19-07 by Ateneu L'Hospitalet

ANY XL Núm. 437 JULIOL 2019

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR DE L’HOSPITALET (08901), SANTA ANNA 1-7 – MEMBRE DE LA FED. D’ATENEUS DE CATALUNYA

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE JULIOL

DIVENDRES 5 de 7 a 9 del vespre. La Secció de Música de l’Ateneu presenta: Vetllada Musical amb l’audició de: A night at the opera de The Queen. S’agraeix que els interessats s’inscriguin, per tal de saber quants serem, a partir del dia 15 de juny a la secretaria de l’entitat. Preu simbòlic de l’entrada: quelcom per picar o beure DISSABTE 20, a les 8 del matí. Excursió Coneguem Catalunya núm. 369. Visita al Castell de Hostalric. Inscripcions fins el dia 12 de juliol.

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE SETEMBRE DIMECRES 11, al matí. Participació a l’Ofrena floral i actes de l’11 de Setembre. DIJOUS 12, a 2/4 de 8 del vespre. Lectura de poesies en commemoració de la Diada de l’11 de Setembre. DIJOUS 19, a 2/4 de 8 del vespre. Presentació dels tallers del curs 2019-2010.

ESTEM PREPARANT LA VISITA CULTURAL I L’EXCURSIÓ CONEGUEM CATALUNYA DEL MES DE SETEMBRE. US INFORMAREM.

EN PREPARACIÓ, TALLERS CURS 2019-2020 Recordeu que són places limitades. Més informació al telèfon 93 337 05 78. ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina web: http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Santa Anna, 1-7 -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL A l’Ateneu hem tingut una molt bona cloenda de temporada. El passat mes de juny, la representació de l’obra El Fantasma, per part del grup de teatre juvenil de l’entitat, va ser tot un èxit. Es van exhaurir les entrades i els novells actors van mostrar un molt bon nivell d’interpretació, sota el guiatge de dues directores, joves i agosarades, que van saber treure el millor d’un guió molt encertat. Al cap de pocs dies, un divendres al vespre, va actuar a la nostra sala d’actes, el conjunt Àngels & Friends. Un altre cop, ple total. Les versions musicals, sobretot de pel·lícules, que es pogueren escoltar del trio compost per contrabaix, guitarra i veu, van ser de gran qualitat. I no volem oblidar les exposicions de pintura i dibuix per part dels alumnes dels nostres tallers que van oferir-nos els seus admirables treballs de finals de curs. Les darreres setmanes diversos mitjans de comunicació ens han fet saber que els preus del lloguer a l’Hospitalet no paren d’enfilar-se. Un increment que algú quantifica en un 45% els darrers quatre anys. I que els barris més especialment sensibles a aquesta pujada són els de Collblanc i la Torrassa, els més propers a Barcelona, justament. Tant sí com no, la influència de la capital catalana és perversa, des d’un punt de vista econòmic, per als hospitalencs. Mentre, per un costat, la nostra ciutat surt beneficiada amb l’ampliació de la Fira, a causa de la urbanització circumdant; per l’altre, hi ha veïns que es veuen expulsats de casa seva perquè no poden pagar els lloguers. Algú hauria d’avaluar-ho tot plegat. I prendre les decisions correctes. Només ens queda desitjar-vos que passeu unes molt bones vacances d’estiu, intentant trobar la millor manera de combatre la calor. Al setembre ens tornarem a trobar amb les forces renovades. Fins aviat!!

JULIOL

PORTADA COSES DE L’HOSPITALET DE QUAN EL NOSTRE TERME TOCAVA AL MAR (Publicat en el Xipreret núm. 34 de desembre de 1982)

na de les meves primeres anades a la mar -amb la intenció de banyar-se s’entén- esdevingué quan encara era molt menut, cap a les darreries del segon decenni del segle. Fou una extraordinària excursió, llargament projectada i comentada en el clos de la meva llar i que per a mi representa un fet inoblidable. El transport s’havia de fer amb el carro del meu oncle el carboner, i l’objectiu era arribar pels voltants de la Farola. El dia escollit, a trenc d’alba, tota la colla de 8 o 10 ja érem a casa seva. L'oncle, que prèviament havia fet una acurada neteja del seu carro més gran -el de vela- i hi havia instal·lat dues posts per tal d’improvisar un banc a tocar de cada barana, anava junyint el cavall al carro. Jo m’embadalia contemplant com col·locava amb destresa els arreus o guarniments: el collar, el guardapols, el selló, els bridons, la ventrera, la sofra, la retranga... corretges i anelles que s’anaven empalmant, cadascuna amb el seu nom aleshores tan normal i impregnat de reminiscències agrícoles i que ara ja té regust de peça de museu. En acabat, amb el morral ple d’alfals, i després d’omplir el negre càntir del carro d’aigua fresca acabada de poar, ens anàrem col·locant dalt del vehicle. Quan tot estigué a punt iniciarem el viatge amenitzat pel rítmic i constant repicar dels picarols, pel va-i-ve sotraguejat que imposaren ben aviat les profundes roderes dels camins de la Marina, i de 'tant en tant, pel breu espetec de les xurriaques. Arribats a la carretera del mig, també dita de cal Manso, enfocarem la Feixa Llarga fins arribar a Can Pelat, grandiosa i bonica masia, coronada per una torre de vigilància i emmarcada per espaioses galeries. Sens dubte era una de les cases de pagès amb més categoria de tot el pla. Allí fórem acollits com de família ja que el meu avi matern hi havia treballat de mosso. Després de fer petar la xerrada una mica i d’haver-nos arribat fins a "les tres quartes", camp que per aquells indrets conreava el meu pare, emprenguérem camí vorejant "la Farinera” i ca l'"Anguilero",'fins a la Puda. En el pati d’aquesta casa, de façana rogenca segons els meus records relativament fiables, hi havia una font coberta, d’aigües sulfuroses, per arribar a la qual calia baixar 8 o 10 graons. Els hospitalencs la tenien en molta estima

per les seves virtuts curatives i bevien quantitats ingents d’aquella aigua pudent que a mi, només d’aspirar-ne el buf putrefacte, ja em produïa fàstics. A l’entrada de la casa dos o tres certificats mèdics pregonaven els resultats de les anàlisis d’aquestes aigües i les malalties per les quals eren infalibles. Hom diria que ho guarien tot. Podeu estar ben segurs que si ara encara existís la Puda, l’artrosi, l’infart i el càncer figurarien a la llista.

Finida la visita arribà l’hora del bany. La mar era un xic avalotada i jo vaig fer poc més que mullar-me els peus però vaig veure -i més tard comentar amb els amics orgullosament com el meu pare nedava mar endins fins a perdre’s de vista i -quan ja patíem una mica- que retornava victoriós de la seva proesa. Ningú, que jo recordi, no s’entretingué prenent el sol. Aleshores les dones consideraven de més bon to ser blanques com un glop de llet. Les pageses fugien del sol com del dimoni. I mai no oblidaven el paraigua que feien servir d'ombrel·la. Sota una figuera estenguérem un llençol i improvisàrem un dinar compost bàsicament d’amanides i esqueixada. 'Ben aviat tocà l’hora de tornar cap a casa, ara per la carretera de la Farola. Els anys s’emportaren a molts dels que protagonitzaren aquella sortida. Els meus pares, els meus oncles i d’altres ja no hi són. L’escenari també ha canviat molt. La Marina i els que podrien ser-ne símbols, com Can Pelat i la Puda, foren arrasats i esborrats del mapa. Escrivint aquestes ratlles m’ha agradat de retrobar-los a tots plegats. FRANCESC MARCÉ I SANABRA Fotos: Coberta, la Farola - Interior, la Marina amb la Farola al fons

CONVERSES

Responen: Glòria Arbonés Mor i Helena Arbonés Mor Nascudes a: Juncosa,(les Garrigues) en plena primavera Professió: Regenten una botiga Aquest mes tenim el plaer de conversar amb dues de les germanes Arbonés, les quals regenten la botiga TotBo, dolç i salat, de tradició familiar a l'avinguda de Josep Tarradellas, derivada de la que els seus pares tenien a l'antic mercat de Sant Josep des del 1979. Sou nascudes a Juncosa, comarca de les Garrigues. Com va ser que vareu venir a l'Hospitalet? Per qüestions familiars vam emigrar des de ben petites, del poble a la ciutat. Una de les anècdotes que més comenteu parla sobre el que us va costar acostumar-vos al català de l'Hospitalet. Ens la podeu recordar? Quan vam arribar, nosaltres parlàvem el català de Lleida, una parla poc escoltada a l'Hospitalet d'aleshores. Es va arribar a donar la circumstància que en una revisió periòdica de la vista a l'escola de l'Helena, hi posaven figures que havien d'esmentar les nenes i nens per comprovar si hi veien bé o no. Una d'aquestes figures era la d'un ocell. Però l'Helena hi veia un 'mixó' (un moixò, ocell, en català occidental).L'oculista, pensant-se que era un mitjó, i que no hi veia bé, li anava posant diòptries i diòptries fins que finalment es va desfer l'embolic. Coses que passaven aleshores. 4

De ben jovenetes ja us vàreu vincular a la vida cultural del poble, sobretot amb el que té a veure amb els nens i les nenes. Ens en parleu una mica? Sí, uns anys després, ja més grandetes, l'Helena va ser monitora de l'esplai Xixell durant uns quants anys, després va fer un curs de directora d'esplai i durant aquella època s'ho passaven molt bé fent colònies, excursions i activitats tots els dissabtes on tothom hi gaudia. És veritat que també vareu formar part d'altres associacions de cultura popular i tradicional? Sí, i tant, més tard, l'Helena, amb la nostra germana Dolors, van crear els primers gegants del barri de Sant Josep, amb guix, paper i de forma molt artesana, a l'antiga aula de Sant Josep. La Glòria i l'Helena van també formar part del grup de diables de Santa Eulàlia, els primers de la ciutat, durant els anys 1980 i van fer actuacions per tot el país representant la ciutat de l'Hospitalet. Acostumeu a vincular la creació de la botiga TotBo amb la vostra relació amb la gent i la cultura del barri de Sant Josep. Com va anar? Sempre hem estat persones involucrades en la nostra ciutat i per fer-hi coses per dinamitzar el barri i la cultura. Per això quan vam crear la botiga TotBo, hereva d'una parada de pastes que hi havia al mercat de Sant Josep, ràpidament vam formar part del grup de comerciants del Centre i Sant Josep i vam participar en activitats que es fan més enllà del tema comercial. Així hem col·laborat durant anys en la desfilada dels Tres Tombs, en les festes majors -on fins i tot vam llegir un pregó a la festa de Sant Josep-, en el voluntariat per la llengua, hem ajudat a una campanya de protecció de la fauna marina i fins i tot hem presentat un llibre de fauna a la botiga! Ens interessa molt la protecció del medi ambient i sempre mirem de millorar tot el que puguem per ajudar-lo, tant en la qualitat dels pro-ductes que tenim com en el reciclatge i sensibilitat mediambiental. Amb l'excusa de la botiga encara teniu relació amb Juncosa. És així? Un dels lligams que volem mantenir és el del poble, Juncosa, amb l'Hospitalet. I una de les coses que fem es vendre l'oli d'oliva arbequina extraverge de primera premsada a la botiga. Un oli que acaba de guanyar els millors premis del món en certàmens fets a Nova York, Londres i la Xina, també convé que es conegui a l'Hospitalet.

Una de les riqueses que té la vostra botiga és la relació que teniu amb els clients i la seva multiculturalitat. Què en podeu dir? L'Hospitalet és multicultural, és cert, per tant, també hem volgut sempre acostar una mica la terra dels veïns del barri, als dolços que tenim. I així portem també especialitats d'Extremadura, d'Andalusia o de la Manxa, que porten records de la seva terra a moltes persones grans que ens visiten i que formen més que una clientela. Perquè aquí la gent es coneix pel nom. I es preocupen per la salut de la senyora Laura, molt aficionada als taurons, o del darrer llibre que ha llegit la Conxi. Tot i que toqueu productes alimentaris, cal estar actualitzats. De quina manera la botiga us obliga a posar-vos al dia, pel que fa a nivell tècnic, informàtic, etc.? Lluny de la impersonalitat del món d'avui dia, mirem de conservar un lligam, un punt amable,que va més enllà de la simple relació comercial. I ens esforcem aquests darrers temps a ser presents a les xarxes socials i a continuar fent coses per la ciutat tot portant dolç i salat de qualitat a l'Hospitalet de Llobregat. Canviant de tema, teniu alguna mena d'afició o hobby? Juntes o per separat? Quan podem, perquè la botiga ens deixa poc temps, ens agrada gaudir del teatre, caminar sempre que podem i gaudir de la natura. Com veieu la situació política que vivim avui dia? Sembla que no pugui ser però ha canviat molt en els últims trenta anys i segurament continuarà canviant. Com ja hem vist, formeu part del món cultural i associatiu de l'Hospitalet des de jovenetes. Coneixeu l'Ateneu. Si és així què en penseu i quins consells ens donarieu? Hi tenim referències gràcies a persones que ens visiten i ens n’han parlat. La perseverança en els objectius plantejats, continuar fent feina després de molts anys és una virtut poc freqüent en els temps que corren avui dia. Per tant, la vostra llarga trajectòria és quelcom de què congratular-se, particularment en una ciutat com la nostra, on els referents culturals de qualitat i arrelats al país són ben necessaris.

ATENEU COMENTARIS DE LES NOSTRES ACTIVITATS CONCERT DE LES CORALS: Infantil: Els Matiners – Cor jove: Cor de Nit

o sé si sóc jo que em vaig fent vell i em descompto, però veient el concert que el passat dia 1 de juny ens van oferir el cor infantil Els Matiners i el cor jove Cor de Nit, m’adono que aquest grup cada vegada és mes i més nombrós. És encoratjador veure com una tradició de fa més de 45 anys es va mantenint amb l’empenta i la frescor del primer dia. Vull felicitar a tots aquells que ho fan possible: els mestres i a la junta directiva, per la feina que fan, els pares i les mares, per la confiança que dipositen en els primers i, per descomptat, a tots els cantaires, pel seu esforç, persistència i bon fer. El que vam poder veure durant el concert n’és un gran exemple. Cal tenir en compte que la base musical que molts d’aquests nens i nenes aprenen a la coral, els serà molt útil en el futur, sobretot a aquells que vulguin fer de la música alguna cosa més que una simple afició, i a la resta, perquè aprendran a entendre i saber valorar qualsevol estil musical i la seva qualitat. No tot queda a aprendre unes quantes cançons. De ben segur que alguns dels nens i nenes que he vist durant tots aquests anys de concerts, amb el temps, han acabat també davant el teclat d’un piano o a les cordes d’una guitarra. Estic convençut que la llavor d’Els Matiners seguirà ferma en els seus cors per molts anys. Amb la sala d’actes de l’Ateneu plena de gom a gom, i ho dic literalment, el concert va començar amb l’actuació dels més menuts de la colla, que ens van oferir quatre petites cançons, una de les quals, El gripau blau, força coneguda de tots nosaltres, va robar més d’un somrís al públic. Seguidament es va donar pas al grup dels mitjans i dels grans. Aquest, amb un important toc de qualitat més adient a les seves edats, van saber defensar les quatre cançons que ens van oferir amb molta dignitat i saber fer. Tin Ton, Momiji, La princesa i el gripau i Bosc endins, van ser les seves propostes que ens ho van fer passar molt bé.

Pel que fa a l’actuació del Cor de Nit, això ja són paraules majors. I no ho dic perquè siguin més grans que els anteriors, que és molt clar, sinó perquè a mesura que creixen com a grup, també van madurant com a cantaires. Cada cop se’ls veu més segurs d’ells mateixos, més còmodes i tranquils a dalt de l’escenari i oferint-nos cançons cada cop més arriscades i valentes. Així vam poder escoltar com interpretaven Krinitsa, Ma llibertat, When I close my eyes i Day O. Finalment, com en cada actuació, els dos grups es van unir en un de sol, donant més força al concert, amb peces com Good News, Unga unga, L’imperi romà, Samba lelé i finalment Scoo be doo song i Nesiponono. Com en els bons concerts, després d’uns llargs i merescuts aplaudiments, ens van oferir un bis amb el qual van donar per acabada l’actuació. Feia goig veure l’escenari de l’Ateneu ple de nens i nenes, ple d’un jovent engrescat i amb moltes ganes de cantar i de millorar. Només em ve una paraula a la ment en aquest moment: Futur. Molt de futur. Que sigui per molts anys, Matiners. Text i foto: CARLES FARRÉS

VISITA CULTURAL Museu de Ciències Naturals del Fòrum

l dissabte 1 de juny, un bon grup de socis i amics de l’Ateneu, van fer una visita cultural a una de les cinc seus del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, l’Edifici Fòrum (també anomenat Museu Blau), ubicat, és clar, al Parc del Fòrum. Encara que fou inaugurat el 27 de març de 2011, no va ser fins al 12 de juliol del mateix any que va concloure la instal·lació de l’esquelet de la balena (peça emblemàtica del museu), a l’ampli vestíbul, on dona la benvinguda als visitants. Aquest esquelet havia estat abans exposat a l’antiga seu del Parc de la Ciutadella, el Castell dels Tres Dragons. És força antic, ja que correspon a un cetaci que va varar a la platja de Llançà l’11 de juny de 1862. Pesa una tona i mesura gairebé vint metres de llargada.

Així mateix, visitaren l’exposició permanent del museu “Planeta Vida”, que dona una visió de conjunt de la Terra i de la vida del planeta, que integra totes les disciplines de les ciències naturals. Després de gaudir del magnífic espai obert que és el Parc del Fòrum, com a cloenda de la sortida, van fer, tots plegats, un bon dinar. ANTÒNIA CALDÉS

CONEGUEM CATALUNYA Excursió núm. 368: Visita al Museu de la Màgia de Sta. Cristina d’Aro. Dissabte 15 de juny de 2019

am sortir, com és habitual, a les 8 del mati de la cantonada del carrer de Rossend Arús amb l’avinguda del Carrilet, en direcció a la nostra primera parada que, com ja sabeu és per esmorzar. Un cop acabada aquesta tasca, vam tornar a pujar a l’autocar per arribar al nostre destí, a Santa Cristina d’Aro, on a les 11 ens esperaven per fer la visita al Gran Món de la Màgia. En aquest museu, ubicat en una masia catalana del segle XIII, vam poder veure l’exposició d’articles i trucs de màgia que el mag Xevi ha anat adquirint a través dels seus viatges per tot el món de la màgia. També anomenat Casa Màgica, és el primer museu de la màgia del territori espanyol i, segons reconeix el FISM (Federació Internacional de Societats Màgiques), el més gran i original del món. Un cop acabada la visita férem una foto del grup al jardí. A les postres del dinar, que va ser en un restaurant a tocar de la platja a Sant Feliu de Guixols, els organitzadors de les excursions, en un gest que els honora, van fer entrega a la senyora Centelles, de 96 anys, d’una fotografia seva besant la Moreneta. No cal dir que ella es va emocionar, i jo diria que, fins i tot, se li va escapar una llagrimeta. Després tornàrem a pujar a l’autocar que en va portar sans i estalvis fins a l’Hospitalet. JAUME MARZÀ

REPRESENTACIÓ DE L’OBRA DE TEATRE El fantasma

l mes de juny, entre les moltes coses i circumstàncies que ens pot portar, hi trobem el final de curs, sia d’estudis o de lleure. El Grup Juvenil de Teatre de l’Ateneu, va celebrar el seu, a la nostra sala, el dia 15, amb l’obra EL FANTASMA, que es presentava en primícia. Aquesta obra va ser pensada i escrita per als nostres joves actors.

Com a novetat vàrem trobar la sala d’actes preparada per acollir un ambient de misteri . Tot seguit a l’escenari, es presentava la planta baixa d’una mansió amb aspecte d’un passat senyorial, però a l’actualitat en estat d’abandó. Una noia i un noi parlen del tresor que busquen: ella dubta de la seva existència i ell en té la seguretat perquè la seva àvia li havia explicat que la difunta senyora li havia ensenyat el seu gran tresor, no sap que és, però tractant-se d’un tresor... ha de ser important. Quan els dos joves surten per continuar buscant, entren quatre excursionistes que s’han perdut de la resta. I entre el que té molta gana, la que té molta por, el que vol marxar i el que es vol quedar, sorgeixen situacions divertides, sempre amb un diàleg àgil i fluid. Els nouvinguts compliquen la recerca dels primers i aquests decideixen fer-los fora amb la representació del clàssic fantasma del llençol blanc que provoca el seu conseqüent esglai, però no se’n van. Entretant passen coses, uns enigmàtics sorolls reals els espanten a tots. Per fi decideixen explicar la veritat als excursionistes, i acorden buscar el tresor tots junts: comença una recerca frenètica, pujar i bai-

xar escales, de la sala al pis i del pis a la sala... cadires canviades de lloc, però tot amb una agilitat i un encert que es converteixen en una de les escenes més vistoses. Es sent la veu del cap dels excursionistes i aquests agafen les motxilles i surten per continuar el seu camí. Els buscadors no tenen res clar, ni el tresor, ni els sorolls ni si és o no una casa encantada: per tant no pensen tornar-hi. Aquella sala queda en silenci, en la buidor de vida apareix una dona tota vestida de negre, com si fos una ombra, torna cada nit per poder estar molt a prop del seu gran tresor, la fotografia de les seves dues filles que l’havien abandonat. Fins aquí l’argument a grans trets. Tot i sent un tema tan explicat com són tresors i fantasmes, hi traspua una originalitat que el fa diferent. Cal felicitar Carles Farrés que és l’autor d’aquesta obra plena d’enginy, tant en les situacions com en el diàleg, que la fa molt, molt amena i divertida, enhorabona. Tot el grup de joves varen lluir molt bé els seus dots de novells actors, entretant se’ls notava que s’ho passaven “ bomba “ i per què no dir-ho, el públic també. No vull oblidar la part dels efectes especials: Vàrem tenir tempesta de trons i llamps i, de manera singular, una música molt adequada a cada moment que acompanyava la situació. En conjunt un molt bon espectacle dins del seu estil. Responsables del bon èxit assolit són l’Helena Farrés i l’Helena Royo que portaren a terme una excel·lent direcció. Em consta que varen quedar persones fora perquè l’aforament era complert. Puc ben assegurar que els qui hi vàrem assistir en ho vàrem passar molt bé. CARME JORBA

BALLADA DE SARDANES 27è Memorial Jaume Reventós

om és costum, pels vols de Sant Joan, el barri del Centre celebra la seva Festa Major. El pregó de les festes, concerts, balls, cercaviles, jocs infantils, teatre, sopars als carrers, la revetlla de San Joan, els focs d’artifici com a cloenda... són els actes que es duen a terme en aquestes ocasions. Però, no ens hem de descuidar d’una activitat molt important per a nosaltres: com a catalans no pot ser una festa major completa sense una ballada de sardanes.

I així, com en les anteriors edicions, aquesta va ser la col·laboració de l’Ateneu a la festa. el dissabte dia 23, a 2/4 de 12 del migdia, a la plaça de l’Ajuntament, l’entitat va patrocinar la tradicional ballada, a càrrec de la cobla “Els Lluïsos de Taradell”, 27è Memorial Jaume Reventós. Enguany no va coincidir, com en altres ocasions, amb el Dia Mundial de la Sardana, per tant, no es va llegir el manifest habitual, però sí que es va tocar la sardana pertinent: Blanes festiu, de J. Albertí, que el diumenge passat va sonar a tot arreu del món on es feien ballades. La cobla va tocar, com l’any passat, entre un repertori de nou peces, dues de creades per Jaume Reventós: A Amorós i Catalunya 2000. I com diu una coneguda cançó de La Trinca: Passi-ho bé i fins l’any que ve. Text i foto: ANTÒNIA CALDÉS

CONCERT: ÀNGELS & FRIENDS

l passat dia 21 de juny vam tenir l’ocasió de gaudir d’un concert de Bossa Nova i Jazz a càrrec de la cantant Àngels Mateo, el guitarrista Gustavo Rocha i el contrabaix Manel Vega. L’Àngels neix a l’Hospitalet el 1956, va a l’escola del senyor Batallé i del senyor Massot. Més endavant, decideix dedicar-se al disseny gràfic. De sempre li agrada la música, tota classe de música! Però no és fins a la cinquantena i després de superar una malaltia, que decideix dedicar-s’hi de forma seriosa. Contacta amb el Taller de Músics i a partir d’aquí comença a fer recitals.

A la vetllada de l’Ateneu ens va oferir peces de Bossa Nova d’autors brasilers com Carlos Jobim i Joao Gilberto, entre altres. Les cançons van ser: Samba de una nota so, Desafinado, Insensatez, Samba de Verao i Preciso me encontrar, aquesta, en concret, interpretada a capel·la. La segona part la va dedicar a oferir-nos cançons que es van fer conegudes en formar part de la banda sonora de diverses pel·lícules, la majoria, de la primera meitat del segle XX i que són considerades com a “estàndards”. Totes elles van ser versionades a ritme de Jazz. Les cançons interpretades van ser: The shadow of your smile, Laura, Johnny Guitar, Stormy weather, The man I love, We’ll meet again, Put the blame on Mame, Acentuate the positive i per acabar, i en homenatge a Doris Day, que va traspassar recentment, Que serà, serà, de la pel·lícula, El hombre que sabia demasiado, d’Alfred Hitchckok. La vetllada ve ser un èxit de públic, ja que vam omplir la sala, i a més generós, pel que fa al recaptat en taquilla inversa. Agraïm a tothom la seva assistència i a l’Àngels & Friends per haver pensat en l’Ateneu per dur a terme aquest concert. Foto: CLÀUDIA PÉREZ Text: DOLORS SALA - CARLES FARRÉS

INAUGURACIÓ DE LA 72a. EXPOSICIÓ DE DIBUIX I PINTURA DE L’AULA RAFAEL GARRICH

l passat 25 de juny, a dos quarts de vuit del vespre, ens vàrem reunir un bon grup de persones, unes 36, entre alumnes pintors, socis i i amics per fer la Inauguració de l’exposició del treballs de tot el curs dels alumnes , petits i grans de l’Aula de dibuix i pintura Rafel Garrich. A l’hora prevista, va encetar el parlament el nostre president el senyor Felix Puig, agraint la presència de tots plegats, fent èmfasi en la veterania i solera que comporta l’haver arribat a fer-se 72 exposicions. Breu com sempre, tot seguit em cedí la paraula perquè jo presentés la nova professora. Vaig donar les gràcies a tots per haver vingut i una petita explicació de les circumstàncies que, al seu moment, es va trobar l’Ateneu amb la necessitat de fer recerca d’un professor o professora que prengués el relleu, vaig fer una meteòrica semblança del que em semblava el treball que havien fet els alumnes, grans i petits. Comparativament digué, amb tota sinceritat, que jo no hauria superat la tasca que Silvia, la nova professora, ha portat a terme durant tot aquest curs. Vaig dir que era llicenciada en belles arts, secció art-teràpies i estava preparant la tesi doctoral. En aquest punt li tocava a ella dir-nos alguna cosa. Cedida la paraula es va expressar breument. Va dir que estava molt contenta d’haver compartit la seva feina amb tots els alumnes, grans i petits, esperant que plegats hagin après amb ella alguna cosa de profit, de tal manera que arribessin a ser ells els professors. Tot seguit el president donà per inaugurada l’exposició.

Pel que fa a la mostra, tenint en compte que la de Nadal no es va fer, en aquesta ocasió vam poder gaudir de la visió de ben bé quaranta obres, de tot format i tècniques, la qual cosa diu molt del valor de qualificar el conjunt, en general el veig d’esperit lliure, una mica diferent del que jo feia fer, però és manté el que jo potenciava, cada alumne fa el que li agrada i la professora, aconsella. Sé que vaig deixar en bones mans la tasca dels futurs artistes. L’Exposició dels grans i dels petits es pot visitar els dies feiners a la tarda fins el 21 de juliol. Bon estiu i bones Vacances! Text: EMILI BONA Foto: CLÀUDIA PÉREZ

AGRAIMENT

e nou el senyor Josep M. Espinàs ha dedicat la seva columna al Xipreret. Ens afalaga que un escriptor de la seva alçada segueixi amb tanta atenció la nostra modesta publicació i a l’Ateneu en general. Al mateix temps, això ens esperona a continuar aquesta tasca, i intentar millorar, dins de les nostres possibilitats, el contingut de la revista. A continuació us reproduïm el seu article, aparegut en El Periódico de Catalunya el diumenge 23 de juny. Una vegada més, moltes gràcies senyor Espinàs. Equip de Redacció

COL·LABORACIONS INDESINENTER

ndesinenter és el títol d’un poema de Salvador Espriu, que pertany al recull Les cançons d’Ariadna publicat el 1949. Amb ell, el poeta de Sinera fa una crida al poble català, en plena postguerra, perquè es desperti. Utilitza la metàfora d’un gos que viu sotmès a un amo, el franquisme, que el maltracta i n’abusa. Tot i que a vegades lladra, protesta, el gos aviat s’oblida de la raó que té i es resigna a la situació en què es troba. Tanmateix, de cop el text fa un gir i es converteix en una invocació a la revolta, a arriscar-se i a plantar-se. Aquests són els versos finals: “Salvat en poble,/ ja l’amo de tot,/ no gos mesell,/ sinó l’únic senyor.“ Indesinenter, que en llatí vol dir “sense aturar-se, incessantment”, va ser musicat de manera magistral per Raimon el 1967. Amb aquesta adaptació el poema d’Espriu arribà a un públic molt més ampli. Un públic, seguidor de la Nova Cançó, que s’aprengué els versos de memòria i els cantava en els focs de camp i en les trobades clandestines. El catedràtic Manuel Sacristán va dir que Indesinenter era un “cant cridat”. I també era -això no ho diu Sacristán- un petit reflex de les protestes que tenien lloc a Catalunya i arreu del món. Eren anys de lluita aquells. La tancada als Caputxins de Sarrià (1966), l’aparició del black-power nord-americà, el maig del 68 francès i el Festival de Woodstock, de 1969, són exemples paradigmàtics dels moviments que, en diferents contextos, intentaven canviar l’estat de les coses. Espriu va dedicar Indesinenter al Dr. Jordi Rubió (Barcelona, 18871982), tota una personalitat de l’època. N’admirava la seva obstinada lluita per evitar que la cultura catalana quedés engolida en la nit franquista. Historiador, bibliotecari i professor, Rubió i Balaguer va ser qui bastí la Biblioteca de Catalunya, a partir de la seva fundació el 1914, i qui organitzà la Xarxa de Biblioteques Populars. També va ser Director de la prestigiosa Escola de Bibliotecàries. Fou, a més, l’autor d’una extensa obra en la qual destaca la Història de la literatura catalana. Per si no fos prou, va ser el Dr. Rubió qui s’encarregà de muntar una xarxa per portar llibres, en plena guerra civil, a diversos sectors del front. Per fer la distribució comptà amb un bibliobús que contenia més de tres mil volums. Els soldats republicans li ho agraïen molt.

Deien que els encoratjava més la lectura d’un llibre que qualsevol discurs polític. El 1939, Rubió i Balaguer no marxà a l’exili. Es dedicà a impedir que les tropes franquistes destruïssin els fons de la Biblioteca de Catalunya i a lluitar contra l’aniquilació de la llengua i la cultura catalanes. Ho pagà car, però. Fou depurat de tots els seus càrrecs. A partir de llavors, es dedicà a fer classes de literatura catalana al menjador de casa seva. Fins que, entre el 1968 i el 1970 va presidir l'Institut d'Estudis Catalans. Ara fa exactament cinquanta anys, el 1969, Òmnium Cultural creà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El primer distingit, no podia ser d’altra manera, fou el Dr. Jordi Rubió i Balaguer. Baltasar Porcel l’entrevistà el maig d’aquell mateix any per a la revista “Serra d’Or”. El Dr. Rubió hi declarà: “Cultura catalana ha estat i és tota manifestació escrita del nostre temperament i del nostre esperit. En la llengua que sigui. Llull va escriure una gran part de la seva obra en llatí.” I és un escriptor català perquè sovint, diu, no ens ha estat possible -als catalans- escollir la llengua. Continua: “Hem de lluitar sense por per la llengua catalana. És la nostra... L’amor al català i la seva defensa no inclou la condemna d’escriure en castellà, perquè les circumstàncies històriques ho han portat secularment i perquè com més llengües se sàpiguen millor. Cal tenir en compte les circumstàncies”. I sentència: “No he cregut mai faltar al meu catalanisme pel fet d’escriure en castellà. Ara: això no vol dir sotmetre’ns”. Malgrat el pas del temps, setanta anys després de la seva publicació, Indesinenter continua totalment vigent. PERE JUHÉ I ORIOL Foto: Jordi Rubió i Balaguer Font de la imatge: Escriptors.cat

ELS CAMINS DE LA VIDA II

o no ho sabia però aviat la meva vida i la de la família, és clar, tornaria a fer un tomb. Semblava novament que tot anava com una seda, però va esclatar la Segona Guerra Mundial i els alemanys van ocupar mig França i van arribar fins a aquell poblet tan tranquil. Els meus pares, davant aquella situació de por, diguem-ho clar, van decidir tornar a Perpinyà. Dei-xo de banda totes les gestions que va fer el meu pare per obtenir els pa-pers per passar la línia de demarcació que separava la França ocupada pels alemanys de la França lliure. Al final, però, tornàvem a ser a Perpinyà, al mateix pis on vivíem abans, i jo iniciava una nova aventura: començava els estudis de secundària al Col·legi de noies. I la guerra continuava i finalment els alemanys van ocupar tot França i van arribar per tant a Perpinyà. El 1944, davant la decisió de les autoritats d’evacuar dones i criatures cap a l’interior de França, temien un desembarcament a les costes mediterrànies, els pares van decidir que la mare, el meu germà i jo tornéssim a l’Hospitalet on la mare podia mirar com estava l’assumpte de les denúncies del pare. Nou trencall, i més dolorós: jo tenia setze anys, m’agradava estudiar, llegir i anar al cinema. No havia anat mai al ball ni m’interessava. Quan em reunia amb les amigues, era per estudiar, per parlar o per passejar. Em temo que era una adolescent massa seriosa. Tanmateix m’havia disfressat d’ucraïnesa quan devia tenir uns dotze o tretze anys i m’ho passava molt bé a les atraccions que es muntaven pel Carnaval a Perpinyà, que era molt lluït. La cultura que vaig rebre, tant durant els estudis com al carrer, va ser, és clar, la francesa, tot i que encara es parlava bastant el català aleshores i, per tant, jo vaig incorporar paraules del rossellonès com pallago, trumfes, peirer,... al meu català del sud, perquè el parlava amb una família catalana que feia anys que vivien a Perpinyà, cosa que sorprendria la família de l’Hospitalet, a més del meu accent nord-català, que aniria perdent a poc a poc. Vam arribar a l’Hospitalet a principi d’agost. Malgrat que les meves cosines es desvivien per mi, em va costar moltíssim adaptar-me a la situació: em sentia desplaçada en una societat tan diferent, tan tancada, en plena postguerra encara, amb el pare a Perpinyà. D’altra banda continuava els meus estudis al Liceu Francès de Barcelona, amb beca a partir del segon any perquè la mare no podia assumir-ne el cost, i no em quedava temps per sortir i, si ho feia amb les meves cosines, no em sentia prou bé, els temes de les seves converses no eren els meus, les seves distraccions tampoc. Tot això, i altres coses més greus en el pla familiar, afegit al fet que jo continuava essent molt tímida, va fer que no m’integrés del tot en aquell món o, més ben dit, que trigués a adaptar-m’hi. I no és que no ho intentés, he explicat alguna vegada que vaig voler ballar sardanes, n’havia après a Perpinyà, però vaig tenir la mala sort de topar

amb la rotllana que portava el senyor Navarro que em va negar l’entrada perquè, em va dir “Nena, tu no en saps”. I no n’he ballat mai més! D’altra banda, quan anava a missa, no m’hi trobava bé, jo venia de França amb una església més oberta i on el fet d’anar o no a missa no et marcava. Es considerava una decisió personal i per això hi havia comunistes que anaven a missa i gent de dretes que no hi anaven. Em posava tan nerviosa a missa que vaig acabar anant cada diumenge a la Capella Francesa de Barcelona. I s’apropava un nou canvi, un nou trencall: Acabats els estudis secundaris, aprovat l’examen de batxillerat francès, a causa de la situació econòmica de casa, molt dolenta, no vaig poder estudiar per a mestra, que era el que m’agradava, i em vaig haver de posar a treballar en un despatx a Barcelona on érem set noies. El bo del cas és que, en els quatre anys que hi vaig treballar, vam sortir sovint d’excursió per Catalunya i Espanya, i se’m va despertar el gust de viatjar.

M’agradaria un dia escriure aquells viatges en autocars tronats algunes vegades, tot descobrint racons emblemàtics del nostre país o la solitud de les Castelles, la riquesa del País Basc o la ignorància ingènua dels nens de Conca que, en veure arribar el nostre autocar, cridaven: “Han llegado los americanos!” Vaig treballar quatre anys en aquell despatx fins que el negoci d’exportació de verdures, que el pare havia reprès el 1950, ja havia agafat volada i vaig deixar la feina per portar el despatx de casa. I durant gairebé vint anys, aquesta va ser la meva feina i també vaig viatjar força, sobretot a l’estranger a l’estiu, que era l’època en què no hi havia feina a casa. Semblava que allò també havia de durar sempre, però una circums-tància aliena provocaria una nova marrada. Els immigrants, que no cessa-ven d‘arribar a casa nostra a la recerca d’una feina i d’una vida millor que les que tenien al seu lloc d’origen, necessitaven habitatges, i l’especulació del

sòl consegüent portaria a la pràctica desaparició de les terres cultivables de la Marina, els camps de verdura van anar desapareixent i, amb ells, l’exportació. Pel maig de 1972, tancàvem els magatzems. Els meus pares eren grans, el pare tenia 72 anys i la mare prop de 69. Jo estava en un nou tombant de la meva vida. De moment, no vaig buscar feina. Al cap de poc temps, em vaig convertir en empresària autònoma. Al magatzem gran, vam instal·lar-hi un pàrquing que va durar uns quants anys. Però, vet aquí que, un dia venint de comprar, vaig veure un cartell a la porta de la Biblioteca Mossèn Homar –suposo que no era el primer any que el penjaven, però sí el primer que el veia. S’hi anunciaven cursos de català patrocinats per la Diputació de Barcelona que es farien a l’Ajuntament. No sé quin rampell em va agafar -potser el destí- que em va empènyer, sense pensar-m’ho dues vegades, a entrar a la Biblioteca i m’hi vaig inscriure. No sabia ni tan sols sospitava que s’iniciava un nou gir en la meva vida! Que començava un nou camí. Vaig assistir al curs sense faltar cap dia. Va ser per a mi una finestra oberta a un món poc conegut tot i que intuït. Jo sempre havia parlat català, a casa no és que m’adoctrinessin com es diu ara, però sí que l’ambient que es respirava era, diguem-ne, catalanista, i encara més durant els mesos que el doctor Solé i Pla es va estar a casa en exiliar-se el 1939, ell que deia que no havia estat mai més avall de l’Ebre perquè no se l’hi havia perdut res a Espanya. Per tant jo em sentia catalana, potser de manera intuïtiva, però segura. La prova és que, quan tenia dotze anys, vaig renyir amb una amiga del col·legi, el motiu va ser una discussió sobre qui era més català, els del Nord o els del Sud! Ni l’una ni l’altra no teníem prou clar que tots érem catalans iguals ni més ni menys. Per sort la mestra de català, la Mercè Roca, va saber despertar-me les ganes, no solament de saber escriure i parlar bé la meva llengua, sinó de conèixer més i més coses de Catalunya, la seva història, la seva gent, els seus escriptors, etc. Ella em va encoratjar a presentar-me al primer examen de català, que vaig aprovar. I aleshores em van agafar les ganes de saber-ne més, de català. Vaig continuar, doncs, els estudis al CIC. Jo no pensava, ni de bon tros, a obtenir un títol, ho feia perquè m’apassionava aprendre i perquè volia parlar i escriure bé la meva llengua. Però, animada per la mestra, la Teresa Barenys, i, tenint en compte que la majoria dels alumnes es presentaven a la prova de professorat de la JAEC d’Òmnium Cultural, també ho vaig fer, i també em vaig presentar a la de la Universitat Autònoma de Barcelona convençuda per una altra alumna de l’Hospitalet. Era l’any 1978 i pel setembre vaig saber que les havia aprovades totes dues. MATILDE MARCÉ

EL COCODRIL DE L’AVI SANTIAGO

emps era temps quan l’avi Santiago tornà de Cuba, amb trenta anys i escaig a l’esquena, el semblant atractiu colrat per la brisa del Carib i els ulls plens d’una il·lusió guanyada a pols amb suors i enyorances. Portava, a més d’una considerable fortuna, un cocodril. Sí, sí, tal com us ho dic, un petit cocodril, que es moria d'ànsies de conèixer la “mare pàtria” del seu benefactor, movent-se nerviós per damunt de l’embalum de maletes i baguls amuntegats al carruatge amb què eren transportats. ...i així, en la bassa existent a la finca que l’avi Santiago va comprar, tantost arribar a la seva terra natal, va anar creixent el petit cocodril, custodiat això sí, amb una filferrada i un bon forrellat, qui sap si per protegir els veïns encuriosits amb la presència del rèptilamfibi, o al propi cocodril, que cal suposar que no li devia venir gens, però gens de gust, que la seva pell acabés formant part d’alguna bossa o sabata caríssima de damisel·la per més elegants que aquestes poguessin ser. Mentrestant l'avi Santiago, tot s'ha de dir, un cop instal·lat, tenia pressa per casar-se... ja no era un jovenet com quan va marxar cap a Cuba. I dit i fet. Poc temps gastà en el seu prometatge i casament: dues setmanes foren suficients perquè aquell home de decisions ràpides i conviccions fermes, comencés amb la jove Lliberata, la dona escollida, una família com Déu mana. Tanmateix des d’un bon començament, Lliberata, dona forta com ningú, aviat per no dir de seguida, congenià amb el cocodril, al qual alimentava i en tenia cura, amb la total complaença de l’animaló. De mica en mica, la criatura va anar creixent, i es convertí en tot un senyor cocodril, i es va sentir atret per l’esvelta noia d’ulls blaus i cabells rinxolats. En els seus sentiments no hi havia pas cap intenció de pecar contra el sisè manament, i ara! El seu desig era molt més prosaic i del tot comprensiu -devia ser tant bo un bon estofat de Lliberata!- que un dia sense rumiar-s’ho més, etzibà a la xicota una bestial queixalada, en un intent de fer-ne un tast. L’avi Santiago com un avançat “cocodril dandi” sense fer-s'ho dir dues vegades li ventà al cocodril, un tret entre cap i coll que el deixà difunt del tot. Descansi en pau. ... i per a nosaltres la moralina d’aquest conte tan, tan de debò com el què ha estat contat: No pretenguis mai fer compatible la teva dona amb el teu cocodril, perquè et quedaràs sense cocodril. MONTSERRAT GIRALT

EL NOM I LA COSA AIXÒ DEL DESTÍ

ecorde que, sent encara un xiquet, un veí i col·lega dels primers anys d’Institut, em va preguntar un dia si jo creia en el “destí”. És clar, vaig pensar, com que a sa casa ningú va a missa, diu aquestes coses... A mi, la qüestió em va pillar de sorpresa, i només me’l vaig mirar sorprès. Però potser era la primera vegada que algú m’incitava a dubtar... Un altre dia em va referir que, al poble dels seus pares, coneixia uns protestants que creien en la “predestinació”... I prou més avant, una jove veïna molt estimada a casa, la vaig sentir queixar-se, encara que molt conformada, dels disgustos que li donava el seu xicot, però era el “destí” que li havia tocat, deia, perquè ells s’estimaven. I es van casar i tingueren criatures. Ella va faltar prompte i ell es va donar a la beguda. Encara com els iaios no tenien altres nets. Evidentment, a la meua veïna la idea del “destí” li venia bé per no haver de triar i sentir-ne la responsabilitat, del que pogués ocórrer com a conseqüència. Va haver-hi un temps, fa cosa de segle i mig, que anomenar el “destí” va estar de moda entre la gent de la cultura, llavors majorment romàntica: dramaturgs i compositors, però també historiadors i filòsofs. I el mon sentimental popular es poblà de cançons d’amor decadent i conviccions conformistes davant l’adversitat. El possible lector potser recordarà algun bolero o algun cuplet amerats de fatalisme si no directament lacrimògens. Per sort, aquestes expansions semblen haver remés. En canvi, encara ens arriben recialles de filòsofs antics temptats per la idea del “destí”, gràcies sobretot a la llavor que sembrà Hegel (1770-1831), un teutó imponent -i d’expressió sovint nebulosa-, pare ideològic dels totalitarismes. Segons ell deia, “el que denominem principi, objectiu o destí “ no és altra cosa que l’ “essència oculta sense desenrotllar”. O siga que el futur d’una nació, posem per cas, consisteix en el desenrotllament d’una “Idea” prèvia o “destí”. És el que li vaig sentir dir solemnement, a Felip VI fa uns dies, en el cinquè aniversari de la seua proclamació. En realitat, ve dient el mateix des que prengué possessió del seu paper de rei: “Una gran nación, Señorías, en la que creo, a la que quiero y a la que admiro; y a cuyo destino me he sentido unido toda mi vida, como Príncipe Heredero y -hoy yacomo Rey de España.”

Fins ara, jo no havia caigut en el detall, i em va impressionar. Em va recordar de sobte l’adoctrinament polític sistemàtic dels meus anys d’estudiant. Se’n deia Formación del Espiritu Nacional, una assignatura amb llibre de text i tot. I José Antonio Primo de Rivera, com a màxim ideòleg de la matèria, ho tenia claríssim: “Espanya es una unidad de destino en lo universal”. Jo, com en tants altres assumptes, em reserve modestament l’opinió. I el possible lector, si li ve de gust, ja en traurà la seua. ANTONI PRATS

***********

REFLEXIÓ. Ginesta

om a la primavera i és temps de ginesta florida, groga i perfumada. Joan Maragall en parla amb sentiment patriòtic, com a mi m'agradaria de fer-ho. En el groc de la ginesta Catalunya m'ha parlat. M'ha parlat de la gran festa de la nostra llibertat! Joan Maragall

M. DOLORS NAT I PINYOL

POESIA ANTÀRTIDES

Ja mai més no podrem gaudir d’aquell desert tan blanc, tan pur. Ni de cap paratge estimat d’on el somni s’acomiada, foragitat per ments golafres. La nostra terra té alifacs i guaiten per la seua pell mil cicatrius mal tancades. Arreu prosperen els femers i l’amenaça de les cendres. Per l’aire que l’abraça, suren miasmes negant-li l’alè. I del fons li trauen brutícies amb què esquitxen el blau del mar. Fins i tot per ella guerregen en nom de paraules sagrades. Quin món desballestat, el nostre, aquest que ens ha tocat de viure! ¿Caldrà esperar un nou diluvi per tot arreu i a cada llar? Antoni Prats Poema inèdit

OPINIÓ ELS INFORMES DE L’ONU SOBRE DETENCIONS ARBITRÀRIES

l dia 27 de maig es va fer públic l’informe del Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries del Comitè de Drets Humans de l’ONU en el qual es demanava l’alliberament immediat del presos polítics independentistes catalans, Jordi Cuixart, Jordi Sánchez i Oriol Junqueras. Hi ha hagut persones, entre elles alts càrrecs polítics, que han definit aquest informe com una “Resolució de l’ONU”. En aquest punt cal fer entendre que les resolucions de l’ONU són d’obligat compliment. En la nomenclatura habitual dels telenotícies, estem habituats a sentir la paraula “Resolució de l’ONU” referides, normalment, a països del Pròxim Orient, a Somàlia, al Sàhara Occidental, a Líbia o a l’Afganistan. Això, potser, ens pot haver dut a pensar, a més d’un, que hi ha una vinculació de sinònim entre un Informe de l’ONU i una resolució. Doncs no, no són el mateix, i el que és més important, l’informe del 27 de maig sobre els presos catalans, no és pas una “resolució” Eduard Segarra, advocat expert en dret internacional i expresident de l’Associació de les Nacions Unides a Espanya va dir: "No, no és una resolució de l'ONU. És l'opinió d'un Grup de Treball de Detenció Arbitrària. Però no, no és una resolució de l'ONU sinó que està dins del Comitè de les Nacions Unides sobre Drets Humans." Una part de les tasques que duen a terme la gent dels Grups de Treball sobre Detencions Arbitràries del Comitè de Drets Humans de l’ONU, és: Actuar sobre informació que li és subministrada sobre presumptes casos de detenció arbitrària mitjançant l'enviament de crides i comunicacions urgents als governs interessats per aclarir i posar en coneixement aquests casos. La pregunta que ens podem fer és: De la mateixa manera que les resolucions de l’ONU són vinculants, són o no són vinculants els consells o peticions que es fan dins dels informes que emeten Grups de Treball com aquests? Sembla que no ho són, però d’altra banda, hi ha veus que opinen que tot i no ser vinculants, haurien de ser d’obligat compliment, ja que denuncien una, o diverses, irregularitats relacionades amb els drets humans i que els estats membres han de corregir si així ho dictamina l’informe del Grup de Treball. En cas de no ser presa en compte aquesta petició, l’informe es pot traslladar a l’Assemblea de les Nacions Unides o al Consell de Seguretat, on hi ha possibilitats que es converteixi en “resolució”, però també que quedi en no res, no en va en aquest sentit, moltes vegades, la política i les relacions entre estats i els interessos d’aquests, desgraciada-

ment, passen pel damunt dels drets humans i d’una “veritable justícia imparcial”. Un exemple el tenim en el cas de la detenció, per més d’un any, del dissident Leopoldo López, per part del govern veneçolà: Sètondji Roland Adjovi, un dels tècnics membres del Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de l’ONU, arran de la detenció de Leopoldo López a Veneçuela el 2015 i de l’informe final del grup de treball, deia en una entrevista: No és cert que l’informe no sigui vinculant. L’informe és una opinió del Grup de Treball. És una decisió resultat d’un procés contradictori, on el senyor López va presentar els seus fets, el govern veneçolà va presentar els seus i on les persones dins del grup van avaluar tota la informació i van prendre una decisió al final. Una denuncia feta per un individu que ha estat sancionada per una decisió, no pot ser “no vinculant”, per tant, és vinculant. A més, el Consell de Drets Humans sempre ha demanat a l’estat veneçolà que compleixi amb les decisions del grup de treball. Si a Veneçuela jutgen o creuen que no es vinculant, aquesta és la seva percepció, però no és correcte. El grup de treball no té altra eina que reportar el fet al Consell de Drets Humans i dir-li quina decisió s’ha pres, en quina data i la situació actual, on el govern (Veneçuela) no ha obeït. En aquest sentit ens podem topar amb la hipocresia de molts estats que s’autoanomenen “de dret” i que, quan aquest tipus d’Informes lligats a peticions, vinculants o no, afecten a països tercers, exigeixen el compliment immediat de les conclusions de l’informe, però que quan són ells el subjecte afectat per la seva mala praxis, llavors només fan que posar excuses i critiques en fútils intents de desprestigiar aquest òrgan de l’ONU que, abans, en altres situacions havien defensat. Aquest no deixa de ser el cas de l’estat espanyol, quan, per exemple, exigia, i exigeix, no amb certa vehemència, el compliment dels dictàmens d’aquests informes de l’ONU, quan es refereixen, sobretot, a Veneçuela o Cuba, però que, quan els posen davant dels seus nassos el cas dels presos politics catalans, llavors intenten ridiculitzar, desprestigiar i, gairebé, criminalitzar el grup de treball de l’ONU, en una mostra barroera del poc múscul democràtic i la feblesa del tan anunciat “estat de dret espanyol”. No per més que un s’anunciï o que es repeteixi una mentida, aquesta queda demostrada, sinó més aviat amb proves i comportaments. També cal dir que Espanya no és l’únic estat que cau en aquestes contradiccions, però, no seria aquest un baròmetre per mesurar el nivell democràtic dels estats? Hi ha experts que afirmen que, tot i no ser vinculats aquest tipus d’informes, sí que tenen la seva rellevància, tal i com diu Eulàlia Pascual, actual presidenta de l’Associació de les Nacions Unides a Espanya i doctora en Dret per la UB: Tots aquests informes de Nacions Unides es

poden al·legar i tenen molt de pes davant de qualsevol tribunal perquè es tracta d'experts independents als quals les Nacions Unides han encomanat una missió especial" Suposo que, en aquest sentit, qui hauria de prendre nota es la pròpia Unió Europea. El seu prestigi com a espai democràtic i de dret trontolla i es fa miques quan els seus estats membres no es comporten com caldria esperar, sobretot quan un dels principals actius de la UE davant el món no és altre que aquest, la seva qualitat democràtica. Cal esperar que la pròpia Unió Europea no caigui en la hipocresia política d’anteposar els interessos dels estats membres per damunt de la Unió i dels seus ciutadans. Si aquest fora el cas, ser ciutadà de la Unió Europea no ens aportaria més garanties democràtiques i jurídiques que les que pot aportar qualsevol tribunal d’un estat dictatorial. Per acabar, no podem oblidar les paraules d’Irene Lozano l’any 2015, quan era la Secretària d’Estat de la Marca Espanya, al ple del Parlamento Español, referint-se al dictamen dut a terme pel Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries i relacionat amb l’arrest de Leopoldo López. Lozano, exigia l’alliberament immediat del pres polític i parlava d’unes línies vermelles que, en ser traspassades per qualsevol règim, haurien de fer saltar les alarmes dels demòcrates, i que empresonar dissidents és una línia vermella que cap demòcrata a Europa hauria de deixar passar desapercebuda. En fi, que n’hi ha que veuen la palla en l’ull aliè però no veuen la immensa biga que porten dins del seu, o com dirien a la Meseta: “Consejos vendo que para mi no tengo”. Acollint-me al dictamen emès en l’informe de l’ONU, no em queda altra cosa que cridar ben alt i fort: “Llibertat presos polítics”. CARLES FARRÉSI PINÓS

HO SABÍEU? MONTSERRAT, LA SANTA MUNTANYA (IV) Poesia i música

o acabaríem mai de parlar de Montserrat. Aquest és el quart article que li dediquem i encara no us he dit res de l’orgue, ni de l’escolania, ni del museu. I també hi ha un altre llibre important del qual m’agradaria fer algun comentari. Es titula Corona literària oferta a la Mare de Déu de Montserrat. Aquest llibre va ser l’homenatge dels homes de lletres de Catalunya a la Verge de Montserrat en el 75é aniversari de la seva coronació com a Mare dels catalans. Per una circular del 1r de març de 1956, un grup de literats convocava tots els altres a prendre-hi part, i expressava el desig que hi fossin representats tots els grups i totes les escoles literàries de la nostra terra, de les tendències o sentiments més diversos. Mentre s’anaven recollint les aportacions es preparava l’acte de l’ofrena, i el 3 de juny d’aquell mateix any, uns noranta escriptors pujaren a peu la muntanya fins a arribar al monestir. Aquell dia es va celebrar una missa solemne, i en el moment de l’ofertori, uns quants, des del presbiteri estant, presentaren a la Mare de Déu un plec de papers escrits lligats amb un vencill. En ells hi feien sentir les seves veus totes les terres de parla catalana: el Principat, el Pais Valencià, les Illes, el Rosselló, la Cerdanya i la ciutat d’Alguer. Cent seixanta-cinc escriptors hi van deixar la seva empremta, tant de prosa com de poesia, des de les generacions joves d’aleshores, fins a les figures més venerables. No els citaré tots, o totes, perquè seria una relació massa feixuga; només faré esment d’alguns entre els més coneguts: Clementina Arderiu, Pere Calders, Josep M. Espinàs, Salvador Espriu, J. V. Foix, Marià Manent, Pere Quart, Joana Raspall, Carles Riba, Josep M. de Sagarra, Joan Triadú...

Publicacions de l’Abadia de Montserrat el va editar el 1957, i des d’aleshores se n’han fet diverses reedicions. **** D’altra banda, a Montserrat es du a terme una intensa dedicació a l’estudi i la pràctica de la música. Si en l’’article anterior comentàvem el Virolai i el contingut musical -i la difusió que se n’ha fet- del Llibre Vermell, en aquest és necessari parlar del principal instrument del monestir: l’orgue. A la part del darrere de la Basílica continua emplaçat l’antic orgue, construït el 1958 amb trossos d’altres orgues, com la majoria dels que es van recuperar després de la crema d’esglésies durant la guerra civil. Però la comunitat es va adonar que, a causa del alt nivell musical que es practica a Montserrat, aquell ja no era un instrument adient. Era massa petit i el so quedava restringit a l’altar, a part que, pel seu ús intensiu (sis organistes el fan funcionar fins a vuit hores diàries) estava molt desgastat. Els monjos tenien clar que calia un orgue nou, però el seu cost estava fora de les seves possibilitats. La Caixa Penedès (avui desapareguda) va assegurar bona part del finançament i, al mateix temps, es dugué a terme una campanya d’apadrinament dels 4.242 tubs que té l’orgue, dirigida a entitats i particulars del pais. Les persones que hi volguessin col·laborar, amb una aportació de només 50 €, rebrien un document acreditatiu i el seu nom quedaria gravat en un lloc visible dels panells de darrere de l’orgue. El nou instrument va ser col·locat sota el creuer, al lateral esquerre de la Basílica, per on surten els escolans i els celebrants. Aquest emplaçament, el tradicional dels orgues a Catalunya des de fa més de 500 anys, permet una millor acústica que l’anterior. El procés d’instal·lació del majestuós orgue va ser laboriós. L’estiu de 2009 s’inicià el muntatge i ajustament de la caixa. Cap al setembre arribaren els mecanismes, l’alimentació d’aire, els tubs... I el desembre, amb ja tot muntat, començà l’harmonització i ajustament a l’acústica de la basílica. Dos anys i mig va ser el temps que durà la seva construcció. Finalment, es va inaugurar el mes de març de 2010. És l’orgue més gran de Catalunya i un dels més grans d’Europa. Pesa 12.000 quilos i mesura 12,5 metres d’alçada i 5,5 d’amplada, amb quatre teclats manuals i un de pedal, cadascun dels quals fa sonar un cos diferent, com si es tractés d’instruments independents. Aquest magnífic orgue permet realitzar concerts oberts al públic amb els millors orga-

nistes internacionals, a més d’acompanyar les celebracions litúrgiques i l’escolania. Va ser construït per Albert Blancafort i Engelfried, del taller d’organistes Blancafort de Collbató. En el Xipreret núm. 331 de desembre de 2009, publicàrem les converses que, molt amablement, ens va contestar. Val la pena rellegir-les ja que ens hi explica coses força interessants sobre el seu taller i la construcció d’orgues.

Les celebracions litúrgiques de Montserrat no serien el mateix sense l’Escolania, aquest cor de nois de veus blanques que canten diàriament a la Basílica. Fou creada el segle XII i és una de les institucions musicals més prestigioses i antigues d’Europa. Està formada per una cinquantena de nois de nou a catorze anys, procedents de tot Catalunya i de la resta dels Països Catalans. Durant els anys que passen a Montserrat fan els darrers cursos de primària i els primers de secundària amb els estudis de música corresponents. Cada escolà estudia dos instruments: piano i un altre escollit per ell, a més de solfeig, conjunt instrumental i, no cal dir, cant coral. La pràctica d’esports, com a qualsevol altre escola, forma part de la seva educació. Viuen a Montserrat; el primer edifici dels que conformen l’Abadia que veiem quan arribem per la carretera, és el seu habitatge. L’Escolania canta diàriament a la Basílica la Salve i el Virolai, entre d’altres. És tot un plaer sentir els seus cants, i no ho fa només a Montserrat. Des de finals de la dècada dels seixanta ofereix concerts, a part de Catalunya, arreu del mon. També ha actuat, participant en diverses òperes, al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

L’any 1990, la Generalitat li va concedir la Creu de Sant Jordi. El 2005 va ser condecorada amb la Corbata d’Alfons X el Savi pels seus mèrits en l’educació, docència i difusió de la cultura. Posteriorment, l’any 2011, va rebre el premi Ambaixadors del diari Regió 7 i el premi Bravo de música. Des de 1997 existeix la Capella de Música de Montserrat, formada per antics escolans que acompanyen l’Escolania quan el repertori ho requereix.

Per acabar aquest viatge per Montserrat farem un cop d’ull al museu, que ocupa tot l’espai que hi ha sota les tres places que precedeixen l’entrada al monestir, i fou projectat per Puig i Cadafalch el 1929, encara que posteriorment s’hi feren diverses ampliacions, la darrera el 2004. Aquest museu es va originar el 1911, a partir dels materials arqueològics que portà el P. Bonaventura Ubach dels seus viatges al Sinaí, Jerusalem, Bagdad, Beirut i El Caire. Amb el pas dels anys, aquesta col·lecció inicial es va anar enriquint amb obres de pintors ben coneguts. Hi podem veure un Caravaggio, un retrat de Jean de La Fontaine, obres dels impressionistes francesos (Monet, Degas, Pissarro...). Conté mostres del millor art produït en territori català durant els segles XIX i XX per pintors com Vayreda, Ramon Martí Alsina, Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Nonell, Mir, obra de Picasso jove, etc. També un Dalí de la primera època i diversos dibuixos seus. Actualment està situat entre els grans museus de Catalunya. Només em queda animar-vos perquè no deixeu de fer alguna escapadeta a Montserrat, i, si pot ser, evitant les aglomeracions. ANTÒNIA CALDÉS

BIBLIOTECA US RECORDEM QUE PODEU DISPOSAR DELS LLIBRES DE LA BIBLIOTECA. TAMBÉ, SI US VE DE GUST, VENIR A L’ENTITAT A CONSULTAR-LOS.

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Santa Anna, 1-7 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 (Ed. digital 2604-6210) “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, M. Dolors Nat. Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés,, Montserrat Giralt, Pere Juhé, Matilde Marcé, Jaume Marzà, M. Dolors Nat, Clàudia Pérez, Antoni Prats, Dolors Sala.

L’ATENEU US DESITJA QUE PASSEU UN BON ESTIU. FINS AL SETEMBRE!

A PARTIR DEL 16 DE SETEMBRE QUEDARÀ OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS CURSOS I TALLERS DEL PROPER CURS 2019-2020 INFORMACIÓ A SECRETARIA DE DILLUNS A DIVENDRES, DE 6 A 8 DEL VESPRE.