19-05 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XL Núm. 435 MAIG 2019

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE MAIG Excursió Coneguem Catalunya núm. 367: del 6 al 10 de maig. Visita a la zona del Baix Ebre. DIUMENGE 12, a 2/4 de 12 del matí. Assemblea General Ordinària. A les 7 de la tarda, a la sala d’actes de l’entitat. Les Escoles Gelida Teatre presenta l’obra: Morticràcia, de Joan Ariza Valenzuela. DISSABTE 18, a les 7 de la tarda. Concert a càrrec de Jesús Garcia, Lluita contada i llibertat cantada.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE JUNY DISSABTE 1, a 2/4 de 12 del migdia. Concert de fi de curs, a càrrec de la coral infantil Els Matiners i del cor juvenil Cor de Nit. DISSABTE 8, Visita al Museu de Ciències Natural del Fòrum. DISSABTE 15, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 368.. Visita al Museu de la Màgia de Santa Cristina d’Aro. A les 6 de la tarda, Representació de l’obra: El fantasma, de Carles Farrés. A càrrec del grup juvenil del GTMX. DIVENDRES 21, a les 8 del vespre. Concert a càrrec del grup Àngels & Friends, amb temes de jazz, blues, boleros, etc... DIUMENGE 23, a 2/4 de 12 del migdia, dins dels actes de la Festa Major. Ballada de sardanes 26è Memorial Jaume Reventós, cobla Lluïsos de Taradell. DIMARTS 25, a 2/4 de 8 del vespre. Inauguració de l’exposició de fi de curs de dibuix i pintura de l’aula Rafael Garrich.

TALLERS CURS 2018-2019 ES OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL La nostra ciutat, l’Hospitalet de Llobregat, ha canviat molt en els darrers cinquanta / seixanta anys. I ho ha fet des de gairebé tots els punts de vista: urbanístic, demogràfic, econòmic, social, etc. Els nostres avis i besavis en prou feines la reconeixerien si la visitessin avui. I se’ls faria difícil dir si les generacions posteriors hem anat cap a millor o pitjor. Hem d’imaginar que hi hauria una mica de tot: alguns aspectes molt positius i altres que no tant. A hores d’ara, els veïns tenim l’oportunitat d’incidir en l’evolució futura de la nostra urbs. El pròxim 26 de maig, en ocasió de les eleccions municipals, podem posar el nostre gra de sorra (vot) per influir en el model de ciutat que desitgem pels nostres fills. No la desaprofitem! A l’Ateneu estem molt satisfets de com es van desenvolupar els diferents actes programats el passat mes d’abril. D’una banda, el llibre de la Matilde Marcé sobre Jaume Mitjavila i Rius va assolir un bon ritme de vendes, que hem d’esperar que continuï les pròximes setmanes. El re-cital de poemes d’Isabel Clara Simó, a càrrec de la secció d’Amics d’Alpha 63, que es va fer a la Societat Santsenca, a Barcelona, va ser tot un èxit de públic. I per últim, la Trobada Comarcal de Puntaires, malgrat el temps indecís, va assolir, un any més, un bon nivell de participació. Finalment, volem recordar que aquest mes de maig fa cent anys que va néixer el destacat científic català Ramon Margalef i López. Des de la seva càtedra d’Ecologia a la Universitat de Barcelona, de la qual va ser el creador, va arribar a ser un dels referents mundials en aquesta disciplina. És una llàstima que el seu centenari passi més aviat desapercebut a casa nostra, en un temps en què la ciència la tenim per tot arreu.

MAIG

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET EL PRIMER GUÀRDIA URBÀ DE L’HOSPITALET (Publicat en el Xipreret núm. 22 de novembre de 1981)

a nostra ciutat estrenà Guardia Urbana l’any 1919. Fins aleshores hom havia disposat d'algun agutzil, de la Guardia Rural, dels Mossos d’Esquadra d’acord amb les necessitats de la població que ja s’apropava cap als dotze mil habitants. Es fàcil de suposar que les velocitats dels primers automòbils -exorbitants comparades amb les dels carros- foren la causa determinant. L’Alcalde Just Oliveras i Prats (que potser ja pensava en el perill que ben aviat podrien representar els seus autobusos) en fou el promotor. El dia 4 de juliol de 1919 l'Ajuntament decidí convocar la plaça de "Guardia municipal urbano", i al cap d’una setmana -en la sessió plenària del dia 11 de Juliol- s’estudiaren les dues úniques sol·licituds presentades, que ho foren respectivament per a Antoni Devesa i Monrós i Antoni Duch i Soler. El segon resulta elegit en votació secreta. El resultat fou de nou vots a favor i quatre paperetes en blanc. Cuita corrent en Duch fou enviat a la casa L. Sans en Comandita de Barcelona perquè li prenguessin les mides i li proporcionessin un flamant uniforme caqui, una gorra de plat i una pellissa ornamentada amb uns entorxats d’astracan que mudaven d’allò més. Tot aquest vestuari costà 250 pessetes. El sou d’entrada que s’assignà al primer "urbano" de l'Hospitalet fou de 125 pessetes mensuals, quantitat que cap a les darreries de l’any s’augmentà fins arribar a les 190. Suposem que el sastre deuria fer hores extraordinàries per a tenir el vestuari a punt ben aviat, ja que, segons hem pogut veure en una fotografia, va ésser estrenat molt dignament durant la Festa Major. l aquella fou una Festa Major fora de sèrie, que alguns vells encara recorden i de la qual molts d’altres hem sentit parlar. Els hospitalencs aquell any pogueren gaudir dels jardins de can Llunell-MolinesEspanya, aquells jardins que haurien pogut ésser un magnífic parc per a la nostra ciutat, amb llur vegetació exuberant i exòtica i amb llur llac artificial... i que malauradament -com tantes altres coses d’aquesta terra del delta- foren destruïts sense remissió i per oprobi dels reponsables que haurien pogut salvar-los... El Patronat General de Beneficència, organitzà en els esmentats jardins una "Kermesse" per tal d’assegurar, amb la recapta que obtin-

gués, la pròpia continuïtat. Desprès de portar a terme una tasca ben meritòria a favor dels desvalguts del poble, estava travessant una temporada crítica que el privava de complir la seva missió social. Tómbola, concerts, balls, llançament de globus, focs artificials, de tot hi hagué en aquella festassa memorable que dura del 15 al 17 d’agost, tardes i nits. Un cop pagades les despeses, el Patronat s’embutxacà 3.065 pessetes, la més gran recaptació obtinguda fins aquella data. . . Dins d’aquell marc meravellós, vetllant-ho tot, amb la seva vara i amb la seva presència que imposava, admirat pels grans i sobretot per la quitxalla, el nostre primer Guàrdia Municipal Urbà féu així triomfalment la seva entrada pública dins de la nostra vida col. Lectiva... FRANCESC MARCÉ I SANABRA

Fotos: Coberta: Guàrdia urbà Interior: Guàrdia urbà de l’Hospitalet

CONVERSES

LLUIS PUIG I GORDÌ Conseller de Cultura a l’exili

La FAC ha hagut de recórrer 1.300 kms per anar a trobar a la capital d’Europa al conseller a l’exili, Lluís Puig (terrassa, 1959), una persona molt propera que ens ha atès en un dels seus restaurants preferits, l’Huîtrière. Amb ell parlem de cultura popular, la seva ges-tió a l’administració i l’exili, després de dedicar-li un concert d’home-natge amb A Grup Vocal. Quina és la teva vinculació amb el món dels ateneus? En el món associatiu hi soc des dels catorze anys. Vaig començar ballant sardanes, i de seguida vaig formar part de la junta de l’entitat. He anat creant entitats noves, participant-ne… tota la meva vida ha estat vinculada al món associatiu, i me’n sento. Quan el 2011 vaig entrar de director general de Cultura Popular, amb el conseller Mascarell, un dels primers actes als quals vaig assistir va ser preci-sament a una assemblea a Olot, on es feia el traspàs de presi-dències a la Federació d’Ateneus. Des de la Direcció General vaig voler blindar molt la relació entre l’associacionisme federatiu i l’Admi-nistració. La relació i l’amistat amb els ateneus, doncs, és molt llar-ga. La cultura que fan els ateneus no la faria mai el Departament de Cultura i, per tant, és reconèixer que qui fa la cultura són aquestes entitats ateneístiques que l’apropen als catalans. En l’àmbit pressupostari ha funcionat? El 2011 hi va haver tal retallada, que fins i tot no es van convocar subvencions per a entitats, i vam prendre la decisió de convocar ajudes només per a federacions. Tradicionalment aquestes ajudes 4

sempre havien anat barrejades amb les de les entitats, però com que no hi ha diners per a tothom, vam optar per això, la qual cosa ens va saber molt greu. Per què? Entenc que una entitat local, quan fa una acció, acostuma a tenir relació amb l’ajuntament, que és la seva administració local. Quan una entitat fa un projecte que té una repercussió supracomarcal, provincial o nacional, és quan s’ha d’entendre amb la Diputació o la Generalitat. En aquest sentit, les federacions són l’exemple més clar. El pressupost destinat a la cultura popular és dels més curts de tot el Departament, al voltant de 6 milions. Com es gestiona, això? Arrosseguem un dèficit que no hem estat capaços de corregir. Venim d’una època, el 2011, on gairebé la meitat del pressupost de cultura popular estava en mans de les caixes d’estalvis. Per llei, aquestes aportaven uns diners. Així, la Caixa d’Estalvis Laietana subvencionava projectes del Maresme, el mateix per a la del Pene-dès, Terrassa, Sabadell, Manlleu… cadascuna la seva zona. I des-prés teníem dues de grans, La Caixa i Caixa Catalunya, que ento-maven els projectes més grans. Això ha propiciat que, en el moment en el qual cau aquest model econòmic sostingut en caixes d’estalvis, hi hagi una gran davallada en el món de la cultura popular. I això es nota. Es nota, sí. Però la realitat quina és?, que el món associatiu n’ha passat de tots colors: repúbliques, dictadures, guerres… Totes aquelles entitats que tenen un teixit humà important tenen un gran actiu. Això fa que tinguin tota la llibertat del món per poder seguir tirant endavant allò que considerin, amb més o menys diners. Fa uns dies vam entrevistar la consellera Borràs. Ens explicava la sensació agredolça en observar que, després del 155, ara ja duia més temps en el càrrec que vós. Com es viu això? Bé, és un descobriment constant del dia a dia. No hi havia pensat, que ella porta més temps en el càrrec que jo, però també és veritat que el MHP Quim Torra primer em nomena a mi conseller de Cultura. No acabo exercint perquè el govern de l’Estat espanyol no n’autoritza la publicació al DOGC. Per tant, en el moment que veiem que això pot encallar la situació del país, és quan renunciem a les conselleries, i el president Torra nomena la consellera Borràs. Amb ella ja portàvem treballant quatre o cinc anys, per tant ja ens coneixíem de la gestió 5

política. Això fa que ens sigui molt més fàcil tot. Ara bé, mai cap país democràtic havia hagut de veure com coexisteixen dos presidents de la Generalitat, una presidenta del Parlament empresonada amb un president del Parlament allà present, una consellera de Cultura a la seu del Departament, i un conseller de Cultura a l’exili… Per tant, això ens obliga a un sobreesforç humà de vetllar molt perquè tot allò que fem sigui a fi de bé per al país. Que tot sumi. Ara esmentàveu el govern del president Torra. Hi ha un sector de l’independentisme que circula per una altra via, que titlla aquest executiu de «govern de Vichy». Estaria d’acord amb aquesta afirmació? No, en absolut. El MHP Quim Torra, just acabar de prendre possessió, ens va venir a dir que ell estava disposat a marxar a l’exili, si era necessari, i que la seva obsessió és treballar pel retorn del president Puigdemont. El president Torra és un home d’una talla humana i d’una honestedat i sinceritat enorme, gegantina. Això fa que sigui un gran president. Ell ho va assumir des d’un principi i ho fa, no per cap imposició ni obligació, sinó per convenciment. Una altra cosa és que pel que passi a l’Estat espanyol o el que veiem a les notícies, alguns vulguin titllar que el govern autonòmic és col·la-boracionista. Des de la barrera es veu més fàcil, a l’arena, ja no tant. Quan estàs amb la possibilitat de governar el país i vetllar pel retorn del president, s’han de fer coses que de vegades no són fàcils d’en-tendre. Però d’això a qualificar-lo com el «col·laboracionisme de Vichy»… hi ha la mateixa distància que del Congo belga a Islàndia. A la consellera també li vam preguntar si li agradaria ser la ministra de la República Catalana. Li traslladem la mateixa pregunta. Mira, el 2011, un pèl després d’entrar al Departament de Cultura, quan ja es va començar a parlar del procés, li vaig dir a qui era aleshores el meu superior, el secretari general Xavier Solà, director encara avui dia de la Coral Canigó de Vic, li vaig dir: «Benvolgut i amic Xavi, si sóc el darrer director general de Cultura Popular del govern autonòmic, i el primer conserge que passa l’escombra de la República de Catalunya, ja ho signo ara mateix». Això, que en aquell moment ho vaig dir a tall anecdòtic, o com un acudit, ho deia amb un convenciment i una reflexió que segueixo tenint molt present. Jo vaig renunciar a ser conseller de Cultura. Abans havia renunciat a ser diputat al Parlament de Catalunya, tot i haver sortit escollit. Així que

renunciaré a tot el que calgui per ser el darrer mico de la República de Catalunya. I creieu que des de la cultura es pot construir una nació? Poèticament, a mi m’agrada dir que la cultura ens farà lliures. Però, a la praxi, el que sí que dic amb total convenciment, és que almenys més cultura ens fa lluitar amb més dignitat. Lluitar amb dignitat ja és una primera victòria interna, i farà que mai hàgim d’ajupir el cap. Per tant, tant de bo la cultura ens faci lliures.

Es pot governar un país des de la distància? Bé, no ens han deixat provar-ho. Jo no deixo de treballar per Catalunya des de la distància. No dic governar, però durant tot aquest any a l’exili i descomptant els primers mesos, on va tenir un paper important la logística i la persecució judicial, a partir de llavors recordo que, a la manifestació del 7 de desembre de 2017, aquella setmana jo i altres voluntaris i amics vam organitzar prop de 8 o 9 concerts. I només feia dos mesos que estava aquí. Tot aquest any, les visites d’agents culturals de Catalunya a Brussel·les no han de-caigut. Per tant, aprofito per treballar i informar-me a través d’elles, i veure cap on podem anar; també estic al capdavant de l’encàrrec del govern d’un programa d’augment de la internacionalització. Això vol dir veure en quines xarxes internacionals de cultura no hi som i hauríem de serhi, com potenciar aquelles on ja hi som… Avui a la tarda, per exemple, formo part del jurat d’un concurs nacional de timbals i percussionistes a Alforja, i estaré allà en directe. Jo avui al vespre seré a Alforja. Amb això no puc respondre si puc governar Catalunya des de l’exterior, però està clar que la tecnologia actual em permet ser present constantment a molts llocs.

Es pot establir algun vincle entre la vostra situació i la dels exiliats republicans de la guerra? Els exilis han variat molt els darrers cent anys. N’hi ha hagut molts i per molts motius. Concretament a Brussel·les, el 1930, Francesc Macià i Ventura Gassol, que seria el conseller de Cultura de la Generalitat, van fundar el Casal Català de Brussel·les. Entre Gassol i un servidor, el següent conseller de Cultura a l’exili brussel·lenc, m’agradaria pensar que estic contribuint a deixar una petja. Jo ara estic treballant pels 90 anys que farà aquest Casal el 2020. També estic revifant el que va ser tot l’exili a Brussel·les d’en Josep Carner. Així que sí, es pot treballar per la cultura catalana. En què ens ha d’ajudar el Consell per la República? Vist des de Catalunya, hi ha un cert escepticisme que es contraposa a la il·lusió amb la qual es viu des de l’exili. Aquest Consell avançarà, per descomptat, en tot el que dins l’Estat espanyol no ens deixarien fer. La futura societat serà digital, o no serà. Temes d’identitat digital, de banca electrònica, de participació en la presa de decisions, el blockchain… tot aquest nou paradigma ja està arribant a tot el món. Per tant, des del Consell per la República animem a participar tothom en la construcció de la República Catalana, que està declarada des del 27 d’octubre de 2017, per un mandat d’aquell 1 d’octubre. Ara no s’està aplicant, però això no vol dir que no hi estiguem avançant. Tot el que podrà fer i ja està fent aquest Consell ajudarà a aconseguir que aquesta declaració sigui efectiva, més tard o més d’hora, però no defallirem. I què està passant a hores d’ara? El 8 de desembre es presenta a Brussel·les aquest nou Consell que encetem. Acabem d’obrir fa pocs dies el registre d’entitats, a consell.republica.cat, on es poden registrar. Nosaltres encara no hem demanat res i algunes d’aquestes entitats ja estan començant a organitzar punts de suport per ajudar a registrar-se les persones amb dificultats. S’estan organitzant fins i tot bosses de solidaritat per a aquelles persones que no es poden pagar els 10€. Tot això és la gran riquesa que forneix el nostre associacionisme, encara no ho hem demanat, i ja s’està fent. Com més serem, més farem. D’altra banda, amb això aconseguim més alfabetització digital, i més coneixement de l’e-república. Ben aviat hi haurà una aplicació per telefonia mòbil per poder fer el reconeixement biomètric de la identitat digital. En el mo-

ment que puguem aplicar la República, ens agafarà molt més preparats en aquests aspectes. Tecnologia punta, oi? Sí, efectivament, la mateixa que tenen les repúbliques d’Estònia i Lituània, per exemple. El futur és aquest. Què se sent quan t’has exiliat, et conviden a una església, s’apropa un grup de cantaires de poc més de vint anys i et dediquen un concert amb peces de la Nova Cançó, que molts no coneixien fins fa uns mesos? Se sent molta emoció. Quan aquestes cançons, que avui han sonat a l’espectacle «OCTUBRE. Cançons per la llibertat», es van crear, jo era un jove combatent per la llibertat, la democràcia i l’Estatut d’Autonomia. Moltes d’aquestes han acabat arrelant en un ideari col·lectiu, la qual cosa vol dir que era un moment en el qual es feien cançons per demanar la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia. Era el màxim referent que ens podíem imaginar, que se’ns respectés tant el país com la cultura. Avui clamem llibertat, amnistia i un refe-rèndum per construir el nou país. És lògic que aquestes cançons adquireixin un renovat valor que fa deu anys no ens haguéssim imaginat mai. El mateix Marc Sambola, el director, ens deia fa uns dies que era trist, en certa manera, haver de recuperar aquests himnes. Sí, però també val a dir que artistes d’ara estan creant obra nova i, per tant, estic segur que algunes d’aquestes obres acabaran formant part del repertori popular de les generacions actuals que d’aquí a trenta anys seguiran cantant. Ara escoltàvem la Margalida del Joan Isaac, i els records t’enllacen directament amb l’assassinat de Puig Antich. Esperem que no hàgim d’arribar altra vegada a aquest punt. Avui a l’església, escoltant també el «Dolça Catalunya, pàtria del meu cor», fa deu anys, qualsevol que hagués cantat aquesta cançó li haguessin dit: ostres, quina coral més carrinclona i desfasada, quines cançons més friquis; i, en canvi, avui han fet saltar les llàgrimes de tothom, inclosos els cantaires. Quanta gent hi ha que no coneixia el «Segueu arran»? Doncs encara és suficientment emocionant per fer-nos posar drets.

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS PRESENTACIÓ DEL LLIBRE NÚM. 32 DE LA COL·LECCIÓ “LA MEDUSA”

l dimecres dia 17 d’abril va tenir lloc, a la sala d’actes de l’Ateneu, la presentació del llibre número 32 de la col·lecció La Medusa. Anualment, pels volts de Sant Jordi, l’Ateneu publica, de forma humil i modesta, un llibre que queda inclòs dins del que anomenem Col·lecció La Medusa. Com podreu comprendre, la publicació del número 32 vol dir que ja portem 32 anys publicant llibres, relacionats, d’alguna manera, amb l’Hospitalet, la seva historia, els seus costums i la seva gent, present i passada. Per a nosaltres és tot un goig poder dir al món que ja portem tot aquest temps d’esforç i que esperem poder seguir molts anys més. El llibre d’aquest any es titula Jaume Mitjavila i Rius (1810-1881) Una vida novel·lesca. L’autora del llibre és la nostra sòcia, col·laboradora, membre del consell de redacció del Xipreret i, sobretot, ex presidenta de l’entitat, Matilde Marcé, tot un referent per a nosaltres i per a molta gent de la nostra ciutat, sobretot d’aquells que s’estimen l’Hospitalet i que s’estimen Catalunya i la seva parla. No és el primer llibre que la Matilde ha escrit per a la col·lecció La Medusa, ja en porta uns quants, tots ells amb la garantía de qualitat que aporta el seu nom. En cada un dels seus llibres hom pot aprendre sobre història de l’Hospitalet, els seus costums i sobre la vida d’aquells que ens van precedir en aquest petit espai de món on alguns encara creuen que abans dels anys 50 aquí no hi havia res. El llibre Jaume Mitjavila i Rius (1810-1881) Una vida novel·lesca és una baula més dins del que la Matilde ens té acostumats, però aques-ta vegada amb un to novel·lesc que li aporta un valor afegit d’interès, no pas per manca de rigor històric, que el té, sinó per l’amenitat que aquest gènere aporta als lectors. La presentació del llibre ens la va fer un vell conegut i amic de l’Ateneu, en Manuel Domínguez, president del Centre d’Estudis de l’Hospitalet (CELH) entitat amb qui mantenim una forta vinculació. Manuel Domínguez és mestre, escriptor i historiador. Qui millor per conduir aquesta presentació? Doncs ningú, perquè la va fer de forma magistral. Amb les seves qualitats oratòries ens va introduir dins d’a-

quest llibre de forma didàctica, alegre i molt interessant, podríem dir que tothom que va assistir a l’acte va sortir amb ganes de comprar i llegir el llibre de la Matilde. (Espero que l’amic Manuel no ens demani comissió, que anem justets). Les aportacions del ponent a la presentació del llibre van ser tota una llissó d’història sobre el segle XIX català i, de retruc, espanyol, un segle força desconegut per part de la majoria de nosaltres i que és, en part, el responsable del que és Espanya avui dia. (Que cadascú ho jutgi com vulgui) Domínguez va dividir el llibre en quatre parts històriques: Guerres Carlines, la Primera Guerra del Marroc, les Conspiracions de Prim i el Protestantisme i el “Lliurepensament” a l’Hospitalet, quatre etapes en les quals el protagonista de la novel·la s’hi va veure immers de ple. A banda d’aquestes etapes va destacar el valor documental que aporta el llibre, fent especial esment al valor afegit de la transmissió oral que te aquesta obra i on es detallen costums de l’època: casaments, funerals, festejos, relacions humanes, etc. (Fent referència a les converses que la Matilde, de joveneta, va mantenir amb la seva àvia i que van ser la font, junt amb la documentació escrita, d’aquesta novel·la) Tot seguit va prendre la paraula la Matilde Marcé, l’autora de la novel·la. El seu parlament va ser breu, donant les gràcies a aquells que, d’alguna manera han col·laborat tant en la publicació de l’obra com en la seva presentació. Sobre el llibre podríem resumir el que va dir en una de les seves frases finals (No parafrasejo, la frase és literal). “La història d’una persona que va trencar motlles a l’Hospitalet i, a sobre, amb una vida molt animada i excitant. Una persona oberta, amb moltes amistats, que va saber mantenir”. Finalment, vull donar les gràcies a tots aquells socis i amics que van venir a la presentació. Enguany, amb la Setmana Santa tan a tocar de Sant Jordi ens ha marejat una mica a tots però, com sempre, els nostres incondicionals no van fallar i van omplir bona part de la sala d’actes. Els agraïm el compromís i l’esforç en una setmana tan complicada. CARLES FARRÉS

CONEGUEM CATALUNYA Excursió núm. 366: Visita al monestir de Montserrat. Dissabte 13 d’abril de 2019

n pujar a l’autocar, el senyor Martí, ens va donar la trista noticia de la mort d’en Miquel Paton que durant dotze anys fou la persona que organitzava les excursions de l’Ateneu. D. E. P. A ¼ de 9 sortíem en un autocar de seixanta places, difícil de maniobrar, i érem només vint-i-vuit, en direcció a la estació del cremallera de Montserrat. A ¼ de 10 era la sortida del tren i l’arribada a Montserrat a ¾ de 10. La primera cosa a fer abans d’anar al monestir, era sens falta, esmorzar ja que l’estomac començava a queixar-se. No cal dir que a Montserrat hi havia una gernació impressionant, com sempre. Les cues per pujar fins al cambril eren enormes i, per tant, vam fer les peticions a la Moreneta des del banc d’oir missa. Una mica d’història: El Santuari consta d’una basílica iniciada el 1560 i consagrada el 1592. Presideix la imatge de Santa Maria de Montserrat, la Moreneta, una talla romànica (segle XII restaurada el segle passat. Després de fer algunes fotos, vam anar, qui volia, a la Missa Conventual, a les 11, i el que no, a passejar fins a la una, en què havíem de trobar-nos a l’estació del cremallera per tornar a baixar fins on havia aparcat l’autocar. Quan tots vam ser dins del vehicle, es va posar en marxa per durnos al restaurant La Rectoria, especialistes en carn a la brasa,on van servir el dinar, que en el seu dia havia demanat cadascú. Després d’una bona sobretaula, cap a les cinc, l’autocar ens va retornar cap a l’’Hospitalet, on vam arribar sans i estalvis. Aquí cal ressaltar l’actitud del xofer que sabent que hi havia gent que volia donar al condol a la família del Miquel Paton, ens va portar fins el tanatori. JAUME MARZÀ

VISITA CULTURAL – La Presó Model de Barcelona

l dissabte 27 d’abril, a les deu del matí, una vintena de socis de l’Ateneu ens vam trobar per anar a visitar la Presó Model de Barcelona. Entrar-hi, encara que actualment ja no és una presó, resulta colpidor. Irremediablement penses en el patiment de tantíssimes persones que van passar allà dins un grapat d’anys.

Primer de tot vam veure els locutoris on els presos es podien entrevistar amb els visitants i després els diferents passadissos que comuniquen amb la infinitat de cel·les. Hi ha diversos plafons en el quals s’expliquen fets succeïts en aquest lloc i la seva història. Aquesta presó va ser inaugurada el 9 de juny de 1904 i va rebre el nom de Model perquè havia de servir de “model” per a la reforma del sistema penitenciari. En el moment en què es va dissenyar la previsió era que cada cel·la fos ocupada només per un pres, però l’any 1940, en acabar la guerra civil, hi va haver cel·les amb 12 i 14 presos. Dels 1.000 ocupants que es preveien, va passar a tenir-ne 13.000. Aquest nombre tan elevat, però, anava disminuint a poc a poc, perquè molts eren executats al Camp de la Bota o al Castell de Montjuïc. Alguns, amb més sort, anaven sent alliberats. A més, també s’hi van realitzar execucions, l’última va ser la de Salvador Puig i Antich, el 2 de març de 1974. Aquest centre ha constituït un del símbols principals de la repressió franquista, juntament amb el Castell de Montjuïc. El 8 de juny de 2017, va ser, per fi, clausurada En acabar la visita i per pensar en quelcom més distret, van encaminar-nos al Palau Robert, on hi vam veure una exposició dedicada a la cuinera Carme Ruscalleda, força interessant. ATENEU

UN ANY MÉS PUNTAIRES I LLIBRES

l passat diumenge 28 d’abril, vam celebrar la XXIV Trobada Comarcal de Puntaires a la rambla de Just Oliveras de la nostra ciutat. La d’enguany ha estat una edició prou complicada: primer, per la Setmana Santa que, com sabeu, s’acabava tot just el dia 22, vigília de Sant Jordi. Això ens deixava poc marge per ultimar els darrers preparatius -tot just quatre dies-, ja que encara que l’organització de la trobada s’inicia cap a final de febrer, els últims dies l’activitat -i els nervis- perquè tot surti bé, s’intensifiquen. En segon lloc, aquest any teníem un fort contrincant: el mateix dia 28 estava prevista la Trobada General, que molts grups esperen amb il·lusió per passar un dia sencer gaudint der fer puntes i compartir experiències. Mollerussa era la població escollida per l’esdeveniment i algunes de les nostres assistents tenien la intenció de anar-hi. Però, vet aquí que encara s’hi va sumar un tercer en discòrdia: l’Estat Espanyol, que va decidir convocar eleccions generals aquell dia. Tanmateix, això, que semblava que ho acabava d’embolicar tot, ens va anar bé; la seu perjudicada va resultar ser Mollerussa. Allà, els organitzadors, a fi que els/les participants poguessin anar a votar diumenge a la tarda, decidiren repartir-la en dos matins: dissabte i diumenge,. Però aquesta solució sembla que no va anar bé a tothom, ja que els grups que es desplaçaven des de Barcelona (o altres poblacions més apartades) van considerar que era massa lluny per a només un matí, i una part de les participants que m’havien comunicat que no vindrien, van rectificar. Així doncs, quan a les onze del matí donàrem per iniciada la nostra Trobada, les dues-centes catorze puntaires (englobades en vint-iquatre grups) que finalment s’havien apuntat, ja feien dringar els seus

boixets assegudes en el lloc que tenien assignat en un dels trams laterals de la Rambla, des del carrer de Tarragona fins al de Barcelona. Val a dir que, com sempre, hi va haver les inevitables baixes de darrera hora. Una mica més tard, a prop de les dotze, la senyora Núria Marín, alcaldessa de la ciutat, va passar per saludar tothom, i repartir entre els grups l’obsequi de l’habitual làmina que reprodueix el cartell de les festes. L’acompanyaven el regidor de cultura, senyor David Quirós i la cap de protocol, senyora Susana Abellán. Tot seguit distribuírem ampolletes d’aigua i l’obsequi de l’Ateneu, enguany una bosseta amb un boixet Com que el cel estava una mica ennuvolat i en dues ocasions es van escapar unes gotetes de pluja i algunes puntaires protegien les seves meravelloses labors (que admiro i que trobo difícils i complicades de fer), ens vàrem anticipar una mica en repartir les bossetes de les pastes. Malgrat l’amenaça, afortunadament no va ploure gens. També, com l’any passat, l’Ateneu vam instal·lar, al costat de les taules de les puntaires, una modesta paradeta dels llibres de la col·lecció La Medusa, que edita l’entitat, amb prou èxit. La novetat d’enguany, el núm. 32, Jaume Mitjavila i Rius (1810-1881), una vida novel·lesca, per Matilde Marcé, i el núm. 31, El nom i la cosa, d’Antoni Prats. Comptàrem amb la presència dels autors per a signar-los. I cansats, però satisfets de l’èxit assolit, va arribar l’hora de recollir i donar per acabada aquesta XXIV edició. Recordeu que l’any vinent tindrà lloc la XXV Trobada, un número prou significatiu que esperem poder celebrar com cal. Un cop més, agraïm de tot cor als nostres col·laboradors i col·laboradores, els habituals i les noves incorporacions, l’ajut que ens han proporcionat, ja que sense ells no podríem dur a terme aquest acte. I, per descomptat, a la Junta Directiva del Centre Catòlic per haver-nos facilitat l’ús de l’espai de secretaria per guardar els estris necessaris. Text i fotos: ANTÒNIA CALDÉS

RECITAL: POEMES INÈDITS D’ISABEL CLARA SIMÓ

egurament recordareu que el 12 de maig de 2017, els “Amics d’Alpha 63” del nostre Ateneu, ens van oferir un recital de poemes, encara inèdits en aquell moment, d’aquesta escriptora, que havia estat distingida aquell mateix any per l’Òmnium Cultural amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i els havia cedit per ser recitats com a primícia en la nostra entitat. Doncs bé, una segona edició d’aquell acte va tenir lloc el passat 27 d’abril a la Lleialtat Santsenca, convidats per l’Òmnium Sants Montjuïc. La vetllada, a la qual també hi assistí Isabel Clara Simó, va constar en aquesta ocasió d’uns quants poemes més, fins a trenta quatre, però agrupats això si, en els mateixos quatre blocs temàtics: Saliva amarga, Fronteres o dignitats, Brams de desig i cobejança i Espais màgics, amb els quals la poetessa cercava transportar-nos a espais tan diversos com la buidor existencial, la injustícia i la manca de llibertat, l’anhel de l’amor, els plaers espirituals que es desprenen dels diàlegs entre amics o el gaudi de les arts. Quant a l’acompanyament musical, a l’inici del recital i durant les transicions, sonaren les notes de la peça El camí de l’esperança, composta per Joan Miró com a “leit motiv” del muntatge Candel, l’altre català, i diversos temes del músic de jazz Miles Davis. Els rapsodes Francesc Cabrera, Dolors Nat, Jesús Rocosa, Dolors Sala, Anna M. Vilanova i Joan Soto (també director i conductor de l’acte), van rebre els calorosos aplaudiments del públic que omplia totalment la sala. A continuació, l’escriptora fou homenatjada pel discurs laudatori d’un representant de l’Òmnium, que el públic assistent aplaudí dempeus i amb l’ofrena d’unes flors, que ella, emocionada, agraí. Tots plegats vam gaudir d’un vespre de bona poesia i, en acabar, compartirem una estona d’agradable conversa. ANTÒNIA CALDÉS

COL·LABORACIONS MANUEL CARRASCO I FORMIGUERA La independència de Catalunya, el meu suprem ideal d’aquest món

ndreçant papers, he trobat dos escrits de Quim Torra quan encara no era president de la Generalitat ja que van ser publicats el 10 d’abril de 2014 i el 8 d’abril de 2015 respectivament, al diari digital El singular.cat., ara El món. És una llàstima no haver-los trobat abans o no haver recordat que els tenia perquè aquest article hauria estat més adient per al mes d’abril i, més encara, per l’abril de 2018, quan es van complir els 80 anys de l’afusellament de Manuel Carrasco i Formiguera a Burgos, el 9 d’abril de 1938.

Tots dos escrits, en efecte, li són dedicats, molt diferents entre ells, el primer titulat La independència segons Carrasco i Formiguera, consta sobretot de frases pronunciades per ell al llarg de la seva vida. N’he triat unes quantes que em sembla que encara són vigents: “Son els ideals els que han de presidir les actuacions polítiques. S’han de subjectar els interessos personals i d’estament al suprem interès de la Pàtria.”

“No hi ha qüestions prèvies quan es tracta de Catalunya. Catalunya davant de tot; Catalunya per damunt de tot.” “La llibertat d’una nació oprimida no pot dependre mai de la forma de Govern de l’Estat que la domina, depèn, sola i exclusivament, de la voluntat dels seus fills, per a assolir-la.” “A Catalunya no es podrà resoldre íntegrament cap problema mentre no es resolgui els seu problema nacional.” “El problema de Cataluña, Sres. Diputados, es como es, no es como vosotros queréis verlo.” (Congrés, 10-6-1932) “Yo voté la Constitución como prueba de mi adhesión al régimen, pero yo no puedo aceptar todos los artículos de la Constitución que estan en contra de mi doctrina; no la acepto en materia nacionalista mientras no se reconozca la soberania de Cataluña como nación a que tiene derecho; tampoco acepto los artículos que vulneran la libertad religiosa”. (Congrés, 1-3-1933) N’hi ha moltes més, de frases, però m’ha semblat que aquestes eren les més adients als moments que vivim, sobretot la primera, que em temo que els nostres polítics, en general, no practiquen. El segon escrit, titulat 1938, a Burgos, un home mor, és més punyent perquè ens presenta el moment de l’afusellament de Carrasco i Formiguera: un Divendres de Passió, fa molt de fred, un home amb un crucifix en una mà i en l’altra, els peücs de la seva filla petita, camina fins a un fossat, posat d’espatlles al talús de pedres, davant seu, té l’escamot de guàrdies civils preparats. No vol que li tapin els ulls... i, a l’últim moment, crida: “Visca Catalunya lliure” i tot seguit “Jesús, Jesús”. I cau mort. Era Divendres de Passió a les 7 del matí del 9 d’abril de 1938. Feia vuit mesos que era al corredor de la mort, aquell abril, Franco ordenava personalment la seva execució en reacció a les protestes de diversos països i del Vaticà pels bombardejos a objectius civils. MATILDE MARCÉ

MARGARIDA XIRGU

argarida Xirgu i Subirà neix a Molins de Rei el 18 de juliol de 1888. El 1896 la família es muda a Barcelona. Mentre estudia, la nena freqüenta, en companyia del seu pare, els ateneus del barri i descobreix el món de la faràndula. Té catorze anys quan comença a treballar en companyies de teatre afeccionat. No triga gaire a ingressar com a professional en la companyia de Josep Santpere, amb qui interpreta diversos vodevils. El 8 de desembre de 1906 debuta al Teatre Romea amb l'obra Mar i Cel, d’Àngel Guimerà. A partir d’aquí, les seves interpretacions es compten per èxits esclatants de públic. Amb Salomé (1910), d’Oscar Wilde, Andrònica (1910) i La reina jove (1911), ambdues de Guimerà, aconsegueix la consagració definitiva. El 1911 crea la seva pròpia companyia teatral. El 1914 es trasllada a Madrid on es converteix en la primera figura del teatre castellà. Hi estrena, el 1916, amb un gran lluïment, Marianela de Pérez Galdós. Assumeix la direcció de la companyia del Teatro Español, des del qual dóna veu a destacats i inèdits autors autòctons (Casona, Valle-Inclán, etc.) i estrangers. El seu art trenca motlles; sacseja i renova l’escena espanyola amb un teatre intel·ligent que arracona la niciesa i l’avorriment que havien dominat fins llavors. Els seus muntatges modernitzen els escenaris, dels quals fa desaparèixer l’excés d’elements realistes i el coverol de l’apuntador. De García Lorca, a qui coneix quan encara és un desconegut, estrena Mariana Pineda, el 1927, al teatre Goya de Barcelona. Amb el poeta andalús estableix una profitosa col·laboració que es converteix en profunda amistat. D’ell representa també La zapatera prodigiosa, el 1930, Yerma, el 1934, El lenguaje de las flores, el 1935, i reestrena Bodas de sangre, el mateix any. El gener de 1936 emprèn una gira teatral per Amèrica del Sud. El 1937 és nomenada delegada del Govern català a Montevideo i es desviu per ajudar als exiliats catalans. El règim franquista l i fa pagar

aquest suport a la República amb escreix. L’any 1939, acabada la guerra civil, la justícia espanyola condemna Margarida Xirgu a la pèrdua de tots els seus béns a l’Estat, a la inhabilitació per a tota mena de càrrecs i a l’exili per sempre més. La sentència sorprèn, inclús a alguns franquistes, ja que l’artista catalana es troba fora d’Espanya des d’abans de l’esclat del conflicte. Xirgu viu alternativament a Xile, l'Argentina i l'Uruguai. El 1945 estrena a Buenos Aires l'obra pòstuma de García Lorca La casa de Bernarda Alba, escrita expressament per a ella. El 1949 és nomenada directora de l’Escola Municipal d’Art Dramàtic de Montevideo i codirectora de la Comèdia Nacional de l’Uruguai. La seva tasca pedagògica, encaminada a la formació d’actors, és el nucli des d’on es renova el teatre sud-americà. El 1949 s’instal·la a Uruguai i, a partir de 1958, ja jubilada, resideix a la seva casa d’estiueig de Punta Ballena amb el seu segon marit. Punta Ballena és un lloc solitari, boscós i poc habitat, del municipi de Maldonado als afores de Montevideo. Aquí, Xirgu hi descansa i rememora el passat: les grans nits de teatre, els èxits i les amistats. A primers d’abril de 1967, és convidada a supervisar la versió de Yerma que munten els alumnes del Teatre de l’Smith College de Northampton (Massachussets). El metge li desaconsella el viatge: la seva salut ho pot pagar. Se n’hi va i es troba amb una primavera freda i nevada. Al cap de pocs dies emmalalteix i és internada a l’hospital. Quan es recupera torna a Punta Ballena. El 7 d’abril de 1969, però, és ingressada a la clínica Larguero de Montevideo. Els especialistes diagnostiquen l’agreujament de la malaltia pulmonar que pateix des de fa anys. Opta per operar-se. El dia 24 l’intervenen quirúrgicament. El 25 mor. Té vuitanta-un anys. A la capella ardent, la Societat d’Autors d’Urugai vetlla el cos de Margarida Xirgu i la senyera cobreix el seu fèretre, per voluntat expressa de l’actriu. El passat mes d’abril es van complir 50 anys de la mort de Margarida Xirgu, de la qual l’elenc teatral de l’Ateneu porta el nom amb tot l’orgull. L’anterior aproximació biogràfica és un intent de testimoniar el nostre més sentit homenatge a la seva memòria. PERE JUHÉ I ORIOL Fonts d’informació: - «Retrats de l’exili», de Domènec Guansé (Adesiara, 2015) - «Margarida Xirgu. Una vocació indomable», de Francesc Foguet (Pòrtic. 2002) - i altres Font imatge: Enciclopèdia.cat

ENTRENANT-SE PER A LA PAU

can Puigdellívol hi havia festa grossa. I el millor del cas és que no s'havien proposat d'organitzar-la! La família, feia poc que havien estrenat casa i ja n'havien fet de festa. I amb tota la raó. La casa era gran i bonica i sense pretensions. Feta per a viure-hi i per trobar-hi caliu. I posats a construir una casa nova, havien procurat fer-ho de la manera més intel·ligent possible, tenint en compte tots els requeriments d'un manteniment sostenible i ecològic. Ara, tots plegats, s'estaven entrenant a utilitzar un seguit d'artefactes que feien estalviar aigua i energia que servien per a depurar i reutilitzar les aigües grises, per aprofitar l'energia solar i un llarg etcètera. Certament, estrenar una casa com aquella era tota una aventura. Al jardí, havien fet el mateix. N'havien encomanat el disseny a dos jardiners, joves i emprenedors, que començaven a difondre i prac-ticar la jardineria sostenible: plantes autòctones que necessitin menys aigua, ús d'adobs orgànics, compostatge dels residus vegetals... Havien plantat un rengle de roures de fulla gran que a l'hivern no priven del sol i a l'estiu fan bona ombra. Així s'evitaria l'escalfament de les parets durant el període de màxima insolació. També hi havia una altra zona d'ombra plantada de til·lers, un arbre ben bonic i que té una pila d'avantatges. Però s'havia reservat un espai d'honor per a un altre arbre que hauria de presidir el jardí: una olivera. Pare i fill Puigdellívol van visitar un bon nombre de centres de jardineria especialitzats fins que van trobar l'exemplar que els satisfeia plenament. Procedia d'una plantació de la Terra Alta, el propietari de la qual volia renovar-la amb arbres més joves i d'una espècie més productiva. Els arbres vells no es destruirien, sinó que, probablement, anirien a parar a algun jardí com a privilegiat element decoratiu i simbòlic. Aquest darrer concepte era el que il·lusionava més l'avi Puigdellívol. I finalment va arribar el gran dia. Era un dissabte a fi que tothom hi pogués ser. De bona hora, ja va arribar el camió que transportava l'arbre magnífic. Els jardiners havien cavat un sot suficient perquè hi cabés folgadament el gran pa d'arrels. Havia vingut una ploma que permetria d'alçar l'arbre del camió i traslladar-lo fàcilment i sense danyar-lo fins a l'indret on s'havia de plantar. Ara hi havia una mena de conferència tècnica sobre com es faria l'operació. El pare i el fill Puigdellívol tenien l'arbre ben estudiat per tots costats com si d'una escultura molt valuosa es tractés, i sabien quina banda havia de mirar cap a la casa, quina cap a l'entrada...als altres els corresponia el paper d'experts, i van discutir la jugada entre ells.

Tot l'equip es va posar a la feina i, lentament i majestuosament, entre el silenci dels espectadors, la vella olivera es va alçar per damunt del camió i, sospesa i guiada per la ploma, va començar a baixar per a introduir el pa d'arrels dintre del clot. La temptativa es va repetir dues o tres vegades: de primer perquè calia posar un xic de terra ja que el sot era massa fondo, després va caldre girar l'arbre una mica perquè prengués l'orientació desitjada. Finalment, va quedar situada correctament i una sonora ovació va celebrar aquell moment tan esperat. Efectivament l'ovació va ser sonora i molt més del que s'esperava, perquè, a part dels fills i els néts de la casa, s'havien aplegat una munió de veïns i vianants i tots celebraven l'efemèride de bona gana. L'avi Puigdellívol estava emocionat i no va poder reprimir un comentari sobre el significat de l'acte.

"Mireu, l'olivera ha estat símbol de pau i de prosperitat durant molts segles per als pobles de la Mediterrània, i em fa molt feliç que ens haguem ajuntat tota aquesta gent, de casa i de fora, d'una manera tan espontània. En aquests dies de dolor, de por i de torbació, la nostra trobada entorn d'aquest arbre ens fa sentir esperançats. Gràcies a tots. Ja heu vist com, col·laborant i parlant, ens hem posat d'acord i hem pogut dur a terme una feina ben feta. Aquest és el fonament de la pau. Per molts anys!" Llavors en Jordi, el més petit dels néts del senyor Puigdellívol, es va acostar a l'avi i li va dir baixet: - Avi, així, quan l'Albert i jo volem la mateixa pilota, o ens barallem pel comandament de la "tele", si sabem parlar i posar-nos d'acord també construirem la pau? MONTSERRAT LLORENS I LLONCH

EL NOM I LA COSA “CULTURA ÉS LLIBERTAT”

e nou ens trobem immersos en període d’eleccions, la gran festa de la democràcia, com de vegades s’ha dit. Tot i això, són nombrosos els possibles votants que ho deixen córrer; ni s’ho plantegen o bé al·leguen que no creuen en la democràcia dels partits i dels professionals de la política. Ocasionalment, altres addueixen, que cap candidatura no els convenç plenament. En qualsevol cas, abstenir-se de votar –encara que sigui amb la pinça al nas- ¿no és permetre que altres trien potser contra nosaltres? Sigui com sigui, hem passat ja les eleccions generals amb la novetat d’una dreta dividida en tres faccions, encara que compartien la mateixa histèria i falta de tarannà democràtic, reclamant més repressió i control ideològic per tal d’afermar i consolidar un Estat espanyol que, de fet, no s’aguanta amb l’ordenament vigent: ni és apte per harmonitzar la diversitat nacional que enclou ni tampoc mitiga les desigualtats socials, creixents amb la crisi econòmica que arrosseguem. En realitat, propugnaven una involució. I el seu fracàs ha sigut estrepitós arreu de l’Estat. Així les coses, el resultat de les urnes ha premiat en general la moderació espanyolista del PSOE. I d’altra banda, ha afavorit la resposta contundent de Catalunya, on el republicanisme més exigent s’ha mostrat ben viu. Però, a fi de comptes, fins a quin punt el personal vota havent reflexionat lliurement la seua elecció? A ningú no se li escapa que la nostra “elecció” a l’hora de votar està mediatitzada per unes campanyes de propaganda en què intervenen, i molt, els assessors d’imatge dels líders i els publicistes professionals. I que tot plegat depèn en bona part, és clar, dels diners de què es disposa... Sí, sovint es fa difícil veure amb els propis ulls, entendre bé el que es diu i el que s’oculta, comprendre i raonar cap on se’ns vol portar, percebre els buits intencionats d’informació d’un manifest o d’un discurs polítics per més sensats que es presenten, destriar el que pot ser un relat vertader dels fets del que n’és una cruel caricatura. En definitiva, com evitar que ens engalipen amb falses promeses o esperances. O dit en termes generals, com aconseguir de fer-nos un criteri personal consistent i raonable.

Temps enrere, de visita en una població rural de l’interior de Catalunya (Riudoms), em va sobtar la divisa del seu ateneu, molt actiu pel que vaig poder veure: “Cultura és llibertat”. Roda i volta, sense un cert nivell cultural, el ciutadà es troba indefens davant la manipulació dels mitjans de comunicació, i acaba assumint les idees i els valors que interessen als que res no volen que canviï perquè així ja els va bé. Fet i fet, tot just el sentit crític del personal és allò que els poderosos encimbellats més solen témer. Ja se sap. Així com exigeixen una lleialtat canina als col·laboradors més pròxims. Bons professionals i prou. ANTONI PRATS

*******

EL DRET D’AUTODETERMINACIÓ El dia 18/02/2019 es va publicar, en la secció El lector escriu, del diari El Punt Avui, aquesta carta del soci Martí Guerrero i Cots. Veureu que hi recorda un text molt interessant, i que hem cregut oportú reproduir per a tots vosaltres.

n bon amic socialista que ja no és entre nosaltres, Ramón Fernández Jurado, em va regalar un llibre del XXVII Congrés del PSOE. A la portada hi ha escrit: “Edición a cargo de Alfonso Guerra”. A la pàgina 125 trobem Nacionalidades i un text que diu: “Este planteamiento, mantenido permanentemente, se ha ido revitalizando con el transcurso de los años revalidando así el principio de la libre autodeterminación de los pueblos que suscribiera el partido en la lejana fecha de 1896 (IV Congreso de la Internacional Socialista)”. Com poden ser tan falses algunes persones, mantenint discursos que anys enrere deien tot el contrari? MARTÍ GUERRERO I COTS

POESIA AMORS NEIXEN I MOREN... Amors neixen i moren a cada cantonada i no és millor el seu fat que el de les flors d'abril. I, si algun perdura, és que hi ha un cor senzill que, quietament, té cura de la modesta flama. A tots els vents es baden, lentament, les finestres, a cada racó canten estols de mil ocells, i dolls de llum inunden les íntimes estances. La lluna amb fils de plata, teixeix lligams eterns. Més ai, que el fil s'aprima i la plata ennegreix, que els finestrons s'acluquen i callen els ocells, que la brisa s'encalma quan torna gris el cel... Que els besos no ressonen en el regne del fred i les mans ja no estrenyen ni acaronen la pell... Si la vida es trasmuda, hi haurà un amor novell? Montserrat Llorens i Llonch

Nota: Donem la benvinguda a una nova col·laboradora del Xipreret. No es troba entre les poetesses conegudes. El poema que us oferim avui dóna mostra d'una gran sensibilitat.

OPINIÓ MIRADES

urant els últims mesos estem assistint a una mena de judici, conegut per a molts catalans com el “judici farsa”, dut a terme des d’una institució en la qual se suposa que els seus membres haurien de ser els millor jutges de l’Estat, els més qualificats, aquells que durant la seva carrera han pogut provar de forma manifesta la seva qualitat professional, humana, tècnica i de coneixements dins del camp de la judicatura. Els més imparcials, els menys arbitraris, els més garantistes o els defensors més acèrrims de l’estat de dret. La realitat és que bona part d’ells són persones triades a dit pels diferents partits polítics. No en va un antic vicepresident de govern espanyol va cridar en el seu moment: “Montesquieu ha muerto”. I aquí ho deixo. Durant aquest judici hi hem pogut veure, per exemple, la trobada de vells amics. D’una banda un guàrdia civil (amb càrrec important actualment de Catalunya) condemnat per tortures per un tribunal del País Basc. De l’altra, uns jutges del Suprem que, en última instància, el van absoldre. Posteriorment, el tribunal de Drets Humans d’Estrasburg va donar la raó als torturats i va sentenciar l’estat espanyol a indemnitzar les víctimes ja que es van considerar provades les tortures. Dos d’aquells jutges, sorprenentment després de la sentència, encara són membres del Suprem i formen part del tribunal del “judici farsa”. Aquest és el nivell. Però no és d’això de què volia parlar. Durant tot aquest temps s’ha fet anar amunt i avall la paraula “Odi” per part de testimonis dels cossos de seguretat de l’estat per intentar justificar els cops de porra, els cops de puny, les coces i altres tècniques de brètols de carrer contra ciutadans indefensos i pacífics, culpant de tot plegat les mirades d’odi com argument per fer ús de la violència i volent convertir les víctimes de les garrotades en culpables. Vaig pensar que possiblement tinguessin raó i que una mirada d’odi pot ser tan tremendament brutal i violenta que cal reprimir-la de totes-totes i de la forma que sigui per tal d’evitar mals majors. Calia fer l’experiment. Em vaig dedicar a mirar amb tot l’odi del mon un pobre insecte que vaig atrapar mentre passejava el gos. És estrany. No li va passar res. Res de res. No va explotar, ni va quedar partit per la meitat, ni es va estabornir... Ni tan sols es va marejar, la pobra bestiola. Vaig pensar que si un animal així de petit no va patir pas cap conseqüència amb la meva mirada d’odi, quina n’hauria de patir un

tipus de noranta quilos de pes i metre vuitanta d’alçada? La conclusió no va ser gaire difícil. Cap. El diccionari de la Real Academia de la Lengua Española defineix així la paraula “Odio”: Odio. Del lat. odium. 1. m. Antipatía y aversión hacia algo o hacia alguien cuyo mal se desea. Odiar. Conjug. c. anunciar.1. tr. Tener odio. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix la paraula “Odi”: Odi. 1 m. [LC] Sentiment profund de malvolença envers algú. 2 m. [LC] Repugnància profunda per alguna cosa. Odiar. v. tr. [LC] Sentir odi (contra algú o alguna cosa). Tal com podem veure a primera vista, tant pels castellans com pels catalans, l’odi implica un desig de mal, malvolença. Pels castellans es pot tenir envers una persona o una cosa, pels catalans només afectaria les persones. Pels castellans significa antipatia i aversió, pels catalans malvolença i repugnància. Tot plegat diferent però molt similar. On he trobat la principal diferència ha estat en l’apartat més personal, més humà. Pels castellans, l’odi es té. És una possessió i, en segona instància, un desig. Es veu clar, sobretot, en la definició d’”Odiar”. En canvi, pels catalans, l’Odi és un sentiment. Es pot veure tant en la paraula Odi com en Odiar. En la primera és “un sentiment profund” i en la segona “sentir”. Tot i així, en l’ús de l’idioma els catalans també podem “tenir odi”. En fi. Totes les definicions, malgrat les diferències, no són del tot contradictòries. Personalment em vaig sentir defraudat. Esperava que em parlessin de l’odi d’una manera més explícita, menys superficial. No sé, buscava un exemple com aquest: Els ciutadans francesos miraven amb odi els soldats alemanys que havien ocupat el seu país durant la Segona Guerra Mundial. O bé: El poble de Madrid mirava amb odi els invasors francesos durant els fets del 2 de maig de 1808. Crec que serien uns bons exemples per definir una mirada d’odi. Durant les declaracions dels membres dels cossos de seguretat de l’estat al Suprem sobre els fets del dia 1 d’octubre de 2017, s’ha criticat molt el fet que no es permetés la comparativa entre el que deien els declarants i les gravacions de vídeo existents, que, segons les defenses, haurien posat en situació de fals testimoni a molts dels interrogats. Mentir com a testimoni en un judici és delicte.

Analitzant el fet des de la base i tenint en compte que vaig ser testimoni de primera mà dels fets que van passar a l’Institut Can Vilumara, on la policia nacional va entrar violentament per requisar les urnes, he de dir que no vaig veure ni una sola mirada d’odi. Rectifico, puc manifestar que cap policia va poder veure ni una sola mirada d’odi, ni una. Les mirades que vaig veure van ser de por, la por que es té quan al teu davant tens un paio que en fa dos com tu, que feia ben poc que cridava “a por ellos” fent-nos saber que venien “a per nosaltres” i que, no siguem il·lusos, sabíem que venien disposats a fotre’ns d’hòsties per totes bandes. En aquestes situacions l’única cara que un pot posar és la de por. La por de veure a un munt de gent entrenada que ve a fer-te mal, carregada amb cuirasses, escuts, cascs, proteccions corporals i tota mena de defenses, i armada amb una porra i una pistola. Quina cara esperaven que féssim? (Per cert, si amb tots aquests estris que duien, algun es va lesionar, potser que s’ho faci mirar). Però la por no va fer que aquell dia els catalans es rendissin. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix la paraula “Coratge”: Coratge. 1 m. [LC] Disposició del cor, de l’ànima. 2 m. [LC] Fermesa de cor davant el perill o les dificultats.

A aquells que van venir a casa nostra fent-se el valent i que després només feien que somicar davant els jutges del Suprem, que diguin la veritat. Les úniques mirades que van poder veure aquell dia van ser de por, i, potser també d’impotència. La d’odi no la van poder veure mai perquè la vam fer quan ja no hi eren. Però... vam votar! CARLES FARRÉS I PINÓS

HO SABÍEU? MONTSERRAT, LA SANTA MUNTANYA (II) El Monestir, d’ermita a abadia

egons la llegenda, com explicava a la primera part d’aquest article, després de comprendre que la Mare de Déu no volia allunyarse de la muntanya, perquè a cada pas que feien per aconseguir-ho la imatge es tornava més i mes pesada, el bisbe va manar que hi construïssin una ermita on poder-la venerar. La van anomenar de Santa Maria, i es va convertir en la més important de totes les que hi havia a la serralada. Tant va ser així que fou l’origen de l’actual monestir.

Cap el 1011, va arribar a la muntanya un monjo procedent del monestir de Santa Maria de Ripoll. Venia amb la intenció de fer-se càrrec del monestir de Santa Cecília, amb la qual cosa aquest quedaria sota les ordres de l’abat Oliba de Ripoll. Però a Santa Cecília no van acceptar aquesta nova situació. Aleshores Oliba va decidir fundar un monestir al lloc on hi havia l’antiga ermita de Santa Maria que acollia la Mare de Déu. El monestir va esdevenir aviat santuari, cosa que el va beneficiar, ja que els donatius i les almoines rebudes li van permetre anar creixent de forma constant. A la fi del segle XII, l’abat regent va sol·licitar que es permetés ampliar la comunitat de monjos a dotze, el mínim requerit perquè el priorat de Montserrat pogués ser considerat com a abadia.

El segle següent, a la comunitat es va iniciar la lluita per aconseguir la independència del monestir de Ripoll. Per fi, el 10 de març de 1409, el papa Benet XIII solucionà el conflicte: Mitjançant una butlla va crear l’abadia de Montserrat. Ripoll encara continuava mantenint certs privilegis sobre el lloc, però, amb tenacitat, el seu primer abat aconseguí, l’11 de març de 1431, una butlla del papa Eugeni IV que l’alliberava definitivament de tota servitud. Malauradament, l’alegria va durar poc, ja que el 1493, el rei Ferran el Catòlic va enviar al monestir catorze monjos procedents de Valladolid, i Montserrat va passar a dependre de la congregació d’aquesta ciutat castellana. Durant els segles posteriors es van anar succeint abats catalans i castellans. El segle XIX va ser especialment tràgic per a Montserrat, ja que el monestir va ser incendiat dues vegades per les tropes napoleòniques. La primera, el gener de 1809 quan el general Desveaux, amb 800 homes, hi arribà, però, perseguit pel sometent, el destacament francès fou destruït. I la segona, quan a partir del 25 de juliol de 1811 el prengueren les forces del mariscal Suchet. El 1835, arran de la desamortització de Mendizábal, com tots els monestirs, va patir l’exclaustració. Va ser saquejat i incendiat i es van perdre molts dels seus tresors. Afortunadament, l’exclaustració va durar poc. El 1844 es va restablir la vida al monestir. La congregació de Valladolid havia desaparegut i Montserrat va tornar a recobrar la independència. A partir de 1858, sota el guiatge de l’abat Muntadas, l’edifici sencer es va haver de restaurar, ja que no n’havien quedat més que les parets. Des de l’any 1862, la comunitat montserratina pertany a la Congregació de Subiaco de l’Orde de Sant Benet, de la qual és un dels principals monestirs. Durant el franquisme, després d’un període proper al nou règim, el monestir va prendre, a partir de les festes d’entronització, una actitud catalanista i es convertí en un nucli de resistència antifranquista. Com bé sabeu, la festivitat de la Mare de Déu de Montserrat es celebra el 27 d’abril, i un d’aquests 27 d’abril, el de 1947, va ser molt important per a Catalunya, ja que l’abat de Montserrat Aureli Maria Escarré i Jané va escollir aquesta data per organitzar les festes de l’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat. La Comissió Abat Oliva es va encarregar de repartir nombrosos fullets volants en català, ja que la censura no els va permetre editar un butlletí. El Front Nacional de Catalunya (FNC) ho va aprofitar per difondre milers d’estampes i fullets de propaganda, també en català. Alhora, Joan Espinet i Manuel Fontic (del FNC) van despenjar una

senyera des de dalt del penyal “Gorro frigi”. Pocs dies després, en represàlia, fou cessat el governador civil de la província de Barcelona, Bartolomé Barba Hernández. Les festes de l’Entronització de la Mare de Déu són considerades el primer moviment de reconciliació cívica després de la guerra civil espanyola a Catalunya, i hi participaren entre 70.000 i 100.000 persones. Des de llavors, el monestir no ha deixat de créixer, i actualment conté una de les millors biblioteques del país amb gairebé 300.000 volums i 400 incunables. La congregació actual està formada per setanta-sis monjos, repartits entre Montserrat, el Miracle i Cuixà. El conjunt d’edificis del monestir està protegits com a “bé cultural d’interès local”. Són dos blocs d’edificis: per un costat, la basílica amb les dependències monacals, i, per l’altre, els edificis destinats a atendre els pelegrins i visitants. Altres elements que conformen el conjunt són les capelles que l’envolten, les ermites, les estacions del Viacrucis i els Misteris, algunes estàtues de gran format, els monuments a catalans il·lustres i les fonts marianes. Fem, si us sembla, un cop d’ull a l’interior de la basílica, que és d’una sola nau. Va ser construïda el segle XVI amb una estructura encara gòtica. De l’antic conjunt romànic, només en resta una portalada. A finals del segle XIX va ser restaurada completament per Puig i Cadafalch, amb una ornamentació bigarrada, d’un estil entre eclèctic i neobizantí amb elements modernistes, completament diferent de la línia original de la basílica. Els murs i la volta van ser recoberts de pintures. També s’hi guarden obres d’escultors com: Josep Llimona i Alexandre de Riquer. Sobre l’altar major penja un crucifix d’ivori de gran valor artístic; és una obra florentina del primer Renaixement, que van portar de Roma l’any 1920. Recentment s’ha publicat un estudi que l’atribueix a un jove Miquel Àngel.

Així mateix a l’interior de la basílica es poden contemplar diferents elements escultòrics, com el sepulcre de marbre de Bernat de Vilamarí. També és un gran conjunt funerari el sepulcre de Don Joan d’Aragó, fet amb marbre napolità. Però, sens dubte, el més important de l’església del monestir és el cambril de la Mare de Déu, situat al darrere i per sobre de l’altar major. S’hi accedeix per una escalinata profusament decorada amb escultures d’Enric Monjo i mosaics i pintures de Josep Obiols. La imatge que s’hi venera és una talla romànica del segle XII, de fusta d’alber i d’uns 95 centímetres d’altura, que representa la Mare de Déu amb l’Infant assegut a la falda. A la mà dreta sosté una esfera que simbolitza l’univers. Per la seva part, l’Infant Jesús té la mà dreta aixecada en senyal de beneir, i a l’esquerra hi porta una pinya. La imatge és daurada, excepte la cara i les mans de Maria i del Nen, que són de color negre, fet que li ha valgut el sobrenom de la Moreneta. Es creu que l’ennegriment de la talla és degut al fum de les espelmes que durant segles han cremat als seus peus en senyal de devoció. L’11 de setembre de 1881, el papa Lleó XIII la va declarar oficialment patrona de Catalunya. Segurament ja sabreu que la imatge de la Moreneta ha estat diverses vegades en perill. El primer cop va ser el 1808, durant la Guerra del Francès. Els monjos la van amagar per la comarca per por a la poca religiositat de les tropes de Napoleó. No gaire més tard, el 1812, va haver de tornar a abandonar el seu lloc, poc abans que els francesos destrossessin l’abadia. Un ermità, Maur Picanyol, va amagar la Mare de Déu al buit de sota una escala, així pogué evitar que fos destruïda en l’incendi que van provocar els soldats. També el 1835, arran de la desamortització, l’abat de Montserrat va confiar la imatge a un pagès del Bruc que la va guardar a casa seva durant nou anys. Estava tant ben amagada que el bisbe de Barcelona -en arribar el moment de tornar-la al seu lloc- va haver de contactar amb l’antic abat, exiliat a Palerm, per demanar-li on es trobava. El segle XX es va haver de tornar a protegir la Verge. L’any 1909 els dies de la Setmana Tràgica. I no cal dir, durant la Guerra Civil espanyola, en què la imatge real va ser substituïda per una còpia. I per aquest mes, ja acabo. En un proper article continuaré explicant-vos coses sobre la Santa Muntanya. ANTÒNIA CALDÉS

BIBLIOTECA US RECORDEM QUE PODEU DISPOSAR DELS LLIBRES DE LA BIBLIOTECA. TAMBÉ, SI US VE DE GUST, VENIR A L’ENTITAT A CONSULTAR-LOS.

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 (Ed. digital 2604-6210) “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Antònia Caldés, Carles Farrés, Martí Guerrero, Pere Juhé, Montserrat Llorens, Matilde Marcé, Jaume Marzà, Antoni Prats, Isabel Segarra.

NO US PERDEU LES PROPOSTES DE L’ATENEU PER AL PROPER MES DE JUNY DISSABTE 1, a 2/4 de 12 del migdia. Concert de fi de curs, a càrrec de la coral infantil Els Matiners i del cor juvenil Cor de Nit. DISSABTE 8, Visita al Museu de Ciències Natural del Fòrum. DISSABTE 15, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 368. Visita al Museu de la Màgia, a Santa Cristina d’Aro. A les 6 de la tarda, Representació de l’obra El fantasma, de Carles Farrés. A càrrec del grup juvenil del GTMX. DIVENDRES 21, a les 8 del vespre. Concert a càrrec del grup Àngels & Friends, amb temes de jazz, blues, boleros, etc... DIUMENGE 23, a 2/4 de 12 del migdia, dins dels actes de la Festa Major. Ballada de sardanes 26è Memorial Jaume Reventós, cobla Lluïsos de Taradell. DIMARTS 25, a 2/4 de 8 del vespre. Inauguració de l’exposició de fi de curs de dibuix i pintura de l’aula Rafael Garrich.