El Verí del Foc núm. 8 - FALLES I RELIGIÓ by Falla Joan Ramon Jiménez - Xàtiva

Tantes festes com celebra tot el que és bon valencià, i ninguna tan moguda, tan completa i esperà, com és esta festa de les falles que mobilitza tot l’any a un sector de població bunyolero i convoiant. El que jo no puc comprendre i no sé qui ho comprendrà, és com un sant tan pacífic de la «Corte Celestial» puga ser Jefe i Patró de gent tan rebolicà com són els Peps de hui en dia, els que han hagut i els que hi hauran. Més d’este fet no cap dubte, que eixe és un fet consumat, l’escolliria un fuster; que forma part important pa fer una bona falla la madera i bones mans. Lo que començà per poc se transformà en cosa gran. Pepe Serra Nager El dia de sant Josep Falles Xàtiva 1943

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià.

el verí del foc

Fanzine editat per l’A. C. Falla Joan Ramon Jiménez de Xàtiva (La Costera) l’any 2014 www.fallajrj.com

Director Rafa Tortosa i Garcia Coordina Anna I. Calvo i Pastor Col·laboradors Antoni Marzal, Ximo Cerdà, Toni Cucarella, Adela Ruiz, Miquel Santaeulàlia, Rafa Tortosa, Ramon Estellés, Ivan Esbrí, Gil-Manuel Hernàndez, Joan Castelló, Juanjo Medina, Joan Quilis, Vicent Ferrandis. Coberta Miquel Mollà Maquetació covanegradisseny Impressió Matéu impressors, s. l. Dipòsit legal XXXXXXXXXXX Tirada 400 exemplars Aquest fanzine és el suplement cultural del llibre de la falla Joan Ramon Jiménez de Xàtiva de 2013, per tan es distribueïx conjuntament amb aquest. L’A. C. Falla Joan Ramon Jiménez no s’identifica necessàriament amb el contingut dels articles dels col·laboradors. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa, de cap manera ni per cap mitjà, sense l’autorització prèvia i escrita de l’editor, tret de les citacions en revistes, diaris o llibres si s’esmenta la procedència. Este llibret participa en el Premi Mestre Ortifus, què s’inclou en els Premis de les Lletres Falleres (www.lletresfalleres.info/)

La religió i 2

EL VERÍ DEL FOC

fanzine de falles, Xàtiva i Cultura número 8 / març 2014

les Falles el verí del foc

índex

Una imatge i vint línies 6

L’home va inventar a Déu Toni Cucarella · Antoni Marzal 6 Punts de vista Ximo Cerdà · Antoni Marzal 8 Quina alegria de flors... Adela Ruiz · Antoni Marzal 10

La falla de paper 12

San Chusé Miguel Santaeulàlia 13

F de festa, flama, foc, fum, falles 14

La religió al Programa de festejos faller Rafa Tortosa L’església catòlica davant de les falles a la II República... Ramon Estellés Falles, Fogueres, República i Església Ivan Esbrí L’ofrena falllera, un invent del nacionalcatolicisme... Gil-Manuel Hernàndez Deus de fang i falles que els idolatren Joan Castelló Els símbols religiosos i els cadafals fallers... Juanjo Medina Alguns aspectes de la religió als cadafals fallers de Xàtiva Joan Quilis Cinc episodis de religiosos a les falles de Xàtiva Rafa Tortosa Buscant la protecció (ii): objectes devocionals Vicent Ferrnadis 4

14 44 52 62 70 88 96 112 121

editorial la religió i les falles

Teniu a les vostres mans el número 8 del Verí del Foc. Quan encetaven, fa huit anys, aquest projecte literari i cultural no pensàvem només en la publicació d’aquest fanzine, també pensàvem en elaborar un projecte cultural, diguem-ne, global. Sempre hem pensat, que el llibre és un complement més del cadafal faller. La literatura fallera, palsmada en els versets i replegada al llibre faller, és un element indispensable del monument faller, donant-li veu i argument. Després de huit edicions, hem aconseguit allò proposat. Hem aconseguit que totes les pàgines de les dues publicacions, JRJ14 i EL VERÍ DEL FOC núm. 8, parlen de la mateixa temàtica: LA RELIGIÓ I LES FALLES. Tenim els dos cadafals fallers d’enguany que versen sobre aquesta temàtica, Amb l’Església hem topat, de Xavi Herrero i Coneixes les esglésies de Xàtiva?, de Manolo Blanco Climent. Amés a més, JRJ14 replega confessions falleres dels nostres col·laboradors sobre la religiositat de les falles, la devoció a sant Josep o els temes religiosos als cadafals fallers així com experiències religió–falleres. El nostre Verí del Foc, el suplement cultural, recull els articles d’investigació d’uns immillorables i exquisits col·laboradors. Rafa Tortosa, Gil-Manuel Hernàndez i Ramon Estellés parlen sobre el nexe falles i religió al programa de festejos o a la relació entre l’estament eclesiàstic i les falles. Ivan Esbrí, Joan Castelló, Juanjo Medina i Joan Quilis ens mostren la religió als cadafals fallers, i Vicent Ferrandis, expert en indumentària, ens mostra els objectes devocionals emprats pels valencians. No hem d’oblidar les interessants històries de Toni Cucarella, Ximo Cerdà i Adela Ruiz, i la part gràfica d’Antoni Marzal i de Miguel Santaeulàlia. És un honor per a nosaltres tenir a tots aquestos col·laboradors, i tot perquè l’estimat lector, gaudisca enormement de la nostra publicació. Hem d’agrair públicament a totes les persones que li han dedicat unes hores al Verí del Foc. Gaudiu del Fanzine i, sobretot, de les falles.

el verí del foc

una imatge i vint lĂnies

L’home va inventar a Déu text Toni Cucarella imatge Antoni Marzal

Temps era temps, l’home va inventar Déu. Per desfici, cosa de la fèrtil imaginació dels primers literats. I amb pas del temps Déu va substituir l’home com a creador de les coses. Fins al punt que ara creia que el foc el feia Déu, i que el llençava pertot en forma de llamps. L’home va aprendre a conservar-lo per calfar-se la cova a l’hivern. Fins que un dia va demostrar ser tan llest com aquell Déu que ell mateix s’havia inventat i va fer foc pels seus propis mitjans. Llavors, va deixar de menjar carn crua i se la va fer a la brasa, i més tard, cansat d’aquella altra monotonia, va inventar l’allioli i l’arròs caldós amb costelletes. L’home venerava el foc que el calfava i li guisava el quemenjar. I el foc va passar a ser considerat Déu. I l’home feia fogueres en honor seu, pel solstici i per l’equinocci: jas, l’origen ancestral de les falles. Cantaven, dansaven i borrutxaven fent-li gran festa. Fins que un dia, alguns s’inventaren un altre Déu, aquest de barba tofuda, dominant i de mal gènit. I alhora una religió –un gran negoci– que el venerava a tall d’espasa. Era un Déu que no tenia fades ni follets, però santetes i santets. La seua host de capellans, frares, monges i escolans, va abocar-se a proscriure les festes a la divinitat del foc. I, ai, si algú s’hi negava o posava en dubte la seua suprema autoritat... Descregut! Heretge! Foc amb ell! Aquestes fogueres no feien cap gràcia, puix que hi cremaven persones i no ninots. Però ni així pogueren extingir la festa al foc. Llavors se n’apropiaren. I posaren noms de sants a les fogueres: de Sant Joan, de Sant Antoni, de Sant Josep... Per Sant Josep –per les Falles– fins i tot fan ofrenes de flors. Però no al sant sinó a la MaredeDéu. Un costum recent, del principi de la dictadura franquista... Ie, el de cadafal, alerta! Per a espai, que si caus de tos no vindran a empomar-te els angelets celestials...

e ell v ve er ríí d de ell f fo occ

8 7

una imatge i vint lĂnies

Punts de vista text Ximo Cerdà imatge Antoni Marzal

Vicent i Manel no ixen en la foto, però des de fora observen Josep i s’emporten les mans a la panxa, tractant en va de reprimir les carcallades. «Quin cabró!», exclama Vicent, entre espasmes de rialla. «Mira’l ahí, tu. Guasapeant recolzat en el confessionari. I amb el capellà dins! Quin cabró!». Manel a penes pot articular paraula. Es limita a assenyalar Josep i assentir amb el cap. I descollonar-se, clar. El senyor Ramon, el capellà, tampoc ix en la foto. Bé, realment sí que ix, encara que no el veiem perquè està dins del confessionari. Porta una bona estona assentat tranquil·lament, intentant resoldre el sudoku del periòdic de hui. Tampoc esperava massa afluència. El dia de sant Josep no incita massa a penediments i confessions. Què nassos, no incita res. I damunt, fa una estona que per la finestra de davant l’única cosa que aguaita és el cul (sense cap dubte ben cuidat) d’un d’eixos fallers que, com tots els anys per esta data, hui fan de la parròquia sa casa. «Millor», es diu, s’arrupix en el seu seient i busca el número que li permeta completar la tercera fila. De peu, recolzat en el confessionari i amb mòbil en mà, Josep, a qui finalment sí que veiem, entra en www.eConfesionari.org i, en una caixa de text, escriu «Ave María puríssima». Com té activat l’autocorrector, el que en realitat envia és «Nave María Durísima», però no li importa. Sap que les paraules són això de menys, quan es tracta de qüestions de l’ànima. No sense una certa dificultat, intenta donar al que li inquieta la forma de caràcters en la pantalla tàctil del seu mòbil, confiant en que la penitència imposada li reporte una certa dosi d’alleugeriment. En el sòl, també davant de les nostres mirades, la tuba i el bombardí no saben si alegrar-se o apesarar-se per ser sers inanimats. I, tal com correspon a la seua condició, esperen pacientment que algú s’emporte les seues embocadures als llavis i infonga en ells el bufit d’una vida. Forçada i ressonant, però vida.

e ell v ve er ríí d de ell f fo occ

8 7

una imatge i vint línies

Un altre 18 de març... Però en aquesta ocasió, per a començar el 18 de març de 2014, dimarts, Jordi i Àgueda havien quedat a les deu del matí en la porta del cementeri, així, sense més. —Quina matinada m’has fet pegar —protestà Jordi, tot somrient, amagant uns ulls plens de son darrere de les ulleres de sol de pasta negra. —Matinar? Què? Com a molt prompte, t’hauràs alçat a les nou i mitja... —Si tens en compte que me n’anava al sobre a les set del matí... —Bé, Jordi, al que anàvem —va tallar Àgueda la xerrameca.

Quina alegria de flors... text Adela Ruiz Sancho imatge Antoni Marzal

Entrellaçaren les mans i entraren al cementeri, es dirigiren cap a la dreta, directes, sense pausa, com sabent on havien de parar. Arribaren davant d’una làpida negra, amb poques lletres, sense fotografia i sense flors. —Ja hi som, Pere. Què et sembla? Quatre anys seguits, des del 2010, venint tal dia com hui, a les cinc de la vesprada, per obligació... I enguany, de punta matí, i, per devoció... —Què dius, Jordi —amollà Àgueda, pegant-li una colzada—. Què vols dir amb «per devoció»? —Dona, hem vingut els dos jun ts a saludar-lo, a dir-li que estem junts, que això és el que esperava tota la colla... I, a l’igual que a ell, ara li ho direm també a Fran, a Xavier i a Maria... Tots del mateix dia... Mira quins 18 de març hem anat vivint... —Esperem que hui no ocórrega res —musità Àgueda. —D’haver passat alguna cosa, hauria passat ahir, per a vindre hui ací, darrere del cotxe... No ho penses tu així? —És clar, Jordi. Tens raó. Jordi i Àgueda anaren visitant tots i cadascun dels seus amics. Ja no anaven de la mà. Anaven entrellaçats per la cintura, i, de tant en tant, es miraven i es besaven, sense pensar massa si això corresponia o no al lloc on es trobaven.

L’últim a visitar va ser Xavier i, quan es disposaven a anar-se’n, va caure una de les sis margarides de l’únic bucaret que hi havia sobre la làpida de marbre. —Voldria dir-nos alguna cosa? —preguntà, amb por, Jordi. —Sí —afirmà categòricament, Àgueda—. Que anem a l’Ofrena i que la gaudim. Comprovem-ho! Àgueda prengué la margarida de terra i començà a arrencar els pètals. —Sí, no, sí, no, sí, no, sí, no, sí, no, sí, no, sí, no, sí, no, sí... Has vist, Jordi? —Anem-hi —va dir, torcant-se una llàgrima que se li’n fugia per damunt de la galta, per sota les ulleres de sol de pasta negra. Per la vesprada, Jordi i Àgueda, vestits de valencians, del bracet, passejaren pels carrers de Xàtiva, fins a la Seu, on, amb un somrís enlluernador, depositaren el ramell de flors per a completar el tapís de la Mare de Déu. Entre les flors col·locades van veure els quatre rostres amistosos, somrients... Els quatre rostres que tan sols ells dos podien veure. Xavier els va picar l’ullet. Jordi i Àgueda van tirar un bes en l’aire. —Quina alegria de flors! —exclamà Àgueda. —I tant que sí! —afegí Jordi.

e ell v ve er ríí d de ell f fo occ

8 7 11

la falla de paper

dibuix Miguel Santaeulalia

e ell v ve er rĂĂ d de ell f fo occ

8 7 13

F de festa, flama, foc, fum, falles...

Rafa Tortosa i Garcia Director del Verí del Foc

La religió al programa de festejos faller

obrada razón tienes o buen Christiano para llenarte de tristeza quando notas en nuestras calles y plazas tantas Piras quantos son los Figurones que en este día se te presentan ridículamente vestidos, entreteniendo a la mayor parte del Pueblo con sumo olvido de nuestras obligaciones, con tal abandono de las familias y con la pérdida notable de jornales. ¿Si querrá mirarse esta costumbre como pasatiempo sensillo e indiferente o querrán los Espectadores encender sus afectos en obsequio del Santo Patriarca al paso que las llamas de las hogueras van tomando mayor pábulo, creciendo más sus ardores? Pero ¡ah! la lástima es que no pensando en lo primero ni practicando lo segundo, la confusión y bullicio ocasionan a ambos sexos el desenfreno cruel de las pasiones, cuyas resultas con harto dolor son llorados. Pero desamparemos las calles y entrémonos en las casas de muchos cristianos que dicen ser finos amantes de JOSEF y veremos no sin sentimiento cerrar las puertas en este día al ayuno, despedir de las mesas la templanza y sobriedad, arrojar de las salas y retretes la contemplación y modestia y finalmente dar paso franco a todo género de pasatiempo»1.

Inicien aquest estudi amb la resposta del pare Manuel Traglia, qui signa sota el pseudònim El Amante de la Verdad, davant la petició del director del Diario de Valencia a què conteste a una carta lliurada en la redacció per un tal Bonifacio Cristiano.

1 Diario de Valencia, 18 de marzo de 1792.

el verí del foc

8 15

Aquest text, uns dels primers documents que ens citen la celebració de les falles, ens serveix de punt de partida del nostre estudi que pretén veure l’índex de religiositat de les nostres falles, tant des d’una perspectiva històrica com actual, factor que el qual podem trobar als actes programats. I amb la contestació del pare carmelita, extraiem com és l’acte de la cremà de les falles —en aquest cas simples fogueres amb ninots vestits—, un primitiu acte que ja en un primer moment té res a veure amb una mostra de cultisme i espiritualitat que puga tindre qualsevol mostra religiosa organitzada en honor a sant Josep. Cal cloure, respecte a aquest fer que «entre el patronazgo josefino que evocan y las manifestaciones que se practican existen relaciones antagónicas» (Ariño,1990b: 73). Ningú posa en dubte que les falles estan vinculades a la festa de sant Josep. Tots els documents trobats sobre la celebració de falles als nostres carrers ho confirmen. Les falles, amb les inicials fogueres, són considerades com a un foc jubilar, que anuncia i prepara una festivitat, en aquest cas la del Patriarca de l’Església Catòlica, igual que altres focs que trobem al llarg de les terres valencianes com ara sant Vicent Ferrer a Agullent, la Mare de Déu de Gràcia a Biar, sant Antoni Abat a Canals o la Mare de Déu del Carme a Iessa, entre d’altres. Aquestes fogueres cristianitzades provenen de festes paganes anomenades saturnals a les quals es commemorava el canvi d’estació tenint que veure també amb el cicle agrari. El ritus faller prové d’un moment estacional concret emmarcat al període en què aca16

ba l’hivern i comença la primavera. Aquest ritual d’encendre fogueres, certs dies a l’any, és una pràctica antiga molt estesa per tota Europa. El foc màgic de les falles esdevé, inicialment, la vespra de sant Josep. La preparació de la foguera així com totes les activitats que l’envolten —com puga ser el sopar, el ball i el sarau—, són considerades com un acte preparatori. I de fet, i tal com hem iniciat el treball, res tenen a veure amb les activitats de la diada de sant Josep, jornada on esdevenen els actes religiosos com misses, rosaris i processons amés de dinars i convidades en honor dels Joseps i Josefines que ja abundaven en terres valencianes. Aquesta proliferació de l’onomàstica josefina ens fa reflexionar de què la celebració del sant és important, i en conseqüència, la celebració de les falles, justificant la seua vinculació. Una de les altres qüestions referents que posa en dubte la religiositat de les falles, és que es produeix en temps de quaresma, dies reservats al rigor penitencial, de dejuni i d’abstinència. Les falles «no solo no expresan fervor religioso, sino que distraen del mismo e interrumpen el espíritu penitencial de la Cuaresma» (Ariño ,1990b: 73). Certament trobem pocs documents on l’església critique les falles com a una interrupció del temps quaresmal per part de la les persones creients. La més significativa es produeix a mitjans dels anys cinquanta de la passada centúria, on l’Arquebisbe Marcelino Olaechea mostra la seua preocupació, inclús rebuig, per l’esdevinença de les falles en temps de

quaresma. El 1957 li exposa a l’alcalde que no autoritze els paradors perquè són de frivolitat i d’immoralitat, o inclús l’any 1958 insinua en no autoritzar un altre any l’Ofrena de Flors si coincideix en temps quaresmal. L’Arquebisbe va arribar a proposar traslladar les festes a començaments de maig, coincidint amb la festa de sant Josep Obrer, amb l’argument de què el clima és més sec i segur. Les reaccions dels fallers van ser immediates, quedant en la memòria la famosa frase de «Marcelino el tombolero, ya no quiere ser fallero». L’Ajuntament prengué la decisió de deixar la Festa de les Falles igual que s’estava fent els darrers anys i a les mateixes dades (Pérez Puche ,1978: 170). Per una altra banda, les falles, dins de la seua evolució cap a una festa gran, com la coneixem actualment, assumiran en el temps terminologies pròpies com la plantà i la cremà. Al seu origen, el festeig és anomenat «les falles de la vespra de sant Josep», referència que amb possibles variacions recullen tots els textos. Un document de 1784 ens diu que:

Interessant també és l’article Costumbres Valencianas de Francisco Arolas, on es consideren les falles com una festa pròpia:

dad del Cid ha dejado la música dels oliers, cuyos últimos restos vemos todavía de vez en cuando detrás de la procesión, en una fiesta de calle. Los coches y los ómnibus en nada se asemejan a la tan económica como poco elegante tartana de alquiles y els miracles del pare sent Vicent Ferrer, la degollá y les falles de la vespra de Sent Chusep, son fiestas indígenes que no se aclimatarán en otro país»3.

«El tío Vivo podrá ser una notabilidad en la corte, con sus columpios y su música, pero no borrará este los recuerdos que en la Ciu-

Aquestos textos ens venen a reafirmar a què les falles gaudeixen de certa independència respecte a la resta d’activitats vinculades a la ce-

«[...] con motivo de la pràctica que se observa en la noche víspera del Sr. San Joseph en las Plazas y Calles desta Ciudad por algunos vecinos haciendo fallas a las fronteras de las casas...».2

Les falles, en els seus incicis eren considerades com un foc jubilar, el qual es prenia foc la vespra de sant Josep.

2 AHM, Cartas Misivas, 1784-1785, 15 de març de 1784. 3 El Fénix, 22 de març de 1846.

el verí del foc

8 17

El llibret explicatiu de la falla La Creu del Matrimoni, el qual replega el programa i descripció de les escenes de la falla de la plaça de la Trinitat de Xàtiva, ens descriu el programa de festejos a executar durant la nit del diu de març de 1866: «... Esta falla quedarà alsá pera la pública contemplació la vespra de sen Chusep, desde les set del matí hasta les nou de la nit. A les set de dita nit el tabaleter y la donsaina anunsiarán la proximitat de la festa. A les huit la música nova comensará á tocar lo millor del seu repertori [...]. Despues de preparats els ánimos dels espectadors, que no siguen sorts, per la música qu’els haurà entrat per les orelles, s’ensendrá un castell de focs artificials [...]. Después de cremat se cantarà la siguient alegre y divertida lletreta, composta espresament pera esta funsió: Encetat el segle xx, les falles abandonen definitivament la fervor religiosa de la festa. Foto Antoni Marzal

lebració de la festa del dia dènou de març. És cert que durant aquesta llarga època de finals del segle xviii i de pràcticament tot el segle xix, qualsevol de les festivitats establertes durant l’any no gaudeixen d’uns programes de festejos com les que tenim ara, on els organismes i entitats elegides programen i tabulen els dies de festa. Durant aquestos anys, encara que amb un control exhaustiu de les autoritats competents, regnarà un poc la desorganització entre els què promocionen les activitats festives. El caràcter de les falles, amb el seu anonimat i improvisació, entra dins d’aquestes característiques amés de la tradició festera que comporta un caràcter desbordant i desenfadat.

Vinga el dimoni / y á poc á poc / al matrimoni / pégueli foc [...] Últimament, vindrà el inventor de la falla (el dimoni) á pegar-li foc...». Veiem com el ritual d’encendre la foguera és bastant simple, on el cadafal és l’element principal i amb l’excusa de la cremà s’afegeixen altres elements com la música i la pólvora, per a gaudí dels presents. L’acte de la vespra, amb la cremà de la foguera, és autònom i lluny de tindre intensions religioses, a pesar de què els seus organitzadors —persones del veïnat amb una habitual preservació de l’anonimat— proclamen que «no poguérem resistir al desich de festechar en una falla al Pepe de tots els Pepes al PATRIARCA SEN CHU-

SEP». Aquest afegiment el trobarem constantment als llibrets de falla així com a les peticions d’instal·lar fogueres i falles als carrers que són sol·licitades a l’autoritat competent, i que passat el temps, es convertiran en simples formalismes. Per convertir-se en les falles actuals, la tradició d’encendre foc la vespra de sant Josep veurà com a la nua foguera inicial se li afegiran els ninots o peleles de mitja quaresma —costum que es realitzava en molts pobles valencians així com en tota Europa— amés de confluir les tradicions valencianes de la sàtira i la literatura popular així com la plàstica artística i efímera tant estesa al barroc valencià. Aquest fenomen, la confluència del foc anunciador amb el ritual de l’exposició i crema del ninot, no ens resulta gens estrany al coincidir sempre sant Josep en temps de quaresma. Sobre la creació d’aquest argument, Antoni Ariño (1992: 214) conclou que «el festejo comenzó a cobrar autonomía y a resultar disonante con respecto al objeto celebrado. Ciertamente seguían denominándose Falles de la vespra de sant Josep, pero el valor que los falleros otorgaban al objeto transcendente tenía muy poca relación con su significado en el universo de la teología eclesiástica. Los actos falleros ignoraban las iglesias y la sacralidad tradicional». Durant tots aquestos anys on s’inicien les falles —almenys des què tenim constància de l’existència d’elles—, la celebració de les grans funcions religioses estava reservada per al dia dènou i estava organitzada per les institucions eclesiàstiques de les poblacions. I és que la festivitat de sant Josep, celebrada pública-

ment a València des de 1690 (Martínez Rondán, 1990: 31), gaudia de gran popularitat, la qual era deguda a la proliferació de la seua onomàstica i la supressió del treball el dia 19, declarant-se festiu l’any 1868. Abans d’aquesta data, encara que era considerat de mitja festa, la gent s’agarrava el dia com a festiu. També cal afegir la celebració que realitza el Gremi de Fusters al seu patró, encara que aquestos actes són més tancats i corporatius. De fet, al reglament del Gremi de Fusters, aprovat el 1774, indica que se celebrarà la festa el dia de sant Josep a la casa del gremi amb la realització d’una missa i rosari solemne. Cal recalcar que totes aquestes activitats religioses són pròpies de la festivitat de sant Josep, però no tenen cap vinculació amb les festes de la vespra, sobretot les concernents a les del Gremi de Fusters, atès que al seu reglament, quan parla de la festa del patró, no ens descriu cap activitat relacionada amb la cremà de falles o fogueres. Com a resum, hem de dir que aquestes primitives falles de la vespra de sant Josep, datades des de la meitat del segle xviii, comprenen una vinculació al sant Josep i eren organitzades en el seu honor promocionades per grups de veïns, però les activitats i els celebrants de la festa mancaven d’un caràcter espiritual i religiós, i per a molts suposava «día y medio de holganza y jolgorio» (Ariño, 1992: 39). El trasllat de la nit de la cremà al dia 19 es produeix a finals del segle xix, de fet les falles de 1890 ja es cremen

el verí del foc

8 19

Encetat el segle xx, les falles abandonen definitivament la fervor religiosa de la festa, convertint-se en pocs anys en la festa major de la ciutat i seran promocionades com un reclam turístic als inicis dels anys vint. Es constituiran les comissions falleres, es contractaran artistes fallers i s’organitzaran un compendi d’actes per donar lluïdesa a la festa i incitar a la participació de veïns i forasters.

Simpàtica coberta del Pensat i Fet de 1923. A pesar de la poca fervor per part dels fallers, les falles se seguiran celebrant en honor a sant Josep.

el dia de sant Josep. El canvi de data es motivat principalment per la declaració de dia de precepte el 19 de març i per l’augment de la popularitat de les falles, apareixent cada vegada més barriades amb ganes de erigir un cadafal faller així com el desenvolupament d’un programa més extens. Tindre més temps de festa i assolir la tradició comportarà l’inici d’una organització i estructuració de les falles, les quals es convertixen en el centre de la festivitat de sant Josep. Aquesta situació evolutiva de l’acte de la cremà, iniciada el dia de la vespra, donarà com a resultat la Festa de les Falles.

Per la data en què se celebren, les falles segueixen fent-se «en honor a sant Josep», però als programes de festejos no s’hi troben actes de caràcter religiós. A la revista Pensat-i-fet de 1931, es reprodueix el programa de festejos confeccionat pel Comité Central Faller — creat el 1928 per a organitzar la festa de les Falles—, on podem apreciar que les falles es planten el 16 de març disparant-se a les dotze de la nit coets d’eixida. Disparades de traques i carcasses, exposició d’esbossos, castells de focs, la crida, carrera atlètica, corregudes de bous, plantà de les falles, dianes i despertades, desfilades i concerts musicals, concursos de traques, campionat de boxa, festa solemne d’exaltació valenciana, concurs de natació i cremà de les falles. En efecte, el programa de festejos de la festa gran de la ciutat no conté cap acte religiós al seu programa. Són les darreres falles abans de la instauració de la ii República, temps de laïcisme en totes les manifestacions públiques, i les falles seran definitivament el referent fester dels valencians pel seu estil popular, desenfadat i lliure de tot sentit sacre. Molts governs municipals veuen a les falles una estructura participativa, amb un caràcter laic i popular, i opten per convertir-les en la festa

major (Sanchis, 2011:58). A moltes ciutats valencianes s’iniciarà la festa fallera de forma oficial i consecutiva, i al cap-i-casal es crearà la Setmana Fallera l’any 1932, apareixent al programa de festejos més actes fallers com ara la Cavalcada del ninot i l’Exposició del ninot. Resulta evident que els cinc exercicis fallers presents als anys republicans són dels més laics de la història de les falles, d’acord amb les premisses del Govern, encara que aquesta girada de rosca resulte fàcil atès la dinàmica de les falles en els anys precedents, on la desvinculació religiosa n’era bastant evident. Si que troben de forma clara el rebuig a tot sentiment religiós a les falles en diversos escrits apareguts tant als llibrets fallers com en revistes falleres. A la revista Xàtiva Fallera de l’any 1936, al seu pròleg, trobem una dissertació sobre les fogueres de caràcter jubilar com a origen de les festes: «Y en cuánto a la advocación de los Santos que hoy los patrocinan, queda perfectamente explicado, por la persecución de la fe católica a todos los restos del paganismo, y no pudiendo destruir la fiesta del fuego, la canonizó bajo el amparo de los Santos con cuyas fiestas coincidían, pero sin poder evitar que hasta nosotros haya llegado sin perder del todo su poético perfume de gentilidad y paganismo»4. Resulta curiós que l’advocació de la festa a sant Josep no desaparega totalment i trobem en diversos textos, inclús cartells i portades d’edicions falleres allò de «Falles de sant Josep». Tampoc sembla una persecució cap a

qualsevol manifestació religiosa a les Falles, la llibertat imperant de l’època deixava expressar les vocacions de les persones. Mostrà d’açò, són els textos apareguts als especials de falles de 1935 i 1936 del setmanari Acció, una publicació que fou creada pels membres d’Acció Nacionalista Valenciana, partit polític valencianista d’inspiració cristiana i que va estar dirigida per Francesc Soriano (Colomer, 2008:15). Al número 42, datat el 16 de març de 1935, apareix un article titulat L’esperit de la tradició, el qual ve acompanyat d’una fotografia d’un altar dedicat a sant Josep. L’article subratlla la dimensió religiosa de la festa, «no deu oblidar el poble que en el fons d’esta tradició, com també de totes les demés, hi ha sempre un sentit eminentment religiós, que és l’esperit veritat de la festa i el motiu creador de la mateixa» . Esdevé la guerra, i amb el triomf franquista, el nou poder pretén controlar i dirigir la cultura del territori espanyol, implicant lògicament qualsevol festa. El calendari festiu canvia per complet dirigint-se cap a matisos religiosos, la persistència d’apologia amés de la pràctica de la caritat a la majoria de les festes. L’anomenat nacionalcatolicisme conformarà el motor per a la sacralització de les festes, amb l’aparició i invenció de noves tradicions (Hernàndez i Martí, 1996: 40). Des de l’any 1940, al programa de festejos fallers s’inclouran tota mena d’actes i funcions religioses com ara la missa en honor al Patriarca, la processó del sant per part del Gremi de Fusters, la Festa de la Clavària juntament amb la caritativa bunyolada per als xiquets pobres.

4 Revista Xàtiva Fallera, 1936. AMX FS22.

el verí del foc

8 21

Ara, més que mai, les falles són en honor a sant Josep. La premsa destacava el sentit religiós de les falles, i que tanmateix, s’havia recuperat «su innato espíritu católico, merced a la victoria del Caudillo»5. La dècada dels quaranta veurà com la inicial apologia de la vessant religiosa de la festa cap a sant Josep anirà diluint-se cap a la devoció mariana amb l’aparició de l’Ofrena de Flors al programa de festejos. Com molt bé diu Gil-Manuel Hernàndez (1996: 178), «les falles ja no van ser les mateixes després de la invenció de l’Ofrena, un acte que, basat en les tradicionals ofrenes florals de les festes patronals rurals, s’enquadrava dins d’una política general de manifestacions religioses ostentoses, molt comunes en la postguerra, que pretenien impressionar i alliçonar les masses. Així, a pesar de celebrar-se teòricament en honor de sant Josep, per a les Falles el referent religiós se centrà a partir de 1945 en la Mare de Déu; mentre que el patró es quedava en un clar segon pla...». L’Ofrena té el precedent immediat de la Festa de la Clavària de 1941. Pérez Puche (1978:39) ens ho explica així:

5 Las Provincias, 20 de març de 1944. HMV. 6 Levante, 18 de març de 1945 .HMV. 7 Las Provincias, 19 de març de 1955. HMV.

«El 19 de marzo, la Ciudad se viste de bullicio. Por la mañana va a celebrarse una fiesta religiosa, precursora remota de la Ofrenda de Flores a la Virgen. En la capilla de la Patrona tiene lugar la Fiesta de la Clavariesa, en la que las muchachas falleras, con “vestido de labradora y mantilla”, asisten a una misa solemne, hacen su ofrenda de ramos y reciben unos panes benditos que después, en

caravana de landós, van a ofrecer a las autoridades: arzobispo, prior de la Virgen, capitán general, gobernador civil, alcalde y jefe del Movimiento…». El primer any en què s’organitzà l’ofrena va ser el 1945. El dissabte 17, per la vesprada, les falleres van eixir des del pont d’Aragó, organitzant-se una comitiva de comissions falleres per a que desfilara a peu fins la Basílica de la Mare de Déu. Ja dins del temple, es va fer una ofrena floral i es va cantar una salve. La premsa feia ressò de què els fallers havien descobert un acte d’impensable interès, i que va constituir «el más simpático y emotivo de los festejos celebrados»6. A banda de l’auge de participació que va tenir en pocs anys aquest acte, cal nomenar el fet de què a partir de 1949 ja se celebrarà l’Ofrena de Flors a l’exterior de la Basílica, concretament a la seua façana principal. L’Ofrena de Flors a la Mare de Déu dels Desemparats es converteix en pocs anys en l’acte central de les falles, pel seu grau de participació i l’alt grau d’atracció turística degut a l’extraordinària promoció que li se donà des de les instàncies oficials. I és que certament, «l’Ofrena va nàixer com a festeig accessori i al cap davall va sorprendre per les grans possibilitats festives i turístiques» (Hernàndez i Martí, 1996: 186). La premsa recollia la grandiositat de l’acte de 1953, on Las Provincias encetava l’edició del 19 de març, amb el titular: «La Ofrenda es, sin hipérbole, la fiesta más grandiosa y deslumbrante que se celebra en España»7.

L’Ofrena formava part d’un llarg i complet programa de festejos fallers on esdevenen bastants actes religiosos: misses en honor a sant Josep, missa en acció de gràcies a la Mare de Déu dels Desemparats, processó amb la imatge de sant Josep amés d’actes de caràcter benèfic. A pesar de la incursió d’actes religiosos a la programació i l’intent de cristianitzar les falles, aquestes seguien sent unes festes populars on els participants no manifestaven la fervor religiosa que s’esperava. Hi haurà preocupació pel major o menor grau de religiositat a les falles, atès que l’intent d’impregnar totes les manifestacions socioculturals del país, no resultava del tot efectiu. Hi ha veus que afirmaven que el fet de superposar actes religiosos al programa de festejos no era bastant per ajudar a la cristianització sinó que calia dotar a les falles de valors (Hernàndez i Martí, 1996: 184-185).

Respecte a aquest tema, a la coberta del setmanari Játiva, del 14 de març de 1953, apareix un article signat per Virobase, on exposa una interessant dualitat de les falles, «Pero hay una raigambre en esta fiesta que, paganamente hablando, será así denominada: «la Fiesta de las Fallas», sin otra característica; pero en un sentido cristiano —de hondas raíces cristianas— es y será siempre «la Fiesta de San José». I resol amb «Tú, setabense, en el 19 de Marzo diviértete en la valenciana fiesta fallera, pero cristianiza esa festividad. Mira en San José al gran modelo de santidad que hay que imitar»8. L’aparició de l’Ofrena va suposar que la figura de sant Josep quedara definitivament a un segon pla, a pesar de l’esforç de la Junta Central Fallera en promocionar i recomanar els actes en honor al sant Patró, i és que poca gent, inclús els fallers, se’n recordava de sant Josep (Pérez Puche, 1978:149). Exemples clars d’aquesta

En pocs anys l’Ofrena es converteix en l’acte central de les falles. A la fotografia veiem els fallers de la falla sant Vicent - Marvà, l’any 1956. Web Falla sant Vicent Marvà.

8 Játiva, 14 de març de 1953. AMX.

el verí del foc

8 23

promoció per part de les institucions va ser la inauguració, l’any 1951, del monument a sant Josep en el pont que porta el seu nom —obra de l’escultor i artista faller Octavi Vicent—, o la declaració al reglament faller de declarar que les falles «hacen solemne declaración de fe josefina y colocan sus fiestas bajo la advocación del Patriarca San José, esposo de Nuestra Señora, al que declaran Santo Patrón»9.

9 Reglamento fallero, 1958, JCF. 10 Las Províncias, 19 de març de 1953. HMV.

Amés a més, la inicial religiositat estimada a l’acte de l’Ofrena s’anirà minvant a mesura que avancen els anys i es convertirà en una mostra d’exaltació valenciana. En efecte, al seu estudi, Antoni Ariño (1992: 333352) considera la Festa de les Falles com una litúrgia civil del valencianisme temperamental. La premsa, des què l’Ofrena apareix al programa de festejos, subratlla més el valor de sentiment valencià de l’acte que

el fervor religiós que puga haver-hi per l’advocació floral cap a la Mare de Déu dels Desemparats: «El esplendor de las fiestas falleras llena toda la Ciudad. Durante cuatro horas, el suntuoso desfile de la ofrenda constituyó la más auténtica expresión de valencianía»10. Arribada la democràcia, la festa fallera de la ciutat de València mantindra als seu programa de festejos diversos actes de caràcter religiós, o almenys amb un sentit religiós atès que estan honrats a la Mare De Déu o a sant Josep. Actualment, del programa de festejos organitzat per la Junta Central Fallera, extraiem tres ofrenes florals, destacant l’Ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats, que s’hi realitza els dies 17 i 18 de març. L’Ofrena a sant Josep és un acte que organit-

za la JCF junt a la comissió Doctor Olóriz–Arquebisbe Fabián i Fuero, i està programat per al matí del dia 19 de març en l’escultura de Sant Josep que hi ha en el pont del seu nom. Aquesta escultura fou sufragada per subscripció popular a iniciativa de la citada comissió fallera i des d’aquell 1951 es fa l’acte. La tercera ofrena s’hi realitza en honor a santa Bàrbara. És un acte organitzat per la Junta Central Fallera i la comissió fallera de Mossèn Sorell– Corona a l’església de sant Joan de l’Hospital de València a les set i mitja del matí del dia que es fa la Cridà —últim diumenge de febrer—. Es creà a l’exercici 2004/2005, incorporant-lo al festeig de la despertà, per tal de demanar a la santa, patrona dels pirotècnics, la intercessió perquè vigile la climatologia. Respecte a les misses, cal dir que s’hi realitza una en honor a sant Josep a

la Catedral de València, el dia 19 de març, a les 12 hores, acte organitzat per la Junta Central Fallera i el Gremi d’Artistes Fusters, i és oficiada per l’Arquebisbe de València. A més, cal afegir que cada comissió fallera celebra una missa el dia de sant Josep a l’església de la seua demarcació, a soles o en conjunt amb altres comissions falleres de la mateixa parròquia. Actes religiosos a les poblacions falleres Tot aquest procés festiu viscut al cap-i-casal patirà una imitació a la resta dels pobles que actualment celebren la festa de les falles. En algunes poblacions assistirem a la creació de la festa fallera en temps de la dictadura franquista, i aquest inici comportarà la còpia exacta del programa faller de la ciutat de València, amb els principals actes: Cavalcada, Plantà i Cremà del cadafal, i evidentment, l’Ofrena de Flors a la Mare de

Imatge del tres actes on s’associa un tarannà religiós. La primera pertany a l’Ofrena a sant Josep. 4.bp. blogspot.com Típica imatge de L’Ofrena de flors a la Mare De Déu dels Desemparats. Fotovalencia.com Instantània de la Missa en Honor a sant josep celebrada el dia 19 de març. Vivelasfallas. com

el verí del foc

8 25

Taula I. Acte de l’Ofrena de flors a les poblacions i la seua advocació Població

Dia Ofrena Mare de Déu o sant

Alaquàs Albal Alberic Alboraia Albuixec Alcàsser Aldaia Alfafar Alfara del Patriarca Algemesí Alginet Almàssera Almussafes Alzira Benaixeve Benaguasil Benetússer Benicarló Benidorm Benifaió Bétera Bonrepòs i Mirambell Bunyol Burjassot Borriana Calp Carcaixent Carlet Catarroja Cheste Cullera Dénia El Puig Elda Foios Gandia Godella La Pobla de Farnals La Pobla de Vallbona La Pobla Llarga L’Eliana

17 MdD de l’Olivar 18 MdD dels Desemparats 18 MdD del Roser 18 MdD dels Desemparats 18 ¿? V MdD dels Desemparats 18 MdD dels Desemparats 18 MdD del Do 18 MdD dels Desemparats 18 MdD de la Salut 18 MdD dels Desemparats 18 MdD dels Desemparats 18 Santíssima Creu 18 MdD del Lluch i a st. Josep 19 MdD dels Desemparats 17-18 MdD de Montiel 18 MdD dels Desemparats 17 MdD del Mar 16 i 18 MdD del Sufragi 18 MdD dels Desemparats 18 MdD dels Desemparats 17 o 18 MdD dels Desemparats 18 MdD Dolors / Desemparats 16 MdD de la Cabeza 19 MdD de la Misericòrdia 18 MdD de les Neus 18 MdD d’Aigües Vives 18 MdD dels Desemparats 18 MdD dels Desemparats 18 MdD de la Soledat 18 MdD del Castell 19 MdD dels Desemparats 18 MdD del Puig 14 set MdD Salut i Crist B. Succés 18 MdD del Patrocini 18 MdD dels Desemparats 18 MdD dels Desemparats 18 MdD dels Desemparats 18 MdD del Rosari i a st. Josep 18 MdD dels Desemparats 18 MdD del Carme

Població

Dia Ofrena Mare de Déu o sant

Llíria Llosa de Ranes Manises Massalfassar Massanassa Meliana Moncada Montserrat Montroi Museros Oliva Paiporta Paterna Pego Peníscola Picanya Picassent Puçol Quart de Poblet Rafelbunyol Real de Montroi Riba -Roja del Túria Rocafort Sagunt S. Antoni Benaixeve Sedaví Segorbe Silla Sollana Sueca Tavernes Valldigna Torrent Torís Utiel Valencia Vall d’Uixó Vilamarxant Villanueva Castellón Xàtiva Xeraco

18 ¿? 18 MdD dels Desemparats 18 MdD dels Desemparats ¿? ¿? 18 MdD dels Desemparats 18 ¿? 18 MdD dels Desemparats V MdD dels Desemparats V MdD Divina Aurora 18 MdD dels Desemparats 17 MdD del Rebollet 18 MdD dels Desemparats 18 MdD dels Desemparats 18 Stíssim Eccehomo (patró) V MdD de la Ermitana 18 MdD dels Desemparats 18 MdD de Vallivana 18 MdD al Peu de la Creu 19 MdD dels Desemparats 18 MdD dels Desemparats V MdD dels Desemparats 18 MdD dels Desemparats 18 MdD dels Desemparats 18 i 19 MdD dels Desemparats 17 o 18 MdD dels Desemparats 19 MdD del Rosari V MdD dels Desemparats 18 MdD dels Desemparats 18 ¿? 19 MdD de Sales 18 MdD dels Desemparats 17 i 18 MdD Desemparats V MdD dels Dolors Gloriosos 19 MdD del Remei 17 i 18 MdD dels Desemparats 17 MdD dels Desemparats 17 i 18 MdD dels Desemparats 18 ¿? 18 MdD de la Seu 18 MdD dels Desemparats

La lletra V indica variació de dia, per a caure en cap de setmana. Són poblacions que se celebren les falles després del dia de sant Josep. El dia es correspon al mes de març.

Déu. Altres poblacions, que ja tenien tradició fallera abans de la comtessa bèl·lica —moltes iniciades formalment en temps de la ii República—, també incorporaran a la seua programació els actes religiosos afegits durant els anys quaranta o reprendran activitats religioses realitzades abans de 1932, les quals estaven organitzades en honor a sant Josep per part del Gremi de Fusters, principalment. Les principals ciutats falleres del País Valencià assumeixen ràpidament l’acte de l’Ofrena al seu programa de festejos. Si a València s’inicia el 1945, a Gandia ja s’hi celebra el 1948 en honor a la Mare de Déu dels Desemparats, on actualment s’instal·la a un cadafal recolzat en la Seu. El Foc i Flama de 1948, a la programació del dia 17 ens diu: «17 h. Ofrenda de flores por todas las señoritas falleras a la Virgen de los Desamparados en la Santa e Insigne Colegiata». Altres poblacions iniciaran la tradició de l’acte de l’Ofrena anys més tard com Xàtiva que ho farà definitivament el 1953; a Borriana el 1967, on a l’actualitat s’hi realitza davant d’un tapís de grans dimensions fet en paper de seda i que és diferent cada any, i el realitza un artista de la ciutat; o a Cullera, datada des de l’any 1962, unes primeres edicions on l’Ofrena a la Mare de Déu del Castell arribava fins al Castell, però per la falta d’expectació per ser un lloc poc accessible, va canviar el seu itinerari l’any 1976, on es va determinar que el punt final de l’Ofrena serien els Jardins del Mercat.

En el present estudi hem analitzat els programes de festejos de noranta quatre localitats on se celebra la Festa de les Falles, obtenint dades de huitanta poblacions, detenint-nos exclusivament amb els actes de caràcter religiós. Es pot comprovar (Taula i) que l’acte de l’Ofrena està inclòs a qualsevol programa de festejos de les poblacions estudiades, i que a més a més, a la majoria d’elles està en honor a la Mare de Déu dels Desemparats —en 43 poblacions—, concloent que no només s’imita l’acte sinó també l’advocació, no realitzant-se en honor a la patrona de la localitat sinó a la patrona dels valencians11. La resta de poblacions si que honora a la seua Patrona com ara Alzira, Borriana, Carcaixent, Sue-

A totes les poblacions que s’hi realitza la Festa de les Falles, es realitza l’acte de L’Ofrena de Flors. A la imatge, Alexa Gramaje, la Fallera Major 2013 de la falla J. R. Jiménez es disposa a oferir un ramell de flors a la Mare de Déu de la Seu. Patri Viñes. 11 En algunes poblacions com Gandia, la patrona és també la Mare de Déu dels Desemparats, i coincideix amb la de València.

el verí del foc

8 27

Taula ii. Localitats on se celebra missa

en honor a sant Josep el dia 19 de març

Alaquàs Albal Alboraia Albuixec Aldaia Alfafar Algemesí Alginet Almàssera Almussafes Alzira Benaixeve Benaguasil Benetússer Benicarló Benidorm Benifaió Bétera Bunyol Borriana Calp Carcaixent Carlet Xest Cullera Dénia El Puig Elda* Gandia Godella La Pobla de Farnals

La Pobla de Vallbona La Pobla Llarga L’Eliana Llíria Llosa de Ranes Manises Massanassa Meliana Moncada Montroi** Museros Oliva Paiporta Paterna Peníscola** Picassent Rafelbunyol Real de Montroi Riba -Roja del Túria Rocafort Sagunt Sedaví Tavernes de la Valldigna Torrent Utiel Valencia Vall d’Uixó Villanueva de Castellón Xàtiva Xeraco

*A Elda celebren la missa en honor als sants Patrons a mitjan de setembre. **Varia la data al voler coincidir les falles en cap de setmana.

ca o Xàtiva, entre d’altres. Totes les poblacions fan l’Ofrena en honor a una Mare de Déu a excepció d’Almussafes que ho ha en honor a la Santíssima Creu; Elda que honora als seus dos patrons: el Crist del Bon Succés i la Mare de Déu de la Salut; i Pego que li la dedica al seu patró el Santíssim Eccehomo. També podem deduir del Taula i, que a la majoria de les poblacions es realitza l’Ofrena el dia 18 de març (o el penúltim dia si les falles s’hi celebren en altra època de l’any). Tenim com a excepcions les poblacions de Benaixeve, Borriana, Dénia i Utiel que fan l’Ofrena el dia 19 de març després de la celebració de la missa en honor a sant Josep. Sagunt li dedica dues jornades, el 18 i el 19 de març, així com Torrent, el 17 i 18 de març. Vilamarxant és la única població que separa l’Ofrena del fallers infantils, el dia 17 de març, de la dels majors, programada per al 18 de març. A la majoria de les poblacions, l’acte consisteix en una desfilada que finalitza a les portes de l’Església, on esdevé l’ofrena floral, i on s’ha instal·lat convenientment la imatge, el tapís o el cadafal12 de la Mare de Déu. Hi ha poblacions on la imatge és traslladada al seu lloc, com és el cas de l’Eliana que després de presidir la missa del dia 19, els fallers tornen la imatge a l’Església. A Torrent es produeix el trasllat de la Mare de Déu dels Desemparats el dia 16 de març, on participen totes les comissions de la ciutat, acte organitzat per la falla Cotxera. El 17 i 18 de març esdevé l’acte de l’Ofrena, el qual està organitzat per la Junta Local Fallera de Torrent i els vestidors de la Mare de Déu dels Desemparats. A Almàs-

A 62 poblacions falleres se celebra la Missa en honor a sant Josep. A la imatge, la funció religiosa a l’ermita de sant Josep de Xàtiva de l’any 2012. Antoni Marzal.

sera, el 17 de març, realitzen l’acte de la Passa de la Mare de Déu dels Desemparats, tornant-se la imatge a l’església una vegada finalitzat l’acte. Resulta curiós el programa d’actes de les falles de Bunyol, on el dia 18 hi ha programades dues ofrenes, una de flors i fruits a la Mare de Déu dels Dolors, instal·lada a les portes de l’església de Las Ventas, i una hora més tard s’ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats davant la façana de sant Pere. També destacar l’Ofrena de fruits valencians davant l’estampa de san Josep que s’hi realitza el dia del Pregó a Massanassa, traslladant els fruits al convent de las Hermanitas de los Pobres de València. Més mostres de solidaritat, aprofitant l’acte de l’Ofrena és l’anomenada Operació Kilo, programada en Albal, Aldaia i Torrent. Cal nomenar les ofrenes que s’hi realitzen a Sueca, durant les festes falleres, en honor dels seus fills il·lustres

Joan Fuster, Josep Serrano i Josep Bernat i Baldoví, persones fortament vinculades a les falles i a les nostres terres valencianes. Després d’haver analitzat l’acte de l’Ofrena, ens disposem a observar els actes religiosos en honor a sant Josep. Dos actes són els oferts als programes de festejos: la Missa i la Processó. 62 poblacions realitzen la missa del 19 de març (Taula ii). Diverses poblacions aprofiten el bell lloc de l’Ofrena per realitzar una Missa de campanya, com és el cas de Picassent, Manises o Alginet. Poblacions com Carcaixent, la Pobla Llarga o Moncada, durant la funció religiosa de sant Josep realitzen una ofrena floral al Patriarca. A algunes localitats es realitzen a l’hora misses a diverses esglésies de la població. És el cas de Sagunt, on s’organitzen per sectors i cada comissió fallera acudeix a la parròquia

12 A Catarroja tenen un cadafal similar al de València, de 4,5 m d’alçària.

el verí del foc

8 29

Taula iii. Localitats on se celebra Processó, Trasllat o Romeria de sant Josep Població Descripció de les funcions religioses Alginet Missa i després trasllat de la imatge Alzira Missa i processó de matí Benaguasil Missa i processó de vesprada Gandia Missa de mati i processó de vesprada Paiporta Missa i trasllat Pego Processó Picassent Missa de campanya i posterior trasllat Torrent Processó organitzada per la falla Avgda. II Tram Xàtiva Missa a l’Ermita i posterior Romeria de matí Xeraco Missa pel matí i processó per la vesprada

del seu barri. També a Cullera cada comissió fallera acudeix a la parròquia més próxima, celebrant-se a les parròquies de sant Antoni, sant Francesc d’Assis, santos Juanes i Sang de Crist, missa que se celebra des dels inicis falles de Cullera, datats el 1928.

13 Programa Oficial de las Fiestas Falleras, Alzira, Març 1945. AMX, LG 2277-3.

La programació d’una Processó o Romeria amb la imatge de sant Josep la trobem només al programa de festejos de deu poblacions valencianes (Taula iii): Alginet, que després de realitzar la Missa a la plaça de l’Església, trasllada la imatge a l’ermita, lloc des d’on uns dies abans, concretament el dia 16 de març, es traslladada a l’església; Benaguasil, població que realitza la vesprada del 19 de març la Processó; Gandia, poble que celebra la Missa de matí i la Processó de vesprada des dels anys quaranta; Paiporta li dedica la Missa al sant i després realitza el Trasllat; Pego programa l’acte Processional, Picassent, que trasllada la imatge després de la Missa de campanya; Xàtiva, on es realitza missa a l’ermita de sant Josep i una posterior Romeria; Xeraco,

on la vesprada del 19 de març està reservada per a la Processó del Patriarca; Torrent, on la Processó està organitzada per la falla Avinguda II Tram i a la qual participen totes les comissions; i Alzira, on a les deu i mitja es programa una Missa a l’església de santa Caterina en honor a sant Josep i en finalitzar se celebra la tradicional Processó per diferents carrers de la ciutat. Les falles d’Alzira dels anys quaranta, junt el Gremi de Fusters, celebraven la festivitat de sant Josep d’aquesta forma: «A les 9 del matí, Trasllat processional de la imatge de sant Josep des de la casa del Clavari, a la Arcipestral de santa Caterina, amb els confrares del Gremi de Fusters, presidint la seua junta directiva y al final, la Banda Municipal. A les 10, Solemne funció religiosa, que anualment dedica el Gremi de Fusters al seu Patró. A les 12, Trasllat processional de Sant Josep des de l’església fins la casa del nou clavari»13. Curiós el cas d’Elda que celebra les falles a mitjan setembre, i estan dedicades a sants patrons Crispin i Crispiniano, als quals li honoren una missa i una processó el darrer dia de les festes. Hem deixat per a la fi d’aquest apartat un acte religiós que només es celebra a la capital de la Safor. Parlem del Bateig, l’acte més característic de les falles de Gandia. Es defineix de la següent manera: «La Fallera Major de Gandia apadrina el xiquet de condició

humil nascut el més prop de la nit del dia 12 de març. El padrí ha estat divers al llarg de la història: el President de la Junta Local, lálcalde de la ciutat (que és també el President d´honor de la JLF), o algun tinent dálcalde, en la seua absència. Aquest tradicional acte és hui una singularitat de la JLF de Gandia que no realitzen la resta de juntes locals de la Comunitat Valenciana»14. Hui, la procedència social del xiquet és distinta, fins i tot ja no naixen a lántic hospital gandià de sant Marc, sinó en el comarcal Francesc de Borja cosa que ha condicionat que els pares dálguns dels xiquets batejats foren de qualsevol poble de La Safor. Continua sent un dels actes que es viuen amb gran emoció a la qual contribueix el fet que als darrers anys arriba després el lliurament de premis. Les dates del bateig varien al llarg de la història. Aquest últim any es va celebrar el 16 de març, a les 17 h., a l’església de sant Josep. Al programa de festejos inserit al Foc i Flama de 1947, veiem que el Bateig està programat per al dia 17: «A las 5.- Bautizo del niño o niña de condición humilde, nacido en la hora más próxima a las 12 de la noche del dia 13 de marzo, el cual será apadrinado por la Fallera Mayor y el Presidente de la Junta Local, los cuáles serán acompañados de vistoso cortejo integrado por las Bellezas falleras y miembros de las Comisiones, vistiendo típicos trajes valencianos. Al final serán invitados los asistentes a una copa de vino español por la madrina.»

Actes religiosos a les falles de Xàtiva. Història i present. Analitzats els actes actuals de les poblacions falleres valencianes, ens detenim amb els actes religiosos de les falles de Xàtiva. A l’actualitat existeixen dos actes fallers oficials: l’Ofrena de flors a la Mare de Déu de la Seu, patrona de la ciutat, i la Missa i posterior Romeria en honor a sant Josep. Esdevé un tercer acte faller —el qual és considerat d’oficiós atès que no s’inclou al programa de festejos—, com és l’Ofrena d’ous a santa Clara, la qual actualment s’hi celebra a l’església del convent de la Consolació per part de les Falleres Majors de la ciutat, després de la celebració

Cada 19 de març, a Xàtiva, se celebra la Romeria a l’ermita de sant Josep. Jorge Sánchez

14 Llibre del Cinquantenari, Junta Local Fallera, Gandia, 1997, p. 151.

el verí del foc

8 31

d’una missa, i amb la premissa, la pregària i el desig de que faça bon temps els dies de falles. De primeres, cal dir que existeix molta devoció a sant Josep a la capital de la Costera des de fa molts segles, i així justifica que s’hi celebre la festivitat de sant Josep a Xàtiva. Al Bellveret, camí del Castell, s’hi troba l’antiga ermita gòtica en honor a santa Bàrbara, la qual va estar eixamplada al segle xvi pel Gremi de Fusters per al seu patró sant Josep, sense esborrar l’antiga dedicació, per això a la fornícula de l’altar major, es veneren juntes les dues imatges de la santa Màrtir i del benaventurat Patriarca. Des d’aquesta ermita, va ser tanta la devoció del poble xativí a sant Josep, que la seua imatge era requerida junt la Mare de Déu de la Seu per intercedir pels xativins en els anys 1726 i 1774 per unes sequeres, en 1748 per terratrèmols, en 1756 per les plagues de llagosta, en 1672 i 1783 per unes fortes pluges, en 1811 per la guerra contra Napoleó i en 1835 per una epidèmia de còlera (Quilis, 1996: 75). També trobem la participació de la imatge del sant en proclamacions reals, a la consagració de l’altar major de la Seu o en la commemoració del tercer centenari del Patronatge de la Mare de Déu de la Seu (Viñes Masip, 1998: 186). També el Patriarca va participar a la processó del Corpus de 1748: 15 Sarthou Carreres, C: Datos Para la historia de Játiva, Vol. II, p. 185. 16 Ordenances de San Phelipe. Part i, títol xxvi, ordenança lxxi, pàgina 121. AMX.

«Que se publique solemnemente el bando para la fiesta y que se celebre este año el Corpus con el lucimiento de siempre. Que estando fuera del nicho la Virgen de la Seo y bajado de la ermita San José, que salga tam-

bién en la procesión del Corpus este año para que bendigan los aires y den consuelo al pueblo para término de los terremotos; y terminada la octava y las rogativas, se vuelvan a sus altares dichas imágenes de la Virgen y San José»15. Com hem vist, a Xàtiva, va haver-hi gran devoció a sant Josep durant els segles xviii i xix, junt la Mare de Déu de la Seu i el Crist del Carme, més que el propi patró de la ciutat, sant Feliu o els sants valencians més venerats com sant Vicent o sant Antoni. Arrel la gran devoció, el Gremi de Fusters de Xàtiva festejava el dia del seu patró amb diverses activitats realitzades a l’ermita de sant Josep. La primera de les notícies de la celebració d’aquesta festivitat és a través les «Ordenanazas de la Ciudad de San Phelipe» de 1750, on diu: «Dia diez y nueve, fiesta de San Joseph, conbida el Clavario y Mayorales de los Carpinteros, y Albañiles à la Ciudad visitando à uno de los Diputados; y se convoca al Ayuntamiento, à la Hermita del Santo, à las diez, y assiste à la Missa, y Sermón, y por la tarde, à las tres, en la Colegial, desde donde và en Procession à dicha Hermita»16. Com indica Joan Quilis (1996: 73), l’existència, anterior al segle xvii, d’una ermita amb un retaule, dedicada a sant Josep i santa Bàrbara, fa pensar que aquesta celebració té un origen anterior al canvi dinàstic. A la fi del segle xix, trobem la única referència sobre la festivitat de sant Josep a Xàtiva durant aquesta èpo-

L’ermita de sant Josep als anys 50. Foto Família Cuyàs

ca. Són les pàgines del diari El Clamor Setabense, del 19 de març de 1887, les que fan una referència al 19 de març: «Con motivo de ser hoy día de San José, fiesta que aunque no de precepto todo el mundo la observa, hemos decidido publicar el número correspondiente á mañana, sirviéndonos esto al mismo tiempo para felicitar á los numerosos Pepes que hay en Játiva»17. Aquesta referència és una mostra més d’allò comentat a la introducció del present treball, particularitzat a la capital de la Costera, on el dia de sant Josep n’era extraordinari per a la gent a pesar de no ser festiu. Ja al segle xx, Camànyez Úbeda (1980) ens descriu la festa que el

gremi de fusters celebrava durant els anys vint: «La vespra i damunt del Bellveret, encenien una falla o foguera, composta de trastos vells i borumballes. A continuació llançaven al vol les veus de bronze de les campanades, anomenades santa Bárbara i sant Josep. Al dia següent, sobre les onze del matí, es celebrava la missa major, a tota orquestra, dirigida pel mestre Ramírez, i el panegíric era a càrrec de mossèn Pasqual, enaltint les virtuts del sant i del Gremi de Fusters. Estos com era la festa major, vestien la brusa de les grans solemnitats o siga de seda negra, mocador al coll o corbata, botes i alguns

17 Citat a Sanchis Martínez, J. (1996): Història de les Falles de Xàtiva, Ediciones Xàtiva, Xàtiva, p. 40.

el verí del foc

8 33

Membres del Gremi de Fusters davant la Falla que van plantar i cremar davant de l’Església de sant Josep l’any 1922.

18 Pensat i Fet, març 1922.

sabates; pareixien els apòstols, amb els cabells blancs i un bigot gran al tipus mosqueter. Després es rifava una tortà de dotzena entre els assistents; es venien els numerets a una aguileta (cinc cèntims)». Cal recordar que dins de les festes que el Gremi de Fusters va celebrar l’any 1922, en honor de sant Josep, es va realitzar la plantà d’un cadafal faller. Es tractava de la coneguda Tortuga del Fusters, una espècie de carro triomfal que eixia a la processó del Corpus, la qual era propietat del Gremi. Sembla que la tortuga, datada de 1821, estava bastant deteriorada i els fusters, després d’estar uns anys sense traure-la de la nau de l’ermita, decidiren usar-la com a cadafal faller. La traslladaren a l’explanada de l’ermita i l’adornaren amb rames de palmera pel

voltant. Aquest cadafal fou anunciat al Pensat i Fet d’aquell any amb «...y en la siutat de XÀTIVA el Gremi de Fusters ne planta una atra en el monte Bellveret»18. Inclús El Diario de Valencia del 18 de març va publicar el seu esbós. Sembla que la festa a sant Josep, per part del Gremi de Fusters, havia reviscolat a Xàtiva. Encara que aquest 1922 es va cremar inusualment una falla, era tradicional celebrar amb actes religiosos la festivitat del Patró del Gremi: «Iglesia de San José. El clavario y gremio de carpinteros obsequiaran a su Santo Patrono, el día de su festividad, con los siguientes actos: A las siete y media, Misa de Comunión; a las diez y media la solemne a orquesta y sermón

por el predicador cuadragesimal de la Colegiata. Por la tarde, a las cuatro y media, el ejercicio solemne del diecinueve con sermón a cargo del Ilmo. Sr. Abad»19. El mateix Obrero Setabense, a l’edició del 16 de març de 1930, verifica la celebració d’aquestos actes, amés d’un trasllat processional de la imatge de sant Josep, per al 17 de març, on es parteix de la casa del clavari eixint fins la del nou clavari, organitzada pel Gremi de Fusters. Totes aquestes cròniques documentades ens reafirmen, que l’actual Missa i Romeria en honor a sant Josep té un origen gremial i no faller (Quilis, 1996: 75). Durant els anys de la ii República, on s’inicia a Xàtiva la festa fallera —de forma continua i organitzada—, la realització d’aquestos actes quedarà completament aparcada. I no serà, finalitzada la contesa bèl·lica, quant tornen aparèixer els actes en honor a sant Josep. Les falles tornen oficialment als carrers de Xàtiva l’any 1943, però a la premsa trobem activitat fallera i festiva uns anys abans. El 23 de març de 1940 ens diu que «el día de San José fue de gran animación para los confiteros y los chicos con sus fallas infantiles, quemadas a medianoche con gran alborozo. Pero las fallas de Valencia han restado parte del vecindario setabense que fue a los toros y a la “cremá” de las de la capital»20. També ens consta que aquell 1940, l’Ajuntament de Xàtiva va autoritzar a plantar una falla amb esbós i explicació del senyor Codina, i on curiosament el 19 de març coincidia en Dimarts Sant (Navalón, 2008: 89). També, Las Provincias del 20 de març de 1941, ens donava ressó de la fa-

lla plantada a la plaça dels Màrtirs de la Revolució, única falla plantada aquell any amés d’algunes infantils. També feia crònica del dia de sant Josep que «fue animadísimo. Hubo falla, futbol, cines, música y otros espectáculos. En la ermita del Santo, situada en el monte, dominando la ciudad, hubo fiesta con gran concurrencia. Los paseos y caminos se vieron repletos de gente»21. Conformada la Junta Local Fallera22 de Xàtiva l’any 1943, es recuperava al programa oficial de festejos els actes religiosos del 19 de març, que segles abans havien organitzat a la ciutat el Gremi de Fusters. Al pròleg del Llibre de les Falles de Xàtiva de 1943, ens diu que s’ha confeccionat «un programa de festejos, populares, variados y atrayentes —sin que falte el acto solemne religioso en honor del Santo Patriarca—, digno de la importancia de nuestra querida Ciudad»23. El programa de festejos confirma la col·laboració entre les falles i el Gremi de Fusters, entitat que participarà a la Gran Cavalcada Al·legòrica, programada per al dia 18, en la que «figuraran carrozas de las diferentes comisiones y la del Gremio de Carpinteros, que recorrerá la ciudad y entregará los premios adjudicados». I per al matí del dia 19 es citava la «Misa con sermón, por un elocuente orador sagrado, en la Ermita de San José organizada en colaboración con el Gremio de Carpinteros en honor a su santo Patrón». Els periòdics feien ressò d’aquest acte celebrat a l’ermita de sant Josep. El cronista de la ciutat, Carlos Sarthou, descrivia allò viscut: «Nunca en la historia setabitana se han visto como hoy la

19 El Obrero Setabense, 15 de març de 1924. BMX. 20 Las Provincias, 23 de març de 1940. HMV. 21 Las Provincias, 23 de març de 1941. HMV. 22 Es va constituir aquell 1943 sota el nom de Junta Central Fallera. 23 Llibret Falles de Xàtiva, JCF Xàtiva,1943. AMX, FS-22.

el verí del foc

8 35

Durant els anys quaranta, molts fallers i falleres desfilaven a gropa durant la Romeria en honor a sant Josep.

24 Las Provincias, 21 de març de 1943. HMV. 25 Llibret falla plaza Padre Urios, Xàtiva, 1944.AMX, FS-22.

cuesta y el «belleveret», con la ermita de San José, tan animadas y alegres. En el campanario que remata una torre de cimentación romana de la Saetabis milenaria —por donde entró en Játiva don Jaime el Conquistador—, se ha estrenado un juego de campanas recientemente bendecidas y que no cesan de voltear llamando al pueblo al cual domina desde un altozano. Y el pueblo acude, con sus autoridades y Ayuntamiento, con sus falleros y falleras. ¡Y vaya cuadro pintoresco y animadísimo Ocho bandas de música de pueblos comarcanos; sesenta grupas a la valenciana; canciones valencianas; el Himno Regional y «Nit d’albaes» tocado por el carillón de la Seo, y ¡hasta el “Micalet” entre las fallas! (algo más pequeño que el original, naturalmente). Esta es Játiva y sus falleros, para que se enteren los de la capital.

El gremio de carpinteros ha secundado con entusiasmo la labor del Ayuntamiento y de la Junta Central Fallera, en la cabalgata de ayer y en la función religiosa de hoy. La ermita, que más que ermita parece un templo resultaba incapaz para tan copiosos concurso; y con su asistencia, se ha cantado a toda orquesta, por nutridos coros, una Misa con sermón, entre fuego graneado de tracas y carcasas. Las falleras pusieron las flores, los cirios y la alegría, viniendo a la grupa montadas en jacas enjaezadas de mantas rayadas y rojos madroños»24. Amb aquest text s’ha comprovat l’èxit que va tindre la funció religiosa a l’ermita de sant Josep, un acte que es va repetir al març de 1944, i que els fallers, per diferenciar-la de les altres activitats falleres més lúdiques i desbordants, al seu programa apareixia que «a les onse, a San Chusep, a la festa relijosa»25. I serà el 1945 quan s’incorpore definitivament al pro-

grama d’actes la Romeria en honor al Patriarca: «Gran Romería a la Ermita de San José, por todas las comisiones y grupos de las distintas comisiones Falleras, para asistir a la Solemne Misa, que a las once horas se celebrará en honor del Glorioso Patriarca San José en dicha Ermita»26. També serà important aquest 1945, atès que es produirà la primera Ofrena de flors a la Mare de Déu de la Seu, el mateix any que s’instaura al cap-i-casal. A les 12 hores del dia 18 de març es va programar una Missa i l’Ofrena a la Col·legiata: «Asistencia de todas las Bellezas Falleras y la Fallera Mayor, con su corte de Honor, ataviadas con los típicos trajes regionales, a la Misa de dicha hora en la Colegiata, y al finalizar ésta, harán una ofrenda de flores a la Virgen». Amb el rescat d’aquest acte i la instauració de l’Ofrena de Flors a la

Mare de Déu de la Seu, ens confirma el tarannà religiós que li se vol aplicar a les falles d’acord les directrius de les autoritats amb l’anomenat nacionalcatolicisme, amb similituds al què hem parlat sobre València i la resta de poblacions. Encara que cal fer certes distincions, atès que a Xàtiva, amb la idiosincràsia de l’acte a l’ermita del Patriarca, l’advocació fallera a sant Josep és bastant forta, com es pot comprovar constantment als programes i llibres que no deixen d’afegir allò de «Fiestas de las fallas organizadas en honor al Patriarca San José». El pregó faller de 1947, publicat al llibre de Falles de la Junta Local Fallera, és una mostra més de l’exuberància de la Romeria de sant Josep: «Luz y colores, armonías musicales, volteos de campanas, estampidos de traca, olores de pólvora, devoción josefina, derroche de arte, alegría levantina, grupas, carrozas, gentío y aplausos... ¿Qué es esto? — La romería que sube a la ermita de San José el día de la gran fiesta fallera; fiesta que,

Veiem l’eixida del sant Patró de l’ermita, una vegada conformada la comitiva. La Imatge és dels anys seixanta. Arxiu Ragara

26 Llibret Falles de Xàtiva, JLF Xàtiva,1945. amx, fs-22.

el verí del foc

8 37

Típica «Baixada» en Romeria

des de l’Ermita de sant Josep. La imatge és de l’any 1965, amb la Fallera Major de Xàtiva Glòria Tudela.

27 Programa de festes de les Falles de Xàtiva, 1947. AMX FS-22. 28 AMX, LG 1928-4. 29 AMX, LG 1928-7. 30 Acta de la JLF del 25 de gener de 1956. AMX, 1698-2.

como siempre, dejará en el alma del creyente, un sedimento o levadura de sentimentalismo para el año próximo y los años que vendrán detrás; para nuestros descendientes… ¡para siempre!»27. Des d’aquestos anys quaranta, l’organització de la Missa i la Romeria estarà a càrrec de la Junta Local Fallera, sense que les autoritats municipals i eclesiàstiques formen part. De fet, a l’Arxiu Municipal consta una carta enviada a l’Abat, per a què autoritze la missa de sant Josep a l’ermita de l’any 194728. Resulta curiós, el programa de festejos de les falles de 1950, organitzat per la comissió de festes de l’Ajuntament de Xàtiva —aquest any no es constitueix Junta Local Fallera—, on apareix un Septenari en honor a sant Josep, celebrant-se del 13 al 19 de març set romeries en les quals cada dia van participar comissions falleres i comissions de festes de carrers, segons

el dia assignat. La darrera romeria, la del dia 19, va comptar amb la participació de totes les comissions, i es va realitzar una solemne missa. I per a la vesprada es va realitzar els trasllat processional fins el domicili del nou Clavari29. L’elecció del clavari, per aquesta època, era realitzada per la Junta Local Fallera mitjançant un sorteig, en el qual entraven a formar part les comissions falleres que encara no havien tingut el privilegi de tindre entre els seus components un clavari de sant Josep: «A continuación y por el señor Presidente se procede a verificar el sorteo para clavario del Santo, San José, entre las Fallas que no hayan sido aún, Resultando ser las Comisiones de la Plaza del Cid, San Jorge, José Espejo y Mártires de la Revolución. Efectuado el sorteo, correspondió ser clavario para el presente año a la Falla José Espejo»30.

Amb diverses variacions, durant tots aquestos anys, els festejos en honor de sant Josep comencen a la casa del clavari eixint, arriben a l’ermita i es realitza la Missa. Finalitzada aquesta, es realitza la Romeria fins arribar a casa del nou clavari. A l’actualitat, és el Gremi de Fusters qui s’encarrega de pujar la imatge del sant a l’Ermita i baixar-lo en processó fins l’Ajuntament, i nomenen, si procedeix, el clavari. Respecte a l’elecció del clavari, desconeixem quan el Gremi comença a elegir-lo, atès que tenim poca informació al respecte, i només sabem que el 1966 el clavari «es del ramo de la madera, José Vicente Sanjuán Francés»31. I cal dir, que a l’actualitat, els fallers només fan acte de presència a la Missa i desfilen a la posterior Romeria. Respecte a la Romeria, afegir que sempre s’ha celebrat el dia 19 de març a excepció de l’any 1967, esdevenint l’acte el dia 18. Desconeixem el motiu d’aquest canvi, però el diari Levante així ens ho indica:

«El sábado [18 de març], por la tarde, se efectuó el traslado procesional de la imagen de San José, por el gremio de carpinteros y comisiones falleras conjuntamente y ante la Colegiata, y a los pies de la Virgen de la Seo, se efectuó la ofrenda de flores, en un emotivo acto en el que tomaron parte todas las falleras setabenses. A continuación fue oficiada la Santa misa en honor del Santo Patrón cuya imagen fue trasladada procesionalmente después, hasta el domicilio del clavario entrante, don José Cerdá.

A l’Actualitat, el Gremi de Fusters de Xàtiva, segueix la tradició centenària de celebrar la funció religiosa a l’Ermita de sant Josep. Antoni Marzal.

El domingo [19 de març], último día de fiestas, la animación fue extraordinaria. Sobre la una de la tarde y por parte de la comisión de la Plaza de Tetuán, se disparó una “mascletá” de categoría, y por la tarde, el festival taurino…»32. Menys tradicional és l’acte de l’Ofrena a la Mare de Déu de la Seu. Abans hem indicat que la primera vegada que s’hi realitza l’acte és l’any 1945,

31 Las Provincias, 17 de març de 1965. HMV. 32 Levante, 21 de març de 1967. HMV.

el verí del foc

8 39

Desfilada de l’Ofrena de flors a la Mare de Déu de la Seu l’any 1956.

el qual s’instal·larà definitivament al programa faller l’any 1953, després d’uns anys intentant-ho. De fet, a l’any 1951 apareix programada per a les 12 hores del dia 18 de març, «Misa con ofrenda de flores a Nuestra Señora de la Seo, por la comisiones femeninas, ataviadas con el típico traje de valencianas». La crònica de Las Provincias és indica que va estar suprimida, i entre línies, veiem cap on se volen encaminar les falles: «Se suprimió la ofrenda de flores y la cabalgata se redujo a un desfile de carrozas entre las que pudieron circular unos carros rebosantes de una mascarada carnavalesca y vociferante, impropia de cualquier ciudad»33.

33 Las Provincias, 20 de març de 1951. HMV.

Inclús, l’any 1954, un any després d’instaurar-se l’Ofrena, l’acte va estar a punt de no celebrar-se, i segons la documentació podem deduir que l’Ofrena no entrava entre les preferències de l’organitzador, el qual va ser una comissió composta per

dos components de cadascuna de les comissions que plantaren falla aquell any (tres grans i tres infantils), atès que no es va constituir Junta Local. A les pàgines del setmanari Játiva, del 13 de març de 1954, s’inclou un reportatge, en forma d’entrevista a un faller anònim, sobre les falles d’aquell any. Cal destacar la resposta que s’indica quan el periodista li diu què quants actes hi ha preparats al programa de festejos: «Todo depende como salga el éxito de la función del día 15 [La presentación fallera], pues nosotros daríamos por Játiva y las falla todo lo posible, pero como de recursos andamos escasos... Le puedo asegurar que la Cabalgata de la víspera se celebrará como en años anteriores, así como la procesión de la imagen del Patriarca San José, desde casa del Clavario hasta la típica Ermita del mismo, y a poder ser —y por eso quisiéramos que saliera en bien el proyec-

to— que no faltase la ofrenda de flores a la Virgen»34. L’edició de l’any 1955 mostra les directrius de l’Ofrena actual. Es parteix la desfilada des del final de l’Avinguda de Selgas, com a l’actualitat, atès que s’organitza una vegada finalitzada la correguda de bous: «Sobre las seis de la tarde, a la salida de la Plaza de Toros se organizará el maravilloso desfile de todas las falleras en el sentido y fervoroso homenaje que el pueblo de Játiva rendirá a la Virgen de la Seo con su Ofrenda de Flores con arreglo al siguiente recorrido: Avenida de Selgas, José Antonio, Plaza del Caudillo, Espanyoleto, Hernán Cortés, José Espejo, Fernando Rubio y Plaza de la Seo. La Ofrenda de Flores tendrá lugar en la Plaza de la Seo ante un altar especialmente instalado donde serán cantados la Salve y gozos a la Virgen»35.

Aquestos primers anys, l’Ofrena tindrà diverses modificacions fins conformar el format habitual. Clars exemples d’aquestes modificacions són la de l’any 1956, que s’hi realitza a l’interior de la Seu, davant l’altar; el 1958, és escoltada pel Moto Club y Vespa-Club conformant una grandiosa cavalcada i finalitzant amb l’Ofrena de flors; el 1963, es l’únic exercici que s’ha programat per al dia 17; el 1965, es realitza a la capella de l’Hospital; el 1971, s’inicia la desfilada des de la plaça Enríquez o la de 1972, la qual s’inicia des del barri del Carme. Amb pocs anys d’existència de l’acte de l’Ofrena de Flors, i ja els periòdics fan un destacat ressò de l’acte. El setmanari Játiva, de tarannà catòlic, al seu número 72 amb data del 26 de març de 1955, ens descriu les proppassades falles:

Veiem dos casos extraordinaris de l’Ofrena xativina. El 1965 es va celebrar a la capella de l’antic Hospital, i el 1969 es realitzà a l’interior de la Seu.

34 Játiva, 13 de març de 1954. AMX. 35 AMX, LG 2764-2.

el verí del foc

8 41

Les Falleres Majors de Xàtiva de l’any 2012, amb les seues Dames d’Honor i els membres de la Junta Executiva de la Junta Local Fallera, davant el cadafal i la imatge de la Mare de Déu de la Seu. Antoni Marzal

36 Játiva, 26 de març de 1955. AMX.

«Comentario obligado es el de las pasadas fiestas Falleras, que resultaron brillantes de verdad. No cabe duda que se ha notado la actuación de la Junta Local Fallera, que, al incrementar algunos números de festejos, ha conseguido que las fallas arraiguen ya de manera definitiva en Játiva. Algún pequeño lunarcillo, fácilmente disculpable, como la “mascarada” de desfile a la llegada del tren fallero. Estamos seguros que tanto la Comisión de Fiestas de nuestra Corporación Municipal como la Junta Local Fallera, compartirán nuestro criterio de que dicha “mascarada” debe desaparecer y darle al desfile un tono más elevado de seriedad en años sucesivos. ¿Verdad que estamos

de acuerdo? El castillo de fuegos artificiales; la “mascletá”; la cabalgata; la recepción en honor a las Falleras en “Los Arcos”, presidida por nuestras Autoridades y Junta Local Fallera; la romería a la Ermita de San José con solemne Misa; el espectáculo taurino con asistencia de todo elemento oficial fallero y… la OFRENA DE FLORES A LA SMA. VIRGEN, acto que culminó la emoción de las fiestas Josefinas, revistieron verdadero esplendor, y todos pensamos que si en años sucesivos se hace la ofrenda a la luz del día en vez de hacerla en las primeras horas de la noche, su brillantez será mucho mayor. Bien por los falleros todos…. muy bien. […]»36.

A la dècada dels seixanta, assentada l’Ofrena al programa de festejos, l’acte gaudirà d’èxit en quant a participació i organització. El titular de la crònica fallera de 1968 ja ho indica tot: « Brillantez de la Ofrenda de flores, en Játiva»37. Significativa és la crònica de 1976: «… celebrándose el día 18 la ofrenda de flores a la Virgen de la Seo, en donde más de mil quinientas valencianas, portadoras de ramos, los depositaron en emotivo acto a los pies de la Virgen, tras haber recorrido las principales calles y avenidas de la ciudad…»38. A partir de 1969 es conforma definitivament l’habitual programa de festejos de les falles de Xàtiva: 15, Plantà del cadafals; 16, Lliurament de premis; 17, Visita oficial a les falles; 18, Ofrena de flors a la Mare de Déu de la Seu; 19, Missa i Romeria en honor a sant Josep i Cremà dels cadafals. Al cap i a la fi, l’acte de l’Ofrena és un acte emotiu on els fallers es posen els millors vestits i elegeixen els millors ramells de flors. S’impacienten al carrer de la Corretgeria, esperant a arribar a la plaça de Calixte iii i dipositar les flors a la Patrona dels xativins. I la banda de música toca la marxa València, encara que als anys cinquanta s’hi tocava el pasdoble El Fallero39.

Bibliografia Ariño Villarroya, A (1990a): «Los ritos del fuego», Historia de las Fallas, Levante-EMV, Valencia, 1990, pp. 4-9. Ariño Villarroya, A. (1990b): «El orígen de las fallas», Historia de las fallas, Levante-EMV, València, pp. 71-79. Ariño villarroya, A. (1992): La Ciudad Ritual. La fiesta de las Fallas, Editorial Anthropos, Barcelona. Camànyez Úbeda, E. (1980): «La festa a Sant josep en els anys 20», Xàtiva en falles 1980, Junta Local Fallera, Xàtiva, s. p. Colomer, A. (2008): «Les falles en el setmanari ‘Acció’», Revista Marxa Popular Fallera, núm. 7, Club A la nostra marxa, València, pp. 14-16. Costa, X. (1995): «El ritual de l’ofrena fallera: Una conversió de l’antiga donació floral en recent tradició de masses», Argentina. Llibre explicatiu Falla República Argentina, Falla R. Argentina, Xàtiva, pp. 78-80. Hernández i Martí, G M (1996): Falles i Franquisme a València, Afers, Catarroja. Navalón i Ramon, E. (2008): «Falles en Setmana Santa», Argentina. Llibre Explicatiu de la Falla República Argentina. 2008, Falla R. Argentina, Xàtiva, pp. 85-89. Pérez Puche, F. i Lladró, V. (1978): Fallas en su tinta: 1939-1975, Editorial Prometeo, València. Quilis Ródenas, J. (1996): «Al voltant del dia de sant Josep», Falla Benlloch Alexandre VI 1996, A. C. Falla Benlloch–Alexandre VI, Xàtiva, pp. 73-75. Quilis Ródenas, J. (2011): «L’ofrena a la Mare de Déu», Falla Benlloch Alexandre VI 2011, A. C. Falla Benlloch–Alexandre VI, Xàtiva, pp. 109-113. Sanchis, M: «Tarragona Fallera», Cendra, núm. 10, A. C. Malalt de Falles, València, 2011, pp. 58-65. Sanchis Martínez, J. (1996): Història de les Falles de Xàtiva, Ediciones Xàtiva, Xàtiva, p. 40. Arxiu Municipal de Xàtiva (AMX) Biblioteca Pública de Xàtiva (BPX) Hemeroteca Municipal de València (HMV)

37 Las Provincias, 19 de març de 1968. HMV. 38 Levante, 21 de març de 1976. HMV. 39 «A la plaza de Calixto III acudieron desfilando las falleras entre las bandas de música que ejecutaban el pasodoble El Fallero». Las Provincias, 22 de març de 1955. HMV.

Agraïments a Toni Colomina, Juan Gabriel Figueres, Emilio García, Hugo Morte, Javi Mozas i Quino Puig

el verí del foc

8 43

7 Acta de Ordinària lentíssim ment de V 20 de mar despatx nari, pàg. 4

La falla de la plaça del Dr. Collado de 1933, fotografia de premsa. gentilesa de Manolo Sanchis

e la Sessió de l’Excel· AjuntaValència, de rç de 1933, extraordi453 a 459.

Ramon Estellés i Feliu Universitat de València

L’església catòlica davant de les falles en temps de la II República, una visió mediata. La Derecha Regional Valenciana i el jurat de censura.

omos católicos, pero no decimos que los demás no lo sean. Y porque sabemos que son muchos los que profesan ese mismo creer, y muchos los que advierten ese mismo sentir, y muchos los que quieren ese mismo obrar, un grupo de hombres de bien, que sabemos mucho de luchas y sinsabores y no poco de sacrificios, levantamos hoy esta bandera de la confesionalidad política que una vez izada no ha de ser arriada jamás.» Del pròleg del llibre En estas horas de transición, de Luis Lucia Lucia, 1930. En el període republicà, l’única font d’escrits oficials eclesiàstics que parlaren de les Falles era el Boletín Oficial del Arzobispado de la diòcesi de València, que publicava, any rere any, una dispensa general del seguiment de la Llei de Dejú i Abstinència en coincidència amb la Festa. Res més.

Per apropar-nos a l’opinió que l’església valenciana tinguera de les falles en aquella època, haurem de recórrer a les manifestacions recollides en els mitjans de premsa afins, que, en el cas de la ciutat de València, eren, sobretot, el Diario de Valencia, lligat a la Derecha Regional Valenciana, i La Voz Valenciana, relacionat, bàsicament, amb Renovación Española, el partit d’Antonio Goicoechea i de José Calvo Sotelo, d’una dreta monàrquica molt conservadora. Sembla que el clima de llibertat generat per l’adveniment de la II República i, en concret, durant el bienni republicanosoci-

el verí del foc

8 45

alista (1931-1933) que va encetar el nou règim van provocar canvis en la temàtica d’algunes falles o en el tractament donat a motius ja coneguts. Típicament, pareix que el tractament de les qüestions lligades al sexe o la manera de representar assumptes de temàtica religiosa s’hi va fer molt més present o hi va evolucionar d’una manera que no va agradar als catòlics més militants. En qualsevol cas, serà la Derecha Regional Valenciana la que farà les manifestacions més dures.

1 L’ideari de la qual i una reproducció del pròleg esmentat més amunt es poden resseguir a Derecha Regional Valenciana. Su historia. Su ideario. Su táctica. Su obra. Su organización. 1930-1933, Biblioteca-Archivo de Cultura Política, Imprenta de José Presencia, València, 1933. 2 En una primera etapa, des de la refundació del diari el 18 de març de 1911, havia compartit les tasques de direcció amb Lluís Martín Mengod. Va quedar sol amb la direcció a la mort de Martín.

Luis Lucia Lucia, que va ser president fundador de Derecha Regional Valenciana1, el 1930, en caure la dictadura de Primo de Rivera, havia esdevingut, el 1918, l’únic director2 del Diario de Valencia. El diari s’instal·larà en posicions pròpies de la democràcia cristiana des dels anys vint, i serà l’òrgan d’expressió de la nova formació política durant tots els anys republicans. En les seues pàgines, fonamentalment, es plantejarà la polèmica que analitzem. Comencen les hostilitats El 17 de març de 1932 -poc va tardar a produir-se l’escarot-, Diario de Valencia avisava, en primera plana, amb una sorprenent nota titulada “Por qué no publicamos grabados de fallas”: «Fue Diario de Valencia, en su primer número -18 de Marzo de 1911-, quien instauró la costumbre de publicar los grabados de todas las fallas que se hacían con motivo de la festividad de San José. Esta innovación fue acogida después por toda la prensa local. Pero este año nosotros hacemos un alto

en el camino y prescindimos de tal información gráfica. ¿Razón de esta conducta? Es sencillamente una cuestión de decoro. En los últimos años la procacidad se iba infiltrando en la obra de algunos improvisados artistas falleros, y en el presente la procacidad y el descoco es algo “serio”. Bien sabemos que muchas de las fallas a que aludimos no responderán a los bocetos presentados; pero ello no nos hace cambiar de resolución, pues de los bocetos nos servimos para hacer los dibujos, y éstos, o serían impropios de ver la luz en el diario, o serían cosa distinta a la que apareciera hoy en nuestras calles, constituyendo un engaño para el lector. Ninguno de los dos procedimientos estamos dispuestos a seguir. Así, pues, sepa el lector que si este año no le ofrecemos los grabados de las fallas, es tan solo como homenaje a la honestidad o a la verdad: o ambas a la vez, que todo pudiera ser.» Un eloqüent escrit signat per Viadel, també en primera pàgina, on no faltaven referències a greus desacords amb determinades polítiques del govern d’Espanya, va posar de manifest, amb la major cruesa de llenguatge possible, com d’allunyada se sentia DRV d’allò que havia vist al carrer en les passades Falles. «La nota culminante de hoy, periodística y religiosa, es la festi-

vidad del glorioso Patriarca San José. […] Recordando que José salvó a su Niño de aquella matanza de los Santos Inocentes, nosotros hoy le encomendamos especialmente a los niños amenazados en sus almas por estos modernos Herodes, autores de un plan completamente sectario en materia de enseñanza. Pero la fiesta de San José tiene para nosotros un tono profundamente popular. No es sólo la fiesta del santo de la honradez, de la labor callada y humilde, visión espléndida y ejemplar en estos días aciagos de obrerismo exacerbado en que, como con valentía echaba en cara anteayer en el Congreso el diputado señor Gil Robles, se engaña y explota al pobre obrero, arrancándole la fe y haciéndole completamente miserable. Es este día además en Valencia una fiesta especialmente popular, que aunque destacaba por su aspecto alegre y bullanguero rimaba perfectamente con la tradición típicamente religiosa. […] Pero el laicismo y el prejuicio sectario, que todo lo enfría y apelmaza, ha querido en estos días divorciar aquellos dos conceptos que antes se conjugaban perfectamente. […] queremos acentuar la equivocación de tantos que de un festejo popular –que es algo transcendente y por encima de partidos y pasiones- se han valido para eructar la bilis y podredumbre de la inmoralidad y malas artes. […] Digamos francamente que lo que tolera Valencia en estos

días es algo insolente y procaz, que afrenta a toda persona decente y pueblo civilizado […] Nosotros, naturalmente, no podemos ser “admiradores” de ese pseudo-arte, sino que sabemos manifestar nuestro asco y nuestra protesta ante ese sesgo y realidad tendenciosa que han tomado las fallas en este año. […] »

Esbós de la falla de la plaça del Mercat de 1933, publicat a la portada del llibret.

Diario de Valencia, 19/03/1932. Es formalitza la protesta L’any següent, les coses no van millorar al carrer en opinió de DRV. Definitivament, la direcció que pren la crítica dels monuments en

el verí del foc

8 47

la nostra festa té tot l’aspecte d’un terrabastall moral per a la dreta valencianista. La duresa de l’escrit sense firma, que clarament pren la forma d’un editorial, publicat a la primera pàgina de l’exemplar de 18 de març de 1933 fa palesos els sentiments d’aquest sector de la societat valenciana. El text refereix un intercanvi d’opinions del regidor de DRV, Bosch Marín, amb l’alcalde de la ciutat, i en denuncia la ineficàcia, tot posant com a exemple de la maldat assolida per les nostres falles el cadafal de la plaça del Dr. Collado, que a més, va ser premiat; en concret, amb el tercer premi de la primera secció3. «Van las fallas hacia su muerte. Una fiesta tan típicamente valenciana, ocasión propicia para la manifestación del arte y del ingenio de nuestro pueblo y para la atracción del turismo hacia nuestra tierra, va a desaparecer si un sector de falleros no rectifica y si la autoridad no se decide a actuar con mano dura en la censura de los proyectos. Hay este año, como en todos, fallas hermosas y de gran ingenio, que conservan y reafirman el clasicismo de la falla valenciana; pero las hay, en cambio, de procacidad y grosería tales, que ningún pueblo civilizado puede tolerarlas. […]

3 La relació dels premis, entre altres llocs, a La Voz Valenciana de 17/03/1933, pàg. 7

Hace pocos días, nuestro querido amigo el concejal Bosch Marín, en nombre de la minoría de Derecha Regional Valenciana y recogiendo el sentir de la ciudad, llamó la atención del señor Lambies sobre la inmoralidad

manifiesta de algunos de los bocetos falleros, y recibió de aquél la propuesta formal de poner mano en el asunto. El señor Lambies se ha olvidado, sin duda, de su promesa, y su olvido, para mayor escarnio, sin duda, se ha visto coronado por la decisión del jurado oficial, que ha elevado a la categoría de fallas premiadas a algunas que son sencillamente un insulto al arte a la vergüenza. Queremos, entre todas, destacar la falla de la plaza de Collado. […] Por de pronto vamos nosotros a iniciar la campaña, negando toda propaganda a todas las comisiones falleras que este año han convertido sus fallas en una exhibición de vulgares porquerías, y pidiendo a todas las personas dignas que, en adelante, se nieguen a dar un solo céntimo para fallas sin la garantía absoluta de que los hechos de este año no han de repetirse.» “La grosería y la desvergüenza matarán la fiesta de las fallas”, Diario de Valencia, 18/03/1933. El llibret de la falla de Collado incorpora perles que fan imaginar que el catolicisme més pregó, o més poregós, podria llegir-les com procacitats o irreverències. Tot seguit, va una selecció de la introducció de l’argument, que no necessita comentaris: «Buscant una cosa fina que mos servixca d’historia ara mos ve a la memoria algo que diu la Doctrina. La CARN es el enemic

Portada del llibret de la falla de la plaĂ§a del Dr. Collado, de 1933

el verĂ del foc

8 49

mes gran, que als hómens aferra: nosotros pa ferli guerra… a cada xulla un pesic.[…] Pero la CARN triomfa i mana vullgam o nó, cavallers: ¡si encara som de volquers i ja estem fent la marrana!. ¡Si anem camí de ser céndra i arrugats com uns fidéus, no tenim tiesos… ni els péus i demaném cuixa téndra!. ¡si es que som uns deshonrats desde els tacons fins el pél!... ¡Si tots els que van al Cél sols entren per els forats!.» Però aquesta falla no estava sola; la referència punitiva a la plaça de Collado va ser ampliada per La Voz Valenciana, en la primera pàgina del diari de 18 de març, dins d’un solt amb el títol ben descriptiu de “Fallas Chabacanas”. No he trobat cap altra referència a falles concretes en la premsa d’aquell any.

4 Són les falles de Llúria-Pascual y Genís, plaça de Collado, Mercat nou del Grau i plaça del Mercat. 5 “Contra la grosería fallera”, Diario de Valencia, 19/03/1933, pàg. 1. 6 La notícia, entre altres llocs, a “La protesta oficial contra las groserías falleras”, en Diario de Valencia, 21/03/1933, pàg. 1.

«[…] ¿Qué dirán de Valencia los que contemplan los “ninots” ridículos, el asunto escabroso y grosero, pornográfico, de las fallas de los artistas Carmelo Roda, Francisco Corte, Regino Mas y Dubón? Estas mismas que han sido premiadas por el excelentísimo ayuntamiento con el segundo, tercero, sexto y séptimo premios respectivamente4. No comprendo como el jurado, que estuvo acertadísimo al conceder el primer premio a la falla de Cirilo Amorós y Pi y Margall, del artista Regino Mas, falla propiamente valenciana, por la profunda sátira que contiene, haya podi-

do públicamente distinguir unas obras que sólo tienen una desvergonzada chabacanería, impropia del buen gusto y delicadeza del alma valenciana. […]» El ben cert és que, després d’alguna adhesió pública, com la de la catòlica Asociación de Padres de Familia5, la minoria municipal de DRV hagué d’oficialitzar una proposició, presentada en el despatx extraordinari del ple de l’ajuntament del 20 de març i defensada pel cap de la minoria de la DRV aleshores, el regidor Manuel Simó6. Vet ací un extracte de l’acta corresponent: «Leyóse una proposición suscrita por los señores Simó, Bosch, Tarazona, Calatayud y Santonja, por la que proponen: […] 2º. Que el Ayuntamiento, recogiendo el sentir de la ciudad, acuerde haber visto con profundo disgusto la desviación que algunas comisiones de “fallas” han dado en el presente año a esta manifestación del arte y el ingenio valencianos convirtiéndola en una grosera e intolerable exhibición pornográfica. 3º. Que el ayuntamiento para evitar la repetición de hecho tan deplorable y para no ser víctimas de nuevos engaños, acuerde, para la fiesta fallera de años sucesivos lo siguiente: a) Que no se autorizará la instalación de ninguna falla de la cual no se presente un boceto completo y a tamaño grande, con visión total de sus cuatro lados, dibujo de las figuras y ex-

plicación detallada del asunto que la motive. b) Que serán rechazados todos los bocetos ofensivos a la moral y al público decoro. c) Que una delegación especial del ayuntamiento visitará las fallas antes de las nueve de la mañana del día en que fueren plantadas y ordenará retirar todas aquellas que no se ajusten … 4º Que la corporación municipal no ha visto con agrado el que se toleren “fallas” como la de la plaza de Collado y otras, negación de todo decoro.[…]7» Les gestions de DRV van acabar tenint èxit. Tot s’arreglarà, com era previsible, quan arribarà al poder la coalició radical-cedista (1934-1936), arran de les eleccions de novembre de 1933. L’any 1934, el Diario de Valencia tornà a publicar els esbossos de les falles. «El Jurado de Censura Ha sido un verdadero acierto la designación de un Jurado de censura, encargado de revisar las fallas, una vez emplazadas, para evitar excesos y ataques a la moral y el buen gusto. De tan delicada misión se han encargado los concejales señores Bert y Monmeneu, quienes a las seis de la mañana de ayer comenzaron su inspección, que dio como resultado descalificar la falla de las calles de Cuba y Denia, con la pérdida de todo derecho de opción a premio, y ordenar,

en otras, razonables modificaciones en los muñecos.»

Sol·licitud de la falla Llúria-Pascual y Genís.

Una certa conclusió Consultada la documentació administrativa dels anys trenta, els permisos per ubicar les falles als carrers i places de la ciutat, podem comprovar que sempre s’hi parla d’esbossos i memòries adjunts, tot i que no se’n conserva cap, amb la sola excepció de l’any 1932. La diferència més important en els mecanismes de control de la crítica dels monuments introduïda arran de la proposta de DRV serà sens dubte la censura a peu de monument el dia de la plantà, ço que significava una tornada al passat.

7 Acta de la Sessió Ordinària de l’Excel· lentíssim Ajuntament de València, de 20 de març de 1933, despatx extraordinari, pàg. 453 a 459.

el verí del foc

8 51

Ninots de la falla projectada El Betlem dâ&#x20AC;&#x2122;enguany per a 1937. Nova Cultura, facsĂmil 1978

Iván Esbrí Andrés Llicenciat en Història. Associació d’Estudis Fallers

Falles, Fogueres, República i Església

spanya es va ficar al llit monàrquica i va es va alçar republicana», frase donada per l’Almirall Aznar, darrer President del Consejo de Ministros d’Alfonso xiii, que resumeix com es va accelerar la història del nostre país entre febrer i abril de 1931, en un context de plena crisi financera arrossegada des del Crack de 1929 i el desgast tant dels directoris militars com de la figura del Rei. Davant una situació enquistada, canvis dràstics. Les Eleccions Municipals del 12 d’Abril de 1931, amb caràcter de plebiscit, varen donar la victòria a les forces republicanes en les grans capitals. En les següents hores, Niceto Alcalá–Zamora va ser designat Cap de l’Estat i President del Govern i, ja en la nit del 14 d’Abril, el Rei Alfonso xiii marxava a l’exili. Per tant, a les Falles, la proclamació de la ii República va esdevindre passat l’exercici 1930-1931; així que cal esperar a l’any següent per trobar en els cadafals les primeres referències a les seues polítiques, entre d’elles un dels seus principis constitucionals: el laïcisme, la separació de l’Església de la vida política i social fent d’Espanya un Estat aconfessional. Si més no, les que va poder fer esmena al nou govern establert immediatament a la seua instauració varen ser les Fogueres d’Alacant, les quals complien el seu quart any d’existència amb vinti-tres cadafals plantats, set dels quals —com Benalúa, Mercat i Plaça les Monges— fent d’abanderats de la República (López Arenas, 2013: 86-96), algunes amb trets inclús apologètics com Plaça de Juan Poveda amb En plena llibertat (Sebastiá, 1988: 23-25).

el verí del foc

8 53

les primeres celebracions de 18651867 i 1922.

Falla al·legòrica a la ii República, Enric Vidal, Plaça Sant Gil 1932. Pensat i fet

1 Federació autònoma formada per comissions de falla nascuda en 1930. 2 Varen ser els anys de les primeres experimentacions plàstiques, influenciades per l’art déco, el kitsch i el modernisme. Citem artistes com Adolfo Ariño, Francesc Ramil o Fernando Roda Llop. 3 Fora del calendari faller, el 2 d’agost de 1933 les Falleres Majors de València de 1933 i 1934 varen acompanyar a dames representants de les províncies aragoneses a una ofrena i missa en la Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats. 4 A Espanya també coneguda per la Niña Bonita des de la i República (18691873).

Durant el període de les Falles de ii República, l’Ajuntament i l’Associació General Fallera Valenciana1 varen oficialitzar la Setmana Fallera (1932) des del dia dotze fins el déneu de març, convocant actes com la Nit del Foc (la primera edició va ser disparada a la Fira de Juliol), la Cavalcada del Foc i l’Exposició del Ninot, aquesta en 1934. També es va constituir l’Associació d’Artistes Fallers (1932), precedent de l’actual Gremi; començava a despuntar Regino Mas; es varen crear les Seccions Primera i Segona (1934); i el setmanari Los Chicos del periòdic El Mercantil Valenciano incentivava els primers concursos de falles infantils de 1932 fins 1936. Les Falles varen ser acceptades com una manifestació festívola d’identitat regional, popular, cultural i artística2, mantenint l’advocació de la Festa en Sant Josep Artesà però mancant de tota oficialitat religiosa3. També és un dels períodes de major extensió geogràfica de la Festa de les Falles, des de la ciutat de València fins a la seu àrea metropolitana i altres grans urbs comarcals com Xàtiva, on la Festa va arrelar definitivament en 1932 després de

Al 1932 es varen plantar trenta-tres falles infantils i setanta-dos adultes a València, vint-i-cinc de les quals varen tractar el triomf de la República i, al seu torn, nou d’aquestes en una postura d’exaltació per haver fet sucumbir a la Monarquia i els afins que la recolzaven (Ariño, 1990: 165-183) com l’Església, els militars i els estrats socials més conservadors. Exemples, Enric Vidal Moreno en Plaça Sant Gil obrant sis grans reproduccions de pedres de marbre de les quals un grup de tallistes treien un bust de la Llibertat, baix el cànon de la Marianne francesa4 representada al cèlebre quadre d’Eugène Delacroix La Llibertat guiant el poble de 1830; el duet Ferrer i Labrosa en Vivons–Cádiz i Unió Ferroviària–Puerto Rico; José María Martínez en Cuba–Dénia; Ramón en Plaça de l’Almodí; i Guillem de Castro–Triador entre altres. P. Perales va plantar en Ripalda–Soguers un gran bou que representava la nova Espanya envestint les arcaiques capes governants —Església inclosa— vinculades al Rei Alfonso xiii i els directoris militars de Miguel Primo de Rivera i Dámaso Berenguer. Laborant sobre el mateix tema, l’artista Gómez va plantar en Torn–Viana un gran quadrilàter on un boxejador amb barret frigi (icona republicana) havia deixat K.O. al Monarca, que era retirat per un capellà. Una de les més curioses, dintre de l’escàs fons temàtic místic de les falles de 1932, és el relat d’arrel pagana Aquelarre valencià que Tadeo Villalba va plantar en Lauria–Pascual y Genís, on damunt d’una gran carabassa un

nodrit grup de bruixes, folls, llops i rates penades participaven d’una festa al voltant d’un transsumpte de la Torre de Santa Caterina i cresols. Alacant va aguditzar més la crítica, tenint alguna foguera notes més anticlericals. Poc a poc fa camí en Carrer Sant Vicent s’alçava amb la caracterització de la República seguint el model del quadre de Delacroix, però en el cas d’aquesta foguera, sota els atributs d’una Diana Caçadora damunt d’un enorme caragol des d’on disparava fletxes a un capellà i un evasor fiscal entre altres, com diuen el versos que reproduïm literalment:

Aquelarre valencià, Tadeo Villalaba, Lauria-Pascual y Genís 1932. Pensat i fet

La República triomfant, Carrer Calderón de la Barca 1932 (Sebastiá, 1988: 23-25).

«La República gloriosa les fleches va disparant… y mata a la monarquía que mos tenia agobiats; mata a la chent pistolera, plaga de la societat; mata al odiós chesuite y a la chusma clerical; y te apuntat pa matarlo, al pandorgo redomat que intenta emigar de España y emportarse el capital» (Sebastiá, 1988: 23-25). La foguera Carrer Calderón de la Barca en La República triomfant representava la mateixa figura, ara sobre una quadriga que els estaments més influents de l’anterior règim dictatorial —Església, militars i monàrquics— tractaven de forma inútil aturar; una escena que es desenvolupava igual en la foguera de Carrer Torrijos. Plaza Ruperto Chapí va alçar un cadafal on es criticava la mala influència que havia representat l’Església en l’ensenyament i educació espanyoles, aplaudint doncs la separació amb l’Estat.

el verí del foc

8 55

El braç fort, D. A. i D. M. García, l’Alcúdia de Carlet 1933. Pensat i fet Imatge de Buda en una falla, Cuba-Dénia 1933. Pensat i fet

Tant en falles com en fogueres, hi havia una tradició hui perduda de fer Ninots de Carrer satiritzant algun conegut del barri o de fora, com l’obrat per la comissió de Foguera Alfonso x El Sabio col·locant a Manuel Azaña agranant a les rates «Clero, Caciquismo, Empresas extranjeras i Monopolios» que rondaven el Queso nacional (López Arenas, 2013: 86-96). El monogràfic de les Falles 1933 de Mundo Gráfico marca alguns monuments com «polítics», cadafals que mantenen la tònica d’aplaudir les accions empreses pel govern republicà, entre elles l’estat laic, tot i el clima d’atur, crisi i cert desengany que ambientava l’any. Ho exemplifiquen falles com la infantil de l’Avinguda Adolfo Beltrán, amb la Marianne enarborant la bandera republicana; Panorama actual d’Adolfo Ariño en Mossén Sorell; ¡Vixca la República! de José María Martínez en Maldonado–Vinatea; o Ni així pequen en Plaça de l’Encarnació sobre el tràmit de la Llei del Divorci, qüestió de la qual l’Església es presentava com la seua evident principal opositora.

En Jo et protegeixc, els artistes Vicent Hurtado i Manuel Villasalero varen alçar a l’encreuament de Mestre Gozalbo–Comte Altea al President Azaña protegint dels dimonis i pors del passat a una xiqueta caracteritzada com la República, un contingut molt semblant a El braç fort, obrada per D. A. i D. M. García i plantada a l’Alcúdia de Carlet, en la qual Azaña jugava a les birles tombant l’Església, la Monarquia, els carlistes, la burgesia conservadora i els militars. Alacant menciona de nou a l’Església però en fogueres infantils. La creu i la falç de Passatge-Fonda, on a un pedestal diversos jerarques eclesiàstics s’horroritzaven en veure a una ballarina representant la República, i Monument als Màrtirs del Treball en Nova Baixada, de la qual els censors varen marcar la retirada d’una escena on un rector es delectava amb una dona nua als seus genolls. Si be, la figura d’altre cura a llom d’un burro junt un militar i un torero si es va permetre (López Arenas, 2013: 86-96). Com a fet anecdòtic, citem ja llavors l’ús als cadafals d’iconografia

religiosa d’altres creences fóra del catolicisme, com la budista i hindú —sense polèmica pel mig com recentment ha ocorregut— sent emprada per fer crítica de qüestions d’impacte local. Per exemple, a Cuba–Dénia la falla va estar presidida per un Buda envoltat de fums estimulants, molt possiblement fent denúncia de l’augment del tràfic de drogues; de fet el diari Crónica (1935) situava el Port de València dintre de «la ruta del veneno blanco» (cocaïna). En 1934, a la Plaça de la Regió, Vicent Canet, Alfredo Just i Francesc Ramil varen alçar L’Octau Pecat Capital, presidida per la Deessa Shiva; dues falles varen plantar dos representacions de l’infern, a Serrano Flores–Algirós els dimonis llançaven a un gran calder a la mala gent baix l’atempta mirada del Déu Hades, i a Benetússer es plantava un enorme Llucifer. Ja en 1935, la falla de Guillem de Castro–Triador, protagonitzada per un tal Tio Pep que havia donat la volta al món (Pensat i fet, 1935), estava decorada amb la Mitja Ll una musulmana i l’Estrela de David jueva.

Com estem comprovant, la qüestió religiosa no va ser tractada en profunditat a les falles durant la ii República, reduint-se a citar a l’Església com aliada d’un sistema que havia caducat. Sols en uns casos, Alacant sobretot, comprovem cert anticlericalisme en escenes i cartells dels cadafals. Si bé, la falleta infantil d’Organista Plasencia Teatre Nacional de 1934, feia crítica de les polítiques mal portades a terme com l’amnistia política i la regulació dels deures del clero, arreplegats en l’Article 26 de la Constitució de la ii República (1931) que començava amb la consideració de totes les creences religioses com associacions. Seguint la línia d’emprar iconografia sacra, en 1935 Enric Vidal va plantar en Plaça Sant Gil una carrossa humorística5 amb forma de meló d’alger que portava a oficis de carrer d’aleshores com el pardaler, el femater i la carabassera. Presidia el carruatge una imatge d’un gruixut Sant Pere amb les claus del Cel rodejat per un aureola divina i dos angelets. Carrosses, carruatges… i roques, un dels més elements més repre-

Teatre Nacional, Organista Palsencia, 1934. Los Chicos Imatge de sant Pere presidint un carrossa en una falla, Enric Vidal, Plaça Sant Gil 1935. El fallero

5 Just un any abans es va celebrar la primera Cavalcada Folklòrica. Caldria apreciar més la importància de les carrosses en les festes valencianes (Reis, Fira de Juliol, Verema). Citem artistes com Carlos Cortina, Robert Roca, Carmelo Roda i Tadeo Villalba.

el verí del foc

8 57

Falles infantils tractant la desaparició dels Gegants del Corpus. Santa Irene–Ambaixador Vich, i a la pàgina següent Carrer Fresquet, on sembla un dels Gegants tire fum. 1935. Los Chicos

6 També es va veure inclosa la Setmana Santa Marinera, que feu la seua darrera celebració en 1932. 7 Aquesta relació Falles-Corpus ens fa recordar nexes com la interpretació artística de la roca i la falla com altars; la reproducció de Roques en falles del segle xix i xx (Carmelo Roda, Lauria–Pascual y Genís 1934); la presència de personatges del Corpus en la Cavalcada Folklòrica (1934); figures dels Cirialots i l’Agüelo Colomet a l’Exposició del Ninot (1934); o la roca com a mitjà de transport del Ninot Indultat cap a la seu del projectat Museu del Folklore (19341936), germen de l’actual Museu Faller.

sentatius de les celebracions del Corpus Cristi de València, documentat ja al segle xiv i del qual eren partícips el clero, autoritats civils, les ordres militars, els gremis artesans així com cases de caritat. La Festa Grossa o de Més Brill (Festa Major), venia patint molts alts i baixos des de mitjans del segle xix puix la mateixa Església volia fer fora la poca severitat que donaven Roques, Danses i figures bíbliques en la Solemne Processó; en 1902 l’Ajuntament, de majoria blasquista, va exposar la seua negativa a fer-se càrrec de les despeses de la Festa i, amb la proclamació de la ii República el Consistori va contindre les celebracions al marc interior d’esglésies i parròquies6. Tot i

això, alguns dels seus integrants característics —els Cirialots—, varen continuar eixint a la processó, però altres igual de populars com els Gegants, no. Varen fer denúncia d’aquest fet dues falles infantils de 1935 al Carrer Fresquet i a Santa Irene–Ambaixador Vich, i les grans de 1936 ¿Ón están els gegants? de Regino Mas a la Plaça Lope de Vega, Buscant els gegants de Modesto González a Compte Salvatierra–Cirilo Amorós, Carmelo Roda a Gran Via–Unió Ferroviària, Ramón a Puerto Rico–Unió Ferroviària i València plora a Balmes–Àngels-Triador amb les Torres de Quart lamentant no poder veure els Gegants del Corpus7:

«Les Torres llancen un ai!, pensant que a xagants i nanos quisá ja no’ls veja mai». (Pensat i fet, 1936) Tampoc Alacant va estar exempta de polèmica. Gastón Castelló, pare de l’anomenat estil alacantí, va dedicar una de les escenes principals de Folklore de la província alacantina a la Plaça de la República8, al Misteri d’Elx, la representació teatral de la Mort, Ascensió i Coronació de Maria Mare de Déu. Quan l’esbós de la foguera va ser públic, es va interpretar el monument com una clara arenga religiosa, però la intenció de Gastón Castelló era tan sols retre, junt a altres celebracions alacantines com els Pastorets i els Moros i Cristians, homenatge a una festivitat la qual havia sigut reconeguda com Monument Nacional el 1931 pel propi govern republicà, com després varen aclarir les cartel·les de la foguera (Sebastiá 1988: 53-58). A juny la tensió es podia tallar amb gabinet. Abril havia sigut un mes tacat de sang tant a les files d’esquerres (assassinat del Tinent d’Assalt José del Castillo), com conservadores (José Calvo Sotelo, líder de Renovación Española) amb continu soroll de sabres als quarters, fins el definitiu colp del 18 de Juliol. Amb Madrid revolta i assetjada, València es va convertir en Capital del Govern de la República, constituït en la coalició de forces d’esquerra Frente Popular. L’exercici faller 1936-1937 es va formar com tal amb cent dihuit comissions, però cap va plantar falla, i van destinar els diners recaptats en diversos actes festius a reforçar els milicians en el front (Estellés, 2013:

35-60). Així, l’única iniciativa de fer falla va partir de l’Aliança d’Intel· lectuals per la Defensa de la Cultura i el Sindicat d’Art Popular de la CNT els quals, amb 40.000 pessetes aportades pel Ministerio de Instrucción Pública, varen projectar quatre falles de caràcter reivindicatiu i antifeixista: Coses d’ara, La Catedral, El Betlem d’enguany i La balança del món. Versades per Quiquet i esbossades per Gori Múñoz, és a les tres darreres on trobem referències crítiques amb l’Església per la seua clara posició amb els militars sublimats a la ii República. La Catedral reproduïa la façana de la Seu de Burgos, de la qual brollaven, per efecte d’estar un milicià

8 Actual Plaça de l’Ajuntament (Foguera Oficial).

el verí del foc

8 59

El Betlem d’enguany, Gori Muñóz (esbós), 1937. Nova Cultura, facsímil 1978

arruixant-la amb líquid desinfectant, un regular del Rif (els soldats amb els quals el General Franco havia donat el Colp d’Estat), un militar d’alt rang, allò que sembla una caricatura del Comandant de la Legión Cóndor Hugo Sperrle i un capellà dels què «no cumplix el seu deure de germanor i bondat» (Nova Cultura, facsímil 1978). En El Betlem d’engany prenia la Nativitat de Crist a l’Estable de Betlem per situar un nadó Franco, protegit per dos guàrdies civils i el Capità 60

Queipo de Llano (en el paper de Maria), ofrenat per Hitler, Mussolini i un soldat del Rif qual Reis d’Orient. A una altra escena, altre regular marroquí es feia cristià resant un Rosari i un rector, com a bon pastor, guarda un ramat de requetès carlistes. Coronava la falla una figuració clàssica de Déu com un home major en barba, vestint bata i l’aurèola en triangle equilàter. A l’auca d’explicació i relació d’aquestes Falles de 1937 també es representava l’Estrela de Nadal, alternant la forma del Jou i Fletxes de Falange i la Creu Gamada nazi.

Per últim, a La balança del món tenia totes les de perdre el plat carregat amb sacs de diners i armament pesat front la unió i força del poble en lluita, malgrat que un tinent de cavalleria, un burgés conservador i un bisbe tractaven de donar pes i equilibri al seu bàndol. I així, amb aquestes falles que no es varen plantar ni cremar9, acaben —en conjunt— les Falles de la ii República, que tot i haver tractat de forma concisa el tema eclesiàstic, no desmereix haver qüestionat per primera vegada la influència que durant centúries l’Església havia exercit sobre la política i societat espanyola, com reprendrà l’etapa que s’iniciarà després de la Guerra Civil amb un Estat plenament nacional-catòlic sota una direcció militar. Però això és altre article….

9 El Consell Municipal no va autoritzar la plantà argumentant motius de seguretat davant un hipotètic bombardeig. Els ninots varen ser exposats en abril en la Llotja i en el número 26 de la Gran Via Marqués del Túria. Regino Mas i Modesto González junt a altres pintors i escultors coordinats per Josep Renau, varen ser els artífexs d’aquestes falles. En 1938 va haver un nou intent de fer falla a la Plaça del Mercat Central; a l’aparador de Almacenes Cuadrado (València) va plantar-se una falleta infantil.

Agraïments a: Ramon Estellés i Feliu Pedro García Pilán Gil-Manuel Hernández i Martí Josep Lluís Marín García

Bibliografia Premsa i revistes El fallero, any 1935. Los Chicos, extra Falles 1934 i 1935. Crónica, almanac any 1935. Cultura Nova. Els enemics del poble a l’infern, número Extraordinari de les Falles 1937, edició facsímil Cooperativa Artes Gráficas San José, 1978. Gráfico Fallero, any 1936. Mundo Gráfico Fallas 1933. Pensat i fet, anys 1932-1936. Articles i llibres AA.DD. (2011): «L’indult del foc a Xàtiva» dins Rafa Tortosa i Garcia et alii (coord.) El Verí del Foc. Fanzine de falles, Xàtiva i cultura, número 5, Xàtiva, Associació Cultural Falla Juan Ramón Jiménez, pp. 46-53. AA.DD. (2008): «Les Falles en les comarques centrals valencianes» dins Rafa Tortosa i Garcia et alii (coord.) El Verí del Foc. Fanzine de falles, Xàtiva i cultura, número 2, Xàtiva, Associació Cultural Falla Juan Ramón Jiménez, pp. 61-72. AA.DD. (1989): «1930-1939: la República y la Guerra» dins AA.DD. Historia viva de las Fallas, València, diari Las Provincias, pp. 50-56. Ariño Villarroya, A. (1990): «La falla turística» dins Antonio Ariño (coord.) Historia de las Fallas, València, diari Levante-EMV, pp. 165-183. Associació d’Estudis Fallers (1996): La Festa de les Falles, València, Consell Valencià de Cultura, 186 p. Estellés i Feliu, R. (2013): «Les Falles de 1937: Presentació de materials, establiment dels censos fallers de 1937 i anàlisi de la seua continuitat» dins Associació d’Estudis Fallers Revista d’Estudis Fallers. Quaderns d’investigació social de la festa, número 18, València, AdEF, pp. 35-60. Hernández i Martí, G. M. (coord.) (2002): L’Indult del Foc. Catàleg raonat de la col·lecció de ninots indultats del Museu Faller de València, volum primer, València, Ajuntament de València, 288 p. López Arenas, V. M. (2013) «Les fogueres del poble: la Segona República i el naixement de la foguera de tema polític» dins Hernan Mir i Manuel Sanchis (dir.) Cendra. Suc de falles, fulls d’art i cultura fallera número 13, MPG Diseño & Comunicación, pp. 86-96. Sebastiá García, F. J. (1988): Las Hogueras de San Juan (19281987), Alacant, Diputació Provincial d’Alacant, 135 p. Vidal Corella, V. (1983): Historia gráfica de las Fallas, València, Caixa d’Estalvis de València, 275 p.

el verí del foc

8 61

La Mare Déu a la façana de la Basílica, després d’oferir les falleres els seus ramells de flors. La imatge pertany a la dècada dels anys 40. Arxiu Rafael Solaz

Gil-Manuel Hernàndez i Martí Universitat de València. Associació d’Estudis Fallers

L’ofrena fallera, Un invent del nacionalcatolicisme franquista1

n el present article intentem demostrar que el festeig faller de l’Ofrena de Flors a la Mare de Déu dels Desemparats constitueix un invent del nacionalcatolicisme franquista, inspirat per la necessitat de reestructurar la festa de les Falles dins d’uns motlles religiosos, allunyant-les així del seu caràcter satíric, subversiu i transgressor, que s’havia intensificat especialment durant els anys de la Segona República. L’operació formava part d’una estratègia a gran escala desenvolupada pel nou règim franquista en tota Espanya, de manera que el conjunt de les festes de l’Estat foren sotmeses a un idèntic procediment de revitalització festiva religiosa, que evidentment buscava clars rèdits polítics i d’adoctrinament ideològic. Per a aconseguir els objectius de la definitiva integració de les Falles en l’univers cultural del franquisme, les seues extensions polítiques locals van implementar diversos eixos d’actuació; la potenciació d’un discurs harmonicista i supraclassista, que convertia les Falles en exemple de superació dels conflictes socials; la implementació d’una sèrie de discursos i rituals que reforçaren l’orientació nacional-catòlica del règim; la consolidació d’una estètica barroca monumentalista i l’eliminació d’altres estils i concepcions estètiques; el foment d’una ideologia al voltant de la dona fallera com a paradigma exemplar de la dona tradicional al servici de l’home; i en últim lloc, el cultiu

1 Este article és una reelaboració parcial de l’article «El triomf de la tradició flexible. La celebració de la identitat fallera a través de l’Ofrena de Flors de la Mare de déu dels Desemparats de València», publicat a la Revista d’Estudis Fallers (2007), núm.12.

el verí del foc

8 63

controlat d’un valencianisme faller que a base de subratllar el regionalisme fraternalista reforçara el discurs de la unitat monolítica de la identitat espanyola. De resultes del primer eix d’actuació es va consolidar la imatge d’una comunitat fallera compacta per damunt de les diferències socials, concretada en la comissió fallera «apolítica»; pel que fa al nacionalcatolicisme, es van promoure nous rituals massius com l’Ofrena de Flors a la Mare de Déu dels Desemparats, a la que ens referirem a continuació; quant a la reproducció de l’estètica dominant, esta es va assegurar per mitjà d’una política de premis i el control corporatiu dels artistes fallers. Paral· lelament, el culte a la dona fallera es va plasmar en la promoció i consagració de la figura de la Fallera Major. Finalment, el valencianisme faller va ser regulat sense massa problemes al subratllar el matís «sanament» regionalista de l’expressivitat ritual fallera. En este context, profundament marcat pel gir integrista del nacionalcatolicisme, es va inventar el festeig de l’Ofrena de Flors. En ell van conviure des de primera hora dos components: el d’exaltació religiosa tradicional (predominant durant els anys quaranta i cinquanta i en decadència després); i el d’autoafirmació del valencianisme temperamental i de la identitat fallera (a partir dels anys setanta). El trànsit d’un component a un altre vingué definit per una metamorfosi que, coincidint amb l’envol de la modernització i la secularització, va relativitzar els aspectes catòlics de l’Ofrena i va incentivar els seus perfils espectaculars. L’Ofrena de Flors a la Mare de Déu dels Desemparats té el seu antecedent més immediat en la Festa de la Clavariessa. Creada en 1941, esta consistia en una visita i xicoteta ofrena de flors que el 19 de març, dia de sant Josep, realitzaven grups de falleres abillades amb un vestit de llauradora i mantellina a l’interior de la llavors encara Capella de la Mare de Déu dels Desemparats. Posteriorment, es formava una caravana de landós, amb les falleres a bord, que 64

es dirigia a oferir pans beneïts a les primeres autoritats capitalines. La Festa de la Clavariessa va tornar a repetir-se en 1942 i 1943, si bé en 1944 va ser substituïda pel bateig del xiquet més pobre nascut a València el 13 de març. Ha d’observar-se, per tant, que el festeig embrió de l’Ofrena era un acte amb protagonisme exclusivament femení i de dimensions reduïdes. L’Ofrena de Flores va nàixer el 17 de març de 1945, quan amb motiu de l’arribada a València del Barco Faller J. J. Sister, noliejat per la Casa de València a Barcelona, un grup de «belleses falleres» van acudir a rebre al barco en el port. Més tard, i partint del Pont d’Aragó, es va organitzar una comitiva de comissions falleres que van desfilar fins a la Basílica de la Mare de Déu, on es va realitzar una ofrena floral i es cantà una Salve. El seguici de comissions falleres ho completaven les «belleses falleres» de Madrid, Barcelona, Alacant i Castelló, amb les seues corts d’honor, l’alcalde de la ciutat i els components de la Junta Central Fallera. Una vegada en el temple el capellà va pronunciar una mena d’homilia i les falleres van dipositar els seus rams de flors a les grades de l’altar. A l’eixir del temple, ja a la Plaça de la Mare de Déu, els assistents van entonar el «València canta» per a arrodonir l’acte. A l’edició de l’Ofrena de 1946 van participar 3.000 falleres i 150 comissions de falla, i en 1947 l’acte va passar a tindre rang superior i oficial, fins al punt que la Basílica va poder ser ocupada per autoritats, organitzadors de la festa, presidents i falleres majors de les comissions. Per a magnificar les dimensions de l’acte, en 1949 es va decidir traslladar-ho de l’interior de la Basílica a la façana del temple, on es va anar composant un gran con amb els rams de flors de les falleres. D’esta manera es perseguia fomentar el perfil multitudinari de l’Ofrena mariana, la qual cosa certament constituïa una novetat en el ritual faller, ja que com a expressió secular de la identitat local valenciana, les Falles a penes s’incloïen elements propis de la litúrgia catòlica, a excepció de les referències de rigor al patronatge de sant Josep.

Grup de falleres desfilant cap l’ofrena en l’any 1959. Arxiu Falla Sagunt-Sant Antoni

Les Falles ja no van ser les mateixes després de la invenció de l’Ofrena, un acte que, basat en les ofrenes florals de les festes patronals tradicionals, s’enquadrava dins d’una política general de manifestacions religioses ostentoses, molt comuns en la postguerra, que pretenien impressionar i alliçonar a les masses en la doctrina nacional-catòlica imperant. A pesar que les Falles se celebraren teòricament en honor a sant Josep, a partir de 1945 el referent religiós de la festa es va traslladar clarament la Mare de Déu dels Desemparats, deixant el patró josepet en un discret segon pla. Des d’esta perspectiva, la creació d’Ofrena de Flors a la Mare de Déu dels Desemparats es pot interpretar com una tradició inventada, ja que implica la utilització i articulació de vells materials culturals per a adaptar-los a objectius nous: innovació disfressada de continuïtat i novetat disfressada d’antiguitat, i ambdós al servici, en este cas, d’un model de festa autoritària. L’Ofrena a la Mare de Déu va ser convenientment presentada com una manifestació anual de fe multitudinària, per la qual cosa primava va el seu ús politicoideològic per part de les estructures locals del règim. La festa de les Falles,

que ja havia rebut un respatler de la més alta autoritat en 1940 amb el nomenament honorífic de la filla del general Franco com a Fallera Major de València, va veure significativament ratificat tal suport en 1952, quan es va produir la visita de l’esposa del Generalíssim, en honor de la qual es va escenificar l’Ofrena eixe any. Carmen Polo de Franco va desfilar davant de la Mare de Déu mesclada amb la Fallera Major i la Cort d’Honor, alhora que per megafonia es llegien oracions i s’entonava l’Himne de la Coronació. Amb este desplegament ritual, es testimoniava l’elevat rang oficial que en pocs anys havia adquirit el festeig de l’Ofrena. En el nou context internacional sorgit amb la Guerra Freda, en el que l’Espanya franquista estava crida a representar el paper de «sentinella d’Occident» davant de l’amenaça comunista, l’Ofrena pretenia traduir la vitalitat del «poble» sense fissures, simbolitzant una sòlida harmonia social propiciada per la religió catòlica. D’este manera, magnificada cada any en la pràctica i en la premsa, l’Ofrena se va anar assentant com a festeig entre festejos, desfilada suprema l’estructura iterativa de la qual componien les distintes comissions amb les

el verí del foc

8 65

seues falleres, els fallers escortant les dones, tancant cada comitiva la banda de música i reservant-se per al final, a manera d’apoteosi, el pas dels components de la Junta Central Fallera i la Fallera Major de València. Es componia, així, un quadre de masses mobilitzat per a la glorificació de la Mare de Déu com a símbol de la profunda catolicitat dels valencians. Cap a 1953 l’Ofrena era definitivament una tradició consolidada, un magna fita festiva oficialment presentat com a homenatge a la dona i mostra fervorosa de religiositat mariana. En 1954 l’Ofrena va veure com s’incrementava la pugna entre comissions per portar rams, garlandes, paneres i tapissos de flor més i més grans. En anys successius no va fer més que augmentar la dimensió de la desfilada. En 1955 el festeig se superava a si mateix amb una duració de quatre hores i mitja, i una participació de 4.000 falleres i un nombre proporcionalment major d’acompanyants. La novetat d’aquell any va consistir en el fet que els membres de Junta Central Fallera van desfilar amb el nou vestit oficial de «faller», que per la uniformitat del negre utilitzat contrastava amb el que es pretenia associar a la dona fallera. En aquells anys l’Ofrena s’estava convertint en un catalitzador ritual on es plasmava una projecció de les Falles que excedia el seu àmbit purament ciutadà per a representar «l’essència valenciana», glorificada amb l’apoteosi de la ciutat en festes agenollada davant del seu màxim símbol religiós, la Mare de Déu dels Desemparats. Es forjava així una peculiar i totalitzadora fusió entre Falles, valencianitat i devoció religiosa, essencial per a entendre el gir que la nova tradició de l’Ofrena experimentaria en els anys setanta. En 1957 la premsa local presentava l’Ofrena de Flors com la màxima expressió popular i religiosa del poble valencià; en ella es congregaven ja 10.000 participants, raó per la qual els periòdics subratllaven que l’acte estava adquirint proporcions colossals. En 66

1958, després de la catàstrofe de la riuada de l’octubre 1957, l’Ofrena va servir d’aparador per a escenificar l’espanyolitat de València i l’agraïment a l’Estat per la seua ajuda després del desastre. Davall el lema de «València per Espanya», per la Plaça de la Mare de Déu van desfilar les representants de les regions de l’Estat junt amb algunes estreles del moment com Carmen Sevilla, instant este que les cambres del NODO van immortalitzar, donada la seua especial significació. Ha d’afegir-se que va tindre també lloc una polèmica entre l’arquebisbe de València, el navarrés Marcelino Olaechea, i les autoritats locals, ja que el primer era partidari de no celebrar les Falles de 1958 en senyal de dol per les víctimes de la riuada. Després de la polèmica es va imposar el criteri de les autoritats civils, a pesar que l’arquebisbe va amenaçar amb no autoritzar l’acte de l’Ofrena, donat el perfil religiós d’este. La veritat és que en l’edició de 1959, recuperada la ciutat de l’impacte de la riuada, l’Ofrena va ser més gegantina que mai, resultant evident la competició entre les comissions quant a nombre de persones oferents i quantitats de flor aportada. De forma paral·lela, en el seguiment que la premsa general i especialitzada feia de les Falles, va començar a apreciar-se una certa disminució en les referències a la catolicitat de la festa, encara que continuaven tenint ple sentit dins del discurs nacional-catòlic del moment, de forma especial pel que fa a l’acte de l’Ofrena de Flors a la Mare de Déu dels Desemparats. No obstant, un fet ja comentat denotaria un primer punt d’inflexió cap a la secularització de l’Ofrena; ens referim a com l’arquebisbe Olaechea i l’església local van perdre la pugna amb les autoritats civils pel control de la festa. L’arquebisbe havia insistit no sols en no celebrar les Falles de 1958 per raons de dol, sinó a traslladar-les d’ara en endavant a la data d’1 de Maig, festa de sant Josep Obrer, per a així impedir que es desenvoluparen recurrentment durant

Cistella de flors en l’Ofrena a la Mar de Déu dels Desempatats de 1960. Arxiu Falla SaguntSant Antoni

la Quaresma. A pesar de les advertències i declaracions arquebisbals, van acabar prevalent les raons de les autoritats civils, cada més preocupades pels rendiments polítics i econòmics de la festa que per les seues connotacions religioses. I tot això en un context en què el nacional-catolicisme començava a decaure per la incipient obertura i modernització de la societat espanyola. Certament, l’Ofrena s’havia postulat com a expressió

paradigmàtica de la catolicitat de les Falles, però en els albors del desarrollismo español eren altres funcions les que reclamaven a la desfilada floral. Respecte d’això resulta significativa la creixent difusió de les Falles i de la seua Ofrena per part dels diversos mitjans de comunicació del moment, des de la ràdio a la premsa, passant per la incipient televisió. En els anys seixanta es

el verí del foc

8 67

Portada de Las Provincias del dia 19 de març de 1955, on veiem com l’Ofrena es converteix en l’acte central de les falles. Hemeroteca Muncicipal de València Fallers portant la cistella de flors a l’Ofrena de 1965 Arxiu Falla SaguntSant Antoni

van iniciar les retransmissions en directe dels actes essencials de les festes (Ofrena i Cremà de les falles), i van proliferar els reportatges exhaustius amb el fi bàsic de difondre les festes falleres davall el nova política de promoció turística i urbanística de la ciutat. També es van sumar publicacions oficials com el Butlletí d’Informació Municipal, i els cada vegada més números extres dels diaris de la capital i principals de l’Estat, premsa europea i llatinoamericana, i inclús nord-americà. Durant els anys seixanta l’Ofrena es va perfilar com l’eix central de la seqüència ritual fallera. En 1960 la desfilada va aconseguir entre 13.000 i 15.000 persones, que van depositar cinc tones de flors a la Plaça de la Mare de Déu. En 1962 van començar a desfilar senyoretes que encara que no formaven part de les comissions, participaven exclusivament en l’Ofrena. Com a conseqüència, el nombre de participants va augmentar i amb ell la fama i ressonància social del festeig. En 1965, com a conseqüència de les directrius del Congrés Faller celebrat en 1964, es va triplicar l’itinerari a recórrer en l’Ofrena i només una fèrria normativa va aconseguir contindre les dimensions expansives del festeig. En 1966 van succeir dos importants novetats: d’una banda, l’Ofrena va començar a ser parcialment televisada per Televisió Espanyola; i en segon lloc, van començar a incorporar-se els xiquets i xiquetes fallers a la desfilada, la qual cosa va provocar que la premsa demandara l’adopció de mesures que evitaren un gegantisme desmesurat. Este fet va conduir que en 1967 l’Ofrena fora dividida en dues fases; al matí desfilarien les comissions infantils i a la vesprada les adultes, la qual cosa va convertir a l’Ofrena en un autèntica macrodesfilada. No per casualitat, la nova dimensió de l’acte va ser una de les raons importants perquè eixe mateix any l’Ajuntament decidira que les Falles incorporaren un dia més de festa. En 1969 el número de desfilants va ascendir ja a 40.000 persones, perquè cal tindre en compte que durant els anys seixanta van

nàixer nombroses comissions, i tant les ja existents com les noves es van fer molt més estables i quantioses en associats. En 1970, a pesar de totes les previsions, l’Ofrena va tornar a batre el seu propi rècord i va comptar amb la presència de 55.000 individus. Un any després, l’Ofrena jalonava decisivament el temps de la festa gran, arrossegant a 65.000 persones i augmentant la seua ja llarga duració. L’Ofrena, amb el seu desmesurat gegantisme, va propiciar una progressiva desorganització i diversos incidents entre els fallers oferents i els conductors de vehicles. Però en 1973 novament el caos i desordre circulatori van tornar a provocar les crítiques de la premsa contra l’Ajuntament i la Junta Central Fallera. La massificació va fer que els òrgans rectors desplegaren l’Ofrena en dos itineraris, i durant estes discussions ja quasi no es van sentir veus que destacaren el sentit religiós o marià de l’acte, sinó les seues importants repercussions materials i el problema real del seu desbordament. Al complir els 30 anys d’existència, esta s’havia convertit no sols en una consagrada tradició fallera sinó en la segona tradició més important de les Falles, després de l’erecció i cremà dels monuments satírics, imposant-se inclús, en assistència i rellevància, a altres rituals consolidats de les festes falleres. Durant els anys seixanta i primers dels setanta havia emergit una Ofrena que en res s’assemblava a les dels primers anys, un acte gegantí en el quantitatiu, focus rellevant d’atracció de visitants i espina dorsal de la seqüència ritual fallera. En termes qualitatius, l’Ofrena nacional-catòlica dels anys quaranta i cinquanta havia anat deixant pas a un festeig progressivament secularitzat, en el qual els components i discursos religiosos van descendir a un segon pla en benefici dels aspectes més espectaculars i profit de la celebració epifànica de la identitat faller-valenciana.

el verí del foc

8 69

Uns creen i altres es recreen (Malva-rosaPonz-Cavite, 2013). Col·lecció Joan Castelló

Joan Castelló Lli Periodista. Membre de l’Associació d’Estudis Fallers

Deus de fang i falles que els idolatren

arlar de falles i religió són dos termes que, encara que a vegades es repel·lixen, ens permeten comprovar com han anat evolucionant les conviccions morals de la societat en els últims 170 anys. Les falles són crítica de costums, i les costums, com l’ànima que perseguix el dimoni, estan presents en gran part dels cadafals. Cada Crist té la seua creu Les falles van sorgir com a festa veïnal i laica, de contingut eròtic-bròfec i tendència anticlerical. La denominació de Falles de Sent Josep, generalitzada a finals del segle XIX, va ser un primer intent de cristianitzar una festa que tenia els seues arrels en els rituals pagans del foc. El segon intent va ser durant el franquisme, quan el Nacionalcatolicisme va invadir tots els àmbits socials de la vida espanyola i, també, les falles valencianes. En este treball parlarem de les falles que tracten el tema de la religió, donant a esta paraula el seu sentit més ampli: aquells cadafals que han abordat, en el seu lema o en la seua iconografia, aspectes relacionats amb els déus, els personatges bíblics, la moral catòlica i qualsevol altre aspecte relacionat amb la religió i els seus protagonistes. Casament i mortalla, del cel devalla Les falles del XIX plantejaven sobretot qüestions relacionades amb l’estricta moral de l’època. Són cadafals que mostren conflictes matrimonials a través de l’adulteri i la infidelitat conjugal.

el verí del foc

8 71

La reaparició dels Déus o La mitologia de hui (Plaça Na Jordana, 1952). Arxiu Na Jordana. La caça, de José Pascual Ibáñez Pepet (Convent Jerusalem, 1979). Col· lecció José Alcayde

Com a exemples podem citar les falles de la Placeta de l’Almodí de 1855 (El conill, Vicenteta i don Facundo), la del Tros Alt de 1858 (Dos pollos i una pollera) o la que es va plantar en la plaça de la Trinidad de Xàtiva en 1866 (La creu del matrimoni). A Deu guanya per amic qui perdona a l’enemic En les primeres dècades del segle XX van ser habituals les falles que parodiaven els relats de les divinitats gregues o romanes. Com a exemples podem citar Júpiter en uno de sus días (Plaça de Na Jordana, 1906), el déu Apol·lo en la Decadència de les Arts (Na Jordana-Soguers, 1907) i la reproducció de la deessa Fortuna sobre la fragilitat d’un castell de naips en la falla Consequencies del joch (Na Jordana-Museu, 1909). En la dècada dels cinquanta, les falles plantades en l’entorn de Na Jordana van mantindre la volença pels déus pagans. Dos exemples exemplifiquen esta afirmació: La reaparició dels Déus o La mitologia de hui (Plaça Na Jordana, 1952), amb un Júpiter sedent rodejat per les divinitats de l’Olimp, i El progrés (Guillem de Castro-Na Jordana-Beneficència, 1953), amb el tità Cronos vençut per la industrialització i la contaminació de les grans ciutats. Una altra deessa amb gran predicament en les falles ha sigut Diana caçadora. Trobem una primera referència en Diana o el triomf de la dona (Barraca-Espadà en 1975), encara que la més famosa ha sigut La caça, de José Pascual Ibáñez Pepet (Convent Jerusalem, 1979), amb una deessa semi nua que era l’antítesi de la luxúria: vella, obesa i desafiadora.

També hi ha una desena de falles dedicades a Neptú, déu del mar, encara que la més espectacular va ser No hay mar que por bien no venga, de Francesc López Albert (Convent Jerusalem, 2007), un coronament aeri en què el déu, rodejat de sirenes, cavalcava en una petxina marina tirada per bells corsers. Va dir Sant Antoni que Déu va fer el vi, i la borratxera el dimoni Bacus o Dioniso és una altra divinitat molt fallera. Una de les primeres referències és El Déu Bacus (RussafaCiril Amorós, 1902), que igual apareixia assegut sobre un tonell que damunt d’un barral de vi, com en El triomf de Bacus (Na Jordana-Soguers, 1932), un cadafal que tenia l’estructura d’una roca o carro triomfal, tirat per un caragol. La figura d’aquest déu del frenesí i l’agricultura també va ser reproduïda amb posterioritat en El que fa fer el vi (Ripalda-Beneficència-Sant Ramón, 1966), en La gran borratxera (Plaça del Mercat Central, 1979) i més recentment en Aquesta ronda la pague jo (Serrans-Plaça dels Furs, 2013). En esta relació de déus pagans no podia faltar Cupido i les seues fletxes de l’amor. Algunes de les falles més sobreïxents amb esta divinitat com a protagonista han sigut realitzades per l’artista José Pascual Ibáñez Pepet: Trasplantaments (CastellóSogorb, 1969) i Amor 88 (Convent Jerusalem, 1988).

No hay mar que per bien no venga, de Francesc López Albert (Convent Jerusalem, 2007).

Una deessa més moderna, símbol de la democràcia en el món, és la Llibertat, l’estàtua que ha sigut reproduïda amb eixe mateix lema per dos

EL triomf de bacus (Na Jordana - Soguers, 1932). Arxiu Na Jordana

el verí del foc

8 73

La llibertat, dels germans Fontelles (Mercat Central, 1957). Col·lecció José Alcayde La llibertat, de Vicent Luna (Plaça del cabdill, 1973). Col·lecció Joan Castelló

Natura Mare, de Latorre i Sanz en (Na Jordana, 2003). Col·lecció Joan Castelló El Turisme, de Pascual Gimeno Torrijos en (Convent Jerusalem, 1966). Col·lecció José Alcayde

El crepuscle dels déus, de Miguel Santaeulalia Núñez (Na Jordana, 1998). Col· lecció José Alcayde

grans artistes fallers: els germans Fontelles (Mercat Central, 1957) i Vicent Luna (Plaça del cabdill, 1973). La deessa frígia de la fertilitat i la naturalesa, Cíbele, va ser reproduïda per Regino Mas tal com apareix en la font madrilenya en Subvencions (plaça del Mercat Central, 1954), encara que com a deessa de la naturalesa també va ser la icona utilitzada per Emilio Miralles en Mare natura (Mestral-Murta, 1995) i per Latorre i Sanz en Natura Mare (Na Jordana, 2003). Este recorregut pels déus clàssics el finalitzem amb una menció especial: El crepuscle dels déus, de Miguel Santaeulalia Núñez (Na Jordana, 1998), una composició en què Bacus i Atenea contemplen sorpresos els nous ídols de fang que ha creat l’home.

Relacionada amb les creences religioses de l’antic Egipte, que consideraven els faraons com a déus una vegada morts, és la gran esfinx de Gizeh, que segons els historiadors podria correspondre al faraó Kefrén. En cartó-pedra la va reproduir Pascual Gimeno Torrijos en El Turisme (Convent Jerusalem, 1966). Salvador Debón es va inspirar en la mitologia oriental per a realitzar les seues dos últimes falles: el gran drac xinés de La contaminació (Plaça de la Mercé, 1972), amb la reproducció de l’escultura grega de Laoconte i els seus fills, i la deessa Shiva de Les drogues (Plaça de la Mercé, 1973).

Deixats de la mà de Déu

Uns anys abans, Pasqual Carrasquer també havia utilitzat la figura de la deessa hindú Shiva per a realitzar La veritat en el palmell de la mà (Félix Pizcueta-Ciril Amorós, 1957). Més recent ha sigut la polèmica desencadenada per la presència en la falla Vells contes de l’Índia, de Sergi Fandos (Ceramista Ros de 2013) d’un elefant que representava al déu hindú Ganesha i una figura de la deessa Shiva Nataraja. Ambdós van ser retirades abans de la cremà.

Les religions orientals, molt allunyades de les creences i costums cristianes, també han tingut una àmplia presència en les falles, més per la presència dels seus déus (Astarte, Ishtar, Shiva…), que per la filosofia en si d’estes creences. Una de les primeres referències que hem trobat és la presència de la deessa Kali de quatre braços en L’octau pecat capital, de Vicente Canet Cabellón, Ramil i José Justo Villalba (Plaça de la regió Valenciana, 1934).

Les referències a l’islam són més aïna escasses. L’única representació de Mahoma la trobem en Resurrecció, de Vicent Martínez Aparici (l’Antiga de Campanar, 2012), una faula sobre la tornada dels ídols del passat. Per la seua banda, José Pascual Ibáñez Pepet ens va presentar uns nous déus de l’economia mundial: el ayatollah Jomeini imposa al món uns preus elevats del barril de Brent en El petroli i l’arab ens porten a tots de cap (BailénXàtiva, La Ferroviària, 1980).

En l’Espanya de la postguerra, un país apressat per la fam després de la guerra civil, les falles van inventar una nova divinitat anhelada per tot el poble: El Déu pa, de Francisco Coret i R. Izquierdo (Doctor Collado, 1948).

e ell v ve er rĂĂ d de ell f fo occ

8 7 75

El camí de l’infern és molt ample El repertori de temes religiosos tractats en les falles és molt extens. Vegem en primer lloc els cadafals que, com a lema o com a figura principal, han utilitzat les imatges o les paraules infern, dimoni, Satanàs o alguna de les seues variants. Una primera referència la trobem en el segle XIX amb la falla titulada A les calderes de Pedro Botero (Plaça Major de Russafa, 1896). Ja en el segle XX van seguir altres com a Conseqüències del diàvolo (Russafa-Ciril Amorós, 1908), L’nfern (Espartero-Pare Jofré, 1916) o les més literàries de Dante i Virgilio en l’infern (Jerusalém-Buenavista, 1913) i dos versions L’infern de Dante, una realitzada en 1929 per Alfredo i Miguel García Albarracín en la plaça Pertusa, i l’altra realitzada en 1950 per Vicente Marín Reig en Ciril Amorós-Fèlix Pizcueta. Una de les primeres falles de secció Especial que va utilitzar la paraula que designa el destí dels pecadors va ser L’infern, de José Azpeitia (Exposició, 1969), amb el diable emportant-se a una parella d’hippys que representaven al món actual. El mateix lema (L’infern) tenia una altra falla emblemàtica: la que en 1975 va realitzar José Puche Hernández en Sant Vicent-Falangista Esteve, que va obtindre el primer premi de Primera A, el tercer que de forma consecutiva obtenia aquest artista en eixa demarcació. Manuel Martín Huguet va fer una terrorífica versió de l’avern en Ens vorem a l’infern (Na jordana, 2011), amb una calavera que anotava en el

seu modern notebook els noms de tots aquells que havien sigut condemnats al foc etern, entre ells els corruptes, usurers, maltractadors… i alguns artistes fallers.

La contaminació, de Salvador Debón (Plaça de la Mercé, 1972). Col· lecció José Alcayde

Segons el relat de la Bíblia, les ànimes que en vida no han sigut ni bones ni roïnes van a un estat transitori de purificació i expiació. Amb el lema El purgatori (Plaça del Mercat Central, 1971), Vicente Luna va realitzar un impressionant canelobre daurat de set braços, una al·legoria de la humanitat, la vida de la qual s’anava extingint de manera inexorable i havia de retre comptes davant de Déu.

Les drogues, de Salvador Debón (Plaça de la Mercé, 1973). Col·lecció José Alcayde

Per març, corre el diable per totes parts La utilització de la paraula dimoni i les seues variants és molt més àmplia en el món de les falles i amb molt variades accepcions. Ja apareix en 1931 com La tortà del dimoni desficiòs en la falla comte Salvatierra-Francisco Blanquells, realitzada per Vicent Benedito Baró. En les dècades dels cinquanta i vuitanta apareixen també falles amb múltiples variants de la paraula dimoni: La temptació de Satanàs, El món tirat al dimoni, El dimoni de les sogres, El dimoni de les píndoles, El dimoni del joc, Els dimonis de la nit, La culpa la té el dimoni, Diablures dels diners i Per culpa del dimoni.

La veritat en el palmell de la mà, de Pasqual Carrasquer (Félix Pizcueta-Ciril Amorós, 1957). Col·lecció Pasqual Carrasquer L’nfern (EsparteroPare Jofré, 1916). Arxiu Històric Municipal

Ens vorem a l’infern, de Manuel Martín Huguet (Na jordana, 2011). Col·lecció Joan Castelló La tortà del dimoni desficiòs, de Vicent Benedito Baró (Comte Salvatierra-Francisco Blanquells, 1931)

Menció a banda mereixen tres falles de la secció Especial: El dimoni i el món, de Modest González Latorre (Doctor Sumsi-Matíes Perelló, 1946), amb un diable caçant homes d’un globus terraqüi en flames; La por, de Manuel Martín

el verí del foc

8 77

La por, de Manuel Martín López (Na Jordana, 1983). Col·lecció José Alcayde

De presses i corregudes, de Vicent Agulleiro (Na Jordana, 1979). Col· lecció José Alcayde

López (Na Jordana, 1983), amb un Llucifer en forma de serp atemorint al món amb l’arsenal de bombes atòmiques, i El món del dimoni, de José Pascual Ibáñez Pepet (Bailén-Xàtiva-Ferroviària, 1983), amb un cap de Belzebú absorbint la ment dels homes perversos. Un altre maligne famós va ser el protagonista d’El mal, de Francisco Mesado (Almirall Cadarso-Comte d’Altea, 1989). Altres vegades s’identificava també a la dona amb la maldat, amb lemes com El dimoni de la dóna o La dóna és un infern. La principal representació de la dona com a encarnació del mal ha sigut la realitzada per Vicente Agulleiro en De presses i corregudes (Na Jordana, 1979), amb una diablessa fustigant uns faunes perquè espentaren el carro de la vida cap a la maldat.

Alçar les mans al cel Tot el vist fins ara pot induir a pensar que el món està en mans del maligne, però no és així. En les falles també hi ha espai per a l’esperança i València és una ciutat amb moltes probabilitats d’aconseguir el cel. Almenys així ho pensen alguns artistes que han realitzat cadafals amb esta visió en positiu de la ciutat. Un dels primers va ser Manuel Giménez Cotanda que en 1928 va realitzar de València al cel en la plaça de Sant Bult; el mateix lema el van utilitzar també, entre altres, Ramón Espuig Romeu en 1988 a Alacant-Quart de Poblet i Manuel Algarra Salinas en 1995 en Tres Forques-Conca-Pérez Galdós. A les portes del cel es va quedar Felipe Guardiola amb la falla realitzada

en 1978 per a Pizarro-Ciril Amorós, mentre que Xavier Herrero Martínez va realitzar El portal del cel en 2005 per a Santa Maria Micaela-Martí l’Humà. Per la seua banda, Lorenzo Fandos es va quedar amb dubtes quan va plantejar Cel i recel (BarracaEspadà, 2008).

(El Pilar, 1987), la falla amb què va obtindre el seu quint primer premi en secció Especial. Per la seua banda, José Manuel Gramage es va quedar sense glòria (sense palet) en el seu segon treball per a la secció Especial: Uns creen i altres es recreen (Malva-rosa, 2013).

Alguns artistes van arribar un poc més lluny i van tocar la glòria, que en termes teològics és l’equivalent al cel. Glòria efímera va ser la dissenyada en 1945 per José Soriano per a la plaça de la Mercé, però la més celebrada va ser La gloria, el baldaquí coronat d’àngels i querubins que va realitzar en 1981 Manuel Martín López per a Convent Jerusalem per a exaltar l’èxit terrenal.

El pecat de gola, Déu el perdona, i el del piu, se’n riu

Les sagrades escriptures atribuïxen a Nostre Senyor la creació del món en sis dies (el sèptim va descansar). Vicent Agulleiro a penes va necessitar un any per a realitzar La creació

Si parlem de Religió no podem oblidar els pecats, que són el mal nostre de cada dia. Per a la religió catòlica, els mes malèvols són els set pecats capitals. Amb aquest lema s’han plantat dues falles de la secció Especial. La primera d’elles la que en 1975 va realitzar José Pascual Pepet per a Convent Jerusalem, amb un dimoni que caminava sobre la campana del juí final després d’atiar la maldat del drac de set caps.

El portal del cel en 2005, de Xavier Herrero (Santa Maria Micaela-Martí l’Humà, 2005). Arxiu Falla Santa Maria Micaela La gloria, de Manuel Martín López (Convent Jerusalem, 1981). Col· lecció José Alcayde

Manuel Martín López també va utilitzar Els pecats capitals (Na Jordana,

el verí del foc

8 79

Els pecats capitals, de Manuel Martín López (Na Jordana, 1982). Col· lecció José Alcayde La temptació, d’Alfredo Ruiz (Plaça del Pilar, 1974). Col·lecció José Alcayde

1982) per a oferir la seua visió sobre els grans vicis de la humanitat: la puresa de la dama imperi contrastava amb la superba de Napoleó, la gola de les grans potències internacionals, l’avarícia d’Hisenda, la ira de l’aficionat al futbol, la peresa de l’Estatut d’autonomia valencià, l’enveja de la dona que anhelava el cos perfecte de Bo Derek (la dona 10) i la luxúria reprimida de les velles beates. Va haver-hi nombroses versions anteriors dels set pecats capitals, les dos primeres en Sorni-Gravador Esteve en 1928 i en Cuba-Dénia de 1930). A elles van seguir, entre altres, les realitzades per Vicente Pallardó Latorre (Castelló-Sogorb, 1966), Miguel Esteban Villanueva (Doctor Olóriz-Fabián i Fuero, 1979), Pascual Calleja (SuecaLiterat Azorín, 1995) i Alejandro Santaeulalia (Barraca-Espadà, 2002). Existixen també falles dedicades a altres pecats capitals, com La gola

pels dinés (Doctor Sumsi-Peris i Valero, 1966), L’avarícia (Plaça Sant Miquel, 1934) i La Luxúria (La PlataGeneral Urrutia, 1979). La mostra de falles pecadores és molt àmplia i inclou lemes com El pecat original, de Carlos Cortina (Plaça del Mercat, 1930), Pecats (Cadis-Literat Azorín, 2007), Pecats fallers (Guillem Sorolla-Recaredo, 1965), Pecats i temptacions (Carrera Sant Lluís-Rafael Albiñana, 1980), Pecats d’ahir i hui (Santos Justo i Pastor-Serradora, 1986), Pecats moderns (Ángel Villena-Pintor Sabater, 1990) i El pecat de la poma (Plaça de Santa Cruz, 1989). La creu en els dits, el diable en els pits Perquè hi haja pecat, prèviament ha d’existir la temptació. La més bella de les temptacions va ser la cabaretera modelada per Alfre-

dro Ruiz en La temptació (Plaça del Pilar, 1974), encara que també va existir una altra prèvia de Julián Puche (Na Jordana, 1964) i una trentena en seccions inferiors amb multitud de variants (Les temptacions, Temptació del poder, Temptació fallera, Temptació de hui…). La temptació suprema és estar posseït per l’Anticrist. A l’abric de la pel·lícula L’exorcista (1973), Federico Contreras va presentar Exorcismes del món actual (Plaça de la Mercé, 1976), amb un bruixot africà que intentava curar els mals de la humanitat. Per a superar la temptació cal distingir clarament entre El bé del mal, que és un lema que ha sigut utilitzat per cinc falles, una d’elles la d’Oscar Serrano en Comte Salvatierra-Ciril Amorós de 2008.

Cada u a sa casa, i Déu en la de tots La casa de Nostre Senyor és el temple, i a ell, de forma genèrica, s’han dedicat tres falles de rellevància. La més espectacular va ser El temple de l’home, d’Agustín Villanueva (Convent Jerusalem, 1992), un cadafal que s’erigia en el pont d’unió de les cultures d’orient i occident. Va ser el primer d’una trilogia que va unir música, so i espectacle.

El bé i el mal, d’Oscar Serrano (Comte Salvatierra-Ciril Amorós, 2008). Col·lecció Joan Castelló

El temple de l’home, d’Agustín Villanueva (Convent Jerusalem, 1992). Col·lecció José Alcayde

Un segon cadafal d’esta temàtica va ser El temple diví, d’Abel Monteagudo (Sueca-Literat Azorín, 1997), un homenatge al déu Túria i a la seua xarxa de séquies per al reg de l’horta valenciana. D’Herodes a Pilat Un altre capítol d’aquest treball és el dedicat a personatges o narracions

el verí del foc

8 81

L’arbre del bé i del mal, de Josep Martínez Mollá (Plaça del Pilar, 1979). Arxiu Falla Plaça del Pilar La fruita prohibida, de Manuel Algarra Salinas (Almirall Ca d a r s o - Co m t e d’Altea,2011). Col· lecció Joan Castelló

bíbliques. Començarem amb la Gènesi o formació de l’univers, el primer llibre de l’Antic Testament. Uns dels primers relats falleres son Adam mossega la poma … constanli cara la broma (Pascual i Genís-Llúria, 1934) i Per culpa de la Poma, de Joan Huerta Gasset (Mercat Central, 1959). Eixe va ser, precisament, l’origen de la perdició humana: L’arbre del bé i del mal, una icona que Josep Martínez Mollá va plasmar en 1979 per a la plaça del Pilar. El pecat el van cometre Adam i Eva al tastar La fruita prohibida, que va ser el lema de la falla de 2011 realitzada per Manuel Algarra Salinas en Almirall CadarsoComte d’Altea. En la Gènesi es narra també la història de Noé i el diluvi universal. En falles, les tres representacions més famoses han sigut L’arca de Noé, de Regino Mas (Plaça Lope de Vega, 1935); Noé i el segle XX, de Juan Huerta (Convent Jerusalem, 1964) i Zoo-ilògic de València, de José Puche Hernández (MalvarrosaPonz-Cavite, 1997). Els tres cadafals van aconseguir el primer premi (de Primera, Especial i Primera A, respectivament). El segon llibre de l’Antic Testament és l’Èxode, que narra l’eixida del poble hebreu de l’esclavitud d’Egipte. La figura de Moisés ha sigut utilitzada per Regino Mas en La llei de l’embut (Plaça del Mercat Central, 1944), per Vicente Tortosa Biosca en La mala costum (Avinguda de l’Oest, 1969) i, com contrarremat, per Vicent Agulleiro en La gran campanada (El Pilar, 1989). En 2014 el tornarem a veure en la plaça de l’Ajuntament gràcies al remake que realitzarà Manolo García.

L’any 2013 i com a figura de la falla Carrera de Malilla-Illa Cabrera, José López Ibáñez va presentar en l’Exposició del Ninot un Moisés amb uns moderns manaments fallers, entre ells: Amaràs les fartaes per damunt de tot; No prendràs el nom de la JCF en va; Santificaràs Sant Josep (sempre en dilluns); Et mataràs a criticar sense descans; No furtaràs el benefici de les falles; No diràs mentides sobre el que et gastes en monument; No consentiràs pensaments ni desitjos impurs quan sigues jurat, i No voldràs els fallers d’honor d’altres comissions. Les principals referències al Nou Testament se centren en l’últim dels seus llibres, l’Apocalipsi, on es descriu la fi del món. En falles s’ha utilitzat aquest títol bíblic en cinc ocasions, encara que la més coneguda ha sigut El juí final, de Vicent Luna (Plaça del País Valencià, 1980), una columna de 33 metres per la qual abaixava la humanitat entre el tronar de les trompetes per a ser jutjada per les seues obres i accions. Amb el lema Dies irae, el títol del poema que descriu el dia del juí final, també hem localitzat una falla: la va realitzar en 1995 Ignacio Ferrando en la demarcació de Santos Justo i Pastor-Serradora. Qui te padrins el bategen Un bon catòlic practicant ha de complir amb els ritus dels sagraments que ha establit la Santa Mare Església. El primer és el baptisme i en falles l’hem tingut de totes classes: Un bateig a l’antiga (Viana-Torn, 1930), Bateig en l’horta (Santa Mònica, 1934) i Bateig Valencià (BorullTúria, 1993), per exemple.

Zoo-ilògic de València, de José Puche Hernández (Malvarrosa-PonzCavite, 1997). Arxiu Falla Malvarrosa El juí final, de Vicent Luna (Plaça del País Valencià, 1980)

el verí del foc

8 83

cial atenció a les infidelitats i a la crítica de costums. La tendència va seguir en el segle XX amb falles que abordaven el tema des de molt diferents òptiques: Un matrimoni anglés en el viaje de novios (Plaça Major de Russafa, 1903), Un matrimoni aprofitat (Mar, 1911), Un casament de l’horta (Carrer Salvador, 1926), Boda a l’horta o visita als padrins (Conca-Roberto Castrovido, 1934), L’espill del matrimoni (QuartPalomar, 1948), Casament i mortalla (Félix Pizcueta-Ciril Amorós, 1968), Casar-se?, una loteria (MalvarrosaPonz-Cavite, 1970), Boda ColónLiberty (Primat Reig-Sant Vicent de Paúl, 1989) i Matrimonis de conveniència (Santa Cruz de Tenerife-Àngel de l’Alcàsser, 1994), entre altres. De qualsevol manera, les mes conegudes són Les bodes, de José Puche (Bisbe Amigó-Conca, 1982), enquadrada en la sección Primera A, i Bodes d’or i l’or de les bodes, de Francesc López Albert (Convent de Jerusalem, 2006), que va competir en la secció Especial. Els batejos, d’Alfredo Ruiz (Plaça de la Mercé, 1979). Arxiu José Huguet Una sueca i un literat en Russafa s’han casat, de Pedro Santaeulalia Serrán (Sueca-Litarat Azorín, 2003). Arxiu Falla SuecaLiterat Azorín

No obstant això, la falla més interessant d’esta temàtica ha sigut Els batejos, d’Alfredo Ruiz (Plaça de la Mercé, 1979), una representació d’una València de caràcter meninfotista, sotmesa a les tensions del centralisme de Madrid i del nacionalisme de Barcelona. Els personatges i motius d’aquest monument seran reproduïts àmpliament en anys posteriors, inclús alguns d’ells en falles infantils que aconseguiran el primer premi d’Especial. El matrimoni ha gaudit de justa fama en les falles. Ja hem vist que en el segle XIX es va prestar espe-

Una curiositat de la saga Santaeulalia: Salvador Santaeulalia Fitó va realitzar en 1966 Casem-se per a la comissió de Sant Joan Bosco-Duque de Mandas. Trenta-set anys després, el seu nét Pedro Santaeulalia Serrán va construir Una sueca i un literat en Russafa s’han casat (Sueca-Literat Azorín, 2003). Si parlem de matrimoni, cal referir-se també al divorci (encara que l’Església només admeta el divorci canònic) i a l’avortament. Com a exemples podem ressenyar El divorci, de Santiago Soro Capella (CíscarBorriana, 1984) i L’avortament, de José Pascual Ibáñez Pepet (Cervantes-Pare Jofré, 1986).

Caga el rei , caga el Papa , i de cagar ningú s’escapa L’Exposició del Ninot no és un conclave per a triar Papa, sinó una mostra per a concedir l’indult del foc a una figura o grup. No obstant això, de tant en tant és habitual veure alguns candidats a l’indult amb la indumentària blanca del sant pare. Com a part de la falla Viatge amb nosaltres (L’Antiga de Campanar, 2004), els germans García Ribas van presentar un Joan Pau II viatger, amb motxilla al muscle disposat a evangelitzar els cinc continents. En un altra ocasió, Vicent Almela va fer una paròdia de l’artista Vicent Luna com a Papa Luna, amb les seues filles Pilar i María José com a querubins cantant les seues virtuts i flanquejat per tres dels seus principals col·laboradors (el fuster Antonio García, el dibuixant José Soriano Izquierdo i l’escultor Fulgencio García), que van ser els que van fer possible l’èxit del mestre. El grup pertanyia a la falla L’edat media-tica (Santa Maria Micaela-Martí l’Humà, 2008).

Loor i Glòria al Papá Luna, de Vicent Almela (Ninot de la falla Santa Maria Micaela-Martí l’Humà, 2008). Col·lecció Joan Castelló La nova sor Citroën i el Papa, de Vicent Llàcer (Ninot de la falla de Na Jordana, 2007). Col·lecció Joan Castelló Joan Pau II i Karl Marx jugant al Monopoly, de Miguel Santaeulalia (Escena de la falla de Na Jordana de 1991). Arxiu Miguel Santaeulalia

Benet XVI també ha estat, al menys, dos vegades en l’Exposició del Ninot amb motiu de la seua visita a València en 2006 per a la Trobada de les famílies. El va plasmar primer Vicente Llácer a bord del papamòbil conduït per l’alcaldessa Rita Barberá com a part de la falla I want to be freak (Na Jordana, 2007) i després el va reproduir també Juan Carlos Ferri en la falla Quansevol temps passat (Sueca-Literat Azorín, 2009). Un altra escena de gran calat va ser la que va presentar Miguel Santaeulalia Núñez en El melic del món (Na Jordana, 1991): Joan Pau II i Karl Marx jugaven al Monopoly per a repartir-se la influència ideològica en el món.

el verí del foc

8 85

Escena de Esos locos cacharros ¿para què servirán?, de Toni Fornes (Barri Sant Isidre, 2006). Arxiu Joan V. Ramírez Ninot de la falla Deixats de la mà de Déu, de Juanjo García (Sanchis B e r g ó n -Tú r i a , 2010). Col·lecció Joan Castelló) Escena de la falla Enguany amb ñ, de Vicent Llècer i Alejandro Santaeulalia (Na Jordana, 2008). Col·lecció Joan Castelló

A més del Papa, en les falles també apareixen de tant en tant altres personatges de l’església catòlica com a rectors i monges, algunes vegades amb fortes polèmiques. Com la desencadenada en 2006 per un grup de l’artista Toni Fornes Quijano: representava a tres monges que, amb cares de recel, innocència i incredulitat, rebien un paquet amb un consolador en el seu interior. L’escena pertanyia a la falla Esos locos cacharros ¿para qué servirán? (Barri sant Isidre, 2006). València és terra de predicadors (no oblidem que sant Vicent Ferrer va ser un dominic amb molta vèrbola per als sermons). Juanjo García va caricaturitzar Félix Crespo (llavors regidor de Festes) predicant els valors de les falles des de l’alt d’un púlpit, L’escena formava part del cadafal Deixats de la mà de Déu (Sanchis Bergón-Túria, 2010). No és l’única transformació religiosa de Félix Crespo, ja que en la falla Enguany amb ñ (Na Jordana, 2008), dedicada a les festes tradicionals a Espanya, el regidor va aparéixer damunt d’un pas, portat a muscles pels fallers, com el Crist lligat a la columna de la Setmana Santa Fallera. I ja posats a parlar de la Passió de Jesús i de la seua crucifixió en el Gòlgota, ressenyar també que la paraula calvari ha aparegut en, almenys, 23 falles amb lemes com El calvari d’un artista, El calvari faller, El calvari del cap de setmana, El calvari del valencians, El calvari de la vida, El calvari dels emigrants, El calvari de la dóna o El calvari de l’amor.

Grup de la falla La València daurada, de CeballosSanabria (Plaça de l’Ajuntament, 2013). Col·lecció Joan Castelló Ninot indultat de les falles 2008 (Falla Convent Jerusalem). Col·lecció Joan Castelló

En falles no sols hi ha que predicar, sinó també donar blat. En cas contrari ens podem trobar amb cadafals apologètics per a major glòria de Déu. És el que li va ocórrer a Miguel Mas amb Predicar en desert… (Plaça del Negret, 1966). I de les falles apologètiques a l’indult de la figura de la Mare de Déu només hi ha un pas: el que en 2013 va donar l’alcaldessa de València, Rita Barberá, quan va indultar el grup de la Mare de Déu dels Desemparats amb xiquets, presentada en l’Exposició del Ninot per els artistes Ceballos-Sanabria com a figura de la falla infantil de la plaça de l’Ajuntament. Prèviament, el poble havia indultat Concha Piquer i el seu Cantem a la Maredeuta, un grup realitzat per Francisco López per a la falla de Convent Jerusalem de 2008. Ciri curt, processó llarga o la processó va per dins En la història de les falles trobem també cadafals dedicats a fes-

tes religioses. Una d’elles és La Carxofa de Silla (Plaça Pertusa, 1926), encara que les que més abunden són les relacionades amb El Corpus de València o els seus personatges. A destacar, És xopà fins la moma, de Julià Puche (Na Jordana, 1966) i El Corpus faller, de Juan José García (Gravador Esteve-Ciril Amorós). Per a finalitzar ens referirem a l’oració que ens va ensenyar Jesús: el parenostre. En ella demanem El pa nostre de cada dia, que és la mateixa frase que els germans Ferrer van utilitzar en 1980 per a la falla de Poeta Querol-Salvá. I ja de pas, aprofitem per a demanar un desig: Que la providència no ens deixe caure en la temptació de canviar la crítica per lloança i que ens lliure del mal (prou estés) de creure que els fallers som la millor casta del món. Amén.

el verí del foc

8 87

Falla Ceramista Ros-J. MÂŞ Mortes Lerma 2013. Arxiu de Juanjo Medina

Juanjo Medina i Bonilla Revista Cendra

Els símbols religiosos i els cadafals fallers. Ceramista Ros, un cas recent. Xoc de cultures. (In)tolerància i tradició.

empre he tingut la idea que les falles són una festa que facilita la integració de les persones que vénen de diferents regions o països, són d’altres races o bé responen a qualsevol condició que imaginem. Ho he viscut des de xicotet en la meua vida fallera. Però en el món globalitzat que hem construït i quan gent de cultures tan diferenciades de la nostra es troba ab la nostra manera de ser satírica i oberta, es produïx un contrapunt cultural que no sempre és ben entés per qui no coneix la realitat de la nostra festa. La comissió Ceramista Ros-José Mª Mortes Lerma de València, va plantar en 2013 una falla inspirada en la cultura hindú1, que va provocar la reacció dels hindús residents a la ciutat. En estes línies intentaré explicar els successos que provocaren moments de gran tensió al voltant de la falla, així com les reaccions oposades a favor o en contra de cadascuna de les parts implicades. La falla Les primeres notícies del cadafal les trobem en novembre de 2012, quan la comissió presenta els projectes, dins de la seua setmana cultural. Es fa públic l’esbós de la falla que ja realitzava 1 L’hinduisme és la tercera religió més estesa al món ab més de nou-cents milions de fidels. A pesar de la gran quantitat de seguidors només és la religió majoritària a tres països del món: Índia, on naix, Nepal i l’Illa Maurici. En realitat no és una religió, sinó diverses a les quals per error nomenem igual; seria més bé la unió de les creences procedents de diferents pobles i regions. Els hinduistes nomenen a la tradició religiosa sanātana dharma, o religió eterna en sànscrit, ja que pensen que no té principi ni tindrà fi. I la consideren la religió més antiga del món, ja que afirmen que té una tradició de més de cinc mil anys.

el verí del foc

8 89

a Borriana l’artista Sergio Fandos Nàjera2, que entre altres comptava ab la col·laboració d’Eva Maria Cuerva en el modelat i de Vicent Blasco i Josep Nos en el guió. El cadafal va ser bastant ben valorat pel jurat, que li va atorgar el quint premi de la secció Primera B. «Vells contes de l’Índia» fou el lema triat per ser el fil conductor de la falla i, segons l’explicació oferida el dia de la presentació de projectes, volia dotar d’una simbologia i d’un aire hindú a alguns dels personatges d’actualitat, i també a algunes de les problemàtiques polítiques o socials més candents del moment. Així, una anciana ens narra tots els contes que sempre hem escoltat. A més, tres de les principals divinitats de la religió hindú intentaven dominar els humans ab les seues virtuts. Ganesha3 subjectava ab els seus braços els elements claus en la vida i la mort. Saravasti4, deessa de la sabiduria, tractava de guiar els fallers per un camí de justícia. I finalment Shiva Nataraja5, senyor de la dansa, un dels símbols més importants de l’hinduisme, dominava el cosmos.

Figura de Gandhi en la falla.Arxiu de Juanjo Medina

Als versos del llibret, originals de Ferran Gil, estes divinitats varen ser reflectides de la següent manera:

2 Sergio Fandos (29-08-1987), planta la seua primera falla, la infantil de la comissió de Conquistadors de Benicarló, l’any 2008. A partir d’ací, va començar una reconeguda trajectòria en les falles i fogueres infantils, i va plantar per a diferents comissions de Borriana, Alacant i València. L’any 2010 firma la seua primera falla gran per a la comissió Rubén Dario-Fra Lluís Colomer, de València, ab la qual obté el quart premi de la secció 6ªC. 3 Ganesha, गणेश en escriptura devanagari del sànscrit, és de les deïtats més adorades de la religió hindú. Comença a ser adorat entre els segles IV i V a. C., i es considera removedor d’obstacles, patró de les arts i les ciències, i deva o deïtat benèvola de l’intel·lecte i la sapiència. Se’l representa normalment ab quatre braços en els quals sosté els atributs, entre els quals destaquen una soga per conduir els devots, una destral per tallar els nucs dels devots, una maça d’or que representa l’autocontrol o una mà ab el gest de benedicció o varadà mudrà per impartir gràcies als devots. 4 Saravasti o Sàrasuati, सरस्वती en lletra devanagari de l’idioma sànscrit, és la deessa del coneixement, i una de les tres deesses principals, junt a Laksmí i Durgà. Ja se la nomena al Rig-veda, a mitjans del II mil·lenni a. C.. Probablement començà a ser adorada com a deïtat fluvial, relacionada ab el riu que duu el seu nom. Sol ser representada com una dona ab gran bellesa i asseguda sobre un lotus. Se la relaciona ab el color blanc que representa la puresa del coneixement. Es mostra ab quatre braços, que representen els quatre aspectes de la intel·ligència, la ment (mana), l’intel·lecte (buddhi), l’estat de vigília i l’ego (ahankara). A les mans porta un llibre, un mālā o rosari de perles blanques, un pot ab aigua sagrada i una vina, un instrument musical.

5 Shivà Nataraja o Sivà Natarash, शिव नटराज, en escriptura devanagari del sànscrit. És un dels noms del déu Shiva, per ser qui realitza la frenètica dansa tàndava que destruirà l’Univers perquè el déu Brahma inicie la recreació. Esta representació de Shiva el mostra ab quatre braços, dins d’un cercle de flames, que representa el cosmos, i ballant damunt d’un nan que simbolitza la ignorància humana. Els tres ulls representen els tres poders: crear, preservar i destruir.

«[...] Per que s’han rejuntat formant-ne penya buscant fent-ne conjur en les altures, la terna d’unes mítiques figures que van en son de pau, més que a la grenya. (I això que a voltes perden les raons i acaben discutint i a redolons). I per a que vejam com està el pati Kali divinitat de violència, compartix el seu lloc en la sapiència a la que l’anomenem Sarasvatí. (Cal dir és un contrast entre dos dioses que estan entre les grans, les mes famoses). Completa no se si, per important, un mascle més que li diuen Ganesha, al que se reconeix la mar d’apresa per tindre enorme cap d’un elefant. (I no tinc clar en tanta faç divina ¡si seran contes d’Índia o de la China!).» En les escenes, es podia trobar alguns dels personatges més típics de la cultura hindú adaptats a l’actualitat. Entre altres, la que ens presentava tres faquirs: un levitant, un segon caminant sobre brases i l’últim tombat sobre un llit de claus, els quals representaven els artistes fallers. L’escena s’acompanyava d’estos versos: «Per a de veres levitar, i fer els diners xixina; firmar Nou Campanar, o la falla de Barrachina. Els artistes fallers, en ascetes s’han convertit; i ara son els primers, que els problemes han patit.» També convertit en ninot apareixia el ministre De Guindos, com a mestre que ens ensenya el Kamasutra, i les «mil maneres» de «desflorar-nos».

Portada del Llibret 2013 de la Falla Ceramista Ros-J. Mª Mortes Lerma. Arxiu de Juanjo Medina

Continuant ab les figures que apareixien a les escenes trobem la que protagonitzava Gandhi6, i que tingué un final curiós. La comissió va indultar la figura, que havia sigut presentada a l’Exposició del Ninot, però, finalment, va ser cremada en la celebració de Sant Joan, després de ser transformat en Gepetto. En la falla, la figura del pacifista va ser acompanyada ab este vers: «Este home ho va fer, ell ens dona una bona clau; que per damunt de tot ser, el que reinara fora la pau.»

6 Mohandas Karamchand Gandhi, va nàixer el 2 d’octubre de 1869 a la localitat de Porbandar, Índia Britànica, i era fill del governador de la regió. Va estudiar Dret i es va dedicar a la política. Des de 1918 es col·locà al front del moviment nacionalista indi, ab nous sistemes de lluita com les vagues de fam i la no violència. També va lluitar per les antigues tradicions hindús. Es va confirmar com un heroi nacional, fins la consecució de la independència de l’Índia en 1947. Després, continuà lluitat per canviar la societat hindú, intentant integrar-hi les castes més baixes, com eren els shudrà o esclaus, parias o intocables i els mlecha o bàrbars. Contrari als conflictes religiosos, va defendre els musulmans indis, el que causà que un fanàtic hindú l’assassinara el 30 de gener de 1948, quan comptava 78 anys, a Nova Delhi.

el verí del foc

8 91

Les següents escenes les centraven Rita Barberà, com a protagonista d’una superproducció de Bollywood, plena de plans urbanístics i grans esdeveniments, i per Angela Merkel, que era presentada en els versos explicatius com «colonisadora» i ab la «mirada amenaçadora». L’última de les figures, un mercader de té, encarnat per Mariano Rajoy, ens venia el «Te lleve les subvencions», «Te done sobres» o «Te rebaixe el sou», i alguna que altra varietat més. Com s’hi pot vore, les escenes no suposaven, a priori, cap insult ni menyspreu cap a la cultura hindú. I com ja s’ha apuntat, es feien ressò d’alguns dels problemes més significatius del moment o servien com a homenatge. En tot cas, l’única que podia ferir sensibilitats era la que mostrava un bou espanyol i una vaca índia, animal sagrat al subcontinent hindú. Els versos que acompanyaven l’escena no eren molt adequats: «El ministre de cultura, com a bon majoral; mostrarà del bou la bravura, en la punta del pardal!» Els fets Els primers dies en què la falla roman al carrer transcorren sense cap incidència i és el dia 18, al temps que la comissió participa en l’Ofrena, quan comencen les protestes per part del col· lectiu hindú. «[...] un grupo de hindúes acudió a la falla con uno de sus sacerdotes y un traductor. Se encontraron el casal vacío y hablaron con algunos vecinos y el guardia de seguridad. Les explicaron que no podían quemar el monumento por que da mala suerte y es una falta grave.» Esta es la crònica que fa el diari Levante-EMV, en l’edició de 19 de març, dels fets ocorreguts.

Shiva tal com va ser representat en la falla. Arxiu de Juanjo Medina

En la mateixa es detalla que la comitiva hindú va advertir que tornaria. Al mateix temps, recull les paraules de Swami Omkrananda, president del Temple Hindú de València, que, emparant-se en l’article 167 de la Constitució Espanyola, afirmava el següent: «No se pueden quemar y profanar estos símbolos, se trata de un atentado cultural. Si se quema a las diosas y eso se fotografia, dará la vuelta al mundo, para mal. Podría haver consecuencias dramáticas y se liaría gorda». Omkrananda es va mostrar dialogant i pacífic en tot moment, així i tot considerava impensable cremar les figures. A més d’afirmar que posaria una denúncia davant el jutjat. Al mateix número del diari valencià, en l’editorial titulada La fiesta de la tolerancia, s’afirma

7 L’article 16 de la Constitució s’emmarca dins de la secció de drets fonamentals, i entre altres punts diu el següent: “Es garantix la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i les comunitats sense més limitació, en les seues manifestacions, que la necessària per a l’orde públic protegit per la Llei”.

Secularització de la figura de Ganesha. Arxiu de Juanjo Medina

que «ni artista ni comisión [...] han pretendido nunca insultar ni zaherir a nadie.” “Nadie debería sentirse molesto por ello». I destacava que «la comisión afectada ha recordado que las fallas están concebidas para quemarse». En este punt, coneixem la postura inicial de la comissió, que si bé en un principi tingué clar que el destí de les figures era el foc, ab el pas del temps hagué de reposicionar-se i inclús arribà a plantejar-se la possibilitat de no cremar la falla, per por a possibles represàlies. El mateix 19 de març, a primera hora de la nit, les edicions digitals d’alguns diaris ja publiquen eixe canvi de postura, després d’una reunió que es produïx el dia 19 de matí entre la comissió i els representants del Temple Hindú Sivananda Mandir y el Centre Cultural de l’Índia, associacions que ja havien remés un escrit a l’Alcaldia de la ciutat, a la Junta Central Fallera i a la Delegació del Govern a la Comunitat, on demanaven que la falla no es cremara. A l’escrit de les associacions hindús s’advertia que si les autoritats no

ho impedien «se quemarían los dioses de la India en un acto sacrílego sin precedentes, levantando la indignación de 800 millones de hinduistas.» Estes informacions apareixen en l’edició digital del diari ABC, que en referència a la postura de la comissió afirmava el següent: «ha decidido, como prueba de buena fe, de entendimiento y de cooperación, indultar del fuego de esta noche a una de sus figuras, la que evocaba a la divinidad de Shiva Nataraja.» Per tant, la comissió «consciente de la alarma social y la polémica suscitada, ha acordado eliminar del monumento fallero todos los elementos que pudieran inducir a pensar que son signos, símbolos u objetos religiosos que pudieran herir la susceptibilidad devocional de los hindúes.» La crònica digital d’ABC destacava que tant la comissió con les entitats hinduistes renunciaven a cap reclamació per tal d’afavorir el bé de la festa i l’enteniment entre pobles. I es tancava amb les pa-

el verí del foc

8 93

i de moment i a l’espera de ser reparada per l’artista, perquè els membres del temple exigixen que siga Sergio Fandos qui la trasllade fins allí, la figura roman emmagatzemada. A pesar d’estes mostres de bona voluntat per les dos parts, les hores prèvies a la cremà de la falla varen ser bastant tenses. Desenes de fidels hindús s’acostaren a contemplar la falla, i fer-li fotografies; algunes d’estes persones inclús arribaren a adorar les deïtats representades, i la policia, que vigilava la falla des de l’inici de les controvèrsies, hagué, en algun cas, de desallotjar qui pregava a peu de falla. En algun moment del dia 19, els hindús varen ser recriminats i inclús insultats pels veïns que visitaven el cadafal, i que no transigien amb la possibilitat de modificar o d’indultar cap part de la falla. Moments de tensió previs a la cremà. Portada de Levante-EMV del dia 20 de març de 2013.

raules del regidor de Fires i Festes de l’Ajuntament de València, Francisco Lledó, que afirmava açò: «las dos partes quedan satisfechas y la polémica queda zanjada. Entendiendo que las fallas antes homenajean que intentan ofender.» Els símbols a eliminar de les figures, a més de l’indult complet de la figura de Shiva, se centraren en aquelles parts o atributs que conferien a les figures de suro un cert grau de divinitat per al fidels hindús. Per exemple, a la figura de la Deessa Sarasvati se li va llevar la vina que portava a les mans, i se li va cobrir la corona ab una tela, per la qual cosa passà a ser una simple mortal. La figura de Ganesha va ser secularitzada després de serrar dos dels seus braços, els que portaven la destral i la maça d’or. A més, se li dissimularen ab pintura els símbols del front i se li tapà també ab teles el turbant. Shiva va ser indultat per la dificultat de secularitzar la figura. Els fallers varen decidir donar-lo al Temple Hindú de València; això sí, al ser d’una mida bastant gran, la figura no cap a l’actual temple, 94

Però els moments de major tensió es produïren quan després de pregar agenollat davant d’una de les figures, Rakesh, paquistanés de 41 anys, es va deixar caure per damunt una botella de gasolina i va intentar prendre’s foc. La ràpida actuació de dos fallers de la comissió va evitar que Rakesh encenguera una mistera, evitant així una tragèdia. «Varios vecinos y falleros increparon a algunas personas presentes en la zona, al considerar que eran hindúes, y en un momento determinado la atención se concentró en el punto donde entre tres y cuatro personas llevaban en volandas a otra, que según algunos testigos podría ser hindú y que se había rociado de gasolina amenazando con prenderse fuego.» Així relatava els fets el diari El Mundo en la seua edició digital de 20 de març. De manera semblant ho feren els altres mitjans de comunicació. En Levante-EMV s’afirmava que, després, els acompanyants d’este home varen ser increpats pel públic i hagueren de ser escortats per la policia per abandonar el lloc. Rakesh el va abandonar detingut i va passar a disposició judicial, per estar-se un parell de dies a comissaria. Al eixir

en llibertat, segons declaracions que apareixen al diari Levante-EMV del dia 23 de març, «sólo quería que no quemaran la falla», i negava qualsevol intenció de cremar-s’hi, cremar la falla o provocar cap tipus d’altercat. Un mes després, també en el diari Levante-EMV, ara del 24 d’abril, ens informen que s’obria causa penal contra el ciutadà paquistanés, per resistència a l’autoritat. El cas continua el seu procés judicial. La polèmica va durar uns dies més després d’una cremà que no tingué cap incidència afegida. S’alçaren veus a favor de la convivència i la tranquil· litat, com la del mateix Swami Omkarananda satisfet ab la secularització de les figures i l’arribada de l’enteniment. I també veus que clamaven contra l’indult de les figures; per exemple la del president de la Interagrupació de Falles de València, Antonio Sànchez, quan afirmava al diari Las Provincias, el 21 de març, que «en las Fallas hemos quemado absolutamente de todo. ¡De todo! Y solo pedimos poder seguir manteniendo las Fallas tal y como son». Al mateix article es replegaven les declaracions de Carlos Padrilles, de la Unió d’Agrupacions del Cap i Casal, on, després de qualificar els fets d’intolerables, afegia que «hay que concienciar a todos los colectivos de lo que son estas fiestas y lo que significan.» La JCF, en veu del seu Secretari General, Josep Lluís Vaello, destacava l’acord a què finalment arribaren les parts, encara que també afegia que «esto puede ser el principio de algo que no se sabe muy bien en qué puede desembocar.» I, des de la comissió, només s’intentava passar pàgina, i tancar la polèmica d’una vegada per totes. Així per mig d’un portaveu asseguraven el seguent: «Queremos pedir disculpas si en algún momento hemos ofendido a los hindúes. No

era nuestra intención. Creemos que con la decisión adoptada se han respetado las dos tradiciones: la de las Fallas y la de la comunidad hindú». Després del foc Les falles sempre han representat, satiritzat i posat en solfa totes aquelles situacions o personatges que ho han merescut. A altres personalitats o entitats les ha homenatjades o bé s’hi han destacat les virtuts o bondats d’altres cultures, i de la religió cristiana. S’han plantat i cremat figures de sants, santes, rectors, monges, i a Jesucrist i a Déu. Algunes no han pogut escapar de la polèmica8, i altres han passat sense pena ni glòria a la història de la festa. Com a Festa no podem perdre el respecte a ningú, però el que no podem fer tampoc és plantejar-nos coartar la llibertat dels artistes, el que significaria deixar de respectar els orígens de les falles. El que sí que podríem plantejar-nos és fer un intent per recuperar eixes falles que significaven integració fa uns anys, i que els vinguts de fora arriben a conéixer la singularitat que ha fet de la nostra festa el que és.

Bibliografia Diari Levante-EMV dels dies 19, 20 i 23 de març de 2013. Editorial Prensa Valenciana S. A., València. Diari Levante-EMV del dia 24 d’abril de 2013. Editorial Prensa Valenciana S. A., València. Diari Las Provincias dels dies 19, 20 i 21 de març de 2013. Federico Domenech S. A., València. Hueso Martínez, A. (coord.) (2013): Llibret de la Falla Ceramista Ros-José María Mortes Lerma 2013, València, pp. 33-40.

8 Entre altres, la figura de Jesús en un confessionari presentada en l’Exposició del Ninot de 2004, per part de la comissió Reina-Vicent Guillot i l’artista Ernest Mira, retirada per exigències de les Germandats de la Setmana Santa Marinera, o bé el trio de monges que contemplava un consolador que Toni Fornés presentà també en l’Exposició de l’any 2006, per a la falla del Barri de Sant Isidre. En l’Exposició del Ninot, el consolador va ser substituït per un ciri, per tornar a ser canviat en ser plantada la falla.

el verí del foc

8 95

I... tots no som santets de Paco Roca (RepĂşblica ARgentina, 2008).

Joan Quilis i Ródenas Llicenciat en Geografia i Història

Alguns aspectes de la religió als cadafals fallers de Xàtiva

n les falles del 2013 sortia la polèmica amb el monument, Vells contes de la Índia plantat, en València, per la comissió de Ceramista Ros–José M. Mortes Lerma. En ella, alguns dels seus ninots, representaven algunes deïtats hindús, com Lord Ganesha i Shiva Nataraja. El problema aparegué quan la comunitat índia s’oposà a què aquestes representacions foren cremades com a ninots de falla normals. Afortunadament, es va arribar a un acord entre les parts, la figura de Shiva va ser regalada a la comunitat hindú i la representació de Lord Ganesha, va ser modificada per a què aparentara ser simplement un elefant1. Aquesta, possiblement, siga la polèmica més forta que s’ha donat amb una comunitat religiosa, però no ha sigut l’única. En 2006 els artistes fallers varen decidir retirar de tota falla, les al· lusions al rebombori armat sobre unes caricatures de Mahoma2.

Respecte a la religió Catòlica, encara que no hi ha cap norma que prohibís les representacions religioses, si que hi ha una espècie de pacte en què s’evita aquestes imatges. De totes formes, alguns artistes si que han representat personatges religiosos a les seues falles. Ficarem alguns exemples: Sense anar molt lluny, també a les falles del 2013, es creava una xicoteta polèmica amb la representació de la Mare de Déu dels Desemparats que apareixia a la falla municipal infantil, La València Daurada, obra dels artistes Ceballos i Sanabria, l’idea de cremar a la patrona de València no agradava massa i es pensà en indultar-la3. En 2008 un altra representació de la Mare de Déu del Desemparats se salvava del foc en

el verí del foc

8 97

la comissió del Convent de Jerusalem–Matemàtic Marzal. Un altre exemple, és el Jesucrist, que es va retirar de l’Exposició del Ninot en 2004, obra d’Ernesto Mira per a la comissió Reina–Vicente Guillot. O el ninot creat per Vicente Martínez per a la falla García Morato–Yecla, on es representava a Jesucrist sostenint al Papa Joan Pau ii i que també va crear polèmica4. Però, no sols la representació dels ninots o comentaris de caràcter religiós, apareguts a les falles, han creat polèmica. S’ha de recordar ací, el debat provocat per l’arquebisbe, Marcelino Olaechea, entre els anys 1957 i 1958, qui intentà canviar la data de les falles per coincidir amb temps de quaresma, i volgué traslladar la festa fallera al mes de maig, per fer millor temps5. Aquesta polèmica es va donar a la ciutat de València, però d’haver-se dut avant, és de suposar que haguera afectat també a les falles de Xàtiva, així com a la resta de localitats, que a la dècada dels cinquanta ja plantaven falles. Valguen aquests exemples que hem citat, de la ciutat de València, per a comprovar el delicat que resulta el tema de religió i de falles. Ara passarem a tractar el cas de les falles de Xàtiva. A la nostra ciutat no trobem representacions de divinitats d’altres congregacions religioses, com hem vist a València, i totes les referències religioses que s’hi troben estan vinculades al catolicisme. La polèmica més forta que trobem a la nostra història de les falles s’hi dóna als monuments que Blai Bellver va promoure als anys 1865, 1966 i 1967, en elles, es criticava la moral de l’època, així com els matrimonis de conveniència. Aquestes critiques varen alçar un gran rebombori entre les autoritats eclesiàstiques de l’època, les quals prengueren mesures un tant dràstiques. A banda d’aquesta polèmica, els temes relacionats amb la religió, que han aparegut als nostres monuments, no han alçat molta polèmica, tampoc en ells trobem representacions de Jesucrist 98

o la Mare de Déu. Si que trobarem referències a temes com el matrimoni, la moral, els pecats i en menor quantitat, a manifestacions religioses o personatges relacionats amb la religió. El matrimoni Per a trobar la primera referència al matrimoni en un monument de Xàtiva, cal remuntar-se a les falles plantades a la nostra ciutat, per l’impressor Blai Bellver. En aquest cas a la cèlebre La Creu del Matrimoni de 1866 i Eclipses del matrimonio 18676. En aquestes falles, o millor dit, als seus llibrets, que és el que coneguem, es criticava els matrimonis per conveniència, les relacions extra matrimonials, la seducció i tot allò relacionat amb el sexe. Si la primera falla La pesca de l’Aladroc —després parlarem d’ella)—, ja va crear polèmica, per a La Creu del Matrimoni l’arquebisbe de València Mariano Barrio Fernández7, va publicar una carta pastoral, condemnant el seu llibret, el qual qualificava d’Herètic; impiu, escandalós, obsés, immoral, injuriós al matrimoni a l’estat eclesiàstic; al celibat i a les persones piadoses i timorates. Aleshores, el Càpita General de València, va remetre una ordre a les autoritats de l’ajuntament de Xàtiva, per la qual s’havien de confiscar tots el llibrets de La Creu del Matrimoni i prohibia la «Representació de l’expressada falla»8. Blai Bellver va escarmentar a mitges, doncs, a l’any següent tornava a realitzar una falla en què novament el matrimoni era el protagonista, en aquest cas fou Eclipses del Matrimonio, després del rebombori ocorregut l’any anterior. Al llibret de 1867 llegim: «Así pues, al hablar de esos eclipses del matrimonio que la hoguera representa, os prometo no alarmar vuestra moralidad, toda vez que es responsable mi conciencia». En aquesta falla es representaven quatre escenes o quatre eclipses relacionats amb el matrimoni. La lluna de mel, l’estat de indiferència

Una boda valenciana d’Antonio Royo (Dr. Simarro, 1935).

L’amor a través del temps d’José Camarasa (José Espejo, 1944).

dins del matrimoni, infidelitats de la muller i conseqüències de les infidelitats9.

dafal un cupido disparant sagetes a un grup de dones vestides de valencianes. A diferència de les falles de Blai Bellver, en aquesta no es va donar cap tipus de polèmica, possiblement també va contribuir, allò que es plantarà en el període de la ii República, on ja existia la llibertat d’expressió i que el tema tractat no seria tan corrosiu com el de Blai Bellver.

No tenim cap referència de les conseqüències d’aquesta falla, el cert és que aquesta va ser l’última de Blai Bellver i de tot el segle xix. Ben entrat el segle xx, tornarem a trobar el tema del matrimoni a les falles. En 1935, l’artista Antonio Royo, planta en la plaça doctor Simarro —Sant Francesc, a l’actualitat—, el monument Una boda valenciana. Sols coneguem l’esbós i un verset publicats a la revista Xàtiva fallera d’aquell any: «Este monument grandios figura la magna ciéncia, l’ingeni i l’art glorios de nostra animada València».10 No hem trobat més referències sobre la critica d’aquesta falla, possiblement i basant-nos en l’esbós conegut, criticarà l’opulència d’alguna boda coneguda. Si que podem apreciar al ca-

Hem de passar ja a les falles del període franquista, al qual el nacionalcatolicisme serà allò que marque les pautes a seguir per la societat. Un assumpte tan vinculat a l’església, com el matrimoni, era inevitable que es vera afectat. Començarem per la falla plantada en 1944 per José Camarasa per a la comissió de José Espejo — carrer de la Corretgeria—, L’amor a traves del temps. En ella es repassava com havia evolucionat el concepte de l’amor, es representaven escenes del segle xv, xix i del xx. La critica de la falla, vista hui en dia, resulta un tant masclista. Com exemple cal llegir els següents versos:

el verí del foc

8 99

Anvérs i revers dels matrimonis modérns (José Espejo infantil, 1948).

«Acabem en l’últim cuadro, —qu’es cuadro d’actualitat— en que la dona, poc dóna al marit fa treballar fentlo actuar de fadrina i posat de devantal, mentres ella fent alarde hasta el trache ha canviat»11. Com veiem en aquests versos, la tasca domèstica està mal vista que l’home també la realitze, doncs, era exclusiva de la dona. Pensem que estem en 1944, a una època en què el paper de la dona dins del matrimoni era encarregar-se de les tasques domèstiques i criar als fills. En 1948, la falla infantil també de José Espejo portava per lema Anvérs y revérs dels matrimonis modérns, i en alguns aspectes estava en la mateixa línia que hem vist a l’exemple anterior. L’explicació que trobem al llibret de la falla, 100

El casament pescat (Plaça de sant Joan, 1952).

es dividida en dues parts. Una primera, que denomina la cara, on es parla de la il·lusió per casar-se i criticava el problema de l’habitatge. A la segona part, la creu, on criticava el paper de la dona. Ficarem com exemple els següent vers: «Este és el món al revés la dona chilla i mana i si no te’l fòc ensés hasta li sumba castanya»12. Analitzem un poc allò que ens diuen els versos, en primer lloc destacar que és el món al reves, és a dir, que si no fora així, l’home, seria qui cridaria i manaria, i allò que és més greu, podria sumbar castanya. Lamentablement, aquesta situació que ens indica la falla de José Espejo, en els anys quaranta deuria ser una cosa habitual i no s’entenia que la dona anara avançant en l’aspecte social i com a persona. Hui en dia encara hi ha homes que es pensen que viuen en aquella època i creu que la dona és una propietat.

hui no més busquen dinés, lo altre per a pòc val; “tanto tienes, tanto vales” ¿esta clar; o no esta clar?» Podem observar que la dona sempre és la que eix mal parada, en aquest cas, per buscar un matrimoni per interessos econòmics no per estima. Conclourem, amb aquest tema del matrimoni, amb la falla plantada en 2001 per la comissió de Verge del Carme, amb el lema El vi: la saba de la vida, obra de l’artista J. M. Gramaje, el qual tractava el matrimoni des d’una perspectiva ven distinta: «La “dona” sembla dormint, però la pura realitat és que espera al marit, que segur que arriba bufat. El vi, la saba de la vida de J. M. Gramaje (Carme, 2001).

El tema del matrimoni i els problemes per a poder casar-se ha segut un tema recurrent a les falles. Així, al 1952, el tornarem a veure a la falla infantil El casament pescat, plantada a la plaça de Sant Joan. En aquest monument es plantejaven dues qüestions: les penúries per poder dur endavant un matrimoni i el casar-se més mirant els diners que l’estima: «Hui, el qu’es casa pensa al endemà qué fará pues “el contigo pan y cebolla” aixó, de moda ha pasat, qu’el carinyo es una còsa i un altra còsa es la fam»13. Com veiem en aquest versos, del llibret explicatiu fa referència a les dificultats que hi havien per a poder-se casar i portar una vida en comú. El tema és de 1952, però ben be podríem estar parlant del 2014, doncs el tema, és de total actualitat: «Antes les dònes buscaven un hòme que fora honrat,

Després d’una bona festa, torna a casa com una trompa, i no troba ni la claueta per obrir sa pròpia porta14». El problema de trobar un bon partit per a contraure matrimoni o les necessitats per poder dur una vida conjugal digna, ja no són tractats, la dona deixarà de ser el blanc de moltes crítiques, per passar a defensar el seu contorn davant un marit que ara és el que assumeix la part negativa, ja que és representat com a bufat. Tema de la moral Molt lligat al tema anterior està el de la moral, doncs, als diferents aspectes sobre el matrimoni que havem vist representat a les falles de Xàtiva, té un transfons moralitzant. Però, a banda, hi ha altres aspectes de la moral que són tractats a les falles de la nostra ciutat. Del primer monument del qual parlarem en aquest apartat és La peixca del Aladroch, plantada el 1865 per Blai Bellver. Aquest fa una publicació en la que es pot llegir que tracta de

el verí del foc

8 101

La platja de moda d’Antonio Royo (Méndez Nuñez, 1936).

«les primeres picoretes d’amor que senten els chòvens»15. També ens fa una descripció del què hi havia representat a la falla, i ens parla d’una espècie de gòndola plena de xiques, i els aladrocs representen als xics, als quals van pescant. No coneguem cap document sobre les conseqüències d’aquesta falla. És segur que no cauria molt bé a les autoritats eclesiàstiques de la època, ficant-se en alerta de cara a la falla de l’any següent La creu del matrimoni, la qual sofriria les conseqüències. Tenim que traslladar-nos al 1936, per trobar més falles on la moral és un dels temes principals. En primer lloc veurem el monument plantat a la plaça de Méndez Núñez —plaça de sant Jaume— obra de l’artista Antonio Royo i que portava per lema La platja de moda. Coneguem uns versets referents aquesta falla: «La Cova Negra, segons diu la gent, és la platja de moda de la ciutat, però tothom està veient que açò és una immoralitat»16. 102

La Cova Negra de José Garcia Tortosa (Plaça Emilio Castelar, 1936).

Com veiem s’està criticant i considerant d’immoral, les pràctiques del bany que s’organitzaven al voltat de la cova negra, i cal suposar que el problema seria l’anar lleugers de roba per a prendre el bany. En aquest mateix any la falla plantada per José García Tortosa Vèrnia a la plaça d’Emilio Castelar —plaça de la Bassa— amb el lema La Cova Negra, criticava el mateix tema dels banyistes. Al llibre Xàtiva falles 1936 trobem els següents versos: «En la deliciosa Cova negra és peixquen....”merlusos” i altres... coses. ¡Aixó és prova de les seus peripecies i abussos!»17. Ens dóna més informació al respecte una ressenya apareguda a la premsa local, l’any anterior, més en concret, el 13 de juliol de 1935, al periòdic Izquierda en el qual podem llegir: «Es un hecho. Játiva tiene playa. En un remanso del rio de Albaida, en el paraje conocido por la Cueva Negra, intrépidos e intrépidas bañis-

Mos deixa algo confus per la seua indesissió, pués no pareix l’interesen els asuntes de natació Lo que vol segurament i quisá s’enduga marro, es vore si en el gamber pot peixar algún llobarro»19. Però no acabarà ací el tema del bany, més avanç tornarem a veure algun exemple. Veiem ara altres aspectes de la moral. La falla Força atòmica plantada per José Camarasa per a la plaça de sant Jordi en 1946, fa referència a la forma de vestir de la dona. Com podem observar el concepte de moral anava més dirigit cap a la dona:

Força Atòmica de José Camarasa (sant Jordi, 1946).

tas, han convenido en reunirse para refrescar el cuerpo en estos dias de calor, y hasta para ejercitarse en el deporte de la natación»18. Sembla un tant estrany aquesta crítica a un període com el de la ii República, caracteritzada, per intentar canviar alguns conceptes socials un poc antiquats. A l’igual que al tema del matrimoni, al tema de la moral, el nacionalcatolicisme, marcarà les pautes a seguir, creant-se un concepte de moral molt estricte. El tema dels banyistes el trobarem novament en la falla Per a tot hia temps, plantada a la plaça de sant Pere el 1943. Es criticava, que més que prendre el bany, es volia aconseguir pescar alguna altra cosa. El següents versos, trets del llibret explicatiu confirmen aquesta idea: «Ahí damunt del trampolí i sense saber qué fer, hia una bonica banyista qu’en la má porta un gamber

«La moda de hui en dia la té enachená i va curta i llauchera, pues sap de sobra, que tots l’admiren si es algo postimera»20. El 1953 continuem trobant temes que fan referència a la moral i les bones conductes, així ho reflectirà la falla Lo que va de air a huí plantada per León Romero, per al carrer Portal de València. En ella es repassa les formes i maneres de festejar de les parelles de nuvis, com es feia abans i com es fa a principis dels anys cinquanta, època en què es planta la falla: «...pa que apague lo del gas o que trenque les perilles pa no ser escuadriñats. Mes el guardia, qu’els ha vist, no els deixa pasar avant i denunsia a uns i a tres pa implantar “moralitat”»21. Com havíem dit més cap amunt el tema del bany es tornarà a repetir. El trobem a la falla El que no corre vola que fou plantada el 1966 a la plaça Enríquez per Josep Martínez Mollà, en la qual torna a fer referència a Alboi.

el verí del foc

8 103

En aquets cas, l’ús del biquini és reflectit a l’escena quarta: «Les xiques d’avuí en dia patixen del mateix mal: per a què les miren molt no saben pas que fer-se ja.

La moral la té molt baixa els polvos no els pot gastar pues hasta el nas se li acatxa i no pot noi olorar-l’ho.

Per a presumir de tipus còrren a prendre el sol: lo mateix van a la platja que a la platjeta d’Alboy.

Polvos li han de posar a l’agüelet en cert lloc per a que no es puga escaldar i posar-li el cuquet tieso»23.

El “bikini” s’inventà per a cremar-se la pell i elles l’han empleat per a figurar amb ell»22. A finals dels anys seixanta ja va moderant-se el concepte de moral, no sent tan estricte com en els anys quaranta, prova d’açò, és la utilització del bikini, entre el sector femení més atrevit d’època. Amb la democràcia el tema de la moral evolucionarà i prova d’això seran les denominades falles eròtiques, del els quals veurem algun exemple. A la falla de Verge del Carme de 1979, amb el lema L’hora del vici i realitzada per la comissió, s’aprecia un concepte molt diferent del tema de la moral: «La porno té establiments on es venen meravelles, una col·lecció d’alicients per a mascles i femelles. Aparells consoladors que fan dolça la soletat, donant gust i llevant tristors sense escàndol declarat». Conclourem aquest tema amb la falla de 1982, plantada per la comissió de la Raval, que portava per lema Els polvos de l’artista Ángel Martín Jover. A l’explicació trobem els següents versos: «I la mostra la tenim en este ardorós agüelet 104

que pareix que li fa tilin mostrant un cuc arrugat.

Com veiem el sexe ha deixat de ser un problema, com a concepte de moral, per a convertir-se amb un altre tipus de problema. Representació de personatges La primera falla en la qual es representa un personatge vinculat a la religió catòlica és la cremada pel gremi de fusters l’any 1922 al Bellveret24. Per aquest monument es va utilitzar la Cuca fera del Corpus que per vella va ser cremada a la festa dels fusters. En ella apareixia una imatge de sant Jaume matant a un moro —hui en dia aquesta representació quedaria prou racista—. Suposem que ningú es va oposar a la cremà de la representació del sant, més, com ens diuen les cròniques de l’època, estava molt deteriorada. En aquest apartat, hem de fer referència a la falla infantil plantada el 1934 per Paco Bolinches i Emilio Sanchis al carrer de José Espejo, la qual portava per lema De Herodes a Pilatos. Coneguem el seu esbós25, però en ell no apareixen representats aquests dos personatges bíblics. El seu significat anava més en el concepte d’anar pegant bacs d’un lloc a altre, sense traure trellat, fent referència al passatge dels Evangelis on Crist va ser jutjat pel prefecte de Judea Poncio Pilatos i el retracte de Galilea Herodes Antipas. Una de les figures religioses més representades a les falles de Xàtiva és la dels mags d’orient. La primera d’elles la trobem a la falla infantil de la

plaça de la Mercè, plantada el 1945 i que portava per lema Els Reisos. Desconeguem el tema que tractava però al seu esbós26 podem apreciar la representació d’un mag d’orient a la part més alta del cadafal. Apareix amb alguna cosa pareguda a una banya de l’abundància. Hem d’anar fins el 1982 per tornar a veure aquestos personatges al cadafal de la falla infantil de la plaça del Mercat, Il·lusió27, obra de l’artista Antoni Grau, el qual representa als personatges a cavall. El 1983, Paco Roca, també representarà als reis ela seua falla infantil El món dels xiquets28, realitzada per a la comissió de J. R. Jiménez. Aquestos personatges no han sigut sols representats a les falles infantils, doncs, a les falles grans els trobarem el 1992, a la falla Xàtiva, festes i tradicions, novament de l’artista Paco Roca, ara per a la comissió de l’Espanyoleto29. En aquesta falla s’analitzaven les diferents festes de l’any criticant la falta de serveis una vegada passades les festes de Nadal. A l’any 2000 novament veurem representats aquestos personatges però ara acompanyats del Pare Noel. La falla va ser plantada per Josep R. Gozálbes i Jesús Bellescusa per a la comissió de República Argentina i portava per lema Xàtiva, nou mil·lenni30. S’intentava representar la competència entre els reis mags, amb més tradició a les nostres terres i el Pare Noel, una costum importada i que ja en el 2000 amenaçava la nostra tradició. Uns altres personatges bíblics que trobarem són les figures d’Adan i Eva les qual apareixien a la falla Des d’Adan i Eva31 muntada el 1980 per Manolo Blanco a la demarcació del Raval. Un altre personatge que podem nombrar és Moisès, qui va aparèixer el 1999 a la falla de la El món dels xiquets de Paco Roca (infantil J. Ramon Jiménez, 1983). Ninot Indultat any 2000 obra de J. R. Gozálbes i Jesús Bellescusa. Des d’Adan i Eva de Manolo Blanco (Raval, 1980).

el verí del foc

8 105

comissió de Sant Jordi La culpa la te el dimoni32 obra de Manolo Blanco. El personatge apareix representat amb les característiques taules de la llei. És més, aquest element es repeteix darrere del Moisès amb una grandària més pronunciada. Les taules de la llei les hem vistes en altres falles però sense el seu personatge, com per exemple el 1983 a la falla Pols33, realitzada per Antoni Grau per a República Argentina. També a la falla Patades clàssiques34 plantada el 1984 per la comissió de Tetuan–sant Francès obra de l’artista Josep Andreu Ibor. Uns personatges molt representats i repetits són els angelets i s’ha de diferenciar del déu mitològic Cupido, el qual no inclourem ací. Veurem tan sols alguns exemples. Començarem el 1981, a la falla de J. R. Jiménez, amb La Contaminació35 obra de Pere Moragues, en què apareixien dos angelets en el cadafal. En aquest mateix any en el monument infantil de la comissió del Raval, Des del bressol36de Pepe Castells, tornen a aparèixer dos angelets al cadafal. També a la falla infantil Els diners i els xiquets37 de la comissió Verge del Carme, d’aquest mateix any, apareixien dos angelets en el cadafal. Ala falla Pols38 de la comissió República Argentina, plantada el 1983 per Antoni Grau, trobem tres àngels en el cadafal. El 1985 trobarem noves representacions d’àngels a dos cadafals. El de la comissió Molina Claret Jocs contaminats39 d’Antonio Grau, en què apareix un gran àngel en el cadafal. I a la falla de la comissió de Verge del Carme Coses del mercat comú40 obra de Navarro i Olcina, en què es representa un angelet al cadafal. El 1989 en la falla Després del 750 anys… seguim amb les batalles41, plantada per Paco Roca per a la comissió de Joan Ramón Jiménez, trobem al cadafal tres angelets, que representen a la ciutat de Xàtiva. Hi ha molts més exemples de representacions d’angelets entre les nostres falles però com exemples ja hi ha prou. El 2001 Trobem una representació molt interessant a la falla Els pecats actuals42 de l’artista 106

Manolo Blanco, realitzada per a la comissió de República Argentina. Trobàvem al cadafal el drac de set caps de l’Apocalipsi de sant Joan. Parlarem ara un poc de la representació de personal eclesiàstic. El 1987 a la falla infantil de la comissió de Benlloch- Alexandre vi, Cançó d’amor i pau43 de Navarro i Olcina, es representaven dos escolans al cadafal. D’aquesta mateixa comissió, però a l’any 2003, a la falla Recordant el passat44 obra de Xavi Herrero, tornarem a veure representats tres escolans amb una espadanya al cadafal. La falla 2005 de la plaça de sant Francesc Els pecats45 dels artistes germans Guerola, al cadafal apareix la figura d’un frare i se tornarà a representar l’espadanya. Possiblement la falla més completa en aquest tema siga I tots no som santets46 realitzada per Paco Roca el 2008 per a la comissió de República Argentina. En ella trobem monges, frares, escolans, retorns, angelets... de totes les grandàries. Parlarem ara d’un altre personatge molt representat a les falles de Xàtiva: el dimoni. Possiblement, la primera representació s’hi remunta a 1866 a la falla La Creu del matrimoni, ja que al seu llibret si que apareix aquest personatge: «Asó fon prou per a que nosatros li diguerem al dimoni: —Estamos convencidos de lo que nos dices, demonio ó como te llames. —Mi nombre es Samuel, soy el príncipe de los demonios; el que se apoderó de la serpiente para seducir á Eva»47. I és fàcil pensar que alguna representació podria aparèixer a la falla, més tenint en compte que la seua temàtica era un viatge a l’infern. També s’ha de tindre en compte que possiblement aquesta falla mai es va plantar, com ja hem vist més cap a dalt. Cas que la falla no es realitzara mai no s’ha de descartar la possible idea de Blai Bellver d’incorporar un dimoni en el monument.

Pols d’Antoni Grau (R. Argentina, 1983). Els pecats actuals de Manolo Blanco (R. Argentina, 2001). Tod per dinés d’Antoni Grau Tomàs (sant Jordi, 1956). La culpa la té el dimoni de Manolo Blanco (sant Jordi, 1999).

e ell v ve er ríí d de ell f fo occ

8 7 107

El món en flames de José Camarasa (sant Jordi, 1945). Diablures de Paco Roca (sant Jordi, 1993). El triomf de Llúcifer de Manolo Blanco (R. Argentina, 1993). L’infern faller de Manolo Blanco (sant Feliu. 1999).

108

Possiblement, la primera representació del dimoni que està documentada és la que es realitza el 1944 en la falla El chardí de la Cultura48, realitzada per José Castello per a la plaça de la Unificación —plaça del Mercat—. Aquest personatge apareixia, segons l’esbós, en el remat. El 1945 en la falla El món en flames49, la qual tractava sobre la ii Guerra Mundial, de l’artista José Camarasa per a la plaça d’Enríquez, el tornarem a veure representat, en aquesta ocasió a una de les bases. El 1956 a la falla Tot per diners50 de la plaça sant Jordi obra d’Antoni Grau Tomàs s’hi tornarà a veure. Aquesta comissió el tornarà a representar el 1993, 1999 i 2001. En el primer d’aquestos anys serà a la falla Diablures51 de Paco Roca on representà una diablessa al cadafal i d’altres dimonis per tot el monument. Sis anys després, Manolo Blanco el representarà a la falla La culpa la té el dimoni52. Aquest mateix artista utilitzarà aquestos mateix personatges a la falla de 2001 La fúria de Lucífer53. Trobem exemples de dimonis a la comissió de sant Feliu el 1979 al cadafal de la falla infantil Re-dimonis54 de l’artista Rubio i, a la demarcació de J. R. Jiménez, el 1989, en el monument de Paco Roca Després de 750 anys..... seguim amb les batalles on els dimonis representen els invasors que arrasen el patrimoni de Xàtiva55. Antoni Grau Cros el representarà el 1983 a la falla plantada per a la comissió República Argentina, la qual portava pel lema Pols56. En aquesta mateixa comissió, el veurem representat el 1991 i 1992. En el primer d’aquest any serà l’artista Miguel A. Gosálbez Moracho qui el represente a la falla Campanades de campanya57. L’any següent serà Manolo Blanco qui el representa al cadafal de la falla El triomf de Lucífer58. Altres comissions, com la Raval o sant Feliu, també plantaran monuments amb aquest personatge. Els primers serà el 1985 amb la falla Desnivells59 de Paco Roca, qui col·loca un dimoni al cadafal. Sant Feliu representarà dos dimoniets en el remat de la falla L’infern faller60 realit-

zada, el 1999, per Xavi Herrero. De segur que hi ha més representacions de dimonis, dimoniets, diablesses i altres personatges de l’infern, però com a exemples crec que ja en tenim prou. Manifestacions religioses En este apartat hem de comentar la falla infantil La Degollá plantada el 1936 al carrer Menor. A ella es representaven diferents aspectes de la processó del Corpus. Coneguem el seu esbós61 i en ell podem identificar alguns personatges coneguts d’aquesta festa, com un cirialot, un timbaler de l’ajuntament, la cuca fera, i al llom d’aqueta apareix un angelet sobre una espècie de cavall o burret, a diferència de la tortuga del Corpus cremada en 1922 de la qual hem parlat, la qual portava una representació de sant Jaume. Apareixen altres dos personatges, un que sembla un cirialot, però amb un pendó i un altre personatge amb una bandera. En la representació de la base s’aprecia la representació d’uns xirimiters amés dels cabuts i gegants. El 1956 a la falla Tot per diners d’Antonio Grau Tomàs, plantada en la plaça de Sant Jordi, apareixerà la figura d’un cirialot62. Prou anys més tard, el 2008, a la falla I tots no som santets63, de Paco Roca, per a la comissió de República Argentina, es representaran els típics penitents de Setmana Santa. Els pecats El concepte de pecat ha sigut utilitzat a les falles de Xàtiva en diverses ocasions, possiblement, el més empleat ha sigut el relacionat amb el sexe, del qual ja hem vist quan hem tractat el tema de la moral. Veurem ara aquelles falles, que segons el seu lema, han fet referència als pecats encara que la majoria de vegades aquesta referència és substituïda, per problemes de l’època. Començarem per la falla plantada el 1967 per Blanco- Arnau per a la comissió de Tetuan Per culpa de la poma64, la qual feia al·lusió al pec original i com evolucionava el paper de la

el verí del foc

8 109

El tema del pecat original tornarà a aparèixer el 1980 a la falla Des d’Adán i Eva68, obra de Manolo Blanco per a la comissió del Raval. En ella es criticava els xiquets proveta, el sexe en la joventut de l’època, el congrés faller realitzat en aquell temps i els partits polítics que no feien res per Xàtiva. El 1981, la falla de Verge del Carme plantà una falla amb el lema L’egoisme69 obra de Pastor i Almiñana, en la qual es passava revisió a alguns aspectes de l’egoisme. Manolo Blanco plantarà el 2001, per a la comissió de república Argentina, Els pecats actuals70, la qual tractava els problemes actuals com el vandalisme a la ciutat, baralles dins del col· lectiu faller, la contaminació del riu Canyoles o la proposta de no utilitzar gespa en els monuments fallers. La degollà (infantil Menor, 1936).

dona a la nova societat. El 1974, la comissió de Sant Jordi, plantarà el monument Les temptacions65, obra d’Antonio Sáez. En aquesta falla dels finals del franquisme es plantejaven diferents temptacions sobre el sexe. El 1975 Antonio Grau plantava per a la comissió de República Argentina la falla Els set pecats66, fent referència als set pecats capitals, els quals eren substituïts per problemes de l’època com: El finançament del Círculo Setabense. la crisi de la classe mitjana, el preu de l’energia, el poc progrés que hi havia a la ciutat, l’enveja entre persones i les polèmiques de l’ajuntament. El 1980, Antoni Grau, novament plantarà una falla amb el lema Els set pecats67, però per a la comissió de l’Espanyoleto. Ara plantejava set nous problemes que vivia la societat del principi dels anys huitanta, com era el preu del petroli, el transvestisme i canvi de sexe, l’erotisme i la pornografia, la perversió infantil, la infidelitat en el matrimoni, El menfotisme de la gent i, per últim, les diferències entre rics i pobres. 110

La comissió de Tetuan- sant Francesc plantava el 2005 el monument Els pecats71 germans Guerola. En aquesta és plantejava una advertència als fallers i comissions per tal de ficar-se a treballar de cara a les falles. Conclourem aquest apartat, amb la falla de 2008 I… tots no som santets72 realitzada per Paco Roca per a la comissió de República Argentina, en la qual és tractaven temes com els problemes d’aparcaments, el teatre, els convents de santa Clara i sant Francesc, el comerç tradicional, la Junta Local Fallera... Com veiem, són molts els temes que podem relacionar entre falles i religió, encara que en els nostres monuments no trobem eixa forta polèmica que, com hem vist, si que apareixen a les falles de València, representant deïtats d’altres cultes o figures com Jesucrist o la Mare de Déu que sempre fereixen la sensibilitat de molta gent i no són massa ben acceptades. Aquest article podria ser més ampli, ja que en ell no parlem ni d’edificis religiosos ni de déus mitològics, però aquest temes podrien donar per a molt més i ja sobrepassaríem l’extensió d’aquest article, així doncs ho deixem per a col· laboracions futures.

Notes bibliogràfiques 1 Levante-EMV, 20/03/2013. 2 El Mundo.es, Ed. C. Valenciana, 12/02/2013. 3 El Mundo.es, Ed. C. Valenciana, 12/02/2013. 4 El Mundo.es, Ed. C. Valenciana, 12/02/2013. 5 Fitó Roselló, J, LL. (2008) : «Marcelino el tombolero ya no quiere ser fallero», Argentina. Llibre Explicatiu de la Falla República Argentina. 2008, Falla R. Argentina, Xàtiva, pp. 79-83. 6 Bellver, B.: «La creu del matrimoni», en Blai Bellver, trilogia fallera, Col·lecció Tipògraf, Junta Local Fallera, 1998. 7 Ramírez i Aledon, G. (1991): «La Condemna episcopal de “La Creu del Matrimoni”, en 1866», Falla Ferroviària 1991, Falla Ferroviària, Xàtiva, pp. 46-49. 8 Ramírez i Aledon, G. (1991): «La Condemna episcopal de “La Creu del Matrimoni”, en 1866», Falla Ferroviària 1991, Falla Ferroviària, Xàtiva, pp. 46-49. 9 Sanchis Martínez, J. (1996): Història de les Falles de Xàtiva, Ediciones Xàtiva, Xàtiva. 10 Xàtiva fallera 1935. AMH, FS-22. 11 Llibret explicatiu comissió José Espejo 1944. AMH, FS-22. 12 Llibret explicatiu comissió José Espejo 1948. AMH, FS-22. 13 Llibret explicatiu comissió de sant Joan 1952. AMH, FS-22. 14 Llibre Explicatiu Verge del Carme 2001. 15 Bellver, B.: «La peixca del aladroch» en Blai Bellver, trilogia fallera, Col·lecció Tipògraf, Junta Local Fallera, 1998. 16 Xàtiva falles 1936. AMH, FS-22. 17 Xàtiva falles 1936. AMH, FS-22. 18 Periòdic Izquierda, 13/07/1935. Biblioteca Municipal de Xàtiva, premsa antiga. 19 Llibret explicatiu comissió de sant Pere 1943. AMX. AMH, FS-22. 20 Llibret explicatiu comissió de sant Jordi 1946. AMH, FS-22. 21 Llibret explicatiu comissió Portal de Valencia 1953. AMH, FS-22. 22 Llibret explicatiu comissió Plaça d’Enríquez 1966. 23 Llibret explicatiu comissió del Raval 1982. 24 Sanchis Martínez, J. (1996): Història de les Falles de Xàtiva, Ediciones Xàtiva, Xàtiva. 25 Revista Art y foc, falles 1934. AMH, FS-22. 26 Sanchis Martínez, J. (1992): «Les primeres 111 falles de Xàtiva (1865-1948)», Llibre explicatiu Falla Ferroviària, Falla Ferroviària, Xàtiva 27 Llibre Junta Local Fallera de Xàtiva 1982. 28 Llibre Junta Local Fallera de Xàtiva 1983. 29 Tortosa Garcia, R. (2011): «Catalogació i documentació dels ninots indultats a les falles de Xàtiva», El verí del foc, núm. 5, A. C. Falla J. R. Jiménez, Xàtiva.

30 Tortosa Garcia, R. (2011): «Catalogació i documentació dels ninots indultats a les falles de Xàtiva», El verí del foc, núm. 5, A. C. Falla J. R. Jiménez, Xàtiva. 31 Llibret explicatiu comissió del Raval 1980. 32 Llibre explicatiu comissió de sant Jordi 1999. 33 Llibret explicatiu comissió República Argentina 1983. 34 Noces d’or 1956-2006 50 aniversari falla Tetuan de la porta Sant Francesc, Associació cultural falla Tetuan– Sant Francesc, Xàtiva, 2006. 35 Llibre Junta Local Fallera de Xàtiva 1981. 36 Llibre Junta Local Fallera de Xàtiva 1981. 37 Llibre Junta Local Fallera de Xàtiva 1981. 38 Llibret Comissió República Argentina 1983. 39 Llibre Junta local fallera de Xàtiva 1985. 40 Llibre Junta local fallera de Xàtiva 1985. 41 Llibre comissió Joan Ramon Jiménez 1989. 42 Llibre comissió República Argentina 2001. 43 Llibret comissió Benlloch–Alexandre VI 1987. 44 Llibre comissió Benlloch–Alexandre VI 2003. 45 Llibre Junta Local Fallera de Xàtiva 2005. 46 Llibret comissió República Argentina 2008. 47 Bellver, B.: «La creu del matrimoni», en Blai Bellver, trilogia fallera, Col·lecció Tipògraf, Junta Local Fallera, 1998. 48 Llibret explicatiu comissió l’Ardiaca 1944. AMH, FS-22. 49 Llibret explicatiu comissió d’Enriquez 1945. AMH, FS-22. 50 Llibret explicatiu comissió de Sant Jordi 1956. AMH, FS-22. 51 Llibre explicatiu comissió sant Jordi 1993. 52 Llibre explicatiu comissió sant Jordi 1999. 53 Llibre explicatiu comissió sant Jordi 2001. 54 Llibre Junta Local fallera de Xàtiva 1979. 55 Llibre Junta Local fallera de Xàtiva 1989. 56 Llibret explicatiu comissió República Argentina 1983 57 Llibre explicatiu comissió República Argentina 1991. 58 Llibre explicatiu comissió República Argentina 1992. 59 Llibret explicatiu comissió del Raval 1985. 60 Llibre explicatiu comissió de sant Feliu 1999. 61 Xàtiva falles 1936. AMH, FS-22. 62 Llibret explicatiu comissió sant Jordi 1956. AMH, FS-22. 63 Llibre explicatiu comissió República Argentina 2008. 64 Noces d’or 1956-2006 50 aniversari falla Tetuan de la porta Sant Francesc, Associació cultural falla Tetuan– Sant Francesc, Xàtiva, 2006. 65 Llibret Junta Local Fallera de Xàtiva 1974. 66 Llibre explicatiu comissió República Argentina 1975. 67 Llibre explicatiu comissió Espanyoleto 1990. 68 Llibret explicatiu comissió de Raval 1980. 69 Llibret explicatiu comissió Verge del Carme 1981. 70 Llibre explicatiu comissió República Argentina 2001. 71 Llibre Junta Local Fallera de Xàtiva 2005. 72 Llibre explicatiu comissió República Argentina 2008.

el verí del foc

8 111

Esbós de la falla falla plantada per Acció Catòlica el 1955. AMX, LG-2964-4

112

Rafa Tortosa i Garcia Director del Verí del Foc

Cinc episodis de religiosos a les falles de Xàtiva

l llarg de la història fallera de la ciutat de Xàtiva la religió catòlica ha estat present a la festa. El fet que les falles estiguen realitzades en honor a sant Josep ha estat la causa principal de la seua aproximació, la qual sempre ha existit de manera superficial. Sembla que les falles, i els fallers com a gestors i participants de la festa, condicionats per les característiques i l’esdevinença de la societat i les autoritats del moment, van haver de justificar la seua festa afegint-li un tarannà religiós. També és cert, que l’Església i els seus membres actius no han volgut participar activament a la festa de les falles, sobretot en la seua organització. Sempre han estat, diguem, a un segon pla, realitzant les misses en honor a Patriarca i presidint la Romeria del dia 19 de març —a requeriment del Gremi de Fusters o de la Junta Local Fallera—, o facilitant la realització de l’Ofrena de Flors, tenint com a intermediaris la Junta d’Alets de la Mare de Déu de la Seu.

Però, recercant en la història, hem trobat cinc episodis d’ella on trobem l’acostament de religiosos a les falles de la nostra ciutat. Un d’ells serà per prohibir la lectura d’un llibre de falles, però les altres quatre ens conten episodis on participen activament a la pròpia festa amb la realització de cadafals fallers, l’escriptura d’un llibret de falla o la confecció de les bandes de les falleres majors de la ciutat.

el verí del foc

8 113

Coberta del llibret La Creu del Matrimoni, el qual va ser condemnat per L’Arquebisbe de València, l’any 1866. Faccísimil ed. Junta Local Fallera Xàtiva, 2012.

L’Arquebisbe feu seua la censura, i feia publica la condemna al Boletín Oficial Eclesiástico del dia 16 de març. En efecte, el llibret fou censurat per «herético, impío, escandaloso, obsceno, inmoral, injuriosos al matrimonio, al estado eclesiástico, al celibato y a las persones piadosas y timoratas». Aquesta condemna fou reproduïda al Diario Mercantil de València, el 16 de març de 1866, que conclou amb:

I. L’arquebisbe condemna el llibre de La Creu del Matrimoni

1 Citada a Ramírez i Aledón (1991: 48).

114

Calia fer referència d’aquest fet, on Blai Bellver va publicar el llibret que contenia el programa i la descripció de les escenes que representaven la falla La Creu del Matrimoni a plantar a la plaça de la Trinitat l’any 1866. Uns dies abans de falles el llibret va eixir al carrer, del qual va arribar un exemplar al Palau Arquebisbal (Navarro Cabanes, 1924). El prelat el donà a llegir a l’Arquebisbe de València, Mariano Barrio Fernández. Com que no coneixia molt bé el valencià, només va llegir la part castellana del conte i l’explicació fallera. L’arquebisbe diu que va trobar «chistes y equívocos malsonantes, zahiere, ridiculiza y alienta a la impureza, a la lascivia, sembrando la desconfianza para con la mujer y queriendo alejar del matrimonio...», i afirma que ha trobat «palabras y escenas las más repugnantes que no pueden menos de ofender los oídos».

«Nos, pues, prohijando la censura en todas sus partes, prohibimos la lectura, y condenamos con todas las calificaciones mencionada el folleto titulado “La Creu del Matrimoni, representá en la falla de la plasa de la Trinitat en l’añ 1866”. Prevenimos á los señores curas que lean y hagan saber esta nuestra carta de prohibición desde el púlpito, en el primer dia festivo, á los fieles todos, encargándoles que los ejemplares que tengan en su poder los entreguen á su párroco respectivo ó confesor para que nos los remita. Suplicamos encarecidamente al ilustre señor alcalde y ayuntamiento de Játiva, por las entrañas de Jesucristo, no permita se representen en ese suelo tradicionalmente religioso y moral las impúdias escenas que contiene el folleto que acabamos de condenar»1. No tardà el Capità General de València en remetre una ordre escrita a l’alcalde de la ciutat, En Vicent Pérez, dient que no havent-se sol·licitat cap autorització, «he venido en prohibir la representación de la expresada falla, bajo la mas estrecha responsabilidad de V. al propio tiempo que la circulación del folleto, disponiendo V. se recojan todos sus ejemplares y queden

Coberta del llibret de la Falla de la plaça d’Enríquez de 1934, escrit pel canonge Gonçal Vinyes. AMX, FS22.

a mi disposición». L’Alcalde, fent cas a l’autoritat competent, va decretar la retirada dels exemplars i va fer-li arribar a Blai Bellver la «prohibición de llevarla a efecto», referint-se a l’exposició i cremà de la falla (Sanchis Martínez, 1996: 40). II. El canonge Gonçal Vinyes guanya el premi del llibret de 1934 La història dels premis als millors llibrets de falla té el seu punt de partida l’any 1934, on dues associacions, l’Ateneu Popular i el Centre Valencianista de Xàtiva, decideixen premiar les millors publicacions falleres d’aquell any. L’Ateneu Popular atorgarà el premi al millor llibret al de la falla del carrer José Espejo, sota el lema De Herodes a Pilatos, de Bernardo Sifre així com les mencions honorífiques als llibres de les falles de les places de la República, de l’Om (infantil) i d’Enríquez. Així mateix, el Centre Valencianista atorgava el seu premi de millor llibret al de la plaça d’Enríquez, el qual portava per lema A la lluneta estic: m’en ric. m’en ric, obra del canonge de la Seu Gonçal J. Vinyes Masip. Ens resulta curiós com un sacerdot signe l’explicació d’una falla, i més durant l’any 1934, en temps de la ii República. Però si llegim el llibret guardonat i ens detenim en la figura de Gonçal Vinyes prompte esbrinem les raons en accedir a aquesta encomanda. El religiós va estar un home preocupat per la seua terra i per la seua població. A banda de la seua activitat religiosa, on va arribar a ser arxiver de la Seu, Gonçal Vinyes va estar encarregat de les excavacions de 1923 i de 1933 de la Cova Negra dins dels Serveis d’Investigació Prehistòrica de la Diputació de Valèn-

cia, i des de 1917, va ser el Cronista Oficial de la ciutat així com Arxiver municipal. També vaser director del setmanari catòlic El Obrero Setabense, on va escriure nombrosos articles d’arqueologia, d’història i poesia. Amés a més, des de les pàgines del setmanari es van difondre actes en favor de l’Estatut d’Autonomia i notícies sobre l’aprovació de les Normes de Castelló de 1932. Aquesta inquietud per la llengua pensem que va ser la que el va impulsar a realitzar aquest llibret de falla, atès que el valencià de l’explicació està bastant normalitzat, i amés a més, l’autor es va prendre la deferència de col·locar notes al peu explicant o traduint al castellà les paraules més desconegudes per la gent (Bolinches Vidal, 2004: 88). Inclús afegeix una nota a la fi del pròleg de com es pronuncien certs sons en valencià: «Lector: hora es ya de que sapiam llegir valencià. El sò de la “j” i “g”, no siguent de gola, es “ch”

el verí del foc

8 115

Imatge de Gonçal Vinyes, un rector molt sensible a la seua terra i a la seua llengua. Blog de la Colección Rent

agranaor, plans urbans, ingenier, el sól, la lluna, la caixa municipal per les estreles, i en ales per a poder més bolar: tot assentat en piràmide, ben fet, millor ordenat, per a dir, que en nostra Xàtiva grans reformes no’s faran; però lo que és alçar falles de sobra ho han demostrat»3. De tota l’explicació, ens resulta curiós, per la seua condició de rector, quan critica com van les xiques al mercat. Interessants versades que reproduïm:

suau, com en Frància es fa. En veritat, no està be que lo nostre fem malbé mentres honrem lo d’allà. Has de conèixer també, que en nostra parla no hi ha signe de “ñ”, quin sò te la “n” “y”, com anyà»2. El llibret es composa del programa de festejos, d’un pròleg que ocupa tres fulls i de l’explicació de la falla amb set fulls d’extensió, a banda de nombrosa publicitat. Gonçal Vinyes escollirà una temàtica local per al cadafal realitzat per l’artista José Pérez. Tractarà les promeses incomplides pels governants així com certs problemes amb l’aigua. Hi ha un tros d’explicació que resumeix tot el que intenta criticar: 2 Llibret de la Plaza de Enriquez, Xàtiva, 1934. amx, fs-22. 3 Ibid. 4 Ibid.

116

«En fi, per acabar pronte i a la llanda fer punt ya: aigua, rates, dinés, nanos, xiques, tortuga, mercat, vetes mètriques, paraes,

«Si no saps de sobra, mira el grup que darrere va. Ell ens recorda lo fresques i... currutaques que van les xiques de nostres dies a fer compres al mercat. Cualsevol malició creu que els papers s’han cambiat. De tot hi ha, que no estem boixos... Si al dimoni van semblant... De seguir així, pot dir.se que en veure no tardaràs en l’infern un greu conflicte: el dels dimonis parats»4. Durant aquell 1934, no només va ser mereixedor d’aquest premi del llibret sinó que també va ser el guanyador dels Jocs Florals de la Fira d’Agots amb El poema de la terreta. A més d’aquest llibret de la plaça d’Enríquez no tenim constància de què Gonçal Vinyes en signara un altre, i també degut a què al desembre de1936, per la seua condició de sacerdot, va ser assassinat aquest religiós defensor d’un regionalisme moderat, amant de les tradicions i de la seua llengua materna.

III. Els membres d’Acció Catòlica planten una falla l’any 1955 L’inici de les falles de la ciutat després de la comtessa bèl·lica comportarà uns anys de bonança on es veuran pels carrers de Xàtiva més de deu cadafals per cada exercici faller5. La situació social que vivia la gent, i en conseqüència els fallers, no va permetre una continuació de les comissions falleres —inclús de la Junta Local Fallera que no es constituirà en alguns exercicis— i va provocar alt i baixos en quan al nombre de falles constituïdes un any respecte l’anterior. Sembla que encetada la dècada dels cinquanta de la passada centúria les falles es van estabilitzar en quant al nombre de comissions falleres arribant a l’any 1955 a plantar-se set falles infantils i set falles grans, amés d’una realitzada a iniciativa d’Acció Catòlica —de la qual ens proposem donar a conèixer—, un any que la premsa indicà que «Las Fallas de Játiva inician su siglo de oro»6. El cadafal promocionat per Acció Catòlica, el qual sembla que va estar realitzat pels mateixos membres, es va instal·lar al carrer de sant Domènech, com molt bé ens indica el setmanari Játiva: «La Acción Católica Local se suma también a las fiestas falleres con las instalación de una artística Falla en la calle de Santo Domingo, frente al Centro Parroquial de la Virgen de la Seo, colaborando así a los Populares festejos»7. Aquesta nota s’hi trobava a la segona pàgina del setmanari de tarannà catòlic, junt els esbossos

de les altres set falles grans que aquell any es plantaren: A la sombra del campanar de Ramon Morell (plaça del Cid); El poder dels caragols de Ramon Morell (plaça dels Màrtirs de la Revolució); Els Trust de los tenorios de Josep Camarasa (plaça de Tetuan); Quiniela fallera de Ramon Morell (plaça de la Unificació); ¿Compañies? Ni en la dona! d’Antoni Grau Tomàs (plaça del Cabdill); A lo loco, a lo loco de Josep Camarasa (plaça de Mossèn Urios) i L’espill de la veritat d’Antoni Grau Tomàs (sant Jordi), cadafal aquest últim que va ser mereixedor del primer premi. L’esbós de la falla d’Acció Catòlica no aparegué en cap publicació oficial ni periòdic, atès què la decisió de plantar un cadafal faller es va produir en l´últim moment. No obstant, l’esbós hagué de passar per la censura establerta durant l’època franquista, atès que dins de la documentació trobada a l’Arxiu Municipal de Xàtiva8, l’esbós s’hi troba visat per la Delegació del districte de Xàtiva del Ministero de Información y Turismo. Cal dir que no tenim constància del lema d’aquesta falla, però per les inscripcions aparegudes dins del dibuix de l’esbós —titulat Maqueta – Falla – A. C. 1955—, ens fa proposar el lema L’esplai. La falla tenia al cadafal una nau espacial amb el cartell SPAY, intentant realitzar un joc de paraules amb l’esplai, el lloc de reunions dels joves. Per sota, un extraterrestre es dirigeix a la taquilla de l’esplai per comprar una entrada per a la funció que es pretenia realitzar al cine. L’esbós bé acompanyat pel següent verset:

5 El 1943 es plantaran once falles grans; el 1944, 9 falles grans i 3 infantils; el 1945, 11 falles grans i 2 infantils. 6 Setmanari Játiva, núm. 71, 17 de març de 1955. Arxiu Rafa Tortosa. 7 Ibid. 8 AMX, LG 2764-4.

el verí del foc

8 117

Esbossos de les distintes escenes de la falla plantada per Acció Catòlica el 1955. AMX, LG2964-4

«El cinet del catecismo ha fet tanta propaganda que ya han decidit fer una gran secció marsiana». Junt l’esbós de la falla, on es representa el remat i l’escena davantera, s’adjunten els dibuixos de les altres escenes. A la segona d’elles veiem els caps d’uns burros al voltant d’un llibre. El verset adjunt ens diu: «Este rincó el titulem “Medicina general” perquè chiquets y grandets fan anestesia local». A la tercera escena ens trobem a una persona a la porta del Spay, i un text sobre una fletxa ens indica Ensayos: «L’Esplai ha segut sempre un cuadro de “matrimonio” aunque els ensayos pareixen escenes de un “manicomio”».

9 Ánimos, març 1947 citat en Hernández i Martí (1996: 185).

118

I a la darrera de les escenes veiem dos personatges amb camises de força. El verset ens trau de dubtes:

«El asunt de la cabellera el va tornar a ú mix loco; no sabia que era un cuento en mes gracia qu’el del coco». El fet de què aquesta agrupació catòlica de Xàtiva es decidira a plantar falla és un cas aïllat. De fet, tots els cadafals fallers plantats a la ciutat de Xàtiva des de l’any 1933 són promocionats per una comissió fallera. Recercant informació al respecte, hem trobat uns especials sobre les falles que la revista Ánimos dedicava els anys 1947 i 1949. A un d’ell s’hi troba un text, sense signar, que duu per títol Concepto cristiano de la diversión, el qual en s diu: «Recomendamos vivamente a los miembros de Acción Católica den la nota cristiana en las fiestas de San José. Que nuestro valencianismo sea sin mengua del más acendrado catolicismo»9. Sembla que aquesta consigna arquebisbal podria haver-se repetit amb posterioritat, i així és com els xativins d’Acció Catòlica van decidir plantar aquella falla.

ete i Bandrés, aleshores mestres del col·legi Claret. Les gestions per a què els pares claretians realitzaren el cadafal van estar a càrrec de Rafael Francés, qui els comboià. Amb els treballs manuals del col·legi s’anaven confeccionant les distintes parts de la falla infantil en col·laboració dels escolars (Sánchez, 1994: 44). La falla era una enorme pedra rematada amb el tronc-mòbil, i per sota apareixerien els personatges del còmic de Hanna-Barbera. A pesar de ser l’única falla infantil d’aquell 1972, li se va atorgar el primer premi.

IV. Els Pares Claretians planten la primera falla infantil de R. Argentina Després de què el 1966 Manolo Blanco plantara el cadafal infantil Personatges de Televisió, una falla contractada per una colla de xiquets, establida com a comissió infantil i presidida per Alfonso Rus, a la ciutat de Xàtiva ja no es veuran falles infantils de forma oficial, fins que el 1972, la comissió de la falla de l’Avinguda República Argentina cree la seua secció infantil10 i plante el monument faller Els picapedra. Arran aquest esdeveniment, farà que la resta de les comissions falleres constituisquen una comissió infantil completament depenent de l’adulta. Les comissions d’Espanyoleto, Tetuan–st. Francesc i Selgas–Tovar ho faran el 1973 i en pocs anys, les comissions falleres existents així com les de nova creació tindran a la seua comissió la pertinent secció infantil. Doncs el cadafal infantil Els picapedra va estar signat pel pare J. Beru-

Cadafal Els picapedra plantat a la demarcació de la Falla República Argentina l’any 1972.

V. Les monges de la Consolació confeccionen les bandes de fallera Al carrer del Portal Fosc de Xàtiva s’hi troba el convent de la Consolació. Des de fa pocs anys, la falla Benlloch–Alexandre vi planta a la porta del convent els seus monuments fallers, atès que abandonaren la seua bella demarcació natural quan començaren a realitzar monuments de més grandària. Així mateix, la festa fallera i el convent de la Consolació tenen més relació fallera que la que s’hi veu al carrer a l’actualitat. Portes endins, han confeccionat, des de 1976, les bandes de falleres de quasi totes les comissions de la ciutat. Fa trenta-huit anys que començaren amb les de la falla del Cid–Trinitat, i a l’any següent realitzaren les del Mercat, després les de la Junta Local Fallera, sant Jaume, sant Feliu, sant Jordi... I aquesta producció s’expandí a més ciutats falleres valencianes com Carcaixent, Alzira o Torrent, entre d’altres. (Sor Àurea, 2011:133). Cal dir, que abans totes les falleres de la cort d’honor estrenaven banda cada any, per la qual cosa la produc-

10 Cal afegir, que aquesta no és la primera comissió infantil depenent d’una comissió adulta, atès que aquest privilegi pertany a la comissió del Grup del Barrio de sant Fèlix i serà l’únic cas d’una comissió infantil que conviu amb les autònomes comissions infantils d’aquella època. Aquesta empremta durarà dos anys: el 1965, on plantarà cadafal infantil aconseguint el primer premi i el 1966, on no s’arribà a plantar falla però es coneix l’existència d’una fallera major infantil.

el verí del foc

8 119

ció era bastant elevada. Sor Àurea recorda que «durant els mesos de setembre a febrer, el convent es vestia de festa fallera, armaris, perxes, calaixeres fins i tot cadires, per totes les bandes lluïa el colorit d’aquest vestit faller i és que en aquella època cada comissió encarregava gran quantitat de bandes...». Amés a més, confeccionaven els faixis del vestit de faller, moda que encertadament ha anat canviant i recuperant-se els vestits valencians del segles passats, com el saragüell o el torrentí. L’activitat de les monges de la Consolació s’ha vist reduïda a la realització de les bandes de Fallera Major, així com les bandes de Festeres dels pobles de l’àrea metropolitana de Xàtiva. Les monges destaquen la relació que han tingut amb els fallers que han dipositat la confiança en elles, el tracte humà i les relacions personals que han existit al llarg dels anys. Acabarem aquest darrer episodi amb unes simpàtiques i curioses paraules de Sor Àura respecte al viscut quan li han encomanat les bandes: «Hem conegut l’amor a la terra des de les diverses posicions polítiques, l’arrelada i conservadora, i la més intensament autonòmica manifestades en la simple elecció de la banda. Amb o sense “blau”? Valenciana o nacional per a la fallera major?» Bibliografia Bolinches Vidal, J. A. (2004): «El valencià de Gonçal Vinyes», Llibret Explicatiu Falla Benlloch 2004. A. C. Falla Benlloch–Alexandre vi, Xàtiva, pp. 87-89. Hernández i Martí, G M (1996) : Falles i Franquisme a València, Afers, Catarroja. Llibret de la Plaza d’Enríquez, Xàtiva, 1934. Navarro Cabanes, J (1924): «Un llibret de falla condemnat per l’Arquebisbe», Pensat i Fet, març 1924, València. Ramírez i Aledón, G. (1991): «La Condemna episcopal de “La Creu del Matrimoni”, en 1866», Falla Ferroviària 1991, Falla Ferroviària, Xàtiva, pp. 46-49. Sánchez Pérez, J. (1994): «Tres voltes déu», Argentina, Llibre Explicatiu Falla República Argentina 1994, Falla R. Argentina, Xàtiva, pp. 44. Sanchis Martínez, J. (1996): Història de les Falles de Xàtiva, Ediciones Xàtiva, Xàtiva. Sor Àurea (2011): «Treballant per a les falles», Falles a Xàtiva 2011, Junta Local Fallera, Xàtiva, p. 133.

120

Alexa Gramaje, Fallera Major 2013 de la falla J. R. Jiménez amb la banda que acredita el seu càrrec, realitzada per les monges de la Consolació. Antoni Marzal

Vicent Ferrandis Mas Investigador d’indumentària

Buscant la protecció (ii): objectes devocionals*

ls últims anys, la Indumentària fallera ha incorporat com a cosa habitual tota una sèrie de complements devocionals. Als primers moments, els elements devocionals i amulets sols l’havien incorporat els grups de ball, però en estos moments s’han fet extensius també a l’àmbit faller. Des d’estes línies abordarem este tema, però ho farem sols dels complements devocionals, ja que els amulets i talismans els tractarem a un altre treball per a la falla Palleter.

La nostra intenció és la d’informar als fallers i falleres que volen vestir a la manera tradicional, de quins són i com cal utilitzar-los. Primerament direm que els complements devocionals són aquells objectes de qualsevol matèria, que es pengen del coll o de la cintura, o bé se sobreposen a alguna peça del vestit i que estan relacionats directament en la devoció cristiana, a diferència dels amulets i talismans que solen relacionar-se en creences supersticioses i apotropaiques. Per suposat * Este treball és la segona part de «Buscant la protecció (i): Amulets», treball publicat al Llibre de la Falla Palleter de València l’any 2013.

el verí del foc

8 121

Creu plana. Argent. Creu amb Crist. Argent. Creu de Caravaca. Argent.

que els amulets i talismans són un costum més antic i ancestral que els objectes vinculats a la religió catòlica. No obstant, la seua missió és la mateixa, és a dir, protegir-se del mal i atraure el bé. L’home sempre ha vist en ells la forma d’escapar dels mals que l’afligien, fossen físics, morals o espirituals. Els primers cristians, especialment els gnòstics, ja van fer gran ús d’ells, a través d’una simple cristianització dels amulets. Mentres que en els amulets i talismans tenen molta importància els materials en què estan fabricats, ja que els materials, de per si, es considera que tenen la propietat de la protecció desitjada, per la qual cosa la majoria dels casos consistixen en una pedra o objecte encastat, i en alguns altres, de la combinació d’ambdós. En el cas dels objectes devocionals, els materials no tenen pel general importància, i en tot cas, guarden més relació en

122

quant aspectes de posició social que de protecció. La Creu Probablement l’objecte més utilitzat és la creu, i d’ella podem trobar un ampli repertori de formes com les simples creus de fusta, bronze, plata o or encara que també existeixen les d’os, marfil, nacre, atzabeja, coral i cristall de roca. Generalment, totes estes últimes tenen els braços rematats per plata i or. Esta primera forma més simple consistix en la creu sense la imatge del sant Vult de Jesucrist. Respecte a les formes, la podem encontrar plana, redona, quadrada, rectangular, hexagonal, octogonal, de filigrana, o fins i tot, imitant directament una branca. Altra forma són les creus que contenen el seu sant Crist, i que a les

seues representacions pot portar el drap de puresa o una faldeta a manera de tonellet. Fou una costum molt arrelada i particular la creu de Caravaca, i que per les seus característiques es distingix fàcilment a més d’assignar-li moltes virtuts especials. Totes elles es portaven al coll de la mateixa manera que les medalles. Les medalles Les medalles, probablement més nombroses que les creus, generalment solen ser de bronze, plata o or, les quals tenen una forma ovalada, fent una forma de capelleta en les més dihuitesques. Representen tots els sants imaginables encara que les medalles més abundants són les de patronatge local de cada població.

Altres medalles molt generalitzades, com són els casos de la Puríssima, Mare de Déu del Pilar, de la Soterranya de Nieva, Guadalupe i alguna altra, tenen molt de culte a tot Espanya. Encara que la medalla tradicional sol ser una plaqueta redona o huitavada, d’alguns sants o Mares de Déu, es representen per costum les imatges exemptes i retallades. Finalment tenim també les que es representen dins de la seua capella o d’una garlanda, les quals tenen també la imatge retallada. No cal oblidar-se de què totes les medalles tenen representacions distintes per cadascuna de les seues cares.

Medalla del Crist del Salvador. Argent. Medalla de la Mare de Déu dels Desemparats i sant Josep. Argent sobre daurat. Imatge exempta de la Mare de Déu del Pilar. Argent.

Les medalles solien portar-se dins d’una cadeneta o beta de seda penjades del coll. A moltíssimes ocasions també incorporades als rosaris, com ho vorem més avant.

el verí del foc

8 123

Porcellana de sant Andreu apòstol.

Porcellanes Les porcellanes consistixen en una variant de medalla que representava la imatge del sant pintada sobre porcellana i decorades per una guarnició de plata o or, o l’ús de pedres encastades. Hi havien també unes porcellanes que tenien la guarnició de filigrana. 124

Agnus-dei El agnus-dei és una espècie de medalla de cera que té realment categoria de reliquiari. El que podríem dir autèntic agnus-dei, era una medalla de cera que tenia la representació del corder diví i el baptisme de Jesucrist, que realitzada en cera, era destinada al ciri pasqual de Roma i beneïda pel Papa en el primer any del seu pontificat i després de set en set anys, besant

sobre la cera bàlsam i crisma. Tot això dins d’un protocol antiquíssim i molt escrupolós. Tot açò ha fet que els agnus-dei foren una relíquia apreciada i conservada a les cases, de tal manera que encara hui se’n conserven d’antiquíssims. Els podem encontrar de dos maneres, el conservats emmarcats per a penjar a la casa i altres de menors dimensions posats dins d’un reliquiari i portar-lo al coll, a la cintura penjant del clauer o de la roba com si fora un escapulari o evangeli.

Reliquiaris Ens referim als reliquiaris que contenen parts del cos d’algun sant, Jesús o Maria, o d’objectes que han estat en contacte directe amb ells. Igual que les medalles, solien obtindre la protecció del sant a qui pertanyien i tenien una relació amb malalties especifiques: sant Blai per a la gola, santa Llúcia per a la vista, santa Polònia per als dents, sant Roc de la pestilència, santa Àgueda de les mamelles, etc.

Agnus-dei popular d’una sols goteta de cera. Seda brodada. Reliquiari de doble vidriera que conté estampes. Teca bàsica per a incorporar a una doble vidriera, duent la relíquia de sant Vicent Ferrer.

el verí del foc

8 125

Evangelis. Seda i brodats de fil d’or. Vidriera popular que conté la imatge de sant Miquel.

Generalment solien ser un recipient de plata, a manera de medalló format per un cércol, protegit per un vidre a la part davantera que deixava veure la relíquia. En alguns casos no existia la mencionada relíquia i actuava com una medalla, però tenint l’aparença d’un reliquiari, anomenant-se vidriera. Els evangelis Els evangelis, generalment consistents en un recipient de tela de seda brocada o brodada, al que s’introduïa i quedava tancat un filacteri o passatge evangèlic. Ocasionalment tenien un xicotet tub metàl·lic. La seua antiguitat es remunta als temps de sant Gregori Magne. Se solien portar subjectes a la roba, i el més comú era que

126

fóra interior encara que moltes dones pareix que els portaven a l’exterior, sobrepostos a la cotilla o gipó. Escapularis Els escapularis, que normalment solien tindre forma rectangular i en dos parts, l’una la davantera i l’altra la posterior, unides ambdós per cintes de seda i per a col·locar sobre pit i esquena. Ocasionalment tenien altres formes o només tenien una part i se subjectaven directament sobre la roba. Un tipus específic d’escapulari va ser el construït retallant el drap o baieta blanca, que té una forma generalment ovalada o rectangular, i brodant en ella un cor en roig invocant d’esta forma la protecció

del Santíssim Cor de Jesús, per la qual cosa es coneixia com a Salvaguarda i popularment com detente, ja que la seua protecció davant del dimoni i la maldat era «Detinte en nom de Jesús». Es col·locava sobre el pit, penjat del coll o subjecte a la roba. La seua utilització és relativament moderna a Espanya, i està vinculada al carlisme i al catolicisme més radical. Estampes Per a les romeries, solien emportar-se unes estampes emmarcades entre dos cristalls rematats per un cércol de fil metàl·lic que en algunes ocasions era de plata i que estaven directament relacionats en el sant o santuari al qual se celebrava la romeria. Generalment, la gent solia adquirir-los al propi santuari o a la fira que a la contornada se ce-

lebrava. En realitat es tracta d’una vidriera popular. El Rosari D’entre tots estos complements destaca, de manera especial, el rosari. Rosaris sempre els hi ha hagut per al coll i per a les mans, però indubtablement resulta molt difícil fer distinció entre ells, ja que per la seua forma són iguals, excepte els de desena, que sempre són de mans, i solen anar rematats per un anell a un dels costats i per l’altre per un memento mori i creu. Els més rellevants són construïts gastant grans petris o materials nobles i els més humils gastant simples llavors. Complementàriament es guarnien de pràcticament tots els altres complements estudiats anteriorment, excepte els de matèria tèxtil.

Rosari de pasta vítria i creu plana d’argent sobredaurat. Rosari de pasta vítria, disciplina de seda, dos creus i medalla dels Dominics. Desenari d’ós, que conté un memento mori de marfil, medalla de la Mare de Déu del Pilar i anell.

Els objectes de les fotografies formen part de la col·lecció particular de l’autor del treball.

el verí del foc

8 127

al número anterior... Número 7 - març 2013

LES FALLES I LA COSTERA

Una imatge i vint línies

Rastre, reata, cadena Toni Cucarella · Antoni Marzal

L’interrogatori Ximo Cerdà · Antoni Marzal La falla de paper

Com tenen de negre el cor Miquel Mollà

F de festa, flama, foc, fum, falles

Festes del foc a la comarca de la Costera Joan Quilis

La Costera en falles Agustí Garzó

Les bandes de música de la Costera a la festa de les falles E. de redacció

Pirotècnia Valenciana, art i tradició dels Crespo Vidal Vero Llopis

Fa més de cent anys. Tres cadafals fallers del cap-i-casal... Rafa Tortosa

Tortosa Biosca, un artista entre els grans... Joan Castelló

Rafael Boluda, un dibuixant de falles Anna I. Calvo

Alfred Sendin Galiana i Josep M. Esteve Victòria, ... Rafa Tortosa

Un especial de 1909 del periòdic El Distrito de Enguera... Abril Baldoví

Els dijous 1 d’Agost de 2013 es celebrà a la Font de la Figuera (la Costera), l’homenatge a un dels seus fills predilectes, Vicent Tortosa i Biosca. Yolanda Pérez i Rafa Tortosa assistiren en representació de la falla Joan Ramon Jiménez i del Verí del Foc, i partiparen en els actes programats. Com a editors del treball Tortosa Biosca, un artista entre els grans de les falles i de la pintura, de Joan Castelló Lli, reberen la medalla commemorativa del 700 aniversari de la Font de la Figuera. Agraïr a l’Ajuntament aquest present així com la seua acollida al poble.

128