L a r e v i s ta d e l s i n d i c at
Núm. 15 DESEMBRE 2020 SEGONA ÈPOCA
Entrevista Benito Almirante
Reportatge
MIR: pandèmia i punt d’inflexió
Article
Vacunació infantil i COVID-19
Sumari 05
Editorial Repetint els mantres
06
Entrevista Benito Almirante Gragera (1956) cap del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron de Barcelona
09
Reportatge MIR: pandèmia i punt d’inflexió
12
Entrevista Anna Surinyach, fotoperiodista
16
08 Article MIR: pandèmia i punt d’inflexió
Entrevista
Article Eleccions difícils: l’equilibri entre la vacunació infantil i la resposta a la COVID-19
Anna Surinyach, fotoperiodista
17
Medicina i Catalunya, una mica d’història Les primeres metgesses del Sindicat de Metges de Catalunya
18
Espai Jurídic La publicitat dels productes sanitaris
20
Hem dit MC als mitjans de comunicació
24
Humor Gràfic
26
MC Magazine Mata Hari (3a part)
Equip de redacció i imatges: Albert Torres, Hèctor Calvet i Eva Martínez
08013 Barcelona
Coordinació: Elisa de Frutos
Tel. 93 265 11 77
D.L.: B 11121-2015
info@metgesdecatalunya.cat
Producció Editorial:
wwww.metgesdecataluya.cat
Mata Hari (3a part)
12
Consell de Cent, 471 -475, esc B entl.
Metges de Catalunya
MC Magazine
26
5 | METGES DE CATALUNYA
Editorial
L
’informe “30 mesures per enfortir el Sistema de Salut”, elaborat pel Comitè d’Experts per a la Transformació del Sistema Públic de Salut, ha tornat a posar negre sobre blanc el greu problema de finançament de la salut pública. Un problema crònic i agreujat a consciència amb l’excusa de la crisi del 2009. Els gestors polítics i els grups de pressió privats van aprofitar la circumstància per dur-nos a una situació professionalment humiliant que, durant els últims anys, ha provocat la fugida del país de nombrosos metges excel·lentment formats. Fugida que ha estat guiada per tres fets rellevants: precarietat laboral extrema, sobrecàrrega assistencial i sous low cost. Des de Metges de Catalunya (MC), hem estat denunciant reiteradament aquesta situació de precarietat extrema, així com la greu explotació laboral del col·lectiu mèdic, tant davant de l’Administració com de la classe política. Els uns i els altres s’han limitat a donar-nos paternals copets a l’esquena i a assegurar-nos que som “el capital més valuós” amb què compten, mentre consenten, si no propicien, l’explotació professional d’aquells en els quals tota una societat posa la vida a les seves mans. Estem saturats d’excuses i raons, i volem un compromís de país, un camí cap a una solució, una llum real al final d’aquest maleït túnel. Fa ja uns anys que un dels actors més veterans de la sanitat catalana i vell conegut del sindicat en cent batalles judicials, l’exdirector gerent de l’Institut Català de la Salut (ICS), Francesc José María, escrivia un article d’opinió a la premsa en què reivindicava que “per modificar consensos bàsics sobre els quals s’ha edificat el nostre model sanitari cal primer un debat polític i social ara inexistent”. Frase plena de seny i encert, si no fos perquè es basa en una premissa falsa: aquests “consensos” sobre els quals afirma que s’ha erigit la nostra sanitat mai no han anat precedits de cap mena de debat social obert a tots els actors implicats. És més cert dir que, durant molt de temps, ha estat l’aliança sociovergent la que ha decidit consensuar, consolidar i ampliar, sense debat social previ, la situació heretada a Catalunya de manca d’inversió sanitària al llarg dels anys de la dictadura. Aquesta aliança ens ha endinsat en aquest model i l’ha aprofundit desvirtuant interessadament el concepte majoritari de sanitat pública. I ara que hi ha un clam intens per retornar a l’àmbit públic allò que mai no hagués hagut de caure en mans de l’ànim de lucre, aquests mateixos actors reclamen debat polític i social. No és seriós oblidar com es van fer les coses per demanar ara un debat esbiaixat per acabar de reblar el clau. D’altra banda, resulta molt sorprenent que entre les mesures proposades en l’informe del Comitè d’Experts per a la Transformació del Sistema Públic de Salut no hi ha cap proposta innovadora. S’insisteix en una concepció economicista i neoliberal de la salut, fent-ne un sector més de negoci. Segueix el full de ruta per consolidar i ampliar l’acció política dels darrers decennis que ha posat en evidència la demolició programada de la sanitat pública. En el mateix sentit, el lobby econòmic Cercle d’Economia ha demanat recentment més participació privada en la sanitat i que la col·laboració publicoprivada vagi més enllà dels concerts actuals. A qui no vol cols, dos plats. Sembla que fer-se amb més del 25% del diner públic destinat a Salut, a Catalunya, no és suficient (2.500 milions anuals encara semblen poc). Les enquestes posen en evidència que la gran majoria de la població vol més sanitat pública, però, en canvi, no pocs polítics i gestors de les patronals de la sanitat concertada busquen afavorir encara més l’ànim de lucre. “A río revuelto, ganancia de pescadores”, com diuen els castellans. Entitats i experts alineats amb la Conselleria de Salut segueixen fent la feina, malgrat les evidències i els desitjos de la societat a la qual diuen servir. No ens equivoquem, ells no s’equivoquen. No ens serveixen, se’n serveixen de nosaltres. Evidentment, s’ha de respectar l’opció de la medicina privada com a alternativa a la pública, però mai barrejar-les, ni que una financi l’altra, per tal d’evitar evidents i insalvables conflictes d’interessos saldats sempre a favor de la privada. La coexistència és lícita mentre que la convivència genera sempre un conflicte irresoluble.
Repetint els mantres
METGES DE CATALUNYA | 6
Entrevista “Espanya té la salut pública menys desenvolupada d’Europa” Benito Almirante Gragera (1956) cap del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron de Barcelona. Cap del grup d’investigació sobre malalties infeccioses del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR). Professor de medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i portaveu de la Societat Espanyola de Malalties Infeccioses i Microbiologia Clínica (SEIMC). La pandèmia del coronavirus ens ha portat un estol de metges mediàtics, entre els quals es troba vostè. El seu perfil s’associa al d’un expert amb una visió menys alarmista, o relativista, pel que fa a l’aproximació a la malaltia. Ho sent també així? S’hi identifica? És un reflex de la posició que té cadascú en el món de la medicina. La meva és la d’algú que està molt a prop dels malalts. Per una banda, tinc l’obligació de ser transparent amb la informació i oferir dades científiques, i, per altra, també he de traslladar als pacients, als seus familiars i a la societat en general un missatge de tranquil·litat i una visió positiva. No és la primera vegada que ens enfrontem a una malaltia greu, tenim expertesa en aquest sentit. Fins ara, jo no havia tingut tant contacte amb els mitjans, però la meva visió optimista ha estat sempre la mateixa. A la història de la humanitat hi ha hagut moltes pandèmies i totes elles han acabat. Fins i tot a l’Edat Mitjana, quan els mitjans sanitaris eren minsos
i morien molts milions de persones, les epidèmies s’acabaven. I no hi havia vacunes ni hospitals, per tant, ara estem en una posició infinitament millor. Considera que, en general, hem estat massa temorosos amb el coronavirus? No ho crec. El que ha passat és que la informació sobre els efectes més greus del coronavirus han generat a la població una sensació de final imminent, de que no hi havia solució i que el món s’acabava. En cap cas nego la gravetat de la pandèmia, ni la infraestimo. Té un impacte molt important i he tingut l’oportunitat de viure-ho en primera persona. Però també he vist que hem avançat molt i, en alguns moments, hem arribat a estar en situació d’avantatge respecte al virus. El problema és que la perdem ràpidament quan recuperem l’activitat social i econòmica. Alguns l’acusen d’haver donat per vençut al virus de manera precipitada.
Què els hi diria? Vaig rebre moltes crítiques, però el que vaig dir era cert. En el meu hospital hi havia dos pacients ingressats i no vam tenir nous malalts durant molts dies consecutius. Per tant, era possible donar el missatge positiu. A més, no vaig dir que era el final de la pandèmia, sinó d’aquella fase. Ningú té una bola de vidre, però el virus es pot combatre i hi ha parts del planeta que no el tenen, o el tenen molt controlat. Quan ho vaig dir potser no tenia tota la raó, però tampoc el sistema estava preparat. Si ho estigués potser tindríem la situació de la Xina. Es refereix a les infraestructures sanitàries, a la dotació de personal, etc.? Em refereixo sobretot a la vessant de la salut pública. Quan es van aixecar les restriccions vam permetre el retorn a una vida gairebé normal, però amb un sistema de salut pública feble. No només aquí, a la majoria de països europeus.
7 | METGES DE CATALUNYA
Hauríem necessitat milers de persones preparades per fer el seguiment de tots els brots. Un altre error va ser permetre la convivència de persones vulnerables en condicions molt precàries, com els temporers o els treballadors de la indústria agroalimentària, o bé el retorn de moltes persones procedents de l’Amèrica del Sud a les quals no se’ls hi feia cap mena de control o mesura de prevenció sanitària. L’epidèmia va reaparèixer per aquests i altres errors. Si som un dels territoris on s’han aplicat mesures més restrictives, per exemple amb l’ús de les mascaretes en qualsevol lloc i circumstància, com és possible que tinguem també una de les pitjors xifres de contagis i morts? És cert, però també és veritat que ara som els que primer estem sortint de la segona onada. La majoria de països apliquen restriccions severes, però Espanya té dues condicions que fan que sigui un cas especial. Hi ha una enorme quantitat de població vulnerable, com les persones grans que viuen en residències amb condicions poc adequades per controlar l’expansió del virus, o els ciutadans que viuen amuntegats en habitatges molt deficients. D’altra banda, tenim una vida social molt intensa que no es pot comparar amb la de cap altra del nostre entorn. Tot això ens porta a la conclusió que necessitem unes infraestructures millor dotades, perquè segurament també tenim la salut pública més poc desenvolupada de tota Europa. No s’han aplicat les mesures que realment són efectives? Hem errat en el seguiment de contagis. En l’epidemiologia hospitalària hem après molt en els darrers 30 anys, per exemple, de les epidèmies de bacteris multiresistents. Una de les qüestions bàsiques per abordar aquestes epidèmies ha estat la identificació ràpida de les persones contagiades a l’hospital. Si no s’identifiquen les persones amb la capacitat de transmetre serà molt difícil que es controli la malaltia. A Catalunya, ara podem identificar 3.000, 5.000 o 6.000 casos nous diaris de Covid. Això vol dir que només n’hi ha aquests?
reclama el mateix, però amb els tests d’antígens. És partidari d’aquesta estratègia? S’han de fer el màxim de proves possibles, ja siguin PCR o antígens. Aquests cribratges que es van fer a l’estiu en poblacions amb taxes elevades de contagis van anar molt bé. Això es va abandonar perquè no hi havia capacitat de seguir tots els casos. Recentment, a l’Hospital Vall d’Hebron, s’ha fet un screening a 8.000 treballadors amb edats compreses entre els 20 i els 65 anys, dels quals l’1,7% s’ha detectat com a portador del virus, asimptomàtics o amb mínima simptomatologia. Si fem una extrapolació a la població catalana d’aquesta franja d’edat, que són 4,6 milions de persones, surten entre 75.000 i 100.000 persones que en un moment determinat, un dia concret, estan contagiades. Per tant, si només en diagnostiquem 6.000, ens deixem 94.000 per diagnosticar. L’única manera de combatre això és l’aplicació de mesures restrictives per intentar que no transmetin. No obstant això, cal tenir en compte que les restriccions ajuden moltíssim però no acaben amb l’epidèmia. Les restriccions per frenar el virus també tenen conseqüències per a la salut? Per descomptat. Sobre la salut mental o emocional, especialment. Veiem cada vegada més persones que pateixen l’anomenat síndrome de la cabanya, és a dir, que no volen sortir de casa. I això empitjora com més s’allarguen les restriccions. Hi hagut un excés de pànic?
Fa uns mesos es reclamava la realització de PCR massives, i així es va fer a molts llocs durant l’estiu. Ara es
La informació sobre la pandèmia l’han donat majoritàriament tècnics no assistencials i el que fan es donar informació
numèrica, sense posar-la en context, perquè no han estat a prop del problema. La mortalitat del coronavirus és alta, sí, han mort milers i milers de persones i cal tenir-li molt respecte. Ara bé, és una malaltia que, en termes globals, té una mortalitat del 0,2% o 0,3%. La visió que més del 99% dels infectats es curen no s’ha explicat i això és molt positiu. Tant de bo totes les malalties infeccioses tinguessin un grau de curació superior al 99%. La pneumònia pneumocòccica, que és coneix des de fa 200 anys i que té un tractament molt eficient, continua tenint una mortalitat d’entre el 5% i el 10%, i, quan ingressen a l’hospital, d’entre el 20% i el 25%. I ho sabem tot d’aquesta malaltia. El problema del coronavirus és que afecta a molta part de la població de manera ràpida i acumulada. La Declaració de Great Barrington, que proposa una estratègia basada en l’anomenada “protecció focalitzada”, buscant la immunitat col·lectiva, acumula milers de suports de científics i professionals mèdics. Què n’opina d’aquest plantejament? El problema és que es basen en models matemàtics i molts factors que són determinants perquè el model funcioni potser no es compleixen. L’abordatge que proposa aquesta declaració té una part de realisme: els grans esforços de protecció els hem d’adreçar a les persones que tenen un alt risc de morir-se. El que passa és que això ha d’estar lligat a una societat molt igualitària, amb capacitat de donar resposta. Tot el plantejament de Great Barrington està pensat per a una societat utòpica on és possible separar la població vulnerable de la no vulnerable, però la societat real és molt desigual, amb molta vulnerabilitat i molta
METGES DE CATALUNYA | 8
incapacitat per donar resposta a les necessitats dels més febles. A Barcelona es calcula que hi viuen al voltant de 200.000 persones majors de 75 anys, moltes de les quals són vulnerables i viuen soles. Com les separem? Sobre el paper podria ser una estratègia vàlida, però, a l’hora d’aplicar-la en la societat que tenim, no funciona. És el que s’ha aplicat a Suècia? Sí, en part sí, i no ha funcionat tan malament, encara que hagi estat molt criticat. Suècia és un país molt més desenvolupat, des del punt de vista de la igualtat, que Espanya. En la primera part de la pandèmia la mortalitat allà també va ser elevada perquè tenien els mateixos problemes que nosaltres amb les residències de gent gran. Ara, en la segona onada, Suècia presenta uns índexs similars als de la resta de països nòrdics. Aquí hi ha gent que aposta per fer un confinament total indefinit. Potser seria eficient -encara que no acabaria amb el virus- però dubto molt que sigui sostenible. Si analitzem les dades, veiem que el primer confinament va traslladar molts contagis als domicilis, on en molts casos hi conviuen persones vulnerables. Per què fem confinaments doncs? Perquè el sistema sanitari tingui capacitat per donar-hi resposta i puguem atendre el 110%, si és necessari. I en segon lloc, per la perspectiva positiva de la vacuna. Si podem aconseguir una vacuna, hem de fer tot el possible perquè durant aquests mesos es puguin atendre els pacients de Covid i també els pacients de tota la resta de malalties que necessiten assistència. El problema és que tenim un equilibri molt inestable i en els propers 10 anys veurem mortalitats relacionades amb altres patologies potser tant o més important que la relacionada amb el coronavirus. Ara diuen que comencem a sortir de la segona onada epidèmica i ja alerten que hi haurà una tercera. L’impacte cada vegada serà menor? Cada vegada hi ha més gent immunitzada i ara sabem que totes aquestes persones generen anticossos que, a més, són neutralitzants del virus. Aquest és un aspecte que afavoreix que les onades epidèmiques cada vegada tinguin menys
receptors. Ara també sabem què hem de fer per controlar la transmissió. En els mesos de març i abril, a l’hospital, encara fèiem reunions de 50 o més persones, sense protecció, en la mateixa sala, durant una hora i mitja. Això també va contribuir al gran nombre de contagis entre professionals sanitaris, a més de la insuficiència d’equips de protecció. El coneixement de la transmissió i de les mesures de protecció ara és molt diferent, i la configuració de les onades també ho serà. Si en la primera vam tenir una pujada molt elevada i una baixada també molt acusada, aquesta segona es quedarà en un nivell basal de contagis que es mantindrà, sobretot durant l’hivern. Sembla que la vacuna o les vacunes contra el coronavirus les tenim a la cantonada. És optimista? Podrem recuperar la normalitat sanitària, social i econòmica en un període relativament breu de temps? Dependrà de la velocitat amb què puguem vacunar. L’efecte de la immunització tindrà impacte en funció de quantes d’aquestes vacunes podrem posar de manera simultània. Tot apunta que tindrem quatre o cinc vacunes eficaces. Si això permet vacunar en un període breu de temps al 20% o al 30% de la població de risc, és molt probable que la transmissió s’aturi moltíssim. Perquè, si sumem la immunització per haver passat la malaltia, més la provocada per la vacuna, i arribem al 50%, posarem molt difícil al virus la seva supervivència. L’èxit dependrà de la capacitat d’inocular la vacuna a moltes persones simultàniament. Es tracta d’un repte logístic, tècnic i de recursos humans al qual mai s’hi ha enfrontat la humanitat. Tenim una nova alerta pel contagi del Covid en animals, en concret en bisons, que poden introduir mutacions en el virus i fer ineficaces les vacunes. És un risc? Hem de patir? Sí, és possible que això passi. Patir segurament no, perquè és un animal amb una producció controlada. Si fossin conills o gallines, tindríem un problema gran i preocupant, però les granges de bisons estan localitzades a Holanda, Dinamarca i alguna petita que hi ha a Galícia i a l’Aragó. Si l’animal més receptiu és el bisó, la capacitat de control és molt més elevada. Però és una possibilitat real
perquè és un procés de zoonosi, exactament igual que el que s’ha produït amb els humans. El coronavirus no s’ha creat a cap laboratori. La zoonosi té els dos recorreguts: dels animals als humans i d’aquests als animals. Hem de patir per altres pandèmies futures provocades per zoonosi? Rotundament sí. La propera epidèmia ja està arribant o ja s’està gestant, molt probablement a l’Àsia, perquè és el lloc del món on la convivència entre animals i persones és més propera. En els 20 anys que portem de segle XXI, hem tingut tres o quatre epidèmies globals, entre elles una de grip. Per sort només una ha tingut una gran magnitud, però és segur que n’hi haurà altres i tant de bo que no tinguin la dimensió del coronavirus. No sabem quant trigarà però sí que arribarà, perquè el moviment de les persones pel planeta és constant. Això significa que cal dimensionar els sistemes de salut per a aquesta eventualitat? Hem de donar importància a totes les possibilitats de pandèmia. D’aquesta crisi, una de les coses que hem d’aprendre és que, davant de tot allò que pugui semblar una pandèmia, s’actuï com si ho fos. Perquè la pandèmia del coronavirus vam trigar dos o tres mesos a reconèixer-la. Davant el que pugui venir, hem de prendre la iniciativa i activar tots els mecanismes de control des del principi, no esperar a veure què passa. I tenir molt més desenvolupats els sistemes de salut pública. Hi hem viscut d’esquenes, pensàvem que eren mesures per a l’Àfrica, amb el paludisme, o per a les malalties tropicals, però la salut pública també és per als països desenvolupats. El món ric també necessita la salut pública. S’ha d’invertir molt més en sanitat pública. Efectivament. Entre altres coses, Alemanya està gestionant millor la pandèmia perquè té molts més llits per a pacients crítics que Espanya. El mateix passa amb la ràtio d’infermeres o de facultatius per cada 100.000 habitants. Aquí estem per sota de la majoria de països europeus, per tant, tenim recorregut per posar el sistema sanitari públic al nivell d’altres, i això s’ha de fer.
9 | METGES DE CATALUNYA
Article MIR: pandèmia i punt d’inflexió
L
a pandèmia del coronavirus ha aconseguit allò que fins ara no havia estat possible: la unió i l’organització dels metges interns residents (MIR), reivindicant-se com un col·lectiu subjecte de drets laborals, professionals i socials. La vaga que van protagonitzar els mesos de setembre i octubre de 2020 serà recordada com l’inici d’un moviment que podria suposar un punt d’inflexió per al sindicalisme mèdic. El 29 de setembre de 2011, centenars de metges interns residents (MIR) van protestar pel centre de Barcelona contra les retallades sanitàries aplicades pel Govern de la Generalitat. Els joves facultatius es queixaven per la reducció de l’activitat quirúrgica i el tancament de plantes hospitalàries derivat de les restriccions pressupostàries en matèria de salut. Els residents consideraven que les retallades els hi restaven oportunitats de formació i agreujaven la seva precarietat laboral amb la reducció salarial del 5% i altres tisorades retributives, i amb la disminució de les hores de guàrdia amb les quals complementaven els seus sous. Tot i l’èxit d’aquella convocatòria, la mobilització dels MIR no va tenir més recorregut. La particular idiosincràsia del col·lectiu, que percebia el període de residència com una etapa temporal de transició, no facilitava la cohesió dels facultatius en formació ni la reivindicació de millores laborals en aquesta fase de la seva carrera professional. Metges de Catalunya (MC) va intentar que els residents disposessin d’un espai de negociació de les seves
condicions de treball promovent, l’any 2015, les primeres eleccions sindicals per escollir els representants dels MIR de l’Institut Català de la Salut (ICS). L’organització va aconseguir més del 90% dels delegats en aquells comicis, constituint 17 comitès d’empresa, un per a cada hospital i servei d’atenció primària. No obstant això, la utilitat d’aquest espai de representació ha estat escassa. Cinc anys més tard, amb una nova generació de residents i amb el sotrac provocat per la pandèmia del coronavirus, s’ha pogut assolir l’objectiu de mobilització i de conscienciació de la necessitat de defensar els drets laborals dels facultatius en qualsevol situació laboral, àmbit o sector professional. L’emergència sanitària causada pel coronavirus SARS-CoV-2 va comportar, els passats mesos de març i abril, una reorganització completa de l’assistència mèdica. El fet que la Covid afecti amb menys virulència a la població jove, així com la presència de molts residents en serveis bàsics d’atenció als pacients afectats pel virus, com són les urgències o la medicina intensiva, va fer que els MIR se situessin en primera línia davant l’epidèmia. Les guàrdies van desaparèixer deixant pas als torns de 12 o més hores. La formació va passar a segon pla. Els metges i metgesses joves eren, a tots els efectes, com qualsevol adjunt. Aquesta realitat, però, no es corresponia amb les seves condicions laborals i retributives que, no només no es van millorar durant la pandèmia, sinó que, en alguns casos, van arribar
a empitjorar degut a l’anul·lació de les guàrdies. Sense formació i amb la precarietat més present que mai, es va produir el caldo de cultiu idoni per a la revolta dels residents.
Xarxes socials i mimetisme La connexió dels MIR no s’hauria pogut entendre sense la intermediació de les xarxes socials. La primera generació de facultatius nadius digitals ha aprofitat la potència de les xarxes per organitzar-se, compartir, comunicar i decidir de manera col·lectiva. El mimetisme o l’efecte contagi -veure l’actuació d’altres en la teva mateixa situaciótambé ha estat un dels catalitzadors de la protesta. Així, a l’inici de l’estiu del 2020, representants dels MIR van contactar amb MC per valorar les possibilitats d’organitzar una mobilització que reclamés millores efectives en tres àmbits específics: formació, condicions laborals i retribucions. Des del primer moment, el sindicat mèdic va oferir el seu suport sindical i jurídic, la seva experiència i el seu altaveu als facultatius en formació, respectant en tot moment la seva autonomia de gestió. La primera opció va ser la negociació i així es va plantejar tant a l’Institut Català de la Salut (ICS) com al Servei Català de la Salut (CatSalut). Però, una vegada més, va quedar palès l’escàs interès de l’Administració a l’hora d’escoltar i, sobretot, resoldre les problemàtiques plantejades pels seus professionals. D’aquesta manera, l’única sortida possible va ser la convocatòria de vaga.
METGES DE CATALUNYA | 10
12 dies de vaga El 21 de setembre de 2020 va començar una aturada de tres dies a la qual hi estaven cridats 3.500 facultatius residents dels hospitals i centres d’atenció primària de la xarxa sanitària pública i concertada. El sindicat va traslladar al Departament de Salut les reivindicacions del MIR dividides en tres blocs. Per un banda les millores necessàries en l’àmbit formatiu: temps de formació reservat dins la jornada ordinària de treball i la possibilitat d’assistir a cursos, congressos i activitats formatives. En l’àmbit laboral, l’organització reclamava acabar amb l’explotació del col·lectiu i exigia el compliment de les 12 hores de descans ininterromput legalment previstes després d’una guàrdia, així com les 36 hores continuades de descans setmanal. Pel que fa a les retribucions, la demanda se centrava en l’increment del sou base dels residents i en la millora del preu de l’hora de guàrdia. Els tres dies de vaga inicialment previstos van ser insuficients i la mobilització es va reproduir durant un total de 12 jornades repartides en un mes. Tots i cadascun dels dies de protesta van ser majoritàriament secundats pels MIR que, tot i les limitacions imposades per la pandèmia, van protagonitzar accions de protesta massives a Barcelona i a altres ciutats catalanes. La pressió i la capacitat de mobilització del col·lectiu, i la incidència de la protesta en les xarxes socials i els mitjans de comunicació, van ser determinants perquè el 22 d’octubre s’assolís un acord històric amb les patronals sanitàries i l’ICS que posava fi, després de dotze jornades d’aturades, a la vaga MIR. Un pacte que, segons la valoració que n’han fet el sindicat i els mateixos residents, suposa un avenç cap a la dignificació professional dels joves facultatius, alhora que estableix un espai propi de negociació de les seves relacions laborals. Així mateix, per a MC, l’experiència de lluita dels residents pot sembrar la llavor d’un futur sindicalisme mèdic més mobilitzat i convençut dels seus objectius com a col·lectiu professional.
11 | METGES DE CATALUNYA
MESURES ACORDADES PER ALS MIR Formació • Creació de la Comissió de Seguiment dels Programes de Formació Sanitària Especialitzada de Catalunya. • Retribució de les rotacions externes autoritzades, incloses les guàrdies. • Formació no assistencial inclosa en la jornada ordinària de treball. • Finançament de l’assistència a un congrés mèdic durant la residència. • Exclusió del personal resident com a plantilla estructural dels centres. • Ràtio màxima de quatre residents per metge adjunt. Temps de treball i descansos • Màxim de 48 hores setmanals de treball efectiu, incloses les guàrdies. • Màxim de 4 guàrdies mensuals de mitjana, només una de les quals en cap de setmana. • Mínim de 12 hores de descans continu entre jornades. • Mínim de 36 hores ininterrompudes de descans setmanal. • A partir de les 2.187 hores anuals de jornada màxima, les guàrdies tindran la consideració de jornada especial i voluntària i no sobrepassaran les 150 hores. • Els centres docents hauran d’assegurar espais dignes de descans que compleixin la llei de prevenció de riscos laborals. Retribucions • Increment retributiu del 5% des de l’1-10-2020. • A partir de l’1-1-2021, increment d’entre el 7% i el 8,5%.
METGES DE CATALUNYA | 12
Entrevista “Una pandèmia no es pot explicar només amb imatges de carrers buits i gent als balcons” Anna Surinyach (Barcelona, 1985), fotoperiodista i editora gràfica de la revista 5W, va començar la seva trajectòria professional a Metges Sense Fronteres. S’ha especialitzat en documentar migracions globals i crisis humanitàries a l’Àfrica, Àsia i Amèrica del Sud. Forma part del projecte Covid Photo Diaries, en què vuit fotoperiodistes s’han unit per construir un relat visual col·lectiu de la pandèmia de COVID-19. Com neix Covid Photo Diaries? Som un grup de quatre noies i quatre nois fotògrafs freelance de diferents punts de l’Estat espanyol que hem treballat en situacions de vulnerabilitat, com crisis humanitàries i conflictes. Quan vam començar a veure el que passava a Itàlia i que hi havia col·legues de professió que estaven treballant a la primera línia per documentar la pandèmia, vam pensar en fer el mateix aquí. Què us va moure a tirar endavant aquest dietari visual? Documentar el millor que poguéssim la nostra realitat, sense cap tipus de pressió, i fer-ho en grup, ja que els treballs periodístics col·lectius funcionen millor
i enriqueixen el resultat de la feina. Vam decidir que cadascun de nosaltres publicaria una foto al dia a Instagram, perquè es la xarxa social que més fem servir com a fotògrafs i perquè, en aquell moment, no teníem ni diners ni infraestructura per muntar un web. De quina manera et vas plantejar explicar la pandèmia? Jo havia treballat molt de temps per a Metges Sense Fronteres i havia documentat altres crisis humanitàries com l’epidèmia d’Ebola a l’Àfrica Occidental, però viure una pandèmia a la meva ciutat era una situació excepcional. No vaig dubtar ni un moment en sortir de casa per documentar el que estava passant.
Els primers dies els vaig dedicar a moure contactes per poder accedir als llocs i a buscar petites històries que poguessin ajudar el relat, perquè no podia construir-lo només amb imatges de gent aplaudint als balcons i de carrers buits. Des d’un principi, vaig tenir clar que volia fer la primera línia contra el coronavirus i explicar també com els professionals sanitaris vivien aquella situació més enllà de l’assistència, en un nivell més íntim, a casa seva. Volia fer una història de llarg recorregut. Però per arribar a aquest grau d’intimitat, necessites temps perquè la gent confiï en tu i t’obri les portes. Abans d’anar a un lloc amb una càmera fotogràfica i disparar, és important primer pensar què vols explicar.
13 | METGES DE CATALUNYA
Robert Capa, un dels màxims representants del fotoperiodisme del segle XX, deia que “si una fotografia no és prou bona és perquè no estaves prou a prop”. Aquest apropament a la realitat és només físic o també és ètic? Per a mi, l’apropament és, sobretot, ètic o humà. És allò de transmetre el que vius i no el que veus? El que sents que et transmet allò que veus. En el moment que decideixes quina fotografia fas, ja estàs creant una imatge i això no vol dir manipular la realitat. Estàs donant la teva visió d’aquella realitat. Quan es parla de “fotografia objectiva”, no hi estic gaire d’acord. La qüestió és que quan més temps passes dins una realitat i més la coneixes, més honestes són les teves imatges. El repte del fotoperiodisme és ser honest amb el que passa, tot i que sempre s’ha de ser conscient que el fotògraf té la seva visió i explica la seva manera de veure les històries. Quina va ser la teva relació amb el personal sanitari quan vas accedir a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona per fotografiar la pandèmia? Ells vivien una situació extrema. Jo he treballat molt amb personal sanitari en diferents països del món i els tinc un gran respecte. Intentava molestar el mínim. Els primers dies vaig fer poques imatges. Vaig anar buscant perfils sanitaris que se sentissin còmodes amb la càmera i històries interessants d’explicar. Acostumada a fixar-te en la realitat que tens al teu davant, com vas percebre la resposta dels professionals de la salut a la crisi sanitària? Al principi, la situació era una mica... no sé si caòtica, però sí d’adaptació a la nova realitat. Es van haver de reorganitzar els equips i molta gent treballava en espais que no eren els seus habituals, com les UCI. Sobretot, destaco que la tasca del personal sanitari va anar molt més enllà de l’acte mèdic, ja que els professionals van haver d’assumir responsabilitats d’acompanyament als pacients. Jo he estat en algunes emergències mèdiques i no he vist mai tanta gent sola als hospitals durant tant de temps. Això ha comportat una càrrega humana afegida per als sanitaris que els
està afectant la seva salut mental molt més del que, a vegades, en parlen els mitjans de comunicació. Des del fotoperiodisme, s’han aixecat moltes veus protestant per les dificultats que us han posat les institucions per accedir a centres de salut, residències de gent gran, tanatoris i cementeris. Comparteixes aquestes queixes? Sí, no m’esperava aquest bloqueig. El primer accés el vaig demanar el 6 de març, abans que es decretés l’estat d’alarma, i no me’l van donar fins a finals del mateix mes. Això no només va passar a Catalunya, sinó també a altres indrets. No se’ns deixava accedir als lloc de primera línia. Hem perdut vint dies que no s’han fotografiat. És un relat gràfic de la pandèmia que ja no el recuperarem. Per què creus que s’ha produït aquest bloqueig informatiu? És una qüestió de seguretat, de no voler generar alarma social o hi ha algun altre motiu al darrera? S’ha dit de tot: que si no era el moment, que si estaven desbordats, que si no hi havia suficient material de protecció per a tothom. Entenc que això passés els primers dies, però és que estem a desembre i encara no es fàcil accedir als llocs. No podem treballar com, on i quan vulguem. Hi ha por que es documentin certes coses. S’ha intentat ocultar una part de la gestió de la pandèmia per no generar imatges que, potser, les institucions no podien controlar. Però, com a professionals del fotoperiodisme, també tenim la nostra responsabilitat, ja que ens hauríem d’haver unit més per exigir el compliment del dret a la informació de la ciutadania. Però també hi ha els drets a la intimitat i a la dignitat de les persones, en aquest cas dels pacients? Només cal anar als arxius i veure el que hem fet. Naturalment que hem estat capaços de generar unes imatges respectuoses amb el dret a la intimitat, perquè si no, com a professionals, podríem tenir problemes legals. Quan treballes amb gent que viu situacions crítiques, el dret a la dignitat de les persones és una premissa que forma part de la nostra professió. Ningú ens pot dir que no hem fotografiat amb dignitat. Fins i tot,
“S’ha intentat ocultar una part de la gestió de la pandèmia per no generar imatges que, potser, les institucions no podien controlar”
crec que molts de nosaltres hem estat massa curosos a l’hora de fotografiar. Jo he vist molta gent ofegant-se a les UCI o morir-se, i les imatges que al final he publicat són molt amables. No sé si un pèl més d’agressivitat a nivell d’imatge, i això no vol dir ensenyar la cara de ningú ni vulnerar la dignitat de les persones, hauria ajudat una mica més a mostrar la crueltat de la malaltia. S’ha vist poc patiment i n’hi ha hagut molt. Quina anàlisi fas del relat visual de la pandèmia que s’ha construït des dels mitjans de comunicació generalistes? Fins a finals de març, el relat s’ha construït a base de gràfics i imatges de carrers buits, gent als balcons aplaudint i cues als supermercats. Evidentment que això també s’ha de documentar perquè va passar, però una pandèmia sanitària no es pot explicar només amb aquestes imatges, perquè t’estàs saltant una part del relat molt important. El discurs visual dels primers vint dies no és real. La no visibilització de les víctimes ha fet que la ciutadania no prengués prou consciència de la gravetat de la COVID-19? Pot ser, però jo no soc fotoperiodista per explicar a la gent com s’ha de comportar. Això ho han de fer altres professionals. Jo intento explicar el que passa i que cadascú prengui les seves decisions sobre com actuar. Però si ningú ho explica, després no pots anar criminalitzant la ciutadania de segons quines actituds.
METGES DE CATALUNYA | 14
Creus que s’ha infantilitzat la societat, mostrant-li imatges de carrers buits i gent aplaudint des dels balcons, mentre el coronavirus causava milers de morts? A nosaltres, com a professionals, no se’ns ha deixat treballar, però, a la ciutadania, se l’ha infantilitzat. No se li ha donat la informació necessària per entendre el que estava passant i això és un dret fonamental. Decidir pels ciutadans què s’ha de veure i què no és creure que la teva audiència és infantil. Hem d’aconseguir que les persones tinguin un discurs molt més crític. Quan el diari El Mundo va publicar en portada una fotografia, en què es mostrava una persona morta per COVID-19 al seu pis, mentre dos sanitaris enfundats en els seus equips de protecció certificaven la seva defunció, o la imatge del dipòsit de cadàvers improvisat al Palacio de Hielo de Madrid; o quan La Vanguardia va reproduir, també en portada, una fotografia, on es veia una pila de taüts disposats en una planta del pàrquing del Tanatori de Collserola es va generar molta polèmica. Què en penses? El problema és que, a vegades, a les portades no s’explica res de les fotografies i es construeixen missatges polítics a partir d’aquestes. Això va en contra de la nostra intenció que és voler documentar el que
passa. Es fan servir les imatges amb uns fins polítics que no tenen res a veure amb el dret a la informació. Algunes d’aquestes portades tenen tanta càrrega política que desacrediten la importància de les fotografies i és una pena. Quines imatges has trobat a faltar de la pandèmia? El drama de les residències o les imatges dels primers dies a les urgències hospitalàries. Una altra conseqüència de la falta d’accés és que hem fet poques històries que vagin més enllà de la primera línia i que ens mostrin, des d’un punt de vista més íntim, com ha viscut la situació el personal sanitari. Són aquells relats fets amb imatges que t’han de fer reflexionar. Per a mi, una imatge, més que valer per mil paraules, ha de generar mil preguntes. Ha de provocar en l’espectador la necessitat de saber-ne més, perquè darrera les imatges hi ha històries i darrera les històries hi ha realitats estratosfèriques. Creus que en un futur veurem fotografies que no s’han vist fins ara i que ens mostraran una altra realitat? Alguna imatge hi haurà, però no tindrem un relat gràfic que ens faci reflexionar. És impossible. Si no s’ha deixat treballar els professionals, és molt complicat crear un relat potent del que van ser els primers dies de la pandèmia.
Visualment, doncs, ens hem perdut una part de la nostra història? Absolutament, perquè no hem generat imatges de memòria gràfica sobre l’inici de la pandèmia i les trobarem a faltar. De les primeres setmanes, només veurem gent als balcons i carrers buits. Ens quedarà una part de la realitat, però no la realitat sencera. T’has autocensurat en algun moment de la pandèmia i has decidit no prémer el disparador de la càmera? Sí. Jo tinc tendència a ser prudent, també perquè la meva escola com a fotoperiodista va ser Metges Sense Fronteres. He fotografiat moltes situacions de vulnerabilitat i, fins que no em sento còmoda, no començo a disparar. A vegades, te’n penedeixes de no haver-ho fet, però, per sort, abans que fotògrafs som éssers humans. On està el límit del fotoperiodisme en situacions de crisis humanitàries o sanitàries com l’actual? No m’atreveixo mai a parlar del límit del fotoperiodisme. Jo sé on està el meu límit i tothom ha de ser conscient d’on està el seu. I quin és el teu límit? No molestar ni incomodar la persona que està davant la càmera.
Lorena i Yasmina, dues treballadores de la Unitat de Cures Intensives (UCI) de l’Hospital Germans Trias i Pujol, animen un dels pacients ingressat per coronavirus. (2020 ©Anna Surinyach)
METGES DE CATALUNYA | 16
Eleccions difícils: l’equilibri entre la vacunació infantil i la resposta a la COVID-19 “Dalla padella alla brace” -de la paella i la brasa- és la frase feta que fem servir a Italià per dir de mal en pitjor.
Barbara Saitta, referent de vacunació de la Campanya d’Accés de Metges Sense Fronteres Com a infermera que ha treballat en hospitals tant d’Europa com de països amb ingressos mitjans i baixos, com ara la República Democràtica del Congo, el Sudan del Sud, l’Iraq o Bangla Desh, m’horroritza el que succeeix en els centres de salut que es veuen desbordats per l’arribada de persones malaltes de COVID-19. Com a treballadora de Metges Sense Fronteres (MSF) especialitzada en immunització en països en desenvolupament, m’horroritza també el que no està succeint en aquests mateixos centres de salut. En moltes parts de món, els pares tenen dificultats perquè els seus fills tinguin accés a vacunes essencials que els protegeixin contra malalties mortals com el xarampió o la tos ferina, o malalties diarreiques que es cobren centenars de milers de vides cada any. A causa d’un ressorgiment global hi ha hagut brots continus de xarampió en països com la República Democràtica del Congo i Nigèria. En 2018, el xarampió va causar més de 140.000 morts, la majoria nens menors de cinc anys. El xarampió es pot prevenir amb la vacunació, com moltes altres malalties. Algun dia, la COVID-19 també es podrà prevenir, però per això cal que els nens tinguin l’oportunitat de vacunar-se. Ara mateix, la crisi de la COVID-19 està complicant la situació, posant els programes d’immunització infantil en greu risc de ser suspesos o detinguts a tot el món. Les repercussions en les vides dels més petits podrien ser devastadores. A finals de març, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va publicar una guia per ajudar els països a protegir els crítics serveis d’immunització durant la pandèmia
“perquè no es perdi terreny en la lluita contra les malalties que es poden prevenir amb la vacunació”. El missatge principal de la nova guia és que “els països han de prendre les mesures que puguin per mantenir els programes d’immunització i evitar la pèrdua innecessària de vides”. Les recomanacions ressalten la importància de posar en marxa les mesures de protecció adequades per evitar la transmissió d’aquest coronavirus, però també emfatitzen que si s’interrompen les immunitzacions podria augmentar, encara més, la sobrecàrrega dels sistemes de salut. Reduint la propagació de malalties, les vacunacions preventives no només redueixen la necessitat de consultes mèdiques als centres de salut, sinó que també eviten l’aparició de noves epidèmies, difícils de gestionar en contextos de recursos sanitaris limitats. En els programes mèdics de MSF ja hem viscut aquest tipus de situacions. Durant emergències humanitàries o desastres naturals, la interrupció dels serveis d’immunització, fins i tot per breus períodes de temps, pot conduir a l’augment de nens no vacunats i a una major probabilitat de brots de malalties com el xarampió o la meningitis. Aquests brots poden provocar la mort, sobretot en nadons i altres grups vulnerables. Avui podem preveure una “doble càrrega” en els sistemes de salut: la pandèmia de la COVID-19 i els brots de malalties que es poden prevenir per vacunació. La Iniciativa Xarampió i Rubèola -que inclou la Creu Roja Americana, el Centre per al Control i la Prevenció de Malalties dels EUA (CDC), la UNICEF i la OMS, ja va anunciar que més de 117 milions de nens
corren el risc de no vacunar-se contra el xarampió a 37 països. Un recent estudi de modelització va calcular l’impacte beneficiós per a la salut de mantenir la vacunació infantil rutinària en un territori com l’Àfrica. Un dels escenaris va estimar que continuar amb les activitats d’immunització, en un període de sis mesos, podria arribar a prevenir 715.000 morts infantils des del moment de la vacunació i fins als cinc anys d’edat. El xarampió i la tos ferina representaven aproximadament un terç de les morts que es podrien prevenir segons aquestes estimacions. Les vacunes salven vides. I no ho dic perquè sigui el resultat d’un estudi de modelització, sinó perquè ho he vist una vegada i una altra en els 11 anys que he estat treballant sobre el terreny. Per descomptat, tots els països han de posar en marxa mesures preventives i accions per protegir la seva població i els seus treballadors de la salut contra la COVID-19. És crucial. No obstant això, al mateix temps, les malalties que poden prevenir-se mitjançant la immunització poden ser igual de mortals i s’han de seguir abordant amb fermesa: els nens no haurien de perdre aquesta protecció. Si bé mantenir els serveis d’immunització tant com sigui possible en aquest moment pot semblar una càrrega addicional, la situació serà encara pitjor si els països han de lidiar amb la COVID-19 i amb un o més brots d’una altra malaltia, ja sigui xarampió, meningitis, còlera o moltes altres. Enfront de la COVID-19, que ens afecta a tots, no hem de frenar els esforços continus per garantir que les vacunes que salven vides arribin a tots els infants.
17 | METGES DE CATALUNYA
Medicina i Catalunya, una mica d’història Les primeres metgesses del Sindicat de Metges de Catalunya Josep Lluís Martín i Berbois, doctor en Història Contemporània Metges de Barcelona (COMB) amb més de 1.000 biografies. Tot i així, podem esmentar que totes elles van sobresortir pel seu esplèndid currículum professional que de ben segur va ser obtingut amb el doble d’esforç que el dels homes, a causa de la manca d’oportunitats cap a la figura de la dona. En són un petit exemple els dos anys que va haver d’esperar Teresa Campañà perquè que li donessin el títol de llicenciada en Medicina i Cirurgia i, d’aquesta manera, poder exercir en ple dret la seva professió. Malgrat els nombrosos entrebancs que van anar trobant-se, cal afirmar que moltes d’elles van trobar la complicitat dels seus marits, que en ocasions també exercien la medicina, i d’alguns col·legues de professió. En els números 4 i 5 del 2016 d’aquesta mateixa revista, vam realitzar una petita pinzellada sobre algunes de les dones pioneres en la medicina catalana. En aquest cas volem destacar un petit grup de dones, algunes d’elles citades en els mencionats textos, que al llarg de les dècades dels vint i trenta van estar afiliades al Sindicat de Metges de Catalunya. Poc temps després de la seva creació, el 27 de març de 1920, el sindicat ja va comptar amb unes poques afiliades entre les seves files. En són un exemple la metgessa Dolors Lleonart i Casanovas (1866-1936), la metgessa i pediatra Encarnació Tuca i Nasarre, la ginecòloga Maria Lluïsa Quadras i Bordes (1898-1989), la metgessa Josepa Gispert i Batlle, la ginecòloga Teresa Campañà i Cassi (1889-1978) i l’obstetricista i ginecòloga Rosa Turu i Marsal (1895-1984). En aquest text no podem centrar-nos en la vida de cadascuna d’elles, però recomano, entre altres, els estudis de Jacint Corbella, Edelmira Domènech i la galeria de metges catalans que està realitzant el Col·legi de
La proclamació de la Segona República, el 14 d’abril de 1931, va comportar un important estol de millores en molts camps de la societat i, sobretot, un anhelat reconeixement i l’obtenció de diversos drets per a les dones. En alguns àmbits de la societat, la figura de la dona va ser cada cop més present, però en d’altres va costar molt més, com per exemple en l’obtenció del dret de sufragi. La presència femenina a les aules i en el món professional mèdic va augmentar en relació a la dècada anterior malgrat que encara continuava sent minoritari en comparació a la dels homes. Aquest creixement també va reflectir-se en el Sindicat de Metges de Catalunya que durant aquests anys va tenir com a afiliades a la pediatra Teresa Bracons i Gasset (1904-1988), la ginecòloga Cecília Marín i Gratacós (1903-1959), la pediatra Dolors Prat i Puig (1905-1996), la ginecòloga Rosa Ferrer i Rusiñol, l’otorrinolaringòloga Dolors Jo i Vernedas, l’obstetricista i ginecòloga Francesca Casaponsa i Suñol (1906-1990), la cirurgiana Maria Cardona i Gonzàlez,
l’oftalmòloga Carmen Torrente Gallar, la metgessa Rosa Gisbert i Castellà (18991985) i les esmentades Dolors Lleonart, Encarnació Tuca, Teresa Campañà, Maria Lluïsa Quadras i Rosa Turu. Tot i els avenços socials d’aquell moment, encara quedaven molts aspectes per millorar. N’és un exemple el testimoni de Teresa Bracons que havia de seure lluny dels seus companys o sortir de l’aula quan es tractaven temes referents a l’anatomia o patologia urogenital, o a les malalties venèries. Des de llavors, s’ha avançat de manera important per obtenir la igualtat entre homes i dones en tots els àmbits de la nostra societat, però encara resta molt per aconseguir la “normalitat” entre ambdós sexes. Les metgesses representen més del 50% dels facultatius en actiu a Catalunya -però amb poca presència en els càrrecs de direcció- i el 70% de les estudiants de medicina són noies. Una realitat que hem de tenir ben present per al futur més immediat de la medicina catalana.
METGES DE CATALUNYA | 18
Espai jurídic La publicitat dels productes sanitaris August González Ausín, advocat de l’Institut Qualitas
L
a publicitat en l’àmbit dels productes sanitaris ha estat tradicionalment font de controvèrsia, doncs cal buscar un difícil equilibri entre, per una banda, el dret de les empreses a donar a conèixer els seus productes i, per una altra, la protecció dels pacients/ clients en un àmbit tan sensible com el de la salut. Per mitjà d’aquest breu article, intentarem donar unes pinzellades sobre aquesta qüestió, donant a conèixer els límits d’allò que està permès i allò que està prohibit. En primer lloc, pel que fa a la normativa de caràcter general, cal tenir en compte que es prohibeix el que s’entén per publicitat il·lícita, aquella que atempta contra la dignitat, drets i valors constitucionals, la que pretengui aprofitar-se de l’especial vulnerabilitat dels menors, i la publicitat subliminal, enganyosa, deslleial o agressiva. Específicament en l’àmbit dels productes sanitaris, el primer aspecte destacable és la facultat de control i inspecció que es reserva l’Administració en relació amb la publicitat i propaganda comercial en aquest àmbit. De la seva regulació en destaquem els següents aspectes: • Prohibició de fer publicitat adreçada al públic de productes sanitaris finançats pel Sistema Nacional de Salut, així com dels productes sanitaris aplicats o utilitzats directament pels professionals. • Obligatorietat de fer constar la conformitat del producte amb la legislació vigent, les contraindicacions i els efectes secundaris. • Prohibició de fer constar
recomanacions d’ús dels productes sanitaris per part d’autoritats sanitàries o per part de científics, professionals sanitaris o persones notòries, per tal d’evitar que s’inciti al seu consum (d’aquesta prohibició en resta exclosa l’Administració). • Règim de control administratiu dels missatges publicitaris. Les administracions sanitàries, per raons de salut pública o seguretat de les persones, podran limitar, condicionar o prohibir la publicitat dels medicaments i dels productes sanitaris. Per tal que un medicament pugui publicitat, haurà de complir els següents requisits: Que no sigui finançat amb fons públics. Que, per la seva composició i objectiu, estigui destinat i concebut per a la seva utilització sense la intervenció d’un metge que realitzi el diagnòstic, la prescripció o el seguiment del tractament, encara que requereixi la intervenció d’un farmacèutic. Aquest requisit es pot exceptuar quan es realitzin campanyes de vacunació aprovades per les autoritats sanitàries competents. Que no constitueixin substàncies psicotròpiques o estupefaents d’acord amb allò definit en els convenis internacionals. Pel que fa als missatges publicitaris d’aquests medicaments, hauran de complir els següents requisits: 1. Que resulti evident el caràcter publicitari del missatge i quedi clarament especificat que el producte és un medicament.
2. Que s’inclogui la denominació del medicament en qüestió, així com la denominació comuna quan el medicament contingui una única substància activa. 3. Que s’incloguin totes les informacions indispensables per a la utilització correcta del medicament, així com una invitació expressa i clarament visible a llegir detingudament les instruccions que figurin en el prospecte o en l’embalatge extern, segons el cas, i la recomanació de consultar el farmacèutic sobre la seva correcta utilització. 4. No incloure expressions que proporcionin seguretat de curació, ni testimonis sobre les virtuts del producte ni de professionals o persones la notorietat dels quals pugui induir al consum. 5. No utilitzar com a argument publicitari el fet d’haver obtingut autorització sanitària en qualsevol país o qualsevol altra autorització, número de registre sanitari o certificació que correspongui expedir, ni els controls o anàlisis que competeix executar a les autoritats sanitàries d’acord amb el que disposa la Llei. 6. Els missatges publicitaris dels medicaments que s’emetin en suport audiovisual han de complir les condicions d’accessibilitat per a persones amb discapacitat establertes en l’ordenament jurídic per a la publicitat institucional. Finalment, es prohibeixen les primes, obsequis, descomptes, premis, concursos, bonificacions o similars com a mètodes vinculats a la promoció o venda al públic d’aquests productes.
METGES DE CATALUNYA | 20
> / /
HEM DIT > / /
MC reclama que la baixa mèdica MC insta les entitats del SISCAT per COVID-19 continuï sent a abonar íntegrament la DPO accident de treball per al del personal facultatiu personal sanitari MC demana al govern espanyol que es mantingui la qualificació com a accident de treball de la baixa mèdica per COVID-19 per al personal sanitari, després que el 21 de juliol passat s’esgotés el període durant el qual les malalties contretes a causa del contagi del virus SARS-CoV-2 en l’exercici de la professió tenien aquesta consideració laboral. La darrera actualització del Procediment d’actuació per als serveis de prevenció de riscos laborals del Ministeri de Sanitat estableix que aquesta previsió només s’aplicarà en els contagis produïts fins al mes posterior a la finalització de l’estat d’alarma decretat per l’executiu central, però no més enllà. El sindicat ho considera una “aberració”, tenint en compte els nombrosos brots de COVID-19 que estan sorgint arreu del territori, als quals els professionals han de fer front exposant-se al risc d’infecció..
MC reclama que el personal facultatiu de les entitats que formen part del SISCAT percebi el 100% de les DPO corresponent a l’any 2019, tal com estableix la llei 13/2020 del Govern de la Generalitat. L’organització considera que les patronals i els sindicats haurien de pactar una revisió del II Conveni SISCAT perquè sigui possible complir amb la normativa aprovada per l’executiu català, evitant la proliferació de greuges entre professionals que presten els mateixos serveis en la mateixa xarxa d’assistència pública.
> / /
> / /
MC considera una “agressió” el nou protocol de quarantenes per contactes estrets dels professionals sanitaris
MC, a Vergés: “L’alternativa a Ferrovial és una sanitat pública forta i dotada de pressupost suficient”
MC qualifica d’”agressió” la modificació del protocol de maneig dels contactes estrets entre professionals sanitaris que ha introduït el Departament de Salut. Segons la instrucció, els sanitaris que hagin estat en contacte estret amb una persona positiva de Covid-19 i siguin asimptomàtics s’hauran de reincorporar al seu lloc de treball si la prova PCR dona un resultat negatiu. Així, els professionals no hauran de fer una quarantena preventiva de 10 dies si són negatius. Per al sindicat mèdic, la decisió de Salut eleva el risc de propagació del coronavirus en els centres sanitaris i en els entorns familiars, ja que, des del punt de vista clínic, no es pot assegurar que el resultat de la primera prova PCR sigui “100% fiable”.
MC critica al Departament de Salut que hagi prorrogat un altre any el contracte amb l’empresa privada Ferrovial per continuar gestionant el servei telefònic 061/Salut Respon, a canvi de 8,8 milions d’euros, i que no es plantegi revertir el contracte que té subscrit amb una filial d’aquesta multinacional amb ànim de lucre, per valor de 17,6 milions d’euros, pel servei de rastreig de contactes de persones contagiades pel coronavirus. El sindicat considera que l’alternativa a Ferrovial no cal anar-la a buscar a fora, sinó que la solució passa per tenir una “sanitat pública forta i dotada de pressupost suficient”, per poder assumir aquests serveis actualment privatitzats.
METGES DE CATALUNYA | 22
MITJANS DE COMUNICACIÓ DURANT LA PANDÈMIA
Planta Baixa
Al rojo vivo
Informativos noche
TN Vespre
Antena 3. Noticias 2
Tot es mou
Al rojo vivo
Cuatro. Cuatro al día
Cafè d’Idees
Notícies en Xarxa
Informatius
El Termòmetre
METGES DE CATALUNYA | 24
Humor Gràfic per N a p i
METGES DE CATALUNYA | 26
MC Magazine Fra Ramon
Mata Hari (3a part) Agent H-21 Abans de dirigir-se a França per estrenar-se com espia alemanya, deixa Holanda per anar a la Bèlgica ocupada per rebre formació específica dels serveis secrets alemanys, a la ciutat flamenca d’Anvers, on s’hi està unes setmanes, i a Brussel·les, on freqüenta els despatxos del comandament general alemany a la capital belga. El trànsit en guerra era sempre molt complicat i obligava a trajectes llargs i perillosos entre països neutrals veïns dels bel·ligerants, existint poques opcions per triar. Les severes restriccions en la concessió d’autoritzacions de les autoritats britàniques per passar el canal de la mànega per Calais, obligava a passar per Espanya per entrar i sortir de França, com es feia amb els Països Baixos per anar i venir a Alemanya o a Bèlgica. La ruta que sempre utilitza Mata Hari entre Espanya i Holanda passa pel Regne Unit, per Falmouth, escala obligada on els britànics escorcollen els vaixells i inspeccionen el passatge. L’Hotel Continental és on s’hostatja Mata Hari quan és a Vigo, ciutat que compta amb una important colònia germànica d’empleats de les companyies navilieres de l’eix, que permet passar inadvertit qualsevol espia alemany que necessiti contactar amb ella. Amb els encàrrecs de Kramer, a finals de 1915, arriba a París. Al febrer de 1916, el Deuxième Bureau, l’oficina del contraespionatge francès a la capital, ja la té fitxada com a sospitosa i el cap del servei, Georges Ladoux, disposa dos policies per seguir-la nit i dia, que el mantenen puntualment informat amb un informe diari, que inclou tots els seus moviments i els amants que la visiten. Aquella primavera, coneix a un oficial rus, molt més jove que ella, a qui sedueix i utilitza. El capità de la tropa expedicionàra rusa, Vladimir Maslov (Vadim) a més de festejar també acaba col·laborant amb ella en tasques d’espionatge.
Mata Hari s’atreveix a demanar, ingènuament, un salconduit per anar a Vittel, als Vosges, a la Lorena que seguia sent francesa després de la guerra franco-prussiana. Llavors Vittel era zona restringida per a civils perquè s’estava ampliant l’aeròdrom per convertir-lo en la principal base de l’aviació francesa de la zona. L’excusa és visitar el seu amant, a qui li calia recuperar-se al Balneari de Vittel d’unes ferides de combat. Ladoux la cita, el 7 d’agost, a la seu central del contraespionatge francès, al Boulevard de Saint-Germain 282, on a més de garantir-li el salconduit que necessitava per anar al balneari de Vittel, aprofita per proposar-li treballar pels serveis secrets francesos. Començaria amb una missió arriscada a Bèlgica, on hauria de descobrir qui era l’agent doble d’una cèl·lula de sis espies que els estava facilitant informacions falses. Ella intenta eludir el risc demanant molts diners per assumir la complicada missió i la negociació dura dies, però finalment arriben a un acord. Mata Hari arriba a Vittel l’1 de setembre i es deixa veure acompanyada per Vadim, que ha quedat borni d’un ull per les ferides de guerra. Passegen per la localitat, prenen les aigües i gaudeixen del parc i dels jardins de l’hotel, ell sempre amb l’ull esquerre tapat. Però no sempre estan junts. Mata Hari està moltes estones sola, el que li permet flirtejar amb joves pilots a qui sostreure informació del nou aeròdrom. Els policies que la segueixen, en el seu informe, diuen haver vist a Maslov sense el pedaç a l’ull, per la finestra de l’habitació, en la intimitat de la companyia de la ballarina. En compliment de l’acordat amb Ladoux. Mata Hari marxa a Espanya en tren per Hendaia i embarca en l’Hollandia, que salpa de Vigo amb destí a Amsterdam. El 2 de novembre de 1916, en l’escala de Falmouth, obligada pels anglesos per concedir el permís preceptiu per transitar pel
canal de la mànega, procedeixen a l’habitual escorcoll, durant el qual la policia fronterera la confon amb una espia alemanya que operava per Espanya, Clara Benedix. La detenen i la traslladen a la seu central d’Scotland Yard a Londres, on la interroguen durant dies. Malgrat que l’interrogatori el dirigeix un experimentat agent de l’Intelligence Service no li treuen cap informació d’interès. Quan la retenció s’allarga, l’ambaixador holandès exigeix el seu alliberament i, finalment, a finals de novembre, els anglesos accedeixen a posar-la en llibertat, però li deneguen el trànsit pel canal ni cap a
27 | METGES DE CATALUNYA
França, ni cap a Holanda, i Mata Hari ha de retornar a Espanya. Durant el seu periple, ha arribat als serveis secrets aliats la notícia que els alemanys han liquidat l’agent doble belga que ella havia de descobrir en l’operació manada per Ladoux, el que s’interpreta com una evidència la seva filiació germànica. Quan arriba a Madrid, el 9 de desembre, s’instal·la a l’Hotel Palace on el primer que fa és posar-se en contacte amb Arnold Von Kalle per exigir-li el pagament del que li deuen. Von Kalle, després de demanar la transferència al comandament alemany, liquida el deute pels serveis prestats amb un taló de 15.000 pessetes. Els dies següents manté contactes simultanis amb els agregats militars de les ambaixades francesa i alemanya, respectivament el coronel Denvignes i el major Von Kalle, seduint-los a tots dos. Només el primer coneix la relació amb l’altre i orienta Mata Hari sobre les dades que interesa que obtingui de l’agregat militar alemany. El coronel Denvignes li ordena que es traslladi al Ritz, principal cau d’espies de
la ciutat, on treballarà en equip amb una altra espia mítica, Marthe Richard (l’agent Alouette dels serveis secrets francesos). Ella espiarà l’agregat militar Von Kalle i Alouette ho seguirà fent amb l’agregat naval, el Baró Hans Von Krohn, de qui ja fa temps que és amant. Aviat, la seva imperícia interrogant i l’avidesa per coneixer secrets la delaten davant Von Kalle que, malgrat tot, es deixa estimar mentre li subministra informacions inútils per als aliats, per ja conegudes quan no deliberadament falses. Quan Marthe Richard i Hans Von Krohn pateixen un accident amb el vehicle amb què circulen, l’espia francesa queda fora de servei per uns dies. Des de l’hospital malda per fer arribar a Devinges una valuosa informació que ha obtingut sobre imminents operacions conjuntes de l’exercit turc i la marina alemanya al Marroc i crida a Mata Hari perquè la transmeti. Un submarí alemany desembarcaria a la costa atlàntica del Marroc un petit contingent d’oficials turcs i alemanys que haurien d’ensinistrar els revels d’Al Hiba en l’ús d’armes i explosius que els arribarien en una tramesa posterior. Margaretha Zelle es fa seva la informació i es queda el mèrit, com si l’haguès extret de Von Kalle. La veracitat de les informacions aportades fa que guanyi credibilitat davant Denvignes i Ladoux, però de forma molt efímera. Al poc temps, arriba al Deuxième Bureau un informe del servei d’intel·ligència britànic en què es descriuen les seves activitats a Anvers i Brussel·les i els seus contactes a Madrid, el que torna a dissipar qualsevol dubte que pogués existir sobre els seus vincles amb l’espionatge alemany. Tot i ser 13 anys més jove que ella, fins aquell moment, l’agent francesa Alouette i l’agent alemanya H.21, Marthe Richard i Mata Hari, respectivament, han tingut vides en gran mesura paral·leles. Les dues havien tingut una infància i adolescència difícils, s’havien prostituït, havien estat parelles d’homes rics i, finalment, havien esdevingut espies. Les dues eren igual de mentideres i feien gala d’una gran imaginació i estaven disposades a fer el que calgués per sobreviure a un temps gens fàcil per a les dones. Ambdues han tingut obres literàries i pel·lícules recordant les seves vides, però mentre a una se la mitificarà com a ballarina, a l’altra se la recordarà com a precursora de l’aviació francesa. Però les grans diferències estan per venir. A l’una el destí li depara el patíbul als propers mesos,
mentre l’altra serà un heroïna reconeguda pel poble francès i guardonada pel govern, que viurà fins ben els noranta-tres anys. Els alemanys, convençuts del doble joc de Mata Hari, que s’enriqueix venent informació dels uns als altres, considerant-la un perill ja que en qualsevol moment pot seduir a qualsevol oficial que ignori la seva condició d’espia enemiga i veient difícil el seu abordatge, donat que quan no està a França està en un país neutral, decideixen que sigui l’enemic qui acabi amb ella. Per aconseguir-ho, el mateix major Von Kalle adreça a Berlín un seguit de telegrames xifrats en un codi antic que sabien que els criptògrafs francesos dominaven, en què descriu els moviments de l’agent H.21 i detallen el pagament efectuat. Els serveis d’escolta francesos intercepten el missatge des de l’antena instal·lada a la Torre Eiffel i decideixen fer-la anar a París per detenir-la i jutjar-la. El coronel Denvignes li diu que estigui atenta i que no es mogui de l’hotel, que aviat rebrà un telegrama amb instruccions. En l’impàs apareix pel Ritz el seu amic Emili Junoy amb la ferma proposta d’apartar-la del tot d’aquesta arriscada professió i dur-la a viure a Barcelona amb ell.
METGES DE CATALUNYA | 28
Emily Junoy troba la seva amiga desorientada, capficada i estàtica, molt diferent a la Mata Hari de sempre, desbordant d’activitat, transitant amunt i avall, amb estades ocasionals a Barcelona a la cacera de possibles víctimes de la seva seducció. Anys després, Junoy descriurà aquells dies de Mata Hari com d’una solitud monaca: “només sortia una estona a veure escaparats o a comprar algun perfum i tornava de seguida a l’hotel”. El senador català va ser el un dels seus amants més pertinaç. Es coneixien des de les seva primera estada a Espanya, l’any 1906, quan va venir a inaugurar el nou Kursaal Central, i sempre que tornava acudia sol·lícit a visitar-la, intensificant la seva relació al 2013, quan va venir a actuar al Trianon Palace. Junoy era un periodista (col·laborador d’Or i Grana i de La Campana de Gràcia que va arribar a dirigir La Publicitat) sobrevingut polític per amistat amb Nicolàs Salmerón, quan aquest era president de la Primera República, que va ser diputat i senador durant vàries legislatures per diferents partits. Mata Hari agraeix la proposta de Junoy però no s’acabava de decidir. Manté el somni d’un encàrrec ben retribuït que li permeti retirar-se, com la frustrada missió de Bèlgica. Abans de tornar a Barcelona, el Negret de la Rambla, va a veure què ha decidit. Ella li respon que espera un telegrama de París i que, segons què hi posi, marxarà amb ell a Barcelona o no, i queden per dinar, moment en què, promet, li donarà la resposta. Junoy se’n tornarà sol a la ciutat comtal i ella es s’encaminarà al seu inexorable fi. El mite Per raons que es desconeixen, els francesos posposen la seva detenció fins al 13 de febrer de 1917 (havia arribat a París el 3 de gener), quan el comissari Albert Priolet i la Policia Judicial a París l’apressen a la seva habitació de l’Elysée Palace Hotel de la capital francesa. La tanquen en unes pèssimes condicions d’habitabilitat a la presó de dones de Saint Lazare, on roman els seus darrers dies. Durant la seva estada a Saint Lazare no para d’escriure demanant clemència i exigint unes condicions més dignes en la seva situació de presó preventiva. El destinatari de la majoria dels seus escrits, el capità Pierre Bouchardon, instructor de la causa, no va fer mai el més mínim cas.
Durant la segona meitat de 1916, fins a principis de 1917, la població francesa està molt cansada per la guerra, passa penúries i els fronts estan estàtics en una guerra de desgats agotadora, amb moltes morts i desercions a les trinxeres. Les autoritats militars imposen disciplina amb castics severs i tapen els errors del generals afusellant soldats, suposadament traïdors i desertors. En aquest context totalment desfavorable, va tenir lloc el consell de guerra i la posterior apel·lació. El judici, sumaríssim i secret, va quedar vist per a sentència al 25 de juliol, després de dos únics dies de sessió, sense públic. La instrucció de la causa triga 5 mesos, durant els quals l’instructor Pierre Bouchardon aconsegueix recopilar pocs testimonis i encara menys proves que avalin la teoria que Mata Hari treballa per als alemanys des d’abans de la guerra i ha estat la responsable de milers de morts de soldats francesos amb les informacions que facilitava a l’enemic. De res serveixen les argumentacions que Clunet, el seu advocat defensor i examant, fa davant els set magistrats, presidits pel tinent coronel Sempron, tots ells militars, que acudeixen al judici uniformats, amb evident desinterès per una causa que ja està sentenciada abans de començar. La insubstancialitat de les proves i l’escandalosa parcialitat dels testimonis, posades en evidència per Clunet, no modifica l’actitud del tribunal, amb ordres concretes de fer prevaldre les raons d’estat. El fiscal Andrè Mornet, encamina la seva acusació de forma implacable, cap a una sentència que sigui a l’hora un càstig exemplar i la revenja del cap de turc que l’opinió pública necessita, en l’impàs d’una guerra que s’està allargant massa i
produeix desànim entre la població. En el judici, Margaretha Geertruida Zelle, es defensa de l’única prova que disposen contra ella, alguns justificants de pagament alemanys, admetent haver rebut diners d’oficials i diplomàtics alemanys, però no per accions d’espionatge, sinó pels serveis sexuals que els prestava. En paraules d’ella, “per amor”. El 24 de juliol es fa pública la sentència del Consell de Guerra que la condemna a mort. Davant aquest panorama desolador, el seu amant català Emili Junoy inicia una incansable activitat per aconsegir l’indult, de la qual s’han conegut dos testimonis escrits. Primer, la carta que escriu al seu amic José María Quiñones de León, ambaixador plenipotenciari espanyol davant el govern francès, a qui demana que intercedeixi per ella davant les autoritats militars i, segon, el telegrama que té la gosadia d’adreçar a l’exprimer ministre francés Georges Clemenceau, suplicant-li, en nom de l’amic comú Nicolás Salmerón, que faci el possible per aconseguir-li el perdó. La resposta és tan lacònica com decebedora: “Un amic de Salmerón no ha de demanar la vida d’una traïdora a la pàtria francesa”. Mata Hari confia fins el darrer moment que l’amnistiaran, però desestimat el recurs de cassació que interposa el seu advocat, és afussellada en el camp de tir de la fortalesa de Vincennes, als afores de París. Fent honor al seu nom, suposadament malai, la llum de l’albada s’apaga definitivament, als 41 anys d’edat, a trenc d’alba, a un quart de set del matí, del 15 d’octubre de 1917. Mor Margaretha Geertruida Zelle i neix el mite de Mata Hari.
