L’ENTREVISTA

Quedem al local com de costum. Ja és fosc i la temporada ha acabat, però al número 23 del Cós del Bou l’activitat mai s’atura del tot: venda de números de la Grossa, reunions, gimnàs... i nosaltres. La Sabrina arriba aviat, preparem la gravadora i comencem! La Sabrina es defineix com una persona multidisciplinària i curiosa. És diplomada en Turisme, així com Enginyera Tècnica d’obres públiques en l’àmbit ambiental: camins, bioenginyeria, sostenibilitat... Dedica gran part del seu temps lliure a l’esport (principalment córrer), però també bici, natació, surf, windsurf, esquiar...

Quan et van començar a interessar els castells?

Des de molt petita sempre m’havien agradat molt. No puc recordar una època on jo no hagués volgut fer-ne. Quan era petita, com que no podia fer-ne –perquè no em deixaven– recollia tot el que trobava relacionat amb el món casteller: fotos, retalls de diari.

Seguir els castells des de tan petita et va portar a la Colla...

Em va costar, ja que ma mare no em deixava i em posava excuses perquè no ho fes, i com que no tenia un pare que m’hi pogués portar..., fins que el 23 d’abril del 98 me’n vaig anar a veure castells per Sant Jordi, i en arribar a casa li vaig dir a ma mare: “Mira mum, fes-te a la idea que jo d’aquí uns mesos al setembre en faig 18 i m’apuntaré a castells” I ma mare em va dir que per uns mesos ja li era igual, així que el 25 d’abril, que era el següent dia d’assaig, vaig anar al local i em vaig apuntar.

Com va ser aquell dia?

Em van portar a dalt a veure el Cap de Colla, que aleshores era l’Ocaña. Li van dir: “Eh, aquesta noia vol fer castells!” I l’Ocaña va dir: “Ah! I què vols fer?”; just en aquell moment estaven fent un castell al costat, i li vaig dir (assenyalant cap a dalt): ”Doncs estar aquí dalt!” (riu). Llavors jo era una boleta, i l’Ocaña em va mirar i em va dir: ”Bueno, és que som una colla gran i és molt complicat pujar...”. Llavors vaig tornar a baix i em vaig trobar el Joan Prats, i després d’explicar-li el que m’havien dit em va ser sincer: “Si vols pujar t’hauràs d’aprimar, sinó així no pujaràs mai”. I així va ser.

Quant vas trigar a pujar per primer cop?

Pujar de veritat, 3 anys! Fins el 2001! Vaig tenir la sort d’estar al lloc precís al moment adequat. Llavors anava a tot, canalla sobretot, ja que era