«Totes li ponen»

són mots esdrúIxols

currículum, demagògia, díode, diòptria, elèctrode, màrqueting, olimpíada, període, pneumònia, rubèola, vàlua, vídeo... També els compostos de -metre (mil·límetre, centímetre, quilòmetre...). I una sèrie de noms propis: Antàrtida, Arístides, Àrtemis, Bàssora, Bètulo, Clàudia, Hèlsinki, Ítaca, Mègara, Patrícia, Penèpole, Pèricles, Úmbria, Tàrraco, Tàrrega, Tòquio...

Desplaçaments tònics no admesos

Fa temps que anem observant en els parlants de llengua catalana, tant en els estrats socials alts com en els baixos, un desplaçament tònic no admès en la pronúncia d’una sèrie de verbs: «cànvia» i «cànvien», per canvia i canvien; «contàgia» i «contàgien», per contagia i contagien; «diferència» i «diferèncien», per diferencia i diferencien; «estúdia» i «estúdien», per estudia i estudien; «evidència» i «evidèncien», per evidencia i evidencien; «inícia» i «inícien», per inicia i inicien; «negòcia» i «negòcien», per negocia i negocien; «potència» i «potèncien», per potencia i potencien; «pronúncia» i «pronúncien», per pronuncia i pronuncien; «propícia» i «propícien», per propicia i propicien; etc.

Naturalment, les formes evidència, diferència, potència i propícia són correctes si representen substantius o adjectius.

L’accentuació gràfica

Més que mai, des que l’Institut d’Estudis Catalans ha fet saltar pels aires la majoria d’accents diacrítics, veiem a mancar aquests utilíssims signes arreu: en rètols de botigues, en escrits d’avisos... I ja no cal dir a Tweeter, a Facebook i a WhatsApp... Hi ha qui diu que pel context ja s’endevina el significat del mot. Doncs, molt sovint no, per més culte que hom sigui. Quanta confusió entre venen i vénen, entre son i són, entre dona i dóna, entre os i ós, entre molt i mòlt i un llarg etcètera! En l’estimball són molts els qui ja no accentuen mots que sí que s’han de continuar accentuant. Observem també una manca d’accents en moltes paraules majúscules: Àgata, Àustria, Èxode, Índia... O quan el nom s’escriu tot en lletres capitals: AMÈRICA, GRAMÀTICA, GRÈCIA, ITÀLIA, VALÈNCIA...

I, a propòsit de l’accentuació, recordem que en català són considerades paraules esdrúixoles història, província, Eulàlia, Sílvia, etc., perquè ia no fa diftong, com sí que en fa en castellà. Sovint, doncs, per culpa de no dominar bé les regles de la diftongació, hi ha qui es descuida l’accent gràfic en tals paraules esdrúixoles. Tampoc no fa diftong el mateix nexe en paraules com Maria, Sofia, escrivia, etc., i per això, essent paraules planes, no duen accent gràfic.

Notem que el nom Eu-là-li-a té una forma alternativa molt eufònica i fàcil de pronunciar: Laia. A propòsit d’aquest nom, volem remarcar que quan la i o la u (o hi o hu) són inicials de paraula i van seguides de vocal (iaia, iode, iot, hiena, uadi, huaxteca) o bé quan van entre dues vocals (reia, creies, noia, treuen, diuen, joia, i evidentment, Laia, aleshores les tals is i us fan la funció de consonants (per això La-ia té sols dues síl·labes i no tres).

En català hi ha dues menes d’accents, gràfics o escrits: l’agut (´) i el greu (`). Les lletres i i u el duen sempre agut (cosí, camí, línia, físic, música, ningú, públic...); la a el duu sempre greu (làmina, català, ciutadà, faràs...), i la e i la o, depèn de si són tancades (faré, també, meló, bóta...) o obertes (cafè, existència, tècnica, història, mòmia...). Dit això, notem que s’accentuen els mots polisíl·labs aguts acabats en a, e, i, o, u, as, es, is, os, us, en i in (sofà, diré, violí, cançó, Besalú, diràs, interès, país, curiós, autobús, pretén, Berlín). Ara bé, no en duen si la darrera síl·laba és un diftong (ai, ei, oi, ui, au, eu, iu, ou, etc.), com espai, dinou, jersei, bocoi, avui, palau, mireu, teniu... Per això, les formes verbals agudes en eu, iu no s’accentuen.

Pel que fa als mots plans (que són aquells que tenen accent d’intensitat en la penúltima síl·laba), el duen en els casos en què si fossin aguts no en durien, és a dir, quan no acaben en aquelles terminacions esmentades.