09-09

ANY XXX – Núm. 328 – AGOST-SBRE. 2009

Preu 1.- €

BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE SETEMBRE FESTA MAJOR DE BELLVITGE dijous 10 a les 9 del vespre.

Representació de l’obra “BESOS” a càrrec del grup Margarida Xirgu de l’Ateneu al Centre Cultural de Bellvitge.

DIVENDRES 11, a partir de les 11, OFRENA FLORAL DE LA DIADA DIUMENGE 13, a les 6 de la tarda Representació de l’obra “BESOS” a càrrec del grup Margarida Xirgu de l’Ateneu a Avià.

DISSABTE 19, a les 8 del matí. Excursió “Coneguem Catalunya” Núm. 262, al Museu del joguet a Figueres, dinar a Roses, inscrip. el dia 7 de setembre DIMARTS dia 22, a 2/4 de 8 del vespre Projecció del film ESTIMAT AMADES, comentat pel seu director Raül Contel, a la sala d’actes de la Regidoria.

DISSABTE dia 26, a les 10 del matí Visita guiada al Museu de Badalona, inscripcions i pagament a Secretaria fins el dia 18 de setembre.

EN PREPARACIÓ PER AL MES D’OCTUBRE DISSABTE 4, a les 6 de la tarda. Representació de l’obra “BESOS” a càrrec del grup Margarida Xirgu de l’Ateneu, al Centre Cultural la Bòbila.

DISSABTE 17, a les 8 del matí Excursió “Coneguem Catalunya” núm. 263 Visita a la Giralda d’Arbós del Panadés, esmorzar i dinar a Santa Margarida i els Monjos. Inscripcions el dilluns 5 d’octubre.

DIUMENGE 18, a les 6 de la tarda. Representació de l’obra “TORNA-LA A TOCAR, SAM” a càrrec dels juvenils del grup Margarida Xirgu de l’Ateneu al Centre Cultural Barradas

ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que son places limitades Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Digoine, 33 baixos -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL

Amb l’arribada del mes de setembre a l’Ateneu iniciem una nova singladura que ens ha de portar a continuar desenvolupant les activitats que hem anat fent fins ara i a millorar-les, si molt convé.

Aquesta vegada, tanmateix, amb l’ànim d’ampliar l’oferta de tallers, n’encetarem un de nou dedicat a les arts aplicades que esperem que compti amb l’acceptació dels socis i no socis que s’hi apuntin.

Oportunament us ampliarem la informació.

Som conscients de les limitacions d’espai i, per tant, d’horaris, que suposa continuar en el local del carrer de Digoine, per als assistents als tallers. El trasllat al carrer de Sant Anna sembla que trigarà encara, tal com informa la Matilde Marcé en l’article contingut en aquest Xipreret, però això no ha de ser obstacle perquè, amb l’esforç de tots plegats, l’Ateneu afronti el repte d’iniciar noves activitats.

Ens queda dir-vos que esperem que hàgiu superat sense entrebancs els calorosos dies que hem tingut aquest estiu i us encoratgem, en aquest curs que ara s’inicia, a col·laborar, amb la mesura que us sigui possible, amb l’Ateneu a fi de fer-lo més fort cara al futur.

AGOST-SETEMBRE

PORTADA CATALANES QUE HAN FET HISTÒRIA MARGARIDA XIRGU -“No soñar, no esperar, no creer en alguna cosa...es como no existir” -“Que sabios eran los griegos; no te mataban, te exiliaban” MARGARIDA XIRGU

L’actriu Margarida Xirgu i Subirà va néixer a Molins de Rei el 18 de juny de 1888, filla de Pere Xirgu i Martí i de Pepita Subirà i Polls, va tenir un germà, Miquel Xirgu i Subirà, que va ser qui s’encarregà gairebé sempre de dissenyar els decorats i els figurins de les seves obres.

L’any 1896 es traslladaren a viure a Barcelona i el 1900 va entrar a treballar en un taller de passamaneria, compaginant el temps amb el treball i els assaigs d’obres de teatre amateur a l’Ateneu del districte V, en el qual el seu pare hi participava. El 1903 debutà en aquest Ateneu amb l’obra “Don Alvaro y la fuerza del sino” d’Angel Saavedra.

Va ser el mes de novembre de 1906 que debutà per primera vegada com a actriu professional, al teatre Romea de Barcelona,(on actuaria en diverses ocasions) amb el paper de Blanca en l’obra Mar i cel d’Àngel Guimerà, que va escriure per a ella el 1911 La reina jove, i aquell mateix any creà la seva pròpia companyia. El 1908 i 1910 actuà al teatre Principal amb les obres: Joventut de Príncep i Salomé, respectivament.

El 22 de setembre d’aquell 1910 es va casar amb Josep Arnall, el seu amor de joventut i amb qui estaria casada 26 anys.

Va fer cinema l’any 1909 en un paper a la pel·lícula Guzmán el Bueno, però ho deixà, ja que deia que a ella li agradava molt més el teatre, tenir contacte directe amb el públic, encara que molts anys després interpretés Bodas de Sangre de Federico García Lorca.

A partir del 1913 van tenir lloc una sèrie de viatges a Amèrica. El segon fou el 1921 a Cuba i Mèxic, el tercer el 1923 a l’Argentina, Xile, l’Uruguai, el Perú, Veneçuela, Puerto Rico i Cuba, alternant el temps que no viatjava amb estrenes a teatres de Madrid (Centro, Princesa, Español, Fontalba...)

Una estrena important va ser la de l’obra Mariana Pineda, de Federico García Lorca, a Barcelona, amb decorats fets per Salvador Dalí. L’any 1933 va representar a l’amfiteatre romà de Mèrida l’obra Medea.

2

L’any 1936 inicià un altre viatge a Amèrica, del qual ja no va tornar; l’havia d’acompanyar el seu entranyable amic Federico García Lorca, que lamentablement no ho va fer, cosa que li costà la vida, ja que el 16 d’agost el detingueren i el mataren el 19 d’agost d’aquell desgraciat 1936 a la localitat de Viznar (Granada).

A l’Uruguai va obtenir la nacionalitat i va comprar una casa al balneari de Punta Ballena, al departament de Maldonado. Va actuar a la Comédia Nacional Uruguaiana, i al Teatre Solís de Montevideo, en el qual va dirigir a la actriu China Zorrilla en Romeo y Julieta, Sueño de una noche de verano, de William Shakespeare i, Bodas de Sangre de Federido Garcia Lorca. A Buenos Aires, el 1945, estrenà l’última obra escrita per Garcia Lorca: La casa de Bernarda Alba.

Al mes d’abril de 1941 es va tornar a casar amb el seu amic Miquel Ortin, actor i, més tard, administrador de la companyia, amb qui visqué 28 anys.

Fou intervinguda quirúrgicament, molt greu el 1962. i més tard el 25 d’abril de 1969 va morir a Montevideo en el transcurs d’una nova i greu intervenció quirúrgica, als 81 anys d’edat.

La Generalitat de Catalunya va demanar la repatriació de les seves restes mortals el 1988, 19 anys després de la seva mort, i actualment descansen al cementiri de la seva població natal.

L’Òpera de Càmara Aidenemer, de l’argentí Osvaldo Golijov, s’inspirà el 2004 en la gira americana de l’actriu per a la seva obra.

Margarida Xirgu no va tenir fills, però la seva família la recorda d’una manera molt especial: Per exemple el seu nebot nét, David Xirgu, diu d’ella: “Es va morir quan jo tenia 9 anys, les fotos que havia vist eren de quan ella ja era gran...la tia d’Amèrica, per a mi era quelcom molt eteri, com que no hi fos, però quan hi vaig anar i vaig conèixer algú que havia treballat amb ella, i que em pugués donar la seva versió...El moment en què Estela Medina va recitar Garcia Lorca va ser el moment més proper

3

en el qual es podia assemblar a la Xirgu fent teatre...Se’m va posar tota la pell de gallina i se’m van negar els ulls”.

Roser Xirgu i Roco (neboda) diu: “Van dir d’ella que era d’idees polítiques, i no n’era gens ni mica. L’únic que va fer durant la guerra van ser unes comèdies en benefici de la gent d’aquí, pels del cantó dels rojos, diguem. Crec que ella no va tornar per por, perquè ara ho veiem d’una altra manera, però llavors tots en teníem una mica de por”.

Sílvia Gàmiz, néta de la neboda i fillola de Margarida Xirgu: “Un dia remenant i llegint llibres de la iaia vaig trobar El romancero gitano de Lorca. En obrir-lo veig escrit en tinta negre i amb lletra pulcra i claríssima: “Para mi Margarita...de su Federico”, una emoció indescriptible.

Podem fer una petita relació de les obres que va interpretar, però molt petita, perquè no ens hi cabrien totes: La Reina Jove, La Dama de las Camelias, Electra. Locura de Amor, Mar i cel, Terra Baixa (amb Enric Borràs), Marianela, Muntanyes Blanques, Andròmica, Frou,frou, Medea, El rei, La verge boja...i moltes més...

Li van dedicar fotos actors i escriptors teatrals, per exemple: Els germans Alvarez Quintero, Jacinto Benavente, Maria Guerrero, Emili Vendrell, Enrique Guitart, Enric Borràs...i molts més.

A l’Hospitalet hi ha un institut que porta el seu nom: Margarida Xirgu, en què els alumnes cursen l’Eso i el Batxillerat.

I a la nostra entitat hi és molt present, ja que el grup de teatre porta el seu nom: GRUP TEATRAL MARGARIDA XIRGU DE L’ATENEU. Com tots sabeu va ser creat el gener de l’any 1981, amb uns recitals de poesia, però el 20 de juny de 1982 ja es va estrenar amb una representació de Gente Bien de Santiago Rusiñol, de la mà del nostre enyorat director del quadre escènic i amic Josep Muntaner, el Pepitu, que ens va “deixar” el 1987.

ANTÒNIA CALDÉS

4

CONVERSES

Respon: Sílvia Copetti i Fanló Edat: 40 anys Estat: Viu en parella Professió: Metge de família

La doctora Sílvia Copetti és la metgessa de família de molts dels nostres socis i amics. Té al seu càrrec la Direcció de l’Àrea Bàsica del Centre, cosa que li comporta molta responsabilitat. És per això que li agraïm l’esforç que ha fet per poder atendre les nostres demandes en les “Xerrades-col·loqui”, que sempre han estat molt interessants i haver tingut la gentilesa de respondre les nostres preguntes en aquestes converses.

Pel cognom intuïm que el vostre pare és de procedència estrangera...

En efecte, el meu pare és italià i la meva mare és catalana, però d’origen aragonès, d’Osca, i jo vaig néixer a Barcelona.

Aquesta convivència amb tres cultures, la catalana, l’aragonesa i la italiana, ha estat molt enriquidora per a mi, sobretot en la part dels idiomes, ja que vaig aprendre de petita, sense cap problema, el català, el castellà i l’italià. Això a més del francès i l’anglès que vaig estudiar.

N’estic molt orgullosa de les meves tres arrels.

5

I teniu un avantpassat molt important i famós...

Doncs sí, Santiago Ramón i Cajal, que era cosí de la mare de la meva àvia, o sigui la meva besàvia, el nom de la meva àvia és Felisa Periel i Cajal. Això també és una gran satisfacció per a mi.

Com vau entrar en contacte amb l’Hospitalet?

El 1994 vaig començar el MIR i vaig escollir l’especialitat de Metgessa de família a l’Hospital de Bellvitge i a l’ABS del Centre. Des del 1997 hi vaig ocupar plaça d’interina, fins al 1998, any en el qual apareixen les oposicions de l‘ICS, i vaig adquirir plaça en propietat I després vàreu anar tirant cap amunt...

El 2005 ja tenia en propietat la plaça a l’Àrea Bàsica del Centre, i el setembre d’aquell any en vaig tenir la direcció. Ah! I quatre anys abans, el 2001, tenia la coordinació docent.

La medicina avança ràpidament, i els metges hem d’estar al corrent de les innovacions per poder garantir una atenció de qualitat i centrada en els nostres pacients.

L’ABS del centre és docent?

Sí, aquí formem futurs metges de família, futures infermeres i fem petites estades a estudiants de medicina de 5è any, i a estudiants d’odontologia de 2n any. En algunes ocasions també poden haver-hi estudiants d’Erasmus o de Masters.

Quina penseu que és la part més dura de la medicina?

Sense cap mena de dubte els pal·liatius, impacta molt, és importantíssima la part emocional. Has d’estar sencer i acompanyar la família en aquells difícils moments i mirar d’orientar-los.

En la tasca de direcció heu de prendre decisions importants, com ara la distribució de pacients entre els metges. Això comporta problemes?

Sí, i força, ja que de vegades hem de fer canvis de metge a matrimonis que tenien el mateix, però s’ha de comprendre que un metge no pot tenir, per exemple, cent pacients i un altre trenta. S’ha de repartir el millor possible. Això em fa patir una mica, però en general els trasllats són positius, i les persones acaben entenent-ho i estan bé amb el tracte que reben.

6

Considereu que el nostre Sistema Sanitari és bo?

Actualment el nostre Sistema Sanitari (a Catalunya) és un dels millors del món. I podria ser millor si tinguéssim més recursos econòmics. És important que la gent treballi de gust, és un món, el de la medicina molt dur, i ha de ser vocacional, intentar solucionar els problemes de les malalties, tractar-los amb humanitat, i en aquesta Unitat Bàsica això es compleix amb escreix. Si es perd el sentit d’humanitat es perd tot, si t’apropes a la persona al màxim es nota la millora. L’atenció és primordial, així com la vocacionalitat del personal.

El tabaquisme us interessa força...

Sí. Les cefalees i el tabaquisme són temes clínics que m’agraden.

He fet xerrades a nivell nacional, a Madrid, València, Astúries, Andalusia...i ens mantenim actius fent tallers, congressos...

Sóc membre del Grup d’Abordatge del Tabaquisme en atenció primària de la Societat Catalana de medicina familiar i comunitària (GRAPAT).

En els vostres comentaris es nota que gaudiu de la feina...

Sí, gaudeixo exercint la medicina, n’estic molt contenta i satisfeta, de la meva carrera.

Us agrada l’Hospitalet?

Quan era resident del Dr. Canals el 1994, em va fer conèixer el barri del Centre, m’agrada molt el carrer del Xipreret. Aquest barri encara es pot considerar com un poble, la gent es coneix, parlen i es saluden.

Teniu, però, altres afeccions?

M’agrada llegir, i llegir poesia. Sóc “fan” de Mario Benedetti, que malauradament ha mort fa poc.

Escriure poesia, escoltar música clàssica... Mozart és el meu preferit.

La meva parella i la seva filla toquen el piano i el “xel·lo”, i això també ha influït en el fet que m’agradi.

D’altra banda també m’agrada el ball de saló. Vaig fer cursos al “Bailongo”, que està al barri de la Sagrada Família, “salsa i caribeño” un o dos dies a la setmana des de l’any 1999 fins al 2002

7

Dos estils força diferents...teniu més afeccions?

I tant!, esquiar, anar al gimnàs, fer senderisme. He fet moltes rutes pel Pirineu Aragonès. M’agrada banyar-me a l’aigua freda dels rius i viatjar. He anat a la Xina, al Japó, a l’Índia, a Tailàndia, de semiaventura, per poder conèixer bé les cultures.

Això és clau per ser tolerant i viure amb serenitat i conformitat. Et fa saber valorar amistats i lligams. Vaig apadrinar una nena de la “Fundació Vicenç Ferrer” de l’Índia.

També m’agraden les manualitats i la feina de la casa. Encara que, si em fan un bon sopar regat amb un bon vi com de la “Ribera del Duero”, ho prefereixo.

Us trobeu bé, pel que heu dit, a nivell personal...

Sí, em considero molt afortunada tant a nivell personal, com professional i familiar.

Algun esdeveniment que hagueu passat us ha impactat?

La mort del meu pare. Això em va impactar molt. Però s’ha d’assumir, tancar portes i obrir-ne d’altres.

Heu fet diverses “xerrades-col·loqui” per l’Ateneu. Què penseu de la nostra entitat?

Considero que és una entitat amb molta personalitat i `participació.

Els socis i amics de l’Ateneu em semblen persones molt actives i interessants, culturalment molt rigorós.

La veritat és que és un plaer poder col·laborar amb tots ells.

8

ATENEU VISITA CULTURAL AL MUSEU FUNDACIÓ FRANCISCO GODIA El dissabte dia 11 de juliol, a les 10 del matí, un grup de socis i amics es dirigiren cap a la Fundació Francisco Godia, molt interessant i no gaire coneguda.

Francisco Godia i Sales va néixer a Barcelona el 1921 i hi va morir el 1990. Fou una persona singular que, amb un instint excepcional, va saber unir el món dels negocis amb el de l’art i la passió per les curses de cotxes.

En aquesta faceta, va ser el primer pilot de Fórmula 1, quan aquest esport encara no era professional, però sí que interessava a empresaris i aficionats de caire aventurer. L’any 1945 va debutar a Montjuïc i el 1949 va participar a les 24 hores de Le Mans. El 1954 i 1958 va prendre part en el Campionat del món de Fórmula 1, pilotant un Maserati, que fins no fa gaire també s’exposava a la Fundació, així com un Ford GT40, que un col·leccionista ha comprat darrerament. Va obtenir èxits importants en les diferents curses en què participà. Es retirà de la competició el 1969. Vinculat sempre a l’esport del motor, la seva influència fou decisiva en la construcció del Circuit de Catalunya.

D’altra banda la seva afecció a l’art va fer que aconseguís crear una de les col·leccions més importants de fons privat d’Espanya, que abasta des del romànic fins a l’art contemporani, català, espanyol i internacional, amb obres de molts estils diferents, quadres, escultures, ceràmica, vidre...que anava incrementant cada any amb noves peces.

Hi ha obres dels pintors Jaume Huguet, Lluis Borrassà, Llorenç Saragossa, Joaquim Sorolla, Ramon Casas, Francisco de Zurbarán, Pedro Berruguete, Santiago Rusiñol, Isidre Nonell, Pablo Picasso, Joan Miró, Antoni Tàpies, Eduardo Chiilida, etc.

9

Francisco Godia, amant particularment de l’art medieval, tenia el quadre de Llorenç de Saragossa (1353-1406), la Mare de Déu de la Llet, col·locat davant la taula del seu despatx.

El primer emplaçament de la col·lecció Francisco Godia, creada en memòria seva per Liliana Godia, la seva filla, i inaugurada l’1 de desembre de 1999, fou al carrer de València i s’hi van organitzar exposicions, conferències, tallers infantils i també va acollir alguna exposició privada.

El novembre de 2008, com que el fons d’art ja era molt important, (la Fundació ha anat adquirint noves obres), es va traslladar al carrer de la Diputació, número 250, a la Casa Garriga Nogués, que per sí sola ja mereix una visita, com han manifestat alguns dels nostres socis. Era propietat d’una família burgesa rica. D’estil modernista, ha estat restaurada per la Fundació i els visitants van poder admirar, especialment, l’escala d’honor i els vitralls de la Sala del Piano.

La col·lecció consta d’unes 1.500 obres, de les quals se n’exposen actualment unes 250, que s’aniran canviant.

El que distingeix aquest museu d’altres és la distribució de les diferents peces d’art, feta sense enfarfegament i amb gust en la majoria de les sales, amb les parets clares i una llum adequada, que no cansa el visitant.

Va ser, no cal dir-ho, una visita molt interessant i recomanem, als que no hi van poder anar aquell dissabte, que s’hi arribin per poder contemplar les obres d’art que Francisco Godia va anar col·leccionant al llarg de la seva vida exposades en un marc incomparable.

ATENEU

10

Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” número 261 al Parc Cultural de la MUNTANYA DE SAL de Cardona, al Bages, sortida a les 8 del matí del dissabte 18 de juliol de 2009.

Després de parar a esmorzar als afores de Manresa i amb un dia esplèndid, encara que de bon matí feia una mica de fresqueta, ens dirigírem cap a la nostra destínació: Visitar a Cardona la Muntanya de sal. I la Minilla, que és com denominen la galeria d’uns quatre-cents metres que mostra com es portaven a terme les extraccions del mineral quan encara estaven en funcionament.

Cardona és una de les poblacions de Catalunya amb un fons històric més dens i ric del país. La seva història documentada comença el 23 d’abril de l’any 986, en què el comte Borrell II li atorgà la II Carta de Poblament, que es conserva a l’arxiu històric de la vila.

Però molts anys abans ja existia, com ho demostren les restes ibèriques que s’hi han trobat, i sempre vinculada a la riquesa de la Vall Salina.

Avui només parlarem d’aquesta part de la seva història: LA SAL, encara que la resta sigui importantíssima, mereix una altra visita.

Després de visitar diversos espais en els quals vam veure la maquinària que es feia servir per a les extraccions, i un petit audiovisual, per fer-nos una idea de les penúries que suportaven els treballadors de la mina, uns cotxes preparats per al transport d’unes 10 persones ens portaren cap a la Muntanya de sal, on vam entrar a l’abans anomenada la Minilla, i l’ Estefania, la noia

11

que ens va fer de guia, ens donà tota una lliçó de geologia, molt interessant.

Fa 40 milions d’anys a l’època terciària, quan es van formar els Pirineus, entre la placa europea i la placa ibèrica hi havia un braç de mar obert a l’Atlàntic, a l’espai del mar Cantàbric a l’alçada de Biscaia i que arribava fins a la Catalunya central.

Durant un llarg període de temps es produí un procés d’escalfament i refredament alternatiu de la climatologia, que va fer que les dues plaques s’anessin ajuntant, replegant-se i produint també amb aquests replegaments els Pirineus i la muntanya de Montserrat. Aquest braç de mar es va anar tancant, quedant-hi restes d’aigües estancades, i la seva evaporació va deixar restes salines (anhidrita, halita i silvina).

Si aquest procés només hagués passat una vegada, la quantitat de sal que hi hagués quedat hauria estat molt minsa, però això es va anar repetint diverses vegades i féu que la quantitat de sal fos molt gran, formant diverses capes.

Aquestes capes salines van quedar soterrades sota un gruix de centenars de metres de sediments posteriors, de manera que no es podien veure si no fos per un fenomen conegut com a Diapir.

El comportament de les sals com a roques és una mica peculiar, es tornen plàstiques i es deformen a poc a poc, quan són sotmeses a pressions.

A causa del pes dels materials que tenen al damunt aquestes roques plàstiques ascendeixen obrint-se camí entre les roques més denses, deformant-se i generant estructures en forma de cúpula.

Aquest procés pot durar uns quants milions d’anys. A Cardona hi ha un Diapir en que la sal arriba fins a la superfície, i segueix actiu, és a dir, la sal segueix pujant lentament d’un a tres centímetres cada any.

Però la sal és molt soluble en l’aigua, de manera que l’aigua de la pluja la desgasta amb molta rapidesa. L’únic lloc on la sal forma una elevació és precisament en la Muntanya de Sal, a causa d’un barret de terres argiloses que en retarda la dissolució.

12

La Muntanya de Sal ja era explotada en temps dels romans, que establiren el pagament del sou amb una quantitat de sal, d’aquí ve el nom de “salari” el que es cobra per un treball.

El segle X, en el qual hi va haver un important increment de la població, es va establir un decret pel qual cada dijous podien extreure sal lliurement. Aquesta extracció es feia a cel obert.

L’any 1900 es va començar a parlar d’una explotació subterrània, i el 1902 s’obrí el primer pou, el Pou del Duc, que arribava fins a uns 50 metres de profunditat, on van trobar les primeres vetes de potassa i de magnesi.

L’any 1923 l’empresa “Unión Española de Explosivos”, (més tard “Explosivos Rio Tinto”) va comprar l’explotació i, a partir de 1929 començà l’explotació de les mines de potassa amb els pous “Alberto” i “Maria Teresa” i, posteriorment amb la rampa “Sant Onofre”, en la qual es va arribar fins a una profunditat de 1308 metres. L’any 1990 la mina ja no era prou productiva i es va procedir al seu tancament, quedant com a museu i parc cultural únic al món.

Entrar dins de la Minilla és tota una experiència, es tracta d’una galeria de 400 metres de llarg i a 50 metres de profunditat, on vam veure el procés de formació de les estalactites i estalagmites, que es formen per una

gota continuada d’aigua que al evaporar-se fa que es vagi allargant, fins que en caure a terra forma l’estalagmita i en un moment s’ajunten formant columnes. També vam poder observar els diferents colors de les vetes de sal, que varien de tonalitat segons l’argila que s’hi barreja, i també de potassa i magnesi. I un cop a fora admiràrem la magnífica Muntanya de Sal.

13

El dinar el vam fer a SU, un poble molt petit que és el primer que es troba dins de la província de Lleida i després de dinar, vàrem anar a Pinós, hi paràrem una estona, el temps suficient per veure l’església, l’edifici de l’ajuntament i un hostal (el poble, molt petit, quedava una mica més apartat i havíem d’anar-hi caminant i no hi havia prou temps.

Però amb això ja vam poder realitzar el desig de la nostra sòcia i amiga Cinta Pinós, que feia molt de temps que ens deia de poder-hi passar en alguna excursió que fos per aquells indrets, ja que la seva família procedeix d’aquell lloc. Diuen que sempre aprenem una cosa nova, i en aquest cas fou així, ja que ens digueren que el poble de Pinós estava situat en el centre exacte de Catalunya.

El mes de setembre tenim previst anar a Figueres, visitar el Museu del joguet, i dinar a Roses, el dissabte dia 19, us hi podeu apuntar el dilluns 7. Per l’octubre ja us enviarem un programa amb totes les activitats normals i les noves que us comentarem.

Moltes gràcies a tots els que ens heu acompanyat durant la temporada 2008-2009.

Text i fotos: ANTÒNIA CALDÉS

14

POESIA CANT DE LLIBERTAT Jo no sé si aquest núvol es fondrà per les ones de l’espai si tornarà a brillar el sol un altre jorn, i el cant de llibertat arreu ressonarà sense cadenes, i a poc a poc la tosca embussarà la veu dels vells canons.

No sé si creixerà una nova saba sobre la pell del món ni si el mannà caurà d’un cel futur sobre les boques tan afamegades.

No sé si hi haurà banderes blanques pintant els vents, ni si aquest cor de nostra humanitat s’encendrà mai d’aquella flama d’amor i de comprensió.

Però jo sé i ho sé del cert que si algun jorn això s’esdevenia em brostaran estrelles a les mans.

15

ANNA MARIA FONTANALS

COL LABORACIONS DESPRÉS DE LES VACANCES L’11 DE SETEMBRE 2009 Quan aquest article aparegui, no sé si ja haurà passat la Diada de l’11 de Setembre. El Xipreret sol sortir en retard sempre, és una malaltia endèmica, que intentem eradicar, però no acabem de sortir-nos-en.

Tanmateix escriuré sobre la Diada, no d’aquell 11 de Setembre de 1714 ni de l’actuació dels barcelonins tornant a la feina l’endemà, una actitud ben diferent en general, al meu parer, de la d’ara que sembla que als catalans tot ens està bé o, si no, esperem que ens ho arreglin els altres.

Parlaré, per tant, de l’11 de Setembre d’aquest any. Com ja ho he fet altres vegades, em pregunto: com l’encarem enguany, la Diada, tots plegats, com un dia festiu, d’oci, de platja... o de reivindicació? Aquest any ens diran que ja no cal reivindicar res, perquè ja tenim el nou finançament ... però, i l’Estatut? amenaçat per la sentència del Tribunal Constitucional, que, pel que diuen, ens caurà al damunt pel setembre. I amb el que comportarà, de segur, de negatiu per a Catalunya.

Em temo, doncs, que, sigui com sigui, les reivindicacions són encara, o potser més que mai, necessàries, tot i que, em dol reconèixer-ho, moltes vegades no aconsegueixen canviar res o en tot cas ben poca cosa. És allò que es diu que una flor no fa estiu ni dues primavera. Però això no ha de comportar que anem acceptant totes les bufetades, vinguin d’on vinguin, perquè això és el que fem generalment, ens hem tornat una societat mesella, potser per cansament, potser per tanmenfotisme, perquè costa tant remar contra corrent o potser fins i tot perquè ja en tenim prou d’anar fent la viu-viu. Posem el cap sota l’ala com l’estruç, val més ignorar el que passa al nostre voltant, no ens emboliquem... i així anem perdent més d’un llençol a cada bugada.

Sembla, però, que alguna cosa està canviant en la societat civil.

Quan estic escrivint aquest article (a l’agost), es parla d’una manifestació del poble de Catalunya, impulsada per Òmnium Cultural i encapçalada pels presidents de la Generalitat, Jordi Pujol i Pasqual Maragall (que va ser el primer a proposar-la) i del Parlament, Heribert Barrera i Joan Rigol, quan es conegui la sentència del Tribunal Constitucional. Hauria de ser, en tot cas, un acte en defensa de la dignitat del nostre país, “un gest que ens retorni l’autoestima i la confiança en les pròpies forces” com escrivia Salvador Cardús a l’AVUI del 21 d’agost. De moment tothom hi diu la seva, els uns a favor, els 16

altres en contra. Serem capaços de manifestar-nos com un sol poble?

El temps ho dirà.

L’11 DE SETEMBRE A L’HOSPITALET Tornem, però, a l’11 de Setembre a la nostra ciutat. Per què, abans de l’ofrena floral, que torno a criticar per buida de sentit per a molts, no s’explica una mica els fets que el van propiciar? O potser seria més efectiu que, a les diverses entitats de tota mena que han sorgit com a bolets a la nostra ciutat, uns dies abans, s’expliqués als socis el veritable significat de la Diada. Així ens estalviaríem sentir certes converses com la d’unes senyores que no sabien què hi anaven a fer, “a llevar flores, digué una, a un político catalan, que creo que se llamaba Compani”! I de passada, potser aconseguiríem que la gent que acudís al monument que commemora l’11 de Setembre a la rambla de la Marina, ho fes convençuda del que representa l’ofrena i no obligada per quedar bé davant el nostre ajuntament, que és qui dóna les subvencions. No és la primera vegada que ho demano, però queda clar que el meu poder de persuasió és nul!

EL LOCAL NOU Deixo aquest tema per encarar-ne un que ens toca dolorosament a tots els socis i sòcies de l’Ateneu, el local nou. Crec que val la pena explicar una mica com s’ha desenvolupat aquest afer perquè tots tenim el dret de saber com ha anat i on som actualment. D’altra banda les preguntes que m’han fet personalment tants i tants socis i molts amics de l’Ateneu, mereixen una resposta més clara que la que els donava, perquè jo no només els transmetia les notícies que m’arribaven de l’ajuntament i que, potser i malgrat tot, els donava l’esperança que podríem anar-hi aviat, perquè així m’ho deien. Malauradament els dies i els mesos passaven i tot continuava igual, malgrat les pressions que fèiem des de l’Ateneu.

El 2 d’octubre farà dos anys de la signatura del Protocol amb el senyor Corbacho. Durant tot aquest temps, hem mantingut unes quantes reunions amb l’ajuntament, amb gent d’Incasol i amb arquitectes, i al principi semblava que les obres d’adequació començarien aviat. Tanmateix no va ser així i va començar un ball de dates, que passaven de llarg una darrere l’altra, com pel finançament de Catalunya, fins que a l’ultima reunió se’ns va dir que les obres s’iniciarien pel juliol, cosa que tampoc no va succeir. Pel que ens van explicar hi havia un problema amb Incasol, que semblava que tenia totes les obres parades.

17

Després de diverses telefonades a la regidora, Anna M. Prados, aquesta ens va fer saber finalment que l’ajuntament tindria una reunió amb Incasol en què es parlaria del nostre local. I, uns dies més tard, davant la nostra insistència, ens telefonava per anunciar-nos que licitaven l’obra de nou i que segurament les obres començarien a l’octubre o al novembre. El que no sabem és quan acabaran! Però, per de pressa que vagin, no serà fins al curs de l’any 2010 que ens hi podrem instal·lar! És a dir tres anys després de la signatura del Protocol! Esperem que aquesta vegada el termini es compleixi. En fi, més val tard que mai.

Aquest fet comportarà que tots els qui assistiran als tallers hauran de tenir encara un mica o molta paciència perquè, pensant que ja seríem al carrer de Santa Anna, a l’octubre iniciarem un taller de manualitats diverses, que ens aportarà nous coneixements i noves sòcies. Tots hauran de compartir els mateixos espais, que ja sabeu que no són gaire grans. Com em va dir una de les puntaires “Si és per l’Ateneu, prendrem paciència”, espero que aquest sigui l’esperit de tots els socis i sòcies, amics i amigues que assistiran als diversos tallers i als assajos de teatre.

MATILDE MARCÉ

--------------------------------------------------------------------------------

BALTASAR PORCEL I L’HOSPITALET L’any 1979, al Museu d’Història de l’Hospitalet, es realitzà una exposició de ceràmica, obra de Josep Serra i del seu fill Jordi, que el dia de la inauguració comptà amb la presència d’una rellevant personalitat cultural, Baltasar Porcel, que fou l’encarregat de fer-ne la presentació. En aquest acte, el llegendari dibuixant del nostre butlletí Xipreret Valentí Julià, aprofità l’avinentesa de la vinguda de l’insigne escriptor mallorquí a la nostra ciutat, per mostrar-li l’original d’una caricatura que li havia fet el 1973, amb motiu d’una entrevista publicada al Diari de Barcelona.

18

Aquest fet ha quedat immortalitzat en la fotografia que acompanya aquest escrit, en la qual podem veure als dos personatges comentant el dibuix, sembla que amb bona sintonia, juntament amb un rialler Josep Serra. La imatge, però, a més, ens porta a intuir que, en l’àmbit cultural, la presència d’intel·lectuals de prestigi a la nostra ciutat, ara fa trenta anys, era un fet força habitual.

Tanmateix, és de l’entrevista abans esmentada que voldríem tractar en aquest article, pel valor que, creiem, poden tenir, llegides avui, les declaracions que l’escriptor mallorquí va fer sobre l’Hospitalet. Atès que en Valentí Julià en conserva un exemplar, que ens ha cedit gentilment, a continuació us oferim alguns dels trets més destacables i us proposem fer un curt viatge en el temps.

La conversa amb en Baltasar Porcel va ser publicada el divendres 30 de març de 1973 al Diari de Barcelona. Amb ella, el rotatiu de la ciutat comtal iniciava una sèrie d’entrevistes amb diferents personatges de relleu nacional no nascuts a l’Hospitalet a fi que opinessin sobre la nostra ciutat, des de diferents perspectives. L’objectiu era saber com ens veien els de fora, la qual cosa ens podria ajudar a conèixer-nos millor a nosaltres mateixos.

Cada una de les entrevistes publicades va ser feta per l’escriptor, nascut a l’Hospitalet, Domènec Pastor Petit, autor de nombrosos llibres i expert en temes d’espionatge. Precisament una de les seves obres més conegudes és Els espies catalans, reeditada no fa pas gaires anys. Les converses ocupaven tota una pàgina del diari i anaven acompanyades de la caricatura del personatge feta pel nostre amic Valentí Julià.

L’entrevista amb en Baltasar Porcel és molt interessant i sucosa, tot i els anys transcorreguts. Només començar, engalta: “Per què, si es pot saber, (els hospitalencs) arrossegueu aquest orgull de pàtria petita?” Ell mateix es contesta: “Sospito que és per oposició a la veïna i absorbent Barcelona”. Però no s’atura aquí: “Al cap i a la fi, els hospitalencs sou cada dia menys. La immigració massiva us ha arraconat. A l’Hospitalet disminueix ràpidament el nombre de persones que parlen català. Vosaltres, els indígenes esteu en minoria. I per això crideu tant, per compensar d’alguna manera la vostra inferioritat”. Déu n’hi do!, 19

es pot estar d’acord o no amb l’opinió de l’escriptor mallorquí, però no se li pot negar que la seva és una visió lúcida i provocadora de la realitat que es vivia ara fa més trenta anys.

No content amb això, afegeix que l’Hospitalet és una ciutat asiàtica, demogràficament parlant. Però creu que té caràcter i que és més tranquil·la que Barcelona. De totes maneres, tot seguit ens torna a renyar perquè sempre ens queixem de la nostra ciutat, com si l’odiéssim, quan, segons ell, tenim un carrer, el Xipreret, i alguns altres que són una delícia. En aquest sentit, ens recomana conservar-los a fi que no s’hi edifiquin una dotzena de gratacels tipus Belltvige. Per ell, Bellvitge és l’exemple de l’arquitectura moderna freda i ombrívola, que no ha de ser, antítesi de la poesia.

Pastor Petit intenta canviar l’orientació de l’entrevista i planteja a l’escriptor illenc què pensa del barri de La Florida, llavors gairebé nou. Porcel, però, continua sense mossegar-se la llengua. Creu que La Florida és un barri caòtic, ja que ubica persones vingudes d’arreu a les quals no s’ha vinculat amb l’esperit local. Estima que és un frau mantenir-les allunyades de la nostra cultura i, per tant, de la nostra llengua. Per ell, els nouvinguts tenen dret a conèixer les nostres tradicions, el nostre folklore. Insisteix en què se’ls té abandonats en el terreny cultural i això és una falta de delicadesa que no es mereixen pas, ja que ells bé col·laboren a fer créixer l’Hospitalet.

Quan Pastor Petit li demana què més li suggereix la nostra urbs, Porcel respon que Hospitalet és una ciutat massa dividida per les línies fèrries i que hauria de tenir més vida cultural i artística. Necessita tenir més teatres, així com parcs i jardins. I una cirereta final: “No us anirien malament uns premis literaris en novel·la i poesia, bilingües”.

20

Aquesta entrevista amb el malaguanyat escriptor illenc que ens ha deixat fa pocs mesos, va ser publicada fa trenta sis anys i escaig. Des de la perspectiva que dóna el pas del temps, estaria bé que els que vivim a l’Hospitalet analitzéssim si el camí recorregut per la nostra ciutat, en els àmbits urbanístic i cultural, ha estat l’encertat.

PERE JUHÉ I ORIIOL

--------------------------------------------------------------------------------

L’ORIGEN DE LA CRISI “Quinze mil persones moren tots els dies innecessàriament de sida, tuberculosi i malària. Mares, pares, mestres, pagesos, infermers, mecànics, nens. Aquest és el drama d’Àfrica. Que això no surti als informatius, que no ho tractem com una emergència: aquest és el nostre drama.”

BONO (cantant del grup de rock U2)

En aquest estiu de morts tan rellevants en l’àmbit de la societat i la cultura, vull destacar la de l’economista i escriptor Luis de Sebastián.

Va néixer a Burgos el 1934. Va estudiar filosofia, ciències socials, teologia i economia. Va ser jesuïta durant 27 anys i després es va casar i va tenir dos fills. Durant molts anys treballà a la Universitat Centroamericana d’El Salvador, de la qual va ser vicerector. Allà va conèixer Ignacio Ellacuria, l’assassinat del qual , el 1989, junt a cinc jesuïtes més a mans dels escamots paramilitars, el va marcar profundament. De retorn a Barcelona fou professor d’ESADE i va escriure un gran nombre de llibres i articles en diversos diaris.

En tots ells era palesa la seva preocupació pels més desafavorits i la seva crítica a l’actual model de desenvolupament econòmic.

El darrer article que publicà

21

a “El Periódico”, dos dies abans de la seva mort, el va titular “Cura d’ajust”. La tesi del text és la següent: “si es compara la situació actual amb la d’una economia artificialment inflada i condemnada a desinflar-se (la d’abans), gairebé és preferible la situació que vivim avui, que reflecteix molt més bé els recursos disponibles i propicia comportaments més prudents i lògics”. En l’article apunta com a elements causants de la situació actual: un endeutament excessiu, la presa inconsiderada de riscos i l’especulació del sòl.

Tot i lamentar els costos de la situació actual –la destrucció de llocs de treball i el cessament d’activitats productives- considera que sense aquesta “cura d’ajust” –que compara a una dieta de pèrdua de pes, dolorosa però necessària- el futur encara seria més negre.

De les paraules de Luis de Sebastián se’n pot desprendre aquesta conclusió: no és ara que l’economia va malament, fa molt de temps que hi va, ara només és quan en veiem les conseqüències indesitjables.

Tot llegint aquest article he recordat alguns fets que, a mi m’ho sembla, confirmen aquesta idea segons la qual l’economia fa molt de temps que va malament i que mostren que la crisi actual té les seves arrels en un model econòmic erroni.

Primer fet. Aquest any he tingut l’oportunitat d’estudiar amb un cert detall la situació d’un país subsaharià, Sierra Leone.

Aquest país va patir una cruenta guerra civil entre els anys 1991 i 2002, coneguda, entre altres coses, per la utilització habitual de nens soldat. Un dels motius principals del conflicte va ser apropiarse de les enormes riqueses que en forma de mines de diamants posseeix el país.

Un cop acabada la guerra i havent-se signat acords per evitar el tràfic internacional de diamants, semblava que Sierra Leone podria refer la seva situació econòmica. Contràriament, el país ha estat abandonat a la seva sort per la comunitat internacional, i les mines de diamants i altres riqueses naturals que posseeix continuen beneficiant els inversors estrangers.

Mentrestant, Sierra Leone ocupa un dels darrers llocs en la classificació mundial de desenvolupament humà (és un dels cinc països més pobres del món) amb uns ingressos que amb prou feines arriben per al 80% de la població, a 1 dòlar diari per

22

persona i amb una taxa de mortalitat infantil de 145 infants morts per cada 1000 de nascuts.

Hi ha un segon fet que voldria relatar. Es remunta al gener de 2008, quan tot just començàvem a parlar de la crisi. Vaig llegir en un mateix diari dues notícies aparentment inconnexes, però que són, per a mi, una demostració del nostre erroni model econòmic i del perquè de la crisi.

En la primera, s’explicava la mort de sir Edmund Hillary, alpinista neozelandès que als 53 anys va ser el primer home que va fer el cim de l’Everest, acompanyat del xerpa Tenzing. A la notícia es deia que Hillary, a través d’aquesta experiència, va quedar unit amb el poble xerpa i per això va crear una ONG que cada any recapta uns 200.000 euros per fer-hi escoles, hospitals, etc.

L’altra notícia explicava la incorporació de Rodrigo Rato, antic ministre espanyol d’Economia, al Banc de Santander, després de la seva etapa com a director del Fons Monetari Internacional. Emilio Botín, el president del Santander, l’havia fitxat per al consell assessor, sense caràcter executiu. Ell, com altres sis o set ex-alts dirigents econòmics i polítics, ajudarian, gràcies als seus contactes, a expandir el banc. Per això cobrarien, cadascun d’ells, 200.000 euros a l’any. Cal tenir en compte que aquesta no seria la principal activitat retribuïda de Rato ni dels seus companys del consell assessor.

Que els alts executius cobrin, només per assessorar i moure els seus contactes, el mateix que el poble xerpa rep per la intermediació de Hillary, i la situació d’extrema pobresa dels habitants de la rica Sierra Leone em semblen dos escàndols ben il·lustratius del sistema econòmic en el qual vivim i que potser expliquen millor l’origen de la crisi que no pas complexes reflexions de macroeconomia fetes des de les tribunes de poder mediàtic o econòmic.

ALBERT MARZÀ

23

OPINIÓ RECORDS PEL NOU ESTATUT Vaig néixer en un moment en què el règim franquista ja estava totalment consolidat, a finals dels cinquanta, en una època on les voluntats i els sentiments havien quedat amagats a casa per tal de no patir unes conseqüències que podrien ser quelcom més que doloroses, fet que la gent ja tenia assumit i fins i tot va arribar a veure com natural. Una època en què, sent un vailet, a casa senties a dir que havíem perdut la guerra i, a fora, a l’escola, a la televisió, etc; senties que aquells que la van guanyar eren uns herois, uns patriotes i “unos buenos españoles” i al capdamunt de tots ells aquell “Caudillo” sense el qual Espanya estaria perduda.

Un arrossegava aquell sentiment partit, per una banda, de culpabilitat, de formar part del grup dels que van perdre, però convençut alhora que cap dels teus, dels que tu coneixies i t’eren propers, podien ésser dolents de debò, i d’altra banda preguntant-te què seria d’Espanya el dia que aquell senyor gran que sortia per la televisió, que anava a pescar i que sempre saludava, i que t’havien dit sempre que era tan bo i ho feia tot tan bé es morís (Crec que se n’ha parlat poc d’aquesta, diguem-ne, tercera generació víctima també del franquisme. Víctimes, durant la infància, del règim, del seu sistema educatiu i de la manipulació i censura televisiva i informativa, i afortunats, al mateix temps, de perdre’l de vista abans de la vintena).

Amb l’adolescència, a banda de tenir més ganes de mirar les noies, t’arribaven nous punts de vista de tot plegat. I aquelles crítiques, que al principi se sentien de forma incrèdula i com si fossin pecats, a poc a poc anaren quallant fins a fer-te adonar de la veritable realitat, amb la tristor d’haver estat enganyat, d’haver-te fet creure que aquells que estimaves no eren prou bons.

Que havies estat completament manipulat. Els vaig odiar, pel que havien fet al país, a la meva gent i pel que ens estaven fent a tots plegats. Quan s’és jove aquest tipus de sentiments sempre són més radicals.

Una de les reflexions més angoixants que m’ha vingut al cap, ha sigut la de pensar que, si a mi em va afectar i encara em queda algun ressentiment de tot allò, malgrat que no em va tocar tan de ple, quin sentiment haurien de tenir tots aquells que ho van viure des del començament? Imagino un sentiment de temps perdut, de robatori. Cap d’ells, mai, m’ho ha sabut explicar prou bé.

I amb tot això, un s’estima la democràcia de forma molt especial, el que és i el que representa. Llàstima que a vegades es tingui tan mala memòria.

Sempre vaig pensar que en la transició els ho vam posar massa fàcil, i que no es va demanar més responsabilitats ni hi va haver cap trencament amb el passat perquè encara hi havia un substrat important de por pertot arreu. I no ho oblidem, va ser en aquest ambient en què es va aprovar l’actual Constitució.

Encara recordo als pares i a altra gent comentar que si no sortia aprovada tornaríem al que es tenia abans. Com no ho havien de ratificar?

24

No sóc advocat, ni lletrat, ni tan sols una persona que estigui interessada en lleis. Però sí que sóc un ciutadà i potser donat l’època que m’ha tocat viure i pel que vaig viure i veure de petit (i no tan petit), sí que em considero una persona que es preocupa per la política (que això no vol dir que m’agradi) i que crec que cal ser exigent amb aquells que escollim com a representants nostres, així com exigent amb un mateix tant pel que toca als drets com als deures. En resum, una persona que s’estima la democràcia (quina paraula tan bonica i alhora tan manipulada) i defensor de tot allò que significa.

Crec que en democràcia hi ha dos exponents màxims que legitimen qualsevol acte polític, un d’ells són les eleccions, i l’altre el referèndum, sempre que siguin fets de forma lliure, universal, amb garanties i llibertat d’expressió, ja que d’altra banda, perdrien tot el seu significat. En el primer cas, per escollir els representants del poble i, en el segon cas, per demanar l’opinió dels ciutadans en una situació puntual i excepcional en la qual els representants volen, explícitament, saber quina és la voluntat popular, per dur a terme una acció política, del tipus que sigui.

A Espanya qualsevol no pot convocar un referèndum. Hi han d’estar d’acord les Corts Generals.

Després d’haver estat aprovada pel Parlament de Catalunya i posteriorment pel Parlament Espanyol, el nou Estatut d’autonomia de Catalunya, finalment va ser ratificat pel mateix poble de Catalunya en un referèndum. Per què doncs es dóna tanta importància a l’opinió d’uns jutges per damunt de la voluntat popular votada de forma legítima? És que no és el poble sobirà? No ha decidit amb el seu vot la seva opinió? Qui són aquests que es creuen amb el dret de poder tirar enrere allò que el poble sobirà ha decidit votar? I en aquest cas no em refereixo als jutges. N’hi ha que només accepten les regles de la democràcia quan les coses surten tal i com ells volen.

En democràcia, com en altres coses de la vida, l’immobilisme, la mitificació, el fanatisme, la manipulació, etc. són perjudicials. Impedeixen el desenvolupament de la societat, el seu progrés cap a una situació millor, motivada per l’experiència, l’anàlisi dels exemples viscuts, etc. Es pot ser conservador, però no retrògrad. Lamentablement encara n’hi ha que volen viure del passat, i molts encara tenen força influència. Van renegar d’Europa, van veure amb bons ulls el 23F (alguns, fins i tot, encara el justifiquen) i en el seu moment van rebutjar la Constitució. Una Constitució que ara han adoptat com si fos quelcom d’origen diví, i la volen inalterable i inamovible, com si fossin aquells “principios fundamentales del movimiento”. Sempre actuen igual, mai no canviaran.

Amb això de l’Estatut serà qüestió de veure com va tot plegat, com acaba i quines en són les reaccions. Però si en qualsevol cas, veig que allò que vam anar a votar és menyspreat de tal manera que el dictamen de quatre queda per damunt de la voluntat, manifestada democràticament, de tot un poble, que no em vinguin a preguntar mai més res. Com quan era petit, tornaré a formar part d’aquells que van perdre i a esperar que vinguin temps millors i realment democràtics.

CARLES FARRÉS I PINÓS

25

HO SABÍEU? REFRESCOS D’ESTIU, L’ORXATA La llegenda conta que una noia va fer tastar una beguda blanca i dolça al rei Jaume I que, molt complagut pel seu gust, va preguntar: Què és això?, la jove va respondre: És llet de xufla. El rei li va replicar: Això no és llet, això és or, xata. I així alguns atribueixen l’origen del nom d’aquesta beguda.

Llegenda o realitat, l’orxata és una beguda que s’ha fet molt popular.

La seva essència és la xufla, tubèrcul típic de l’horta valenciana. Un producte refrescant i imprescindible en la dieta mediterrània pels seus innombrables beneficis per a la salut.

No només Jaume I el Conqueridor va quedar fascinat amb aquesta beguda. D’origen sudanès, antigues civilitzacions, com els egipcis, van deixar, entre les seves tombes i sarcòfags, mostres de l’existència d’aquest saludable producte. Així mateix diversos autors perses i àrabs esmentaven ja en els seus escrits els beneficis digestius i desinfectants de la xufla. Però va ser especialment al segle VIII, que els àrabs introduïren el seu cultiu a la zona mediterrània denominant-la llet de xufla, antecedent directe del que més tard va passar a ser l’orxata.

Sí bé la seva presència es va estendre a tot el món, València fou i, segueix sent avui en dia bressol de la producció de la xufla a Europa.

En l’actualitat es conrea en setze localitats de la comarca

26

valenciana de l’Horta Nord, ja que les seves terres posseeixen les característiques i les condicions climatològiques idònies per al seu cultiu. En aquesta comarca es produeixen actualment uns quaranta o cinquanta milions de litres d’orxata, dels quals un 80% estan emparats per la Denominació d’Origen.

L’orxata es consumeix tradicionalment a la costa mediterrània, i per extensió a tota Espanya, encara que en els últims anys s’ha iniciat una exportació important a altres països de la Unió Europea, principalment a França.

L’elaboració de l’orxata no és gens complicada, però vol temps. És tan simple com barrejar xufles aixafades, aigua i sucre.

S’han de deixar les xufles en remull entre 8 i 12 hores i, durant aquest temps, cal remenar-les i canviar l’aigua unes quantes vegades.

Després cal trinxar-les, alhora que se’ls afegeix aigua (aproximadament tres litres per quilo de xufles) i es deixen macerar. La maceració dependrà del temps que hagin estat en remull. El primer extret s’obté per premsatge, després es tamisa. El residu del premsatge i del tamísatge es mesclen i s’hi torna a afegir aigua (dos litres per quilo). Es torna a premsar, es tamisa i se n obté un segon extret, que s’afegeix a l’anterior, aquest és l’extret final.

El procés es completa dissolent la proporció desitjada de sucre, que normalment és de 100 a 150 grams per litre d’extret, aleshores es tamisa novament i JA ES POT SERVIR BEN FREDA. Per fer-ho a casa és una mica laboriós, però no impossible. Ja ho sabeu, animeu-vos i feu vosaltres mateixos l’orxata. Jo, tanmateix continuaré demanant-la ben fresqueta en una terrassa d’un bar o granja, en la bona companyia de familiars o amics.

ANTÒNIA CALDÉS

27

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Pl. Josep Bordonau, 6 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL: B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants.

Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé.

Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Albert Marzà.

TALLERS 2009/10 PER A ADULTS PINTURA, dimarts de 6 A 8 del vespre PUNTES AL COIXÍ I LABORS ,

divendres de 6 a 8 del vespre

TALLER D’ARTS APLICADES Dilluns de 4 a 6 i de 6 a 8 del vespre Dijous de 4 a 6 i de 6 a 8 del vespre

PER A INFANTS TEATRE, dilluns de 7 a 9 del vespre DIBUIX, dimecres de 6 a 2/4 de 8 del vespre

OBERTA LA INSCRIPCCIÓ PLACES LIMITADES

DURADA DELS TALLERS: D’OCTUBRE A JUNY

Amb la col·laboració de:

08940 - CORNELLÀ