«Lògicament»

Semblantment, no blasmarem pas l’ús del verb agitar, sovint necessari per a formar frases, però sí que recomanem de fer servir aquests altres dos sempre que puguem: sacsejar i fer moure. Exemples: El sac ja sembla ple, però si el sacseges encara hi cabrà més gra. / Sacseja l’ampolla del Cacaolat abans de destapar-la. / Sacseja fort la catifa perquè se’n desprengui tota la pols. / Si fas moure tant la galleda, pots vessar la llet. / Vas entrar al galliner i totes les gallines van volar fent moure amplament les ales. / Fes moure una vegada i una altra aquesta palanca, pressionant-la de dalt a baix, i veuràs com arrencaràs aquella pedra.

També ja sabem que el verb assegurar és ben nostre, i el necessitem per a diverses expressions. Ara bé, moltes vegades, per a enriquir les frases i el nostre vocabulari, faríem bé d’emprar sinònims seus (com els que mostrem en els exemples) ben adients al que volem expressar: Aferma aquella paret, altrament caurà. / El van afermar en el seu càrrec. / Si no apuntales bé aquesta branca, qualsevol dia s’esqueixarà; aguanta massa fruita. / Apuntaleu bé aquest mur, altrament s’ensorrarà. / Es va apuntalar (o estintolar, recolzar) a la barana perquè el vent no el fes caure.

Igualment, el verb córrer és ben correcte, però a vegades el podríem substituir per cuitar. Exs.: Cuita a fer això. / Cuita a vestir-te, que ja són les set. / Cuita a venir. / Vaig cuitar a amagar-ho. / Cuitar el pas = caminar més ràpidament. També vol dir ‘instar vivament’: El van cuitar a resoldre la qüestió. I si diem cuita!, això vol dir que ens hem d’espavilar, anar més de pressa: Cuita, home: no t’entretinguis!

«Ai, que t’atrapo!»

Una manera tradicional d’entretenir les criatures és dir-los, amb una veu falsament amenaçadora: Ai, que t’atrapo! I aleshores el nen s’aparta ràpidament, fent veure que té por, i després es torna a acostar, a poc a poc, cautelosament, esperant que li tornin a dir la mateixa expressió, per a tornar-se a apartar amb la mateixa rapidesa, com si l’amenacés una bruixa o l’ogre del Petit Polzet. I això pot durar estona i estona. Però és trist de constatar que avui, a causa de la interferència de la llengua castellana, n’hi ha molts que en lloc de atrapar diuen «pillar», que és un barbarisme com una casa de pagès, una forma totalment estranya a la nostra llengua, i malauradament massa sentida, entre altres, en boca d’una persona conductora d’un programa de divertiment de TV3. És, però, una paraula espúria de la qual hem de prescindir totalment.

A més de atrapar, o de fer veure que es vol atrapar, una criatura o qualsevol persona que fuig, que s’escapa, es poden atrapar moltes més coses. Per exemple, es pot atrapar algú en una mentida, en una cosa mal feta, que volia fer d’amagat. També podem atrapar un refredat, el grip, qualsevol malura... I quan anem d’excursió a la muntanya, si veiem que s’acosten uns núvols negres i amenaçadors, hem de procurar trobar un aixopluc, que no ens atrapi la tempesta. Es tracta sempre de atrapar, mai de «pillar».

Hi ha, també, el verb encalçar, que és més aviat propi de la llengua literària. Però cal saber, si un el vol fer servir, que encalçar no és l’equivalent del verb castellà alcanzar. El verb català encalçar no vol dir atrapar, vol dir empaitar. Podem dir, així: L’encalçaven (l’empaitaven) però no el van poder atrapar.

«Totes li ponen»

Tots els verbs de creació recent, que provenen dels invents i del progrés tècnic, pertanyen a la primera conjugació (verbs acabats en -ar): electrificar, telefonar, televisar, escanejar, etc. Els verbs de la primera conjugació, a més, tenen una gran tendència a arraconar els de la segona (acabats en -er o en -re) i també els de la tercera (acabats en -ir). Per això, quan hi ha un parell de verbs com posar (de la primera conjugació) i pondre (de la segona), amb significats afins, es tendeix indegudament a dir posar en casos en què caldria dir pondre.

El verb posar té una significació molt diversa i general: posar els plats a taula, posar l’olla al foc, posar-se la roba, posar-se malalt, posar-se al telèfon, posar-se bo (o malalt)...