Llibret Noscarmientas 2017 by Noscarmientas

LA NOSTRA FESTA,

LA COSA NOSTRA Manuel López De vegades em pare a pensar que seria de les falles si no hi haguera tant rancor i tant ressentiment en algunes persones importants de la festa, i arribe a la conclusió que sens dubte tenim la millor festa del món però que ens obstinem entre tots a desbaratar-la. En la festa de les falles totes les arts i oficis tenen el seu espai, el seu moment de lluïment, tenim música, en totes les seues expressions, bandes , xarangues, revetles, disc-mòbil, etc. Flors, que aconsegueix el seu major lluïment el dia de l’ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats, desplegant tot l’art floral y mestria en rams i canastres. Art en seda, amb eixos espolins teixits a mà. Brodats de museu en mantellines i davantals o eixes mantillas amb dibuixos únics i creats cada any i per a l’ocasió. Pirotècnia, sens dubte els millors espectacles de focs artificials, castells, es poden observar en valència durant la setmana de falles, però si hi ha alguna cosa veritablement impressionant i diferencial en la nostra pirotècnia són eixes sorolloses mascletas que tot valencià porta en les seues venes. Orfebreria, ni que dir ha de pintes, arracades, fermalls i com no “la joia”, formen part imprescindible del vestit de valenciana i els nostres artesans orfebres any rere any presenten novetats perquè siguen lluïdes per les nostres dones. Repujats, gravats, encastades són una perfecta mostra de l’art dels nostres orfebres i joiers. I la llum, eixa llum peculiar de la nostra València, eixe sol que ens contagia alegria, però els dies de falles els carrers de la nostra ciutat presenten unes il·luminacions artístiques que fan que les seues nits lluïsquen més si cap que els seus assolellats dies. Però si hi ha alguna cosa que de debò ens fa especials eixa setmana són les nostres falles, eixos mal anomenats monuments on s’uneixen arquitectura, escultura, pintura i literatura, sense deixar mai de costat la ironia i el sarcasme, per a donar forma a una crítica mordaç i sempre enginyosa dels fets més actuals.

Tot açò ho tenim en els carrers de València, a l’abast de qualsevol visitant o forà, però no podem oblidar tampoc l’espectacular desplegament gastronòmic d’aquests dies, bunyols, orxata, arrossos, paelles i més plats propis es cuinen per tot arreu perquè ho gaudisca qualsevol persona encara que a voltes la butxaca ens quede una mica minvada. Tot açò fa de les falles una festa molt especial, unes quatre-centes places mostren any rere any les seues falles, darrere de les quals està el treball de tot un any de quatre-cents grups de persones, comissions falleres, que amb el seu esforç físic i econòmic aconsegueixen mostrar al món la grandesa i bellesa de la nostra festa. I en aquesta festa hi ha lloc per a tots, no tenim per què fer cap exclusió en les quatre-centes comissions caben tot tipus d’inquietuds, tendència o pensaments, no tenim per què ser tots iguals, ni tan sols semblants i d’ací la grandesa d’aquesta festa. Des de NOSCARMIENTAS nomes podem dir que visca la diversitat i que visca el respecte a les altres formes de pensar i de sentir la festa, nosaltres tenim la nostra i ens agrada que ens la respecten per açò enguany dedicarem la nostra falla a esta festa, a la nostra festa a “la cosa nostra”.

SUMARI Benvinguda................................. 08 Directiva 2017................................. 10 2016, una història de foc................................. 12 90 anys fent flama................................. 24 Cavalcades..................... 28 Teatre..................... 32 Sergio Sánchez..................... 38 Miguel Tarín..................... 40 José López..................... 42 María Sol..................... 44 Jaume Bronchud..................... 46 Noscarmientas 2017................................. 51 Imatges i records d’un gran any................................. 52 Noscarmientas Infantils 2017................................. 62 Ismael Galindo i Ortega................................. 66 Candela Blanco i Galindo................................. 68 La Mar de Festes................................. 72 La bestiola del Teatre................................. 80 Infantils................................. 84 Recompenses................................. 86 Adéu Ramón................................. 87 Programa de festejos................................. 89 Mónica Fornals i Motos................................. 94 La Falla Nostra................................. 98 La Cosa Nostra................................. 103

BENVINGUDA President de Noscarmientas Deia el tango que “vint anys no és res”, però per a nosaltres estos noranta són molt més que qualsevol vida. Noscarmientas arriba a deu anys del seu centenari amb una força imparable i amb un camí d’il·lusions per davant en el que encara ens queden molts passos que donar. El més just ací és detindre el pas i tornar-li a la falla el seu nom de comissió, el del Carrer Cadis – Retor Femenia - Puerto Rico; i si ens retrotraiem als nostres primers anys, allà per 1927, el de Cadis - Mendizábal. I dic el més just perquè tot el que hui hem sumat com Noscarmientas, la nostra fama, els nostres èxits i també els nostres fracassos no hagueren arribat des de 1982 (any en què es va reunir novament la comissió per al seu refundació), si fins ací no s’hagueren viscut els anys previs, carregats d’història i de lluites. Noranta anys són els que donen vida a la nostra falla. Una comissió en què cada any es treballa més, que continua barallant l’enginy i gràcia de les falles fetes en el casal, cada any més avançades, i que continua demostrant sobre l’escenari el que som: un equip, un gran equip. Com a president no m’ha mogut una altra emoció en estos set anys ni una altra voluntat que no siguen fer créixer la família i unir-la entorn d’un projecte únic i comú. Noscarmientas és viva: és col·lectiva, participativa, plural, cultural i social. Som una falla coneguda i reconeguda, però sobretot, una referència per a nosaltres mateixos. I hem d’avançar en el nostre paper dins del barri, de Russafa i de la festa que li dóna sentit. Estos noranta anys són un camí llarg, no exempt d’esforços, però infestats de moments únics, compartits i celebrats. Tant de bo podem celebrar molts més i sempre units! D’eixe esforç, el meu agraïment als que ens van portar fins ací des d’aquell 1927; però de manera subratllada i especial, a la Junta Directiva que fa un esforç bàrbar cada any per a mantindre tan viva la comissió. Als fallers, que sumeu i treballeu amb afany cada dia de l’any perquè Noscarmientas brille, lluïsca i triomfe. A tots vosaltres, per continuar sumant en este gran projecte, moltíssimes gràcies. I també com no, als nostres veïns, al comerç del barri i a aquell que s’ha implicat en els moments més difícils per a ajudar a la nostra falla i als Fallers d’Honor, que ens honreu amb la vostra presència i formeu part de la història d’esta comissió. Tan sols desitjar-vos unes felices falles i, com sempre, de cor agrair el vostre suport i companyia en cada any de travessia. No hi ha major orgull que ser el president de la Falla Cadis - Capellà Femenía - Puerto Rico. Feliç aniversari Noscarmientas! I anem a per altres noranta… junts. Visca Noscarmientas! Jaume López i Bronchud

ELS

CAPOS Directiva Noscarmientas 2017

President Jaume Bronchud Secretària Laura Real JCF Rosa Cardona Vicepresident 1r Rafa Abad Falles Miguel Tarín Vicepresidenta 2na Feli Almerich Tresorera Mari Carmen Planells Loteries Lorena Abad Vicepresident 3r Nick Briggs Cultura i Esports Sergi López Web Javier Bausá Vicepresident 4t Manuel López Vicepresident 5é Richard Monleón Festejos Adrián Cardona Casalers Adrián Cardona i Borja Vicente Infantils Marta Soriano, Laura Soriano i Lorena Abad

-Xe nano! Saps que enguany la falla complix el seu noranta aniversari?

CAVALCADES

-Que interessant! Va nàixer en 1927, el mateix any en què es va estrenar “el cantant de jazz”, la primera pel·lícula sonora de la història, encara que amb anterioritat... -Eh, quiet, no em vingues amb els teus rotllos. Encara que, en realitat venia perquè “m’il·lustrares amb la teua saviesa”, però no en eixe tema, te’n recordes de les cavalcades d’aquesta falla en la dècada dels 70? -Home, jo en eixa època era molt xicotet, i la majoria dels records es perden entre nebuloses, però recorde com, amb pocs mitjans, fèiem front a comissions molt més importants. Tot açò sota la direcció del gran Mimi, el meu pare, amb la inestimable ajuda de Campillos i un gran grup de treball que pràcticament era tota la comissió. I especialment recorde, ho recorde per que m’ho han explicat moltes vegades, el gran any en què es va aconseguir el doblet, primer premi de comparses (que com sabràs és el que premia a tota la comissió) en la cavalcada del ninot i també primer premi en la infantil. Tota una gesta per a una comissió tan humil. -Sí, mira, ací tinc les dades dels premis de la falla, exactament en l’exercici 1974-75 se’n va aconseguir el doblet. -A veure açò, que recorde una dada curiosa que demostra que els jurats ja feien coses rares en aquella època.. Sí mira, 1972-73, primer premi de grup, primer premi de fi gura i segon de comparsa, com s’entén açò? -La veritat és que és com menys curiós. Mira en el 1945-46 i 1950-51 ja teníem premis de comparsa.

-No pretendràs que m’acorde d’açò, encara que per a ser sincers, recorde vagament els estendards penjats a la paret del casal, quan en teníem, perquè en aquella època ens va tocar peregrinar de local en local, havent-hi mesos que no en teníem cap, i així i tot mira les coses que vam aconseguir. -Pel que veig ací des del 69-70 al 77-78 en què es va tancar la falla, tots els anys es va aconseguir premi de comparsa, entre ells el primer que comentaves i tres segons més. Per descomptat, una falla capdavantera. No obstant això, en la cavalcada infantil el palmarès és prou més curt. Solament tres premis de comparsa, encara que em consta que s’hi va eixir fins a l’últim any. Sí, mira hi ha diversos premis de figura i grup en anys en que no es va aconseguir el de comparsa.

però en la infantil el que més lluïa era la bonicor, i para açò com més diners millors. Quan ho van aprendre els nostres poderosos enemics, la cosa es va posar complicada. Encara que com pots veure, ens defensàvem posant el nostre esforç en les figures, on era més fàcil competir contra els grans pressupostos. -Sobretot si el protagonista era un fora de sèrie. -No em faces la gara-gara que ja sé per on vas. La majoria d’eixes figures premiades eren meues, encara que, naturalment, la major part del mèrit era del meu pare, que les ideava i les creava. Jo em limitava a complir amb la meua part, actuant el millor que podia, i a deixar-me fer el que volgueren amb mi, que ja n’era prou, perquè si jo t’explicara... -Compta, compta, que d’açò sí que eres protagonista absolut i no em crec que no en recordes res. -Doncs, potser hi passaria una estona, perquè són cinc premis, dos primers i tres segons. A veure, deixa’m la xulla dels premis. En el 70-71 primer premi amb “La Dolorosa”. Si ho calcules, acabava de complir els dos anys. Anava amb un vestit de jaqueta i un barret folrats de lletres de canvi. -Eixa no és la foto que tens al WhatsApp?

-Recorde el meu pare explicant per què passava açò. En la gran podíem defensar-nos a força d’enginy i gràcia (com ens passa ara amb la falla)

-Exacte, eixa és. Passem al 71-72, segon premi amb “El Quixot”. Ací anava vestit de l’enginyós gentilhome amb la buida de barber al cap i amb llança i escut. Davant meu anava un molí (amb una mica de truc, ja que hi era dins un major, encara que molt baixet) amb un cartell que deia “Enseñanza básica” i jo em dedicava a pegar-

li colps de llança durant tot el recorregut. Recorde com, en finalitzar el recorregut el portador del molí es queixava dels colps, ja que, encara que el molí era un cilindre de cartó rígid, en pegar-hi, el movia i li colpejava els talons. En el 72-73 un altre primer premi, Charli River, un famós pallasso. Ací recorde que portava una cadira i una guitarra, com el pallasso, i de tant en tant m’hi asseia i feia com si la tocara. També feia un “uhhh” característic seu, com si udolara un llop, però el que més divertia el públic era quan algú col·locava la guitarra en la cadira i jo hi anava corrent, hi pegava una puntada i ho manava tot per l’aire. El 74-75 va marcar l’inici del que Bea (el gran rival del meu pare en les cavalcades) va batejar com a “Bronzes Mimi”. Vam aconseguir el segon premi amb “El Palleter”. La figura imitava l’estàtua que es troba a les torres de serrans; i efectivament, jo anava completament pintat de bronze (mans i cara incloses). Ja el dia d’abans començava la meua preparació per a la pintura, bevent gran quantitat de llet per “alimentar la pell”. Per a pintar-me, el meu pare usava una aquarel·la en pols que barrejava amb clara d’ou. Amb aquesta pintura em donava una capa de verd fosc, i després, amb pintura daurada (sí, la de pot de pintar portes) em pegava precisos “brotxazos” per aconsguir-ne centelleigs daurats. La veritat és que el resultat era molt xulo, i per a llevar-ho, n’hi havia prou amb llavar-se, no havies d’estar barallant-te amb cremes i tovalloles com passa amb el maquillatge de teatre.

sa però molt més enutjós. Anem ara amb l’últim premi, en el 76-77 en vam tenir un altre segon amb “El colós”. També anava pintat, però aquesta vegada de color pedra, ja que era l’estàtua del “Colós de Rodas”. Recorde que en el sòl posaven uns cartells amb paraules en valencià i jo en tombava les que eren catalanismes o castellanismes. Finalment, pujava a una xicoteta plataforma que simulava les torres de serrà i les de quart, hi posava un peu damunt de cadascuna imitant l’estàtua i bolcava el recipient que porta el colós en les mans desplegant-ne una senyera amb el lema “Parlem valència”. -Doncs ja en tinc prou material per a l’article del llibret; no era el que volia, però és molt interessant el que m’has explicat. Me’n vaig a escriure’l. -Espera una mica que t’explique el de “El cantant de jazz” i el de Concha Piquer. -Hui, no puc, mira, mira quants “WhatsApps” de Sergi reclamant-me el text. Adéu, adéu... -Al final serà veritat que sóc una mica pesat... No, la gent que és molt fluixa i no vol aprendre res.

-No crec jo que a un xiquet d’ara s’atreviren a fer-li açò. -El mateix pense jo, tanmateix, com ja t’he dit, el maquillatge serà més

Miguel Ángel Hernández

Un any més em demanen que col·labore en el nostre llibret amb un article sobre una de les meues passions, de les nostres passions: el teatre. Enguany és un any especial, no sempre es pot dir que es compleixen 90 anys i, damunt, fer-ho estant en plena forma. En l’exercici que estem a punt de tancar, com sabeu, hem participat en les tres categories (i perquè no ni ha més, com diria alguna que jo sé) de teatre del concurs organitzat per Junta Central Fallera.

TEATRE

I encara que els resultats, quant als premis, no n’han sigut dels millors que n’hem tingut, les xifres que veritablement importen, la de fallers i falleres que participen en els projectes i la del públic que ha vingut a gaudir-ne amb nosaltres, eixes, com sempre, han sigut meravelloses, i la veritat, amb açò ens quedem. Aquesta vocació teatral, i de les arts escèniques en general, en la nostra comissió no és alguna cosa de recent, perquè ja a la fi dels ´60, es guanyaven premis de presentació. Per a trobar premis de teatre, hem d’esperar l’any 2010, quan dos actors amateurs defensaven per primera vegada els colors del nostre estendard, i no els va anar gens malament, ja que es van alçar amb el títol de campions de la categoria B, en la qual competien, i no solament açò, a més a més, Ángeles Hernández (Angelita per a nosaltres, la seua família) aconseguia el seu primer Saragüell. Quatre anys vam haver d’esperar de nou un altre primer premi, concretament, fi ns que en 2014 uns morts que estaven molt vius i que mun-

taven un peculiar cabaret ens el van portar.

coltar el seu nom a la Rambleta: Laura Briggs nominada a millor actriu principal!

Entre tots dos primers premis de categoria, altres reconeixements com el d’escenografia a Outdoor training, i altres podis com el que ens van donar dues germanes que havien de desfer la casa.

Més enllà dels premis, el teatre és un dels nostres vaixells almirall, cosa que ens mou, que ens uneix. Darrere de la representació hi ha moltes hores de treball d’un equip de gent que dóna el cent deu per cent perquè el resultat siga el millor possible, i no solament em referisc als que hi actuen, sinó també als que cusen el vestuari, als que fan el decorat, als que ens hi ajuden entre bastidors… tots són una part vital del projecte.

I per descomptat, qui no recorda “la nit dels López”? Quan tres dels nostres artistes (Jaime, Carol i Manolo) van guanyar la preuada “estatuilla” del món del teatre. Quina meravellosa nit en què en vam fer ple: tres Saraguells de tres nominacions! De nou, Angelita l’any 2016 aconseguia el seu particular Goya (sé que esteu esperant que faça algun comentari jocós amb referència al fet que el paper que interpretava era de borratxa, i que, per tant, no tenia gens de mèrit la seua interpretació, però no ho faré).

I sobretot, i el més important, els que hi acudiu a veure les nostres propostes teatrals, a voltes arriscades, a voltes clàssiques, unes vegades divertides unes altres no tant…els que, quan baixa el teló, ens rebeu amb el millor dels somriures i sempre ens dieu que fantàstics que hem estat, és a dir, vosaltres, el nostre públic fidel, en definitiva, la nostra família Noscarmientas.

Enguany, una jove actriu debutant en un paper protagonista ens donava una alegria a tots quan vam es-

Mónica Gallego

SERGIO

90 anys…? Qui ho diria, si estas més alta, més guapa, més gran. Només la teua saviesa, maduresa i experiència delaten els teus anys, anys plens de joventut constant, de cors replets de “fallerio”, de sentiments i virtuts que són capaços d’oferir-nos cada març, alçar el resultat de tot un any de treball en la teua fàbrica de somnis, convertits en una falla d’obligada visita on sempre guanya l’enginy i gràcia, una nit màgica en una plaça plena d’abraços, d’amics, de felicitat... Capaços d’alçar telons, de contar guions i eixir a escena xafant fort, omplint butaques, regalant somriures i rebent les gràcies amb l’aplaudiment del públic… Fustes, pintures, tel·les, decorats, balls que es transformen en cultura i tradicions de l’essència més pura de la nostra festa. Dedicació i esforç anònim d’una comissió amb identitat pròpia, on tots i cada un dels seus components la convertixen en una Especial Falla. Diuen que de vegades la vida et regala coses, és cert, en el meu cas em va regalar viure a Russafa i des de, no em recorde, pertànyer a esta volguda falla on vaig conviure amb Mestres de la festa que em van ensenyar a voler-la i viure-la com mai m’haguera imaginat. Amb el pas dels anys i la confiança de la comissió, arribe el moment de sentir el ser faller en la seua màxima expressió, viure i entendre el compromís dels altres, compartir i conéixer la “germanor” fallera, participar més activament. Sentir en el meu braç la responsabilitat d’acompanyar a milions d’actes a les nostres Falleres Majors, ser el seu amic el seu germà, el seu mocador, el seu fidel company i complir la nostra tradició invitant al foc a què abrace els nostres monuments. Potser serà un tòpic i no tinc on comparar, però ser faller de Noscarmientas és tindre una altra vida, una vida que s’escapa de la real; una autèntica família compromesa amb la festa, oberta als nostres cors les vint-i-quatre hora del dia amb una activitat de vegades desbordant, que t’invita a ser artesà, a interpretar, cantar, ballar, cosir, pintar, imaginar, somiar i sobretot viure, viure i compartir eixa paraula que ens identifica, ser faller. Si abans comentava que la vida ens regala coses, esta és una altra d’elles, el poder tindre el privilegi d’escriure estes sinceres paraules en el nostre llibret en la celebració d’un altre dels molts aniversaris que segur tenim per celebrar. Gràcies de cor a tots per permetre-m’ho. En definitiva “Jo no més puc dir, des d’este incomparable llibret, que he tingut l’honor d’escriure en el seu 90 Aniversari”.

MIGUEL

No puc descriure tot allò viscut en la meua falla, necessitaría un llibret per a mi només, per això escriuré un llibre per al centenari. Estic orgullós de seguir en esta comissió, d’haver segut president i tindre unes falleres majors fabuloses. I no me referix solament a Lorena, a Laura i a Aroa que son especials per a mi, si no, a cada una de totes les que han repressentat esta comissió entre elles les meues nebodes, Laura, Sandra , Nieves i Sonia. Susi és responsable directa de que jo aplegara a esta falla i de que els meus fills Miguel Angel i Vicente foren presidents infantils. No puc nomenar a totes les persones que estime, pero sí que puc dir que les vullc a totes, qui se sumergix en esta falla sempre es inoblidable. De la meua etapa de president Noscarmientas, he de dir que fon elegit en l’any 2005, sent molt curta en nùmero de fallers i en una situacio dificil com casi sempre, pero en les ganes innates de seguir lluitant per seguir avant i poder plantar falla. És obvi que sense l’ajuda de la meua familia i el treball impecable d’Elías Real en la tresoreria i els fallers de sempre, açò no sé si haguera sigut posible. Sergio, per l’amistat que nos ha unit sempre i l’experiencia de molts anys de president, Susi i Pilar Lopez foren els millors consellers i millors aliats d’una nova etapa Noscarmientas. Eixe any ho he considerat decisiu puix se presentà la sort als tres mesos d’haver començat l’eixercici de 2005- 2006: un grup de fallers d’altra falla en un projecte de PLAY BACK per terminar i en unes ganes enormes de treballar, ens unirem i vàrem traure els dos projectes avant i en grans resultats en tots els aspectes. En poc temps lligàrem llaços d’amistat i d’integracio total, i des de llavors no hem parat de crèixer. 25 Anys en la meua falla de passió per lo nostre, amistat i vivències increïbles. En Noscarmientas sempre he conegut gran esperit, humiltat, treball, esforç i ganes de diversió. És tasca de tots seguir en l’impetu que mostrem cada dia i superar les adversitats que se van presentant. Hui en dia estem en la cúspide de les falles més conegudes i això és un pes que tenim que afrontar, és altre repte més. Els temps canvien i estic segur de que estarem en el centenari, el 90 aniversari és el compte enrere. Seguim millorant, seguim canviant coses i adaptemnos als nous temps!

PEPE

M’enrecorde ara del dia, allà per maig de 1992, en que s’haviem reunit amb un artista faller que havia consentit en fer-nos la falla pels quatre quinzets que teníem. Férem el típic sopar casaler, i allí, parlant un poc de tot, l’artista ens sorprengué dient-nos que tenia capacitat d’endevinar el futur i que veia a la nostra comissió sent una de les més afamades de Russafa!… Zas! ... Allò dit en un temps en que a la comissiò érem quatre gats ens va sonar a xirigota! Si pensàvem que en qualsevol moment tendríem que tancar la porta! I ves per a on, ara va i resulta que l’home va tindre raó! Fou un miracle? Una conjunciò especial dels astres? No. Únicament l’esforç, l’amistat i la unió de tots els homes i dones que han format i formen part de la Falla Cadis - Retor Femenia - Puerto Rico, Falla Noscarmientas, han fet possible que, ara, 25 anys després d’aquella premonició, esta Falla puga complir el seu 90 aniversari, objectiu que aleshores ens semblava quasi impossible d’aconseguir. I així, des de que vaig entrar a formar part de la comissió, allà pel 1969 sent un xiquet, he tingut el privilegi de viure, moments que mai oblidaré, com tampoc a les falleres i fallers que els possibilitaren i que, d’alguna manera, han deixat una marca indeleble en la meua persona. Moments com els viscuts als anys 70 preparant les cavalcades del ninot i la infantil; o les interminables nits de la plantà rematant la falla que l’artista ens havia portat a mig acabar o ja en la nova etapa, les juntes directives calfant-nos el cap per vore com traure avant el pressupost; o les reunions, plenes de rialles, per a fer el disseny i l’argumentació de les falles; o les nits, dissabtes i diumenges dedicats a la construcció de les falles; o els assajos del play-back, la presentació o el teatre; la maquetació del llibret o… la llista es interminable i l’espai reduit! Ara, des del meu retir voluntari del món faller, veig ple d’orgull que tot el treball fet al llarg de 42 anys té la seua continuitat i que l’esperit que ens animá als que retomarem el testimoni faller en 1982, continua viu i amb molta força, fent possible així, que la nostra comissió no sols siga coneguda per l’enginy i gràcia dels seus monuments fallers, sinó que també lluisca amb llum propia en el teatre, les presentacións i segurament en tot alló que es proposen… Per això i per tot allò que he dit abans (i el que s’ha quedat al cap), tan sols puc rematar este article dient: “Visca per sempre la Falla Noscarmientas!”.

MARÍA

Els 4 anys de presidència compartida amb Jaume van ser una aventura fallera que va començar mig de broma i va acabar sent una realitat contundent. Recorde amb orgull el suport acaparador dels nostres fallers i falleres a un projecte innovador, jove, temperamental i il·lusionat. Van ser 4 anys en què vam veure créixer a la nostra comissió, en tots els sentits. La satisfacció que les mesures preses donaven els seus fruits, i que el nostre equip, incansable, ens seguia allà on fórem. Vam ser EQUIP, i això es notava. Personalment vaig compaginar este període amb el naixement de Candela, i vaig decidir retirar-me quan Rocío arribaria a les nostres vides. Estic molt orgullosa d’haver format part de la història de Noscarmientas i espere i confie a haver deixat un trosset de mi en esta gran comissió.

JAUME

Des de fa set anys tinc una oportunitat, la de dirigir-vos com a president unes paraules als fallers en el llibret. Però res tan especial i personal com estes. És un orgull ser president de Noscarmientas, patró de la millor tripulació que navega al mar de les falles i no podeu imaginar, perquè els amors no es poden comptabilitzar, el que per a mi és defensar la bandera, el nom i l’equip que conformeu esta gran familia. Els meus records d’infància són construint falles a la cuina, cada any, amb una il·lusió infantil desbordada. I plantar-les al balcó de la casa de Mislata. I somiar amb botar-les foc. Hui veig al meu pare polir i empaperar al nostre taller, envoltat de bona gent que li ensenya i als que ajuda. I així tinc la sensació que els somnis es complixen. Vaig arribar per sorpresa per a mi a la presidència de la falla que més estime, l’única en la que he sigut faller i en l’única que, amb orgull, ret homenatge a la millor festa del món. I dic per a mi perquè els que em coneixen deien que era inevitable el pas. Este pas. Tots estos passos! Han sigut molts, durs i difícils, molt més del que la gent puga creure, però el resultat és meravellós, gran, únic, absolut. El nom de Noscarmientas resona hui fort com la pólvora a Russafa i fora de les nostres muralles, però explota encara més fort en els cors de tants fallers que s’han vingut sumant a la gran família. No va ser fàcil, però va valer la pena. I la va valer perquè al voltant vaig tindre, tinc i tindré a molta i molt bona gent que ho ha fet possible. No cauré en l’error de donar noms, són molts i podria fallar la memòria o les mans a l’escriure, però sabeu que heu revolucionat esta falla, que l’heu sentit i estimat i m’heu ensenyat a estimar; que l’heu compartit i mimat. Que li heu donat vida, com me l’heu donada a mi! Som Noscarmientas. Orgull, cor i art. Intel·ligència i treball. Somnis, emocions i batalla. Som Teatre, presentacions, llibret, esport, cultura i festa. Però som sobretot: falla. La millor falla del món. Ni humils ni xicotets, però sí diferents. I en esta diferència es baten els nostres desitjos que cremem cada any després de molta feina al taller. I en esta diversitat s’ajunten les forces de tots per plantar a tombe i barallar a enginy i gràcia cada any. En esta manera especial de sentir la falla, vivim i compartim. Com una família. Una gran família. Tinc mil anècdotes i un cabàs de records. Gràcies. Tinc somnis i futur gràcies a vosaltres: gràcies. He dit en més d’una ocasió que seguiria sent president d’esta falla mentre, amb el suport de tots o d’una gran majoria, em quedaren projectes per proposar, ganes per a batallar i amics que vinguéreu amb mi a compartir esta beneïda bogeria. El segueix creient hui. I malgrat que han passat set anys tinc la sensació que aquí sempre tot és nou... Deixeu-me només una cosa més: gràcies als que formeu esta falla i als que heu estat part d’ella com als que arribaran. A les nostres falleres majors i presidents infantils de tota la història, gràcies i enhorabona. A aquelles Falleres Majors i Presidents amb qui jo vaig poder viure en primera persona Noscarmientas, sou part de mi. Ja ho sabeu. I als que van presidir Noscarmientas o el faran alguna vegada, així com a les seues directives: gràcies i enhorabona per tantes hores d’esforç. Vàreu fer que hui molts, jo un d’ells, pugam viure el nostre somni... Anem a conquerir el futur! Vixca Noscarmientas!

NOSCARMIENTAS 2017

INFANTILS NOSCARMIENTAS els nostres xiquets 2017

NOSCARMIENTAS

INFANTILS 2017

Enzo Alfaro i Izquierdo Donís Antolín i Martínez Paula Bausá i Celda Blas Benlliure i Ramos Candela Blanco i Galindo Diego Blanco i Galindo Judith Bravo i Fornals Mireia Bravo i Fornals Marcos Cerezo i Llorens Álex Colom i Sánchez Héctor Colom i Sánchez Candela Chinchilla i Sol Rocío Chinchilla i Sol Lucía de Castro i Tamarit Carme Egea i Bosch Daniela Egea i López Ana Fonseca i Planells Claudia Fornals i Asensio Ismael Galindo i Ortega Aneley García i Martínez Daniel Herráiz i Soriano Jorge Herráiz i Soriano Arantxa López i Echevarría Edurne López i López

Clara López i Ramos Marta López i Ramos Alejandro Lozano i Romo Vega Luz i Casas Jaime Llorens i Caballero Ainhoa Máñez i Fornals Héctor Molina i Pozo Álvaro Monparler i Ruiz Nerea Moratal i Marí Pablo Mossi i Tamarit Alma Mossi i Tamarit Cristian Navarro i Juanes Irene Navarro i Juanes Clara Ramírez i Pavía Cecilia Roselló i Cordero Gabriel Roselló i Cordero Sebastián Roselló i Cordero Ángela Saralegui i Cordero Iris Silla i Estera Joan Silla i Estera Vicente Tarín de Gracia Marcos Valmaña i López Zoe Valmaña i López Ángel Vicente i Abad

ISMAEL

GALINDO I ORTEGA Jaume Bronchud Ismael és llest, ràpid, enginyós, especial. Fort i sonor com la pólvora. Divertit. Terratrèmol. I xiquet! Això és el que més crida l’atenció d’Ismael. Quan abandona el càrrec que representa és un xiquet absolut, genial, que muda a president amb un simple espetec de dits i puja a l’escenari portant amb orgull a la seua Fallera Major del braç. Ismael viu amb passió la presidència i la contagia cada dia, a cada moment, fent que els altres veiem en ell al bon president que és. I malgrat la seua fama d’entremaliat absolut, quan ningú el veu Ismael és intel·ligent calma. El nostre president va arribar al càrrec per sorpresa, amb unes ganes increïbles i amb un somni per teixir. Ho fa, acompanyant Candela, i sota la mirada de tots els que atents li estan acompanyant en l’any. Des que va aconseguir la presidència, Ismael ha seguit compartint moments amb els infantils, que són legió, i fent d’ells una comissió especial. Tan enèrgic com Candela, els dos han revolucionat als més xicotets. I a esta revolució s’han unit la Fallera Major i el President de Noscarmientas, en els que Ismael, d’una manera tendra i diferent ha despertat els xiquets que Mònica i Jaume també són. Per tot això, i per molt més, Ismael ha convertit el seu any i el de Candela en un any especial. I estem convençuts que les falles, gràcies a ell, se’n van a viure també amb més intensitat en este 2017. Tota la felicitat per al nostre gran president ¡T’estimem!

CANDELA BLANCO I GALINDO fallera major infantil 2017

CANDELA

BLANCO I GALINDO Jaume Bronchud Orgull i tradició d’esta festa I al barri de Russafa exaltada! De casal nostre, Regina, I xiqueta ben estimada. Faràs d’esta nit Un somni etern! Del que no cal despertar. Faràs dels teus ulls vius Una mirada que a l’aire enlaira, Com flama que es perd cada any Fent més gran nostra historia. Faràs d’este moment una vida, I quan la flama aplegue Voldràs de seguida Que tot comence de nou… Que siga este el teu any, Candela, Que per tu batega el nostre cor, Puix no podem tindre més glòria Que vos… nostra Fallera Major!

SECCIร DOTZENA artista: la comissiรณ

LA MAR

DE FESTES Yajaira Martínez Tritó, el rei de tots els mars, estava preocupat. La seua filla preferida, la sireneta Candela, estava trista. Nadava sense empenta, com distreta, sempre semblava estar sumida en cert sopor, abstreta en el seu propi món. Gens semblava animar-li, gens la distreia de la seua pena, i el seu pare vivia desolat pensant en ella. Un humit matí, en la sala de reunions del palau de coral on residien, els seus súbdits preocupats van oferir al rei una solució insòlita a la tristesa de la princesa: Crear una setmana de festa en el fons del mar. Tritó esperançat va preguntar al tauró que primer havia parlat: En quin tipus de festa esteu pensant? El tauró Jorge va mirar als seus companys cercant complicitat i es va trobar amb la il·lusió en els ulls de cadascun d’ells. Embravit va exclamar: Podem muntar una falla! Després de la qual cosa, ple d’orgull, es va tirar sobre la butaca de roca volcànica sense res més que opinar. Va creuar les seues aletes sobre la seua falda i va somriure orgullós de la seua decisiva intervenció. Mentre, Tritó ho mirava sense comprendre, amb les celles frunzides i visiblement desconcertat, doncs no sabia que era açò que el tauró nomenava “falles”. La major de les filles del rei, Clara, en veure l’expressió del seu pare va córrer a aclarir el concepte: Les falles són la festa gran de València, pare. Arantxa i Ainhoa, els xicotets cavallets de mar, van nadar veloços al mapamundi més proper i li van mostrar al rei la localització exacta de la ciutat on se celebraven eixes estranyes festivitats que anaven a animar a la volguda sireneta. Conec eixe lloc! Va exclamar Tritó. Expliqueu-me més sobre les falles i si em convenceu, ens posarem a la feina. Tots els allí presents van veure la seua oportunitat per a mostrar-li al gran rei del mar els seus coneixements sobre la festa fallera. No en va, tots i cadascun d’ells passaven els mesos de Març el més a prop possible de la ciutat per a observar, encara que fóra des de lluny, la festa que els humans gaudien tant.

Les primeres a parlar van ser els estels de mar, Mireia i Ana - Les falles són la millor festa del món! – va exclamar emocionada Mireia, mentre palmejava alegre els seus bracets.

- Nosaltres ens acostem a la platja de la Malvarrosa tots els anys – va dir Ana mentre es col·locava dolçament sobre el gran mapa que el rei fermament subjectava. - Des d’allí es veu la llum dels castells de focs artificials – va indicar la jove estela. - I s’olora la pólvora de la mascletà – va dir Ana aspirant una olor imaginària que a tots semblava extasiar. giant.

El rei somreia encantat i l’entusiasme dels seus súbdits se li estava conta- Més! Expliqueu-me més d’aquesta festa que tant us agrada.

Cap va veure com Candela entrava en la sala, i amagada darrere del tron del seu pare, escoltava el que allí es parlava. Solia fer-ho en totes les reunions que podia, encara que sempre acabava marxant-se encara més avorrida del que ja estava. Aquesta vegada semblava una assemblea diferent, tots somreien, suraven alegres sobre les seues butaques i parlaven entre ells amb una lluentor en les seues mirades, el significat de les quals, la xicoteta sirena desconeixia. Què passa avui? Va pensar la sireneta i es va acomodar en la seua àmfora favorita disposada a esbrinar el que allí tramaven. Era el torn de les petxines de pelegrí. La major d’elles, Lucía, va desplegar les seues platejades petxines i va parlar amb perlada veu, suau i bella com el seu embolcall: - Si es presta atenció és possible escoltar la música dels centenars de bandes musicals que recorren els carrers de la ciutat. La seua companya infatigable, Ángela Petxina de pelegrí, assentia castanyolant les seues petxines entre si, enlluernant al personal amb les seues perles protegides en el seu interior. Quan va parlar ho va fer a poc a poc però sense contenir l’emoció. - Amb sort és possible veure els vestits de les xiquetes i xiquets… Li van a encantar Alteza! - Com són? – va preguntar Tritó visiblement interessat. - Oh Pare! Són meravellosos – va començar a descriure Edurne, una de les seues filles – Teles teixides amb fil de seda de tots els colors imaginables, cintes de ras, plata i or per tot arreu… enlluernadors! Nerea, la segona de les seues filles, mirava a la seua germana mentre els vestits descrivia, segura que no hi havia en el món conegut, gens més bell que el

que allí es relatava. En un sospir loquaç va exclamar: ai! Qui poguera ser Fallera Major Infantil! I al seu anhel es van unir petxines de pelegrí, cavallets i esteles, totes elles somiadores i desitjoses de lluir tan fins encaixos i teles. Candela des del seu amagatall somreia esperançada. Seria possible que existira alguna cosa que a ella l’ànim alçara? Hauria trobat per fi allò que més desitjava? - Veig que a tots us encanta aquesta festa. – Tritó va mirar als seus consellers un a un i en els ulls de tots ells va veure la llum dels castells, l’olor de la pólvora, la música de les bandes, els vestits de les falleres, les flors de les ofrenes, el so de la mascletà i el color dels carrers il·luminats i adornats. Va esperar uns segons que para tots es van fer eterns i amb eixordadora decisió va exclamar: Farem festa en el fons del mar! Siguen doncs les falles la festa gran marina! Van trencar en aplaudiments els assistents i fins i tot alguns, com el tímid polp Sebastian, es van llançar a elogiar el dictamen del rei del mar. Abandonant tota cautela, Candela va eixir del seu amagatall i amb un ànim desconegut va cridar: I jo seré la fallera Major! Uns segons van passar mentre els allí presents digerien la sobtada aparició de la princesa i el seu inesperat anunci de regnar en les nounades festes falleres marines. Mes l’ànim de la sireneta havia canviat i aquest fet a ningú va passar inadvertit. Ho havien aconseguit? El radiant somriure de Candela així ho demostrava i passada la sorpresa en aplaudiments van trencar polps, crancs, taurons i sirens. Amb el baluern format, els peixets de vibrants colors a l’assemblea es van unir. Cecilia, Judith, Gabriel, Candela, Vega, Daniela i Rocío van ballar enlluernant a tots amb les seues escates multicolors i el seu innat ritme. Però un assistent trencava el quadre de frenesí descrit. Ismael, el savi cranc, romania assegut, meditabund i capcot. Tritó, que en alta estima li tenia, va frunzir les celles i alçant la veu sobre la festa li va preguntar: - Què ocorre el meu fidel amic? Que li disgusta al meu conseller més volgut? Tots van esperar en silenci, creuant dits, braços, aletes, tentacles i potes. Si Ismael no es convencia, el rei la festa suspendria. El cranc va surar sobre els assistents i amb veu trèmula va preguntar: No veig la manera, senyor meu, de cremar una falla i tirar una traca, ací, baix del mar. Després de la seua dura intervenció, el cranc capcot es va asseure, no sense abans percebre, que la fugaç felicitat de la jove princesa Candela, arribava a la seua fi.

Tritó va meditar les paraules del seu fidel conseller i disposat a dur a terme la festa que a tots tant hi havia animat, va parlar de nou sentenciant: Ismael té raó. No es pot fer foc en el medi aquàtic. Més el meu poder és il·limitat i per al dia de la cremà hi haurà foc en el fons del mar! Una nova onada d’aplaudiments va inundar la sala. Abraçades i besades se succeïen per tot arreu i Tritó orgullós, veient a la seua jove filla Candela somriure, va prendre l’última de les decisions del dia històric que es relata ací. - El cranc Ismael serà el president de les festes falleres i al costat de la meua preciosa filla Candela, regnarà en aquestes primeres falles marines! Ara amics… A treballar! Cal construir una falla! Tritó va organitzar totes les tasques i va dotar a cadascun dels consellers d’un càrrec en la directiva de la nova falla. La reunió es va perllongar fins a altes hores de la matinada però hi havia molt treball a fer i poc temps per a fer-ho. Després del repartiment, de tasques tots es van anar als seus quefers il·lusionats, i Tritó, rei dels mars, es va asseure en el seu valuós tron de corals per a supervisar-ho tot. Des de la seua privilegiada posició veia, escoltava i sentia tot allò que els seus súbdits feien. Va reclinar el respatler, va recolzar el cap entre les toves esponges i quasi sense adonar-se va caure en un profund somni. El rei de tots els mars respirava tranquil i compassat. Quasi semblés que marcava el ritme d’una melodia. Una música llunyana, harmoniosa i vívida. En la seua imaginació les notes van prendre forma. Va formar compassos, acords i bemolls. Tota una partitura somiada que pols a pols, a la seua xicoteta filla alegrava. Va veure el rei a les seues filles, les virtuoses sirenetes, tocant el tabal i la dolçaina com a mestres experimentades. Elles eren les encarregades de portar la tradició musical de les falles, fins i tot, a les profundes fosses oceàniques. En albirar els primers rajos de sol cada matí, les tabaleres i dolçaineres reals, les filles del rei del mar, rítmiques, artístiques i hàbils, despertaven a tots els marins habitants. La despertà havia nascut per a desvetlar amb alegria l’ànim adormit del món marí. En el seu tron el rei somreia amb les visions que els seus somnis li oferien. Ara la seua ment viatjava al sopar de la plantà de la falla. El gran saló del palau, engalanat amb senyeres i flors, acollia a pingüins, foques i taurons. Menjaven i reien amb escandalosa algaravia, mentre l’equip de crancs, delegats de casal i festejos, servien calamars com a plat fred. Si menjant així seguien, poc temps tindrien per a plantar la falla, de la qual tan gustosament parlaven, però a muntar no es decidien. Tritó es va regirar en el seu seient. “A aquests fallers els agrada menjar molt i treballar poc” va pensar al seu interior. Encara sort que en eixe moment la comitiva s’alçava, i arreplegant tots a l’una, taules i cadires, eixien del banquet carregats amb ninots, pales, arena i molsa verda. Van muntar i van acoblar les peces grans en el fons i ajudats per les balenes, a poc a poc van alçar la que anava a ser la primera falla de la història del fons marí. Mentre el tombe s’efectuava ni un sol soroll s’escoltava i Tritó es va descobrir a si mateix, creuant els dits de peus i mans. “Que no es partisca per favor!”.

Amb les últimes espentes va pujar el ninot central, que de tan alt era que a la superfície apuntava, i com un far a les gavines de la superfície els assemblava. Aplaudiments, aclamacions i abraçades es van succeir i l’orgull del treball ben fet els va unflar a tots el pit. El rei del mar va sospirar satisfet i va premiar als presents amb una festa de música estrident. Els polps dansaires entre corals de colors, van enlluernar amb els seus balls a crancs i taurons. Des de l’alt d’un promontori, la banda de foques cantava i amb la seua música i la dansa, el temps per a tots passava. Més va despuntar el dia somiat en el qual Candela l’ofrena faria, a la verge del port submergida. Es van arreplegar totes les flors i les algues, i per tots els esculls i corrents es van formar llargues cues de peixos, polps, crancs, petxines, foques, balenes i dofins. Files de sardines molt atapeïdes desfilaven orgulloses lluint els corals i perles que adornaven els vestits confeccionats para tan festiva ocasió. No podien portar sedes però portaven brillants teixits amb els corals més cridaners del fons marí. Més tots volien desfilar i el temps constrenyia. Si seguien arribant fallers no acabaria l’ofrena ni cent dies. Els peixos del fons van estrènyer el pas i les pobres sardines enllaunades es van quedar. No va ser a la seua hora, però el moment va arribar, i Candela va desfilar enfront del seu pare i delegats. Llàgrimes d’emoció van satisfer els ulls de Tritó. La seua xicoteta princeseta plorava d’alegria i açò era el més important de festa d’aquell dia. Va despertar el rei del mar del seu meravellós somni faller i es va trobar amb Candela somrient davant seu. Es va asseure a la seua falda i després d’una tendra abraçada va exclamar: -Gràcies pare. Mil vegades gràcies. -Gràcies per què filla meua? -Per regalar-me LA MAR DE FESTES

LA BESTIOLA

DEL TEATRE Yajaira Martínez Tots els anys us escric a vosaltres, xicotets grans artistes, que tant m’heu ensenyat, dia després de dia, setmana després de setmana, assaig després d’assaig i any rere any. Però no sé perquè aquesta vegada les paraules costen tant. Serà que ja és el quart any i se m’han acabat les idees? No, no pot ser açò, les idees sempre estan ací encara que siguen esquives de tant en tant. Però ara que ho pense… Quatre presentacions ja! Com a passat el temps! Hem sigut ocellets, marionetes i mags, reporters del periòdic més boig i ara tot tipus d’animals marins. Hem ballat amb Celia els balls més divertits. Mare meua! Com hem rigut! I cansat també, ho reconec. “Una vegada més xics!” I tots esgotats però ho ballàveu, ho actuàveu i de nou riures… No podem negar que ens divertim!. Enguany ha sigut dur i heu demostrat una enteresa i una professionalitat que ens ha deixat al·lucinats. Ara que escric aquestes línies encara no hem estrenat la nostra FESTA A la MAR però veient els assajos tinc clar que el 18 de Febrer aneu a brillar com mai abans ho heu fet. Ho sé perquè aneu a portar una tona de purpurina cadascun!... Ara de debò, amb lluentors o sense ells, si ix la meitat de bé que en els assajos estarem més que satisfets. Encara que la nostra satisfacció compte poc, l’important sou vosaltres. Portem quatre presentacions pensades perquè gaudiu en l’escenari. Tenim un pla secret, ho reconec, volem que us pique la bestiola del teatre. Volem que any rere any desitgeu trepitjar les taules, ballar i disfressar-vos. Volem que en un futur, esperem que proper, brilleu en la rambleta, i qui sap si en altres teatres. No anem a posar límits als vostres somnis, és més, presentació a presentació volem materialitzar-los. Espere de tot cor que us hàgeu divertit. Que el dia de l’estrena hàgeu gaudit, perquè el més important, mai em cansaré de dir-ho, és que ho passeu be, fent totes i cadascuna de les coses que us demanem, sinó el nostre treball manca de sentit. A poc a poc la meua ploma esquinça el paper amb noves idees per a intentar expressar l’agraïda que estic de tenir-vos a cadascun de vosaltres en Noscarpeques teatre. Cecilia, Judith, Gabriel, Candela, Vega, Daniela i Rocío, quin cos de ball més fantàstic heu sigut. Cecilia, Judith i Gabriel porteu amb nosaltres des del principi, des dels ocellets en “cosir i somiar”, la nostra estrena en la sala Canal, i no solament heu augmentat diversos centímetres d’altura, també heu incrementat per mil el vostre saler i ritme. Que dir de les xicotetes de l’equip… Xicotetes dic? Serà en edat perquè en tan xicotets flascons no cap més talent. Sou grans xiques! Sou excepcionals! I no podria estar més orgullosa del ben que ho feu, i que segur haureu fet, el dia de l’estrena. Enguany amb el vestuari ens hem arriscat molt, però el risc també té el seu punt divertit. Aneu a lluir increïbles, aneu a brillar i semblar meravellosos habitants del món submarí, i açò haurà sigut possible gràcies a les idees de Celia, que

no solament ens ensenya a ballar (que ja és molt) sinó que a més dissenya i pensa en tot perquè aneu còmodes. Gràcies a Manolo, que compra les teles més boniques i dóna les idees més pràctiques, com sempre, sempre ací per al que se li necessita. No sé si t’ho he dit amb aquestes paraules abans Manolo, però “gràcies” ja se’m queda curt, així que et diré que “quan tu vas nàixer es va trencar el motle i ja mai es repetirà algú com tu” i és una pena, perquè es necessiten més caps com la teua perquè tot funcione. No deixes mai d’opinar, per favor t’ho demane. Però si enguany hem tingut el millor vestuari és gràcies a Susi, que tissora en mà ha donat vida al que teníem solament en paper, o ni açò. Gràcies per les teues idees, per la teua destresa i per ocupar el teu temps a tallar, fer patrons i cosir, perquè ens donara temps a tot. És per gràcies a persones com tu, que un any més, lluïm com la millor de les companyies de teatre. No em puc oblidar, ni vull, de David, el nostre tècnic i dissenyador. Tant vals per a fer programes, com per a dissenyar escenografies, atrezzo o per a entretenir a Donís mentre Celia balla (possiblement la tasca més àrdua de totes les que et toquen). Gràcies per estar SEMPRE ací, fins i tot abans de demanar-t’ho.

Sembla que a poc a poc les idees van sorgint, i mentre pense en què més escric apareixen en el meu cap els actors, que enguany han sigut molts. Dotze per a ser exactes. Dotze enormes talents ocults en xicotets cossos. Que alegria m’heu donat al voler actuar tants de vosaltres! Edurne no va tenir escapatòria, també cal dir-ho. La pobra encara no havia acabat el seu regnat i ja teníem pensat el seu paper. Mai havies actuat i ens has deixat aclaparats. Que bé ho fas! I vas començar dient que volies parlar poc… Jorge, tu just al contrari, però enguany sou tants que no podíeu parlar tant tots. Et promet que l’any que ve tindràs tant text que em demanaràs que et lleve alguna cosa. Et done la meua paraula, i a més sé que faig bé en fer-ho, perquè quina desimboltura amic! Que gran gust veure el que gaudeixes i

el ben que actues!. Sebastián de nou t’has llançat a parlar enguany, després d’un any de silenci, i per a la tornada has parlat poc. Així sense atabalar-te molt, espere que l’any que ve vulgues repetir en teatre, perquè tens un talent innat. Ainhoa, que gran descobriment! La primera a aprendre’s el paper i la primera gran alegria de l’any. Una actriu de les quals hi ha poques i la tenim en el nostre equip… Ana, tu també debutes enguany, i amiga meua, espere que aquest siga el començament d’un futur sobre les taules perquè en Noscarpeques teatre et volem amb nosaltres. Una altra gran artista per a la nostra plantilla! Arantxa, est és el teu tercer any. Sí, si… tres presentacions ja! I any rere any ens demostres que no fa mancada ser gran per a tenir un enorme talent. Ismael per a enguany t’ha tocat el paper més compromès, el de president infantil, i has superat totes les nostres expectatives. En teatre, què vaig a dir… si segueixes així, millorant tant any rere any, no anem a poder estar a la teua altura! Eres un fantàstic artista! Xics heu crescut com a actors amb papers tan diferents, que quan us arribe el moment de saltar a la presentació dels majors, els aneu a deixar tremolant. Arribats a aquest punt ja he trobat el motiu pel qual escriure-us se’m feia un món. Per vosaltres xiques. No em mal interpreteu, no sou culpables de res dolent, més aviat en cas contrari. Se m’asseca la gola de l’emoció perquè ha arribat el moment que tant temia escriure. Clara, Lucia, Nerea, Mireia i Ángela, aquestes són les vostres últimes falles amb els infantils i vull dedicar-vos unes paraules com a comiat. Ángela, aquesta ha sigut la teua primera presentació amb nosaltres, espere que t’haja agradat tant com per a debutar en juvenils l’any que ve. Que sàpies que ho has fet fenomenal i millor segur que eixirà el 18 de Febrer. Lucia, el teu somriure ha alegrat cadascun dels assajos i ens has fet sentir immensament orgullosos. A poc a poc aqueixa timidesa teua ha anat desapareixent i ara fins i tot et sentim quan parles! Segueix així, no canvies, i gaudeix de cadascuna de les obres en les quals participes. Nerea, la meua xicoteta, la meua fallera major infantil, que major t’has fet… Vas ser la primera protagonista de les nostres presentacions i vas deixar el pavelló molt alt, pels núvols. Hem gaudit com a xiquets amb tu i sent enveja del ben que ho van a passar ara els majors en tenir-te en el seu equip. Mireia, la xicoteta del futur grup de juvenils, vull que sàpies que un dels moments més emotius (que guardaré sempre en el record) d’aquests quatre anys, va anar el dia, passada la presentació del 2016, quan em vas escriure per a dir-me. “Yajaira, a l’any que ve vull parlar, però poc” Quin subidón! Has saltat de grup de ball a actriu i ho has fet al teu ritme, en el moment just, i no podíem estar més feliços que haja ocorregut. Ja ens vas demostrar que eres bona, molt, encara que sense text, ara amb les teues línies ens has deixat bocabadats. Gràcies per regalar-me la teua complicitat i professionalitat. Clara, tu vas ser nostra primera fallera major infantil. La nostra primera presentació estava pensada per a tu i encara que totes són i seran especials, la primera sempre serà la que va trencar motles, la que va marcar estil, amb la qual vam aprendre i la que es quedarà gravada per sempre en les nostres memòries. A partir de llavors hem tingut l’immens privilegi de comptar amb tu com a actriu. Has sigut el pilar de totes les obres, aqueixa actriu que saps que no et va

a fallar. Perdona’m si alguna vegada t’he carregat amb massa responsabilitat. Mai he volgut atabalar-te, ha sigut solament per confiança en les teues possibilitats. Que gran actriu es porten els majors! Gràcies Clara, Lucia, Nerea, Mireia i Ángela de part de Noscarpeques teatre. Us tirarem molt de menys! Ara sí que les paraules arriben a la seua fi. La tinta de la meua ploma s’esgota no sense abans recordar-vos que feu el que feu, teatre o ball, sempre tingueu en ment divertir-vos. Us mane a tots la bestiola del teatre… espere que us haja picat!

NOSCARPEQUES Lorena Abad, Laura Soriano i Marta Soriano Enguany en una ostentació d’espontaneïtat i valentia, ja que aquesta és la nostra primera vegada com a escriptores, hem dit “Per què no parlem dels nostres xicotets Noscarmientas?”, tenim la il·lusió i l’afecte per a fer-ho ara esperem poder explicar que són per a nosaltres nostres grans xicotets i que se’ns entenga. Per on començar? Que siga pel principi. “Laura, Lorena i Marta, delegació d’infantils” ens alegrem al escoltar estes paraules, ja que gaudim amb el que fem. Cada any ens reunim i pensem “quants festejos fem?”, “que tots puguen participar”, i sincronitzem les nostres agendes personals que ja vénen carregades. Tenim un grup molt variat de Noscarpeques, des dels nostres bebès que a poc a poc es faran conèixer, els nostres xicotets terratrèmols, els nostres futboleros, el nostre justin, el nostre xiquet d’un papà genial, nostres fans per les papes, nostres remugadores, nostres Maripuris, podríem seguir nomenant fins a arribar als nostres ja no tan infantils, els nostres adolescents. Durant aquest exercici els hem anat coneixent en les seues diferents facetes: cuiners (Masterchef, Telepizza), jardiners (Maig mes de les flors), artistes (Decoració nadalenca), terroríficament espontanis (Halloween), nerviosos (Ja vénen els reis), guerrers (Olimpíades Sant Joan), cinèfils (Cinema en la falla), solidaris (Recollida de joguets i aliments) i escriptors (redacció Noscarplanet).

Hem gaudit organitzant i participant, perquè amb ells viatgem a quan érem infantils, quan esperàvem amb moltíssimes ganes que arribarà el moment d’anar a la falla a jugar amb els nostres amics, tirar petards, disfressarnos, unflar-nos menjant dolços, escabellar-nos sense els pares... Volem transmetrent l’amor per les falles a ells amb cada nova trobada casalera que vulguen seguir creixent en aquesta nostra comissió i esperem en aquesta tasca no estar soles i comptar amb l’ajuda dels nostres ja no tan xiquets, i així seguir contagiant eixe sentiment de pertinença a la nostra gran família fallera, Noscarmientas. Volem donar les gràcies als pares per confiar en nosaltres per a passar tantes estones divertides. Gràcies per deixar-nos tornar a ser nostra xiqueta fallera.

RECOMPENSES

Distintiu d’argent Judit Bravo i Fornals Mireia Bravo i Fornals Jorge Herráiz i soriano

Bunyol d’argent Jesús Bravo i Alagarda Mónica Fornals i Motos Adrián Cardona i Luz Aure Casas i Martínez Amparo Micó i Rubio Verónica Celda i Ferrer Richard Monleón i Sánchez Bunyol d’or Nick Briggs Fernando Soriano i Antón Mar Arocas i Rengel Bunyol d’or amb fulles de llorer Sergi López i Reig

ADÉU Manuel López El disset de novembre de dos mil quatre un reduït grup de fallers convocats per Ramón constituïa la Federació de Falles amb Especial Enginy i Gracia. Un xicotet grupuscle format per set comissions. Un any més tard, després de ser-nos concedit el primer premi I+G que atorgava la Federació, ens unim nosaltres, Noscarmientas. Des de llavors i durant els tretze anys d’existència la Federació ha anat creixent en nombre de comissions fins a arribar a les actuals divuit que la componen, defensant des de la seua creació a la Falla com a fet diferencial de la nostra festa i, com no, l’enginy i la gràcia com a part fonamental i insubstituïble de la mateixa. Tot açò sempre s’ha fet sota la direcció de Ramón, Ramón Lluch, d’ell va sorgir la idea de la federació i ell l’ha presidit durant tots aquests anys, per açò des de la comissió de Noscarmientas volem donar-li les gràcies públicament. Ramón, gràcies per constituir la nostra Federació i per defensar des d’ella les Falles amb tant amor i perseverança. Gràcies per saber conjuminar esforços i opinions tan dispars amb l’únic objectiu de reivindicar l’Enginy i la Gràcia dins de les Falles. Gràcies per el teu caràcter conciliador i col·laborador que has transmès a la federació. Gràcies per la teua tolerància amb els quals no pensaven igual que nosaltres i per tractar de convèncer-los amb diàleg i arguments. Com no, gràcies per comptar amb Noscarmientas i en particular amb mi per a fer gran aquesta idea, saps que sempre tindràs a la meua comissió recolzantte i suggerint-te que seguisques en la presidència, perquè encara que sabem que ningú és imprescindible, pensem que sense tu aquest projecte mai haguera sigut el que és i mai haguera arribat on ha arribat. Crec que anem a tirar molt de menys la teua presidència, tots. Encara que la decisió ja està presa i encara que sé que la Federació seguirà sent la teua casa, açò no serà suficient i aquesta Federació no serà el mateix sense tu al capdavant. Per açò aquest passat vint-i-vuit de desembre Noscarmientas es va bolcar en la celebració de la gala dels premis Eugenis i vam voler acomiadar-nos de tu en gran, com et mereixes i per açò ara des d’aquestes pàgines tot Noscarmientas repetim al uníson: “RAMOOOÓN, RAMOOOÓN, RAMOOOÓN”. I et fem l’ona. Gràcies Ramón.

PROGRAMA DE

FESTEJOS

26 DE FEBRER 15:00h Dinar de germanor. Seguidament, anirem tots junts amb la nostra xaranga a les torres de Serrans per disfrutar de la Cridà 4 DE MARÇ 20:00h Sopar dels nostres Fallers d’honor de 2017. En acabar, festa. 5 DE MARÇ 11:30h Vi d’honor amb les nostres falles convidades. 11 DE MARÇ 23:00h “La Santa Verbena”. Al carrer Arquebisbe Melo, festa i música amb orquestra en els nostres amics de la Falla Clero i de la Falla San Valero. 12 DE MARÇ 11:30h “Replegà” solidària. Anirem pel barri demanant aliments per als més necessitats. 15:00h Dinar a la falla. 16:00h V Open Noscarmientas de Truc i Parxís. 14 DE MARÇ 18:00h Recollida del ninot infantil. 20:00h “Tombe” de la nostra falla “I like to be in Amèrica”. 21:00h Sopar de la “plantà” infantil a càrrec de la comissió. 00:00h “Plantà” de la falla infantil.

15 DE MARÇ 10:00h Jocs i castells unflables per a infantils amb els nostres amics de la Falla Clero. 17:00h Berenar per als infantils. 20:00h Recollida del ninot de la falla gran. 22:00h Sopar de la “Plantà”, a càrrec de la comissió. 00:00h “Plantà” oficial de la falla. A continuació, gran festa de la nit de la plantà. 16 DE MARÇ 11:00h Esmorçar i taller “dibuixa la teua falla”. 15:00h Dinar a la falla. 16:00h Recollida de premis de la falla Infantil, en tornar, berenar de la nostra Fallera Major i President Infantils. 21:30h Sopar. Tot seguit, discomòbil.

17 DE MARÇ 10:00h Recollida de premis de la falla gran. 12:00h En tornar a la barriada, passacarrers. 15:00h Dinar a la falla. 17:30h Concentració per a anar a l’Ofrena. 19:45h Ofrena a la Mare de Déu dels Desamparats. En acabar, discomòbil 18 DE MARÇ 11:30h Homenatge al Mestre Serrano. 15:00h Dinar a la falla. 17:00h ”Xocolatà” i en acabar, animació per a infantils amb “Globos y Sonrisas”. 21:30h Sopar. Tot seguit, discomòbil.

19 DE MARÇ 12:00h Missa en honor a Sant Josep, a l’esglèsia de Sant Valer. 13:00h Passacarrer amb xaranga per la barriada. Es convida a tots els fallers i falleres perquè acompanyen amb la indumentària valenciana. 13:30h Mascletà tradicional disparada a mà. 15:00h Dinar. 17:00h Passacarrer i disfresses amb tots els infantils, amenitzats per la xaranga. 22:00h Cremà de la falla infantil. En acabar, sopar de la “Cremà”. 00:00h Cremà falla gran.

NOTA La Junta Directiva es reserva la possibilitat de variar algun acte, així com de suprimir-lo o canviar el seu horari per a adequar-lo a les possibles necessitats que pogueren sorgir durant la setmana fallera. Moltes gràcies.

MÃ&#x201C;NICA FORNALS I MOTOS fallera major 2017

MÓNICA

FORNALS I MOTOS Jaume Bronchud Faràs d’esta nit Un somni etern! Faràs un cor que batega, Un cor faller, Entre llums sense penombra Guardant per sempre el voler D’una falla que t’estima I que et corona en llorer… D’ara endavant Vindrà el foc, el soroll i la flama, El cansanci i les emocions Que es cremaran en la falla. La nit tindrà més esteles I será més mágica encara Quan postrats als vostres peus Noscarmientas vos coronara… I així arriba el moment: La lluna somriu enamorada, De que sigues, Mónica nostra, Fallera Major, proclamada.

SECCIร TERCERA A artista: la comissiรณ

CALABRIA:

VALÈNCIA EN FALLES Claudi López

Passejar per Calabria recorda molt València en falles. Fa ja un bon grapat d’anys, quan encara podia pentinar-me, el meu amic Pau va ser destinat a completar els seus estudis de filològia a la “Universitá della Calabria”, aleshores l’única xarxa social que hi havia era el correu ordinari (sí el de paper i boli, eixe que es fica un manuscrit dins d’un sobre, es tanca, se li pega a segell i es tira a una bústia. I després d’uns dies, depenent de la part del món on estigues apareix a la bústia de casa de l’adreça que has escrit al sobre) i recorde que cada volta que m’escrivia contant-me alguna particularitat de la convivència amb la màfia calabresa acabava amb la frase lapidària de: “Passejar per Calabria recorda molt València en falles”. La màfia calabresa no és un organisme unificat, hi ha diferents grups que actuen individualment i fins i tot enemics entre ells que es disputen zones, negocis i clients; l’única cosa que uneix a tots és el nom i les similituds en el modus operandi. Açò vindria a ser com les gairebé quatre-centes comissions falleres de València que només comparteixen el nom de “falles”, el modus operandi (vull dir que totes fan el mateix) i una cosa molt estranya que en té un nom més propi de comissària de policia que de comissió de festes que es diu Junta Central Fallera, que es una mena d’agrupació dels “capi” de la màfia, perdó de la falla, on participa l’ajuntament (ja sabeu l’afició que tenen els poders a apropiar-se de les festes populars) i són com una falla molt gran i amb molts diners, que prèviament han sostret als veïns de tota la ciutat participen o no de la festa. A Calabria no hi ha Junta Central Mafiosa però la resta funciona de manera molt semblant, els grups mafiosos es reparteixen per zones la ciutat, a València li diguem demarcació, i utilitzen les parts de darrere dels bars per a fer les seues reunions, nosaltres els diguem Casals. En eixes reunions clandestines és on fixen les normes i condicions que ha d’acomplir el veïnat i els comerços de la zona així com el impost o donació que han de pagar a la màfia. No em digueu que tot açò no us sona familiar? A València en falles tens varies opcions: Pots ser faller de quota, amb la qual cosa com membre de la “cosa nostra” tens tots el drets, tallar carrers, aparcar, tirar masclets, vendre alcohol de garrafó al carrer,... i sense pagar res de llicències municipals ni impostos a hisenda. Però si no vols formar part de la màfia fallera però evitar problemes, pots pagar l’impost revolucionari o com a nosaltres ens agrada dir: Fer-te faller d’honor, aleshores podràs participar de tot el que fan els fallers però sense poder decidir com ni quan, si te posen un cubata te’l veuràs, si et donen un

petard el tiraràs i si et lleven la tanca podràs aparcar però mai, i ho remarque bé, mai podràs prendre una iniciativa. Sinó tries una d’aquestes dues opcions, hauràs de fugir en març o posar a la venda la casa. Si tens un comerç a la nostra demarcació hauràs de col·laborar amb la causa anunciant-te al llibret o fent un donatiu important, si no ho fas podràs patir durs càstigs, et posaran l’entaulat o la zona de focs a la porta per a que no pugues traure les taules al carrer o per a que la gent no puga entrar, i prova a trucar a la policia que veuràs com damunt et tanquen el garito perquè no està ben insonoritzat. Pel contrari si fas una bona aportació potser et deixen fins i tot posar una barra al carrer, perquè una cosa has de tindre ben clara, el carrer no és teu, el carrer els dels fallers, dóna igual que pagues impostos sinó pagues a la màfia no tens res a fer. Si vols posar una Xurreria, un mercadet medieval, una barra de mojitos o qualsevol altre negoci al carrer no cal permís de venda ambulant ni taxa municipal, un bon grapat de bitllets sense factura a la comissió i ja pots posar si vols el Dragon Kan sense cinturó de seguretat. Ai!! Quant els queda encara d’aprendre als de la màfia de la cosa nostra, o potser és per això que es diuen La cosa nostra. Coincidència? No ho crec. Què la Maredeueta o la Madonna ens perdone però no ens obligueu a fer-vos despertar amb l’entaulat en la porta, el masclet a la bústia o el cap de vostre cavall al llit perquè passejar per Calabria recorda molt València en falles.

LA FALLA

NOSTRA Miguel Ángel Herrero Resulta molt temptador anomenar les falles “la cosa nostra” perquè el fenomen faller és específicament valencià, forma part de la nostra idiosincràsia i del nostre ADN i perquè, fins i tot, lingüísticament, en aquest terme, l´italià i el valencià coincideixen. Tanmateix, hi ha una certa inclinació a frivolitzar molt perillosa respecte al tema de la “màfia” quan es parla d’ella. Durant cinc anys vaig estudiar italià i vaig poder llegir i aprendre moltes coses sobre el comportament d’aquesta organització criminal i no vaig trobar rés atractiu. Al contrari, la “màfia” és sinònim de criminalitat pura i dura i no em sentiria molt orgullós si aquest invent fóra natural de les nostres terres. La “màfia” assassina i extorsiona. El problema resideix en que moltes voltes els mitjans de comunicació i, especialment, el cinema han transmès una imatge simplificada i fins i tot romàntica d’aquesta forma de “gangsterisme” convertint-la en un cert estereotip de l’italià i de la italianitat quan la major part de la població italiana és víctima i no còmplice de les seues pràctiques. És evident que podríem caure fàcilment en fer paral·lelismes entre les falles o qualsevol falla concreta i una organització mafiosa perquè ambdues es comporten com una institució pràcticament familiar i perquè les falles practiquen alguns comportaments de caire mafiós, especialment, el de l’ocupació indiscriminada de l’espai públic de manera abusiva i irrespetuosa cap a la societat que l’envolta i no forma part d’elles. O estàs amb elles o estàs contra elles. A l´estil de Manuel Fraga Iribarne, per a les falles, “la calle es mía” i si no ho entens, et converteixes directament en l’enemic del poble. Apoderar-se del carrer d’aquesta manera emparenta clarament amb el procedir mafiós. Ara bé, llevat d’això, no crec que siga possible trobar més concomitàncies entre els dos móns perquè hi ha un aspecte en que falles i “màfia” mai podrien trobar-se. La “màfia” té com a manament sagrat la llei del silenci. Els actes criminals es perpetren de manera ràpida, efectiva i subtil i tot el món implicat calla i guarda la máxima discreció. S’imaginen a un faller en silenci, sense fer ostentació dels seus actes, sense poder celebrar amb una bona traca qualsevol esdeveniment de la seua vida fallera? En aquest punt, a més de molts d’altres, però en aquest especialment, és on jo trobe que la “cosa nostra” valenciana i la italiana són totalment incompatibles i, per tant, dos móns absolutament irreconciliables.

LA NOSTRA

COSA? Manuel López

Sóc faller, si, des de fa cinquanta-vuit anys. He ostentat tots els càrrecs que existeixen en una comissió, a excepció de l’extint, delegat de la secció femenina. La meua comissió gràcies a la insistència de bastants fallers joves va ser de les primeres a reconèixer el vot de les dones, així com l’ostentació de càrrecs de les mateixes, si no recorde malament seria en la dècada dels setanta. He participat en campionats de futbol, truc, domino, bitlles, teatre, llibret, presentació, playbacks i he construït falles infantils, i des de fa deu anys guions i falles en la meua actual comissió. He sigut jurat de preselecció de cort d’honor, jurat de playbacks, i durant cinc anys consecutius jurat de falles. Participe activament en la constitució de l’agrupació de falles de Russafa i en el primer congrés faller i en l’actualitat forme part de la directiva de la federació de falles amb especial enginy i gràcia. Fa molt de temps tinc tots els distintius que concedeix JCF, encara que no sé on els tinc. Amb aquesta enumeració de dades no vull demostrar gens, sóc conscient que molts fallers en major o menor grau ho tenen igual o millor, però si vull donar a entendre que aquests últims anys la meua vida ha estat molt a prop i molt unida al món de les falles. Per què us explique tot açò, us preguntéssiu? Cinquanta-vuit anys, estic cansat. Amb catorze quan passe a la comissió major la il·lusió de formar part activa de l’univers de les falles m’envaïa, el meu primer càrrec en la comissió Sotssecretari! Era un moment convuls l’any 1973, les falles llavors estaven molt al marge de la política, entre altres coses perquè la política encara no existia a Espanya, encara que alguns ja començàvem a somiar amb ella. Personatges rellevants de la cultura valenciana, més tard ratllats de “catalanistes” formen part activa del món de les falles i tots, repetís tots, amb les nostres diferències, aportàvem a una festa que començava a fer-se molt gran, no hi havia diferències de criteri, les normes de Castelló eren admeses per pràcticament tots i llibrets, cartells de falla i altres textos referents al món faller tractaven d’escriure’s en un valencià en moltes ocasions escrupolosament cuidat. Però va ocórrer el que una gran majoria d’espanyols desitjàvem que ocorreguera, era novembre de 1975, i l’Espanya fins llavors emmudida, i la València fins llavors emmudida va començar a parlar. I València parla en veu alta, mai oblidés aquella manifestació de l’any 1977 més d’un milió de persones reclamant, “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”,

quadribarrades i senyeres amb franja blava, unides fins i tot nuades formant un sol crit, València reclamava ser sentida. I ens van sentir, i ens van escoltar molt detingudament i la llavors governant UCD i un emergent PSOE, es van unir per a silenciar-nos, es van unir i van donar origen al posteriorment etiquetat “búnquer barraqueta”, i les falles, encara que mai han deixat de ser falles, van deixar de ser de tots i les falles van ser abduïdes per la incipient política, no es podia permetre que una festa amb la mobilització ciutadana que per aquell temps ja tenien les falles caiguera en “males mans”, i així ens ha anat. Aquelles pluges van portar aquests llots, en aquell instant va nàixer una lluita sense caserna pel control polític de les falles, un partit ja extint va obtenir ràpidament el mateix, i es deslliga la guerra de la llengua, una guerra fictícia i inventada que va ser el germen de moltes de les batalles deslligades amb posterioritat. Després, aquell manipulador partit del malentès valencianisme va ser absorbit pel partit governant. Aquest dòmino totalment durant més de dues dècades el món de les falles marginant tot aquell que no pensarà com ells, menyspreant la nostra llengua, la nostra cultura i avivant l’enfrontament perquè de la feblesa de les parts sempre pot beneficiar-se un tercer, ell. Però estic cansat, estic cansat que la millor festa del món, la festa sens dubte més popular del món, no oblideu que en les falles tot es realitza en el carrer, totes i cadascuna de les persones que ens visiten es poden i se senten participes sempre, perquè tot és gratis, tot està en el carrer, llums, música, flors, indumentària, pirotècnia, revetles i Falles. Si Falles l’autèntic i vertader fet diferencial de la nostra festa, aqueixa mostra de crítica, sarcasme, enginy, gràcia, escultura, pintura, arquitectura i literatura que es repeteix plaça darrere plaça en quasi quatre-centes ocasions per a delit de visitants i valencians. Però no, no podem ser la millor festa del món perquè aquelles lluites pel control polític de la festa van engendrar una nova espècie, un grup de ressentits que àdhuc hui no han tancat les seues ferides. Aqueix grup al que dóna el mateix el que es faça o es deixe de fer, perquè sempre estarà mal fet. Aqueix grup que argumenta que les festes deuen ser independents del poder polític, cosa en la qual jo estic totalment d’acord, però solament reivindiquen aqueixa independència perquè la festa estiga en mans d’ells, aqueix grup que s’esforça a impulsar l’analfabetisme de la nostra llengua i cultura solament amb la finalitat de separar i enfrontar a les persones, als fallers. Jo ja estic cansat de sentir i sentir sempre durant tants anys les mateixes cançons, però als que esteu en edat de lluitar, no deixeu que quatre ressentits amb ànsia de manipular la millor festa del món la destrossen, no consentiu que manipulen les vostres opinions i sobretot no permeteu que aqueixa màfia ressentida, sense sentiments ni escrúpols convertisca a les falles en la “cosa d’ells”, perquè les falles són “la cosa nostra”, que no ens les furten.

ELS NOSTRES

COLÂ·LABORADORS

CRÈDITS

edita coordinació i maquetació

portada i il.lustracions muntatge fotogràﬁc

adaptació de textos

A.C. Falla Noscarmientas

Sergi López Jaume Bronchud Manuel López

Sergi López

Jaume Bronchud Sergi López

Jaume Bronchud Sergi López Laura Real Pablo Gavidia

fotograﬁa

Javi Bausá Jaume Bronchud Ximo Fortea Lorena Abad

textos

Jaume Bronchud Claudi López Yajaira Martínez Miguel Ángel Herrero Miguel Ángel Hernández Mónica Gallego Manuel López Lorena Abad Marta Soriano Laura Soriano María Sol Sergio Sánchez José López Miguel Tarín

#fallesUNESCO #somPatrimoni _

Llibret Noscarmientas 2017

Articles inside

Llibret Noscarmientas 2017