la religió oficial al final de la república romana
JULI CÈSAR, PONTIFEX MAXIMUS En època romana la religió oficial no és una qüestió de fe. És un compendi de rituals que cal acomplir amb les divinitats per tal d’assegurar als mortals una existència plàcida. Aquest estat de concòrdia entre la humanitat i els déus s’anomena pax deorum, i la religió és el mitjà per assolir-la. En l’antiguitat romana, com en altres èpoques i cultures, el sentiment religiós cerca una explicació i un coneixement del que és sobrenatural, i fins i tot li confereix un halo de raó. La praxi religiosa oficial està absolutament codificada i és conduïda per sacerdotesses, sacerdots i altres servidors del culte completament especialitzats. La clau està a mantenir equilibrades les forces divines i les humanes mitjançant un compliment exhaustiu dels deures religiosos. De fet, la societat romana sempre va tenir clar que la seva pietat l’havia conduït a ser la favorita dels déus i que la glòria i la prosperitat de Roma eren un just pagament per la seva estricta observança dels cultes divins. Així, la religió romana ho impregna tot: té a veure amb creences ancestrals, amb la natura, amb els fets quotidians i la vida privada, i, en el cas dels cultes estatals, s’infiltra en la política de manera que resulta impossible desvincular-la de les grans decisions ROMA, FUNDADORA DE CIUTATS Nemesis ARQ (Tarragona)
d’estat. És per aquest motiu que de la mateixa manera que les divinitats poden assegurar la prosperitat, si les persones desatenen el seu culte es trencarà «la pau amb els déus» i l’adversitat, en forma de guerres, crisis o epidèmies, caurà sobre el poble de Roma. L’Estat romà és entès com una representació a gran escala d’una casa i de la família que l’habita. Per tant, com a domus de tota la població, hi ha uns déus que la protegeixen i uns càrrecs sacerdotals que prenen les funcions d’un pater familias que s’ocupa dels rituals que cal observar pel bé de la col·lectivitat. Cadascun dels actes religiosos estan subjectes a les celebracions fixades pel calendari que es repeteixen cíclicament i vertebren la vida pública i privada. Coneixem la religió dels darrers temps de la República, en part, gràcies a les obres de Ciceró, contemporani de Juli Cèsar, cònsol i senador de Roma i ferm defensor de les tradicions més ancestrals. Per Ciceró, la seva societat patia la pèrdua dels valors tradicionals romans i menyspreava els déus i la religió, de manera que calia tornar a valorar les virtuts i els costums del passat per poder restablir la pax deorum. L’època de Juli Cèsar (c. 100-44 aC) s’emmarca en aquest primer moment de trànsit de la República a l’Imperi, en el qual es fa palès que la ciutat estat de Roma necessitarà adaptar-se a la nova realitat LES LECTURES
85
