«Assecar» i «eixugar»

Sota terra

Dues paraules relacionades, tant per la forma com pel sentit, són subterrani i soterrani. Però convé no usar l’una en lloc de l’altra.

El terme subterrani és sempre un adjectiu, que té la forma del femení subterrània (amb un accent gràfic, perquè és un mot esdrúixol) i que vol dir ‘que està sota terra’. És una paraula que usem, doncs, acompanyant un substantiu: un passadís subterrani, un aparcament subterrani, una presó subterrània. I l’espeleologia és l’activitat dedicada a l’exploració i estudi de les cavitats naturals subterrànies. També podem usar aquest adjectiu en sentit figurat: De les seves activitats subterrànies no en sabia res ningú.

El terme soterrani, encara que també es pot usar com a adjectiu (femení soterrània), amb el mateix valor que subterrani, és la paraula que ens cal usar, com a nom substantiu, per a designar l’espai (d’un recinte, habitació o edifici) situat per sota de la rasant del carrer. Diríem, per exemple: Tots els mobles vells van a parar al soterrani. / Va guardar la roba en el soterrani i se li ha florit.

En lloc de dir soterrani, n’hi ha molts que encara diuen «sòtano». És un castellanisme tan inadmissible com innecessari i que, per tant, hem d’evitar.

Els «guals»

Un gual és un indret del riu on passa poca aigua i el fons és prou bo perquè s’hi pugui passar caminant. Modernament, el mateix mot s’usa en la terminologia urbana per a designar, especialment, ‘un rebaix fet a la vorera perquè els cotxes puguin entrar a la calçada o sortir-ne’. Per això, no s’hi pot aparcar. Hi ha qui, per influència del castellà, d’un gual en diu un «vado». És un barbarisme que hauríem d’eliminar. Tant si es tracta d’un riu com d’un carrer, n’hem de dir sempre un gual.

Aquest nom comú ha passat a ser també un cognom català força usual. Així com n’hi ha molts que es diuen Costa, Estany, Font, Llac, Riba, Ribera, Riera, Riu o Torrent, n’hi ha que es diuen Gual, com en Ramon Gual i Casals, de Codalet, professor de català vinculat al moviment catalanista de la Catalunya del Nord, principalment a la Universitat Catalana d’Estiu.

«Calçada», «vorera» i «sardinell»

A les cases de pagès no hi ha carrers. Les cases de pagès solen ser grans i tenen diverses dependències. Hi ha, per exemple, el lloc on la família fa vida (la llar de foc, la cuina, la sala de menjar, el porxo i els terrats, les habitacions, la comuna, el celler, el rebost...). També hi ha els graners, les corts del bestiar, el corral, la lliça (per als bous, vaques, meixes, porcs, ovelles, moltons...), el galliner, la bassa, les saleres...; hi ha així mateix la pallissa (regionalment dita païssa), lloc on es guarda (per als animals) la palla, l’alfals, el farratge, l’herba seca... Després hi ha encara l’era, els pallers, la cabanya, els coberts..., on es guarda tota la maquinària agrícola, i etcètera.

Als pobles i ciutats, on veiem cases arrenglerades a banda i banda, hi trobem, aquí sí, carrers, generalment transitats per tota mena de vehicles. El lloc per on aquests circulen l’anomenem calçada, que ocupa tota la part central del carrer. Als laterals, i una mica més alta que la calçada, hi ha la vorera, que és el lloc per on camina la gent que va a peu. Lamentablement, d’aquest pas, per culpa del castellà, molts en diuen encara la «acera». Ja es veu d’una hora lluny que no hem d’usar aquest mot. Cal dir-ne la vorera.

Les voreres solen anar separades de la calçada per uns maons longitudinalment col·locats formant una vorada, un llindar, al qual donem el nom de sardinell.

En un carrer, doncs, hi tenim: la calçada, la vorera i el sardinell.

«Cascades», «salts d’aigua» i «cataractes»

En català la paraula cascada té com a sinònim salt d’aigua. Són dues maneres de dir, doncs, que tenen un mateix significat;