A... Sabrina

on podia fer més coses, però també a Escola de Castells (on m’ho passava millor perquè tenia “carta lliure”) i assajos generals.

Al 2000, el Maurici era el Cap de Colla, i a l’entrada del braç de Santa Tecla, va venir el Manel i em va dir: “Que has vist al Michael?”, i jo :”No...”; “Que has vist l’Andreu?”, “No...”, “I la Núria?”, “Tampoc...”, i em diu que em posi la faixa que faig el pilar. Jo li vaig preguntar per quin costat, donant per fet que es tractaria d’un pilar de cinc i dos de quatre. Però ell em diu: ”Pel del mig! I si l’enxaneta et pregunta si ja n’has fet li dius que sí”. Jo vaig pensar “Home, evidentment que n’he fet de pilars de quatre!” (n’havia fet molts a bodes). Vaig pujar confiada, i quan ja estava damunt la pinya em vaig trobar que allò era un pilar de cinc! L’Albert Grau anava de terç, em va felicitar pel pilar i l’any següent va ser Cap de Colla. No sé si es va fixar en mi per aquest fet... també va coincidir que la Ganxeta i una altra nena van deixar de fer castells, l’Andreu i el Michael van baixar de pis... Al final totes aquestes circumstàncies juntes van provocar que el 2001 comencés a pujar més assíduament.

Has format part de l’equip de canalla durant molts anys. Com ha sigut aquesta experiència?

Hi ha coses que m’han agradat molt, com no haver entrat quan era canalla per no haver de patir les novatades! (riu). Amb la canalla sempre hi he estat molt bé; però, com a tot arreu, hi ha moments de tots colors. Jo sempre dic que la canalla reflexa com és la Colla, i la Colla no deixa de ser un reflex del que hi ha a la societat, tant en la part positiva com en la negativa. Per tant aquestes coses es veuen a canalla a petita escala.

Què significa per a tu pujar a un castell?

És difícil explicar el que sents. Els castells o els sents, o no els sents. El que us puc explicar és que quan era petita tenia una necessitat de fer castells. Tenia els ninos damunt del llit i els treia fent un pilar, i pujava per les escales portant la motxilla fent un pilar... També utilitzava la pica del lavabo per posar-me d’acotxadora, les cadires del menjador per anar passant d’enxaneta com si fos un cinc...

Una necessitat vital!

Sí! [riem] Jo necessitava enfilar-me, simplement ho necessitava... I ja des de ben petita.

Fa anys que no vius a Tarragona, però tot i això no falles als assajos. Has fet molts quilòmetres per la Colla... Molts. És cert que no fallo gaire als assajos, però tot i això en fallo més dels que voldria. No són només els quilòmetres, és tota la despesa econòmica que representa i el temps que requereix fer tot el viatge. Llavors és quan vénen les discussions amb la parella, els caps de setmana, les decepcions castelleres... Però he de dir que sempre he tingut gent a la Colla que m’ha ajudat, i tot i les baralles amb la parella pels putos castells, ell sempre ha estat el primer que quan m’han faltat diners per poder venir me’ls ha donat... Es resigna! (riu).

Tot aquest esforç ha valgut la pena?

Sí. No dic que ho tornaria a fer, perquè ara que me n’he anat a viure a Girona ja no estic disposada a fer-ho. Sé el que és a nivell de despesa de temps, esforç i diners, i no crec que tot aquest esforç pugui estar compensat.

Entenc que qualsevol posició és necessària per la Colla, però a mi no em demanis que em posi de crossa. M’ho passo malament, m’angoixo!

Jo vinc a fer castells per gaudir-los. Si puc estar allà dalt, que és el que realment m’omple aquesta necessitat que tinc des de petita, endavant. Que no els puc fer des d’allà dalt?

Prefereixo fer el que feia abans: quan pugui aniré a veure una diada, miraré tots els vídeos que calgui... Ara és molt fàcil, ho tens tot a internet!

Què ha representat per tu la Colla tots aquests anys?

Tot i l’estrès dels últims anys, en general han estat els meus moments de calma. Jo sempre tinc coses a fer, però era arribar al local i saber que era la meva estona de no fer res, simplement d’estar allà. És aquella estona en la que

Sabrina

nascuda: 27.09.1980 entra a la colla: 1998 posició habitual: quint-sisena si algú em truca i jo no contesto és normal, perquè estic a la Colla. Ho saben a casa meva, ho sap la meva parella, la feina... M’ha servit per evadir-me, era ser en un lloc que t’agrada. Sé que entro a una hora i surto a una altra i no he de donar explicacions.

Ho trobaràs a faltar?

(Veu nostàlgica) Potser sí, potser sí...

Quin ha estat el millor moment de tots aquests anys?

No puc dir-ne un de sol. Recordo especialment un 15 d’agost on vaig pujar a tots els castells, que a més era el dia del meu Sant i vaig marxar a casa pensant “Quin bon regal m’han donat avui!”. El meu primer pilar de cinc... I la meva primera caiguda, que va ser d’un 4d9f que vam fer per Sant Magí durant el mandat de l’Albert Grau; ho recordo com un bon moment perquè pujava pensant que jo era gran, i que si queia potser no voldria tornar a pujar mai més! Com ho diràs?

Quina vergonya! (riu) Recordo que vaig caure, i aquella caiguda es va fer eterna... Però va ser caure i pensar “No, no! Jo vull tornar a pujar!”. Un altre record molt especial va ser el primer 5d9f carregat, perquè a casa teníem molta relació amb el Jordi amb tot el que va passar. El primer pd8fm també el recordo amb molt d’afecte, però el castell que no he pujat i que m’ha tornat més boja va ser el 3d9fa de la TAP.

I el pitjor?

A nivell personal va ser al 2006, l’any en què pujava i baixava des de Girona. A nivell de Colla, dies com la Santa Tecla de 2015 o aquest any, perquè penso que no és just... És quan surt tota la part negativa dels castells, perquè en altres activitats allò es queda allà, però en els castells quan hi ha caigudes la gent et fa preguntes i se sorprèn que facis castells, per prejudicis...

Com veus la Colla de cara al 2018?

S’ha de treballar molt, però no només a nivell d’assaig, sinó a nivell de quines expectatives té cadascú de la Colla. I quan dic cadascú no parlo només a nivell de tronc o a nivell de persona que ve sempre, sinó també per aquell que ve nou. De vegades amb molt poc es pot fer molt feliç a la gent, i és aleshores quan la Colla ho dóna tot. Ho puc dir des de la meva mateixa experiència, ja que al meu primer any la meva devoció per venir era anar a Escola i que em deixessin fer quatre proves. Ja no diguem que em deixessin fer els primers pilar de boda! Ara si em deixessin fer un pilar de boda pensaria que potser hi ha gent que s’està morint de ganes per ferne i a mi ja no em representa el que em representava, i en canvi a aquella persona li donaràs una espurna. Penso que això encara falta ara mateix.

Crec que això és important, perquè tenim gent que està farta de tant compromís i els falten regals. Estem creixent com a Colla, i també s’ha d’exigir més a nivell personal.

Voldries afegir alguna cosa?

Voldria reivindicar el paper de la dona. Si fem una vista general a la Colla, gairebé totes les dones que hi ha i que tenen cert grau de compromís tenen un entorn social, la seva família, la seva parella..., que estan dins de la Colla. Però si mirem el paper de l’home veurem que no tot el seu entorn social està dins de la Colla. No és una feina només de la Colla, és una feina a nivell social, perquè la dona ha de tenir més llibertat i que la seva família, parella... no s’incorpori a fer castells necessàriament.

PD: ARKANDÚ!!... és la màgia que depèn de tu ;-)•

Una plaça. La plaça de la Font.

Un cap de colla. Albert Grau / Ocaña.

Un castell. El 5d9f.

Una diada. Santa Tecla.

Una pel·lícula.

“La Misión” (1986), de Roland Joffé.

Un llibre.

“Els Fills de la Terra” (tota la saga).

Un element del Seguici Popular. L’Àliga.

Un record d’una celebració. Sincerament? Sempre he de marxar a treballar!