EL Verí del Foc núm. 6 - FALLES PUBLICADES

el v er Ă­ del f o c

6 1

Fanzine editat per l’A. C. Falla Joan Ramon Jiménez de Xàtiva (La Costera) l’any 2012 www.fallajrj.com

cr èdit s

Equip de redacció Yolanda Pérez, Verònica Llopis, Isabel Gosálbez, Anna I. Calvo, Rafa Tortosa, Patri Viñes.

Fotografies Antoni Marzal, Arxiu Rafa Tortosa, Patri Viñes, Albúm Bayarri, Arxiu Ximo Sánchez, Arxiu Municipal de Xàtiva, Arxiu Las Provincias.

Col·laboradors Antoni Marzal, Xavier Aliaga, Ximo Cerdà, Toni Cucarella, Ricard Huerta, Vicent Garcia, Begonya Martínez, Rafa Tortosa, Agustí Garzó, Verònica Llopis, Anna I. Calvo, Joan Quilis, Paco Roca.

Coberta i maquetació covanegradisseny Impressió Matéu impressors, s. l.

Dipòsit legal V-345-2012 Tirada 500 exemplars Col·labora Generalitat Valenciana.

Conselleria d’Educació Aquest fanzine és el suplement cultural del llibre de la falla Joan Ramon Jiménez de Xàtiva de 2012, per tan es distribueïx conjuntament amb aquest.

L’A. C. Falla Joan Ramon Jiménez no s’identifica necessàriament amb el contingut dels articles dels col·laboradors.

Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa, de cap manera ni per cap mitjà, sense l’autorització prèvia i escrita de l’editor, tret de les citacions en revistes, diaris o llibres si s’esmenta la procedència.

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià.

2

EL VERÍ DEL FOC

fanzine de falles, Xàtiva i Cultura número 6 / març 2012

el v er í del f o c

6 3

Una imatge i vint línies 8

Les flors cansades Xavier Aliaga · Antoni Marzal Etern Ximo Cerdà · Antoni Marzal

Música i Falles Toni Cucarella · Antoni Marzal

La falla de paper 16

Síndrome de Diógenes Paco Roca

8

19

Ruta d’efemèrides 20

F de festa, flama, foc, fum, falles 23

Pensat i fet, una peça de l’engranatge faller... Ricard Huerta

Sanchis Guarner i les falles Verònica Llopis La revista gratuïta LA RECLAM i els especials falles... Rafa Tortosa

La llengua de LA RECLAM Vicent Garcia

Premsa local i falles Joan Quilis

Falleres de portada Begonya Martínez

Els artistes fallers a la premsa Joan Quilis

Xàtiva en flames, l’intent d’una revista fallera Anna I. Calvo

Quan fuster va escriure a un llibret de Xàtiva Agustí Garzó Ressenyes de les publicacions falleres de Xàtiva... Rafa Tortosa

índex 4

10 12 14

24 28 26 50 60 68 74 84 88 94

el v er Ă­ del f o c

6 5

Entramat de falles i lletres Quan un desficiós agafa paper i llapissera per tractar de confeccionar un nou article sobre la nostra festa del foc, i comença a esquematitzar i apuntar la possible bibliografia a consultar, se n’adona, una vegada més, de la importància que té qualsevol publicació fallera. Els llibrets de falla amb les seues explicacions, els articles d’opinió, els llibres i treballs d’investigació, la crònica fallera de la premsa, les dades falleres de les revistes especialitzades... ens ajuden a descobrir una determinada època, on existeixen determinats costums, determinats problemes i singulars aspectes que s’hi troben dins d’un text.

EDITORIAL

Moltes vegades, els fallers, no som conscients de la importància de les publicacions sobre les falles, sobretot dels nostres particulars llibrets. Entenem que és un producte amb data de caducitat, que a l’arribar el 19 de març, sembla que tinga una vida efímera, igual que el cadafal que relaciona i explica, no és crema però quasi. Per a molta gent, quan s’acaben les falles, la publicació literària forma part del fem — esperem que a l’adequat contenidor de paper i cartó— i com la falla, desapareix.

6

És cert que les entitats solen recollir les edicions d’aquell any i quedar catalogades a les biblioteques i als arxius. També és cert que a les prestatgeries de molts fallers habiten els llibres de cada exercici confeccionant una biblioteca fallera carregada de records i nostàlgies.

Però anem al que anem, aquest nou número del nostre fanzine ha volgut fer un especial dedicat a les falles publicades, mostrant i analitzant les distintes formes de publicar matèria fallera. Intenten exposar tots els tipus de publicacions que sobre falles s’hi parlen. Sobre llibres de falla, Agustí Garzó ens

intenta apropar als llibres de la Falla Jaume I i el canvi que va suposar. Altres publicacions són les revistes falleres, tenim dos exemples, un El Pensat i Fet que enguany compleix 100 anys de la publicació del seu número i on Ricard Huerta, director de la revista en la darrera època, ens intenta explicar de la importància del PiF i l’altra Anna I. Calvo ens mostra l’intent de consolidació de la revista Xàtiva en Flames. No hem d’oblidar la premsa periòdica que tant ha parlat sobre les falles. Joan Quilis ens mostra molts exemples de la premsa local així com Begonya Martínez ens escriu sobre una desconeguda premsa rosa a la capital de La Costera. També podem trobar un anàlisi de la revista gratuïta La Reclam realitzat per Vicent Garcia i Rafa Tortosa. No hem d’oblidar l’apropament del món intel·lectual cap a les falles. Verònica Llopis apropa a Manuel Sanchis Guarner, amb motiu del cent aniversari del seu naixement. A mode de sinopsi, i per cloure l’especial, mostrem una sèrie de ressenyes sobre les publicacions falleres de la nostra ciutat.

I cal recordar les nostres secciones fixes. Amb un intent de donar un to de qualitat ens acompanyen en aquest viatge els escriptors Toni Cucarella, Ximo Cerdà i Xavier Aliaga, els quals escriuen relats a partir d’imatges d’Antoni Marzal mentre que la part d’humor ha estat a càrrec de l’artista Paco Roca. Per últim, hem de fer patent un nou apartat anomenat Ruta d’efemèrides, on mostrem una selecció d’aniversaris de l’àmbit faller.

Agrair la participació dels nostres estimats col·laboradors, i com sempre, gaudiu del fanzine i de les falles.

Per cert, caldria que no ens tirareu al foc ni al fem. Creem-nos un contenidor cultural a casa, ens vindrà be a tots.

el v er í del f o c

6 7

8

Una imatge i vint lĂ­nies

el v er Ă­ del f o c

6 9

UNA IMATGE i VINT LÍNIES

10

Les flors cansades text Xavier Aliaga imatge Antoni Marzal

A questes floretes grogues, gira-sols, tal volta, passegen segudes sobre una

bonica carrossa, contemplades per un públic que no veiem. En un racó, dalt, a la dreta, s’hi albira un dels plàtans centenaris de l’Albereda. Una farola, un anunci, algun cartell comercial difuminat. Tal volta, els darrers moments d’una cavalcada, quan el cansament s’acumula com les capes de pols en un moble oblidat. Tan sols una floreta, la del centre, s’adona de la càmera i del fotògraf que hi ha darrere. Però no s’esforça en aconseguir un bon posat. El seu és un rostre circumstancial: llavis tancats, suaument, a molts quilòmetres del somriure. Parpelles a punt de cloure, esperant el rescat. La companya que té a la seua esquerra no mira a l’objectiu, sinó a algun punt llunyà dels seus pensaments, mentre el braç, dipositat sobre la cama, sosté un tronc que amenaça amb claudicar. Mentrestant, la flor de l’esquerra, una mica més viva i desperta, dirigeix els ulls cap a un lateral, com si alguna cosa haguera captat la seua atenció. Però la maneta afluixant el llaç delata la impaciència: en uns minuts, quan acabarà tot, l’adorn del cap serà el primer en caure, molt abans que el lleu maquillatge color ocre de les cares. De la resta de les floretes tan sols albirem entre els pètals ulls dispersos. Ulls cansats. Distants. Un d’ells, tancat. Potser un parpelleig, una casualitat, un moment atrapat. O una breu rendició. Les flors també es cansen. Ben mirat, una imatge de lànguida però metafòrica bellesa.

el v er í del f o c

6 11

UNA IMATGE i VINT LÍNIES

12

Etern text Ximo Cerdà imatge Antoni Marzal

A dore eixe moment, saps? —diu Vicent, detenint-se uns instants. Una brillantor somiadora ha pres en els seus ulls–. L’estime.

Tomàs l’escolta, però sense efusivitat.

Al principi li feien gràcia les arrancades filosòfic-reflexiu-decadents del seu amic. Al cap d’un temps va començar a acostumarse. Ara, simplement l’avorrixen. No presta molta atenció, la veritat.

—És com detindre el temps. —Vicent torna a la càrrega, alié a l’actitud de Tomàs—. Tot passa en qüestió de segons; la flama frega, acaricia dolçament la metxa; la mà efectua el seu moviment i, en un moment donat, el petard se separa seguint una trajectòria que és una composició d’una paràbola i centenars d’espirals concèntriques.

A partir de llavors ja esperes la detonació. I l’espera es torna llarga, moooolt llaaaargaaa.

El temps es ralentitza, o això pareix, i el teu cos amb ell, però no la teua consciència. La teua consciència seguix allí, percebent cada detall, paladejant cada instant. Arrugues els ulls, la teua boca es tesa en una carassa d’anticipació, i un eriçó et recorre l’esquena. I seguix eixa interminable espera. Veus el petard rebotar contra el paviment; cada nou rebot t’acosta més al moment temut. El pols s’accelera, a causa de la injecció d’adrenalina. Si tarda més del compte, inclús és possible que t’emportes les mans a les orelles. Cada fracció de segon de més és una hora, una vida.

Una eternitat. I llavors…

—Vicent —interromp Tomàs.

—Si? —respon aquest, eixint de la seua abstracció.

—Mira al sòl.

Vicent obeïx les indicacions del seu amic. I llavors el veu.

Un masclet enorme. Fumejant. Entre els seus peus.

A penes té temps de reaccionar. Es tesa d’un sobresalt i intenta apartar-se, ofegat en el constrenyiment. Però no és prou ràpid. La detonació el colpeja com ho faria la punyada d’un boxejador descompassat. L’espenta cap arrere, deixantlo quasi sense respiració i amb un brunzit agut inundant-li les oïdes.

—Fill de puta! —exclama Vicent, tractant de recompondre’s, visiblement acalorat—. Tu estàs boig o què? Per poc em deixes sord!

Tomàs s’encollix de muscles i esbossa un somriure desvergonyit.

—No adores tant eixe moment? Doncs hala, ací el tens! No cal que em dónes les gràcies.

I després, sense esperar la seua resposta, despreocupadament encén la mistera i pren la metxa d’un altre petard.

el v er í del f o c

6 13

UNA IMATGE i VINT LÍNIES

14

Música i falles text Toni Cucarella imatge Antoni Marzal

f a calor. No fa molts anys, si feia oratge bo, els xambiters encetaven temporada per falles. Encara que per març ja se sap: igual plou que neva que fa ras. Baixen els músics vestits de mànega curta doncs, i entre el camejar de la processó i la bufera, el cos se’ls arbora. I se’ls transpinta la marxa. Ara paren, ara mouen, ara sonen. Fem foc o fugim?, dirien, si foren roders. Però són músics. Músics un dia de març faller, acalorats, fatigats, atordits potser. Sembla ser que n’hi ha alguns que tiren avant, rostària avall, i d’altres que paren per refer l’alè i recompodre la colla. Ieee, on aneu?

Els qui van davant s’aturen perquè han reconegut la veu que els crida. Paren de tocar i esperen instruccions, o les debaten tots junts. Si per un cas hi passava, casualment, improbablement, un xambiter, d’aquells antics –ja extingits–, espentant el carro, els músics acalorats li’n demanarien un, de xàmbit. De vainilla, podria ser. Fa calor. I els músics refan l’alè. Encara com ara van costera avall. Quan mouran de nou, potser atacaran un pasdoble, i en un bufit depassaran els revolts del Torreó, i en arribar al desaparegut Trinquet de les Ànimes els esperits que encara hi ronden saludaran, invisibles, el pas de la festa, i envejaran els músics, tan vius, i la primerenca calor de març, tan suaument càlida. Calor de falles. Que no pare la música. Doneu-los aigua fresca, als músics ardits. O convideu-los, si poguera ser, a un xàmbit.

el v er í del f o c

6 15

16

La falla de paper

el v er Ă­ del f o c

6 17

LA FALLA DE PAPER

18

Síndrome de Diògenes Dibuix Paco Roca text Abril Baldoví

F a temps que la fallamania està entre nosaltres.

No li falta cap fotografia a aquest boig de les falles.

Un rècord ha aconseguit: ser el més «fricki» de les falles.

Pensant de dia i de nit amb cadafals i traques.

De malaltia fallera el podem qualificar: tots els llibrets arreplega i a cap acte pot fallar.

Té totes les revistes falleres i els llibres de qualsevol festa.

El Síndrome de Diògenes el psiquiatra li detecta.

el v er í del f o c

6 19

Ruta d’efemèrides

100

100

1912 Naix l’artista xativí, Ramon Morell i Navarro

1912 Aparició del primer número del PENSAT i FET

Enguany es compleixen cents anys de la primera publicació de la revista Pensat i Fet. Ricard Sanmartin i Bargues, José Maria Esteve Victoria i Francesc Ramil Eduart, decideixen, en 1912, editar Pensat i Fet, fullet en què expressen les seue idees i inquietuds, publicant junt els esbossos de les falles, articles sobre la festa del foc. La falla de la plaça de l’Ajuntament, obra d’Alejandro Santaeulàlia i Vicent Llácer, fa un homenatge a la revista així com l’evolució de la festa de les falles.

20

L’artista xativí, Ramon Morell i Navarro va nàixer el 1912. L’artista va plantar més de quaranta falles des de 1943 fins el 1969, plantant el primer cadafal l’any 1936. Per a Morell la construcció de cadafals fallers era una gran aficció, atès que la vertadera professió era Guàrdia Urbà. Va aconseguir tres primers premis de falles grans (Mercat, 1954; La Bassa, 1958 i Tetuan, 1959) i cinc infantils (Benlloch, 1954; Espanyoleto, 1958 i 1959; R. Argentina, 1962 i Raval, 1963). Planta les tres primeres falles del barri de Sant Feliu els anys 1965, 1966 i 1967 on aconsegueix el ninot indultat que representa el mateix artista pintant un quadre.

1937 Un any sense falles?

75

90

1922 Plantà d’una falla típica al Bellveret: La Tortuga dels Fustres

El 1922 es va plantar a Xàtiva una falla atípica. Els promotor d’aquest esdeveniment va ser el Gremi de Fusters de la ciutat, els quals van decidir cremar una peça del corpus. Es tractava de una Tortuga, datada de 1821, i que possiblement davant el deteriorament de l’estructura de fusta, van decidir posar-li fi. La revista Pensat i Fet de 1922, va fer ressò de la falla, i va publicar el seu esbós amb un peu que deia «La de Játiva».

Déu anys després, s’iniciava la festivitat de les falles de la ciutat d’una forma més continua.

Amb l’inici de la guerra l’any 1936, les falles van deixar de plantar-se durant els anys en què va durar el conflicte bèl·lic.

No tenim notícia de cap població valenciana que plantara falles. Només es té constància de tres activitats relacionades amb cadafals fallers. A València, el Ministeri va encomanar al sindicat d’Art Popular la construcció i direcció de quatre falles de caràcter antifeixista, que duien per lema Coses d’ara, La catedral, El betlem d’enguany i La balança del món. Degut als bombardejos, les falles no es van poder plantar i només van ser exposats un ninots a la Llotja el 17 d’abril per commemorar l’aniversari de la ii República. Altra activitat es va produir al front del combat.

L’únic cas de què es conserva constància gràfica i literària és la falla realitzada el març de 1937 a Granada. La darrera activitat de la qual fem referència és la plantà d’una falla a Toledo, realitzant-se actes durant els mesos de d’abril i maig.

el v er í del f o c

6 21

75

1937 Gustavo Pascual i Falcó composa Paquito el Chocolatero

Es cert que no és cap composició musical d’aires fallers, però està clar que ha format, i segueix fent-ho, part del repertori musical de qualsevol xaranga fallera, inclús de qualsevol revetlla popular organitzada en els dies de falles. El 1937, Gustavo Pascual Falcó (Cocentaina, 1909-1946) va composar aquest pasdoble dedicat al seu cunyat, Francisco Pérez Molina. Des d’aleshores ha cobrat vida en les terres valencianes, sent tocada per multitud de bandes, xarangues i orquestres, sent la peça més interpretada el 2007.

22

30

1982 Primera plantà de la desapareguda Falla Jaume I

La Falla Jaume I, mostra la seua activitat fallera durant cinc anys, des de 1982 fins el 1986, tenint forta polèmica des del primer moment, atès que moltes comissions no van voler la seua creació, sobretot les falles limítrofes ja que els llevaven barri, encara que el rebuig també semblara tenir aspectes polítics i socials. Durant la curta duració va deixar mostres d’intent de renovació de la festa — com la normalització lingüística o la culturització de la festa—, enfrontantse en tot moment amb la Junta Local Fallera de l’època que gaudia d’una estabilitat estamental. El 1982 la comissió va estar autoritzada però sense una ubicació definida. El lloc era l’Albereda de Jaume I, però aquest primer any va estar plantat el cadafal a la plaça de Santa Tecla. Ja a l’encreuat entre l’Albereda Jaume I i el carrer de la Baixada de l’Estació, es planten les següents quatre falles, destacant les dues últimes «Tat·lin» i «Troya», signades per la comissió, amb una estètica fallera distinta a la convencional.

Fer referència als llibrets fallers editats per aquesta comissió, per la seua innovació i per la preocupació constant de la llengua, fet que es va veure recompensat el 1985, amb el primer premi del llibret.

F de festa, flama, foc, fum falles...

el v er Ă­ del f o c

6 23

F DE FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

A la pàgina anterior: Portada del Pensat i Fet de 1995. Dibuix de Miquel Navarro. Capçalera de Ricard Huerta.

24

Rafa Tortosa i Garcia Ricard Huerta (Universitat de València)

Pensat i Fet, una peça de l’engranatge faller vinculada a la Costera

P ensat i Fet va nàixer com a revista l’any 1912, és a dir, ara fa cent anys. El projecte editorial

d’aquesta publicació fallera va ser inicialment una empresa personal d’un senyor que havia nascut a la Costera: Josep Maria Esteve i Victòria (la Llosa de Ranes, 1889 – València, 1936).

Aquest personatge emprenedor va viure de forma molt activa a la ciutat de València durant les primeres dècades del segle XX, i entre altres entitats va fundar i presidir la Casa dels Obrers de Sant Vicent Ferrer, així com la Confederació d’Obrers Catòlics de Llevant. Esteve Victòria fou tipògraf, i un destacat sindicalista catòlic, fundador de diverses publicacions periòdiques, com ara Rondalles Noves, Foc i Flama, o Pensat i Fet. També va dirigir el setmanari El Poble Valencià (1931), i va escriure algunes obres teatrals, inclús novel·les (El miracle de l’amor i de les flors, 1909), o el llibre de poemes polítics Les dècimes del dia (1932). Esteve Victòria, com ja haureu suposat, era un senyor de dretes, conservador, catòlic, i no se sap quantes coses més.

Si els inicis del Pensat i Fet van ser una creació d’un senyor de la Costera, les darreres edicions de la revista, a cavall entre el segle XX i el XXI, van estar a càrrec d’un altre personatge nascut a la Llosa de Ranes. Va ser l’any 1993 quan em va cridar el presentador de ràdio Toni Mestre per implicar-me en la represa editorial de la marca Pensat i Fet. El que havia estat la revista fallera amb més difusió i prestigi durant dècades, portava vint anys sense publicar-se. Per aquest motiu (quan han passat 20 anys es perden els drets de les capçaleres de les publicacions), l’editor Eliseu Climent havia decidit tornar a treure-la als quioscos. Se’m va encarregar inicialment la direcció d’art de la revista, i per a l’any següent ja se m’havia adjudicat la direcció del Pensat i Fet i d’un suplement que l’acompanyava: La Traca, una altra publicació mítica de món de les falles. Va ser així com jo, que no he estat mai excessivament interessat per les falles, vaig estar al capdavant de dues publicacions falleres durant una dècada.

L’experiència va resultar enriquidora, ja que en aquell moment la meua activitat com a dissenyador gràfic i com a fotògraf em permetien introduir elements innovadors. Recorde especialment haver implicat en el disseny de la revista a creadors com el tipògraf Andreu Balius, o al fotògraf Kim Manresa. Al PiF participaven artistes visuals de la qualitat i prestigi d’Andreu Alfaro, Miquel Navarro, Artur Heras, Manuel Boix, Armengol, Carmen Calvo, Mariscal, Joan Genovés, etc., així com escriptors del més alt nivell. Tant els artistes visuals com els escriptors interpretaven les falles des de la seua posició de creadors.

el v er í del f o c

6 25

Al llarg dels deu números de la revista que vaig dirigir i dissenyar, vaig voler introduir elements irònics, sense perdre de vista la textura artística de la publicació, i és per això que les portades estaven dins de la línia dels aspectes més actuals, com ara la Barbie Fallera (el vestit de la qual el va dissenyar Pepica Ramon), una fallera víctima d’un atac violent davant de la Ciutat de les Arts i les Ciències, o la cantant d’albades Lola Corberà tocant una guitarra elèctrica davant del Teatre-Museu Dalí de Figueres, tot commemorant el centenari de l’artista de l’Ampurdà, amb un disc que acompaTreball de l’artista Mau Monleón per al Pensat i nyava la revista amb música fet de l’any 2000. Aquell número va estar dedicat d’albades i cançons de grups a la campanya Salvem el Cabanyal. de rock. En qualsevol cas, amb el PiF vaig viure uns anys tan surrealistes com entusiasmants, dirigint aquella publicació ara centenària. I van ser, almenys ho vaig intentar, uns anys de reivindicacions a través d’una publicació fallera. L’any 2000 l’exemplar va estar dedicat a la campanya Salvem el Cabanyal, per exemple.

Si el fundador de la revista era un home de dretes, el qui la va dirigir mentre canviàvem de segle va ser un lluitador d’esquerres. I supose que això és, en el fons, una visió rica i sucosa d’aquesta història amb ressonàncies falleres. El mateix esperit de lluita em porta a escriure llibres com el que s’ha publicat recentment titulat Ciudadana letra (Alfons el Magnànim, 2011), o el que està veient la llum mentre llegiu aquestes pàgines, titulat Mujeres Maestras. Identidades docentes en Iberoamérica (Graó, 2012). La presentació del llibre Mujeres Maestras està prevista a la llibreria la Costera de Xàtiva durant el mes de març de 2012. Esteu convidats.

26

Portada del Pensat i Fet Barbie fallera amb model per la modista Pepica_

Letra dadana iu C re del llib 2011) Portada el Magnànim, s n o lf (A

de 2001. dissenyat_ Ramon.

Portada del Pensat i Fet de 2003.

Fallera violentada a la Ciutat de les Arts i les Ciències.

Il·lustració d’Artur Heras per al Pensat i Fet de 1995.

Portada del Pensat i Fet de 2004.

Lola Corberà tocant la guitarra a la porta del Teatre-Museu Dalí de Figueres.

Dibuix de Ricard Huerta per al número de 1996 del Pensat i Fet.

el v er í del f o c

6 27

F DE FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

28

Verònica Llopis i Viñes

Sanchis Guarner i les falles

F

« aré referència només a dos perills que amenacen les falles, i no perills futurs, més o menys hipotètics, sinó perills presents, ben reals: l’un és l’esmorteïment de l’esperit de barriada, i l’altre els desprestigi i l’abandó de la plàstica realista pels artistes actuals.

Les falles són, evidentment, un dels millors fruits de l’esperit de barri, de la solidaritat veïnal. Els fallers s’organitzen espontàniament, des de baix, i treballen amb tenacitat i altruisme per la comunitat, sense estalviar esforços ni deixar-se afectar pels disgusts ni les incomprensions, i sense por als problemes econòmics. La seua faena és un servei laboriós, enginyós i desinteressat en benefici de tot el veïnat, i ells no tenen altra compensació que l’espai de sopar sovint amb els amigots, rebre alguna besadeta protocol·lària de les falleres, i sobretot el goig de proporcionar a València unes diades fastuoses».

Aquesta reflexió sobre les falles que inicia el nostre escrit, és un clar exemple de què el mestre Manuel Sanchis Guarner, pertanyent al món intel·lectual valencià, va mostrar certa pervivència d’interès per les falles, a pesar de l’època vívida en els darrers anys del franquisme i amb la politització de les falles i la identitat valenciana en anys posteriors.

El proppassat 9 de setembre, es commemorava el cent aniversari de l’humanista valencià Manuel Sanchis Guarner (València, 1911 – 1981). La Universitat de València, va celebrar l’aniversari del naixement d’aquest il·lustre valencià, qui de fet va ser el primer catedràtic de valencià de la Universitat de València, un càrrec des del qual fundà l’Institut Universitari de Filologia Valenciana. Amb aquest escrit tractem de retre-li un humil homenatge al filòleg i historiador, recordant la seua figura i la relació que poguera tindre amb les falles, les quals, majoritàriament el van desprestigiar en els darrers anys de la seua vida.

Sanchis Guarner sempre ha mostrat preocupació per la seua terra. Evidentment, des de sempre ha mostrat un interès cap a l’estudi de les llengües tenint com a exemple a l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica treball que realitzarà junt Borja Moll i T. Navarro Tomàs. Cal destacar que amb només vint-i-un apareix com a signant de les Normes de Castelló del 1932. Escriurà llibres sobre la llengua com ara La Llengua dels Valencians (1933) tenint una gran repercussió en aquells moments i que hui en dia continua sent un referent.

el v er í del f o c

6 29

Sanchis Guarner amb altres companys de presó a Montolivet al voltant d’una falleta l’any 1942.

Un altra fita important de Sanchis Guarner, respecte als temes de la llengua, va estar la col· laboració en la redacció del Diccionari Català –Valencià-Balear, gràcies a l’amistat amb el filòleg mallorquí Francesc de Borja i Moll. Aquest acostament entre els filòlegs va estar produït per l’exili a Mallorca que va tindre l’humanista valencià i que durà dèsset anys (1943-1959).

L’exili va estar provocat per la seua ideologia política, atès que va ser capità del bàndol republicà, costant-li dotze anys de presó. Aquest temps, la veritat, no el va desaprofitar i va traduir a l’alemany una obra sobre l’Albufera així com redactar la seua Gramàtica Valenciana. A la presó de Montolivet del cap-i-casal és on va estar empresonat, tenint una anècdota relacionada amb les falles, ja que el mestre junt altres companys de presó van confeccionar una falleta l’any 1942.

Després del seu periple d’exili, el 1959 va aconseguir tornar a la seua estimada València, que tants mals de caps i dolors li provocà. Va estar

30

com a professor de francès de l’Institut Sant Vicent Ferrer, i el 1960 va ser nomenat professor no numerari de la Universitat de València. El 18 de Març de 1961 ingressa a l’Institut d’Estudis Catalans i el 1962 és nomenat director numerari del Centre de Cultura Valenciana mentre que el 1966 s’incorpora a la Real Acadèmia de la Història. Amés va estar guardonat amb el premi Cerdà Reig de la Diputació de València mentre que el 1968 publicarà La Renaixença al País Valencià, una de tantes de les seues obres literàries dedicades als estudis sobre la Renaixença.

D’aquesta cronologia de càrrecs i premis importants, no seria just el no destacar a l’il·lustre professor per la gran tasca de mestratge realitzada des de les aules on va impartir classes al llarg de la seua vida i des d’on va realitzar un important treball en la formació de les joves generacions de filòlegs Valencians.

A pesar de la importància com a filòleg i l’extraordinari treball realitzat en aquest camp, tindrà

Imatge corresponent al període que va del 12 al 22 de desembre de 1.951, quan es va celebrar l’exposició del Diccionari Català-Valencià-Balear en els salons de l’Ajuntament de València.

grans retractors provinents de sectors conservadors i afins al règim, que provocaran l’inici de l’anomenat blaverisme que provocarà la famosa Batalla de València, de caràcter identitari que afectarà a la llengua dels valencians, encara que durant els anys de l’autarquia Sanchis Guarner tindrà certa permissivitat. Exemples clars són l’exposició del Diccionari Català-Valencià-Balear en els salons de l’Ajuntament de València, patrocinada per l’Ajuntament i la Diputació de València de 1951, on el filòleg explicava amb grans mapes, les comarques geogràfico-històriques, i la divisió dialectal de la nostra llengua. La conferència «Mossén Alcover i el País Valencià» pronunciada a la seu de Lo Rat Penat per Francesc de Borja Moll el 1961 o la de «Les generacions literàries en la Renaixença valenciana» pronunciada pel mateix Sanchis Guarner són altres exemples de la permissivitat. L’any 1971, va estar elegit mantenidor per als Jocs Florars de València, amb un discurs que duia per títol «Per una cararacterització Valenciana». Però l’exemple més aclaridor va estar quan el mestre va rebre el 1974 el

Premi d’honor de les Lletres Catalanes, i que la societat valenciana va estar molt orgullosa per aquell premi, adherint-se la majoria de la societat civil al sopar homenatge que li van organitzar a l’Hotel Astoria de València el dia 3 de juliol de 1974.

Hem fet aquest incís sobre aquest tema perquè la relació entre Sanchis Guarner i les falles tindrà com a fons aquest conflicte polític. No hem d’oblidar l’afer que va tindre Joan Fuster i les falles de 1963, on va estar cremat un ninot que representava al suecà una vegada acabada la Cavalcada del ninot. Sanchis Guarner no es lliurava d’aquestes agressions d’unes falles que en aquell moment estaven fortament polititzades. En una d’aquelles Cavalcades falleres del ninot, Ruitort, Burguera i Sanchis Guarner foren objecte de burla de mal gust, sent els seus noms deformats com «Sachí Guarret, Paco Burrera i Pere Piutort». Una altra mostra de rebuig cap als intel·lectuals valencians és el es va escriure al llibret de la Falla

el v er í del f o c

6 31

Sanchis Guarner va fer de mantenidor dels Jocs Florars de 1971.

El veiem amb la Fallera Fajor de València i l’alcalde Vicente López Rosat.

plaça de la Mercè de l’any 1963. Referint-se a Joan Fuster, escrivia: «Cert llibre escrigué un fuster que empudegà nostra essencia, demostrant-li a Valencia i als valencians, no voler.»

Però no pensem que tot el col·lectiu faller es va oposar a Sanchis Guarner i els seus pensaments. La falla de la plaça del Caudillo —hui de l’Ajuntament—, li va lliurar el premi «Colòs del País Valencià» el 1973, premi que es donava a les personalitats més rellevants en els camps de la cultura, les arts, la política o l’economia i que va durar deu anys (1971-1980). El cardenal Vicent Enrique y Tarancón, els ministres Vicente Mortes y Federicoa Silva, Manuel González Martí, Santiago Grisolia, José Iturbi, Óscar Esplà, Concha Piquer, José Melià, Xavier Casp, Leopoldo Querol són exemples de personalitats que van rebre el premi.

32

Sembla, però, que la situació socio-política valenciana del moment no estava al nivell de la tasca lingüística i historiogràfica de Sanchis Guarner. El menyspreu cap a la seua persona es produïa en forma de fets com l’expulsió de la societat de Lo Rat Penat per ser un fidel defensor de la unitat de la llengua. També, pel seu passat republicà, no va poder accedir al càrrec de Cronista Oficial de la Ciutat de València. Davant un nul recolzament per part de les institucions públiques de l’època pel que feia a la divulgació del valencià, el 1972 Sanchis Guarner durà a terme la publicació del llibre La ciutat de València, un dels seus llibres més importants que va marcar un abans i un desprès a l’estudi global de la capital valenciana.

També, el diari Las Provincias començava l’any 1975 una forta campanya en contra del professor, i va arribar a convertir-se en l’objectiu número un del blaverisme. Boicots de conferències, pintades al seu domicili, intents d’agressió, inclús, la recepció d’un paquet bomba, són accions que caldria oblidar.

I una d’aquestes accions, dins del món faller, va estar plasmada en forma de ninot. L’efígie de Sanchis Guarner fou la figura presentada a l’exposició del ninot per part de la comissió de Barraca — Travessa Església del Rosari. El ninot, amb cara de porc, feia burla sobre els intel·lectuals valencians i les seues tesis sobre la llengua des de les Universitats, anomenantlos, en termes despectius, com els sabuts.

Però, no pensem que Sanchis Guarner no estimava les falles. Com a gran amant de la cultura valenciana, les festes també hi tenien cabuda en els seus estudis. La seua saviesa també

Sanchis Guarner amb l’estàtua del Colós, que li va atorgar la falla de la plaça del Cabdill el 1973.

la troben al món faller, amb escrits referents a l’actualitat fallera del moment així com a l’origen i significat de la festa. Un exemple clar és l’article que escrigué a l’especial de falles de 1974, revista empresa per l’editorial Gorg, recollint grans signatures de l’època com ara V. A. Estellés, Pere Riutort, Alfons Cucó, Ricard Blasco, Vicent Ventura, J. Lluís Fos, J. Vicent Marqués, Burguera, Amadeu Fabregat o Gonçal Castelló entre d’altres. Sanchis Guarner el va titular «Les falles, la festa major de València» i parla sobre els orígens de la festa —ferm defensor de la teoria solar i posant en dubte la teoria gremial—, de la procedència del mot falla, de l’etnografia del foc —amb el foc i el seu caràcter purificador—, dades històriques

Ninot presentat a l’exposició que representava al professor Manuel Sanchis Guarner,

i ens aporta unes perspectives de futur sobre la festa fallera. Sobre aquest darrer punt, extraiem el següent text: «Les falles són la festa major de València. I els valencians som gent festívola, en tenim ben acreditada fama. La festa és una necessita humana, un premi merescut pel treball; és la substitució de la preocupació del viure pel goig de viure. Els valencians, barrocs, gesticuladors, amb bon apetit i amb diners, entre les nostres activitats transcendents compten la festa, l’agitació, l’estrèpit».

Igual que hem començat aquest escrit, la preocupació per les falles per part de

el v er í del f o c

6 33

Sanchis Guarner va escriure multitud de llibres sobre la nostra llengua.

Sanchis Guarner és patent. Un clar exemple l’hem trobat a través d’un diari privat.

La cita es correspon amb el dia 19 de març de 1971, i que recull el llibre Manuel Sanchis Guarner: el compromís cívic d’un filòleg d’A. Ferrando i F. Pérez Moragón editat per la Universitat de València: «No ho podria assegurar però tothom sembla observar una petita recessió en les falles d’enguany. Tanmateix en l’ofrena de flors a la Verge han desfilat 218 comissions durant set hores. La desorbitació de la festa encara no ha estat esmenada. Ja no hi ha tant de parador aristocràtic ni vénen tantes figures caríssimes de la cançó, però encara no han recobrat les falles la seua sòlida base popular. Els valencianistes solem desdenyar les falles, però cal que considerem que tots els fallers tenen un pregon sentiment de

34

El 1972 Sanchis Guarner va publicar el llibre La ciutat de València.

valenciania —sovint d’una estridència insubstancial—, i si hom reeixia a infondre’ls un contingut intel·lectual i una fe política, assoliria el valencianisme la seua massa.»

Ens felicitem que aquestos darrers mesos Sanchis Guarner ha estat notícia, atès que el propassat 29 de desembre, es va presentar el llibre La Albufera de Valencia. Estudio del habla y la cultura popular de Max Thede, i que Sanchis Guarner va traduir. L’edició i estudi per part del nostre col·laborador Vicent F. Garcia Perales i per Heike Soennecken trau a la llum una traducció inèdita fins el moment.

Definitivament hem de recordar que la figura de Manuel Sanchis Guarner suposa per als valencians una mirada cap al futur i amb una llengua cada volta més estimada per tots.

B ibliografia DD AA: Revista Gorg, núm. 5, número especial «Falles 1974», Gorg, València, 1974.

Ferrando, A. i Pérez Moragón, F: Manuel Sanchis Guarner: el compromís cívic d’un filòleg, Universitat de València, València, 1998.

Fuster, J: Combustible per a falles, Bromera, Alzira, 1992.

Izquierdo i Garcia, F: «A Sanchis Guarner, en el seu aniversari», web de la falla Pedro Cabanes, publicat el 27 d’Abril 2011, http://www.pedrocabanes.es/index.php?option=com_content&view=article&id=129&It emid=69 Sanchis Guarner, Manuel: Teatre i festa (I) obra completa vol.6, València, edicions 3 i 4, 1987.

Blog sobre al poble de la Granja de la Costera, administrador Vicent Garcia Perales, http://granjadelacostera.blogspot.com/2011/12/recull-noticies-albufera-sanchis.html Blog d’estudi i divulgació de la història de la llengua catalana,http://interesperlallenguadelsvalencians. blogspot.com/2011/09/centenari-de-manuel-sanchis-guarner.html?spref=fb Web Associació d’Escriptors en llengua catalana,http://www.escriptors.cat/autors/sanchisguarnerm/vincles.php Web Universitat de València, http://www.uv.es/cultura/v/docs/expsanchisguarner.htm

el v er í del f o c

6 35

F DE FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

36

Rafa Tortosa Garcia

La revista gratuïta LA RECLAM i els especials de falles als anys vint

E

stem a l’any 1921, als cinemes i teatres del cap-i-casal es poden veure les pel·lícules i espectacles del moment. El teatre Serrano representa Gigantes y cabezudos, El pobre Valbuena o Las corsarias, el Teatro Lírico projectava la pel·lícula El Jorobado de Nuestra Vida mentre que el Moderno ho feia amb La luz del mundo. La ballariana Manolita Benito, les actrius Carlota Pla i Pilar Pérez o les germanes Enric eren les estrelles del moment.

Són els anys vint, i el cinema va guanyant força com una activitat de gaudí i entreteniment, anant en augment l’aficció per part de la gent valenciana. El diumenge 10 de juliol de 1921, apareix pels carrers de València una menuda revista de huit fulles la qual intenta anunciar i difondre les novetats teatrals i cinematogràfiques. Sota la capçalera LA RECLAM, la qual es reparteix gratuïtament per tots els cafès, bars, cines, teatres i demés espectacles com diu la redacció del número 1, pretén acaparar distintes diversions «de toros, de teatros, de cines, de literatura, de varietés... y hasta de nautica —por ver si al tratar sobre esta materia nos aliviamos del calor torrelactante que nos afixia— hablaremos en las páginas de La Reclam».

Com que la redacció d’aquesta revista estava fortament implicada en la societat valenciana, també fa ressò de les celebracions festives de la ciutat com ara la Fira de Juliol o les Falles, dedicant-les uns especials a les seues fulles cada vegada que esdevé la festa del foc del mes de març. Cinc seran els especials dedicats a les falles on s’inclouran els esbossos dels cadafals a plantar així com una sèrie d’articles i poemes, la majoria d’ells escrits en valencià. Al núm. 38 del 19 de març de 1922, a l’editorial signada per la redacció ens intenta explicar aquest canvi de llengua, atès que La Reclam era escrita habitualment en castellà: «Al desidir l’Administració de LA RECLAM publicar el número d’esta semana dedicat a la festa de les falles, la més chenuïna, y més típica, y més netament valensiana de totes les festes d’esta benehida terra, els que formem la Redacció acordárem unánimement escríurelo en valensiá.

Y aixina, pues, es desidím a llansar al carrer esta modesta fulla de nostres cariños y de nostres amors...

Y pareix que hui estem més alegres, més contents, més riallers...

Y pareix que hui lo sanc mos corre bullenta y loca per les venes, y el còr mos bat ple d’alegria, y els ulls se mos ómplin de llágrimes, ambargat nostre esperit per una fondísima, inexplica-

el v er í del f o c

6 37

ble emosió, al vore que ix escrita en valensiá..., al vore que ix escrita en eixa llengua que mos ensenyaren nostres pares, al vore que ix escrita en eixa parla infinitament més dolsa que mateixa mèl...

Y al abandonar sircunstansialment en este número la hermosa llengua castellana...; millor dir: al vestirse en trache de festa, cambiant la chaqueta, pantalóns i botes per el chopetí ramechat, y els blancs y airosos camalets, y les cómodes espardenyes...; al sentirse aixina, en una paraula, més valensians, y ho diem en orgull, volgueren qu’estes línies foren el cant més solemne, més gran pera la Valensia artista, pera la Valensia treballaora, pera la Valensia festera, pera la Valensia noble y honrá...»

Amb aquest article pretenen analitzar aquestos especials sobre falles, posant-los en el context en el qual foren editats així com estudiar i referenciar els escrits que parlaren sobre les falles, uns escrits que aporten poques dades per a un anàlisi històric de la festa de les falles però que entre línies ens aporten una rica informació del què eren les falles, parlant des d’una vessant costumista i cultural, mostrant-nos activitats, pretensions, preocupacions o crítiques de com sentia la societat la festa valenciana.

LA RECLAM Tal com diu la seua capçalera, La Reclam era una revista taurina, teatral, cinematogràfica, literària i d’anuncis que publicava, segons el volum de contingut, quatre, huit, dotze o setze pàgines amb una tirada de 5.000 exemplars.

Apareixia tots els diumenges, repartint-se gratuïtament, encara que a partir d’octubre de 1923 el seu preu era de 25 cèntims. Aquest fet és degut a les noves directrius del nou règim polític de l’Estat Espanyol, amb la Dictadura del General Primo de Rivera, iniciada el 13 de setembre d’aquell any. Aquest canvi també suposarà que la revista passe pel filtre de la censura, com ens mostra a una de les fulles de

38

Portada del número 1 de La Reclam, aparegut el 10 de juliol de 1921,

cada número el rètol «este número ha sido revisada por la censura militar».

Des què el 10 de juliol del 1921 apareguera el número 1, la capçalera de La Reclam es va reproduir 241 vegades, cloent la seua edició el dèsset de gener de 1926. Però l’empresa no va acabar amb aquest número sinó que va continuar sota els noms de La Reclam Cine i La Reclam Taurina. Aquestes dues capçaleres anaven tornant-se cada setmana, eixint cada quinze dies cada revista. L’edició de La Reclam Cine s’inicià el 31 de gener de 1926 i durà fins el 15 de maig d’aquell mateix any mentre que la Reclam Taurina es posà en funcionament el 27 de febrer de 1926 durant fins el 24 d’octubre de 1931. El motiu d’aquesta separació va ser el tindre un mitjà de comunicació que parlara exclusivament d’una matèria sense ajuntar cinema i el món taurí. La Reclam Cine li dedicarà al seu món dotze o setze pàgines mentre que La Reclam Taurina sempre li dedicarà sis pàgines.

Exemple de publicitat apareguda a La Reclam.

En aquest cas, veiem Anís del Figaro.

Evidentment, a La Reclam, s’inserien publicitats relatives al món de l’espectacle, tant de pel·lícules com obres teatrals.

Tot i que no tenia una estructura bàsica, sempre li dedicava unes primeres planes al món del teatre i del cinema i les darreres a les notícies sobre els espectacles taurins. A la portada incloïa la fotografia d’algun famós del món de l’espectacle així com dels toreros més rellevants del moment, alternant quinzenalment la matèria a la primera pàgina. La revista es completava amb un fum d’anuncis que sufragaven els costos d’impressió. Anís Navarro, La Manufactura española de sedas Los Leones, Bicicletas Cupido, Bicicletas con motor Hella, Almacenes de tejidos y género de punto El Gato Blanco, Teatro Lírico, Gran Cine Doré, Pañeria Mariano Rubio, Óptico Cardona, Cognac Granero o Papel de fumar Bambú són exemples d’anuncis que van aparèixer a la revista La Reclam.

La Reclam va fer ressò. De fet, va haver-hi un profund debat a la societat valenciana entre els bous i el futbol. Per veure aquesta importància tenim la dada que a les falles de 1923 li se dediquen onze monuments al debat entre els dos espectacles, amb lemes com ara «El futbol está en la gloria; lo demés… pasá a la historia», «Per culpa dels futboleros, s’en van a pacte els toreros» o «El futbolista Bresquilla li dona al bou la puntilla».

Cal afegir la importància que va adquirir l’aficció pel futbol durant aquestos anys de mitjan la dècada dels anys vint del segle xx, fet que

A banda dels especials dedicats a les falles, motiu d’anàlisi d’aquest article, La Reclam també va realitzar una sèrie d’especials dedicats a esdeveniments i dates especials. L’1 de gener de 1923 va publicar un Almanaque. L’editorial ens deia que «un verdadero esfuerzo, tanto metálico como físico, son para nosotros estos extraordinarios; pero contraíamos un compromiso moral con nuestra Valencia y con nuestros lectores y favorecedores, y cifrados nuestro mayor orgullo y más preciado galardón en no dejar incumplida la pro-

el v er í del f o c

6 39

Coberta de l’especial que li dedica La Reclam a la ciutat de Barcelona. Va apareixer l’1 de novembre de 1925.

El Director i propietari de La Reclam va ser Manuel Soto Lluch, conegut com Quiroga.

mesa, aunque para ello tengamos que llegar a los más grandes sacrificios». En aquest especial van tindre cabuda el santoral de cada dia de l’any així com uns escrits de Pepe Navarro Cabanes, José Mª Juan García, J. Ferrer Vercher, Rodolfo Guillamón, Octavio Peris, Alejo Arango, Manuel Soto Lluch, Paco Barchino, V. Vidal Orero, Vicente Soto Lluch, J. Pérez del Muro i Enrique Mollà.

des, la industrial Barcelona, que con su esfuerzo constante en pro del engrandecimiento del sublime arte mudo, ha conquistado el justo nombre de “Meca cinematográfica española”...»

Al número 104 del dia 15 de maig de 1923, li se va dedicar un especial a les festes de maig així com el 22 de juliol apareixia un especial de la Fira valenciana. Ressaltar un especial aparegut l’1 de novembre de 1925 on La Reclam Cine li’l dedica a la ciutat de Barcelona amb una extensió de 68 pàgines. Les intencions i desitjos de la revista amb aquest especial són mostrats en l’editorial: «Con el gozo del que, ¡al fin!, cumple un deseo mucho tiempo sentido, hacemos ofrenda de este número de LA RECLAM CINE; no por modesto menos valiosos, a la bella y nobilísima ciudad de los con-

40

L’especial està compost per articles sobre la ciutat y els seus monuments, les centrals cinematogràfiques, els cines de Barcelona així com la mostra d’un àlbum artístic amb les fotografies de les estrelles del moment.

La redacció, administració i impremta estava situada al carrer Quart número 64, junt les torres, sent el director i propietari Manuel Soto Lluch, de malnom Quiroga. L’empresa d’editar aquesta revista li va vindre desprès d’iniciar-se amb el periodisme com a col·laborador en diverses publicacions valencianes i catalanes. Al món teatral és conegut per ser l’autor de multitud d’obres teatrals destacant els títols Als bous de Castelló, Un parell de castic, La família del tío Melero, Tots els pillos tenen sort, Per Picar-se a reden-

tor o Els Matariles. També escrigué la novel·la A vora riu així com llibres de temàtica taurina com Valencia y sus toreros, De Guerrita a Belmonte, i sobretot Por los terrenos de dentro. Afegir també que és autor d’algunes revistes musicals i sarsueles, com El primer net i La copla de la venta.

Amb La Reclam, Manuel Soto Lluch, va tindre la iniciativa de mostrar les seues aficions com eren el món cinematogràfic i teatral, i el món dels bous, rodejant-se de col·laboradors provinents d’aquestos mons, com veurem més endavant.

Poc més que apuntar d’aquesta primera revista professional de cine que es va fundar a València, i que va aconseguir mantenir-se durant set anys, sent model d’altres revistes que aparegueren en aquells temps.

LES FALLES I ELS ANYS VINT Als anys vint veiem unes falles que van creixent en popularitat i ressonància. Estem davant un canvi on els cadafals s’estan tornant més artístics, amés que les falles adquireixen un paper principal en les festes de la ciutat, gràcies al blasquisme que les polititzarà com les celebracions de caràcter religiós, farà d’aquesta festa un focus d’atracció més enllà d’un àrea comarcal. Aquestos anys són el preàmbul de la falla turística, que es consolidarà l’any 1927 amb l’aparició del primer Tren faller. Les falles seran festa gran, ampliant-se els actes i dies de celebració que comportarà el naixement de la Setmana Fallera.

La Reclam realitza els seues especials entre 1922 i 1926, anys que sofreixen aquesta transformació de les falles, unes falles que encara les trobarem amb certs aspectes populars i veïnals, on conviuran falles monumentals i artístiques realitzades per artistes fallers junt falles de construcció popular, amb escenes mordaces i gracioses, plenes d’intenció, enginy i gràcia però menys treballades artísticament.

Aquell 1922, La Reclam publicitarà la festa de les falles i es trobarà amb altres mitjans que també parlen de la festa del foc i mostren els esbossos de les falles d’aquell any. Apart dels diaris i periòdics valencians, que ja publicaran a les seues pàgines notícies i dibuixos fallers, hem d’afegir les revistes falleres. Durant aquesta època apareix cada mes de març la revista especialitzada El Fallero, apareguda l’any 1921 sent dirigida per Vicente Miguel Carceller així com El Buñol, apareguda el 1924, fundada per José Epil, José Herrero i José Boch, publicació vinculada al Centre d’Actuació Valencianista.

No hem d’oblidar la revista Pensat i Fet, iniciada el 1912 per Ricardo San Martin, J. M. Esteve Victoria i Francesc Ramil, publicació que va iniciar aquest tipus de revistes amb la inclusió dels esbossos fallers i articles literaris al voltant de les falles. I és que, com diu Manolo Sanchis, «Pensat i Fet marca una trajectòria ja iniciada en 1908 per la revista Impressiones per a aquest estil de publicacions, en què els esbossos apareixen junt a poemes i relats curts de tipus costumista, acompanyats d’il·lustracions i reportatges a partir dels anys vint».

Justament aquesta descripció de tipologia de revista, és la utilitzada amb la revista La Reclam, que a pesar de no ser una revista especialitzada de falles, els seus especials segueixen aquest model amb l’aparició dels esbossos fallers dels cadafals a plantar i de col·laboracions curtes en forma de relat curt i de poemes sense cap contingut històric i amb un contingut costumista i descriptiu de la festa.

LA RECLAM I ELS ESPECIALS DE FALLES Com hem comentat anteriorment, cinc han estat els especials de falles de La Reclam des de l’any 1922 fins el 1926. El número 88, del dia 19 de març de 1922, albergava el primer especial faller format per 24 pàgines, de les quals nou pertanyien al tema faller i la resta a notícies i apartats habituals referents al cinema i els bous amés d’un fum de publicitat.

el v er í del f o c

6 41

Coberta del primer número extraordinari dedicat a les falles. Va apareixer el 19 de març de 1922.

42

La coberta responia a la capçalera habitual de la publicació, on es podia llegir La Reclam a les falles, amb una fallera duent-se la ma a la boca en posició de cridar i al fons les Torres de Serrans, El Micalet i la Basílica obra del natural de Orba, Carlos Ruano Llopis. La portada es completava amb una altra il·lustració, una escena típica valenciana amb una fallera i una safata de bunyols, obra del mateix autor, completantse amb l’ inscripció, número extraordinari.

Carlos Ruano és l’habitual col·laborador de la Reclam en matèria gràfica. Provinent de la il· lustració de cartells taurins, apart de gran aficionat als bous, va ser també col·laborador de diversos diaris i periòdics de l’època en els qual s’inserien vinyetes que il·lustraven les crítiques taurines. Apart de La Reclam, va col·laborar en El Mercantil Valenciano, Las Provincias, El Pueblo, Blanco y Negro o El Pueblo entre d’altres.

En aquest especial de 1922, Ruano també realitzarà els esbossos de 24 de les 37 falles que aquell any es plantaren, dispostos en dues pàgines de la revista. Nou col·laboracions literàries tindrà l’especial, incloent l’editorial que duia per títol El trache de festa. Dos col· laboracions són en forma de vers: Purnes de la falla de J. Ferrer Vercher i ¡Vixca San Chusep! de Vicent Vidal. El primer parla sobre el matrimoni i el segon ens explica com pots acabar si et conviden tots els Pepes a València el dia del seu sant. Dos relats curts apareixen també, un titulat ¡La falla..., la falla! del propi director Soto Lluch i un altre del conegut autor de sainets, Paco Barchino qui escriu el que podria ser una anècdota el dia de Sant Josep, sota el títol Per ahí hiá una estoreta velleta... Cal afegir un tercer relat curt que du per lema Adam y Eva o el oriche de les falles signat sota les inicials d’E. M. R. i que al·ludeix a un inusual origen de les falles, tenint una graciosa crítica directa amb les teories i debats que es produïen durant aquelles primeres dècades del segle xx, sobretot a la revista Pensat i Fet. També V. Tomàs i Martí signava l’article Les festes del foc, i en to reflexiu, parlava sobre l’origen incert de la nos-

Esbossos de les falles apareguts en La Reclam dedicada a les falles de 1922.

tra festa. L’ontinyentí Josep Navarro i Cabanes, redactor en aquells anys del Diario de València, també va col·laborar en aquest número dedicat a les falles amb un escrit que parlava sobre la sàtira valenciana i com les falles l’havien fet l’ànima de la festa. Hi ha una col·laboració que realment és un text publicitari on s’anuncien preservatius. L’escrit es titulava Cuant se cremen les falles... i deia el següent: «Dins de poques hores será reduit a sendra, entre’l soroll y la alegria propis de la nit de San Chusep, tot lo que representa el incheni, la activitat, el esfors acumulat per els falleros durant els dotse mesos del añ. Y l’espectacle lluninós de la cremá de la falla ens recordará, encara que per breus moments, lo que som en esta vida: sendra, pols, res…Y recordarem també que lo únic eternal, lo que perdura a través dels sigles, es la fama dels hichiénics preservatius de goma que ven «La Inglesa», carrer de San

el v er í del f o c

6 43

Coberta del número extraordinari dedicat a les falles de 1923. La Reclam aparegué el 18 de març.

44

Visent, 164, que per ser els millors y més foros son els preferits en totes parts. «La Inglesa» té sucursals en Zaragoza, Azoque, 1; en Málaga, Mártires, 4, y en Linares, plasa Ramón y Cajal, 8.»

El 1923, El número extraordinari dedicat a les falles va eixir el 18 de març, pertanyent al número 93, constant de 28 pàgines, dedicant-li 10 d’aquests a la festa del foc. Repetia coberta Ruano Llopis, però en aquest cas ja es mostra una composició més treballada, impresa a dues tintes, on una parella de fallers mostren la imatge de una falla. La fotografia es correspon amb el cadafal plantat als carrers Encarnació – Pintor Domingo un any abans. Aquest extraordinari està una mica més treballat que l’anterior incloent la novetat de la realització de l’Auca de les falles plantaes enguañ, que comprendran els esbossos de les falles dibuixats per Pepe Colomer i Vicent Puerto en exclusiva per a La Reclam i una explicació en vers de cadascun d’ells realitzada pel cèlebre poeta Cascote.

Els esbossos de les 41 falles, es van disposar a la part de dalt de distints fulls. Catorze col· laboracions literàries van formar part d’aquest especial. La redacció rendia homenatge en l’editorial a tots els Pepes valencians mentre que cinc opinions autoritzades donaven l’opinió de com deu ser la falla. Aquestes opinions es corresponien amb els noms de V. Fe Castells, F. Azzati, F. Garcia Sanchiz, Trinitario Presencia i J. Navarro Cabanes. Fernando Lluch i Rodolfo Guillamón lloaven la festa fallera amb els títols La Llama i La Clásicas “falles” (escrits en castellà) mentre que Vicent Caro Adam signava dues versades sota el títol del president de la falla. Dos escrits en forma de vers eren els titulats Cantars del día, signats per Maximiliano Thous i Estanislao Alberola, on exposaven temes d’actualitat. Un relat curt és el que escriu José M. Juan García i que duia per títol Mirant les falles així com La Buñolera de Vicent Vidal, un dels que repeteix junt Vicent Tomàs i Martí, qui exposa a l’escrit Les falles que’s devíen

Coberta del número extraordinari dedicat a les falles de 1924. La Reclam aparegué el 14 de març.

de plantar una reflexió sobre com seria la falla ideal exposant uns exemples aclaridors. També Paco Barchino escriu un relat costumista , titulat Parlen els ninots. ¿Quin oriche té la falla? de F. Hernández-Casajuana és un altre relat d’humor que vacil·la sobre un altre hipotètic origen de les falles. L’especial es completa amb un curtíssim relat de J. Ferrer Vercher que du per títol La cremá.

Amb un fons de ratlles, simulant la quadribarrada, i la il·lustració apareguda en el primer especial signada per C. Ruano Llopis, es conformava la coberta del tercer especial de La Reclam, pertanyent al número 149 i que va aparèixer el 16 de març de 1924. En aquest cas es presenta sota el nom de La Reclam Cine A las “Fallas” valent 25 cèntims. Es composava de 32 pàgines, multitud d’elles de publicitat, deixant per a les falles uns escassos quatre fulls, encara que els esbossos es repartiren per diversitats de fulls, alternant-se amb el text. Destacar la

el v er í del f o c

6 45

Coberta del número extraordinari dedicat a les falles de 1925. Va aparèixer el 15 de març.

46

Cadafal plantat a la Plaça de Castelar l’any 1925. L’esbós d’aquesta falla i de la resta que es plantaren aquell any, va apareixer a l’extraordinari dedicat a les falles de La Reclam.

capçalera interior de La Reclam, signada per J. Dubón, i que representava a una fallera llegint un llibre. Les col·laboracions literàries van ser un total de set relats curtets on s’exposen diverses situacions relacionades amb les falles:

¿Com se fa la falla? de F. Hernández Casajuana, El tríptico del fuego: el ninot de la falla, la traca, el cohete de Rodolfo Guillamón, Se cremaren... de M. Soto Lluch, Una estoreta velleta... de Vicent Caro Adam, Una Película fallera de Luis Juan Alzaraz, Buñols...sense mel ni sucre d’Enrique Mollá i Chemecs de Jaume Ferrer Vercher.

El número extraordinari de La Reclam Cine a les falles de 1925 constarà de trenta dos pàgines, eixint el 15 de març i sent el número 200.

A pesar de l’extensió de la revista, només li dedicarà cinc fulls a la literatura fallera, encara que per més pàgines apareixeran els esbossos de les 44 falles realitzades aquell any incloent la falla disgregada del Cercle de Belles Arts

plantada al carrer de la Pau i que es componia de nou grups separats, la qual va aconseguir el primer premi. La coberta va obeir a un fotomuntatge d’unes tires amb motius com a fons i l’emmarcada d’una fotografia de un cadafal faller, aprofitant la imatge que ja es va plasmar a la portada de l’any 1923.

Respecte a les col·laboracions literàries, hem de dir que van estar un total de deu. El poeta Sanmartin i Aguirre signarà les versades Les falles de Sant Joseph, quadret de costums pertanyent al llibre Jagants y Nanos mentre que Rodolfo Guillamón, habitual col·laborador de la revista, farà una oda a la primavera amb el títol ¡Canta, Primavera, canta!... Un interessant article serà el titulat Llibrets de falla, obra de l’habitual J. Navarro Cabanes, on vol deixar clara la diferència entre els llibrets de falla escrits amb gràcia i els considerats com a coents o grossers. També Eduard L. Chavarri exposarà el tema de la gràcia ingènua en els Versos de

el v er í del f o c

6 47

Coberta del número extraordinari dedicat a les falles de 1926. Va aparèixer el 19 de març.

48

falla. F. Caballero i Muñoz ens mostra uns versos on recorda els temps de xiquets amb Una estoreta velleta... Relats curts també hi trobem en aquest número com Persones a peses, El cobrador de la falla i Purnes de falla signats per E. Mollá Ripoll, Paco Barchino i J. Benítez, Tramús respectivament. Però no són els únics relats atès que, Manuel Soto Lluch exposarà Y unes llàgrimes amargues... i A. Lanzuela ho farà amb ¡Boicot als falleros! Altres col·laboracions vindran de la mà de F. Hernández Casajuana qui en aquest especial ens parlarà breument Pera qué servix la falla?

El darrer dels especials de La Reclam Cine esdevindrà al número 245, aparegut el 19 de març de 1926, dedicant-li a les falles només cinc fulls, tres per a la literatura i dos per acollir trenta sis esbossos de les trenta huit falles que es plantaren. La coberta, a dues tintes (roja i negra), va estar realitzada pel cartellista i Il· lustrador Juan Pérez del Muro, on s’apreciava una fallera manipulant un projector de cinema, estant al cantó superior la fotografia d’un cadafal faller. La coberta inclou la llegenda de què el número està dedicado a les fallas de San José. El nombre de col·laboracions literàries serà de huit. A la primera fulla Vicent Vidal ens

fa unes versades sobre el que passa la nit de la cremà que durà com a títol Tot pasa! escrit que es completa amb el de Paco Barchino qui tractarà un tema de la festa com La paella dels falleros. Xicotetes històries en forma de relat conformaran el segon full de textos literaris, Vicent Alfonso escriu el relat La Peña K. K. U. a la millor falla mentre que Villasante signa Lo que no mor. Quatre relats de costums fallers completen l’especial faller: El goset de Luis Juan Alcaraz, ¿Y per un chavo m’agarra? d’Antoni Lanzuela, A una bunyolera d’Armando Alfonso Rey i el relat del director de la revista titulat La falla dels Xiquets.

El següent article, signat pel Dr. Vicent Garcia Perales, de la Universitat CEU Cardenal Herrera, analitza el valencià usat a La Reclam, aportant un anàlisi ortogràfic, lèxic i de fonètica.

Ens haguera agradat reproduir tots els textos que conformen els cinc especials de falles de La Reclam, però degut a l’espai que tenim al fanzine i per deixar lloc a altres interessants articles, hem considerat reproduir una selecció de textos on pretenem mostrar la qualitat i diversitat dels escrits, mantenint en tot moment l’originalitat dels textos.

B ibliografia Hernández i Martí, G. M: «Dels orígens al 1936», Falles i Franquisme a València, Afers, Catarroja, 1997, pp.

59-80.

Sanchis Ambrós, M: «El naixement de la premsa festiva, fallera en particular», Cendra (núm. 11), AC Malalts de falles, València, 2011, pp. 18-29.

Soler i Godes, E: Las Fallas (1849-1936), Albatros, Valencia, 2000.

LA RECLAM. Col·lecció ubicada a la Biblioteca Nacional de España, http://www.bne.es/es/Catalogos/ Nadal Tàrrega, M: «Eduardo Cubells: de Cucala a Pelé en Mestalla», http://ultimesvespradesamestalla. blogspot.com/2009_03_01_archive.html Web de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, http://www.ua.es/institutos/inst.filovalen/

el v er í del f o c

6 49

F DE FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

50

Dr. Vicent Garcia Perales (Universitat CEU Cardenal Herrera)

La llengua de LA RECLAM

L

es falles sempre han representat l’essència festiva i creativa dels valencians i, com no podria ser altrament, mai no han abandonat la llengua pròpia, el valencià, com a símbol de valenciania. Però... quin valencià?, quin model de llengua? Lògicament, no sempre ha tingut presència el valencià «normalitzat» que ara coneix tothom: el de la tele, la ràdio, l’ensenyament i l’administració pública..., vaja, el «valencià estàndard» que s’afanyen a dir alguns entesos.

I és que el valencià ha tingut un procés bastant lent d’accés a tots els àmbits socials tal com ara el coneixem. I la normalització i normativització no ha seguit històricament el procés que li pertocava, precisament per grans entrebancs com la decadència de l’idioma als segles xvi-xvii-xviii, en què el valencià va quedar exclòs dels àmbits cultes i es va relegar a la literatura popular i de baixa categoria (a pesar de les veus discrepants que neguen tal decadència), o bé, quan ja començava el seu redreçament social amb la firma de les Normes de Castelló (1932), adaptant les normes ortogràfiques que Catalunya va aconseguir unes dècades anteriorment amb Pompeu Fabra, doncs diem que el valencià va patir un ajornament social amb l’entrada, esta vegada, a un nou règim després de la Guerra Civil, fet que va provocar la progressiva patuesització o restricció social, de tal manera que el valencià s’identificava amb les coses de poble, els temes desenfadats, satírics, poc seriosos, etc.

Diglòssia. Este és el terme que ha encunyat la sociolingüística tradicional en referir-se a eixa doble concepció de llengües: el castellà és la llengua que s’usa per a mudar-se; el valencià, per anar pel carrer en roba de batalla. Una llengua A(lta) que s’usa en les manifestacions públiques, serioses, vertaderes... i una llengua B(aixa) que queda subordinada i que només forma part de l’àmbit familiar, bromista i de ficció.

I és esta la situació que trobem en la publicació periòdica La Reclam: el valencià forma part del sentiment familiar, de la llengua mamada de pares a fills, que pot servir per a expressar temes desenfadats i festius com ara les activitats durant les falles. No hi ha consciència de normalització i el prejudici lingüístic és més que evident: «eixa parla infinitament més dolsa que la mateixa mèl», «hermosa llengua castellana». I, per descomptat, l’ortografia i la llengua que s’hi utilitza no és una ortografia homogènia i unitària, ans al contrari: és anàrquica, heterogènia i totalment supeditada al castellà, tal com ara descriurem.

el v er í del f o c

6 51

Pensem que els anys en què es publica la revista (1921-1931) el valencià, tot i que s’usava en algunes publicacions, encara no tenia una normalització ni normativització realment assolida. Serà amb les Normes de Castelló (1932) que ja totes les publicacions fara ús de la normativa fabriana que s’havia promulgat a Catalunya en les últimes dècades i, per què no dir-ho, alguns autors ja apliquen en La Reclam, però d’una manera minoritària, com és el cas de V. Tomàs i Martí (Artana, Castelló, 18901924), segons tindrem temps de comentar.

Davant d’esta situació inestable, lògicament només podem esperar l’aparició de grafies com la <ñ>, la <ch> o la <y>: cariño, enseñaren, espardeñes, remey, ya, espay, buñolero, del añ... Sobretot, la grafia <ch> correspon a la representació del valencià apitxat que ensordix les sibilants sonores (j, tj, g, tg, tz > tx, x, ts), de tal manera que podem trobar estos casos: chenuina, trache, chaqueta, chopeti, ramechat, cheneral, suchestionaor, churrería, San Chusep, incheni, hichiénics, homenache, oriche, relichosa, llichenda, dotse... Igualment, hi ha confusió de b/v en casos com: cambiant, anaba,. llabis. I les grafies de la /s/ sorda i /z/ sonora són totalment irregulars: desidir, valensiana, llansar, emosió, dolsa, sircunstancialment, sensilles, sinseres, infansia, sendra, plasa... L’accentuació, per descomptat, totalment anàrquica, sense distinció de vocal oberta de tancada: escríurelo, còr, ómplin, llágrimes, valenciá, mèl, pantalóns, chopeti, frondisima, cómodes, volguerem, asó, pórta, periódic... Igualment, amb l’apòstrof i les contraccions al/del/pel: el abandonar, per el, qu’estes línies, de un suau, entre’l eco, pera el, pe’ls, qu’asó, disponible pa criar, m’el veig, del añ... Més grafies anòmales són casos com sanc, duptes, ràpits, que reflectixen el so real del valencià, o bé casos com cualitat, vehinat, benehida, ahon... o col·loquialitzants, com asunts, tratant, aufegat, llichenda.

Respecte del lèxic, cal fer dos remarques: l’ús de valencianismes i de castellanismes. Entre els primers, és clar la voluntat de fer servir pa-

52

Full de l’especial de Falles de 1923, on apreciem la caràtula així com els escrits fallers il·lustrats amb esbossos dels cadafals.

raules totalment valencianes enfront d’altres sinònims geolectals propis d’altres comarques o d’altres registres, que escrivim entre parèntesis: esta (aquesta), hui (avui), vore (verure), ix (surt), chopetí (armilla), borumballes (borumballs), arrailat (arrelat), tindre (tenir)... i formes valencianes com el diminutiu (camalet, veueta), el demostratiu este (aquest), els possessius en casos com sa muller, nos anunciaors, paraules com donsaina, escomensen, per lo seu moño, lo únic, lo que, caraterisa, de ú y atre, sens, etc.

Entre els castellanismes nombrosos, podem citar: pues, cariños, loca, hermosa, lletrero, sigles, añadit, heraldos, chisme, después, desarollo, sonits, lograr, casero, alrededors, chavals, aburriment, algo, refleja, e interessants... I la pèrdua de la -d- intervocàlica en casos com treballaora, honrá, albá, afiligranaes, tapaora, típica del valencià col·loquial segurament des de principi de segle xx. Per últim, no podem deixar de nomenar les formes del pretèrit perfet simple, típic

Auca apareguda en l’extraordinari dedicat a les falles de 1923 on apareixen els esbossos de les falles a plantar acompanyats d’uns versets.

del dialectes valencià central (apitxat) que és el que reflectix els escrits de La Reclam, perquè se circumscriuen a l’àrea de València ciutat: se costipà, fon (va ser), me casí, naixqué, vingúe, pegà, manifestà, seguí, ensengué, tirà... al costat de verbs com lisquen, dia (deia), constituís (constituïx), típics del valencià.

Tal com hem avançat, però, alguns autors no usaven grafies castellanitzants com la ch o la ñ, com és el cas del castellonenc Vicent Tomàs i Martí, format a Barcelona (on va estudiar medicina), on segurament va prendre contacte de seguida amb el model de llengua que ja s’aplicava des de Fabra, de tal manera que podem trobar en els seus articles formes totalment fabrianes i correctes com estes: generacions, tradició, convernciment, rejuvenit, gents, cultes, sabeistes, suren, San Joan, llegenda, arrels, segles, enceses, crema de borumballes, feien nosa, naixqué, somrient, l’ombra, passat..., al costat d’altres paraules no normatives: una

costum (un costum), relijons, esquisides, que’s perd, cualsevullga, generalizant (tz), lluntans (llunyans) aborigens (í), vorem ergirse...

Igualment, F. Hernández Casajuana, escriptor de sainets, també solia usar formes fabrianes (normatives), però no sempre: açò, quatre, quinzets, conjunt, corretja, rotllos (per comptes del que esciurien els seus companys. asó, cuatre, quinsets, conchunt, correcha, rollos).

En definitiva, i com a conclusió, La Reclam usava el valencià popular sense cap pretensió literària culta, de tal manera que reflectix tant com pot la llengua que usava el carrer, el valencià mal anomenat ‘apitxat’ (central) de la ciutat de València. I ho feia de la mateixa manera que al segle passat s’escrivien els sainets, com els d’Eduard Escalante, fins i tot amb la mescla de valencià i castellà (amb «espardenyaes») que només buscaven la comicitat del públic, és a dir, fer riure i crear situacions lúdiques i festives, com ho són també les falles.

el v er í del f o c

6 53

Selecció de textos dels especials de falles de La Reclam (1922-1926)

54

LA SÁTIRA VALENSIANA De la bontat del caràcter dels valensiáns naixqué un bon humor y de son temperament meridional, tan apte per a el cultiu de les arts lliberals, la sàtira qu’el caracterisa; de ú y atre vingué al mon la falla, la manifestació més típica.

La falla es sàtira en primer lloc, es llum, es art, es color, es música, es cansó, es poesía, alegría, soroll...

La pietat pegá foc al primer montó de burumballes a la pórta d’una fustería la vespra de San Chusep, el obrer de Nazareth; y aquella primitiva foguera, que sols era alegría santa en homenache al Patró, fon protechida per tot el vehinat, qui li ha añadit tantes cualitats com hui formen la cort d’una falla y sos anunciaors heraldos els bunyols y les traques.

La falla s’ha arrailat tant per ser la esensia del caràcter valensiá, que ha donat oriche al periódic fallero, al llibret de versos, a la pesa de teatro, a la cansó musical.

La sàtira, ánima de la falla, se manifestà desde els primers moments rudimentariament, cultivant el chisme de vehinat que fomentaba discordia; seguí después tratant els asunts locals de machor importansia per aplegar als problemes polítics y económics de la Nasió y de la humanitat, y en el progrés dels valensiáns ha donat tan grau pas l’incheni en el plantechament, desarrollo y construcsió de la falla, que huí constituís una festa relichosa, de arts, de cultura, y els armoniosos sonits de la música, tabal y donsaina, y els estampits de les traques posa en tensió nostres nervis durant uns dies d’alegría, qu’es salut y felisitat...

Es la falla una nota brillan que

solsment es dona en esta gloriosa terra, a la que volem cada día en machor entusiasme.

Chusep Navarro Cabanes LES FESTES DEL FOC La tradició malament s’esborra.

I si tenía vida en l’ánima del poble perdura eternal.

Un temps d’hivern pot ser, a unes generacions, els duga el convenciment de que sobreviuen a una costum, pero les rebrotades, les reflorides ofrenen de nou l’esclat rejuvenit de tradició a les gents venideres.

Els vells cultes sabeistes suren per damunt les precents relijons. I les pires milenaries de la nit de San Joan, que saben de tant esquisides alegries i que tenen el baume preferit de la llegenda son com un esclat triomfal d’aquell ahir remot que’s perd esfumat per els segles en l’abim inabarcacle dels temps.

Dia màxim d’imperi solar. Dia d’ofrena d’unes flames que no sap la memoria de les gents quán foren per primer volta enceses. ¿Les falles de Sant Josep qui sap si no serán més un desglosament del culte sabeísta de la nit de Sant Joan? ¿Qui sap si cualsevullga accidentalitat ciutadana en día remot trasplantà la costum?

Ens diuen l’orige en la crema de borumballes que feien els fusters acabat l’jivern el dia del seu patró i que s’aná generalizant la costum al afegir els vehinats a la falla aquells objectes que’ls feien nosa per casa; i que després el bon humor combinà ingeniosament tot el combustible; i que més tart naixqué la sàtira; i que’ls

anys maduraren un obra d’Art. Es el precent espléndit de la tradició fallera lo que aixina ens espliquen. Anem, anem als lluntans aborigens. Allumenem la fosca nit on se traten les primeres arrels de la tradició.

I vorem ergirse somrient l’ombra del passat, que vorá perdurar naixtificada, la seua ofrena al Misteri, que pensaben conéixer-lo en la manifestació fecondant del sol.

V. Tomás i Martí ADÁN Y EVA O EL ORICHE DE LES FALLES La enorme afisió que tenim als llibres y la busca constant en ells de tot alló qu’es relasiona o creem té una verdadera importansia pera nostra terra, pera esta benehida terra valencsiana que mos va vore naixer, ha fet —¡oh divina Provivensia!— que a nostres pecadores mans aplegara un incunable en el qu’encontrem el magnífic e interesant document que anem a reproduir al peu de la lletra, perque’n ell, d’una manera que no deixa lloc a duptes, s’explica y s’aclara el tant disentit oriche de les falles.

Tots aquells que creuen que les falles tenen son oriche en que allá per el temps de Mari Castaña, els fusters, cuant aplegaben les nits crues d’ivern, feen grans fogueres de burumballes pera calfarse, al llechir el document aludit vorán que aixó no deixa de ser més que una llichenda..., una de les tantes llichendes inventaes per els historiadors en el desits de demostrar la sehua sapiensia.

Diu així el sitat document: «Fea un dia espléndit, alegre,

lluminós; s’encontraben nostres pares Adán y Eva en el paraís, chugant a «correcheta amagar»; diversió ésta en la que, pera matar l’aburriment, es pasaben la machor part del dia, ya que allí ho padeixia la dolorosa desgrasia de no tindre polñiticsfarsants, fachaes d’achuntament sinse acabar y tranvies eléctrics.. qu’estan més temps parats en mitat del trayecte que acaminat.

Nostre pare Adán habia amagat la «correcheta». Nostra mare Eva la buscaba desesperà y no li la encontraba.

Aixina estigueren un gran rato.

De pronte, un espés núbol fea trista l’alegria aquella del firmament.

Al poc, un fort chaparró els obligà a abandonar la expansió habitual de la «correcheta» y recinir-se baix la copa d’aquella sélebre pomera en qu’en un dia memorable en l’Historia declararen l’imperi del rechetarianisme (¡!) nostres primitius pares Adán y Eva. Pero aquella copa era masa chicoteta pa l’aigua que caía. Y pronte veren que tenien chorrant hasta el pàmpol qu’el servia, com tots sabem, de trache.

Y asó fou, realment, lo que més preocupà a nostra mare Eva: el tindre el pàmpol bañat... ya que allí estaben per aquell entonses les pulmoníes més a la orden del dia, qu’en l’Achuntament d’así els volants de gos.

Cuant acabá de ploure, nostra mare Eva li preguntà a son marit, nostre pare Adán: — ¿Cóm secaríem el... trache, tú?

— En aixó pensaba, no cregues...

— ¿Y no te s’ocurrix res, fill? — li digués, fent-li un cariño.

Ell es quedá un isntant pensatiu, y después respongués, tornant-li la caristia: — Si, filla: fer una falla y calfar la fulla.

— ¿Una falla? — respongué extraña nostra mare Eva. — No sigues foll, hòme.

— Ni tú folla, dóna!

Y entre que si ell fall, y ella foll y entre que si ell folla y ella fulla, se pasaren estralechant un bon rato.

Per fi, Adán va pendre la determinasió de buscar per el bosque del Paraís varies rametes d’árbre; les ficá en un montó y en un ensendedor automàtic els pegá foc... Al calor d’ell calfaren els dos la fulla qu’els servia de trache, y después, ya seca, se la colocaren atra volta en les parts aquelles que sempre en ella habien cubert...».

Ya saps, pues, llechidor curiós, el vertaderm el auténtic oriche de nostres falles.

Per la transcripsió, E. M. R. ¡VIXCA SAN CHUSEP! ¡Vixca, sí, señor, que vixca!

Pues entre tots, este sant es pa mí el més sicatero, el més chust y més formal.

Yo soc un chic mol simpatic (no es que vullga alabar).

M’agrá un poquet la mistela, les copetes d’anisat, anar de paella al «Chorro», al Grau de caragolà; en fi, si tinc algún visi, es el de veure o tragar.

Vix en lo carrer de Lliria y en aquela contornà

el v er í del f o c

6 55

soc l’amo. ¿Pa qué negaro?

Y se me presenta enguany un San Chusep de canela. ¡Menut es el vehinat!

Ocupen tots dotse pisos, sinse contar els de baix que empleen sis plantes baixes, y si no calcule mal, entre tots son setse Pepes els que selebren el sant: Pepica y Pepe el fuster, Les banleres de baix, que son un Pep y una Pepa.

La comare del costat que té una filla Pepica.

En el segón pis hián dos Pepes y un Pepitín.

En el piso del costat hi ha una pentinadora que’s Pepica; y el chaval que festecha també es Pepe.

Pepico, el fill del mañá, que viu en la planta baixa que fa cantó, y al costat viu Pepito el Vota-charcos.

Y ademés el que viu dalt en el primer pis, té un fill que poc que se casá y la sehua dona es Pepa.

Pepico el músic, que enguañ fará la gran comilona, pues fa poc de temps cobrá dosents duros que l’ixqueren en el loto; y Colar, el fumiste, que té un fill que també es Pepe y están esperant a que yo vacha pa convidar,e, y... ¡Ah!, el últim se m’olvidaba: Pepico, el tender de baix, que m’aguarda pa eixe día dos michetes d’anisat y mich eniro de vi dols. ¡La Biblia en vérsos d’a pam!

Vaig a agarrar una «cáguila» que no va tindre final.

56

Yo no faltaré a ningú; aixó tot lo mon hu sap.

Pero pendre mich «llobarro» es presís. ¡Si no son tants! ¡Setse Pepes! La ú, que copa, l’atre, anís: l’atre, coñac; l’atre, resol y café.

Y en tant de Pepe, al final estic segur que la «Pepa» me tindrà que arreplegar.

Visent Vidal PER AHÍ HIÁ UNA ESTORETA VELLETA...

Resonaba a lo llunt l’eco de la típica cansoneta pregonà per un grapat de chiquets, qu’en la foscor de la nit anaben arrastrant un ruedo d’estora gran, sobre el que anaba una cadira derringlá, un catre de tisora de un obrer, una mesedora de un burgués y atres més trastos de diferent posisió que’l foc redentr s’encarregaria de redurilos a sendra per damunt de la desigualtat de clases.

El tio Pep, «Banderetes», com en el barrio dien, era un agüelet vell. templaet, simpátic. Contaba setanta añs y desde els vinticuatre qu’ es casá tots els había pasat en compañía de «la yaya Pepeta».

El tío Pepe era un valencià de recuall, sanser, divertit com el primer y que cuant encara era chaval fon un grapat de la comisió de falles, milacres, Corpus..., y en tal motiu li tragueren de mal nom «Banderetes», perque no habíen festes en les que no estiguera ficat.

Oir el tio Pep el cantar dels chiquets demanant pa la falla y asomarse al balcó, tot va ser ú.

Apenes el varen vore els jambets

asomarse al balcó, li digueren: — Tio Pep: ¿no hiá per ahí una estoreta velleta pa la falla?

— Espereuse una miqueta... Y ràpidament com una fona, encorbat les cames per el pes dels añs, entrá en el cuarto y agarrant la estoreta que hasta entonses els había servit pera calor dels peus, els se la tirá per lo balcó als chiquets.

— Che, ¿pero tú está loco? — Afechí la yaya Pepeta— ¡Tirar als chiquets la única estoreta que tenim pera abirgarse els peus!

— Calla, chitaneta templá —Dogué l’agüelo, — Si te fa falta la calor de la estoreta, así tens la del cor del teu agüelet... *** ¡¡19 de Mars! Día d’alegria, bullanga, música, soroll, tabalet, donsaina, traca, bunyols...

El tío Pep «Banderetes» estaba que no cabia en la pell del goig al vore que la falla del seu barrio s’había emportat el primer premit... encara qu’el Achuntament el fera efectiu «al añ del batre...»

Aplegá la nit, tocá la música el últim pasodoble y entre murmull y ruido se doná la veu de «¡foc a la falla!»... Y en dos minuts estaba ensesa en flames aquela falla qu’en son interior tenía la estoreta del tío Pep, aquella estoreta velleta que fon chafá per els agüelets per espai de molts hiverns y qu’era un record de cuant en les nits fredes y silensioses els dos agüelos, molt arrimaets, deixeben escapar les hores de la vida...

Ella era niu de carisies, plor y alegríes... y el típ Pep la sacrificaba en el suplisi del foc en holocaust de la festa més valenciana i bullanguera. Y aquella estoreta al final de sa vellea se convertí en lo qu’es la vida: ¡en sendra, pols, res...!

Paco Barchino

COM DEU DE SER LA FALLA? Sinc opinións autoritzades (val més poc i bo...)

Entenc que la falla deu ser una manifestació de l’esperit átic de Valencia, fent la crítica amb un poc d’humor de totes aquelles coses anecdótiques i doloroses que afecten a la vida valenciana.

V. Fe Castells Es deu de dir en la falla lo que tot hom sap y calla.

F. Azzati La falla, cristalització del sentiment de crítica popular, no deu mai caure en la profesionalitat artística, oposada sempre a la grasia ingénua i la mordacitat contundent del poble.

F. García Sanchiz La falla deu reunir les condicions que señalen els clásics per a el epigrama, pequeño, dulce, picante. Sols així cumplix el fi pera que s’ha creat.

Trinitario Presencia La falla es una sátira valensiana, y per lo tant l’intensió més que’l «monument» deu buscarse en ella. I com a valenciana no deu pasar sa crítica de les creus del terme. Castigat ridendo mores, res de crítica de problemes mundials ni espanyols; pero tampoc xismes de veinat que a ningú interesen i a algú molesta. Aixina crec que deu de ser la falla valenciana.

J. Navarro Cabanes

CANTARS DEL DÍA M’ha ixit un novio qu’es músic i per la trasa m’agrá.

No sé quin instrument toca.

«Lo que siga sonará».

La porteria té una chica, i l’amo es ric i es agüelo.

La chica de la portera viurá pronte en l’entresuelo.

Un changlot de boca aboca desgranavem ella i yo.

Ixqué son pare, i del susto, ¡se mos acabá el CHANGLOT! Pera tindre qui me vullga m’han fet un novio en Manises.

Ha ixit de tan BONA PASTA ¡qu’ hasta parlant FA BOTICHES! Ton pare chunt a la reixa m’ha vist esta matiná. ¡El que escoltá les galtaes cregué qu’era mascletá!

Hi ha qui diu a totes hores, dels amics desenganyat: —«El millor amic un duro...

I a voltes el duro ix fals.

Maximiliano Thous Per totes les Pepes pregue, vechen la festa molts añs; que la meua dona es Pepa y yo no vull enviudar.

El buñol pasta es de gloria, per més qu’el fan de farina, perqu’el llorer es el simbol que té la buñoleria.

Els polítics de Valensia tenet en perill el cap; ¡que está molt cara la fusta pera les falles d’enguañ!

Té tan de foc en los ulls la meua novia Gas-para, que no la porte a la festa

per por qu’ensenga la falla.

Molts sainets que se fan ara, que tant el buñol s’estila, pareix que estiguen escrits en una buñoleria.

Estanislao Alberola ¿QUIN ORICHE TÉ LA FALLA? SI havem d’atendre a la paraula d’un velluter que viu prop, home molt llegit en açó de l’orige de les coses y molt desllustrat en historia, les falles les portaren a Valencia els grecs un hivern per a calfar-se.— Hi ha qui diu que la falla la portá el moro Truc, un juador de cartes que dia: Jo trunfe, tú Truques i ell Falla.— També els románs, per a calfaar la cola, emplearen la falleta, que en italiá vol dir «flama de borumballa de fideus fins».

Atres sabis, molt interessats es atribuir-ho tot als estrangers, dihue que la falla té son origen inglés en la paraula fallanca; de falla que vol dir «no estic en casa», i anca, que vol dir «qui’n tomba tres un puret»; o siga, que fallanca es el que fuig dels inglesos.

Segons canta un paper que ham trobat embolicat una aguileta de olives negres, falla té son orige en el Clot, oriche fondo i valencià; falla, diu el paperet, es l’apellido Josep Falla, fuster d’ofici, que naixqué en els escalóns de la Llonja, xalero d’afició, juerguiste a ratos i inventor de les espardenyes de careta, de rot agre i de la fala, que porta el seu apellido.

Era fuster; el dia del seu sant —19 de Març—, convidava als seus camorristes companys a qu’es menjaren unes pastes fregides quefea la seua dona,

el v er í del f o c

6 57

Telesfora Llomello, filla de Bunyol, que per aixó i perque li eixien molt mal,a les pastes els dien bunyolets; també bevíen un petróli molt refinat que ara diuen «aiguardent de músic», i al final, quan tots estaven a 40 graus a la ombra, els pegaba per cremar-ho tot; les borumballes, els cabirons, i havía any que les cadires velles, la taula coixa i les estores peludes: se rien molt, i els amics li díen al fuster: ¡Xé, Falla, vota! ¡Vota, Falla! I Falla va i Falla ve, falla s’ha quedat.

«Si’n vols més, para el cabás».

F. Hernández - Casajuana COM SE FA LA FALLA? En un obrir i tancar d’ulls. En un dir «chufa». Se arrepleguen en una planta baixa quatre sacs de palla, deu vares d’arpillera, cinc llistons, róbes velles, dos quinzets de almánguena, una gerra de cals, tatxes, martell, tenalles, una serra i un perol de pastes.

Açó en quant a materials; ara, que per a donar-los vida, per a combinar estos elements i que donen un conjunt fallero, hi ha que aplicar la següent recepta, que despatxa un herbolari ratat, molt amic de les bruixes, en combinació d’un curander milagrós que lleva la borradura i els embosos tripers fent creus amb saliva i amb suro cremat. Diu així la recepta: Alegría: dos puals,—Ingénit: quatre gotes.— Intecií: mitja lliura.— Xuna: vara i mitja.— Abús: un armut.— Corretja: una pesa.— Vergonya: ni gota.— Bunyols: una safa—Aiguardent matarrates: adiscreció.— Dixaraxos i xirigotes: un barrejat—Crémor.— All i pebre.— Sidral.— Vi.— Rotllos.— Malade-

58

netes.— Mataquintos.– Pastilles de goma.— Tot arreu.

I en un dos per tres, falla feta. I qui no se ho crega, que ho prove.

F. Hernández - Casajuana SE CREMAREN En casa de Repunt el sabater, qu’era el president, se reuní la Comisió de la falla pera acordar quin artiste s’encarregaba de ferla.

Repunt proposá a Paco Meleba, un «eximio» pintor, segons sia ell y aixina hu pregonaba la seua gran chalina, el trache de pana y el ample chambergo... A tots els paregué molt be la proposta del president y desidiren parlar en el pintor.

Melena els demaná 1.500 pessetes pera ferla y posá dos condisions presises e indespensables: qu’el prémt fora pera ell y que no debíen de vore la falla hasta la nit de la plantá, perque volia donarlos una sorpresa.

La Comisió aseptá les condisions de Melena y al día siguient éste presentá un boseto maravillós que representava uns falleros que habien segut engañats per el artistes y s’habíen quedat sense falla y sense dinés.

A tots els causá risa la idea y els agradá la sátira que portaba en sí el asunt y en seguida li antisiparen 500 pesetes pera que la escomensara.

Falatba una semana pera San Chusep, cuant se presentá el «eximio» Melena a demanar les 1.000 beates que faltaben, pues tenia que pagar uns cónters. li les apoquinarem y...

Aplegà la ni de la plantá. Tota la Comisió aná al estudi que tenía Paco en un porche de la plasa de la Bocha... y ¡oh, sorpresa! El artiste había pegat

a fuchir y sols había deixat una carta pera ells clavà en la porta...

Els falleros bufaren de cremmats mentres Repunt en veu nerviosa llechia la carta, que dia: «Castiosos falleros: La falla está feta segons el boseto qu’els presentí y crec que més realitat no se li pot donar.

Els ninots no son de cartó y bromballes: els ninots son... vostés. ¡Ya vorán com se cremen!— Melena.»

Si els falleros en aquell moment agarren a Melena, s’el minchen a mosos...

Cuánta raó tenia el «eximio» artista: ¡Vacha si se cremaren! Alló fon el volcán de la Martinica.

M. Soto Lluch BUÑOLS... SENSE MEL NI SUCRE El fallero Pepe Espí li digué a Chaume Monogra: —¿ No tendríes per ahí un trasto vell?

—¡Home, sí!...—¡¡Y li va donar a la sogra!!

Si tornes a despresiarme y a dirme que no me vols, te chure que hui revente... ¡d’una fartá de buñols!

Enrique Mollá LLIBRETS DE FALLA Dins de la literatura popular valenciana hiá un aspecte únic en lo mon: La literatura fallera. Madrid, Barcelona, Zaragoza, Buenos Aire y algunes atres capitals conten en alguns llibrets; pero cal dir que foren escrits per valensians allí residents.

La vena satírica se presenta en ells de manera ben expresiva. Es obra del poble, moltes voltes anónima, sempre ocurrent graciosa.

Pero alguns de poca gracia han recurrit masa voltes a la frase chabacana, ordinaria, de arbelló... Llástima que’l llibret s’embrute tan asobint. Un poc mes de respete a les lleis poétiques i a les bones costums no estaría mal i el llibret podria posar-se en totes les mans i entrar en totes les cases.

Es literatura del poble per el poble, i demostra poc respete a ell qui emplea en son escrits paraules lletjes o conceptes de mal gust Distinguiu perfectament lo picaresc de lo porc.

J. Navarro Cabanes VERSOS DE FALLA Desde que va aixó de les falles «artístiques» (que no es atra cosa que disfrasar malament la impotencia de tindre idees de «guasa» y bon humor), tot se torna seriót, pedant y sense gens d’alegría.

Y als versos de falla s’els ha tret també la gracia ingénua, la espiritualitat humorística que fea riure de veres; ara ho encomanen aixó a poetes, y fins a poetes de Jocs Florals. Alegría encomanada, broma d’encárrec; ¡aixó no es fesa fallera ni alegría de bons valencians!

Lo castís era la rfeunió dels falleros pensant cada ú la seua, y «posant» en cuartetes o en «désimes» plenes de «salero» — en cara que les silabes no anarem masa exactes— al novio coent de la del cantó, o a les bufanúbols de damunt de la botigueta,

o al prestamiste del número sis, o al polític aprofitat...

Encara recordem aquells famosos «ecos», ú dels cuals resumix el carácter de la festa en cuatre paraules, millor que no ho faríen tots els versos «modernistes» que son dignes acompanyats de les aborrides falles artístiques y d¡hón el espirit popular está sempre més llunt.

Aixina escrnía un Escalante de barbería, o un Liern Mañá: Allà per ahon pases ols, A buñols; Alegra a la faramalla. la falla; Perque es to en este dia alegría.

Lo millor que el barrio cría en chiques, así estará, y San Chusep portará buñols, falla y alegría.

Eduard L. Chavarri PERSONES A PESES No s’asuste l’amic llegidor, que al vore el títol s’haurá segurament imaginat que anem a traure a relluir la vida i milacres (¡!) d’algún molt destripador humá. Res d’aixó.

Persones a pese, o millor i més propiament dit, ninots a peses es lo que venen en serta casa que fa poc visitárem i cual existensia ignoravem nosaltres.

En ella es surtixen tots o casi tots aquells que al aproparse el dia de San Jusep senten el desitx de plantar una falla. ¿Qué es lo qu’es fa falta, brasos, cames, cosos, caps?

Pos allí en hi ha de tota mena i medides i per atots els gusts.

Causa admiració contemplar aquella abundant penjada de brasos tornejats, de turjents pantorrilles o de ben modeltas cósos.

Realment, sembla alló un cuadro d’una d’eixes revistes teatrals, en les que no’s veuen més que pantorilles i brasos per tot arreu.

Be es veritat que al entrar en aquella fábrica de persones de cartó, s’esborrona u tot i la pell se li posa com si fora de gallina, al pensar solsment que puga allí viure, en conte d’un artiste de crimens, com si diguerem un especies de Landrú, o millor encara, cert imitador d’aquell bon carniser alemá que comersiava, en le millro sentit de la apraula, en carn humana.

Estant allí, vingué un xiquet que portava un sofoco de mort i cuatre mans... a més de les dos d’ell.

— Qué’t passa, xé? —li pregunta l’amo.

— Que’estes cuatre mans son del mateix costat, de la dreta.

— ¿A vore? —li respongué; i després d’examinar-les, afirmá: — Es de veres.

Tirá ma a les altres cuatre mans germanes, per a canviar-les; i entonses el xiquet exclamá, fent mil i mil gest i aspavients, mirantles: — ¿Veu..., veu!

— ¿El qué?

— ¡Que jo tinc raó!

— ¿Pero de qué? ¡Si no t’expliques!

— Que ja li he dit jo a qui m’ha fet vindre a cambiar estes cuatre mans, que les que asi quedaven eren iguals... ¡I com realment eren del mateix costat, de la esquérra, pos tenía reó el xic!

E. Mollá Ripoll

el v er í del f o c

6 59

F DE FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

60

Joan Quilis i Ródenas

Premsa Local i Falles

E

ls mitjans de comunicació, estan considerats com el quart poder en un país, doncs poden influir en la opinió publica, be a favor o en contra del poder establert. Mitjans com la ràdio i la televisió, que arrosseguen a milers de persones d’audiència, són clars exponents del poder de seducció que assoleixen. Tampoc cal menysprear el paper de la premsa escrita doncs també són milers de lectors que tenen els principals diaris nacionals. Aquestos ofereixen, al lector inquiet, diferents punts de vista sobre un mateix assumpte, doncs la premsa sol exposar opinions des de diferents tendències. La premsa pot recollir opinions més meditades i reflexionades, ja que a l’hora d’expressar una opinió, el full en blanc, ofereix més intimitat que els micròfons i càmeres dels altres mitjans.

Una de les característiques dels mitjans de comunicació és la seua diversitat d’oferir notícies, on podem trobar notícies polítiques, socials, culturals, esportives, científiques, etc.

Les falles com a col·lectiu, també és un foc de generar notícies per als diversos mitjans de comunicació, ja que d’una manera o d’altra afecta a tota la societat d’una localitat, en aquest cas, Xàtiva, doncs uns són protagonistes de la festa i els altres són espectadors o simplement patidors, però tots tenen algun motiu per interessar-se per les falles, be siga per veure a la seua comissió com a protagonista de la notícia, si ens referim al col·lectiu que viu activament les falles, o per curiositat es vol conèixer quines són les Falleres Majors que representaran a Xàtiva, per saber els horaris d’actes, per a eixir al carrer, si parlem de gent que no està vinculada a la festa, o simplement per intentar esquivar tot allò que faça olor a falles si parlem dels detractors de les falles.

Els mitjans de comunicació escrits, és a dir la premsa escrita, i en concret la premsa local, ha sigut pràcticament des què hi ha falles, fidel seguidor dels esdeveniments que aquesta festa ha ocasionat. El món de les falles sempre és origen de notícia, des de molts punts de vista, ja siga des del punt de vista social, si s’anomena alguna Fallera Major, es fa la seua exaltació, etc.

També són noticia des del punt de vista cultural per les representacions teatrals, per l’edició de llibres o simplement per la elaboració de la falla i l’expectativa que molts artistes fallers desperten en la societat, doncs no hem d’oblidar, que les falles són creacions artístiques i l’obra d’un artista sempre és esperada. L’esport també és notícia en el món de les falles doncs són variades les diferents competicions que es realitzen.

el v er í del f o c

6 61

Intentar recollir totes les ressenyes que sobre les falles de Xàtiva s’han escrit dóna per a alguna cosa més que un article, ben bé es podria escriure un llibre. Com és completament impossible transcriure totes les ressenyes, tan sols farem comentaris d’unes poques, això si, intentarem nomenar a tots els periòdics que en la nostra ciutat han vist la llum.

Tota l’activitat que el món de les falles produeix la premsa local es fa eco apropant als lectors tots els moviments que les diferents comissions van produint. Però el fet que les falles i les seues comissions siguen tema d’interès per a la premsa local, no és una cosa nova, doncs pràcticament des què hi ha falles, els periòdics de Xàtiva han fet constància, en les seues pàgines, de tot allò que feia referència a les falles. Lamentablement, llevat de períodes on la premsa local ha estat amb molt bona salut, en els quals hi havia més d’un periòdic en el carrer, però han hagut llargs períodes de la nostra existència en la que havem mancat d’ells i les úniques referències a les falles de Xàtiva apareixien en la premsa de València, als diaris Las Provincias i Levante-EMV. Podem qualificar el naixement de les falles a Xàtiva, en el període modern, a l’any 1932 i d’aquest any trobem les primeres notícies en la presa local. Tres són el setmanaris que es podien llegir en aquell any. El Demócrata, El Obrero Setabense i El Progreso, els tres fan referència a la falla que va plantar Francisco Climent per a la Música Vella, a la plaça de Emilio Castelar —plaça de la Bassa—. En el primer setmanari entre d’altres coses es podia llegir: «Sabemos que el asunto de la mencionada falla no puede ser más original. Un artístico monumento sostiene una gran lira, y junto a ella, cuatro músicos que vienen del Certamen de Valencia, unos con la corona de laurel, ganado con buen lid, y los otros cargos con dos enormes calabazas, como premio al fruto de sus desvelos...».

62

En El Obrero Setabense apareixia: «Sobre un basamento cuadrado con columnas en los ángulos, exornado en los frentes con caricaturas musicales, se levanta en el centro una gigante lira y hacia los bordes aparecían cuatro figuras que representaban dos abanderados y otros tantos partidarios de banda de pueblos....».

I per últim El Progreso deia: «La Sociedad Musical «La Primitiva», ha querido dar este año una nota de casticismo valencianista levantando una falla en la Plaza de Emilio Castelar, que será quemada la noche de San José».

A la setmana següent, els tres setmanaris tornaren a fer referència a la falla de la Música Vella i de com havia transcorregut la festa. A banda d’aquestos setmanaris, són diverses les publicacions que apareixien a la Xàtiva de la República. Així, troben el setmanari, El Agrario, en el qual també feia referències a les falles dels anys trenta. En el número del 15 d’abril de 1933 llegim: «El dia 23, celebraron la anunciada Junta general todos los contribuyentes de la falla de Méndez Núñez y adyacentes...».

Un altre setmanari local era El Radical que venia a substituir a l’abans nomenat El Progres.

Entre d’altres referències a les falles, trobem en data de 9 de febrer de 1935: «La Comisión de la Falla de la Plaza del Doctor Simarro, hace saber a los poseedores de participación de Lotería Nacional en el número 23.706 que les ha correspondido reintegro en el sorteo que se celebró el 22 de diciembre del pasado año 1934...».

El Setmanari Izquierda, mitjà de comunicació del partit Esquerra Republicana, també recollia en les seues pàgines informació sobre temes fallers.

El 30 d’Agost de 1936, en les seues pàgines apareixia: «Un éxito; digo éxito y debiera decir exitazo, pues difícilmente se volverà a lograr el reunir tanta gente como la que vimos el domingo último en la verbena fallera celebrada en los Jardines de la Glorieta con motivo de la elección de Fallera Mayor».

A banda dels setmanaris, publicacions com la revista Játiva Turística, dirigida per Carlos Sarthou, també es feia eco en les segues pàgines notícies sobre els temes fallers. A la publicada en maig de 1933 el propi Sarthou escrivia: «Después de nombrarse las comisiones falleras de las plazas de la República, Doctor Simarro, Bruschetti... se ha constituido con carácter oficial el Comité Central Fallero...».

Moltes són les referències que en la premsa local trobem sobre falles, comissions o falleres majors, pràcticament cadascuna de les diferents tendències tenia el seu mitjà de comunicació i en ells es tractaven per igual els temes fallers. Els esdeveniments polítics dels anys trenta, com tots sabem van acabar en la tràgica Guerra Civil, desprès d’aquesta i durant el període franquista, la premsa local sofreix una forca decadència, tan sols hem localitzat dues publicacions a les quals se’ls puga dir premsa local, estant aquestes editades en els anys cinquanta. Portaven per capçalera Játiva: Órgano de la asociación setabense de cultura y arte i Játiva: publicación quincenal setabense. De la primera publicació, són pocs els números que hem pogut consultar, però, hem trobat un datat el 15 de març de 1952, en el qual a la primera pàgina trobem el següent titular: «Las fallas y San José» i entre altres coses llegim: «Son las fallas un monumento de arte, satira y buen humor que levanta el pueblo para quemarlos entre orgía de truenos y música, en la noche de San José...».

De la segona publicació no trobem cap referència a les falles, això si, cal dir que cap dels números que hem localitzat i hem pogut consultar, era del mes de març,

Las Provincias, 17 de març de 1968.

Reportatge dels cadafals plantats.

el v er í del f o c

6 63

ser el d’un setmanari el qual portava per capçalera Xàtiva Semanal, eixint el primer número el 16 de desembre de 1980. Tan sols van sortir al carrer vuit números, però en ells ja veiem com les falles són un tema interès. En el núm. 5, datat el 14 de gener de 1981, trobem, a la pàgina 5, la primera referència al món de les falles. Es tracta d’una secció que s’anomenava Rincón Fallero i la notícia era: «Ana Teresa Garica Miralles Fallera Major de este año».

Es desenvolupava la notícia i el text s’il·lustra amb les fotografíes de la Fallera Major i de duess dames, Silvia Mª Gorba i Mª Pilar Casanova. En el número següent: «La Junta Local, visita a la La Veu de Xàtiva, dimarts 29 de desembre de 1981, núm. 35, pàg. 14.

Fallera Major Infantil» apareixent les fotografies de la Fallera Maper tant fa pensar que els publicats en març si que jor infantil, M. Teresa Baldrés Pérez, i de Begoña García Martínez i M. José Baldrés Pérez com a farien referències a les falles. dames d’honor. En aquest mateix número tamPerò, on més referències trobem a les falles de bé trobem una notícia referent a un artista faXàtiva són en els diaris provincials Las Provin- ller: «Un taller de fallas por dentro, Manuel Blanco cias i el Levante-EMV. Com exemple, en cara un artista con quince años de oficio». En el núm. que no se tracta de premsa local, ficarem la 7 també apareix una referència a un altre artista ressenya que apareix en el Levante-EMV, el 15 faller: «Antonio Grau un pionero entre los artistas de març de 1964, i que feia referència a les co- falleros». En aquest mateix número a la secció El casal el protagonisme era per a la comissió de missions de Tetuan i Portal de València: Ferroviària. I l’última notícia fallera d’aquest setmanari, aparegué en el núm. 8 fent referència a «Este año, la actividad fallera de nuestra ciula comissió del Mercat. dad se ha visto reducido al mínimo ya que únicamente serán dos las fallas grandes en Játiva, El 15 de desembre de 1981 encetava la seua quizá el año más pobre en esta expresión artrajectòria el setmanal La Veu de Xàtiva. Són tística tan valenciana, pero no por ello ha hanombroses les notícies que fan referència a les bido menos espíritu fallero ya que a ellas están falles i les diferents comissions, per tant, tan vinculados los falleros de solera y el núcleo de sols comentarem algunes notícies. Ja en el priexpansión para las fallas del año próximo». mer número, i en primera pàgina, presentava A finals de l’any 1980 es pot dir que comença una notícia relacionada en les falles: «La Junta la premsa local moderna. El primer intent va Local Fallera denuncia a la Falla Jaume I».

64

Més abans, a la pàgina 5, es desenvolupava aquesta notícia. Però no acabaven ací els temes fallers, a la pàgina 10 en una secció anomenada El casalet, signada per Sala Cuenca, es pretenia donar tota la informació que al voltant de les falles s’anara produint. En aquesta ocasió a més d’aprofitar de presentació de la secció, es donava a conèixer a les Falleres Majors de Xàtiva d’aquest exercici, les quals eren Amparo Paredes Ruiz, com a Fallera Major i Rocio Martín Lacalle com a Fallera Major infantil.

En el tercer número d’aquest setmanari seria la comissió de Joan Ramon Jiménez la protagonista de la secció El Casal, donant a conèixer a Isabel Pérez Vidal, com a Fallera Major i a Rosi Torres Dauder, com a Fallera Major Infantil d’aquesta comissió per a l’any 1982.

A partir del 8 de maig de 1984, La Veu de Xàtiva canvia el seu nom i passà a anomenar-se, La Veu de la comarca. El canvi de nom havia anat acompanyat temps abans d’un canvi de format i de contingut, però el tema faller continuava omplint les seues pàgines. Així al número 143, publicat l’11 de desembre de 1984, podíem llegir: «Mª Jesús Ferré Sanchis fallera mayor infantil de Juan R. Jiménez».

Però, aquest setmanari a principi de 1985, va deixar d’eixir al carrer i Xàtiva es va quedar un temps sense premsa local fins el 1988.

El 22 de juny de 1988 apareixia en els quioscos un nou setmanari, Notícies 7 i com no, novament les falles seran protagonistes i ompliran molt de paper del nou setmanari. La primera notícia fallera no es farà esperar i apareixerà en el mateix núm. 1 on podíem llegir: «La falla República firmó los contratos para los monumentos de 1989».

En aquest setmanari estem en el mateix cas que en La Veu de Xàtiva, és a dir, les referències sobre les falles i les comissions són moltíssimes, per això tan sols farem algunes

La Veu de la Comarca, dimarts 11 de desembre de 1984, núm. 143, pàg. 7.

referències. El 16 de novembre de 1988 el núm. 22, la notícia era el nomenament de les duess falleres majors, Mónica Agustí i M. José Arnau. En el núm. 32, del 25 de gener de 1989, la comissió de Joan Ramon Jiménez era la notícia, la qual feia referència al nomenament de Monserrat Alba Palop, com a Fallera Major i de Núria Pérez Ferri com a Fallera Major infantil.

el v er í del f o c

6 65

Notícias 7, dimecres 25 de gener de 1989, núm. 32, pàg. 5.

Però, aquest setmanari, també va complir el seu cicle i va deixar d’eixir al carrer, encara que prompte va aparèixer una nova publicació La Ciutat de Xàtiva. Aquesta era de periodicitat mensual i també tracta en les seus articles l’activitat fallera. Aquesta nova publicació començà aparèixer en els quioscos el novembre de 1997 i en el núm. 5, publicat en març del 1998, es tractava àmpliament el tema de les falles. En aquest número es podia trobar una entrevista al president de la Junta Local Fallera Joaquim Sánchez. També apareixia un article signant per Josep Sanchis on es tractava a les Falleres Majors de Xàtiva des de 1933. Un altre article, signat per Agustí Garzó, tractava el tema dels cartells anunciadors sota el títol de «El cartel, elemento comunicador en las fallas». També donava compte de la Fallera Major M. Isabel Perigüell Ortega i de la Fallera Major infantil Patrícia Garcia Beltran. L’última referència fallera de la publicació era una il·lustració del dibuixant Alberto on representava d’una forma caricaturesca al president nat junt al president i vicepresident de la Junta executiva. Aquesta publicació gosa de bona salut i tots els anys, pel més de març, ens dóna la seua aportació d’informació fallera.

66

L’1 de desembre del 2001 apareixia un nou setmanari que tots coneguem atès que tots els dissabtes el podem trobar en els quioscos. Es tracta de L’Informador de la Costera i aquesta publicació, a l’igual que les anteriors, també presta un especial interès per les notícies que les falles produeixen. Així, en el primer número ja trobem una notícia vinculada al món de les falles. A la pàgina 6 llegim: «Les falles de Xàtiva reten un homenatge al fotògraf Federico». En el número següent trobem més referències a les falles, llegim: «Sant Jaume acompanyarà a República en l’especial». També apareix la ressenya del nomenament de Aitana Hernández Díaz com a Fallera Major de la comissió de Joan Ramon Jiménez per a l’any 2002.

També aparegué una publicació mensual anomenada Tribuna siglo XXI de Xàtiva.

Es tracta d’una publicació mensual on es repassen els temes de major interès ocorreguts a la nostra ciutat, i com no, al més de març es tracta el tema faller. Així en el núm. 3, publicat en març del 2003, és feia referència a l’exaltació de les falleres majors de Xàtiva.

L’Informador de la Costera, dissabte 22 de març de 2003, pàg.5 .

Per a concloure, cal fer referència a les edicions comarcals dels dos diaris regionals més importants, Levante-EMV i Las Provincias, encara que aquestos diaris no es poden considerar premsa local, si que porten una edició comarcal on pràcticament tots els dies donen compte del principals esdeveniments que han succeït en la nostra ciutat i el tema de les falles és tractat amb tot detall i amb la promptitud que dóna la premsa diària, és a dir, que la notícia es llig al poc d’haver-se produït.

El tema premsa local i falles dóna per a molt, més que un article. Com ja havem dit, es podria editar un llibre, un DVD o a una pàgina web arreplegant tota la informació fallera que ha aparegut en els diferents periòdics editats en la nostra ciutat. Pense que la idea del suport digital no és descabellada i a totes les comissions els vindria bé tindré una hemeroteca on apareguera tot allò que s’ha escrit, sobre elles, en els periòdics.

el v er í del f o c

6 67

F DE FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

la Falla de l’Avinguda de França, amb Carmen Lomana com a Fallera Major 2011, amb amplia cobertura a la premsa escrita i la televisió, aconseguint una rellevància mediàtica extraordinària.

68

Begonya Martínez i Casanova

Falleres de Portada

d es què el 1929 Pepita Samper, la primera Miss Espanya valenciana, presidís les falles de Va-

lència, la figura de la màxima representant de les festes ha estat sempre lligada a les portades i la premsa escrita. Prova d’això és la nota de societat redactada a l’ABC del 21 de març de 1929 on es cita el fi de les festes josefines i l’homenatge realitzat a Pepita Samper per les belleses de Catalunya i Castella Lleó. 50 anys desprès, Moisès Domínguez a l’article «Primera Mis, primera fallera» publicat a Levante EMV l’1 de gener de 2010, recorda l’efemèride i explica com València va acollir una Pepita Samper decebuda per no haver aconseguit el títol de Miss Europa.

L’any següent es creà la figura de la Bellesa fallera —precedent de la Fallera Major— que va recaure en Àngels Algarra Azura, triada de manera popular en un acte als jardins de Vivers de València on únicament varen votar els que pagaren l’entrada per accedir al recinte. La votació es va realitzar per aclamació popular.

Després vindrien Consol Cariñena el 1932 —Bellesa fallera que es coneguda per lluir un vestit de fallera amb cua— i Elionor Aznar Carceller al 1933 —primera Fallera Major de València— a qui l’ABC li dedica dues portades titulades «Fallera Mayor de Valencia» —on s’indica que va ser triada amb 2.279 vots— i «Berbena Fallera en Valencia». Posteriorment ostentaren el càrrec Amparito Albors el 1934, Vicentita Montoro Grustau el 1935 i Filo Montoro el 1936.

Després de la parada ocasionada per la Guerra Civil, les falles reprenen la seua activitat i es nomena Fallera Major de la ciutat de Valencia per a l’any 1940 la senyoreta Carmen Franco Polo, filla del General Francisco Franco Bahamonte, encetant una llarga etapa on el cognom de la Fallera Major es decisiu per a la seua elecció.

A l’ABC de 24 de febrer de 1959, Alejandro G. Monerris publica un article titulat «Fallera mayor», on després d’una

Pepita Sampe r va

presidir les falle s de 1929. el v er í del f o c

6 69

70

Carmen Martínez Bordiu, neta del General Franco, va ser Fallera Major Infantil de València el 1960.

La duquessa d’Alba, va ser al 1964 Fallera Major de la falla de la Plaça del Mercat de València

curta crònica sobre les falles de l’any, destaca de les que han estat Falleres Majors en anys anteriors, amés de la seua bellesa i alegria, el fet que representen les virtuts més desitjades: la llar i la família. I també, que sovint van estar triades xiques d’origen no valencià, però que València sempre amb gratitud, amor i esperit espanyol va retre l’homenatge degut als cognoms de les triades. Exemples d’açò són amés de Carmen Franco Polo, Maria Luisa Aranda Sala el 1941 —filla del general Antonio Aranda Mata—, María Luisa Prats Dupuy de Lome al 1942 —filla del compte de Berbedel i neta del compte Trenor, qui fora alcalde de València—, Elvira Gómez Trenor al 1943 —filla del Comte Trenor—, Carmen Asensio Ballester al 1944 —filla de Carlos Asensio, ministre de l’exèrcit de Franco— que apareix en la portada de l’ABC del 15 de març rebent la banda de Fallera Major de mans del alcalde de la ciutat, i tantes altres filles de nobles i benestants de la ciutat de València.

La presència d’aquestes senyoretes al diari ABC serà una cosa habitual, com és el cas de María del Consuelo Cánovas y Cobo del Prado al ABC de 18 de març de 1958 on s’observa un tapis confeccionat amb flors, mostra de la gratitud per les ajudes prestades amb motiu de les riuades de l’octubre anterior i el de Maria Antonia Moret Gómez, qui apareix a la portada de l’ABC de Sevilla del 5 de març de 1963 amb motiu de la seua visita a la casa de Valencia de la ciutat andalusa.

Un altre cas digne de menció per la seua repercussió a la premsa, va ser el de la Fallera Major infantil de l’any 1960. Carmen Martínez Bordiu, neta del General Franco, va ser l’escollida i el pes del seu cognom es va fer notar als diaris. La seua apoteòsica arribada a València en companyia dels seus pares és notícia a l’ABC de 13 de març de 1960, on es relata amés qui i com va ser rebuda, i el multitudinari acte que es va celebrar amb motiu de la seua arribada a València. Dos

Carmen Sevilla desfilà a l’ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats del 1958.

Conchita Márquez Piquer va ser Fallera Major de la falla del Pilar el 1978. A la imatge, amb sa mare.

dies desprès, el 15 de març, Carmen protagonitzà per complet la portada de l’ABC de tirada nacional amb fotografies de la seua exaltació i de la seua visita a la patrona de la ciutat. Cinquanta anys desprès, F. Pérez Puche a l’article «Carmencita, la nieta de Franco, fallera mayor infantil», publicat a Las Provincias el 20 de febrer de 2010, analitza políticament el nomenament de la neta de Franco i la situa com a una estratègia més d’aproximació d’Adolfo Rincón de Arellano amb els habitants del palau del Pardo per tal d’aconseguir les ajudes necessàries per posar en marxa el «Plan Sur».

de premsa sobre la seua elecció el 14 de gener, un altra el 14 de febrer sobre l’arribada del president del govern a València amb motiu de la proclamació de la seua filla el 27 de febrer i una fotografia de la xiqueta vestida de fallera amb els pares l’1 de març de 1977. Amés, La Vanguardia també es fa ressò de la notícia amb la publicació d’una fotografia de pare i filla l’1 de març, dia següent a la seua proclamació.

Al 1977, es triada com a Fallera Major infanti de València Sonsoles Suárez Illana, filla del que aleshores era president del govern d’Espanya Adolfo Suárez González. La premsa es volcà amb l’elecció de la xiqueta i prova d’això són les dues portades a la revista Hola —el 29 de gener i el 12 de març de 1977—. Va ser notícia també al diari ABC, que publica una nota

Menció a banda mereixen les artistes que al seu pas per València van ser nomenades falleres d’honor d’alguna de les comissions de la ciutat.

A finals dels anys 50 i sobre tot als 60, era habitual la presència de artistes i cantants famoses als paradors fallers de la ciutat. En alguns casos, es nomenava aquestes falleres d’honor.

Al 1966, Emma Penella i Elisa Montes van ser nomenades Falleres d’honor de la falla Convent de Jerusalem – Matemàtic Marzal, i van ser portada de la revista Triumfo. Al

el v er í del f o c

6 71

La duquessa d’Alba, va ser al 1964 Fallera Major de la falla de la Plaça del Mercat, nomenament que va acceptar de grat perquè no coneixia les falles ni la ciutat de València, segons la nota de premsa del ABC de l’1 de febrer de 1964. Altra famosa que passa per València fou Rocio Jurado, que actuà al parador «El Foc» al 1966 i desfilà a l’ofrena amb la falla Plaça del Mercat Central.

Anys després Conchita Márquez Piquer i Isabel Tenaille van ser Falleres Major de la falla del Pilar —portada de La Vanguardia, 2 de febrer de 1969 per a Márquez Piquer, i de la Hola de l’11 de febrer 1978 per a Tenaille—, i van estat falleres d’honor Lina Morgan —a la Falla del Pilar al 1983—, Alaska —a Na Jordana al 2001, tal i com explica El País el 18 de març amb l’article «Alaska, de la ‘movida’ a las Fallas»—.

Entrevista a Isabel Caceres al diari de Las Provincias. Va ser Fallera Major de Xàtiva amb tretze anys.

1958, Carmen Sevilla actuà al parador «So Nelo» i després acudí a l’ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats. Al 1997 repetí amb la comissió Pizarro – Cirilo Amorós i al 2008 va ser nomenada fallera d’honor de la falla Na Jordana i amb ells desfilà a l’ofrena, tal i com anuncia Paco Varea als articles del Levante EMV de 9 de febrer i de 17 de març de 2008.

72

Una rellevància mediàtica extraordinària va aconseguir al 2011 la Falla de l’Avinguda de França, amb Carmen Lomana com a Fallera Major, amb amplia cobertura a la premsa escrita i la televisió. El diari Levante-EMV li dedica cinc articles, dos al diari El mundo i Las Províncias un total de dotze titulars, amb amplis reportatges gràfics il·lustrant la notícia. Cridaners titulars entre els que destaquen «Boris Izaguirre será el mantenedor de Lomana como fallera mayor de Alameda» el 7 de febrer 2011, «Carmen Lomana ya es fallera mayor sin pagar ni cobrar un euro» del 3 de febrer de 2011, «Lomanismo fallero» el 20 de febrero de 2011, «Despedida de Lomana como fallera mayor» 7 de febrero de 2012, a Las Províncias, o «Carmen Lomana viajará en el AVE vestida de fallera» al LevanteEMV de 27 de noviembre de 2010.

Després d’açò, les Falleres Major de València i de les comissions de la ciutat han continuat tenint cobertura a al premsa escrita a nivell local, provincial i autonòmic i a les publicacions especials amb motiu de la festa (com els especials de falles dels Diaris Levante-EMV i Las Províncias) i les revistes especialitzades en el tema (Actualitat Fallera o Top Festa entre d’altres).

Pàgina de la revista Hola, on veiem el reportatge de la proclamació de la Fallera Major de Xàtiva, Isabel Caceres. A la dreta la portada del dia 15 de març de 1969.

Pel que fa a les falles de Xàtiva, res comparable amb els casos esmentats anteriorment. Cert és que les Falleres Majors de la ciutat no es van triar democràticament fins el 1997, i per això podríem dir que les Falleres Majors anteriors provenen de famílies acomodades, però l’estatus econòmic i sobretot social és incomparable amb el de les famílies de les falleres Majors de Valencia dels anys 40, 50 i 60.

L’únic cas destacable és el de Maria Isabel Cáceres Dilla, filla del Tinent Coronel 1r cap de 311 comandància de la Guardia Civil de Valencia, D. Isabelino Cáceres Ruiz, a la que el diari Las Províncias li dedica dues pàgines amb una àmplia entrevista el 7 de març del 1969 i la Revista Hola publica dues fotografies amb el titular «Reina Mayor de las fallas de Játiva» el 15 de març de 1969.

Només hem trobat un cas on la Fallera Major ha estat un personatge rellevant. Va ser l’any 1974, quan la famosa actriu Maribel Martin, es va convertir en la Fallera Major de la falla J. R. Jiménez.

La resta de les mes de 150 Falleres Majors de la ciutat i de les incomptables falleres majors de comissió s’han hagut de conformar amb alguna publicació a l’edició comarcal del diari LevanteEMV i Las Províncias. I en el millor del casos amb algun reportatge o entrevista a l’extinta revista fallera L’Aladroc o les cadenes de ràdio local on a dia d’avui s’ha de pagar per una entrevista.

Sort que ens queden els llibres de falles. I esperem que ens duren.

el v er í del f o c

6 73

F DE FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

Reportatge sobre els cadafals de 1968 d’Antoni Grau i Tomàs, aparegut a Las Provincias el 13/3/1968.

74

Joan Quilis i Ródenas

Els artistes fallers a la premsa

E

n la premsa local i regional, el mon de les falles és un tema que sempre dóna per a molta informació, doncs, a la gent en general, els agrada i interessa saber que és el que es mou al voltant d’aquest col·lectiu: qui són els presidents, qui són les falleres majors, quins artistes planten monuments i com són, com s’han repartit els premis, etc. De tota aquesta informació que la festa fallera genera, un dels principals protagonistes, per diferents motius, són els artistes fallers: perquè han signat amb tal comissió, perquè han obtingut tal guardó, per què se li fa una entrevista, per a conèixer un poc més a la persona i la seua obra.

En la premsa local i regional, que és, on trobem aquest tipus de notícies, de sempre s’ha escrit i s’han donat dades sobre els artistes fallers. Recollir reportatges, entrevistes, ressenyes, etc., apareguts en la premsa que faja referència aquest gremi, seria una tasca complicada i pesada, duria molt de temps la seua elaboració i donaria per a molt mé que un article. Tindríem que visitar algunes hemeroteques i revisar mils de periòdics i així i tot, encara s’escaparia algun article en alguna publicació, que no s’ha pogut localitzar. La dificultat ve de la premsa regional, ja que fins que aparegueren les edicions comarcals dels diaris Levante i Las Provincias no va existir un interès per recollir aquest tipus de documentació, així possiblement moltes notícies interessants, encara que hi ha algunes localitzades dels anys 40, 50, 60 i 70 que ens ajudarien a conèixer un poc més les falles d’aquells anys, resten dormint en alguna prestatgeria.

Així realitzarem aquest article, pegant una ullada a la premsa local i regional, amb la intenció de veure com evoluciona aquest tema dins de les publicacions esmentades i apreciar quina informació ens aporta per a conèixer un poc més l’obra dels artistes fallers.

Possiblement la primera referència a un artista faller de Xàtiva, siga la de Francisco Climent Mata, que trobem en el setmanari El Demócrata del 26 de març de 1932. Fa referència a la falla que en aquest any va muntar la societat musical La Primitiva. En la ressenya podem llegir, entre altres coses: «Nuestra enhorabuena al autor, propulsor y mantenedor de la falla, Paco Climent».1 Són moltes les ressenyes que trobarem sobre els artistes fallers en la premsa local en aquests anys, de la ii República, però són molt concises com en el exemple anterior, que sols ens diu el nom de la persona que planta el monument. No hem trobat entrevistes, ni

el v er í del f o c

6 75

ment, iniciador en Xàtiva de esta simpática fiesta ....» 2 Conclourem aquest període amb el setmanari El Agrario del 4 de març de 1935. En aquesta ressenya fa referència a la falla de la plaça del Doctor Simarro (Sant Francesc): «Hemos tenido ocasión de dar un “vistazo” a los bocetos, de gusto y originalidad, y ellos mismos nos cuentan lo siguiente.... La fiesta de las fallas creemos es belleza pura, clásica y helénica y con ello Játiva no hará sino mostrar ufana al mundo entero la trilogía de su alma desnuda que es arte, que es fuego y que es gracia. Artista Antonio Royo.»3

Las Provincias, 15 de març de 1968.

reportatges que ens ajudaren a conèixer un poc més aquests artistes.

Donarem algun exemple més d’aquesta etapa de les falles a Xàtiva, en els que podrem comprovar la poca informació que ens dona respecte al tema que ens interessa. En el setmanari El Progreso del 16 d’abril de 1932llegim referent a la falla que se preparava per al any següent en la plaça de Blasco Ibáñez (Trinitat): «Del boceto y construcción de la falla que se emplazará en la plaza de Blasco Ibañez, se ha encargado nuestro paisano y artista Paco Cli-

76

Com veiem els periòdics d’aquesta època sols ens deia el nom de l’artista faller, possiblement perquè plantar falles encara no estaria tan valorat com hui en dia. La persona que feia la falla era un tema secundari amb menys importància.

El període que va des de el fi de la Guerra Civil i el principi dels anys huitanta, està marcat per la manca de premsa local, principal problema per trobar alguna referència als artistes fallers locals. No obstant hem pogut localitzar algunes coses en la premsa regional, als diaris Levante i Las Provincias.

A l’arxiu personal de l’artista José Martínez Mollà, conserva un retall, sense data, del diari Levante, que pel contingut de l’escrit podem deduir que és de 1964, segurament del mes de març ja que parla de la falla que plantarà per a la comissió de l’Avinguda de l’Oest. A

Las Provincias, l5 de març de 1969.

l’article també ens parla Martínez Mollà de les primeres falles plantades per ell a Xàtiva i dels primers anys de professió a València4.

és que planta les falles del Mercat i d’Enriquez així com també ens dóna el nom del seu ajudant Ramon Fasanar.

En Las Provincias del 13 de març de 19685, a una secció titulada Actualidad fallera en Játiva, entre d’altres continguts, ens presenta una entrevista amb Antoni Grau Tomàs. En ella ens diu que plantava la falla de la República Argentina. També parla del seu fill, Antoni Grau Cros, qui col· labora amb són pare realitzant la falla de la plaça de l’Espanyoleto. Aquesta entrevista ens dóna la dada curiosa de què la muller d’Antoni Grau Tomàs era qui s’encarregava de vestir els ninots.

Continuem encara en el diari Las Provincias, i ara ens fixarem en el del 5 de març de 19697.

Trobem una capçalera amb el títol Vida y oficio Martínez Mollà. Artista fallero, que fa un recorregut per la seua afició als pinzells i a pintar. En aquestos articles trobem dades curioses com el record de la falla que li va caure a l’avinguda de l’Oest. També recorda a professors que van influir en la seua vida d’estudiant com Àngel Lacalle i Rafael Pérez Contel.

En aquesta mateixa secció Actualidad fallera en Játiva, trobem en Las Provincias del 15 de març de 19686 una altra entrevista a un altre artista important de Xàtiva, en aquesta ocasió es tractava de Ramon Morell Navarro. El més destacat

No deixem el diari Las Provincias ni l’any 1969.

El 16 de març8 trobem Játiva: Entrevista con el artista fallero Antonio Grau, hijo, encara que no figura dins de la secció Actualidad fallera en Játiva, que havíem vist en els exemples ante-

el v er í del f o c

6 77

Xàtiva Semanal, núm. 6, 21 de gener de 1981.

riors. En ella podem destacar algunes dades, en primer lloc que planta la falla de la comissió República Argentina gastant cinc-cents quilos de cartró pedra, metre i mig cúbic de fusta i uns cinquanta sacs d’escaiola. Una altra dada interessant és la ubicació del seu taller que aleshores estava enfront de l’església del Carme, cal recordar que en aquells anys aquesta església estava més o menys on podem trobar ara el supermercat Consum.

Per últim, per a concloure de moment amb el diari Las Provincias, a l’exemplar del 9 de febrer de 19759 (9), trobem un altre article on Martínez Mollà és el protagonista. En aquesta ocasió a la secció Actualidad Valenciana i sota el títol de Ambiente fallero: Martínez Mollà, artista fallero. En aquest escrit trobem reflexions sobre els jurats de falles i el complicat que és ser artista faller, ja que tens que dominar diferents vessants com el modelatge i la pintura.

78

Tenim que passar ja a la dècada dels huitanta i als setmanaris que s’editaran a Xàtiva. Als primer anys de la democràcia tornava aparèixer premsa local a Xàtiva. A finals de 1980 eixia una primera publicació sota el nom de Xàtiva Semanal, que tindria una efímera vida ja que sols es publicaren huit números. En aquest periòdic les falles van tindre un destacat protagonisme així com al tema que ens interessa ací sobre els artistes fallers. Trobem al núm. 610 amb el títol de Un taller de fallas por dentro, que respon a un reportatge sobre Manolo Blanco Sancho i les falles que aquell any muntava. El redactor de l’article serà M. Cerdà. Al número següent, el núm. 711, amb el títol Antonio Grau, un pionero entre los artistas falleros era aquest el protagonista del reportatge on fa un breu recorregut a la seua trajectòria creativa, estant signat per M. Cerdà.

A principi de 1981 desapareixia Xàtiva Semanal i a finals d’aquest mateix any apareixia un altre setmanari que tindria una vida mes llarga. A La

plantà, sent els tallers visitats els de Paco Roca i Manolo Blanco Sancho. El curiós de la ressenya periodística és que Antoni Grau no va deixar entrar al redactor del setmanari al seu taller.

Seguint amb La Veu de Xàtiva, en el núm. 11114, tornem a trobar un article en el que un artista faller és el protagonista, sent en aquesta ocasió novament Paco Roca. En ell ens proposava unes falles amb temes més locals. El setmanari La Veu de Xàtiva desaparegué a principis de 1985. A partir del 22 de juny de 1988 sortiria un nou setmanari: Notícia 7.

Al primer número ja trobem una xicoteta ressenya de falles i en ella una al·lusió a un Xàtiva Semanal, núm. 7, 28 de gener de 1981. artista faller, tractant-se de l’acord entre la comissió de Veu de Xàtiva, des de el principi les falles foren la República Argentina i l’artista Miguel Ánprotagonistes i també els artistes fallers. Al núm. gel Gozalbes Moracho.15 512 apareix l’article Los artista falleros trabajan a pleno rendimiento signat per M. Cerdà, qui ja En aquest setmanari, al núm. 3616 i en els quaredactava els articles de falles en el setmanari tre següents, es publica un apartat que porta Xàtiva Semanal. L’article estava dividit en dues per nom Artistes de Xàtiva on es presenta una parts, a una primera era un jove Paco Roca el entrevista al diferents artistes fallers que estan protagonista, on parlava del premi que donava actiu en aquells moments en la nostra ciutat. l’Ajuntament a l’artista faller guanyador i també L’entrevista que apareix en aquest número és a proposava fer crítica constructiva a les falles. A la Antonio Grau qui, com diu el text publicat, és segona part de l’article era Antoni Sáez el prota- el més veterà. A l’entrevista es fa un recorregut gonista, parlant un poc de la seua trajectòria fent per la seua trajectòria i els premis obtinguts a falles. De Paco Roca cal destacar que en aquests Xàtiva i també en Gandia. També planteja el anys ja hi col·laborava gràficament en aquest tema de dividir les falles en seccions com es fa setmanari amb La sonrisa de Paco Roca, canviant en altres llocs. després el nom per La pedra de Paco Roca. Anys més tard veurem com torna a col·laborar gràfica- En el núm. 3717, serà Manolo Blanco l’artista entrevistat. Parla de com es va iniciar a fer falles, ment amb el setmanari l’Informador. fent la de la comissió de Tetuan, de la qual era Al núm. 6613, sota el títol de El taller de los artis- membre, i dels guardons obtinguts a la seua tas falleros, es fa un recorregut per els tallers dels carrera. També fa menció a la falla de Dénia artistes xativins, escassos moments avanç de la que plantava aquell any.

el v er í del f o c

6 79

Al següent exemplar de setmanari Notícia 718 serà l’artista Paco Roca l’entrevista’t. Parla dels seus inicis fent falles així com de la falla del doctor Collado que muntà aquell any a València. Fa referència a la necessitat de crear les seccions i reivindica que les falles representen el que passa al carrer.

En el núm. 39 seran dos els artistes fallers entrevistats: Miguel Ángel Gozalbes Moracho i Luis Terol19. Respecte al primer, ens parla de com va sortir la seua afició a construir falles i ens parla del monument que aquell any va realitzar per a la comissió de República Argentina, la qual tenia com a principal característica que es podia entrar en el seu interior. Luis Terol ens parla de com aprengué l’ofici ajudant a Antoni Grau i de les falles que ha muntat en diferents comissions.

Passades les falles de 1989 al núm. 4020 apareixia una xicoteta ressenya en la que s’informava dels primers premis obtinguts per Manolo Blanco Sancho en Dénia i Per Paco Roca a València. Són moltes les referències als artistes fallers que trobem en aquest setmanari.

Com exemple recordarem dues notícies, que creguem prou importants.

Al núm. 10221, Josep Lluís Fitó signava l’article L’artesà de Xàtiva, Martínez Mollà, tornarà a fer la falla de l’ajuntament de València, plantant principalment sobre el monument que l’artista anava a plantar a la plaça de l’Ajuntament de València per a les falles de 1991 i en el que destacava una copia de l’escultura del David de Miquel Àngel de vint metres. Encara que Martínez Mollà treballava a València, la premsa local no deixava de interessar-se per la seua llavor.

La Veu de Xàtiva, núm. 5, 12 de gener de 1982.

80

L’altra notícia que hem destacat apareixia al núm. 24922. Acabades les falles d’aquell any, a una secció dedicada a temes fallers, anomenada Entre peinetes, ens informava que el Gremi d’Artistes Fallers de València havia indultat un ninot realitzat per Paco Roca per a una falla del cap-i-casal.

La Veu de Xàtiva, núm. 66, 16 de març de 1983.

Encara que la premsa local es feia ressò de les falles de Xàtiva, també a la premsa regional trobem notícies relacionades amb els artistes de Xàtiva, com per exemple el 23 de octubre de 199323 al diari Levante dins de la secció Fiestas y tradiciones de Paco Varea, qui tractava un tema relacionat a Martínez Mollà. En aquesta ocasió l’article tractava al voltant de la figura de la Carme que va plantar a la falla municipal de 1992 i que ara anava ha viatjar al Japó.

En novembre de 1997, sortia al quioscos de Xàtiva una nova publicació tenint com a nom de capçalera La Ciutat de Xàtiva, amb una periodicitat mensual. El tema faller era el principal de l’exemplar de cada mes de març. Al núm.

1724 trobem l’article Artistas locales y máximos galardones, realitzat per Agustí Garzó. En ell es fa una revisió dels artistes locals en els últims trenta anys, passant pels duels entre Antoni Grau Cros i Manolo Blanco Sancho, dels anys setanta i part dels huitanta. També parla de l’aparició i consagració de Paco Roca a meitat dels anys huitanta i de la incorporació de nous artistes com Gozalbes Moracho i Xavi Herrero.

En aquest mateix número, en la secció La ciutat... en rosa25 i signat amb el nom de Maria Ja-

zmin, apareix una xicoteta ressenya a Pascual Gil, autor del millor ninot infantil de Xàtiva en les falles d’aquell any 1999.

Recordarem un parell més d’exemples d’aquesta publicitat, com l’entrevista realitzada per Javi Tejero a José Martínez Mollà apareguda en el núm.

8926, fent un recorregut per la vida professional de l’artista, destacant les falles que va plantar en la plaça del Ajuntament de Valencia, sobretot la de la representació del David de Miquel Àngel.

Acabarem amb La Ciutat de Xàtiva amb una ressenya de les falles passades, en el núm.

16027 es fa referència a Manolo Blanco Climent i al doblet obtingut al guanyar els dos premis als millors ninots de Xàtiva.

El dissabte 1 de desembre de 2001 sortia un nou setmanari L’informador de la Costera, on la seua característica principal és que era totalment escrit en valencià. A l’igual que a la Veu de Xàtiva, aquesta publicació contarà des del primer moment, i durant molt de temps, amb la col·laboració gràfica de l’artista faller Paco Roca, qui aportarà la secció titulada Fila 12, on revisarà amb el seu humor particular l’actualitat local.

el v er í del f o c

6 81

Les falles seran, com en els altres setmanaris, part important de les notícies que se generen i també trobarem articles vinculats als artistes fallers. Així, en el núm. 6728 trobem una ressenya sobre Paco Roca i Xavi Herrero, participants en el fòrum faller que en el 2003 es va celebrar durant varies setmanes. En aquest cas els dos artistes coincidiren en la importància de fer una crítica local pròxima a l’espectador de la falla.

En el número següent, 6829, Josep Lluís Fitó entrevistarà una nova vegada al artista xativí José Martínez Mollà. En aquest cas es parlava de la falla que plantava a València per a la comissió de Convent de Jerusalem – Matemàtic Marzal, així com la competència de les altres falles, entre elles, El Pilar i Na Jordana. També parlava del poc pressupost de les falles de Xàtiva.

Acabarem amb aquest setmanari amb l’article aparegut en el núm. 11730. El tema principal és l’artista Paco Roca i els dos ninots que presenta a la exposició de València: El pescador pescat per a la falla Mercat de Montolivet, on representa al Princep Felip i Letizia Ortíz i el ninot realitzat per a la comissió Pérez Galdós- Calixte III que duia per lema Alternativa 2004, on es representava com Aznar li dóna l’alternativa a Rajoy. El setmanari l’Informador va canviar de format i de concepte informatiu, i encara que les falles continuen sent un tema important, ja no apareixen ni entrevistes ni reportatges sobre els nostres artistes fallers i els seus treballs.

Amb la aparició en els diaris Levante i Las Provincias de les edicions comarcals es varen multiplicar les referències a les falles en general i en particular als artistes fallers vinculats a Xàtiva.

Noticia 7, núm. 39; 15 de març de 1989.

82

Recordarem alguns exemples recents de cada un dels dos diaris. A l’edició comarcal de Las Provincias del 15 de març de 200631, a un article signat per Fulgencio Torremocha, feia referència als vint i cinc anys de Paco Roca com artista faller i als premis als millors ninots de les falles d’aquell any.

També en Las Provincias, però en esta ocasió del 05 d’octubre de 200632, a un article signat per Montserrat Pont, ens parla de l’homenatge que la Junta Local Fallera preparava per a l’artista Manolo Blanco Sancho.

Més recent, a un article de J. Sánchez i V. Soriano aparegut en el diari Las Provincias de l’1 de març de 201133, fa referència als primers premis als millors ninots obtinguts per Manolo Blanco Climent. Com havem vist aquesta mateixa notícia aparegué també reflectida a la publicació mensual La Ciutat de Xàtiva del mes de març de 2011.

Al Levante del 19 de març de 201134, Agustí Garzó signava un article titulat Paco Roca se reinventara para el 2012, on l’artista feia autocrítica de les falles d’aquell any i expressava la seua voluntat de crear alguna cosa nova per al 2012.

Novament Agusti Garzó ara en el Levante del 27 de març de 201135, és l’autor de la ressenya de l’homenatge que la Junta Local Fallera i l’Ajuntament van realitzar als artistes jubilats Antonio Grau Cros, Manolo Blanco Sancho i José Martínez Mollà.

Acabarem amb la notícia apareguda en el Levante del 19 de novembre de 201136, on se fa referència a l’artista Xavi Herrero i a la falla més xicoteta del Món amb 9 centímetres, creada per a la comissió de Pintor Segrelles de València.

De segur que s’han quedat moltíssimes notícies, entrevistes o reportatges, en els que l’artista faller és el protagonista. Hem intentat fer un recorregut per la premsa local i regional, i extraure algun escrit dels artistes més coneguts i dels que hui en dia encara estan en actiu.

Seria interessant recollir i donar a conèixer totes aquelles notícies que puguen anar recuperant-se de la premsa antiga que fan referència a les nostres falles, sobretot del període que va dels anys 40 als 70, doncs ens podrà aportar nova documentació per anar coneixent poc a poc les falles d’aquell període un poc oblidat.

N otes i B ibliografia 1 El Demócrata, 26 de març de 1932.

2 El Progreso, 16 d’abril de 1932.

3 El Agrario, 4 de març de 1935.

4 Arxiu personal de José Martínez Mollà, aparegut a Badenes i Mompo, Jesús: «Martínez Mollà, l’artista Públic», Martínez Mollà. Escultor de falles, Junta Local Fallera, Xàtiva, 2001, pp. 35-49.

5 Las Provincias, 13 de març de 1968. Notícia localitzada a l’Hemeroteca M.de València per Rafa Tortosa.

6 Las Provincias, 15 de març de 1968. Notícia localitzada a l’Hemeroteca M. de València per Rafa Tortosa.

7 Las Provincias, l5 de març de 1969. Arxiu personal de José Martínez Molla aparegut a Badenes i Mompo, Jesús: «Martínez Mollà...

8 Las Provincias, 16 de març de 1969. Notícia localitzada a l’Hemeroteca Municipal de València per Rafa Tortosa.

9 Las Provincias, 9 de febrer de 1975. Arxiu personal de José Martínez Molla aparegut a Badenes i Mompo, Jesús: «Martínez Mollà...

10 Xàtiva Semanal, núm. 6, 21 de gener de 1981.

11 Xàtiva Semanal, núm. 7, 28 de gener de 1981.

12 La Veu de Xàtiva, núm. 5, 12 de gener de 1982.

13 La Veu de Xàtiva, núm. 66, 16 de març de 1983.

14 La Veu de Xàtiva, núm. 111, 13 de març de 1984.

15 Notícia 7, núm. 1, 22 de juny de 1988.

16 Notícia 7, núm. 36, 22 de febrer de 1989.

17 Notícia 7, núm. 37, 01 de març de 1989.

18 Notícia 7, núm. 38, 08 de març de 1989.

19 Notícia 7, núm. 39, 15 de març de 1989.

20 Notícia 7, núm. 40, 22 de març de 1989.

21Notícia 7, núm. 102; 6 de juny de 1990. Arxiu personal de José Martínez Molla aparegut a Badenes i Mompo, Jesús: «Martínez Mollà...

22 Notícia 7, núm. 249; 20 de març de 1993 23 Levante, 23 de octubre de 1993.

24 La Ciutat de Xàtiva, núm. 17, març de 1999.

25 La Ciutat de Xàtiva, núm. 17, març de 1999.

26 La Ciutat de Xàtiva, núm. 89, març de 2005.

27 La Ciutat de Xàtiva, núm. 160 març de 2011.

28 L’informador de la Costera, núm. 67, 8/3/2003.

29 L’informador de la Costera, núm. 68, 15/3/2003.

30 L’informador de la Costera, núm. 117, 14 /2/2004.

31 Las Provincias, 15 de març de 2006.

32 Las Provincias, 05 d’octubre de 2006.

33 Las Provincias, 01 de març de 2011.

34 Levante,19 de març de 2011.

35 Levante, 27 de març de 2011.

36 Levante, 19 de novembre de 2011.

el v er í del f o c

6 83

F DE FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

Coberta del número 1 de Xàtiva en Flames

84

Anna I. Calvo i Pastor

Xàtiva en flames, l’intent d’una revista fallera als anys noranta

É

s complicat començar a parlar d’una persona que no coneixes, però després de passar una vesprada conversant amb ell, te n’adones de la importància d’aquesta persona al món de les falles.

Impressor de professió, escriptor de vocació i durant molts anys faller per devoció. Ismael Martí i Gironés, faller de Tetuan— de la Porta de Sant Francesc des de l’any 1970 —anteriorment de Sant Jaume i Mercat— fins fa uns sis o set anys, ha sigut un faller actiu de la seua comissió, membre de la Junta Local Fallera de Xàtiva i posteriorment president de la seua falla des de l’exercici 77-78 fins les falles de l’any 1982.

Aquesta afició per les falles junt la seua professió d’impressor l’anima a llançar el gener de l’any 1994 el primer exemplar de la revista Xàtiva en flames, i el segon, i malauradament últim exemplar, a finals febrer del mateix any.

Encara que la idea de fer la revista ja la tenia en ment, no sabia com materialitzar-la. Un dia, va entrar a un estanc de Gandia, i amb la seua compra li van donar una revista que era similar a la que ell volia fer. Aquesta va ser el impuls que va fer que la impremta Martí posara en marxa les seues màquines perquè Xàtiva en flames eixira a la llum.

La idea de Xàtiva en falles era crear una revista mensual que servira de vincle entre les diferents Comissions Falleres i la Junta Local Fallera, sempre des d’una òptica neutral. Es pretenia fer avançar a les falles a ser més festa, a renovar-se, a intentar que les activitats no es concentraren tant sols a la mateixa setmana i, que la resta de l’any, llevat de dies puntuals, no es comentara res de falles. En fi, que les festes del foc es pogueren viure durant tot l’any.

Aquesta revista era gratuïta: «les falles s’ho mereixien i s’intentava augmentar, d’alguna manera, el valor cultural de les falles» diu el senyor Ismael. Tenia una tirada de 400 exemplars i es repartien entre quinze o vint per a cada Comissió i la Junta Local, i la resta per als col· laboradors i les publicitats.

Amb un format reduït 21x15 cm, el número 1 tenia una vintena de pàgines i el número 2 setze.

Al seu interior, a banda de l’editorial escrita per ell mateix, podem trobar la salutació de Josep

el v er í del f o c

6 85

Ismael Martí Gironés (Xàtiva, 1937), impressor de professió, va estar el propulsor de la Revista Xàtiva en Flames.

A la imatge, el veiem vestit de fallero a les falles de 1988.

Miquel Calabuig, qui aleshores era l’alcalde de la ciutat. També conté entrevistes al president de la Junta Local Fallera Tomàs Vinaches, als portaveus polítics del moment, reportatges d’artistes fallers de la ciutat, articles d’opinió d’alguns fallers de les distintes comissions, els esbossos de monuments d’aquell mateix any i d’antics monuments, el programa d’actes i també informació sobre l’agenda fallera. A la contraportada i a l’interior de la coberta trobem les publicitats que eren les encarregades de subvencionar la revista.

Com que el mateix senyor Ismael s’encarregava de tot: d’escriure articles, de buscar persones col·laboradores per escriure a la revista; buscar les publicitats; la maquetació, impressió i distribució; la revista formava part de la mateixa impremta. Febrer i març eren mesos amb moltíssima feina ja que la impremta Martí s’encarregava de la majoria dels llibrets de falla. Aleshores, amb tota la feina que es portava entre mans, i la falta de dinés, d’una estabilitat econòmica de les diferents publicitats no es va poder dur endavant el projecte de les següents revistes i ja no es va editar ninguna més.

86

Per sort, la vocació per l’escriptura del senyor Ismael Martí ha deixat empremta en diferents publicacions. Ha fet la majoria de crítiques de l’artista faller Manolo Blanco; ha escrit un bon grapat de versos dedicats a Falleres Majors; ha presentat a concurs una gran quantitat de poesies en diferents pobles; i ha escrit en alguns diaris, com el Levante i Las Províncias, articles d’opinió.

També són molts els escrits que no s’han publicat com poden ser xicotets apropòsits i obres de teatre que s’han escenificat i dut a terme, i d’altres que sols s’han quedat en paper. Tant els que han eixit a la llum com els que no els te ben guardats a una prestatgeria de sa casa.

Supose que estaran d’acord que el senyor Ismael Martí i Gironés ha estat una persona molt important al món de les falles. I és clar que, encara que ja fa uns anys que no és faller, sent una estima immesurable per la festa del foc. Si alguna vegada necessiten de la saviesa i l’experiència d’aquesta festa, saben que hi ha una persona disposada a rebre qualsevol que vulga escoltar i gaudir d’una bona conversa de falles.

Coberta del número 2 i últim exemplar de Xàtiva en Flames

el v er í del f o c

6 87

F DE FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

Coberta del llibret de la Falla Albereda Jaume I de lâ&#x20AC;&#x2122;any 1984.

88

Agustí Garzó

Quan Fuster va escriure a un llibret de Xàtiva

L

a seua desaparició després de només cinc anys d’activitat i la seua renyina amb la Junta Local Fallera d’aleshores han fet què, amb el pas del temps, una aureola quasi mítica envolte l’existència —a principis dels anys huitanta— de la falla Albereda de Jaume I a Xàtiva. Aquella comissió fou molt especial. I els seus llibrets —l’objecte només parcial d’aquest article— també s’impregnaren d’aquella atmosfera renovadora que hui, i des de fa ja un grapat d’anys, és perceptible en algunes de les comissions xativines. El temps, però, permet avaluar aquelles publicacions i concloure que sí, que efectivament, aquella falla va encetar un model i que, només en citar el primer col·laborador del primer llibret, Joan Fuster, és evident que la comissió va irrompre amb vertaderes ganes de pegar-li la volta a la situació. Però també, i és normal, aquell primer llibre de 1982, vist ara, és una publicació anodina, pràcticament sense fotos i una miqueta avorrida. Tot i les seus espectaculars col·laboracions. Dels llibres d’Albereda sorgiren iniciatives posteriors tan originals com aquell casset de música que acompanyava l’exemplar d’un any. La glòria arribaria amb el llibre de 1985, el del primer premi. El llibret de 1986, amb la falla ja tocada, fou encara un producte formal i literàriament ambiciós però prou més pobre (i menys faller) que el seu primer predecessor l’any que Espanya estava governada provisionalment per Leopoldo Calvo Sotelo o que el de 1985. A la biblioteca de Xàtiva se conserven els llibrets de la falla Albereda de 1982 i 1986. En aquest article, al no tindre accés al de 1985 parlarem, per tant, del primer i de l’últim.

El llibret de la falla Jaume I de Xàtiva de 1982, comissió presidida per José Ribelles, és un producte fill del moment. Se nota que quan alguns tenien una ànsia per demostrar que les falles, sí, les falles, eren recuperables des d’un punt de vista cultural. No era fàcil apostar per això: l’activitat fallera al cap-i-casal encara romania estancada en uns usos i protocols franquistes, rancis, on només fenòmens con la falla King Kong trencaven aquell immobilisme castellanitzant i folklòric. Precisament al llibre de 1982 de Jaume I escriu el aleshores president d’aquella falla, Julio Tormo (sí, sí, el de Canal 9; el de «Cor de festa»). El llibret de 1982 tenia una bona carta de presentació. Tant l’editorial com el valencià emprat en la seua redacció (normatiu quasi perfecte, amb només algunes poques errades) plantegen un producte acurat. El contingut de dita editorial o els versos a les falleres del periodista Vicent Soriano, gens arquetípics, corroboren la impressió.

La falla diu en aquelles primeres paraules: «Encetem amb aquet llibre una tasca que

el v er í del f o c

6 89

Portada del primer llibret de la Falla Jaume I, on escrigué Joan Fuster.

ja és vella però que no està de més el tornar-la a reprendre». Parlen de participació, de transgressió, d’una festa popular i oberta… Un paràgraf d’un editorial posterior, en 1983, ja seria una altra cosa. «De les tropes progressistes que podrien donar-li a açò una altra imatge, no en veem massa. Serà que no hi han?».

«Un futur confiat per a les falles». Aquest és el títol de l’article de Joan Fuster en 1982.

No és, com el de Sanchis Guarner, una ree-

90

dició d’un article general anterior. Tampoc és que parle de Xàtiva expressament, però el savi de Sueca fa alguna reverència verbal als que li han demanat l’article i reivindica la renovació en les falles, assegurant que «quan cada falla serà com la falla Jaume I de Xàtiva, les falles hauran recobrat la seua esència per dir-ho així. Seran festa pura i per això mateix, subversiva». Fuster no oblidava el llarg camí per recórrer a la ciutat de València i feia públic un desig: que amb la democràcia i la transició, ja s’hagueren ju-

bilat «alguns personatges sinistres a València, i supose que a Xàtiva també». «Les pròximes generacions falleres tindran prou força i entusiasme per trencar definitivament amb la grotesca hipoteca que han sofrit durant la Dictadura», tancava el gran pensador valencià.

El Faller Major era el pseudònim de Vicent Lladró, un redactor de Las Provincias encarregat de la informació fallera. Escriu també al primer llibret de Jaume I de Xàtiva i, pel que es veu, estava molt lluny de les tesis blaveres o directament anticatalanistes que van fer tan tristament famós a aquest diari. Només cal llegir que aquest col·laborador anomena al territori País Valencià en el seu escrit. Un altre periodista escriu Coberta de l’edició de 1983 del llibre de falles de la Comissió de Jaume I. al llibret de la falla xativina d’aquell primer any d’activitat. Es tracta de Pilar López Surroca, directora aleshores Albereda Jaume I sembla que va atorgar als de la revista Qué y dónde?. L’informadora periodistes se confirma amb un altre dels acompleix l’encàrrec d’entrevistar —més en col·laboradors de 1982, Josep Torrent. Hui to de semblança que d’entrevista a la clàs- director de la delegació d’El País a València, sica— a la Fallera Major de la comissió, En- Torrent escrivia al llibret como a redactor carna Sanchis Úbeda. Escriu, ja ho hem dit del Diario de Valencia, hui desaparegut. Va adés, Julio Tormo. Ho fa en castellà, parla parlar de la necessitat de canvis al caduc com a president de la falla King Kong de Va- organigrama faller de la ciutat de València lència i el seu article és una reflexió mescla (i per extensió, de la resta). de lloança i desideràtum sobre el que haurien de ser les falles, sense cap al·lusió con- Sí que és més cridaner, tot i ser un reprocreta a Xàtiva. La importància que la falla ducció d’un text de feia quatre anys, la

el v er í del f o c

6 91

paràgrafs, «Cataluña es la culpable», feia un al·legat ple d’ironia contra la ridiculesa de les acusacions anticatalanistes que tant emprava el blaverisme faller d’aquella època seminal de la Batalla de València.

L’ÚLTIM LLIBRET En 1986 la falla Albereda Jaume I va publicar un llibret de format cridaner —estret i molt llarg, con un plànol de mà— i amb certes aspiracions estètiques.

Coordinat per Cristina Poveda, el llibre, vist hui, té una tipografia per als articles insuportable (una mena d’imitació a les màquines d’escriure) i tot i l’ampla nòmina de col· laboradors, fa l’efecte que és una d’aquelles publicacions on uns quantes col·laborador Coberta del llibret de 1985, mereixedor del Primer Premi. no sé sap què pinten —no per ells, pels seus escrits— dins un llibre transcripció literal del discurs de Joan Mon- de falles (La España menguada, de Nieto; león com a mantenidor en dita falla en una reflexió sobre Europa; un article de Ra1978. Aquell parlament feu època. «¡Capu- mos sobre art…). Sí que són gracioses i inllos! ¡Que sois todos unos capullos de rosas teressants les aportacions d’Antonio López de pitiminí!», obria boca l’actor i cantant. El Alemany, que trastoca un ban de l’alcalde de caire nacionalista de la falla Jaume I —tot i Madrid, Tierno Galván i fa que siga un misla presència al seu cens de persones gens satge als veïns de Xàtiva. La de Ximo Roca, sospitoses, aleshores i hui, 30 anys després, qui denúncia la manca de llibertat d’expresde simpaties esquerranes— degué portar sió dins les falles de Xàtiva assegurant que als coordinadors del llibre a incloure aquest una crítica seua havia estat vetada en una discurs de Monleón, que en un dels seus presentació. I Melchor Peropadre, en la seua

92

lluita sense quarter per dignificar la música fallera. Ismael Martí advocava per una festa participativa i popular. I El Xavier —molt probablement pseudònim de Xabier Baraza—; Paco Barberà i el periodista Vicent Soriano completen la nòmina. També se reprodueix un fragment del llibre Xàtiva, de Vicent Andrés Estellés (1980).

Hui, trenta anys després d’aquell primer llibret de la falla Albereda i vora vint anys amb llibres d’acurada edició i continguts d’admirable investigació periodística del fenomen faller, el de 1982 sembla un producte una mica pobre. En el context d’aquelles primerenques actituds de dignificació de la festa, quan tot estava per fer, llegir aquella primera publicació fa que l’opinió siga una altra: molt probablement aquell llibre podria estar considerat el pioner dels grans i renovats llibres de falles posteriors. Tot i la seua humilitat tipogràfica o la manca de recursos. Tot estava per fer i, efectivament, productes con el llibre de Juan Ramón Jiménez i el seu el Verí del Foc ho han fet. Han parlat dels artistes de la ciutat, dels premis, de les falles, de l’estètica, de les crítiques…

Han analitzat amb precisió microscòpica tot allò que les falles de Xàtiva donen de si i qualssevol llibre dels últims cinc o sis anys és, a banda d’un producte de primer nivell, un encant de disseny i estètica.

Però això ja ho analitzaran els qui escriguen en un llibret de falla de 2042.

Coberta del darrer llibre de la Falla Jaume I (1986).

el v er í del f o c

6 93

F DE FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

94

RafaTortosa TortosaiiGarcia Garcia Rafa

Ressenyes de les publicacions falleres de Xàtiva al llarg de la seua història

L

a trilogia literària de Blai Bellver, a la segona meitat del segle XIX, amb la relació i explicació de la falla plantada a la plaça de la Trinitat, és el punt de partida de la literatura fallera de Xàtiva. El poeta i editor publicava el 1865 un full solt on ens fa palesos la descripció del cadafal que duia per lema «La peixca de l’Aladroc» i el primer programa de festejos de les falles de Xàtiva1.

Un any més tard, el 1866, el xativí publicava ja en forma de llibret, la relació i explicació de la falla de la plaça de la Trinitat, que duia per lema «La Creu del Matrimoni», amb una temàtica i un contingut que li valgué l’excomunió per part de l’arquebisbe de València i la conseqüència de requisar-li els exemplars de la publicació i de no poder plantar-se la falla2. El 1867, finalitzava la trilogia fallera amb el llibret anomenat «Eclipses del Matrimonio».

De les falles de Xàtiva ja no tindrem notícies falleres fins el 1922, en què es planta una atípica falla a la zona del Bellveret, quan es va plantar la falla de «la Tortuga» pel gremi de fusters –peça que participava a la Processó del Corpus–. D’aquesta improvisada falla no ens ha arribat cap publicació fallera ni creem que existisca, però hem de dir que sí que va tenir una certa divulgació en dues publicacions. La revista centenària Pensat i fet, donava la notícia de la falla de Xàtiva a la pàgina 11: «En el carrer de SALINES es planta una falla infantil y en la siutat de XATIVA el Gremi de Fusters ne planta una altra en el monte Bellveret»3.

A l’interior de la publicació apareixia l’esbós d’aquella falla de «a Tortuga». Arran de l’aparició de la revista degana de les publicacions falleres aquell 1922, el Diario de Valencia publicava el 15 de març un anunci publicitari a la primera pàgina que deia: «Hui es posa a la venta Pensat i fet, en los dibuixos de les 37 falles d’enguany i nota de la de Xàtiva.

Itinerari per a visitar-les i escollida colaboració lliteraria. 15 cts.»

1 Quilis, J: “El primer programa de festejos”, Llibre de falles 1997, Junta Local Fallera, Xàtiva, 1998, pp 91-93.

2 Ramírez Aledón, G: “Es plantà realment la falla La Creu del Matrimoni?”, Argentina. Llibre Explicatiu Falla República Argentina, Falla República Argentina, Xàtiva, 1997, pp. 94-101.

3 Publicat dins de Coll, J. J: “La falla del gremi de fusters de Xàtiva”, Argentina. Llibre Explicatiu Falla República Argentina, Falla República Argentina, Xàtiva, 1992, pp. 40-41.

el v er í del f o c

6 95

LLIBRES DE FALLA EDITATS PER LES COMISSIONS

Esbós de la falla de la Tortuga dels Fusters aparegut al Pensat i Fet de 1922.

Deu anys després, el 1932, comença l’època moderna de les falles de Xàtiva, la qual només es veurà interrompuda per la Guerra Civil en el període 1937-1941. Des d’aquest any, l’ambient faller anirà en augment i en pocs anys es constituirà una festa consolidada amb multitud d’actes fallers, l’aparició de la figura de la Fallera Major, la creació d’un ens que gestione les falles i la constitució de comissions falleres, i conseqüentment, l’aparició de diverses publicacions falleres: llibrets de falla, programes de festejos o revistes.

Per tal motiu, ens detindrem en el temps, deixarem de banda la història, i ens centrarem en les publicacions falleres de la ciutat, motiu d’aquest treball, i per donar facilitat a l’interessat lector, estructurarem l’escrit amb cinc apartats, classificant les edicions impreses segons les característiques singulars de cadascuna, especialment pel seu contingut: llibres de falla editats per les comissions, llibre oficial de la Junta Local Fallera, Revistes falleres, butlletins informatius i llibres sobre falles editats a Xàtiva, mostrant aquestes publicacions en forma de ressenya.

96

El primer llibret de falla que s’edita en l’època moderna de les falles de Xàtiva es correspon amb la publicació apareguda en 1933 que duia per lema Festividad de la Fallas, on apareixia la foto de la Fallera Major de Xàtiva, el programa de festejos, els esbossos de les dues falles grans que es van plantar aquell any i la seua explicació. Estem davant un llibre atípic, atès que es mostren dues «explicacions i relacions de la falla» i també el podríem tractar com un llibre oficial, però no està editat per cap ens oficial que promoga la festa sinó que va estar editat per l’anomenat ‘Comité fallero de Xàtiva’, que pensem que va ser una gestora formada per membres de les dues comissions falleres, la de la plaça de Blasco Ibáñez i la de Méndez Núñez. Les explicacions de les falles van estar signades per Bernardo Sifre Masià i per Alfredo Sendín Galiana, poetes habituals en aquesta època de la Segona República. Aquest any també es publica el primer llibret infantil, corresponent a la Falla Infantil de la Humanitària, que es vendrà al preu d’un xavo i es componia del programa d’actes, l’explicació de la falla i uns versets dedicats a la Bellesa Infantil.

Durant els següents tres anys abans de la Guerra Civil, les comissions falleres confeccionaren els llibrets que contenien l’explicació de la falla, seguint un patró similar quant al contingut: salutació del president, components de la comissió, nom i versets de la Fallera Major, esbós i explicació de la falla, i els típics anuncis de publicitat per sufragar l’edició. Destacar la importància que va anar adquirint el llibret dins de la festivitat fallera, ja que el 1934, el Centre Valencianista de Xàtiva va convocar el primer concurs de llibrets, sent guanyador el corresponent a la falla de la plaça dels Enríquez, signat per Gonçal J. Vinyes. El 1935 el premi va quedar desert.

Després de la Guerra, l’oficialitat de les falles a Xàtiva es produeix el 1943, però hem de ressenyar que el 1942, la falla de la plaça de Màrtirs de la Revolució –actualment, de sant Jaume– va publicar

Cal dir que en aquesta dècada dels quaranta els llibrets solen estar escrits en valencià. El primer llibret escrit completament en castellà serà el de la falla de la plaça dels Enríquez de 1943. Respecte a la llengua dels llibrets hem de recalcar una curiositat, l’explicació de la falla està escrita en valencià però el llistat de membres de la comissió està escrit en castellà. Robert Martínez ja ens ho indica dient que és «una forma clara de marcar dos espais diferenciats per a les dues llengües; l’oficialitat per al castellà i el món lúdic per al valencià»4.

de Xàtiva de 1945 on es publica un article de Manuel Salazar i José Chocomeli que duia per títol «Definición, crítica y juicio de los “llibrets de falles” de Xàtiva». Aquests van estar els encarregats de jutjar aquestes publicacions per a la concessió dels premis tot manifestant que «tema que merece singular atención es el que se refiere al lenguaje vernáculo que, a nuestro juicio, debe ser utilizado atendiéndose al hecho histórico del estado actual del dialecto en esta comarca, huyendo de toda introducción extraña, innovación cultista o exhumación de arcaísmos. De no aunar los criterios al respecto, se reincidiría en el lamentable mosaico dialectal de estas publicaciones, que ni cultos ni profanos entienden sirviendo de mofa a unos y de desconcierto a otros»5. Els poetes que habitualment escriuen en aquesta època són Julià J. Piera, Alfredo Rizo, Francisco Martínez o Bautista Vaya.

Del tema de la llengua hem de recalcar una curiosa referència apareguda al llibre de la Fira

Amb l’inici de la dècada dels cinquanta veiem una continua castellanització en els textos dels

un llibret explicatiu. De les falles de 1943 ens han arribat molts llibrets els quals segueixen una mateixa estructura amb pocs canvis respecte al patró habitual, i s’hi produeix la primera col·laboració d’una persona aliena a les falles en el llibret de la plaça del Cabdill –La Bassa, actualment– en el qual escriu un article el cronista oficial Carlos Sarthou.

4 Citat en Sanchis Martínez, J: “Referències escrites sobre falles de Xàtiva”, Xàtiva en falles, Junta Local Fallera, Xàtiva, 1996, pp. 88-90.

5 Martínez, R: “Literatura fallera de postguerra. 1933-1955”, Argentina. Llibre Explicatiu Falla República Argentina, Falla República Argentina, Xàtiva, 1998, pp. 56-63.

el v er í del f o c

6 97

llibrets, destacant els treballs, tant en prosa com en vers, de Llorenç Martí Talens, qui a part de l’explicació de la falla signarà altres versos i històries falleres. En aquests anys cinquanta hi haurà poca activitat fallera atès que es plantaran durant tota la dècada cinquanta falles. Però la dècada dels seixanta serà similar, amb un estancament de la festa fallera que no ressorgirà fins als anys setanta. Tant sols es plantaran 43 falles. Els llibrets continuaran en la seua tònica habitual, amb poques col·laboracions extraordinàries. Enric Camanyes Úbeda, Vicent Vidal Escorcia, Bertomeu Murillo, Pepe Santamaría, que junt a les col·laboracions de José López Sellés, seran els autors dels llibrets de falles d’aquesta època i dels anys setanta.

L’inici dels huitanta veurà que la publicació per excel·lència de les comissions falleres continua amb la seua línia habitual, encara que ja tindrem una millora quant a la qualitat d’impressió, on alguns dels esbossos –situats en la coberta del lli-

bret com a tònica habitual durant èpoques– seran ja a color. Les fotografies de les Falleres Majors també milloraran considerablement, i s’afegirà tota la informació referent a la comissió infantil, integrada en l’adulta a finals dels seixanta.

Arribem al 1982, i amb la creació de la falla Jaume I, es crearà una nova concepció del llibret faller.

Neus Castellano defineix perfectament aquest canvi «...el llibre explicatiu a Xàtiva no pateix un canvi substancial, ni en la forma ni en el contingut, fins que l’any 1982 comença a funcionar la comissió de la falla Jaume I. Les propostes solitàries d’aquest col·lectiu, que plantarà falles de les mal anomenades experimentals, caigueren com una bomba atòmica en el món faller xativí que encara es mirava amb massa freqüència, enlluernat i acrític, en l’espill de València»6.

Aquesta desapareguda comissió va durar cinc exercicis, de 1982 a 1986, deixant als llibrets de falla bona mostra d’allò que volia aconseguir amb

6 Castellano Tudela, Neus: “Del llibret explicatiu al llibre expiatori. 25 anys de bibliografia fallera a Xàtiva”, Falles a Xàtiva, Junta Local Fallera, Xàtiva, 1999, pp. 181-190.

98

col·laboracions de la talla de Joan Fuster, Sanchis Guarner, Pérez Contel, Joan Monleón, Lluís el Sifoner, Ferran Belda, Ximo Corts, Joan Ramos, Vicent Andrés Estellés, Melchor Peropadre o Vicent Soriano. Aconseguiren el premi del llibret l’any 1985.

Arran l’aparició d’aquests llibrets, les altres falles de Xàtiva obriran les portes a confeccionar llibrets amb noves idees, nous formats i la recerca d’importants signatures del món local i faller. El 1987, la falla República Argentina, amb un jove equip de redacció format per Josep Lluís Fitó, Jesús Fèlix Soler, Elies Barberà, Vicent Tormo o Guillem Navalón, entre d’altres, començaran a polir un nou producte faller, amb canvi de format i una estructuració on ja serà habitual l’apartat d’afers fallers així com un apartat de narrativa fallera. El 1997, apareixerà el suplement satíric El Gautxo, un producte que serà una referència per a altres comissions. El llibret Argentina ha estat un referent durant els darrers vint anys, a causa de la qualitat en els estudis fallers i les narratives, sabent escollir encertadament la temàtica a tractar en cada moment, l’aparició de noves dades fins el moment desconegudes i l’elecció de signatures d’indiscutible qualitat.

La competitivitat fallera dels cadafals entre la comissió de R. Argentina i les comissions d’Espanyoleto i J. R. Jiménez es veurà també en la competició dels millors llibrets a finals dels huitanta i inicis dels noranta, aconseguint aquestes falles unes publicacions molt cuidades quant a la maquetació i la diversitat de material tractat, tot apareixent per primera vegada la unitat temàtica del llibret tant en l’explicació de la falla com dels articles dels col·laboradors, fins i tot en el disseny interior.

La dècada dels noranta serà la consolidació definitiva dels llibrets de falla de Xàtiva, sent un referent en tot el territori valencià. A l’edició anual de R. Argentina, li eixiran dues fortes competidores com són les publicacions de les falles de Ferroviària i Benlloch–Alexandre VI. La falla Ferroviària crearà un nou producte basat en articles de les falles així com articles de caràcter local on tindrà cabuda l’urbanisme, la història i

el patrimoni. La falla Benlloch també creà una publicació similar a la de Ferroviària, i van aconseguir ambdues comissions el primer premi de la promoció i ús del valencià de la Conselleria.

Arribem a l’any 2000 i els llibrets de les falles de Xàtiva milloren considerablement, gràcies a les noves tecnologies i tècniques d’impressió, on ja totes les publicacions tindran les cobertes i fotografies de les falleres Majors a color, i dins de les possibilitats econòmiques oferiran un digne llibret. Espanyoleto, Selgas, Murta-Maravall o Sant Jordi intenten millorar la seua publicació amb articles d’opinió estructurant els llibrets per apartats.

Però la publicació que sorgeix amb força serà la de la falla Molina–Claret, gràcies al treball de Guillem Alborch que donarà un nou aire als llibrets de falla, partint de la confecció i disseny del llibre i adaptant el contingut literari d’una forma correcta, intencions que perduren hui en dia. Algunes edicions tractaran temes amb una certa novetat que són agafats amb gran interès. També hem de destacar els llibrets confeccionats per la falla de Sant Feliu durant aquests anys inicials del segle xxi.

Alberto Llopis i Marc Gandia seran els encarregats de conjuntar un llibret, que tot fugint d’ampliar els apartats característics dels llibrets, aconsegueix ajuntar signatures de gran qualitat que expressen l’opinió sobre temes de la festa, investiguen sobre ella o altres que narren contes sobre la festa del foc. El 2002, la falla J. R. Jiménez també comença a editar un nou producte faller on s’intenta carregar un contingut ple de sàtira, posant especial interès en l’explicació de la falla, a la qual li dediquen més pàgines, tot amb humor. Aquest tipus de llibret derivarà en el 2007 en un nou format, on, per una part, es mantindrà el típic llibret faller, explotant sempre la temàtica del cadafal, i, per un altra, la creació de la publicació El Verí del Foc, un fanzine on es troba la part més cultural del llibret, és a dir, on es recullen els articles d’opinió, d’investigació i de divulgació. Actualment, la falla Benlloch, a través de Joan Quilis, intenta fer un llibret equilibrat entre la investigació fallera, amb articles de qualitat, i la literatura satírica, amb una extensa explicació de la falla i una revista interior on es posa humor a l’actualitat fallera de la ciutat.

el v er í del f o c

6 99

LLIBRE OFICIAL DE LA JUNTA LOCAL FALLERA El primer llibre oficial de les falles de Xàtiva apareixerà el 1936. A la seua coberta apareix la llegenda «Fiestas de las fallas en Játiva. 1936. Del 17 al 19 de marzo», sent editada pel Comité Central Fallero. Aquesta publicació serà similar a la revista Xátiva Fallera, de la qual parlarem en el següent apartat, sent impresa en la mateixa impremta Marbau i tenint una estructura idèntica.

En ella apareixen l’itinerari per veure els cadafals, el programa de festejos, els esbossos de les 16 falles i els escrits de diferents escriptors locals com ara Julià J. Piera, Gonçal J. Vinyes, Bernardo Sifre Masià o Luis Jorques Gassó. També apareix la fotografia de la Fallera Major i El Comité Central Fallero, amés de la salutació del president.

Al preu d’una pesseta es venia el 1943 la publicació Fallas Xàtiva, que incloïa en el seu interior les fotos de les Falleres Majors i el programa de festejos. Durant aquests anys dels quaranta i cinquanta el nom de la publicació tindrà diverses variants com ara Játiva fallas de San José o Fallas en Játiva. Aquest de 1943 és un programa bastant complet, però hi ha anys on el llibret es redueix a un simple tríptic que conté el programa de festejos, la foto de la Fallera Major de la ciutat, una poesia dedicada a aquesta i els premis en metàl·lic de les competicions dels cadafals i els llibrets. Posem com exemple d’aquest format els anys 1945, 1946, 1952 o 1953. Serà una tònica general durant els anys 40, 50 o 60, on es repetirà el mateix patró, exceptuant alguns anys on apareixerà alguna col·laboració literària com per exemple l’any 1951 on escriu Julià J. Piera un article sobre la importància dels llibrets de falla.

A partir dels anys setanta els llibrets ja contindran els esbossos de tots els cadafals a plantar així com la foto de les falleres majors de les comissions, a més del llistat dels membres de la Junta Local Fallera, les fotografies de les Falleres Majors de la ciutat i el corresponent saluda de l’Alcalde de la ciutat. Tot el llibre estarà imprès a una tinta. Respecte a les col·laboracions

100

literàries, en aquesta època seran bastant escasses. Aquesta tipologia de llibret continuarà usant-se a la dècada dels huitanta en la qual s’introduirà el llistat de guardonats i la memòria de l’exercici anterior. Quant al nombre d’articles en els anys huitanta, estem en una mitjana de quatre o cinc articles per publicació. Podem veure que el 1980 el nombre d’articles és de tres i el 1989 el nombre d’articles augmenta a set. Els col·laboradors més habituals d’aquesta època han sigut J. López Sellés, Ximo Corts, José Herrero, Melchor Peropadre, M. González, Emilio Sala, Carles Sala, Luis Dobón, Rafaela Pérez, Vicent Sanchis o Victorino Díaz.

El 1994, amb la direcció de la publicació Xàtiva en Falles, per part d’Agustí Garzó, es produirà un canvi profund en la concepció i estructura del llibre oficial. La part reservada a les comissions falleres –fotografies falleres majors i esbossos dels cadafals– anirà en color i es crearà un nou apartat «Un món faller» on tindran cabuda articles d’investigació o d’opinió. A més a més, l’edició de 1994 inclourà un apartat anomenat «Xàtiva, història y cultura», on es presenten articles aliens a les falles. Durant els quatre anys que Garzó dirigeix la pu-

blicació col·laboraran J. Sanchis, A. Vergara, M. González, S. Garrido, P. Varea, J. Camarasa, T. Cucaralla, J. Quilis, J. F. Soler, C. Recio, R. Brines, J. F. Mira, M. Domínguez, T. Mestre, J. A. Gil Albors... Hem de destacar l’apartat especial de l’edició de 1996 on es van plasmar els 25 anys de primers premis, 1970-1995.

A partir de l’any 2001, la publicació sofrirà un descens literari bastant important. Mantindrà els fulls dedicats a les comissions falleres però l’apartat d’articles tindrà una contínua involució tant en la seua qualitat com la quantitat, preocupant-se més pel disseny gràfic que pel contingut del llibret.

El 1998 i 1999, amb Ximo Sánchez al front de la Junta Local Fallera, el llibre de falles de Xàtiva gaudirà d’un augment de qualitat, tant artística com literària, amb la col·laboració gràfica en les portadelles interiors de destacats artistes xativins i l’elaboració d’interessants articles d’investigació signats per G. Castelló, J. Ll. Fitó, A. Garzó, J. Sanchis, G. M. Hernández, Ll. Mesa, I. Blesa, J. J. Coll, J. F. Soler, T. Cucarella, K. Gandia, E. Oltra, M. Gandia, N. Castellano o R. Martínez.

L’any 2008, la publicació anual de la JLF, agafarà un nou rumb, li dedicarà més pàgines a les comissions falleres incloent dades i imatges de l’exercici anterior, es farà un recull dels guardons de l’any anterior i es mostraran les fotografies i cartells dels concursos organitzats.

A més a més, el cuidat disseny farà de fil conductor per totes les pàgines del llibre. També es va voler potenciar l’apartat dels articles parlant sobre aspectes de les falles en clau local amb col·laboracions de V. Soriano, R. Tortosa, F. Fuentes, A. Garzó, I. Martí, J Lara i A. Marzal.

Els darrers tres anys s’ha continuat amb una mateixa línia dirigida en el disseny per Guillem Alborch, i que ha comptat amb articles de F. Crespo, J. R. Alcocer, R. Gil, L. Aranda, A. Martín Linares, R. Martínez, X. Sánchez, M. Blanco, M. Mira, M. Santacreu, L. Martí, Sor Aurea, M. Sanchis, C. Pérez o J. A. Guijarro.

L’edició de l’any 2000 continuarà amb una mateixa dinàmica que els anys anteriors amb gran contingut literari sense llevar-li presència a les comissions falleres de la ciutat. Tindrà com a signatures les de S. Català, B, Dalmau, J. E. Estrela, M. Gandia, R. Tortosa, R. Martínez, R. Mora, J. Quilis, V. F. Roselló, V. Escartí o Oriolet el de Consuelo.

el v er í del f o c

6 101

REVISTES FALLERES PUBLICADES A XÀTIVA*

Xàtiva Fallera 1935-1936

La primera revista a parlar es Xàtiva Fallera, la qual va estar editada el mes de març dels anys 1935 i 1936. Va estar definida com una publicació «de caràcter festiu i literari, serà una nota destacada de color i d’humor no mancats de seny de cultura i competència que avalen els noms dels autors que col·laboren en ella» segons l’anunci publicat a El Radical, el 23 de febrer de 1935.

El primer número va ser editat pel Centre Valencianista de Xàtiva i imprès als obradors de la impremta Marbau. Es venia al preu de 30 cèntims i constava de 40 pàgines, la meitat d’elles de publicitat. Va estar escrita en valencià i en ella signaren articles Miquel Duran i Tortajada, Maximilià Thous, Angelí Castañer, E. Navarro Borrás, Ángel Climent, V. Ramírez Ferriols, Fletger, Josep Roselló o Julià J. Piera.

A part dels escrits signats per aquests col·laboradors s’imprimiren els esbossos de les falles plantades aquell any i la coberta va estar realitzada per l’artista local Francesc Climent Mata.

El segon número es va correspondre amb les falles de 1936, de 32 pàgines d’extensió i imprès una vegada més a la impremta Marbau. La coberta d’aquest número va estar realitzada per Josep Renau, però res té a veure amb el primer número, atès que estarà en part escrita en castellà al·ludint que «no lo hacemos en nuestra dulce y hermosa lengua vernácula, porque aspiramos a que ello sea beneficio de una mayor difusión, entre todos aquellos que desconocen nuestro dialecto o no están bién familiarizados con él». Aquestes intencions van estar recollides en un article titulat «Al público», el qual apareix a la revista. El contingut de la revista es corresponia amb els esbossos de les 16 falles plantades, el programa de festejos i articles, tant en vers com en prosa, de Josep Roselló i Ribes, Luis Jorques Navarro o Rafael Gomes, entre d’altres. *El lector interessat en aquestes publicacions falleres pot consultar: Vila, F. J: “De les altres publicacions falleres a Xàtiva”, 50 anys de cobertes, J. Sánchez, Xàtiva, 2009, pp. 17-28.

102

Xàtiva en flames, revista de falles 1994

Hem de donar un important salt en el temps per trobar la segona revista editada a la ciutat socarrada. Estem parlant de Xàtiva en flames, revista de falles en Xàtiva, que eixia a la llum el gener de 1994. Pretenia ser una revista informativa de falles, com indica en la coberta, distribuint-se de forma gratuïta i sent editada per Ismael Martí Gironés, un destacat faller de la ciutat i autor dels versos de bastants cadafals realitzats en la nostra ciutat, sobretot els signats per Manolo Blanco i Sancho. Va tenir una vida efímera, atès que no va passar del número 2, editat el febrer de 1994. Van ser poques les declaracions de la primera editorial on ens deia que «crec que ja és hora que les falles de Xàtiva tinguen la seua revista, no el llibre de falles de tots els anys, que és cosa diferent sinó una revista que servisca de vincle entre les diferents Comissions Falleres i la Junta Local Fallera, des d’una òptica neutral, sense apassionaments il·lògics».

La revista amb el número 1, de format A5, tenia vint pàgines on podíem trobar una curta entrevista al president de la JLF, una salutació del batle, una relació de Falleres Majors i Presidents de la JLF i de les comissions, les opinions dels polítics, un curt article sobre els artistes Antoni Grau i Manolo Blanco, un article sobre pirotècnia de Joan López i un article sobre les notícies falleres a Xàtiva, realitzat per Josep Sanchis. Es completava amb l’agenda de presentacions i un article de Josep Barberà sobre la cavalcada del ninot. El segon número, d’igual format, tenia setze pàgines i s’incloïen els esbossos de les falles a plantar, el programa d’actes i l’agenda fallera i algun article d’opinió.

el v er í del f o c

6 103

L’Aladroc

1997-2002, 2004

L’Aladroc és la tercera revista publicada en la història fallera de Xàtiva i la que més continuïtat ha tingut. La publicació respon a una revista d’actualitat fallera amb una periodicitat de tres exemplars a l’any: un per al mes de març on es recull l’actualitat del període pre-falles, un per abril on es recull tot allò ocorregut a les falles i un tercer pel mes de setembre que coincidia amb el mig any faller. L’Aladroc respon a una de les iniciatives de la JLF presidida per Ximo Sánchez, apareixent el primer número el setembre de 1997. El nom vol ser un homenatge al primer cadafal plantat a la ciutat «La peixca de l’Aladroc», tal com hem comentat abans, recollint part del lema. L’Aladroc, editada per la pròpia JLF, va ser una nova publicació fallera que va cobrir la mancança d’un mitjà propi per a tota la informació fallera que generen les falles de Xàtiva. En tot moment es va intentar cobrir les seues pàgines amb actualitat. El primer director va estar Agustí Garzó qui va conformar un consell de redacció que va generar interessants reportatges d’actualitat. A més va tindre importants col·laboradors que van plasmar les seues opinions sobre aspectes de les falles com ara Toni Mestre, Toni Cucarella, Antoni Martínez Revert, Vicent Josep Escartí, Josep Enric Estrela o J. L. Marín, entre d’altres. També ocuparen el càrrec de director o coordinador Rafa Tortosa, Marc Gandia, Jesús Badenes, Pepe Mira Piqueres i Verònica Navarro. Aquesta primera època de la revista durà sis anys (1997-2002), la legislatura de tres juntes executives de la JLF, publicant-se catorze números.

Va haver-hi una segona època, amb un únic número, sent publicat, en aquest cas, per l’empresa Lletres Xativines, després d’una estranya confrontació amb la JLF d’aquell moment, en la qual la JLF no tenia pretensions de publicar la revista pròpia però tampoc no volia que una altra entitat la publicara. En aquest número (març de 2004) va formar part del consell de redacció la majoria de la gent que conformava el consell del número 1, sent director Josep Genís. Es va continuar utilitzant com a coberta una fotografia sobre les falles i va comptar com a col·laboradors especials amb Paco Roca, Toni Cucarella i Elena Garcia.

104

Butlletins fallers informatius: PAF, La Galera, ETO, Crònica Benlloch Hem de ressenyar la publicació d’uns butlletins per part de comissions falleres de la ciutat. Són fulls on se solen incloure notícies, entrevistes, relacions, imatges o programacions de l’associació cultural, i que el seu receptor s’hi troba en l’àmbit de la mateixa associació fallera o en el barri de la falla.

Al mes de juny de 1997, apareixia el butlletí P.A.F., que respon a les inicials de Pàgines d’Actualitat Fallera, el qual estava editat per l’Associació Cultural Falla Joan Ramón Jiménez. Responia a un full de format A3 doblegat per la meitat, amb una tirada de 1.500 exemplars que eren repartits en les bústies del barri. El butlletí estava subvencionat per la Conselleria de Cultura i duia publicitat.

S’editaren huit exemplars, corresponent el darrer número a la data de setembre de 1998. En ell aparegueren entrevistes a les seues Falleres Majors, a la Fallera Major de Xàtiva, al president de la Junta Local Fallera, notícies i esdeveniments de la pròpia comissió.

La falla de Sant Jordi també va editar la seua publicació, que duia per nom La Galera, agafant el nom de la plaça on es planta el cadafal. S’editaren un total de dèsset números entre setembre de 1997 i desembre de 2003. Estava considerada com un butlletí intern de la falla amb notificacions, llistats i notícies.

ETO va ser el nom de la publicació de la falla de l’Espanyoleto, que pretenia ser un nexe d’unió entre la comissió i la barriada. D’aquesta publicació només es coneix el seu primer exemplar publicat l’any 1998.

El darrer dels butlletins va ser l’editat per l’Associació Cultural falla Benlloch. El nom de la publicació era Crònica Benlloch i tenia com a director a Joan Quilis. La periodicitat era anual i comptà amb cinc números corresponents als anys 2000 a 2004. Estava subvencionat per la Generalitat i tractava de ser un mitjà d’unió entre la comissió fallera i el seu àmbit geogràfic. En el Crònica Benlloch tenien cabuda opinions i informacions.

L’àlbum de les falles de Xàtiva Salvador Just (Director) Revistas y Guías, S.L., 2002-2003

Hem de ressenyar la publicació d’un àlbum faller que recull multitud d’imatges dels cadafals així com de falleres i fallers durant els dies de falles, que apareix passades les falles dels anys 2002 i 2003. Va ser editat per Revistas y Guías, S.L., sent dirigit per Salvador Just.

A l’exemplar de 2002 el contingut, replè d’imatges conté una entrevista al president de la JLF, J. R. Alcocer i s’estructura en els apartats de «La plantà», «La mascletà», «L’ofrena» i «La cremà» on les imatges s’acompanyen d’articles apareguts als llibrets de les falles de St. Jaume, St. Feliu i R. Argentina.

Al següent any només trobem junt al catàleg d’imatges l’entrevista al president de la JLF.

el v er í del f o c

6 105

LLIBRES SOBRE FALLES DE XÀTIVA

Història de les falles de Xàtiva

Blai Bellver. Trilogia fallera i altres escrits

Martínez Mollà, escultor de falles

Ediciones Xàtiva, s. l.

1996

Junta Local Fallera de Xàtiva 1998

Junta Local Fallera de Xàtiva 2000

L’empresa Ediciones Xàtiva, S.L., editora del diari local Notícias 7, va començar a publicar el 1996 la Història de les falles de Xàtiva en fascicles, de la qual es va completar el primer volum que comprèn l’època entre 1865 i 1936. A causa de l’escàs èxit, quant a l’acollida per part de la ciutadania i en concret pels fallers de la ciutat, la iniciativa es va quedar en punt mort. La Història de les falles de Xàtiva, de 180 pàgines, recull important informació amb imatges, fotografies, dibuixos que acompanyen un text on hi ha multitud de referències de la premsa del moment.

La iniciativa editorial de la Junta Local Fallera, s’enceta estant com a president Ximo Sánchez. Es va publicar el 1998 el llibre «Blai Bellver. Trilogia fallera i altres escrits», on es fa una exhaustiva anàlisi de la persona de Blai Bellver així com de la seua època i de la seua obra per part de Robert Martínez i Josep Lluís Marín. El llibre de 224 pàgines, pertany a la col·lecció Tipògraf, de la qual sols existeix aquest magnífic llibre.

A l’any 2000, la Junta Local Fallera, sent president José Manuel Benet, ret un homenatge a l’artista local José Martínez Mollà, tot realitzant-se una completa exposició a la Casa de la Cultura. A més a més es publicava el llibre «Martínez Mollà, escultor de falles», que va tenir com a direcció de l’obra a Joan Quilis, qui junt a Jesús Badenes, Moisés Domínguez, Josep Lluís Fitó, J. Sanchis i R. Tortosa van escriure sobre els anys d’aprenentatge, les falles plantades a Xàtiva i València, les altres facetes artístiques, les aparicions a la premsa, l’evolució estètica i el catàleg de l’obra d’aquest artista xativí.

Josep Sanchis i Martínez

106

R. Martínez i J. Ll. Marin

Joan Quilis (Director)

1997-1998: un any de falles

A. Marzal (Fotografíes) Junta Local Fallera de Xàtiva 1998

75 anys fent camí Junta Local Fallera de Xàtiva 2007

El 2007 es produeix la celebració del 75é aniversari de la constitució de la Junta Local Fallera de Xàtiva. La JLF, presidida per Javier Garcia Paños, organitza una sèrie d’actes commemoratius destacant la confecció de dos monuments fallers –major i infantil– realitzats per Xavier Herrero i el grup Ingeni i Gràcia.

Com a iniciativa editorial, ix a la llum el llibre «75 anys fent camí», que en contraposició amb l’extraordinari aspecte exterior –enquadernació de tapes dures i 304 pàgines– el contingut de l’interior no és més que una aglutinació de documents escanejats procedents de la Biblioteca Municipal i de l’Arxiu Municipal i d’alguna fotografia interessant.

Falles a Xàtiva. Últim quart de segle A. Marzal (Fotografíes)

Junta Local Fallera de Xàtiva 2010

El 2010, la JLF tornava a publicar un llibre sobre les falles de Xàtiva, en col·laboració amb l’Ajuntament de Xàtiva i la Diputació de València. «Falles a Xàtiva. Últim quart de segle» és un llibre que recull multitud de fotografies realitzades pel conegut fotògraf afeccionat Antoni Marzal en el període que abasta dels principis dels setanta fins a l’actualitat.

Les imatges s’acompanyen de tres articles realitzats per Ximo Sánchez, Agustí Garzó i Josep Sanchis.

Les publicacions promogudes per la JLF es completen amb un catàleg de falles publicat el 1998, que du per títol «1997-1998: un any de falles», que es correspon amb la visió fotogràfica d’Antoni Marzal.

La creu del matrimoni Blai Bellver

Junta Local Fallera de Xàtiva 2010

També hem de nomenar la reproducció del primer llibret faller de la ciutat «La Creu del Matrimoni»de 1866, reeditada per la JLF el 2010. Cal ressenyar que aquest llibret faller ja va ser reproduït per la desapareguda falla Albereda d’En Jaume I l’any 1983.

el v er í del f o c

6 107

108

Contes del Foc

Història de la Falla

Quadern de falles

Diversos Autors

Rafa Tortosa (Director)

Joaquim Sánchez i Pérez

Falla República Argentina 2000

A. C. Falla J. Ramon Jiménez 2003

Matéu Editors 2006

Les comissions falleres de la ciutat també han editat alguna publicació fallera acompanyant el seu llibret. La falla República Argentina va editar l’any 2000, «Contes del foc», un recull de contes fallers editats en anteriors llibrets fallers publicats per aquesta associació. Escriuen Antoni Martínez, Elies Barberà, Salvador Canet, Toni Cucarella, Antoni Espí o Ximo Corts, entre d’altres.

Per tal de commemorar el seu 25é aniversari, la falla Joan Ramón Jiménez va publicar el 2003 la seua «Història de la falla», un llibre de 120 pàgines que ens narra el naixement i progrés de la comissió i analitza les activitats realitzades durant tots els anys. Es completa amb el catàleg anual de la història, recollint-se les dades de cada exercici faller, finalitzant amb una mostra d’imatges.

Aquesta magnífica publicació recull les dades històriques de les falles de Xàtiva. Després del pròleg de Josep Lluís Fitó, l’estudi ens mostra comissió per comissió, tant vigents com desaparegudes, les dades de cada associació fallera, any rere any, mostrant el nom del President, de la Fallera Major, de l’artista, el lema del cadafal i el premi de falla a més del premis aconseguits en altres competicions. El llibre s’il·lustra amb esbossos i documents oficials. La finalitat d’aquest llibre, com diu l’autor, no és ser una història de les falles de Xàtiva sinó una recopilació de dades falleres perquè puguen ser consultades d’una forma ràpida i senzilla.

B ibliografia

50 anys de cobertes Joaquim Sánchez i Pérez Joaquim Sánchez i Pérez 2009

Ximo Sánchez confecciona i edita un altre gran treball l’any 2009. En aquest cas, publica un llibre gràfic anomenat «50 anys de cobertes», publicació que recull a color les cobertes de totes les publicacions editades i existents des de l’any 1960 fins el 2009, on cada coberta es completa amb l’autor, les dimensions i la impremta on es va realitzar. Al llibre col· labora Rubèn Colomer amb la confecció de les il·lustracions de la coberta i les portadelles, i els textos del propi Ximo Sánchez i de Francesc J. Vila qui fa un repàs de les altres publicacions falleres de la ciutat.

Manolo Blanco Sancho.

Vida entre falles Pasqual Gil et Alt. 2006

Per últim hem de ressenyar un llibre que recull les imatges dels principals cadafals de Manolo Blanco així com imatges del taller i de la plantà dels monuments. El llibre és un homenatge que li fan els treballadors, en especial Pasqual Gil i Blesa. Va estar editat l’any 2006 i du per lema «Manolo Blanco Sancho. Una vida entre falles. Imatges per al record.

1964-2006».

Castellano Tudela, Neus: «Del llibret explicatiu al llibre expiatori. 25 anys de bibliografia fallera a Xàtiva», Falles a Xàtiva, Junta Local Fallera, Xàtiva, 1999, pp. 181-190.

Coll Fornés, J J: «La falla del gremi de fusters de Xàtiva», Argentina.

Llibre Explicatiu Falla República Argentina, Falla República Argentina, Xàtiva, 1992, pp. 40-41.

—«Fa 60 anys: Les dos falles del 33», Argentina. Llibret explicatiu Falla República Argentina, Falla R. Argentina, Xàtiva, 1993, pp. 67-70.

—«1935: Un any de gelades i sense falleres», Argentina. Llibret explicatiu Falla República Argentina, Falla R. Argentina, Xàtiva, 1995, pp. 74-77.

Fitó, J. L: «1934: L’eclosió de les falles a Xàtiva», Argentina. Llibret explicatiu Falla República Argentina, Falla R. Argentina, Xàtiva, 1994, pp. 100-103.

Martínez Canet, R: «Literatura fallera de postguerra. 1933-1955», Argentina. Llibre Explicatiu Falla República Argentina, Falla República Argentina, Xàtiva, 1998, pp. 56-63.

— «Les falles de postguerra. Una recapitualació», Falles a Xàtiva, Falla República Argentina, Xàtiva, 1999, pp. 161-166.

Quilis i Ródenas, J: «El primer programa de festejos», Llibre de falles 1997, Junta Local Fallera, Xàtiva, 1998, pp 91-93.

Ramírez Aledón, G: «Es plantà realment la falla “La Creu del Matrimoni?”», Argentina. Llibre Explicatiu Falla República Argentina, Falla República Argentina, Xàtiva, 1997, pp.

94-101.

Rosselló, LL: «Les falles de pre-guerra», Argentina. Llibret explicatiu Falla República Argentina, Falla R. Argentina, Xàtiva, 1996, pp. 6473.

Sánchez i Pérez, J: «Falla Albereda Jaume I», El Verí del Foc, núm. 3, Falla J. R. Jiménez, Xàtiva, 2009, pp. 47-49.

Sanchis i Martínez, J: «Referències escrites sobre falles de Xàtiva», Xàtiva en falles, Junta Local Fallera, Xàtiva, 1996, pp. 88-90.

—«Les primeres falles després de la guerra civil», Falles a Xàtiva, Junta Local Fallera, Xàtiva, 1999, pp.

155-160.

Vila, F. J: «De les altres publicacions falleres a Xàtiva», 50 anys de cobertes, J. Sánchez, Xàtiva, 2009, pp. 17-28.

el v er í del f o c

6 109

En números anteriors...

Número 1 — març 2007 UNA IMATGE I VINT LÍNIES Nostàlgia text Fabian Navarro i Pérez · imatge José Lluch Samit Collins, què rotllo text Amadeo Perales i Climent · imatge José Lluch Samit Per què cremen els monuments text Enrique Cerdà · imatge José Lluch LA FALLA DE PAPER Mals olors esbós Paco Roca i Chorques · versos blaibellver F DE FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

Julio Portet, una vida de dedicada a la artesania E. de Redacció La indumentària valenciana: passat, present i futur Verònica Llopis El pasdoble, un ingredient important en la festa fallera Ignasi Lloret 75 aniversari de la JLF Juan Ramón Alcocer Pla El meravellós món del circ faller ErXexo El foro faller i internet Carlos Pérez Manolo Blanco i les falles plantades al barri E. de Redacció La falla de la Música Vella, origen de les falles actuals R. Tortosa i Garcia Els primers premis de les falles de Xàtiva (II): El duel artístic entre Grau i Blanco (1964-1985) Rafa Tortosa i Garcia MISCEL·LÀNIA 2006

Número 2 — març 2008 UNA IMATGE I VINT LÍNIES

Veient-ho passar text Verònica Llopis i Viñes · imatge José Lluch Samit Cristobal Colom text Yolanda Pérez i Ferri · imatge José Lluch Samit Sentiment faller text Amparo Samit i Gràcia · imatge José Lluch Samit LA FALLA DE PAPER

Plaza Mayor, en castellà sona millor? esbós i versos Xavier Herrero F DE FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

Recorregut pels darrers cinc anys a JRJ E. de Redacció La falla JRJ a la premsa Amparo Samit i Gràcia Recorregut pels nostres casals fallers Isabel Gosálbez · Jorge Sánchez El paraulari de les falles socarrades José Manuel Gómez i Pla Cavalcades i més... ErXexo Les falles a les Comarques Centrals Valencianes E. de Redacció Ramon Morell, l’artista faller dels 50 Verònica Llopis · Rafa Tortosa Els primers premis de les falles infantils a Xàtiva (II): El ressorgiment i consolidació de les falles infantils (1972-1989)

Rafa Tortosa i Garcia MISCEL·LÀNIA 2007

110

Número 3 — març 2009 UNA IMATGE I VINT LÍNIES Ai, que em caic text Isabel Gosálbez i Baraza · imatge Jorge Sánchez i Tàpia El diari text i imatge Jorge Sánchez i Tàpia El barret mexicà text Gemma Climent i Estrela · imatge J. Sánchez i Tàpia LA FALLA DE PAPER

Apocacrisi 2009 esbós Pepe Castells i Perez versos Amparo Samit i Gràcia F DE FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES

El senyor Rafael Rafa Sanchis El sr. Rafael, un gran home, una gran persona Fabian Navarro i Pérez Falles versus falles José Manuel Gómez i Pla Insonoritzar o morir ErXexo Un recorregut per la xarxa Javi Lara Falla Albereda Jaume I (1982-1986) Ximo Sánchez i Pérez El setmanari MIRADOR i les falles a la II República Rafa Tortosa i Garcia Un artista en progressiva recuperació. Vèrnia Juan I. Pérez i Giménez José Camarasa, artista faller dels quaranta Joan Quilis i Ródenas L’humorisme, entre l’enginy, la sàtira i la gràcia Rafa Tortosa i Garcia MISCEL·LÀNIA 2008

Número 4 — març 2010 (Enquadernat junt el llibre de falles) UNA IMATGE I VINT LÍNIES

Moment clau text Josep Almiñana · imatge Jorge Sánchez i Tàpia Ostres, la traca!!! text Javier Tormo imatge Jorge Sánchez i Tàpia Veient-los passar text Sergio Antolí · imatge Jorge Sánchez i Tàpia LA FALLA DE PAPER

Xàtiva, tota una pel·lícula esbós Emili Arnau versos Verònica Llopis i Viñes F DE FESTA, FLAMA, FOC, FUM, FALLES Artsites fallers a les acadèmies de pintura Joan Quilis i Ródenas L’espill dels cadafals fallers sobre els anys de la fam Rafa Tortosa i Garcia Caritat i falles a Xàtiva Josep Sanchis i Martínez El ninot de Vèrnia: «El Abuelo» i el museu... faller? Rafa Tortosa i Garcia Artista: La comissió Equip de redacció El «refregit» a les falles de Xàtiva Abril Baldoví L’era del «suro» Javi Lara Reciclatge: una solució a la crisi de les falles Anna I. Calvo i Pastor Manual de supervivència faller Er Xexo Fallera Major: quin cos té ser-ho? Verònica Llopis i Viñes Enric Solbes i les portades dels llibrets de falla E. de redacció Un arxiu de records Lluís Torres i Dauder

el v er í del f o c

6 111

Número 5 — març 2011 MONOGRÀFIC:

CATALOGACIÓ I DOCUMENTACIÓ DELS NINOTS INDULTATS A LES FALLES DE XÀTIVA Rafa Tortosa i Garcia

EXPOSICIÓ DEL TEMA El Ninot i les falles. Els orígens La sàtira, símbol del ninot El foc i el ninot. Altres festes El cadafal faller. Els premis. L’artista L’indult del foc al cap-i-casal L’indult del foc a Xàtiva El museu faller Materials i estètica dels ninots El premi del ninot Estadístiques CATÀLEG NINOTS INDULTATS BIBLIOGRAFIA

112