15 L atac del 1391

EI 1391 és un any negre per als jueus de Catalunya i de tota la península ibèrica. D'una manera sobtada són atacats brutalment a tot arreu. A Sevilla, l'ardiaca Ferrant Martínez fa unes predicacions incendiàries contra els jueus, i una passió ferotge s'escampa per totes les jueries del regne fins a desencadenar fortes violències.

Mentre arriben notícies dels motins de València i de Barcelona, a Girona s· organitza el complot a plena llum del dia. Els sediciosos treballen a cara descoberta i els Jurats sembla que fan els ulls grossos. El dia 10 d'agost, una munió de pagesos dels pobles dels encontorns, vinguts a la ciutat per a la fira de Sant Llorenç i prèviament avinguts amb gent de la ciutat, cremen el portal del Call i entren a la jueria, on roben i saquegen i degollen alguns jueus. Només se salven els que s'afanyen a demanar a crits el baptisme: Pau Piferrer diu que es tracta d'una orgia de sang en la qual el sagrament que purifica es barreja amb el crim i amb la .violència. Quan els Jurats comuniquen els fets al rei, parlen de 40 víctimes mortals, Nmalgrat que els jueus afirmin que són més les persones que troben a mancarw. Aquest es el tràgic balanç de la salvatge follia.

Però els assaltants, no contents amb això, adopten actituds amenaçadores i es preparen ostensiblement per tornar a entrar a Girona. Aleshores els Jurats prenen una mesura extrema i disposen que tots els habitants del Call siguin traslladats a la Torre Gironella, en el punt més alt de la ciutat. Els assaltants, frustrats, s'apleguen al voltant de la torre i sotmeten llurs ocupants a burles i amenaces. Des de la propera torre del convent dels Predicadors, alguns disparen contra els jueus refugiats. Alguns ciutadans pugen a les muralles i disparen les ballestes contra els atacants.

El rei Joan, en resposta a les cartes dels Jurats, aporta contingents armats per contenir els aldarulls i sembla donar a entendre que vindrà a Girona per tal de fer un escarment. Però s'entreté caçant pels boscos propers i així, al cap d'un mes, els jueus encara continuen confinats a la Gironella. Només l'actuació, aquesta vegada enèrgica, dels Jurats i d'uns quants ciutadans impedeix, el dia 20 de setembre, una altra agressió dels pagesos àvids de rapinya que hauria augmentat les proporcions de la catàstrofe. Però quan els Jurats, per tal d'evitar l'entrada dels forans, acorden el tancament dels portals de la Ciutat, els gironins es queixen i diuen que no és just que, per emparar els jueus, s'hagi de perjudicar tota la població. Algú arriba a formular aquesta alternativa per als hebreus: o que es converteixin o que se'n vagin al diable i surtin de Girona. Els Jurats fan esforços notables per

·contemporitzar amb els exaltats de fora i de dins. Però no tot el poble, ni de bon tros, manifesta aquesta hostilitat: el 19 d'octubre següent, en relatar els fets, R. Hasday Cresques diu que en el moment de l'assalt, i abans de ser acordat el trasllat a la Gironella, Mia majoria de l'Aljama es va refugiar a les cases dels veïns cristians".

El cas és que aquest episodi sagnant, a més de trencar fortament la vida normal del Call, fa davallar notablement el cens de la població jueva. A les baixes dels morts, s'hi afegeixen les dels fugitius i les dels que abandonen el barri i s'integren a la ciutat per mitjà d'una conversió ben poc sincera. L'assalt provoca també una disminució considerable de la potència econòmica dels jueus, i Santiago Sobrequés remarca la gran quantitat de vendes de cases i solars d'hebreus que troba documentades en els anys immediatament següents. Aquests béns só.n adquirits sovint per la mate1xa A ljama, que té interès a ampliar les seves dependències, però això no pot impedir una època de decadència molt accentuada. Malgrat tot, els jueus gironins acaben per superar aquesta crisi.

El foc i els xiscles

A la seva novel·la "Evangeli gris", Vicenç Villatoro evoca així l'assalt del I O d'agost de I 391 al Call de Girona (*):

"Sents primer els xiscles, els crits, tota una provocació sonora que travessa les parets, els finestrals, les portes ... Després sents el soroll precís de la trencadissa. Barrejant-se amb la cridòria, a voltes confonent-se amb ella, hi ha un so nou; un so de cops, de vidres que es trenquen, de metalls arrossegats, de fusta que pateix ... Un soroll de terratrèmol, d'esfondrament. Sembla mentida el soroll que pot arribar a fer la destrucció sistemàtica, violenta, d'una casa, d'una llar, una per cop rera cop. Sembla mentida com els alçaveus dels murs de pedra van repetint, repicant, reproduint, multiplicant aquest so per portar-lo a tot arreu, a totes les altres cases, a totes les altres oïdes del call ... Els sorolls alimenten la por de la mateixa manera que els encenalls alimenten les flames. Les flames. Sí. El foc. És la sensació següent i la propera por. Fins ara, només l'oïda descobria els signes de la destrucció, els emissaris de la mort. Ara també són els ulls. També arriba als ulls la resplendor de les flames, com una fosforescència de les finestres. Sents com els crits es van fent més propers i més inteHigibles, més clars. Distingeixes crits d'odi i peticions de pietat, xiscles de por i xiscles del plaer sangonant de la destrucció. I les flames. Les veus alçar-se com catedrals en punxa. I el fum. Un fum obscur, com de llàntia que es dilueix amunt ... Et tanques i barres tots els passos. Saps que serà ben inútil. Que vindran igual, que obriran igual la porta, que entraran igual a la cambra, tot i que sigui closa. Ho saps, i poses les barreres per guanyar segons, petits respirs de vida, panteixos darrers. Tqt és cada vegada més a prop. Es la teva porta. Ara ja és la teva porta ... "

(*) Cfr. VJLLATORO, Vicenç: ..

Evangeli gris. Barcelona. Ed1c1ons

Proa, 1982.