Els col·legis i les corporacions en el món romà

lluïment elitista, solidaritat de classe, interessos de gremi i grans negocis

ELS COL·LEGIS I CORPORACIONS EN EL MÓN ROMÀ

Tres faciunt collegium . Segons les Institucions que el gran jurista Gai va escriure l’any 533 dC, en la tradició romana, per a constituir oficialment un collegium o associació, n’hi havia prou que es posessin d’acord un mínim de tres persones . L’associació únicament havia de tenir uns objectius comuns i reunir un patrimoni de gestió determinat (arca communis) . Sembla que per als romans pertànyer a una associació era una cosa imprescindible . Collegia, sodalitates et societates es van destinar a tota mena de finalitats .

Originalment es va tractar de col·legis públics bàsicament amb funcions religioses . Eren grups tancats i excloents reservats tan sols als personatges més importants, sempre de l’ordre senatorial, com els prestigiosos col·legis dels pontífexs i els àugurs, les confraries de fecials, salis, luperci i epulons, o l’inviolable col·legi de les sis verges vestals, tots relacionats amb les tradicions romanes més antigues i sagrades .

Els sacerdots romans eren els garants d’una religió que consistia exclusivament a assegurar la pau i concòrdia amb els déus gràcies al compliment dels sacrificis i ritus cerimonials d’una manera rigorosament exacta i sense equivocacions . Les responsabilitats del pontifex maximus com a cap absolut dels ritus públics eren aclaparadores començant per fixar cada any el calendari oficial i els dies de celebració dels grans Ludi, les festivitats religioses que paralitzaven la vida quotidiana de tota la població . Per a això havia de comptar amb el suport no tan sols dels altres pontífexs i flàmens, sacerdots de cadascun dels déus principals, sinó també d’un col·legi de quinze sacerdots responsables dels ritus, els quindecemviri sacris faciundis, també dels set sacerdots epulons que havien d’organitzar correctament els sacrificis, les libacions i els convits religiosos, o les sis verges vestals responsables que mai no s’apagués el foc de la deessa Vesta al fòrum de Roma i de pastar la imprescindible mola salsa, la pasta d’ordi sagrat utilitzada en els sacrificis als déus, el seu aliment . Uns altres deu sacerdots custodiaven a més els llibres sibil·lins on hi havia les respostes a tots els esdeveniments inexplicables i funestos que podien causar un perill per a la societat romana, per exemple les epidèmies .

ROMA. Fundadora de ciutats

Nemesis ARQ (Tarragona) En les grans festes del calendari romà es recordava la fundació mítica de la ciutat per part del déu Ròmul/ Quirí, amb personatges i processons específiques com la del col·legi dels joves luperci o llobatons, descendents simbòlics dels fills d’Acca Laurentia, dona

del pastor Faustulus i mare adoptiva de Ròmul . La processó dansada dels luperci pels carrers de Roma assegurava la fertilitat a les dones romanes assotant-les ritualment amb corretges al seu pas . Igual d’importants eren els dotze sacerdots salis que desfilaven per la ciutat saltant i dansant per la ciutat mentre colpejaven els sagrats escuts de bronze, el so del qual protegia els romans de les grans epidèmies . A més, cantaven un famosíssim carmen, o himne de la confraria el text del qual se’ns ha conservat en un llatí gairebé incomprensible . Una responsabilitat diferent tenien els vint sacerdots fecials, vigilants que els tractats es respectessin sempre i en cas contrari heralds encarregats de declarar oficialment la guerra als enemics de Roma tirant una llança al territori enemic .

ROMA. Fundadora de ciutats

Nemesis ARQ (Tarragona) Tots aquests col·legis religiosos tenien l’origen en els primers anys de l’existència de Roma, en l’època mítica de Ròmul i els primers reis llatins . Les seves associacions, absolutament prestigioses, van romandre invariables al llarg de mil anys de la història de Roma . Permetien, com dèiem, que els joves nous membres del Senat aprenguessin dels més grans les responsabilitats de cadascun dels càrrecs i al mateix temps establissin aliances familiars amb matrimo-

nis, o bé relacions mútues de patronatge i clientela . D’alguna manera actuaven com un autèntic club reservat als més poderosos, però també dels qui assumien unes responsabilitats més importants davant la societat encara que només fora pel prestigi inherent a aquests col·legis que els exigia un comportament irreprotxable, la famosa virtus .

També els plebeus es van poder organitzar socialment en aquella Roma dels reis . Els barris de la ciutat, les vies i els camins estaven protegits pels lars compitals, les capelles dels quals ocupaven algunes cantonades i cruïlles . De la seva cura i de la celebració de les festes en les dates oportunes s’ocupaven els col·legis compitalicis formats sempre per plebeus que d’alguna manera imitaven així el comportament de la classe senatorial afavorint la relació entre famílies i veïns .

Totalment diferents van ser altres col·legis com les societates publicanorum del final de la república . En realitat actuaven com grans empreses financeres i de serveis a les quals l’Estat romà atorgava en subhasta pública determinats serveis, com la recollida dels impostos provincials . A partir del 166 aC, Roma va convertir l’illa de Delos en el gran mercat d’esclaus de l’Egeu . Negociants de tots els orígens van arribar en massa . Amb els epítets d’Apoloniastes, Hermaistes o Poseidoniastes, a Delos apareixen llistes amb

membres d’origen lliure i servil integrats en diferents sodalitates sacrae en les quals hem de reconèixer autèntiques empreses dedicades a l’exportació i la importació marítimes dirigides pels negotiatores, banquers i homes de negocis romans i itàlics . Les seves seus actuaven com autèntiques llotges de contractació: els membres veterans facilitaven els contactes als nouvinguts, un altar assegurava els juraments per als negocis amb préstecs a retornar a compte i les sales veïnes servien de magatzem per a tota mena de productes intercanviats . Amb idèntiques societates organitzades de manera jerarquitzada durant la república van funcionar l’explotació de les grans mines i les salines costaneres .

Altres vegades, aquest associacionisme permetia cobrir els buits on no arribava la inversió pública i les obligacions de les magistratures . Per totes les ciutats i territoris de l’Imperi romà van existir agrupacions professionals de tipus gremial que defensaven els interessos comuns d’oficis molt variats . Treballadors públics de l’Estat romà com els viatores o missatgers i els scribae, o secretaris o escrivents, van tenir els propis col·legis . Al gran port d’Òstia sabem que pràcticament la totalitat dels diferents oficis lligats al proveïment de l’annona, des de la navegació fins al món portuari i el magatzematge, van formar collegis i van buscar el suport de patrons importants als quals van dedicar estàtues si les seves necessitats havien estat ateses . També els artesans o els músics, molt importants en totes les cerimònies, van tenir els seus propis col·legis .

Resulta curiós que totes les grans associacions romanes funcionessin ad exemplum rei publicae, és a dir, imitant el funcionament de les colònies i municipis . En cada col·legi hi havia uns associats, la plebs collegii, equivalents als ciutadans, també uns directius o ordo collegii, com els decurions de cada ciutat, i per acabar magistrats amb responsabilitats concretes de direcció i gestió com els curatores i magistri . El collegi en si mateix tenia un caràcter jurídic, uns recursos monetaris o arca que s’havia d’administrar, podia tenir personal propi, és a dir, esclaus del col·legi, i en molts casos propietats que s’havien d’administrar com el mateix edifici col·legial, però també propietats agràries, camps i boscos rebuts en herències . El conjunt d’associats confirmava les decisions de l’ordo col·legial mitjançant votacions en la cúria del col·legi .

Les enormes tensions socials del darrer segle de la república romana també van arribar als col·legis, acusats sovint de corrupció electoral . Es donava el cas que els seus vots podien ser comprats per un candidat . Per exemple, si aquest estava interessat a arribar al consolat, podia intentar assegurar-se així el vot unànime per part de tots els col·legiats . En època d’August, l’anomenada Llei Júlia dels col·legis va ordenar dissoldre tots els col·legis respectant únicament els religiosos que hem esmentat en primer lloc . En realitat, aquesta llei simplement volia reorganitzar tota l’estructura col·legial obligant a crear nous col·legis que haurien de comptar en endavant amb el permís exprés del Senat o del mateix emperador .

En darrer lloc, tot ciutadà assenyat de la plebs, si era previsor, procurava pagar una quota anual per a ser membre d’un collegium funeraticium . Aquests col·legis funeraris actuaven com autèntics serveis de pompes fúnebres, garantint a tots els socis el compliment de les honres fúnebres oportunes i un enterrament digne al sepulcre comú dels col·legiats quan arribés el moment . Tenir assegurada la vida eterna bé mereixia el pagament anual d’una taxa col·legial .

Joaquín Ruiz de Arbulo

Catedràtic d’Arqueologia (URV) i investigador de l’ICAC

FUNUS. L’enterrament d’un gladiador

Nemesis Arq- Ars Dimicandi