Llibret Falla Luis Cendoya 2020 by AC Falla Luis Cendoya

Coordinació literària Antonio J. Fresno Teresa Aparicio Revisió de textos Gabinet de Promoció del Valencià de l’Ajuntament de Sagunt Teresa Aparicio Coordinació publicitat Héctor Martínez Fotografies Emilio Rubio Antonio J. Fresno Portada i Maquetació Mª Elena Martínez Edita A.C. Falla Luis Cendoya Dipòsit legal – V-3546-2018 “Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres” “El llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià” 3

PRESIDENT A.C. FALLA LUIS CENDOYA Ja s’aproxima la nostra setmana fallera i amb ella s’activen els nostres cinc sentits. Les xarangues endolceixen les nostres oïdes i les seues notes fan bategar amb més força el nostre cor. Amb la pólvora dels masclets, el nostre olfacte ens avisa que s’apropa la despertà i, al costat de les mascletades, fan vibrar el nostre pit. S’engrandeixen els nostres ulls al veure els monuments i sorprenen a quants veïns s’acosten als nostres barris, donant valor a la gran feina dels artistes fallers. Què dir dels nostres tradicionals bunyols i xocolates, un gust assaborir-los i imprescindibles en la setmana fallera, i per últim, els nostres vestits regionals, el tacte de les seues sedes, que amb el pas del temps evolucionen cap al passat engrandint les cercaviles. Socis, anunciants i col•laboradors, tots partícips i necessaris perquè la millor festa valenciana engalane els nostres barris, des d’aquestes paraules, GRÀCIES per la vostra col•laboració i us anime, al costat de les nostres Falleres Majors Elena i Zoe, a participar de la festa. Que visquen les falles i que visca la Falla Luis Cendoya!!

Pedro Mas i Muñoz

Comissió Infantil Aitana Fernández Martínez Álvaro Martínez Catalá Antonio Verdugo Adrián Benjamin Sancho Sánchez Bruno Cosín Sebastiá Candela Martínez Gómez Carla Arellano Olivares Carla Más Fuertes Carlos Munera Requena Carmen Verdugo Adrián Cayetana Moya Fernández Clara Sancho Sánchez Claudia Carrillo Vayá Claudia Espinosa Reyes Daniela Garrido Silla Darío Sánchez Carrascosa David Sebastiá García Diego Garrido Silla Diego Morales Lázaro Elena López Cortés Edurne Parrado Martínez Gema Cuesta Gómez Hugo Benet Sánchez Inés González Moya Irene Rodríguez Ortiz Isis Gil Mellado Iván Martínez Montesinos Joan Bernet Sánchez

Jorge Fresno Solaz Julia Martínez Catalá Laia Sánchez Carrascosa Leyre Parrado Martínez Lucía Campos Martínez Lucía Monferrer Petit Manel Adrián Martín Mar Cruz Villalba María Albalat Luengo Marina García Cócera Marina Más Fuertes Marina Morales Lázaro Mario Espinosa Reyes Mario Molina Ballester Martín Mateo Francés Martina Requena Ballester Mateo Benet Sánchez Neset Gil Mellado Olivia Aleixandre Ortiz Pablo Requena Ballester Pau Bernet Sánchez Sergio Garrido Silla Sofía Sancho Sánchez Tania Sebastiá García Yaiza Camacho Baeza Yoel Rubio Mellado Zoe Benet Fabra Zoe Rubio Mellado 5

ZOE RUBIO I MELLADO

FALLERA MAJOR INFANTIL 2020

Zoe, xiqueta desperta, nineta elegant per dins i per fora i enamorada de la festa. Xiqueta somniadora i lluitadora, amb forts valors que t’han inculcat, xiqueta inquieta i treballadora, sense perdre l’alegria ni un instant. Sempre des de xicoteta has anat rere el teu destí i per molt que et costen algunes coses mai has abandonat el camí. És complicat no voler-te i som tots i totes privilegiats de què tu, xiqueta preada, tingueres tantíssima il•lusió en regnar. Continua vivint amb ganes i disfruta com tu saps perquè ja eres en Luis Cendoya la reineta del casal.

Teresa Aparicio i Matallín

LEMA “BELLO AMORE”

ARTISTA: ANTONIO ANDRÉS SÁNCHEZ

Cos central: La tristesa que mostra el mim està prou justificada perquè la passada nit amb coses roïnes somniava.

Estereotips: Va somniar amb un xic molt fort però que sempre estava trist, perquè la gent l’insultava quan feia allò que el ficava feliç.

Manipulació: Va somniar amb persones malvades que fan creure a altres que no podran, les manipulen i les humilien i així se senten un poc més grans.

No se’n recorda bé del tot, el té barrejat a la ment, però després de pegar-li voltes comença a ser-hi conscient.

Ell disfrutava fent ballet, no li agradava gens barallar, i, per això, es mofaven d’ell. Li trobeu a açò cap trellat?

I ara al despertar-se no pot evitar pensar en tots eixos problemes tan presents en la societat.

Identitat sexual: Va somniar amb una persona amb barba i cabells prou llargs i va dubtar si seria un xic o una xica en realitat.

Inclusió / Conclusió: Va somniar amb un món llunyà en què tots i totes estaven integrats sentiren com sentiren i amant a qui vulgueren amar. Un món en què convivien en plena relació d’igualtat xiquets i xiquetes en les aules encara que patiren autisme o TDAH.

I en el somni li respongué que ningú l’havia de qüestionar, que era una persona i manava sobre la seua identitat.

Un món en què no importava el lloc on hagueres nascut, un món en què no existien els problemes de salut.

Pors: Va somniar també un malson doncs des que era sols un xiquet tenia molt dins alguns pors, sort que ja estava despert.

Un món ple de “Bello Amore”, d’harmonia i amistat, sense guerres ni violència, desbordant d’humanitat.

Acaçament escolar: Va somniar com el seu company es ficava amb una xica perquè tenia els cabells llargs… Sentit no té, gens ni mica. Ací comença l’acaçament, greu problema en l’escola. Així que si et pareix desgavellat, a qui ho fa no li dones bola.

Es trobava rodejat de panderoles i rates per tots els costats… “A veure si l’Ajuntament se n’ocupa de les plagues aniquilar” – pensà.

Un món en què tots i totes assumírem que no hi ha cap persona igual i que les nostres diferències són allò que ens fa especials.

Teresa Aparicio i Matallín 9

Comissió Adulta Fallers d’Honor: Alessandro Regoli i Barbara Giorgi

Delegació de casal: Salvador Sebastiá García

Presidència: Pedro Mas Muñoz Vicepresidència 1ª: Héctor Sancho Munuera Vicepresidència 2ª: Juan Carlos Requena Fresno Vicepresidència 3ª: Francisco José Martínez Munuera Vicepresidència 4ª: Benjamín Sancho Munuera Vicepresidència 5ª: Antonio José Fresno Sanchis Vicepresidència 6ª: Eduardo Benet Cases

Delegació de comissió adulta: Marga Sánchez Aleixandre Delegació de comissió adulta: Rosa Mª Requena Fresno

Tresoreria: Inés Fabra Marzo

Delegació d’activitats diverses: Juan Vicente Solaz Giménez Delegació d’activitats diverses: Adrián Benet Prats Delegació d’activitats diverses : Mª José Beltrán Sanz Delegació d’activitats diverses: Laura Victoria Rey Sánchez

Delegació d’infantils: María Catalá Berná Delegació de socis: Encarna Sánchez Salinas

Delegació de manteniment: Amado Vicente García Delegació de manteniment: José María Fernández Ortín Secretaria: Mª Jesús Luengo Cervera Secretaria de censos i recompenses: Teresa Aparicio Matallín Delegació de manteniment: David Sánchez Barrachina

Comptadoria: Laura Maravilla Rodríguez Delegació de cultura: Mª José Martínez Martín Delegació de cultura: Iris Tomás Parrilla Delegació d’esports: Jesús López Ortega Delegació d’esports: Vicente Martínez Verdugo Delegació d’esports : Joel Castillo Simón Agermanament, relacions públiques i protocol: Antonio Fresno Ortiz Xarxes socials: María Martínez García Delegació de publicitat: Héctor Martínez Zaballos

Delegació de playbacks: Carolina García Osca Delegació de pirotècnia: José Antonio Martínez Sánchez Delegació d’ornamentació de carrers: Alberto Soria Carrasco Delegació d’ornamentació de carrers: Raquel Cosín Ramírez Megafonia i so: Antonio Andrés Micó Delegació gastronòmica: Ángel Ortiz Calvo Delegació gastronòmica: Agustin Albalat Paredes

VOCALS: Aitana Casado Ferruses Aitor Martín Partida Alba Santiago Muñoz Alfredo Sánchez López África Mellado Muñoz Amparo Baeza Esteban Amparo Ballester Escobar Amparo Gómez Olmos Ana Amparo Candel Igual Ana Belén Ballester Pérez Ana Corbasi Granel Andrea Tormo Hernández Ángela Ortiz Serrallez Antonio Andrés Sánchez Antonio Verdugo Ballester Antonio Vicente Sánchez Aleixandre Arantxa Gil Pérez Ariadna Morales Fernández Athenea Ortiz Serrallez Beata Kiss Beatriz Fuertes Martín Belén González Simón Begoña López Mauri Begoña Rojo Cantero Brando Boix González Brianda Victoria Boix González Carla García Rojo

Carla Morales Fernández Carlos Espinosa Andreu Carlos Saúl Morales Sanchis Carolina Molina Hijano Cristina Reyes Bautista Cristina Romera Ballester Cristina Solaz Giménez Daniel García Rojo Daniel Garrido Gómez Daniel Martínez García Daniela Cortina Nebot David Comas Navarro Elena Zaballos García Elisa Maravilla Rodríguez Emilia Ballester Jurado Emilio Rubio Villanueva Enri Olmos Saus Eugenio Romera Pernias Eva María Gómez Martínez Villanueva Eva Navarro Flórez Fanny Celina Arce Cáceres Felipe Molina López Francisco José Martínez Maravilla Gabriel Monferrer Egea Guillermo Martínez Ballester Gustavo Tormo Domínguez Herminia Martínez Verdugo Herminia Verdugo López 11

Imanol Alcaide Pérez Inés Lázaro Sola Javier Aparicio Blasco Jorge Albalat Luengo Jorge Cruz Dueñas José Luis Soriano López José Vicente Aparicio Blasco José Vicente Morales Gimeno Joshua García Barreda Juan Baeza Borrás Juan Sebastiá García Juan Carlos Nuss Juan Carlos Rey Ballester Laura Albalat Paredes Laura Álvarez Rodríguez Laura Carratalá Gijón Lorena Petit Pérez Lourdes Lázaro Sola Luis Eduardo Ramos Olayo Mª Ángeles Ballester Escobar Mª Antonia Albalat Paredes Mª Carmen Torres Vaquero Mª Elena Martínez Zaballos Mª José Hernández López Mª Pilar Muñoz Romero Mª Pilar Sánchez Abad Mª Pilar Sanchis Martín Mª Teresa Carrascosa Gómez

Mª Teresa Matallín Aleixandre Mª Teresa Olmos Saus Manuel Adrián Pérez Mar Moya Barba Marcos Martín Salvador María Navarro Romero María Isabel Martínez Plazas Marta Sánchez Matallín Mariví Sanchis Martín Mercé Bonanad Bernal Milagros Munuera Romera Minerva Camacho Baeza Minerva María Francés Ruiz Miriam Adrián Pérez Miriam Sánchez Pérez Mirta Mary Picton Montse Sánchez Aleixandre Nadia Ortiz Aleixandre Nerea Pinilla Salcedo Nerea Tomas Parrilla Noemí Anreus Molina Nuria Hernández Pérez Óscar Sánchez Partida Pablo Julián Cuesta García Pablo Molina Ballester Pablo Morales Sanchis Paqui Partida Raya Patricia Caballero Pérez

Patricia Romera Ballester Paula Checa Bujeda Paula Mª Solaz Gil Radoika Ortiz Aleixandre Ramón Allueva Domínguez Ramón Martínez Fayos Raquel Bernal Guerrero Raquel Olivares Muñoz Rosa María Muñoz Martínez Rosabel Martín García Salvador Sánchez Martínez Salvador Sánchez Torres Sandra Rodríguez Moral Santiago Moya Lucía Sara Adrián Martín Silvia Montesinos Soto Silvia Silla Rueda Sergio García Arnau Sonia Villalba Perea Susana Martínez Martín Thalía Anreus Molina Valeria Heredia Margarit Vicenta Aleixandre Tomás Vicente Martínez Campayo Vicente Santibáñez Arres Victoria Alonso Sandoval Zaraida Mellado Muñoz 13

MARÍA ELENA MARTÍNEZ I ZABALLOS FALLERA MAJOR 2020

Elena, estàvem tots preguntant-nos quan ens voldries representar. T’ho preguntàvem a totes hores, però tu primer havies d’estudiar. Sabem que serà un any perfecte, sabem que seràs molt feliç, perquè la teua sang és fallera i perquè ho mereixes així. Eres digna portadora d’eixa banda que portes al pit i amb tu la falla Luis Cendoya compleix part del seu destí. El teu nom romandrà en la història de la nostra humil falleta. El teu nom sonarà entre traques per tota la nostra placeta. Perquè estem molt orgullosos de què sigues la nostra regina. Fallera major dos mil vint, Elena, per tota la vida.

Teresa Aparicio i Matallín

LEMA “LA PRIMAVERA LA SANG ALTERA”

ARTISTA: JOSÉ LUIS PASCUAL NEBOT

Quan arriba març amb tot el seu esplendor, tot brilla al cel, l’alegria, el color i la llum inunden els carrers. Les papallones volen, els cors floten i l’amor que durant l’hivern ha estat tancat, s’allibera per enamorar a jóvens, mitjans i iaiets. Tot sembla especial quan el temps comença a canviar, però també cal calibrar la part fosca de la primavera, al•lèrgies, tos i mocs afecten els nostres pulmons i fan que aquesta estació siga un infern per a molts. Moment de lluir “palmito” comença a ser i quan et mires a l’espill te n’adones de què el cos que volies ser serà l’any que ve, que aquest ja no arribes a temps. La joveneta que tendreta està, no pot competir amb la madureta que s’ha retocat i causa emoció allí on va. La parella de fet, que tota la vida estan junts, de fet, són parella, i junts vigilen la carretera, tant en hivern, com en estiu o primavera. Per tot arreu encaminen com cal que siga la primavera. Les empreses decideixen per nosaltres, i dibuixen cadascuna de les nostres decisions. Per aquestes coses i algunes més, la primavera ens convida a ballar, enamorar-se i revolotejar, mostrant tota la bellesa d’aquesta estació.

Adrián Benet i Prats 17

LES ARTS EN LES FALLES

ARQUITECTURA I FALLA PROJECTAR ARQUITECTURA EFÍMERA PER A PRENDRE-LI FOC. Per aquest motiu, costa pensar en el fet de projectar alguna cosa amb el fi de prendre-li foc. Però, per què no? Tan sols Podem dir que l’essència de la nostra festa és l’explosió és aquest destí de la falla, el que més s’allunya de la que tots d’arquitectura efímera que sorgeix al nostre barri, poble o coneguem com la tradicional activitat arquitectònica, potser ciutat, durant la setmana josefina. I és que, l’art de fer falla, té cegats per combatre el foc sense veure més enllà. Com remolt més d’arquitectura del que sembla. Desde la seua pro- flexiona l’autor Rafa Rivera en els seus textos, “Es cuando el jecció, passant per l’esbós, la construcció, l’estructura, la ma- enemigo, en un segundo, se convierte en un aliado imprescinterialitat, el disseny, els oficis, fins a la plantà i la modificació dible. Y llega el abrazo. De pronto, lo contrario también puede de l’espai urbà, sent totes parts del procés que comparteixen ser verdad.” amb aquest rellevant sisé art. A partir de tindre una nova visió a l’hora de projectar, en Hui en dia, els arquitectes estan acostumats a projectar no eixe tàndem de convivència entre artistes fallers i arquisols per a què el seu art perdure en el temps. A més d’això, es- tectes, sorgeixen noves possibilitats en les falles. Projectes tan convençuts de què també poden dissenyar elements que com la falla “Renaixement” (2017) de Pink Intruder o la falla tinguen un temps de vida acotat. La professió d’arquitecte “Somnis de pes” (2016) de Nituniyo són exemples de les coté arraigat a la seua formació técnica, combatre el foc en els negudes com a falles experimentals, que són un exemple seus projectes, com fer per a prevenir-lo, fer les obres tan d’arquitectura fallera, totes dues premiades en els premis segures com siga possible davant aquest element devorador. nacionals d’arquitectura efímera. Projectes que han donat

l’oportunitat de crear un debat col•lectiu col•locant elements contemporanis en entorns tradicionals, generant un enriquiment d’opinions entorn al debat entre un estil més tradicional i un altre més modern.

on el context urbà pot condicionar la seua geometria i la seua composició, sempre buscant un punt de vista de tres-cents seixanta graus de l’obra. Un edifici no podria projectar-se de la mateixa manera en un emplaçament o un altre. Aquesta idea es pot extrapolar al monument, sempre condicionat per la sinuositat urbanística. És més, en certs entorns urbanístics de característiques similars a les de centre històric, sempre es crearà en el vianant una sensació d’espectacularitat i sorpresa, ja que aquesta sensació depén més de la interactivitat entre el monument i l’entorn urbà, que de la pròpia dimensió de la falla.

I així podem entendre el monument faller com a fet arquitectònic efímer, on l’estructura pren un paper fonamental. L’art de la fusteria es conjuga per a donar forma a un element estructuralment estable i segur, on l’artista faller, com “calculista” d’estructures, dissenya un entramat autoportant i resistent que li permet sustentar i donar cos al conjunt, sent la materialització l’altra part fonamental del procés, utilitzant materials combustibles, sense oblidar, en cap moment, el fi I no és tan sols el monument faller l’element que s’apodera de l’espai públic durant les festes, i és que tal com ens mospel qual es realitzen. trava l’exposició “La falla y la plaza” (organitzada per el CTAV a Però no tan sols en el propi monument veiem reflectats as- les falles 2019), elements com: les cercaviles, les mascletades, pectes propis de l’arquitectura. També cap assenyalar que el els enllumenats, les decoracions o les carpes, també modifimonument modifica l’urbanisme, genera espais nous con- quen l’espai urbà de la nostra ciutat. dicionant el flux de vianants, destacant l‘urbanisme com la materia arquitectònica on més s’observa la relació entre La falla potser, aleshores, arquitectura efímera. La podem l’arquitectura i la falla, l’ús col•lectiu de l’espai públic que es concebre com un disseny arquitectònic fet amb una funció genera, apareixent zones de vianants que es vertebren en- diferent a la tradicionalment coneguda per l’arquitecte, un producte que té l’art de conjugar molts àmbits professionals torn al monument faller. amb el fi d’obtenir un disseny únicdel que gaudir uns poEl monument modifica l’espai urbà i és el propi espai urbà el quets dies per a després prendre-li foc. que també condiciona el monument. La imatge que l’artista vol donar de la seua obra, depén de l’emplaçament on es Maria Elena Martínez i Zaballos col•loque. Cal no oblidar el caràcter representatiu de la falla, Arquitecta i Fallera 21

L’ESCULTURA: ENLLÀ DE LES FLAMES «No crec que haja hagut altra obra més modificada darrere la mort de l’artista que la de Giacometti. [...] La proposició última en la que Giacometti va basar tota la seua obra de maduresa consistia en la impossibilitat d’aplegar a compartir la realitat amb algú –i a ell l’únic que li interessava era la contemplació de la realitat. Per això creia que era impossible veure una obra acabada. [...] Si hagués nascut en un període anterior, Giacometti hauria sigut un artista religiós. Però, nascut en una època d’alienació profunda i general, no va voler utilitzar la religió com una escapatòria cap el passat. Va ser obstinadament fidel al seu temps; un temps que degué ser per a ell com la seua pròpia pell; el sac en el que va nàixer. I en aquest sac senzillament no podia obviar, sense deixar de ser honest, la seua convicció de què sempre va estar a soles i sempre ho estaria» John Berger, Mirar.

En el camí d’escorcollar tal plantejament la matèria possibilitava anar fent-ho tangible, ja que per a Giacometti, com tambéper a altres escultors, l’escultura és transitar a les palpentes el camí inefable de l’art.

L’al•lusió a Giacometti és per a mi essencial com a referent de l’Art; en ell se centra el pes històric d’un ésser humà angoixat per la seua pròpia vida (com podria ser la nostra)que -a través de l’escultura fonamentalment- tracta de pessigar per a abastir-la, i alhora és la impossibilitat de contemplació per part del creador. Diu el primmirat de Berger que aquest acte de mirar era per a ell com una forma d’oració que es va anar convertint en un mode d’aproximació a un absolut que mai va aconseguir i que el feia adonar-se que s’encontrava suspés entre l’existència i la veritat.

Tot dependrà del moment en què es plantege la polèmica. Un d’ells sembla que fa el paper de culte i convencional; l’altre, el de bàrbar i revolucionari. Del que no hi ha dubte és que tots dos contribuiran decisivament al desenvolupament de la història de l’art, i arribaran a copsar cotes molt altes de qualitat, sempre que els artistes que els representen tinguen imaginació i la intel•ligència que els permeta fer grans obres. I tots dos seran o no seran, revolucionaris, segons el moment històric.

Des dels clàssics s’ha entés l’escultura com l’art que ocupa l’espai. És fonamentalment buit i plenitud, llum i ombra. L’ésser humà l’ha conduït per tota la creació: carrers, places, parcs, temples, palaus, teatres, aeroports... i ho ha fet als murs, sobre pedestals, coronant edificis, penjada d’algun lloc o directament col•locada a terra. Unes vegades ha estat supeditada a la construcció existent i d’altres és ella la que ordena l’espai i el significa. Com tot art ha oscil•lat amb el temps entre allò religiós, poètic o simbòlic, i a la recerca d’eixe ideal entre ambdues essències, que com assenyala Andreu Alfaro:

Aquests trets primordials de l’art i l’escultura, són acaronats de tant en tant per les falles, dissortadament per eixa compilació merament festiva, propagandística i rosegaaltaren què han esdevingut. De cos absent d’ànima. Tanmateix, hi ha intents per abastir ideals artístics que són possibles a la nostra tendra i qüestionada pàtria, perquè hi ha realitats individuals que ho pretenen –i així ho tracte també de fer-, amb algunes obres ja cremades, que ens continuen aportant el seu caliu, així com il•luminant, igual que eixes estrelles que, encara que podem veurela seua llum, tal volta ja no existeixen, com si els anys –llum- no frenaren eixa claror, eixa llum il•limitada.

Quan les falles deixen de ser només una expressió espontània popular per a esdevenir una obra artística cercadora de majors ideals ho és excepcionalment gràcies a eixa imaginació i intel•ligència d’escultors valencians com Octavi Vicenti Alfred Ruiz.En l’estudi de miradesi reflexions artístiques, filosòfiques, socials i religioses que fa Joan Fuster en el Descrèdit de la realitat, ens apel•la: I l’art, quan és vist a través de la història, no esdevé ja substància arqueològica? Es converteix, de seguida, en un repertori estricte de problemes acadèmics: origen, geogra-

Falla “Salvatges”. Artista: Ricard Balazà. 1er premi de JCF d’innovació infantil i premi Lambda 23

fia, tècniques, evolució, sociologia. També acostumem a pensarl’art del nostre temps enquadrat en aquests esquemes intel•lectuals: de tota manera, per a nosaltres, és molt més que això. I es que nosaltres ens movem en altres paràmetres, fruit de la contemporaneïtat, per aixòara la tasca a fer ha de ser pels que estem ací i volem continuar, fallers i artistes, els que fem falles. Per a Giacometti deixar de ser va resignificar tota l’obra, i és el traspàs l’únic jutge legítim per a eixe judici final d’existència i veritat. Per als escultors del foc ho és de manera doble, per una banda eixa esmentada i per altra la del nostre foc, foll i festiu, malgrat que el de la cremà siga trista desmemòriai alhora cendra de possibilitats.

Ricard Balanzà

Escultor, artista faller i professor

FALLES,SENSE MÚSICA? Si ens parem a pensar en quins són els factors indispensables de la nostra festa, les Falles, conclourem que aquests són els monuments, la pólvora, la indumentària, la poesia i la música. Hi ha més aspectes a la nostra festa, clar està, però sense algun dels mencionats, les Falles no podrien ser Falles. Tal volta, esta afirmació puga etiquetar-se de tradicionalista, però, què són les Falles sinó tradició?

a la pólvora en la incorporació d’elements tecnològics, a la indumentària, a la forma de fer poesia, però, i a la música? En efecte, a la música també. Intentem imaginar unes Falles sense música. Impossible, veritat? La música plena els nostres carrers, els nostres barris, els nostres pobles, les nostres ciutats. Segurament, quan escolteu qualsevol marxa o pasdoble dels que més s’interpreten a les festes Josefines, encara que ho escolteu al mes de novembre, la vostra ment i el vostre cor viatgen automàticament al mes de març i us imagineu la vostra comissió desfilant a la cercavila pel vostre barri. Això és un símptoma de què les Falles no poden ser Falles sense música.

Òbviament, les Falles, com qualsevol altra festa, s’han d’adequar a la societat que en cada moment impera i els canvis que s’hi produeixen a la festa han d’anar acompanyats dels canvis socials. Però això no ha de significar la pèrdua de les nostres tradicions. És per això que els monuments, la pólvora, la indumentària, la poesia i la música han d’estar sempre presents a les Falles, adequant-se a la societat present en Però, pensem, què té de propi la música a les Falles? Perquè cada moment, clar està, però sempre presents. Esta evolució els monuments fallers està clar que són inconfusibles. Per la veiem, al llarg de la història de les Falles als monuments, molt que s’innove, se sap perfectament que es tracta d’una

falla. Amb la pirotècnia passa el mateix. No és igual sentir més extens que el que puga interpretar un tabaleter i un una mascletà a Falles que el 2 de maiga Madrid. La indu- dolçainer. mentària també és inconfusible, de la mateixa manera que els versos que trobem als nostres monuments. Però la música que es toca a Falles, la podem sentir també en qualsevol altra desfilada de qualsevol altra festa, o inclús a un concert d’una Banda de Música, és a dir, a la música, a priori, no hi ha res propi més enllà del pasdoble El Fallero del mestre Serrano. I, com és que quan la resta de les marxes i pasdobles més recurrents a les Falles, les escoltem en qualsevol altre moment ens retrotraiem de seguida a la nostra festa? Hi ha diverses respostes per a aquesta pregunta. La més senzilla és perquè a les Falles és on més s’interpreten eixes peces musicals, qüestió per la qual els compositors ens estaran agraïts als fallers. Ara bé, de quina manera ha evolucionat la música a les Falles? En un principi, les falles més modestes solien comptar amb un tabaleter i un dolçainer, els quals s’encarregaven d’amenitzar les desfilades i els actes en què calia tindre eixe tipus de música. Les falles que no eren tan modestes ja contractaven una Banda de Música, acció a la qual a poc a poc es van anar sumant més falles, fins que, hui en dia, poques comissions falleres queden en tabal i dolçaina. Encara que alguna es pot veure, quasi totes contracten una Banda de Música, o millor dit, contractaven una Banda de Música. Ara després s’explicaràeste canvi de temps verbal. En este aspecte es pot parlar d’una evolució positiva, ja que el repertori d’una Banda de Música pot ser

Les Bandes de Música van aguantar uns anys a les Falles, però va haver-hi un moment en què els pressupostos havien d’adequar-se a la demanda dels propis fallers i pujaven per al monument, per a les mascletades, per a la festa nocturna, però baixaven per a la música i, com hem dit, la música és indispensable per a les Falles, així que es va optar per contractar un nombre més reduït de músics. És quan tenen la seua aparició a la nostra festa les xarangues (d’ahí el canvi de temps verbal que abans comentàvem). Fa anys es comencen a contractar Bandes de Música, i amb el temps,es passa a contractar xarangues. En este cas ja es pot parlar, si es vol, d’un cas d’involució més que d’evolució, ja què a les peces que s’interpreten comencen a faltar veus instrumentals, el repertori inclou temes que ja no són els tradicionals i 27

és ací on es produeix el canvi de la música a les Falles acompanyant al canvi social, perquè als fallers també els agrada escoltar els temes que estan de moda en cada moment. Per tant, tampoc es pot considerar tal involució. Simplement és un adequament a allò que la societat demanda. El que els fallers hem de tindre clar és no caure mai en la pèrdua de les nostres tradicions, tant musicals com d’altra índole.

ciar d’això i no caure en allò que l’escriptor Joan Fuster va escriure ja a l’any 1958: “... a la gent jove li interessa menys la cercavila que el ballet, i la banda, o ha d’assumir les funcions d’orquestina, o és substituïda sense més ni més per quatre pseudo-jazzbandistes i un vocalista... Si un dia desapareixen de les falles els músics de poble i els seus pasdobles ingenus i vibrants, alguna cosa hauran perdut.”

Ara mateix, el futur immediat de les Falles recau en la gent jove de les comissions. Són ells els que s’han de conscien-

Javier Fernández i Hernández

Musicòleg i Faller

ELS FALLERS… TAMBÉ BALLEN 1. PERQUÈ ES BALLA A LES COMISSIONS FALLERES?

vestir-se, no l’acostumada, tant al cas dels homes com al de les dones en qualsevol acte faller durant l’exercici.

Realment hi ha molt que raonar al voltant de perquè existeixen estos grups de danses a les comisions falleres de tota la Este fenómen que en principi, molta gent es plantejaria únic nostra comunitat, pero anem a intentar ser breus i donar una al Cap i Casal, té multitut de rèpliques, com un terratrémol, xicoteta panoràmica actual. a gran quantitat dels municipis on també es planten falles. D’una part, hem de considerar que ja era important la feina duta a terme per part de les delegacions de cultura de les diferents comisions falleres, amb certes inquietuts, que les espentaven a oferir com una activitat o alternativa més, la creació d’un grup de danses, un mig de divulgar cultura valenciana.

Grabat en carbonet de David Rivas Fernandez “Darife”

D’altra banda, no abans, pero sí en temps recents, algunes de les comissions falleres a dia de hui es veuen des del punt de vista indumentarístic reflectides en els grups de danses valencians diguem “tradicionals”, el que fa que busquen una certa “autenticitat” a l’hora de procedir a dur una manera de

Una característica prou important també a destacar dels grups de danses de comissions falleres, es “l’Escola” o Grup de Danses d’on provenen els mentors/Mestres. Pràcticament tots solen ser provinents de grups de gran trajectòria o instauració a la ciutat, com ara El Forcat, Alimara, Folies de Carcaixent, Lo Rat Penat, Santa Bárbara, Moncada, etc. o casos de professionals que han deixat d’estar actius en el món del folklore. Cadascun dels grups planteja unes directrius diferents i per tant, canvien molt sovint els repertoris a ballar als escenaris. Bàsicament sol existir una sèrie de peces musicals a ballar prou senzilles i que aprenen, tant les seccions infantils que disposen en alguns casos algunes comisions de falla, com les seccions majors. Entre el dit repertori, solen estar la Jota d’Alfarp, el Fandango d’Ayora, Seguidilles de Requena, etc., divertides i prou mogudes, que a poc a poc donen confiança als fallers. Encara que hi ha grups de falla que a dia de hui, res tenen a comparar amb un grup de danses diguem tradicional, bé per trajectòria o bé per experiència dels seus components.

Però deixant a banda estes qüestions i característiques, el món faller pot estar prou orgullós de què els grups de danses de les comissions de falla, a més de participar en tots els actes importants als pobles i ciutats (festes del 9 d’octubre, de la Mare de Déu, dansaes dels Altars de Sant Vicent Ferrer, festes patronals, locals, etc.) les pròpies comissions de falla estan oferint-nos en multitut d’ocasions, el seu propi festival de folcklore o trobada. Què vol dir aixó? Molt senzill: cada vegada són més conscients del seu pes cultural i la seua parCasos especials a destacar serien els de les concentracions ticipació en actes dins i fora de la comissió. A cada falla que per sectors i agrupacions de les comissions falleres amb grup disposa de grup de danses, sempre als actes principals partide danses. Tradicionalment, Rascanya que té prou grups de cipa el mateix. danses i de gran trajectòria, Quatre Carreres, Gran Via, Els Poblats Marítims, el Carme o Patraix, sent estos els sectors que Estes que us indique a continuació, són algunes de les cites més destacaria… i és que els fallers ho tenen prou clar… si la que no ens podem perdre al llarg de l’any a les diferents comissions falleres arreu la comunitat: falla del costat té grup de danses, nosaltres també. A les comissions falleres, en comparació dels propis grups de danses, sol trobar-se que hi ha més components femenins que masculins, la qual cosa vol dir que els xics solen estar prou cotitzats, i que de vegades, ballen en diversos grups alhora, qüestió esta molt treta a la palestra, sobretot respecte a la dansà de la Mare de Déu dels Desamparats, que requerix parelles mixtes per poder participar en ella el divendres nit de la seua festa.

2. JCF I EL FESTIVAL DE BALLS AL CARRER A l’any 1997 comença la seua trajectòria el Festival de Balls al Carrer. Este festival, creat a iniciativa de la pròpia JCF donat la creixent aparició de grups de danses interns a les comissions, en la seua tercera edició l’any 2000-2001 va tindre una participació de 52 comissions, amb un predomini de grups dels Sectors Marítims, Rascanya, El Carme, Malilla i Gran Via.

en un estat de salut meravellós. Gran part de totes les comissions que col.laboren en Balls al Carrer, participaran més tard a la Dansà a la Mare de Déu el divendres nit previ a la seua festivitat.

Prèviamente cap al mes de juliol s’efectua un sorteig, i cada dia actuen al vontant de 5 grups de danses, que poden tindre grup major únicamente o major i infantil, fent en total dos Qualsevol dissabte o diumenge de matí podeu veure en la pases de 15 minuts cada comissió, per la qual cosa han de temporada corresponent, fins a 90 grups que aproximada- dur un bon repertori preparat. ment participaran enguany a l’escenari situat a la Plaça de la Mare de Déu dels Desemparats. Finalment us indique algunes de les comissions falleres més actives d’este festival i que en més edicions han participat, Les comissions han d’estar degudament censades a la JCF i segons estadístiques pròpies de Arxiu de JCF i meues, i que tots els seus components que ballen. Enguany es compleix conformarien el meu propi quadre d’Honor: l’edició número XXIII i podem dir que es troba este festival 33

3. QUÈ ES LA DANSÀ? Seria prou llarg raonar al voltant d’una manifestació cultural, popular i tan nostra com es LA DANSÀ, per tant anem a centrar-nos en la que es balla a la Plaça de la Mare de Déu dels Desemparats el cap de semana del segon dissabte del mes de Maig. Segons la variant de dansà, ens trobem més o menys parts ben diferenciades, sobretot, pel ritme que marca el tabal. L’estructura més generalitzada que s’ha conservat de la dansà consta d’una eixida, les danses i un final. En l’eixida, el cap de dansa comença amb una melodia especial per donar pas a la formació de la comitiva i que els participants es vagen col•locant al lloc del ball. En les danses, les parelles seguixen el ritme del tabal fent dansa plana i, quan la dolçaina inicia la melodia, fan evolucions o mudances. Segons els pobles, durant unes melodies de les danses les parelles es canvien entre si per formar una cadena com a signe de bona convivència social dins del poble. Per norma general, durant les melodies, els dansadors fan evolucions o passades com una demostració de saber i de destresa del ball, per lluïment davant dels altres ciutadans. Acaba esta part de les danses amb un avís de la dolçaina que dóna pas al final.

acceleren el pas al mateix temps que la melodia. Així es tanca el conjunt de danses, melodies i moviments, que coneixem com a dansà. Alguns pobles han perdut alguna d’estes parts o n’han variat altres, incorporant passades de jota o de ball de comptes (pròpies d’altres balls com boleros i fandangos). D’altra banda, els quadres de balls sorgits a finals de segle XIX i començaments del XX, van adaptar alguns dels balls de tradició popular per a representar-los dalt dels escenaris. D’esta manera, les danses de l’Horta de València van ser font per a la coreografia de la Xàquera Vella, que s’ha prés com a base per a l’actual estructura de la dansà a la Mare de Déu dels Desemparats.

El final es planteja com una competició entre la resistència dels dolçainers i l’agilitat dels balladors. La melodia tocada, coneguda en la major part dels nostres pobles com a fandango, va accelerant-se progressivament. Els balladors també 35

4. PARTS QUE COMPOSEN LA DANSÀ A LA MARE DE DÉU I DIRECTRIUS Les parts diferenciades que composen esta Dansà en una estructura específica (conforme hem indicat adés, creada per Alimara) serien les següents: - Entrada. - La Xàquera. - Cadena - Fandanguet de Nanos - Passades - Fandango Final

5. EVOLUCIÓ Any 2019. Al voltant de 1500 persones participen a la Dansà a la Mare de Deu dels Desamparats, sent una xifra rècord de participants, amb un total de 719 parelles, 240 de les quals seran de fallers i falleres, el col•lectiu amb una major representació en este event. Què ha passat? Ha sigut necessari el diàleg per a què a data de hui puguen participar tants balladors i balladores observada la saturació de participants que existia la vespra-nit del dia de la Festa i les creixents demandes de participació. La solució va ser consensuada per un grup de treball format per representants de diversos grups de danses que cobrien

els diferents perfils de participants en la Dansà, com els que Des d’eixe moment, l’evolució ha sigut imparable… segons són de la ciutat de València, els que arriben dels pobles, els fonts de la Regidoria de Cultura Festiva de l’Ajuntament de integrats per membres de comissions falleres, els més anti- València. cs i els més nous, etc. Concretament ho formaren: Alimara (grup fundador), el Grup de Danses Lo Rat Penat, el Grup de Danses de Moncada, el Grup de Ball de Torrent, Les Folies de Carcaixent, el Grup de Danses Almirall (Falla pionera en participar en la Dansà) i la Federació de Folklore de la Comunitat Valenciana. D’esta manera es concentren les Dansaes segons el present ordre: - Divendres vesprada: Dansà Infantil - Divendres nit: Dansà de les Comissions de Falla i Altars de Sant Vicent - Dissabte vesprada: Dansà dels Grups dels pobles - Dissabte nit: Dansà dels Grups de la Ciutat de València.

Respecte a la xifra de participants, en 2015 ballaren 406 parelles, que es van augmentar fins a les 408 l’any següent. El gran increment, no obstant això, s’ha produït en els últims dos anys: en 2017 van passar a ser 662, i enguany, un total de 719 parelles ballaran en els diversos torns implementats l’any passat en la plaça de la Mare de Déu.

xiquets per 219 parelles i els pobles per 101 parelles. I per últim, entre els requisits per donar vistositat a la dansà, figura que les parelles hauran de ser mixtes i un nombre determinat de parelles per colectiu, ja siga Falla, Altar, Grup de Poble o Grup de la Ciutat.

Els augments han beneficiat especialment al col•lectiu faller, que ha passat d’estar representat per 9 parelles en 2015 a les 240 parelles que ballaren en 2019, més de 26 vegades més. Els grups de Valencia foren representats per 159 parelles, els

Grup de Danses El Piló de Burjassot Grup de Danses Almirall de València A.C. Vamos de Ronda de Navajas. Membre d’Amics del Corpus de la Ciutat de València.

Referències A.C. FALLA PLAÇA JESÚS, Llibret 2011, “Ballem?”. A.C. FALLA REIS CATÒLICS, Llibret 2016, “La Dansa”. JUNTA CENTRAL FALLERA, Llibres Fallers 2009-2018. JUNTA CENTRAL FALLERA, Delegació d’Arxius. JUNTA CENTRAL FALLERA, Delegació de Cultura. Programa de Balls al Carrer. Diversos exercicis.

Luis Calderón Simón

AJUNTAMENT DE VALÈNCIA, Regidoria de Cultura Festiva. Levante-EMV Las Provincias www.fallas.com www.blogdanses.com

LA LITERATURA AL MÓN DE LES FALLES Molt sovint solem dir que les falles són una festa efímera, que versos satírics prou mordaços que es penjaven en fulls solts any rere any crema el seu monument i torna a ressorgir de a les parets que envoltaven els cadafals.Estos textos es distribuïen a través de llibreries i còpies manuscrites i inclús es nou com l’au fènix per començar un nou exercici. venien pels xiquets de la falla al voltant d’aquesta. Possiblement esta siga la percepció més habitual, tant per part de molta gent del nostre col•lectiu com de molta gent És ben sabut que l’origen de les falles és una miqueta incert, de fora. Doncs bé, eixa teoria no es pot considerar del tot cer- però si bé, com diem, l’inici de la festa no està del tot clar,la ta, perquè amb el pas d’eixe foc purificador que és l’emblema documentació més antiga que s’ha trobat sobre les Falles de la cultura valenciana, hi ha una part de la festa de les data de 1740, i és un ofici de l’autoritat municipal de València falles que perdura en el temps, que perdura amb el pas dels que prohibia col•locar i cremar els monuments als carrers esanys i que és, el que queda gravat després del pas del foc a trets i junt amb les façanes de les cases. Arrel d’estes mesures cendra,fent la història de les falles més gran si cap. Esta part la policia urbana de la ciutat per a prevenir incendis obligava de la festa no és una altra que la nostra literatura, la literatura als veïns a plantar les seues falles a carrers més amples, a places o a encreuaments de carrers on la seua amplària fera fallera, com no, escrita en el nostre idioma, el valencià. més segura la cremà. Curiosament, sense pretendre-ho, una Dins d´aquesta literatura podem englobar, l’explicació de la simple mesura com esta provocaria, a la llarga, una important falla o crítica treta a cada monument, el llibret, les poesies de transformació, sobretot a l’explicació de la falla. Puix encara les falleres majors, i un llarg etcètera, que anem a anar des- que les falles continuaven mantenint una estructura horitgranant a poc a poc, per a que es puga veure la importància zontal i teatral en dos cossos (un taulat i una escena dalt), de tots ells, perquè conservar la nostra literatura és fer que al col•locar-les en el centre d’un carrer o plaça era necessari es conserve a la memòria la nostra festa, tenint documents concebre-les de forma circular, ja que podien ser rodades. tangibles que demostren tot lo que ha succeït en cada exerD’esta forma per poder veure-la en la seua totalitat, calia rocici faller. dar-la, la qual cosa feu que al’alliberar-les de la seua annexió Començarem per la relació i explicació de la falla, o allò que a una paret, permeteranoves formes constructives i la necesés la mateixa cosa, la crítica que cada comissió vol mostrar. sitat de col•locar crítica i missatges per tots els seus costats, Les primeres explicacions de les falles de les quals es té cons- fent més visible si cap aquesta explicació de la falla en forma tància estaven formades per textos explicatius en forma de de sàtira.

Amb el pas dels anys, eixos fulls amb l’explicació de la falla, començaren a ajuntar-se i a imprimir-se com un quadern, naixent així el que coneixem a dia de hui com el llibret de falla (nom que se li dona des de l’ any 1890). Doncs parlar del llibret de falla, és parlar de Josep Bernat i Baldoví, autor del primer llibret de falla (les explicacions de falles ja existien d’abans amb seguretat, encara que no se n’ha conservat cap), aquest llibret data de l´any 1855, on explicava la falla plantada en la plaça del Almudín de València i duia per títol El conill, Visenteta i Don Facundo, i en ell Bernat i Baldoví feia gala d’una poesia eròtic-satírica. Este llibret va aparéixer com una sèrie de fulles enquadernades que contenien únicament l’explicació de la falla, i que venien els xiquets a peu d’ella per a què la gent puguera comprendre el monument. No obstant això, existeix un manuscrit seu amb l’explicació de la falla del carrer de les Avellanes de 1850 que segurament no va arribar a imprimir.

Font: www.distritofallas.com

Este manuscrit, atenent a la descripció de la premsa de l’època,representava a “una llauradora i un elegant que es mostrava apassionat pels seus rústics encants”. Segons l’article de J.L Marín: Sobre els primers versos fallers: un manuscrit del 1850, tret per la Revista d’Estudis fallers, els versos de Bernat i Baldoví són pràcticament iguals tant al llibret de 1855 com a este manuscrit de 1850, coincidint al voltant del 70% dels versos.

cacions com el mole, la donsayna o la traca expressaren per mitjà de l’humor i la sàtira molts aspectes relacionats amb la nostra cultura i també en molts casos amb el món de les falles.

A partir de l’any 1851, l’ Ajuntament de València va decidir, que cada grup de veïns que volia plantar una falla havia de sol•licitar un permís. L’expedient generat a l’Ajuntament constava de la sol•licitud firmada pel representant del grup Des de 1830 fins a ben entrat el segle XX les falles tenen de veïns, l’esbós de la falla i l’explicació de l’argument. Esta molta relació amb la literatura popular, el que feia que publi- explicació podia ser una memòria, els versos que anaven a

Font de les tres imatges: Bivaldi.gva.es

exposar-se al carrer o bé els versos del llibret (manuscrits oja impresos). Amb esta mesura, l’Ajuntament va posar la primera pedra per a la conservació de la documentació generada per la festa de les Falles. Tota eixa documentació generada i l’augment literari, van fer que als anys finals del segle XIX, l’historiador Luis Tramoyeres escrivira sobre la literatura fallera que era “epigramàtica, intencionada, mordaç, punxant; a vegades sagnant, mai moderada, sempre destemperada i lliure en la censura, audaç en la crítica i desfeta en la forma, com a cosa lleugera i que només ha de viure un dia per a solaç del poble i mortificació del residenciat, entregada sense apel•lació, a l’abraçada secular dels fallers del tribunal festiu, magistrats de portal i fiscals de rebotiga, que acusen i condemnen conformement al codi de la seua omnímoda voluntat”.

Durant els anys 20 i 30, els llibrets fallers i les revistes falleres tenen un gran apogeu, tenint un seguiment massiu de la població, el que fa que s’expandeixen les falles i els llibrets fora del Cap i Casal, fent arribar la nostra festa a molts pobles de nostra comunitat, entre ells Sagunt i Almenara per exemple. Així a la nostra comarca, al Camp de Morvedre podem datar el primer llibret Faller a l´any 1924, a la Falla que es plantà a la Plaça Vella del poble de Estivella i del qual mostrem la seua portada.

Els llibrets de falla continuaven fent-se durant l’última meitat del segle XIX i al 1903 la Associació cultural Lo Rat penat crea els premis al millor llibret del falla, el que permet la consolidació definitiva dels llibrets dins del nostre món faller. A poc a poc, la participació d’autors reconeguts serà cada vegada més habitual, i els poetes aficionats del barri aniran convivint amb autors cultes de la ciutat, que entenen aquesta participació com una altra manifestació del seu compromís amb la llengua. Font: www.cronistas.es 43

les falleres majors de la comissió i poesies dedicades a elles, explicacions de les falles gran i infantil, així com els seus esbossos, un programa de festejos,la llista de recompenses de Junta Central Fallera (bunyols i distintius) i de Federació Junta Fallera de Sagunt (masclets) entregades als membres de la La fi de la guerra i l’arribada de la dictadura donà pas a comissió i actes més destacats durant l’exercici. la arribada de la censura, la qual no deixava que la gent s’expressara en un altre idioma que no fora el castellà. Això Estes últimes dècades han fet que els llibrets augmenten el va fer que els llibrets tingueren que deixar de escriure´s en seu contingut cultural, fent que alhora que els llibrets tenien el nostre idioma, però a les falles ens van permetre que els més visibilitat, creixia l’ interès dels fallers pel seu patrimoni versos de l’explicació de la falla foren escrits en valencià, el i per la seua història, fomentant al mateix temps la literatura que feu que es mantinguera la nostra llengua inclús durant de nostra terra. l’època dictatorial, fent del llibret de falla un pamflet reivindiI dins d’eixos llibrets igual que es troba l’ explicació de la falla, catiu en moltes ocasions per a la població valenciana. es troben les poesies de les falleres majors. Ambdues coses Posteriorment, dels anys 40 fins a finals del 70, el llibret de són una expressió literària fallera que perdurarà en els arfalla,en la majoria de les comissions, sols servia d’anuari i duia xius de cada comissió. Eixa forma de fer literatura, comporta un temps i té una àrdua elaboració, i en moltes ocasions no l’explicació de la falla. s’aprecia la seua complexitat ni la dificultat de fer les rimes Però l’evolució del llibret ha anat poc a poc modernitzant-se, per tots eixos poetes, entre els que m’incloc, per la gent que i creixent fins que actualment, trobem que el contingut dels llig el que s’ha escrit. llibrets és molt més que eixa explicació; no obstant això, la seua estructura no ha canviat molt respecte a la que es feia a Perquè fer prosa o fer vers, és la forma d’expressió que disla primera meitat del segle passat, i dins d´ells a banda de un posem els poetes o mantenidors de cada falla per donar-li ampli contingut en articles relacionats en molts casos amb la forma a les nostres idees, per exaltar a les nostres màximes cultura de nostra terra, podem trobar: la salutació del presi- representants o per fer la crítica local del nostre monument dent de la comissió,els components de la junta directiva,un expressant les nostres disconformitats en el que ha succeït al llistat de fallers i falleres, tant majors com infantils, fotos de nostre poble cada any. Anaven passant els anys i ja endinsats a la dècada dels 30, durant la Guerra civil espanyola, la literatura fallera no parava de brollar i els nostres llibrets eren la part reivindicativa dins dels moments tràgics que vivia tota Espanya.

Més els versos no s’escriuen arreu. Els versos tenen una mètrica, tenen un sentit, tenen una mesura que fa que a l’hora de llegir-los tinguen una harmonia. Així queda demostrat al llibre MètricaFallera, del meu amic Santigo Ríos, on ens explica que: “La mètrica és l’art que ens ensenya a mesurar i compondre versos i la manera de combinar-los per a obtenir efectes rítmics. La versificació exigeix diverses condicions. Hi ha que atendre al nombre de síl•labes en cada vers, a una ordenada distribució dels accents en el vers, a certes pauses i a la rima de les paraules finals. Diversos són els tipus de versificació en la història de la literatura: El paral•lelisme, la al•literació, la clàssica de Grècia i Roma, la irregular, la quantitativa i la sil•làbica. La versificació sil•làbica, és la més culta que es coneix en els països de llengua romanç, des del Renaixement. Este sistema sil•làbic està basat, no en les síl•labes llargues o breus, sinó en el número de síl•labes. És el més sever dels sistemes mètrics. Per a la perfecció del vers hi ha que atendre a quatre condicions: 1) Un número determinat de síl•labes en cada vers. 2) Entre les darreres paraules dels versos, certa igualtat o semblança a partir de la vocal accentuada. 3) Algunes pauses entre els versos. 4) Una encertada distribució de l’accent, en cada vers. Mesurar un vers es comptar el número de síl•labes de què consta. Estes es compten per la gramàtica, però hi ha que fer algunes observacions. En general s’atén a la pronunciació, no a

l’escriptura. Constantment fem en la pronunciació sinalefes i els poetes es permeten fer ús de dièresis i sinèresi. Tres classes de llicències poètiques que cal tindre en compte al mesurar les síl•labes”

És per totes estes formes d’expresar-nos en la nostra llengua i de fomentar la nostra cultura, que el món de les falles no es podria concebre sense la literaura que les conforma. Perquè si esta literatura no existira, les falles, les seues explicacions, i tot el que envolta a la nostra festa marcera, moriria cada any 45

devorat pel foc la nit del 19 de Març sense deixar cap testimo- BIBLIOGRAFIA • Métrica Fallera. RIOS I GUINOT, Santiago ni escrit ni cap record que salvaguarde unes arrels amb tanta • El llibret de la falla : explicació i relació de la festa, 1850-2014. història com són les falles. Conservar la nostra literatura i engrandir-la any rere any és el millor legat que la nostra festa pot deixar als nostres descendents per a què puguen apreciar l´esforç de les generacions postreres per mantindre les nostres tradicions i que la nostra festa mai muira en el record. Perquè no debem d’oblidar que les falles sense la seua literatura en moltes ocasions no cobrarien sentit i deixarien de ser el que són, LA MILLOR FESTA DEL MÓN.

Gaby Collado

Docent, poeta i faller

València : Generalitat Valenciana, 2014. MARÍN i GARCIA, Josep Lluís (coord.) • Revista d’Estudis Fallers. Artícle Sobre els primers versos fallers: un manuscrit del 1850. MARÍN i GARCIA, Josep Lluís • Video Exposició: El llibret de Falla. Coordinat per la Generalitat Valenciana. https://www.youtube.com/watch?v=wROA2OhQIc0 • www.distritofallas.com • www.Fallas.com • http://valenciaactua.es • www.estudisfallers.org • http://valenciaplaza.com/ • http://www.lasprovincias.es/ • www.cronistasoficiales.com • Bivaldi.gva.es

FALLES, CINEMA I TEATRE, COMUNIÓ EN LA CATARSI DAVANT ELS ULLS INQUIETS DE L’ESPECTADOR

Una tercera persona es dirigeix cap a la plaça del costat. És març i, com mana la tradició, hi ha falles al carrer. Aquesta persona s’atura davant d’una d’aqueixes falles i, captada la seua atenció per la gràcia d’una composició expressiva i plena de matisos, s’endinsa en les seues escenes, remirant els ninots que les poblen, actors i actrius que se saben el paper i que l’interpreten a la perfecció. Miren el remat i lligen el redolí, els cartells, el recadet, l’enverinada pulla perquè aquest i aquell es donen molt per al·ludits. I finalment riu, pensa, reflexiona, es diverteix, aprén. Aplaudeix.

Un espectador entra en una sala de cine, entrega l’entrada i, una vegada ocupada la butaca, apagats els llums i engolit el preceptiu grapat de rosetes, comença a viure una muntanya russa de sensacions que poden anar des del tedi més absolut al major dels gojos lúdics. La diversió o l’avorriment seran jutges suprems d’una vista en què la causa arriba en forma d’impulsos visuals, de punchlines, set pieces i macguffins, tecnicismes anglosaxons que amaguen el cartó pedra dels trucs argumentals cinematogràfics. Els trucs visuals actualment ja són una altra història; no són trucs. Anomenem-los màgia. I a El cine, el teatre i les falles són arts germanes. I si no arriben a ser germanes per raó de la seua naturalesa tècnica, ho són la conclusió de tot això, la persona aplaudeix. per la seua naturalesa filosòfica. Per la seua mera essència són Un altre espectador tria l’edifici contigu, on l’entrada d’un ma- arts entrellaçades i fusionades íntimament en el seu diàleg. jestuós teatre anuncia, entre bombetes i oripells, una gran En la seua forma de comunicar i transmetre. I, per descompobra representada per actors i actrius de prestigi. Mentre tras- tat, ho són per mor de l’autèntic receptor final del seu misteja amb el programa de mà, previ pas pel vestuari, els avisos satge: el públic. de la litúrgia fan evident que ni mòbils ni semblants han de ser testimonis del que allí dins succeirà. S’alça el teló i co- Al final (i al principi) tot va de contar històries. I si ja ampliem mença la vida. Vida convertida en escena. Vida única de molts l’espectre de cerca que tot en el món de l’art tracta de contar, que no són ningú i que ho són tot. La vida feta ombra com contar alguna cosa, narrar i aconseguir instal·lar en qui rep el la caverna platònica. La màgia, en aquest cas més palpable i missatge una sensació. Un “no-sé-què” que li remoga. A partir real, portada a un escenari, a les seues bambolines, a la seua d’ací tot es diversifica i es converteix en una altra història, pinta, a les seues potes i corbata, feta sentiments a flor de pell altres històries. i pell de gallina. I finalment aplaudeix. La falla, abans que res i després de tot, és una narració. A partir d’ací, com si d’una recepta es tractara, aniríem afegint

Foto: Manuel Andrés Zarapico

Foto: Julio Fontán

ingredients. Fonamental, com la sal, és la crítica. I després la ges famosos i les seues anècdotes més gracioses. Podrien ser sàtira, la gràcia, l’enginy i l’humor, així com altres ferramentes temes, i ho són, de pel·lícules i obres de teatre. I si fem l’anàlisi amb què realitzar una aproximació fallera a temes socials i al revés tindríem el mateix resultat. polítics. La confluència arriba a situar el cine i el teatre com a fonts Com a mitjà narratiu, podríem relacionar directament les fa- constants d’inspiració per a l’artesà faller, que trasllada a les lles amb el cine i el teatre per ser notaris del seu moment, del seues falles icones, motius i referències innombrables a esseu “hui”. Són notaris de la societat i alcen acta dramatitzada cenes, remats i contraremats. D’aquesta manera, hem pogut de tot allò que ens passa al comú dels mortals: conflictes veure Cyrano de Bergerac, Romeu i Julieta o Hamlet ser exbèl·lics, sonats casos de corrupció, costums socials en desús, cuses per a poder desenvolupar temàtiques satíriques sobre vicis, pecats i tradicions. Tot es passa per la coctelera de la l’actualitat. També el gènere del teatre musical troba en la falla escenari on representar-se. Sense anar més lluny, el pasnarració cinematogràfica, teatral i fallera. sat any véiem en Convent Jerusalem (València) tot un cartell La falla és testimoni del que passa i ho deixa plasmat a la d’obres amb Jesucrist Superstar, Cats o Cabaret servint de replaça, de la mateixa manera que sempre ho va fer el cine i ho refons a la política nacional. I si parlem d’òpera, caldria referir continuarà fent el teatre. D’aquesta manera, en les falles hem Una nit a l’òpera, falla de José Lafarga per a la Plaça del Pilar vist com es parlava dels costums del moment, de les guerres, el 2009. de la corrupció política, de la lluita de classes i dels personat49

Si parlem de cine i falles, la història és llarga i comença quasi des del mateix instant en què ambdues disciplines prenen les regnes de l’art d’arrels populars. Per exemple, el mític ninot indultat de València el 1941, obra de Regino Mas per a la Falla Plaça de Sant Jaume, i que representava els celebres Imperio Argentina i Miguel Ligero, tal com apareixien en la cinta Morena Clara (Florián Rey, 1936). Més tard arribarien altres indults cinematogràfics, com els de Cantinflas i El señor Manolito de José Arnal, indultat el 1946, i ja a finals del segle XX, l’Indiana Jones (1986) i la Loca Academia de Policías (1995), signats per Miguel Santaeulalia per a Na Jordana. El cine, com totes les disciplines de l’art, ha servit en innombrables ocasions de fil de transmissió per a la sàtira fallera, ja que és habitual veure les referències cinematogràfiques més famoses formant part de remats i de composicions senceres.

En aquest article simplement hem arrapat la superfície de la profunda i fructífera relació del cine, el teatre i les falles, així com subratllat algunes de les seues similituds com a arts narratius, però voldria concloure destacant la qualitat que, al meu entendre, fa de les tres disciplines autèntics prodigis. Assegut a la butaca et transportes a altres indrets, a altres vides, i les vius amb intensitat, sentint i deixant-te portar, siga el cine o el teatre, encara que potser en aquest últim l’experiència es viu amb inusitada feresa. Aquesta feresa la troba l’amant de la falla quan se situa davant d’una obra mestra, repleta de fera, d’expressió, de textura i de capes; capes de narració satírica i crítica que li reporten sensacions. Parlem de la catarsi. De sentir el que s’està veient, d’interioritzar-ho i de traure conclusions vitals. I igual que quan es veu una pel·lícula o una obra teatral i se sent aquest impuls catàrtic, també la falla i el seu assot social, la seua furiosa, alhora que

satírica, forma de ridiculitzar i traure el pitjor, té la seua catarsi Arriba la nit de Sant Josep i la traca rebenta devorant la falla, en el públic. Ha de tindre. És necessària perquè la falla siga aportant l’últim ingredient, la catarsi més necessària i definitiva. I és que amb la flama la falla serà falla. I en ser falla falla. transcendirà i es convertirà en una nova falla. La que es podrà Acaba la projecció, i amb els títols de crèdit el públic va aban- disfrutar l’any següent. El teló baixa i ixen els crèdits únicadonant la sala, recordant el que ha viscut fa uns instants, coment perquè l’any que ve una altra falla sorprenga, entretinmentant-ho amb la resta i fent-ne anàlisi. Tots esperen veure ga i admire de la mateixa manera. la següent. Acaba la funció i, després dels aplaudiments, les persones abandonen les butaques perquè altres persones puguen ocupar-les i el cercle continue. Que la roda teatral transmeta el seu llegat a més i més persones. Mentrestant, els espectadors esperen tornar a veure la següent obra.

Manuel Andrés i Zarapico

Periodista i faller

CONTES DIVERSOS

LA FALLERA CALBA Lorena era una xiqueta sense un cabell al cap. No és que haguera nascut així, però un tractament mèdic que rebia feia que cada vegada que pareixia que li eixira un poc li caiguera de nou. Malgrat això, era una xiqueta molt alegre i riallera.

lluentons -. Ajuda’ns, que si no col•labores no podem pujar! Però Gimena no deixava de pensar en eixe cap tan brillant. Quantes vegades havia dessitjat no tindre tantíssims pèls a la cara, encara que allò li suposara renunciar als seus cabells.

Un bon dia d’estiu va anar amb el seu iaio i la seua iaia a veure una actuació a la pujada del castell d’un circ que havia arribat a la seua ciutat, Sagunt. Per una finestreta situada en la paret nord del teatre romà, una xica llançava una llarga trena per la que pujaven uns xiquets ataviats amb vestits plens de lluentons.

Eixa nit, la companyia circense pernoctava a Sagunt, puix tenien actuacions els dos propers dies. Després de sopar, Gimena va decidir fer una passejada per la ciutat. Ho feia sempre amagant la cara per a què la gent no se n’adonara de la seua barba. Si bé era cert que li servia per a guanyar-se la vida, la detestava.

- Quina enveja de cabells! – va pensar Lorena. Si jo tinguera Però ja quedava poc. En dos mesos hauria guanyat els diners eixos cabells tan forts seria tan feliç… que necessitava per sometre’s al tractament que li deixaria No us havia contat que Lorena era fallera i encara que por- la cara pelada com el cul d’un bebé i deixaria el circ per cotava còfies precioses amb els seus vestits de valenciana, no mençar a treballar a la granja de la seua família. podia evitar contemplar amb admiració els monyos de la resta de xiques dessitjant despertar-se un matí amb una bona I així anava Gimena absorta en els seus pensaments quan va trobar-se amb eixa mirada novament. cabellera. - Hola! – li va dir la xiqueta de la calba brillant. T’he vist actuar Però, eixa trena… Eixa trena que s’abocava per la finestra del esta vesprada i m’ha agradat molt. teatre no procedia d’un cap! Era la barba d’una dona! Una - Gràcies – va contestar Gimena tímidament al sentir-se desbarba tan llarga que reposava a terra uns quants metres més. coberta. - Saps? M’agradaria tindre cabells tan forts com els teus. ConLes seues mirades es creuaren i les dos van quedar-se petrifi- forme m’ixen, em cauen una altra vegada i així sempre. M’han dit que quan em fique bé del tot, m’eixiran, però que de mocades durant uns segons. - Gimena! – començaren a cridar els xiquets dels vestits amb ment, he de conformar-me’n.

Gimena va sorprendre’s amb el comentari d’eixa xiqueta que no tindria més de set anys i li va preguntar el seu nom. - Em diuen Lorena – va respondre la xiqueta. - I, Lorena, per què t’agradaria tindre tant de pèl? Esta barba és tan incòmoda… i a més, tots em miren quan isc a passejar pel carrer. Ja m‘agradaria no haver nascut així. Però prompte – va sospirar - em desfaré d’ella. - De veritat? - Sí. Si vols te la puc regalar quan me la lleven. Els ulls de Lorena s’obriren de bat a bat. - Em regalaries la teua barba? - T’ho promet. Dis-me com contactar amb tu i serà teua. Lorena va anar botant de content a buscar la seua iaia que la mirava des d’un banc de la glorieta per a contar-li-ho tot i presentar-li la seua nova amiga. I així passaren dos mesos. I un bon dia de tardor, el telèfon de casa del iaio i la iaia va sonar i Lorena que passava molt de temps amb ells va agafar-lo. - Bon dia! – va parlar-li una veu a través de l’aparat. – Sóc Gimena. Eres la iaia de Lorena? - Gimena! Sóc Lorena! – va esclatar la xiqueta molt contenta. - Hola, Lorena! Estic molt feliç. Per fi he complit el meu somni i tinc un regal per a tu. Lorena va somriure plena d’emoció i va cridar: - Iaia! Iaia! És Gimena!

Gimena va presentar-se uns dies més tard a Sagunt amb un paquet enorme i un altre molt més xicotet. El xicotet era per a Lorena, que no va deixar de plorar d’il•lusió en tot el dia mirant els monyos que lluiria enguany. El gran no era per a ella. Contenia una petició molt especial per part de la seua amiga. Havia de trobar tantes persones com caixetes hi havia dins que per uns motius o altres no tingueren cabells, per a regalar-les-les-en i fer-les tan felices com ho era ella en este moment. Lorena va acceptar l’encàrrec de bon gust amb l’ajuda de la seua família, doncs encara era xicoteta. Però, tenia tota la vida per davant…

Teresa Aparicio i Matallín Professora i Fallera

LA FORÇA DE LA MÚSICA Dídac, desperta… T’has tornat a quedar dormit… La frase que escoltava en moltes ocasions, quan una i altra vegada em quedava dormint, exhaust rere una llarga vesprada d’entrenament… Ma mare sempre sabia on trobar-me, on escapava fugint de la monotonia que suposava estar un dia i altre fent els mateixos exercicis, els mateixos moviments avorrits… aquells dels quals jo volia fugir… Pertanyíem a la Gran Família del Circ Lluna Nova, una companyia itinerant que viatjava pel món amb tot al be: escola, gimnàs, cuines, tallers de maquillatge… i també de costura, al que la meua mare era la mestra; doncs si feia moltes coses bé, la que millor se li donava, a banda d’escoltar-me, era cosir… Els tratges i vestit de mamà omplien una vesprada rere altra de llum i colors les sessions del circ. Vestia a equilibristes, pallassos, contorsionistes.. i per suposat, a mon pare i a mi, ¡els “forçuts” del Gran Circ Lluna Nova!, hereus d’una saga d’homes forts. Besavi forçut, avi forçut… mon pare… ¡Tots igual d’avorrits! I sí, dic avorrits perquè jo volia canviar. Alguna cosa dins de mi deia que no podia estar alçant pesos tota la vida. Tenia una llarga llista de coses que sabia i podia fer. Eixes coses que mai ningú abans s’havia atrevit a canviar per por al “què diran”, per negació a una realitat que estava canviant en el nostre món perquè les coses “estan bé com estan”, perquè

“tota la vida s’ha fet així i tu qui eres per a canviar-lo…” Però, en eixe moment, aparegué Ella. Cada vesprada, a l’acabar les meues lliçons de primer de batxillerat en la nostra escola, anava al gimnàs on havia d’entrenar i ajudar a mon pare. Allí seguia definint eixos músculs que en uns anys passarien de ser de l’ajudant del gran forçut a ser del Nou Gran Forçut. ¿A que continua sonant avorrit? Doncs potser comenceu a entendre’m… Una d’eixes llargues i tedioses vesprades, mon pare acabà abans d’hora. Havia d’ajudar al grup de salt. Els havien confeccionat un nou balancí i havien de descarregar-lo per a poder estrenar-lo a la nova sessió d’eixe cap de setmana. Però eixe gimnàs, guardava dins d’ell allò que per a mi era un gran tresor… A més de gimnàs, era una gran aula de ballet i el magatzem de tots aquells instruments que pertanyien a la nostra meravellosa banda. ¡Era el meu moment! Per fi estava a soles per a pujar la música ben alt i deixar-me endur… Salt, gir… m’acatxe, em tombe, torne a botar… ¡La música em feia volar! Somniar que potser prompte arribaria el dia en què reuniria prou valor per a enfrontar-me a tots i cadascú dels obstacles que m’allunyaven d’Ella, la música. Sense a penes adonar-me’n havia aprés a tocar diferents instruments. Era com si fora màgia. Els ritmes i el solfeig em resultaven realment fàcils, doncs els amava, però era conscient de què alçar pesos era allò que tots esperaven de mi.

¿I si aconseguia convéncer a mon pare de què ho férem junts? ¿Què havia de roí en què continuara sent el seu ajudant però canviàrem la forma de l’espectacle? Milers de idees bombardejaven el meu cap. Havia de filar-lo tot molt bé, com feia ma mare amb els seus vestits màgics, per a què tot estiguera perfecte per a poder lluir el dia de l’estrena.

alce apareixeré jo tocant un instrument diferent, ballant entorn seu amb ú dels teus preciosos vestits per a omplir de màgia eixe moment que de per sí era avorrit i a partir d’ara tindrem l’oportunitat de convertir-lo en ú del millors del nostre Gran Circ. - És una bogeria, fill…

Mamà va entrar en el moment just en què donava voltes tocant el violí. M’havia descobert… - Dídac, és meravellós, però… - Sí. ¿Què dirà papà, veritat? -… - Mamà, ho he pensat molt. No puc continuar així. Entenc que són moltes les il•lusions que teniu ficades en mi, que tot ha de seguir igual, que la saga de forçuts ha de continuar… però jo sé que puc aportar alguna cosa més a esta gran família i tu eres l’única que pot ajudar-me… - T’escolte… - El tinc tot pensat. El número familiar no té perquè trencarse. Podem continuar junts però aportant alguna cosa més que simplement veure com els homes d’esta família alcen pesos… A banda de ser forts tenim ritme, imaginació… ¡tenim ànima! Imagina… Sobre una fosca carpa, una única tènue llum en el centre… Les cortines s’obren i apareix papà amb el so d’un violí de fons. Es dirigeix al centre de la pista, on es troben els seus grans pesos… I ací ve el canvi… doncs cada vegada que les

Eixa nit, durant el sopar, vaig reunir el valor necessari per a dir-lo. Necessitava parlar amb el meu pare d’una vegada o al menys havia d’intentar-lo. ¿La seua resposta? La que m’esperava… “Tots els homes d’esta família… bla, bla, bla… No es por canviar una tradició… Quina decepció més gran per al teu avi… bla, bla, bla…” Però mamà el va convéncer de què al menys em deixara intentar-lo una vegada. L’assajaríem durant tot el mes per a estrenar-lo en la sessió de començaments de desembre. Si no triomfava, tornaríem a fer el de sempre i eixos Nadals faríem una altra vegada la “Meravellosa Actuació del Gran Forçut i el seu Penós i Infeliç Ajudant”. De vegades, els meus pensaments eren tan forts que tenia por de dir-los en alt i que mon pare m’escoltara… Ma mare deia sempre que era un còctel d’hormones en ebullició i que qualsevol dia explotaria qual volcà en erupció… Però no… Perquè tota eixa força la canalitzava en els meus assajos, els meus moviments i els balls amb el violí, el llaüt o la flauta travessera… 57

I veia com la cara de papà anava canviant… Sabia que a poc a poc l’anava agradant més, però pel seu caràcter tampoc el volia demostrar. Encara que jo estava segur de què era impossible que una cosa tan bonica no li agradara a la gent… Pura Màgia.

I així va ser… Doncs amb cada moviment, amb cada salt, amb cada nota que eixia de mi, pareixia que li tranmitia la força necessària per ajudar-li a alçar-les… Si haguérem tingut deu pesos, els deu haguera alçat. Estàvem tan a gust i feliços que no ens haguérem anat mai.

I per fi va arribar l’ansiat dia…

Havia ocorregut el milagre… ¡La música era pura màgia!

Però no era sols jo qui havia canviat. Els aplaudiments del públic, l’ovació que rebérem eixa vesprada, ens va canviar per a sempre i entenguérem que qui no arrisca no gana, que no tot ha de ser com sempre perquè “tots ho han fet així” i que el món està fet per als valents i les valentes. I sobretot, el més important, que has de lluitar per allò que Peu de pista, cortines tancades i les llums que s’encenen i ames, allò amb el que de veritat et sentes feliç. apaguen indicant que tots i totes les persones assistents haEls somnis estan per a complir-los. vien d’anar assentant-se… Mai l’havia fet fins eixe moment, però vaig abraçar mon pare. Necessitava que em transmitira la seua força, que em reEstefanía De Julio comfortara i jo volia demostrar-li una vegada més que estava Mare de fallers i fallera. allí no sols per a canviar les coses sinò per a canviar el món. Amb la col•laboració especial Ens miràrem als ulls per uns instants i sense dir res els dos del seu fill Marc de los Àngeles. entenguèrem quant ens volíem. Mamà ens va ajudar amb els vestits. Crec que estava més nerviosa que jo per com li tremolaven les mans quan cordava els meus botons daurats del vestit que havia confeccionat per a mi eixe dia, còmode per a sortir-me’n bé, brillant per a aportar el seu granet d’arena al nou espectacle.

Foscor… Llum al centre… Un pes de 100 quilos, un altre de 150, l’últim de 200. Junt a ells tres instruments que serien la vareta màgica per a poder alçar-los d’una manera diferent, el canvi a un número infinitament millor…

DIES DE TEMPESTA La primera vegada que David va veure el seu col•legi va pensar que no volia separar-se de sa mare, que aquell era un lloc molt gran i molt bonic, però no com els braços de mamà. Al seu voltant només escoltava el plor d’altres xiquets, que entrava per les seues oïdes i li donava una punxada com quan toques les pues d’un eriçó. David no va plorar, ell volia ser valent i va estrényer fort els punys. Es va quedar quiet, molt quiet, i les llàgrimes se’n van anar al seu cor en compte d’eixir pels seus ulls. Estava tan trist que en l’única cosa que pensava era en veure sa mare i que ella li cantara la cançó que només ells dos coneixien. Però mamà no estava i ell va començar a estar enfadat. Només veia cames d’adults que el rodejaven per l’un i l’altre costat, però cap era a la que solia agafar-se quan tot anava malament. No ploraria, David no plorava. Així que va córrer. Va córrer per a fugir d’aquell lloc sorollós i ple d’estranys i va córrer per a trobar sa mare.

Va parar molt poc de temps després, quan va veure una gran tanca enfront d’ell. Va voler donar la volta i continuar corrent, però una dona amb el pèl arrissat li va frenar el pas i va començar a cridar com mai abans havia sentit. La seua cara es movia agitada i l’agafava fortament pel braç. El so s’elevava cada vegada més: - On et creus que vas? No pots eixir corrent així! Els xiquets d’ara no teniu límits ni normes! Però per molt que aquella dona cridara ell no entenia res: on estava la seua mare?, qui li anava a cantar la seua cançó? David tampoc va plorar en aquell moment, però el seu cor va començar a omplir-se de més i més llàgrimes. A casa tot era diferent. Allí podia posar tots els seus trens en files interminables i jugar tranquil junt amb Boni, el seu os de peluix. S’anomenava així perquè va arribar a casa el dia

de Sant Bonifaci, quan ell encara era un bebé, i li agradava - Quina pressió ni quina pressió, este xiquet parla encara que jo em gaste la paga extra en sacs de gantxets! veure-ho de fons, encara que mai jugava amb ell. - David, has vist Boni? Pots jugar amb ell si vols- li suggeria Un dia, mentres estava al casal menjant gantxets, Guillem, el fill de Juanjo va dir que havia arribat el moment de la traca sa mare. per festejar l’aniversari de la falla, per la qual cosa el pare de I ell es limitava a assenyalar aquell tros de tela i somreia quasi David es va acostar ràpid i el va agafar en braços per a taparli les oïdes. Però David, que no havia escoltat res, no sabia sense voler. què passava i no entenia perquè papà li llevava els gantxets, Mamà i papà estaven preocupats. Els espantava eixir amb així que es va enfadar tant que d’una manotada es va desfer ell a qualsevol lloc per si s’enfadava i atreia les mirades dels dels braços del pare i va eixir corrent al carrer buscant Mateu. altres, els esgotava vigilar-lo tot el dia sense respirar ni un Segur que ell li donava més gantxets i son pare no li’ls podria segon, i els aterria pensar que David tenia ja edat de parlar llevar. pels colzes. Procuraven llegir-li contes i parlar-li sovint, com els havia recomanat el pediatra, però el xiquet semblava no En eixe moment, i sense previ avís per a ell, un soroll ensordidor va travessar les seues oïdes deixant-lo dolorit. David estar interessat en el llenguatge de cap mode. va caure a terra aterrit de por. Es va tapar les orelles amb Alguns dies David anava al casal. Era faller des que va nàixer, les mans i es va quedar immòbil, com un cervatell indefens. i havia vist fotos a casa del seu iaio on anava dins d’un cabàs. No podia obrir els ulls ni destapar-se les orelles, i de sobte, Però a ell el que de veritat li agradava no era vestir-se sinó el soroll va parar i va notar que algú el tocava. No va plorar, anar al casal. Li agradava anar allí perquè Mateu sempre li perquè ell mai plorava, però va cridar i va cridar el més fort que va poder, encara que res va cessar. donava gantxets en un got de plàstic: - Demana més, més, així amb la boqueta- repetia Juanjo sen- Moltes mans de xiquets i adults el tocaven i David no sabia com dir que pararen. Va camejar, va cridar i res va funcionar. se cap resultat. Llavors va decidir que només hi havia una forma de tornar - Deixa el xiquet, que l’estàs pressionant- li deia la seua dona a la pau. Es va agafar dels genolls i, tombat com estava, es va balancejar en el sòl i va tancar els ulls com si els haguera en veu baixa. apegat amb pegament. 61

Amb el pas del temps, David va començar a estar a gust en el col•legi. La seua mestra s’anomenava Marta i sempre estava molt atenta al que ell feia. Li agradava el tobogan que hi havia en el pati i els dies de pintura, les cançons del matí i els vídeos que els posaven els dies de festa. Li encantava la biblioteca i el baül de les disfresses, però no li agradava res quan Marta es posava davant de la pissarra i estava molt estona parlant. David no sabia el que deia, però s’avorria molt esperant. Després, agafava el llapis i ratllava la taula per a decorar-la, però Marta s’enfadava i ell plorava per dins. També passava molt de temps amb Júlia, una mestra que tenia una classe xicoteta i bonica al fons del corredor. Allí totes les coses tenien el seu dibuix i ell disfrutava jugant a mil i un jocs, a vegades a soles i altres vegades amb xiquets que no eren de la seua classe.

Va imaginar que estava en un barco, en un dia de tempesta, amb un aire gèlid pegant-li en la cara i amb onades altíssimes que l’engolien. Va sentir de fons a son pare cridar a tots que s’allunyaren, que li deixaren espai, i a poc a poc el vent es va tornar brisa i les onades es van calmar fins a bressolar-lo en una xicoteta barca banyada pel sol.

Un dijous a la vesprada, just abans d’anar a casa, Marta els va deixar temps lliure per a jugar. Alguns xiquets feien puzles, altres jugaven amb les nines i uns pocs feien carreres amb els cotxes de joguet. A David no li agradava res d’això, així que va decidir veure les fotos dels seus companys que estaven junt amb la finestra. Marta l’acompanyava i li anava dient el nom de cada un d’ells amb l’esperança de què el xiquet la imitara, encara que, malgrat els seus esforços, David només assenyalava el xiquet i li cridava perquè vera la seua foto. La majoria de xiquets no associaven que aquell crit anava dirigit cap a ells, uns altres es giraven i li somreien. Però Claudia, sempre

atenta i sempre somrient es va acostar a veure què volia. Marta no va poder saber en quin moment es va parar el temps, perquè segur que es va parar en aquella classe de la primera planta quan David va agafar el cap de la seua amiga i la va colpejar contra la taula de fusta. Es va fer el silenci durant uns segons i després el soroll, les presses, els crits i els plors. Claudia va començar a plorar, els xiquets van cridar al veure que del seu cap eixia un fil de sang, Marta demanava ajuda i corria. I David... David no sabia què fer. Què havia passat? Per què plorava Claudia? Què era eixe líquid roig?

avançar i li va contar a sa mare tot el que havia passat, punt per punt, i la cara de sa mare va canviar. Quelcom en ella es va trencar per dins i, per primera vegada en la seua vida, David va veure les llàgrimes eixir dels ulls de sa mare, aquelles infinites llàgrimes que l’acompanyaven diàriament i que amb tant esforç havia aconseguit ocultar-li al seu fill.

- La situació és insostenible. - deia Marta - Hem convocat una reunió d’urgència i us citarem per a veure quin seria el millor futur per a David. Potser un col•legi especialitzat, o unes hores en una aula especial. Li costa encaixar ací. Prompte van arribar dos mestres, una es va portar a Claudia i David donava voltes sobre si mateix, semblant alié al que allí es parlava. Però eixe dia també quelcom es va trencar en ell. l’altra es va portar a David al corredor: - Això no es fa! Estem molt enfadats amb tu! Li has fet molt Van seguir dies de canvis. A David no li agradaven els canvis perquè no sabia què era el que passaria. Era com viure en de mal a Claudia, se n’ha anat a l’Hospital! un trampolí, havia d’estar sempre en alerta perquè no sabia David volia parlar, explicar-li que ell no havia fet res, que no- quan podia caure al buit. El divendres no va anar al col•legi, més havia volgut ensenyar-li la foto de molt a prop, que no se es va quedar amb la seua iaia a casa i va jugar tot el matí n’havia adonat que havia emprat tanta força, que ell no volia fins que va arribar l’hora de dinar. Li agradaven eixos dies fer-li mal a ningú, però no li eixien les paraules. Mai li eixien. de pijama a casa. El dilluns quan va tornar al col•legi Claudia Va passar una estona al corredor, assentat en terra i sense portava una tira estreta al cap. Ell es va assentar en un altre lloc, va esmorzar amb una altra mestra i se’n va adonar que moure’s, fins que Marta va eixir a per ell: tots el miraven constantment. Va passar molt de temps en la classe de Júlia, i va cridar fins a quedar-se sense veu per a - Agafa la jaqueta, que ja és hora d’anar-nos-en. deixar clar que volia tornar a la classe de Marta. Però ningú David es va alegrar molt de veure sa mare aquell dia, ella el el va entendre. calmaria i faria que s’acabara aquell malson. Però Marta es va 63

A poc a poc va començar a portar-se coses seues a la classe de Júlia, i va arribar a passar tant de temps allà que dubtava si la seua classe era la de Marta o la de Júlia. No obstant això, va descobrir que no s’estava tan malament. Hi havia un llibre amb dibuixos i Júlia li va dir que ell podia demanar coses amb eixos dibuixos. No obstant això, trobava a faltar als seus antics companys, i quan anava a la seua classe, la que ell pensava que era la seua de veritat, s’esforçava en dir-ho cridant més i més fort. Amb la boca, com ells feien. Però un dia de primavera tot el seu món va canviar. Havien anat d’excursió a un teatre. A David no li agradaven els teatres perquè sempre estava fosc i calia estar en silenci, però Júlia estava al seu costat, així que es va tranquil•litzar. Darrere del teló va aparéixer un xic amb la cara molt blanca i guants en les mans. Era un mim. Aquell xic movia molt les mans, però no movia la boca, així que David es va quedar molt sorprés i no va deixar de mirar-lo ni un segon. Feia coses molt divertides amb les mans, les col•locava rectes, mirava per darrere d’elles i es sorprenia posant una boca tan redona com la roda del seu camió. De tant en tant ensenyava fotos i dibuixos en uns cartells grans. Tots els xiquets de la seua classe reien sense parar, però a David li brillaven els ulls. Mai abans havia estat tan entusiasmat com ara. Ara sabia què volia ser de major. Ara sabia que no feia falta parlar per a ser un nen valuós. Va saber que volia moure les mans com aquell xic, i ensenyar dibuixos i fotos als altres per ensenyar-los tot el que tenia

dins. Va saber que hi havia una altra manera de parlar amb les persones i va saber, en aquell matí de primavera, que ell volia ser mim. Sa mare, que llegia els seus pensaments com ningú al món, li va comprar un barret negre i uns guants blancs. En el col•legi, Júlia li va pintar la cara de blanc i Marta li va regalar una camiseta a ratlles, i els seus amics de la falla li van comprar com a regal d’aniversari uns tirants rojos més bonics que la banda de Fallera Major. David va començar a moure les seues mans a poc a poc i va descobrir que la gent ja no s’enfadava. Va aprendre a ensenyar-los als altres un dibuix amb el que volia fer, i se’n va adonar de què ho entenien. Al poc de temps va aconseguir dir-los als seus amics que a ell li agradava jugar a l’amagatall més que cap altra cosa, a sa mare que no volia menjar mai més formatge perquè li feia mal la panxa i a Marta que necessitava anar al bany a mitat de matí. David s’havia convertit en mim. I en un mim dels bons, dels que fan riure i no plorar, dels que no criden sinó que trauen somriures als altres, sobretot a sa mare. El seu cor, que havia viscut inundat de llàgrimes durant tant de temps va començar a riure cada dia. I David, amagat per molt de temps darrere d’uns núvols de tempesta, va començar a veure el sol i mai més va estar en silenci.

María Villar i Contreras Mestra, periodista i mare.

EL SOMRIURE AMPLE DE LA MARE Quan només tenia 4 anyets i ja xarrava com una cotorra, la mare i el pare no paraven de riure, gaudien com uns «enanos» seguint-me totes les meues cabrioles, escoltaven atents les meues paraules, de vegades mal articulades, d’altres destarifades i gracioses, i tantes expressions quasi incomprensibles que la mare m’ajudava a refer-les tot ensenyant-me com es deien correctament!... i així passàvem moltes estones enjugasades, vesprades senceres on el caliu dels pares encenia el meu coret d’infant feliç, de xiquet que es sentia estimat i que xalava d’allò més be acompanyat de la família. Els pares i els iaios i els oncles sempre em deien el mateix «Pere que no pares mai quiet, sembles un coet... i tens unes ocurrències!!!» Vaig anant complint anyets i cada dia i amb més força m’eixia, d’una manera tan natural, eixa coneguda i incontrolada alegria i eixe cridaner desig per vestir-me com una xiqueta. M’encantava mirar-me a l’espill, agafar roba de la mare, les sabates de taló, em maquillava amb els pintallavis de la seua tauleta de nit i somniava en ser una gran estrella del cinema i del teatre... em veia com una gran artista. Vaig complir els 10 anys i recorde aquell dia com si fora ahir. Tenia ganes de ferme major, de triomfar a la vida, de viatjar, de casar-me amb un home templat i bo i tenir molts fills... quines ganes tenia de complir els deu anys i després els onze i així fins arribar als divuit. Em mirava en el ipad algunes sèries de majors on els protagonistes eren xics o xiques que no estaven conformats amb el seu gènere, i li preguntava a la mare si era normal que jo sent un xiquet de deu anyets tinguera un fort desig

per ser una xiqueta i, sempre, acompanyada d’unes ganes de viure indescriptibles, la mare em contestava: carinyo, clar que és normal, allò que sempre és normal és sentir-se be un amb un mateix, fer allò que t’ix del cor, sentir-te be amb tu i tenir ganes de ser feliç, el «com» és sempre secundari, si ets sents una xiqueta has de viure com una xiqueta i la mamà i el papà t’ajudarem a que pugues complir els teus desitjos, a que pugues complir els teus somnis... només volem que no sigues mai una personeta infeliç o incompleta. Quan van passar uns quants anys i vaig arribar a l’institut ja ningú em cridava pel meu nom Pere, tothom em deia pel meu nom Mireia, pel nom que apareixia al meu DNI. Ara la Mireia, o siga jo, estava creixent com una persona que s’acceptava com era i com volia arribar a ser. Vaig haver de superar molts problemes amb el meu físic de xic, el pitjor per a mi eren els pels que m’eixien a la barba, a les cames i al pit... però la mare sempre estava pendent de buscar solucions a aquests «problemetes» i anàvem juntes a la depilació làser, m’ensenyava habilitats en el maquillatge, m’orientava amb els millors productes de salut i bellesa i així, a poc a poc, la mare i jo vam anar creant uns vincles i una confiança que esdevindrien per a mi la gran fortalesa sobre la que vaig aprendre a construir la meua personalitat d’adulta. Al pare li va costar una mica més l’acceptació d’aquesta etapa de la meua vida, però finalment ho va anar acceptant i ara forma part plena de la meua vida de dona gran que va complint anys i fent-se major.

Avui que faig quaranta-nou anys em recorde amb una intensitat inusitada de quan vaig complir els deu anys i em sembla que fora ahir. Aleshores quan em deia Pere només volia complir anys. Avui que em dic Mireia no voldria que fora mai més el meu aniversari. Recorde com si fos ahir les ganes de vida que teniem la mare i jo, els nostre jocs en companyia, quan ens vestiem i ens maquillàvem juntes davant de l’espill de l’armari. Com enyore la seua amable companyia, els seus olors de mare... la millor mare del món, la mateixa que, avui quan l’hivern ja s’acosta al seu final, ha hagut de dir un adéu definitiu deprés de tres anys de lluita serena contra un càncer, eixa tenebrosa malaltia que ha acabat per sempre més amb el seu ample i, per mi,definitiu somriure de dona digna i lliure. Avui, dia del meu aniversari, dic adéu a la mare i amb mi, també, li diuen adéu els meus dos fillets, els meus estimats Pere i Olívia, el meu marit ens

acompanya... demà tornaré a agafar l’avió per continuar la gira de teatre clàssic i me’n duré amb mi eixe ample somriure de la mare i les seues ganes de viure que sempre m’acompanyen.

Josep Lluis Peris i Gómez

Director de l’IES Ravatxol, Valencia

QUÈ ÉS EIXE SOROLL? El rellotge del menjador marcava les 7’12h. Un soroll estrany desert del Sàhara uns anys enrere. Es tractaria de la visita d’un havia despertat a Farah que sobresaltada i amb una miqueta Iman? No era capaç d’esperar més. La curiositat era tanta que de por s’havia alçat del llit i s’havia dirigit cap al menjador per va tornar al dormitori dels pares i els va fer despertar. mirar per la finestra. Tots tres: pare, mare i ella es dirigiren a la finestra. És un circ!, Feia tan sols uns mesos que ella junt a la seua família vivien va exclamar la mare que havia llegit un llibre d’un elefant que a la ciutat i encara no estava acostumada als sorolls que cada es deia Dumbo quan era menuda. Farah no sabia què era un dia esdevenien. Al principi de la seua arribada sentia molta circ i la mare li va explicar la història de l’elefantet. Farah estapor cada cop que sentia alguna cosa, però a poc a poc aques- va molt trista, estimava molt els animals i la idea de veure els animalets tancats en gàbies la pertorbava. ta por es va transformar en curiositat. En aguaitar per la finestra del menjador va veure que en el descampat d’enfront de casa hi havien aparcats 4 camions i moltes caravanes. Tal i com estaven situades dibuixaven un cercle perfecte i al mig es podia observar com una tela gegant de colors blanc i roig era estesa per un grup de persones. Farah no tenia ni idea de què es tractava i corrents es va dirigir al dormitori dels pares. En arribar va observar com encara dormien. Com és possible que no es desperten amb aquest soroll?, va pensar Farah. Encara faltaven uns minuts per a què el despertador fera la seua feina.

Com ja era quasi l’hora d’alçar-se, la família va decidir desdejunar-se tots tres junts i el pare va preparar unes torrades mentres la mare preparava la llet. Farah es sentia trista, no entenia que podia tenir d’interessant fer patir els animals. Amb aquest pensament es va dirigir a l’escola. Va passar el matí i la mestra que havia notat que alguna cosa li succeïa a la xiqueta, li va demanar que esperés un moment a què isqueren tots al pati, que volia parlar amb ella. Farah no coneixia la paraula circ en valencià, sols feia uns mesos que vivien a València, i amb el poquet vocabulari que ja coneixia i l’ajuda del guix i la pissarra va explicar a la mestra el que havia succeït aquell matí. Després va eixir al pati.

La xiqueta va tornar al menjador per mirar novament per la finestra. Era molta la curiositat que sentia. Ara ja no es trac- Ja al pati Pau es va apropar a ella. La veia trista, no tenia el tava d’una tela, es tractava d’una espècie de tenda gegant. Li seu somriure característic i no jugava. Després va ser Roser recordava a aquelles tendes que al visitar als iaios va veure al qui s’apropà als dos amiguets i així tota la classe. No volien

que la seua companya estigués trista. Ells tampoc volien que taclesamb ells, però que per sort a València això estava prohibit i els circs eren de pallassos, que eren persones amb la cara els animals estigueren tancats en gàbies. pintada de blanc i el nas roig que feien riure xiquets i majors. Va sonar la música que marcava la fi del pati i tots plegats anaren a la filera per buscar la Núria, la seua mestra. Quina sorpresa quan la van veure, portava el nas pintat de roig i no Farah ja no estava trista, els amiguets de classe tampoc. A ella encara li costava un poc expressar-se i poder xerrar però els parlava. amiguets que la volien molt feien el que fos necessari per ferEntraren en classe i la Núria amb gestos els va fer seure al la sentir bé. Unes vegades amb mímica, altres amb dibuixets, racó de l’estoreta. Tots li preguntaven pel seu nas. Què volia feien que ella els entengués i li ensenyaven noves paraules. dir això de portar el nas roig? La Núria en aquell moment va Va arribar divendres i la mestra va dir que hi havia una sorcomençar a riure i va dir que era una pallassa. Una pallassa? presa. El dia d’abans va demanar als pares una autorització Van dir els xiquets sorpresos. Què és això? Només en tenien 4 que Farah encara era incapaç de llegir. En arribar a escola de anyets i no sabien que era això. matí no pujaren a classe, feren filera i eixiren de l’escola. Ningú sabia on anaven, però després de 3 cruïlles, girar a dreta i La Núria els va explicar que feia molts anys els circs anaven esquerra, van divisar la gran lona del circ. pels pobles amb animals de tot tipus en gàbies i feien espec-

Entraren en la carpa i l’espectacle va començar. Primer van ser els malabaristes. Quina destresa amb les maces! Com poden llençar el diàbolo tan alt? Són 6 pilotes! Van ser alguns dels comentaris que les companyes i els companys de Farah feren. Després van ser els equilibristes. Caminant, en bici i fins i tot amb un patinet feien equilibri d’un costat a l’altre de la carpa sobre una corda. Però el millor estava per arribar, “el pallasso diabòlic” va anunciar el presentador. De darrere de les cortines aparegué un personatge que feia molta por, tenia les dents punxegudes i la boca plena de sang. El seu cabell era d’un taronja foc que feia tremolar i els ulls grocs recordaven els d’una serp. Farah i la resta de companys i companyes van sentir molta por.La mestra havia explicat que els pallassos feien riure, i aquest de riure no tenia res.

Farah va ser valenta i tot i estar molt acovardida, va quedar immòbil esperant que aquell personatge estrany fera alguna cosa. Joan no va ser tan valent, va estrènyer un crit i va eixir corrent cap a fora de la carpa, tot seguit de la Laia i del Carles. Arribats a aquest punt, la Núria va decidir eixir fora amb tot

l’alumnat. Estaven aterrits i amb ulls plorosos. Potser aquest i començaren a dir un rere l’altre exactament el mateix que personatge no era apte per xicalla de 4 anys, va pensar, i tor- havia dit Pep. Miquel va afegir que no estava d’acord amb el que havia dit la Mireia, que riure d’un company no estava bé, naren tots plegats a l’escola. la qual cosa va ser aplaudida per tota l’audiència. I la Mireia, En arribar a classe van seure a l’assemblea i va ser la Mireia molt avergonyida va tornar a demanar la paraula per demaqui va demanar la paraula i va començar a riure d’aquells nar disculpes a Joan i a la resta de companys i companyes de que havien plorat, fent-se la valenta. La Farah no entenia el la classe. Va sonar la música que marcava la fi de les classes perquè d’aquelles rialles que venien de la companya i sense d’aquella setmana. comprendre cap paraula del que la Mireia deia, es va alçar trencant el cercle per apropar-se al Joan i fer-li una abraçada Farah va tornar a casa contenta i en arribar va explicar als paper calmar l’amic que ara plorava. res tot el que havia aprés. Els circs a València no maltractaven els animals, els pallassos no sempre fan riure, la por no és La Núria seguia molt a prop tot el que estava succeint i va motiu per riure de ningú, tenia amics a classe que es preocullevar la paraula a la Mireia per donar-li-la a Pep. Aquest va paven per ella, i sobretot, a la seua classe tots es respectaven dir a la classe que ell també havia sentit molta por, però que i s’estimaven. estava molt content d’haver pogut comprovar que en aquell Cristina Rodríguez i Díaz circ no hi havia animals. Tota la classe va assentir amb el cap, Mare, mestra i fallera

PROCLAMACIÃ&#x201C; FALLERES MAJORS

EXALTACIÃ&#x201C; FALLERES MAJORS FJFS

9 Dâ&#x20AC;&#x2122;OCTUBRE

PRESENTACIÃ&#x201C; FALLERES MAJORS

SETMANA CULTURAL

VISITA BETLEMS I REIS MAGS

MISCEL·LÀNIA

SOCIS D’HONOR Administración de Loterías nº 2 Amparo Baeza Esteban Bar Zona Franca Benjamín Pérez López Encarna Muñoz Antonino Familia León Sánchez Fernando Biosca García

SOCIS

Administración de Loterías Nº 2 Agustín Albalat Chillida Agustín Cervera Aitana Casado Ferruses Alberto Soria Carrasco Alfredo Sánchez Lacomba Alfredo Sánchez López Amado Vicente García Amparo Aliaga Amparo Almela Amparo Baeza Esteban Amparo Ballester Escobar Amparo Sanz Franc Ana Corbasi Granel Ana Mª Herranz Viel Ana Ponce Ángel Andrea Tormo Hernández Ángel Ballester Gómez Ángel Ortiz Calvo Ángela Cócera Díaz Ángeles Yuste Antón Angelita Pérez López Antonia Agudo Antonio Andrés Micó

Floreal Esteban Floristería Sayas José Luis Soriano López José Pérez Zamora Luis López Marzal Martín Mellado Martínez Ramón Allueva Domínguez Antonio Díaz Martí Antonio Fresno Ortiz Antonio Montesinos Antonio Sánchez Sánchez Araceli Ruiz Ayuso Arantxa Gil Pérez Azucena Díaz Berzosa Balbina Giménez Jarque Beatriz Guillem Vidal Begoña Rojo Cantero Belén González Simón Briadna Victoria Boix González Calzados Calzamar Carla Morales Fernández Carmen Aspas Marco Carmen Bellido Tejadillos Carmen Pérez Pelegrín Clara López Gimeno Claudia Carrillo Vayá Cristina Flórez Amorín Cristina Solaz Giménez Cristina Reyes Bautista Daniela Cortina Nebot David Comas Navarro

David Millán García Dulcinea Fuertes Villalba Eduardo Benet Cases Elena López Cortés Elisa Maravilla Rodríguez Emilia Ballester Jurado Emilio Pires Vivancos Enriqueta Vicente Eva María Gómez Fanny Celina Arce Flores Sayas Francisca Cases Sancho Francisca Partida Rayas Francisco Escobar Valverde Francisco Fabra Oliva Francisco Villar Ripoll Héctor Martínez Zaballos Herminia Martínez Verdugo Hilario Martínez Laizón Hortensia y Juan Domingo Imanol Alcaide Pérez Inés Lázaro Sola Iván Martínez Montesinos Javier Aparicio Blasco

Jesús López Ortega Joel Castillo Simón Jorge Cruz Dueñas José E. Maravilla Peiró José Javier Sánchez Alonso José Luis Muñoz Gutiérrez José Mª Fernández Ortín José Mª Más Muñoz José Mª Piró Beltrán José Vicente Aparicio Blasco Juan Baeza Esteban Juan Vayá Horguín Juan Carlos Requena Fresno Juan Vicente Solaz Giménez Julia Esplugues Julián Castellanos Lillo Laura Albalat Paredes Laura Álvarez Rodríguez Laura Carratalá Gijón Laura Herrera Garrido Laura Maravilla Rodríguez Lola Maravilla Rodríguez Lorena Petit Pérez Lourdes Lázaro Sola Lucía Ángel Calabuig Lucía Campos Martínez Luis Cuadau Marco Luis Eduardo Ramos Mª Antonia Albalat Paredes Mª Carmen Fresno Ortiz Mª Carmen Garrido Montesinos Mª Dolores García Blasco Mª Elena Martínez Zaballos Mª Inés Sola Romero

M.ª Isabel Fernández Plazas Mª Jesús Luengo Cervera Mª Jesús Muñoz Mª José Beltrán Sanz Mª José Hernández López Mª José Martínez Martín Mª Luisa Torres Mª Pilar Sánchez Abad Mª Pilar Vinuesa Veral Mª Teresa Carrascosa Gómez Mª Teresa Olmos Saus Manuel Adrián Pérez Marcos Martín Salvador Marga Sánchez Aleixandre Margarita Martínez Biosca María Catalá Berná María Jordán Domínguez María Martínez García María Mauri Gallart María Navarro Romero María Pérez Peregrín María Solaz Salvador Mariví Sanchis Martín Marta Sánchez Matallín Merche Jiménez Ruiz Milagros Munuera Romera Minerva Francés Ruiz Miriam Adrián Pérez Miriam Sánchez Pérez Mirta Mary Picton Mónica Cabellos Montse Sánchez Alixandre Nadia Ortiz Aleixandre Nekane Murciano Montequín

Nerea Pinilla Salcedo Nerea Tomás Parrilla Niurka Berná García Óscar Sánchez Partida Pablo Molina Ballester Pastelería La Moderna Patricia Caballero Pérez Paula Checa Bujeda Pedro Ballester Juliá Pedro Mas Muñoz Pinturas Samper Puri Berná Fuertes Radoika Ortiz Aleixandre Raquel Bernal Guerrero Raquel Cosín Raquel Olivares Muñoz Raúl Vicente Martínez Roberto González Rosa Mª Muñoz Gutiérrez Rosa Mª Muñoz Martínez Rosa Mª Requena Fresno Salvador Sánchez Martínez Salvador Sebastiá García Sandra Rodríguez Moral Silvia Montesinos Soto Silvia Silla Rueda Valeria Heredia Margarit Vicente Martínez Campayo Vicente Martínez Verdugo Vicente Morales García Vicente Santibáñez Arres Victoria Alonso Sandoval Zaraida Mellado Muñoz Zoe Rubio Mellado 95

AGENDA D’ACTES Dijous 27 de febrer 20 hores: Inauguració de l’Exposició del Ninot Dissabte 29 de febrer 17 hores: Cavalcada al Port de Sagunt Dissabte 14 de març Durant tot el dia plantà dels monuments Diumenge 15 de març 17 hores: Visita de pleitesia a les falles de Faura i Gilet 00 hores: Orquesta Magia Negra Dilluns 16 de març 17 hores: Lliurament de premis i visita de pleitesia a les falles de Sagunt 23:30 hores: Espectacle infantil 00 hores: Nit musical amb discomòbil

Dimarts 17 de març 17 hores: Visita de pleitesia a les falles del Port de Sagunt. Eixida del barri de Baladre 00 hores: Orquesta The Luxe Dimecres 18 de març 12 hores: Parc infantil amb unflables a la plaça 1º de Maig fins a les 19 hores 14 hores: Paelles 18 hores: Xocolatà per a fallers, socis i amics 19 hores: Actuació del Grup 18M Dijous 19 de març 11 hores: Ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats a la façana de l’Església de Begonya 13:30 hores: Mascletà a la plaça 1º de Maig 23 hores: Cremà de la falla infantil 00 hores: Cremà de la falla gran *Aquesta comissió es reserva el dret de modificar els horaris dels actes programats

COL·LABOLADORS A L’Antiga Admon. Loterias nº2 Alitea Ángulo Vidal Arquitectos AutoEscuela J.Motos AutoJuste Ayto. Sagunto Bar Tito Berná Bodegas Micó British English Centre Broseta Canovas Carnicería Cañas Charcutería Rosabel Churrería Mare Nostrum Construcciones Eugenio Covirán Belchite David Parrado Abogados Dental Revert Don Pique Ecoas

El Charquito El Faro Esthetic Láser Ferretería Suiza Floristería Sayas Frutería Rosabel Hermanos Arellano Higueras y Mas Fotógrafo Indalo2 Indutrial Vima Joyería Mercè Julmar Leed Valencia Lencería Beatriz Soriano Lencería Emilia Luxmar Manhattan Manos de Princesa Moers MV Solutions SL Nando Podólogo Oleo hidráulica LEJ

Óptica Mediterranea Origenes Peluquería Nuria Edo Petit Lune Pizzería Mariotti Polosal Rosmar Ruiz Martinez Estilista Ruth M. Fotografía Sabor del monte Samper Seguros Generali Talleres Moraira Talleres Rojo Travens Viajes Unexplored rooms Viza-Zaballos Vora Riu Ximo’s Zona Franca