REUS

7d’octubre, a Reus. Avui no em cal agafar el cotxe per a fer castells: hi visc des de fa anys. Avui podria ser una diada qualsevol, però aquest octubre és especial.

Sensacions prèvies

Passo davant la comissaria de la policia nacional i penso en dimarts, 19 de setembre. Mentre jo anava cap a l’assaig, una de les meves filles, amb altres voluntaris i voluntàries de l’ANC, anaven a enganxar cartells. Però van ser uns de la secreta qui les van enganxar i portar a la comissaria. Mentre hi anaven, peticions de solidaritat per les xarxes socials. Resultat: molta gent concentrada al carrer fins que van sortir lliures i, seguidament, més de mil persones enganxant cartells. La repressió havia fet la multiplicació dels pans i els peixos. Arribo a la plaça de la Llibertat just quan els nostres 2 autocars desembarquen part de la colla. Poques camises per la feina que podríem fer. Potser serem més a plaça.

Cercavila carrer Llovera avall. Ni l’Amparito no ens engresca, sembla que no hem acabat del tot la migdiada. Aparadors lluents al cor comercial de Reus. Curiositat de comerciants i clientela. Dimarts passat era ben diferent: tot tancat, ja que el Tomb de Ravals s’havia adherit a l’aturada del país per denunciar la brutalitat policial contra el referèndum, i una munió de gent, tota l’amplada del carrer, fèiem cap al Mercadal, per desbordar-la amb el mateix clam.

Les colles entrem a la plaça, encara buida. Dimarts passat es va omplir com mai, al migdia i a la tarda, per la llibertat i la dignitat de la seva gent. La determinació per construir la república omple places arreu i això és encara més important que els castells, per molt que els estimem.

Discurs, pilars en silenci reivindicatiu i els Segadors cantants per la gent, himne del poble alçat.

La diada

Reus no viu la passió pels castells. Només admiració, però no hi vibra. La sensació és que fem els castells per nosaltres mateixos, sense l’escalf de la gent. Ens manca tensió de plaça. Potser avui no ens cal, ja ens exigirem més un altre dia. Complirem, però no premerem excessivament l’accelerador.

Sortim de 3 de 9. Segurament per recomptar efectius. Des del meu sector de laterals, ho vivim com un tràmit, fent bé la feina i sense esforç aparent. L’objectiu del dia, el 5 de 9. Canvis obligats a la pinya, però ofici i alguns patiments, gairebé indestriables d’aquest castellàs, sempre exigent i sovint incòmode a la pinya de la banda del 2. Seguim amb el 4 de 9. Pregunto al Ventura qui són els altres baixos, per evitar pispar-los crosses. Confirmo amb la Clàudia que va amb el Pitu (bon senyal, ja comencen a reconèixer-ne la vàlua). Pregunto a la Laura i l’Eduard si els ve de gust ajudar-me com a crosses (ja ho havien fet a l’assaig, no us penseu que improvisem). S’hi apunten, compareixen puntualment quan quadrem i assumim perfectament el compromís. Quan baixa el segon, els pregunto si és el seu primer castell de 9 i m’ho confirmen. Dues estrenes que em fan il·lusió: m’agrada buscar crosses noves, intentar donar-los oportunitats i m’encanta que després altres baixos me les prenguin. No els pregunto l’edat, deuen ser molt joves, però quan jo tenia 15 anys em pensava que ja era gran i, ara, als 58, em penso que encara no ho sóc. Acabem amb el pilar de 7. Des del meu formatget sembla segur, confirmant el domini que hi tenim.

De les altres colles, vull remarcar l’esperit de superació de la Vella i dels Capgrossos, afrontant amb decisió els seus propis reptes. Els de Vilafranca, sempre intentant guanyar. Els de Reus, amb més il·lusió que encert. Els Minyons, fent el que podien.

Estic segur que per Santa Teresa, al Vendrell, nosaltres anirem a per totes.•