Celebrar la vida

el millor llegat dels grecs

CELEBRAR LA VIDA

«Feliç aquell qui tenint poc és feliç, i infeliç aquell qui, tenint-ho tot, no en sap gaudir .» Demòcrit

Els grecs van saber aplicar la mesura en tot, també en la virtut i el plaer . D’ells vam aprendre la importància de cuidar i cultivar el cos i la ment, un binomi indissoluble, d’acord amb el seu ideal d’equilibri de la kalokagathia, del ser bell per fora i per dins .

Pitàgores, a banda del seu teorema i tantíssimes aportacions a la ciència matemàtica, també ens va instruir sobre la rellevància de cuidar l’alimentació i les rutines físiques i intel·lectuals com a clau primordial per a aconseguir el benestar de la persona i la millora de la qualitat de vida . Tant ell com Plató, Aristòtil o tants d’altres, a través dels seus escrits sobre conceptes morals, ètics i estètics, ens van ensenyar a reflexionar, a indagar i a buscar respostes, però també ens van ensenyar a «ben viure» (εὖ ζῆν) . Ens diu Plutarc que el rei Filip II de Macedònia va enviar el seu fill, Alexandre el Gran, al nimfeu perquè aprengués aquest art del ben viure amb el guiatge d’Aristòtil . Pels antics grecs, el ben viure era el màxim bé i es traduïa com l’art de viure bé, amb una actitud positiva, amb la intenció d’assolir una mena de felicitat suprema, que ells anomenaven eudaimonia .

Sovint, el nostre concepte actual de felicitat es tradueix en la satisfacció psíquica que ens produeix aconseguir allò que desitgem . Aquí és on rau la gran diferència amb el concepte de felicitat grec, que no solament no anava lligat a la fama o a l’obtenció o possessió de béns materials, sinó que es traduïa en la consecució de la pau interior, fruit de tot un seguit d’accions realitzades i fites aconseguides al llarg de la vida .

La felicitat per als grecs no era un mitjà, sinó un objectiu al qual calia arribar abans de morir per tal de poder aclucar els ulls sentint que havien aconseguit arribar a l’eudaimonia . Només quan hom aconseguia tancar de forma harmònica i perfecta el cicle de la vida, podia sentir-se feliç . Aquest sentiment, que barreja èxit, satisfacció i felicitat, és el que alguns han volgut veure representat en el somriure d’estàtues d’època arcaica i que, probablement, estan relacionades amb el context funerari .

Val a dir, però, que aquest ideal vital no va restar inalterable davant els estralls del pas del temps i dels diversos esdeveniments que es van anar succeint en el territori grec fins que va ser conquerit pels romans . Els nombrosos conflictes i plagues que van succeir-se durant les darreres dècades del segle V aC van donar pas a un dèbil i novament convuls segle IV aC, en què els ideals de la polis i el concepte d’unitat havien quedat ferits de guerra per sempre més . El sud de Grècia s’havia convertit en la diana ideal de les sagetes de Filip II de Macedònia, que el 338 aC aconseguia, com a

Estàtua de marbre d’una kore, 550-540 aC

Museu Nacional Arqueològic d’Atenes

resultat de la batalla de Queronea, afegir aquests territoris al seu regne i convertir-se, pràcticament, en amo i senyor de tot Grècia .

Aquesta conquesta per part del rei macedoni va comportar la pèrdua de llibertats polítiques, però va fer que sorgissin nous ideals o que se n’accentuessin alguns dels ja existents . Eren ideals que transcendien de l’estret marc de la ciutat-estat i que van crear una nova sensibilitat durant tota l’època hel·lenística . Són aquests ideals els que van portar a valorar més l’interior de l’home .

En aquest context de canvi profund, van néixer amb força nous corrents de pensament, com el cinisme i, més tard, l’estoïcisme . Aquests dividien els béns en dues grans categories: els que estaven al nostre abast i els que no, i convidaven a renunciar a tots aquells que eren béns externs a l’home i a centrar-se en els béns interiors, aquells que ningú no ens pot arrabassar .

Escif amb dos komastsi. Douris, aprox. 490-480 aC

Museu Britànic, Londres Així és com es van gestar a Grècia les bases d’una nova visió de la llibertat, que és la que, segles més tard, adoptaria el cristianisme . L’home passava a mirar l’home de manera més introspectiva que mai . Creure en les pròpies forces, en allò que pot néixer del nostre interior, és el que ajudarà l’estoic a resistir i el que farà suportar tota mena de turments al cristià .

L’obertura d’horitzons de pensament va comportar també un augment del floriment d’estudis científics que es replantejaven tota mena de qüestions relacionades amb l’astronomia, les matemàtiques, la medicina, etc . I en aquest marc de revolució intel·lectual en què tot era qüestionat i en què era impossible de sadollar la set de coneixement, els grecs no es van obli-

dar mai de viure bé, de gaudir del que feien, sempre conscients de la brevetat de la vida i de la necessitat d’aprofitar els moments de pau per avançar abans que un nou enfrontament bèl·lic ho escombrés tot .

El simposi és només un de tants espais de lleure creats pels grecs com a vàlvula d’escapament, com a decorat on es pot celebrar la vida i defugir tota la negativitat que potser els envoltava en el seu dia a dia . I és que els grecs van saber lluitar, van saber patir però també van saber gaudir com ningú del que eren i del que els envoltava . El vi, la música, la dansa, la gresca i l’humor estaven tan gravats al seu ADN com l’esperit de lluita i superació o l’amor per la bellesa i el coneixement . Així ens ho confirmen tant les restes arqueològiques (sobretot la ceràmica) com les fonts escrites que ens han pervingut . Enduts per aquesta manera de saber gaudir dels bons moments de la vida, molts estudiosos han caracteritzat el poble grec com a optimista, però la veritat és que costa molt de definir en una sola paraula l’actitud que va tenir davant la vida una cultura tan àmplia en territoris i tan extensa en el temps com va ser la grega . Segurament hi va haver molts moments d’optimisme, però els grecs també van ser pessimistes i, fins i tot, fatalistes si ens basem en alguns dels herois mitològics o dels protagonistes de les tragèdies gregues .

Durant els darrers dos segles, molts estudiosos han volgut demostrar quina de les dues etiquetes era la que s’esqueia més al poble grec, si la de l’optimisme o la del pessimisme . Potser aquella que els defineix més no és cap d’aquestes dues, sinó la del realisme . Els grecs van viure en un món dominat per ideals que van ser el seu leitmotiv per tirar endavant i aconseguir les fites que encara avui configuren el seu llegat . Paral·lelament però, van ser sempre molt realistes i

Estamnos amb l’escena d’un simposi. Atenes, aprox. 450 aC

Museu Britànic, Londres

molt conscients que, en el seu món, l’alegria convivia amb la tristesa, la bellesa amb l’horror i l’esperit de superació amb la decepció i l’abatiment . Van condemnar la violència injustificada amb l’objectiu de no fer més palesa encara la fragilitat humana i per tal de crear un vincle de solidaritat entre els homes, vincle en el més pur sentit terencià quan deia que «Res humà m’és aliè», però també per oblidar, superar i fer-se més resilients davant la desgràcia .

L’eudaimonia aristotèlica és la font d’inspiració de la nostra psicologia positiva actual, que té com a objectiu l’estudi de les bases psicològiques del benestar mental i de la felicitat, benestar i felicitat que es visualitzen a través de les habilitats, les destreses, les fortaleses personals i les virtuts humanes (l’amor, la creativitat, la intel·ligència emocional, l’humor, la resiliència, la saviesa, etc .) . Són aquests precisament els aspectes que calia treballar a l’antiga Grècia per assolir aquest estat de felicitat plena en arribar al final de la vida .

Malgrat totes les dificultats que van haver de superar, els grecs no van deixar mai d’exaltar la vida, d’aprofitar la seva existència per a intentar millorar la condició humana i per a contribuir, sense ser-ne prou conscients, a deixar-nos un món més entenedor, més organitzat i més bell . Els grecs antics continuen recordant-nos, amb paraules d’Hipòcrates, que el coneixement és un camp molt ampli, que requereix temps per a ser après, però que la vida és molt breu .

Segles més tard, Sèneca seria qui, en una de les seves obres més brillants, immortalitzaria aquestes mateixes paraules, en la seva versió llatina, i les convertiria en la màxima universal i diacrònica: «Ars longa, vita brevis!» . Seria bo, doncs, aprendre la lliçó i tenir sempre present aquesta màxima per a gaudir, com els grecs, de la brevetat de la vida .

Gemma Fortea Domènech

Filòloga i arqueòloga

Estàtua funerària femenina, trobada a Delos, Cíclades. Còpia del segle II aC d’un original aproximadament del 300 aC.

Museu Nacional Arqueològic d’Atenes