9 minute read
Girafes en perill
LES GIRAFES EN PERILL
Com ja vàrem explicar en l’anterior revista, el nou pla estratègic del Zoo aprovat pel consistori de l’ajuntament, defineix diferents hàbitats pels quals el Zoo aposta de manera decisiva. Un d’aquest hàbitats és el del Sahel, que es troba en greu perill pel canvi climàtic i que és clau per a frenar l’avanç del desert cap al sud, on hi predominen les sabanes i les selves.
Advertisement
El Zoo col·labora des de l’any 2005 amb el CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques) en el projecte de cria de gaseles dorcas per a la seva reintroducció. Aquest projecte inclou la protecció i regeneració de l’habitat al Senegal per la recuperació de gaseles, la conscienciació de la població i la dinamització local de la zona.
La reconstrucció de l’hàbitat dins el Zoo, permet explicar la situació del Sahel, mostrant-ne algunes de les espècies més emblemàtiques, algunes extingides i d’altres en perill. Amb la propera creació també de diversos centres d’interpretació on es podran veure la relació dels habitants de la zona amb la natura i l’evolució d’aquest ecosistema fins als nostres dies, així com explicar els projectes de present i futur en què es treballa des del Zoo.
Una de les espècies més emblemàtiques del Sahel és la Girafa. En l’última publicació del Llibre Vermell d’espècies de la UICN les girafes van passar d’estar catalogades com a espècie vulnerable a espècie en perill d’extinció. A més, en algunes de les seves poblacions i subespècies aquest perill és extremadament alt.
Les causes principals de la desaparició de les girafes són la pèrdua d’hàbitat degut a les activitats humanes, en especial, la desforestació, l’expansió de la ramaderia, l’agricultura, les explotacions mineres, el canvi climàtic, la caça furtiva i les conseqüències dels conflictes geopolítics que afecten bona part del continent.
La subespècie pròpia de l’hàbitat sahelià és la girafa del Sahel, Giraffa camelopardalis peralta. La població d’aquesta subespècie ha quedat reduïda fins quedar confinada a una petita regió del Níger, havent-se extingit de Burkina Faso, Guinea, Mali, Mauritània i Senegal. Però malgrat trobar-se en greu perill d’extinció, la població d’aquest reduït nucli poblacional ha augmentat en els darrers anys, passant dels 50 exemplars lliures que restaven a finals del segle passat als més de 400 en l’actualitat segons la UICN.
Des de la Fundació Barcelona Zoo s’està estudiant un projecte de col·laboració amb les autoritats del Níger per a la conservació In situ d’aquesta subespècie, i així poder assegurar la viabilitat de la seva reduïda població.
DISTRIBUCIÓ DE LES Subespècies de girafa
Les girafes del Zoo de Barcelona pertanyen però, a la subespècie de girafa de Rothschild, Giraffa camelopardalis rotschildi que és endèmica d’una petita àrea d’Uganda i Kènia. El Zoo participa en el Programa Europeu de Conservació (EEP) d’aquesta subespècie que la IUCN considera que es troba en perill crític, tot i que encara hi ha 7 poblacions avaluades com a viables, amb un total de 1399 individus. És per això, per la circumstància d’aquestes poblacions i per la pressió antròpica, que és fa imprescindible l’existència d’aquesta espècie en parcs zoològics, amb l’objectiu de crear un reservori d’animals (de més de 500 individus) per a possibles reintroduccions quan les condicions dels seus hàbitats naturals ho facin viable.
De petita ja m’agradaven molt els animals, per això vaig estudiar biologia i em vaig especialitzar en Zoologia i, en concret, en comportament animal, branca coneguda com a Etologia.
Vaig tenir la gran sort de poder treballar amb animals al Zoo de Barcelona, cosa que em va permetre aprofundir molt en la meva especialització.
Vaig començar amb primats quan encara existia la nursery, on alguns ximpanzés i goril·les es criaven a mà. Actualment i a base de molts esforços i dedicació per part de l’equip de primats, aquest procés en el qual s’incloïa l’ésser humà d’una manera determinant, avui en dia ja no és necessari i es reforça la cria natural per part de les pròpies mares.
En l’actualitat, la meva trajectòria m’ha portat a treballar amb els grans herbívors, especialment amb les girafes. Treballar amb els mamífers més alts del planeta és un luxe. Són uns animals molt especials, no només físicament, sinó que a nivell comportamental també són d’allò més espectaculars i complexos. Tenen un
caràcter espantadís, fet que fa que necessitin calma i una rutina ben marcada. Els agrada molt la constància i els costa adaptar-se a les novetats.
Com tots els animals, cada individu té el seu caràcter. Un exemple és el de la Yalinga, la més vella del grup, que ja a la instal·lació antiga es mostrava molt desconfiada. Amb la nova instal·lació i el seu disseny millorat, les girafes han fet una gran evolució, el que ha contribuït perquè siguin individus molt més espavilats, reduint la seva desconfiança, que de tant en tant, però en menor mesura, torna a aparèixer amb els nous canvis estructurals. Ara es veu la Yalinga molt més relaxada, ja que es pot moure a voluntat per tota la instal·lació. Com a mostra d’aquesta millora estructural, la Yalinga sovint passa llargues estones ajaguda al terra, fet que en llibertat és quelcom menys freqüent a causa de la tensió per l’existència de predadors.
Hi ha moltes anècdotes que corroboren aquest caràcter “neofòbic” de les girafes. En alguna ocasió ens havíem trobat que aquestes no volien sortir de la seva instal·lació interior (en l’antiga instal·lació) i, després de moltes voltes, havíem descobert que la seva por era deguda només a la presència d’un paper d’alumini que havia caigut a la rampa d’accés a la zona exterior i que brillava al terra. Un cop retirat aquest, les girafes sortien sense problemes.
A la nova instal·lació que recrea l’hàbitat del Sahel les girafes conviuen amb gaseles dorcas i amb tortugues d’esperons africanes. Amb les gaseles no hi ha hagut cap problema d’adaptació. Però, per a la nostra sorpresa, els va costar acostumar-se a la presència de les tortugues, que semblaven les mestresses de la instal·lació. Allà on anaven les tortugues, les girafes en fugien esporuguides. Al cap d’uns dies es varen anar habituant i ara conviuen perfectament.
Des que vaig començar a treballar amb les girafes han canviat moltes coses. Tenim una instal·lació nova en la qual tot el concepte canvia. Ara gaudeixen d’una àrea
exterior que multiplica per tres la que tenien abans i una zona interior molt gran que els dona aixopluc
amb llum natural. Les girafes poden triar en tot moment on volen estar. Això ha permès que estiguin molt tranquilles tot el dia, podent triar segons la seva voluntat.
A mesura que anem aprofundint en el coneixement de les girafes, les entenem més i podem adequar el maneig i el disseny de les instal·lacions al seu benestar. En el futur immediat continuarem amb els entrenaments mèdics que vàrem començar temps enrere, ja que això ens permet tenir un contacte més estret amb els animals i podem, així, monitorar en tot moment el seu estat físic i emocional, alhora que afavorim els processos de revisió veterinària periòdics que ens faciliten la detecció de possibles problemes de salut.
Bibiana Martin
Estudi de cognició amb girafes
Estava cursant el Màster de Recerca en Cognició i Conducta de la Universitat de Barcelona dirigit per la Dra. Montserrat Colell, quan em van proposar fer un estudi de cognició amb girafes que, per tractar-se d’un animal molt poc estudiat, esdevindria pioner. Vàrem dissenyar un estudi amb uns objectius bàsics per poder determinar la possibilitat de fer recerca amb girafes i veure, d’aquesta manera, quin era el grau de resposta dels animals a les propostes que els fèiem. L’estudi tenia diferents graus de complexitat i, un cop superada cada fase, podíem passar a la següent. Bàsicament es pretenia fer un es-
tudi sobre la “permanència de
l’objecte”. I funcionava així: A les girafes, de forma totalment voluntària, sense interferir en el seu dia a dia ni modificar la seva dieta, se’ls proposava un “joc”. Es disposava un “premi”, consistent en trossets de menjar que fossin del seu gust (pastanaga, userda, poma, etc.), dins d’un recipient, mentre que se’n preparava un altre buit. Les girafes, doncs, havien de triar entre ambdues possibilitats. Aquest procés es repetia diverses vegades modificant la posició dels recipients o amagant-los, per observar si els animals recordaven on estava el premi. Va ser una experiència molt gratificant. D’entrada, perquè vàrem haver d’estar uns quants dies perquè s’acostumessin a la meva presència i que aquesta no els condicionés de cap manera. Un cop passat aquest temps de coneixença, la resposta va ser molt bona. Les girafes venien a jugar amb nosaltres i, per tant, això demostrava la viabilitat d’aquest estudi de cognició. També vàrem observar que el nostre grup de girafes posseïa una memòria a curt termini d’uns 30 segons quan els hi amagaves un objecte i els hi tornaves a presentar. Aquest termini, però, començava a disminuir amb el temps, fent que, al voltant dels 2 minuts, ja no recordessin on estava amagat el recipient amb premi. Així vam determinar que les girafes poden fer representaci-
ons mentals d’un objecte ocult, però només durant períodes de temps molt curts, al voltant de 30 segons aproximadament.
Aquest estudi es va fer conjuntament amb el Zoo de Leipzig per tenir una mostra d’individus més gran i poder comparar els resultats. El paper en recerca que fan els zoos és crucial, ja que aquestes propostes experimentals no són factibles en el medi lliure. L’ambient del zoo facilita l’habituació a l’investigador i permet replicar l’estudi en altres centres.
Els animals col·laboren de forma voluntària en un “joc” que els presenta reptes i que els serveix
com a enriquiment diari. Per altra banda, l’avenç en el coneixement de les espècies permet als centres zoològics millorar el benestar dels seus animals, cosa que contribueix al disseny d’hàbitats més adequats a les necessitats reals dels individus.
Gràcies a l’èxit d’aquest estudi cognitiu se n’han dissenyat d’altres amb animals del Zoo de Bar-
celona per poder comparar aquest procés cognitiu en altres espècies amb comportaments i biologies diferents i també amb estructures socials diferents, com ara els bisons, els búfals i les zebres. Totes aquestes espècies d’animals han estat històricament molt poc estudiades pel que fa a la cognició i serà molt interessant veure com reaccionen a aquests reptes i com podem extreure un coneixement més gran dels seus processos cognitius.
Finalment, vull agrair a tot l’equip que treballa al Zoo de Barcelona, tant cuidadors com personal a càrrec dels animals, la seva col·laboració desinteressada. Reunint esforços entre investigadors, biòlegs i cuidadors es fa possible la millora i l’aprofundiment en el coneixement de les espècies.
