«Els proveïdors»

maig i juny (perquè sols consten de quatre lletres) no s’abreugen. L’abreviació dels altres mesos acaba sempre amb consonant seguida de punt (si la síl·laba on fem l’abreujament té dues consonants inicials seguides, hem d’escriure-les totes dues). Procedim, doncs, així: gen. febr. març abr. maig juny jul. ag. set. oct. nov. des.

Però, si a l’hora d’escriure els mesos disposéssim de molt poc espai, podríem reduir l’abreviació a dues lletres i sense punt, de manera que aquesta passaria a la categoria de símbol, així:

gn fb mç ab mg jn jl ag st oc nv ds

Com a símbol, també es podrien escriure amb la inicial amb majúscula, així:

G F Mç Ab Mg Jy Jl Ag S O N D

Precisions sobre abreujament, abreviatura i abreviació

Heus ací unes precisions útils: — El substantiu abreujament, del verb abreujar (el verb «abreviar» no existeix), indica l’acció d’abreujar, és a dir, de fer més breu alguna cosa en la seva durada o bé en la seva extensió, i també l’escurçament que pugui sofrir un mot (per exemple, cine i cinema són l’abreujament de cinematògraf; micro, de micròfon; Cesc, de Francesc). — El substantiu abreviatura és la representació d’un mot per solament una o alguna de les seves lletres (abreujat per suspensió o per contracció). Es refereix solament a mots escrits. Exemples: Ll. (Lluís), Cl. (Clàudia), Cr. (Cristina), Gl. (Glòria), J.-C. Martí (Joan-Carles Martí), a.c.s. (al cel sia), bibl. (biblioteca), pl. (plaça), tel. (telèfon), Sr./Srs. (senyor/senyors), ex./exs. (exemple/exemples), gna./gnes. (germana/germanes), c/e (correu electrònic), f/n (a favor nostre), aC (abans de Crist), dC (després de Crist), etc. — El substantiu abreviació és enregistrat en els diccionaris, tant com a sinònim de abreujament com de abreviatura, amb una accepció especial que diu ‘supressió de lletres en un mot per a abreujar-lo, o de mots en una frase per a abreujar-la’, que també participa d’abreujament i d’abreviatura.

Remarcarem que l’abreujament etc., cal no fer-lo seguir de tres punts, car etc. i tres punts (...) alhora són incompatibles. Ex.: He comprat pomes, albergínies, figues, carabassots, etc. (no: «He comprat pomes, albergínies, figues, carabassots, etc...»).

El mot etcètera significa ‘i més coses’. Els tres punts, en canvi, fan inacabada la frase. Ex.: Si jo no fos una persona educada, et diria que ets un tros de...

Els panellets

Per Tots Sants és costum de menjar castanyes, moniatos i panellets. Pel que fa a la paraula panellets, hi ha molta gent que no l’escriu bé, i tan fàcil que seria si es tingués en compte que panellet és un derivat de pa amb l’infix -ell-.

Tota una altra cosa són els penellons. El diccionari Alcover-Moll ens diu que penelló prové del llatí Pernione. Els penellons consisteixen en una inflor de la pell, principalment a les mans, als peus i a les orelles, causada pel fred. És una ardència de picor i a vegades d’ulceració. Els qui, a pagès, hem anat a arrencar naps i raves sota la neu glaçada, sabem molt bé què son els penellons.

Bon Nadal!

Sobre el vocabulari entorn de les festes nadalenques, notem que s’ha de dir: Ja s’acosta Nadal (sense l’article determinat el), Bon Nadal!, bon Nadal! (en singular, car hi ha solament un Nadal a l’any; no molts). De cap manera no hem de fer com els castellans, que diuen: ¡Felices Navidades! Ells, per la raó que

sigui, tendeixen a vegades a pluralitzar allò que pròpiament és singular (paraguas, en català paraigua; parabrisas, en català parabrisa; gratacielos, en català gratacel, etc., perquè solament parem aigua, solament hi ha la brisa, solament hi ha un cel). I encara: llevaneu, paravent, parafang, etc. (on el castellà ho pluralitza). Sí, però, que en català pluralitzem para-xocs, parallamps (perquè n’hi pot haver més d’un) i llevataps (i no pas «sacatapos», com encara algú diu).

Sapiguem que la nit anterior a Nadal no és la «Nit bona» (traducció servil del cast. Nochebuena), sinó la Nit de Nadal. Tampoc no hem de dir la «Nit vella», sinó la Nit de Cap d’Any o bé la Nit d’Any Nou.

L’endemà de Nadal és Sant Esteve. En pronunciar-ho, hem de fer-hi sentir la t de Sant, i pronunciar [sànTestéve], no [«sànestéve»]. Igualment passa amb Sant Adrià, Sant Andreu, sant Antoni, Sant Hilari, Sant Hipòlit, etc. (topònims, diades o simples denominacions de personatges canonitzats).

I vindrà la festa de Reis. Diguem normalment els Reis d’Orient (o de l’Orient), reservant com a sinònim secundari els Reis Mags. Aquests personatges són Melcior, Gaspar i Baltasar (que hem de pronunciar, si no som valencians, sense la erra final, tal com fem en els mots millor, parlar, senyor, etc.). En algunes comarques, i com a dialectalisme, dels reis en diuen els Reixos.

Un prec al petit comerç

Sorprèn de constatar que en moltes botigues (parades, mercat, restaurants, bars...), i també en venedors de supermercats i en funcionaris públics, el client hi és atès quasi sempre en castellà si qui l’atén detecta vés a saber què. Fins i tot he vist clients (d’aquests tinguts per «estranys») adreçant-se d’entrada en català en alguns llocs dels esmentats, però de cop rebre resposta i ser servits en castellà.

Els catalans, no solament no tenim prou condícia a parlar bé la nostra llengua, sinó que tenim també la malaltissa rutina de canviar al castellà. Això és matar a pessics la nostra llengua! És clar, tants anys de submissió a un estat centralista i fent massa consum en castellà (lectura, entreteniment, televisió, etc.), tot això ha anat corcant molts cervells. I, no cal dir-ho, dia sí i dia també un servidor ha d’anar avisant: PARLEU SEMPRE EN CATALÀ! Un avís no sempre ben rebut i generalment ple d’excuses de mal pagador. N’enumero algunes: «Ho fem per educació», «Tenim manat de rebre els clients en la seva llengua» (cosa que no eximeix de responsabilitat!), «Nosaltres som bilingües», «Tant és una llengua com una altra», «La qüestió és d’entendre’ns», «Som ciutadans del món», «Així practiquem el castellà», «Això ho tenim perdut», «Tenim aquest costum i no hi fa res», «No es pot ser tan català», «Això és excloure i ser racista», «Som aquí per treballar i no per discutir de llengua».

Aquesta pràctica, primer de tot, equival a marginar el nouvingut, com dient-li: «Tu no ets dels nostres», «Tu ets un ignorant». A més, és infidelitat a la llengua, afeblir-la, contribuir a la seva desaparició. Tenim una llengua mil·lenària però alhora moderna i apta per a tots els usos, una llengua rica en tots els gèneres literaris. Tenim, però, des de fa una temporada, una llengua en perill d’extinció. Si els parlants se situen per dessota del 30%, els experts diuen que la recuperació és ja quasi impossible. Ara som entre el 33-35%, i a Barcelona el jovent la parla sols el 17% (si anem a l’Hospitalet o al Prat de Llobregat ens esgarrifarem).

Serà per culpa i descurança dels seus parlants i perquè haurem estat incapaços d’encomanar-la als nouvinguts i de fer-los-la atractiva, si se’n va en orris. Pensem que la pèrdua d’una llengua és lenta i irreversible a partir del punt esmentat i del qual som ja molt a prop. Siguem ferms en la llengua! Si desgraciadament la perdéssim, seria un fort dolor per als nostres descendents, i no ens ho perdonarien.

La imparable castellanització

Posem fi a aquest llibre fent un crit d’atenció sobre el procés de castellanització que sofreix la llengua catalana, el qual, ara com

ara, mentre no tinguem les eines pròpies d’un Estat, sembla imparable. Fins i tot els anglicismes ens són imposats a través de la llengua veïna. Per exemple, un dels mots que ens ha aparegut com per art de màgia és «event». Aquest mot anglès, que en català sempre hem traduït com a esdeveniment, s’ha introduït en la llengua castellana a través del mot evento i ens ha creat la necessitat d’inventar-nos una nova paraula inexistent en català, ja que ens fan creure que esdeveniment no té un significat equivalent al del mot castellà o anglès.

Si temps enrere se’ns havien colat «aconteixement», que amb molt d’esforç ha estat bandejat del català fins al punt que ja no és reivindicat per ningú com a genuí, ara tornen a l’atac amb un altre mot invasor, que també ens disfressen de català amb la forma «event». I ara resulta que, de cop, tot són «events», com si fos un invent recent i, ves, com si fins ara no n’haguessin existit. De cop i volta, aquest mot s’ha posat de moda, i des de fa un o dos anys tothom organitza «events». Per què ningú no es pregunta com en dèiem abans? Per què hem de canviar la manera com sempre s’ha dit?: ESDEVENIMENT!

Molta atenció, doncs, en la bona manera de parlar: no ens castellanitzem ni anglicitzem!