«El fi» i «la fi»

un tastaolletes és una persona que comença moltes coses i no en segueix ni acaba cap. El verb tastar també es pot fer servir en sentit figurat. Podem dir, per exemple: Qui no faci bondat tastarà les garrotades. / Pobra noia: ha tastat el mal geni del director! — El verb provar es pot aplicar a moltes coses (provar una eina, una màquina, la resistència d’un material...). Es pot provar la fidelitat d’algú, es pot provar si una cosa funciona bé o no, es pot provar la veritat d’una cosa donant-ne raons... Exs.: Si aquest xerrac no et va bé, prova aquell altre. / Prova aquesta fresadora de control numèric. / Assegura’t de provar la resistència d’aquest pont. / Prova si amb aquestes crosses pots caminar. / Això prova que el que ell diu no és veritat. / Els teus arguments no proven res. / Avui el dinar no m’ha provat. / Lloga’l uns quants dies i prova si t’és fidel. — El verb emprovar s’aplica a una acció de prova amb peces de vestir. Exs.: Ara acabem d’embastar l’americana; si us espereu una mica us la podreu emprovar. / Avui mateix hem tallat el vestit, i ja us el podreu emprovar en el vestidor. / Emproveu-vos aquelles sabates, altrament cercarem un altre número.

«Escoltar» i «sentir»

Els dos verbs del títol requereixen ambdós el sentit de l’oïda, però no volen pas dir el mateix, ni de bon tros. — El verb escoltar (en anglès, to listen) implica la voluntat, l’oient ha de parar atentament l’orella a allò que sent. Així, doncs, escoltem la ràdio, una cançó, la lliçó, allò que em dius, etc. Exemples: S’amaga darrere la porta per escoltar. / Escolta bé el que et dic. / Si calles i escoltes, sentiràs a cantar un rossinyol. Es pot usar reflexivament: És tan pedant que sempre s’escolta a ell mateix. I també metafòricament: És tan meticulós que sempre escolta la veu de la consciència. — El verb sentir (en anglès, to hear) implica percebre sons a través de l’orella, sense parar-hi atenció; no hi ha la voluntat d’escoltar. Exs.: Sento la canalla que juga al pati. / Sento els cotxes que passen pel carrer. / Sento els coloms com parrupen. / No et vaig sentir entrar. El verb sentir té també altres significats, com ‘saber vagament una cosa, no saber-la bé. Diem, doncs: Aquest solament sent tocar campanes. I encara podem sentir dolor, tristesa, alegria; sentir-nos malament; no sentir-hi (= ser sord).

Si, per exemple, em diuen: No et sento, això voldrà dir que he d’enraonar més fort. Si em diuen: No t’escolto, això voldrà dir que no volen sentir el que dic.

«Veure-hi» i «sentir-hi»

Amb l’adjunció de la partícula gramatical hi que anomenem pronom feble, els verbs veure i sentir agafen sovint unes noves significacions.

Aquests dos verbs, en principi, són dos verbs transitius, cosa que vol dir que s’han d’usar acompanyats d’un complement dit directe, sense cap preposició. Exemples: He vist el seu germà. / Vèiem la gent que passava. / Vam sentir un soroll. / No sento el que diuen. Però amb l’adjunció de la partícula o pronom hi s’originen els conjunts veure-hi i sentir-hi, que s’usen sense complement, perquè tenen un sentit nou: volen dir, respectivament, ‘tenir el sentit de la vista’ i ‘tenir el sentit de l’oïda’. Així diem, per exemple: Hi veig més ara que abans. / Sense ulleres no hi veig. / Tenia un tap a l’orella i no hi sentia. / L’àvia és molt velleta però hi sent més que nosaltres. No cal dir que en aquesta casos seria totalment incorrecte de dir «veig» o «no veig» i «sento» o «no sento». En el cas de veure, a més, amb l’ajuda de dos pronoms hem creat la locució verbal veure-s’hi, que significa ‘haver-hi prou claror perquè un hi vegi’. Així, podríem dir: Jo hi veig bé, però si apagueu el llum no m’hi veig.

«Trencar» i «estripar»

Hi ha una dita molt antiga que fa: O juguem tots o estripem les cartes. Vol dir que en un debat o discussió, en el tracte d’un negoci