Una mica de tu. Un racó és immens, un bocí és prou gran, una estona és molt de temps quan es tracta de fer-la petar, amb tu. **
Forat Sigui quan sigui i que sigui tard però, jo ja he escollit el meu forat. Que no em diguin on tinc que anar d'on tinc que ser i on els tinc que posar. Que no m'expliquin perquè tinc que trempar on tinc que suar on tinc que femtar. A pagès me'n vull anar perquè de pagès en vinc i és allà on vull fer el forat abans de que em fotin dins. **
TEMPS
©2004
Temps perdut, recança de vergonyes, Temps passat, truncat per ventures. Bon temps! Mal temps! Sense saber cóm posar la cara. Temps fotut, de fets inconfessables. Temps perdut per somnis i esperances, que el present, cruel, retorna com si fos la il·lusió d'un mirall. Temps cagat i trencat amb tot el que podia ésser i no ha estat. Temps d'infantesa, de jovenalla, de passos perduts i de maduresa. Temps per perdre. Temps per guanyar. Temps de profit. Temps, que, a voltes, ens calia inventar. Temps de préstec, amb retorn a termini. Temps per ser puntual o informal. Temps mort, per reprendre el vol. Temps per estar sol sense voler imitar el mussol. Temps per no fer res i per fer-ho tot. Temps per parlar del temps. Mitja vida! Temps per fer l'amor. En falta! Temps per fer la guerra. En sobra! Temps enrere, temps endavant. Temps relatiu, si ningú no t'espera. Temps de folgança, quin temps més foll!
Revoltillo de poemas. Rema marinero, rema porque mientras a la mar te haces tus hijos sueñan. Rema marinero, rema porque la noche es hoy manto de seda negra. Mar adentro y en el cielo tu también tienes estrella. Oye el agua como te cuenta sus penas. Rema marinero, rema porque mientras tu trabajas el mundo sueña. Rema marinero, rema porque el dia será mañana de los que vuelvan. **
Cuantos confesos habría si el dinero pudiese hacer cambiar la fe. Todos le adoran, qué extraño poder. Provoca envídias, mata i resucita, cultiva el odio, desmitifica el poder... Cuántos confesos habría y cuántos locos también. **
Poesía es el brote de una flor, el llanto de un niño, el olor a primavera. Poesía es la vuelta del ser querido, la alegria del amigo, la noche del estío. Poesía es el cariño por la tierra, el sabor a yerba fresca, el abrazo de la amada. Poesía son las tardes de otoño las primeras nieves del invierno.
Poesía es la libertad del preso, el canto de las aves, el ardor del jóven, el adiós del viejo. Poesía es el vaso de vino, la partida al mus, el cigarro recién hecho. Por el dolor del pecho abierto, por la alegria del ir i del venir por el huerto. **
Sutil poder de una sucia farsa que con candor destroza mi cerebro quebrantando voluntades de un hermoso tiempo ya olvidado. Egoista adoració de la soñada fortuna; ideal marchito, monotonía llana; arrulla, luego, la virtud desgrana. Cansino, solitario y pobre, vagando voy con mi alma. **
No es canto, ni es risa mundana, sólo es polvo y del polvo nada. No es camino, ni es morada, es solo sucio ardid de la mentira liviana. No es flor marchita, de flor marchita, y es que, es sólo flor y la flor no es NADA. **
Me mira, pero no me ve. Me oye, pero no me escucha. ¡Qué bicho tan raro... ¿No le parece a usted?! **
Charlot Con el clavel ya marchito en la solapa detuvo su torpe caminar en el último peldaño de la escalera. Con un bastón y un bombín por todo equipaje, sacó un pañuelo blanco y tímidamente secó sus lágrimas. Aquellas mismas lágrimas que nos hizo derramar para luego enseñarnos a sonreir. **
La habitación estava llena de gente, en cambio, a mi me hubiese gustado vacía; y aquel silencio... Se me fueron nublando los ojos, dejó de molestarme la horrible luz que pendia sobre mi cabeza. Un imbécil dijo que parecia un santo. Fué lo último que oí. Una mano fria me acarició la mejilla, y unos labios mojados de lágrimas se posaron en mi boca. Intenté incorporarme para corresponderles, pero sólo pude regalarles una sonrisa. Después, la paz. **
Auca, en vers, de la vila de Vilavilà i qui els va pelar. Els de Can Pistranc la feien petar amb els de Can Norris i els de Can Punyetes i Can Petardo, s'hi varen posar. Tot acabà com ja s'esperava, ventall rere ventall. Cristo, quin sidral. Tele Melitó ho donà en directe, els de Cal Pebre hi varen fotre el so i els de Can Feliu alguna mentida. Collons, quina parida! Mentre a Can Met, es fotien un pet, i a Can Penelló es grataven un colló, els de Can Pellofa en feien mofa, ves tu, quina mariconada d'estrofa. Quan s'hi varen ajuntar els de Can Nassos, allò ja feia pudor. Intervingué l'autoritat, per posar-hi pau i harmonia. Aquest collons de ratafia, que fot enmig de tot aquest merder! Decomisseu-la, deia el caporal, més begut que un pardal. Qui ho ha dit que no el tenies? Deixa el pedrenyal que encara ens farem mal! Carregat com era de sal, PUM! li varen quedar els collons com els d'un cardenal...
El capellà no les tenia totes, tot i contar-ne vint-i-cinc... Les hòsties que li varen fotre, es varen sentir des del campanar. L'apotecari, que no s'hi veia, li va fotre un pedaç al cul, amb un de Can Gandul, que encara ara no se l'ha trobat, i va buscant-la per tot el veïnat. Els de Can Figa, i els seus parents de Can Tova, s'ho guaitaven ajaguts, foten pets per un embut. Els de Can Robaestesa, els hi varen deixar neta, planxada, i acabada de plegar. El tonto del poble pensant que s'hi jugava una partida, sentí, “fill de puta!” I contestà, aquesta és meva! Com que no en quedaven gaires li tocà la més grossa. Fou com un partit, ple d'hòsties consagrades, que els de Can Carallot i els de Can Badaire, s'ho miraven, amb el cul enlaire. Es demanaren reforços, als Mossos d'Esquadra. Per segon cop intervingué l'autoritat, per posar-hi pau i harmonia. Aquell collons de ratafia, ja s'havia acabat. Però, el caporal que seguia fent rondos a l'envelat, fou de seguit arrestat. La pau i la tranquil·litat, no eren pas d'aquell forat. Un dia varen sortir de polleguera i encara no han fet marxa enrere. Però, si se sap que: A Can Norris, a Can Pistranc, a Can Petardo, a Can Punyetes, a Can Melitó, a Cal Pebre, a Cal Feliu, a Can Met, A Can Penelló, a Can Pellofa, a Can Nassos, a Can Gandul, a Can Figa, a Can Tova, a Can Robaestesa,
a Can Carallot i a Can Badaire, encara són amb el cul enlaire. I al tonto del poble, l'han fet Marquès, de la Vila de Vilavilà, perquè no se la sabé pelar.
**