L’art en la trajectòria del Liceu

Santiago Rusiñol Sèquia a València 1901

Pantalla de cristal cloisonné, obra de Frederic Vidal i Puig (1903)

no gosava encara practicar el Modernisme, que es començava a predicar des d’aquesta revista, i preferia fer pintura simplement agradosa, ben feta però intel·lectualment poc ambiciosa. De fet Meifren va ser sempre més modernista d’amistat que de militància.

El decenni final del segle va ser especialment important en la història de la pintura catalana, i potser per això, que ja es començava a intuir, el Cercle del Liceu es va sentir inclinat a iniciar una sèrie d’adquisicions de pintures, que no responien ara a cap encàrrec directe als artistes sinó que eren obres ja fetes que participaven a les espectaculars Exposicions Generals de Belles Arts d’aquells anys a Barcelona. Amb motiu de l’Exposició de 1894, que era la segona de la sèrie, l’entitat assignà 1500 pessetes a dotar un premi destinat a adquirir obra exhibida en aquella exposició. No hi ha la corroboració explícita, però dues pintures destacades de la col·lecció actual del Cercle, ¡Fatigada! de Francesc Masriera i Invitació al vals de Francesc Miralles varen presentar-se en aquella mostra, i a la guia de Barcelona de Josep Roca i Roca de 1895 ja figuren com propietat del Cercle. Massa casualitats per no concloure que es varen adquirir aleshores, amb aquells diners, i segurament amb altres recursos ja que només l’obra de Masriera ja depassava al catàleg l’import d’aquell premi. Aquestes pintures ara són a la sala d’estar més àmplia del pis principal, que és la que conserva un interiorisme més antic de tota la casa, el que va donar-li el 1884 Francesc de P. Vidal i Jevel·lí, segurament l’home més influent en la conformació de l’estil decoratiu català anterior al Modernisme. Ell va ser el primer que va prescindir en la decoració d’elements de la tradició clàssica i barroca. Tanmateix la seva petjada a aquest saló també va sofrir alteracions posteriors, no sempre documentades.

De fet ja s’estava en plena època modernista: Santiago Rusiñol i Ramon Casas havien fet la presentació espectacular que varen significar les diverses exposicions on mostraren al públic català aquelles obres que bevien, ni que fos moderadament, de la nova escola impressionista francesa que havien conegut directament en les seves estades recents a París. El Cercle però, optà de moment per comprar només obres dels pintors del realisme burgès: Masriera i Miralles n’eren dos dels millors representants –de tots dos hi haurà aquí altres pintures notables-, i l’altre, Romà Ribera, també participà a la mateixa exposició del 1894 però a uns preus molt superiors. Potser per això al Cercle no hi va entrar cap d’aquelles sortides de ball o de teatre que varen fer de Ribera el gran cronista de l’esplai de la burgesia catalana de l’època, i ara causa estranyesa no trobar-ne cap exemple en aquesta col·lecció.

Tanmateix l’entitat reaccionà aviat. A la propera exposició de la sèrie, la tercera, del 1896, es destinaren 2000 pessetes a comprar lliurement l’obra que es considerés més adequada pel Cercle, i ja s’atreviren a comprar una pintura important de Ramon Casas, Ball de tarda, exponent notable del Modernisme més objectivista, que a més havia estat premiada amb segona medalla. Al catàleg l’obra estava marcada a 6000 pessetes, però no sabem si hi va haver rebaixa o si algú posà la diferència. Sigui com sigui, la voluntat del Cercle per adquirir una obra important del pintor més emblemàtic del Modernisme emergent quedà clarament demostrada.

El Modernisme, doncs, havia entrat a la casa més aviat que tard, i a l’exposició general següent, la quarta, del 1898, es va reforçar aquella línia de modernitat iniciada –tot i que al menys d’entrada només s’hi varen destinar la meitat dels recursos de l’anterior vegada-, adquirint-s’hi Ensomni, de Joan Brull, una pintura més petita, marcada a 2000 pessetes, que representava la línia simbolista del Modernisme, ja que aquest moviment no era cap estil concret, sinó una actitud de modernitat, i tan modernista es considerava el Naturalisme, com l’Impressionisme o el Simbolisme, essent com eren estèticament dispars. Evidentment la de Brull era una obra menor, i a la mateixa exposició l’artista hi presentava en canvi una de les pintures més importants que faria en tota la seva carrera, les Nimfes del capvespre, ara dipositada al Museu d’Olot, per la que demanava tanmateix 8000 pessetes.

El fet és que el fenomen del Modernisme ja havia adquirit tanta força al país que la nova junta de govern del Cercle, la que presidí des 1900 Domènec Sanllehý, es proposà fer intervenir directament en la decoració del local de l’entitat a tres dels representants més conspicus del nou moviment.

El primer d’aquests artistes va ser Alexandre de Riquer, potser el més ver-

30

sàtil dels creadors modernistes, ja que era pintor, dibuixant, grafista, dissenyador i poeta. Era dels pocs que havia buscat les fonts del Modernisme no a París, com la majoria, sinó a Anglaterra, pel que el seu estil tenia arrels clarament pre-rafaelites. A ell li varen encarregar l’interiorisme del que aleshores era el rebedor del Cercle, al que encara s’hi entrava per la primera planta i no per baix. El resultat va ser un conjunt magnífic en el que des del paviment –fabricat per la casa Escofet- fins l’entapissat de les parets, els plafons decoratius pintats sobre fusta, passant pel mobiliari –on col·laborà amb Gaspar Homar- i els vidres glaçats dels finestrals, tot era dissenyat com una unitat per Riquer. Com que des que es va fer el conjunt fins ara s’ha conservat molt bé i s’hi han fet poques modificacions i restauracions adequades, avui és exemple antològic d’un interior amb les arts aplicades del Modernisme de caire més simbolista. El març del 1901 l’artista signava el rebut que saldava l’encàrrec.

En el camp de les arts aplicades, Josep Pascó era una artista omnipresent en el Modernisme, i per això se li devia encarregar, per part de l’esmentada Junta, l’agençament de la Peixera, l’única estança del Cercle que es veu des del carrer, perquè està a ran de Rambla i el seus finestrals solen estar sempre oberts només coberts per grans vidres transparents, d’aquí el seu malnom, que ja el tenia aleshores. Mosaics, ceràmica, vitralls, metal·listeria i enteixinats, d’un vague perfum de medievalitat nòrdica, donen personalitat pròpia a la sala, les pintures murals de la qual –una immensa i difusa vista de lluny de la ciutat de Barcelona on no s’estalvia l’evocació del fum de fàbrica- les va fer Oleguer Junyent.

El conjunt que resultaria més emblemàtic dels que encarregà la Junta de Sanllehý però va ser el de la Rotonda, nom que també aleshores ja s’hi aplicava, i que alternava amb el de Fumador. S’encarregà la sala a Ramon Casas, i lògicament ell carregà el pes de la decoració en plafons seus pintats a l’oli. Són dotze, i en ells evoca tota mena de situacions en les que la música hi té sempre una presència ni que sigui episòdica: en teoria el Cercle és un club de melòmans. El rebut que se’n conserva porta data del gener del 1902, una època en que Casas, ja triomfant després d’uns anys de ser un pintor discutit per modernista, començava a viure intel·lectualment de renda de la seva fama, i ja glosava i repetia els estilemes que li havien donat més nom. Tot i això una de les pintures de la sèrie, la que tot el protagonisme el té un automòbil en primer pla, de nit, amb els fars encesos, pot considerar-se una de les troballes estètiques més valentes de tota la trajectòria de l’artista.

A la mateixa primera planta, la sala del piano o de la llar de foc, va ser decorada per Frederic Vidal i Puig, fill de Vidal i Jevel·lí, en un Modernisme molt elegant (1902-03). L’element més destacable és el paravent fet per a protegir els que seien davant del foc de possibles espurnes: és un exemple rar de vitrall cloissonné, dels que Vidal Puig introduí inspirant-se en aquella tècnica fragilíssima que havien difós pel món occidental grans artesans nord-americans i anglesos.

El nou rebedor, ara ja a la planta baixa, projectat per l’arquitecte Juli Batllevell (1903) i decorat altre cop per Oleguer Junyent, destaca pels seus quatre grans vitralls de tema wagnerià, executats per Antoni Bordalba sobre dibuixos de Josep Pey, un excellent dibuixant modernista que sovint col·laborava amb Junyent. Eren temps en els que l’accent wagnerià semblava ineludible en el món operístic, i igual que al sostre del prosceni del teatre s’hi modificà el programa pictòric de manera que Wagner hi tingués un paper central –eren els plafons de Ramir Lorenzale que cremarien en l’incendi del 1994-, al Cercle aquest tribut es pagà amb els esmentats quatre grans vitralls. També de Pey són els murals a l’oli (1903-04) que omplen els murs de l’antic menjador, a l’entresol, actual sala de diaris, que immergeixen literalment el visitant en un bell jardí a l’anglesa.

Per cert que el Cercle –ara a la sala de billar, a la darrera planta- també acabaria acollint, simplement per una qüestió d’espai, els tres grans plafons romàntics –de Segimon Ribó i de Josep Mirabent- de la sala del teatre que, pintats després del primer incendi, serien substituïts el 1908 per l’esmentat tríptic de Lorenzale. Allà s’estan, encara en dipòsit, després d’haver passat per diverses ubicacions provisionals a altres racons de l’edifici aliens al Cercle, quan l’ideal hauria estat tornar-los al prosceni en la reconstrucció de després del darrer incendi, i incrustar així uns elements genuïns de l’edifici vuitcentista del teatre en el nou conjunt mimètic, forçosament il·lusionista. Tot i que els arquitectes ho varen tenir en consideració optaren per no fer-ho.

El Cercle també exhibeix interessants litografies vuitcentistes, i anà fent noves adquisicions artístiques: de Casas (La Sargantain), Rusiñol (Sèquia a València), Cusachs (dos olis de cavalls comprats el 1908 al marmessor del pintor), més Miralles, un altre Francesc Masriera, Cusí, de nou Urgell..., i a l’entitat no hi havia gaire consciencia de patrimoni artístic propi ja que algunes d’aquestes pintures acabaren essent alienades, com dos Meifrens i un Armet que es subhastaren el 1918, i possiblement n’hi hagué d’altres que desconeixem perquè no han deixat rastre documental.

Encara que no es tracti d’obres propietat de l’entitat cal subratllar la presència d’un magnífic retrat de cos sencer d’Auguste Hénault Bassols, pintor mig francès mig català que morí jove al front, a l’inici de la Primera Guerra Mundial. La retratada és la seva mare el 1905, i la pintura encaixa perfectament amb l’estètica del Cercle del nou segle inicial. És un dipòsit del 1993 de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, promogut pel que aleshores n’era president, l’arquitecte i historiador de l’art Joan Bassegoda Nonell, també soci del Cercle. Igualment es diposità una gran lluneta a l’oli del mateix autor i procedència, al·legòrica de l’emigració, que s’instal·là a la part alta del menjador del Cercle, en un espai on sembla que la pintura hi sigui feta a mida.

Els elements escultòrics de la collecció del Cercle son en general de caire més decoratiu que significativament creatius. Bona part de l’escultura sempre ha tingut un caràcter ornamental, motiu pel qual l’obra de creació sempre ha conviscut amb bibelots fets per escultors per a ser reproduïts més o menys en sèrie –sense numeració- i destinats més a ser venuts a botigues de decoració que a les galeries d’art. Són obres, tècnicament ben fetes, però protagonistes del vessant més professional de la tasca escultòrica. Tot i això, algunes de les escultures del Cercle tenen un caràcter de més pretensió, com el bust de marbre Ga-

32

Pintura alegórica de Auguste Hénault Bassols (1886-1914). Depósito de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi en 1994

briela de Josep Reynés de cap al 1903. També té un caràcter singular el retrat en bronze del músic Tomás Bretón del 1897, de l’escultor Josep Montserrat, ja que el podem vincular a la relació cordial del compositor amb el Cercle, que va fer que l’entitat posseeixi, per voluntat de l’autor, una partitura original, manuscrita, de la seva òpera Garín, de tema català.

El Cercle ha quedat estèticament marcat pel Modernisme. En canvi de la generació postmodernista només trobarem un bon pastel de Ricard Canals i l’original a l’oli del cartell que el mateix pintor va fer per anunciar el festival organitzat pel Cercle mateix al Tibidabo, a benefici de les víctimes de l’exèrcit al Rif (c1912). També hi ha un bon paisatge a l’oli, datat el 1935, de Francesc Labarta, el mestre indiscutible dels pintors de la Generació de 1917.

Altres obres de la col·lecció son un retrat femení anònim de gran format del segle XVII, olis de Josep de Martí Garcés o Agapit Casas Abarca, uns treballs d’envergadura de l’escenògraf Josep Mestres Cabanes o un dibuix que representa socis del Cercle a la Peixera cap al 1907, obra del malaguanyat Francesc Sardà Ladico.

Malgrat que entre els socis del Cercle hi va haver un nom fonamental de l’art d’Avantguarda mundial, el dadaista Francis Picabia, que va ser soci transeünt el 1916, l’art d’Avantguarda no va aparèixer en la col·lecció de l’entitat fins dates recents. Però és que tampoc hi ha cap nom de la generació del 1917, coetània d’aquesta tendència, si descomptem l’aparició tardana d’una figura femenina a l’oli, de mig cos, de Rafael Durancamps, soci del Cercle, que la donà el 1972.

Tampoc és gaire densa l’aportació dels bons paisatgistes hereus de la generació del 17: hi ha només dues bones vistes de la Rambla, de Jordi Freixas Cortès i de Simó Busom, la d’aquest darrer, del 1983, fou donació del pintor mateix en agraïment a que l’entitat el deixés pintar unes quantes obres com aquesta des de la balconada de la Rambla. Força més jove, Antoni Vives Fierro, soci de l’entitat, també aportà el 1986 a la col·lecció del Cercle una panoràmica a l’oli de la platea del Teatre.

Tanmateix sí que hi ha una obra molt insòlita d’Antoni Tàpies, el retrat de l’empresari Pere Mir Martorell, del 1950, arribat per donació d’un fill del retratat. És un d’aquells retrats convencionals que va fer l’autor de jove: només un toc que recorda el “Dau al Set” a la solapa i una mena de tènues focs follets al vestit i al fons del quadre, que li aporten un perfum d’irrealitat, hi accentuen la personalitat del seu autor. El pintor, com si se n’avergonyís, no inclogué aquesta mena de retrats –que n’havia fet uns quants més- al seu catàleg oficial, motiu pel qual li fou negat el Premi ACCA –Associació Catalana de Crítics d’Art-, al que optava, en l‘any de la seva publicació. De Tàpies tanmateix s’emmarcaren més tard una sèrie d’estampes d’obra gràfica d’inspiració wagneriana que es mostren a la part posterior de la sala d’audicions del primer pis, que quan s’edità el llibre era encara sala de joc. Aquest àmbit està presidit per un altre vitrall, de filiació vagament modernista, que representa el tenor Francesc Viñas caracteritzat de personatge wagnerià. Encaixa perfectament amb l’ambient del Cercle, però no va ser pas concebut per aquí, sinó que fou una donació tardana dels descendents del gran cantant, també vinculats a l’entitat.

Incorporacions posteriors a l’edició del llibre son olis d’Olga Sacharoff o de Baldomer Galofre, que foren donacions de socis, mentre que una obra en dipòsit, l’Avantllotja del Liceu de Ramon Casas, del 1902 –com les teles de la Rotonda-, de gran format, i on la majoria de figures representades estan identificades, constitueix un document extraordinari de la vida social del gran teatre que cohabita íntimament amb el Cercle.

El mobiliari del Cercle mai ha tingut el mateix grau de consideració patrimonial que la pintura, i per això ha sofert reiterades substitucions al llarg de la seva història. Si no s’hagués remogut ara tindríem a l’entitat un interior genuïnament romàntic, ja que l’entitat s’inicià el 1847. Però la voluntat de posar-lo al dia fa que avui, a part del saló principal de la primera planta, que respon més o menys a criteris decoratius de 1880 –és el del famós interiorista Francesc de P. Vidal i Jevel·lí-, la resta de les estances del Cercle siguin d’èpoques i estils posteriors. I encara gràcies que no es va caure mai en la temptació de desfigurar els salons modernistes, com estava de moda els anys vint i trenta al país, que per sort encara podem admirar més d’un segle després d’haver estat creats.

34