Llegendes i romanços del Collsacabra. Francesc Badia

Llegendes i Romanços del Collsacabra. per Francesc Badia Tejedor.

Al meu fill.

ADVERTIMENT Seria molt fàcil fer allò que en diuen "una breu introducció" perquè el lector sàpiga amb què es pot trobar un cop girat el full. Tant fàcil com inútil. La millor introducció que el lector pot fer és anar-hi a petar i no parar de caminar pels indrets que han gestat aquestes llegendes; però també, posar-hi imaginació.

Amb la compra d'aquest llibre, a més de donar pa i trago a l'autor, el lector ha fet el primer pas; ara l'hi calen els següents.

Tot llibre és sa com sana és la seva lectura, però aquest que teniu entre les mans us farà caminar de valent. Tot i fent salut, que la seva màgia us aprofiti.

ÍNDEX DE CONTINGUT. Llegenda 1.

Llegenda 2.

Llegenda 3.

Llegenda 4.

EL PONT DE CAN BADAIRE. (Rupit) DIÀLEG ENTRE GALLS. (Falgars) ELS 3 ESTUDIANTS I LA CARITAT DE CONDREU. (Coll de Condreu) OFICI AMB COCA ENSUCRADA A SANT JULIÀ. (St. Julià de Cabrera) Llegenda 5. EL COLL DE PIXANÚVIES. (Coll de Pixanúvies) Llegenda 6. SARAU I GATZARA A CA LA ROTLLADA. (Ca la Rotllada) Llegenda 7. ELS DIABLES DEL MOLÍ DE LA GORGA. (El Vilar Sesgorgues) Llegenda 8. EL PENITENT DE TAVERTET I EL DIABLE. (Tavertet) Llegenda 9. EL DIT D’EN SERRALONGA. (Puig de la Força) Llegenda 10. LA SERP DE L’AVENC. (L’Avenc) Llegenda 11. EL CASTELL DE L’ENVESTIDA I EL GORG DE LA TRAPA (Can Cames/Salt del Sallent) Llegenda 12. EL GEGANT DE L’AGULLOLA. (L’Agullola) Llegenda 13. LA MINA DELS BANDOLERS (Hostal del Grau d’Olot) Llegenda 14. LA TORRE DEL MORO DEL CASTELL DE RUPIT. (Rupit) Llegenda 15. EL NEN DE VAQUERISSES. (Tot el Collsacabra) Llegenda 16. ELS ORÍGENS DEL NOM COLLSACABRA. (Collsacabra) Llegenda 17. EN SERRALLONGA I L’HOSTAL DE LA ROTLLADA (Ca la Rotllada) Llegenda 18. ORIGEN DE CABRERA, LA SALUT I EL FAR. (Santuaris de Cabrera, La Salut i El Far) Llegenda 19. L’OR DE LA NIT DE SANT JOAN. (Collsacabra, Plana de Vic, Ripollès i Lluçanès) Llegenda 20. ELS GOSSOS DIMONIS DEL COLLSACABRA. (Collsacabra) Llegenda 21. LA CARMETA DEL MOLÍ NOU DE RUPIT. (Molí Nou de La Sala) Llegenda 22. EL TRESOR DE L’OM. (Can Casadevall) Llegenda 23. EN JEP DEL FLABIOL. (L’Avenc) Llegenda 24. EN JOAN DE BALÀ. (Tavertet) Llegenda 25. JOAN ROVIRA (EN SELLABONA). (Tavertet) Llegenda 26. ELS CARBONERS DEL BOSC DE LA CASANOVA. (El Sunyer de Baix) Llegenda 27. EL FOLLET QUE ATIPAVA ELS CAVALLS I QUE TONIA LES CABRES. (Can Cames) Llegenda 28. ELS ENCANTATS DE CASADEVALL I LA TRUJA. (Grau de Casadevall) Llegenda 29. LA MÀGIA DE CAN COMA. (Can Coma) Llegenda 30. LES BRUIXES DEL COLL DEL CASTELL I DE SANTA MAGDALENA. (Rupit) Llegenda 31. EL PATUFET DE LA FONTANA. (La Fontana) Llegenda 32. EL SALT DE LA PUJOLRASSA. (Can Pujolràs) Llegenda 33. LA FORADADA. (La Foradada) Llegenda 34. ELS FRARES DEL FORAT DE LA POR. (L’Avenc) Llegenda 35. ELS CINGLES D’AIATS. (Muntanya d’Aiats) Llegenda 36. D’ON VENEN RUPIT I PRUIT? (Rupit i Pruit) Llegenda 37. LA COVA I GRAU DE CASADEVALL I EL LLIBRE DE LES 7 SIVELLES. (Casadevall) Llegenda 38. EL FLÒTIL DE CAN CARBONELL. (Can Carbonell - La Batllia) Llegenda 39. EN SERRALLONGA, L’AMO DEL BAC I LA MESURA RASA. (Can Bac) Llegenda 40. L’ERMITÀ DE LES GORGUES. (La Cova del Penitent) Llegenda 41. L’AVIRAM PER LA FESTA MAJOR DE RUPIT. (Rupit)

Llegenda 42. EL MONJO VELL DE RUPIT. (Rupit) Romanço 43. OFICIS QUE HAN FET FIGA. Romanço 44. LA GENT CABRERESA.

Llegenda 1. EL PONT DE CAN BADAIRE. (Rupit) "No és més real, allò que hom té entaforat a la memòria".

Un dels ponts més gelosament amagat als ulls del foraster és el pont de Can Badaire.

Té, potser, una raó molt senzilla: no es pot badar i sentir fressa alhora.

També he sentit anomenar-lo com el pont de Can Vicari. Imagineu-vos l'auxiliar del rector passant-hi sovint per anar de la rectoria a l'ermita de Santa Magdalena o, qui sap, més lluny i tot, potser a Sant Joan de Fàbregues... És força escaient. Què potser no baden els capellans?

Si el vicari del rector quan hi passava es posava a badar, de ben segur, obtenia prou motius de satisfacció. Des d'aquest pont romànic es pot veure amb tota la seva magnificència l'obra de l'home convertida en església per folgança de la fe dels seus feligresos. Però no oblidem un detall important. Un poble genera residus. Els més incontinents van a parar a les clavegueres. I aquestes, en aquest cas, al riu. No patiu, però. Ara les coses han canviat molt i les canonades es soterren riu amunt perquè vagin a parar riu avall...

Abans, tot i tenir més habitants que ara, les coses rajaven d'una altra manera i, encara que les ganes de badar fossin més potents que el sentit del flaire, aquell paisatge encisador ofert pel ara acurat pont, no es podia contemplar massa estona sense parar de fer el badoc. Més aviat emmudies, per no fer el met, prenent el camí cruel de la realitat viscuda.

Nota d'autor. El pont de Can Badaire, fou acabat de reconstruir el dia 21 d'abril de 1984.

Llegenda 2. DIÀLEG ENTRE GALLS. (Falgars) Des que el món és món, les diferències entre els homes, i, per tant, entre les bèsties, és el pa nostre de tots els dies. Malgrat les lleis i les bones intencions, de diferències sempre n'hi haurà. Serà que són tant humanes com la pròpia naturalesa.

Era al Collsacabra en un any de molta sequera. Les collites havien estat minses. Una cosa greu per a les petites masoveries, com sol dir-se, de porc i burra.

Hi havien dues pagesies veïnes. L'una era la gran pairalia de Pujolriu. Les seves dependències formaven un petit veïnat amb grans conreus i pasturatges. Malgrat la mala anyada, el graner era ben nodrit i els pallers a l’entorn de l'era feien goig.

L'altra era la modesta masoveria de Cal Crist, ben a prop de l'anterior. El masover, carregat d'anys i amb la misèria de la mala anyada, amb prou feines podia gemegar. I si això li passava al masover, podeu comptar amb l'escàs aviram que tenia el pap buit i que amb prou feines s'aguantava dret entre l'era despullada.

El gall de Cal Crist, no obstant i això, encara, a sol ixent, tenia l'esma de cantar: - Ki-ki-ri-kik..! Ki-ki-ri-kik..! Quin hivern més trist..! Quin hivern més trist..! I el gall de Pujolriu, que se l'escoltava, amb el pap ben ple, li contestava: - Ka-ka-ra-kak..! Ka-ka-ra-kak..! No hi conec res..! No hi conec res..! Les circumstàncies de lloc, educació, ambient i els atzars de la vida, diferencien i han diferenciat homes i bèsties. Potser tinguem que seguir planyent els qui tenen el pap buit i amb prou feines canten el ki-ki-ri-kik com el gall de Cal Crist, i, si podem, ajudar-los.

Llegenda 3. ELS 3 ESTUDIANTS I LA CARITAT DE CONDREU. (Coll Condreu)

de

Aquest relat, molt estès entre la gent de la contrada, presenta una semblança sorprenent amb la narració "Dos albats de mitja pompa" que M. Genis i Aguilar va escriure l'any 1958. Segons sembla, a principis del segle XIX, fou imprès un romanço d'aquesta història que la gent gran encara recorda. Aquest fou objecte de lectura i de culte entre els que en aquella època no havien penjat més de quinze calendaris.

Era l'any 18... Per Pasqua. Tres seminaristes de Vic havien estat convidats a passar uns dies a la parròquia de Sant Feliu de Pallerols. Varen decidir anar-hi a peu.

Primer, per la carretera de Vic a Olot i desprès agafant el camí de ferradura que duia de la Vall d’Hostoles a les Guilleries. Es trobaven a 1020 metres d'altitud quan, és molt probable, que, en la primera jornada fessin nit a l'hostal del Perai de L'Esquirol o a Ca La Rotllada.

L'endemà, un cop recomençat el camí, s'els girà temporal de tramuntana i, a trenc d'alba, en lloc de minvar, ensopegaren una forta i freda ventada del cantó dels Pirineus. Aviat, la neu i el fred feren acte de presència. Tot i que el seu ànim era més fort que les adversitats, la boira, la neu i el desconeixement del terreny, foren determinants a l'hora de perdre's. En lloc de prendre el camí que per la Balma dels Murris i el Coll d'Uria baixa a Sant Feliu, varen tirar avall pel clot del Papalló. Ja era

captard quan es varen trobar amb el bosc de la Coma de Maria.

Amb la neu per damunt del genoll, xops de cap a peus; les forces feien figa i la por era més que justificada.

En aquestes, varen sentir els lladrucs d'un gos. Amb prou feines seguiren en aquella direcció. Un cop creuat el torrent del Goleró, i remuntades unes feixes de conreu, aparegué l'ombra de la masia des on bordava el ca. Era l' Om de la Gallissana.

Els de la casa es negaren a acollir-los en la temença de que fossin bandolers, tot i que aconseguiren que els indiquessin el camí de San Feliu.

Un pendent més, nous lladrucs i una altra masia: la de les Vinyes. Aquí tampoc tingueren més sort. La darrera parada fou el Coll de Condreu. Esgotats i esmaperduts, esbrinaren la possibilitat de trobar-hi un camí planer o, fins i tot, un pendís. I així fou.

Però les condicions del terreny feien que la freda tramuntanada aboqués encara amb més força la neu que no deixava de caure. Dos d'ells caigueren exhaurits al peu d'uns ginebrons. La propera presència de la casa de El Masnou, obligà al darrer seminarista a fer un últim esforç.

La vella de El Masnou.

Els crits d'auxili es varen fer sentir un cop més. La vella de la casa, a quina el romanço no deixa molt ben parada, es va negar a ajudar-los al temps que els aconsellava tornar a pujar el Coll de Condreu on hi trobarien més cases.

La casualitat, potser, va fer que el seminarista retrobés els seus companys. S'arraulí al seu costat i abraçant-los, tancà els ulls per darrer cop. Va ser a l'endemà, al peu del Coll de Condreu on, precisament, el pastor de El Masnou trobà el cossos dels tres joves. La tragèdia s’estengué com la pólvora. El remordiment del pagesos fou unànime.

De L'Om, Les Vinyes i El Masnou sortiren mantes i llençols per embolcallar els cadàvers, però, segons sembla, foren trobats bons i plegats en llurs calaixeres, tot just en tornar a les cases.

D'ençà això que expliquem, vingueren anys de sequera, pedregades i collites malmeses a les tres pagesies.

La caritat de Condreu.

En el coll, i, per indicació d’un sacerdot, foren aixecades tres creuetes i, cada any, en acomplir l’aniversari del tràgic fet, els pagesos de les tres masies aplegaven en aquest lloc tots els captaires i rodamóns del contorn oferint-los sopa de farinetes i una moneda d’aram a cada un d’ells.

Aquest costum es perpetuà durant algunes generacions com a pràctica d’una penitència compensatòria de llur manca de pietat.

Es veu que els de la cas de El Masnou en l’aniversari de la mort dels tres xicots, veien

sortir uns llums en el Coll de Condreu, fins que pagant un tant anyal a la església per a misses d’ofrena, aquestes desaparegueren.

Llegenda 4. OFICI AMB COCA ENSUCRADA A SANT JULIÀ. (St. Julià Cabrera) Les campanes de Sant Julià de Cabrera, als peus de la serra del mateix nom, ja fa estona que repiquen anunciant solemne ofici en honor del seu patró. La Festa Major fa que els camins sian plens de gents mudades, procedents dels quatre cantons.

Amb l'església plena de gom a gom, el mossèn arrenca la missa. Tothom canta com pot, més que pas com vol, i la munió de veus tan dispars fa que el compàs trontolli més del que els "angelis" haurien volgut. Però, tot plegat, això no constitueix una sorpresa. És palès que, a pagès, la gent hi posa ganes.

En acabar l'ofici apareixen pel presbiteri els pabordes donant a besar un gros medalló amb el baix relleu de Sant Julià, i, darrera el seguici, dues jovencelles, portant grosses paneres, ofrenen a tots els assistents una generosa porció de coca ensucrada. La probable irreverència o falta de respecte pel fet de menjar a l'interior d'un recinte sagrat s'esvaeix tan aviat com l'àvia que tenim al nostre costat l'emprèn a dentades, totes les que hi pot posar, fent-ne net en un tres i no res. L’animositat del moment ens crea l'esperança de trobar al defora un porronet de ratafia que faci passar la coca per avall. Però no ens queda més remei que acostar-nos fins el taulell de l'hostal de Cal Vidrier i fer gasto.

Nota d'autor. Aquesta tradició d'ofrenar coca ensucrada per la Festa Major, en acabar l'ofici, té lloc a Sant Julià de Cabrera des de temps immemorials. Altres parròquies de la província de Girona també conserven tan curiós costum. En cap cas hem pogut esbrinar llurs origen i significat.

Llegenda 5. EL COLL DE PIXANÚVIES. (Coll de Pixanúvies) És una història d'amor èpic que dona origen al topònim del mateix nom. Existeixen diferents versions pel que fa a la procedència i lloc d'enllaç dels protagonistes. En aquesta adaptació ressaltarem llurs aspectes històrics.

Fa segles, un senyor feudal del Castell de Sant Miquel d'en Bas, no tan dèspota com el de Besora, volia casar el seu fill petit, per tal d'assegurar el llinatge, ja que era l'únic mascle dels quatre haguts. Però ell, tartamut i capcigrany de naixement, no s'hi prestava gaire.

A L'Alou, una gran casa pairal del terme de Pruit, el masover tenia dos fills i dues filles. La més petita, de 18 anys, era d'una formosor i saviesa innates.

Els condicionaments econòmics eren forts i imponderables. Això va fer que el pacte entre el feudal, el pare de la noia i el rector de Pruit accedissin a un matrimoni de conveniència. En aquell temps, del tot freqüent i gota reprovable.

Però vet aquí, que a Pujolriu, una masia propera a L'Alou, hi havia un hereu. Ell i la

donzella de L'Alou s'observaren des de petits i, passant els anys es feren amics i s'enamoraren. Com que les coses anaven en contra dels seus interessos, acordaren una acció transcendental...

L'església de Sant Pere de Falgars era ricament engalanada i plena de convidats.

El seguici de la núvia va sortir de L'Alou. La donzella muntava una euga enriquida amb picarols i guarniments de luxe. Remuntat el coll de Renyins i un cop al cim de la pujada, la núvia manifestà la necessitat peremptòria de realitzar un acte fisiològic.

Davallà de l'euga i s'allunyà ocultant-se darrera d'una espessa boixeda.

Quan feia gairebé mitja hora, i, davant l'inquietut de tothom, uns quants l'anaren a buscar. Al cap d'una estona, retornaren amb els vestits de la núvia però sense aqueixa.

S'havia fet fonedissa.

Ara, potser, sabrem què va passar. En un lloc proper d'on l'esperaven, tenia roba amagada per a canviar-se, i, quan ho va haver fet, començà a córrer envers el seu xicot, el de can Pujolriu, que l'esperava amagat al costat del pont romànic de L'Hostalot.

Ensems i agafadets de la mà, travessaren el bosc i no pararen fins la cavorca dels bandolers, entre l'Hostal del Grau i els calms de La Garganta, on passaren la nit.(*) Mentrestant, l'enrenou a la comarca era sorollós. Ja us ho podeu imaginar.

L'endemà, de bon mati, la parella d'enamorats enfilà pel grau d'Olot i quan varen ser a Hostalets d'en Bas, el rector, que era oncle del noi, els va casar amb testimonis i tot.

Aquesta història, tant bonica, d'un fet que podria haver acabat com el rosari de l'aurora, fou compresa i aplaudida per bona part de la pagesia i obtingué gran ressò, fins i tot, lluny de la comarca.

D'ençà, el coll de Renyins, a ponent del puig d'Afra, se'n diu, en propietat, el coll de Pixanúvies.

(*) Remetem el lector a la llegenda 14, LA MINA DELS BANDOLERS.

Llegenda 6. SARAU I GATZARA A CA LA ROTLLADA. Ca La Rotllada.

A principis del segle XVIII el nostre país no contava amb carreteres ni ferrocarrils.

Dotzenes de matxos de bast amb llurs albardes feien l’anada i la tornada per camins rals, de bast o de ferradura. Un dels camins rals més freqüentats era el que manava de Vic a Olot, pel Collsacabra. El trajecte no es podia fer en una sola jornada. En els seus 50 Km. de recorregut van proliferar els hostals on pernoctaven els traginers. Entre altres, els més concorreguts eren el del Grau d'Olot i el de ca La Rotllada. Aquest últim era, gairebé, a mig camí entre ambdues poblacions.

L'hereu i únic fill de ca La Rotllada es va casar, ja molt gran, amb una muller jove i

formosa. En Rotllada, a més de bonàs, tranquil i laboriós, era molt afeccionat a la cacera d'animalons salvatges, tan abundants en aquells temps, com els senglars, llebres, guineus, gorjablancs, becades...

Mentrestant ell era caçant, la seva jove muller s'avorria bon xic. Amb la pressió de joves fadrins del veïnat rural, va accedir a organitzar saraus els dies de festa. Mentre el marit era foten escopetades, la mestressa, atractiva, animosa i de molt bon veure, compartia ball amb més d'un fadrí.

Quan el marit, ingenu ell, s’assabentà, no s'ho volia creure. Per treure'l de dubtes li van suggerir que en el pròxim sarau, en lloc d'anar a cacera, s'amagués dins d'un sarrió que hi havia a la mateixa sala. I així ho feu.

La sala era atapeïda de gent. El fadrí més galant i ben plantat aconseguí que la jove muller accedís a dansar una alegre polca. En aquell moment, un grup de jovencells, que havien estat informats, es posaren a ballar i a cantar a l'entorn del sarrió: Tu que t'estàs en el sarrió, mira que mira el que jo et deia.

Tu que t'estàs en el sarrió ara veuràs el que et deia jo.

Quan en Rotllada ho sentí, va sortir de l'amagatall i, lluny d'enutjar-se, aplaudí la seva muller. La prengué per la cintura i ballaren un pas-doble que fou fortament ovacionat i compartit per la resta.

De llavors ençà, fou l'hereu que, veient-hi negoci, organitzà els saraus. D'un sol tret, que mai tingué que sortir de l'escopeta, restablí la benaurança matrimonial, fou el precursor de les modernes discoteques i els animalons, potser, varen respirar tranquils.

Llegenda 7. ELS DIABLES DEL MOLÍ DE LA GORGA. (El Vilar Sesgorgues) Hem escollit aquest titol perquè fou el mossèn Fortià Solà qui l'any 1933 en féu esment en el seu llibre "El Cabrerès" amb una denominació semblant. A més, hem recollit la mateixa llegenda amb els noms de "El Diable Cuallevat" i "Els tres dimonis" en diferents versions, de diversos autors.

Prop de Sant Bartomeu de Sesgorgues i a peu de camí del Serrat de la Coma, hi ha la cèlebre pairaria del Vilar de Sesgorgues. Allí estant, aviat us cridarà l'atenció el gran nombre de murs i pedrissos que envolten els edificis i limiten els conreus més propers a la masia. A diferència d'altres cases pairals, aquests són talment exagerats. I, diuen, si són obra del diable.

Un migdia d’estiu, d’un temps del que ningú no se’n recorda, l’amo del Vilar era contemplant llurs camps de blat estremaial, mentre li queia la baba. Era una esplendorosa anyada. Però també sabia que no es podia dir blat fins que fos al sac i no

hi hagués cap forat. Calia, doncs, anar a per segadors. No fos que grosses nuvolades, carregades amb pedra, emmenessin en norri el fruit dels seus esforços.

La situació era, com diem, per encomanar l’ànima al diable.

En aquestes, va descobrir tres bordegassos fent la becaina al peu d’una alzina. Hi anà i els preguntà què demanarien a canvi de segar tot el blat dels seus conreus.

Segarem el blat - digueren - i farem tot el que ens maneu si, en acabar, l’ànima vostra canvia d’amo. – El pagès acceptà sense pensar-s’hi gens.

Els tres bergants que no eren altres que els dimonis Berrugo, Bitgego i Birrombau, Com són batejats en aquestes contrades, varen posar mans a la feina...

Amb dots i prodigis propis del poder infernal, tingueren la feina enllestida en un dit i fet...

Què més maneu pagès? – preguntaren.

Feu murs de pedra a tot el voltant dels meus conreus, prats i restobles.

En tres i no res tingueren els camps cercats amb murs que avui, com hem dit al principi, encara subsisteixen...

-

Ja ho tenim fet. Què més voleu?

L’amo de Can Vilar ja es veia amb l’ànima fent camí cap a l’infern...

Atureu-vos un xic que ho vaig a consultar amb la dona!

La mestressa escoltà com l’havia fet de bona. Però com era més llesta i espavilada que el seu marit, encarregà a la mà d’obra de l’avern tres comandes de primera.

Una consistia en omplir un cove de jonc amb aigua de La Gorga i anar buidant-la en el pou gros, fins que fos ple.

Una altra, era emblanquir una pell de xai negre, rentant-la amb aigua de la font.

I per acabar-ho d’arrodonir, els demanà que alliçonessin a un seu fill de tres mesos en la doctrina cristiana.

Feu el que us mano – digué la mestressa, tota ‘fotendes’ – i l’ànima de l’amo haureu. – Els dimonis, que treien foc pels queixals, amenaçaren en cremar les collites i destruir els murs. Però, de postres, la mestressa els resà el Parenostre, i, els dimonis, marxaren amb la cua entre les cames vers els infernals abismes.

Llegenda 8. EL PENITENT DE TAVERTET I EL DIABLE. (Tavertet)

Quan aneu a Tavertet i visiteu la seva església, observareu que el confessionari està situat molt a prop del portal. Perquè aquesta estranya disposició, us preguntareu? La resposta, heus-la ací, en aquesta llegenda.

A Sau, poble de les Guilleries, hi havia un home molt cobdiciós, avar, despietat i brètol.

El seu afany d'atresorar panís el dugué, fins i tot, a pactar amb el diable.

Passaren els anys. El munt de pecats feia un pes tant feixuc que fins ajupia la consciència del desgraciat. Mentre l'hora de passar comptes amb l'infernal personatge es feia ja albiradora.

La por i el remordiment el turmentaven de mala manera. Després de debatre-ho molt, l'home decidí recórrer al rector de Sau i confessar-li llurs innombrables culpes. Tot plegat era tan greu que el sacerdot no es veié amb cor de donar-li l'absolució. Li suggerí, però, que anés a Tavertet, on el temple, fundat, es deia, per Carlemany, gaudia d'un jubileu especial i de determinats privilegis eclesiàstics.

Faltava un sol quart per les dotze de la mitjanit de cap d'any. Com explica la tradició, el pecador remuntà el grau de Tavertet com un llampec, arribant a l'església tan bon punt el rellotge del campanar deixava caure la primera batallada. En restaven onze per l'hora fatídica en què es tenia que acomplir la voluntat del diable.

Agenollat se'l trobà, als peus del confessor, quan li reclamà l'ànima. La lluita fou breu, però aferrissada. El dimoni agafant-lo pels peus i el capellà amb l'estola per damunt les espatlles... Les estrabades del diable eren tan potents i seguides que, tot plegat confessionari, rector i penitent - 'tomboiaren' fent camí cap a la porta. Mentre, lentament, molt lentament, les campanades de les dotze assenyalaven el termini.

Eren davant el portal. El confessionari s'encallà amb la graonada. Arribà el darrer toc de campanar. El diable tenia la partida perduda.

I d'aleshores ençà i per sempre més, el confessionari és on és. A la porta. Servant aquesta llegenda a través dels temps. Una de les moltes que recorda la sempre eterna dicotomia de les victòries de les forces del bé sobre les forces del mal.

Llegenda 9. EL DIT D'EN SERRALLONGA. (Puig de la Força) Succeí en el camí balmat que, des del pla de Tavertet, condueix a l'estratègic penyal de la Força, talaia suprema de la vall de Sau. Reunits en la pregona balma que configura l'espectacular penyal, conegut també pel castell de Cornils, en Serrallonga discutia amb els seus lloctinents el destí del cabalós hisendat que tenien com a hostatge dins la presó del castell.

El lloctinent més jove li va retreure el seu caràcter absolutista i imperiós. Fins i tot, el va desafiar. En Serralonga, dominant i impulsiu, es dreçà de cop i volta i traient-se la daga va exigir al jove la lluita per la supremacia.

El combat fou instantani i, malgrat que en Serrallonga ja sobrepassava els 35 anys, amb la seva destresa va ser fulminant: la daga va malmetre la mà armada del

lloctinent i un dit va rodolar pel terra. En Serrallonga va recollir el dit i d'una revolada el va llençar cinglera avall.

D'ençà llavors, el vistós monòlit que hi ha al seu dessota, com un apèndix de la descomunal cinglera, a més del barret d'en Riba de Sau, també se'n diu el dit d'en Serrallonga.

Nota d'autor. Avui en dia, és encara ben identificable el recinte del castell de Cornils o de Tavertet, on la colla d'en Serrallonga tingué presoner l'amo del Bac, si bé això sembla.

Restes de parets, recolzades al fort pendís, i al capdamunt un petit planic d'on s'inicia una cavitat subterrània a la qual s'hi entra per un peti forat, a mida d'home. A dins, hi ha una volta de pedra amb arc rebaixat. El catau deu tenir uns 10-12 metres quadrats. Més que una presó, sembla un sepulcre en vida.

Llegenda 10. LA SERP DE L'AVENC. (L'Avenc) De totes les llegendes agrupades en aquest recull aquesta és, potser pel seu testimoniatge, la que té més partidaris i alhora més detractors.

Hem escollit la veu del seu protagonista, en Miquel Adillón, perquè ens expliqui què li passà.

"Era a finals d'agost. Concretament el dia 28 que és festa al gremi dels pellaires. L'any no el puc pas precisar amb seguretat, encara que crec que era el 1969. Feia un dia assolellat. Em temptà la idea d'anar a la pineda de L'Avenc, lloc on s'hi fan bolets molt primerencs. A causa de la seva alçada, mil cent metres, els anys de pluges d'estiu s'hi poden trobar bolets a mitjans d'agost.

Fa molts anys que conec el paratge. Conec el bosc. I si ara és una brolla espessa d'argelagues i romegueres, quan el vaig conèixer, cap els anys 40, els que cercaven soques de bruc i els carboners el mantenien net com un jardí.

Aquell matí vaig pujar a la moto i em vaig arribar fins al Perer. Des d'allí, caminant i pujant per l'obaga de Rajols, molt dreta i feixuga, per veure si trobava algun rossinyol, vaig arribar al coll on comença la pineda. Fos, perquè era massa aviat o bé perquè no hi havia prou humitat, aviat em vaig desanimar.

Vaig buscar tots els llocs possibles que conec i un parell o tres d'hores passat el migdia només tenia en el cistell tres o quatre pinenques, això si, molt boniques.

Vaig segui buscant amb poques esperances, enmig de romegueres i brucs, quan em va

cridar l'atenció un tronc que hi havia a terra. Gruixut com el braç. Semblava pintat, de ratlles marrons i grises. Em vaig quedar mirant-lo una estona, i, de cop i volta, es va començar a bellugar i desaparegué enmig de la brolla. No es pas que em facin por les serps. Quan puc les agafo amb les mans. Però davant d'aqueixa em vaig quedar bocabadat, sense poder reaccionar. Pel gruix que feia vaig calcular-li uns quatre metres de llargada."

"Tot just fa dos o tres anys, anant tot sol, collint bolets; a la soca d'un pi vaig veure alguna cosa que em semblà un pilot de plàstics cremats. En acostar-m'hi una mica, vaig veure que era una pell de serp. Amb un bastó vaig agafar-ne un tros i me la vaig poder posar de mànega.

Aquesta troballa em confirmà el fet que a L'Avenc hi ha una o dues serps de mesures desconegudes per aquestes terres... Quan ho vaig explicar als masovers del Perer, l'avi de la casa em va dir que, en certa ocasió, dalt els prats de la pineda, va veure un pollí desbocat amb una serp agafada al coll, que li donava tres o quatre voltes, encara que el cavall va poder desfer-se'n."

Llegenda 11. EL CASTELL DE L'ENVESTIDA I EL GORG DE LA TRAPA. (Can Cames/Salt del Sallent) Seculars lluites entre les forces del bé i del mal, entre éssers angelicals i satànics, des que el món és creat, es disputen les ànimes dels que encara som vius. Per això, es diu que, en temps molt llunyà, el diable Lucífer predicava les seves funestes doctrines des del cim rocós del penyal de L'Envestida, dominant totes les Guilleries. I succeí que l'arcàngel Sant Miquel, volant a gran altitud pels cels de la zona, se'n va adonar. Tot seguit féu picat de combat per tal d'ocupar el cim de la dominadora posició. La lluita fou ferotge i aferrissada. Ambdós rodolaren cinglera avall, tomballant pel grau de La Donada, fins el gorg de La Trapa, sota el Salt del Sallent. El dimoni: vençut, esmaperdut i esporuguit; s'esmunyí vers els infernals abims.

L'àngel fou el guanyador, com en les representacions dels Pastorets. El dimoni que com és notori no jugava a casa, s'engolí en les aigües del tenebrós gorg.

Encara avui, si us hi fixeu, es veuen en les parets rocoses del castell de L’ Envestida i del grau de La Donada, les unglades del dimoni i les petjades de l'àngel.

Llegenda 12. EL GEGANT DE L'AGULLOLA. (L'Agullola) L'amic Banús de Rupit l'ha batejat com el mugró de Catalunya. No és altra que L'Agullola de Sant Joan de Fàbregues. I aquesta és una de llurs llegendes.

Molts segles enrera vivia als fraus de Querós un gegant bonhomiós i xamós, molt volgut de tothom. Aquest gegant es va anar fent vell i ja no podia suportar les calors d'aquells fondals. Desprès de pensar-s'ho molt decidí anar-se'n, tot i que dolgut, a una contrada més acollidora on viure els darrers moments de la seva vida. Però, abans, perquè la gent del voltant el recordessin, volgué deixar record de la seva estada. En aquestes que, un bon dia, s'enfilà muntanya amunt i amb un peu al Pla Boixer i l'altre

als cimboris del Far, ventà un cop de destral que obrí una esberla a la cinglera de Sant Joan de Fàbregues. Així és com en restà el descomunal penyal de L'Agullola.

Però hi ha més. La veu popular conta que el vell gegant fou acollit en terres cabrereses i llurs fades, complagudes, li donaren hospitalitat, i, en honor seu, bastiren el Pla d'Aiats(*), la muntanya més prominent de tot el Collsacabra.

Nota d'autor. Són diversos els autors que atorguen a aquesta llegenda olor de santedat i la relacionen amb les que parlen del "Castell de l'Envestida" i "El gorg de la Trapa", fent que el gegant assumeixi el paper de Lucífer. Nosaltres hem preferit la versió un xic més laica, que glossa la bonhomia del gegant i ens permet fer esment a les altres dues, contingudes en l’apartat onzè .

(*) A la llegenda 37 s'explica una versió còmica de la formació de la muntanya d'Aiats.

Llegenda 13. LA MINA DELS BANDOLERS. Hostal del Grau d'Olot.

Si mai aneu per l'hostal del Grau d'Olot, a Falgars, podreu, com un dia ho vàrem fer el meu fill i jo, trobar la mina de la que us vaig a parlar.

Imagineu per un moment que el que esteu buscant és un call natural en els declivis del carenar, al costat esquerra d'un camí que ve de la Garganta, travessa un prat (camp de conreu de blat) i arriba fins el bosc de la carena. Un cop situats, teniu que ser al costat d'una trinxera d'uns 60 metres de llarg, 2 d'amplada (de mitjana) i altura d'uns 2 a 4 metres. La trobareu destapada, però s'hi havia fet una teulada natural de terra, on hi arrelaven les mates i arbusts, convertint-la en un ferm amagatall, sota l'escenari de les malifetes d'un grapat de colles de bandolers.

Recordeu aquesta llegenda en el lloc on sou i podreu reviure moments de la nostra història que no varen ser fruit de la imaginació.

Amb el grau d'Olot formant part del camí ral al costat, els bandolers ho tenien d'allò més bé amb aquest cau. Apareixien, feien neteja i desapareixien altre cop per allà on havien vingut. Les batudes organitzades per caçar els malfactors, no donaven gaire resultat. Fins que un dia es va esbrinar que una pastora del mas del Coll, que s'entenia amb un d'ells, informava als bandits. Com a sospitosa, la varen agafar i la van fer cantar. D'aquesta manera és descobrí el secret de fer-se sempre fonedissos com per art d'encantament i permeté atrapar-los i foragitar-los del seu original i segur amagatall.

Un cop les 'guilles' posades a descobert, diuen, que alguns foren penjats, sense gastar paper segellat, d'una de les grans bigues del menjador de l'hostal del Grau, anomenada des de llavors la biga dels penjats.

Llegenda 14. LA TORRE DEL MORO DEL CASTELL DE RUPIT. (Rupit)

Per poc que llegiu en torn a la història d'aquest castell, estareu d'acord amb mi en tres coses: que en sabem ben poc, que, i malgrat això, fou més important del que ens pensem i que si no en sabem més és per respecte als assentaments haguts en dates més recents.

Quan menys se'n sap d'una cosa, però, més se'n espera d'ella és quan, inevitablement, ens tornem més romàntics, fins, potser i tot, arribar-nos a creure allò que és ficció.

De l'anomenada torre del moro del castell de Rupit se'n conten dues de ben properes.

En un setge perllongat dels cristians en vers els moros, que en una època de la història foren els ocupadors, un gat ensinistrat per aquests, escolant-se per una estreta mina, duia el peix que pescava als assetjats. Això degué inspirar a la moreria, perquè fugint per la mateixa mina o una altra de semblant, deixaren amb un pam de nassos els cristians que eren fora. Tant de temps passà fins que s'adonaren que el castell era buit, que per llavors els moros ja havien sortit per un cap de mina que era a la vall d'Aro, embarcat i navegat per aigües de l'Islam.

Llegenda 15. EL NEN DE VAQUERISSES. (Tot el Collsacabra) D'entre els gegants que, per bé o per mal, han obtingut més anomenada, hi havia el nen de Vaquerisses, fill d'una masia del mateix nom que ja fa molt de temps ningú no en sap res i que, per aquelles coses, coincideix amb el nom de la vila del Vallès Occidental. Si fou o no gegant tothom és lliure de creure-ho, però en ell s'ha personalitzat el vent i aquesta és una creença compartida pel Collsacabra i les valls d'Olot. D'entre llurs proeses cal destacar que quan es lleva ho fa al Collsacabra, i, tot seguit, amb la seva bufera, provoca a la Plana de Vic ventades molt fortes. Quan s'enfada s'ho emporta tot i ho fa anar en doina.

Potser, els homes del temps ens sabrien explicar quelcom més d'aquest vent que bufa a finals de novembre. Si de cas, consulteu-los.

Llegenda 16. ELS ORÍGENS DEL NOM COLLSACABRA. (Collsacabra) És molt probable que això que us vaig a contar no sigui pròpiament una llegenda, però tampoc manté rigor històric. Tal i com podreu pensar, un cop feta la lectura, quan ens perdem en la nit del temps, els dubtes són inevitables; la ciència s'aprima i la faula s'engruix.

En Fortià Solà explica en el seu llibre El Cabrerès, publicat l'any 1933, que el camí ral de Vic a Olot, en el tram de L'Esquirol a Cantoni, passava per un coll. Era el punt més alt del camí i hom canviava de vistes i d'horitzó. La seva importància donà lloc a l'aixecament d'un hostal ben proveït i de sobres conegut per tota la gent que per aquells indrets trescava. A mitjans del segle XVI, i segurament molt abans, ja existia aquest hostal, obert a la casa dita La Cabreta. El seu propietari era en Bartomeu Ayats, més

endavant o fou el seu fill Segimon i després el seu net Bartomeu. Més tard, l'hostal prengué els noms de 'Can Trenc' i de 'Câ La Rotllada', amb els que fou conegut, fins i tot, fora de la comarca. En Solà parla també d'una caseta veïna a l'hostal que perpetuà el nom Cabreta.

El mateix autor continua explicant que l'ermita de Cabrera ens recorda l'existència d'un castell que s'aixecà, atrevit i inexpugnable, en aquelles crestes, alhora que fa memòria d'una casa que portava el mateix nom del santuari, i fou famosa a l'hora de reconstruir el país. Si la casa de Cabrera prengué el nom de la terra, és que ja el tenia, o bé, fou ella la que el posà.

En parer d'autors antics com el Mossèn Bernat Boades, rector de Blanes, la relació amb les cabres és evident. Adaptem del català antic un fragment del seu llibre "...dels fets d'armes i eclesiàstics de Catalunya" (1420). En parlar de la família Cabrera i els seus bel• licosos ardiments, s'expressa textualment així: "també en llur castell de Cabrera, a les partides de Vic, se sostenien amb gran coratge i ardits els Cabrera, de llinatge abans denominat Capraria o Capris, perquè en dit castell hi havia moltes cabres i és lloc apropiat, doncs només les cabres hi poden pujar, i avui en dia s'anomenen Cabrera".

Llegenda 17. EN SERRALONGA I L'HOSTAL DE LA ROTLLADA (Câ La Rotllada) Aquesta llegenda ha estat lleugerament modificada, atès que dos del tres personatges que intervenen en la tradició popular, depassen la possibilitat de fer-la mínimament creïble, i, àdhuc, per a segons quins, podria ésser considerada com irreverent: ens referim a Déu i a Sant Pere.

Conten que un vespre en Serrallonga arribà a l'hostal de La Rotllada (situat al camí ral de Vic a Olot) prop de Cantonigròs i va demanar acolliment. Un cop dins, va seure vora de la llar de foc. Mentre era donant bon compte d'un plat de bròquil i mongetes amb un tall de cansalada, tot remullat amb un porró de vi negre de les Vinyes de Condreu, en Serrallonga, que era home d'aspecte ferreny, mirada penetrant i barba negra i espessa; tenia al costat del porró un pedrenyal carregat (precaució elemental en la vida d'un saltamarges). En això que mentre s'atipava com un lladre (frase feta) varen entrar dos fadrins molt ben arriats i varen seure a la seva taula, desprès de saludar-lo i desitjar-li bon profit.

Abans d'anar a dormir la feren petar els tres (un d'ells, encara quan en parlava, es referia a en Serrallonga com en Joan Serra i Salallonga). Aquest era un home perspicaç, intuïtiu i amb el cop de vista de la gent que va pel món esquivant el perill contínuament. Aviat se n’adonà que aquells dos tenien aspecte sospitós. Abans d'aixecar taula, i quan en Serrallonga ja era a punt d'anar a dormir, un dels comensals nouvinguts li digué a l’altre: -No et pregunto on anem demà perquè el caporal ets tu i no em pertoca de saber-ho... Però et faig saber, si et convé, que cap a la banda de Roda i per Sant Martí Sescorts hi ha una partida d'homes d'armes del virrei.- En Serrallonga, lluny de posar-se nerviós, donà les gràcies, els digué bona nit, i els dos Mossos d'Esquadra acabaren les postres: mel de les Guilleries i mató de Collsacabra.

Nota d'autor. Aquest encontre entre els Mossos d'Esquadra i en Serrallonga no es pot contemporitzar, perquè en Serrallonga fou ajusticiat el 1634 i el cos dels Mossos, tot i

que lluitaren contra el bandolerisme rural, no fou creat fins l'any 1690.

Llegenda 18. ORIGEN DE CABRERA, LA SALUT I EL FAR. (Santuaris de Cabrera, La Salut i El Far) Totes les llegendes que hem trobat i que fan referència als orígens dels tres santuaris, tenen en comú l'aparició de una verge, descoberta, bé sia, per un bou a Cabrera, per una cabra a La Salut, o per uns mariners al Far. Sempre, en la recerca que hem fet, hem procurat destacar i encimbellar les històries que us presentem, amb les lògiques limitacions de les pròpies fonts consultades, i, és amb aquest ànim que recollim les tres, havent-les agrupat en el mateix apartat.

Anem-hi a pams. Pel que fa a Cabrera, a l'època visigòtica hi havia un castell i al segle XI hi figura documentada l'existència d'una ermita. D'aquests cims en va sortir el llinatge dels Cabrera, que van tenir a en Bernat de Cabrera, comte d'Osona, el seu home més destacat.

Si ens endinsem per la llegenda, aquesta explica que el nom de Cabrera ve d'un avantpassat que va ser convertit en cabra, per haver pecat enamorant-se d'una reina sarraïna. Es diu que tota la descendència va conservar la fesomia d'aquell animal. El santuari que avui s'hi venera és a l'extrem d'una cinglera llarga i estreta, i és el més antic del Collsacabra.

De La Salut, que és el més recent de tots, només us podem dir que va ser una cabra que va trobar la Mare de Déu, anant sempre a menjar i a jeure al mateix lloc.

El cabrer estava molt amoïnat i ho va explicar a l'alcalde. Tots dos varen separar unes romegueres i va aparèixer una paret molt ben feta, i, d'entre els rocs, la imatge de la verge que fou conduïda a l'ermita.

Les notes històriques, però, ens condueixen a l'any 1647, quan l'eremític Joan Carbonès, de Sant Pere Sacosta, hi fundà el primer edícol religiós en la balma del Claperol.

Qui ben bé podia haver estat motiu de llegenda a La Salut, fou un sacerdot que durant 25 anys de servei com a capellà custodi, rebé l'apropiat sobrenom de mossèn llampec per la seva energia i dinamisme.

Parlem del Far. El seu origen es remunta al segle XIII, i, malgrat l'enorme distància que el separa de la costa, en dies clars, es pot veure Vall d'Aro. Segons la tradició, uns mariners, perduts entre l'espessa fosca d'una nit borrascosa i completament desorientats, a l'indret abans esmentat, van albirar, entre la foscor, una llumeta que centellejava con un far. El seu resplendor els va guiar fins a la costa , i van assolir salvar-se. Els llops de mar varen fer la promesa de visitar aquell far que ignoraven. Triscant terra endins, arribaren a un petit cau d'un cim alterós on hi havia

una imatge mariana, que, per tal de salvar-los, va centellejar. Agraït, perquè els havia salvat la vida, li van aixecar un santuari, que van titular del Far, perquè de tal els havia servit.

Arribats en aquest punt, tenim que fer un parell de puntualitzacions per bé que ambdues pertanyen al món de la llegenda...

A mig camí del coll de Condreu al Far hi ha una capelleta dedicada a Santa Anna, que data del 1640. Recordem que El Far és del segle XIII, per tant, no podem contemporitzar llurs orígens.

Una variant de la llegenda, no obstant això, si ho fa. De forma agosarada situa a la verge, duta pels mariners, en aquesta capella, i, com el dia següent desapareix per a ésser trobada al Far. Aquests retornen la imatge a Santa Anna tancant portes i finestres, i, l'endemà torna a ésser al Far. Així fou com, entenen que la verge, en El Far s'hi trobava millor, l'hi aixecaren el santuari.

D'ençà això, la llegenda conta que El Far i La Salut, les dues talaies del Collsacabra, foren venerats pels mariners catalans que oferien presents a llurs patrones.

Nota d'autor. Si alguna cosa pot coincidir i donar trets de certa veracitat en aquesta narració són, com diu la gent gran, les guerres que a través dels temps han sofert aquestes contrades, les que han motivat els devots a cercar amagatalls inversemblants pels objectes de culte i veneració.

Llegenda 19. L'OR DE LA NIT DE SANT JOAN. (Collsacabra, Plana de Vic, Ripollès i Lluçanès) Aquesta creença que podríem considerar estesa pel Lluçanès, la Plana de Vic, el Ripollès i el propi Collsacabra, manté que al bell punt de la mitjanit l'or esdevé lluminós i flamejant i que per enterrat i amagat que sia, revela la seva presència.

Com sigui que tot el metall de sota terra és propietat del dimoni, que n'està gelós i dificulta la seva cerca, la nit de Sant Joan, però, treballa més que mai assistint a les assemblees de bruixes que fan arreu, i, hom se'n pot aprofitar.

Per a cercar un tresor és bo portar un ciri encès a la mà que serveix de guia per a trobar-lo. A mesura que hom s'hi va acostant, la flama parpelleja, espetega i guspireija, i, quan s'arriba just en el punt on es troba, s'apaga en sec. (Si fa vent s'apaga abans i tothom surt corrent).

Es conten casos de troballes de tresors i descobriments d'amagatalls d'or dins de les cases i en ambient familiar, gràcies a l'aspecte flamejant que adquireix aquesta nit.

Fora d'aquest context i si mai veieu llumenetes dins de casa vostra, en una nit que no hi sou i tampoc és Sant Joan, bo fora que anéssiu trucant als Mossos d'Esquadra.

Llegenda 20. ELS GOSSOS DIMONIS DEL COLLSACABRA. (Collsacabra) Aquesta és una història molt antiga i és molt probable que la seva antigor hagi estat la causant que, llurs procedència, origen i temporalitat restin en la nit dels temps, és dir, en la foscor de l'oblit.

Us volem confessar que hem tingut molts dubtes alhora d'incloure-la en aquest recull: per la seva crueltat, fruit de la ignorància, i, pel menyspreu mostrat als animalons que hi apareixen.

Fa cosa d'un centenar i escaig d'anys, en una masia del Collsacabra -una casa de molta anomenada i cabdals- tenien, entre altres, un ramat d'ovelles i un altre de vaques. D'ells en tenien cura dos vailets de cases veïnes que no tenien més de dotze anys. Les guardaven per un duro al mes i l'estada. Hi havia més fam que mocs i, amb tot, les ganes de jugar eren les pròpies de la seva edat.

A trenc d'alba, en tot temps, després de les sopes de llet de l'esmorzar, la mestressa els donava el sarró amb el dinar, per tal de no perdre temps amb anades i vingudes. L'un amb les ovelles i l'altre amb les vaques, procuraven que la pastura fos prou apropada per tal d'estar junts i poder divertir-se. El que a l'estiu era pescar granotes i peixos en els torrents, nius en els arbres i fruita en els fruiters dels boscos dels voltants; a l'hivern era patir les conseqüències d'anar mal abrigats, no prou ben calçats, xops de mullenes i humitats, i, amb els peus plens de panellons.

Un cop tancat el bestiar, sopaven a la taula amb els altres mossos i criats, i, en acabar, resaven el rosari al voltant del foc. Els peus castigats rebien l'escalfor de les brases.

De tant en tant havien d'allunyar els gossos, perquè se'ls posaven davant, cercant els beneficis del caliu. Com deia la mestressa quan els renyava: -els gossos també fan la seva feina i tenen dret al foc-.

Però els vailets en rumiaven una. Quan solien encendre foc mentre eren pasturant i els gossos es posaven davant, al temps que deien Santa Maria, els hi clavaven una garrotada al llom. Un dia i un altre també. Arribà el moment que quan els gossos sentien Santa Maria, feien un bot i sortien grinyolant.

Retornada la temporada d'hivern ho posaren en pràctica a l'escó mentre resaven el rosari. A la veu de Santa Maria els gossos sortíen potes ajudeu-me, com si els haguessin trumfat. La mestressa els va escridassar: -No vull que pegueu els gossos!

-Però si no els hem fet res. Mireu, cada vegada que diem Santa Maria!, un xic fort, ja marxen i grinyolen. Deuen estar endimoniats! Proveu-ho vós mateixa-. Ho va provar la mestressa, l'amo, els nois de la casa, els mossos i els criats. No hi havia dubte.

L'endemà, la mestressa va posar en antecedents al senyor rector. Aquest manà que els tanquessin.

Era per la tarda. El sagristà duia el ferro i el rector l'aigua beneïda i el salpasser. Els animals que ja eren prou nerviosos en veure's tancats, amb la presència dels forasters es varen tornar com bojos. A requeriment de la mestressa, el rector va cridar amb veu de tro: Santa Maria!!! Els pobres gossos s'enfilaven per les parets, pensant en la pluja de garrotades que els caurien al damunt. El rector quedà convençut que aquells gossos eren endimoniats. Amb totes les precaucions que dona la por, els van fer sortir del

tancat i els van matar a trets d'escopeta.

Però no n'hi va haver prou. Capellà i sagristà varen exorcitzar tota la casa i varen fer cremar els cossos. Tot i que l'endemà, quan els dos vailets van sortir a la pastura sense la companyia i l'ajut dels gossos, tingueren que anar darrera les vaques i darrera les ovelles, perquè aquestes no s'estimbessin.

Llegenda 21. LA CARMETA DEL MOLÍ NOU DE RUPIT. (Molí Nou de La Sala) Anirem pel dret, perquè la història s'ho val.

De la Carmeta, l'heroïna d'aquesta llegenda, encara se’n parla. Filla d'un molí que, tot i tenir més de 300 anys, en deien nou; on les moles no molien prou de pressa per donar pa a onze fills, el matrimoni i una tia conca que, tot i no haver maridat, feia de mainadera de tota la quitxalla que anava arribant any per altre.

Molt aviat, la Carmeta, va anar a servir a casa d'uns senyors de Torelló. Allà estant, s'enamorà d'un vailet fonedor, de la CNT, de nom Ricard, de qui els amos de la Carmeta en deien pestes... Ella era del morro fort. Tant és així, que en poc temps s'hi va casar.

Corria l'any 1934. La Carmeta ajudava al jornal del seu marit, fent feines per les cases i esperant el naixement del seu primer fill. I tenia un germà a Saragossa complint el servei militar.

Un matí es trobava al rentador públic de la vila de Torelló, rentant la roba de la setmana, al costat d'altres dones. Feien anar el picador i la llengua, diguem, feien safareig. Sortí el comentari d'una que havia vist, el dia abans, com un sergent del campament de Conanglell bufetejava un pobre soldat, i com a cada plantofada el desquadrava i l'obligava altra vegada a plantar-se al crit de "firmes".

La Carmeta, en sentir-ho, se li va fer agre la llet, pensant en el seu germà Joan que era a cavalleria, a Saragossa. La ràbia li aflorà als ulls...

Per atzar i perquè les coses són com són, al cap de poca estona passava per davant del safareig el sergent de la "remonta" al• ludit a la conversa.

-Mireu, mireu, ara passa aquell mal parit del sergent!Quan la Carmeta el va albirar va fer tres coses: recordar aquella dita castellana de "hablando del tirano de Roma, la cabeza asoma", donar gràcies a l'Altíssim i prendre la mida al picador... Amb prou feines la veieren passar. El va engrapar pel corretjam que li creuava l'esquena, tant fortament que el va fer giravoltar com un ninot. Un cop el va tenir de cara, amb el poc castellà que sabia, li va dir: -¡Oye tú, poca suelta! ¿Porqué tienes que estorbar a los pobres soldados, eh? ¿Qué te piensas que eres un valiente o qué? ¿Porqué llevas una mierda de galones..?Les esbandides de la Carmeta van acabar tirant per terra corretjam i pistola, i en

ajupir-se per collir-ho, la Carmeta les hi va mesurar amb el picador. Dels "chusquero" només en va quedar el rastre que el duia a la caserna de la guàrdia civil on donà part.

Unes hores més tard, els Mossos d'Esquadra de Torelló la van acompanyar a l'Ajuntament.

Va tenir, la Carmeta, que demanar asil polític? Creiem que no! Però ens consta la seva satisfacció per haver-se pogut esbravar.

Llegenda 22. EL TRESOR DE L'OM. Can Casadevall.

Tot i que aquesta història és recurrent pel que fa al seu contingut (llegenda 27, "Els carboners del bosc de la Casanova") ens ha semblat oportú oferir-vos-la per presentar una nova deducció dels fets; cosa que representa una ampliació als coneixements que anem adquirint, sobre els trets antropològics del Collsacabra.

En Ramon era el vuitè fill del Molí Vell o del Sallent, com en vulgueu dir. Cepat i quadrat com en Pere, el seu pare, en Ramon era una mica entremaliat, força despert i un xic rebel. Donat el seu caràcter, son pare va creure convenient portar-lo a casa del seu oncle Joan, que no vivia gaire lluny.

Alternant les hores de classe que donava el Sr. Paulino, mestre de Rupit, amb la guarda de les vaques de la masia de Casadevall, el nen s'anava fent home.

Els dies festius, després de la missa matinal, sortia amb el ramat a pasturar pels prats de la rodalia.

Un dia d'hivern que el fred es feia sentir i la gelada del matí argentava l'herba primerenca, en Ramon era cercant branquillons secs i fullaraca per encendre un petit foc als peus d'una soca d'om. Ja per sempre més, aquella soca vella, d'aquell om, tal cop mil• lenari, ja sec i mort de vellura i de tramuntanades, es convertí n’estufa quotidiana, reparadora i calmant de la gelor de mans i peus.

Si una vaca s'allunyava massa, el gos d'atura clavava quatre lladrucs, sense moure's del seu costat. De vegades, la seva fidelitat i eficàcia es veien premiats amb un bocí de pa torrat o la cotna de la cansalada.

Un dia i un altre dia, un foc i un altre foc... De sobte, en Ramon, va veure com pel tronc de l'om regalimava un suquet daurat i lluent que no era aigua ni saba. Poc a poc, entre la cendra, anava fent grumolls. En refredar-se els va col• locar al sarró, i, en arribar a la masia, els mostrà als seus oncles. Tots plegats varen anar cap on estava l'om i el que hi varen trobar va ésser suficient per comprar una finca a la plana, que els alliberés de la condició de masovers.

Ja no queden persones en vida per aclarir-nos què era el que en Ramon va trobar en aquell tronc d'om. Però no seria res d'estrany que en temps de bandolerisme hagués estat saquejada alguna església o rectoria i els lladres amaguessin el botí dins d'aqueixa soca, de nit i enmig de l'arboreda. O no varen ésser capaços de retrobar-lo, o, tal vegada, varen caure, primer en mans de la justícia i després del botxí.

Llegenda 23. EN JEP DEL FLABIOL. (L'Avenc) El seu nom era Jep Codinasaltas. Pels seus costums era prou conegut a Manlleu. Home modest i discret, l'únic exhibicionisme que se l'hi pot atribuir, gira al voltant de l'instrument més humil dins el repertori d'instruments musicals: el flabiol.

Nascut a Tavertet, ja de petit, destacava per una sensibilitat musical fora de dubtes. A molt curta edat, els de la pairalia de l'Avenc, l'agafaren per a guardar un ramat d'ovelles. Tot, des de l'Avenc fins la vall de Montdois, es convertí en una immensa partitura. I els cingles de Tavertet esdevingueren el millor faristol.

Poc passada la vintena, s'amullerà amb la Carolina Dalmau, tavertenca com ell. A Rupit, s'hi varen estar un parell d'anys i no perdia l'ocasió quan es tractava d'acompanyar tocant, a la processó de Setmana Santa. Tornats a Tavertet, seguí fent de pastor i tocant el flabiol.

Per coses que potser no venen al cas, tingueren que marxar a Manlleu. En Jep començà a treballar a la Fàbrica. En fer-se fosc, o els matins de festa, abans d'anar a missa, les notes, jogueneres o solemnes, entonaven melodies apreses entre esvoranys, vents, refilets i remors tavertenques.

En aquella casa d'en Jep i la Carolina, a Manlleu, entre concert i concert, hi varen nèixer dos nens: en Salvador i en Ton. Però en Jep continuà actuant, amb els Gegants de Manlleu, acompanyant cercaviles i processons.

De llurs bondat i modèstia en tenim coneixement mercès a la memòria escrita d'un nen de manlleu, en Francesc, a qui la Carolina va alletar i en fou dida.

Llegenda 24. EN JOAN DE BALÀ. (Tavertet) Armilla de vellut. Rostre seriós. Impressionant bigoti de puntes recargolades. Carboner i amant d'engrescar xerinoles. Company d'en Manta, a qui ja coneixeu. Som al Sot de Balà, a Tavertet. Corren els anys 14 o 15 del segle XIX. En Joan era honrat amb la seva feina, jovial en el caràcter i un xic estrambòtic. Els diumenges era al bar bevent i jugant a la manilla. Tot plegat, feia bones amistats. Una casa li rentava la roba, i, si li convenia, podia quedar-s'hi a passar la nit. En quant a la gresca, si aquesta feia sortir algú de pollaguera, el de Balà ja no hi era. Especialitzat en pagar el beure per a fer torrar els altres i que cantessin; a voltes, era obligat a llitar-los. A l'estiu, en Joan, com la resta, es dedicava a la sega. Feia l'itinerari: Vallès, Plana de Vic, Collsacabra... En els àpats solia cantar. Tenia bona veu i les noies contentes. De bromes en feia de tota mena. A les Baumes, mentre era segant, es va ficar un gat de dos mesos, tot sencer, dins la boca. Era extravagant i no era gota creient.

Però la superstició l'hi feia dur un rosari a la butxaca per a dir-lo i seguir-lo en fos menester (acabant sempre el primer). Generós amb qui el necessitava, el dugué a vetllar malalts, pagar vetlles i posar-li els quartos al rector per a comprar la imatge de la Verge del Carme.

De tant en tant, en Joan de Balà, es posava la barretina musca, en senyal de dol, per a ell mateix. Deia que, quan es morís, ningú no la duria. Contava també que desitjava una mort sobtada i mentre dormís.

Una matinada, el carbó seguia cremant, envoltat de flames, sense que ningú el vigilés, i, els veïns tiraven al terra la porta de la cambreta del bosc de la Surroca. El de Balà era mort. I com eren temps de guerres i l'enterrament fou civil, ningú es posà dol.

Ves per on, quina raó que tenia.

Llegenda 25. JOAN ROVIRA (En Sellabona). (Tavertet) Auquest personatge nascut a Sellabona de Querós fou, curiós, turbulent i entremaliat.

Tot això i més. Com hereu, malvengué la propietat que el seu pare havia aconseguit amb les suors de la rapinya i d'haver format part de l'escamot de la quadrilla d'en Serralonga que raptà l'amo del Bac (llegendes números 9 i 41).

De jove, en Joan, es feia el fatxenda, treien-se de la butxaca grapats d'isabelines d'or.

A Tavertet tenia dues cases al carrer de baix. Encara se'l recorda, com un marrec de deu anys, explicant a la gent del carrer que anava a fer tocar a morts pel seu pare.

Sempre duia una barretina vermella. Hom conten si un dibuixant el prengué per model i si el seu retrat sortia a les capses de llumins...

Mort el seu pare i començar a gastar moneda, va ser tot u. Sol o acompanyat per qui volia anar de gorra, freqüentà hostals, organitzà orgies i sovintejà els viatges a Barcelona com si es tractés d'un Conseller de la Generalitat. A més, se'n feia dir "Senyor Rovira".

Una de les cases del poble la tenia llogada a l'oncle d'en Jordi Sanglas de Can Nazari.

Un dia, el Sr. Rovira, anava tant borratxo que decidí passar-hi la nit. Emprenyat per haver acabat els diners, hi calà foc per a poder cobrar l’assegurança i seguir amb la disbauxa. Però es descobrí que fou ell, i, entre plet i persecució de la justícia, va quedar mig trastocat. Com que li quedava la casa pairal de Sellabona, aviat se la vengué i tornà a tirar de beta.

De les seves anades a la capital, mig mal aprengué el castellà i, a Tavertet, en sortir de missa, els diumenges, feia servir aquest idioma que en aquell temps, també feia senyor.

A la casa del poble, l'única que li quedava, hi va fer una vorera per a passejar tots els diumenges al matí. Amb la façana guarnida i altres arranjaments, vivia com un senyor.

El primer gramòfon en arribar a Tavertet, fou el seu.

Va fotre el negoci del segle amb una cansaladeria. Comprava la cansalada a Vilanova de Sau per 2 pessetes i la venia a Tavertet a 1,75. Imagineu on comprava la gent la cansalada? Quan tot el que havia estat gras ja no eren més que palleringues, encara quedaven quartos de la venda de la hisenda. "Panxo contento", va llogar un mosso de maletes i comprà una mula. Ell a cavall i el mosso a peu, cap a Sant Hilari, a l'hotel de la Font Picant. El mosso, que en deien "en Manta" i que tornarem a trobar més endavant, era carboner d'ofici i amant de la gresca de benefici. Quinze dies de bona vida a l'hotel, prenent aigües i organitzant barriles, varen ésser prou per a fer baixar la

cartera del Senyor Rovira, que de senyor ja n'hi quedava ben poc. Com que encara tenien el plat per escurar, ho varen fer a Girona, on hi havia de tot i molt. Amb les butxaques buides, proposà a en Manta que, amb els quartos dels sous que l'hi havia pagat, fes de senyor, essent ell el mosso.

I santornem-hi. Però aquest cop, els quartos es varen acabar aviat. Tingueren que tornar a Tavertet pidolant per les masies.

Un cop arribats, en Manta agafà les eines, però en Sellabona, que no tenia ofici ni benefici, no tingué més remei que muntar-s’ho fent carbó amb el bruc que li donaven, captant i guardant vaques...

Un personatge tan singular, tingué una fi d'incògnit. Encara ara, no se sap on i com.

Llegenda 26. ELS CARBONERS DEL BOSC DE LA CASANOVA. (El Sunyer de Baix) Als verals de Tavertet, a primeries del segle XIX, contaven que uns carboners estaven tallant roures al bosc de La Casanova del Sunyer de baix per fer-ne carbó. N'hi havia un de molt gros, a la vora de la riera, inclinat damunt d'aquesta. Per estalviar-se feina, el varen lligar amb cordes per les branques i varen demanar ajuda, per tal d'estirar-lo.

Un cop tallat, podien fer anar els troncs a tombarelles cap a la carbonera i empilarlos, sense haver-los d'esclatar com hagués passat de caure a la riera. Però quan la pila va ser cuita, en collir el carbó, es van trobar amb un pilot de cagaferro. Resulta que a la soca del roure hi havia un tresor amagat. Si el roure hagués caigut a la riera i l'haguessin hagut d'estellar, haurien trobat el tresor i fet millor jornal. I és que la sort, no sabem mai on és amagada.

S'explica un altre fet semblant i contemporani al que acabem de narrar. Dos bordegassos que guardaven bestiar al Sot de Balà, a vegades, jugaven a ficar-se dintre la soca d'un roure molt vell. Passaven per un forat que tenia ran de terra i sortien pel forcat. Un dia, van tenir la mala pensada de calar-hi foc. Com que ja no tenia brancada i era prou sec, va cremar en tres i ni res, posant al descobert les restes cremades d'un altre tresor. És de suposar, que aquells dos vailets ja no varen cremar mai més res.

Nota d'autor. Si recordem la llegenda que parla dels orígens de Cabrera, La Salut i El Far, atribuíem certs trets de veracitat, pel que fa als amagatalls d'objectes de culte i veneració, en casos de guerra, i, fins i tot, d'epidèmies. La gent, llavors, tampoc no anava als bancs a dipositar els objectes de valor. Si les icones virginals varen ésser enterrades, els tresors, podien haver estat amagats en troncs i soques d'arbres centenaris. De fet, s'han trobat olles, curulles de monedes d'or i d'argent, en les cavitats de murs de moltes cases antigues.

Llegenda 27. EL FOLLET QUE ATIPAVA ELS CAVALLS I QUE TONIA LES CABRES. (Can Cames)

Creieu en follets? De fet, tant és. Ningú no els ha vist mai. Però si que molts han estat víctimes de les seves follíes.

A una casa de pagès tenien dos cavalls. L'amo de la masia, prou que sabia perquè, cada dia, quan acabava d'esmorzar i anava a la quadra a recollir els cavalls per anar a treballar; aquests eren destrenats, pentinats i ben proveïts de grana. No així la criada que, a partir d'un bon dia, en sortir el sol, fou deixondida per a fregar els plats bruts del jorn abans.

Acut que, els follets, a part de caminar com els porcs fent una fressa que no perjudica, són: nets, polits i endreçats. Si no fossin de la part dolenta, en posaríem un a cada casa.

La criada de la casa pairal, tipa de tocar matines, i, sabedora com era que el seu maldecap venia provocat per la presència del follet, que ja manava més que l'amo, decidí fer-lo fora amb aigua beneïda.

El follet va marxar i la criada també, perquè l'amo la despatxà en saber què havia fet.

D'ençà llavors, aquest no tingué més remei que comprar el pinso, agençar els cavalls i rentar els plats.

Per Can Cames n'hi rondava un altre. En Pere Font, a qui ja coneixeu, el follet li va tondre una cabra, a cop de tisora.

Fart de veure-la amb les potes amb més escales que el clatell d'un escolà, l'amenaçà en cardar-li aigua beneita. Tot d'un, li tornà a créixer el pèl, però la cabra es va morir.

Follets i pagesos conviuen amb complaença, doncs, són beneficiosos pel bestiar i ajuden a la pagesia.

Llegenda 28. ELS ENCANTATS DE CASADEVALL I LA TRUJA. (Grau de Casadevall) Tornarem més endavant al grau de Casadevall per explicar el que tingué lloc a la cova dita del Dimoni Gros. Però això serà en la llegenda 39, d'aquesta obra. Ara, acompanyeu-me a l'altra cova que hi ha en el mateix gra, en la seva part baixa. Se'n diu de les Ànimes, però en diuen dels Encantats.

Segons com, se n'expliquen un grapat de supersticions al voltant d’aquesta cova. Que si amb la lectura del llibre de les Set Sivelles el seu pas s'eixampla. Que si hi ha gent estranya i armada que fan recular tot aquell que pretén entrar-hi. Que si tenen roba per estendre. Que si són molt hàbils a l'hora de fer-se invisibles. Que si una pastora del mas Casadevall hi va trobar un munt d'or, i, un cop avisats els seus amos, el tresor ja havia desaparegut. Que si pren aquesta, que l'altra es cou... Però n'hi ha una que confirma les meves sospites al voltant del caire terrenal dels seus ocupants. Era gent que defensava els seu territori, anava ben arriada, i tenia estimació als béns materials... Però menjaven com nosaltres? I tant!

Resulta que al mas Les Gleies, fora límits i prop de la riera de L'Om, tenien una truja

que cada dia engegaven al bosc a menjar aglans. Però els de la casa veien, pels fems, que menjava blat de moro. Era molt estrany. Pels voltants no hi havia moresc.

Un dia, varen seguir la truja que, sense aturar-se, va anar de dret a la cova dels encantats. Un cop arribats, van veure com sortia una dona i l'hi donava de menjar. Tot seguit, l'encantada desaparegué.

L'endemà la truja no va tornar a casa. Els de la cova l'havien blanquejat.

Llegenda 29. LA MÀGIA DE CAN COMA. (Can Coma) Masia documentada als arxius parroquials de L'Esquirol s/XIV.

De la màgia entre parents, en sabem una en la que un home de Can Coma, amb una llanterna i un llibre de rituals, volia fer fora a uns familiars seus que ocupaven una masia propera.

Les cases eren molt properes i des d'una es podia veure l'altra. En Joan i en Martí(en aquesta història deixarem els cognoms en l'anonimat) ocupaven la gran sala de la masia propera a La Coma quan varen sentir, primer, el miolar malintencionat d'uns gats; desprès, cops en els porticons d'una finestra, i, altres fenòmens que la prudència no em permet descriure. Ambdós eren valents. L'un amb un llum i l'altra amb una escopeta de cacera, varen pujar a dalt, però res no va aixecar les seves sospites. Era evident que, qui fos, es feia fonedís.

En Joan convidà a parents i amics per no passar per boig. En vingueren una colla, fins i tot uns quants de Rupit, essent testimonis dels fets. Però, una nit en la que el seu oncle, l'amo de La Coma, hi fou present. no passà res de res.

Començaren a sospitar envers la intenció de l'oncle en fer-los fora de la casa i vendre's els seu bestiar. Però, qui va explicar-los que eren objecte de les arts màgiques, fou un carboner de L'Esquirol anomenat, Ventasacs. Aquest, tenia un llibre com el de l'amo de La Coma. I els contà que llegint-lo, i, alhora, encarant una llanterna cap el lloc on es volia fer la màgia, la cosa, es veu que funcionava.

També diuen si fou el rector de la parròquia de Sant Joan de Fàbregues qui proporcionà el llibre a l'oncle d'en Joan per anar a mitges en la venda del bestiar, o qui sap que més.

Llegenda 30. LES BRUIXES DEL COLL DEL CASTELL I DE SANTA MAGDALENA. (Rupit) Aquest és un tema pelut que ens pot deixar pelats de por. Com que hi ha, però, a qui agrada això de la bruixeria, hi retornarem al capdavall d'aquest llibre. Entretant, deixeu-me que us parli de l'existència de dues de les moltes bruixes que, segons diuen, varen ser presentes en aquest indret.

A la del Coll del Castell n'hi deien La Perota. La pobrota, era més aviat una

endevinadora que no pas una bruixa. Tot i que, si per bruixa entenem que anés demanant quartos, per a fer dir misses a les ànimes, per encàrrec d'ultratomba... Les misses valien tres pessetes de l'època, i és ben cert que tenia a casa un fill que alimentar. Aquesta era, potser, l'única cosa que no podia endevinar; com guanyar-se la vida d'una altra manera que no fos enredant.

La de Santa Magdalena se'n deia Tecla. Aquesta ja volava més alt. Es conta que tenia llibres d'on aprenia a transformar-se en tota mena d'animals. Un dia fou trobada pel cantó del Perer, a Pruit, i es transformà en guilla. Uns masovers que havien vist on era amagada la seva roba li van prendre i quan, de nou dona, es va voler vestir, no la trobà enlloc. Tingué que anar-se'n cap a Santa Magdalena, a pel a pel.

Avui en dia, de La Perota en diríem una captaire i de la Tecla una pertorbada mental amb dèries exhibicionistes. Com canvien els temps!

Llegenda 31. EL PATUFET DE LA FONTANA. (La Fontana) Si un patufet és petit, rabassut i amb la boca grossa, estem en el bon camí. A La Fontana n'hi havia un que havien contractat els amos d'aquesta finca, que, alhora, ho eren també d'El Corriol.

Permeteu-me el parèntesi. Parlem dels Puget. Un membre d'aquesta família, en Rafel Puget, fou immortalitzat per la ploma d'en Josep Pla, en el seu llibre "Un senyor de Barcelona".

Doncs, aquesta gent va fer-se amb els serveis del patufet de la nostra història, perquè els hi fes de xofer.

Al principi de tenir-lo, no era gaire 'civilitzat', però, en poc temps ja duia rellotge, vestit i pantalons de vellut. Feia una patxoca! A més, li varen ensenyar el català. Com era força espavilat, en el seu ofici, no hi havia qui fos millor.

Un dia l'amo li va donar una carta, demanant-li que la dugués a corre-cuita. Es veu que era molt urgent. Va sortir tant rebent que, en el revolt de les saleres d'El Corriol es despistà, i, ell i cotxe varen anar a parar daltabaix d'un saltant que hi havia.

D'aquesta faisó, el patufet de La Fontana va fer figa, i això, encara no fa molts anys, la gent ho recordava. Com en Pere de Can Cames, un dels que l'havia conegut.

Aquesta és d'en: Pere Font i Ribes, "Pere de Can Cames" Argilagós 1909 - Manlleu 1984 Pagès, contaire, rondallaire i saurí.

Llegenda 32. EL SALT DE LA PUJOLRASSA. (Can Pujolràs) Aquesta casa de Pujolràs per l'any 1965 encara era habitada. Ara tot són ruïnes.

Potser, el principi del fi esdevingué en motiu del que aquesta llegenda ens conta.

Sota el cim anomenat Castell de l'Envestida, que és a l'esquerra del salt del Sallent, hi ha un cingle que duu el nom de Pujolrassa. En el petit pla que queda damunt del cingle hi havia la casa de Pujolràs. La dona d'aquesta casa no s'entenia amb el seu home, però si que ho feia amb un altre. Mentre ella pregava a Fàbregues perquè Sant Joan donés una bona mort al marit, aquest donava les noves al capellà, que fent-ho saber al sagristà...

Que si ho fas tu. Que si no. Entre sagristà i escolà, no se sap del cert, un s'amagà darrera el retaule. En aquestes, mentre la dona era pregant per la mort del seu marit, sentí una veu com si fos vinguda d'ultratomba, que li deia: Botifarra i ous fregits, fan perdre la vista als marits! Ella en féu la prova posant el marit a dieta d'ous amb botifarra. L'home, avisat pel capellà, va fer veure que anava perdent la vista. Tant tip en va arribar a estar, que un dia li va dir a la dona que no s'hi veia, que no volia patir més ni ser un destorb, i que l'estimbés com una vaca daltabaix del cingle.

No es va fer pregar massa, i, aviat ho va acceptar. Però amb la condició de portar els ulls embenats per no veure la trista fi. L'home, atansà la dona fins ben bé la vora del cingle, i, quan ella el va voler empènyer, ell, que s'hi veia, s'apartà, i la que va fer el salt de l'àngel sense paracaigudes, va ser ella.

En Ramon Castellet, del Mas Castellet, aveïnat de Can Pujolràs, explicà que el seu pare havia conegut la dona d'aquesta història. Ell li havia contat que l'home de Pujolràs, en el moment del salt, va dir: -Pujolràs, enrera, enrera! Que el cingle, rai, no hi baixaràs pas!- Foren les últimes paraules que hem pogut recollir.

Nota d'autor. Tan estesa és a Rupit i en altres contrades, que aquesta llegenda fou recollida pel Joan Amades, en el seu Costumari Català.

Llegenda 33. LA FORADADA. (La Foradada) Aquesta llegenda la dediquem a en Ramon Vinyeta, perquè un dia la trobà a faltar.

En Joan Balmes "Caiot", de Rupit, fou un personatge entranyable i irrepetible... En sabia tantes i de tants colors, que fins i tot en tenia una d'un lloc sobre el qual en Vinyeta escribí en el seu llibret Llegendes i Tradicions/Collsacabra-Guilleries, al peu d'un dibuix seu... La Foradada de Cantonigrós és un dels indrets més espectaculars i rellevants de la comarca d'Osona. És estrany que cap fet llegendari s'hi refereix.

Caldria inventar-ne algun.

A la riera de les Gorgues, prop de Cantonigròs, hi a un salt d'aigua d'uns 25 a 30 meters que va a parar a un profund gorg encerclat de timberes. A la esquerra de la muralla roquera, mirant des del peu del saltant, s'hi obre un fenomenal esvoranc que en diuen La Foradada i dona nom a l'indret.

L'amo de La Serra de Corcó volia saber quina fondaria tenia el gorg. Provist d'una rella i uns llibants, va enfoçar-los, però, no arribaven mai al cul. Anar a abuscar reforços, i, amb més llaurades, amb més cordes i els amos de les Ententes i el Campàs, ho tornaren a probar. En aquestes, varen sentir una veu que deia:

-Tira Serra, tira Ententes i tira Campàs, que encara el cul no arribaràs!Es varen esverar, i, sortint a corre-cuita, varen deixar tots els trepaus abandonats.

L'endemà, hi varen anar i varen trobar les cordes i la rella plegades i ben posades.

Són històries de la vora del foc, però, els propietaris de la Serra, les Ententes i el Campàs, contaven que això era obra del dimoni, perquè (com deia en "Caiot") abans els dimonis eren més treballadors que no pas ara!

Nota d'autor. La Serra de Corcó, les Ententes i el Campàs, són tres pairalíes de la demarcació de L'Esquirol.

Apèndix. Aquesta llegenda que heu llegit va ésser recollida inicialment per mossèn Cinto Verdaguer, reproduïda per mossèn Fortià Solà i versionada per Ramon Vinyeta amb el títol: Les pregoneses de les Gorgues.

Donat que fou aquest últim, en Ramon Vinyeta, qui manifestà en un dels seus llibres, trobar a faltar una llegenda que tingués com a marc l'indret de La Foradada, volem puntualitzar el següent. Hem pogut aconseguir tres localitzacions geogràfiques de la mateixa: L'olla d'en Bertrana, gran pou natural en el llit de la riera Gorgues, dessota de la font de les Senallades, a L'Esquirol; L'olla d'en Serra, sobre mateix del gran saltant de la Foradada de Cantonigrós, dessota de la pagesia de la Serra de Corcó, de la que pren el nom; i, dins la comarca, però fora els límits del Collsacabra, El gorg Negre (lloc de nombrosos fets misteriosos i estranyes aparicions) en la riera dels Sorreigs, poc més amunt de Santa Cecília de Voltregà.

Llegenda 34. ELS FRARES DEL FORAT DE LA POR. (L'Avenc) Tot i que se'n explica una de semblant a Casserres amb "triangle de les Bermudes" inclòs, un alcalde de L'Esquirol que no sabia ni llegir ni escriure, i un rector corrupte; us oferim la que ens acosta més a la zona geogràfica que hem escollit.

En un forat del cingle de L'Avenc de Tavertet hi vivien uns frares que no es deixaven veure mai. Qui voli desempallegar-se d'algú que li feia nosa, el deixaven lligat davant del forat que hi ha en el cingle de L'Avenc i els frares se l'enduien cap a dins.

Això, aquest servei, fou utilitzat per bandolers amb les persones que segrestaven. Sense anar més lluny, diuen si els pilots d'or que es donaren per a rescatar l'amo del Bac, varen anar a parar a mans d'aquests frares. Ja sabem que on hi ha agut frare, sempre hi ha hagut or.

Nota d'autor. Vos recomano la lectura de la llegenda 41, En Serrallonga, l'amo del Bac i la mesura rasa.

Llegenda 35. ELS CINGLES D'AIATS. (Muntanya d'Aiats)

En altres temps, els daiadors eren tan trempats que quan eren posats en feina, ningú no els aturava. Tant és així que, un dia varen daiar els cingles. I els varen deixar tant ben tallats que sempre mai més en varen dir els cingles daiats.

Nota d'autor. En aquest punt com en d'altres de l'obra, s'han respectat les grafies corresponents a mots locals, amb les seves variants dialectals i llurs ioditzacions incloses.

Exemple d'iodització o 'ieisme' més conegut, és la frase: "els de la paia a l'ui".

Els dalladors o daiadors, eren aquells que tenien per ofici la sega amb ajut de la dalla.

També se'n deien dallaires.

Llegenda 36. D'ON VENEN RUPIT I PRUIT. (Rupit-Pruit) Broma a broma i política a part, aquesta descripció dels fets manté cert rigor històric, tot i que no es pot considerar vàlida, ni per raons etimològiques ni en els fets cronològics. Rupit té el seu origen, probablement, en el segle X, i Pruit en el XI. Són testimonis que arriben, en el primer cas, de la construcció del castell; en el segon, en la cessió per escrit de la partida de L'Alou per part del comte Bernat Amat i la seva família, a la parròquia de Pruit.

Conten de dues dones que anaven pel món demanant caritat. Els hi deien Les Rupites.

Un cop mortes, varen donar nom a la vila de Rupit. Tot i que bonic, preferim l'etimologia del mot Rupit que fa referència a rupes i que en llatí significa roca. Per aquí n'hi ha molta.

Fa molts anys, els amos del Bac i Les Viles tallaven el bacallà en tot aquest país, fins que varen perdre unes eleccions. La cosa és que es varen emprenyar força i anaren a Madrid amb una llei sota el braç que deia que amb cinc cases juntes es podia fer un nou municipi, precisament, les que hi havia al barri de La Pedrera de Rupit. De la mateixa manera que varen fer el poble, tragueren una lletra de Rupit, la posaren al davant i en va sortir el nom de Pruit.

Si voleu saber-ho tot, des l'any 1977, els termes de Rupit i de Pruit, formen el municipi de Rupit-Pruit. Encara que és molt més divertit aprofitar la tonada de la popular cançoneta El gegant del Pi, amb els següents versos: El gegant de Rupit, ara balla, ara balla.

El gegant de Rupit, ara balla a Pruit.

Nota d'autor. El pelegrí, a cavall, que figura en l'actual escut de Rupit-Pruit, correspon a una al• legoria del viatge, fet amb aquest mitjà de transport, a Madrid, pels amos de Les Viles i El Bac.

Llegenda 37. LA COVA I GRAU DE CASADEVALL I EL LLIBRE DE LES SET SIVELLES. (Casadevall) Segons conten les germanes llegenda i realitat, en el grau de Casadevall hi ha dues coves. De la de baix, que bé podria ser la de les Ànimes, en diuen dels Encantats, i, la de dalt, és la del Dimoni Gros.

Es veu que, temps era temps, un cacic que havia perdut les hisendes per qüestions de guerres hi va amagar a la cova del Dimoni Gros una mesura d'or, o més exactament, la va donar a la part dolenta a canvi de protecció.

Havien passat molts anys quan un home va voler entrar-hi a fer-se amb el tresor. Duia una barba llarga i anava llegint el llibre de les Set Sivelles. A mesura que anava avançant la lectura, la cova anava obrint-se, cada cop més, fins deixar al descobert un gran riu. A l'altra banda d'aquest riu hi havia el tresor i una grossa serpent que el guardava. Però l'home no hi va arribar mai. I no fou per culpa del riu o de la serp, ans en el llibre hi mancava l'últim full.

En no poder seguir llegint, la cova es va anar tancant i l'home de la barba llarga va tenir que sortir, cames ajudeu-me.

Hi ha qui pensa, però, si aquest home no era el mateix reietó que en voler recuperar l'or, cansat de viure protegit, però empobrit, no li va voler fer un pols al diable.

Llegenda 38. EL FLÒTIL DE CAN CARBONELL. (Can Carbonell-La Batllia) Eren temps de guerra. Probablement, de perfídies, traïcions, i, també de canons. Un capità fou ferit en el cam de batalla. Ajudat pel seu assistent es va amagar a una cova, sota el salt de La Batllia. I, dallonses, manava l'assistent, perquè li anés a comprar el tiberi a Hostalets d'en Bas i a Les Preses d'Olot. En això que, un dia el varen agafar mentre tornava carregat. Com que no va voler dir ni ase ni basa, el mataren.

Varen passar els anys i un dia en Flòtil de Can Carbonell era voltant els cingles quan sentí una esllavissada a prop seu. Buscant el que havia caigut es trobà amb el forat que donava accés a la cova. Llavors, hi va entrar, i, ficant-s'hi ben endins, es trobà amb un perol de vidre ben ple d'or i, al seu costat, un esquelet.

La troballa va corre de veu en veu, fins que tothom donà per fet que es tractava del capità que fou ferit i s'amagà a una cova. Però ningú, començant pel Flòtil, que sortí a corre-cuita, no volgué saber res; ni de la cova,ni de l'esquelet, ni de les monedes d'or. I sabeu per què? Doncs, perquè en Flòtil anava explicant, quan se'l entenia, perquè enraonava molt malament, que darrera l'esquelet hi havia una serp, tant grossa, que enrotllava quasi bé tota la perola.

Ara, no sé si seguir explicant-vos què va passar desprès, sense veurem-hi compromès...

Els pares, i, fins i tot, els avis d'en Moles, d'un mas proper a La Batllia de Falgars, per

no donar més detalls, van fer xerrar en Flòtil pels descosits; i, es deia si, en acabar, hi havien anat i se'n havien endut les monedes, Però, ep! Això és, ja ho sabeu i no badem, una llegenda.

Llegenda 39. EN SERRALLONGA, L'AMO DEL BAC I LA MESURA RASA. (Can Bac) Tot i que, certs autors, atribueixen a en Ramon Felip el protagonisme d'aquesta història, som partidaris de fer-ho en la figura d'en Serrallonga, com ens consta i ho podem comprovar amb la lectura de la llegenda 9 (El dit d'en Serrallonga) on l'amo del Bac es troba pres al castell de Cornils, com a hostatge de la banda d'aquest mite del bandolerisme català.

L'amo del Bac del Collsacabra tornava a Pruit acompanyat pel rector d'aquesta parròquia. Desprès d'acomiadar-se del capellà i prop de la casa del Bac, en lloc conegut com a roures de l'amo, un escamot de trabucaires d'en Serrallonga el segrestà. Varen dur-lo al castell de Cornils, tancant-lo dins la presó, i, un cop fet això, demanaren un rescat d'una mesura rasa d'unces d'or.

Penseu que, en blat, una quartera té quatre mesures; o sia, que una mesura, deu pesar, de 12 a 15 quilos.

A can Bac, varen acceptar el pagament, essent en Roig, el masover, qui els hi va dur.

El sac era tant ple, que la mesura quedà encimbellada. Era de nit. Un cop arribat al lloc acordat, i, en presència dels seus homes, en Serrallonga passà la punta del trabuc per damunt la mesura, fent que aqueixa quedés rasa. Un plegat de monedes varen caure al terra, mentre la quadrilla s'ajocava a collir-les. En Serrallonga ve ventar un cop amb el trabuc al primer en arribar-hi, cridant-los-hi que les deixessin estar...

-A cada u, el que sigui seu! Tracte és tracte. Hem pactat mesura rasa.En Roig, i això ho sabem per un seu net, va ésser recompensat per l'amo del Bac. Un cop alliberat, aquest li donà un camp de dues quarteres, i, mai més, ni ell ni els seus descendents, tingueren que pagar ni cinc de lloguer. A més, recollí les unces d'or que eren pel terra. Entre naps i cols, es veu que, encara ara, la seva família se'n beneficia.

Nota d'autor. L'anomenada mesura catalana era una antiga unitat de capacitat, variable segons: la comarca que l'emprés i l'espècia de cosa a mesurar. Volem completar les dades dient que, quatre mesures equivalien a un sac. Uns 55 quilos.

Llegenda 40. L'ERMITÀ DE LES GORGUES. (Cova del Penitent)

Aquesta cova, on transcorre la llegenda, desaparegué enfonsada pel riu Ter en la construcció del pantà de Sau.

Submergida sota molts metres d'aigua en el pantà de Sau, hi ha la que en diuen cova del Penitent on, segons sembla, hi vivia un eremita solitari. Un home que decidí abandonar el món benestant i les seves temptacions. Es conta que hi visqué molts anys, fins a primers del segle passat. Ell, l'aigua i les salvatgines de la muntanya. Quan el Ter anava massa alt, es veu que sojornava a la balma propera dels Sàlics. El anar i venir d'un lloc a l'altre, potser, fou prou motiu perquè sel'anomenés el penitent de les Gorgues.

La seva existència ens fa pensar que, malgrat els magres i austers aliments, el fre i les glaçades nits de les Guilleries, en algunes coses, potser era feliç. Sense rellotge, ni impostos, ni tant sols un nom, això ja era una mena de felicitat que molts voldríem.

Era l'ermità de les Gorgues un enamorat del Ter? Parlava amb l'aigua, la seva amiga?

L'entorn ha guardat per sempre el seu secret. Ningú no sap com va finir. Qui sap si en els darrers moments, va acostar-se a l'aigua, per a poder tocar-la, i expirà mentre la seva amiga li besava la mà. O potser les ondines i nereides de la Mediterrània van venir a cercar-lo, i embolcallant-lo amb les aigües del Ter se l'endugueren a través de les afraus i congosts, fins el mar. Per donar-li sepultura en una tomba enorme, immensa. Perquè ell, l'enamorat de l'aigua, en tingués tanta com en volgués.

Llegenda 41. L'AVIRAM PER LA FESTA MAJOR DE RUPIT. (Rupit) Abans de Sant Joan, el 24de juny, a Rupit, era Festa major. Com en la majoria de les festes majors de la pagesia de la terra plana, era tradicional menjar pollastre en abundor, fins el punt de constituir la base de l'àpat principal.

La proximitat de la festa causava pànic entre l'aviram, i hom diu que als galliners es descabdellava el següent diàleg, que iniciava el gall més jove, al qual responien el mitjancer, primer, i el pollastre més gros després: Sant Joan ve.

Estem perduts.

No en quedarà cap.

Al plany desanimat i anguniós dels galls, responien, indiferents, els pollastres bellugadissos: Jo, rai, sóc xic.

Nota d'autor. D'aquests mimologismes cantats, recollits pel Joan Amades, existeix una transcripció musical del mestre J. Tomàs.

Llegenda 42. EL MONJO VELL DE RUPIT. (Rupit) Aquest fou un personatge de carn i ossos que segons les notes de l'amic Banús, de Rupit, es deia Joan Boherats i tenia per sobrenom, el monjo vell de Rupit.

Fa molt temps vaig llegir, no sé on, però encara ho recordo, que a Santa Magdalena de Rupit (mireu la llegenda 31) cap i casal de la bruixeria local, s'hi feien sàbats en nits de lluna plena, conjurs satànics, saraus i gresques en les que intervenia el dimoni, per al• ludit i invocat.

Pensem que el jovent d'aquells temps, o part d'ell, no tenia els llocs d'esbarjo d'avui en dia i qui més qui menys anava estret i mancat d'alguna que altra folgança bacallanera.

Total, que les bruixes es reunien en el pla de Santa Magdalena, dansant, cantant i bevent, en cercle, al temps que un monjo vell tocava el flabiol, potser, esperançat de poder participar-hi d'una altra manera, més propera. Però quan el diable feia acte de presència, ell s'enduia les bruixes i el monjo es quedava, per ordre del dimoni, posanthi música, tot sol com un mussol.

No sé, i tampoc ho sabrem mai, si es tractava del monjo vell de Rupit o d'un altre. Ni tan sols, en cas de ser-ho, podem assegurar que el seu fos l'antic ofici eclesiàstic que tenia com obligacions, obrir i tancar les portes del temple parroquial, tocar les campanes, assistir el rector i celebrar la missa matinal. Deixem-ho aquí. Una cosa és certa. El 1620, el monjo vell de Rupit, acompanyat de les bruixes Joana Trias i Eufrasina Puig-de-rajols, foren processats per bruixeria, i, convençuts, penjats a la forca per: donar golls, enverinar bestiar, fer neulir les collites i congriar tempestes.

Romanço 43. OFICIS QUE HAN FET FIGA. D'ençà aquest recull, de ben segur, han fet figa altres oficis en els que no hi entrarem.

M'explicaré. Que ningú no cerqui un sastre, un sabater, o un manyà... Ni a Rupit, ni a Tavertet, ni tampoc a L'Esquirol. Clar que de cambrers, paletes i oficinistes, n'hi ha més...

APOTECARI. Fou l'antic farmacèutic. Al carrer Manyà, número 1, de Rupit, a la llinda del portal d'entrada, hi ha una inscripció en llatí que traduïm: "Déu va crear de la terra els aliments, i l'home prudent no els menysprea."

Som just al davant de ca l'Apotecari, encara ara, una petita farmaciola que depèn de la de L'Esquirol.

BOSQUEROL. Era l'antic treballador del bosc, contractat pel carboner per a picar llenya. Per això, també se'n deien picadors.

La campanya solia durar d'octubre a maig. Moltes vegades s'ajuntaven, picaven la llenya i es feien el carbó. Així el sou els resultava més net. I el bosc, també en quedava

de net. Lluny de les polítiques de desforestació i dels llocs de treball, àdhuc incompresos,.. de neteja d'un sotabosc sense bosc.

CARBONER. Si fer carbó és un art, el carboner era l'artista que ho feia possible. En queden pocs que en sàpiguen.

Ací no explicarem com es feia el carbó. Només volem deixar constància d'un mitjà de vida que ha servit durant molts anys a la major part de famílies d'aquestes contrades, i alguna de forastera, per dur el pa a taula. Amb un elevat cost energètic personal, però amb una política de consum prou raonable.

El carboner sabia que per treure bon carbó calia dominar i calcular: la classe i tipus de llenya, la situació de la carbonera, segons el sol, la meteorologia en el moment de coure-la, la cuita més o menys perllongada, donant sortida al foc per on més calia...

Vivia a prop de la carbonera o plaça de fer carbó. En una barraca feta exprés a dins d'una bauma degudament protegida i condicionada. A voltes, n'eren un parell o tres a compartir habitatge.

El món del carbó, a més del carboner, donava feina a temporers que feien determinades tasques. Tant els homes com les dones. I quan el carbó de llenya era llest i acabat, els traginers i els muls, guarnits amb picarols per fuitar tota mena de mosques i tabes, feien l'ofici de transportar el cuit fins ca l'amo o cal masover que vigilava de dia, i, alguns ho comprovaren, també de nits.

N'hi havia tres ninetes de Sallent, sí, de Sallent, que se'n naven bosc enllà, flors a buscar, flors a buscar.

Quan ne foren bosc endins la nit les pren, la nit les pren; ne troben un carboner carbó faent, carbó faent.

-Carboner, bon carboner, treu-nos del bosc, que et pagarem; no et darem plata ni or, que no en portem, que no en portem.

Un petonet totes tres bé te'l farem, bé te'l farem.

-Més m'estimo un bon diner de bon argent, de bon argent.

-Ai, pobre carbonerot, que ets innocent, que ets innocent, en trobes la sort al bosc i no la prens i no la prens.

El carbó que tu faràs que el foc te'l crem, que el foc te'l crem, i la cendra que en farà s'enduga el vent, s'enduga el vent.El carboner, quan sent axò, la por el pren, la por el pren, i ja n'agafa els esclops i els instruments i els instruments.

Ja se'n va muntanya amunt corrent, corrent, corrent, corrent, ja se'n puja dalt del cim a aturar el vent, aturar el vent.

-Mare de Déu de Terrassola, ajudau-me'n, aquestos diables de la cabana treieu-me'ls-en.

Cançó recollida pel Joan Amades.

(Ball dels Carboners) Música del mestre Joan Tomàs.

DALLADOR. Qui sega l'herba amb una eina formada per una fulla puntuda i tallant, d'una vora més llarga i menys encorbada que la falç, fixada per un extrem en un llarg mànec de fusta.

Pel juliol es dallaven els prats. Els dallaires aterraven l'herba amb llurs grans dalles, en cos de camisa i espitragats. Amb els braços arremangats i musculats. Barret de palla d'amples ales. Torrats pel sol. Expressió enèrgica. Dallaven amb vigor, amb la cara amarada de suor. Esmolaven sovint la dalla per reposar, doncs era una feina molt cansada.

A la berenada picaven les dalles. Un d'ells entonava un cant monòton que la resta acompanyava amb el repic del martell sobre el tall de la dalla: era la cançó dels dallaires. De ritme singular i tonada muntanyenca. Té un sabor particular i original.

Si n'eran tres dallayres, Petita i bonica, Que n'dallavan un prat.

Petita ¿cóm va? _ Hermosa es la Roseta, Petita i bonica, Que m' fá patí i pená!

Petita ¿cóm va? _ Jo vuy dir á son pare, Petita i bonica, Si me la vol doná!

Petita ¿cóm va? _ Y si no me la dona, Peita i bonica, Jo l'hi n'faré roba; Petita ¿cóm va? _ Per quatre minyons d'armas, Petita i bonica, Jo n'seré 'l capitá.

Petita ¿cóm va? _ A la meva barraca Petita i bonica, Jo la'n faré portá, Petita ¿cóm va? _

Crudel n'es la Roseta Petita i bonica, Que m'fa morí i pená.

Petita ¿cóm va?

Arxiu de Tradicions Populars, facsímil 1887.

Cançó Popular dels Pirineus.

ESCURADENTER. No hem trobat un mot millor per anomenar als que fabriquen escuradents. La raó principal que ens ha empès a escollir aquest ofici, obeeix el que en el poble de Rupit, dos germans, els Rovira, assoliren la patent internacional d'un invent per tothom molt conegut: l'escuradents rodó. Amb un torn de la seva invenció (ambdós eren ferrers) i la patent a la butxaca, comercialitzaren el producte, tant lluny com varen poder, amb el nom de palillos El Elefante. Amb fusta dels voltants i l'empenta dels bons comerciants, tingueren l'èxit que durà mentre altri, la competència, els restà protagonisme i els tragueren l'hegemonia.

ESQUELLER. També se'n pot dit esquellaire o esquellotaire. Són els que feien esquelles. Unes campanes petites, cilíndriques o quasi cilíndriques per posar al coll dels bous, moltons, i d'altres bèsties que guien un ramat.

Volem fer esment a un altre ofici complementari i directament relacionat amb el d'esqueller.

Per a penjar les esquelles als colls dels animalons són necessaris uns collarets de fusta que per aquí en diuen esqueions o escaions. Alguns, són veritables obres d'art del gravat en fusta. Els esqueiers fan amb igual destresa, culleres, cullerots, forquilles, bastons i molts altres objectes, amb fusta de boix i de bruc.

Conegut a tota la comarca, l'amic i pagès Feliu Colomer, de Rupit, n'ha fet molts anys, i, encara en fa de collarets i altres estris en fusta. És un mestre que remena, com pocs, el tallant, la navalla i l'enfosquidor. Puc assegurar-vos que ha estat per mi un plaer veure'l treballar, i, si abans, d'això que us dic, tenia els meus dubtes sobre l'artisania "feta a mà" ara, si més no, en valoro llur justa mesura.

FERRER. Ofici per a gent de força. Un dels més antics i considerats.

Al principi, el ferro era sagrat. Quins el treballaven tenien, primer, la categoria de sacerdots i amb el pas del temps foren tinguts per bruixots. Encara ara, sense potser saber-ho, abans de començar la feina, repiquen l'enclusa amb uns quants cops de martell. A l'antigor hi havia la creença que la fressa del contacte entre martell i enclusa feia foragitar els mals esperits.

Per esdevenir ferrer i alhora manyà eren menesters quatre anys de pràctiques. Però, per assolir la categoria de mestre ferrer calien, a més, dos anys de fadrinatge a casa de l'amo.

A Rupit, i potser a tota la contrada, el primer ferrer del que se'n té noticia és el Cavaller Bassil (s. XIII). Visqué a la casa del mateix nom que hi ha a la plaça dels Cavallers, d'aquesta localitat.

Els darrers en l'ofici, a Rupit, foren els germans Rovira. La seva ferreria del carrer Barbacana es conserva en perfecte estat de funcionament i l'entrada ha estat reproduïda al Poble Espanyol de Barcelona.

Directament relacionat amb aquest ofici és El Tornall. A Rupit, prop de la font de La Pomareda, hi ha un lloc que tenia, abans d'esfondrar-se, un joc de moles per esmolar falçs, volants i d'altres eines de tall, mogudes per mitjà d'una roda hidràulica de paletes. Era d'ús privat.

MOLINER. A pocs llocs de Catalunya podríem trobar tants molins o restes de molins fariners com al Collsacabra. La professió s'ha esmicolat com el molí mateix, si bé, hi ha restes importants a les conques de la riera de les Gorgues, a L'Esquirol; a la riera de Rupit, amb dos molins restaurats i prou ben conservats, i a la riera de l'Om de Gallissana.

Rodets de fusta a l'interior de llurs mines immòbils... Rescloses, basses, bagants, pous, cups, alguna mola perduda, forats a penyes i llits de rius... Testimonis d'una vida passada.

L'últim molí en funcionar fou el d'en Marandes, vers l'any 1970, a Rupit.

PARAIRE. A la contrada també se'n diu peraire. Aquest ofici consisteix en l'art de treballar la llana, cànem, o lli; des del rentat fins el perxat.

Si tenim en compte que ja en el segle XVI l'ermità de Cabrera feia cinc captes per les parròquies de la comarca i en la cinquena recollia ous, fil, llana, cànem i lli; vol dir que tant el lli com el cànem eren, a les hores, plantes molt populars al Collsacabra.

Quan el paraire s'encarregava de tot el procés, es collia el cànem i es posava a estovar, en forats rodons d'algunes balmes, a manats o garbes. Desprès el cardaven i el teixien amb rudimentaris telers (d'haver-n'hi, serien peces de museu). Les peces eren esteses en un lloc assolellat a recer de mal vent, abans de fer l'intercanvi amb altra gent, mitjançant espècies o la venda directa.

A vegades, es tenyien les peces de roba amb peles de ceba seca, escorça d'algun arbre, peloies i serradures de castanyer, mates de roldor... En concret, aquestes últimes, es trinxaven i se'n feia com una farina que era bona per a tenyir la llana, el cànem i el lli.

Els documents trobats, parlen de l'existència, l'any 1553, a la vila de Rupit, de 32 paraires, 4 mestres teixidors i 3 sastres.

RECADERS. A veure. Aquest, potser no és pas un ofici del tot desaparegut (missatger, transportista) però com que també ens agraden les coincidències, vet aquí, ens apareix un personatge força curiós. Es tracta d'en Met,* aquell que feia dos cop per setmana de "recader" amb carro entre Rupit, Vic i Manlleu, portant paquets per a les monges del col• legi.** Es veu que en Met era molt mal parlat i quan era en presència de les germanes es tornava quec, per por de que no se li escapés cap renec.

Un dia, les monges li varen regalar un llibre del pare Claret que es titulava "El camí dret". Poc temps després, el tornà al petit convent dient que no li servia. Que amb les

mules i el carro no podia tirar pel camí dret. I que, tant si volia com si no, tenia que fer moltes marrades!

Recordo, amb enyorança, si em permeteu que posi quelcom de la meva collita, que, quan era petit no hi havia diferències pel que fa als conceptes: correu, recader o cotxe de línia. L'anomenat, encara ara, auto, duia: els diaris, la saca del correu, paquets de tota mena, encàrrecs de viva veu, formules magistrals i un plegat de coses més que no us imagineu.

Però arribats en aquest punt, direu, on són les coincidències? Teniu tota la raó. Us he parlat d'en Met perquè jo en conec un altre de Met, que és de Rupit, que de ben segur és a punt de jubilar-se, i que encara fa de xofer de l'auto que cobreix la línia entre Rupit, Manlleu i Vic. Sense monges, sense mules i setanta anys després. Però amb les mateixes marrades i sense poder fer bo allò del camí dret. Dallonses! I també algun renec.

Aquest no és un treball d'investigació, si l'entenem dins de llurs particularitats, però el Met d'ara, el que conec i admiro, treballa traginant gent (d'aquesta també en porta) en una empresa que, sense voler fer la polecra, podria haver tingut llurs orígens en aquells carros que els anys vint del proppassat segle relliscaven en el fang mullat, de tants giravolts. En aquells matxos i mules empesos pels crits i renecs dels traginers. En aquelles càrregues de carbó i carbonet. En aquells fèixos de roure, alzina, boix i faig...

Tot cremant tabac amb una pipa de la terra... Per camins somaders, on ara hi ha carreteres. (*) Diminutiu familiar i afectuós de Jaume >> Jaumet >> Met. Molt emprat a Catalunya. (**) Les monges Carmelites regentaven un col• legi, per a nenes, al carrer del Fossar, de Rupit.

SASTRE. De les excel• lències pel que fa als sastres de la comarca, en parlen els escrits. En Serrallonga, que era molt presumit, solia vestir a cal sastre de Rupit qui gaudia "saber molt de l'ofici". Aquest artesà potser fos, per les dates, un tal Miquel Boxoms, alhora fadrí.

SEGADOR. Diu el refrany: Qui no pot segar, espigola. Era un ofici d'estiu per a molts que la resta de l'any dedicaven llur temps a fer de carboners, bosquerols, masovers...

Del Vallès anaven a petar a la Plana de Vic i d'allà pujaven al Collsacabra, potser més enllà i tot.., fins La Cerdanya.

Personatges com en Joan de Balà o el mateix Manta, a qui ja hem fet famosos, formaven colles, i, volant en mà, començaven per l'ordi i acabaven pel blat. Ben tips de menjar i beure, això si.

Les noies festejaven amb algun fadrí ben trempat a qui picaven l'ullet, amb la cistella de provisions al braç, el vestit dels diumenges i la clenxa ben pentinada.

A cada hora, qui anava al davant, cridava garberaaa!!! Era el moment d'esmolar el volant o falç i aprofitar per a fer un mos i un traguinyol.

Segar arran, per terres cabrerenques, era molt difícil. Massa rocs per a deixar content el pagès. Una feina dura que obligava a treballar de sol a sol sense aturar-se per seure, beure o aixecar el cap. Desprès, encara calia recollir garbes i plantar naps.

Per trencar amb la monotonia, a voltes, es discutien per gelosia, amor propi o mesurar les forces. De sobte, un crit trencava el silenci de la feina de la dalla: Ja us podeu calçar bé les espardenyes! Hi havia dues solucions: obrir-li pas o anar-hi darrera. I una sola conseqüència: l'amo o el pagès tenien feta, amb poca estona, molta feina.

TONEDOR. Per documentat, aquest ofici es remunta vers el 1564 i consisteix en tallar, arran, el pèl del bestiar de llana per aprofitar-la en la indústria tèxtil.

Al Collsacabra, els tonedors sortien tots, o quasi tots, de Tavertet. A principis d'estiu i armats de les estisores de tondre (molt arcaiques i d'una sola peça) anaven en colla, casa per casa, fins i tot per fora la comarca, preparant la feina del paraire.

Els tractes eren cosa del cap de colla o capità.

Malgrat el mal d'esquena o per a fer-lo passar, treballaven cantant cançons com aquesta, del Ripollès: Cançó nova i divertida que n'és cosa d'alegrar, de vuit dones presumides que se'n varen fer xollar.

Romanço 44. LA GENT CABRERESA. Aquí explicarem o intentarem explicar com vivia temps enrera la gent del Collsacabra.

Com esmerçaven el temps de treball amb el de lleure. Les seves creences. Quins llibres llegien. Llur sentit de l'humor. Quina moneda empraven per a fer els intercanvis comercials. Els inicis en això del turisme i les excursions. Com parlaven quan no volien ser compresos. Què ballaven i cantaven. Llurs hàbits a l'hora de menjar i beure. La saviesa popular a través del refranyer. Resumint: un plegat de coses sucoses, sense masses pretensions.

Tot poble té uns trets caracterològics, una parla, uns costums quotidians; en definitiva, uns senyals d'identitat que el diferencien dels demés.

Els cabreresos, com molt bé assenyalà en el seu llibre mossèn Fortià i Solà, són de bonhomia generalitzada, de costums patriarcals, d'hàbits feiners i de creences profundes i arrelades. És el mateix indret el que parla de pau social i de bonhomia natural. Quin maridatge més complert entre gent i entorn. Com diu el mateix autor, es tracta de l'autenticitat mai no adulterada. Amb un valuós patrimoni espiritual fruit d'aquesta mateixa fusió.

Fins fa quatre dies, els masovers mantenien el conreu de les terres a bescanvi del

guany de la sustentació honesta i en un sistema de vida anomenat frugal. Matinaven per anar al tros. Asseguts al marge de la feixa o a l'ombra de les pomeres, menjaven contents les sopes de pa moresc amb llesques de blanc formatge. Al capvespre, feien rodona a la llar, i, mentre la perola bullia i s'esgranava el blat de moro, passaven el rosari o resaven als difunts. Qui sap si llegien els estirabots del calendari del pagès, o repassaven la doctrina; entre el cap de casa, el mosso, el vaquer i la mainada.

Pocs eren els llibres que es podien trobar a les cases de pagès. No era estrany que "Les Faules d'Hisop" fessin companyia a uns quants títols de contingut religiós, de ben segur, il• lustrats amb boixos estrafolaris i caricatures carrinclones. Encara ara, podem endevinar la presència d'aquest catàleg en el faldar de la xemeneia, al costat d'un rull de pergamins vells i fumats; títols indesxifrables de l'antigor de la masia.

EL SAC D'OSSETS. Dir que els cabrerencs són excèntrics seria com acceptar que la resta dels mortals no ho són, o no ho són tant. I com diu el refranyer local: el que passa a Madrid passa a Rupit, que és com dir: a tot arreu passen, si fa o no fa, les mateixes coses. Però que l'home i el porc puguin fer tantes coses plegats, commou!

Com sovint deia l'avi Crous, de Rupit, l'home té vint-i-vuit ossos en el peu, com el porc; i té, també, cansalada. Precisament és d'ossos del que us vull parlar. Encara ara, a les masies i cases de pagès arrepleguen els ossos del porc per a fer-ne farina que, com a compost d'un pinso, serveix per a donar de menjar al bestiar. Doncs, quan per Sant Martí es matava el porc i s'encetava el vi, n'hi havia un que parava de grunyir i els altres començaven a fruir. Tres o quatre dies esmerçaven les cases fortes en matar tres o quatre verros. I es feien bromes. I tantes que se'n feien. Als matarifes els penjaven draps, llufes i galindaines a l'esquena, mentre ells manaven el més beneit que tenien a mà (solia ser algun foraster benvolent) amunt i avall amb un sac carregat a les espatlles. Sota el pretext de dur els ossos del porc a la casa que els necessitava, per a fer-ne farina, li endollaven un sac ben carregat de pedres i rocs, i, ben lligat, perquè d'aquesta faisó no pogués esbrinar-hi el contingut. No sé si sabeu que n'hi va haver-hi que quan arribà al capdamunt del barri de la Pedrera, a Rupit, desprès d'haver enfilat tot el carrer del Fossar, anant per agafar el camí del Saltiri, trucà a la porta de Can Violant on la mestressa li digué que s'havia equivocat. El sac era per una casa del cantó de l'Era Nova, tot just a l'entrada del poble.

MONEDA. Sense voler fer història, com ja hem dit en una altra ocasió, ens podem demanar: amb què pagaven els rebesavis dels actuals cabrerencs? Segons uns estudis que han arribat a les nostres mans, les monedes antigues que circulaven pel Collsacabra, eren, probablement, les mateixes que a Vic. Les civils, que en deien diner d'aram i les eclesiàstiques, que anomenaven incusa de llautó.

EXCURSIONS I TURISME. El Collsacabra és un país collonut per a fer excursions, a peu, com Déu mana. Com a dada testimonial, diguem que els primers guies d'aquestes contrades, foren el rupitenc Joan Viguer i Pons (1853-1929), més conegut per Jan Sabater i el barceloní Artur Osona i Formentí (1840-1901) del Centre Excursionista de Catalunya. El primer organitzà excursions a peu i l'altre féu un llibre-guia de la comarca.

ELS PATOTS I LA PARLA CABRERESA. No voldríem, perquè no és la nostra intenció, referir-nos als trets diferencials de la parla cabreresa. Això és un tema que dona per molt, i molts ja l'han tocat. Però si direm que la societat boscana anomenada els patots, inici de revolta democràtica a un feudalisme monàrquic i totalitaritzador, empraven una parla estranya qualificada de llatinada d'en Patot. Aqueixa era formada

per mots del llenguatge comú, alterats en llur terminació o amb alguna altra mudança, però, de sentit divers a l'acceptat, per bé que més o menys relacionat. Constava d'unes quantes dotzenes de mots propis; d'ací que, en menjar-los en les oracions, no es fessin entenedors, encara que en el fons no deixessin de parlar com l'altra gent.

BALL I CANT. Ballar i cantar no era gota estrany. Un ball ben nostrat era el dels carboners. Malauradament ha caigut, com moltes altres coses, en l'oblit. És per això que en volem parlar aquí. Era ballat per un home (el carboner) i tres dones (les fades que volien seduir-lo). La lletra de la cançó d'aquest ball, la podeu trobar al romanço 43, en l'apartat CARBONER. DEL MENJAR I LA CUINA. Com a carta de presentació només us direm una cosa: els bandolers o lladres de camí ral més famosos dels segles XVI/XVII, a Catalunya, quan estaven afamats, entraven als hostals de la comarca a atipar-se com a lladres.

El menú dels hostals.

Hostal del Botiguer (L'Esquirol) ESMORZAR. Truita de mongetes.

Botifarra.

Amanida del temps.

Postres.

Vi ranci. * Hostal Ca la Rotllada (Cantonigròs) DINAR. Sopa i carn d'olla (amb orella, cua de porc, cuixa d'oca i botifarra negra) Entrant (plat fort) Grana de capellà (una nou, quatre ametlles, dues avellanes i quatre figues seques) Cafè.

Caliquenyo / a.

Hostalets d'en Bas. BERENAR. "Quatre" cargols a la vinagreta o Porció d'ànec o Porció de pollastre o Porció de colomí.

(Guisats amb una cabeça d'all o unes cebetes) Ca la Bonica (Sant Joan de les Abadesses) ESMORZAR. Costelles amb escarola.

DINAR. Mongetes fregides amb llonzes de porc.

Carns d'olla.

Brou bufat.

Aquí fem punt i a part. El brou bufat, estès per tota la contrada, és el suc que resta a les calderes desprès de cuites les botifarres. Cuites diverses carns, botifarres i greixums a la caldera especial per la matança del porc, resulta un suc espès i greixós, fort de gust i de molt aliment. Tot i ésser una menja de pobre, ens consta que, a Rupit, es feia un brou semblant, reconfortant i bo, que aixecava la neulella (estat d'ànim) si en xarrupaves.

Ca la Bonica (Sant Joan de les Abadesses) DINAR (continuació) 2 Llesques d'all i oli.

Aiguardent.

Figues d'advent.

Tot seguit veurem què menjaven els cabrerencs en funció de la feina, la celebració, o, fins i tot, segons quina època de l'any.

Matança del porc.

DESDEJUNI (solemne de la vella pagesia) Pa de figa (llescat i barrejat amb matafaluga, pinyons i gallons de nou) ESMORZAR. Pellada de frescum (xulles amb un xic de pebre) DINAR. Escudella.

Freginat (sang i fetge de porc, fregit amb ceba) Mondongada (botifarres de sang, grosses) BERENAR. Tastets (magra fregida i amanida per fer botifarres, abans de rectificar el salpebrat) SOPAR. Sopa.

Ceba amanida.

Fesols blancs a la vinagreta.

Arròs amb conill o pollastre.

Botifarra fregida.

Vi novell.

Menú de Nadal a Tavertet,.. Fa més de 100 anys.

ESMORZAR. Castanyes a l'aiguardent.

Conill al vi bo amb castanyes.

Amanida de col confitada amb bitxos i fetge de porc.

DINAR. Escudella i carn d'olla.

Conill o pollastre amb castanyes.

Galetes.

Vi bo.

Aiguardent.

Cafè.

BERENAR. Cargolada (beguda) Carn de perol (llengua, ronyons i melsa, a la vinagreta) SOPAR. Amanida d'escarola i api.

Mongetes seques.

Arròs a la cassola (sobrant) Llom i botifarra o Conill i pollastre. + Trago.

Menú de primavera (abril).

DINAR. Escudella.

Tall de cansalada amb un os d'esquena poc pelat.

BERENAR. Beguda amb amanida de màstecs.

Menú de divendres de Quaresma.

"Carlins" (bocins petits de cansalada barrejats amb viandes)

Menú del Divendres Sant.

Bacallà amb panses i ous durs.

Dia de la "beguda" (diumenge de pasqüetes).

Truites de cansalada i botifarra.

Amanides.

Galetes.

Ametlles torrades.

Copa.

Menú de la sega (estiu).

A les 5 del matí...

BARREJA. Pa i xocolata o torrada.

Vi amb aiguardent.

A les 7 del matí...

ESMORZAR. Sopes escaldades.

Amanides amb cansalada.

Truita o Tall de bacallà.

A les 9 del matí...

BEGUDA DEL MATÍ.

Amanida de ceba i tomàquet o enciam.

Patates amb suc o Arròs a la cassola o Tall de confitat (llom, costella o botifarra) o Tall de conill.

A les 10/11 del matí...

BEURE. Mel amb aigua o vi.

Ous amb vi i sucre.

A les 12 del migdia...

DINAR. Escudella i carn d'olla amb un tall de garró, os d'esquena i pilota.

A les 13...

Cafè i aiguardent.

A les 14...

Borregos del Sant Pare.

A les 16...

BEGUDA DE LA TARDA. Amanida de ceba i tomàquet.

Patates a la cassola amb llonganissa negra.

Arròs amb confitat o amb conill o xai, etc.

A les 18...

LA BEGUDA DE LES SIS (Aixecar l'ase) Bacallà bullit, amanit amb oli, alls i julivert.

Truitetes amb sucre.

"Pa bo". (Pa amb ou. Són trossets de pa torrat i rebossat amb ou i sucre, fregits a la paella) Vespre, abans d'anar a dormir...

Sopa d'all.

Verdura.

La cistella del llaurador.

Al crit de "garberaaa!!", a l'hora d'esmolar el volant...

Llonganissa de la bona.

Llonganissa de la negra.

Avellanes torrades, panses i figues seques.

Pets de monja.

Porró de vi.

Ampolla d'aiguardent.

Càntir d'aigua fresca.

Menú de les batudes amb animals.

ESMORZAR. Sopes.

Trumfes o pèsols.

Truita.

BEURE. Ampolla d'anís i altres refrescos.

Ou amb mel o sucre, macerat amb vi o aigua fresca.

SEGON BEURE. Amanida de pebrot i tomàquet o Trumfes amb suc o Arròs a la cassola.

Tall de conill o xai. Ànec o oca (al darrer dia) DINAR. Escudella i carn d'olla.

Cafè amb anís o conyac.

TERCER BEURE. Amanida de ceba i tomàquet.

Patates a la cassola amb llonganissa de sang o bacallà.

Tall de conill o xai. Ànec (al darrer dia)

Crec que hem parlat abastament de la cuina cabrerenca, tot i haver-ho fet com si es tractés de la carta d'un restaurant. Aquest no és pas un llibre de cuina. Però el Collsacabra si és un país de becades. Aquest ocell migratori que ve del nord pel novembre. I és bo que en parlem, perquè és una menja exquisida, malgrat que no sapiguem cuinar-la.

Antigament, els francesos la deixaven en "faisandé" de quatre a vuit dies i desprès se'n feien "salmis", "terrines" i "mousses".

La cuina actual, més pràctica, prefereix rostir-la, a vegades, amb canapè i sense buidar altra cosa que no sia el pedrer.

No sé qui va dir, referint-se a la becada: "és com dur al paladar la tardor del bosc". I si això hi afegim que a la comarca hi ha llistades 205 espècies de bolets...

REFRANYER LOCAL. Com diu el Joan Amades, són dites tòpiques, càustiques i pejoratives que molt bé podrien originar-se en la desconfiança al foraster. Producte d'un amor excessiu en l'home primitiu per la seva col• lectivitat, o en una simple raó d'assonància.

Sigui com sigui, en deixem constància per si de cas algun arqueòleg vol treure llum a un plegat d'incomprensions, estats d'ànim i visions culturals, que no per pretèrits deixen de tenir llur valor. *Una cosa he vist avui, no l'havia vist mai: les noies del Collsacabra han posat l'esquella al gall. *A Rupit, ben pagat i mal servit. *A Rupit, molta gana i poc delit. *A Rupit, molta panxa i poc melic. *A Rupit, no s'hi entra ni per mar ni per terra. *El que passa a Madrid passa a Rupit. *Els de Rupit, a la taula i al llit al primer crit. *Rupit, poble ardit però ensopit. *Les noies de L'Esquirol, les toca qui vol. *A Tavertet, de la merda en fan paret. *A Cantonigròs són quatre gats. *Tenir l'urc de la mestressa de Falgars, que de Can Oliveres sentien quan demanava la llossa.

Urc: orgull, arrogància.

Llossa: cullera, cullerot.

Aquest llibre s'acabà el dia 16 de juliol del 2002.