5-La vida quotidiana

Els jueus viuen en el clos del Call una vida pacífica i tranquil·la. Enfeinats de dia, es retroben a si mateixos cada vespre a la seva llar, on la figura del pare conserva una tradicional i suprema autoritat domèstica. La família és, entre els jueus, l'eix de la comunitat.

La vida privada del jueu és regida per la tradició i per les prescripcions de la llei. Per a les oracions matinals, es lliga al front i al braç esquerre les filactèries, estoigs de cuiro amb quatre compartiments, en cada un dels quals hi ha un petit rotlle de pergamí amb passatges de la Torà. El Deuteronomi recomana tenir els preceptes de la Llei prop dels ulls i a l'abast de la mà, i el jueu ho interpreta d'aquesta manera literal. També ordena, simbòlicament, que els preceptes fonamentals siguin escrits en el brancal de les cases, però el jueu s'ho pren al peu de la lletra i, en entrar i sortir, posa la mà sobre la mezuzà i diu les paraules rituals: "El Senyor guardi la meva sortida i la meva entrada, ara i sempre ". A la paret del dormitori, una pedra sense emblanquinar recorda sempre al jueu la pèrdua de Jerusalem i alimenta la creença en un messies que durà tot el poble a la terra promesa.

L'activitat professional dels jueus és múltiple, perquè els seus oficis són molt diversos. Documents i escriptures fan esment de terres posseïdes pels jueus als afores de la ciutat, sobretot a les Pedreres, i això podria fer pensar que es dediquen a l'agricultura. Però, tal com conclou David Romano, aquests camps i vinyes, situats gairebé sempre arran del nucli urbà, només són conreats subsidiàriament, un cop acabada la feina que constitueix la seva ocupació principal. A partir del segle Xli hi ha notícia de jueus que es dediquen a l'artesania, al comerç i als afers administratius. En la relació de conversos batejats a Girona després del daltabaix de 1391, hi figuren marxants, sabaters, sastres, perolers, matalassers, carnissers, mercers, torners, un argenter i un metge. Durant molt de temps els jueus exerceixen majoritàriament la medicina i . arriben a ser metges de nobles i de prínceps, tot i que l'Església prohibeix que els cristians se serveixin de metges jueus. Hi ha també un nombre considerable de jueus dedicats a activitats intel·lectuals i especulatives, com els cabalistes de l'Escola Gironina.

Destaquen, els jueus, com a gestors, negociants de diners i de valors públics, prestamistes, cobradors i pagadors d'impostos i de rendes en nom de tercers, i especuladors amb censos vitalicis i béns immobles.

Compren terres als cristians, o bé les aconsegueixen en qualitat de creditors, expropiant-los quan el propietari queda endeutat i no pot tornar el préstec.

Això concita sovint contra ells l'animadversió dels gironins i explica en part els assalts al Call, promoguts o aprofitats a vegades per fer desaparèixer el rastre dels reconeixements de deutes.

S'ha dit que si alguns jueus practiquen la usura, és en part perquè els reis, mentre es lucrin, permeten que exerceixin aquesta professió prohibida als cristians . De fet, la llei hebrea prohibeix la usura, però el Deuteronomi distingeix: pots exigir interès a l'estranger, però no al teu germà. I, per als jueus, el cristià és un estranger.

Aquests jueus acostumats a negociar amb els diners tenen molt ben ateses les seves institucions benèfiques, establertes d'una manera oficial. A l'Almoina o Casa de Misericòrdia de Girona, hi van a parar els delmes de les collites i dels guanys dels jueus, i també una part de llurs fortunes, com es veu en el testament d'Astruc Caravita. Gràcies a la bona administració de l'Almoina, els jueus pobres reben ajuts en espècie, poden dur els nens a l'escola a càrrec de la comunitat i reben gratuïtament la visita del metge i les medecines quan estan malalts.

Còpia de la mezuzà del segle X V trobada l'any 1886, en dem olir-se la casa número 15 del carrer de la Força de Girona, i que devia pertànyer a una de les cases del Call.

Què és la mezuzà

L'any 1886, en demolir-se una paret de la cuina de la casa núm. 15 del carrer de la Força de Girona, es va trobar una mezuzà del segle XV que devia haver estat coJ.Iocada en el dintell de la porta d'una de les cases del Call.

La mezuzà, coJ.Iocada al brancal dret de totes les portes d'entrada, consagrava les llars com si fossin un temple. Era la plasmació literal de l'ordre de Moisès de tenir la llei "en el brancal de la casa", és a dir, de no oblidar-Ia mai. Mezuzà vol dir, en hebreu, lloc on es penja, i és un pergamí ficat a dintre un estoig, que conté 22 ratlles amb textos dels capítols

En algunes cases de l'antic Call de Girona, s'hi pot veure, ran del brancal de la porta, l'escletxa on es cof.locava la mezuzà, sobre la qual el j ueu hi posava la m à en entrar i sortir.

VI i XI del Deuteronomi, començant per la frase "Escolta, Israel: el Senyor Déu és un".

La mezuzà de Girona és una membrana de pell de xai, d'onze per set centímetres, i té escrits els textos rituals amb caràcters hebreus petits i elegants.

{*) Cfr. GJRBAL. Enrique

Claudio: " Una cédula en hcbrco denominada Mezuzah" Revista de

Gerona, X. 1886.