L’«orgue» i l’«òrgan»

es considera propi de persones ben educades. Efectivament, hi ha pares que diuen als fills que no assenyalin. És clar que el verb s’usa en molts casos. Diem, per exemple que el baròmetre assenyala mal temps o que el dia de Nadal és una festa assenyalada. També vol dir fixar o determinar una data: Vam assenyalar el dia del casament per al 17 d’octubre.

Més modernament s’ha format un tercer verb derivat de senyal: senyalitzar. S’aplica als camins, carreteres i llocs de pas, i vol dir proveir-los d’un conjunt de senyals i indicacions perquè els qui hi passen no es desorientin. Podríem dir: Si voleu pujar al Canigó, no us podeu pas perdre, perquè hi ha un camí molt ben senyalitzat.

«Cercar» o «buscar»?

Tots dos verbs són acceptats pel diccionari, però cercar no l’hauríem d’arraconar pas tant com fem, sobretot sabent que a les Balears és ben viu (en francès hi ha l’equivalent chercher i en italià cercare). Segons el Nou diccionari auxiliar de J. Ruaix, p. 61, és bo d’alternar buscar i cercar. Aquest diccionari també ens assabenta que «búsqueda» és un castellanisme que cal substituir per crida, cerca, recerca, captura. Exemples de cercar (buscar): Cercar una agulla en un paller. / Vés al cafè a cercar (o buscar) en Pau. / He cercat (o buscat) feina de cambrer pertot arreu i no en trobo. / La Glòria cerca (o busca) un remei al seu dolor. / En Joan cerca muller (= una dona per a casar-s’hi). / cercar (o buscar) bregues, raons. Per això tenim el substantiu cercabregues, que designa una persona inclinada a moure bregues, raons, bronquina o baralles.

Quin verb, «donar» o «fer»?

Hi ha un bon nombre d’expressions que en castellà les construeixen generalment amb el verb dar, però que en català les hem de formular sempre amb el verb fer. Us en presentem solament algunes a tall d’exemple: fer un bes (una besada, un petó), fer una abraçada, fer la impressió, fer una volta (un tomb), fer classe, fer pena, fer por, fer fàstic, fer mandra, fer goig, fer patxoca... / Això em fa molta ràbia. / Què fan a la televisió (ràdio o cinema)? / Va fer un salt i va caure. / Tant buscar-te i et feia ja perdut. / Has de fer tu el primer pas. / Tant li fa (tant és, tant se val). / Em fa l’efecte que... / Tant (de) soroll em fa venir mal de cap. / Les teves beneiteries em fan venir esgarrifança. / Aquí hi fem classes de català.

Això no vol pas dir que hàgim de bandejar el verb donar, car en algunes expressions, però poques, sí que hi hem d’emprar donar i no pas fer, com: donar una almoina a un captaire, donar un cop d’ull a un escrit / Tant se me’n dóna (però millor Tant me fa). També hi ha la forma estereotipada Déu n’hi do, que la versió en línia del diccionari normatiu ja escriu déu-n’hi-do.

«Reflectir», i no pas «reflexar»

Hem sentit força persones (algunes ben rellevants) que fan servir el verb «reflexar» (un vulgar castellanisme a extirpar) en comptes del seu equivalent català reflectir.

El principal significat de reflectir és el reproduir la imatge d’una cosa tal com fan els miralls o altres matèries reflectores pel fet de tenir una superfície llisa i ben polida. També hi ha el fet de deixar-se veure (reflectir-se) una cosa en una altra: La seva cara reflecteix com és la seva ànima. I encara hi ha les antenes que reflecteixen les ones hertzianes.

Més exemples: Les obres reflecteixen quina persona ets (i no pas: Les obres «reflexen» quina persona ets). / Els seus ulls reflecteixen tristesa (i no pas: Els seus ulls «reflexen» tristesa). / Tot això reflecteix una descurança en la parla (i no pas: Tot això «reflexa» una descurança en la parla). / Els estels es reflecteixen en l’estany (i no pas: Els estels «es reflexen» en l’estany).