una nova mirada als camps de batalla cesarians
JULI CÈSAR I L’ARQUEOLOGIA Gai Juli Cèsar és probablement un dels personatges de tota l’antiguitat amb una de les vides i de les obres que han sigut —i continuen sent— més estudiades; i és per tant potser un dels més i més ben coneguts, per descomptat més que molts altres personatges rellevants de segles posteriors. No endebades, Robert Graves escrivia això en el prefaci de la seva novel·la Count Belisarius: «La majoria de la gent troba difícil establir una connexió lògica al seu cap entre les personalitats del món clàssic i les de l’àmbit romàntic de la llegenda medieval. El rei Artur, per exemple, sembla haver viscut en una època molt més antiga que Juli Cèsar». Aquesta percepció que tenim de conèixer molt bé Cèsar i la seva obra, de sentir que les seves accions, família i política d’alguna manera ens són més pròximes que les d’altres personatges molt posteriors de l’antiguitat i l’edat mitjana, es deu en bona part a la quantitat de fonts primàries que conservem sobre ell, contemporànies o una mica posteriors. D’una banda, els textos de la seva pròpia mà —la quasi totalitat de la Guerra de les Gàl·lies i la Guerra Civil (que abasta des del gener de l’any 49 aC fins a la fi del 48 aC, amb la mort de Pompeu); i altres escrits contemporanis, probablement obra dels seus col·laboradors —el general Aulus Hirci és un dels que s’han citat sovint—, EXERCITUS. Legions romanes altimperials Legio VII Gemina, Projecte Phoenix (Tarragona)
que van compondre l’anomenat corpus cesarià sobre la segona fase de la Guerra Civil: els tria bella, les guerres d’Alexandria, Àfrica i Hispània, que abasten la segona part de la Guerra Civil contra els fills de Pompeu. D’altra banda, disposem de detallades biografies posteriors, com la de Plutarc (va viure c. 46-119 dC), que el va aparellar ni més ni menys que amb Alexandre el Gran en les seves Vides paral·leles; o la per desgràcia incompleta de Suetoni (va viure c. 69-122 dC), que el va incloure adequadament com a inici de la seva Vida dels dotze Cèsars. Hi ha per descomptat moltíssims més detalls en obres d’altres autors com Apià (c. 95-165 dC) i molts altres. La percepció de la decisiva importància del personatge en el moment final de la descomposició d’un sistema republicà que havia perdurat cinc segles, i que acabaria de liquidar el seu fill adoptiu Octavià, no deriva només, doncs, dels seus escrits d’autopromoció, sinó d’una percepció generalitzada en la seva pròpia vida, i sobretot des del seu assassinat el març de l’any 44 aC. A aquesta fama antiga hi correspon un interès modern comú d’historiadors, novel·listes i llecs. Són milers els articles científics dedicats a diferents aspectes de la vida i l’obra de Cèsar, i no deixen de publicar-se gruixudes biografies integrals —com les recents de Luciano Canfora (2007) (Un dictador democrático, se subtitula en la versió castellana), d’Adrian Goldsworthy (2008) o de Patricia Southern (2018), o d’específiques com César, chef de guerre, LES LECTURES
77
