El Verí del Foc núm. 3

CRÈDITS Fanzine editat per l’A. C. Falla Joan Ramon Jiménez de Xàtiva (La Costera) www.fallajrj.com Equip de redacció Sergio Antolí, Juan M. Carmona, Yolanda Pérez, Verònica Llopis, Almu Pastor, Jorge Sánchez, Rafa Tortosa, Patricia Viñes, Enrique V. Cerdà. Coberta i maquetació covanegradisseny Col·laboradors literaris Sergio Bono, Joan Quilis, Javi Lara, Ximo Sánchez, José M. Gómez, Gemma Climent, Amparo Samit, J. Ignasi Pérez, Fabian Navarro, Rafa Sanchis, Jorge Sánchez, Isabel Gosálbez, Rafa Tortosa. Col·laborador gràfic Pepe Castells. Fotografies Enrique V. Cerdà, Ruben Viñes, Anna I. Calvo, Jorge Sánchez, Rafa Tortosa, Alexa Gramaje, Patri Viñes, Foto Estudio Federico, Juan M. Carmona, Arxiu Comissió, Foto Cucó. Impressió Matéu impressors, s. l. Aquest fanzine és el suplement cultural del llibre de la falla Joan Ramon Jiménez de Xàtiva de 2009, per tan es distribueïx conjuntament amb aquest. L’A. C. Falla Joan Ramon Jiménez no s’identifica necessàriament amb el contingut dels articles dels col·laboradors. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa, de cap manera ni per cap mitjà, sense l’autorització prèvia i escrita de l’editor, tret de les citacions en revistes, diaris o llibres si s’esmenta la procedència. El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià.

EL VERÍ DEL FOC

fanzine de falles, Xàtiva i Cultura número 3 / març 2009

sumari

7 21

una imatge i vint línies

ai, que em caic Isabel Gosálbez · Jorge Sánchez 8 el diari Jorge Sánchez 10 el barret mexicà Gemma Climent · Jorge Sánchez 12

la falla de paper

«apoca crisi 2009» Pepe Castells · Amparo Samit

F de festa, flama, foc, fum, falles

el sr. Rafael el sr. Rafael, una gran homa, una gran persona falles versus falles Insonoritzar o morir un recorregut per la xarxa falla Albereda Jaume I (1982-1986) el setmanari MIRADOR i les falles a la II República un artista en progressiva recuperació. Vernia José Camarasa, artista faller dels quaranta l’humorisme, entre l’enginy, la sàtira i la gràcia

miscel·lania 2008

Rafa Sanchis Fabian Navarro José M. Gómez Er Xexo Javi Lara Ximo Sánchez Rafa Tortosa Juan I. Pérez Joan Quilis Rafa Tortosa

22 26 30 34 40 46 50 62 72 87

105

editorial

odem afirmar que aquest projecte cultural del nostre fanzine de Falles, Xàtiva i Cultura és un èxit. Un projecte que amb l’edició d’aquest número confirma que continuem vius i tot açò es mostra de què ha estat ben acollit per tothom. L’any passat assistirem il•lusionats a la Mostra de llibrets de falla de la CV, celebrada a Gandia, mostrant el nostre producte, i veient que a la gent li fascinava la idea. Vam repartir gran quantitat d’exemplars a la gent que ens ho va demanar i tinguérem la felicitació dels malats de falles presents.

decidits a continuar...

Amés, per primera vegada en la història, guanyàvem un premi de la Generalitat. El 20é premi ja penja al nostre casal a l’igual que el segon millor llibre de les falles de la ciutat. Uns premis que ens serveixen per continuar pel mateix camí. La publicació d’enguany té un personatge que homenatjar per damunt de tot. El sr. Rafael, faller fundador i president de la nostra comissió fallera ens va deixar el passat 20 de març, entre el caliu de la falla i els timbals de la setmana santa, dues festes que portava en el seu gran cor. Ens deixa un gran faller, ens deixa un gran amic. Com ja va sent habitual, la publicació es presenta en els seus quatre apartats. A l’apartat Una imatge i vint línies tenim una imatge que ens fa imaginarnos una de tantes històries. La falla de paper és el segon apartat, i enguany comptem amb Pepe Castells com a dibuixant de l’esbós i Amparo Samit com a versadora. A l’apartat F de festa, flama, foc, fum, falles s’inclouen els articles referents a les falles. Tenim dos articles que ens parlen del senyor Rafael, i sense deixar grans personatges de les falles, parlem de dos grans artistes José Garcia Tortosa «Vèrnia» i José Camarasa Gosálbes. Tindrem l’opinió d’Er Xexo i la problemàtica dels casals, i José M. Gómez, que parla de l’estat actual de les falles. Elsegüent recorregut el farem per la xarxa d’internet amb l’article de Javi Lara, i ens detindrem amb Ximo Sánchez amb l’article de la creació de les noves comissions a la ciutat. Altres articles són la recopilació d’uns textos sobre falles publicats durant la II República i veurem l’aspecte que conserva la sàtira dins de la història de les falles. El darrer apartat, Miscel•lània 2008, repassem els premis fallers xativins de l’any passat amb dades i fotografies. Gaudiu del fanzine i, sobretot, de les falles. 5

una imatge i vint lĂnies 7

ai, que em caic! Fotografia Jorge Sánchez i Tàpia Història Isabel Gosálbez i Baraza

àtiva, dissabte 15de març de 2008, sis de la vesprada, parc infantil al carrer de L’hort de l’Almúnia, escoltem la conversació:

Marieta Xe, ja era hora, que em tocara… pareixia que no arribava mai, vaja cua de xiquets, però ja estic ací, ale va, tira-li, però espai, espera que m’agarre fort, no vaja a caure. Sònia A veure si cau prompte i puge jo, ja ja ja!

Marieta Aiii, que caic, espaiet... Però ahí darrere que esteu fent, esteu muntant la falla? espereu que vaig…

Lourdes A què cau i es pega en la palmera!

Amèlia No et passes que és la fallereta. Lourdes Be doncs que es tire ja…

Marieta Sabeu què? Que vaig a baixar ja, que jo gaudisc més veient als fallers muntant la falla,… Ala pugeu ja, pesades!

el diari Història i Fotografia Jorge Sánchez i Tàpia

o, després de la pujadeta, anem a veure les notícies que venen en el diari, a veure a veure, ací comencen les notícies de les Falles de Xàtiva. A veure si en alguna foto ix algú que conega, foto de la junta, foto de la junta, foto de la junta, seran els únics que desfilen? Ai mare com esta el pati!, a veure en les altres pàgines. Mira la meua falla, a veure que diuen «Un segundo que sabe a primero». Un segon que sap a primer? Un segon es un segon i punt, i damunt el president diu que en el 2009 no hi haurà un altra falla como esta, ni al 2009, 2010, que llàstima, en les ganes que teníem, esperem que no tardem en tindre una falla com aquesta. Ja esta bé, vaig a continuar que no me dona temps. De lluny se sent una veu, — Xe, que ens anem! En aquell moment comencem el camí des de San Feliu fins a Sant Josep, uns prenen fotos, altres parlen i altres s’arreglen el vestuari. Quant comencem, serà l’última desfilada de l’any, en la qual honrem al nostre patró Sant Josep i que ens portarà fins a la casa consistorial, des d’on uns aniran a veure la mascletà i els altres a canviar-se i arreplegar els pollastres, que després de dinar va la supertraca.

— Va, que ja eixim—. I ara a esperar al pròxim any.

el barret mexicà Fotografia Jorge Sánchez i Tàpia Història Gemma Climent i Estrela

aia

Xe, ara que estic ací baix podria fer una becadeta. Estos mexicans si que saben, si… Es posen el barret (que més bé pareix un para-sol…) i no hi ha ningú que els veja la cara. Ale, a becar!

Sonia Tu! No pegues cabotades que no en posaré cap al lloc com no estigues queta. A vorer...ara!

Tània

Buff! Jo no se si seré capaç de posar-ne alguna al barret... en el sol que fa... Vaig anar calfant el braç no siga cosa que m’agafe rampa i vorem que faig.

Pepa

Ai Tania! Ja posada podries tirar tu totes les boletes, no? Es que jo no en veig dos a cavall d’un burro. Estic blava!!

Tània

Calla dona! Ni que fores un patufet!

Pepa

Xe que gracioseta! Si no m’ho dius no m’havia adonat! El que dic és que estic blava de fam i no veig ni les parets. I per cert? Alguna sap hui que dinem? A vorer si tenim sort i estan preparant-nos al casal una paelleta de faves i carxofes... o seran cassoles? Ai! Només de pensar-ho tinc la boca aigua...

Laia

Xiques!!! Deixeu-vos estar de romanços i concentreu-vos en el que feu, que si hem torneu a pegar una pilotada a la cara, la que no dinarà serè jo.

la falla de paper 15

“apoca crisi 2009” Esbós Pepe Castells Explicació Desamparados Samit i Gràcia

quest monument que hi ha plasmat al paper, ens reflecteix els problemes causats per la gran crisi que ens afecta i ens deixa sense poder viure amb tranquil·litat, ja que tot són ofegaments a l’hora de poder realitzar tot allò que necessites per a viure el dia a dia. Per tant hem volgut que la nostra falla de paper, critique alguns dels problemes que ens ha dut l’actual crisi, amb el lema «Apoca crisi 2009». Com vegem a la part central de la falla, tenim a un gran polític a la platja i passant-s’ho d’allò més bé i sense assabentar-se del que li bé damunt. Una grandíssima ona es el Tsunami que s’ha endut per davant totes les previsions, càlculs i il·lusions que la gent tenia, ja que s’han vist afectades la banca, l’industria, l’agricultura, els serveis... També s’ha tragat els nous rics de la jet-set, que per molt presumir, acaben com els demés. El tsunami -crisi ha vingut molt fort, pillant al polític absort sense treballar i amb vici.

Tant a la «bartola» els politics han estat, que el tsunami els ha tapat sense assabentar-se amb una «ola».

Per cert, que el de l’hamaca pareix un «sencristófol» —que no és el Sant—, sinó un tòfol sense crisi. La Comunitat Europea s’ha encabotat amb les festes valencianes, i com no les falles, prohibint la disparada de despertades, mascletades i coets. Es per això que d’ara en davant, tot allò que duga pólvora sols es podrà escoltar amb discos compactes i radiocassets. A Europa, els Diputats han fet el porquet, prohibint-nos el coet i deixant-nos bocabadats.

Ací vegem al «marrano» com si fos un bastard, fotent al petard donant-li per l’«ano».

La immigració també pateix la seua crisi, ja que han deixat vindre a tanta gent que ara no saben com llevar-se’ls de damunt. Aquest pobra gent que l’enganyaren, ho vengué tot per a vindre i ara que no hi ha feina tampoc té res per tornar a casa. Ací vegem un polític que està pensant —cosa rara—, i ha arribat a la conclusió d’emmagatzemar amb prestatgeries als immigrants per tindre’ls controlats i traure’ls quan algú els necessite. 17

A un panell de rica mel als immigrants han arreglat, per si algun empresari malvat el fa treballar fins traure-li la fel.

Ell segueix sent pobre és un home necessitat, i és que així l’han deixat tot el món, fins i tot el seu poble.

També tenim la crisi asmàtica, i no és perquè patisca asma, sinó que la gent està tant hipotecada que no sap per on eixir. Està amb l’aigua al coll i esper això que s’ofega, ja que arriba la fi del més i ha de pagar els rebuts i compres , veient que el sou no li arriba per a res. De vegades s’ha comprat sols per pur plaer, i ara es veuran al carrer doncs tot el món s’ha endeutat.

D’un temps a esta part deguem ser més prudents, que comprar sense miraments ens deixa el cul pelat.

El matrimoni està amb crisi també, quan els dos treballen — els que poden—, per poder pagar el que deuen, hi ha parella —no totes— que no es veuen fins el cap de setmana i de vegades ni això, ja que se’n van de festa cadascú a la seua. Després ve el que ve, els maltractaments i altres coses acabant amb la separació. Que bonic és festejar i dir, tinc novia, no cal tindre tanta «labia si després l’has de deixar.

Si et cases fes-ho convençut no siga que al final, t’isca tot tant mal I et quedes fet un mameluc.

També existeix la crisi de l’edat. És aquella que conforme passa el temps, es va perdent la força que es tenia abans. L’única crisi que no te solució, ja que és llei de vida. El que passa és, la natura es tant sàvia, que tot allò que perdem per l’edat, ens dona l’experiència necessària per a suplir-ho. Però la vitalitat encara que no vulgues es nota ja que, «Moraleja»

L’edat no perdona als vint, la botija dus penjà, i com ja no eres Maradona als quaranta la dus amb la ma.

De major no temptes a la sort faràs el ridícul pitjor Ja que el jove és més fort.

de festa flama foc fum falles 21

el sr. Rafael... Rafa Sanchis

empre m’ha semblat curiós, com tot el món faller, infantil i major, tant de la nostra comissió, com d’altres, sabíem com dirigir-se al senyor Rafael Cerdà i Grau. Resultava tan natural, que realment allò excepcional era escoltar: Rafael Cerdà. Sempre anava acompanyat per un «senyor», amb tot el seu mereixement. Potser, que les persones no es van relacionar amb ell, pensen siga tot un complit fàcil, o tal vegada carent de sentiments.

rar, tant l’economia com la imatge i reviscolar la comissió. Aquell grup de fallers estava encapçalat pel senyor Rafael, i com a objectiu aconseguit, fou ell mateix qui durant set anys va ser president de la comissió, donant bona mostra de la seua experiència fallera dins qualsevol àmbit. Sempre tenia una mirada, un gest, un somriure, o un consell per cada situació. Tots buscàvem de forma automàtica la seua aprovació. Era una persona tranquil·la, li agradava escoltar totes les opinions; però sempre en poques paraules calmava ànims si era precís, o ens ajudava a prendre decisions.

El senyor Rafael Cerdà i Grau va nàixer a la Pobla del Duc, l’any 1924. La família es trasllada a Xàtiva i comença la seua vida fallera l’any 1940 a la Plaça Enríquez, quan tenia 19 anys i encara es desfilava amb saragüells i a cavall.

Les comissions falleres depenen plenament del seu barri en una relació mútua i necessària, moltes vegades delicada i per això la tasca de mantenir una bona relació estava personificada en el senyor Rafael, conegut

La vida fallera dins la nostra comissió té els seus inicis en l’any 1979, després d’uns anys treballant amb un grup de fallers per millo23

El sr. Rafael, amb la seua filla Mila, a la Inauguració de l’Exposició del Ninot de 1981.

Sempre s’ha oferit a conduïr les carrosses any rere any, en aquest cas amb la furgoneta convertida (1985).

Junt Falleres Majors i membres de la Comissió abans de cremar la falla del 10é Aniversari (1988).

Durant els darrers anys tampoc va faltar amb la cita de les falles. Al carreró junt Pepe Sanchis (2004).

per tot el barri com una persona seriosa i afable, obrint les portes de les seves cases, indirectament, a la nostra comissió.

xador en el món faller, que ens fera sentir una família fallera, que comprenguérem els termes germanor i esperit faller; però sobre tot agrair-li que sempre estigués present. Ens ha deixat un gran home; però tots mantindrem el seu record lligat a l’estandard de la comissió, en cada acte faller, en cada nota musical. De segur tots tindrem present el seu esperit faller i pensarem donar les gràcies a un gran home, a un gran faller, a un gran amic, al SENYOR RAFAEL.

La veritat, i ho dic de tot cor, va ser tot un orgull compartir la meua vida fallera junt al senyor Rafael. I estic segur que parle en nom de tota la comissió, quan assegure que mai podrem agrair-li que ens transmetera la seua experiència fallera, que se sacrificara pel nostre barri, que fóra el nostre ambai-

El sr. Rafael va estar el primer faller de la comissiĂł vestir-se amb el vestit de saragĂźell (1998)

el sr. Rafael, un gran home, una gran persona Fabián Navarro i Pérez

ra fa més o menys un any un home molt conegut i volgut dintre del món faller ens deixà. Des d’aquell dia, la nostra comissió i les falles de Xàtiva en general, perdérem una part de la seua història, però des d’aquell dia els fallers que el coneguérem guanyarem un trosset més de la nostra identitat com a fallers.

Per circumstàncies personals, la meua família canvià de casa l’any 1978. M’imagine, que en aquella època, el fet de ser faller de la comissió del barri on vivies era el més normal, encara que darrere deixares amics i veïns que ja no anaven a compartir amb tu tots aquells actes, sopars, balls i jocs que tants anys gaudiren junts. Aquell any, passarem a formar part d’aquesta comissió. Un canvi que tal vegada per a un adult, no representava cap problema, però que per a un xiquet de huit anys, introvertit i vergonyós, podria ser massa dur.

Gràcies a aquest home, a aquest faller, però sobre tot aquesta persona, jo hui puc escriure i contar-vos a través d’aquestes paraules, que el que puc entendre, el que puc saber, el que puc ensenyar del món de les falles, és en gran part a ell,… al senyor Rafael.

Era una comissió jove, que acabava de fundarse feia pocs anys, però en la qual hi havia molta gent en ganes de treballar, en ganes de fer coses i de gaudir de tot el que envoltava la festa fallera. Matrimonis amb els seus fills, molts joves, alguns dels quals eren nuvis, xiquets als qui els seus pares deixaven en el

Vaig a contar-ho en primera persona perquè així és com ho vaig viure, així és com ho crec i així és com ho pot pensar un faller de la meua edat que va tindre l’honor de compartir amb ell anys i anys de festa fallera. 27

El veiem presentant l’acte del berenar infantil, sent la seua neta, Arantxa Curbelo i Cerdà, la Fallera Major infantil i Fabian Navarro i Pérez, president infantil (1984).

El sr. Rafael durant l’homenatge a les Falleres Majors al 25 aniversari (2003).

Rebent el Socarrat de Brillants de mans de la Fallera Major de Xàtiva, Cristina Ibañez (1999).

casal com si estigueren a casa, tots estaven plenament identificats en la falla, en tot allò que s’organitzava o en tot allò que calia fer perquè així ho da el programa de festejos.

cremà, vaig conviure moltes dies, molts actes, moltes hores plenes d’anècdotes i moments a cada qual més important en el sentit que no deixava d’aprendre al costat del senyor Rafael. Anàrem on anàrem, estiguérem on estiguérem jo, que com he dit era molt introvertit, no em separava d’ell, intentava fixar-me en tot el que feia, en el que deia, i en donava compte que li tenien molt de respecte, que era escoltat i que on estava feia rotgle. Per alguna cosa seria...

De tota la gent major que hi havia, parle de major com puga ser el meu pare, hi havia un faller que a mi, des del dia que el vaig vorer, em va causar un gran respecte. Aquell home no era altre que el senyor Rafael. Al veure’l des del punt de vista d’un xiquet, l’ aspecte de persona seria, compromesa, de rictus dur, que s’enfadava moltes vegades en les reunions, era el que a mi em feia veure’l com un home inaccessible, com el qui veia a un mestre de l’escola al qui calia fer-li cas en tot moment. A mesura que anava fent-me major i tenint més coneixement, aquella inaccessibilitat anava tornant-se en confiança. Conforme anava coneixent-lo més, el que abans era per a mi un mestre, ara passava a ser un pare al qui li podies preguntar qualsevol cosa perquè de segur que et contestava i t’ajudava.

I a partir d’aquell any es quan, a mesura que anava fent-me major, agafant els hàbits del bon faller, formant-me per a heretar algun dia la responsabilitat de portar una comissió, en vaig donar compte de què la figura del senyor Rafael era molt important, significava el model a seguir. D’ell vaig aprendre molt: a ser responsable, a ser constant, a saber manar però al mateix temps escoltar, a saber representar la gent que confia amb tu, a ser gran però humil, a saber fins on pots arribar. Aquesta és la identitat que em va proporcionar el senyor Rafael. Un gran home, una gran persona, un model de president dels que ja no hi queden perquè, entre altres coses, açò ha canviat molt.

I així arribà l’any 1984. Aquell any vaig tindre la sort de ser president infantil de la meua comissió, però el més gran que potser em passà va ser que vaig tindre l’honor de compartir aquell càrrec amb el senyor Rafael, ja que ell era també el president de la falla Joan Ramón Jiménez. Sense dubte inoblidable tot el que vaig viure durant aquells mesos. Des del dia que vaig dir que si, fins el dia de la

Allà on estiga, allà on vaja, moltes gràcies de tot. Del president infantil més seriós que hi ha tingut (així es com em deia)

HISTORIAL FALLER DE RAFAEL CERDÀ GRAU Pobla del Duc (1924) – Xàtiva (2008) Recompenses 1991 Bunyol d’or amb fulles de Llorer 1991 Faller d’honor de les falles de Xàtiva 1999 Socarrat de Brillants 2001 Bunyol d’or amb fulles de Llorer i Brillants

Falla Joan Ramon Jiménez 1974 Vocal 1975-1976 Vicepresident 1979 – 1984 President 1985 Delegat de Loteries 1986 Vicepresident 1r 1987 President 1988 – 1991 Vicepresident 1r 1992 – 1997 Vicepresident 3r 1998 – 2008 President d’honor

Falla Plaça Enríquez Des de l’any 1940, sent quatre o cinc anys, amb 19 anys, quan es desfilava a cavall i en saragüells.

falles versus falles José Manuel Gómez i Pla

s de veres que d’uns anys cap a ací, es viu a les falles de Xàtiva una certa «apatia» en el moment de prendre certes decisions per a realitzar aquesta festa i parle perquè, al meu entendre, sé de que va el «tema».

em clar el que volíem portar endavant i si en altres pobles ja es feia, perquè no ací? Una vegada presentats, anàrem a parlar amb el nostre ajuntament per a vore de quina partida pressupostaria disposaríem. Ens donarem compte que amb eixos diners no se podrien fer moltes coses, i ací es on comença el que vull explicar.

Primerament volguera explicar-me de cara a tots vostès: fa uns anys, en concret deu o onze anys, entràrem a formar part de la JLF unes persones de una edat prou jove a encaminar per bon camí —crèiem nosaltres —esta festa. Jo recorde que, quan ens presentàrem en societat tothom deia: «Què Junta Local més jove!».

Es buscaren patrocinadors per a dur terme tot el que volíem fer. A més a més, a les comissions, se’ls indicà que ells també podien entrar en aquesta forma de treballar que portàvem endavant i no tardaríem a tindre resultats satisfactoris —però com tots sabem, les comissions som un poc reticents de prendre unes decisions com aquestes —.

El primer què férem va ser donar-nos a conèixer pels casals de tota Xàtiva i així saber de primera mà quines eren les necessitats de cada falla. La gent pensà al veure’ns: «Estos no duren ni dos telenotícies!». Però nosaltres tení-

Vos puc dir moltes coses que es crearen en no31

més uns mesos de vida, per exemple es creà una publicació fallera que es deia L’Aladroc, hi hagueren canvis importants al calendari de festeigs, com per exemple el campionat de futbet, el ral·li faller, les cavalcades, es donaren diners en metàl·lic per als guanyadors de les diferents seccions, es renovaren per complet els estatuts fallers per tal de donar-li més representativitat a les comissions falleres, l’elecció democràtica de les falleres majors de Xàtiva, etc.; la llista es prou llarga.

Les falles no es trobaran satisfetes quan vegen com els seus fallers i falleres s’esborren, tot per culpa de engrandir una festa en la qual van afegint-se més diners a eixos extres, més diners quan no n’hi han. Referint-me a la part social, tampoc es per a llançar les campanes al vol perquè la gent jove cada vegada és més reticent a apuntar-se de faller o fallera. Són tantes coses les que hui en dia tenen a mà i troben amb tanta facilitat, que per a ells, ser fallers, no estimula a mantindre aquesta festa viva. Es de veres que no tots els joves son així i no dic que siguen roïns, però les falles han d’aprendre que estem al segle XXI i es deuen integrar. Cal prendre mesures de tipus associatiu.

Després d’uns anys en els quals es mantingué, fins i tot es superà amb esforç tota aquesta tasca començada fa uns anys i que donà —baix els meu parèixer—bons resultats, entrem en una crisi de la qual li donem la culpa a això: a la crisi, i no ens adonem de que açò ja fa uns anys que es veia vindre i la veritat, és lamentable que, havent tingut eixes portes obertes, no les hàgem aprofitat.

Cridem tots junts a les portes, mirem noves formes de finançament, parlem amb patrocinadors i fer-los vore que invertir a les falles els pot ser rentable. La millor virtut que sempre han tingut les falles de Xàtiva ha sigut la constància. Vostès, dirigents de les falles, deuen ser constants. Els recorde que, fa alguns anys, aquesta festa vivia del cacau i dels tramussos, d’anar els diumenges a vendre rifa al camp de futbol, la beguda alcohòlica no era embotellada, sinó en garrafa, s’anava als sopars amb l’entrepà baix del braç i, crec que és aquesta la essència de la qual tots deuríem de tornar a veure. Jo no sé si temps passats foren millors, però els anys ens donen una perspectiva prou gran per a dir que, tal vegada, podria ser. No vull dir que les coses es feien millor o pitjor però es feien d’una altra manera i sobretot tots junts i així ens sentiríem satisfets del que cadascú ha portat a la seua comissió i deixar-se de mals rotllos que al cap i a la fi no duen res.

Sé que és difícil que ú o que uns ens mirem el melic, i en açò de les falles tenim prou part de culpa perquè les coses no estan fent-se bé. Jo, des d’aquestes línies demane que s’associem, que ens ajudem els uns als altres. Cal partir de la base de que tot costa molts diners, però si s’ajunten podran tindre una força descomunal. A més a més tot açò que escric sabem que es així. Vostès facen un compte, creuen que les presentacions, la pólvora, les flors, les xarangues, els fotògrafs, la gespa —el que puga i sinó la grava tant que m’agrada a mi—, les carrosses, l’arena, etc, una infinitat de coses, no s’abaratarán en els pressupostos de les comissions? Eixe crec que és el camí que fa uns anys es començà i que ara s’hauria de reprendre. Jo crec que els fallers ens hem complicat la vida per una festa de la qual es parteix de la premissa que s’ha de plantar un monument i assegurar una festa al casal, la resta son extres que s’han afegit al llarg dels anys i no se’ls posa remei.

No em queda res més que dir, sols recordarlos que la unió i la constància son la base fonamental per a que esta festa de la que molta gent viu continue endavant i que tots vostès gaudisquen de unes falles en unió i molta, molta felicitat.

insonoritzar o morir Er Xexo

a sentència està damunt la taula. O insonoritzem o morirem!!

problema. Avui en dia, els festers (fallers, moros, cristians, etc.) formem part del global d’elegits sense lleis. Per a nosaltres, no existeixen lleis. Els casals, les cabiles de moros i cristians i demés llocs elegits per tal de desenvolupar totes les activitats de les festes tradicionals, no tenen una llei específica per tal de legalitzar la nostra activitat. I tampoc hi tenen respecte al soroll. Ahí està el gran problema.

Fa uns quants anys, el soroll era una ésser totalment desconegut al món quotidià. Era un problema que existia però que tot el món el donava com normal, com allò que no tens mes remei amb el que conviure. Ara, el soroll s’ha convertit en un problema a l’ordre del dia, i del qual, la gent s’ha adonat que pot evitar-se. Des de l’aparició a l’any 2002 de la Llei del Soroll de la Generalitat Valenciana, i el corresponent Decret 266 de l’any 2004, la societat ha vist la llum i la solució legislativa a la que agafar-se per tal de combatre el problema del soroll. I així ho està fent.

Al llarg de la nostra història, hem utilitzat el nostre casal per a fer les barbaritats més inusuals. Hem fet sopars de falles, decorats, assajos... però també hem celebrat aniversaris, comunions, comiats de solters, i un fum d’activitats que al cap i a la fi, no tenen res a veure amb la festa, en el nostre cas, de les falles. Fins i tot, hem utilitzat l’interior dels nostres casals, com a

I arran de tot açò, hem entrat nosaltres, els fallers, a formar part d’aquest gran 35

punt de partida de les despertades de falles (almenys en la meua ho fèiem...)

en la lluita contra el soroll. A Gandia, per exemple, la comissió de la Falla Mosquit, quasi corregué el mateix destí que Espanyoleto, amb la diferència, que a aquestos tant sols els faltava certificar que tot el que havien fet era correcte. I per apurar, hem vaig haver de personar a la falla del meu amic Toni Martí, el dia 14 de Març, a les vuit del matí, per tal de dur a terme les mesures corresponents. El passat mes de novembre, a Aldaia, un jutge va ordenar el tancament immediat del casal de la falla Villarobledo fins que aquest no obtinguera la corresponent llicència d’activitat i mediambiental.

Per raons professionals, sé el que ha de suportar un veïnat, quant als baixos del seu edifici, s’instal·la una activitat sorollosa. Inclús en ma casa, jo he hagut de suportar les molèsties causades pel casal de la meua pròpia falla. He trobat moltíssims casos de nervis, insomni, cefalees, i fins i tot, agressions entre propietaris i veïns. I tot, pel soroll. La solució està clara: Insonoritzem el casal i així no molestarem al veïnat!! Correcte!! Ara bé el problema: D’on traguem els diners per dur a terme la insonorització? Avui en dia, ací està el problema. Però no és l’únic.

Però insonoritzar, no significa sempre, crear un «bunker». Insonoritzacions hi han de molts tipus (tantes, com de diners disposem). I els fallers, hem de tindre clar que una insonorització no ens val per a tot. És a dir, insonoritzar un local és condicionar-lo de tal forma que per a un cert nivell de soroll, no existisca molèstia ni en el veïnat ni en el carrer. Però per a un cert nivell de soroll, no per a tots. Condicionar un local per a què, per exemple, a un nivell de musica de 90 dB(A) no moleste, no significa, que si fiquem la musica a 100 dB(A), com està insonoritzat, no anem a molestar. No, això no es així. I com tot, quant més cara siga la insonorització, a més nivell podrem treballar.

Moltes falles, tenen el seu casal llogat, per la qual cosa, fer una inversió en ell, no és del tot lògic. Per la qual cosa, la inversió es veu augmentada en la compra i la seua posterior insonorització. I açò, en alguns casos, no és econòmicament suportable. Tenim els casos de les falles de Murta i del Passeig. Dues falles relativament joves, que han hagut d’emigrar a un polígon industrial per problemes de soroll. Un altra qüestió, és quan una comissió té en propietat el local. A Xàtiva, tenim casos totalment palpables. És el cas de la falla Espanyoleto. Després d’una sèrie de denúncies per part de la «seua» veïna, una sentència, ordenà el tancament imminent del seu cau. A l’any següent, per mig d’una ampliació de préstec bancari, afrontaren la seua insonorització, i avui en dia, són de les poques comissions a Xàtiva amb llicència.

Està clar que ja no ens serveix això de «xé, però si falles són dos dies». La situació actual de la societat ens obliga a adaptarnos, i entre aquestes obligacions, es troba el condicionament dels nostres casals. I ahí es quant be la part «denunciable» del tema. Evidentment, tots el fallers, voldríem tenir els nostres casals insonoritzats, i així respectar la convivència entre els nostres veïns i nosaltres. Però no és tan fàcil. Tenim en compte, que l’obra d’insonorització i posterior condicionament del nostre local, pot supondre un cost mitjà d’uns 50.000 euros, d’on els traguem?

A ella, la seguí la comissió de la falla de Sant Feliu. Aquestos, varen haver de realitzar, a més de les obres d’insonorització, les de canalització de tota la finca, ja que una vegada alçat tot el local, s’adonaren que l’edifici mancava d’elles. Però a Xàtiva, no som els únics immersos 37

Una cosa que la gent ha de tindre clar, és que les falles no som comerços, com pot serho un bar o un pub, i que per tant, els únics ingressos que nosaltres tenim, són els de les quotes que els nostres associats paguen religiosament tots els mesos. A més, els bancs, avui en dia, tampoc estan per la llavor de deixar diners a un ésser tant dispers, com una falla. Per tant la cosa no és fàcil.

econòmicament a suportar la despesa. I ací? Que passa ací a Xàtiva? Ací, el problema es que tant sols hi ha diners per a Fira. A Xàtiva, tot és fira, fira i més fira. I quant més deute de fira tenen, a l’any venint, més pressupost destinen. Nosaltres, desgraciadament, no tenim ajuda de cap tipus, i això, vullguem o no, pot significar a mig termini, la nostra mort.

A més, comptem amb la sempre inestimable ajuda econòmica que el nostre benvolgut ajuntament ens ofereix: RES! A ciutats com Gandia, per exemple, l’Ajuntament subvenciona part de la compra del casal, a més de subvencionar també part de les obres d’insonorització i condicionament.

Sí, la nostra mort. La nostra emigració a polígons industrials i el trasllat de la festa de les falles als extramurs de la ciutat. En resum, està clar que cal insonoritzar. No ens neguem. Però no tenim diners. I tampoc ningú que ens els deixe. I damunt, l’Ajuntament s’oblida de les falles i ni ens ajuda. Es un futur complicat. Així, que «Déu repartisca sort (i una miqueta de diners si pot ser)».

Fins i tot, a Aldaia, hi ha un Pla Acústic fet pel propi Ajuntament i que regula de forma interna els requisits de cadascuna de les falles de la ciutat, ajudant-les

un recorregut per la xarxa Javi Lara

Comencem amb la pàgina web de la Junta Central Fallera de València (www.fallas.com) on podem trobar les últimes notícies del que passa a les falles de València, informació sobre JCF, falleres majors, imatges de monuments i esbossos de les falles municipals i d’especial, enllaços amb les pàgines web de les comissions, federacions i associacions falleres de València, vídeos de TV falles, etc.

urant els darrers anys internet s’ha convertit en una ferramenta molt útil per a donar a conèixer la festa fallera. Mitjançant la xarxa podem trobar la història de les falles des dels seus inicis, informació sobre els esdeveniments fallers que es realitzen al llarg de l’any tant al cap i casal com a la resta de poblacions, informació sobre artistes fallers, comissions falleres, imatges dels monuments, o fins i tot, compartir punts de vista amb altra gent dins dels fòrums d’opinió.

També podem trobar més informació sobre les falles i la història de la festa de la resta de poblacions mitjançant les pàgines web de les seues respectives Juntes Locals. Jo destacaria les pàgines web de la Junta local fallera d’Alzira (www.falles-alzira.com), de la Federació de falles de Gandia (www.falles. org) o de la Junta local fallera de Cullera (www.fallescullera.com). També hi ha pàgines de varies juntes locals com Dénia, Borriana o

Hi ha molts portals i blogs a internet que parlen sobre les falles però la dificultat de mantindre actualitzada la informació fallera fan que molts d’ells passen a l’anonimat o es queden ràpidament obsolets. A continuació faré un xicotet recorregut per algunes de les pàgines web més rellevants del món faller. 41

www.actualidadfallera.es

www.distritofallas.com

www.estudisfallers.org

www.fallas.com

www.falles-alzira.com

www.falles.org

www.ciberfallas.com

www.falles.mforo.com

Tavernes de la Valldigna entre altres. La Junta local fallera de Xàtiva va promoure una pàgina web a través de l’Ajuntament durant el passat exercici però a data hui finals de gener de 2009 s’ha quedat totalment desactualitzada i sense apenes cap contingut útil (www.ayto-xativa.es/falles).

la pàgina de Distrito Fallas per Candreu (www.distritofallas.com), Món faller (www. monfaller.com) i sobretot Ciber Fallas (www. ciberfallas.com) on podem trobar les notícies actualitzades per les pròpies comissions falleres que anuncien els seus actes, reportatges, imatges o informació entre altra de les fogueres d’Alacant. Aquest portal de Ciber Fallas també va ser famós pel seu fòrum d’opinió però per culpa de la mala utilització i les disputes que es feien entre un grup reduït d’usuaris van provocar que suprimiren aquesta secció a l’any 2006, eliminant amb ella molta informació fallera escrita i visual inclòs un apartat que parlava de les falles a Xàtiva.

Una de les pàgines més interessants per les dades que publiquen sobre els artistes fallers és el portal del Gremi d’Artistes Fallers (www.gremiodeartistasfalleros.com). En ella podem trobar el currículum de cadascun dels agremiats amb imatges dels seus treballs, notícies del gremi, museu faller i les imatges dels primers premis dels monuments des de 1902 i de la plaça de l’ajuntament de València. Aquesta pàgina és de gran ajuda per aquelles comissions que busquen artista faller a correcuita quan va aproximant-se l’estiu...

Actualment es troben en funcionament diferents fòrums fallers d’opinió a la xarxa però vaig a destacar dos d’ells, el fòrum d’Alfoc i el fòrum Faller Independent. Al fòrum d’Alfoc (www.alfoc.mforos.com) destaca sobretot per l’impressionant apartat de l’àlbum de repte fotogràfic, on s’han recollit les imatges de tots els monuments fallers plantats a València durant els darrers anys i també, per la informació que aporten els usuaris en l’apartat del parot.

Un dels artistes Xativins que té el seu propi portal d’internet és Xavier Herrero on ens mostra amb un bon disseny gràfic de la pàgina web els seus treballs realitzats (www. xavierdimensions.com).

Al Fòrum Faller Independent (www.falles. mforos.com) destaca per la gran diversitat d’opinions, imatges, debats o informació que podem extraure (monuments, actes, indumentària, etc.) tant de la ciutat de València com de tota la resta de poblacions valencianes que celebrem la festa fallera. En aquest fòrum trobem l’apartat de falles a la Costera on hi ha diveros temes que parlen sobre les falles a Xàtiva amb moltes opinions interessants, altres que per a mi podrien classificar-les com del «tomate» i altres opinions més denigrants que es troben molt prop de l’insult.

Altre dels portals a destacar és la pàgina web de l’Associació d’Estudis Fallers (www. estudisfallers.org). En ella podem trobar el treball realitzat per historiadors, documentalistes o escriptors sobre la història de les falles. Apareixen diferents articles històrics, i una recopilació sobre llibres i publicacions d’escrits fallers. Sobre les publicacions de falles trobem els portals de les revistes falleres, la que més destacaria és Actualidad Fallera (www. actualidadfallera.com) publicació mensual amb reportatges i novetats del món faller i un altra de les revistes amb el seu blog és Cendra (www.totcendra.blogspot.com).

Jo no sóc qui, ni vull interferir en les opinions de ningú, cadascú pensa el que vol i és lliure d’expressar-se però hi ha formes i formes de dir les coses, i molta gent que apareix als fòrums s’amaga darrere del seu pseudònim per a faltar el respecte o inclús insultar a la gent sense tindre el cal tindre per donar la cara i expressar-se amb

També podem veure els portals de falles que porten uns quants anys mantenint-nos informats sobre tots els esdeveniments fallers que es produeixen al llarg de l’any. Destaquen 43

www.gremiodeartistasfalleros.com

www.ayto-xativa.es/falles

www.falladelcarme.com

www.abumasaifa.spaces.live.com

www.fallabenlloch.es

www.fallajrj.com

www.blaibellver.blogspot.com

www.xavierdimesions.com

arguments. Des de la meua xicoteta experiència, gracies als fòrums he conegut a molta gent malalta de falles, a grans artistes fallers, he optés molta informació i vist coses que si no hagueren aparegut als fòrums no les coneixeria però també m’he trobat, desgraciadament, gent que amb els seus comentaris no aporten res, si no tot lo contrari, destrueixen la nostra festa.

comissions de Xàtiva, actualment hi ha molt poques comissions que tenen un portal a internet i animaria a totes elles, inclòs a la Junta Local Fallera, que utilitzaren aquesta ferramenta per difondre la història de la nostra festa. Finalitze aquest escrit amb les direccions de varies pàgines web falleres que vos poden interessar.

M’agradaria acabar aquest recorregut per la xarxa parlant de les pàgines web de les

Adéu i un abraçada d’un «moltninot» de les falles.

PORTALS FALLERS D’INTERNET XATIVINS www.ayto-xativa.es/falles www.falladelcarme.com www.abumasaifa.spaces.live.com www.fallabenlloch.es www.fallajrj.com www.xavierdimesions.com www.blaibellver.blogspot.com

Pàgina de la Junta Local Fallera de Xàtiva Falla Verge del Carme Falla Abu Masaifa Falla Benlloch-Alexandre VÍ Falla Joan Ramon Jiménez Pàgina de l’artista Faller Xavier Herrero Blog d’un gran faller xativí

PÀGINES WEB DE FALLES A INTERNET www.fallas.com Junta Central Fallera www.falles.org Federació de falles de Gandia www.falles-alzira.com Junta Local Fallera d’Alzira www.fallesdenia.com Junta Local Fallera de Dénia www.fallescullera.com Junta Local Fallera de Cullera www.fallesdeburriana.com Junta Local Fallera de Borriana www.fallestavernes.com Junta Local Fallera de Tavernes de la Valldigna www.juntafalleradesagunt.com Junta Local Fallera de Sagunt www.federacionfallasdespecial.com (FE) Federació Falles d’Especial de València www.asociacionfallasdeespecial.com (AFE) Associació Falles d’Especial de València www.gremiodeartistasfalleros.com Gremi d’Artesans Fallers www.estudisfallers.org Associació d’Estudis Fallers www.actualidadfallera.es Revista Actualitad Fallera www.totcendra.blogspot.com Revista Cendra www.malaltdefalles.blogspot.com Blog de malalt de falles www.distritofallas.com Portal de falles www.ciberfallas.com Portal de falles www.monfaller.com Portal de falles www.fotosfallas.com Fotos de les falles de València www.alfoc.mforos.com Fòrum Alfoc www.falles.mforo.com Fòrum Faller Independent www.totesfesta.com Fòrum Tot és festa www.musicayfallas.com Emissora de ràdio on existeix un fòrum faller www.fallasfromvalencia.com Portal Faller turístic www.fogueres.net Portal de les Fogueres d’Alacant www.hogueras.org Federació Fogueres d’Alacant www.actualidadhogueras.es Revista Actualitat Hogueras 45

falla Albereda Jaume I (1982-1986) Ximo Sánchez i Pérez

ren temps de canvi i, possiblement, els fundadors de la falla Jaume I pensaren i pretengueren que aquest canvi també poguera arribar a les falles.

Fallera de Xàtiva. Probablement, aquestes dues causes foren les impulsores del rebuig d’una part del col·lectiu faller al naixement de la nova comissió, perquè suposava repartir el pastís econòmic en una part més, i no pensem amb la situació actual on les aportacions veïnals són pràcticament nul· les, puix abans eren importants. Però no és desgavellat pensar que darrere d’aquest refús també estaven altres motius de tipus social, noves idees que incomodaven un col· lectiu rígid i ranci dominat per forces molt conservadores a l’ús de l’època. Renovació, normalització lingüística o culturització de la festa, tot açò, junt a l’afer de les banderes, molestaven l’estat de calma i estabilitat convencional de l’estament faller.

Era l’any 1981, havia fracassat la intenció de colp d’estat del 23F i s’havien cremat les falles quan va començar a prendre forma la comissió de la falla Jaume I. Res més fàcil que crear una nova comissió: ajuntar-se un grup de persones i voler fer falla. El problema sorgeix quan es presenta la sol·licitud a la Junta Local Fallera per pertànyer al col· lectiu i altres comissions limítrofes s’oposen a la seua constitució per algunes de les seues pretensions, com el barri d’influència i l’emplaçament del monument de la nova comissió fallera; oposició recolzada pel reglament faller de la Junta Central Fallera de València a la qual pertanyia la Junta Local

Tot progressava al País: el Congrés dels Diputats havia aprovat el projecte de llei del 47

Autorització de la comissio de la falla Jaume I, però sense ubicació i coberta dels llibrets de falla de la comissió de Jaume I, dels anys 1982 i 1986.

divorci, havia tornat el Guernica i s’havia presentat al Congrés el projecte d’Estatut d’Autonomia de València. I en aquest ambient d’aire nou, va sorgir el conflicte! Les postures estaven confrontades i molt rígides per ambdues parts i la Junta Local Fallera, amb data 9 de desembre de 1981, va presentar una denúncia dirigida a l’alcalde de la ciutat contra la Falla Jaume I per no estar legalitzada ni per aquest ens ni per la Junta Central Fallera, sol·licitant la prohibició de l’activitat fallera de l’esmentada comissió, emparant-se en la falta de voluntat d’arribar a un acord per part de la comissió de la Falla Jaume I.

ven d’haver-hi divergències, com la que va ocórrer en la Presentació de les Falleres Majors de la Falla Jaume I de l’any 1985. En aquesta, les falleres de la comissió no portaven la banda amb la senyera amb franja blava i es va acordar en la reunió de presidents de data 12 de març, segons regulava el reglament faller, que en els actes oficials programats per la JLF, «les falleres que no porten com a banda la senyera regional seran retirades de l’acte». Tampoc mai deixaren de reivindicar un nou reglament faller propi que es dilatava en el temps. En aquesta situació, l’existència de la comissió va ser efímera, però deixà algunes senyals d’allò que volia aconseguir, com es pot comprovar als seus llibres amb escrits de Joan Fuster, Sanchis Guarner, Pérez Contel, Joan Monleón, Lluís El Sifoner, Ferran Belda, Ximo Corts, Joan Ramos, Vicent Andrés Estellés, Melchor Peropadre o Vicent Soriano. Així mateix, reproduïren el primer llibre de falles de Xàtiva, La creu del matrimoni de Blai Bellver, i aconseguiren el primer premi del llibre l’exercici 1984/85.

Tanmateix, la mediació de l’alcaldia va fer que s’imposara el sentit comú i la falla es va plantar, però a la Placeta de la Zona, lloc diferent del sol·licitat. I no va ser fins l’any següent quan el monument faller es plantà en el creuer Albereda Jaume I amb la Baixada de l’Estació, com s’havia sol·licitat en un principi. El Ple del Congrés aprova el projecte d’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, el PSOE guanya les primeres eleccions per majoria absoluta i s’aprova la jornada laboral de 40 hores setmanals. Seguíem millorant en l’estat de benestar per costat, però les relacions falleres entre les parts, encara que acceptades per tots, no deixa-

Era l’any 1986, s’ingressa en la Comunitat Econòmica Europea, entra en vigor l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA), ix el «SÍ» al referèndum sobre la permanència d’Espanya en l’OTAN i, igual que vingueren, se n’anaren amb la segona majoria absoluta del PSOE.

Bibliografia Consultada Llibre d'actes de la JLF anys 1984-1986. Cens faller de la Comissió de la Falla Jaume I per a l’exercici 1982. La Veu de Xàtiva. 15 de desembre 1981. 49

el setmanari català MIRADOR i les falles a la II República Rafa Tortosa i Garcia

mb l’arribada del primer tren faller el 1927 i la consolidació de les falles com a la primera festa de la ciutat de València, la festa es transforma en un focus d’atracció turística. Va significar el llançament exterior de la festa atès que calia atraure al turista amb una bona oferta creant-se així la setmana fallera. Tot açò fa que es parle de les falles als distints periòdics i revistes de la geografia de l’Estat Espanyol. Un clar exemple va estar al setmanari català MIRADOR, setmanari de literatura, art i política, editat entre els anys 1929 i 1937. Els textos van estar escrits pel valencià Enric Soler i Godes i per Andreu A. Artis.

més curta, ja que va ser requisada per les forces polítiques que havien aconseguit el control de la situació en aquell moment. En aquest cas, es va confiscar la capçalera ja que Mirador no tenia infraestructures. Va continuar editant-se fins juny de1937 on va desaparèixer definitivament. Mirador va ser fundat per Amadeu Hurtado, advocat i polític, qui fou diputat en diverses ocasions i conseller sense cartera en el primer Govern Macià de la Generalitat de Catalunya. El primer director de la publicació va ser Manuel Brunet, un periodista de llarga trajectòria que va continuar després en el setmanari Destino. Després agafà la cadira de director Just Cabot, sent aquest càrrec el de major rellevància en la seua tasca com a periodista.

El Setmanari Mirador Mirador es va publicar a Barcelona entre 1929 i 1937, en dues etapes. La primera fou entre el gener de 1929 i l’agost de 1936. La segona va ser

Pels 424 números de Mirador van passar periodistes molt coneguts, com Josep Maria 51

19 DE MARÇ A VALÈNCIA

Les falles de Sant Josep Elogi de les falles Falles de Sant Josep. Fira d’art popular, humorisme sa, caricatura de la vida. Festa profana de foc i d’amor, que crema entre cridòria de quitxalla, soroll de música, dolçor de bunyol, olor de pólvora i espetecs de traca, totes les vanitats dels homes, els fets gloriosos, els enredos del veïnat, les sories de comares i alcavotes, les martingales polítiques, els fets populars, els líos de familia, les porqueries de cambra, el cornut del barri, els pollos albercocs i senyoretes del quiero y no puedo. És el monument de fusta, cartó, paper i percalina que el poble aixeca per breu temps en honor d’un home, un fet o una escena popular. Es l’humor sa i alegre al servei de l’art. És la immortalitat breu del sabater, de donya Romanços, del polític, del marit escarnit, d’un costum vulgar. És l’al·legoria picant o còmica de fina intenció. Com

es fa una falla

Encara es pot dir que crema la falla, quan la Comissió es reuneix amb els veïns per nomenar als caporals que s’han d’encarregar de la tasca, durant tot l’any, per a la futura festa. S’aclareixen comptes: tant de la falla entre escultor, pintor, fuster, etc.; tant de la música; tant de traques i coets; tant del llibret; tant de les tortades repartides als veïns; tant de la borrasca de la Comissió, i no falta ni sobra mai ni una pesseta, el compte surt mes rodó que un sedàs. La nova Comissió de veïns nomenada es posa a treballar, es vota President, Secretari, Cobrador, Tresorer i vocals; van visitant un per un a tots els habitants del barrí, per veure si es volen apuntar per a la falla pròxima i en quina quantitat estan disposats a ajudar. Llavors recompte: tants veïns a tant cada u, tant —hi ha qui s’apunta de deu cèntims, altres dos rals, algun a pesseta — ja saben

doncs poc méss o menys — sempre hi ha qui es cansa de pagar i demana que l’esborrin — dels quartos que disposaran al capdavall per a fer front a totes les despeses. Per mitant febrer la quitxalla surt al carrer arrossegant estores i demanant mobles vells i trencats, caixons i trastos per a cremar a la falla. A mida que s’acosta març la Comissió es reuneix més sovint, cal anar pensant se-riosament, les disputes i les baralles es succeeixen, es parla de falla pertot arreu, a l’estanc, als queviures, al pis; per fi a casa del secretari després de crits i avalots es pren un acord definitiu, sabent dels quartos de què disposen. El llibret de l’explicació el farà l’estanquer, ja que el poeta que el féu l’any passat els va estafar; la música s’ha compromès a venir pel mateix preu; de fer la falla s’encarreguen el marbrista, el fuster i un de la Comissió que entén quelcom d’escultura; tants diners per a coets i traques, tant per als bescuits i el que sobra per a una bona paella al Vedat. El que ha de representar la falla és un secret; més de quatre del barri tremolen, hi ha qui ha promès que si l’arriben a posar de ninot, a gaiatades trenca el cap de l’autor. I arriba el dia 19 de març —la falla havia estat plantada aquella matinada —, traca, despertada, crits i soroll, l’èxit era escandalós, representava un simple assumptet del veïnat. Però a l’endemà hi havia qui es mudava de barri! Notes i comentaris al redós de les falles Les coses han canviat i ja no es fan com abans; ara tot s’ha pres amb més serietat, fins hi ha un Comité central fallero que s’encarrega de fer festejar i donar importància al costum que fou només popular. Els artistes fan monuments en comptes de falles i aquest any es plantaran la nit del 16 i es cremaran la nit del 19 de març. Hi ha tres dies, doncs, per poder veure-les, si no plou

com ja ha passat altres anys fent malbé la festa. Cada carrer o placa on hi ha falla elegeix una bellesa i d’entre totes elles es tria la miss Fallera. Any hi ha que a més a més de les clàssiques falles, despertà, replega, traques i engraellats, fan concerts de música, curses de gossos, partits de futbol, proves de natació, revetlles, toros, etc. *** Sobre l’origen de les falles, quasi res no se sap. En el primer document que trobem la paraula falla és en el llibre titulat Sotsobreria de Murs e Valls que es guarda en l’Arxiu Municipal de València i que diu: «Die sa-bati, Item, pagui a Thomàs Roig quaranta cinch sous per la falla que féu en la placa de la Seu, en la nit de Sent Donis.» Açò és, en 9 d’octubre de 1538, dia en què és celebrava el tercer Centenari de la Conquesta de València, i quelcom extraordinari seria per tal com fou un dels números del programa de festes. Hi ha en l’Arxiu de la Seu el Llibre de les Antiguitats escrit pel sotescolà de llavors, testimoni presencial dels actes que en València es varen fer amb motiu de la naixença de l’infant En Carles, fill del príncep En Felip i Na Maria de Portugal, que els dies 18 i 19 de juliol de 1545 diumenge i dilluns per la nit «posaren en la placa de la Seu tres falles amb unes bigues, i al capdamunt posaren una bota, la qual estaba plena de llenya». Res d’estrany no seria, doncs, que les falles d’avui fossin una continuació perfeccionada de les abans esmentades. *** El llibret de la falla és d’una importància grandiosa i tan unida va una cosa a l’altra que no és possible l’existència d’una sola. La falla no és completa sense llibret. Tot llibret té de setze a trenta dues pàgines

Article publicat al setmanari Mirador, número 214, el 9 de març de 1933 per Enric Soler i Godes (continua als següents fulls pars). 52

de Sagarra —hi tenia una columna setmanal, «L’Aperitiu », que després es va recollir en llibre— , Sebastià Gasch, Rafael Tasis, Josep Palau, Joan Cortés i Vidal i, amb intervencions més puntuals i no tan extenses, altres personatges destacats de la literatura i del periodisme. Per exemple, Mercè Rodoreda, que hi publica algunes entrevistes, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que signa articles i reportatges, Joan Teixidor, Ignasi Agustí o Martí de Riquer, aquest principalment amb articles de divulgació sobre la història de la literatura.

Pel que respecta a les qüestions de cultura, el discurs s’orienta cap a la defensa de productes culturals autòctons, lògicament en els camps en què hi ha producció. En altres camps, com la literatura o el teatre, és on aquesta defensa de la producció autòctona és més intensa. En aquest sentit, es fa un ús curiós del criteri lingüístic. Hi ha una discriminació lingüística molt clara sobretot en teatre. Les obres que s’estrenen en català a Barcelona són objecte de seguiment, mentre que al teatre comercial estrenat en castellà només se li fa algun tipus de cas molt puntualment. En canvi, en el cinema aquest criteri no s’aplica ja que si s’apliqués, senzillament ja no hi hauria informació del cinema perquè tot s’estrenava intertitulat —els rètols de les pel·lícules mudes— o doblat en castellà.

Mirador adapta un model inspirat en revistes franceses d’aquell moment que, traslladat al context català del moment, es caracteritza per fugir del doctrinarisme i pel propòsit molt ferm i anunciat clarament de contribuir a la millora de la societat general. És un model d’orientació cultural, perquè l’accent es posa molt en aquest àmbit en el cas de Mirador, però també política i social. I encara que es subtitula «de Literatura, Art i Política», en realitat el que més tracta són temes de societat en un sentit ampli.

En el terreny de les arts plàstiques es tracta amb igual atenció les últimes coses que estan fent Dalí, Picasso o Miró que els pintors de les generacions anteriors —per exemple modernistes, com Rusiñol o Casas— que encara estan en actiu. En el cas de les arts escèniques se segueix tant el teatre convencional com la dansa, el flamenc, el circ.

El contingut del setmanari es divideix en uns apartats bastant clars deixant la portada i la següent pàgina a plasmar la informació política i després en cadascuna de les pàgines parla de les lletres, del teatre, de cinema i discos, i de les arts fent ressò de totes les arts existents. Una altra particularitat de Mirador és l’interès per anar més enllà del límit que suposen les seves pàgines, cosa que s’aconsegueix amb l’organització d’una sèrie d’activitats extraperiodístiques. D’aquestes, que en general obtenen un cert ressò en el seu moment, les que han deixat una petjada més profunda són les «Sessions Mirador» de cinema, però n’hi ha d’altres, com ara concursos per votació popular, en algun moment amb un cert component irònic. Així, en plena dictadura de Primo de Rivera, organitzen una votació democràtica per escollir l’obra de teatre que més ha agradat al públic al llarg de la temporada. En un altre moment fan una petita experiència multimèdia consistent a fer un programa setmanal de ràdio basat en els continguts i els col·laboradors habituals de Mirador.

Mirador i les falles Són quatre les referències sobre les falles que s’han trobat dins d’aquest setmanari. La primera referència es produeix al número 214 amb data del 9 de març de 1933 titulat «19 de març a València, Les falles de Sant Josep» signat per Enric Soler i Godes. Aquest article en quatre columnes de la segona pàgina del setmanari pretén ser un Elogi de les falles on explica en diversos apartats com es fa una falla, notes i comentaris al redós de les falles, l’origen de les falles, el llibret de falla, evolució de les falles i finalitza amb una descripció en primera persona del que és un dinou de març. L’escrit va acompanyat de quatre esbossos de monuments fallers i el seu lema, que es deurien plantar aquell març de 1933. Estudiant el text deduïm que té un caràcter expositiu de les falles, narrant en tot moment 53

L’Autopista Madrid - València

— tamany 16.° — i en ell amb uns versos (?) més o menys intencionats s’explica el sentit de la falla i el que representa o posa en boca de cada ninot. Menys un que altre, fet per bon poeta —i no en manquen a València— els altres són d’una vulgaritat que mata, carents d’ortografia i sense cap ni peus. Perquè de tot hi hagi, el llibret de la falla que es plantà en la placeta de la Trinitat de Xàtiva l’any 1866 i que es titulava La creu del matrimoni, fou condemnat i prohibida la seva lectura per l’aleshores arquebisbe de València, Marià Barrio Fernández. Heus ací ara una petita mostra de literatura fallera, respectant l’ortografia en què ha estat escrita. Del llibret de la falla del Tossal, de l’any 1861, autor del qual fou Josep Bernat i Baldoví, era una burla a un fet del veïnat, al casament d’una jaia amb un jove que representava la falla: «Trauràs d’esta chulla als mossos hosos; si t’encapriches en ells pells; cuan la vista en ella claves babes; y al que la cofia li nugues arrugues; Però, en fi, arreglat com pugues, que hui no es acsió insensata que una agüela al altar dugues, ya que pots topar en plata: hosos, pells, babes i arrugues.»

Vejam ara les falles al pas dels anys. Fins l’any 1883 la festa de Sant Josep anava celebrant-se tranquil·la i abundosa — unes deu o quinze falles —, però l’Ajuntament, presidit pel batlle Josep M.ª Sales i Reig posà impostos i aquell any ja sols es plantaren quatre falles. En 1884-85-86 pels dits impostos no hi hagueren falles i en 1887 el mateix batlle desféu el mal rebaixant la quantitat imposada. L’any 1887 es crearen 27 falles; en 1888 en nombre paregut; 1889, poques; 1890, 18 (una d’aquestes, aixecada en el carrer d’En Pasqual i Genis, representava una ballarina i un conegut aristòcrata i fou desfeta abans d’hora «por un grupo de gente desconoci da»); en 1891, 12; 1892, 17; 1893, 21 (aquest any fou el primer que es cremaren les falles el dia 19, puix fins l’any abans es plantaven i cremaven el dia 18); en 1894, 16; 1895, 14 (comencen aquest any a tenir les falles un to artístic, essent premiada per primera volta per Lo Rat Penat i el Círcol de Belles Arts la plantada a la placa de la Pilota) ; en 1896 no hi hagué falles i prohibida la festa per l’autoritat militar a causa de l’estat de guerra en què estava la ciutat, per motiu del cèlebre míting de la Placa de Braus, organitzat per En Blasco Ibáñez, amb motiu de la guerra de Cuba. En 1897, 11; 1898 (paregut nombre); 1899 (id.); 1900, 19; 1901, 16; 1902 (paregut nombre, i primer any que l’Ajuntament dona premis en metàl·lic emportant-se el primer de 100 pessetes la falla de la placa de la Duana); en 1903, 16; 1904, 23 (primer any que Lo Rat Penat dona premis als millors llibrets, són premiats els poetes Cidón, Epila i Puig Torralba); en 1905, 14; 1906, 12; 1907, 19; 1908, 17; 1909, 9 (l’Ajuntament havia tret aquest any els premis); en 1910, 7 (torna l’Ajuntament a donar premis i s’emporta el primer, de 250 pessetes, la falla de la placa de la Pilota); en 1911, 18 ; 1912, 25 (dóna l’Ajuntament el primer premi a la falla de la placa de la Pilota, però el públic es decanta a favor de la de la plaça del Collado, al·lusiva a la cèlebre artista Margot). En 1913, 32; 1914, 30; 1915, 40; 1916, 32; 1917, 31; 1918, 29; 1919, 23; 1920, 25; 1921, 28; 1922, 27; 1923, 42; 1924, 45; 1925, 62; 1926, 51; 1927, 49; 1928, 63: 1929, 65; 1930, 70; 1931, 75 ; 1932, 79. Fixeu-vos com d’uns quants anys a ara, ha 54

Els set pecats capitals

crescut el nombre de falles que a cada festa es cremen, d’una manera ràpida, advertint que ja hi ha pobles que van copiant la festa. El 19 de març Dinou de març de la meva joventut. Allà a la matinada la Comissió sortia del cafetí; tot el barri en silenci; s’obrien unes portes i començaven a treure coses estranyes. Uns cops secs, uns adoquins en l’aire, unes barres plantades, unes martellades i de seguida un entaulat; a sota, panerots, borumballes, cadires rompudes, tot el que és vell i inútil. De tant en tant, trago i rialles ofegades; mentre uns anaven tapant l’entaulat amb una roba pintada, altres anaven col·locant al damunt les figures i altres gatifells en la forma que marcava el projecte. U estirava per ací, l’altre clavava allà, uns lluitaven per mantenir dret un ninot, més enllà es discutia i tots plegats treballaven amb una fe i una dèria meridionals. Es posaven els cinc sentits en l’obra, anava amb ella la dignitat de la Comissió i la fama del barri. I quan les primeres clarors començaven a recolzar-se a les canals dels terrats i als ràfecs de les teulades ja era tot acabat. Però aquest any —ja en fa alguns que es fa així— el 19 de març farà tres dies que hi són plantades les falles; ha perdut, doncs, la festa aquella emoció popular que tenia abans, però ha guanyat el comerç i la ciutat. A les sis del matí es fa la despertà, la música—d’Alfafar, Marxalenes, Benitandús —després de fer copeta i bunyol comença

el que és la festa de les falles així com els seus orígens, literats d’una forma rigorosa i científica amb tot tipus de detalls històrics però amb caràcter promocional, deixant per a la segona part de l’article una narració del que és el dia de falles comptant les bonances i diversions d’aquestes.

escrites sobre les falles enllaçant a la temàtica que es vol tractar com és la literatura de les falles. Introdueix la temàtica parlant-nos de què Bernat i Baldoví és el creador del llibret de falla dient que aquets són un veritable monument de l’enginy popular valencià. A l’escrit introdueix quartets del llibret de la falla de l’Almodí de 1885. A la meitat del text, Soler i Godes torna a l’origen de les falles dient-nos de l’aparició del primer ban de l’alcaldia referent al costum d’encendre fogueres en la vespra de Sant Josep de l’any 1887 amés de referenciar-nos l’origen en la concessió de premis als millors llibrets, parlant tot seguit d’aquests i de l’excomunió que va rebre per part de l’arquebisbe de València, el nostre Blai Bellver, escriptor popular de Xàtiva. Tota aquesta segona part de l’escrit descriu el que va passar amb el llibret de la Plaça de la Trinitat, de l’any 1866, fent incursions del text original d’aquest llibret. En resum, al tractarse d’un article sobre literatura fallera, l’autor exposa dades de l’origen d’aquesta amb textos d’aquesta i anècdotes patides la literatura popular.

Un any després, al número 268 de Mirador, del 22 de març de 1934, trobem la segona referència sobre falles. L’escrit, a tres columnes de la segona pàgina, es titula «Una treva, València entre falles i traques», realitzat per Andreu Avel·lí Artis i Tomàs (1908-2006), periodista i escriptor català que adoptà, per signar les sues col·laboracions després de la guerra civil, el pseudònim Sempronio. L’escrit pretén ser una crònica del que va ocórrer uns dies abans a la ciutat de València donant-li importància a la mescla entre la modernitat i el tipisme, és a dir, entre els grans edificis i les falles. Parla, que durant dos dies, els valencians han deixat de costat els problemes com la vaga de transports, de llum i ha presentat les millors cares així com que hi ha hagut menys gent que altres anys perquè alguns trens fallers han fallat. Narra la visita als monuments fallers i l’adquisició dels llibrets amés d’explicar la novetat de l’exposició del ninot. Als darrers paràgrafs l’autor descriu el que ha sigut l’experiència de les falles amb la visita de la ciutat i l’entrevista a la fallera major Amparin Albors. L’article es completa amb la fotografia de la fallera major, amb dedicatòria per al setmanari, i una fotografia d’una falla. En aquest cas, l’article en tot moment descriu la València fallera i urbana de principis del trenta amb totes les seues virtuts així com els problemes que tenen els ciutadans durant els dies de falles i la resta de l’any.

Hem deixat per a la fi, una publicitat apareguda el 14 de març de 1935, al número 317, on la línia de ferrocarrils oferia viatges d’anada i tornada a les Falles de València. Deia: F. C. MADRID, ZARAGOZA Y ALICANTE FALLES DE VALÈNCIA Bitllets especials en 3.ª classe: dia 18 sortida Barcelona a les 21’53 dia 20 sortida València a les 22’30 Preu dels bitllets: 25’40 Bitllets especial de les tres classes, vàlids des del 16, anada, fins al 21 tornada. 84,40 en 1.ª, 58’20 en 2.ª i 40,80 en 3.ª Amb els de 1.ª i 3.ª podran utilitzar-se els expressos.

Hem d’anar a l’apartat «Les Lletres» del número 370 del 19 de març de 1936, per trobar la tercera de les referències sobre la festa de les falles a aquest setmanari. Enric Soler i Godes titula «Literatura fallera» dins d’una col·lecció d’articles sobre La Renaixença a València. L’escrit comença parlant de les primeres referències

Mirador i Soler Godes Enric Soler i Godes, a banda de les dues referències anotades anteriorment, va publicar altres textos per al setmanari Mirador, sempre parlant d’assumptes sobre la seua terra implicant-se en major mesura amb la Llengua. 55

Escena a l’escullera

el seu galliner de notes, toca que tocaràs per tot el barri; s’obren portes i balcons sortint al defora cares lleganyoses, ulls mig clucs que lluiten amb la llum del dia, la quitxalla ja crida pel carrer. València es va fent una Babel moderna a mida que creix el dia. Carros, autos, camions, òmnibus i trens van descarregant a la ciutat gent i més gent amb una continuïtat que espanta. Tot són crits i sarabastall; els dels poblets van en colles, el menuts agafats dels pares troten tot el sant dia de falla en falla. Les bunyoleries escampen un fum marejant i la clàssica bunyolera vestida de llauradora valenciana té al davant sempre una mitja roda d’infants amb els ulls dilatats i la boca aigualosa. La gent riu i menja bunyols, a cada falla paronet i comentaris, amb aquell parlar mu sical i harmoniós —apitxat—. Els xiquets us ablaïxen l’oïda amb els seus crits: Deu cèntims val el llibret, en l’explicació de la falla. Altres anuncien els periòdics que porten detalls de totes les falles, itinerari per a recórrer-les i una selecció de treballs més o menys literaris: Pensat i fet, El Fallero, La Dansaina, El Bunyol, Les falles, El Tabalet, etc., i a més, per completar el quadro, tronadors, petards, piuletes, xafades i empentes. Això en cada falla ; aquell dia qui va a València s’ha de deixar el geni a casa, tot es pren per la bona i a poc a poc; hi ha carrer que per passar uns metres costa una hora. Per migdia es rebenten traques a totes les falles, i a la placa d’Emili Castellar s’amolla un engraellat que fa por; sembla un bombar-

deig; pels quatre costats de la ciutat s’ou un espetec atronador, i queda després una olor de pólvora suspesa en l’ambient. La vida i el tràfec no queden parats ni un segon, la gent dels pobles omple fondes, cafès, bars, bancs dels passeigs, etc., se’ls veu dinant drets, seguts a les voreres; es menja aquell dia com i el que es pot, tot està pres, atapeït i així fins a la matinada. A la tarda, com que ja se sap quina és la falla premiada, tota l’animació és allí; a les altres es veuen soldats, minyones, xiquets, algun foraster i algun entusiasmat que periòdic en mà segueix l’itinerari marcat com si es tractés d’un pelegrinatge o de complir un ritus. Tramvies i taxis van plens i encara arriben òmnibus i trens carregats de gent divertida que arriba amb ganes de soroll. Les falles premiades estan voltades d’una humanitat de tota mena: des del llaurador de brusa i mocador al cap fins el senyoràs; des del gitano que esquila rucs sota el pont de Serrans fins les niñas bien que enraonen castellà, passant per empleats, corporacions municipals que han vingut en colla, vidus, capellans, homes amb barba i dones, però, Déu meu, amb quina abundància!, dones de totes classes i per a tots els gustos. Tothom enraona, fa xistos i empenta; els xiquets del barri venen el llibret com el pa beneit i a un costat de la falla està clavat l’estendard del premi; la gent omple els balcons i porta a la cara la satisfacció de l’èxit, la Comissió no cap a la pell mentre l’autor està a punt de rebentar. Després de sopar tota València és al carrer; es veuen cares mústigues i gent que camina rebentada de trotar tot el dia. Hi ha animació a tot arreu, cada falla té el seu públic, però el forasters van a veure cremar les premiades. Per a tenir bon lloc s’ha d’anar-hi dues o tres hores abans i estar-se a peu dret aguantant un nombre incalculable de molèsties. Foc! De sobte, un espetec fereix la negra nit, s’apaguen els llums; hi ha una cridòria escandalosa, la traca rebenta per sobre els caps i llança a l’aire llums, soroll i fum que queda llarga estona surant abans d’esvair-se. La gent fuig i es repreta a les parets deixant una canal sota la traca que deixa caure un llagrimeig de llums que espurnegen pen56

L’abundància de fem en València

jades de la corda i fa la seva via carrer avall fins que arriba al darrer espetec —cantarella— que rebenta com una barrinada. Tothom crida: Foc!, Foc!, i la Comissió mulla amb benzina el baixos de la falla i en un moment altes flamarades la rodegen. Les empentes són ara més fortes que mai, la gent més propera a la falla es socarra, intenta fugir i no pot; és una lluita amunt i avall, hi ha crits i aldarulls, es recula a força de punys. De dalt a vall la falla és una foguera que a poc a poc anirà amainant de grandària i perdent vistositat; el públic inicia la retirada entre comentaris i badalls de cansament i son i per sobre la ciutat cau —de totes les falles— una pluja de cendra tènue, microscòpica, encara calenta... I quan sols queda un grapat de fustes amb flama, els quatre jovenalls del barri la botaran entre crits de joia, satisfets d’aquella diada i orgullosos de la seva facècia. Cendra A l’endemà de matí ja no queda res; un munt de cendra que l’airet de març farà desaparèixer carrer avall, com un dia el maleït vent de ponent arrossegà les nostres llibertats. I al bell mig de’, carrer restarà la taca negra del foc, com al mig de nostra vida de patriotes encara hi ha la taca negra d’un decret vergonyós que Felip V dicta i que encara viu. Nacionalistes valencians, per a quan eixa falla? Enric SOLER GODES

Cal destacar una sèrie d’articles sobre la Renaixença a València que començaren el 13 de setembre de 1934, al número 293. Per tal d’entendre el que Soler i Godes volia transmetre, hem reproduït l’inici d’aquest article:

Ortells i Sant Joan de Moró, on va exercir de mestre, publicant la revista Sembra, elaborada i impresa pels seus alumnes. Dins de la seua producció literària, cal destacar els llibres de poesies com El cel és blau, Bestioles i Cançons d’ahir i de demà. L’any 1990, edita la seua poesia completa, i l’any 2001 l’antologia de textos Enric Soler i Godes: l’escola i la cultura. Amés té publicats els següents llibres: Valencians a Mèxic (1953), Bio-bibliografia de Francesc Almela i Vives (1960), Els primers periòdics valencians (1960), Els valencians pintats per ells mateixos(1966), Notes d’un cronista(1970), Crònica del primer Congrés d’Història del País Valencià (1971), Llegir i escriure, beceroles valencianes (1974), Carlos Sarthou Carreres, bibliografia castellonense (1974), o Jaume I, 1276-1876, Primer Centenari del seu traspàs (1981).

L’aportació valenciana és modesta i humil. Volem donar una idea d’ella parlant primer de la pre-Renaixença i desprès de les primeres figures literàries, que en prosa, vers i teatre feren quelcom de positiu per a l’enlairament de la llengua: Llorente, Querol, Iranzo, Pizcueta, Bernat i Baldoví, Villarroya, Palanca, Bonilla, Escalante, etc. A aquest article titulat Col·loquis i romanç, li seguiren La renaixença literària a València (núm. 297, 18 d’octubre de 1934), Fran Lluís Galiana (núm. 305, 15 desembre de 1934), Un periòdic: «El Mole» (núm. 310, 24 de gener de 1935), Els periòdics: «La donsayna» (núm. 315, 28 de febrer de 1935), Els primers periòdics valencians (núm 332, 27 de juny de 1935), Joan Arolas (núm 353, 21 de novembre de 1935), Teodor Llorente (núm 361, 16 de gener de 1936) o l’esmentat Literatura fallera (núm. 370, 19 de març de 1936).

La Universitat de Jaume I de Castelló, compta amb una fundació que porta el seu nom, l’objectiu del qual és promoure les relacions entre la Universitat i altres nivells d’educació, i el foment de la investigació pedagògica.

Recordar que Enric Soler i Godes (Castelló, 1903 – València, 1993) va ser un important periodista i pedagog, col·laborant en un fum de diaris com ara El Mercantil Valenciano, Heraldo de Castellón i La Publicitat de Barcelona, Destino, El Camí, Las Provincias i, com no, Mirador. Va ser un dels que va signar les Normes de Castelló de 1932 i va presidir la secció de literatura de Lo Rat Penat.

Pel que respecta a les falles, Soler i Godes ha estat un important estudiós d’aquesta festa. De fet, va publicar el Calendari Faller (1953), Josep Bernat i Baldoví. Llibrets de Falla (1977) i Las Fallas de Valencia: 1849-1977 (1978). Però el més important va ser la seua aportació a la Historia de las Fallas (1990) escrivint diverses parts de l’obra com la teoria sobre l’origen de les falles, la literatura fallera (1850-1936) i la dimensió universal de les falles. Arran aquesta magnífica publicació, a partir de l’equip bàsic de redacció de la mateixa, es va constituir l’Associació d’Estudis Fallers (ADEF), la qual va estar presidida pel venerable Enric Soler i Godes. Anys més tard, després de la seua mort, l’ADEF va decidir dedicar-li el nom del premi al millor article de llibret de falla de la comarca de l’Horta, que anualment lliura aquesta associació.

Al seu treball pedagògic destaca la introducció dels mètodes de Célestin Freinet en els pobles de la província de Castelló, especialment en

Per la seua rellevància ens ha paregut oportú reproduir els textos publicats al setmanari Mirador, mantenint en tot moment el text original.

També hem trobat un article signat per Soler i Godes, al número 236 del 10 d’agost de 1933, on fa la crònica de la II Setmana Cultural Valenciana organitzada pel Centre d’Actuació Valencianista i patrocinada per l’Exc. Ajuntament de València, on narra que s’havien celebrat més de trenta actes relacionats amb la llengua i l’enaltiment del valencianisme.

UNA TREVA

València entre falles i traques València ha plantat les falles al peu dels gratacels. Aquesta barreja de modernitat i de tipisme, que és la característica essencial d’aquesta ciutat, en arribar Sant Josep es fa, molt més perceptible, molt més cridanera. Per dalt, el ciment auster; per baix, la coloraina de les falles. I davant de les lletres metàl·liques de les banques, els cordills de les traques, que en explotar ompliran l’aire de núvols artificials. I l’atmosfera està carregada, i no pas precisament de pólvora de traques. Si nosaltres ens proposéssim escriure un reportatge vibrant, ompliríem aquestes quartilles de paraules fortes i hi traslladaríem les inquietuds que alguns valencians han volgut encomanar-nos. S’ha fet la treva de Sant Josep. La setmana passada, l’ambient estava ple de presagis i malastrucs. No sabem si ha estat el ban de l’alcalde, el senyor Llambies, el que ha fet el miracle de demanar als valencians bona cara i optimisme en vistes als forasters que vindrien a admirar els costums populars que anidaron nuestros abuelos. Més o menys oficialment, hom respongué al senyor Llambies que la fam no admetia treves. Però Sant Josep ha fet el miracle. Per dos dies, Valencia ha presentat la millor de les cares, i han estat ajornats tots els conflictes greus —vaga de transports, de llum i força —, etc., que feia dies amenaçaven esclatar. Ara, mentre esclaten les traques i la multitud badoca s’amuntega al voltant de les falles, no hi ha altres vestigis del problema social i polític que aquestes lletres, matusseres pinzellades de negre, que als sòcols de tots els edificis apel·len als extremismes, proclamen actituds violentes i declamen profecies absurdes. Però sota el sol de primavera, qui es recorda de Casas Viejas, de la C.N.T. i que cal votar Valera? Fa bo passejar mandrosament per les voreres de la placa de Castelar, i intentar tirar al llarg dels carrers de Ribera i de Sant Vicenç Ferrer, on les taules dels bars t’obliguen a baixar de la vorera, mentre al vial els automòbils de totes les matricules espanyoles toquen insistentment els clàxons, i caminen

a pas de cargol, en aquest laberint que és la circulació valenciana, on els guàrdies són impotents per a regularitzar-la, mancats de vachierisme. I n’ha vingut de gent a Valencia! Diuen que d’altres anys n’hi havia molta més, puix han fallat alguns trens falleros. De Madrid, per exemple, no ha arribat una expedició tradicional i famosa, l’organitzada pel setmanari Gutiérrez i que presidia el dibuixant K-hito. Les preocupacions madrilenyes no han permès el viatge. Madrid, però, ha quedat bastant bé: el senyor Lerroux ha tramès tres ministres dels que té en el govern destinats precisament a enviar-los a les falles. La delegació ministerial ha vingut presidida pel senyor Cirilo del Río, un home alt i gros, amb eufòria a prova de totes les festes regionals. L’hem vist, dinant al restaurant les Arenes, al centre d’una taula llarga i tristament oficial, mentre a quatre metres, en una galeria de sobre el mar, dinaven en unes tauletes dones gracioses i senyors elegants, voltats d’una decoració blau cel trencada de flors. Hem seguit les falles. Les hem seguides amb un caminar lent, afegits a la llarga processó de badocs. Davant d’algunes d’elles, ens hem trencat el cap intentant treure l’entrellat d’aquella mà de simbolisme de cartó en pasta, i per a ajudar-nos, fins i tot hem adquirit els llibrets en vers que volen explicar el significat de cada una. ¿Casarse? ¡ Tango i més tango ! ¿ imene ? ¡ Una sardana ! ¿Boda? ¡ Un vals ! Res de nugar-se i molt de jobis de marca i vore la vida alegre i molt de juerga barata i que rebente Cupido i que ho pague aquell que caiga. Confessem, francament, que no sabem veure quina era la intenció dels constructors de la falla, i per què en l’angle d’aquesta, que hom ha titulat La lotería del amor, hi ha posat el senyor. Azaña, amb una cara de pomes agres i un gest de displicència que fa impressió. 58

El nostre company, el caricaturista i pe riodista Guasp, que com a natural del país ens fa de cornac per València, prou intentarà explicar-nos que aquestes falles simbolistes són una corrupció de les falles, i que les bones son les més simples, com ara aquest Miquelet que es trenca de riure, magnífica mostra d’humor popular, etc., etc. A la nit, però, nosaltres somiarem un seguici de monstres mal vestits, de sense feina i de lúgubres senyors de levita, que van voltant a poc a poc, com aquests ninots de les barraques de fira als quals hom intenta fer caure el bar,ret a cops de pilota. Bé és veritat que hi ha ninots menys tràgics. Cada any, dies abans de la plantà, tots els ninots són arrenglerats en una exposició. El públic vota quin és el millor ninot, digne d’ésser salvat de la crema. Enguany, els valencians es decidiren per una velleta que feia urna cara terrible de bona dona. El dilluns a la tarda, la velleta ha estat anada a cercar en comitiva i hom l’ha traslladada al museu del folklore, salvant-la de la mort entre les flames. El pueblo tiene también su corasoncito, malgrat l’estrèpit anarco-sindicalista. Com de costum, a l’hora de donar premi a les falles, hi ha hagut unes raons considerables. Es difícil conciliar sempre els parers; molt més difícil quan entre els elements de judici hi ha els orgulls de barri i els odis de carrer. La falla distingida amb el primer premi vol ridiculitzar aquest mercat de flors subterrani que fa tants anys s’està construint a la placa de Castelar. Pel costat de la falla, han desfilat innombrables crítics, discutint-la amb una ardència, que ha anat de poc que no caléssim foc al monument abans d’hora. Sortosament, a la placa de Sant Jaume, davant mateix de la falla, hi ha una certa escaleta d’una certa casa, dalt de la qual les discussions més violentes acaben ofegades en una dolça calma. Les bandes de música de tots els pobles de la rodalia han vingut a la capital, contractades per les juntes de les falles. Al migdia, precedides de les banderes i de les falleres respectives, han rodat pels carrers i han anat a saludar les autoritats. Pintoresc, aquest

exèrcit de virolats uniformes, vestits pels llauraors, que avui han abandonat el càvec pel trombó! Enllestida la feina, han abandonat els instruments i s’han passejat a grups per la ciutat, amb el mateix aire entre tímid i bon jan dels mariners desembarcats de les esquadres estrangeres. Posats a parlar de rivalitats, haurem de referir-nos a l’elecció de fallera major, l’efígie de la qual és esmenussada implacablement als aparadors de les fotografies del carrer de la Paz. Nosaltres l’hem coneguda en carn i os, en la paella tradicionalment famosa amb la qual el senyor Andreu Alfaro obsequia els seus amics i que té lloc en el pati de la seva casa del Grao. Volten la taula, decorada amb bells exemplars de Manises, artistes, periodistes i gent de notorietat valenciana. Al nostré costat, el senyor Vicenç Alfaro, el que fou el primer alcalde repúblicà de València, ens conta les divertides menudències de la política local. Ens assabentem del darrer i greu rumor que corre per València. Figurin-se els lectors que ara hom diu que el cadàver de Blasco Ibáñez no s’ha mogut de Menton. Hi ha qui afirma que només fou traslladada la caixa dels deu quintars de pes, però que no contenia les despulles! El rumor ha pres unes proporcions grandioses, fins al punt d’esdevenir veu pública. Els elements oficials que feren el viatge a França per a fer-se càrrec del cadàver han sortit al pas del rumor. Però en ésser qüestionats seriosament, s’han vist obligats a declarar que a Menton no veieren altra cosa que una caixa de zinc hermèticament closa... No és per descriure l’esverament que ha pres en l’ànim de molts valencians que en aquests moments es pregunten angoixats si totes aquelles imponents cerimònies fúnebres d’ara fa uns mesos no foren fetes sinó a honor d’un taüt completament buit! Hem quedat que havíem dinat amb la fallera major, la senyoreta Amparín Albors. Hi hem dinat, i fins i tot l’hem interrogada, encara que la majoria de vegades ens hagi respost el seu pare, magnífic tipus de papà de bellesa, xerraire i vigilant atent de l’horari. La senyoreta Albors, ensems que bella, intel· ligent i delicada, de bones a primeres ens ha fet pública manifestació de valencianisme i

ha afirmat que volia parlar en valencià. Però en aquella taula, no hi ha hagut manera d’encarrilar una conversa en aquesta Ilengua, puix insensiblement tothom se’n va a parlar en castellà. Recordant-ho, hem somrigut estona després quan en algunes parets hem llegit un rètol imperiós que deia «Parleu en valencià!». Tot plegat, ha fet que en saludar i en conversar uns breus moments, a Acció d’Art i a l’Associació de la Premsa, amb alguns joves intel·lectuals valencianistes, hàgim trobat en ells un deix acusadíssim de melangia. València!, València !... No poder-te treure del damunt !a tonada del mestre Padilla... De totes maneres, hem tingut per València uns moments d’enveja. Dos teatres cèntrics, el Novetats i el Nostre Teatre, tenen en llurs cartelleres obres valencianes. i no hem pogut entrar ni en l’un ni en l’altre, puix les localitats eren exhaurides. I hem pensat que temps a venir, potser quan València tingui un Estatut i una Generalitat, els seus diaris parlaran d’una crisi del teatre vernacle, i diran que ara eren feliços... Desitgem que els passi això, si és que s’han de vendré aquesta Filla de la portera que ara representen a canvi d’un Estatut. Per cert, que ens han contat que en la campanya pro-Estatut valencià es guanyà una gloria d’orador el senyor Bort, actual president de la Diputació valenciana. En un deis seus discursos, digué que quan tinguessin l’Estatut, que és una «Constitució en petit», organitzarien un Estat amb tots els ets i uts; que tindrien ministre d’Agricultura, de Foment, de Marina... En arribar ací, el senyor Bort digué: «Bé; m’he equivocat; no tindrem ministre de Marina! » Tornant als espectacles, direm que en aquestes festes el públic ho envaeix tot, en cara que les preferències siguin per als bous. La multitud va carrer de Ribera avall, vers la plaça. Toregen avui Lalanda, Ortega i La Serna. A la porta de l’hotel els esperen ja admiradors innombrables, reclutats entre aquesta tropa de cirabotes que assalta els clients de les terrasses dels bars, aquests mateixos cirabotes que veurem a la nit fer una atmosfera d’admiració i de triomf al voltant del famós torero còmic Llapissera, que descendeix del seu opulent Chrysler davant del cafè Balanzà, i distribueix mirades cordials als seus antics

companys d’ofici els cirabotes. La València d’avui té tota ella aquest aire de triomf, d’encimbellament popular i ràpid. El cor de la ciutat és a la mil una foguera elèctrica, i dintre els aparadors inundats de llum neden les corbates de qualitat, les joies de preu, els aparells americans de ràdio, les màquines fotogràfiques... Els bars i cafès no poden engolir la multitud i fins a la matinada no flaquejarà ni un instant la concurrència. Només que tombant un carrer, podríem passejar-nos per tota una altra ciutat, silen ciosa i imponent, poblada de vells casals, ciutat que en aquesta hora de la nit gairebé només és trepitjada pel sereno. Contrast valencià! Tot viu girat de cara a l’endemà, mentre l’ahir pugna en tot, com en les falles, per a no ésser enterrat definitivament. Un vespre hem anat a sopar al Club Nàutic. Per a anar-hi, hem hagut de travessar un pont, al cap del qual un home sortit de la caseta de fusta ens ha demanat deu cèntims de dret de pontatge. El Club Nàutic és un edifici d’una modernitat aguda i intel·ligent. Al costat d’una piscina, un bar, un dancing i un restaurant luxosos i imponents. En el vastíssim menjador, sopàvem nosaltres sols. Ens estranyàvem de la soledat del lloc. Un valencià que ens acompanyava ens digué : —Realment, potser el lloc és desproporcionat per València... I no amagava la seva inquietud. Dies abans, un negre, al hall, prenia els abrics de les mans dels clients. Ara, hom ja havia suprimit el negre... I el port estava desert i encalmat. Feia vuit dies que els obrers estaven en vaga, i la taronja i la ceba es feien malbé... I al Grao, víctimes de les commocions socials, feia ja dies que havien tancat llurs portes uns dancings populars, de mariners i de descarregadors del port. En l’únic que estava obert, els sorolls dels instruments de música grinyolaven estranyament en perforar el buit. I unes quantes dones esperaven, entre avorrides i conformades, els clients que no havien de venir... A un quilòmetre d’allí, els castissos corrien la pólvora al peu dels gratacels.

Article publicat al setmanari Mirador, número 268, el 22 de març de 1934 per Andreu A. Artis. 59

Andreu A. ARTIS

LA RENAIXENÇA A VALÈNCIA

Literatura fallera L’any 1538 — fa gairebé quatre segles — ja es registra el fet d’haver-se plantat una falla, primera vegada que s’anomena així, la vigília de Sant Josep. De l’any 1544 és la següent nota : «Falles a la placa de la Seu. Bótes plenes de llenya aguantades per bigues posades dretes.» Es coneix també la notícia que l’any 1580 es plantaren quatre falles. I existeix un gravat de falles de l’any 1599, amb la llegenda que València inicia aquest costum. El pas dels anys modificà la festa i de simples botes de llenya es féu un entaulat i a sobre es posaren uns ninots — pantalons i bates de dona— embotits de palla; a poc a poc aquests ninots, sense deixar d’ésser-ho, s’anaren polint, els feren cares de cartó o cera i fins vestits a mida. Al redós de les falles neix una mena de literatura popular i satírica que és una des troça. Enganxats als entaulats de la falla i a les parets dels cantons de la plaça on aquesta està plantada, posen al principi uns papers on hi ha els versos al·lusius al significat del que representa la falla; allí la musa popular es desfoga en corrandes, cançons, quintilles, dècimes, epigrames a vessar de malícia sorruda i xiroia que eren com una fiblada a les escenes o successos del veïnat, de la política i de l’administració local o del país. Però en 1855 un escriptor popular, Josep Bernat i Baldoví, crea el llibret de la falla, on va l’explicació i relació de tot el que conté aquesta. Els llibrets, que són anònims, són un veritable monument de l’enginy popular valencià, i escriptors tan famosos com Pasqual Pérez, Eduard Escalante i Constantí Llombart n’escriviren. En l’actualitat, un bon nombre de poetes valencians, en arribar Sant Josep, fan baixar del cel una estona la seva musa i li fan ficar el ñnas en els embolics del veïnat per saturar-se una mica de saba popular. En el primer llibret, escrit per Bernat i Baldoví en 1885 per a la falla de l’Almudí, trobem aquestes ratlles: En lo mig d’esta placeta, al costat de l’Almudí

ha cremat el poble huí el conill de Vicenteta; qu’en este món de Caifàs sempre ho paga qui no deu... «no sé si m’antenderás...», però al vendre, filla, el teu, pensa un poquet lo que fas. I espigolant per un llibret, copiem aquests versos : En un cafetí uns falleros discutixen sobre Déu, i per eixir-ne de dubtes li pregunta a I’amo u d’ells: —Que és Déu?— Mes quan tots aguarden una explicació de pes, calcula l’amo i contesta : —Qué es deu ? Catorze quinzets! La contemplació d’una falla que és un disbarat, li fa escriure al poeta: Un del carrer : —Quin desastre ! Un guasó : —Quina «hermosura»! Un veí: —Quanta frescura ! Un abonat : —Quin empastre ! Un artista : —Quin bunyol! Un porter : —Xe, s’han lluït! Un atre-. —Tot pal perol...! Una portera : —Encà vol ser fallero el meu marit! Hi ha a València qui té bones col·leccions de llibrets de falla, però de molts s’ha perdut el rastre. Un deis mes antics que he pogut trobar és el que tracta de l’Esplicació de la falla del carrer de la Correcheria, Añ i873. Valencia, Imprenta de Ayoldi. Salines, 16, i diu així : «Ya aplegá el añ 73: es añ designat per un profeta; el añ que había de apareiser per els Pirineos un home que tot hu sabia per arreglar posant cada cosa en el seu lloc; el añ en una paraula que España y darrere de ésta el mon sanser, seria convertit en un Parais Terrenal. Pero el home ya está ahí, la profesia s’ha cumplit en un principi. ¿Vindrá lo demés? Hen ductem.» Després nomena les 60

condicions dels personatges i no agradant-li al jurat, determinen, per unanimitat, cremarlo, «lo cual se posa en coneixement del públic per si vol presensiar el acte». I a tal declaració segueix una quarteta i un consell a les joves : ...el chagant, veus no més, Sapies que tot, és no res: Cartó, fusta y percalina, Aixina y no més aixina Se fien de la apariènsia Y aquell que no té consensia Vos pela com la gallina. El primer ban de l’alcaldia referent al costum d’encendre fogueres en la vespra de Sant Josep és de 1851, i la novetat de premiar el millor llibret, Festablí en 1887 el famós setmanari La Traca que fundà i dirigí Lluc Soler. Guanyà aquell any el premi el llibret de la falla del carrer de l’Ambaixador Vich, que representava Jaume l’Esquilaor, crítica de l’estàtua d’En Jaume el Conqueridor que hi ha al Parterre, obra de l’escultor català Agapit Vallmitjana; és l’autor del llibret el periodista valencià Josep M. Fambuena. L’any 1904 Lo Rat Penat començà a pre miar llibrets —concurs que encara perdu ra—, i n ‘han estat dels poetes Cidon, Epila i Puig Torralba. Però els llibrets de falla, això tan senzill i tan innocent, tenen ja una mica d’història.; fins un d’ells fou excomunicat per l’arquebisbe de València. M’explicaré: Blai Bellver fou un escriptor popular de Xàtiva, una segona edició de Bernat i Baldoví, però amb idees més avançades o més escandalós a manifestar-les ; tenia una llibreria i una impremta, escriví diverses obres, fundà diversos periòdics polítics i festius i és autor del famós llibret de falla del qual ara parlaré. L’any 1866 es planta una falla en la pla ceta de la Trinitat de Xàtiva. El llibret deia: La Creu del Matrimoni, representá en la falla de la placa de la Trinitat en l’Any 1866. Cuento fantástic, programa i descripció de les escenes que representa dita falla [vinyeta]. Este cuento

té la propietat d’adormir als chics y quisá també als grans. Però aquell que llixca en gana d’este cuento alguns versets, tindrà, com en la tersiana, impresions de calo-frets. Així mateix pots, lector, en este cuento bilingüe, encontrar a lo millor defectes de «lapsus lingüe». Xátiva: Imprenta y Librería de Blay Bellver. — 1866. Al darrera de la portada hi ha una nota prohibint la reimpressió i una quinteta on apareix el nom de l’autor: Per la carn y el abaecho que mesclat hia en el paper, respon de fet y per fer qui firma... com un barbecho, el impresor, Blay Bellver. Aquest llibret tenia 56 + 7 pagines en quart, escrit en prosa i vers, castellà i valencià, amb els següents títols: «Advertensies interesants. —Preámbul. — Cuento. —Descripsíó de nostre viache al infern. —Pro grama (descripsió de la falla). — Sementeri dels goletes. —La Creu del Matrimoni, exersisis que deu practicar tot home ans de probar el inmens pas d’esta creu, escrits pera visitar la falla de la plasa

«La Creu del Matrimoni» de la Trinitat en l’any 1866.» I perquè el lector tingui una idea de la classe de literatura que portava aquell llibret, en donem una de les poques mostres publicables: Y un retor frescot y entés, Qu’en intensió la més bona Ensenyaba á alguna dona El matrimoni lo qu’és. Aquesta mena de literatura va escamar molta gent, i el dia 13 de març del dit any es va rebre en el Palau un exemplar del llibret, i el bisbe, Mariano Barrio Fernández, el dona a llegir al «Sínodo de respetables personas»; ell només va llegir la part castellana, puix no

coneixia bé «el lemosin valenciano». L’arquebisque trobà en dit llibret «chistes y equívocos mal sonantes... zahiere, ridicu liza y alienta a la impureza, a la lascivia, sembrando la desconfianza para con la mujer y queriendo alejar del matrimonio...». El «Sínodo» trobà en La Creu del Matrimoni «palabras y escenas las más repugnantes que no pueden menos de ofender los oídos», i acabaren censurant-lo per «herético, impio, escandaloso, obsceno, inmoral, injurioso al matrimonio, al estado eclesiástico, al celibato y a las personas piadosas y timoratas». Féu seva la censura l’arquebisbe i en data 15 de març publicà en un suplement al Bole tín Oficial Eclesiástico la condemnació, que fou reproduïda per algun diari de la capital el dia 17. I com que es manà que el que tingues algun exemplar el lliurés al rector o confessor per a trametre’l a l’arquebisbe — per a ésser cremat—, avui dia són escassos els exemplars que queden d’aquest famós llibret. Es clar que nosaltres, en comptes dels ver sos de La Creu del Matrimoni, preferim el de qualsevol llibret carregat de bona intenció, d’humor i de valenciania, com aquests: En Bunyol naxqué ton pare, ta mare en Rafelbunyol: d’orige tan bunyolero sempre vas feta un ninot. Enric SOLER GODES

Article publicat al setmanari Mirador, número 370, el 19 de març de 1936 per Enric Soler Godes.

Bibliografia Consultada Ariño, A., «La falla turística», Historia de las Fallas, Levante-EMV, València, 1990, pp 165-183. Artis, A., «Una treva. València entre falles i traques», Mirador, número 268, Barcelona, 1934, p 2. Dipòsit Digital de Documents (UAB). http://ddd.uab.cat. Hernández Martí, G. M, «Los estudios falleros. El desarrollo de la investigación social sobre las fallas de Valencia», Anduli: Revista Andaluza de Ciencias Sociales, número 6, 2006, pp 93-114. Singla i Casellas, C., «Mirador (1929-1937). Un model de periòdic al servei d’una idea de país», Treballs de Comunicació, núm 19, Societat Catalana de Comunicació, 2005, pp 93-97. Soler i Godes, E., «La renaixença a València. Literatura fallera», Mirador, número 370, Barcelona, 1936, p 7. Soler i Godes, E., «19 de març a València. Les falles de Sant Josep», Mirador, número 214, Barcelona, 1933, p 2. 61

un artista en progresiva recuperació. José Garcia Tortosa, Vernia Juan Ignacio Pérez Giménez

es que José García Tortosa va morir, fa poc més de quaranta anys, han sigut diverses les ocasions en què s’ha recordat la seua figura. Articles publicats en premsa1 així com estudis inserits en determinats catàlegs d’exposició, llibres que atenen pròpiament als pintors xativins del segle XX i aquells que tracten la història de les falles de la nostra ciutat en algun moment han tingut per objecte donar a conèixer determinats aspectes de la biografia d’aquest polifacètic artista. Com els professors F. J. Pérez Rojas i J.L. Alcaide Delgado afirmen, Vernia hauria de ser recuperat per la historiografia de l’art valencià per tal de situar-

lo al lloc que mereix dins el món del cartell i la il·lustració, sobrepassant, sense dubte, els estrets límits locals o comarcals2. El present article pretén contribuir modestament en aquesta tasca de recuperació mitjançant una visió global de la seua trajectòria artística, posant atenció a l’extensa producció cartellística, però també a l’obra pictòrica i la creació de monuments fallers. Nascut el dia 26 de març de 19153 en el si d’una família de classe mitjana, dedicada al comerç, José Garcia inicià els seus estudis al col·legi

GARZÓ, A., «Xàtiva redescubre a Vernia», Levante, 23 d’agost de 2001. - Íbid. «El artista que dio color a la Fira», Levante – Especial Fira de Xàtiva, 11 d’agost de 2007. 2 PÉREZ ROJAS, F.J.-ALCAIDE DELGADO, J.L., Un segle de cartells de la Fira de Xàtiva 1889-2000, Ajuntament de Xàtiva, 2001. – Un siglo de carteles de la Feria de Xàtiva, València 2002. 3 CATALÀ, S.- MARTÍNEZ, R., Pintores de Xàtiva, vida y obra, Fomento Cultural CR, Xàtiva 2008, p. 265. 63

Cartell Guanyador

de les falles de XĂ tiva de 1936

oposición que se requieres…» demanà ser inclòs en les proves de selecció5. Tot pareix indicar que finalment fou adjudicatari d’aquesta beca per ampliar coneixements en la residència oficial de pintors de l’Alhambra, pensions que valencians de la talla de l’antellà Francisco Lozano, tan sols tres anys major que José García, també gaudiren.

Maristes d’Algemesí, on ben prompte pareix ser que començà a despuntar en la pràctica del dibuix, doncs segons Alfons Rovira aleshores retratà al carbonet a Josefa Ahuir Girbés4, qui sufragà amb el seu patrimoni la fundació d’aquest centre docent. Acabat aquest període continuà la formació en l’escola d’arts i oficis amb la intenció de preparar l’ingrés a l’Acadèmia de Belles Arts de San Carles de València, institució en la qual havien estudiat alguns dels artistes xativins de més renom, com Joaquín Tudela, Francisco Climent o Francisco Bolinches. Tantmateix, la majoria dels pintors del moment es formaren en les acadèmies particulars locals o s’iniciaren en la pintura mitjançant l’autodidactisme.

Poc després tornà a Xàtiva i, encara abans de la Guerra Civil, prendria contacte amb la realització de monuments fallers. De fet, seguint la informació aportada per Josep Sanchis, en 1936 guanyà el concurs d’esbossos de la falla de la plaça Emilio Castelar —la Bassa— que li permetria erigir el monument d’aquell exercici, que tenia per lema «La Cova Negra» i que obtingué el premi que l’Ateneu Popular concedia. En el mateix any encara plantaria una altra falla, la de la plaça de la República o Mercat, amb el lema «Ni en closes pot anar», en la qual, amb un fresc humor crític, donava compte dels problemes que afectaven les campanes i rellotge de la Seu. Per altra banda, tenim que en febrer es feu pública la decisió del jurat en referència al concurs de cartells anunciadors de la festa per aquell any de 1936, sent designat vencedor el titulat «Xàtiva en Flames»6, novament de José García, exemple primerenc de la seua vàlua per al món del cartell. En aquest veiem que encara no signa amb el sobrenom «Vernia», prés del negoci familiar, sinó amb el primer cognom, García.

Efectivament, el dia 20 de setembre de 1929 presentà una instància, dirigida al President del Patronat de l’Escola Superior, en la que demanà ser admés per a la realització de l’examen d’ingrés al centre, que aprovaria el dia 30 del mateix mes. Per tant, començà el període acadèmic en el curs 1929-30, amb 14 anys, matriculant-se en les cinc assignatures que comprenia el primer nivell: Perspectiva lineal, Anatomia artística, Ensenyança general del modelat, Història de l’art a les Edats Antiga i Moderna així com el Dibuix d’estàtues, matèries comuns en les seccions de pintura i escultura. La trajectòria de Vernia en Sant Carles fou molt positiva, com denota l’expedient acadèmic, amb dues matrícules d’honor incloses. A més, en diverses assignatures li foren concedides les mencions que atorgava el Patronat Roig i que comportaven un cert ajut econòmic. Acabà els estudis en Sant Carles en la primavera de 1934, amb 19 anys, i de seguida «enterado del anuncio para la designación de tres pensionados en la Residencia de Granada y considerándose en condiciones para verificar los ejercicios de

Passada l’esquinçadora contesa trobem que els ‘40 foren fructífers en quant a la producció artística i el reconeixement d’aquest autor es refereix. En la dura postguerra tornaria a treballar en la construcció d’una falla, concretament en la de Sant Jaume, sent indultat un ninot que representava una dona vella, confeccionat amb una estructura interna de fusta, amb la cara i les mans fetes amb cera

ROVIRA, A. «Vernia, un creador cargado de noble ilusión», Levante-edició comarcal, 23 d’agost de 2001. Dades extretes de l’Arxiu de la Reial Acadèmia de San Carles, Expedient relatiu a José García Tortosa, conservat a la Universitat Politècnica de València. 6 SANCHIS, J., Història de les falles a Xàtiva, 1996, pp 155-159. 5

«Cova negra» Falla Plaça La Bassa, 1936.

«Ni en closes por aanr» Falla Plaça del Mercat, 1936.

«Coses que pasen» Falla Plaça de Sant Jaume, 1943.

de l’any 1944 i usada també al llibre de l’any 1951.

Portada del llibre de la Junta Local Fallera

el recentment homenatjat Juan Francés. Ambdós es reunien als anys 40 amb Rafael Gosálbez i Emilio Sala12, per gaudir junts d’unes estones agradables departint i enriquint-se mútuament a l’hora que abrasaven diverses modalitats artístiques.

policromada i vestida amb roba inservible. Aquesta figura, de 1943, fou exposada durant un temps al Museu de l’Almodí, on hui en dia continua dipositat en un estat de conservació dolent7. La seua participació al món faller continuaria en els exercicis vinents des d’ una altra vessant, fent portades per als llibrets explicatius i informatius tant de la Junta Local Fallera com de diverses comissions, moltes de les quals no existeixen hui en dia. De vegades alguns dels dissenys que anomenarem es repetirien passat un temps. Com diu Joan Quilis per a la Junta treballà en 1944, 1948, 1949, 1951, 1955 i 19588, mentre que per a les comissions José Espejo i Plaça del Cabdill —que abans s’anomenava plaça Emilio Castelar— ho feu en 19459; en les falles Màrtirs de la Revolució i Sant Jordi en 1946 i en la del Cid en 1954 i 1955. La portada del llibret de la falla Màrtires de la Revolució és en realitat un fotomuntatge, combina l’art litogràfic amb el de la fotografia, una altra de les inquietuds de Vernia. Emilio Sala contà en determinada ocasió que de vegades treballaven junts, i ho feien de la següent manera: «se recibían fotos de tamaño postal que se ampliaban; Vernia reforzaba los rasgos, y nosotros —Emilio i el seu germà Juan— afinábamos las caras hasta completar el trabajo»10. També col·laborà en aquesta faceta de l’autor que tractem Vicente Giner, qui digué que «llegamos a trabajar juntos, ayudándole en el retoque de fotografías»11.

Però continuant amb la confecció de dissenys per a portades, tenim que José García també realitzà aquelles que ornamentaren el programa oficial de la Fira des de 1942 a 1944. Des de l’any següent —1945—, seguint els estudis de Neus Castellano i Robert Martínez13, però també el de Vicent Soriano14, pot denominar-se pròpiament aquesta publicació com Llibre de la Fira, donat que aleshores s’ampliaren els continguts i començà a introduir-se col·laboracions literàries. En aquesta època començà la seua sèrie de cartells anunciadors de les festes majors de Xàtiva, amb un nombre total de dotze i amb una cronologia que oscil·la entre 1944 i 1967, aquest últim fet públic ja pòstumament. En dita sèrie, estudiada rigorosament pels abans esmentats Pérez Rojas i Alcaide Delgado, veiem una notable evolució estilística segons avancem en el temps, però també en la pròpia configuració del cartell. Passa d’una escena deutora de formes castisses — «del mundo folklórico»— heretades de la dècada anterior en l’exemplar de 1944 a la frescura, la vivacitat en la policromia i la creativitat que emanen dels posteriors, especialment els fets a partir dels ‘50. Disposava en les seues composicions elements representatius de la ciutat com la Seu, que feia de marc d’altres elements tòpics locals que esdevindrien al·legories de la pròpia Fira d’agost però amb una interpretació

Una de les aficions favorites de Vernia era la música, i practicà un instrument de gran dificultat tècnica com és el violí, que fou el motiu principal d’algunes de les seues obres. Era un melòman, com també ho és un dels pintors més importants de la nostra ciutat, 7

TORTOSA, R., “Història, evolució i indult del ninot”, Falles a Xàtiva 2000, JLF, p. 186. QUILIS, J. «L’evolució de les portades dels llibres de falla», Falles a Xàtiva 2000, JLF, pp. 170-171. 9 Francament és també interessant l’estudi de Joaquim Sánchez, Quadern de falles, Xàtiva 1865-2005. Xàtiva 2006. 10 Frase recollida en SELLÉS, J., Llibre de la Fira de Xàtiva 1987, P.20. 11 SELLÉS, J. Op. Cit,, p.19 12 Ídem, p.20. 13 CASTELLANO, N.- MARTÍNEZ, R., Llibres de Fira i cartellística. Xàtiva 2000. 14 SORIANO, V., El llibre de la Fira de Xàtiva. 8

Portada del llibret Explicatiu de la falla de Sant Jordi de lâ&#x20AC;&#x2122;any 1946.

Paral·lelament a les arts gràfiques, trobem que Vernia era un artista que practicava amb solvència la pintura en les seues diferents tècniques i els diversos gèneres, sent especialment ressenyables els retrats. En primer lloc destaquem dos autoretrats, on es representa de tres quarts i amb una mirada amable i expressiva, un de la dècada dels 40 i l’altre de la següent. A més, exposats en el Museu de l’Almodí, es conserven uns que representen sa mare, Leonor Tortosa, i a Purificación Climent, ambdós fets cap a 1960 i que foren donats a la ciutat per la germana de José, Leonor García, entre altres quadres, en juny de 1988.

dinàmica i nova. Els seus cartells compleixen a la perfecció el «paper de reclam per a la qual està creada l’obra gràfica, fent-li –a més- complir una funció social»15. Al Museu Municipal es conserva la sèrie completa, alguns propietat de l’Ajuntament des d’ antic i els altres procedents de l’anomenat «llegat Sarthou» —1944, 1949, 1953, 1954 i 1955— o de la col·lecció de Vicente Martínez Segrelles, com és el de 194816. Aquestes composicions foren mostrades al públic amb motiu de l’exposició Un segle de cartells de la Fira de Xàtiva, celebrada en desembre de l’any 2000. Progressivament l’artista anà ampliant el seus horitzons i, com la bibliografia consultada comenta, fou premiat per la direcció de la «Feria Muestrario Internacional» de València i confeccionà els cartells per a les edicions de 194517, 1966 i 1967, aquesta última en el cinquantenari de la primera edició. En l’exemplar realitzat per Asensio per a la Fira mostrari de 1944 veiem que disposa l’escut de la capital en el motiu principal, línia que el pintor xativí ja havia obert en el cartell de 1942 del programa oficial de la Fira i que reprendria més avant, podent citar els que va fer per anunciar la festa d’agost dels anys 1954, 1955 o 1956 on col·loca l’escut de Xàtiva en una botija, un meló, i un fanalet respectivament.

A principis dels ‘50 es formà a Xàtiva el reconegut Grup Sait18, una iniciativa que va eixir de les reunions periòdiques d’artistes en casa de Rafael Daroca, i a la que s’afegiren nombrosos pintors, entre ells José García: «En aquel tiempo, nos reunimos en mi casa los pintores Enrique Serrano y yo —Rafael Daroca— . De esas reuniones salió la idea del grupo Sait. Cuando Vernia lo supo, se adhirió enseguida con todo entusiasmo» a més, continuà dient «Me hizo un retrato precioso, al pastel y cera»19. Aquesta pràctica, la de dibuixar o retratar altres companys-amics era i és habitual entre els pintors, i Vernia no va ser menys. A més d’un retrat de Daroca també es coneixen dibuixos en què representa Roberto Martínez «Leña» tant de jove com d’adult.

Així mateix, José García feu composicions per a pregonar la Setmana Santa de vàries poblacions, per a la indústria cinematogràfica valenciana i dissenys o logotips per a un nombre considerable de marques comercials, com per exemple el que va fer per a la impremta Matéu i que apareix en Játiva en Agosto en l’edició de 1973.

En aquesta etapa José intercanvià experiències i coneixements amb altres autors, alguns dels quals consideren que aprengueren molt d’ell en les passejades que, en recerca d’un paisatge urbà o rural de Xàtiva que representar feia habitualment. Pintures «au plein air» que el

QUILIS, J. Op. cit, p.170. Agraïm aquesta i altres informacions al Director del Museu de L’Almodí, Mariano González Baldoví. 17 La bibliografía local afirma que va fer els de 1966 i 67 però CARULLA, J., -CARULLA, A., España en 1000 carteles, p. 327, ens informa del que realitzà en 1945. 18 Veure PÉREZ ROJAS- ALCAIDE DELGADO, “Arquitectura y artes figurativas en Xàtiva; siglos XIX y XX”, en Història de Xàtiva, 2006, pp. 495 y ss. 19 SELLÉS, J., Op. Cit. 1987. 16

Portada del llibre de la falla plaça del Caudillo (La Bassa) de l’any 1945 i usada en altres llibrets fallers.

de l’any 1944 i usada també al llibre de l’any 1948.

Va estar guanyador del Cartell anunciador de la «Feria Muestrario Internacional» de València de l’any 1945.

Vernia també va dissenyar marques i logotipus per a empreses. Logotipus de la impremta Matéu.

Portada del llibre de la Junta Local Fallera

aquestos termes, possiblement formant part de la mostra citada. En aquell país patí d’una malaltia hepàtica de la qual es recuperà i tornaria a la seua població natal cap a 1965. Finalment, en juny de 1966 sofrí un greu accident de circulació que al capdavall li provocaria la mort, faltant concretament el dia 27 d’aquell mes a l’edat de tan sols 51 anys i deixant vídua a Vicenta Esparza, amb la que es casà en 1948 i amb la que tingué tres fills, Leonor, José Vicente i Antonio. Leonor García Esparza promogué la realització d’una exposició «antològica» al Museu Municipal amb obres que havia reunit poc abans per a una que es feu a Benidorm sobre son pare i que provenien de col·leccions particulars i del propi l’Almodí, lloc on finalment tindria lloc la mostra esmentada als mesos d’agost i setembre de 2001. Allí es pogueren veure pintures no citades fins ara en el present article, com els retrats de la seua dona, Vicenta Esparza, de la seua germana Leonor o el d’ Ángeles Castellote20. També altres obres com Xiquets llavant-se o Paisatge del Puig —conservat al citat museu—. Va ser un homenatge que Vernia mereixia, doncs fou a més de mestre del dibuix, l’il·lustrador local més important i, en definitiva, un dels artistes més complets de la Xàtiva del segle XX.

nostre autor combinava amb les realitzades al seu taller del carrer Engai, lloc on solien acudir altres persones del xicotet univers pictòric xativí com Vicente Giner, qui digué que l’amistat que tenien permeté que «en su propia casa yo llegase a pintar infinidad de bodegones, con lo que perfeccioné la visión del color y la limpieza en la exposición de los distintos temas, aprendiendo en el trato de los pinceles». En referència al gènere paisatgístic mencionem que l’Almodí conserva tres obres realitzades seguint la tècnica de la cera, Alrededores de la Cova Negra i dos titulats genèricament com Paisatge d’Alboi, datats cap a 1965 —donació de Leonor García Tortosa en 1987— i, a més, una vista de la Muralla de Llevant i Calvari Alt, en oli sobre taula —inclosa en la donació de 1988 abans esmentada—. A aquest museu també podem trobar Invierno maduro, una mena d’al·legoria de l’hivern, representada mitjançant un home vell, en comparar el transcurs d’un any amb la vida d’una persona. Com diuen les fonts consultades, en 1959 marxà a Frankfurt on treballà en una empresa dedicada a les arts gràfiques afermantse, a més, que arribà a fer una exposició a Stutgart. A Alemanya pareix ser que es publicà un estudi sobre la seua obra, en

SORIANO, V., «Xàtiva redescubre a Vernia en una exposición sobre su obra», La Ciutat de Xàtiva, setembre 2001.

José Camarasa, artista faller dels anys quaranta Joan Quilis i Ródenas

odem dir que desconeguem la vida i obra de la majoria dels nostres artistes fallers. Coneguem el treball dels artistes que han desenvolupat la seua feina des dels anys setanta fins hui en dia. Artistes com Antoni Grau, Manolo Blanco, Martínez Molla, o més en els nostres dies Paco Roca, Xavier Herrero, Alfredo Bernat.... Però, ¿Que sabem dels artistes que precediren aquestos? Pràcticament res, sols perduren uns noms dins de la consciència col·lectiva del món faller i que poc a poc les poques dades, d’aquestes persones que varen fer possible les falles des dels anys trenta als setanta, van esborrant-se pel pas del temps i l’oblit general, per no recopilar la poca informació que encara pot quedar, en les persones que els varen conèixer o que conegueren la seua tasca fallera i en la documentació que encara perdura.

mero i alguns més, ho desconeguem pràcticament tot. D’altres com Francisco Climent, Paco Bolinches o José Garcia Tortosa «Vernia» són de sobra coneguts, però més per la seua vesant relacionada en les Belles Arts, com la pintura i l’escultura, que per la seua llavor fallera. L’any passat i en aquest mateix llibre es va intentar rescatar de l’oblit i amb èxit, la figura de l’artista Ramon Morell, amb l’article «Ramon Morell i Navarro, l’artista faller dels 50» article signat per Verònica Llopis i Rafa Tortosa. En aquest article es recollia la vida i obra d’un dels artistes fallers més creatius de tots els temps dins de la nostra història de les falles. Aquest any, la intenció és rescatar la figura d’un altre artista faller, José Camarasa Gosálbes, 1909-1980. Artista que desenvolupa la seua tasca creativa fallera des de 1943 fins el

Artistes com Rabassa, Antonio Royo, José Castelló, Rafael Pastor, Emilio Sanchis, León Ro73

Historial de José Camarasa (19 falles grans)

ANY FALLA LEMA PREMI 1943 P. Trinquet L’aigua que plou 4t 1944 P. José Espejo L’amor a través dels segles 1r 1945 P. Enríquez El món en flames P. Sant Pere Dos tecles a tocar P. José Espejo Cara i creu 1r 1946 P. José Espejo Qui arregla açò? P. Sant Jordi Força atòmica 3r 1947 P. José Espejo Tases i plats 3n 1948 P. Mercat La gràcia està en el peu 3r 1949 P. Cid Las ciencias adelantan 2n 1950 P. Mercat (El preu de l’oli) 1951 P. José Espejo Els alquilers dels cresols 1952 P. José Espejo Folklore d’importació P. Mossèn Urios Mercat de flors 3r 1953 P. Sant Agustí A toc de campana P. Mossèn Urios 1r 1955 P. Mossèn Urios A lo loco, a lo loco P. Tetuán El trust de los tenorios 3r 1956 P. Mossèn Urios El paso a nivel 3r Bibliografia Consultada

Balaguer, M. C., Cháfer, D, «Amb Leña» entrevista», Llibre Explicatiu Falla Sant Jordi, Falla Sant Jordi, Xàtiva, 2000, pp. 36-39. Català, S., Martínez, R, «José Camarasa Gosálbes, 1909-1980», Pintores de Xàtiva, vida y obra, Fomento cultural CR, Xàtiva, 2008, pp. 225-228. DD. AA., «Fallas de San José, Játiva, 1951», Junta Local Fallera, Xàtiva, 1951. DD. AA., «Fallas de San José, Programa Oficial, 1948», Junta Local Fallera, Xàtiva, 1948. DD. AA., «Játiva, Fallas 1955, Programa Oficial», Junta Local Fallera, Xàtiva, 1955. DD. AA., «Llibret de la Falla plaça de la Unificació», Falla plaça de la Unificació, Xàtiva, 1948. Llopis, V., Tortosa, R, «Ramon Morell i Navarro, l’artista faller dels 50», El Verí del Foc (núm. 2), Falla J. R. Jiménez, Xàtiva, 2008, pp. 72-85. Martínez Canet, R, «Artistes a temps parcial (1945-1955)», Llibre Explicatiu Falla República Argentina, Falla R. Argentina, Xàtiva, 1996, pp. 56-58. Martínez Canet, R, «Falles i Premsa (1947-1954)», Llibre Explicatiu Falla República Argentina, Falla R. Argentina, Xàtiva, 1997, pp. 112-114. Martínez Canet, R, «Les falles de postguerra a Xàtiva. Una recapitulació», Falles a Xàtiva, Junta Local Fallera, Xàtiva, 1999, pp. 161-166. Martínez Canet, R, «Les falles i la premsa en l’any 1955», Xàtiva en Falles, Junta Local Fallera, Xàtiva, 1995. Quilis Ródenas, J, «Els primers premis de les falles de Xàtiva (I), 1934-1963», Llibre Explicatiu Falla Benlloch – Alexandre VI, Falla Benlloch – Alexandre VI, Xàtiva, 2007, pp. 82-99. Sánchez i Pérez, J, «Quadern de falles, Xàtiva, 1865-2005», Matéu Editors, Xàtiva, 2006. Sanchis Martínez, J, «Les primeres falles després de la guerra civil», Falles a Xàtiva, Junta Local Fallera, Xàtiva, 1999, pp. 155-160. Soriano , V, «Les falles de Xàtiva en la premsa local (fa 50 anys)», Falla Plaça de Sant Jaume, Xàtiva, 1992.

1956. Naix el 1909, al carrer Font Alta número 24, fill d’Enrique Camarasa Tortosa, de professió sabater, i Josefa Gosálbes Navarro. Tingué un germà major, de nom Enrique.

en aquest llibre, que és la vesant d’artista faller. Cal esmentar primer la falta de documentació que existeix per a tractar les falles des de la fi de la Guerra Civil fins als anys setanta. La desaparició, pràcticament de tota la premsa en la nostra ciutat, i que en etapes anteriors havia existit i que ens ha subministrat molta informació, tant de les falles plantades durant l’etapa de la República, com dels esdeveniments diaris, fa que ara amb aquesta absència la informació siga molt escassa i en ocasió no existisca. També cal incloure el poc interès per l’elaboració i conservació de llibrets i documentació de l’època. En definitiva, no hi ha hagut una conscienciació de guardar i conservar ni llibrets i ni documentació. Totes aquestes circumstàncies dificulten l’estudi de les falles d’aquesta llarga època.

Desconeguem com li ve, a José Camarasa, l’afició a les arts, però sabem, que va rebre les primeres lliçons de dibuix a l’acadèmia de José Carchano. Aquest era un bon dibuixant i practicava l’ensenyament als xiquets i no cobrava res als seus alumnes. En un primer moment, tingué l’acadèmia a el carrer que hui en dia porta el seu nom, José Carchano, darrere del museu de l’Almodí. Més tard passaria a la plaça de Sant Francesc. Altres alumnes de Carchano foren artistes locals tan destacats com Joaquin Tudela, Antoni Grau, Francico Bolinches, Rafael Perales, Lajara, etc. Vol dir que el nostre protagonista es relacionaria en tots aquestos artistes de renom. Anys més tard, José Camarasa, cursaria estudis a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles, a València.

Podem dir que la trajectòria fallera de José Camarasa,és curta, tan sols planta falles durant tretze anys, com havem dit avanç, des de 1943 fins a 1956. Durant aquest temps, plantà denou falles totes elles de categoria major, no coneguem ninguna falla infantil documentada al seu nom. Guanyà tres primers premis: en 1944 amb la falla «L’amor a través dels segles», plantada en el carrer José Espejo; en 1945 amb la falla «Cara i creu», plantada també en el carrer José Espejo, i en 1953 amb la falla plantada en la plaça Mossèn Urios, de la qual desconeguem el lema. També obtingué dos segons premis i cinc tercers. En el lloc on més falles va plantar va ser en el carrer José Espejo, on planta sis falles (1944, 1945, 1946, 1947, 1951 i 1952), seguida de la plaça Mossèn Urios amb quatre (1952, 1953, 1955 i 1956). A la plaça de la Unificació ?Mercat, actualment— foren dues (1948 i 1950) i amb una falla, les places del Trinquet (1943), Enriquez (1945), Sant Pere (1945), Sant Jordi (1946), El Cid (1949), Sant Agustí (1953) i Tetuan (1955).

José Camarasa es guanyà la vida com a pintor mural, però la seua passió era la pintura de quadres i la realització de falles. Com a pintor de quadres forma part del grup Sait, que es reunien a la part alta de l‘edifici que hui és el llar de jubilat a la plaça Roca. Formaven part d’aquest grup, pintors com Francisco Bolinches, José Garcia «Vernia», Juan Francés, Vicente Giner, Roberto Martínez «Leña», Antonio Sáez i un llarg etc. De la seua obra pictòrica, destaquen els seus paisatges i els retrats. En els paisatges s’observa una evolució, en un primer moment, el dibuix és el que crea les formes, predomina sobre el color, i més tard serà al contrari, serà el color qui adquireix el protagonisme i crea les formes, predominant sobre el dibuix. Cal destacar el segon premi que obtingué el 1967, al concurs local de pintura «José Guiteras», amb l’obra «Calle San José», clar exemple del predomini del color. Un altra faceta destacada de José Camarasa foren els retrats, podem dir dels que hem vist i coneguem, que són retrats realistes, amb un traçat fort i ple d’energia on l’artista intenta plasmar la faceta més interior de la persona retratada.

Sabem que tenia el seu taller al carrer la Reina, a un antic molí i que compartia lloc amb un ferrer, que feia ferradures per als animals. Amb ell va treballar molta gent, entre altres els coneguts pintors locals José Pellicer Perez «Manolete» i Roberto Martínez «Leña», aquest

Però passem ja a la part que més ens interessa 75

«L’aigua que plou» Falla Plaça del Trinquet, 1943.

«L’amor a través dels segles» Falla Plaça José Espejo, 1944. «Cara i Creu» Falla Plaça José Espejo, 1945.

últim ens fa una xicoteta descripció de com es treballava en els anys quaranta i cinquanta en aquells tipus de tallers «resultava desagradable per a mi treballar en falles, perquè teníem uns magatzems sense cap condició i amb molt de fred. Quan havíem de quedar-se fins a l’una de la nit no hi havia humà que aguantara això».

Els temes que tracten les falles de Camarasa són diversos, però predomina la crítica local. Altres temes que tracta són el de la Segona Guerra Mundial, temes quotidians com l’amor, les noves tecnologies o la música moderna. Respecte a la crítica local, ací és tracten diferents temes: l’aigua potable, l’habitatge, els bombers, la prosperitat de Xàtiva, el problema de l’oli, el fem, la llum elèctrica.

El tipus de falla que planta José Camarasa, està dins dels models de monument que es realitzen al període de temps que estem tractant. Es tractaven d’unes falles amb un cadafal central, dividint-se en diferents cares iguals i presentava unes bases molt altes. Aquestes parts estaven realitzades en cartó i pintades de forma artística. Per altra banda, el ninot estava realitzat per diversos materials, fusta i serradura per a formar el cos, es vestien en tela i les parts que romanien a la vista, es feien de cartó sent les més artístiques ja què es modelaven i es pintaven. Aquestes parts es compraven fetes. A Xàtiva era coneguda la senyora Pepa, que vivia prop de la plaça Sant Jordi, més o menys en una dotzena de motlles, feia peces per a tots els artistes fallers de Xàtiva. També hi havien dones que s’encarregaven de confeccionar la roba per als ninots. Sabem que per a José Camarasa cosia, Nieves Pérez, mare del pintor local José Pellicer Pérez, més conegut com a «Manolete».

El tema de l’aigua, el tractarà en la seua primera falla que planta a la plaça del Trinquet el 1943, portava per lema «L’aigua que plou» i obtingué un quart premi. El cadafal estava rematat per un motor d’extracció d’aigua, amb una canonada que llançava el líquid a l’aire. També coneguem uns versets : El lema és ¡Aigua que plou! hi ha va fen-mos bona falta, que ploguda en tenim prou però no de aigua Santa. Sense dubte la falla era una crítica local al tema de l’aigua, més en concret a l’aigua de la sèquia Santa que era la que subministrava aquest be en la zona de la plaça del Trinquet, on es plantà aquesta falla. Cal recordar, que en 1943, el subministrament de l’aigua en les cases era tot un privilegi i la majoria de les cases mancaven d’aigua corrent, sent una pràctica habitual l’haver de subministrar-se d’aigua de les fonts públiques i l’haver d’anar a llavar la roba a la bassa.

El motiu de perquè José Camarasa deixara de fer falles, no està clar, possiblement, tinguera alguna cosa a veure a l’entrar a treballar amb el pintor mural Enrique Grau. Encara que per a les persones que conegueren a Camarasa, el verdader motiu va ser el de no poder competir amb l’artista Ramon Morell, doncs, les falles d’aquest últim, sempre tenien una espurna de més de gràcia i humor que les de José Camarasa.

Un altre tema local tractat fou el de l’habitatge i els bombers, que apareix en la falla plantada a la plaça de Sant Pere de 1945, portava per lema «Dos tecles a tocar». Es curiós que feia més de seixanta anys l’habitatge ja era un problema com a l’actualitat. Al cadafal es representava un edifici en flames. Per a il·lustrar aquestes dues tecles com diu el lema, inclourem uns versets del llibret:

Coneguem de José Camarasa quasi tots els esbossos de les seues falles exceptuant l’esbós de la falla plantada en la plaça Sant Agustí. Encara que de l’esbós al monument és molta la diferència que en aquells anys es produïa, ens ajuda a conèixer com serien aquelles falles i a valorar la faceta d’aquest artista com a dibuixant.

La cuestio de la vivenda es la “tecla” principal, l’altra “tecla” es la dels bomberos, 77

«El món en flames» Falla Plaça Enríquez, 1945.

«Dos tecles a tocar» Falla Plaça de Sant Pere, 1945. «Força Atòmica» Falla Plaça Sant Jordi, 1946.

«Qui arregla açò?» Falla Plaça José Espejo, 1946.

qu’en mich de tan de perill no tenen... ni material.

Una “tasa” valenciana, damun d’ella un viol,ó una guapa llauradora i al costat un llaurador qui pisotecha les lleis... ¿vols mes clara explicacio?

El tema de la decadència econòmica de Xàtiva va ser tractat en la falla plantada al carrer José Espejo en 1945 i portava per lema «Cara i creu». Al cadafal es representa el campanar de la Seu estacat sobre alguna cosa que pareix un globus terraqüi i aquest, al mateix temps, s’incrusta dins d’una antiga moneda de 10 cèntims, i darrere d’aquesta moneda, una tortuga. La falla fa referència a l´ il·lustre passat de Xàtiva, que era la cara, i a la situació que es vivia en aquells anys, fent referència a la creu. També podem il·lustrar aquesta falla amb uns versets extrets del llibret d’aquell any.

Estem parlant de l’any 47, on hi havien moltes caresties i necessitats a la vida, en aquestos anys els llauradors eren afortunats perquè podien gaudir d’alimentació i en alguna ocasió abusaren dels preus, possiblement siga aquets el tema criticat. Un altre tema local és el que planteja la falla «Els alquilers dels cresols», la plantada en 1951, també al carrer José Espejo. A l’esbós apareix un altre lema molt significatiu que complementa l’anterior «o el recibo de la llum». Com deixa prou clar aquest altre lema, la falla tractava sobre la llum elèctrica i el que calia pagar per ella. A l’esbós es pot veure al cadafal un cresol amb un martell intentant carregar-se una bombeta que va amb closes i un comptador de la llum. Del llibre de la Junta Local Fallera d’aquell any, hem rescata aquests versets:

Respecte a la cara: Sentir inyors sempre per la Xàtiva antigua vullguém recordarmos lo qu’ella fón abans pues de la regió del valensianisme era esta sultana el poble més gran. Respecte a la creu: Ahi esta el del mercat nou l’ensanche de la ciutat, la conducsió de les aigües les vivendes del estat, el arreglo dels jardíns, i per fi l’adoquinat.

Tot lo que conté esta falla es de gran actualitat: unes coses qu’ens fan riure pero altres fan plorar.

En 1946 planta al Carrer José Espejo la falla «Quí arregla asó?». A l’esbós d’aquesta falla, observem el centre un gran tonell amb porta, finestra i xemeneia, i sobre aquest, un personatge amb una gran ullera de llarga vista. Possiblement ací estiga tractant un altra vegada el tema de l’habitatge. Coneguem uns versets:

Un altra falla és la plantada, en 1952, a la plaça Mossèn Urios sota el lema «Mercat de flors», en ell, podem observar com en la part de dalt del cadafal apareix un edifici que representa una bunyoleria i coronant aquest, hi ha un poal de fem i un torero en una granera. A la part baixa del cadafal, per una de les seues cares, hi ha pintat un carro de fem. Coneguem l’explicació que l’artista fa per a la censura i que es pot trobar a l’Arxiu Municipal. En ell ens amplia la informació i podem vore com tracta diferents temes. Per exemple, els comerciants que venies productes de tot tipus. En l’explicació llegim «Verdures venen els sastres; gallines els confiters, y fonchs tan grans empastres que de basura fan dines». També critica les obres publiques, en

El asunt está ben clar, Te miga y es de cuidao; Com tot está enredrat... ¿Qui arregla este guisao? El 1947, també al carrer José Espejo plantarà la Falla «Tases i plats», inclourem uns versos que expliquen la composició de la falla: 79

«Tases i plats» Falla Plaça José Espejo, 1947.

«La gràcia està en el peu» Falla Plaça del Mercat, 1948.

«Las ciencias adelantan» Falla Plaça del Cid, 1949.

(Sobre el preu de l’oli) Falla Plaça del Mercat, 1950.

l’explicació també llegim «La calle que dá acceso al teatro, con las cañerias al desubierto y saltando el agua como surtidores de jardin, con el siguiente letrero: “Xàtiva la de las fuentes”, tambè té las aigües medisinales com Cofrentes.-». Per últim nombrarem el tema de la neteja urbana, «La parte de la Alameda, delante de los Circulos Setabense y Mercantil, con personal sentado con caretas antigàs y dos viejecitos con la siguiente conversación: ¿Te recordes de aquell tema?, ¡Si el auto-cuba regaba a temps!.»

és un grup d’empreses unides que monopolitzen el mercat i controlen els preus en el seu benefici. Els versos que apareixen al llibre de Junta Local Fallera d’aquell any, ens ajuda a comprendre aquesta critica: De llum, estem “iluminats” de almidó “tiesos”: de meches “escarmentats” i de carn... “hasta los huevos”. Com vegem, la falla faria referència al preu abusiu d’alguns productes, més tenint en compte, que en 1955, any que es planta aquesta falla, encara hi havia moltes necessitats entre la majoria de la població. Al cadafal es pot observar, a la part alta un personatge vestit a la manera del Tenorio, està assentat sobre la part ampla d’un embut, per on ix un peix que porta un cèrcol a la boca, pel qual passen un grup de gent, fent referència a què els fan passar pel cèrcol. De l ‘esbós de questa falla cal fer un xicotet comentari, en ell trobem dues anotacions, una a la part de dalt en la que podem llegir «falta firma duplicado y letreros». A la part de baix i escrit en vermell podem llegir «A reserva de ver en la plantà». Aquestes notes són de la censura que tots els esbossos de les falles devien passar.

La falla plantada en 1953, en la plaça de Mossèn Urios, es criticava la situació econòmica de la vida. Desconeguem el seu lema, però coneguem alguns versos que ens ajuda a comprendre la seua critica: ¿Qué sa fet la mercancia? ¿ i d’els dinés que ha pasat? pues ¿qué ha de ser? ¡No s’asuste! ¡s’han quedat en lo mercat! A l’esbós d’aquesta falla podem veure, a la part alta del cadafal, un cofre obert representant la caixa dels diners que fa referència els versos. D’aquesta falla es coneix una referència escrita en la publicació «Játiva» de l’any 1953, on es lleig «Conjunto original, la voluntat es mucho mayor que los medios economicos». També ens informa de què la falla estava composada per dotze ninots i que l’artista era José Camarasa. D’aquest mateix any és la falla plantada en la plaça de l’Ajuntament, hui en dia Sant Agustí. D’aquesta falla sols tenim un xicotet comentari aparegut a l’únic periòdic que se editava en l’època i que hem esmentat abans. En ell llegim «Modesta pero bien planteada con motivo avisador». No coneguem l’esbós d’aquesta falla que ens ajude a compendre un poc el seu significat. Coneguem dos lemes «L’horari de l’Ajuntament» i «A toc de campana». Possiblement, per la localització de la falla, criticar l’horari de l’ajuntament, seria una deducció raonable.

Hi ha altres falles de les que desconeguem la seua explicació, perquè no es conserven els llibrets o no estan localitzats. En aquestos casos ens hem de basar en el lema de la falla i en l’esbós per poder fer una aproximació a la crítica que s’està representant. En aquest cas tenim la falla plantada, en 1950, a la plaça Unificació, actual plaça del Mercat, i tractava sobre l’oli. Segons es veu en l’esbós, el cadafal està coronat per un àrab assentat sobre un gerro d’oli, deixant caure bitllets. A la base que es representa en el dibuix, apareix un personatge amb un utensili que és empleat en l’oli. Cal tindre en compte que l’oli sempre ha sigut un be molt apreciat i car, més en els començaments dels anys cinquanta. En aquest grup estaria també la falla plantada, el 1956, per a la plaça de Mossèn Urios, «El paso a nivel». A l’esbós vegem

Un altra crítica interessant és la que planteja en la falla plantada, en 1955, a la plaça Tetuan, amb el lema «El trust de los tenorios». Un trust, 81

«Folklore d’importació» Falla Plaça José Espejo, 1952.

«Els alquilers dels cresols» Falla Plaça José Espejo, 1951. «Mercat de flors» Falla Plaça de Mossèn Uri os, 1952.

Falla Plaça de Mossèn Uri os, 1953.

com el cadafal està coronat per un pas a nivell amb la seua garita. A la base es pot apreciar com dos personatges juguen a cartes mentre la barrera del pas a nivell esta tancada. Possiblement s’estiga criticant l’excés de temps que es perdia en els passos a nivell.

ge del campanar de la Seu, que ja en aquell anys, estava boig i anava com volia, com ha fet sempre. Al seu costat es representa al Quixot i a Sancho sobre el cavall de fusta «Clavijo». En uns versets trets del llibre de la Junta Local Fallera d’aquell any, llegim:

Un tema que també tracta Camarasa en algunes de les seues falles, és el de la vida quotidiana: L’amor i les dones, les formes esvalotades de viure, etc. El tema de l’amor és el principal en la falla plantada, en 1944, al carrer José Espejo sota el lema «L’amor a través del temps». Amb aquesta falla Camarasa obtingué el seu primer premi. A l’esbós s’observa un tinter amb una ploma formant el cadafal i les escenes al voltant. La falla tractava sobre l’amor i com havia evolucionat a través del temps així com també el paper que desenvolupa la dona. En el llibret explicatiu de la comissió d’aquest any trobem els següents versos:

A lo loco es el lema que nóstra falla els oferix i esta es la cadena que la seguixen tots els pòbres i tots els rics. Un tema molt interessant que tracta José Camarasa, en dues de les seues falles,, és el de la Segona Guerra Mundial. La falla «El món en flames», plantada en 1945, en la plaça d’Enriquez, i la plantada en 1946, a la plaça de Sant Jordi «Força atòmica» tracten aquest tema. La falla de la plaça d’Enriquez, tracta el tema ja al final del conflicte. Al cadafal d’aquesta falla apareixia un globus terraqüi en flames, i en la part de dalt, la part de darrera d’un projectil. Queda més clar aquest tema al llegir alguns versets de l’explicació que apareixen en el llibret:

A cabem en l’últim cuadro, - qu’es cuadro d’actualitat – en que la dóna, poc dona al marit fa treballar fentlo actuar de fadrina i posat de devantal, mentres ella fent alarde hasta el trache ha canviat. Es molt “chic” la indumentaria, pantalonet ben planchat, indumentaria de hóme en el sigarro en la má tot lo qu’el modernisme aconsella en sa reclám

Hui qu’ el Mon s’ensén en flames esta Falla ben pensá. ha de convertirse en flames, com el mon ardint està. I uns altres molt suggerents ens diuen: Consecuencia d’estes còses, son, el pòbres mutilats que queden fets un “guiñapo” a lo millor de la edat, recordant que fon un hòme en el que no es pot contar.

A la falla plantada en la plaça Sant Jordi, el 1946, també tracta aspectes d’aquest tema, més concretament sobre l’atracció de les dones sobre els homes, i per una altra banda, els embarassos extramatrimonials. Inclourem en aquest grup la falla «A lo loco a lo loco» plantada, en 1955, en la plaça de Mossèn Urios i tracta de la forma en què es viu tan boig. Al cadafal es representava, en una part, el campanar de la Seu damunt d’un rellotge, possiblement representava el mal funcionament del rellot-

En la falla de la plaça Sant Jordi amb el lema «Força atòmica»obtingué un tercer premi. En aquesta falla tracta el tema de les bombes atòmiques, explosionades en agost de l’any anterior, i la repercussió que varen portar. El cadafal és un globus terraqüi amb una espècie de científic damunt sostenint una bomba en la ma: 83

«A lo loco, a lo loco» Falla Plaça de Mossèn Uri os, 1955.

«El trust de los tenorios» Falla Plaça de Tetuán, 1955.

«El pas a nivell» Falla Plaça de Mossèn Urios, 1956.

L’invent fa pòc descubert i a tot lo mon atèrra... ha donat bòn resultat per acabar en la guèrra.

Conclourem amb el tema de la música que tracta en la falla «Folklore d’importació», plantada en el carrer José Espejo en 1952. D’aquesta coneguem el seu esbós i l’explicació que l’artista aporta per a passar la censura. Podem apreciar, coronant el cadafal, una parella de balladors de flamenc i en les bases, una cantant i una parella ballant. Aquesta falla estaria criticant els ritmes de música moderns que venien de l’estranger i d’alguns que es deien cantaors i tonadillers. Inclourem alguns fragments de l’explicació:

La portada del llibret editat per aquesta comissió, obra del cartellista «Vèrnia», era molt significativa ja que es representa la terra corrent per a evitar l’impacte de la bomba atòmica. Però no sol tractava de la força atòmica, també es barrejaven altres critiques com els acaparadors de mercaderies, els embarassos extramatrimonials i l’atracció de les dones sobre els homes, de les necessitats alimentaries i el consum de la farina de dacsa o dels avantatges de l’energia elèctrica.

3ª Cara. Dos figuras una de mujer y una de hombre bailando el Bugui, en el fondo un libro abierto, con dos grabados representando una cabeza de asno y otra de cerdo, con las siguientes letras. Musica moderna, profesores de lectura, D. Burro D. Cerdo. El Bugui per cap Buit y Sta Fofin. 4ª Cara. Representado por dos figuras una de hombre y una de mujer, la de hombre un cordobes borracho cayendole la faja, la de mujer con una guitarra en actitud de rompersela; en el fondo un libro abierto con dos grabados retratos de cantaor viejo y cantaora vieja, con el siguiente letrero. Cantaores de fama. Tonadilleras finas, “El niño Jirafa”. “La niña vieja”.

El tema del futbol també va ser tractat per José Camarasa. Va ser en la falla plantada, en 1948, a la plaça de la Unificació, actual plaça del Mercat. La falla portava per lema «La gràcia esta en el peu» i va obtenint el tercer premi. En ella es representen diversos aspectes d’aquest esport i els diners que ja es manejaven a finals dels anys quaranta. Al cadafal apareixia un baló de reglament, i sobre aquest, un jugador alçant una copa. Al llibre de la Junta Local Fallera d’aquell any trobem uns versets aclaridors: Com el fútbol está em móda conta sempre en protecsió, i en un fardo de bitllets per a munt s’envà el balo

Aquest article sols pretén aportar informació sobre un artista faller, que ha sigut clau en els anys quaranta i cinquanta, i que no volem que caiga en l’oblit. No pretén ser una biografia o un estudi on no capien més ampliacions, sinó una simple recopilació de dades i deduccions sobre José Camarasa. És un article obert a rectificacions i ampliacions de temes i dades, doncs, segur que apareixerà nova documentació que complementarà allò que ací es diu o inclús desdirà el que ací és diu. Espere que no transcórrega molt de temps per a poder concretar algunes dades que ací no queden aclarides del tot, ja que quant es fa un estudi sobre algun tema de falles, la documentació coneguda és tan limitada, que és possible que, en el pas del temps i l’aparició de nova documentació, es modifiquen els conceptes.

Un altre tema que tracta és el de la tecnologia i la ciència, sent la falla que tracta aquest tema la plantada, en 1949, en la plaça del Cid. Hem localitzat l’explicació d’aquesta falla que l’artista presenta per a la censura en l’arxiu municipal, i en ella ens explica que la parella que estan asseguts en les butaques estan escoltant la ràdio que apareix dalt de tot el cadafal. Els altres dos personatges que apareixen a l’esbós, són un turista i una dona que s’ha fet vella esperant que empedraren el carrer Montcada. Com vegem, Camarasa mescla la crítica local amb altres temes.

l’humorisme dels cadafals, entre l’enginy, la sàtira i la gràcia Rafa Tortosa i Garcia

’han tornat en cosa nova i original, perquè este poble ha posat en la transformació de l’antiga foguera el rent del seu caràcter lleuger i satíric i ha fermentat en estes variades formes que fins el present havem vist reproduïdes. Aquelles tradicionals fogueres, sense gran significat ni transcendència, símbols anodins de remotes èpoques, s’han convertit en un viu epigrama que punxa i no penetra, que mascara i que no embruta, que fa riure i fa pensar, pessiga i no fa sang, presta al poble alegria i posa en ridícul allò que toca, anivella els qui devien estar baixos, que no diu quan volguera però deixa endevinar-ho, i si ens fóra lícit comparar-les a alguna cosa, podríem admetre la semblança amb les rogenques pomes dels seus vergers, que són conegudes pel nom de l’agredolç».

crit al Pensat i fet de l’any 1916, defineix perfectament el que són o haurien ser les falles d’acord al seu origen dins dels seu caràcter satíric. Amb aquest article pretenem, des de la meua humil posició, desglossar tot el que envolta la crítica satírica d’un monument faller en relació amb la famosa parella de fet com és l’enginy i gràcia, que al llarg del temps ha estat bastant desvirtuada quant a la seua concepció. Més boirós es va tornar el tema amb l’aparició dels premis fallers així com del propi premi d’enginy i gràcia que va convertir les falles en més artístiques i menys humorístiques així com la catalogació de falla artística seguint el camí del kitsch, apareguda als anys 1940 amb les falles de Regino Mas, que fa que les falles tinguen una concepció determinada —barroca— i que tota falla amb una nova estètica, distinta a la concepció tipus, siga mereixedora de l’etiqueta d’enginy i gràcia.

Aquest text de Francesc Almarche Vàzquez, dins de «La tradició de la festa de les falles», es87

«Pallasades», d’Antoni Grau, Falla R. Argentina, 1977, guanyadora del premi d’enginy i gràcia.

«Monaes», de J. Dolz, Falla Ferroviària, 1979, guanyadora del premi d’enginy i gràcia.

«Els problemes de la vida», de M. Blanco, Falla Molina-Claret, 1982, guanyadora del premi d’enginy i gràcia.

«Nos toquen el violó», d’Antoni Grau, Falla Mercat, 1983, guanyadora del premi d’enginy i gràcia.

La sàtira en l’origen de les falles Per tal d’entendre la relació de les falles amb el seu to satíric ens hem de remuntar al seu origen. No ens anem a detindre molt en el seu origen espiritual, i partirem de què les falles tenen un origen d’ascendència pagana, derivant, de les fogueres que s’encenien en festes a Saturn, que es celebraven en els canvis d’estació. Més tard el cristianisme accepta aquesta festa pagana, amb significació agrícola, establint la festa de Sant Josep amb l’equinocci de primavera, època de la florida1.

s’exposaven a la vergonya pública monyigots i peleles que podien acabar destrossats, tirotejats o cremats coma ara Judes, Pablos o Mahomes—, amés de connectar amb el Carnestoltes i altres manifestacions satíriques de la cultura tradicional valenciana. Més prop de nosaltres, aquestes manifestacions de ninots, perots o nanos de mitja quaresma els podem trobar a Alcoi, Castalla o Cocentaina, entroncant directament amb els ninots de falles. Amb aquest es censuraven, i continuen censurant-se, vicis i comportaments que el veïnat considerava intolerables.

Per un altra banda, com diu Sanchis Guarner (1974), «el foc ha tingut històricament també un altra missió ben distinta: la purificació, la de destruir el mal per la combustió. Durant molts segles la humanitat ha immolat els delinqüents en la foguera. El progrés assolí que, més tard, els reus fossen cremats només en efígie. La combinació de les efígies, és a dir, dels «ninots», permet de construir escenes, i amb això ja no sols s’ataca els individus tarats, sinó que és possible de combatre els vicis socials, els defectes col·lectius».

Aquestes darreres manifestacions satíriques, com comenta Ricard Blasco (1974), que tractant-se de ciutadans mediterranis, els valencians han acudit a la sàtira des de l’alba de la seua història3. Blasco, en l’especial de les falles de 1974, als Quaders de Gorg, relata que «abunden les notícies documentades de l’afecció del veïnat valencià a posar per les parets de placetes i carrers versos satírics comentant esdeveniments notoris o blasmant governants antipàtics. Foren famosos durant el XV i el XVI els que apareixen als peus de l’Engonari de la Llotja de l’Oli. El patriarca Ribera, el 1570, hagué d’esmerçar intriga i astúcia per descobrir els autors de les sàtires anònimes que corrien contra ell».

Arrel aquesta referència, en un primer moment la falla és un simple foc, però en el moment que es llancen ninots al foc i crema gent en efígie, la falla passa a tindre la missió purificadora, depuradora i moralista arran la gran càrrega satírica amb què són confeccionats els ninots i disposades les escenes falleres. Hem de puntualitzar que la primera referència de falla contemporània, amb l’existència de ninots de falla, és del segle XVIII, però és ben possible que fossen molt anteriors. Sanchis Guarner assenyala un passatge de Carles Ros, de l’any 1751, en què hi hagué sis falles amb «figuras de bulto muy bien hechas».

Abans de l’aparició del llibret de falla, aquestos pasquins fixats a les cantonades dels carrers o als paraments del cadafal, com «els col·loquis» o «les auques», eren els que explicaven a la gent el significat de la falla. Reproduïm seguidament el que va comentar al setmanari Mirador, Enric Soler i Godes sobre aquest assumpte4: «Al redós de les falles neix una mena de literatura popular i satírica que és una destroça. Enganxats als entaulats de la falla i a les parets dels cantons de la

Amb l’aparició del ninot confluint amb el foc ens trobem amb la concepció de falla contemporània2, replegant una tradició indoeuropea —on 1

Sanchis Guarner, M. «Les falles, la festa major de València», Falles 1974, núm. 5, Col·lecció “Els Quaderns”, Editorial Gorg, València, 1974, pp. 4-9. 2 Ariño, A. «Del naixement a la consolidació (1849-1936)», La festa de les falles (Associació d’Estudis Fallers), Sèrie Minor, Consell Valencià de Cultura, València, 1996, pp. 15-40. 3 Blasco, R. «No és tot foc de borumballa. La literatura de falla», Falles 1974, núm. 5, Col·lecció “Els Quaderns”, Editorial Gorg, València, 1974, pp. 19-22. 4 Soler i Godes, E. «Literatura Fallera. La renaixença a València », Setmanari Mirador, núm. 370, Mirador, Barcelona, 1936, p. 7. 89

«Desconcert», de Paco Roca, Falla Selgas - Tovar, 1984, guanyadora del premi d’enginy i gràcia.

«La festa», de Paco Roca, Falla Raval, 1986, guanyadora del premi d’enginy i gràcia.

«Renaixement», de Paco Roca, Falla Raval, 1987, guanyadora del premi d’enginy i gràcia.

«Genis casolans», de Paco Roca, Falla Espanyoleto, 1988, guanyadora del premi d’enginy i gràcia.

plaça on aquesta està plantada, posen al principi uns papers on hi ha els versos al·lusius al significat del que representa la falla; allí la musa popular es desfoga en corrandes, cançons, quintilles, dècimes, epigrames a vessar de malícia sorruda i xiroia que eren com una fiblada a les escenes o successos del veïnat, de la política i de l’administració local o del país».

per aquesta ignorància de la gent del camp, carregada de sorruderia, d’acudits, de bona fe, d’humor, de paraules de dubtós gust que fan riure. Aquesta literatura popular s’acompanyà amb l’aparició d’escriptors que començaren a publicar llibres en la nostra llengua com ara Carles Ros i Hebrera (1703-1773) on va posar voluntàriament sobre les seues espatlles la càrrega gloriosa de conrear el valencià literari i ho aconseguí, i el seu deixeble d’aquest Fra Lluís Galiana (1740-1771).

Més enllà l’origen faller i el seu esperit satíric, ens hem de recolzar amb la literatura valenciana, encara que modesta i humil, ha significat una aportació per l’enlairament de la llengua. Enric Soler i Godes, amb la seua sèrie d’escrits sobre la Renaixença a València, al setmanari Mirador5, posa com origen d’aquest tipus de literatura col·loquial el cop de mort que va rebre el País Valencià amb la Batalla d’Almansa de 1707, amb l’abolició dels furs i el nou decret va fer que es desterrara la nostra llengua de tota cosa oficial. L’escriptor valencià afegeix «però aquesta terra, boja de sol, amb el seu tarannà fester i xiroi, llançava pels carrers de València, en aquella època d’opressió i de vergonya, una fulla on hi havia dibuixat un home nu, sec i famolenc, amb els següents versos a sota: «Carles III i Felip V, m’han deixat en lo que tinc».

Per últim, dins de la literatura valenciana, hem de nomenar l’aparició dels periòdics escrits en valencià. Des de l’any 1837 fins el 1870, es publicà El Mole, empresa feta per Josep Maria Bonilla ajudat per Pascual Pérez i Josep Bernat i Baldoví. Era de caràcter polític i liberal. L’altre periòdic fou La Donsayna que publicà tant sols tretze números (entre desembre de1844 i febrer de 1845). El seu subtítol era: col·lecció de música, alegre i divertida en solfa valenciana per El Sueco i Nap-y-col, és a dir, Josep Bernat i Baldoví, director i fundador, i Josep Maria Bonilla, ajudats per Pasqual Pérez. Aquest era eminentment literari, fugint de ficar-se en política... i la política el va matar. Les pàgines de La Donsayna estaven plenes d’aquells acudits frescos i d’aquell humor sa dels seus autors, fent-se molt populars aquest grapat de treballs humorístics en prosa i en vers. L’ortografia del valencià utilitzada és pot considerar com d’autèntic desastre.

De 1586 a 1823, els primers intents literaris es mostres amb fulls solts com ara col·loquis, romanç, relacions, raonaments, etc. En aquestos es relatava en vers quelcom d’actualitat, cosa festiva, guerres, conquestes, inundacions, aparicions de cometes, arribades de relíquies de sants, crítica de costums, beatificacions de valencians, festes religioses de tota mena, expulsió de moros, inauguració de moros, naixements, casaments i morts de la família regnant, lluites a Barberia i Portugal, festes reials, etc., però tot amb un punt d’ironia i mala intenció només per a fer riure.

Com tots sabeu, en aquesta època naix el primer llibre de falles, i ho fa com una ramificació més de la literatura popular. L’any 1855, Josep Bernat i Baldoví, crea el llibret que conté la relació i explicació de tot el que conté la falla de la plaça de l’Almodí del cap-i-casal. Li seguiren, el xativí Blai Bellver i Tomàs, l’any 1865, a la plaça de la Trinitat de la capital de La Costera així com Pasqual Pérez, Eduard Escalante o Contastí Llompart.

Una cosa significativa és que el personatges que intervenien, que a la llarga es fan populars, era gent del poble com ara Sento d’Albalat, Quelo el Roig, el Doctor Cudol o Polseretes que parlen amb la manera popular i senzilla, i no gasten galindaines en dir les coses. La crítica que fan en les seus converses es dura i aspra, però va coberta 5

Cal insistir en la importància de la literatura a les falles en les dues manifestacions habituals: els versos que acompanyen els cadafals i els llibrets. La seua funció es completar i ampliar per escrit

Soler i Godes, E. «Col·loquis i romanç. La renaixença a València », Setmanari Mirador, núm. 293, Mirador, Barcelona, 1936, p 6.

«Quina Morterada», de Xavier Herrero, Falla J. R. Jiménez, 1992, guanyadora del premi d’enginy i gràcia. Veiem a l’escena una crítica sobre el trànsit a la ciutat, on algun regidor, en aquell moment, va tirar la tovalla.

«Encantaments», de X. Herrero, Falla Selgas - Tovar, 2005, guanyadora del premi d’enginy i gràcia.

«Els triomfs no sols venen de París», de La Comissió, Falla Raval, 1996, guanyadora del premi d’enginy i gràcia.

l’argument plantejat al cadafal. Les primeres falles eren bastant rudimentàries insinuant només el tema a tractar. Calia un complement escrit que ampliara i facilitara la compressió del tema, que fera arribar amb més facilitat la sàtira a l’espectador. Aleshores es van col·locar versos als bastidors de les falles i a les cantonades i parets pròximes per tal de desenvolupar l’argument insinuat. Més tard, per facilitar la lectura dels versos començaren a editar-se en fulls solts o en plecs. I aquestos evolucionaren en el llibret de falla, que amb el pas del temps i l’enginy dels autors, es convertiren en obres més completes. Després les falles es fan més complexes amb l’aparició de més ninots i escenes, la comprensió del cadafal és més factible perdent, el llibret de falla, importància.

Trinitat de Xàtiva, de l’any1866, on a estar censurada. El repertori temàtic mostrava els efectes de la censura i condicionava els continguts dels cadafals. Les falles crítiques van representar el 75 % de les plantades, la majoria amb una sàtira moral. Les falles humorístiques i apologètiques no arribaren al 25 %. Després d’aquesta època entren en un temps difícil per a les falles. Els anys 1885 i 1886 no van haver-hi falles per la pressió dels arbitris municipals. La crisi i decadència de les falles va tenir el seu origen en la política repressiva municipal exercida a través dels impostos. La política liberal tractava d’eliminar per la força les tradicions, els costums i les maneres de viure populars. Per a modernitzar les falles i transformar-les en aspectes «menys populars» començaren a crear-se els premis de falles. El 1887, la revista La Traca, va impulsar dos premis sent les falles d’aquell any tot un èxit.

Per cloure aquest apartat i per tal de suportar l’enllaç entre la literatura popular i l’origen de les falles hem de dir que van en una mateixa direcció: el consum efímer i lleuger. El costumisme, el realisme, la sàtira i l’humor grotesc i hiperbòlic, són alguns dels elements compartits per les falles i la literatura popular6.

A l’època anomenada de la falla política (18901900) predomina la sàtira política en la temàtica dels cadafals. Al·ludeixen a esdeveniments polítics i persones públiques, censurant i satiritzant els seus comportaments sent molt explícita la càrrega de violència simbòlica. Les falles considerades apologètiques i humorístiques es redueixen considerablement. D’aquesta època, destacar dos fets importants que tindran repercussió en la utilització de la sàtira a les falles: els premis de monument i la creació de la falla teatral o de sainet que ja serà un cadafal més escultòric i artístic i que anirà deixant la crítica en segon pla.

L’evolució satírica de les falles 7i 8 Podem considerar que a meitat del segle XIX és quan naix la falla satírica. El període des de 1850 fins 1870 és l’anomenat de falla eròtica. El naixement de la falla, amb la virtut de ser satírica, es pel fet que hi ha un fet social censurable: tenen un tema concret i responen a una intenció, representant escenes que al·ludeixen a persones, fets i comportaments. Aquest caràcter satíric va fer que les autoritats adoptaren una actitud recelosa i vigilant, de fet, les falles van ser rigorosament sotmeses a la censura durant tot el període. La revolució de 1868, en la mesura que implicava el triomf de les llibertats individuals, va reconèixer la llibertat d’expressió. Però va perdurar dos anys ja què el 1870 va tornar la censura i ja no desapareixeria fins als anys de la transició democràtica. Tenim el clar exemple de la falla de la plaça de la

El fet de la introducció del premi de les falles farà que les falles es reformen estèticament per a mostrar modernitat. Lo Rat Penat les va crear l’any 1895 i al dictamen del premi s’afirmava que les falles haurien de reunir caràcter satíric, enginy i gust. Curiosament es va premiar una falla apologètica, que destacava per l’execució dels detalls. Aquest fet va fer que es potenciaren falles amb bona es-

Marín, J. L, «El suport literari de les falles», La festa de les falles (Associació d’Estudis Fallers), Sèrie Minor, Consell Valencià de Cultura, València, 1996, pp. 125-144. 7 DD. AA, La festa de les falles (Associació d’Estudis Fallers), Sèrie Minor, Consell Valencià de Cultura, València, 1996. 8 DD. AA, Historia de las fallas, Levante-EMV, València, 1990. 93

«El triomf de Llucifer», de Manolo Blanco, Falla R. Argentina, 1992, una crítica política on apareix l’alcalde d’aquell moment, Josep M. Calabuig, que està, en clau satiríca, soterrant la ciutat.

Escena de la falla de l’Antiga de Campanar, de València, l’any 2008 on l’artista Emilio Miralles, amb una falla sobre les diverses tribus, satiritza al J. B. Soler com a tribu india mostrant tota la gent que va acomiadar.

tètica així com la recerca d’especialistes per a fer la falla. Pel que respecta a la crítica observada en aquestos anys destacar la crítica política que acaparava quasi la totalitat de les falles plantades.

llers, aquest període va suposar el descens de la crítica política i social, degut a la pressió de la Dictadura de Primo de Rivera. La crítica cultural, amb les sàtires contra la modernitat, va ser el recurs més utilitzat així com l’ús de l’apologia (exaltació valencianista) i l’humor (el bròfec), que també va augmentar. En resum, va suposar la neutralització de la sàtira fallera i de la violència simbòlica.

Al període de la falla artística (1900-1920) on el més important és la repercussió del que hem parlat anteriorment. La transformació en falla artística suposa la creació de l’artista faller i la repressió i desaparició de la crítica veïnal. Les falles, apart de transformar-se estètica i formalment, també ho fan en la temàtica i el contingut. Les falles crítiques segueixen centrant-se en la crítica política antimonàrquica, anticlerical y antirestauracionista i s’incrementa la política social així com la crítica local com ara reformes i serveis urbans. Les novetats es centren en l’aparició de la falla bròfega i obscena, amb la utilització de metàfores i al·lusions sexuals amb generositat, i sobretot, la falla apologètica (política, cultural, social i publicitària), afavorida per la creació dels premis.

En temps de règim franquista el que predomina és la crítica socioeconòmica, la polític institucional, la moral i la cultural, en detriment de l’apologia. És època de necessitats materials primordials i açò es veu plasmat en els cadafals. Recordar que la censura, fins 1968, va ser molt dura sent tabú l’ambigüitat, la temàtica eroticosexual, la política, la sòcio-econòmica, l’escatalògica i la religiosa. La temàtica anà cap a una crítica cultural, i la que hi havia de política, anava encaminada en els paràmetres locals o internacionals que estigueren assumides pel règim. Des de 1960, es va consolidar la temàtica cultural com ara la filosofia pessimista de la vida, la crítica a la dona (l’ús de la minifalda), cap al modernisme (moviment hippy i el rock), etc., quedant en un segon terme els temes socials, morals i polítics. També trobem la crítica de la immoralitat, gust pel bròfec i els temes sexuals, i el tema de l’apologia, que quedava reduït a l’exaltació d’un valencianisme faller.

A partir dels anys 20 les falles tenen un canvi molt important transformant-se en tota una atracció turística. Entren al període de la falla turística que arribarà fins el 1936. Al cadafal, tenim la consolidació de la falla artística, amb una millora estilística i l’aparició de monumentalitat, aspectes que es relacionen en l’Assemblea Profestes de 1926 on deia: «1. Será preferida en primer lugar la falla que tenga asunto satírico, ingeniosos, de crítica de costumbres, de buen gusto, y expresada de tal manera que no ofenda la moral, la decencia y el respeto debido a las personas; 2. El proyecto y su ejecución habrán de ser artísticos, tendiendo sobre todo a la caricatura y a la sátira, aunque buscando también la verdad en los detalles; 3. La composición habrá de tener también, a ser posible, cierta monumentalidad, para que presente la visualidad necesaria para todos sus aspectos y costados; 4. La falla ha de estar bien proporcionada, en cuanto a ella misma y en cuanto al lugar donde esté colocada; 5. El emplazamiento ha de ser en un lugar adecuado; 6. En igualad de circunstancias y de méritos, será preferida la falla más costosa y de complicada composición».

Ja a la democràcia, amb l’eliminació de la censura, va obrir molt el camp de les crítiques, sobretot les polítiques com l’arribada de la democràcia, el mercat comú, la majoria socialista o la constitució de l’autonomia, repetint en nombroses escenes les figures dels polítics tant nacional com internacional. Es viu un període on retorna, en certa manera, la sàtira política, aquella dels orígens de la falla posant al descobert assumptes i personatges d’una manera directa. Amés, assistim a la proliferació del nu. Altres alternatives que també tenen un fort auge són els temes valencians i l’amor a la terreta. Hui en dia, amb la llibertat existent, proliferen moltes temàtiques abordades als cadafals fallers, sent un focus d’actualitat tant política com social, cultural, etc. Amb l’aparició de nous materials, com ara el suro blanc, proliferen personatges ac-

Quant al repertori temàtic dels monuments fa95

«Camas», de M. Martín, Falla Blanquerias, 1994, exemple d’humorisme de joc.

Ninot de la falla «Bandas», d’A. Santaeulàlia, Falla Ajuntament, 1994, exemple d’humorisme de joc.

«Passet a Passet, tot ho veurem» , de Vicent Martínez, Pizarro – Ciril Amorós, València, 2008, exemple d’humorisme de joc. En Aquest cas juga amb els noms de les poblacions de les terres valencianes.

tuals com polítics i famosos, fet que fa abordar directament la qüestió a criticar. A les falles més modestes del cap-i-casal, i sobretot, a les falles dels pobles de la resta del País Valencià se solen abordar temes amb crítica del barri i local i és, en aquestes falles, on trobem una sàtira contundent i directa. Els que busquen un premi de falla, sobretot a la secció especial i primera de València, explotant més la vessant artística, busquen una falla políticament correcta amb dosi d’humor que només et fa traure una complaent rialla.

En resum, i el que és evident, és que la terminologia d’enginy i gràcia s’adapta més a les falles que últimament s’estan plantant, ja que la majoria d’elles acreixen de crítica mordaç i sempre intenten ser el més correctament polític, recercant un acudit fàcil que faça riure sense contingut crític. Gil Manuel Hernández a un interessant article9 comenta que«la situació grotesca en què han vingut a caure estos premis és en realitat funcional a la fal·làcia que amaga el propi concepte d’«enginy i gràcia». Si estudiem l’estrany híbrid per separat, observarem l’essència del seu caràcter succedani, l’objectiu del qual no és un altre —tornem a insistir-hi— que substituir la veritable sàtira pel foment d’un humor amable, poc provocador i bla», i afirmant sobre el premi d’enginy i gràcia «No és d’estranyar que este succedani de l’”enginy i gràcia” (Ingenio y Gracia en l’original) apareguera en forma de premis en l’any 1947, és a dir, en plena campanya franquista de reinterpretació ideològica de la festa de les Falles, campanya que comportava, a més d’una fèrria censura, el control polític i institucional de la festa. Des d’estos paràmetres, i en un ambient de dura postguerra i repressió de tot allò que puguera sonar a crítica al règim o a la situació de misèria moral i material en què es vivia, les autoritats locals optaren per avançar encara més en la purificació de les falles dels seus elements més transgressors».

Definicions d’enginy, gràcia i sàtira És el moment de veure les definicions dels elements que componen la crítica fallera. Segons els diccionari Català-Valencià-Balear de mossèn Antoni Alcover i Francesc de Borja Moll, es defineix l’enginy com «l’agudesa d’enteniment o a l’esperit d’invenció, a l’aptesa o habilitat per trobar els mitjans d’aconseguir o executar les coses». La gràcia respon a «allò que plau i atreu en les actituds o maneres: qualitat que fa agradable algú o alguna cosa; allò que satisfà estèticament per la naturalitat, facilitat, fluïdesa, etc». El significat de sàtira, que es refereix a «l’acte creatiu —poètic, plàstic, periodístic, expressiu— que posa al descobert i colpeix, amb l’escarni o amb la burla ridiculitzadora, passions, maneres de viure i comportaments comuns a tota la humanitat, o característiques d’una categoria de persones, o d’un sol individu, que contrasten o estan en discordança amb la moral comuna o amb un ideal ètic».

Aleshores, per concloure, hem de dir que estem usant una terminologia incorrecta per a referir-nos a l’aspecte crític i mordaç dels cadafals fallers, i on diguem enginy i gràcia caldria afegir alguna cosa més, sent el terme sàtira el que millor replega aquesta concepció. Ja ho deia Santiago Rusiñol, al Pensat i Fet de l’any 1912: «les falles valencianes, aquestes caricatures tan típiques amb què el poble exterioritza els fets culminants del seu barri, se’n podrien dir «sàtira plàstica». L’origen de la festa, per la intenció i per la malícia entre picaresca i popular, se la podria atribuir a l’època del dibuix al boix, de les auques de redolins, de la «Vida del hijo malo», de les rajoles de Manises, d’aquella era d’art pesebril en què, per manca dels periòdics, les noves havien de córrer en boca i de mà en mà, com les receptes dels frares; època benaventurada en què un grafitis

Aleshores, podem afirmar que la sàtira, per definició, és un tot: planteja una crítica, la posa en escena i amés amb burla —humor—. No passa amb qualsevol de les dues, que encara que les unim, com ho han fet des de fa molt de temps, tindrem la posada en escena —enginy— i un humor —la gràcia—, però ens faltarà completar-lo amb l’esperit crític que es basen les falles. Per tant, aquesta terminologia usada, es queda coixa atès que la característica peculiar de les falles satíriques és la figuració d’un fet social censurable. Tenen un tema concret i responen a una intenció crítica o almenys burlesca.

9 Hernàndez i Martí, G-M, «L’enginy i gràcia, una arma letal contra la sàtira fallera», blocfaller, 2006, http://blocfaller. blogspot.com/2006/11/lengony-i-gracia-una-arma-letal-contra.html.

Escena de «I tots no som santets», de P. Roca, Falla R. Argentina, 2008, exemple d’humorisme disfressat.

Escena de «Aneu-se’n...», dels G. Colomina, Falla J. R. Jiménez, 2004, exemple d’humorisme disfressat.

Escena de «Far West Xàtiva», dels G. Colomina, Falla J. R. Jiménez, 2003, exemple d’humorisme disfressat. Veiem a l’alcalde “disfressat” de Sherif i el director de la ràdio rentant-li les botes (li fa molt la pilota).

als murs feia parlar a tot el veïnat, i en què el bon rei Carles III es passejava en carrossa amb dos lacais com dues falles... És ingènua la falla? Segons. Pot ser ho siga en la forma, però no ho és en la intenció. La falla ve a ser l’humorisme en què el poble i en què els menestrals i botiguers de mostra a la porta i venedors de tenda a la plaça, diuen les coses que pensen de qui ofén els seus costums i contradiu els seus intents; és la venjança «picaresca» del que no es pot de paraula; i és el poble que s’esbrava amb rialles intencionades dels qui els causen ploralles. L’humorisme del veïnat deté per por de la sàtira a tants que la seva consciència va a la mida de l’opinió, a tants que si no fos per la falla abusarien dels instints de què tan guarnit està l’home».

monument faller fa a l’opinió pública valorar-lo com amb molt d’enginy i graciós, i que en moltes ocasions, l’ha fet mereixedor del premi d’enginy i gràcia. Hem de tindre clar, que una cosa res té a veure amb l’altra. Per una part tenim l’estil artístic que l’artista imposa a la seua obra efímera, tant si trenca amb la tradició o no, i altra és tot el que envolta la crítica fallera, el valorar la posada en escena, la qualitat de la literatura fallera que el complementa, la disposició dels elements o la facilitat d’entendre el que u vol transmetre. Respecte al premi d’enginy i gràcia hem d’afegir el que el reglament al reglament faller de maig-novembre de 1980, de la Junta Central Fallera, a l’article 105, sobre el premi del monument diu:

Arran aquest article, deguem definir el concepte d’humorisme. Aquest respon a un «estil literari, gràfic o artístic en general, mitjançant el qual hom interpreta la realitat en els seus caires còmics, absurds o incongruents. És una òptica vital amb moltes manifestacions, que van des de la moralització a l’escarni, i és fruit de l’observació i de l’estudi de les actituds psicològiques». Segons la definició, l’humorisme podria ser vàlid com a sinònim de sàtira encara que d’una manera més suau quant al seu aspecte crític.

«El jurado puntuará de 1 a 10 puntos por los siguientes conceptos: Parte artística.— Modeado, pintura, acabado y atrevimiento de la falla en cuanto a monumentalidad y riesgo se refiere. A efectos del premio de Ingenio y Gracia: Originalidad en el tema, gracia e ingenio. La suma de estos tres conceptos dará el premio de Ingenio y Gracia. La suma de los siete conceptos dará la puntuación global de la falla. [...] En quanto a los puntos de corrección: Se entiende por corrección la que el artista imprima artísticamente dentro de una sàtira con buen gusto para desarrollarla;...»

També cal recordar que a les falles no es tracta només de posar una crítica perquè sí, també és important la forma d’exposar-la, la seua resolució i expressió, amés de la relació que es converteix entre el medi que la transmet —el cadafal— i el visitant. Unes paraules de Sento Bayarri, en la revista de Falla Crítica de 200610, on ens identifiquem plenament amb el que diu: «... en la falla, como medio de expresión creativo, no basta con informar o denunciar una situación, su valor está en cómo està servida y expresada esa crítica con eficacia fallera de comunicación expresiva».

Veiem que al premi del monument es compta amb els apartats d’enginy, gràcia i originalitat amés de ser aquestos tres els que donen el premi d’enginy i gràcia. A Xàtiva és diferent, dins de la valoració del premi de falla no es té en compte cap dels apartats relatius a l’enginy i gràcia. El premi d’enginy i gràcia es va crear l’any 1976, i als estatuts interns de la Junta Local Fallera, de novembre de 1981, a l’article 12 diu:

L’enginy i gràcia i l’estètica fallera Al llarg dels anys, generalment s’ha confós la posada en escena i com s’ha fet la crítica, amb l’estètica artística del monument. Moltes vegades, l’abandonament de l’estil icona establert a les falles —barroc o clàssic— en la constitució d’un 10

«Premio Ingenio y Gracia: Se tendran en cuneta los siguientes apartados: -Originalidad del tema -Ingenio en la exposición del tema

Bayarri, S, «Pizarro, Premio de la crítica 2006», Falla Crítica 2006, Bayarri comunicación, s.l., València, 2006, p. 27. 99

«Terra de Caín» , de I. Ferrando, Falla Molina – Claret, 2008, clar exemple d’humorisme de consciència plantejant les diverses guerres, sobretot la de l’any 1936.

Escena de la falla de Na Jordana, de V. Llácer, 2008, exemple d’humorisme de cartell. Veien cartells al voltant del cadafal que complementen l’escenografia de la falla.

100

-Gracia y facil comprensión de la falla. La suma de estos tres apartados dará lugar al premio de ingenio i gracia».

d’Ortifus com ara «Camas» (Blanquerías, València, 1994), a partir la paraula Camas exposa un muntó de llits cadascun amb un tipus de cama: Cama-sutra o cama-león. Altre exemple del mateix artista és la de «Clon-clon» (Convento Jerusalem – M. Marzal, València, 1998). Vicent Martínez explota de forma exitosa aquest tipus amb «Passet a Passet, tot ho veurem» (Pizarro – Ciril Amorós, València, 2008) jugant l’escenografia amb els noms dels pobles valencians. L’exemple més clar de la nostra ciutat és «Qüestió d’ous» (Murta - Maravall, Xàtiva, 2007) on Xavier Herrero exposa una falla plena d’ous relacionats amb la ciutat: L’espanyouleto o el Ferrouri del Rus. Altres exemples es produeixen a escenes com ara «Pirates del Segle XXI» (Joan Ramon Jiménez, Xàtiva, 2004) on s’exposen els distints tipus de pirates actuals (informàtic, senyals TV, discos compactes...). A la majoria dels casos que l’humorisme de joc es produeix en escenes, se sol representar mitjançant un museu que recull tota la sèrie. Bona prova d’açò són les escenes que any rere any Julio Monterrubio va preparar en la part de darrere de la falla del Pilar de València.

Com hem pogut comprovar no es va tindre en compte cap relació amb la sàtira fallera. Amb els estatus aprovats al congrés de 1997, a l’article 15, vigent en aquestos moments ens parla del premi d’enginy i gràcia «seran puntuables els apartats següents: Originalitat del tema, enginy en l’exposició, gràcia, fàcil comprensió correcció del valencià». Amés, en els aspectes puntuables per al premi de la falla, només fa referència als artístics i no té en compte cap pertanyent a la crítica. Monuments fallers segons el seu Humorisme Per tal d’estudiar i catalogar les falles segons la sàtira, l’enginy i la gràcia de les falles al llarg de la història, i més concretament a l’actualitat, hem de recercar un vocable que generalitze el que volem classificar. De l’exposició i conclusió dels anteriors apartats ens és evident que no podem utilitzar cap dels tres aspectes d’estudi, atès que no totes les falles van a tindre sàtira o altres tindran bona dosi d’enginy però no ens farà riure. Malauradament, hem d’arribar a la conclusió de catalogar els monuments fallers segons l’humor que puga despendre cada falla així com de quina forma ho fa. La sàtira seria el vocable ideal, però atenent-nos la realitat, i com que a les falles, apart de la indiscutible crítica, li demanem que tinguem humor a l’hora d’enginyar-les ens hem decantat pel terme humorisme. Segons l’humorisme de cada monument faller podrem trobar:

HUMORISME ENCALÇAT. Solen ser falles on la part artística va per una costat i la part crítica per un altre. És quan l’artista té una sèrie de material o una falla tipus amb una temàtica d’acord amb la part central i després es desenvolupen les escenes. Després el mateix artista, el guionista o el poeta intenten «clavar en calçador» la crítica política o social de l’actualitat. Són les que més abunden arribant a tenir forta crítica però gràcies a la part literària dels cartellets, atès que l’humor que puga desempolsar el monument és l’aspecte artístic, com ara el modelatge o la composició, però que podria referir-se a qualsevol crítica. Podem posar d’exemple, una escena que tinga quatre gats i que pot tindre enginy i gràcia visualment i pot criticar els fallers que acudeixen a la Setmana Cultural o els que van a veure un partit de futbol. Aquest humor encalçat el trobem molt sovint a les falles de seccions inferiors i a les poblacions on l’artista és de fora i desconeix l’actualitat de la ciutat i planteja una falla que conté un lema referent al que concorre al cadafal i unes escenes relacionades amb la mateixa temàtica.

HUMORISME DE JOC. Monuments fallers que solen agafar una paraula i explotar-la en totes les seues definicions possibles o jugar amb aquesta paraula relacionant el vocable amb altres paraules, aspectes, situacions o noms propis. Solen tindre gran dosi d’enginy i gràcia encara que la sàtira i crítica es escassa en la majoria de les falles d’aquest tipus. Solen donar-se en alguna de les escenes d’un monument però existeixen casos —sobretot en falles de menor categoria—, que tota la falla ha tingut la mateixa temàtica. Exemples clars són les falles realitzades per Manolo Martín amb guió 101

Escena de la falla de l’Antiga de Campanar d’Emili Miralles, 2008, exemple d’humorisme directe.Planteja el tancament desficaciat de tallers per part dels fallers, escenificant-ho directament i ajudant-se del modelat.

Escena de la falla de Ferroviària de Toni Fornés, 2008, exemple d’humorisme directe. Planteja el pas de les falleres pel malfet carrer de Corretgeria el dia de l’ofrena, escenificant-ho directament i ajudant-se del modelat.

102

HUMORISME DE CARTELL. En aquest grup agrupem les falles que utilitzen la cartelleria per ajudar a comprendre el que es vol transmetre i solen ser un complement perfecte de la part artística. Ens referim a la cartelleria de gran format, que conté dibuixos i frases, amb humor, utilitzant en tot moment el còmic i el joc de paraules. Uns dels exemples més habituals és el recurs dels cartells de pel·lícules on s’alternen els títols originals amb el que es vol criticar variant els personatges presents als cartells. A Xàtiva tenim com a exemple diverses falles de la comissió de Molina –Claret, sobretot la de «Va de Còmics» de l’any 2000, obra de J. R. Espuig, on es va jugar amb l’actualitat i les portades de revistes i periòdics.

que es vol criticar. Tenen gran dosi d’enginy i, com hem dit, són de les més resultants. Un clar exemple és «Far West Xàtiva» dels Germans Colomina (J. R. Jiménez, Xàtiva, 2003) on ens introdueix en el món del far west amb una gran dosi de sàtira en les seues escenes.

HUMORISME BUIT. Solen ser les falles anomenades «Políticament correctes». Les típiques que quan la veus la gent comenta «que falla més bonica, que graciosa» i que no solen criticar res. Inclús s’atreveixen a traure a personatges famosos i polítics amb una caricatura increïble però amb mancança crítica. Cada any, a la secció especial de València, trobem multitud d’exemples.

Cal advertir d’aquesta modesta classificació, que degut a la diversitat que podem trobar als monuments fallers, un cadafal potser puga ser enclavat en dos tipus d’humorisme així com part de les escenes que el componen siguen d’un tipus i la resta d’altres així com en què apartat s’identifique en un monument concret, sobretot per la diversitat que puga haver-hi en la vessant artística tant a l’escultura com la composició o l’estil utilitzat. Podem trobar una classificació artística signada per l’Observador Fallero a la Hoja Digital on troben els següents estils: Catafal, Arcaic Horitzontal, Retall clàssic o «refregit», Falla d’autor, Clàssica barroca, Falles de còmic, Falla neocrítica, Falles de disseny, Manierisme modern, Manierisme tradicional i Neobarroc11 .

HUMORISME DIRECTE. En aquestes falles, es plantegen escenes que representen directament el que es vol criticar, i solen tindre gran càrrega satírica, en canvi l’enginy i la crítica escassegen a no ser que es tinga en compte a l’hora del modelat dels ninots que li pot donar dinamisme a l’exposició. Aquestes falles no solen donar-se rodejos i van directament al que volen criticar.

HUMORISME DE CONSCIÈNCIA. En aquest apartat enclaven les falles on es pretén conscienciar o reflexionar a la gent sobre un tema relacionat amb valors socials. Tenen gran dosi de vessant filosòfica, i en molts casos, solen tindre un retorn a èpoques passades. A la majoria dels casos destaca el seu enginy en l’exposició i amb una forta càrrega de sensibilitat tant en l’aspecte artístic com literari. En aquest apartat podríem incloure els cadafals referents a commemorar un fet històric. Un artista, clar exemple d’aquest tipus de concepció, és Ignacio Ferrando, qui va demostrar a Xàtiva aquest gènere amb «Terra de Caín» (Molina – Claret, Xàtiva, 2008) on reprèn el tema de la guerra civil espanyola.

Amb aquesta classificació, amés del tipus de crítica expressada, seria molt interessant fer un estudi amb els monuments fallers plantats a Xàtiva, i concretament, amb els guanyadors del premi d’enginy i gràcia, així veuríem una evolució en conceptes i aspectes utilitzats segons l’època en la qual es van plantar. Acaben l’article amb unes paraules de Joan Fuster —qui amb els seus articles recollits al llibre Combustible de falles parla molt sobre la sàtira fallera—, on defineix el naixement de les falles, «[Les Falles] van nàixer el dia que algú inventà el ninot i posà pel mig un tret de sàtira».

HUMORISME DISFRESSAT. Són un tipus de falla que sol triomfar. Ens referim a les falles temàtiques, que repleguem un tema en tot el seu conjunt. Les crítiques són parodiades dins del món temàtic creat, adaptant aspectes de la temàtica al

Pérez, Y, «Los estilos artísticos actuales en la calle», Fallas 2006 - El Observador Fallero, Hoja Digital, València, 2006, www.hojadigital.com 103

104

miscel ·lània 2008 105

dades premis falles 2008 MONUMENTS FALLERS 1r Premi 2n Premi 3r Premi 4t premi 5é premi 6é premi 7é premi 8é premi 9é Premi 10é premi 11é premi 12é premi 13é premi 14é premi 15é premi 16é premi 17é premi 18é premi

106

R. Argentina (27 p) Joan R. Jiménez (25,3 p) Ferroviària (24,2 p) Sant Feliu (23 p) Abú Massaifa (22,2 p) Benlloch-A. VIé (21,2 p) Molina—Claret (20,3 p) Cid—Trinitat (19,4 p) Sant Jordi (18,6 p) Espanyoleto (17,8 p) Selgas—Tovar (16,8 p) Raval (15,8 p) Sant Jaume (14,9 p) Passeig—C. Serra (13,9 p) Murta—Maravall (12,3 p) Verge del Carme (11,8 p) Mercat (11,3 p) Tetuán—St. F. (10 p)

COMPARSA C. DEL NINOT INFANTIL

MILLOR GRUP ESCENIC

Falla pt. Raval amb Mascletà Ferroviària 29,5 1r Premi Molina—Claret 29 2n Premi CARROSA PRÒPIA C. NINOT INFANTIL Selgas—Tovar 28,5 3r Premi Espanyoleto 28 Falla pt. República Argentina 27,5 Molina—Claret 29 1r Premi Abú Massaifa 26 Raval 28.5 2n Premi Raval 24,5 Sant Jordi 24.5 3r Premi Sant Jordi 24,5 Benlloch— Alexandre VIé 20 Sant Jaume 23,5 Cid—Trinitat 17 Benlloch— Alexandre VIé 23 Mercat 16 Murta— A. Maravall 21 Joan Ramon Jiménez 19 CARROSA LLOGADA C. NINOT INFANTIL Tetuán—St. Francesc 18 Verge del Carme 18 Falla pt. Mercat 16 Espanyoleto 27,5 1r Premi Sant Feliu 14 Sant Jaume 26 2n Premi Cid—Trinitat 16 Selgas—Tovar 25,5 3r Premi República Argentina 25 MILLOR GRUP ESCENIC INFANTIL Ferroviària 24,5 Joan Ramon Jiménez 24,5 Ferroviària amb Sant Sopar Murta— A. Maravall 18,5 Tetuán—St. Francesc 18 COMPARSA CAVALCADA DEL NINOT Sant Feliu 18 Abú Massaifa 18 Falla pt. Verge del Carme 17 Ferroviària 28 1r Premi Molina—Claret 27,9 2n Premi CARROSA PRÒPIA C. DEL NINOT Espanyoleto 22,9 3r Premi Abú Massaifa 18,6 Falla pt. Selgas—Tovar 15,3 Sant Jordi 25 1r Premi Murta— A. Maravall 13,5 Sant Jordi 12,2 CARROSA LLOGADA C. DEL NINOT Cid—Trinitat 13,6 Joan Ramon Jiménez 12,3 Falla pt. Sant Jaume 11,5 Joan Ramon Jiménez 18 1r Premi Raval 10,6 Passeig—C. Serra 13 2n Premi Verge del Carme 10,4 Sant Feliu 8,8 RAL·LI HUMORÍSTIC FALLER Benlloch— Alexandre VIé 7,2 Tetuán—St. Francesc 7,1 Millor disfressa Ferroviària Passeig – C. Serra 6,6 Millor vehicle Ferroviària Mercat 5,7 Millor puntuació Murta— A. Maravall República Argentina Desq. Millor comparsa Ferroviària

107

MONUMENTS FALLERS INFANTILS 108

1r Premi 2n Premi 3r Premi 4t premi 5é premi 6é premi 7é premi 8é premi 9é Premi 10é premi 11é premi 12é premi 13é premi 14é premi 15é premi 16é premi 17é premi 18é premi

Selgas—Tovar (167,9 p) Benlloch-A. VIé (162,2 p) Abú Massaifa (151,1 p) Ferroviària (140 p) R. Argentina (131,9 p) Joan R. Jiménez (125,1 p) Molina—Claret (122,1 p) Tetuán—St. F. (119,1 p) Raval (118,8 p) Sant Feliu (108,6 p) Murta—Maravall (107,7 p) Sant Jaume (105,40 p) Sant Jordi (88 p) Espanyoleto (83,1 p) Cid—Trinitat (71 p) Mercat (67,5 p) V. del Carme (59,1 p) Passeig—C. Serra (53,1 p)

MILLOR LLIBRE DE FALLES Falla pt. República Argentina 256 Joan Ramon Jiménez 206 Abú Massaifa 174 Ferroviària 167 Benlloch— Alexandre VIé 146 Molina—Claret 136 Sant Jordi 129 Espanyoleto 126 Selgas—Tovar 107 Sant Feliu 101 Sant Jaume 82 Tetuán—St. Francesc 78 Raval 78 Passeig – C. Serra 62

Mercat 256,34 Sant Feliu 167,26 SEGONA PART PRESENTACIÓ

1r Premi 2n Premi 3r Premi

Falla pt. Raval 102 1r Premi Sant Jaume 89,50 2n Premi Selgas—Tovar 73 3r Premi Sant Jordi 72,50 Espanyoleto 24,25 DECORACIÓ DE MONUMENT

Falla pt. Ferroviària 90 1r Premi Cid—Trinitat 84 2n Premi Espanyoleto 81 3r Premi MILLOR COBERTA LLIBRE DE FALLES Benlloch— Alexandre VIé 78 Raval 60 Falla pt. Selgas—Tovar 64 Molina—Claret 13 República Argentina 61 Millor Coberta Joan Ramon Jiménez 57 Joan Ramon Jiménez 11 Sant Feliu 50 Benlloch— Alexandre VIé 6 Sant Jaume 35 Passeig – C. Serra 5 Abú Massaifa 30 Sant Jaume 4 Verge del Carme 28 Espanyoleto 4 Sant Jordi 22 Selgas—Tovar 3 Tetuán—St. Francesc 21 República Argentina 3 20 Ferroviària 3 Molina—Claret Murta— A. Maravall 18 Sant Jordi 3 Mercat 18 Tetuán—St. Francesc 3 Passeig – C. Serra 13 Raval 3 Sant Feliu 3 DECORACIÓ MONUMENT INFANTIL Abú Massaifa 3 Falla pt. Ferroviària 90 1r Premi Cid—Trinitat 87 2n Premi Sant Feliu 84 3r Premi Falla pt. Espanyoleto 79 Selgas—Tovar 776,40 1r Premi Benlloch— Alexandre VIé 57 Molina—Claret 673,50 2n Premi Verge del Carme 48 Espanyoleto 666,00 3r Premi Sant Jaume 42 Raval 608,82 Selgas—Tovar 40 Abú Massaifa 596,10 Tetuán—St. Francesc 37 Sant Jordi 576,60 República Argentina 34 Sant Jaume 522,50 Abú Massaifa 32 Benlloch— Alexandre VIé 486,30 Joan Ramon Jiménez 30 Murta— A. Maravall 476,48 Raval 30 Ferroviària 418,52 Sant Jordi 27 República Argentina 415,60 Murta— A. Maravall 20 Cid—Trinitat 374,72 Molina—Claret 19 Tetuán—St. Francesc 320,16 Mercat 17 Joan Ramon Jiménez 309,98 Passeig – C. Serra 15 Verge del Carme 279,16 PRIMERA PART PRESENTACIÓ

109

Enginy i grĂ cia falles

Millor ninot infantil

Enginy i grĂ cia falles infantils

Millor ninot

Millor CrĂtica Fallera 110

ENGINY I GRÀCIA FALLES

ENGINY I GRÀCIA FALLES INFANTILS

Falla Pt. Falla Pt. República Argentina 122,50 1r Premi Selgas—Tovar 28,70 1r Premi Benlloch— Alexandre VIé 89 2n Premi Benlloch— Alexandre VIé 27,25 2n Premi Sant Feliu 97 3r Premi Abú Massaifa 25,15 3r Premi Molina—Claret 86 Molina—Claret 22,70 Murta— A. Maravall 79,5 República Argentina 22,55 Joan Ramon Jiménez 78 Ferroviària 21,45 Sant Jaume 77 Joan Ramon Jiménez 21,40 Ferroviària 55 Raval 19,20 Selgas—Tovar 49 Sant Feliu 18,75 Mercat 47 Sant Jordi 18,10 Abú Massaifa 44,5 Espanyoleto 17,30 Cid—Trinitat 44 Tetuán—St. Francesc 13,10 Sant Jordi 40 Cid—Trinitat 13 Espanyoleto 38 Murta— A. Maravall 12,85 Raval 35,5 Sant Jaume 12,25 Verge del Carme 32,5 Mercat 10,50 Tetuán—St. Francesc 30,5 Verge del Carme 6,050 Passeig – Cardenal Serra 23 MILLOR CRÍTICA FALLERA

PREMI MILLOR NINOT DE FALLES

Falla Pt. Primer premi i ninot indultat Ferroviària 27,2 Premi Joan Ramon Jiménez Joan Ramon Jiménez 23,5 Segon premi República Argentina 19,5 Benlloch— Alexandre VIé Sant Jordi 18,2 Tercer premi Abú Massaifa 15 Abú Massaifa Sant Feliu 13,2 Molina—Claret 12,7 PREMI MILLOR NINOT F. INFANTILS Benlloch— Alexandre VIé 11,5 Murta— A. Maravall 10,2 Primer premi i ninot indultat Cid—Trinitat 9,7 Selgas—Tovar Selgas—Tovar 9,2 Segon premi Passeig – Cardenal Serra 8,1 Benlloch— Alexandre VIé Espanyoleto 5,4 Tercer premi Verge del Carme 4,6 Raval Sant Jaume 4,1 Mercat 3,5 NETEJA VIÀRIA Raval 3,3 Tetuán—St. Francesc 1,4 Raval PREMI MILLOR CRÍTICA LOCAL

MILLOR MAQUETA

República Argentina

Raval amb Juguem ara que puguem

111

112