L'esperit de la festa. Interior by Colla El Magre

Una vesprĂ bevent moscatell, bevent moscatell Carmelitano...

TOMBOMBADIL

L’ESPERIT DE LA TERRA magdalena 2015, Castelló

Colla El Magre

1990 - 2015 25 Anys fent Colla!

Edita: Colla el Magre Imprimeix: Paperam Impressions Dipòsit legal: CS - 71 -2015 El present llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per la promoció de lús del valencià Edició patrocinada per la Fundació Dávalos-Flecher

INDEX

INDEX 7 8 14 16 18 20 22 26 28 30 32 34 36 38

Salutació Seguim i Seguirem Del Vi: Castelló Terra d’Excel·lents Vins Bodegues IGP: Almaros Flors Les Useres Más de Rander Bodegues i Vinyes Baron d’Alba Bodegues Alcovi Almedijar Di vinos & Vinyas Ildum Magnanimvs Masia de la Hoya Vega Palancia

40 42 46 48 50 52 54 58 62 66 70 74 84 86 120

El Vinater Llarga Vida al Ví D’altres Espirituosos: Licors del País Valencià El Carajillo Licors Segarra L’aiguadernt La Ratafia Raïm Moscatell Que bevem a Finlàndia L’spirit Italià Que bevem al s.XXI Article inédit: Tota una vida Racó dels més menuts 25 Anys Fent Colla Desig de Bones Festes

SALUTACIÓ

i poguérem començar el llibret d’enguany amb un aplaudiment o amb una bona traca la veritat és que no haguérem dubtat en ferho...Per què? Doncs, sincerament perquè, modèstia a banda, ens ho mereixem!! I és que hem arribat als nostres 25 anys d’existència; als nostres 25 anys de treball conjunt per la festa i per a la festa; als nostres 25 anys d’anar junts de romeries, de pregons, de castells de focs, de motoret...Als nostres 25 anys de fer colla. Potser la Magdalena 2015, no serà diferent a la resta de les altres 24 que hem viscut plegats, però el temps ens ha ensenyat que qualsevol motiu (alguns en diuen excusa) és bo per celebrar. Com podreu imaginar i alguns de vosaltres constatar, amb 25 anys d’existència, Els Magres ens hem fet grans i hem crescut (que no sempre és el mateix); alguns, fins i tot, han nascut i un, per desgràcia, ens va faltar (un bes, Roberto allà on estigues)...I també, com us podeu imaginar ens les hem vistes de tots els colors i no tot han sigut alegries. 25 anys donen per molt, però al mateix temps, passen en un instant i si alguna cosa hem de destacar a la celebració d’aquestes noces d’argent és que ací estem tots junts de nou, un any més, per festejar que ja el Dia és arribat. I per no perdre el costum, aprofitem aquesta primera pàgina del nostre llibret per cridar tots junts ben fort: Magdalena! Vitol.

SALUTACIÓ

SEGUIM I SEGUIREM

Laura Alegre

El vi de l’esperança, el vi dels sacrificis, l’esperança rompuda, plantar cara a la vida. Vicent Andrés Estellès A tu, Roberto, que vas anar-te’n a buscar la lluna quan encara no era l’hora...

eguim i seguirem… Aquest any 2015 estem de celebració i és que cada any no és compleixen 25 anys de colla. Qui ens ho havia de dir… Vam començar a caminar pels volts de 1990 amb poques i senzilles pretensions, viure i fer festa. Les nostres inquietuds eren mantindre vives les tradicions de Castelló reivindicant les seues arrels, des de baix gaudint de la festa del poble i per al poble. Recorde aquell Nadal en què al voltant d’una taula vam decidir que seríem una colla. Qui ens anava a dir que arribaríem als 25 anys i que seguirem amb les mateixes, o més ganes, de fer les mateixes coses que durant els nostres inicis. No tot han estat flors i violes… hem patit alguna crisi, l’adolescència,

algun fet tràgic com aquell abril en què Roberto se’n va anar de vacances... però com bé escrivia Estellés passa el temps i passa la vida…i hem aprés que no hi ha res que el temps no cure. La idea bàsica era fer una colla per pujar a la Magdalena, per nosaltres engalanar en quatre branques de matisa el motoret i anar a la Magdalena era ja era tot un repte. El vell motocultor Dolz de l’agüelo era la nostra gran carrossa quina il·lusió ens feia!! Els caps de setmana previs a les festes baixar a l’alqueria i pintar, arreglar fils, frens... Com a colla familiar que som, el nom, tots el vam tindre molt clar i indiscutible, orgull de genealogia i orgull de ser de soca, Colla El Magre per retre humil homenatge a les nostres

generacions que ja no hi són. Malnom del Raval, història viva dels nostres temps. Des que vam començar com a entitat festera hem fet moltes passes. A nivell intern; a banda de fer-nos més vells hem treballat per consolidar la tasca que les colles fan i que tinguem el lloc que ens correspon en la setmana de les nostres festes. Som soci i membre fundador de la Federació de Colles de Castelló i participants en la redacció dels seus primers estatuts. A més, també, col·laboradors de l’edició del llibre. Al voltant del nom de les colles i en la Revista Plaça Major. També vam col·laborar en la recuperació de la Tornada de la Romeria. Un any que guardarem sempre en la memòria, va ser un que vam baixar en el nostre carro dos grans mestres de la nostra cultura, Matilde Salvador i Vicent Pau Serra i Fortuño que per desgràcia ja no podran tornar a pujar. Durant els primers anys, com a colla, vam aficionar-nos molt a la música popular i tradicional, vam aprendre a tocar la dolçaina i el tabal per amenitzar les vetllades i jornades festeres. Anys més tard, vam entrar a

la Colla de Dolçainers i Tabaleters El Soroll. I amb l’excusa de tocar amb ells, i com a excusa per convidar els nostres companys músics, vam instaurar allà pel 1994 el sopar de divendres nit. Un gran sopar de germanor en què el menú es composa de magre amb tomata. Han passat anys, 25 ja!!, però el sopar de divendres (amb canvi de format) es manté i ens agrada molt poder convidar veïns, amics i coneguts a casa nostra. Per circumstàncies de la vida, temps, feines i altes quefers ja no assagem ni toquem massa però ens permetem traure-li la pols als instruments durant la Magdalena. Altres neguits que vam encetar amb molta il·lusió, amb algun any de decadència, és l’edició anual del nostre llibret. Vam començar l’any 1998 amb una edició senzilla i molt casolana i este 2015 ja podem comptar 17 edicions…Temes diversos del nostre poble, de la nostra terra, llengua, cultura són aspectes que ens inquieten que fan que any rere any ens posem a investigar i a escriure. Per nosaltres, el llibret és dignificar una parcel·la del nostre patrimoni des d’una visió que s’aprope a les festes i a la vida dels valencians. Cal destacar que participem en el concurs per la Promoció i ús del Valencià de la Generalitat i en el concurs de la Junta

SEGUIM I SEGUIREM

10 de Festes. És un orgull haver aconseguit 15 guardons al millor article inèdit sobre temes locals de les festes i la seua evolució. A poc a poc, hem anat però fent-nos grans i les ganes de fer coses han anat més enllà, sempre amb l’ajut de la Fundació Dávalos-Fletcher de Castelló que sense el seu suport i el del nostre amic Jovi no hagués estat possible... Però com que la Colla El Magre a més de ser una gran família és una entitat cultural i ens ho creiem tenim més vida que la setmana de la Magdalena. Durant la resta de l’any també intentem fer activitats o celebrar altres festes pròpies de Castelló com per exemple mantindre vives les festes d’Agost a l’alqueria. Podria obviar-les però com que és un any de celebració enumeraré algunes de les activitats culturals que hem dut a terme i de les quals ens han servit per aprendre molt més sobre Castelló i de ben segur que no deixarem de fer-ne més: - Teatre Valencià amb els Mestrets (1999) - Cant d’estil (2001) - Clavaris de Sant Roc (20032007) - Taller de jota i dansà 2004 - Taller de Bolero el 2006

- Tallers pastes típiques del Raval, pastissos, primes i rotllets en dues edicions al Forn del nostre amic i membre de la colla Joan Miravete (2011 i 2013) - Taller de “topos” febrer de 2015 La cosa s’ha anat fent gran, ara ja som 4 generacions els iaios, els germans, els cosins , i els menuts que ens alegren la vida Lluna, Aina, Sergi i Balma a més d’amics i agregats que hem adoptat a la Colla com si de la família es tractara. Hem crescut molt i hem anat instaurant activitats a la vida de la colla que ja són tradició. Parle ja de la setmana de Magdalena. Començaré per divendres previ a dissabte, la nostra pròpia de la festa la vespra. En què inaugurem el Cau, campament i lloc de trobada per tota la Setmana. Divendres toca diana a les 19h aproximadament, ens trobem, punxem el primer barril de cervesa i encetem el pernil, comencen les converses, entre cacau i tramús, si te’n recordes d’aquell any... Si este any estrenem roba, si tal llibret és molt original....i acabem amb la muntà del cadafal per veure el Pregó dissabte i la resta de desfilades.

Dissabte de Magdalena ja és tradició quedar promptet per baixar a l’alqueria a buscar el carro, mentre la secció culinària preparem l’abaetxo i les sardines de bóta, pebrera i amanides de ceba tendra per posar el cos ja en alerta que ja ha arribat la Magdalena. Anem a la mascletà i al Mesó del vi i, per continuar el dia festiu-gastronòmic, el ja tradicional putxero de l’agüela Rosario. I després, com mana la tradició, cadafal i gaudir del Pregó sense descuidar-nos les figues albardades acabadetes de fer ... Picar alguna cosa més, sopar lleuger i castell de foc per rematar el dia. Si ens queda una miqueta d’energia ens deixarem caure per alguna orquestra però a dormir d’hora que el dia següent és el dia gros. Diumenge anirem a per les canyes i farem figa i traguet... els últims anys esmorzem al Cau i després agafem camí cap a la Magdalena amb una visita a l’ermita de St Roc de la Donació, en arribar dinem i fem la tornà fins al Forn del Pla, on de nou, fage fred o bon temps agafem bon lloc al cadafal per veure la desfilada de les gaiates. Dilluns participem en el Pregó infantil, és el dia dels nostres xiquets i ja la setmana es va tranquil·litzant fins dijous que ja tornem a tindre més activitats

i arribem al cap de setmana acabant les existències. Vaig tallant perquè la nostàlgia i les ganes de festa s’apoderen del meu estat d’ànim i si comence a donar detalls omplirie tot el llibret.... Diuen que avui que és Blue Monday, estadísticament el dilluns més trist de l’any, però poc m’afecten a mi estes coses, jo estic il·lusionada per què ja s’apropen les nostres festes. El llibret i les prèvies comencen ja a tindre data i enguany tenim alguna cosa més a celebrar. Com ja he esmentat aquest 2015 estem d’aniversari, 25 anys de colla, 25 anys de feina i festa... per tant la nostra edició també volem que lluisca una miqueta més. Un any especial amb una edició que girarà al voltant de dues temàtiques. D’una banda, comptaren amb felicitacions que amics i gent del món de la festa ens han fet arribar amb motiu del nostre aniversari. I, d’ altra banda, la temàtica escollida per aquest any són els licors espirituosos, dedicant una part important del nostre llibret a la Indicació General Protegida (IGP) Vins de la Terra de Castelló. De la qual hem fet una recerca sobre què és. Hem contactat amb els cellers que la formen i hem aprés a estimar el vi com un regal de la nostra terra. Una altra senya

SEGUIM I SEGUIREM

12 d’identitat que ens fa diferents a altres territoris i que ens dota d’un caràcter propi. Hem trobat moltes diferències de maneres de fer, però un denominador comú lliga tots els productors: l’aposta ferma per la qualitat. Els vins de Castelló reconeguts i que necessiten de la publicitat i d’una política real d’ajuts, de reconèixer la producció pròpia, de proximitat i de qualitat és possible. Un record del passat, renovat en el present i un producte reconegut pel futur. No puc defugir del poema del gran Vicent Andrés Estellés que parla del vi i que va musicar el mestre Ovidi Montllor, que mereix també homenatge ja que fa 20 anys que ens va deixar. Un vi del poble esperances fixades en el futur:

amb

No podia faltar el vi damunt la taula. Una solemnitat, un ritu que venia des de la nit: el vi encenia la taula, encenia la casa, encenia la vida. Una vella litúrgia el posava a la taula. Una vella litúrgia nocturna, inescrutable, encenia la sang, palpitava en els ulls. Una solemnitat, un ritu que venia des de la nit, la nit febril de la caverna. El vi begut, en casa, a l’hora de menjar.

S’oficiava el vi, lentament i greument. Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts. Un tros de ceba crua, un rosegó de pa, i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres, begut solemnement, l’aliment de la còlera, el vi o sosteniment de l’afany o la ràbia. El vi de l’esperança, el vi dels sacrificis, l’esperança rompuda, plantar cara a la vida. Per què anar a buscar vins fora si ací tenim un producte excel·lent fet amb il·lusió i amb estima? Hem aprés moltes coses amb aquest llibret i a la Colla El Magre ens hem marcat un nou objectiu: aprendre a valorar els vins de la nostra terra. Des d’ací volem felicitar i encoratgem els productors de vi de Castelló a seguir treballant en la direcció que ens han explicat i comentat. Per nosaltres ha estat un descobriment que volem publicitar i una bona excusa serà durant la setmana de Magdalena visitar el Mesó que aquest 2015 organitzen els cellers de la Indicació Geogràfica Protegida. Si volem anar més ennlà sobre la IGP, hem de saber que la Conselleria d’Agricultura de la Generalitat

Valenciana va crear la Indicació Geogràfica Protegida (*IGP) Vins de la Terra de Castelló per a aquells vins obtinguts íntegrament de raïms produïts a l’àrea de producció constituïda pels terrenys aptes per a la producció de raïm de vinificació que es troben dins de les subzones de l’AltoPalancia-AltoMijares, (Altura, Almedíjar, Aranyel, Azuébar, Castillo de Villamalefa, Chóvar, Cortes d’Arenós, Xèrica, Ludiente, Montant, Sogorb, Soneja, la Pobla d’Arenós i Sucaina), (Sant Mateu, Albocàsser, Atzeneta del Maestrat, Benassal, Canet lo Roig, Catí, Cervera del Maestrat, Xert, Coves de Vinromà, Culla, La Jana, La Salzadella, Sant Mateu, Sant Rafel del Riu, Tírig, Traiguera i Alcalá de Xivert), Les Useres-Vilafamés, (Benlloc, Cabanes, Les Useres, la Serra d’en Galceran, la Vall d’Alba, Vilafamès i Vilanova d’Alcolea)... Respecte a les varietats de vinya establertes per elaborar els vins pertanyents a la IGP es recomana les varietats negres bobal, cabernet sauvignon, garnatxa tinta, garnatxa tintorera, merlot, monastrell, pinot noir i tempranillo i s’autoritza la utilització de bonicaire i syrah. Quant als copatges blancs es recomana la chardonnay, malvesia, merseguera i moscatell d’Alexandria, planta fina de Pedralba i macabeu, i s’autoritzen les airén, planta nova, sauvignon blanc, tortosí i verdil.

La graduació alcohòlica natural mínima autoritzada és d’11 graus per als blancs i rosats i de 12 graus per als vins negres. Data de la seva publicació en el B.O. 27/09/2004. Aquesta informació s’ha extret del web que explica la IGP de la Conselleria d’Agricultura. En el nostre llibret de la Magdalena 2015 podreu consultar sobretot quins cellers hi treballen, què estan fent i quins productes ens ofereixen. Però no sols de vi parlem sinó que també hem fet un repàs pels licors més importants del País Valencià, centrant-nos en alguns d’ells. A més també hem traspassat fronteres i hem viatjat a Itàlia i a Finlàndia per poder conèixer de primera mà que beuen per allí. I, com a remat de la primera part del nostre llibret el clàssic article inèdit que no pot faltar, que enguany porta per títol Tota una Vida i tracta sobre els 70 anys de celebració de les festes de la Magdalena amb el format actual. I això és tot que no és poc! Un any més, i amb voluntat de continuar fent camí, teniu a les mans el resultat de mesos de treball, recerca i visites per ampliar els coneixements sobre els nostres orígens i les nostres festes. Que tingueu totes i tots unes molt bones festes de la Magdalena.

SEGUIM I SEGUIREM

CASTELLÓ TERRA D’EXCEL·LENTS VINS

Ismael Sanjuán Monzonís. President de la IGP Castelló

.- Introducció Com pràcticament a tot el territori nacional, en Castelló, el cultiu de la vinya i l’elaboració del vi es remunta als segles VII – V a.c. Fenicis i grecs ens van dur els primers coneixements vitivinícoles, però va ser durant l’època romana quan es va iniciar la conquesta de la vinya i el vi a les terres castellonenques, cultivant-se raïm en tota la província. Del segle XVI al XX es van aconseguir grans produccions i famosos vins com el Murviedro, en la zona Palància – Millars, i el Carló en el Maestrat. Això no obstant, al s. XX es va trencar aquesta llarga trajectòria d’esplendor productiu i de potent comerç. Dos esdeveniments històrics van relegar a pràcticament restes inapreciables els bons vins que des de l’època romana s’havien elaborat a Castelló. El primer, va ser una plaga

tan devastadora com la tristesa del taronger, ja que quan l’insecte afectava a la vinya en molt poc de temps moria. Era la fil·loxera, que va entrar l’any 1902 a la província per diversos punts, i en 1917 ja havia acabat amb les vinyes. Sols els híbrids productors directes, el Senyorito i l’Edo resistien al destructor insecte. Aquestes varietats es cultivaven en 1950 sobretot al Maestrat, on hi havia fins 5.300 hectàrees. Al voltant de 4.500 famílies tenien aquests cultius com a principal o exclusiva font d’ingressos. Però, i aquest és el segon colp, a la viticultura castellonenca, la Llei de l’Estatut de la Vinya, del Vi i dels Alcohols, publicada l’any 1971, va prohibir la plantació i venda d’aquestes varietats de vinya i el consum de vins produïts per les varietats híbrides. En conseqüència, a la nostra província, durant casi 30 anys, ens vam quedar pràcticament, sense vins de

la nostra terra. 2.- Nova figura de qualitat: creació de la IGP Castelló. Als voltants de l’any 2000, alguns agricultors de la província van pensar que la viticultura podia ser una bona opció agrícola com ho va ser durant els segles XV al XX amb els quantiosos i famosos vins de la nostra província el Murviedro en la zona del Palància i Millars i el Carló en el Maestrat, tal i com havíem assenyalat anteriorment. La il·lusió d’un xicotet grup de viticultors i la direcció i ajuda de la Conselleria d’Agricultura, van fer possible que l’any 2003 es creara i reglamentara la Indicació Geogràfica “Vins de la Terra de Castelló”. Aquesta figura de qualitat designa els vins obtinguts íntegrament de raïm produït dins de l’àrea composada pels terrenys aptes per a la producció de raïm de vinificació ubicats dins de les tres subzones vitivinícoles denominades Alt Palància – Alt Millars, Sant Mateu, i Les Useres – Vilafamés. Recentment, amb l’adaptació a les normes de la Comunitat Europea la denominació dels vins de la província de Castelló és Indicació Geogràfica Portegida Castelló (IGP Castelló). 3.- Els nostres excel·lents vins. Actualment els bodeguers de la IGP Castelló dediquen cada vegada més terreny al cultiu del raïm, produeixen més vins i la qualitat d’aquests és cada vegada major. Avui, ja tenim excel·lents vins de la nostra terra emparats per la figura de qualitat IGP Castelló. A dia d’avui, els vitivinicultors de la IGP Castelló cultiven un poc més de 220 hectàrees de vinya, en les quals es donen cita per elaborar els seus excel·lents vins varietats tan postres com: Macameu, Monestrell; Merseguera, Bonicaire, Tempranillo, Garnatxa, Moscatell i Verdil; i, altres millorants tant famoses com Cabernet, Chardonnay, Merol i Syrah, entre d’altres. A Castelló ja ens ofereixen els seus vins 12 cellers de la IGP Castelló, que elaboren aproximadament tres milions de litres de vi i comercialitzen més de 500.000 botelles. Fins 50 referències o marques diferents de vins de la IGP Castelló recorren la nostra província, part del territori nacional i arriben

inclús fins a Alemanya, Estats Units, Anglaterra i com no, la Xina. 4.- Què és la IGP Castelló? Una Indicació Geogràfica Protegida, IGP, és, en teoria, el pas previ a una Denominació d’Origen, DO. En la pràctica, les dues figures de qualitat tenen els mateixos objectius i persegueixen les mateixes finalitats. En concret, la IGP Castelló, és un òrgan autònom, imparcial i independent, sotmès a la legislació valenciana, a l’ espanyola i a la comunitària. Així mateix, és una garantia de qualitat i seguretat dels nostres vins. 5.- Objectius de la IGP Castelló. En tant que organització que s’ocupa de la vitivinicultura castellonenca, treballa en la defensa i valoració d’aquest producte alimentari i agrícola que és el nostre vi; protegeix contra imitacions i usos il·lícits als vins de Castelló; vela por la millora i el rigorós control de les varietats de vinyes i de l’elaboració dels nostres vins; garanteix l’excel·lència del vi de Castelló; i, és la responsable dels rigorosos controls de qualitat químics i organolèptics que han de superar els vins que ostenten el logotip IGP Castelló. 6.- El logotip IGP Castelló Tota botella de vi que porta el logotip IGP CASTELLÓ ens garanteix: 1.- Que las vinyes estan en la província de Castelló 2.- Que las vinyes son cultivades segons bones pràctiques agrícoles 3.- Que el vi procedeix sols del raïm d’aquestes vinyes i ha estat elaborat, ha nascut, en una bodega establerta en Castelló, que compleix totes les normes sanitàries i fiscals. 4.- Que el vi d’aquesta botella compleix amb els paràmetres químics certificats per un laboratori acreditat. 5.- Que el vi ha superat una cata organolèptica realitzada per cinc experts en percepcions sensorials de reconegut prestigi en Castelló. En definitiva, els vins de la IGP CASTELLÓ són collita de les nostres terres, són el fruit del treball dels nostres paisans vitivinicultors, contribueixen al manteniment del nostre paisatge i el nostre territori, i són els nostres excel·lents vins de Castelló.

CASTELLÓ TERRA D’EXCEL·LENTS VINS

BODEGA ALMARÓS Laura Alegre

Propietari: Família Sales- Marco Ubicacions: Paratge Natural de la Devesa de Soneja, als peus del Parc Natural de la Serra d’Espadà i a tan sols 30 quilòmetres de la Mediterrània. Any de Creació: Van començar a plantar les vinyes el 2006. Cultivades hectàries: 4 hectàrees Vinyes: les varietats plantades són un 70% de Cabernet Sauvignon, un 15% de Merlot i un 15% de Tempranillo. Rendiment Màxim per vinya: 1,5 - 2 kg. VICENTE SALES 689 315 102 www.bodegaalmaros.com

Producció: 15,000 botelles d’una bona anyada. La collita de 2014 ha estat nefasta tindran una baixada de producció considerable. Vins elaborats: Val d’Almarós, compost per un 80% de Cabernet Sauvignon i 20% Merlot i un toc de tempranillo. Es caracteritza pel color vermell cirera amb matisos.

El Celler Almarós és veu

de lluny que és un somni fet realitat: l’estima pel vi i per la terra. Un jove projecte familiar amb l’objectiu que el seu vi sigue agradable al paladar i que agrade a tothom. L’objectiu d’Almarós és transmetre mitjançant el treball, la dedicació pel conreu tradiconal de la vinya a Castelló així com la conservació de la natura i l’art de l’enologia a tots els seus nivells. La idea és fomentar la cultura del vi a les terres de Castelló, destacant la qualitat de les vinyes. Destaquem de la visita com Vicent, ens explica les tècniques viticultores que utilitzen ja que estan

basades en el principi de respecte mediambiental màxim, recolzat amb noves tecnologies i seguint principis biodinàmics. A més, basen el seu calendari d’activitats amb les influències de la lluna i dels planetes. El celler, com ja esmentàvem abans, és de construcció nova amb una principal voluntat d’assegurar el control dels processos enològics i sanitaris. Per concloure, volem comentar un altre aspecte a tindre en compte és que tot el vi que produeixen és vi flor, vol dir, que és un vi sense premsat. Vi de proximitat on tot és quilòmetre zero, fins i tot els fem que abonen la terra! .

BODEGA ALMARÓS

rribem a Soneja un dissabte de desembre, no fa massa fred i a més llueix un sol espectacular, ens espera Vicent Sales al seu celler situat al polígon industrial. Ens ha preparat una visita a les vinyes i després la corresponent ruta pel Celler. Veurem les instal·lacions i tastarem el seu vi.

BODEGA FLORS Jaime Romero Martínez

Propietari: Vicente Flors Martí. Ubicació: Partida Pou d’En Calvo, 12118, Les Useres, Castelló. Any de Creació: Societat en 2008, primer any al mercat en 2009. Hectàrees cultivades: 3,5 hectàrees. Vinyes (varietats): Tempranillo, Monastrell, Cabernet Sauvignon, Garnatxa. Rendiment màxim per vinya: 1,5 - 2 kgr. Producció: 10.000 – 15.000 botelles per any VICENTE FLORS MARTÍ 671 618 851 www.bodegaflors.com

Vins elaborats: Clotàs, Clotàs de Monastrell, Flor de Taronger, Flor de Clotàs, Dolçet de Clotàs. Premis/mencions: No és partidari de concursos.

Els seus inicis foren a principis del s. XIX, on l’avi matern de Vicente Flors, propietari de la bodega, va començar amb el negoci. Però el celler que coneixem actualment no sempre s’ha dedicat a la producció i venda de vi, ja que va haver un període de temps en el qual el raïm es venia directament a la cooperativa i no va ser fins que Vicente es va ficar al cap les vinyes, que es va tornar a fer vi. En un entorn natural, rodejat d’ametllers i oliveres està situada la vinya, on per respectar el medi ambient es practica una agricultura sostenible, una agricultura sostenible que té com a peça més important: l’atenció al bagot de raïm.

El Clotàs és el primer vi que

van etiquetar i va comptar amb un gran reconeixement en la província, i gracies a açò es van animar a continuar treballant per poder oferir més productes de la nostra terra. Altre vi que cal mencionar és el Clotàs Monastrell, ja que està elaborat amb les vinyes més velles de la varietat monstrell. L’últim vi que han tret al mercat és el Dolcet de Clotàs, un vi naturalment dolç, és a dir sense sucres afegits, a partir d’un sobremadurat de raïm monstrell i garnatxa, que compta amb una producció limitada de 1400 botelles. Una de les curiositats de les etiquetes de les botelles de vi ,és que provenen de quadres que ell encomana especialment per al celler, però a l’etiqueta no ix l’obra sencera sinó una part que s’elegeix amb molta cura. El treball fet amb dedicació i vocació, sempre dóna bons fruits, aquest és el cas de bodega flors, una bodega dirigida per un home amb amor per la vinya i pel que fa.

BODEGA FLORS

isitant el celler més antic de Castelló, vam ser conscients de la dedicació i l’esforç familiar que ha de fer-se per conservar unes vinyes de més de 70 anys, vinyes que han anat passant de generació en generació fins arribar a l’actualitat.

BODEGA LES USERES Lledó Alegre Zurano

Propietari: S.A.T Nº 3.201 “El Salvador” (Societat Agrària de Transformació) Ubicació: Seu social: Carrer Nou, 23 – 12118 Les Useres (Castelló). Celler: Ctra. Vall d’Alba – Les Useres, S/N – 12118 Les Useres (Castelló) Any de Creació: 1960 Hectàrees cultivades: 135 Vinyes (varietats): Negres: Tempranillo, Cabernet Sauvignon, Bonicaire, Monestrell, Garnatxa, Merlot y Syrah ) Blanques: Macabeu Chardonnay . Rendiment màxim: 8.000 KG/HA. Producció (en botelles): 250.000 BODEGA LES USERES S.A.T. 964 76 00 33 www.bodegalesuseres.es

Vins elaborats: 86 Winegrowers Tempranillo Cabernet Sauvignon (negre), Route 33 Tempranillo Bonicaire (negre), Route 33 Macabeo Chardonnay (blanc) Route 33 Bonicaire Garnacha (rossat), L’Alcalatén (negre). Premis/mencions: Medalla de plata en Hong Kong; Medalla d’oro en Quebec ambos amb 86 Winegrowers Tembranillo Cabernet Sauvingnon.

a verema, amb treball i sobretot perseverança fins a aconseguir un producte que, a poc a poc, han anat trobant una personalitat pròpia en sabor, color i aromes. Si es parla d’aquestes planures de l’interior de la província de Castelló, es parla d’una terra de sòls argilencs, calcaris i al·luvials, situats en altituds entre 200 i 500 metres sobre el nivell del mar. Però a més, es tracta d’una zona de Castelló sotmesa a temperatures extremes, escasses pluges i pròxima a la mar Mediterrània, factors que incideixen en la vinya. L’Alcalatén és una comarca amb un microclima especial que permet el cultiu no solament del raïm sinó també d’altres productes agrícoles com cereals, a més del creixement d’oliveres mil·lenàries i garroferes, precioses pinedes i oloroses muntanyes. Bodega Les Useres comercialitza actualment tres marques: “86 Winegrowers”, “Route 33” i “L’Alcalatén”. Encara que majoritàriament es comercialitzen en el mercat provincial i nacional, bona part de la seua producció ja es destina a mercats exteriors del centre i nord d’Europa i Amèrica del Nord on s’estan intensificant les relacions comercials i on dia a dia s’incrementa l’interés per aquests vins produïts en una xicoteta, preciosa i entranyable localitat de l’interior de Castelló: Les Useres.

BODEGA LES USERES

odega Les Useres va nàixer amb la finalitat de transformar el raïm procedent de petits productors locals i de poblacions veïnes, que pretenien així millorar la qualitat dels vins produïts i defensar junts uns millors preus pel fruit del seu treball. Per açò, i amb les seues pròpies mans, van començar a alçar el celler l’any 1961. 86 viticultors de la comarca de l’Alcalatén, a Castelló, es van unir pel somni comú: fer un bon vi en la nostra terra. Aleshores tenien pocs recursos però comptaven amb alguna cosa que els empentava cap a avant, la seua passió per la terra i pel vi. Anys després va tenir lloc un fet amb enormes conseqüències per a la viticultura de la província de Castelló, ja que la majoria de la vinyes eren híbrides i van ser arrancades en entrar en vigor el Decret 855/1972, que prohibia la comercialització del producte d’aquests ceps. Els socis de Bodega Les Useres, majoritàriament, van ser una excepció dins de l’arrencada generalitzada de la vinya en la província i van reconvertir les vinyes plantant varietats de qualitat. Posteriorment, a la època dels anys 90, van construir noves instal·lacions per adaptar-se als temps actuals. La qualitat dels seus vins ha anat adquirint-se any rere any, verema

BODEGA MAS DE RANDER Tomàs Alegre i Segarra

Propietari: Juan Domingo Tárrega Ubicació: Ctra. Torreblanca-Vilanova (cv 145) Km 2, 12596, Torreblanca, Castelló. Any de Creació: 2006 Hectàries cultivades: 25 ha. Vinyes (varietats): Cabernet Sauvignon, Merlot, Syrah, Monastrell, així com diferents varietats de Moscatell; Alexandría, Hamburg i gra menut. Rendiment màxim per vinya: de 1.5 a 2 quilògrams Producció: 60.000 unitats de vi de temporada, 150.000 unitats de vi de criança (en barriques de roure francés principalment) i 10.000 unitats de mistela de moscatell. Vins elaborats: Syrah, Temps, Mistela Tinta, Mistela Tinta Roure. JUAN DOMINGO TÁRREGA 964 302 416 www.masderander.com

Premis/mencions: Asucap:2013 Categoria del Ví: Negre fins 6 mesos de Criança, Premi medalla Plata, Vi: Temps Categoria del Ví: Especials Premi medalla Or, a la mistela: Mas de Rander Tinta

Al capdavant, Joan Domingo Tàrrega, un home enamorat del seu treball i amb una passió extrema quan parla del seu vi. Llaurador de fet i per herència, benicassimero de naixement, sempre ha estat entre taronges i vinyes, raïm i tarongers. Com se sol dir, de casta li ve al llebrer, perquè ja el seu pare i abans el seu iaio i abans… ja cultivaven raïm moscatell en les terres de Benicàssim, exportant-lo tant a nivell nacional, com estranger. I com abans no es tirava res, del sobrant o “runa”, es feia la mistela, costum molt arrelada, ja que en quasi totes les cases no faltava el tonell de

mistela. Fa uns anys, junt amb son pare, que Déu guarde en glòria, va iniciar un projecte, o com ell ho defineix, un boig va fer realitat un somni, un somni que era la recuperació de la viticultura en les terres de Castelló.

La seua il·lusió haguera sigut

crear el celler en el seu poble natal però les circumstàncies el van portar fins a Benllonc, encara que això sí, el més prop possible al mar, per a imprimir als seus vins eixa aroma a Mediterrani. Com diu el seu decàleg, els tres factors principals amb la vinya i el vi són la paciència, la paciència i la paciència, no es pot crear un celler de la nit al dia, i replegar els seus fruits amb abans d’hora, tot és pausat i harmoniós, i conseqüència d’un procés d’aprenentatge, acumulació de coneixements i treball dur. Aprenentatge dut a terme durant diversos anys en el celler El Celleret de les Useres, on el treball diari va donar

BODEGA MAS DE RANDER

l celler Mas de Rander està ubicat al terme de Benlloc, en els contraforts muntanyosos més pròxims al mar, en el tossal dels Randers, on es troba la finca, el celler i el vell mas que dóna nom al celler, nom provinent de les antigues arts de manufacturar randes (els pals de fusta per fer boixets).

BODEGA MAS DE RANDER

24 els coneixements per a la posterior evolució cap a un tipus celler, que com bé diu, es pot millorar en algun aspecte, però del que és sent tremendament orgullós. Coneixements adquirits durant anys, el gran equip humà amb el suport del respectat enòleg Michel Poudou, encarregat del disseny i

monitorització dels vins de Mas de Rander, han portat a este celler a ser un dels punters en l’elaboració de vins en les terres de Castelló. Junt amb altres cellers de la província agrupats sota la denominació IGP, indicació geogràfica protegida de viticultors i cellerers de Castelló, s’està duent a terme un gran esforç i treball, per a aconseguir per fi, l’anhelada DO, denominació d’origen, punt d’inflexió en els vins de la terra, i la qual, si no hi ha cap contratemps, serà realitat en un termini d’any i mig o dos anys. Compromesos amb el medi ambient, tot el concepte de celler,

englobant des del cultiu de la vinya fins al seu embotellat, es realitza dins d’uns paràmetres, com l’agricultura ecològica, el reciclatge de tots els subproductes, sòlids i líquids, etc., que els han portat a distingir al celler amb la “Certificació de Producció Integrada”, un reconeixement de prestigi internacional de qualitat que garanteix la sostenibilitat mediambiental de la producció. L’elaboració dels vins naturals, implica que tot el procés esta lliure d’additius i productes químics fins a l’últim detall, seguint els protocols de l’agricultura ecològica en la criança de la vinya, fermentació espontània no utilitzant rents ni altres substàncies, etc., inclús la neteja de les instal·lacions es realitza amb vapor d’aigua exclusivament, tenint així la certesa que el que hi ha dins d’una botella de Mas de Rander, és exclusivament el provinent del seu raïm. Dins de la producció dels caldos naturals del celler, centrada en vins negres i mistela, destaca sense cap

dubte pel seu color roig l’elaboració de la mistela tinta i la mistela tinta roure, a partir de les varietats moscatell d’Hamburg (negre), moscatell d’Alexandria (blanc) i moscatell de gra xicotet, fruit, segons ens comenta Joan, d’un error: tot va començar amb les proves per a l’elaboració d’una mistela amb diferents moscatells per aconseguir l’adequat, quan per casualitat, el seu

oncle, va barrejar, per a la seua retirada, caldos de moscatell d’Hamburg amb moscatell d’Alexandria, deixant-ho a un costat, procedint els caldos a macerar, i a l’observar el color que anava adquirint van decidir que continuara macerant, ajustant-ho a posteriori fins al que coneixem hui com la mistela tinta. Després de diversos anys de lluita contínua, el somni de la bogeria, comença a donar el seu fruits i com en tota persona de cul de mal seient, els projectes de futur comencen a rondar-li pel cervell i a acumular-se, començant pel fet de donar a conèixer els vins que s’elaboren a la població en general i que el vi de la nostra terra puga arribar

a qualsevol consumidor en qualsevol tipus d’establiment, siga supermercat, restaurant, vinoteca, etc., seguint amb el cultiu de vinya de la varietat picapoll per a l’elaboració de vins blancs, o la recuperació i elaboració del vermut, producte que en temps passats, no molt llunyans, era, ja no sols per la beguda en si, tot un acte social que aconseguia reunir al voltant d’un vermut a un grapat de amics o famílies.

Sol, Mediterrània, taronges i vi han creat en este racó dels terres de Castelló una gran combinació per a produir uns dels vins més apreciats. Sense dubte el somni de Joan Tarrega està més que complit, però, com ell diu: no es pot parar! Sense deixar de tindre els peus a terra, cal mirar cap al futur! Futur que com altres viticultors de la província cada vegada pareix que estiga més clar.

BODEGA MAS DE RANDER

BODEGUES I VINYES BARON D’ALBA Lledó Alegre Zurano

Propietari: Sergio Garrido Marco Ubicació: Clos d’Esgarracordes, partida Vilar la Call 10, 12118 Les Useres (Castelló) Any de Creació: 2001, primer any al mercat 2009. Hectàries cultivades:15 hectàries Vinyes (varietats): Negre: cabernet sauvignon, garnatxa, merlot, monastrell, pinot noir, syrah i tempranillo. Blanc: macameu, moscatell d’Alexandria, viognier. Rendiment màxim per vinya: 1,5- 1,75 kg. Producció: 70.000 botelles/any. Vins elaborats: Clos d’Esgarracordes Tinto Crianza 2009, Clos d’Esgarracordes tinto Barrica 2012. Clos d’Esgarracordes Rosado 2013, Clos d’Esgarracordes Blanco 2013, Clos d’Esgarracordes Pelegrí 2011, Clos d’Esgarracordes Dolç de Glòria 2012, Clos d’Esgarracordes GEWÜRZTRAMINER 2013, Clos d’Esgarracordes Llevant Blanc 2013.

SERGIO GARRIDO 608 032 884 www.barondalba.com

Premis/mencions: Criança: medalla de bronze a Challenge International du Vin 2010; medalla de plata a Concours Mondial de Bruxelles 2011; medalla de plata a International Wine Challengue Catavinum 2011; medalla bronze a Chalennge International du vin 2012. Barrica: millor vi de Castelló 2012; medalla d’or a Gilbert & Gaillard, Francia; 90 punts Peñin 2015 (el vi de Castelló més ben valorat de la història a nivell nacional) Blanc: medalla d’or Gilbert & Gaillard, 2013. Certificat sistema integral de qualitat turística en destí (SICTED) Empresa turística de serveis complementaris de la Comunitat Valenciana Certificat de qualitat Bureau Veritas Membre (president) de la ruta del vi de Castelló Membre de Castelló ruta de sabor (Diputació) Membre de l’Associació de producte local km 0

Tot va començar quan els besavis i avis de Sergio Garrido (el propietari) cultivaven vinyes i obtenien vi en la “Basseta”, una pedania familiar situada entre Vilafamés i la Barona. I, quan a ell li haguera tocat heretar la tradició, Espanya va entrar en l’actual Unió Europa, organisme que va prohibir el cultiu de vinyes híbrides i va obligar als seues propietaris a arrancar-les. Va ser en aquest moment, quan no sols en aquesta pedània sinó en molts llocs de la comarca es van perdre les plantacions i els antics llauradors van canviar els seus oficis. Sergio sempre havia desitjat fer vi, i per això va comprar una finca i dos vinyes velles al pla d’Useres per començar a fer vi a nivell de hobbie, però a poquet a poquet va anar formantse, adquirint coneixement d’enologia, i finalment, l’any 2009 es va donar d’alta i va eixir al mercat. La finca on es troba la bodega és la finca del mas d’Esgarracordes, construït uns 120 anys enrere, mas que rep el nom del seu antic propietari, que tocava les campanes a l’església

de Les Useres i de tant que les tocava esgarrava les cordes. L’altra part del nom, Clos, vol dir una finca tancada on dins hi ha vinyes. I de la unió dels dos elements va nàixer el vi i el seu nom: Clos d’Esgarracordes. La finca es troba situada d’una banda als peus del Penyagolosa i per l’altre costat està abocada a la Mediterrània. I és una finca amb molta grava, ja que baixen les aigües fluvials provinents del Penyagolosa fent un terreny de sedimentació al llarg dels anys amb molt de calci i grava que li dóna peculiaritat al vi. Des del celler es parteix de la filosofia que preservar l’entorn és molt important: s’ha de ser respectuós amb el medi ambient i, per això, Barón d’Alba està dins de l’associació “Wineries for Climate Protection”, per anar reduint les emissions de CO2, perquè com Sergio diu: “el vi se fa a la vinya, i per tant, si no cuides la terra i les vinyes no tens res”. Barón d’Alba és un celler en creixement, que experimenta amb nous productes i els intenta traure al mercat com en el cas del vi dolç natural, fet a partir de verema tardana, sense necessitat de sucre extern; o també, un vi escumós, què podrem tastar d’ací un parell d’anys.

BODEGUES I VINYES BARON D’ALBA

a tradició és una idea acompanyada d’un sentiment: l’herència que ens van deixar els nostres avantpassats; i, exactament això, és el què representa “Bodegas y viñedos Baron d’Alba”.

BODEGUES ALCOVI ALMEDIJAR Lledó Alegre Zurano

PROPIETARI: Cooperativa vitivinícola d’Almedíjar coop. val. UBICACIÓ: C/ Pajares 6 12413 Almedíjar. ANY DE CREACIÓ: 2005 HECTÀREES CULTIVADES : 8 hectàrees totes al terme d’Almedíjar. VINYES: Cabernet Sauvingnon , Syrhaz, Monestrell, Tempranillo, Garnatxa. RENDIMIENT MÀXIM PER VINYA: 1KG A 1.5 KG PRODUCCIÓ: 33.000 botelles

BODEGUES ALCOVI 689 93 57 19 www.alcovibodega.com

VINS: Alma de Vid, Señorio de Almedijar , Alcovi (Tint, Rosat, Blanc), Paraje de Mosquera i Espadán. PREMIS: ASUCAP (Asociación de Somelliers de Castelló) Medalla d’ or a AlcoviI rosat 2014, medalla de plata al Señorio en els anys 2011,2012,2013,2014. Medalla d’or a Alcovi blanc 2013, Medalla d’or a Alma de Vid en 2014.

Aquest celler es troba situat en la població d’ Almedíjar i a l’igual que les seues vinyes, es troba en un entorn excepcional com és la Serra d’Espadà, al sud de la província de Castelló i a uns 420 metres d’altitud. I és precisament, gràcies a l’entorn (les vinyes estan rodejades de suferes, oliveres i vegetació típica del baix mediterrani i creix sobre un sól de rogenc) d’on prové la seua peculiaritat. Però a més, les vinyes estan repartides en diferents bancals, tots de secà, en funció dels microclimes existents en cadascuna de les àrees de plantació. El celler esta ubicat en un edifici de nova creació que es va inaugurar l’any 2009, i encara que es un celler xicotet compta amb modernes

instal·lacions per processar el vi i mantenir els millors controls de qualitat. Un dels treballs més importants que es van als ceps és la poda, ja que podant i esporgant és com s’aconsegueix que els ceps donen un rendiment d’un màxim de 2kg, garantint així una alta qualitat del raïm. Qualitat que és millorada pel fet de no usar productes químics en excés sinó simplement a base de sofre i coure. És per això que el vi d’Alcovi està declarat Producte Natural per la marca Parcs Naturals. Un altre moment molt important per a la gent d’aquesta cooperativa és el moment de la verema que realitzen manualment, amb caixes d’un màxim de 15 quilograms, a partir del mes de setembre quan el fruit es troba al seu punt de maduresa. El treball propi de les vinyes amb una elaboració artesanal cuidant en tot moment la qualitat i no la quantitat es el que dona a aquesta bodega el seu prestigi.

BODEGUES ALCOVI ALMEDIJAR

partir d’una celler familiar, formada per cinc socis es constitueix l’empresa Cooperativa Vitivinícola, que va començar el seu projecte l’any 2005.

BODEGUES DI VINOS & VIÑAS Carles Mulet

Propietaris: Carmen Sender i Tòfol Pons Ubicació: Segorbe Any de Creació: 2005 Hectàries cultivades: 7 Vinyes (varietats): Varietats tintes: Ull de llebre, Merlot, cabernet sauvignon, sira.. Varietats blanques: sauvignon blanc i muscat. Rendiment màxim per vinya: 1,5 kg Producció aproximada: 20.000 ampolles. Vins elaborats: LA PERDICIÓN Odisea roble. Odisea jove tinto. Odisea jove blanc. Odisea jove rosat. La Dulce Perdición

CARMEN SENDER I TÒFOL PONS 629 282 758 www.dibodegas.es

Premis/mencions: 2011 y 2012La Perdición, medalla de plata de la Asociación de Sumillers de Castelló i Província ASUCAP Medalla de Oro al mejor Tinto Crianza de Castelló 2013 Medalla de Plata Crianzas XXIV Mostra de Vins i Caves de València Odisea, Medalla de Plata Tinto Roble XXI Mostra de Vins i Caves de València Odisea, Medalla de Bronce, Rosados XXI Mostra de Vins i Caves de València 2013 La Perdición, millor vi tinto de Castelló por ASUCAP (Asociación de Sumillers de Castelló i Província) ( Medalla d’Or) 2012 La Perdición medalla de Plata en la Mostra de Vins i Caves de València de la Asociación Els Bodeguers. Odisea Roble: 2011 Medalla de Plata en la Mostra de Vins i Caves de València. Odisea Roble 2012 Medalla de Plata en la Mostra de Vins i Caves de València Odisea Blanco 2012 Medalla de Plata en la Mostra de Vns i Caves de València. Odisea Rosado 2012 Medalla de Plata en la Mostra de Vins i Caves de València.

La vinya, prop del pantà del Regajo, amagada al terme veí de Jèrica, abancala les vores d’una muntanya, i les bodegues, en un inusitat polígon industrial mig abandonat de Segorbe, li donen encara més eixe aspecte inusitat a tot el que fan, i sentir sana enveja de vore’ls viure amb tanta passió l’opció de vida que van triar. El nom de les bodegues de Segorbe és la traducció de la bodega que hem esmentat tenen a Selva (Mallorca), i el “di”, segons expliquen, a més de jugar amb la confusió fonètica que es dóna en mallorquí, també l’acrònim de “del inframundo” , des d’on diuen irònicament van començar el seu camí. I també, amb esta manera optimista de vore els reptes, expliquen com el nom del seu vi emblema, “La Perdición”, ve de les advertències que els donaven en el banc quan signaven un crèdit per tirar endavant l’empresa

“esto va a ser vuestra perdición” . Cuiden fins a l’últim detall d’allò que fan, destacant especialment l’etiquetatge, on per exemple, en el vi la Perdición, cada any va canviant d’imatge dins una línia, amb treballs d’artistes plàstics mantenint l’element homogeneïtzador d’una dona blava; van començar pel pintor natural de Segorbe Bolumar, i seguit d’altres artistes, amb edicions limitades d’estos treballs. Els Odisea joves són també un producte atractiu a simple vista per la senzillesa quasi naïf i color de les seues etiquetes, que extrauen escenes del dibuix de l’Odisea roure. Un dels productes més espectaculars és el “dulce perdición”, un vi dolç, extret de la pansa, de sabor delicat, tremendament agradable i gens embafador com poden arribar aquest tipus de vins. Bona part de la producció s’envia al centre i nord d’Europa, gràcies a les portes que els ha obert la bodega mallorquina, i es tracta de bons vins, que no defrauden en cap moment, de sabors nets i agradables. Coneixent-los a primera vista, veient la seua manera de treballar i el resultat del seu esforç, saps que estàs davant del començament d’una cosa potent, dels ciments sòlids d’una gran empresa, on la part humana segurament serà la més important de tot.

BODEGUES DI VINOS & VIÑAS

onèixer a Tòfol i Carmina, és com entrar en una espècie de conte, on la cosa més insignificant sembla plena de màgia. La passió i dedicació al seu producte et fa connectar des del primer segon en la seua particular aventura. Te conten Carmina, sogorbina de soca, va arribar a Mallorca i se’n va dur cap a l’Alt Palància a Tòfol, el qual ja tenia el seu petit celler en les illes (Divins Petit Celler), i com des del quasi no-res van poder recuperar una abandonada vinya, i per concatenació de sorts van poder aixecar aquesta empresa.

BODEGUES ILDUM Sònia Alegre

Propietari: Víctor Bellmunt Ubicació: Cabanes (vinyes en Cabanes i Les Useres) Any de Creació: 2013 Hectàrees cultivades: al voltant de 12 hectàrees Vinyes (varietats): Blanc: macabeu, moscatell, chardonay Negre: tempranillo, embolicaire (nom que rep en aquesta població el raïm autòcton bonicaire), cabernetsouvingnon; merlot; syrah; garnatxa; garnatxa tintorera. Rendiment màxim per vinya: depèn de les varietats. Producció aproximada: la primera anyada ha estat de 9.000 botelles; per al proper any té pensar embotellar-ne unes 20.000. Vol treballar en funció de la demanda. Amb la vinya que té podria arribar perfectament a una producció de 40.000 a 45.000 botelles. VICTOR BELLMUNT CASANOVA 696 44 54 81 www.ildum.es

Vins elaborats: Gallus Tinto. Gallus Optimus Blanc 2014. Gallus Optimus Rosado 2014 Gallus Optimus 2013. Escumosos: Marenostrum blanc. Marenostrum rosat . Bellmunt i Oliver Brut. Bellmunt i Oliver Gran Brut. Premis/mencions: encara no ha tingut temps d’aconseguir-ne.

Però a més, si continuem per les vinyes, Ildum Vinarius també continua sent la suma d’un tot, ja que els seus vins són elaborats del raïm que prové de les finques de Víctor Bellmunt situades a Cabanes i de les d’Estiva Oliver (la seua dona), que es troben al terme de Les Usures. I, d’ací, d’aquesta suma prové el nom dels seus escumosos “Bellmunt i Oliver”. L’escumós podríem dir que és el producte estrella d’aquest celler, o dit d’una altra manera, és el producte que el diferencia al mercat ja que és el primer i l’únic escumós que s’elabora

a les nostres comarques, dins de l’IGP Castelló. Un altre producte curiós que ens ofereix Ildum Vinarius és el pinor noir, vi elaborat amb raïm negre però collit verd, fet aquest que dóna com a resultat un vi blanc procedent d’una varietat de raïm negre. I és que, Víctor, sap molt bé que la diferenciació i la qualitat han de ser allò que ha de dur el seu negoci endavant, juntament amb la filosofia del què ha estat anomenat “agrològica” i l’herència dels mètodes tradicionals. A tot açò, s’ha de sumar altres factors com moltes hores de dedicació (totes les que requereix el procés d’elaboració des del principi fins al final, des de la vinya a la copa); el poder disposar de vinya de moltes varietats i en terrenys amb unes propietats diferents; el no comprar raïm a tercers; l’estima pel producte amb que es treballe; un celler nou al costat del Ravajol, dins del casc urbà de Cabanes; molta il·lusió però sempre els peus a terra vigilant la producció que es pot arribar a vendre; moltes ganes i molt d’enginy per poder fins i tot arribar a dissenyar-se el mateix les seues pròpies etiquetes. I, segur que m’he deixat moltes coses que també són dignes de destacar però el què sé segur que us farà falta i us desitge és molta, molta sort.

BODEGUES ILDUM

i haguera de definir Ildum Vinarius amb unes poques paraules diria que “és la suma d’un tot”. Si comencem pel seu nom, d’una banda, el mot Ildum va ser el nom que els antics romans van decidir donar-li a un petit assentament que existia a la vora de la Via Agusta, suposadament en la zona dels pobles del Pla de l’Arc, entre Cabanes i Vilanova. I, de l’altra, Vinarius, fa referència a fer vi. Per tant, com ens explica Víctor Bellmunt el propietari del celler, Ildum Vinarius no significa cap altra cosa més del què és: el lloc on es fabrica vi de Cabanes (Vitivinícola Cabanes SLU és el nom oficial).

BODEGUES MAGNANIMVS Sònia Alegre Sanz

Propietari: Gabriel Garcia Mayo Ubicació: Vilafamés . Any de Creació: 2005 Hectàries cultivades: 7 Vinyes (varietats): Negres: cabernet sauvignon; merlot; syrah; tempranillo; monastrell. Blanques: chardonnay, sémillon, macabeu, sauvignon blanc. Rendiment màxim per vinya: 1,5 kg Producció aproximada: 30.000 ampolles. Vins elaborats: Magananimvs Platino, Maganimvs Blanco, Magnanimvs Rosado, Cava Magnanimvs. GABRIEL GARCIA MAYO 626 28 53 94 www.mayogarcia.com

Premis/mencions: 2011 Magnanimvs Platino, mejor vino tinto de Castellón por ASUCAP (Asociación de Sumillers de Castelló i Província). 2012 Magnanimvs Blanco, mejor vino blanco de Castellón por ASUCAP. 2014 Magnanimvs Blanco, mejor vino blanco de Castellón por ASUCAP.

Gabriel comença la visita mostrant ben pagat les seues vinyes, vinyes que es nodreixen d’una sorra ben fina, rica en ferro i que es troben acompanyades per uns rosers que alertaran als seus cuidadors de qualsevol perill que s’acoste a la vinya. És justament ací, en aquest marc, on Gabriel comença a contar la seua història que circula en paral·lel sempre a l’elaboració del vi. De passada ens recorda que al seu poble, Vilafamés, el poble dels culsrojos, han estat trobades pepites de raïm dels ibers. Dit açò, ràpidament fa un gran salt històric per passar a parlarnos de la seua història en primera mà, la història que directament ha fet nàixer la seua bodega i que any rere any fa nàixer els seus vins: la història de la seua família. Ell a ell mateix es descriu com fill, nét i besnét de vinya i recorda amb estima els seus avantpassats: d’una

branca un llenyater que aprofitava el comerç de la llenya per vendre vi de la seua pròpia collita i traure així uns diners extra; i, de l’altra, un avi soci fundador de la Bodega Cooperativa de Vilafamés, cooperativa capdavantera per als seu temps, en l’elaboració de vins i que molts guanys va donar als seus socis. I, seguint el repàs històric, arriba el pitjor moment: la fil·loxera. I, amb ella, l’arrencada massiva del vinya i la substitució del seu conreu principalment pel d’ametlers. A més, apareix també una altra alternativa al treball al camp: les primeres taulelleres, que van fer que molta gent canviara el camp per la fàbrica. Tot i això, Gabriel explica, com a Vilafamés la gent mai ha deixat de fer vi, encara que sols siga per a consum familiar, i gràcies a aquesta tradició, mai perduda a sa casa, va decidir fer el salt i convertir l’afició en una manera de viure i dedicar-se professionalment al món de la bodega. La vinya, els coneixements i els atifells ja els tenie, sols calia perfeccionar-los i donar-los una identitat pròpia. I és així, com han anat naixent els vins Magnanimvs.

BODEGUES MAGNANIMVS

i alguna cosa s’ha de destacar de Gabriel Garcia Mayo i de les bodegues Magnanimvs o, de les bodegues Maganimvs i de Gabriel Garcia Mayo, és l’orgull de ser hereu de la tradició vitivinícola del poble de Vilafamés.

BODEGUES MASIA DE LA HOYA Laura Alegre

Propietari: Guzmán Orero Ubicacions: Avinguda Navarro Reverter n. 1 (Oficines)/ Avda. Mediterráneo s/n (Masía de la Cruz) 12400 Segorbe (Castelló) Any de Creació: 2002 Cultivades hectàrees: 15h. Vinyes: les varietats plantades són majoritàriament Tempranillo, Cabernet Sauvignon, Merlot, Syrah, Garnacha I Monastrell. Rendiment Màxim per vinya: 3000 kg per hectàrea. Producció: 30000 litres

GUZMÁN ORERO CLAVERO 670 30 55 33 www.masiadelahoya.com

Vins elaborats i guardons: “Añada”, varietats: Tempranillo, Merlot i Syrah. Afortunada combinació de les 3 varietats, han aconseguit, un vi jove, però excel·lent en: color, sabor, aromes, afrutat. “Orero Selecció”, Tempranillo i Merlot . Premis Zarcillo 2007. Selecció de vins de la IV Aula Oberta del vi I.I. Guia dels vins de la Comunitat Valenciana, millor va venir de la província de Castelló, puntuació: 8,1 sobre deu. Guia Campsa 2008 “Els millors vins d’Espanya”, puntuació 88 sobre 100. “Rosat 2007” (Merlot, Syrah i Garnacha) Color caramel de maduixa, net i brillant. Nas de bona intensitat, amb bastant volum, lleugerament dolç, amb fruita vermella, alguns tocs de llaminadures, flors vermelles (gerani) i un fons de fonoll. Vi amb molta personaliat. Premis: Medalla de Bronze a La Selección 2008, Gran premio de Vinos de España para los mejores vinos rosados. A banda també podem trobar monovarietals negre Masia de la Hoya Sirah o Melot.

ns trobem amb Guzmán Orero propietari del Celler i Secretari de la IGP vins de la terra de Castelló.

Ens explica que el seu seu celler té l’objectiu de tancar el cercle des de l’elaboració a l’embotellament i per a abastir un consumidor de proximitat. Ens explica que el seu somni és fer un vi de qualitat i reconegut, de fet ell fa el que ja es feia fa 3 segles al seu terreny. En un moment fan una reunió familiar i decideixen què fer amb els terrenys, la masia es trobava en un estat d’enderroc i calia donar rendiment a les finques. Guaman Orero juntament amb 3 persones més de la zona va veure una possible sortida per les vinyes, van legalitzar la situació i van crear el registre Alto Palancia – Alto Mijares. Ens explica que Masia de la Hoya té unes 25 hectàrees que actualment ens conrea aproximadament

unes 15 però que li agradaria arribar a les 20. Parlem del nom i com podem veure la Hoya és una vall que queda entre 2 turonets... possiblement d’aquest accident geogràfic li ve el nom. El logotip que usa és la rosassa d’una finestra que hi havia a l’antiga Masia, un detall molt especial i propi.

Com fet curiós, ens explica

que ja en un manuscrit del segle XVIII dóna testimoni que aquells terrenys produïen vi i conreaven la vinya. S’ha trobat al Seminari de Sogorb que abans de la desamortització de Mendizàbal els arrendataris pagaven l’aranzel amb vi, que un any a conseqüència d’una calamarsada no van poder pagar però manifestaven la voluntat de continuar arrendant aquelles terres per la qualitat del vi que es produïa. Guzmán Orero, ens explica que sense saber-ho en un primer moment, el que fa és continuar un projecte que ve d’antany .

BODEGUES MASIA DE LA HOYA

BODEGUES VEGA PALANCIA Jordi López

Propietari: José Manuel Molina Ubicació: Azuébar Any de Creació: 2004 Hectàrees cultivades: 6 Ha Vinyes (varietats): Tempranillo, Cabernet Sauvignon, Syrah i Merlot Rendiment màxim per vinya: 30.000/ 40.000 kg.

JOSÉ MANUEL MOLINA 629 29 02 36 www.vegapalancia.com

Producció: 30.000/40.000 ampolles Vins elaborats: Cupatges rosat, negres jóvens i criança, vi a granel Premis/mencions:Medalla d’or en les categories de negre criança en la III Edición de ‘Los mejores vinos de Castelló”

Vega Palancia és un ferm defensor d’elaborar el vi en barriques de fusta de roure, en compte de fer-ho en barriques metàl·liques, basant-se en el canvi de gust que agafen els vins elaborats en barriques de fusta i en l’obtenció d’un producte millor al final de tot el procés. És coherent amb la seva aposta per la producció de vi de qualitat, possiblement és una de les úniques bodegues que fan servir el mètode d’elaboració en tonells de roure francès. La bodega Vega Palancia prioritza la venda dels seus vins al País Valencià i a la resta de la península, sense obstinar-se en exportar els seus vins a altres llocs. El Sr. Molina, ens va explicar durant la nostra visita al seu celler, que a Castelló cada vegada s’estan fent millors vins, i que això és gràcies a què les diverses bodegues que existeixen estan prioritzant la qualitat del vi. Una de les novetats d’aquest celler és el vi rosat, que han començat a fer fa molt poc i que ha començat a comercialitzar aquest any passat. A la bodega Vega Palancia, opten per una producció vinícola tradicional sense moltes estridències i sabent que la seva manera de fer vi dóna uns resultats molt bons. Per no tirar el vi sobrant que no pot embotellar com a criança han trobat una solució molt enginyosa, han fet unes capses de vi jove de taula, que s’elabora amb el vi sobrant, així a part de poder utilitzar tot el vi que treu del raïm, ofereix un vi a baix cost, que permet a la gent poder tenir vi de la terreta a un preu assequible.

BODEGUES VEGA PALANCIA

ega Palancia és una de les bodegues que va començar a impulsar la IGP de Castelló. El 2004 van començar a fer vi, recuperant una tradició familiar que ja venia de generacions anteriors, amb la bodega situada al centre de la població d’ Azuébar. El celler està situat en l’antiga casa familiar. Amb gairebé sis hectàrees de vinyes situades enmig de la Serra d’Espadà, aquest celler produeix aproximadament unes 30.000 ampolles de vi a l’any, depenent de la qualitat del raïm que surti cada temporada. Ja fa uns anys que aquest celler treballa per elaborar un bon vi, apostant per la qualitat del producte i no tant per la quantitat. De caire familiar, intenta potenciar el ví de Castelló, baixant una mica la producció per poder pujar el nivell dels seus vins, és per això que els vins que no arribem a la qualitat desitjada són envasats en box i comercialitzats com a vi a granel que no el fan entrar dintre de la IPG de Castelló. Tot i no apostar clarament per una agricultura ecològica, aquesta bodega és molt respectuosa amb les vinyes i no utilitza adobs químics ni insecticides. Per elaborar el vi, primer fan la fermentació, una vegada feta la fermentació en tines de fusta i segueix una elaboració més acurada. Fins ara deixaven reposar el vi un any en tonells de roure francès i ara comencen a fer vi que ha estat dos anys reposant en tonells abans d’embotellar-lo, en total entre les tines i les barriques, el vi que elaboren triga entre tres i quatre anys a ser embotellat. El propietari de les bodegues

EL VINATER Xaro Alegre

mb el títol d’aquest article i amb el fet de pertànyer a la primera generació de magres de la Colla El Magre, colla que enguany ja compleix ja 25 anys, ja vos haureu fet a la idea que el què vaig a contar-vos no és una historieta de fa quatre dies. Tot i això, sé que molta gent es sentirà identificada. Si heu arribat a aquesta pàgina del nostre llibret haureu vist que les pàgines que precedeixen aquest article parlen de vi. Jo de vi no entenc, sols m’agrada veure’n una copeta en situacions especials, però és ben cert que a ma casa el vi sempre ha estat present. Sóc filla de llaurador i a casa, com a la majoria de cases del raval, sempre estave present el vi: el barral damunt la taula de la cuina, sempre ple, ere un element que a poques cases

faltave. Aquell barral pareixie màgic: tota la família bebie vi a l’esmorzar, al dinar, al sopar i algun glop entre hores! I mai ningú es va queixar que el vi fore roïn. Hi ha vegades que el vi em fa vindre al cap al meu iaio Vicent (que tot sigue dit va morir als 94 anys): tots els dies, seie a la taula de la cuina i, per esmorzar, agafave pà, embotit, dos alls, la navalla i el barral i esmorzave com un senyor. El consum de vi era un fet quotidià i normal i a totes les cases se’n consumie molt. Pot ser per eixe motiu no ens calie anar a comprar-lo ja que totes les setmanes venie a casa el vinater, el sinyo Vicent amb la seua lambreta! També hi havia bodegues on anar a comprar vi a granel. Tenien uns barrils plens cadascun d’un vi diferent:

negre, blanc, macabeu, dolç, etc. i tu compraves la mesura que volies de cadascun i et feies el teu propi vi: un quart de litre d’aquest; i mig litre de l’altre; etc. i t’ho ficaven tot a la marraixeta que tu portaves. Que jo recorde estave la bodega del carrer Sant Vicent, la del carrer Saragossa i la del carrer Colón que ha sigut l’última en deixar d’existir i també la d’ el Toll a la plaça Joan XXIII. A part de les bodegues també hi havia tabernes, on els homes, només els homes, anaven a fer-se el vinet. D’estes corde la de Xelina al carrer Sant Miquel: tenie el piso de terra, tonells de vi, i una cortina feta amb xapes de botelles doblades, i en front, un taulell. Allí els homes demanaven un xato de vi i se’ls servia directament del tonell al got. Eren altres temps! Els xiquets solíem estar vigilats i eren contades les ocasions en què de menuts ens deixaven tastar el barral però a una de les meues germanes es veu que allò d’alçar el colze li feie gràcia i va esperar a estar a soles per fer la prova. Tant bo li va parèixer que no va tindre mesura: vinga a entrar i eixir de la cuina! I amb cada passeget un glopet! Fins que la cosa ja es va fer evident i el seu caminar

i les seues galtes van ser la prova del delicte! Afortunadament la vam descobrir a temps. Una altra imatge que en ve al cap i també al paladar quan pense en el vi són aquelles llesques amb vi i sucre que ens feien per berenar, que tant miraculoses resultaven per al creixement. Miracles i creixements a banda, sovint hi havia poques coses que ficar al pa i amb un xorritonet de vi es solucionave el problema! Veritat o mentida sembla que les llesques de vi i sucre van donar resultat perquè tots ens hem fet ben majos i preciosos. Un altre costum que també s’ha anat perdent és el de beure el vi en bota a casa però sobretot quan els homes anaven al camp. Què li dirien a algú avui en dia si anare a treballar amb la bota penjada del muscle? Tot canvia i ens autoconvencem que per a millor però les bones costums no s’han de perdre mai! Que tal si ens fem un plateret de pernil, unes llesques de pa amb tomata i oli i un bon got de vi de la terra i abans de menjar-nos-el ens desitgem bon profit.

EL VINATER

LLARGA VIDA AL VI per Francesc Mezquita Patuel

er un homenatge al vi no sols és un exercici de justícia quant a una beguda que ha estat present en la totalitat de les festivitats a les zones mediterrànies com la Magdalena de Castelló de la Plana. És també una celebració que forma part del nostre entorn més immediat i que s’insereix en les nostres entranyes, en el nostre dia a dia. Com assenyala un dels majors experts en la matèria, Juan Piqueras Haba, geògraf de la Universitat de València, el vi viu moments d’espenta i joia en els inicis del segle XXI, després d’hores baixes a les darreres dècades del segle XX, quan fou arraconat com una beguda de borratxeria i lluny del que seria una vida saludable. Aquest prestigiós geògraf valencià signava un article que definia

clar i ras aquesta nova embranzida, tot assenyalant com el vi s’havia associat definitivament al plaer (si en algun cas l’havia abandonat), al saber viure, destacant-ne les seues propietats sanadores, així com també la bona tasca de les polítiques europees, tot eliminat les produccions de granels de baixa qualitat. En el mateix monogràfic de la Revista Mètode, Piqueras s’oblida de referir dins l’anàlisi del vi valencià, el provinent de les comarques castellonenques. N’ és un oblit conscient perquè aleshores les terres de Castelló no gaudien de cap denominació que l’ emparara tot i la seua tradició. És per aquest motiu que volem referir-nos breument a aquesta dilatada història en un moment de glòria de la

vinicultura castellonenca, precisament perquè el vi fet a les comarques castellonenques s’ha incorporat en aquesta primera dècada de l’actual centúria als elements que Piqueras referia a la seua anàlisi històrica. Les comarques castellonenques produeixen menys vi que abans però amb una major qualitat, tot i no pertànyer, encara, a una Denominació d’Orígen per enfortir la seua imatge entre l’ explosió de productors que viu el seu entorn. Tot plegat també contrasta amb les quotes més baixes de consum de vi perquè en definitiva ha desaparegut de manera ràpida la cultura del vi de taula. El vi de Castelló també es veu ara en moments un tant solemnes, per bé de la seua imatge. Les cròniques dels geogràfs més antics i cèlebres situen l’origen del vi als Zagres a l’actual Iran cap al 3000 aC, una data llunyana per a les primeres referències d’introducció del conreu a casa nostra que hauria d’esperar al segle VIII i VII aC quan s’aprofitaria de manera més conscient allò que sembla que fenicis i grecs van exportar de casa seua. Després d’un període de conreu sostingut amb poques dades, cal dir que a l’Edat Mitjana el vi castellonenc comença a comercialitzar-se prenent com a referència la zona vinícola del

Baix Maestrat ben connectada amb els ports de Vinaròs i Benicarló. D’altra banda, és interessant fer referència a la història del conreu a la ciutat de Castelló on el cronista de la ciutat Antonio Gascó destaca la seua dedicació a les partides més properes a la part oest, zones de conreu més complicades, però alhora bastant adaptades a l’agricultura de la vinya. També es fa referència al costum de plantar vinyes per a l’autoconsum per tal de completar un conreu determinat. A l’Edat Moderna la vinya acumulava a la ciutat de Castelló aproximadament unes 15.000 hectàrees del seu terme municipal que davallaria fins a deixar la seua presència en poc més de 6000 Ha quan comença el segle XVIII. Sembla que la garrofera s’apoderà de gran part de la seua ocupació. A l’època de Cavanilles per tant, el repunt de l’agricultura tingué efectes beneficiosos també per al conreu de la vinya on cal destacar el gran desenvolupament exportador que experimentaren els ports de Benicarló i Vinaròs que carregaven força tones de vi cap als mercats francès i anglès on era molt apreciat i on destacava el vi procedent de la vinya de carló. Sols una petita quantitat d’aquesta producció (10%) es dedicava a l’aiguardent, beguda que s’elaborava

LLAARGA VIDA AL VI

LLARGA VIDA AL VI

44 a partir del vi de baixa qualitat d’altra graduació alcohòlica, característica que ha acompanyat, per cert, la consideració del vi valencià en general i que ha poblat les taules de les nostres llars fins les darreres dècades del segle XX. De fet els “caldos” castellonencs “alimentaven” vins considerats amb poc de cos. L’eclosió de la producció de l’aiguardent tingué lloc en aquesta àpoca d’expansió referida, tanmateix és convenient apreciar que les comarques castellonenques no foren especialment importants en aquest sentit si ho comparem amb el desenvolupament tarragoní (Reus) o les comarques del nord de València que potenciaren amb força aquesta elaboració. Des d’aquesta perspectiva, per contra, hem de destacar la comarca de l’Alt Palància com un nucli important de producció d’aquesta beguda destil·lada gràcies a l’alambí, fet que ocorregué de la mateixa manera en el cas de Vila-real que esdevingué el principal nucli productor de La Plana, mentre a Castelló la producció anava decreixent durant tota la centúria perquè segurament eren més rendibles altres conreus. És important destacar que l’aiguardent suposà per a moltes poblacions castellonenques la incorporació al treball industrial de la mà de l’agricultura.

La producció vinícola tornà a augmentar al segle XIX fins arribar, per exemple, a les 18.000 fanecadessols al terme de Castelló, tot aprofitant la malaltia que atacava greument les garroferes. Aquesta expansió tocà la seua fi amb l’aparició de la fil·loxera que començà a les comarques castellonenques a la primera dècada del segle XX, malaltia que atacava els peus del conreu i detectada al terme de Cervera del Maestrat per primer cop a la província el 1902 i arribada a Castelló de la Plana el 1910. És a partir d’aquest moment quan hi ha una lenta davallada fins els nostres dies alimentada també per l’expansió del conreu per excel·lència del País Valencià, el taronger. Si fem referència a les dades aportades pels Piqueras Haba les hectàrees de vinya l’any 1900 al conjunt de les comarques castellonenques, abans que els efectes de la fil·loxera es notaren, arribaven a un numero de 51.130, mentre que el 1870 sols ocupaven 38.752. L’augment palesat parla clarament de la flexibilitat i la capacitat de reacció dels nostres agricultors que saberen aprofitar i moure’s segons les circumstàncies, com ocorregué en el cas de la fil·loxera que durant uns anys eliminà la competència francesa.

L’estudiós Melià Tena ens aporta dades per a la meitat del segle XX, dades interessantíssimes perquè estan datades a les portes de les transformacions econòmiques que conduirien al País Valencià a una economia desenvolupada de domini de la indústria i els serveis. Cal dir que a les primeries de la dècada dels 50, les comarques castellonenques estan molt lluny de les 50.000 ha de vinya de principi de segle i es quantifiquen en poc més de 12000 h. tot i que Melià apunta que aquestes dades tal volta no tenen en compte les gelades de 1946, circumstància que hauria revifat el conreu de vinya, més resistent que l’olivera a baixes temperatures. Pel que fa a les principals zones vinícoles de les nostres comarques cal assenyalar que el Baix Maestrat continuava tenint certa importància, si bé en un menor proporció. Destaca per altra banda l’alta producció de moscatell de Benicàssim gràcies al treball dels carmelites realitzat des dels inicis del segle XX i i les hectàrees dedicades al conreu a la Vall d’Alba o Vilafamés, en consonància amb les zones més destacades aleshores d’ar., juntament amb les vinyes a l’Alt Palància, que ha fet bona la seua tradició. Per la seua part, la presència de la vinya a la ciutat de Castelló de la Plana era ja testimonial entre el domini

aclaparador dels cítrics, poc més de 20 h. dedicava la Capital a la vinya. Finalment, segons dades de la Conselleria d’Agricultura a la campanya 2013-2014, la vinya enregistrada a les comarques de Castelló comptava amb 1147 ha, concentrades al nucli Vall d’Alba, Vilafamés, Les Useres…i a l’Alt Palància, unes xifres que palesen un dels problemes que viu aquest sector agroindustrial, és a dir, la incapacitat per assolir grans produccions que abaratisquen els seus costos. Tal volta seria el moment de tornar a rompre noves terres dedicades al vi per tal de millorar els seus rendiments, amb permís de la Unió Europea. Si els nostres antics avantpassats foren capaços de conduir l’agricultura cap a dreceres més rendibles segons la conjuntura com hem mostrat en aquest article, ara seria el moment de ressituar aquest conreu al lloc que li correspon. De moment sembla que la feina dels principals cellers de les nostres comarques comença a donar els seus fruits revisant les nostres produccions per viaranys de qualitat.

Llarga vida al vi!

LLARGA VIDA AL VI

LICORS DEL PAÍS VALENCIÀ Lidón Alegre

l licor de tòfona del mas de Sònia, el patxaran d’Ignacio, l’herbero de Marisol o el vermut de Jaime són begudes que arriben a la colla...de vegades sempre cau alguna botelleta que ens porten per tastar, sempre licors fets a casa, begudes espirituoses tradicionals, fetes amb estima i molt arrelades a la gent de poble i a les festes populars. Aquests tipus de begudes sempre solen estar presents en actes lúdics i festius: despertades, romeries, desfilades, etc; i solen ser begudes fortes però amb un sabor agradable, que esclafen el cos i el cap ja que tenen una graduació que va des dels 15 als 60 graus d’alcohol. Normalment són begudes que s’elaboren respectant les tradicions i els costums però últimament també ha hagut prou innovació en aquest camp. La majoria d’elles s’obtenen per destil·lació amb productes naturals fermentats o per maceració de

substàncies vegetals, afegint aromes i sucres a l’alcohol o a l’aiguardent. Abans eren les dones les encarregades de la seua elaboració mitjançant un alambí que podia ser de vapor o amb foc directe, però ara la modernitat també ha entrant en aquest camp i són molts els homes que els agrada presumir del licor que fan. Tradicionalment, al País Valencià s’han elaborat els licors i les combinacions que tot seguit us explicaré: - Aperitiu de cafè o cafè licor: conta la tradició que els treballadors de la indústria tèxtil d’Alcoi acostumaven a portar en un recipient de llanda café calent per acompanyar el desdejuni o el dinar, al què li afegien aiguardent de canya, rom o conyac, per donar-li més consistència i calfar més el cos. Passada una estona, quan la beguda es gelave agafava un sabor diferent al clàssic carajillo. I així va nàixer el café licor.

El cafè licor té una graduació

que va des dels 15 als 25 graus i té el color fosc del cafè. Es pot prendre sol (fresc) o amb gel; amb cola (tres parts de cola i una de café licor fan un plis play o burret); amb llima granitzada (tres parts de llima granitzada i una de cafè licor fan una mentireta); amb cervesa (tres parts de cervesa i una de cafè licor fan una negreta); o amb orxata (tres parts d’orxata i una part de licor fan un pingüí o barraqueta). - Licor cantauesso: s’obté de la destil·lació de la flor i peduncle de la planta cantauessa amb alcohol neutre. És típic d’Elx i la seua graduació oscil·la entre els 25 i els 35 graus. El cantauesso (thymus moroderi) és una planta herbàcia endèmica del País Valencià i la Regió de Múrcia emparentada amb la farigola o, com diem per ací, el timonet que creix a les zones més àrides i que segons mana la tradició s’ha de recollir el dia de l’Assumpció, dia que rep el nom popular de “dia de les herbetes”, segant-la amb falç. Després s’han de se rentar els seus peduncles i eixugar-los al vent en llocs amb poca llum i frescos fins que arribe el moment de la seua utilització que romandrà allí en repòs com a mínim un parell de mesos, podent ser envellit en barrils de roure durant un perídoe de dos anys com a mínim. Si el barregem amb herbero

a parts iguals ens podrem prendre un mescladet. - Herbero: té tantes variants com pobles que l’elaboren. Segons el poble utilitzen unes herbes o altres per a la seua elaboració, herbes que s’afegeixen a la barreja d’alcohol i sucre. El seu color també varia en funció de les herbes però normalment és groc, verd o roig. Sempre tenen un sabor sec i fons anisat, i es solen consumir a temperatura ambient o frescos i se’ls atribueixen propietats digestives. - Anís: es creu que el primer aiguardent d’anís va ser elaborat per els holandesos a base d’anís estrellat. Pel que fa a la nostra terra té nom propi l’anís de Monforte del Cid on es va fundar la primera fàbrica que elaborave este licor. Molt coneguda a les nostres terres és la cassalla, mot amb què donem nom a l’anís sec i amb el què fem les palometes o nuvolats que s’obté amb anís i aigua. Altres combinacions són la barreja (anís i mistela), el canari o gall (xarop de llima, anís i aigua) o la marquesa (anís i llima o café granitzat). Quatre begudes fortes arrelades a la nostra terra que si no coneixeu us convidem a tastar.

LICORS DEL PAÍS VALENCIÀ

EL CARAJILLO

Pepe Ruiz López - Ana R. Zurano Picazo

esmorzar, dinar

que

l’illa

Cuba

encara

sopar, després d’un bon

pertanyia a Espanya, durant la Guerra

menjar sempre entra bé

d’Independència de Cuba a finals del

un carajillo, i és que esta

segle XIX, els soldats espanyols abans

és terreta de carajillo,

d’una batalla es prenien una beguda de

però ben cremaet, que sinó és cafè

cafè amb rom (encara que a vegades

tocat.

també en Brandy de Jerez importat des de la península), dos productes

En Castelló és normal que

autòctons, amb la intenció d’augmentar

vages al bar i que sàpiguen fer-ne un,

el valor de les tropes, però per les

però, coneixem l’historia? Encara que

dimensions de la beguda deien “vamos

hi ha diverses teories, són dues les més

a coger corajillo” i d’ací va vindre la

acceptades.

paraula carajillo.

Una es remunta a l’època

L’altra, ens hem de transportar

a Barcelona, a principis del segle XIX, on

alta que en altres llocs. A les Illes Balear

els antics traginers, que transportaven

el “rebentat” és el més comú, preparat

diferents productes en carros entre

amb Amazonas, un rom dolç que es

els pobles més propers a la ciutat i la

produeix en les mateixes Illes.

mateixa ciutat, habitualment amb molta presa en comptes de demanar cafè i

copa, ho demanaven tot junt, dient-

concretament a Castelló, es prepara

Però en el País Valencia,

li: “Posa’m-ho junt que ara guillo...”

l’autèntic

on “que ara guillo” vol dir que vaig en

tradicional. Primer escalfar el licor

presa, i d’ací ve carajillo.

amb el sucre, corfa de llima i uns

carajillo,

manera

grans de café i, opcionalment canella.

En quant a la preparació,

Seguidament cremar-ho tot i per últim

és necessari saber que hi ha diferents

un bon cafè exprés. Uns de rom, altres

versions d’aquesta beguda segons ens

d’anís, conyac, baylis o fins i tot, d’ orujo,

trobem en un lloc o en un altre. En molts

cadascú elegirà el que més li agrade,

llocs, mesclen simplement cafè exprés

però segur que a tots els calfarà i els

i conyac, per la seua comoditat, però

ajudarà a tindre una bona digestió.

aquesta no és la forma més correcta ni tradicional. Si fem un repàs per la geografia espanyola podem trobar el “cafè con gotes” en Galícia que se sol fer amb aiguardent d’orujo o, en Catalunya, el “cigaló o perfumat” on es diu que la proporció d’alcohol és més

EL CARAJILLO

LICORS SEGARRA Alberto Cabedo - Luís Cabedo

n la localitat de Xert, a la comarca del Baix Maestrat, es troba un dels personatges amb més renom al món de les begudes destil·lades de la nostra província. Des de fa ja sis generacions, i més de 150 anys d’història, la licoreria de Julián Segarra produeix el “Brandi del Maestrazgo”: una delícia que, per a molts, ha estat considerada com un dels millors brandis del món. Va ser rebesavi de son pare, cap a la meitat del segle XIX, qui començà aquesta tradició licorera que avui ha esdevingut un dels estendards de les begudes castellonenques. Van ser raons de bona terra, clima i sòl adequat les què van portar a l’avi Vicent Ortí a baixar de terres morellanes i establir-se a Xert per iniciar aquest projecte. Julián Segarra és l’actual propietari i pot ser sigaun dels últims destil·ladors artesanals de la nostra geografia. Fill, net, besnét, rebesnét de destil·ladors, la seua vida gira entorn a l’elaboració dels seus productes. El seu ofici està pràcticament oblidat i pocs són ja qui són capaços d’extraure de les herbes aromàtiques i plantes medicinals la seva essència sense més ajuda que el foc i l’alambí.

La degustació d’un bon brandi exigeix, segons indica la pròpia família al seu web, “tranquil·litat, delitar el paladar amb el seu exquisit sabor de fusta noble y saturar las papil·les olfactives amb la fragància dels seus aromes”. La tasca de Julián no es limita exclusivament al procés únic de la destil·lació, sinó que comença amb la cura del producte base d’aquest licor: el raïm. Així, el principal tret que distingeix els seus brandisés que estan fets íntegrament de forma artesanal i tradicional, sent la seua recepta un secret tramés de pares a fills des de fa generacions. Per tant, els brandis Segarra són, com ell mateix els descriu “art, ciència i temps”. El treball del brandi arranca cap a la primavera amb l’atenció a les vinyes, per tal d’obtenir un raïm amb la millor qualitat. Els pobles de l’interior del Baix Maestrat, posseeixen sense dubte la terra adequada per conrear amb èxit bones vinyes on s’afavoriscala maduració del raïm, per tal d’aconseguir un bon aiguardent.Al mateix temps, durant l’estiu, Julián buscarà als monts xertolins les millors plantes i herbes aromàtiques que dotaran l’aiguardent

base del seu característic sabor. El vertader secret de les begudes Segarra raual coneixement de les herbes que en ells s’empren. Julian, amb el saber propi llegat de la seva família, coneix el moment exacte per collir cadascuna de les herbes aromàtiques que seran necessàries per a l’elaboració. Cal destacar, que el moment i el lloc de la recol·lecció de les plantes determinaran, no només el seu sabor, sinó també les propietats i capacitats medicinals. Entre les moltes varietats d’herbes que s’empren en els licors Segarra, estan algunes de les més característiques de la flora del Maestrat, com ara: el timonet, el ginebre, l’aranyoner o la menta.

Brandi més vell del món”.

Aquesta forma d’elaborar i la qualitat dels productes de la terra, han fet que la fama dels seus licors no només siga reconegudaa les nostres terres, sinó que traspassa els Pirineus i, fins i tot, els oceans. Així, poder gaudir d’un brandi Segarra ha estat un plaer per a personatges insignes de la talla de George Bush o Julio Iglesias. El mateix ChartlonHeston va triar aquesta beguda per celebrar el fi del rodatge de la pel·lícula “El Cid”. Però una botella del millor brandi d’aquesta família no està a l’abast de tothom. Segarra produeix cada any unes poques botelles de la seua línia “Brandi Gran Maestre” que ha estat conservat i envellit per la seua família dins una barrica de roure americà des del 1921, així que com s’indica al seu web “qui posseeix una botella de Brandi Gran Maestre té a les seues mans una autèntica raresa […], una botella del

Juntament amb els brandis, els Segarra destil·len altres begudes espirituoses: l’anís (obtingut a partir de la destil·lació del la llavor de la planta de l’anís, també coneguda com batafaluga o matafaluga), tres varietats de ron, ginebra (produïda per la família des de fa més d’un segle), absenta, licor de carajillo i altres delícies.

Però a més del seu producte estrela, la família Segarra produeix més classes de brandis, destil·lat i altres begudes que, estes sí, estan a l’abast de qualsevol persona que els vulga degustar. Així, la destil·leria de Julian Segarra de Xert produeix fins a sis variants de brandis diferents: el brandi Especial (el més popular i conegut), l’Extra (envellit set anys), el Superior (amb quinze anys d’antiguitat), el Añejo (fabricat i conservat en la barrica de roure des de 1964), el Solera (destil·lat fa ja dos generacions, al 1946) i el ja esmentat Gran Maestre.

La destil·leria de Julián Segarra és ara ja un lloc emblemàtic de les nostres comarquesdel nord, com també ho són les oliveres mil·lenàries, els molins i les sènies d’aquestes terres antigues iamb gran història. Amb tot, des de la colla “El Magre” vos animem a que us apropeu a la mola xertolina, per tal de fer-li una visita a Julián i tastar alguns dels seus productes. És una manera més de gaudir del nostre Maestrat.

LICORS SEGARRA

L’ AIGUARDENT L’AIGUA DE LA VIDA Joan Miravete Sebastià

ècnicament l’aiguardent és una beguda espirituosa amb un alt contingut alcohòlic procedent de la destil·lació de matèries primeres agrícoles com per exemple cereals,fruits,fruits secs, etc..... El perquè s’anomenen begudes espirituoses és per que el seu nom que deriva del Llatí “spiritus” què vol dir “alè” que amb el pas del temps, va quedar associat a l’alcohol. Encara avui en dia en català a un alcohol envellit i fort se li dóna el nom d’esperit de vi. Concretament, l’aiguardent del que parlaré tot seguit està elaborat a partir d’un fruit: el raïm. Una vegada collit el raïm és introduït en els cubs on comença la fermentació alcohòlica, és llavors una volta ha fermentat , que a eixe

“vi” se li afegeixen herbes aromàtiques anisades, poden ser des de fenoll, llavoretes, anís estrellat i, o algunes altres, i es deixa a remull, o dit més finament es fa una maceració. Després, se li aplica calor a eixa maceració,i es quan comença la destil·lació, que es fa amb un enginy una miqueta estrany l’alambí. Al pujar la temperatura de la mescla del vi fermentat amb les herbes anisades comença a evaporarse l’alcohol i mitjançant la condensació dels vapors alcohòlics, s’obté l’aiguardent. Bé això era abans o potser huí en dia algun petit celler encara ho fa així però el més normal a les grans destil·leries és barrejar l’alcohol amb essència d’anís ja siga natural o bé obtinguda químicament. Crec que hem eixit perdent , però això ho porta el progrés. Fem un poc d’història; les

primeres notícies sobre destil·lacions són de l’antic Egipte i en concret del metge Abul Kasim. Més a prop a casa nostra els primers a destil·lar herbes per a fer perfums, olis essencials, ungüents etc.. van ser els àrabs. Més tard, i tocantnos de més prop, la tècnica tal com huí la coneixem és obra, encara que no se sap ben bé de qui dels dos, o be de Ramon Llull (fill) o d’ Arnau de Vilanova dos grans científics del s.XIII, un mallorquí i l’altre valencià. Es diu que un dia van posar un cànter de vi dins d’un alambic i el van destil·lar obtenint aigua molt néta i clara, a la que van batejar com “aigua de la vida” perquè quan la bevien els donava molta alegria, però quan es van adonar que si l’acostaven al foc allò s’incendiava de sobte ,li van canviar el nom per “aigua ardent”. En allò que respecta al meu ofici, el de flequer, l’aiguardent és un producte que està en la mida d’algun dels dolços més tradicionals de Castelló. Els més coneguts són els rotllets d’aiguardent fets amb aiguardent, oli, sucre i farina. Els pastissets de Nadal que porten aiguardent, oli, moscatell (opcional) i farina a més del farcit:

cabell d’àngel, moniato, carabassa i, els més recents, de xocolate. I, no poden faltar les primes, la mida ja hem dit en anteriors articles però la tornarem a repetir per als fans del Raval: farina, aiguardent, cassalla i oli i pel damunt sucre de carar (com s’ha dit sempre, i no la coentor de azúcar glass). Ací només n’esmentat tres de dolços però hi ha moltes més receptes amb aiguardent, però això serà un altre dia. Ara, allò més típic de les festes i que no pot faltar mai per a començar de categoria el dia de la NOSTA MAGDALENA és després d’haver arreplegat les canyes al Mercat, el que fem uns quants membres de la colla El Magre,(els que hem sobreviscut a la nit anterior): beure’s una barreja i menjarse una figa albardà, per celebrar que el dia gran ja és arribat! I, no penseu que és una cosa fàcil perquè o te falten mans o te sobren entroperis! Compteu una o diverses canyes, un gotet amb la barreja (aiguardent i moscatell) i una figa albardà, i a mi no m’ixen els comptes!... Ara, una cosa us assegure, sempre ens ho acabem tot i ens llepem els dits, com Déu mana.

L’AIGUARDENT L’AIGUA DE LA VIDA

LA RATAFIA Jordi López Solera

a ratafia és un licor que s’obté de la maceració de diferents fruites, herbes arrels, pinyols i espècies amb aiguardent, un dels ingredients principals de la ratafia són les nous verdes. Per elaborar la ratafia no hi ha una única recepta, tot al contrari , hi ha vàries, des de fer-la només amb un ingredient a fer-la amb fins a cent ingredients diferents. Una de les característiques de l’elaboració de la ratafia són les herbes que se li posen, que fan que cada ratafia sigui diferent. Per recollir les herbes que es posen en aquest licor, tradicionalment es recullen per Sant Joan, coincidint amb la recollida de les nous verdes. Així doncs, és tradició a moltes llars catalanes sortir al

bosc a finals de juny a collir les herbes aromàtiques que es posaran juntament amb l’aiguardent per fer la maceració, aquesta peculiaritat fa que cada ratafia tingui característiques diferents, depenent del lloc on s’hagi elaborat. Una vegada recollides totes les herbes, fruites, espècies,..., es deixa a sol i serena durant quaranta dies, després es filtra i ja està llesta per beure. La ratafia és una beguda antigua i llegendària, de receptes hi tantes com cases on es fan.Trobem receptes de ratafia ja en el segle XVIII, a Catalunya les més antigues són del colomenc Francesc Rosquellas del 1842. Una de les llegendes que envolta aquesta beguda que alguns cataloguen de licor amb propietats

medicinals i altres la cataloguen de beguda esotèrica, és la llegenda d’en Verdaguer. Mossen Cinto Verdaguer era persona culta i entesa en allò que fa referència a la terra, el camp, el bosc i la pagesia, deia sobre l’origen del nom de la ratafia. “ Diu que una vegada, en una masia de la nostra terra, es trobaren tres dels seus bisbes: el de Vic, el de Barcelona i l’arquebisbe de Tarragona, els quals esbrinaven i escatien algun assumpte en petit concili territorial. Quan, després d’enrahonar-ho bé, estigueren entesos i hagueren signat la composta, demanaren al masover alguna cosa per fer-se passar la set. Ell, com a gran requisit, els tragué una ampla ampolla de ratafia, que els serví en tres gots de cristall, els quals presentà en una sota copa. La beguda era nova per a ells, i els agradà, com sol agradar a tots els qui la tasten. -Quina beguda és aqueixa tan bona? -li preguntaren- Com se’n diu?. -És una beguda que nosaltres ens fem? -respongué el masover. -I no té nom? -replicà un dels bisbes. -Jo no n’hi sé cap -respongué el pagès. Doncs, ja que ningú no li ha donat nom encara, donem-l’hi nosaltres -digué el bisbe-.

Quin li posarem? Si en trobéssim un que fos com el segell del tractat que acabem de fer, aquest verament seria el millor. Els tres senyors bisbes pensaren una mica, fins que un d’ells es donà un cop de mà al front i digué: -Rata fiat! (Queda firmat). Amb l’aprovació dels altres bisbes, qui celebraren l’acudit, aqueix licor català, que és el més català de tots, quedà batejat amb un nom llatí, i amb aquest nom és conegut a totes bandes”. Com fer la ratafia: Per a l’elaboració de ratafia no es necessita gaire material ni cal que aquest sigui sofisticat. Ens cal: • Una garrafa que pugui acollir més espai que els litres d’aiguardent que vulguem fer. Per anar bé millor de vidre clar i si és possible amb algun tipus de protecció i de coll ample. • Guants per manipular les nous (taquen molt els dits) • Ganivet / tisores • Un embut • En el cas que s’hagi de rebaixar l’aiguardent, caldrà disposar d’aigua embotellada i sucre, un pot i un fogó per elaborar el xarop.

LA RATAFIA

56 Pel que fa als ingredients: - L’aiguardent: un costum molt generalitzat, per la seva facilitat i practicitat per a fer ratafia, és utilitzar a qualsevol dels aiguardents anisats preparats per a la elaboració de ratafia. Sovint els trobem ja ensucrats i aromatitzats amb anís (per tant no caldrà afegir-ne posteriorment quan fem la ratafia). - El xarop: (només en el cas que necessiteu rebaixar l’aiguardent) És l’element que dóna cos al licor i també es coneix amb el nom d’almívar. S’obté per dissolució de sucre en aigua calenta. Si es vol aconseguir un licor totalment transparent i llampant, s’ha d’aconseguir un xarop ben clarificat. - Les nous verdes: es l’element que distingeix la ratafia catalana és la nou verda; es recull pels volts de Sant Joan. Ens hem d’assegurar que estiguin ben netes. Hi ha qui l’aixafa i la deixa unes hores a la fresca i qui només hi posa la pela, que és la que dóna color al licor (la part interior li dóna un gust més amarg). - Les espècies: les espècies més

utilitzades són la nou moscada, els clavells, l’anís estrellat, el comí i la canyella. Cal tenir cura de no excedirse en cap element, ja que d’altra manera la ratafia pot sortir amargant o bé pot notar-se massa un sol gust, tot i que hi ha receptes de ratafia que són monogràfiques d’espècies. Recordem que alguns preparats anisats ja porten anís estrellat i no caldrà posar-ne. Haurem de tenir en compte que en funció del grau que s’hagi de rebaixar, caldrà posar-hi més quantitat d’herbes i nous perquè no ens quedi fluixa d’aroma i gust. - Les herbes: pel que fa a les herbes, s’ha de procurar escollir les que ens agradin més i, a banda d’això, que estiguin ben netes (de sorra, teranyines…). A les receptes bàsiques agafem les que siguin més oloroses d’entre les mentolades i les cítriques o que tinguin propietats digestives i estomacals, ja que la ratafia s’acostuma a prendre després dels àpats, amb les postres, i ben segur que l’estómac ens ho agrairà. Tot i així, hi ha receptes en què s’utilitzen herbes de tot tipus de propietats medicinals. És millor posar

les plantes seques, però també es poden posar acabades de collir. Cal però, que estiguin ben netes. ELABORACIÓ: Les plantes medicinals i les espècies es maceren en aiguardent durant uns quaranta dies a sol i serena, en una garrafa de vidre ben tapada que es xinxolla (remena) de tant en tant. Passat aquest temps, es cola amb un paper de filtre o amb un drap de fil i s’hi afegeix, si cal, el xarop en fred per aconseguir la dolçor i la graduació desitjada. Després es deixa envellir durant un parell de mesos en una garrafa de vidre o millor en una bóta de roure. Com que durant el procés

d’envelliment acostuma a quedar tèrbola, abans d’embotellar-la convé tornar a filtrar-la. Actualment podem trobar fires i tastets de ratafia en molts pobles del Pirineu i el Preirineu, també hi ha agrupacions excursionistes i casals i ateneus que organitzen sortides per collir les diferents herbes i tallers d’elaboració casolana de la ratafia. Les ratafies que podem trobar en gairebé tots els comerços i que són més conegudes són la Ratafia Russet , amb més de cent anys d’història afincada a la Garrotxa i la Ratafia Raiers nascuda el 1884 al Pallars.

Webgrafia: −http://www.confrariaratafia.cat/que-es-la-ratafia/ −http://www.confrariaratafia.cat/com-es-fa-la-ratafia/ −http://www.russet.cat/03_catala/12_laratafia_ca/idx_laratafia_ca.php −http://www.vilaweb.cat/noticia/455498/20020121/any-verdaguer-sau-llegendaratafia-mossen-cinto.html −http://www.confrariaratafia.cat/wp-content/uploads/Annex_Herbes-Ratafia-ipropietats_Confraria-Ratafia.pdf

LA RATAFIA

RAÏM MOSCATELL, MOSCATELL CARMELITANO Sónia Alegre Sanz

ncara som molts avui en dia els que vam tindre la sort de poder tastar el raïm moscatell de Benicàssim, un raïm dolç, molt dolç, tant dolç que a més d’un se’ns ha agafat a la gola i ens ha fet passar un mal moment. El raïm de la varietat moscatell va arribar a Benicàssim de la mà de Pascual García Sangüesa qui, a la segona meitat del segle XIX, va fer la primera plantació de raïm amb unes vares procedents d’Alacant en la finca de Batieres. Aquesta plantació de vinya

va tindre gran èxit i va proliferar de tal manera que al 1918 es van veremar ja 5.000.000 kg de raïm, que van estar destinats principalment a l’exportació, gràcies a la recent construcció de l’estació del ferrocarril. Però a més, la tercera florada es va destinar per complet a l’elaboració de vi dolç, un vi dolç de gran qualitat, que es van encarregar de comercialitzar els pares carmelitans del Desert de les Palmes. L’arribada del raïm al poble de Benicàssim va suposar molt de benefici

econòmic ja que, per fer-vos una idea, l’any 1936 el preu del raïm oscil·lava de 0,50 a 0,60 pessetes el quilogram, i donava feina des de juliol al mes octubre a un miler de persones, per la qual cosa eren moltes les persones que es desplaçaven per treballar de jornalers provinents dels pobles del Maestrat, de Borriol i de Borriana. La verema tenia les seues tasques ben diversificades: el homes i els xiqüelos tallaven el raïm amb un falcet; els xiquets transportaven els plats de raïm; les dones el netejaven; i, gent especialitzada arreglave les paneres. Des de la vinya a l’estació treballaven uns quaranta carreters i per portar la brossa amb què es feien les paneres –la motera- des del Prat de Cabanes-Torreblanca, estaven ocupats 15 carros que feien un viatge al dia. Amb aquestes xifres ja es podeu fer una idea de quin era el nivell de producció, producció i esplendor econòmic que els frares carmelitans no

van deixar passar per alt. Els monjos descalços de l’ordre Carmelita que vivien al Monestir de Clausura del Desert de les Palmes des del segle XVII, seguint l’ordre que aconsella estar sempre empleat en algun quefer per un doble motiu, per a que el dimoni no entre en l’ànima del religiós per culpa de l’ociositat i per l’afirmació de l’apòstol de qui que no treballe, que no menge; ja es dedicaven a la producció de licor amb anterioritat a l’arriba del moscatell a Benicàssim. Les primeres botelles de la seua fórmula secreta feta amb herbes aromàtiques i medicinals del Desert de les Palmes, del conegut Licor Carmelitano, es van vendre el mes d’octubre de 1896. Aquesta fórmula secreta i el licor de café (de color blanc, per molt estrany que pugue resultar) que també es produïa al monestir, prompte van tindre molta popularitat i gran demanda, fins al punt d’arribar a exportar-ne a Mèxic i a altres països

RAÏM MOSCATELL, MOSCATELL CARMELITANO

60 d’Amèrica del Sud. L’augment de la producció i els mitjans de l’època van fer que cada vegada fora més difícil el transport dels seus productes i per això entre els anys 1912 o 1914 van edificar la fàbrica del Licor Carmelitano a les portes del poble de Benicàssim, al costat del barranc de Farja. Feta la fàbrica també van començar a treballar amb l’elaboració d’altres productes com l’anís, el conyac i clar, amb el raïm moscatell de gran qualitat que tenien a l’abast prompte van aconseguir una molt bona mistela, que directament va ser batejada com el moscatell Carmelitano. La fàbrica estava administrada per dos pares i quatre germans i en ella treballaven 10 o 12 homes i dones segons les èpoques, els escrivents i un conductor, el de la furgoneta que en 1920 van comprar per portar el seu gènere a l’estació i als pobles de Castelló, Vila-real, Borriana i altres pobles.

Actualment els monjos ja no estan (van arrendar fa uns cinquanta anys la propietat del celler a l’empresa privada Carmelitano SAU), però la fàbrica segueix en funcionament, es pot visitar i es poden degustar els seus productes, productes que tot i faltar la matèria primera principal (el raïm moscatell de Benicàssim que per desgràcia està pràcticament

desaparegut i les herbes del Desert de les Palmes del Licor Carmelitano que estan protegides) conserven el seu sabor tradicional. Però a més, els nous temps han portat al Carmelitano a l’elaboració i la destil·lació de nous productes com cremes, licors de fruites, vi de misa, ginebra (la Ginself, espectacular!) o l’exòtic licor d’orxata, per citar-ne alguns. Sols per curiositat, vos agraden els licors o no (si vos agraden millor que millor) vos recomanem altament que un matí o una vesprada de qualsevol època de l’any (obrin tots els dies) vos arrimeu a Benicàssim i visiteu la Bodega del Carmelitano, un celler

on no ha passat el temps i amb unes instal·lacions espectaculars.

del tonellet, sota un cartell de “sirvase usted mismo”.

La visita comença entrant a un curiós museu: el museu de la botella, on com el seu nom indica hi ha una gran col·lecció de botelles que han sigut utilitzades al llarg del temps en la fàbrica del Carmelitano.

Conegudes les instal·lacions i tastat el producte, ja sols queda la part final, una visita a la tenda on a més dels licors podrem adquirir altres productes com mel o oli del terreno, a uns preus molt assequibles. I ací acaba esta visita tan dolça que de segur no deixarà a

La següent cosa que crida l’atenció després de passar per la sala on es conserva maquinària antiga, és la sala dels “conos”, sala que rep aquest nom per la forma dels dipòsits de roure americà que contenen el licor per a què vage envellint abans de ser embotellat. Després es passa per davant dels alambics on es destil·len els licors; per les màquines d’embotellar; pels dipòsits; i, després d’açò, la visita arriba a la sala de vins, a l’autèntic celler ubicat sota terra, un espai grandíssim ple de tonells i d’un misteri propi d’altres temps. És en aquest espai on el visitant pot tastar els licors del Carmelitano els quals es troben al seu abast directament

ningú indiferent.

Historia y familias de Benicàssim, FUNETES, V., Ajuntament de Benicàssim, 2008, València.

RAÏM MOSCATELL, MOSCATELL CARMELITANO

QUE BEVEM A FINLÀNDIA Laia Alegre Zurano

cí estem altra volta, com cada any parlant sobre algun tema que d’una o altra manera forma part de l’essència de la Colla El Magre, així com de l’essència del nostre volgut Castelló. Enguany, el tema a tractar ha estat, com a poc, ben entretingut d’escriure. Encara que pot ser el més divertit de tot haja sigut la recollida d’informació que, com a bons investigadors i amb molt de sacrifici, hem hagut de fer a través de l’experiència. No obstant això, em pareix que aquesta vegada no he sigut jo de les més afortunades, ja que mentre uns li pegaven als vinets a Castelló i els carajillos, jo he hagut

d’adentrar-me en el misteriós món dels licors finesos. I com és ben sabut, per menjar i beure no s’està a cap lloc com a casa. Doncs bé, supose que vos estareu preguntant què fa un article sobre els licors finesos en un llibret dedicat a les begudes espirituoses que trobem a les nostres terres. No vos preocupeu, Finlàndia segueix estant igual de lluny de Castelló, de la mateixa manera que segueix igual de lluny de qualsevol lloc on els graus que marca el termòmetre siguen, com a poc, positius. No obstant això, és la Colla El Magre, o una xicoteta part d’ella, la que està un poc més a prop d’aquest país durant

aquest any. I això és deu a què estic fent un any de la meua carrera allà dalt - com diuen les menudes de la colla, al país del Pare Noel. Així que, com ben és dit, enguany era l´hora d’adaptar-se o morir. Doncs bé, ara vos faré un petit recorregut pels licors finesos més arrelats a les seues tradicions i l’experiència que, per sort o per desgràcia, he tingut amb ells.

Primer de tot, començaré per nomenar el que per a mi ha sigut – i continua sent - el licor estrela del meu pas per Finlàndia, el Salmiakki. La meua relació amb aquesta beguda és una relació d’amor-odi un tant curiosa. Com ja sabreu, Finlàndia és una país on, per entendre’ns, tot costa un ull de la cara. Per tant, tots els estudiants que anem allà des de qualsevol part del món tenim una característica en comú, i és que tots ens transformem en gent pobra en arribar. És així. El que abans te costava 2€ ara en són 6€, i així en pràcticament tot. Això provoca que, òbviament, mesures cada cèntim que

te’n gastes. Per tant, la primera nit que vam eixir de festa, la pregunta per a la cambrera estava més que clara: quin és el xupito més barat que teniu? I en eixe precís moment va escomençar la meua relació amb el salmiakki. La meua reacció en tastar aquell líquid negre que pareixia petroli va ser de tot menys delicada. Podia

esperar de tot menys el que vaig trobar: el salmiakki és salat! Encara recorde perfectament les paraules que van eixir de la meua boca: aquest licor no està fort, està roïn! Ara bé, després de quasi mig any vivint allà dalt - i els salmiakkis que això suposa he de reconèixer que aquest licor és com la cervesa; a ningú li agrada el primer glop, però amb el temps el cos a tot se fa, i el que en un principi era fastigós, a poc a poc comença a no estar tan roïn. I, realment, molt desencaminada no anava, ja que salmiakki en anglès s’escriu “salty-liquorice”, que vol dir una mena de regalíssia salada. A més, a això afegiu-li que té una olor ben pare-

QUE BEVEM A FINLÀNDIA

64 guda a l’anís, per si encara no esteveu prou descol·locats amb aquesta mescla. He de reconèixer que, malgrat tot açò, el Salmiakki és realment popular entre els finesos, així que no s’ha de subestimar el seu potencial. En fi, si després de tota aquesta explicació encara vos queden ganes per a tastar un poc d’aquest licor

finés, aprofiteu aquesta Magdalena i feu una paredeta de camí a la masceltà per la Colla el Magre, on de segur, i com a situació excepcional, en trobareu. Doncs bé, si el Salmiakki va aparèixer en la meua vida per raons econòmiques, el Glögi va aparèixer per raons climatològiques. El Glögi és la versió finesa del Malled Wine, la traducció del qual és vi calent. Aquest és conegut arreu de pràcticament tota Europa, amb diferents noms i versions depenent del país. Així podem trobar gløgg a Noruega i Dinamarca, glögg a Suècia i Islàndia, glühwein a Alemanya o glögi a Finlàndia i Estònia. Siga on siga, aquest vi calent consisteix a mesclar el

vi amb diferents espècies i/o fruits secs, depenent del país, i calfar-lo. La varietat finesa, glögi, es fa amb vi negre, pell de taronja, canella i altres espècies i també se li pot afegir altres alcohols, com per exemple rom. Tot açò s’ha de calfar sense que arribe al punt d’ebullició. Existeixen diferents varietats d’aquest vi, com pot ser una variant que es fa amb vi blanc. També es pot trobar glögi sense alcohol, cadascú al seu gust. Siga com siga, si alguna cosa es trau clara és que després de vindre del carrer a - 20 graus, un gotet calentet de glögi pareix que reviscola el cos. És per això que aquest vi calent és la beguda típica que es pren al Nadal finés, on posar alguna cosa calenteta dins del cos és més que necessari. Finalment, vaig a parlar-vos sobre el que els finesos anomenen “long drinks”. Per a entendre-mos, les long drinks és el que per a nosaltres serien els cubates, encara que no ho

són exactament. Aquesta beguda podríem dir que és un cubata que ja ve fet. La versió tradicional és una mescla de ginebra i suc de raïm, a tot açò amb gas. No obstant això, n’hi ha noves versions amb diferents sabors, com ara llima. Però si aquesta beguda resulta tan curiosa, no és per com es

fa ni pel seu gust, sinó per la raó per la qual es va començar a produir. I açò no ve de tan llarg. Les olimpíades de 1952 a Helsinki, capital de Finlàndia, van ser les causants de l’aparició d’aquesta beguda finesa. Els restaurants i bars de la ciutat, van pensar que perdrien molt de temps mesclant les begudes i fent els cocktails i es formarien llargues cues per a atendre a tota la expectació que atraurien els jocs olímpics. Per tant, van decidir preparar d’avantmà les begudes ja mesclades, a les quals van anomenar long drinks. Doncs bé, ací vos he deixat unes pinzellades de les begudes espirituoses més típiques a Finlàndia,

les quals he tingut la sort de tastar en l’entorn més finés que pots trobar. Ara bé, cadascú és d’on és, i per molt de fred i molta neu que n’hi haja, on estiga una bona mistela, un vi de la terreta o una cassalla valenta, no necessite res més.

QUE BEVEM A FINLÀNDIA

L’SPIRIT ITALIÀ

Saverio Scudiero - Begoña Zurano Picazo

ue en la nostra família la vella Calabria italiana i Castelló tenen una relació especial està més que clar! I és que quan una es casa, ja se sap, no sols es casa amb el bombó italià de qui es va enamorar, sinó que es casa amb la seua família, amb els seus costums, amb els seus menjars típics i també amb els seus bons “caldos”. Si pensem en Itàlia, així en general, segur que el cap se’ns va als tòpics: la pasta, la pizza i, estirant un poc, els rissottos; i, la beguda estrella: el lambrusco...ai, ai, ai!! Quants mites hem de desterrar. Per començar vos direm que conten les velles llengües que el brindis, com tantes altres coses, va

ser inventat pels romans. Beure vi era tan perfecte que es podia gaudir amb tots els sentits, inclús el de l’oïda en sentir xocar els gots! I, des de l’època de l’Imperi Romà fins a l’actualitat, en totes les regions italianes s’elaboren uns vins espectaculars que ens poden acompanyar durant tot el dinar. Així, a l’aperitiu és de llei prendre un Campari, que és un vermut típic que es barreja amb refresc de taronja; per dinar, si voleu impressionar i vos ho podeu permetre, un negre Barolo o un blan bresc Greco di Tufo (més assequible que el negre) o, per als fanàtics del cava – que són molts a la meua família- res millor que un Franciacorta. I, per als moments finals del dinar entre les panses i les figues un Moscato o un fragolino...

Tant en Itàlia com ací, un bon menjar ha d’acabar amb un bon licor, per això tot seguit us presente un recorregut per les begudes espirituoses típiques italianes: Limoncello: el seu origen prové de Sorrento Capri i la Costa amalfitana. Les primeres referències conegudes són de l’any 1900. Deien

que era una beguda de cortesia per als convidats il·lustres (en nostra casa solen haver molts d’aquestos convidats). Per fer un bon limoncello hem de triar llimes que tinguen la corfa grossa, els macerarem amb alcohol durant 40 dies i passada la quarantena, filtrarem el líquid i li afegirem aigua bullida prèviament amb sucre. La graduació vindrà condicionada per la quantitat d’aigua afegida però el més normal és que estiga al voltant dels 30 graus. El limoncello té efectes beneficiosos per al cos ja que a més

d’alegrar-nos la part final del dinar és un digestiu molt bo (sempre pres amb mesura, clar). Liquirizia: té el seu origen en Calabria i tot i que no és tan conegut com el limoncello és molt més antic ja que es sap de la seua existència des de fa més de 35 segles (poca broma!) i es té notícia del començament de la seua comercialització al 1700.

Aquest licor es fa amb regalíssia i el procés d’elaboració és similar al del limoncello canviat les llimes per regalíssia. Té efectes molt positius per a l’aparell respiratori, calma la tos i favoreix l’expectoració. S’ha de dir però que aquests efectes els produeix la regalíssia i que l’alcohol els redueix un poc. I ara vos direm un secret a veus que és que si aquests licors en el moment de barrejar-los amb aigua i sucre, ho fem amb llet i sucre,

L’SPIRIT ITALIÀ

68 obtindrem les cremes de licor que són una vertadera delícia. Sambuca: seria, per entendre’ns, el nostre anís de tota la vida. És una beguda copiada d’Orient que es realitza per destil·lació d’anís. La sambuca es va començar a comercialitzar en Roma al segle XIX i la

fàbrica originària de Luigi Manzi encara fabrica la Sambuca Molinari, la millor d’Itàlia i del món. Té una graduació d’entre 30 i 40 graus, i en ajuda a fer la digestió dels menjars copiosos i per ací jo en sé d’una que ja li està abellint un carajillo de sambuca. Els ammazzacaffè (el remat d’un bon café): hi ha diferents: Amaros: no se sap amb exactitud l’origen dels amaros. Es va començar a parlar d’ells a l’Edat Mitjana quan es gastaven com remeis medicinals. A partir del descobriment

de les Índies van arribar a Itàlia noves fruites i plantes aromàtiques que van ser afegides als amaros i d’aquesta manera van deixar de ser sols beguda medicinal per convertir-se en una beguda familiar. Els monjos –que sabien molt de vi i licors- van ser els vertaders impulsors de la fabricació dels amaros. El procés d’elaboració d’aquest licors spiritosi és prou similar ja que a grans trets, la única cosa que canvia és el tipus de planta o fruit amb el qual es barreja l’alcohol. En el cas dels amaros es poden usar plantes del com : angelica, ruta, assenzio, sàlvia, sambuco, timò, ginepro, etc. però l’elaboració i la barreja dels diferents amaros italinas son un secret ben guardat de les diferents famílies que els fabriquen. Amb 35 graus d’alcohol, els efectes beneficiosos són sempre molts similars, però particularment en destacaria un que ocorre a la meua família: el do de la paraula i el discurs. I és que amb unes copes d’amaro es pot

arreglar el món després de dinar. Si heu de tastar-ne, vos recomanem el Vecchio Amaro del Capo, el Montenegro i el Mirto Sardo. Grappa: i per últim, el remat final! Conta la llegenda que en el segle I a.C, un legionari romà que volia lluitar en Egipte, va agafar com a propi un

alambic i va començar a destil·lar raïm i va obtenir grappa. Però la vertadera revolució de la grappa va ser l’any 1779, en la destil·leria Nardini, en el poble Bassano del Grappa, d’on li ve el nom. La grappa és un destil·lat d’alcohol amb pells de raïm, el que ací seria l’aiguardent “d’orujo”. La seua graduació es troba entre els 40 i els 60 graus i la denominació d’origen pertany a la zona on es planten les vinyes: nord de la regió de Llombardia i la Suïssa Italiana. Tot i que pot semblar una beguda de fàcil elaboració, hi ha una gran varietat de grappes depenent del

tipus de raïm, les barreges que es fagen i el temps de fermentació. Amb tot, la grappa està considerada com una de les begudes estendard d’Itàlia. Pel que fa als efectes beneficiosos, a banda d’afavorir la digestió, la conversació i llevar el fred del cos, destaca l’exaltació de l’amor i l’amistat que provoca el seu consum... Done fe que una bona dosi de grappa pot convertir-nos en uns autèntics Pavaroti.

I ja per acabar i després d’haver fet aquest xicotet repàs pels licors més típics de la terra de la bóta, sols ens queda prendre una copeta a la salut de la Colla El Magre perquè no està bé parlar d’allò que no es coneix de primera mà...això sí, aquesta vegada el brindis el farem a la manera de Castelló: “Salut i força al canut! I una miqueta per a la figueta! I que tingueu molt bones festes.

L’SPIRIT ITALIÀ

QUE BEVEM AL S.XXI Tània Ruiz Alegre

ncara recorde La humitat

als peus ... I com per les vesprades preparàvem tot per tornar a estar amanits per al dia següent...

Ho recorde amb enyorança i amb anhel, perquè no vull deixar de recordar-ho mai. Tampoc podria. Quan jo era menut, i la meua feina no servia el suficient, em deixaven d’observador. Cada dia baixava amb ma mare, per veure com es treballava amb aquells bagots de raïm que tant d’esforç havia portat cultivar. I no podia llevar la vista d’aquells cubs al que poc a poc anava

caient aquell líquid rogenc. Si algú haguera sabut que em moria de ganes per anar, llevar-me les espardenyes d’una estirada i haver escomençat a moure els peus amb força, potser m’hagueren acceptat a l’equip. Però no, no ho sabien, jo era massa menut i amb el treball que hi havia en aquests dies era millor no molestar més del compte... Així que, jo em quedava, dia rere dia, bocabadat i observant aquell meravellós espectacle. Es realitzava el procés fins que es finalitzava de masegar tot el raïm i es podia continuar amb les següents

passes necessàries per aconseguir aquelles botelles de vi que tant ens enorgullia vendre pel poble. Sempre i quan la feina estava feta i havia eixit tot bé. I és que amb els cultius, ben sabut és que com deia el meu “uelo” si per Sant Joan plou, ni vi, ni pa tou. I, sort que fora només aigua, ja que el dia que jo no oblidaré, va passar un any on res del que havia d’eixir bé va eixir com tocava. Bé res, menys una cosa. Aquell temps no va vindre com esperàvem i un mal dia ens va despertar el soroll de les teules. A l’eixir i mirar fora les vinyes, vam veure com una quantitat molt gran de pedres els queien al damunt i aleshores va arribar el disgust, aquest any no es podria elaborar un bon vi. Tots estaven amb mala cara i amb tristor, però l’alegria seria meua, quan en acabar la pluja i la pedra, vet que aquell raïm no servia per a res, mon

pare em va proposar una cosa. Vam eixir a jugar i va agafar un poal, que va omplir de bagots i en acabar d’omplir-ho em va dir: Vols que maseguem com quan treballem per fer el vi? Crec que mon pare, mai havia compres la meua ànsia de veure’ls xafar raïm plantada a la porta dies seguits fins aquell matí.

No em va dir res més, però, els seus ulls se’m van quedar clavats fins ara. I és així com viscut aquell dia encara recorde la humitat dels meus peus, mullats amb aquell líquid que eixia dels grans i que donava tantes alegries o de vegades no tantes, a la meua família... Però les modes passen i com les modes, va passar l’època de la vendímia i amb el temps, els anys en els que aquest treball era ben reconegut.

Quant haguera donat per

QUE BEVEM AL S.XXI

72 haver pogut mantindre aquest negoci del que sempre havia volgut formar part. Però, les coses vénen com vénen... i ara, ara ja sóc massa major. Encara així m’alegra saber, per oïdes de la meua néta, que hi ha moltes bodegues en marxa a la nostra comarca, i ella no ho sap, però em fa tanta il·lusió saber que aquesta professió continua viva. Jo, encara recorde el sabor endolcit que es va quedar al meu paladar desprès del meu primer glopet de mistela, però alguns joves d’ara, per sort sols alguns, ni recorden el que van beure la nit anterior. I no, no comprenc que no beguen per plaer, sinó per altres coses. La meua néta diu que sóc molt exagerat i jo espere que tinga raó. Però, què vols que et diga jo sóc més de vi o begudeta casolana, d’aquestes que fan entrar la calor a l’hivern.

Em diu que ara la gent si que continua gaudint de la beguda, (i n’estic segur que ella és una d’elles, perquè ho porta a la sang) però que es compta amb infinitat de varietats i de sabors diferents. Diu que fins i tot, algunes begudes fan gust a Kiwi, mora, maduixa...I que una de les begudes que més es ven a les discoteques en forma de “xupito” és una que té el seu origen a les fredes nits alemanyes de caça, i que desprès, en altres temps va ser gastada en alguna guerra com anestèsic. I altre tipus de “xupito” que ha causat furor en aquest segle fet amb licor d’avellana i nata muntada per xuplar-la, es diu “mamaeta”. Quines coses més rares. I que ara el que es porta és barrejar la llimonada o altres refrescos amb l’alcohol... Però, no només amb el vi, com la barrejaven antigament sinó amb begudes com la ginebra. Diu que amb el vi el que es barreja ara és la coca-cola, per fer calitmoxo o alguna cosa així crec que em va dir.

Què el que està a la veu del día són uns gots molt grans on cap un litre de beguda i que s’anomen litrones i que normalment si són de cervesa o “d’eixe calimotxo” solen valdre la meitat que si són de cubata. I que per a aquests últims en la majoria de bars et deixen triar si el vols fet amb “marca coneguda” o “low cost”, diu que això és anglès i significa de baix cost, és a dir que es fa amb una ampolla de “marca blanca”.

Jo, em quede sorprès amb açò de les marques blanques o no, i diu que hi ha diferents “qualitats” d’alcohol i que una botella de marca coneguda sol haver passat més destil·lacions que una de marca blanca pel que aquestes són més barates. I que açò passa amb molts tipus de begudes, com ara el whisky, la ginebra, el vodka, el tequil·la..i un llarg etc. del que ja no recorde tot. Ah i també em conta que altra cosa que està molt de moda és prendre còctels on es fica una quantitat menuda d’alcohol i se li suma altres tipus de

begudes com sucs o batuts. Com podeu veure les opcions són infinites i això ja depèn de gustos... Supose que serà més còmode triar a la mateixa tenda entre tanta varietat que esperar que el bodeguer tinga el vi llest i a punt. Però potser no es valore tant el que hi ha dins del got abans de veure. No sé, sols sé que em pareix molt bona idea que cada vegada hi haja més per escollir.

Però, el que realment sé és que m’agradaria algun dia poder compartir amb ella, desprès d’alguna de les seues visites, la petita botella que guarde de vi, d’aquell dia que ens vam despertar amb el soroll de les teules.

QUE BEVEM AL S.XXI

TOTA UNA VIDA Sònia Alegre - Tomàs Alegre

0 anys no són res i ho són tot... 70 anys fa que vaig nàixer o, com diria el gran Poeta valencià, 70 anys fa que “ací hem pariren i ací estic!”... 70 anys fa que vaig obrir els ulls per primera vegada i vaig llançar al vent el meu plor més joiós en una casa del raval...I ací estic! I ací em passen i veig passar les hores d’un món que mai para de rodar!...Dissabte, era dissabte, el primer dissabte del més de març i el tercer dissabte de la Quaresma. Dissabte 3 de març, d’un any encara no massa fàcil, el del 1945. Eixe dia feia just tres mesos que s’havia constituït la Junta Central de Festejos de la Madalena i, just també eixe dia, va desfilar per primera vegada pels carrers de Castelló, la cavalcada del Pregó. Un Pregó escrit pel Sr Carlos González Espresati que va posar fi a la desfilada que havia ideat el farmacèutic

Manuel Segarra Ribés. I, a l’endemà per la nit, per molt rocambolesc que avui en dia ens pogue semblar, van desfilar parts soltes de les 12 gaiates, representants dels sectors de la ciutat.... Quantes vegades m’haurà contat tot açò ma mare. Amb poca cosa més es van acabar les festes. Els dies de l’any van anar passant i, no sé si abans o després del meu naixement, la compositora castellonenca Matilde Salvador va tindre la gran ocurrència de fer-nos a tots els castellonencs i castellonenques un gran regal: “La Marxa de la Ciutat”, taaaaa-tata-ta-ta-ta-ta-ta-taaaaaaaaaaaa, taaaaata-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-taaaaaaaaa. Al mes de desembre, em van eixir les dues dents de baix i al mes de febrer, les dues de dalt. Un mes de febrer en què va ser elegit el pasdoble “Rotllo i Canya” de Josep Garcia com himne

representatiu de les nostres festes... Ai! A saber quantes vegades l’hauré escoltat, ballat, cantat: Xorrocotxot...No me’l encendràs el tio per detràs... Prompte, en complir l’any i uns poquets dies més, vaig començar a caminar. La mare sempre explica que eixir a la placeta del Forn del Pla per veure com la Reina de les Festes, acompanyada per les dames de la ciutat, donava la volteta a la gaiata – novetat de les festes d’aquell any-, va ser tot un suplici perquè no vaig parar ni un segon quiet!...Coses de xiquets, ja se sap: la carn que creix no pot parar quieta . Menys quiet encara deguere estar la Magdalena de l’any següent que es va celebrar del 8 al 16 de març... El pare sempre m’ha recordat aquelles festes com les de l’any en què es va canviar el Pregó, ja que va ser al 47, l’any que vaig complir els dos anys, quan els versos de González-Expressati que deien: “De orden del Señor Alcalde es fa saber: que mañana al amanecer/ comenzarán las fiestas de Castellón y quien escuche este pregón, sabrá lo que han de ser... y si lo permite el

tiempo que ha de hacer!/ (Encara que semble mentira, tindrem enguany, com sempre, fira y ya vorem si plou, també com sempre, que ya es prou)”; van ser canviades per les de Bernat Artola: “L’Alcalde de la ciutat i terme de Castelló té hui la satisfacció de fer saber al veïnat: Que ja el dia és arribat de la nostra “Magdalena” i desitjant siga plena de goig pur i verdader, convoca el poble sancer a traure l’amor de pena”... Com ressonen aquestes paraules! Quina força tenen!...Res m’haguera agradat tant en esta vida com tindre una veu potent per poderles recitar com cal. Però el Pregó no va ser l’única cosa que va canviar l’any 47 sinó que, a més, es va celebrar a la Porta del Sol i a la Plaça de Clavé, el primer festival de folklore i es va donar un major protagonisme a la Mare de Déu de Lledó dins del marc de les festes fundacionals, ja que si bé és cert que el pas per la basílica dels romers era i és, visita obligada i ancestral, no hi havia cap acte en què la Lledonera fóra la protagonista i clar! a això calia ficarli solució. Per aquest motiu, l’any 47 es va inventar, en consonància amb la

TOTA UNA VIDA

76 moda de l’època, l’Ofrena de flors a la Mare de Déu del Lledó. I, per rematar la festa amb gran lluïment, un element pirotècnic: un espectacular castell de focs que es va disparar al Parc de Ribalta i una gran traca que va recórrer els principals carrers de la Castelló fins arribar al Fadrí. Tots aquests actes van tindre una molt bona acceptació i van agradar moltísim al Castelló d’aquells anys. Prova d’açò és el fet que Pregó, Romeria, Ofrena i allò que l’any 1949 ja van batejar com el “Vitol!”, s’han convertit als nostres dies en actes que no podem faltar en cap any...on s’haurà vist una Magdalena sense Pregó. Al pare li agradaven les festes! Organitzar-les, fer-les, viure-les i gaudir-les tant com els temps que corrien li permetien i per això, poc s’ho va pensar quan un veí li va oferir formar part de la comissió del “Sector de la Plaza Maria Agustina y adyacentes”... Veure’l desfilar aquell any, portant una part del monument gaiater, vestit amb saragüells, va ser un goig per la mare!... Uns monuments de guix, cartró-pedra, fusta i poca cosa més que han quedat per sempre gravats a la meua memòria! Ni millors, ni pitjors que els d’ara, simplement diferents.

Amb quatre anyets complits, ja treia les fabetes del foc ben tretes i, va ser un goig per a mi i per a tota la meua família, participar, el dilluns de Magdalena, el 20 de març de 1949, al primer Pregó Infantil de la història de les festes de la Magdalena... El mateix goig que he tingut moltes altres vegades en la vida quan he vist eixir als fills i ara als néts, a aquesta cavalcada infantil tan necessària per als més menuts de Castelló...I és que rebre un caramelet a la mà acompanyat d’un somriure feliç no té preu per a qui el dóna però molt menys per a qui el rep. Qui goig és anar de festa! I que bonica ere la Festa del Poble, les corregudes per la joia, els concursos de tir i arrossegament, les partides de pilota valenciana i jocs com el boli!...S’han d’aprofitar els dies bons que els roïns ja vénen sols i sense que ningú els cride. Moltes vegades em passa pel cap el desbordament del Riu Sec que Castelló va patir al setembre de l’any 1949...això sí que va ser una desgràcia: 10 morts, moltíssims ferits, cases en runes, el barri d’Els Mestrets desfet, la collita d’arròs que estava en les eres tota perduda, els tarongerals inundats, animals morts...Ja! quina desgràcia! I tot i això, el poble no va perdre les ganes de festa i en arribar l’11 de març de l’any

vinent, de nou es va cantar el Pregó a Castelló per donar començament a la celebració d’unes noves festes de la Magdalena, festes que van comptar per primera vegada amb la presència de la Germandat dels Cavallers de la Conquesta. Pareix mentida com hi ha imatges que es graben amb força a la nostra ment! Encara recorde el dia que vaig complir 6 anys, va ser dissabte, el segon dissabte de festes i la mare em va regalar anar a veure una funció de teatre valencià a la Plaça Major! Un molt bon regal per aquells temps d’escassos recursos!...Crec que també va ser aquell any quan es va fer la primera Nit de Foc, però d’això no n’estic ben cert perquè fins que no vaig ser prou majoret tot allò relacionat amb el món dels coets em va fer pànic!...Quines voltes pega la vida, Déu meu!...Ara pagarie per poder acostar-me a qualsevol mascletà... tampoc no em caldria acostar-me massa, sols el necessari per poder ensumar ben cap a dins una miqueta de l’oloreta de la pólvora, però a veure qui se la jugue amb la poca força que tenen les meues cames. Si els Cavallers de la Conquesta em van encisar, l’homenatge al Rei En Jaume I, que es va realitzar per primera vegada l’any 1952 amb

motiu del VII Centenari de la Fundació de Castelló, no va ser menys!...Capes i escuts, espases i malles... Recorde l’estatua del Rei i molts cavallers, i corones de llorer, i banderoles de color verd que a partir d’aquell any va passar a ser el color de Castelló. I també em ve a la ment, crec que perquè m’ho han contat moltes vegades, que el 17 de febrer de 1952 es va beneir la campana de l’ermita de la Magdalena, campana que va ser comprada gràcies a aportacions voluntàries de 2 pessetes de moltíssimes castellonencs. Però no cregueu que tot era bonic i encisador....Alguns actes no van funcionar des del principi i d’altres van haver de funcionar a la força...El pare en aquells moments no m’ho va dir, però anys més tard va criticar a boca plena un fet ocorregut en aquesta edició de les festes: algú va tindre la genial idea de crear una gaiata sindical, que representava els sindicats del règim franquista com si d’un sector més es tractara, amb madrina i dames incloses... quin disbarat! I fins i tot, el pasdoble de Josep Garcia “Magdalena Vitol” va ser rebatejat com “Gaiata Sindical”...que li anem a fer! Afortunadament eren altres temps. I de Magdalena a Magdalena ha estat com m’he anat fet gran! Unes

TOTA UNA VIDA

78 festes que cada any tenen més coses al seu programa per a major lluïment i celebració de la fundació d’una ciutat que estima les seues arrels. Òperes; sarsueles; carreres de cavalls; certàmens musicals; exhibicions d’avionetes; i, fins i tot l’any 1956, –l’únic any que han caigut les dates com l’any que vaig nàixer-, la presentació del “Diccionari Català-Valencià-Balear” per part dels seus autors Francesc de Borja Moll i Manel Sanchis Guarner; o el Festival Internacional de Coros y Danzas; o el Carrusel Hípico a la Plaça de Bous de la Policia Muntada de l’Ajuntament de Barcelona; i fins i tot, aparicions en el NO-DO. Tot açò i moltes altres coses més, han fet que des del meu naixement m’hage passat la vida esperant amb deler el tercer dissabte de Quaresma! Dissabte que dues vegades en la vida m’ha fallat: una vegada, l’any 1960 que no vaig haver-lo d’esperar perquè van coincidir les festes amb Sant Josep i les autoritats van decidir avançar les festes una setmana, per la qual cosa, el Pregó es va fer el segon dissabte de Quaresma, respectant-se això sí la celebració de la Romeria el tercer Diumenge de Quaresma; i l’altra, l’any 2004, quan de nou les autoritats, van decidir endarrerir una setmana la

celebració de les festes per coincidir amb les votacions, però eixe any, com la tradició per mi és sagrada, a falta d’una romeria en vaig fer dues: la de veritat, la del tercer diumenge de Quaresma, i una altra de regal, una setmana més tard. Ai les Festes de la Llum! “D’un esclat de llum sense foc ni fum”, com deia el poeta, que durant quasi una dècada van comptar amb el seu Hostal de la Llum: una carpa que estave a l’Hort dels Corders on tenien lloc les anomenades gales de la joventut en sessió vespertina a més d’espectacles musicals en horari nocturn, amb un preu que no es podia permetre qualsevol però que valien la pena: El Duo Dinámico, Jose Guardiola... Són tantes coses!...He sentit dir moltes vegades que el millor Pregó de la història de les Festes de la Magdalena va ser el de l’any 1962. Organitzat per Miquel Peris i Segarra i amb molt més de pressupost de l’habitual, en ell van desfilar pirates sarraïns; almogàvers de Roger de Flor i els cavallers més importats de la cort de Jaume I (Blasc d’Alagó, Guillem d’Entença, Joan Pertusa, Guillem de Cervera, etc.); i, fins i tot, herois com Tombatosals! Tot molt bonic! Però el més bonic de tot, és que aquest va ser el primer Pregó que vaig

poder veure al costat de la persona més meravellosa del món i que des de fa 53 anys m’acompanya dia a dia, nit a nit... Poc ens importava qui desfilava i qui no, si els vestits eren lletjos o els animals bragats, sols teníem ulls per nosaltres. I després de dos anys, convertits ja en marit i muller, també durant les festes de la Magdalena, com no podia ser d’una altra manera, al bell mig de la primera Exposició de la Llum al parc de Ribalta vaig rebre la millor notícia del món: anàvem a ser pares!.. Els llums brillaven, però els seus ulls quan em van donar la notícia encara brillaven més! L’any que ve passejaríem amb el nostre fill per mig de tot aquell espectacle i el portaríem a veure totes les gaiates, i el trauríem al Pregó Infantil,i,i, ...i més content no es podia estar. L’any 66 però, poca cosa vam poder fer amb aquell pardalet de niu a les mans! Que xicotet i poqueta cosa ere! I de remat, l’any 67 també ens vam passar gran part les primeres “festes de interés turístico nacional” a casa perquè el xiquet estave malet: un trocet de Pregó, romeria i ben poca cosa més! Ja sabeu com funcionen aquestes coses. Per fi va, amb dos anyets vaig tindre el goig d’escoltar el Pregó

amb el meu fill al braç, recitant-li’l a cau d’orella al mateix temps que ho feia el pregoner amb la seua grossa veu... un Pregó que ficava fi a una cavalcada amb moltíssimes carrosses –més de les habituals- . Aquest any es va fer bou embolat al Grau però va tindre poc d’èxit i també poc d’èxit va tindre la idea de dedicar un dia de la setmana festera a una ciutat espanyola, començant per Saragossa. L’any vinent, per a la celebració del 25 aniversari de la refundació de les festes, ja en vam ser una més a casa! I els quatre ens vam comprar, com a bons castellonencs, el nou símbol de les festes: un mocador verd per nugarse al coll i ens vam fer la foto davant del primer Mesó del Vi! A més, com a part de la celebració del 25 aniversari, es va fer també la primera vetlla d’armes dels Cavallers de la Conquesta a Rafalafena envoltats d’una gran foguera; el primer Coso Multicolor; i va haver mascletà i castell de focs tots els dies. Però, desgraciadament, després de les festes vénen les bèsties i les festes del 1970 no van ser tant lluïdes: els Cavallers de la Conquesta no van voler tornar a fer la vetlla d’armes i els sectors 4 –Sector de la Calle Navarra y adyacentes- i 6 –Sector Plaza de la Independencia y adyacentes- no van estar

TOTA UNA VIDA

80 presents en les festes...Podem dir que, a nivell oficial, es va produir prou de desencant, les festes resultaven massa oficioses i oficials i, des de diferents sectors, es reclamaven unes festes més espontànies, populars i participatives... Per la nostra banda, nosaltres ben poc necessitàvem: acudíem en família i amb amics als principals actes; un grapat de cacaus; una bóta ben plena de vi; i alguna vesprada de fira i de seguida festes passades i a esperar un altre any. Que ràpid passa el temps quan es tenen fills, i nosaltres amb tres vam estar servits: un del 65; l’altra del 69; i el menut del 72. Els anys van anar passant i van aparèixer els Moros d’Alqueria (1976) i la Colla El Rei Barbut (1977), noves formacions festeres de caire més popular que els sectors gaiaters i poca cosa més puc destacar d’aquesta època que no siguen batalletes dels meus fills. Recorde haver llegit les conclusions del I Congrés Magdalener que va estar convocat per l’Ateneu l’any 1978, fa 36 anys, les quals recordaven que les festes de la Magdalena han sigut i han de continuar sent la festa de germanor de tot el poble de Castelló; i entenien que en elles havia de predominar el sentit tradicional de

la celebració; que havia de cuidar-se la romeria i també que calia renovar i potenciar la processó nocturna; que el dia principal de les festes és el tercer diumenge de Quaresma i no ha de canviar-se; i que segons el poble han de reduir-se els dies de festa; els símbols tradicionals per antonomàsia són el rotllo i la canya i han de ser mantinguts; que s’ha de promocionar la varietat en el colorit dels mocadors de coll i rescatar de l’oblit les xiquetes del meneo en la desfilada de gaiates; que s’han de fomentar les gaiates xicotetes i individuals; que les gaiates grans hauran de ser patrocinades per institucions per a que el sector pugue suportar el seu cost; que s’ha de procurar una major participació de les associacions de veïns inclosos els barris perifèrics; que s’ha de potenciar l’òrgan central de les festes i en ell hi haurà representants de tots els sectors...I alguna història més! Amb tot, el més important d’aquest congrés va ser que el món de la festa va tornar a prendre la força que li calia, i la Junta Central es va renovar. La democràcia va portar aires nous i bons per al món de la festa i l’any 1982 es van crear nous sectors gaiataters: el 13, anomenat directament Censal; el 14, Castàlia; i, el 15, Sequiol. I, seguint la moda nova molts altres sectors van començar a canviar de nom

i així, el nostre sector va deixar de ser el “sector de la Plaza Maria Agustina y Adyacentes”, per ser simplement el Toll, fent referència amb aquest nom a l’acumulació d’aigües, al toll que hi havia fora de la murada a la part nord de Castelló. La cosa anava en augment i l’any 1984 quatre sectors més van aparèixer: el 16, Rafalafena; el 17, Tir de Colom; el 18, Crèmor; i, el 19, La Cultural. Per fi, la gent s’animava a participar de la festa! Tot apuntava a què el I Congrés Magdalener havia donat els seus fruits i, amb la intenció de seguir millorant, l’any 1986 els Moros d’Alqueria van convocar el II Congrés Magdalener, un segon congrés que va voler refermar el caràcter penitencial de la romeria del tercer diumenge de Quaresma d’acord amb la tradició; la gaiata com a símbol de la festa; fomentar la vestimenta tradicional; consolidar el naixement de les colles com a col·lectius que volien ser part del món de la festa; i que es va preocupar pel mal estat de conservació de les restes del Castell Vell i, en general, de l’ermita de la Magdalena. Ai les colles! Naixien amb força i ganes, i encara avui continuen omplint de festa i color els carrers de Castelló! Tot un encert que ha popularitzat i enriquit la festa: els

motorets, els caus, el retrobament amb la dolçaina i el tabal, la recuperació de la tornà...En elles han trobat espai els meus fills i els meus néts. Amb tanta gent, prompte va caldre una reorganització del món de la festa. I per això va nàixer la Gestora de Gaiates l’any 1987; es va substituir la Junta Central de Festejos per la Fundació Municipal de Festes l’any 1988 i la Junta de Festes; i finalment, l’any 1993 es va crear la Federació de Colles de Castelló. Nosaltres a casa també vam començar ser-ne més! I els primers van arribar en parella!...Quin millor regal de 50 aniversari em podien fer que dos nets nats el dia de Sant Josep, sent diumenge de romeria de l’any 1995? I és que si bé és cert que ser pare és un fet que no es pot explicar amb paraules ser iaio encara és més gran. Es celebrave aquell any el 50 aniversari de les festes de la Magdalenta, tal i conforme les coneixem avui en dia i, per a aquesta gran celebració, el pintor Ripollés va fer una mà oberta que acompanyada amb una espècie de rotllo simbolitzava un 50...Imagine que les festes d’aquest any degueren comptar amb actes extraordinaris, però com ja podeu imaginar a casa

TOTA UNA VIDA

no estàvem per festes, eren dies de viure i desviure’ns pels dos menuts que acabaven d’arribar. I al 1997, una neta més! I així va ser com la casa se’ns va tornar a omplir de saragüells, faldes, justillos i jipons...Tot amanit per eixir al Pregó els xiquets! Quin plaer: on hi ha xiquets hi ha alegria i les festes es viuen d’una altra manera. I l’any 2000 amb la benvinguda del nou mil·lenni una altra xiqueta més! Eixe any pareixia que tot anava a ser diferent simplement per haver canviat les xifres de l’any al calendari, o com l’any que van passar de les pessetes als euros...Que més donarà tot això. Pam dalt pam baix, hui per hui, hi ha actes que no poden faltar a les nostres festes fundacionals i això ho sabem tots: escoltar el Pregó; pujar a la Romeria; fer la tornà; escoltar mascletaes; anar per les nits als castells de focs; la fira i la fira alternativa; la nit de foc; el Mesó del Vi –que no ens el poden llevar!-; l’ofrena a la Mare de Déu de Lledó; i per acabar un bon Vitol! I la resta va i bé. Salut és el que fa falta per seguir esperant el tercer diumenge de Quaresma que de vegades ve prompte

com la Magdalena de l’any 2008 que va caure un 23 de febrer, i de vegades tard, com l’any 2011 que va caure un 26 de març... ...D’ací uns dies compliré 70 anys! Si no m’enganye el meu aniversari caurà en dimarts i eixe dissabte tornaré a escolar Pregó al Forn del Pla i poqueta cosa més que l’edat no perdone però el què realment compta és la il·lusió. La il·lusió de veure ulls il·luminats amb ganes de festa i orgull de genealogia...I l’any que ve, si Déu vol, unes festes més al sac, a per les 71, que d’això es tracta a estes altures de la vida: d’anar sumant i poder cridar any rere any, encara que siga gitadet al llit i amb un filet de veu: “Magdalena Vitol!”, perquè amb cada Vitol una nova il·lusió comença. .

Article inèdit presentat al XXIII Concurs Festes de Castelló convocat per la Junta de Festes: “MAGDALENA, 70 ANYS DE FESTA”

TOTA UNA VIDA

RACÓ DELS MÉS MENUTS

25 ANYS FENT COLLA!

1990 - 2015 25 ANYS FENT COLLA!

FOTOS

PUBLICITAT

FOTOS

PUBLICITAT

PER MOLTS ANYS José Vicente Ramón Moreno Gerent Fundació Dávalos Fletcher

o recorde com si fóre ahir quan alguns membres de la Colla El Magre cridaven a la porta de la Fundació Dávalos-Fletcher per consultar la forma en què podíem col·laborar en el patrocini de la seua publicació.

Era un llibret modest però amb enormes inquietuds, on totes les persones que col·laboraven en la seua redacció i, amb una gran qualitat en el contingut dels articles com s’ha demostrat amb el pas del temps pels múltiples premis que han col·leccionat. A més, la seua participació activa en les Festes de la Magdalena, en tots els aspectes d’elles, ha fet que durant els vint-i-cinc anys de la seua fructífera vida haja deixat un segell característic inesborrable. Un altre aspecte seria l’humà ja que qualsevol que s’acoste al seu recer troba un profund respecte per totes les persones i una calor humana difícil d’igualar, com ho demostra que tots aquells que s’han incorporat a la família Alegre han continuat formant pinya i fent que el “magre” fóra, cada vegada, “més gran i sucós” i contagiant a tots els que hem tingut el plaer de relacionar-nos amb ells. Per alguns pocs que se’ns han quedat en el camí (però que continuen celebrant les Festes en les altures) i per tots els que continuen treballant en la nostra ciutat perquè siguen més grans i millors, vull desitjar moltíssimes felicitats a la Colla El Magre! Moltes Felicitats! i que siga Per molts anys!

José Vicente Ramón Moreno. Gerent Fundació Dávalos-Fletcher.

PER MOLTS ANYS

PUBLICITAT

SALUTACIÓ PRESIDENT JUNTA DE FESTES

Jesús López Guillén

es festes de Castelló constituixen un exemple de convivència i dinamisme. Entre tots els col.lectius festers, veïns i visitants, aconseguim protagonitzar una sèrie d’activitats que tenen al carrer el seu escenari i en el gaudiment col.lectiu la seua raó de ser.

Des de la Junta de Festes sempre mantenim que els vertaders protagonistes de les festes són els ciutadans, qualsevol que siga la seua condició. Si han de treballar en l’organització d’un acte, per la seua tasca callada i de vegades mal entesa. Si, simplement són espectadors de les activitats, per estar ahí, perquè els actes no son res sense espectadors. La Colla El Magre és un clar referent de participació en la festa, en un ambient de convivència, en la major part d’actes que organitza la Junta de Festes. Per això, des de la Junta de Festes de Castelló, agraisc l’esforç de tots els membres de la vostra colla per la participació a les festes, i vull desitjar-vos que gaudiu al màxim de les nostres Festes de la Magdalena, de les que sou part fonamental totes les colles de Castelló.

Moltes gràcies i bones festes.

SALUTACIÓ PRESIDENT JUNTA DE FESTES

PUBLICITAT

ESTIMATS AMICS Laura i LLedó Administratives de la Junta de Festes

s aquesta una faceta en la qual no estem acostumades a veure’ns, i on no ens sentim gens còmodes. El nostre lloc es troba en una segona fila, darrere de tota la paperassa. Uff, a veure com se’ns dona açò…

Aquesta Magdalena, el món de la festa està de celebració: la Colla el Magre fa 25 anys!!! Si 25 anys poden donar molt de sí, la Colla el Magre ben bé els ha fet cundir. Una colla familiar, molt com d’anar per casa, però activa com poques i pleneta d’idees i inquietuds. Eixa espenta és la que la va dur a ser, junt a altres associacions, fundadora de la Federació Colles de Castelló. Al llarg d’un temps vam poder gaudir de les visites de la que fou Secretària de la mateixa i cap visible de la colla, la nostra benvolguda Sònia. Mare, quants maldecaps i quanta burocràcia... Any rere any, les publicacions de la Colla han arribat puntuals per donar la benvinguda a unes noves Festes de la Magdalena, sempre fidels a l’ús de la nostra llengua, i estranya ha sigut l’edició en què no han estat guardonades. Digne reconeixement al treball ben fet. I si puntuals han arribat els llibrets, no menys complidor és el seu “motocarro”, present en tots els actes que obliguen un desplaçament per lliurar els malparats peus del vianant al llarg de la setmana de festes. En el transcurs d’aquests anys, la Colla ha anat creixent sense fer-se vella: amb El Magre hem vist nàixer entitats, publicacions i nadons que han anat incorporant-se a la família. I amb El Magre hem gaudit pastant “primes” i rotllos, i també hem fet pastissets per Nadal. Us desitgem que vinguen no 25, sinó molts més anys qualladets d’alegries, activitats i, sobretot, moltíssima festa.

Felicitats !

ESTIMATS AMICS

PUBLICITAT

GAIATA 10 EL TOLL

l local de la colla El Magre es troba en un dels carrers del sector de la gaita 10, concretament al carrer Ebenista Hervàs, antigament conegut com carrer Taulò, i d’ahí la nostra connexió amb ells. S’ha de dir que va ser la primera colla que va ostentar el càrrec de clavaris i majorals d’un sant, Sant Roc del Raval, a qui nosaltres, els membres de la gaiata 10 li tenim gran estima i intentem, tots els anys, participar activament a les festes que en el seu honor organitza el raval tant al sopar de pa i porta, com a la processó, com al repartiment de rotllets. La formació de la colla El Magre data de l’any 1990, anys en què a poc a poc es van anar ajuntant unes quantes colles per fundar la Federació de Colles, concretament l’any 1993. També va ser en aquesta època, a l’any 90, quan les gaiates de forma paral·lela també van decidir associar-se i van fundar la Gestora de Gaiates. I, també de forma paral·lela a nosaltres que com a gaiata publiquem un llibret any rere any, amb un breu resum de com ha estat el nostre any i diferents articles, la Colla El Magre és una defensora de la nostra llengua –el valencià- i també publica el seu llibret des de fa més de 15 anys, llibret que és ben conegut en el Concurs de Promoció de l’ús del valencià en les festes de la Magdalena. El nom de la colla és el malnom amb què era conegut el besavi d’aquesta nissaga que un dia va decidir formar una colla familiar que anava a tindre el cau al nostre sector. De fet, durant un temps vam compartir carrer, ja que l’escenari que muntem durant la setmana gran de la Magdalena va estar durant un temps al mateix carrer que el seu cau, fins que vam decidir canviar-lo a Palmeretes. Els Magres mai van dubtar de deixar-nos el seu local per a que els artistes dels diferents espectacles es pogueren canviar allí. Molt ha plogut des d’aquells dies i també des que van participar a meitat de la dècada dels 90 en un sopar de pa i porta que va organitzar la gaiata 10 amb totes les colles del sector. Son les colles com la d’El Magre les que fan que la festa de la Magdalena siga cada vegada més gran, sent defensors de la festa, la cultura i les tradicions i fent que el nostre sector es vestisca de festa durant la setmana gran.

GAIATA 10 EL TOLL

PUBLICITAT

GAIATA “SIS” FAROLA-RAVALET

mb aquestes línies pretenem donar un agraïment a una de les colles més significatives de la ciutat. D’entrada com una de les déneu associacions culturals i festera de la ciutat, la nostra gaiata “LA SIS” “Farola-Ravalet” sempre ha estat oberta a qualsevol col·lectiu fester , Gaiates, Colles, Ens Vinculats, altres col·lectius (grups i escoles de dansa, festes de carrer, cases regionals…etc), i és en estos moments quan el nostre sector i, més en concret, la nostra gaiata compleix el seu setanta aniversari quan volem des del lloc que ens correspon com un col·lectiu símbol de la festa i representació central d’un conte, com hi ha pocs, sobre la història de la nostra ciutat, el recolzar la tasca d’aquesta colla com a col·lectiu cultural, participatiu i festívol. Volem significar que aquest col·lectiu, aquesta entitat, de la mateixa manera que nosaltres, celebre aquest any el vint-i-cinquè aniversari de la seua creació. I fou allà pels anys noranta i més en concret en 1990, que una gran família “LA FAMÍLIA DELS MAGRES” es van aplegar al caliu de la llar i van formar colla “EL MAGRE”. La colla “EL MAGRE” transcendeix més enllà de l’àmbit estrictament fester. La seua actuació, es projecta en els àmbits lúdics i socials de la vida ciutadana (balls, recuperació de tradicions…etc). És una de les colles més llorejades pel que es refereix a les seues publicacions festeres. Des de l’any 1998 han obtingut nombrosos premis en els diferents concursos que es van crear a tal fi amb motiu de les Festes de la Magdalena. Però no volem concloure sense fer una xicoteta reflexió, nosaltres pensem que qualsevol col·lectiu fester, res tenim en contra els uns dels altres. Cadascú té el seu paper dintre de la festa i, tots podem, i hem de conviure per enaltir el que més volem i apreciem, les nostres festes.

Magdalena 2015

GAIATA “SIS” FAROLA-RAVALET

PUBLICITAT

100

COLLA CEBOLLÍ Herme Martínez Membre de la Colla Cebollí

quest any 2015, celebren els nostres amics i companys, de la Colla EL

MAGRE, el seu 25 Aniversari des de la seva constitució, encara que Jo, com aquell que diu, els conec de tota la vida.

Durant aquest període de temps, no han faltat a cap acte organitzat per l’Ajuntament o la Federació de Colles o qualsevol altre ent fester, a les nostres benvolgudes Festes de la Magdalena, col·laborant tots i cadascun dels seus membres com el que més, per al bon desenvolupament d’aquests actes. Tampoc han faltat des de fa anys, a la berbena que la Colla Cebollí organitzem el darrer dissabte de Magdalena i esperem que siguen molt més els anys que ens vinguen a visitar...Ells ja ho saben, a casa nostra sempre seran ben vinguts! Ens veiem de nou, com tots els anys, divendres abans de que el “Dia sigue arribat” muntant la grada per veure el Pregó! Gràcies amics, moltes felicitats i a per 25 anys més de festa........... Ah ! i tal com deia Sant Roro, dóna salut als borratxos i moltes ganes de beure! .

COLLA CEBOLLÍ

101

PUBLICITAT

102

COLLA REBOMBORI Ferran Aparisi. Colla Rebombori

n 1990, la Terra en la seva trajectòria pel zodíac passa per Sagitari. És l’any del cavall segons l’horòscop xinès. Pel món passant esdeveniments molt importants: Manuel Fraga és el President de la Xunta de Galícia. Sam Nujoma és elegit president de Namíbia. La OMS elimina l’homosexualitat de la seva llista de malalties. Es van celebrar eleccions generals a Haití. Cau el mur de Berlín (i encara no l’han refet). Mentre tant, en una petita part de la Terra, ací a Castelló naixen la Colla el Magre i la Colla Rebombori. Aquest fet no és una simple casualitat. Hi va haver uns designis astrològics, una conjunció d’astres, unes forces tel·lúriques que així ho van determinar. Ara fa vint-i-cinc anys, la força de la terra va unir ambdues colles per defensar la nostra llengua, la nostra cultura, en nostre sentiment de pertinença a un poble: Castelló. Ara fa vint-i-cinc anys que lluitem junts per tot allò que és nostre, per les nostres il·lusions i anhels i pels premis de la Generalitat. Durant tots aquests

anys hem menjats cacaus i botifarres, hem begut vi i cervesa, hem anat de festa, però també hem fet nombroses activitats culturals, hem fomentat els nostres balls, hem aprofundit en les nostres costums i, sobretot, hem escrit totes dues Colles, sempre amb el suport econòmic de la Fundació Dávalos-Fletcher. Hem escrit llibres, un per any, hem parlat de temes d’allò més variat, hem intentat dignificar la nostra llengua expressant els sentiments com ho feien els nostres pares i com hem ensenyat els nostres fills. En resum, hem fet Poble. Però quina és la relació, quin el lligam còsmic que uneix El Magre i Rebombori? Doncs és ben senzill, com ara veurem. La Colla El Magre està ubicada al carrer Ebenista Hervàs. L’ebenista Josep Vicent Hervàs va néixer a Carlet (la Ribera Alta) el 29 de agosto de 1800, fill dels llauradors Josep Vicent Hervás i Ana Maria Nogués. Se’n anà a València per aprendre dibuix i ebenisteria al taller de Vicent Velázquez.

COLLA REBOMBORI

103

PUBLICITAT

104

Allí va conèixer a Inés Fabregat Asarau, que era neboda de mossèn Félix Asarau, amb la que es casà en 1820. Mossèn Asarau, que era Beneficiat de la Catedral de València i Preceptor de Majors de les Aules de Gramàtica de Castelló, fou un personatge decisiu en la vida de l’ebenista Hervás i de les nostres Colles. Quan va morir en 1834, va deixar una molt bona herència a la seua neboda i de retruc a Josep Vicent Hervàs. Aquest fet va fer que vingueren a viure a Castelló, casualment, o no, al carrer Gracia, a la vora del carrer Mealla on està la Colla Rebombori. Al lí va establer el seu taller, d’on eixien mobles d’almenys dues b, bons i bonic, no sabem si barats. En 1849 participà en la reconstrucció de l’altar major de l’església de Sant Agustí. Per aquella època li aparegué una malaltia que li impedia caminar. Amb tot i això, va dissenyar i construir una famosa arca que li va donà molta fama. És un armari d’homenatge a la Mare de Déu del Lledó fet amb unes 5000 peces d’ebenisteria, amb una manufactura perfecta. Una joia segons l’arquitecte Traver. Josep Vicent Hervàs tingué dos fills, una xica que li deien Teresa Antonia,

que es va ficar monja en un convent d’Oriola, i un xic de nom Francesc, però conegut com a ‘Quico’ Hervás. Aquest continuà amb la fusteria de son pare i traslladà el taller al carrer Trinitat. Allí va seguir amb aquesta tasca de fuster i ebenista el net Francesc Hervás Prades. Una filla d’ell, besnéta del famós ebenista, i sembla que molt formosa, Teresa Hervás Cazador, es va casar amb Vicent Badia, que malgrat que no era fuster, va mantindre la tradició, traslladant en 1921 el taller al carrer Fola. Una germana de Vicent Badia, Maria, estava casada amb Josep Aparisi Alba que era fuster i treballava de mestre de taller en la fusteria de Vicent Badia. El seu fill Josep Aparisi Badia, també fuster va treballar també al taller del seu oncle. I, per últim, el seu fill Ferran Aparisi Monfort, que no és fuster, i que ha escrit aquestes pàgines, és membre de la Colla Rebombori. En resum, tot un conjunt de forces i energies esotèriques es van fer que s’establiren uns lligams culturals entre el raval i la vila, entre el carrer Ebenista Hervàs i el carrer Mealla, entre la Colla El Magre i la Colla Rebombori. Per uns altres vint-i-cinc anys més fomentant la cultura junts, El Magre i Rebombori!

COLLA REBOMBORI

105

PUBLICITAT

106

COLLA TOTS A CRITS

L´any noranta va nàixer una colla molt templà els membres que la formaren tenen cau a Ebenista Hervàs.

Ja el dia es arribat de la nostra Magdalena !! Tot a Crits i carregats.. Manolín, porta llenya !!

COLLA TOTS A CRITS

107

Molt coneguts pel veïnat i lluint vint-i-cinc anys el nom fà molt heredat de l´avi renombrat.

Que de brases no els falten als veïns de nostra colla famolencs tots venen pels camins “fets un olla” Per molts anys, Colla El Magre!

PUBLICITAT

108

COLLA PASTORET Manolo Estrada. Colla Pastoret

stimats amics del món de la festa i en particular de les festes de la Magdalena: Aquest any és un any molt especial per a un grup d’amics que fa uns quants anys van decidir associar-se legalment per participar, col·laborar i sobretot treballar pel món de la festa en Castelló. Ens referim a la Colla El Magre que enguany celebra els 25 anys des de la seua fundació. La Colla El Magre no és una colla qualsevol. Per a nosaltres, membres de la Colla Pastoret sempre han sigut els nostres veïns, col·laboradors i, sobretot, els nostres amics. Als nostres inicis vam ser veïns i inclús vam participar en alguns actes de manera conjunta allà pels anys 90 i sempre vam tindre molt bona sintonia. En aquells temps açò de les colles ere una cosa nova per a tot el món, però en poc de temps, ens vam fer un lloc important al món de la festa. A dia d’avui lluny han quedat ja grans frases com “ teniu conyac?”, “teniu sucre?” o, el gran clàssic “per favor, teniu un obridor?”...Són frases que van marcar una època fins al punt, que anys més tard, quan vam canviar la ubicació del nostre cau, els magres ens van regalar un obridor com a record del nostre veïnat. Han passat els anys, amb les seues alegries i les seues penes, els problemes quotidians, però ací estem per tornar a deixar l’obridor si és necessari als nostres amics de la Colla El Magre! Des de la Colla Pastoret vos desitgem unes meravelloses noces d’argent i desitgem que arribeu a les d’or!

Bones festes i feliç 25è aniversari! .

COLLA PASTORET

109

25 ANYS D’APORTACIÓ A LA FESTA I LA CULTURA CASTELLONENCA

110

25 ANYS D’APORTACIÓ A LA FESTA I LA CULTURA CASTELLONENCA Xavier Ripollés Prades

ualsevol aniversari emblemàtic a més d’una merescuda i sonada celebració comporta inevitablement una invitació a la reflexió. Sentiments i manifestacions diverses de felicitat conflueixen ja siga per fer balanç de la tasca realitzada, pel temps transcorregut, per la maduresa que l’experiència ens aporta, per l’enyorança de les absències, o per les vivències viscudes que inevitablement no tornaran i que de nou s’acosten a la nostra retina.

participe la meua particular reflexió al respecte, òbviament salvant la distància que comporta viure l’experiència des de dins, si bé amb la proximitat d’iniciatives compartides amb gent que t’acull a casa seua com si fos la teua pròpia.

Em permetran els amics i amigues de la colla el Magre que els

Aquell moviment, que creava incerteses, recels, o expectatives d’allò

Com a ciutadà crec que aquest aniversari de la colla el Magre ha de suposar el reconeixement dels castellonencs i castellonenques al moviment “colles”, sorgit fa, ni més ni menys que més de 25 anys a la ciutat de Castelló, tant i com ho constata aquest aniversari.

més diverses, ara ningú pot negar que ha estat bàsic per a l’evolució de la festa, integrador, innovador, i cohesionador de tal manera que les festes de la Magdalena no s’entenen ara sense el món de les colles.

aquest grup de gent expressa l’ orgull de pertànyer a la seua ciutat i el transmet a la societat fent-nos partícips mitjançant les nombroses activitats culturals que dins i fóra de la setmana magdalenera han anat organitzant.

Com a persona que procedeix del món de la cultura he de dir que si bé tota pedra fa pared, ben cert és que algunes pedres resulten ser més necessàries que altres, i en aquest sentit la Colla El Magre seria d’aquelles colles que ens resulten imprescindibles per al món de la festa i de la cultura dels castellonencs, afortunadament no són els únics és cert, però si són igual de necessaris, per la seua aportació, per la seua implicació en les manifestacions culturals i festives de la ciutat, per la seua visió integradora, dinàmica i creativa de les festes de la Magdalena.

Per a qui no els coneix, la colla el Magre és com la família que et trobes diàriament a casa teua, amb eixa natural proximitat que suposa eixa normalitat que sols ells et saben transmetre, és gent que et troba pel carrer i sense saber com, acabes al menjador de sa casa en un moment tan emblemàtic com la sobretaula del dia de nadal. Jo que he tingut a bé viure aquesta i altres experiències amb ells, crec que dit això sobren les paraules.

Des del punt de vista personal i amb l’amistat que ens uneix, no puc més que reconèixer la proximitat amb la que m’han acollit i he vist com acull aquesta colla d’amics. Amb ells he compartit expectatives, somnis, projectes culturals, tallers de dansa tradicional valenciana, xerrades, etc.

He pogut comprovar com

Per molts anys amics i amigues!, us necessitem, Castelló us necessita, tingueu això sempre ben present.

25 ANYS D’APORTACIÓ A LA FESTA I LA CULTURA CASTELLONENCA

111

PUBLICITAT

112

PRESIDENT DE LA FEDERACIÓ DE COLLES DE CASTELLÓ Jose Luís Santolaria

l món de les colles estem d’enhorabona, una altra entitat de la nostra Federació, una colla emblemàtica del món fester de la ciutat, la vostra, “El Magre”, celebra, celebreu, els primers 25 anys d’existència i això és motiu d’il·lusió per continuar portant endavant projectes, els vostres, sempre molt i molt interessants.

Per això en aquesta ocasió tan especial, juntament amb la meua salutació i els meus desitjos personals, en nom de la Junta que tinc l’honor de presidir, i de tota la Federació de Colles de Castelló, voldria desitjar-vos unes bones festes, marcades per la diversió, l’alegria i el bon saber fer que, des del respecte a les tradicions, “El Magre” ha sabut mantindre en aquests 25 anys de la vostra existència.

Comença la festa i només puc desitjar-vos que la disfruteu com ella es mereix i com tots vosaltres heu esperat i demostrat saber fer. Gaudim tots amb unió i amistat d’aquestes festes úniques que de bon segur seran les de la Magdalena 2015.

Una abraçada

PRESIDENT DE LA FEDERACIÓ DE COLLES

113

PUBLICITAT

114

VIVÈNCIES COMPARTIDES Paquita Roca Ivars.

n demanar-me que col·laborara en la celebració del vostre aniversari, m’he posat a reflexionar sobre totes aquelles coses que, tan personalment com per ésser membre de la Colla El Pixaví i de la Colla Fem Camí, comparteixo amb les persones que formeu part de la Colla El Magre. I en són moltes. Com pixavina, sóc conscient que El Pixaví i El Magre tenim una visió semblant del que és una colla: Un grup de persones que es reuneixen per viure la festa des de la tradició però que, a més, lluiten per mantenir, divulgar i transmetre a les noves generacions tot el que és el nostre ric patrimoni

cultural tradicional. Es compten amb els dits les colles que en aquest moment comparteixen amb nosaltres aquests objectius. El llibret de la colla que cada Magdalena, sempre amb suors, traiem al carrer n’és una prova. En ell intentem parlar del nostre Castelló, del passat i del present, de les seues tradicions i dels seus problemes. Senzillament. Sense aspirar a res més que compartir la nostra estima per este poble nostre al qual volem modern i actual però amb les arrels sempre fermes en un passat del que ens sentim orgullosos. Per això el senzill acte d’intercanviar els llibrets és més que un baratar papers. És un dir: Ací teniu un fruit del nostre esforç, una

VIVÈNCIES COMPARTIDES

115

VIVÈNCIES COMPARTIDES

116 mostra del que som , del que sentim i del que pretenem. Compartir-lo amb vosaltres és una prova d’agermanament. Però és la persona que sóc, a banda del grup del que forme part, la que he compartit i espere compartir amb vosaltres molts anys més, emocions i sentiments. Quan Bernat escriure al Pregó :

Artola

Anar a la romeria no és tan sols anar de festa, és deure que manifesta orgull de genealogia.

No es podia imaginar (o pot ser sí) que estava resumint en quatre versos el sentir profund de tantes generacions de castellonencs. Orgull de genealogia. Això és el que sentim dintre el cor cada matí de romeria quan, canya en mà, iniciem el camí. I si els esdeveniments de la nostra vida ens duen a circumstàncies especials, ens adaptem a elles i seguim avant.

Així ho sentia Vicent, el meu marit. Des del moment en què els seus problemes d’ossos no el van deixar fer completa la romeria, sens cap dramatisme, es va adaptar però no es va rendir. En sentir les carcasses de la despertà eixia de casa a per les canyes, encara que la seua no fóra la que recollia sinó la de sempre. Després feia amb nosaltres l’eixida fins el primer molí i allí, passat Wamba, s’acomiadava i es dirigia cap a la parada de l’autobús que el portaria a l’ermita on ens guardava lloc per esmorzar. Tot el ritual continuava a la muntanyeta: la dansà de l’era, l’homenatge a la sang dels moros, l’esmorzar-dinar baix els pins, i, cap a les quatre, l’emocionant respons pels difunts de Castelló i el començament de la tornà. Eixe era el moment en què la Colla El Magre, entrava a formar part del ritual. Perquè hem lluitat molt i molta gent per recuperar la tornà i ara

la sentim nostra i cal fer-la. Al peu de la muntanyeta ens esperava la salvació: la bona disposició de la vostra colla que oferia a Vicent el seu carro engarlandat per completar la romeria. Acomboiat i ben descansat anava desfent el camí, alguna vegada xerrant amb altres persones que també necessitaven transport com Matilde Salvador. No es perdia cap de les parades obligades el cant de la salve baix el pont de l’autopista a vista de Lledó, a Sant Roc de Canet el cant dels goigs del que és autor i la dansà de Sant Roc, a les mongetes una sentadeta i arribats a la Basílica l’entrada, ple d’orgull per sentir-se representant del seu poble, a saludar a la Lledonera mentre les campanes tocaven a vol com senyal de benvinguda. Fent un esforç final, marxava cap a casa al seu lent pas i esperava la romeria al Carrer Sant Roc per fer a peu l’últim tram. Orgull de genealogia... Desfilar amb el farolet encès, per davant la gent que ens mira passar asseguts a les cadires de la vorera, és com un afermament que la tradició s’ha complit

i que nosaltres, els polsosos i cansats romers, no formem part d’un espectacle ni d’un acte de lluïment sinó d’una romeria que cada any des de fa segles, va i torna com un vot del nostre poble i un record de les nostres arrels.

nosaltres, el record que guardeu d’ell i dels anys que vareu fer possible que la seua il·lusió fora complida el mantindrà viu. Com vaig dir en l’acte de l’homenatge a ell dedicat:

Prou anys la vostra amabilitat va fer possible que Vicent continuara complint el que ell considerava (com diu el seu Pregó Infantil) “l’obligació”. Sempre us ho agrairé.

Mentre un emocionat xiquet cante el dia del pregó infantil el text que ell va escriure, Vicent no morirà. L’alcalde de la ciutat per mig d’este pregone vol fer al poble saber que hem complit la tradició. Feta ja l’obligació ara la nostra ciutat es farà tota un esclat de danses i de cançons sense més imposicions que les que són d’obligat.

Posteriorment l’ictus va canviar greument la condició física de Vicent i ja, ni el vostre carro engarlandat , va ser suficient per a que ell satisfera el seu deler. L’eixida de la romeria amb la cadira de rodes li sabia a poc. I solament la desfilada darrere la gaiata com Gaiater d’Honor que li van brindar els amics de la comissió del sector 10, va satisfer eixe deler de bon castelloner i, encara que en aquell moment no ho sabíem, va tancar juntament amb la festa de celebració del 20 anys del Pregó Infantil i la concessió de la Medalla de Festes, el seu caminar magdalener pels camins de la tradició.

Ara que ja no està entre

Gràcies per tot i avant amics!.

VIVÈNCIES COMPARTIDES

117

PUBLICITAT

118

RETALLS DE PREMSA

119

PUBLICITAT

120

RETALLS DE PREMSA

121

DESIG DE BONES FESTES

122

La Colla El Magre, Vos desitge unes Bones Festes de la Magdalena