Habitació Rosa (El Viatge de l'antiheroi) Pt. 2 - Habitación Rosa - Pink Room - cat esp en fr

Sobre el Renaixement

Hom reinicia la caminada per una peregrinació, de la qual el principal objectiu és la supervivència. De cop i volta hom s’assabenta d’on provenien totes la pressions socials, de com ha condicionat la seva vivència el seu entorn i comprèn que res s’ha resolt per haver fet cap tipus d’anunciació o de confessió, per haver creuat un primer llindar.

Tot al contrari, el coneixement adquirit prèviament ens fa sabedors de com funciona la màquina, que és el sistema en què vivim, i el que suposa encarnar una identitat dissident en un món dissenyat per encaixar.

Després d’un llarg període de letargia, que sembla haver ocupat tota la vida, esdevé un despertar angoixant, com en haver-se aixecat d’un malson; però assentat en la ràbia i la ira, i amb l’adopció d’una actitud inflamable, necessària per encarar i afrontar tota la violència que pot arribar a infligir el patriarcat sobre totes aquelles persones que ocupen les esferes de la feminitat.

Aquest enuig, sovint tan castigat per la vox populi, és el motor del canvi, que s’anirà relaxant al llarg del temps i s’aprendrà a gestionar i a canalitzar en profit de la comunitat. Com diu la cançó, hauríem de deixar el món només per a qui ho canvia tot.

Sobre el Renacimiemento

Se reinicia la caminata por una peregrinación, cuyo principal objetivo es la supervivencia. De repente uno se da cuenta de dónde provenían todas la presiones sociales, de cómo ha condicionado su vivencia su entorno y comprende que nada se ha resuelto por haber hecho ningún tipo de anunciación o de confesión, por haber cruzado un primer umbral.

Todo lo contrario, el conocimiento adquirido previamente nos hace saber como funciona la máquina del sistema en el que vivimos, y lo que supone encarnar una identidad disidente en un mundo diseñado para encajar.

Después de un largo período de letargo, que parece haber ocupado toda la vida, se convierte en un despertar angustioso, como haberse levantado de una pesadilla; pero asentado en la rabia y la ira, y con la asunción de una actitud inflamable, necesaria para encarar y afrontar toda la violencia que puede llegar a infligir al patriarcado sobre todas aquellas personas que ocupan las esferas de la feminidad.

Este enfado, a menudo tan castigado por la vox populi, es el motor del cambio, que se irá relajando a lo largo del tiempo y se aprenderá a gestionar y canalizar en provecho de la comunidad. Como dice la canción, deberíamos dejar el mundo sólo para quienes lo cambian todo.

On Rebirth

The walk is restarted for a pilgrimage, whose main objective is survival. Suddenly one finds out where all the social pressures came from, how eir environment has conditioned eir experience and e understands that nothing has been resolved by having done any kind of annunciation or confession, by having crossed a first threshold.

On the contrary, the previously acquired knowledge makes us aware of how the machine works, which is the system in which we live, and what it means to embody a dissident identity in a world designed to fit in.

After a long period of lethargy, which seems to have occupied a lifetime, it turns into an agonizing awakening, as if waking up from a nightmare; but based on rage and anger, and with the adoption of an inflammable attitude, necessary to face and confront all the violence that the patriarchy can inflict on all those who occupy the spheres of femininity.

This anger, often so punished by the vox populi, is the engine of change, which will be relaxed over time and will be learned to manage and channel for the benefit of the community. As the song says, we should leave the world only for those who change everything.

Sur la Renaissance

La marche est relancée pour un pèlerinage, dont l’objectif principal est la survie. Du coup, il découvre d’où viennent toutes les pressions sociales, comment son environnement a conditionné son expérience et il comprend que rien n’est résolu en ayant fait une quelconque annonce ou confession, en franchissant un premier seuil.

Au contraire, les connaissances acquises antérieurement nous font prendre conscience du fonctionnement de la machine, qui est le système dans lequel nous vivons, et de ce que signifie incarner une identité dissidente dans un monde conçu pour s’adapter.

Après une longue période de léthargie, qui semble avoir occupé toute une vie, cela se transforme en un réveil angoissant, comme si on se réveillait d’un cauchemar ; mais basée sur la rage et la colère, et avec l’adoption d’une attitude inflammable, nécessaire pour affronter toutes les violences que le patriarcat peut infliger à toutes celles qui occupent les sphères de la féminité.

Cette colère, si souvent punie par la vox populi, est le moteur du changement, qui s’assouplira avec le temps et s’apprendra à gérer et à canaliser au profit de la communauté. Comme le dit la chanson, nous devrions quitter le monde que pour ceux qui changent tout.

Títol: Venus

Performer: D Loves The Sodomites

Autor i artista: D Loves The Sodomites

Any: 2015

Mida: variable

Tècnica: vídeo digital (monocanal)

i performance

Duració: 5’55’’

Lloc de realització: es Talaier, Menorca

Títol: Eva

Autoria: D Loves The Sodomites

Performers: Daniel i Esther Amorós

Videògraf: Carlos Torrico

Any: 2016

Mida: variable

Tècnica: vídeo digital (monocanal)

i performance

Duració: 4’01’’

Lloc de realització: la Vall, Menorca

Sobre l’Acceptació

Escoltar no és gens fàcil, i tampoc no ho és escoltar-se. Vivim travessats per tants estímuls i demandes que ens dicten com viure i comportar-nos que, així, és complicat a vegades reconèixer-se en el propi reflex.

A mesura que s’avança en el camí, aquest es va tornant un passeig més afable, d’un silenci aclaparador que permet contemplar l’essència de les coses i de si mateix. Després d’haver transitat l’inefable, hom experimenta una sensació d’harmonia i de reconciliació amb la seva ànima i les seves habituds exteriors.

Bé ho diu Bauçà: “La concinnitat simple pot escondir, disfressar o afaitar un estat de beneitura sistemàtica. Cal sospitar quan tot és massa lliscant.” (Miquel Bauçà, 2016. El Canvi).

Els sediments es van posant, les nostres experiències es depositen també a les desembocadures dels rius pels quals fluctuem, fins a formar l’illa o els arxipèlags que conformen el propi ser.

Sobre la Aceptación

Escuchar no es fácil, y tampoco lo es escucharse. Vivimos atravesados por tantos estímulos y demandas que nos dictan cómo vivir y comportarnos que así es complicado a veces reconocerse en el propio reflejo.

A medida que se avanza en el camino, éste se va volviendo un paseo más apacible, de un abrumador silencio que permite contemplar la esencia de las cosas y de sí mismo. Después de haber transitado lo inefable, se experimenta una sensación de armonía y de reconciliación con su alma y sus hábitos exteriores.

Bien lo dice Bauçà: “La concinnidad simple puede ocultar, disfrazar o afeitar un estado de estupidez sistemática. Hay que sospechar cuando todo es demasiado deslizante.” (Miquel Bauçà, 2016. El Canvi).

Los sedimentos se van posando, nuestras experiencias se depositan también en las desembocaduras de los ríos por los que fluctuamos, hasta formar la isla o los archipiélagos que conforman el propio ser.

On Acceptation

Listening is not easy, and neither is listening to yourself. We receive so many stimulus and demands during life, that dictate how to live and behave that it is sometimes difficult to recognize oneself in one’s own reflection.

As we advance along the path, it becomes a more peaceful walk, with an overwhelming silence that allows us to contemplate the essence of things and of ourselves. After passing through the ineffable, we experience a sense of harmony and reconciliation with our soul and our outer habits.

According to Bauçà: “Simple concinnity can hide, disguise or shave a state of systematic stupidity. You have to be suspicious when everything is too slippery.” (Miquel Bauçà, 2016. El Canvi).

The sediments are deposited, our experiences are also deposited in the mouths of the rivers through which we fluctuate, until forming the island or the archipelagos that form the being itself.

Sur l’Acceptation

Écouter n’est pas facile, et s’écouter soi-même non plus. Nous vivons traversés par tant de stimulus et d’exigences qui dictent comment vivre et se comporter qu’il est parfois difficile de se reconnaître dans sa propre reflet.

À mesure que nous avançons le long du chemin, cela devient une promenade plus paisible, avec un silence accablant qui nous permet de contempler l’essence des choses et de vous-même. Après avoir traversé l’ineffable, nous éprouvons un sentiment d’harmonie et de réconciliation avec notre âme et nos habitudes extérieures.

Selon Bauçà: “La simple concinnité peut cacher, déguiser ou raser un état de bêtise systématique. Il faut se méfier quand tout est trop glissant.” (Miquel Bauçà, 2016. El Canvi).

Les sédiments se déposent, nos expériences se déposent aussi dans l’embouchure des fleuves par lesquels nous fluctuons, jusqu’à former l’île ou les archipels qui composent l’être lui-même.

Títol: Sodomita

Autor: Daniel Amorós / D Loves The Sodomites

Performer: Daniel Amorós / D Loves The Sodomites

Videògraf: Carlos Torrico

Any: 2018

Mida: variable

Tècnica: vídeo digital (monocanal) i performance

Duració: 8’48” aprox.

Lloc de realització: Capella de Sant Roc, Tarragona

Sobre la Reafirmació

Quan el cim d’aquesta aglomeració de sediments sobrepassa la superfície de l’aigua i es forma l’illa, o, dit d’una altra manera, una volta arribats al santuari després d’un llarg pelegrinatge, cal habitar el lloc, el nostre ser.

Habitar vol dir guarnir-se de la seva terra, de la seva vegetació, de la seva aigua; adaptar-se als seus ritmes, a les seves estacions, al seu clima; vol dir conviure amb les seves imperfeccions, amb la seva geologia, amb els altres éssers vius o inerts; vol dir respondre a les seves necessitats; oferir-li aliment, cultiu, devoció; vol dir ser extensió de les seves arrels; vol dir conformar la seva arquitectura; vol dir desfer-se de la idea de gènere i de categoritzacions al voltant de la sexualitat o la genitalitat.

Només desproveint-nos de tots aquests estrats de coneixement, que ens ha llegat l’home blanc i que, si més no, és autodestructiu, podrem arribar a ser nosaltres mateixes; només així aconseguirem saber quins són els vertaders desitjos de la nostra ànima. Quan això succeeixi, el nostre substrat serà suficientment pur i fèrtil per poder donar lloc a la vida, per poder-hi cultivar quelcom transcendent, quelcom elevat.

Sobre la Reafirmación

Cuando la cima de esta aglomeración de sedimentos sobrepasa la superficie del agua y se forma la isla, o, dicho de otro modo, una vez llegados al santuario después de una larga peregrinación, hay que habitar el lugar, nuestro ser.

Habitar significa adornarse de su tierra, de su vegetación, de su agua; adaptarse a sus ritmos, a sus estaciones, a su clima; significa convivir con sus imperfecciones, con su geología, con los demás seres vivos o inertes; significa responder a sus necesidades; ofrecerle alimento, cultivo, devoción; significa ser extensión de sus raíces; significa conformar su arquitectura; significa deshacerse de la idea de género y de categorizaciones en torno a la sexualidad o la genitalidad.

Sólo desproveyéndonos de todos estos estratos de conocimiento, que nos ha legado el hombre blanco, y que son cuanto menos autodestructivos, podremos llegar a ser nosotras mismas; sólo así conseguiremos saber cuáles son los verdaderos deseos de nuestra alma. Cuando esto suceda, nuestro sustrato será suficientemente puro y fértil para poder dar lugar a la vida, para poder cultivar algo trascendente, algo elevado.

On Reaffirmation

When the top of this agglomeration of sediments exceeds the surface of the water, the island is formed. Or, in other words, when we are arrived to the sanctuary after a long pilgrimage, we must inhabit the place, our own being.

To inhabit means to adorn oneself with its land, its vegetation, its water; adapt to its rhythms, its seasons, its climate; it means living with its imperfections, with its geology, with other living or inert beings; it means responding to their needs; offer him food, cultivation, devotion; it means being an extension of its roots; it means shaping its architecture; it means getting rid of the idea of gender and categorizations around sexuality or genitality.

Only by getting rid of all these layers of knowledge, which the white man has bequeathed us and which are self-destructive, we can become ourselves. Only in this way we will be able to know what are the true desires of our soul. When this happens, our substrate will be sufficiently pure and fertile to be able to give rise to life, to be able to cultivate something transcendent, something elevated.

Sur la Réaffirmation

Lorsque le sommet de cette agglomération de sédiments dépasse la surface de l’eau et que l’île se forme, ou en d’autres termes, quand une retourne au sanctuaire après un long pèlerinage, on doit habiter le lieu, notre être.

Habiter signifie se parer de sa terre, de sa végétation, de son eau; s’adapter à ses rythmes, ses saisons, son climat; c’est vivre avec ses imperfections, avec sa géologie, avec d’autres êtres vivants ou inertes; c’est répondre à leurs besoins; offrez-lui de la nourriture, de la culture, de la dévotion; c’est être une extension de ses racines ; c’est façonner son architecture; cela signifie se débarrasser de l’idée de genre et des catégorisations autour de la sexualité ou de la génitalité.

Enlevant juste toutes ces couches de connaissances, que l’homme blanc nous a léguées et qui, au moins, sont autodestructrices, nous pourrons devenir nous-mêmes. Ces’t seulement ainsi que nous pourrons connaître les vrais désirs de notre âme. Lorsque cela se produira, notre substrat sera suffisamment pur et fertile pour pouvoir donner naissance à la vie, pour pouvoir cultiver quelque chose de transcendant, d’élevé.

Títol: Llatzeret: la Maîtresse, l’esclau i l’illa de la Sodomia

Autor: Daniel Amorós / D Loves The Sodomites

Performer: Daniel Amorós / D Loves The Sodomites

Videògraf: Carlos Torrico

Any: 2019

Mida: variable

Tècnica: vídeo digital (monocanal) i performance

Duració: 7’54” aprox.

Lloc de realització: Llatzeret, Menorca; ses penyes d’Egipte, Menorca; i Carretera d’Alcúdia a Pollença, Mallorca.

Sobre la Revelació, la Veritat o la Llibertat

Llegeixo David Nebreda per tractar quelcom tan complex: “La descoberta permet a la revelació ser reconeguda; és la veritat oculta qui posa en evidència tot allò que manca a tot, la imperfecció dels cossos o, indiferentment, la imperfecció de la veritat, perquè el que importa és la matèria amorfa de la revelació que sempre es relaciona amb la realitat, el futur, l’esperança, que transforma o dona forma, esdevé veritat, terme verificable en disputa amb la revelació en si mateixa, així com el descobriment.”

Cada passa o cada braçada representen una petita troballa, i, com diu Nebreda, és la troballa la que fa visible lentament la revelació.

Però, com ens apropem a la revelació si aquesta vaticina un procés dolorós en acostar-s’hi? En una part del seu text també es refereix a la revelació com una cicatriu: una volta acceptes aquest procés etern, ja no hi ha volta enrere i és impossible sortir-ne il·lès.

Cada revelació és una cicatriu, ens mirem el nostre cos i tot són ferides que es volen tancar. Quin és l’atractiu de la revelació? És l’èxtasi de la descoberta o és la serenor del coneixement que augura? O ambdues coses? L’èxtasi és l’impuls, però és fortuït. En canvi, aquesta serenor i el coneixement romanen per sempre, acostant-nos a la veritat i a la llibertat per seguir transitant on vivim, on habitem.

Sobre la Revelación, la Verdad o la Libertad

Leo David Nebreda para tratar algo tan complejo: “El descubrimiento permite a la revelación ser reconocida; es la verdad oculta quien pone en evidencia todo aquello que falta a todo, la imperfección de los cuerpos o, indiferentemente, la imperfección de la verdad, porque lo que importa es la materia amorfa de la revelación que siempre se relaciona con la realidad, el futuro, la esperanza, que transforma o da forma, deviene verdad, término verificable en disputa con la revelación en sí misma, así como el descubrimiento.”

Cada paso o cada brazada representan un pequeño hallazgo, y como dice Nebreda, es el hallazgo el que hace visible lentamente la revelación. Pero, como nos acercamos a la revelación si esta vaticina un proceso doloroso al acercarse? En una parte de su texto también se refiere a la revelación como una cicatriz: una vez aceptas este proceso eterno, ya no hay vuelta atrás y es imposible salir ileso.

Cada revelación es una cicatriz, miramos nuestro cuerpo y todo son heridas que se quieren cerrar. Cuál es el atractivo de la revelación? Es el éxtasis del descubrimiento o es la serenidad del conocimiento que augura? O ambas cosas? El éxtasis es el impulso, pero es fortuito. En cambio, esta serenidad y el conocimiento permanecen por siempre jamás, acercándonos a la verdad y a la libertad, para seguir transitando el lugar donde vivimos, donde habitamos.

On Revelation, Truth or Freedom

I read David Nebreda to deal with something so complex: “Discovery allows revelation to be recognized; it is the hidden truth that highlights everything that is missing from everything, the imperfection of bodies or, indifferently, the imperfection of truth, because what matters is the amorphous substance of revelation that is always related to reality, the future, hope, which transforms or shapes, and becomes truth, a verifiable term in dispute with revelation itself, as well as discovery. ”

Each step or each stroke represents a small find and as Nebreda says, it is the discovery that slowly makes the revelation visible. But how do we approach revelation if it predicts a painful process as it approaches? In one part of his text he also refers to revelation as a scar: once you accept this eternal process, there is no way to go back and it is impossible to escape unscathed.

Every revelation is a scar, we look at our body and there are wounds everywhere that want to close. What is the appeal of revelation? Is it the ecstasy of discovery or is it the serenity that precedes the fact of approaching knowledge? Or are them both things? Ecstasy is the impulse, but it is fortuitous. Instead, this serenity and knowledge remain forever and ever, bringing us closer to the truth and the freedom to keep moving where we live, where we inhabit.

Sur la Révélation, la Vérité ou la Liberté

J’ai lu David Nebreda pour traiter de quelque chose d’aussi complexe : « La découverte permet de reconnaître la révélation ; c’est la vérité cachée qui révèle tout ce qui manque à tout, l’imperfection des corps ou, indifféremment, l’imperfection de la vérité, car ce qui importe, c’est la matière amorphe de la révélation qui est toujours liée à la réalité, à l’avenir, à l’espoir, qui transforme ou façonne, devient vérité, terme vérifiable en conflit avec la révélation elle-même, ainsi qu’avec la découverte.

Chaque passe ou chaque coup représente une petite découverte et, comme le dit Nebreda, c’est la découverte qui rend lentement la révélation visible. Mais comment aborder la révélation si elle prédit un processus douloureux à aborder? Dans une partie de son texte, il évoque également la révélation comme une cicatrice : une fois que l’on accepte ce processus éternel, il n’y a plus de retour en arrière et il est impossible d’en sortir indemne.

Chaque révélation est une cicatrice, nous regardons notre corps et tout est blessures qui veulent se refermer. Quel est l’attrait de la révélation ? Est-ce l’extase de la découverte ou la sérénité de la connaissance qu’elle augure ? Ou les deux? L’extase est l’impulsion, mais elle est fortuite. Au lieu de cela, cette sérénité et cette connaissance restent pour toujours, nous rapprochant de la vérité et de la liberté de continuer à nous déplacer là où nous vivons.

Títol: Pink Room o Salomé

Autor: D Loves The Sodomites

Performer: D Loves The Sodomites

Any: 2020

Mida: variable

Tècnica: vídeo digital (monocanal)

i performance site-specific

Duració: 5’34’’

Lloc de realització: Barcelona

Títol: Sense Títol (triangle de neons roses)

Autor: D Loves The Sodomites

Any: 2015

Mesures: 120 x 120 x 120 cm

Tècnica i materials: Instal·lació

triangular de neons i fusta

Títol: PINK ROOM

Any: 2021

Mesures: 14 x 12,5 cm

Tècnica: Video y música digital

Soporte: CD i DVD

Compra aquí: Buy here:

Achetez ici: https://www.danielovesthesodomites.com/product-page/pink-room-the-visual-abum ici