Figures d’animals als cadafals fallers

Rafa Tortosa i Garcia |Figures d’animals als cadafals fallers de Xàtiva

Arran l’aparició de figures d’animals al cadafal faller d’aquesta comissió del present exercici, ens hem vist obligats a parlar sobre els monuments fallers i l’aparició de peces que representen animals bé siga com a remat de la falla o com una figura complementaria a aquest. A la majoria de les vegades, l’aparició de una classe d’animal al cadafal ha fet influir en la determinació del lema així com el desenvolupament del tema per totes les escenes que conformen la falla.

Hi ha lemes que s’han fet famosos al llarg de la història de les falles, i que any rere any han anat repetint-se per tota la geografia valenciana. El lema de «burrades» o les vessants com «Burrocràcia», «Quantes burrades», «L’hora de les burrades» o «Si els burros volaren» és freqüent trobar-lo quant a l’esbós es mostra com a figura principal la representació d’un o diversos burros. Altres exemples podrien ser «Gataes», «Monaes», «Quins pardals», «Ratoneries»... imaginant-se quin seria el remat.

De les prop de cent vint casos que hem trobat a la història fallera de la nostra ciutat hem arribat a la conclusió de què les figures dels animals es presenten d’acord amb tres aspectes. El primer és que els animals es presenten als cadafals com a tal, representant el seu estat natural, amb la seua fisonomia i una estètica que representa la realitat. Pot aparèixer un gos junt un ésser humà per exemple, unes aus volant o cavalls arrossegant un carro o de manera eqüestre. Aquest tipus es sol donar menor importància sent una figura secundaria, atès que no són influents a l’hora de traçar el tema del monument actuant com a complement. Açò no vol dir que podem trobar figures que siguen part del conjunt del remat conformant una situació on es requerisca un animal. Clar exemple d’açò pot ser la representació de la figura literària del Quixot que vaja damunt del seu cavall, com és el cas de «Quixotades» (M. Blanco, Molina – Claret, 1984), «Festes d’estiu» (A. Díaz, J. R. Jiménez, 1987) on apareix un home sobre un cavall en el moment de trobar-se a dues potes o els indis amb els seus cavalls a «La reserva índia de Xàtiva» (A. Bernat,

Els animals es solen humanitzar (J. R. Jiménez, 88)

Raval, 2005». També els podem trobar dins d’un gènere on siga habitual l’ús dels animals com és el cas de la gastronomia on apareixen tota mena d’animals, com el «Menú per a tots» (P. Roca, J. R. Jiménez, 1994) on apareix un pollastre, una gallina i un ànec junt el cap d’un cuiner. O altre tema concorregut al món dels cadafals és el del circ on solen aparèixer animals con ara «A qui cal domar» (M. Blanco Climent, Benlloch, 2006).

Un altre grup les quan trobem les figures dels animals de forma humanitzada amb postures que realitzem les persones i l’ús d’elements d’indumentària, amb vestits o complements com ara barrets, polseres o sabates. En aquest cas sí que condicionen el lema i la representació de l’escenografia de tot el monument. El fet d’humanitzar els animals és per emfatitzar allò que es vol transmetre. El mussol amb jaqueta sobre una pala mecànica del remat de «Destrucció i progrés» (P. Roca, J. R. Jiménez, 1988) ens mostra perfectament on es vol arribar amb la destrucció —la màquina— de la natura, representada en aquest cas pel mussol

També serveixen per tematitzar la falla (R. Argentina,10)

o «Ratoneries» (A. Grau, Selgas – Tovar, 1994) on trobem una gran rata amb vestit i barret amb una bossa a la mà.

Una altra classe de cadafals amb representació d’animals és on es troben els animals amb una postura inventada per tal d’exagerar allò que s’està criticant, usant posicions impossibles de trobar en la natura. El que s’intenta en aquestos casos és fer valer la característica essencial de determinada espècie o la costum o «sambenito» que han adquirit. Podem enumerar casos com els caragols o tortugues que tenen la condició de lents i a la falla es tramet en la crítica d’alguna situació on alguna construcció o resolució va bastant espai. La tossudesa del burro es representa amb «Burrocràcia» (Molina – Claret, 1987; Selgas – Tovar, 1979) o «L’hora de les burrades» (Germans Navarro, Benlloch, 1994). Les cotorres i el seu no parar de «xarrar» també tenen connotacions ciutadanes que es representa a «Sorpreses» (P. Roca, J. R. Jiménez, 1986) o l’apreciat caldo de la gallina també és motiu de tema a les falles amb gallines com «Bons i roïns caldos» (B. J. Iñigo, Sant Jaume,

Ús del bou com icona espanyola (Raval, 1978).

1984). També trobem gallines i pollastres en «Quin galliner» (P. Roca, R. Argentina, 2010).

La fama dels gossos la trobem a «Perreries» (Navarro i Olcina, Benlloch, 1981) o la dels pardals, amb els dos voltors sobre la bola del món de «Quins pardals» (X. Herrero, Sant Feliu, 1995). I ja no diguem l’aspecte poc acurat dels porcs i tot allò que pot representar en la vida quotidiana i que faça ressò un monument faller, sent un clar exemple «Porcades» (J. R. Espuig, Molina – Claret, 2002). També es relacionen a l’escena habituals frases fetes, acudits o refranys que tothom coneix com ara «Pardal que vola a la cassola» (M. Blanco, R. Argentina, 1980) i «Els que paguen el pato» (Navarro i Olcina, Benlloch, 1979; A. Grau, Tetuan, 1993).

Per últim hem de fer ressò de dos temes que apareixen en cadafals fallers on es fa l’ús d’animals. Un és el tema de la festa nacional espanyola amb els bous com a clar icona del turisme de l’Estat espanyol, com es demostra en tots els exemples consultats, on apareix aquest animal de lidia sent

Figures d’animals famosos pel cinema (Molina, 96).

el turisme l’argument principal de la crítica. Clar exemple són els monuments «Ja som Europa» (M. Blanco, Raval, 1978) o «Turisme de Garrofer» (J. Varela, J. R. Jiménez, 1976). L’altre tema és l’ús d’animals que s’han fet famosos dins del món del cinema com ara el famós King Kong i el Lleó de la Metro Golden Mayer principalment, on els artistes han creat monuments amb l’ús del tema del cinema introduït per un remat representant algun d’aquestos animals, com és el cas de «Monotemàtic» (Germanes Lluna, Molina – Claret, 2006), «Pel·lícules de la vida» (P. Baenas, Verge del Carme, 1993), «Comença la sessió» (A. Gil, Selgas – Tovar, 2000), «De pel·lícula» (F. Guerrero, Espanyoleto, 2005) o «Quina morterada» (X. Herrero, J. R. Jiménez, 1992).

Semblava que no hi haurien moltes falles on aparegueren animals al seu remat i han aparegut moltes més de les que ens pensàvem. I és que l’ús dels animals proporciona al conjunt una millor estètica proporcionant colorit i creant escenes que donen un aspecte més solt i voluminós.