«Bufet lliure»

passada visitar la munió de xampanyeries esteses per tot el Penedès, on la xampanyització és molt estesa i on hi ha diverses xampanyeries (llocs on sobretot venen xampany). I, de tant en tant, fem una bona xampanyada (en una calçotada, en una costellada, en una arrossada, en un sobretaula d’amics).

Ai la guerra comercial! Que a les ampolles de xampany hi hagi escrit el ridícul (per imperatiu legal) nom cava no ha pas de fer desistir a cap venedor ni a cap consumidor de dir-ne sense vergonya i amb el cap ben alt xampany. Un servidor mateix no ha pronunciat mai el mot cava, i sempre he comprat i begut xampany elaborat aquí. Fem servir, doncs, sempre i sense manies el mot xampany!

Ai la tovor i covardia que caracteritzen tants i tants catalans així que un bruixot, encara que sigui amb pretextos legals, treu el nas per un forat! Tot seguit, els catalans, com un ramat sense prou identitat, van renunciar —pel maleït esnobisme!— a un mot esdevingut ben nostre, inconfusible, per a ficar-se’n a la boca un del tot esbravat, eixorc, espuri, que no és ni carn ni peix, que no té ni suc ni bruc, i amb uns pèssims derivats. Oi que, en un idèntic cas, quan anem al bar no demanem pas un cigaló de brandi sinó de conyac (que tingué origen al poble de Cognac, França)?

La datació

El professor universitari Joan Solà, que ja no és entre nosaltres, en el diari El Punt Avui del dia 23 de novembre del 2006 escriví:

«No és cap norma que s’hagi de dir o escriure “15 d’agost de 2006”, i per això uns llibres d’estil ho recullen així (millor dit: ho arrosseguen així d’algun altre indret i s’estalvien de comprometre’s) i uns altres ho preceptuen exactament al revés, “15 d’agost del 2006”, que és com hauria de ser, malgrat totes les rutines acumulades.»

També el gramàtic Josep Ruaix féu de bona hora una raonada defensa d’aquest del, en lloc del de. Ho podeu trobar en el llibre Compendi de normes d’estil, pp. 114-115.

Resta, doncs, clar que, seguint bons mestres i seguint el sentit lingüístic popular, hauríem d’escriure, a partir de l’any 2000, del tal any i no de tal any.

La datació s’ha d’escriure sempre separada del text, i amb aquest ordre: població, dia, mes i any. Exemple: Torelló, 27 d’octubre

del 2021.

A propòsit, tinguem en compte que després de la població hi va una coma. El dia i l’any s’escriuen en xifres: l’any sense punt en els milers (perquè és un nombre ordinal). Els mesos s’escriuen sempre amb lletres, i la inicial va amb lletra minúscula. No es posa mai cap punt al final de la datació.

I un detall d’abast internacional: una convenció normativa ISO per a la classificació-ordenació de material (que no es fa servir dins de textos) és: 2021-07-16, 2021-12-25.

Els dies i els mesos

Segons el consens dels nostres bons lingüistes, tant els dies de la setmana com els mesos, si no encapçalen una frase, s’escriuen sempre amb minúscula, vagin abreujats o no.

Sempre que vulguem abreujar els noms dels dies de la setmana, cosa que sovint hem de fer quan confeccionem taules, calendaris o estadístiques (a dins d’un text no s’han d’abreujar mai), sapiguem que hem d’agafar la primera lletra del nom del dia (que és sempre d), amb minúscula, seguida de la consonant distintiva del dia. Vegem-ho: dilluns = ll, dígraf que reduirem a l; dimarts = t; dimecres = c; dijous = j; divendres = v; dissabte = s, i diumenge = g. En principi, aquestes lletres distintives haurien d’anar seguides de punt, però hi ha una forta tendència a no posar-n’hi, amb la qual cosa aquestes grafies passen al camp dels símbols (que van sense punt). Els símbols recomanats, doncs, són aquests:

dl dt dc dj dv ds dg

Els noms dels mesos de l’any, poques vegades és necessari abreujar-los; però si alguna vegada ho hem de fer, sapiguem que març,