«Estar-hi d’acord»

I els mots esdrúixols (els que tenen accent d’intensitat en l’antepenúltima síl·laba) s’accentuen gràficament tots.

«Ves» o «vés»?

Torneu-nos els diacrítics! Fins i tot els qui tenen una bona experiència ortoèpica, abans detectaven fàcilment, i no pas ara, si un monosíl·lab havia de ser pronunciat amb la vocal oberta o tancada (o si tal mot havia d’anar, o no, accentuat gràficament), i no parlem pas solament dels adolescents i principiants en la lectura, per als quals serà difícil de detectar el tipus de vocal si únicament es regeixen pel context. Ara, no sols ells, sinó que una gran majoria de gent té dubtes sobre l’accentuació (i la pronunciació), i en l’escriptura s’hi veu més que mai eliminació d’accents on realment n’hi hauria d’haver.

M’escriu sovint un amic, el qual manta vegada sol acabar l’escrit amb un Ves!, la qual cosa em fa rumiar. És clar, ves fa l’ofici d’interjecció, en el sentit de reclamar l’atenció, com si diguéssim: atenció!, compte!, cura!, ep!, ei!, vigila!, mira!, alerta!, vés amb compte!, fixa’t quines coses diu, no badis!, ves, que ve un cotxe!, ves, qui ho havia de dir!, etc. (No diguem mai «ull!», i encara menys «ojo», «cuidado», «al tanto», pronunciats a la catalana com algú fa.)

Ja sabem que ves (amb e oberta) o veges és la segona persona de l’imperatiu del verb veure. Però ara, amb la supressió de diacrítics, no arribem a detectar —i menys, com adés hem dit, els adolescents— com s’ha de pronunciar el mot en qüestió, per exemple, en frases com: Ves que no entri ningú. / Ves, no caiguis. / Ai mare, ves, que diuen unes coses!

I sabem també que vés (amb l’accent tancat) és la segona persona de l’imperatiu del verb anar. Exemples: Vés cap a l’entrada i vigila que no entri ningú. / Vés amb compte, que et vol pegar. / Vés-te’n a parir panteres i no m’atabalis més!

Aprofitem aquí l’avinentesa per a dir que és molt usada l’expressió Vés-te’n!, equivalent a Fuig!

I vigilem!, car sentim encara gent que diu «en ves de», expressió totalment incorrecta, calc del castellà en vez de. En català hem de dir en comptes de, en compte de o en lloc de.

L’article masculí «el» i el femení «la»

Vegem com s’articula l’article davant de mots en singular començats per vocal (vagin precedits o no d’una hac). — L’article masculí s’apostrofa sempre. Exemples: l’escàner, l’estendard, l’estop, l’estrès, l’haixis, l’handbol, l’hoquei, l’huracà, l’harakiri, l’hivern, l’home, l’IVA (impost), l’orgasme, l’orient, l’ullal, l’Uruguai. També: l’scherzo, l’snack-bar, l’Spiegel, l’Sputnik, l’staff, l’statu quo...

En canvi, no l’apostrofem en: el hiat, el Iemen, el ien, el iode, el iugoslau, el iogurt, el uadi... el Hilton, el hobby, el holl, el hawaià... (però sí, i com a excepció: l’ió). — L’article femení s’apostrofa també sempre, exceptuant els mots començats per una i o per una u àtones (precedides o no d’una hac), per la raó que hi podem fer sinalefa.

Exemples on apostrofem: l’amiga, l’homilia, l’hora, l’hidra, l’illa, l’Imma, l’ínfula, l’íntima, l’Índia, l’obediència, l’oportunitat, l’opció, l’oració, l’orientació, l’hulla, l’unça, l’ungla, l’única, l’urbs, l’urna, l’urpa, l’Úrsula...

Exemples on no apostrofem: la humanitat, la humilitat, la humitat, la hisenda, la hipòtesi, la idea, la imatge, la incultura, la informació, la iniciativa, la inteŀligència, la intimitat, la innocència, la Isabel, la ITV (Inspecció Tècnica de Vehicles), la intervenció, la Interpol, la unció, la unanimitat, la unitat, la userda, la ultracorrecció...

Tampoc no apostrofarem: la asimetria, la anormalitat, la una (hora), la hiena, la ira. El nom de les lletres tampoc no l’apostrofarem: la e, la u, la efa, la ema, la erra, la essa... I tampoc, com que es tracta de noms de lletres, no apostrofem la A-P7, la A-17...