1-La creació del Call de Girona

Alguns autors conjecturen que la comunitat hebrea de Girona procedeix del predi de J uïgues, del terme de Vi/amarí, on avui es pot veure l'església pre-romànica de Sant Pere.

LI any 70 de la nostra era, quan l'Imperi

Romà culmina la seva ocupació de Palestina amb la destrucció del temple i la ciutat de Jerusalem, els jueus que han sobreviscut a la catàstrofe i que no han estat portats captius cap a Roma es veuen obligats a emigrar. És així com comença la diàspora: els fills del poble d'Israel es dispersen i s'escampen per tot el món.

Vagin on vagin, el hebreus mantenen vives llurs creences i són fidels a llurs pràctiques tradicionals. Tot i la seva facilitat d'adaptació i la seva voluntat de supervivència,no són gaire inclinats a viure aïlladament, sinó que s'agrupen en petites comunitats i s'estableixen amb preferència als nuclis urbans. Molts d'ells arriben a Catalunya, on viuen en barris de carrers estrets i de cases atapeïdes, sense integrar-se del tot en la vida social de l'entorn. Aposentats des de l'època tardo-romana, la seva presència no suscita problemes de convivència ni en temps del visigots ni durant la invasió sarraïna.

És possible i fins molt probable, segons Josep Calzada, que almenys al segle VIl ja hi hagués a Girona una comunitat jueva, però no n'hi ha constància documental escrita. El que sí és segur és que els hebreus vénen a

establir-se - o a restablir-sea la ciutat després que aquesta, lliurada als francs, allunya definitivament els sarraïns, operació que no és gens fàcil: tot i que l'entrada de les tropes franques es produeix l'any 785, les anades i vingudes dels musulmans continuen fins a l'any 841.

La primera notícia documentada situa un nucli compacte de jueus a Girona entre els anys 888 i 890. Els introdueix el comte Deia, que regeix la ciutat entre els anys 878 i 894. Deia compra el predi de Juïgues, una finca rústica del terme de Vilamarí, i trasllada a Girona els seus habitants, una colònia de vint-i-cinc famnies que, dedicades temporalment a r agricultura, desitgen instal·lar-se en un nucli urbà i exercir-hi altres oficis i professions.

És així com el hebreus ocupen les cases dels clergues, situades molt a prop de la Catedral, on avui hi ha la plaça dels Apòstols . No formen encara un barri tancat, sinó que es van escampant per les zones immediates del recinte urbà fins a formar a poc a poc el Call, espai físic que s'esmenta per primera vegada com a tal en un document de 1160. En contra d'aquesta interpretació hi ha l'argument que el document esmentat és una còpia tardana -i, per tant, suspecta de manipulació- i, sobretot, el fet que es tractaria de l'únic cas en tota la Narbonesa d'una comunitat jueva en una data tan reculada com el segle IX i, encara, en un hàbitat tan poc propi com el rural.

El carrer de la Forca, antic "cardo" romà o traçat urbà de la Via Augusta, és l'eix fonamental entorn del qual es teixeix lentament el Call de Girona. La ruta, estreta i obscura, puja des del nivell de l'Onyar fins a la plaça de la Catedral. A mà esquerra s'hi

Els hebreus ocupen cases situades molt a prop de la Catedral de Girona i des d'allà es van escampant per les zones immediates del recinte urbà.

obren breus carrerons sense sortida; a mà dreta hi neixen carrers igualment estrets i molt llargs, que amb un fort desnivell menen sobtadament a dalt de tot del turó per on s'enfila la ciutat.

La paraula Call podria derivar del llatí callem, si bé durant un temps aquest mot designa indistintament tant carrers jueus com cristians. En aquest recinte, cada vegada més delimitat i a vegades totalment aïllat de la trama urbana que l'envolta, els jueus gironins hi viuen com en un microcosmos, privilegiats i marginats alhora, tolerats en les èpoques de coexistència i atacats brutalment en les hores de persecució. En els moments de plenitud del Call, aquest barri, començat per vint-i-cinc famnies, arriba a tenir prop d'un miler d'habitants i constitueix, segons Gershom G. Scholem, la comunitat més nombrosa de Catalunya després de la de Barcelona.