«Tastar», «provar» i «emprovar»

El mot «prou»

El català és una de les llengües romàniques que té un ús més extens i característic del mot prou. Generalment el fem servir d’una manera invariable, tant en gènere com en nombre, però per analogia hi ha qui el pluralitza (cosa no admesa en un nivell de llengua formal): No som prous per a fer tota la feina, en lloc de la forma preferent No som prou per a fer tota la feina. En canvi, es consideren dialectals les variants femenines prouta i proutes.

El mot prou té en primer lloc el significat de ‘suficient’, ‘en quantitat suficient’, ‘en grau suficient’, ‘tant com cal’, etc.’ Per exemple: No hi ha prou menjar per a tots. / Té prou seny per a fer allò que li convé. / Aquesta carn no és prou cuita. / No és prou valent per a fer aquesta feina. / Prou feina té perquè ara li vinguis amb romanços. / Tinc prou maldecaps per a escoltar les teves beneiteries. / Es feia fosc i tenia prou feina a acabar. Generalment, és preferible dir prou que dir suficient.

El mot prou pot significar també ‘sí’, ‘certament’, ‘ben cert’, ‘d’acord’. Per exemple: —Voleu venir? —Prou! (Sí!). / Prou li hem dit que estudiés, però no ho vol fer. / Prou m’agrada el vi, però no en puc beure. / No ho sembla, però t’estima prou!

I, a més, pot significar ‘ja basta’, ‘no més’. Per exemple: T’he dit que prou, calla! / Prou i prou, eh!, que estic fart de tu. / Mai no diu prou.

Tenim encara l’expressió amb prou feines, que vol dir ‘a penes’, ‘difícilment’, ‘tot just’, ‘escassament’..., com ara: Amb prou feines ho entén. / Amb prou feines arribarem a final de mes.

«Tots» i «tothom»

La paraula tots (en anglès, all) vol dir ‘els uns i els altres sense excepció’ i també ‘totes les persones de què es tracta’. El seu contrari és cap. A més, tots pot referir-se a coses, mentre que tothom en anglès, everybody) vol dir ‘tota la gent’ en general, i únicament es pot referir a persones. El seu contrari és ningú.

Ja veiem, doncs, que fer servir la paraula tots pot induir-nos sovint a confusió, ja que abraça persones i coses; en canvi, no pot haver-hi confusió amb la paraula tothom, car es refereix sols a persones.

Ara bé, quan diem tots, referint-nos a ‘les persones de què es tracta’, aleshores parlem solament d’aquelles persones, de les que hi ha allí en un determinat lloc, mentre que fent servir la paraula tothom generalitzem, per bé que no hi podem fer entrar coses (com sí que podem fer en la paraula tots).

Si, per exemple, parlant d’un incendi diem Tots van haver de sortir, tant pot ser que siguin persones com animals. Però si diem Tothom va haver de sortir, ens referim únicament a persones.

La «gimnàstica», el «gimnàs», el «gimnasta»

Actualment, el metges solen recomanar que es practiqui la gimnàstica amb regularitat, perquè sembla evident que els exercicis gimnàstics contribueixen a mantenir i desenvolupar les aptituds físiques de les persones, i ja comença a ser força usual de tenir a casa certs aparells gimnàstics.

També és força usual, i per això en parlem, que, en lloc de la paraula correcta gimnàstica i de les altres de la seva família, es facin servir certes formes que no són correctes. Així, n’hi ha molts que diuen o escriuen «gimnàsia» o «gimnàssia». Cap d’aquestes dues formes no és admissible. Cal dir i escriure sempre gimnàstica. D’altra banda, com hem vist, hi ha l’adjectiu gimnàstic, que en femení fa gimnàstica, forma que, com es veu, coincideix amb la del substantiu.

Del local destinat a la pràctica de la gimnàstica molts en diuen un «gimnasi» o «gimnassi», que són formes també incorrectes. En bon català n’hem de dir gimnàs.

Hi ha, encara, la paraula gimnasta, substantiu invariable, que designa la persona que practica la gimnàstica.