tothom escrigui en la llengua que Déu li ha donat -en el meu cas el català, cosa impossible en aquests dies-, que ja és prou difícil, ardu, escriure». D’altra banda, Enric Larreula, en el seu esplèndid llibret La llengua dibuixada (2017), manifesta que el bilingüisme es basa en la idea que a Catalunya hi ha dues llengües catalanes. Una fortíssima, que sap tothom, i una altra molt debilitada que només utilitza una part de la població. Per a l’autor, aquesta situació comporta que els que s’han d’adaptar a la llengua de l’altre són els catalanoparlants, els quals per paradoxal que sembli, ho fan espontàniament i voluntàriament. Pau Vidal al seu El bilingüisme mata (2015) tot just començar avisa: «El bilingüisme no funciona. El català està lluny de la normalitat». Considera que hi ha centenars de milers d’alumnes que han passat per la immersió a l’escola i no són catalanoparlants. A les enquestes, figura que saben parlar-lo, però no el parlen habitualment. I quan ho fan es troben en serioses dificultats. Per a Vidal, la llengua catalana perilla seriosament perquè el bilingüisme mata, mata la llengua més feble: la catalana. És obvi que a Catalunya tenim un greu problema lingüístic a causa de la fragilitat social del català, cada cop menys parlat pels habitants del país. En lloc de fer-hi front, el conflicte es manté soterrat. Els dirigents polítics, de signe divers, adverteixen que és una qüestió perillosa i delicada que no es pot debatre obertament, ja que podria afectar la convivència. I, per tant, ara no toca. Passa que mai no toca, mai és oportú. I així anem. Fent passes enrere. PERE JUHÉ I ORIOL Foto: Enric Larreula Font: AELC. Associació d’Escriptors en Llengua Catalana

CONVERSES -Com és que veniu tants? -L’autocar ens ha deixat tan a la vora de casa teva que hem dit: anem a veure-la i aquí estem. -I teniu molt de temps fins que l’Autocar marxi? -Potser un parell d’horetes llargues. -M’heu donat una bona alegria, feia tant de temps que no parlàvem... -I tant! Per això hem vingut, per xerrar una mica, potser un cafetó, i saber d’una punyetera vegada allò que tant ens té intrigats. -Sí, ho hauria d’explicar, però la veritat, tot va ser tan cru, tan aspre, tan rigorós, i a la vegada tan tendre..., que no sé si podré... -I tant que podràs, ens has tingut amb l’ai al cor com qui diu tota una vida, sempre esperant que allò que va passar, per fi poguéssim saber de què anava. -Ho intentaré, perquè comprenc la vostra curiositat, sí, no em repliquis, és pura curiositat tot el que voleu saber d’allò tan... també dolorós, però jo no sóc rancorosa i us comprenc més bé del que us penseu. De totes maneres, vosaltres, ara aquí a la saleta que s’hi està força bé, us deixo una estona sols, perquè aneu xerrant i criticant-me, mentrestant jo prepararé una mica de berenar i aquell cafetó que m’heu demanat tant bon punt heu posat els peus a casa. Quan varen quedar sols a la saleta tot va ser anar xerrant i dient-se entre ells: “Vols dir que en traure’m l’aigua clara de tot allò? No ho sé pas, noia, és tan extravagant aquesta dona. Molt, perquè ens ha de tenir tots expectants per una cosa que, si ens l’hagués explicat el primer dia, avui ja estaria tot llest”. Hi havia un noi, més aviat jovenot, que es dedicava a furgar per la saleta, anava contemplant tot el que li cridava l’atenció. Va veure una figureta de porcellana que com totes les figuretes tenia un forat al dessota, i va recordar que aquesta peça de porcellana la hi va regalar ell a ella quan va venir d’Andorra i que a la frontera se la van remirar molt i se la hi van endur dins un recambró, a ell li va estranyar molt tot aquell tripijoc, però després va arribar a la conclusió que si se la miraven tant, potser creien que duia droga dins de la figureta, per cert era una peixatera, ho recordava molt bé. Una noia que també anava amb el grup, es va dedicar a mirar els llibres de la biblioteca que tenia ella, heretada d’un parent a qui li agradava molt llegir i que tenia una bona col·lecció de llibres. Després es mirava amb atenció les fotografies d’avantpassats, i s’anava preguntant si algun d’ells seria ell. Però potser quan vingués ella amb el berenar i es reprengués la conversa, en podria treure l’aigua clara. Així és que, mirant llibres i fotografies, anava passant el temps. El noi encara estava amb la figureta de porcellana i recordant aquell viatge, sí, ara li va venir a la memòria que ell hi anava amb el seu cotxe, ell i algú a qui anava volent

recordar però que no queia qui, o quins, podien ser. Quants hi anaven en el cotxe, com a mínim cinc, i ara resulta que només en recordava tres. I els altres dos quins eren? No va voler donar-li més voltes però es va quedar amb aquell rum-rum, per no poder-los recordar. Les converses entre ells eren fins i tot divertides. Tots tenien alguna anècdota per explicar, sobretot del viatge gràcies al qual varen poder anar a veure-la a ella, i potser per fi sabrien la veritat de tot aquell afer. Per tant ella ho havia de recordar. Ara si ho volia explicar o no, ja era tota una altra cosa ja que tot plegat va ser un bon tràngol, i tampoc havia passat tant de temps per no voler dir res, almenys que ells sabessin si ho havia explicat a algú altre. Tot d’una irrompé a la sala amb una safata en que hi havia de tot, coques petitones, pastes de te, ensaïmades per a tots els gustos, xocolata desfeta amb les seves xicres, menys el cafè, que fred no valia res, el deixava pel final. No van poder amagar el goig d’aquell berenar. Estaven contents. -Ara, ara!, van dir tots alhora, a veure si podem continuar la conversa, digui’ns d’una punyetera vegada tot el misteri que envolta la història per altra banda tan ben amagada. Però ves quina cosa!, davant d’aquella safata plena de llepolies, van començar a menjar com a llops de mar, sí, deuria ser això, perquè l’autocar el va dur fins a casa d’ella, però el viatge era un creuer que anava en alta mar. Tot d’una ella va dir: no us amoïneu, no ho sabreu mai, jo li ho vaig prometre a ell i li vaig jurar que no sortiria de casa, així és, fills meus, que tingueu una bona tornada i cap a casa vostra i si un dia voleu venir a veure’m sereu ben rebuts, com avui. Ah! I tindré el cafè a punt. Van marxar acomiadant-se d’ella, i anaven murmurant: carat de dona! sort que jo ja me’n feia idea i vaig anar pel meu cantó sense dir res a ningú. I un per un tots anaven dient més o menys el mateix. Ella que ja s’esperava que la criticarien a cor què vols, va alçar una mica la cortineta de blonda de la sala d’estar agafant-ne una punteta amb el dit gros i l’índex i encara els va veure com parlotejaven i ella rere la cortina es va fer un fart de riure. Tot d’una va dirigir-se cap aquell moblet d’estil isabelí i en tragué un plec de paper esgrogueït, se’l va anar mirant i remirant, i les faccions de la cara s’anaven transformant com qui acaba de passar una forta malaltia. Hi havia el misteri que tant buscaven aquells parents, el secret que ella no sabia si el duia dins del cor o de l’ànima, però si sabia que restava en un replec del seu cor Tot plegat era molt gros. Va sofrir tant mantenint tot el que contenien aquells papers, tan arrugats, tan gairebé desfigurats, la tinta s’anava desdibuixant i aquell secret tant de temps guardat i que ara semblava que el tornava a reviure, li va fer tant de mal, tant, que de sobte li va agafar aquella angoixa tant difícil d’explicar. Va ser un cop massa fort. Ella va anar fullejant, fent, primer una ferma i mitja rialla, però després d’aquella serena i mitja rialla i tot i el posat senzill i tranquil es tornà febrós, com esverat i tot se n’anà

en orris. Aquella mitja rialla va poder més que el seu posat serè imposantse de tal manera que va esclatar en un rialla explosiva que es podia sentir de ben lluny i que obeint a aquest esclat es convertí en aquella mena de crit d’angoixa en un plor llampant i la sala quedà amb un guspireig de lluentor. Tot va ser producte del dolor i l’alegria de poder-ho reviure. L’alegria i el dolor, mai són del tot foscos. Va tornar aquell plec de papers en aquell armariet on els tenia ben amagats i sense pensar res, se’n va anar a fer el sopar. AMPARO PUJADAS

*****

REFLEXIÓ

-- Margarides

l'inici de la primavera i com anunci del bon temps, floreixen les margarides en tota la seva esplendor i senzilla bellesa ; de totes les flors potser són les més humils i alegres. Feia anys que, al meu carrer (l'Avinguda del Carrilet), les margarides formaven, al florir, una catifa enlluernadora que despertava els sentits endormiscats de l'hivern. Aquest any, sense demanar permís a ningú, les han podat, quan no n'era temps. Quan ho vaig veure em va fer mal al cor. Com podia l'Ajuntament fer aquella destrossa? Després, rumiant, he pensat que les meves margarides tan estimades eren grogues! Aquest mes d'abril hi haurà eleccions estatals. No voldria ser malpensada, però... és aquest el motiu per tallar aquestes floretes innocents? Tan avall s'ha arribat?...Si és així, potser començaran a tallar totes les ginesteres de muntanyes i vorals de carreteres i camins perquè ningú no les vegi i tingui mals pensaments a l'hora de votar... Moltes d'aquestes plantes ja comencen a florir i,,quina casualitat, la ginesta també és de color groc! Quina feinada. Sort que les mimoses ja han acabat la florida i la seva bellesa groga no perfumarà el mes d'abril. Ah, ara que hi penso, les bústies de correus són de color groc. Quina excusa buscaran per pintar-les de color... vermell? Pobre Hospitalet meu, pobres margarides meves..."Pare, perdoneu-los que no saben el que fan". O sí? M. DOLORS NAT I PINYOL

SANT JORDI I MARE DE DÉU DE MONTSERRAT "Sant Jordi mateu l'aranya, volem ser lliures com vós per fugir ben lluny d'Espanya". Fa anys que diem el mateix poema de Ventura Gassol que hem après de memòria, però no sembla que hàgim avançat gaire en el nostre caminar. I, ara, estem immersos en un judici que fan uns jutges espanyols als nostres polítics catalans, empresonats des de fa més d'un any. Judici surrealista, on als innocents se'ls acusa de culpables i als culpables se'ls tracta d'innocents... "Si no aneu a Montserrat no sou pas ben casats" Els meus pares, després de casar-se, per continuar amb la dita popular, van anar a Montserrat. A més, era l'únic viatge de "lluna de mel" que es van poder permetre. La primera vegada que vaig anar a Montserrat va ser als disset anys. Em vaig emocionar al veure aquella gran Basílica i la Moreneta, que semblava voler-me consolar de les meves penes (els meus pares ja eren morts) quan li vaig besar la mà. Tot el paisatge que envoltava el Monestir, amb aquelles muntanyes que mai no havia vist ni en somnis, em va corprendre. M'acompanyaven: el meu promès, els seus pares i uns oncles seus. Un dels oncles va riure's de les meves llàgrimes. Mai ho oblidaré. No m'agrada que ningú es rigui de les meves emocions ni dels meus sentiments. Des de llavors, que intento, sense gaire èxit, no expressar-les en públic, però, no me'n surto...Sembla que, a més, sempre duc el lliri a la mà... El dia 16 de març en el concert extraordinari de piano que ens oferí en Miquel Gusi, a l'Ateneu, i, que va saber fer-nos arribar el seu talent musical amb gran mestratge, com en una comunió, em vaig emocionar. També per la seva sensibilitat al parlar d'emocions. Emocions que transmeten la bona música, la bona literatura escrita i, és clar, la poesia, segons ell. Gràcies per tot el que ens va oferir amb només disset anys! Els mateixos que jo tenia quan vaig anar per primera vegada a Montserrat i, vaig plorar d'emoció! M. DOLORS NAT I PINYOL

POESIA

Marta Pessarrodona ha estat guardonada aquest 2019 amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. En honor seu aquest mes li publiquem en el nostre butlletí el poema L’amor a Barcelona. El cantautor Josep Tero el va musicar en el seu disc «D’un mateix mar» i l’interpretà el Dia del Soci de l’any 2014 en el recital que ens oferí a la nostra sala d’actes. L'AMOR A BARCELONA Estimo la ciutat perquè estimant sempre, per sempre més, s'hi guanya. Ploro per algunes cantonades, per les víctimes de l'holocaust d'immobiliàries i societats de banca.

Oro del Rhin i Glacier dels meus pares; Terminus de l'Esther i aquells matins i aquells poemes i aquelles xerrades. Ciutat que honora poc els poetes, tant al de la marmanyera com al de l'omega com al mestre de la infidelitat, per no mustiar-me. Ciutat d'amor, potser... Per passions, però, doneu-me la riba del Thames, la rotunditat de l'Spree, el mar que és el Plata. Per passions, doneu-me avellanes i pins i Sant Llorenç i tees i greens i capcirons dels dits que amanyaguen. I si al cel miro: jo he peregrinat per Terra Santa i l'ànima la tinc blanca, com la Jerusalem dels Patriarques. Estimo la ciutat amb cor de vallesana, batejada amb aigües de l'Ouse i del Trent i conversions al Liffey i al Lammiat. Estimo alguns ciutadans; venero la memòria de ciutadanes que, de Montjuïc a Icària, sé que cada dia em guarden. Estimo la ciutat perquè estimant sempre, per sempre més, s'hi guanya.

Marta Pessarrodona (1998

OPINIÓ EL MAL

o fa pas gaires dies, el dimecres dia 13 de març, per ser més exactes, el president del Parlament Europeu, en una entrevista a la cadena Radio24, es va despenjar amb unes declaracions sorprenents, tot defensant que el dictador italià Benito Mussolini "...va fer coses positives". Les seves paraules exactes van ser: "...fins que va declarar la guerra a tot el món seguint Hitler, fins que es va convertir en un impulsor de les lleis racials, a més de la dramàtica història de Matteotti (dirigent socialista assassinat el 1924 per feixistes), va fer coses positives per construir infraestructures al nostre país". Després va afegir: "Des del punt de vista de fets concrets que va dur a terme, no es pot dir que no hagi aconseguit res". I continuà: "Llavors no pots compartir el seu mètode. No sóc feixista, mai he estat feixista i no comparteixo el seu pensament polític. Però si hem de ser sincers, ha fet carreteres, ponts, edificis, instal·lacions esportives, ha recuperat moltes parts de la nostra Itàlia. Certament, sí, no va ser un campió de la democràcia", va continuà dient Tajani. Segons la seva opinió, "Quan es fa un judici històric s'ha de ser objectiu” i encara que deia no compartir “les lleis racials boges, ni la declaració de guerra”, que va titllar de "suïcidi", va acabar dient que, "En general, no considero la seva acció governamental positiva, però algunes coses s'han fet. Les coses equivocades són molt greus: Matteotti, lleis racials, guerra. Són coses inacceptables" Posteriorment Tajani, a qui els catalans ja coneixen per no deixar fer una conferència que els honorables Carles Puigdemont i Quim Torra tenien previst portar al Parlament Europeu, i per permetre’n, posteriorment, una altra del partit ultradretà VOX, es va desdir del que havia dit prèviament, argumentant que les seves paraules havien estat manipulades de forma vergonyosa i que ell era un declarat antifeixista. Veient, de nou, les declaracions de Tajani, no veig la manera de poder manipular ni tergiversar res del que va dir. Com deia aquell filòsof (?) espanyol, “Una tassa és una tassa i un plat és un plat”. No hi ha res a reinterpretar. En fi, suposo que al final va voler rectificar per tal que no el fotessin fora del Parlament Europeu a puntades de peu. O potser no. Cada cop estic més convençut que l’entrada d’Es-

panya a la UE ha servit menys per europeïtzar Espanya i més per espanyolitzar Europa. Tot plegat, una transformació lamentable i de la qual, desgraciadament, potser en patirem cada cop més les conseqüències. Què és el mal? Veient la quantitat d’accepcions que hi inclou l’Enciclopèdia Catalana, veig que és quelcom més complex de definir del que em pensava. La majoria tenen a veure amb el mal físic i el dolor, però en la número 8 em trobo l’accepció més filosòfica: “Privació del bé, allò que fa que un ésser (una cosa, una persona) no sigui bo, allò que és contrari a la llei moral”. I com a exemples afegeix: “Discernir el bé del mal. L’existència del mal. Quin mal hi ha a fer-ho?” Em voldria quedar amb la part on es diu “allò que fa que un ésser (una cosa, una persona) no sigui bo, allò que és contrari a la llei moral”

Com es pot valorar la maldat? El diccionari diu de Maldat: “Femení. Qualitat del qui és dolent moralment. Acció dolenta” De Bondat el diccionari diu: “Femení. Qualitat de qui és bo per a altri, que és inclinat a fer bé” Creieu que per poder valorar la maldat d’una persona, seria condició sine qua non incloure aquells actes bons que hagi pogut cometre? Jo no ho crec pas. I no ho crec perquè considero que la bondat, el fet de fer el bé, ha de ser implícit a la condició humana. Per tant, per valorar el mal, no s’haurien d’incloure els actes bons comesos, perquè aquests han de ser el comportament habitual de tot aquell individu que viu en societat. En una situació normal l’objectiu hauria de ser sempre la de “fer el bé” i per tant, “fer el mal” seria, simplement, la raresa, l’extraordinari. O potser podem pensar que és normal tenir com a objectiu vital voler “fer el mal”? De fet, en un judici, el que es sol jutjar no són pas les bones

accions, sinó les dolentes. En un cas d’assassinat, per exemple, poc importa si un ha fet algunes bones obres o no, el judici es centra en el delicte comès. Així doncs, per valorar si algú és o ha estat una mala persona, caldria prendre com a mesura les coses dolentes que ha fet, no pas les bones. Sota aquesta premissa, valorar si Mussolini va ser menys “dolent” per haver fet algunes coses bones, vindria a ser com aquell que, morint després d’haver-li enverinat el sopar, digués: “Em moro, m’heu enverinat, però he de dir que l’estofat era deliciós”. Seria absurd i irrellevant. És clar que Mussolini va fer coses bones! Tothom en fa, de coses bones (o intenta fer-les). Però la valoració s’ha de fer basant-se en quantes de malvades en va cometre. Franco, Hitler, Stalin, Mao, Idi Amin, Mussolini... Tots ells van fer coses bones a les seves vides (vaja, suposo) però les seves maldats, la seva perversitat, els va portar a cometre actes, les conseqüències dels quals van ser devastadores, portant el mal, el dolor i, fins i tot, la mort a molta gent. En el cas de Mussolini, potser interessadament, el senyor Tajani es va oblidar de la implicació italiana en la revolta feixista i la consegüent guerra a Espanya, donant suport a Franco, no en va els avions italians van fer molt de mal entre la població civil espanyola. No es poden oblidar els centenars de milers de morts que va provocar la Guerra a Abissínia o la invasió de Grècia. Sense deixar de parlar dels assassinats feixistes a la mateixa Itàlia, amb empresonaments i tortura de persones innocents amb l’únic delicte de no combregar amb les idees feixistes, perverses, racistes, xenòfobes i criminals que pregonava. Que no em parlin que va fer algunes coses bones! Cap d’elles li podria retornar la vida, ni la pau, a cap d’aquells que van morir o van patir repressió sota el règim criminal del feixista Mussolini. Potser el Parlament Europeu s’hauria de replantejar a qui deixa entrar a ocupar els escons de la seva cambra i molt més, la seva presidència. La mala memòria d’Europa fa que es corri el perill de repetir els mateixos errors del passat, uns errors que es van traduir en una de les èpoques més vergonyants, dramàtiques i destructives del vell continent. CARLES FARRÉS I PINÓS

EL NOM I LA COSA PROGRÉS I DEMOCRÀCIA, ARA MATEIX

es dels anys escolars ens hem acostumat a entendre el “progrés” com un canvi positiu. “Progressa adequadament” deia el butlletí de les notes si les coses anaven bé. Igualment si la nota resultant no era massa brillant perquè el “profe” de torn sabia que no convé mai demanar a un alumne més del que pot donar de si. També a l’hora de votar en uns comicis alguns –no sé si gaires- solem seguir un criteri similar. Vull referir-me als votants que, malgrat la nostra fidelitat a les urnes, mai cap opció ens ompli del tot. Sobretot quan es tracta de votar triant entre partits que ja hem vist governar, l’alternativa més prudent al capdavall; llavors, si ja ens han decebut, òbviament no els val omplir-se la boca de projectes meravellosos i de veritats a mitges, per molts diners que s’hi juguen en publicitat. Siga com siga, la percepció que actualment es té al país –i també en bona part d’Europa- és que les coses no van bé, començant per l’economia. Aquestes conjuntures de crisi propicien certament els populismes fàcils i les ximpleries programàtiques; però, alhora, en el cas de l’Estat espanyol, se sent la necessitat de canvis institucionals que esmenen les deficiències democràtiques de la Constitució vigent. No entre els partits conservadors, és clar. Però, segons enquestes molt qualificades, un setanta per cent de ciutadans espanyols veuria amb bons ulls una reforma en profunditat d’aquest codi fonamental i necessari per a la bona convivència. Si es fa, serà una empresa àrdua, encara que, al meu parer, del tot necessària. Els canvis hauran d’afectar rutines i prebendes d’amplis grups socials; perquè, tot i els més de quaranta anys transcorreguts des de la mort del Dictador, el franquisme –aquella “democràcia orgànica”- perdura larvat en amplis sectors de les elits institucionals de l’Estat. L’afer del Valle de los Caídos és una anècdota més o menys truculenta –esperpèntica i tot, si es vol- però simptomàtica d’una realitat sociopolítica encara adversa per al progrés de la vida democràtica. Noam Chomsky, un dels filòsofs contemporanis de més renom i alhora activista polític, en una recent entrevista emesa per la tv3, analitzava a grans trets l’actualitat mundial des de l’experiència d’altres èpoques. Segons ell, passa que, quan es produeix una etapa històrica de creixement democràtic, posem per cas la dels anys seixanta i setanta del segle passat, des del poder es genera una reac27

ció de signe contrari, com, per exemple, la que ara mateix estem vivint, també observable en gran part del món. I considerava les amenaces de la guerra nuclear i del calfament del planeta com els perills capitals contra el quals les noves generacions han de continuar lluitant. D’altra banda, veia com a indispensable per a tot plegat el respecte a la llibertat d’expressió, malmesa no sols en països tercermundistes sinó també en altres suposadament democràtics, com és el cas espanyol, que coneix i segueix de ben a prop, sobretot arran del que està passant a Catalunya. Al capdavall, sense democràcia autèntica, no es pot parlar de progrés. Allò de “llibertat, igualtat i fraternitat” no és cap joc de paraules que rimen. Ni cap fervor irrisori. Ni tampoc el somni impossible que cal oblidar per merament utòpic. És la meta de qualsevol societat sana, conscient que mai serà del tot assolible. ANTONI PRATS ******

RENOVACIÓ DE CÀRRECS

l proper dia 12 de maig tindrà lloc l’Assemblea General Ordinària anual de l’Ateneu. Enguany s’han de renovar diversos càrrecs de la Junta Directiva: President, Secretària i quatre vocalies. El relleu de càrrecs directius a les entitats, sobretot aquells que porten força temps ocupats per les mateixes persones, és molt important, ja que demostra la vitalitat de l’entitat i és, a més, una garantia de continuïtat. Per això us animem a què us engresqueu i feu un pas endavant assumint la responsabilitat que l’Ateneu us reclama. Si sou socis i teniu més de dos anys d’antiguitat, podeu fer arribar les vostres candidatures, per escrit, a la nostra secretaria, dins dels horaris habituals, per correu electrònic a ateneu@ateneulh.cat o bé trucant al telèfon 933.370.578, on sereu degudament informats. Esperem les vostres candidatures. LA JUNTA DIRECTIVA

HO SABÍEU? MONTSERRAT: Algunes llegendes de la Santa Muntanya

esprés d’haver dedicat uns quants articles a diversos cims coneguts (Tibidabo, Montjuïc i el Canigó), trobo que també seria interessant fer-ho de Montserrat, aquest massís rocós considerat la muntanya més important i significativa de Catalunya. I el mes d’abril podria ser l’adequat, ja que el dia 27 es commemora la festivitat de la Mare de Déu de Montserrat, patrona del poble català. Si el Tibidabo, el vaig anomenar “Muntanya màgica”, Montjuïc, una “Muntanya plena d’història” i el Canigó, la “Muntanya sagrada dels Països Catalans”, què us sembla el títol de “Santa Muntanya” per a Montserrat? Els futurs lectors d’aquest article l’haureu visitat en repetides ocasions. Sense anar més lluny, l’Ateneu, cada any el mes d’abril, hi destina l’excursió del programa “Coneguem Catalunya”. Així doncs, de ben segur que en coneixereu la història, però sempre hi pot haver quelcom que valgui la pena de recordar. ***** Montserrat és una serralada de formes singulars, que s’enlaira bruscament a l’oest del riu Llobregat, entre les comarques del Bages, l’Anoia i el Baix Llobregat. El seu punt més alt és Sant Jeroni, que mesura 1.236 metres, i des d’aquest cim, en dies molt clars, es pot albirar la serra de Tramuntana de Mallorca. També cal destacar per la seva alçària el Cavall Bernat, les Agulles, el Serrat del Moro, Sant Joan, etc. Al llarg dels mil·lennis, els moviments isostàtics i tectònics, els canvis climàtics i l’erosió han modelat el seu relleu brusc, amb grans parets i blocs arrodonits de conglomerats rosa i argiles. El tipus de vegetació que hi predomina és el bosc mediterrani, sobretot les alzines i els pins, on habita l’esquirol, el gat mesquer, el rat penat, el porc senglar i cabres salvatges, i el sobrevolen aus com el roquerol, la fagina, el ballester, el pela-roques... L’erosió i les filtracions d’aigua han arrossegat les argiles toves dipositades entre els grans blocs rocosos i han format a les seves entranyes coves, avencs i torrenteres. Les coves anomenades del Salnitre, a Collbató, són les més grans, ja que s’estenen muntanya

endins més de cinc-cents metres. Altres, com la Cova Freda i la Cova Gran tenen vestigis neolítics. Algunes d’aquestes coves han estat habitades per sants homes, que les triaren com un lloc idoni per fer-hi dejuni i meditació... No sense motiu, n’han sorgit les llegendes més significatives de les moltes que envolten el misteri de la muntanya, sobretot la que explica com va ser trobada la imatge de la Mare de Déu: Cap al vespre d’un dissabte de l’any 880, uns pastorets, que es trobaven al peu de la muntanya, varen quedar enlluernats a causa d’una gran resplendor que va baixar del cel i que, acompanyada d’una melodia angelical, s’aturava a mitja muntanya. El dissabte següent hi van tornar acompanyats dels seus pares, i el fet es va repetir, i així quatre dissabtes consecutius que hi anaren amb el rector d’Olesa de Montserrat.

El bisbe, naturalment, es va interessar per aquest fet excepcional, i decidí fer una expedició per pujar a la muntanya. En ser gairebé a la meitat, van descobrir una cova natural, i, quan hi van entrar, hi trobaren una imatge de la Mare de Déu amb el Nen Jesús a la falda, tots dos amb les mans i la cara de color negre. Van voler traslladar-la en processó a Manresa, però l’intent fou infructuós perquè la imatge, a mesura que s’allunyava del lloc en el qual aparegué, s’anava fent cada cop més i més pesada. Finalment, el bisbe va comprendre que la voluntat divina era que aquella imatge s’havia de quedar a la muntanya de Montserrat. Va manar llavors que hi construïssin una ermita on poder-la venerar, a la qual anomenaren de Santa Maria.

Així doncs. aquest fou l’origen del monestir actual. Al lloc on van trobar la Mare de Déu, es va edificar la Capella de la Santa Cova, que amb els anys ha sofert diverses modificacions. S’hi arriba amb una agradable caminadeta a partir de l’estació del cremallera (segurament l’haureu fet). Fins i tot hi ha un funicular que et deixa a mig camí. Una altra llegenda és la que conta la història de Joan Garí, un anacoreta que habitava en una d’aquestes coves en els temps que el comte de Barcelona era Guifré el Pilós: Fra Garí va agafar fama de sant per la seva vida contemplativa. Era molt auster. Només s’alimentava de fruits del bosc i bevia l’aigua clara que tenia vora la seva cova, situada en un lloc bastant aïllat. Però vet aquí que el dimoni es va proposar arruïnar-li aquesta santedat amb totes les temptacions que fessin falta i, per aconseguirho, Llucifer es va disfressar d’ermità vell i venerable, va sortir de les coves del Salnitre, a Collbató, i va trobar-se, com per casualitat, amb Garí. El va enganyar dient-li que estava fent penitència en una cova molt petita de la qual només sortia un cop cada deu anys. A poc a poc, el dimoni va anar guanyant-se la seva confiança, però, encara que intentava crear-li dubtes i temptacions, la fe de fra Garí era molt sòlida i no hi havia manera que hi caigués. Finalment, calculà un nou estratagema: endimoniar el cos de la donzella Riquilda, filla del comte Guifré el Pelós. L’endimoniada no parava de cridar que només es guariria si l’exorcitzava Joan Garí i, naturalment, el seu pare decidí portar-la a Montserrat. Fra Garí, resant sense parar, va aconseguir sanar-la, però el comte, per por que tornés a caure posseïda, li pregà que admetés la seva filla uns quants dies més a la cova. Garí sentia que la temptació envaïa els seus pensaments i va anar a buscar el fals ermità per demanar-li consell, però el dimoni, com podeu suposar, encara va enardir més el seu desig i, finalment, vençut per la temptació, va forçar la noia i la va violar. Llucifer li aconsellà aleshores -tot lliurant-li un ganivet- que el millor que podia fer era desfer-se’n. Garí la va matar i l’estimbà daltabaix d’una penya (altres fonts diuen que la va enterrar en un lloc prou amagat). El fals ermità es mostrà aleshores en el seu autèntic aspecte, i, en saber que el diable l’havia enganyat, plorant desesperat, Fra Joan va marxar aquella mateixa nit cap a Roma per implorar el perdó del Papa. En trobar-se davant seu, aquest li va dir - El teu pecat és tan gran que no sé pas si té perdó. Com una bèstia has pecat i com una bèstia has de fer penitència. Torna a Mont-

serrat, camina sempre de mans a terra. No et rentis ni toquis aigua si no és per beure. No diguis mai més paraula, perquè les bès-ties tampoc no enraonen. Menja herbes i arrels de la muntanya. No et posis al damunt cap fil de roba, rep del tot els raigs del sol i la humitat de la serena. Fuig i esquiva el tracte de la gent i no miris mai el cel, perquè no n'ets digne. Fra Garí va sortir de Roma tal com li havia indicat el Sant Pare, i va trigar tres anys en arribar a Montserrat, on va viure sol set anys més sense dir ni una paraula. El cos se li va ennegrir, cobrint-se-li de pèls llargs, talment com si fos un ós. Un dia uns cavallers van anar a caçar per aquells indrets, i veientlo, van creure que era un animal. El van capturar i tancar en una gàbia amb la idea de dur-lo a Barcelona i regalar-lo al comte en el banquet que se celebrava pel baptisme del nen que havia donat a llum la comtessa, el príncep Miró. L’Infant, quan va veure l’animal, davant la sorpresa general, ja que només tenia sis mesos, va parlar, hi digué: - Alça’t, fra Garí, que Déu ja t’ha perdonat! Aleshores fra Garí s’incorporà deixant tots els presents astorats. El comte va ordenar que el rentessin i li tallessin tot el pèl. Li va preguntar per la seva filla, a qui no havia tornat a veure i fra Garí li ho va explicar tot demanant-li que el castigués pel seu crim, però Guifré, magnànim, va perdonar el que Déu ja havia perdonat. Tot i així va voler saber on era el cos de la filla morta per enterrar-lo dignament a Barcelona. El seguici, conduït per l’anacoreta, va arribar fins al punt que els indicà, però, amb gran alegria, la van trobar viva, gràcies a un miracle que la noia atribuïa a la intercessió de la Mare de Déu. La princesa va voler quedar-se per sempre a Montserrat, i el comte, agraït, va ordenar que, en aquell lloc, es construís un monestir de monges, el que seria de Santa Cecília de Montserrat, del qual Riquilda fou la primera abadessa. Si voleu visitar la cova de fra Garí, l’accés per arribar-hi està ben indicat, encara que és una mica difícil. Es tracta d’unes escales que es troben gairebé al principi del camí que porta a l’ermita de San Miquel. A l’inici hi ha un cartell en el qual es llegeix simplement “Fra Garí”. Es tracta només d’anar tirant amunt amb força ànims, perquè hi ha uns quants graons... Hi ha moltes més coses per comentar sobre Montserrat, el Monestir, el Virolai... Si m’ho permeteu, ho faré en propers articles. ANTÒNIA CALDÉS

BIBLIOTECA US RECORDEM QUE PODEU DISPOSAR DELS LLIBRES DE LA BIBLIOTECA. TAMBÉ, SI US VE DE GUST, VENIR A L’ENTITAT A CONSULTAR-LOS.

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés, Jaume Marzà, Jaume Miró, M. Dolors Nat, Mònica Peig, Clàudia Pérez, Antoni Prats, Amparo Pujadas, Dolors Sala.

Amb la col·laboració de:

ASSOCIATS S.L.P.

c/ Roselles 24 – 08901 – L’HOSPITALET – Barcelona Tel. 93.337.07.68 – Fax 93.338.54.06 E-mail: info@moraliassociats.com www.moraliassociats.com

XXIV TROBADA COMARCAL DE PUNTAIRES Diumenge 28 d’abril D’11 a 2/4 de 2 del migdia A la rambla de Just Oliveras