Un conte dissortadament fictici. Una vegada, el país més gran i poderós d'Amèrica envià un carregament de joguines, un altre de pallassos i un de pastissos a un del països amb més història i cultura del proper orient. Els nens es miraven les joguines que havien descarregat de l'avió. Uns amb desconfiança. Altres, no sabien què fer-ne. Els més grans, simplement, se'n fotien. La situació no era tensa, però, si molt trista. Tant ho era que varen intervenir els pallassos. Aquests intentaren ensenyar als nens a jugar amb les joguines. Però, com eren pallassos, només servien per fer riure. Varen cridar als joguinaires i aquests explicaren als nens que ells sabien fer joguines, però, no sabien jugar. Els pallassos s'esforçaven per fer la seva feina, però, la mainada estava espantada i alguns ploraven. Els grans demanaven als petits que no toquessin els pastissos. Que els guardessin per a menjar. Però els més menuts empastifaven les joguines i llençaven pastissos als pallassos, que no sabien on posar al nas. Els pastissers, amb la llepolia pròpia del seu ofici, anaven treien pastissos i més pastissos de la panxa de l'avió. Fins que n'hi hagueren tants que es varen confondre amb les joguines i els pallassos.
La situació s'havia complicat de tal manera que el manaire del país més gran i poderós d'Amèrica es decidí a visitar la zona de conflicte. Entre pastissos, pallassos i joguines, prometé arreglar-ho. Dit i fet. Va manar als pastissers que s'enduguessin els pastissos, als joguinaires que carreguessin les joguines i als pallassos que paressin de fer el pallasso. L'avió, carregat fins el sostre, s'entornà cap a casa. En aquell país, un dels de més història i cultura del mitjà orient, encara recorda l'enrenou que aquella colla els va muntar. I, encara ara, ningú no sap perquè...
Ragnarôk... Així s'acaba comencem a sobreviure.
la
vida
i
© Francesc Badia Tejedor i Nil Badia Peiró.
(BCN-L'H) 10 de maig de 1999.
Ragnarôk. A la mitologia islandesa, el fi del món. "El destí dels Déus".
"Així s'acaba la vida i comencem a sobreviure". Fi del parlament que el cabdill indi Seattle, de les tribus Suquamish i Duwamish, va adreçar, fa més de 125 anys, al representant del president del Estats Units de Nord-Amèrica, com a resposta a una proposició de compra les terres on vivien. L'antropòleg, Dr. Henry Smith, coneixedor de la llengua duwamish, va recollir i traduí aquest parlament. Posteriorment ha estat utilitzat com a manifest històric per diversos moviments ecologistes.
"Vers la casa de l'amic, el camí és recte, encara que ell es trobi lluny"
(DITA NÒRDICA)
"És la possibilitat de poder arribar a realitzar un somni, el que fa que la vida sigui interessant". (Helena, Facultat d'Hispàniques)
"Aquest conte és fruit d'un mal son" (Els Autors)
2001. Ni odissea, ni espai. Ho sento Kubrick. Tot arriba abans d'hora. No obstant, hi ha una angoixant monotonia. Passen un munt de coses. Tot sembla millor. Però, res a canviat. La realitat no els obre els ulls, ni els retorna amb tota la seva cruesa al punt de partida... No, de moment. Sotmeten les infraccions a les despeses. Regulen les transgressions i fan negoci amb la sanció. És un mercadeig acceptat. De les multes d'aparcament, a la contaminació de les aigües i l'atmosfera. De les vendes d'armament a les guerres de desgast. De l'economia submergida a la droga legal i acceptada. Dels impostos, per raons de consum massiu, a les campanyes benèfiques lucratives. Creen misèria i viuen d'aquesta mateixa misèria... La Terra és en perill permanent. El forat de la capa d'ozó provoca un escalfament excessiu de l'atmosfera. Els casquets polars es fonen. El planeta s'inunda poc a poc pel augment imparable del nivell als mars i oceans... Genèricament, l'home juga a ser Déu. Modifica l'espècie, clona el bestiar i porta a terme la transgènesi dels aliments. Rebrega tot el que toca. Desaprofita energies dolces a bescanvi de l'energia atòmica o del petroli. Del procés, tu contamina que jo netejo, en fa un grapat de cales. En té tants que compra armes cares i sofisticades. N'arriba haver-hi tantes que té que fer guerres perquè la seva indústria no s'aturi. A voltes, els nens moren a mans d'altres nens que les fan servir...
Hobbes digué: L'home és el llop de l'home. Però Hobbes, Thomas, no fou contemporani de tot això que esteu llegint. Encara no s'havia inventat. Tenien que passar 4300 anys perquè arribés, l'efecte 6000...
6001. Això si és una odissea, però continua sense haver-hi espai. Una mica tard Kubrick. El Leviathan de Hobbes, a part d'història, és una fotesa. Ara no hi han pactes de cap mena. La societat, pel demés inevitable, és un mal en si mateixa... Les muntanyes són munts d'escombraries, i els rius el seu suc pudent i regalimós. El cel ja no tornarà a ser mai més blau. A tot hora i a tot jorn és capvespre perpetu. A les ciutats, els gratacels són nius d'enormes rates que es mengen les unes a les altres per poder sobreviure. El Sol, rebatejat com a Helios, s'apaga cada dia una mica més. La Lluna, que ara en diuen Selene, ja fa molt temps que és congelada. La Terra, coneguda pels druides com Galgal, conserva certa escalfor provocada per la fermentació i putrefacció dels detritus. Els llacs i els oceans, cobreixen amb el seu gluten pestilent, els pocs bocis de terra ferma que duen al món de les tenebres. Helios, l'astre de la vida, ha passat en només 4000 anys de la seqüència principal, punt àlgid de la vida d'una estrella, a molts pocs anys de convertir-se en una nana fosca. Són colzades que no el fan més gran que Selene. En contra del parer dels científics més pessimistes, en ésser Helios una estrella de segona generació i no tenir cap altra estrella al seu voltant, no s'ha convertit en una geganta vermella i, per tant, no ha explotat. Simplement, s'ha anat apagant, poc a poc... Convertint el nitrogen en heli, ha consumit, pràcticament, la totalitat de gasos del seu nucli. El seu estat i el del planeta Terra són irreversibles. Fi de l'informe.
L'únic lloc on hi ha vida intel• ligent és a sota terra. Al submón. La foscor i l’aïllament han provocat una total desorientació a les pobres criatures que hi viuen. No només han estat alterats, l'escala de valors, el comportament i les reaccions de llurs temperaments... També s'ha vist afectat el seu sentit de l'emplaçament. El que era a dalt, ara és a baix. El que era bo, ara és dolent. Lo dolent és bo. La nit és dia, i, el dia,.. ja no existirà mai més. Tot és giravoltat. Tot és capgirat. Però ningú no en sap un borrall. En el submón, la llum és preciosa i precisa. Es pot considerar moneda de canvi. Conduïda per una mena de fibra òptica, puntual i sense conductor aparent, forada les tenebres del món soterrani. La seva longitud d'ona obliga a que tothom porti ulleres protectores. De no ser així, restarien cecs per a sempre més.
L'aigua, rai! S'aprofita tota la que filtra el subsòl, igual que el aire... Clar que parlem dels primers nivells! Sota terra hi han diferents nivells. Els més profunds resten en total obscuritat. Pous negres on la gent ensopega i s'amuntega. On, amb prou feina queda espai per empassar-se les potingues de la Farmàcia de la Vida. Píndoles i càpsules que els hi fan arribar dels nivells superiors. A sota no hi ha res sòlid per menjar. Han perdut les dents de no mastegar. Només es poden empassar pastilles, càpsules, farinetes i líquids. És el Jana, la massa, els desheretats de la foscor. A mesura que anem pujant a la superfície, trobem altres marges on la llum hi és present, tot i que es confon sovint amb l'obscuritat més absoluta. Per fi, a dalt de tot, molt a prop de l'exterior, on viuen les classes més benestants, el Kula o la gran família, hom queda enlluernat. Feixos i feixos de diferents colors, segons la temperatura, creen una munió d'efectes fantasmagòrics, hipnòtics i, a la vegada, intranquil• litzants. És el nivell Prímula. En aquest la gent menja de debò, tot i que l'aliment el subministrin els gratacels de l'exterior i els fons dels oceans. Se'ls veu contents. Clar, tenen llum... La gent del quart mil• lenni feia vacances. Molts, seguien els reclams publicitaris d'allò que en deien turisme. Sortien de llurs residències habituals per anar a gaudir del temps de lleure. Es perdien. Es perdien sense haver-se trobat mai! Aquí és impossible perdre's, o que els perdin. Són uns al damunt dels altres. Fa 4000 anys, i, en casos extrems, la gent feia tot el possible per salvar els altres. Ara, davant la fi del món, ningú no es preocupa de salvar a ningú. Llavors, la gent lluitava a favor i en contra de les races. Avui, desaparegudes aquestes, tot és un aiguabarreig de sentiments i d'implicacions, com la composició i estructura de les mateixes pedres. Als nivells superiors es desplacen amb patins. Un rera l'altre. Agafats per la cintura. Per estrets i llargs passadissos. El primer duu a la part davantera del casc una llum polaritzada que emet tons blaus i blancs. El darrer també duu casc on a la part posterior hi llueix un pilot vermell intermitent de llum virtual. Aquests llargs cucs formats per un nombre indeterminat de persones, penetren la foscor... És el mitjà de transport més ràpid i únic que no enrareix més la quasi irrespirable atmosfera. Aquests éssers vius, habitants del subsòl, dels que fa estona en parlem, són Gnoms. Petits, deformes, astuts i habituats com ningú a viure sota terra. Experts miners. Res no se'ls pot ensenyar sobre l'or i les pedres precioses. Fugen de la llum i no els agrada que ningú els observi. El gel i la falguera són els seus aliments preferits. En el medi que els ha tocat viure, presenten un cent per cent d'adaptació. El munt de porqueria espacial que envolta l'òrbita de Terra, barra el possible pas de naus vers altres sistemes hèlics. Ja fa molts centenars d'anys, les civilitzacions precedents varen començar a utilitzar l’energia fotovoltaica d'Helios per a impulsar els seus enginys aero-transportables. Tota la seva tecnologia, a l'abric d'allò que en el seu dia foren les energies ecològiques, ha sofert les conseqüències del desaprofitament i de la pol• lució nuclear, entre d'altres. Ara, a l'any 6001, tots aquests artificis són un grapat d'andròmines que no serveixen per a res. Tot allò que es tenia per ecològic o bio-ecològic, formaria part, d'haver-n'hi, dels fons de qualsevol museu. Ni arriba la llum d'Helios, ni es pot sortir a la recerca de cap altre.
Longitud 67,59N - Latitud 13E. Mar del Nord o Bàltic. Costa de l'antiga Noruega. Ex província de Nordland. Ex districte de Lofoden. Des de la veïna muntanya de Helseggen, La Nebulosa, es pot veure l'illa d'Avalon. L'illa d'Avalon, abans anomenada Moskenesoya, Moskoe o Illa dels Pomers pels celtes, és una de les moltes que formen l’arxipèlag Lofoten. En ple Maelström (Mar de les Tenebres), Avalon és un monòlit granític posat dempeus i com enganxat al mar, El Menhir. La seva història es pot resumir en dues fases. Avalon és la imatge del Grian (pels celtes, el Sol o Helios) damunt l'oceà que és l'Univers. La seva reina era la fada Morgana, a la vegada, senyora de la Vall Sense Retorn. Ella ensenya perquè serveixen les plantes i com guarir les infermetats. Com que no existeix l'oceà i el Grian s'apaga, la fada Morgana desapareix de l'illa deixant els seus habitants a mercè de les seves pròpies possibilitats i les de la seva ciència. Avalon és una illa afortunada. Tota la vegetació és natural. Els seus pobladors no tenen que cultivar res. El cultiu el realitza la pròpia natura. Les collites són bones i els boscos o Vidus estan coberts de pomers i de vinyes. Mentre el Grian escalfi ho produirà tot com si fos herba. Malgrat el seu estat actual, encara, de forma incomprensible, no ha deixat de fer-ho. A Avalon s'hi viu molts anys. Ningú no es veu afectat ni per infermetats ni per la vellesa. En aquesta tessitura, haurem d'explicar quins són els seus habitants. L'illa d'Avalon és habitada en superfície pel Gran Druida Condla, les tres Nornes (Urd: el passat, el destí, la vellesa; Verdandi: el present, el ser, la maduresa; i, Skuld: l'esdevenidor, el que serà, la joventut); els Dvergars, nans de les roques i les soques dels arbres que reprodueixen la veu humana; la fada Urda, que representa el passat més remot, les aigües pures i els animals vius; el gegant Nit; Serimner, l'enorme senglar que serveix d'aliment a la colònia; Mimir, el Savi i el seu pou del coneixement, i, un plegat de divinitats i éssers mitològics que són amagats sota terra, en el temps i l'espai, una mica per tot arreu.
Rastekais. El pla. Al submón, el Consell de Savis és des de fa dies reunit. Els gnoms més grans i influents del món de les tenebres cerquen una solució pel seu problema més greu: la manca de llum i energia. Amb l'esperança de que tan l'una com l'altra els permetrà fugir d'on es veuen confinats, i accedir a un lloc de l'espai exterior on les condicions de vida siguin quelcom més suportables... Per fi han concebut un pla, sabedors per mitjà de velles escriptures que en algun lloc del planeta hi ha un racó on brolla la font de la vida: el brollador de Fontòpia.
Quatre germans del nivell Prímula emprendran viatge a la recerca de la llum, a bord de quatre globus hermètics d'aire calent. Són globus d'anada sense tornada. El MésGran, l'Igual-de-Gran, el Mig-Gran i l'Encara-Petit, sortiran del subsòl, que ells en diuen Rastekais i seguiran el Pont de l'Iris que els conduirà a l'illa d'Avalon. Les velles escriptures consultades pel Consell de Savis de Rastekais, provenen de la mitologia nòrdica i parlen d'un lloc anomenat Breidhablik (Gran Resplendor) que els savis relacionen amb el brollador de Fontòpia. Però, a més, aquests documents contenen unes coordenades molt precioses i precises que el Consell no hi ha parat atenció: 67,59N-13E, l'azimut geogràfic de l'illa d'Avalon. A l'illa d'Avalon hi ha un petit bosc que porta el nom de Nerthus. Per la gent del subsòl conegut com Terra Mater; perquè ho entenguem, la Mare Terra. És ple de vegetació i animalons de totes les classes; un oasi enmig de tanta desgràcia. En el centre d'aquest vidu hi ha un clar sagrat i celeste. El Nemeton. Aquest temple, sense edificacions, és la morada de la màxima autoritat no divina de l'illa d'Avalon: el Gran Druida Condla. Els druides posseeixen els més alts secrets de la Natura i de la seva fisiologia. Compten amb el Llac de les Plantes, on llencen totes les que creixen pels seus voltants i desprès s'hi banyen i beuen les aigües de la Font de la Salut. A traves del Gran Llibre dels Destins coneixen el futur d'aquest planeta, però, tot i ésser Grans Vidents, no poden desvetllar-lo. La seva ciència és prou important com per creure que, amb les plantes remeieres i llurs aplicacions, han trobat l'elixir de la vida eterna. El Gran Druida Condla desxifra, a les runes de les pedres funeràries, aquells secrets i misteris, que amb els galdrars o cants màgics, l'hi tornen a la llum decisions i intencions preses molt lluny d'on ell es troba, fins i tot en el temps i l'espai...
El viatge. Abans d'emprendre el vol, els quatre germans gnoms ja coneixien, per mitjà de les velles llegendes, que de seguir la trajectòria del Pont de l'Iris haurien de fer-ho molt en compte, en silenci, i, pràcticament, sense moure's en llurs cistelles. Car s'explicava a Rastekais que el pont era vigilat pel déu Heimdal, la vista i oïda del qual eren capaces de veure com creix la llana en el llom de les ovelles dels ramats i escoltar créixer l'herba dels camps. El silenci a bord dels quatre globus era absolut. La velocitat i direcció del vent, òptimes pel rumb que se'ls havia assignat. L'espectacle, esfereïdor. La superfície de Terra, des d'aquella alçada, era la d'un buit rogenc a clapes i l'horitzó del color de l'hora baixa. El temps s'havia aturat. Els quatre gnoms reberen la mateixa impressió. No convenia despertar-lo. Desprès d'uns quants dies de navegació es produí una gran explosió a l'oest de la seva posició. Un potent resplendor els obligà a posar-se les ulleres protectores. Ja festejaven la possibilitat d'haver arribat a Breidhablik. Però el miratge durà poc. Les petites o grans implosions de volcans, que malgrat llur incandescència cobrien la superfície del planeta, es veien prestament sufocades per les baixes temperatures exteriors.
No podien allunyar-se del Pont de l'Iris sense arriscar-se a perdre el rumb. De sobte, una forta ventada els feu derivar. Al mateix temps, a l'horitzó, una mena de trompa d'elefant penjada d'un núvol de tempesta, s'empassava tot allò que trobava pel camí. Sense adonar-se, varen passar d'espectadors a formar part de l'espectacle. El tornado els engolí i els llençà, amb vents de gairebé 400 quilòmetres l'hora, a un destí incert i desconegut. Les cistelles i els globus hermètics resistiren l'embranzida, però llurs estats d'ànim eren de derrota i abatiment. Desprès d'unes quantes hores de trucs i retrucs, sacsejats pel flux i reflux del vent, els seus enginys voladors varen ésser capturats per les branques d'un arbre gegantí. L’astorament del quatre germans es barrejà amb el pensament d'haver mort i haver tornat a la vida. La visió agraïda del feixos de L'Asgard era l’indici més precís de que havien arribat a l'illa d'Avalon. Amb això, la situació a Rastekais s'escapava al control del Consell de Savis. Els cinc nivells coneguts del submón: Prímula, Evimor, Kaloka, Vrimop i Xèim, eren una olla a pressió a punt d'esclatar. Mentre Prímula gaudia de tota mena de privilegis, els nivells per dessota seu patien les conseqüències de no poder satisfer les necessitats més primàries. Els temes prioritaris consistien en la manca de llum, d'energies amb les que posar en funcionament un grapat d'andròmines, la desnutrició afavorida per una pèssima alimentació, la higiene i el no poder respirar aire pur. Davant d'aquestes circumstàncies, el retorn del enviats per trobar-hi sortida era tan esperat com el fi mateix.
Quan a La Terra no queda ni Déu, els Déus venen a salvar La Terra. Condla, el Gran Vident, és en trànsit. Fa dues nits que hi és. (Ells compten els dies per nits). Abans d'entrar en estat de toca-son, mastega un bocí de carn de porc vermell. Un cop això fet, el col• loca damunt d'una pedra plana, enmig del Nemeton. Amb la vianda al cim del tabernacle d’encanteris, invoca els ídols. Acte seguit, fa un sortilegi amb les seves mans i, mantenint-les en llurs galtes, entra en èxtasi. De fer-li la vetlla, perquè ningú no el molesti ni el destorbi, s'encarrega el gegant Nit. Fill del gegant Narfi, un germà de les Nornes, com elles nascut a Jotumheim (el país dels gegants). L'altre vigilant és el llop Fénrir. Un mala peça, fill de lloba i germà de... A cor que vols que en aquest conte serà l’únic a rebre! El Gran Vident no és molestat. El Gran Vident no és destorbat. Potser tot l'hi està essent revelat... Perquè si el Gran Druida fos molestat o fos destorbat en trànsit, el ritual endevinatori faria figa i crearia en el seu privilegiat cervell un mullader de tràfic de cal Déu Oudur.
Expliquem un conte dins d'un altre conte?
Aquest, l'Oudur, les tenia totes llevat una... Anava de bòlit per la Freya, deessa de l'amor. Com que a ell totes li ponien, la Freya, va ésser abandonada pel seu company sentimental. I en lloc de fer capgirells,.. Què feu la Freya? Doncs, anar per sempre més darrera el Manso, home de poc Parlament que, si molt m'empenyeu, potser, acabaren tots plegats a la butxaca d’algun lletraferit, que es passejava un diumenge al matí pel mercat de Sant Antoni. Condla oficià l'acte de la cerimònia i demanà als Déus inspiració a l'hora de donar consell a aquells que venien a sol• licitar-li.
L'aventura. Els nou vinguts aviat se'n adonaren que eren damunt d'un arbre poc corrent, L'Asgard. Un freixe. Arrels, tronc i branques s'estenien des de la terra fins al cel, envoltant el Menhir de l'illa d'Avalon. La seva comesa principal era la de donar ombra a la regió divina. El Recinte dels Déus. A proposi d'això de l'ombra... Una altra cosa que els mantingué entretinguts i meravellats, per una bona estona, fou que feia un Grian de déu... El traginava el déu Freir en un vaixell plegable que es podia portar com un mocador dins de la butxaca. Cosa de déus..! L'estat físic de tots quatre era bo, tot i que ningú no ho diria pels batzacs rebuts. Les cistelles eren intactes però els globus s'havien desinflat per efecte dels canvis de pressió. No sabien si la llum hi seria a tot hora, tampoc si aquell benestar duraria molt... Calia anar a per feina. Per no destorbar la serenor que els envoltava, iniciaren el descens deixant els globus on els forts vents els havien colgat. Tot just varen poder salvar algunes píndoles energètiques de la Farmàcia de la Vida. Tenien set, molta set. Amb el pensament de trobar aigua o algun líquid que els apaivagués els primers símptomes de deshidratació, anaven baixant pel freixe, a peu pla. En un recolze del camí, tot d'un plegat, escoltaren i veieren la remor de l'aigua i el broll de tan preuat element. S'hi varen llençar de quatre grapes. Amb el desconcert del moment, anà tot just que no trepitgessin a la dona que seia al costat de la gorga. -Benvinguts al Pou d'Urda, un dels tres pous d'aigua que hi ha a L'Asgard. D'on veniu forasters.-Sóc el Més-Gran i aquests són els meus germans. Venim de Rastekais... I vós, qui sou?-La fada Urda. Com que heu begut de l'aigua del meu pou, recordareu tot allò del vostre passat que ja havíeu oblidat i, a partir d'ara, sempre més, tindreu aigua pura, per vosaltres i el vostre poble... Però... Respectareu els animals si no voleu que aquests vagin en contra vostra. Ara seguiu el camí i us conduirà als dos pous restants.
Encara no havien abandonat el Pou d'Urda, quan un dels germans comentà a la resta tenir la impressió de recordar tot allò que era passat però res del present. I que quan havia pensat en l'aigua beguda, el seu cos havia experimentat la mateixa sensació que es té quan hom és fart de beure. El més xocant, però, és que als seus germans els hi passava el mateix. Reprengueren al camí indicat per la fada i en això que,.. desprès d'una bona estona de marxa... -Atureu-vos! No heu sentit una fressa?L'Encara-Petit tenia bona oïda. Per de sota la seva posició, on ja es podia començar a veure el cim de El Menhir, unes veus humanes procedents de roques, soques i arbres, repetien com l'all i oli... -En arribar al proper trencall, camí esquerra, directe al Pou...Seguin les indicacions que les veus dels Dvergars els hi donaven, tot d'un plegat, es trobaren davant el savi Mimir, que els convidà a beure les aigües del Pou de la Saviesa, diguen-los-hi: -D'aquesta aigua, no en beureu,.. més que aquest cop. Amb un traguinyol rebreu tots els coneixements necessaris per poder parlar amb qui, sense vosaltres saber-ho, veniu a veure: el Gran Druida Condla, enviat a Avalon pels déus i per salvar les cadires. Seguiu per aquest camí que heu deixat i us conduirà al cim de El Menhir. Un cop allà, cerqueu les arrels més gruixudes de L'Asgard fins que trobeu el Pou de les Nornes. Elles us conduiran fins el Gran Vident.Ja eren a tocar cimal de la gran roca granítica quan els quatre germans començaren a parlar entre ells una llengua que hores abans desconeixien per complet. A més, allò que els envoltava els hi era familiar. No tingueren cap dificultat per trobar el Pou de les Nornes. Era tant gran com un bassal i tant profund que, malgrat la llum que inundava Avalon, no s'hi veia el fons. Pocs metres més enllà hi havia una font en la que eren assegudes les tres Nornes filant el Glèipnir o fil de la vida. Teixien el destí. Eren d'esquenes, i, com deien els vells escrits, no se'ls hi veien les cares. La gran, Urd o Wyrd, com preferiu, era el passat i la vellesa. La mitjana, Verdandi, era el present i la maduresa. La petita, Skuld; norna i valquíria a l'hora, l'esdevenidor i la joventut. Amb continguda emoció, els quatre gnoms, escoltaren allò que Wyrd, la Norna més gran, deia, sense aturar el seu filar. -Ben acollits al Recinte dels Déus. Amb aquest i els altres dos que ja coneixeu, són tres els pous que nodreixen el freixe mundial. Cada matí traiem aigua d'aquesta font, la barregem amb fang i grava dels marges, i, amb aquesta pasta sagrada i poderosa, cobrim l'arrel per a deturar la putrefacció i preservar la vida del arbre. L'Asgard suporta vuit mons més a part de Galgal. Però més important que el que us acabo de dir fou, que amb l'om, ambdós, crearen els éssers humans... Com heu arribat fins aquesta illa?-
-Amb globus d'aire, seguint el Pont de l'Iris, fins que una tempesta de forts vents ens ha colgat a les branques d'aquest freixe- explicà l'Igual-de-Gran. -Heu esta de sort. Abans per arribar des de el subsòl de Avalon, a més de travessar el Pont de l'Iris, amb carro com feia en Thor, s'havien de passar quatre rius turbulents per arribar al Pont de Wyrd.-Si és veritat que sabeu el destí, digueu-nos el nostre- demanà l'Encara-Petit. -Sóc la Skuld. El temps i el destí són allò que filem. És clar que el sabem, i també coneixem el futur d'aquest planeta. Una cosa és certa. El fil de la vida, el Glèipnir, des que conté temps i destí, fa que la fi sia inevitable. Els déus depenen de nosaltres i ens tenen molta cura. Però no podem revelar-vos el que ens demaneu... Seria una sentència... Moriríeu tots vosaltres i el vostre poble al cap d'una nit, si la pronunciéssim. Ara emprendreu camí cap el vidu. Al Nemeton, ja fa temps que us espera el Gran Druida. Ell us dirà què teniu que fer...-Norna Verdandi- interromp el Mig-Gran -vos encara no heu parlat. Nosaltres hem estat enviats a cercar un lloc anomenat Breidhablik per trobar la llum i el brollador de Fontòpia, on hi raja la font de la vida...-No és la llum el que necessiteu. Tampoc la vida brolla d'una font. El que el vostre poble necessita és en aquesta illa, però no ho tenim les Nornes...-No us entreteniu més- Skuld, reprengué la paraula. -En el bell mig del Vidu trobareu el Nemeton, el temple on viu en Condla, El Gran Vident. Però abans de que marxeu, us tinc que advertir d'un perill anomenat Fénrir. És el llop del Vidu. Tan prompte com el veieu, l’hi deixeu anar aquesta maledicció: T’ho ofegaràs aquesta nit dins d'un got de cervesa fet amb un sols gra de civada, desprès haver sopat un plat de porc que encara no ha nascut. El Gran Druida us explicarà què cal fer per reduir-lo.
Nemeton. Comença el compte enrere. L'espectacle és d'allò més divertit. El llop Fénrir guaitant els quatre gnoms amb cara de no haver-ne tastat mai cap. A l'altre costat, el gegant Nit carregat de músculs i sense saber què fer. Esperant ordres de l'amo. I, al mig, disfressat de cap a peus amb: una túnica blanca, caputxa blanca, sandàlies blanques, barba blanca i ells ulls en blanc,.. El Gran Druida Condla. Sense atrevir-se a moure un peu més enllà de l'altre, els quatre germans, tenien les orelles parades en el que el Gran Vident deia, amb una barreja de llengües minoritàries, entre cèltic i gaèlic. Evidentment, era en trànsit... -La mort és el centre d'una llarga vida. No hi ha mort sense vida i a l'en revers. No accepteu la lluita del bé contra el mal. Si de cas, l'enfrontament entre l'ordre i el desordre.
Tant esperit com matèria, tot és energia. El vostre pensament es té que fonamentar en l'harmonia universal dels éssers i de les coses, en perpètua realització. La realitat és una tanca il• lusòria, que, per ganduleria o ignorància, el ésser humà imagina davant seu. Però no hi han tanques. L'horitzó no existeix...De sobte, ni ell mateix sap encara com se li acudí fer-ho, l'Encara-Petit, amb els ulls posats damunt en Fénrir, que no deixava de guaitar-los, gosà interrompre el Gran Condla, amb aquestes paraules... -T’ho ofegaràs aquesta nit dins d'un got de cervesa fet amb un sols gra de civada, desprès d'haver sopat un plat de porc que encara no ha nascut.En sentir la maledicció, el llop, no tingué més remei que intervenir pel seu compte. Agafà embranzida i quan ja era a punt de saltar damunt els nou vinguts, el Druida es pronuncià... -Arrels d'una muntanya, soroll de passes d'un gat, nervis d'un ós, barba d'una dona, respiració d'un peix i el gargall d'un ocell!Tot d'una, en Fénrir quedà estacat per sempre més. -Ja fa temps que l’hi tenia ganes en aquesta mala bèstia... Siau ben arribats al Nemeton d'Avalon. Sóc el Druida Condla i aquest tros de cabàs és el gegant Nit. Els déus m'han escollit per ésser el seu intermediari. Conec el motiu de la vostra visita i els problemes que pateix el vostre poble, i em complau saber que us heu alliçonat als pous d'Urda, de la Saviesa i el de les Nornes. D'aquí no sortireu amb les mans buides, però, les dificultats per les que travessa el planeta, Terra, com en dieu, no són pas producte de l'ira dels déus, sinó d'una pèssima gestió dels vostres avantpassats i de llur inconsciència col• lectiva. Acompanyeu-me al vidu!-
El vidu. La màgia. Un cop arribats, els quatre gnoms i el gegant Nit envolten el druida que segueix amb el seu parlament... -Tornareu a casa vostra de la mateixa manera que heu vingut. A bord dels quatre globus hermètics, un cop els haguem omplert amb un gas més lleuger que l'heli. Tan de pressa com arribeu, i ho serà força, fareu lliurament al vostre Consell de Savis d'unes quantes ampolles d'aigua de roure. Aquesta 'aigua' conté les llavors de la planta més antiga que es conserva: el vesc de roure. Les seves llavors tenen l’energia suficient per propulsar vehicles voladors. És equivalent a la del àtom de plutoni i ja era utilitzada pels nostres avantpassats de l’Atlàntida. Carregarà les bateries fotovoltàiques dels impulsors i, a més, us permetrà recuperar l'activitat i potència de l'Helios. La llum, l'escalfor, el fred i la fertilitat.
També els hi fareu lliurament d'una farmaciola amb plantes medicinals, que substitueix-hi les potingues de la Farmàcia de la Vida. Licopodi, selaginel• la, cànem, enciamet, sàlvia, berbena, romaní, arç blanc i vesc de roure. Amb llavors de roure, pomer, teix, avellaner i moixera. Us donaré les instruccions precises pel seu correcte emprament.El Gran Druida Condla feu servir un xiulet que duia amagat i, com per art de màgia, aparegué l'enorme senglar Serimner. -D'aquest en menjareu. Aquest flascó conté cèl• lules mortes del senglar. Amb el plànol que us lliuraré, podreu construir al Subsòl un perol màgic d'argent com el de Gundestrup.(El perol d'argent de Gundestrup es conserva al Museu de Copenhague. Pel contingut dels seus gravats, es pot considerar que fou un perol màgic pensat per retornar la vida a aquells que l'havien perdut). -Hi fareu coure les cèl• lules del Serimner amb una fruita de la que desprès us en parlaré. I un seglar com aquest tornarà a la vida. D'ell, en podreu menjar tant i tants com en vulgueu, que per més que en mengeu, mai no l'acabareu.Interrompin les seves paraules, el Gran Vident, feu un senyal amb la mà i el gegant Nit, amb prestesa, serví un beuratge que oferí als quatre enviats del Subsòl. -Beveu!- Prosseguí Condla. -D'aquesta beguda en diem Hidromel. És feta de poesia i saviesa. De fruits esclafats, i el seu most fermentat amb la saliva dels déus. Per tradició, en ésser una beguda cerimonial, la fermentació és provocada per les escopinades de tots els participants. La seva embriaguesa és baixa...Lluny de fer cara de fàstics, els quatre germans seguiren amb atenció i aplicació tot allò que el Gran Druida els digué. -Ara ha arribat l'hora de que us expliqui de quina fruita vos he parlat fa una estona, i de que trobeu cadascú la vostra. Es tracta de la poma. La fruita per excel• lència a Avalon i a la resta d'illes màgiques. És el símbol del bé i el mal, el coneixement i la llum. Però també de l’immortalitzat... Aquesta llum no és la que heu vingut a cercar i que ja us he explicat com assolir-la. És la llum de la saviesa... En el decurs d'un mes Condla no va menjar ni beure res. Li semblava que res no era digne d'ésser consumit, excepte la poma. Aquella poma que no minvava per més que en mengés i que es conservava sencera. Tenia el color de l'or polit i la mida del cap d'un nen de quatre setmanes, no més gran que la mateixa poma. El gust de la mel. Prosseguí... -...La poma de la que us parlo, esborra les ferides sagnants de qui la consumeix. Per molta que en mengeu, sempre en restarà. Qui la té no la pot perdre, perquè sempre li torna. Qui la posseeix rep la immortalitat dels déus. Però es té que ser valent i decidit a l'hora d'anar per ella. Saber com agafar-la i, sobretot, com menjar-la.
Aneu i cerqueu cadascú la vostra i la que teniu que lliurar al Consell de Savis pel perol de Gundestrup. L'illa és plena de pomers. Però també ho és de paranys, perills i proves que tindreu que superar. El primer que teniu que saber és que a Avalon el temps es compte per nits en lloc de dies...-Però mestre,.. Ací mai no és fosc com a Rastekais.- Interrompé l'Encara-Petit. -D'això, precisament, us volia parlar. Amb tot el temps que fa que sou a Avalon, encara no ha passat un sol dia. Quan el perill amenaça l'illa, Emain Ablach, així en diem en llengua cèltica, enfosqueix i els déus del cantó obscur surten, i... Val més que no us en parli. No podeu confondre mai el que vos acabo de dir. I teniu en compte que, per nosaltres el calendari és selènic, el Grian és femení i Selene masculí. De no fer-ho, invertiríeu el pas del temps i passaria el que us acabo de contar. Ara us posareu en camí. Anireu per una dimensió que no és la nostra, sinó dels déus. Us trobareu amb el Pont de l'Espasa. Quan hi salteu damunt, s’encongirà fins fer-se tant estret com un cabell, tant dur i relliscós com una ungla, i tant alt com un pal major. Ja trobareu la solució. Tindreu que superar la Tanca de Val. Una vella lliça amb un pany, que poca gent sap remenar. També us en sortireu. D'arbres i pedres embruixats i munts de terra com barricades, a cabassades. És l'exèrcit màgic que roman a l'aguait d'aquells que pretenen la poma de la vida eterna. Vosaltres heu begut dels pous de la memòria, de la set i del respecte, de la saviesa i del coneixement. Les Nornes us han donat consell i revelat secrets que pocs mortals saben. També heu tastat Hidromel... Que la seva poesia us acompanyi. A partir d'ara tindreu que valer-vos per vosaltres mateixos. Podeu, si sou ferits, recorre a l'ajut de la deessa Sul. Ella vos guarirà amb les aigües curatives, a les que dóna protecció. Que els déus us protegeixin.En arribar al Pont de l'Espasa el travessaren fent una tirolina amb cordes. En trobar la Tanca de Val, el seu ofici de miners els portà a fondre el pany amb àcids corrosius. Els arbres, pedres i munts de terra encantats, prompte quedaren desencisats en recordar i repetir les paraules que el Gran Druida havia pronunciat quan el llop Fénrir pretenia atacar-los. Darrera aquests paranys, els pomers, exhibien els seus lluents fruits daurats, sota l'esclatant llum dels camps d'Avalon. Varen fer tot el que Condla els hi demanà. Tornaren amb, tot just, cinc pomes. Tallades amb una fulla d'or i recollides amb la mà esquerra, com havien après en beure les aigües del Pou de la Saviesa. -Heu estat molt valents i heu respectat en tot moment l'entorn i la vida d'aquesta illa. Ha arribat el moment del vostre retorn. Però, deixeu-me que abans us digui una cosa. Les pomes, les teniu que menjar en dejuni i sense barrejar amb cap altra menja. El
vostre cos té que estar net. Per dins i per fora. La vostra ment té que estar en harmonia amb la vostra netedat. La poma que teniu que lliurar al Consell de Savis, no tindrà cap més propietat que la d'oferir, com ingredient afegit al perol de Gundestrup, la màgia d'un nou Serimner, amb el que nodrir el vostre poble...-Sabeu, Senyor, que ja fa,.. no sé quan, s'havia dit que existia una pedra, crec que en deien La Pedra Filosofal que, entre moltes altres propietats, les seves alquímies proveïen or, sense els esforços que a miners com nosaltres ens costa?-Sou molt llest o sou molt gran?-Les dues coses, mon Senyor.-Doncs bé, deixeu que us respongui a la primera. Tot i que confesseu ser molt llest, no crec que en siau prou. No us adoneu que ja la teniu entre les mans..?Incrèdul, les guaità i veié un ou. Un senzill ou de gallina. -I no patiu, perquè, tot i tenir moltes propietats, aquesta 'pedra', en no tenir ni sofre, ni mercuri, ni,..En veu baixa, passà una bona estona parlant en gaèlic. El Més-Gran, amb el ou a les mans, acabà avorrint-se com una ostra. Va cloure, dient... -...no contamina. Més aviat, alimenta. Conserveu-lo i doneu-li escalfor. Mai se sap! Si, com heu dit, reconeixeu ser gran, ara ho sou una mica més... Malgrat que el temps, aquí, passi tan a poca poc.Els globus havien estat reparats i eren a punt per emprendre el camí de tornada.
El retorn. El Gran Druida Condla i aquells que havien conegut en la seva estada a Avalon, eren a peu de cistella per acomiadar-los. El silenci i la pau que inundava l'illa, també hi eren presents. Els quatre germans, a bord de les naus. Prestos per tallar les cordes. El Gran Vident no tingué que alçar massa la veu per a fer-se sentir. -Els Druides tenim diferents secrets que ens fan distints a la resta de Druides i a la resta de mortals. Quan les Nornes varen posar el temps i el destí en el fil de la vida, aquesta, la vida, i la fi del món es convertiren en quelcom inevitable. Però, el nostre secret no conté la data de caducitat d'aquest producte. Nosaltres, per veu del deus, només som allò que vosaltres voleu que siguem. I entretant arribi el Ragnarôk, recordeu allò que algú digué un dia. La Terra, Galgal, o com en vulgueu dir, no
l'heretem dels nostres pares. Ens la deixen els nostres fills. Vet ací la meva Runa. Bon viatge! Les cordes varen ser tallades i els globus començaren a pujar. -Per cert, 'maesse' Més-Gran. Si mai teniu gana, això que porteu entre les mans, fregit, és força bo!
El final d'un conte és sempre el principi d'un altre. Començar a sobreviure és el mateix que començar a somniar en viure. Perquè somniar no és altra cosa que esgotar les darreres possibilitats de supervivència. El Ragnarôk, un dia o altre, arribarà. Sens dubte. Tot el que comença, té un final. Però, aquest conte, a hores d'ara, no en té. Deixem que els científics amb llurs cabòries, i el poetes, capaços de descriure amb poques paraules un món nou, hi posin un final feliç. Entretant, hem d'escriure altres històries que ens facin recordar aquesta. I fins i tot, oblidar-la.
PETITA LLIÇÓ DE BOTÀNICA. Voleu saber com són les plantes que el Gran Druida Condla donà als quatre germans gnoms? Com són els arbres de la illa d'Avalon? Què és l'hidromel, de veritat? Llurs propietats màgiques? Doncs, llegiu a continuació. Plantes. LICOPODI. És una falguera que creix en llocs foscos i ombrívols. SELAGINEL• LA. Aquesta planta era emprada pels druides per prendre possessió de forces misterioses. CÀNEM. Provoca, en ésser cremat, misterioses i vaporoses somnolències. ENCIAMET. Planta dels pantans. Curativa de ferides i nafres. SÀLVIA i ROMANÍ. En grans quantitats, aquesta mescla és tòxica. BERBENA. Emprada per a fer sortilegis, mentre cantaven fórmules màgiques. ARÇ BLANC. Amb propietats de regular el pols cardíac, la tensió arterial i els nervis.
VESC DE ROURE. Era utilitzat pels druides per fertilitzar la terra i per descobrir tresors soterrats. El color groguenc de les branques seques, fou associat amb aquesta possibilitat. Era recollit entre el sisè i vuitè dia lunar. (No té que coincidir, necessàriament, amb el mes de desembre). Pres en infusió, torna la fecunditat als animals estèrils i és un remei contra tota classe de verins. Els druides el recol• lectaven vestits de blanc. No se'l tallava amb ferro, per no fer malbé la planta. S'agafava amb la mà esquerra i el tallaven amb una fulla d'or. El vesc, però, podia ésser recollit per l'herbolari, fent servir un arc i fletxes per abatre'l. Un cop aplegat, els druides el posaven dins una saia blanca. La planta era col• locada en un lloc alçat, en vers el cel. Un cop feta la recol• lecció, els druides oferien en sacrifici dos braus blancs. El vesc de roure fou la planta més apreciada en el món druídic. La veritable poció màgica. Arbres. ROURE. Símbol de ciència i poder. Suport del vesc. POMER. Arbre de la ciència del bé i del mal. La poma era el fruit de la immortalitat, del coneixement i de la saviesa. TEIX. Els sortilegis eren gravats a les branquetes d'aquest arbre. AVELLANER. La seva fusta es feia servir en rituals màgics. MOIXERA. La seva fusta s'emprava per a fer operacions màgiques. Hidromel. 'Aiguamel', en català. És, genèricament, aigua amb mel. Fermentada la mel, esdevé el vi dolç d'aquesta.
IMPORTANT Els autors d'aquest conte volen advertir a llurs lectors que totes les plantes i arbres que hi figuren són; en alguna de les seves parts, en la seva totalitat, o per combinació de les mateixes, tòxiques. La seva manipulació, per tant, és reservada als fitoterapeutes, i, llur aplicació i recomanació, als professionals de la salut pública. El pomer i l'avellaner, en el seus fruits; i la sàlvia i el romaní, no combinats, són inofensius.
El tren de l'Esperança. La faula. A veure! Qui sap què és una frontera? És molt senzill. Farem un joc. Mireu a la vostra dreta Què en veieu alguna de frontera?... No! I a la esquerra?... No, tampoc! Davant?... Cap! Guaiteu al darrera, per si de cas... Res de res! No n’hi han de fronteres! Per manca de proves demostrables, declarem el dia d´avui com el dia intergalàctic sense fronteres. El conte. Era una vegada, no fa pas massa temps, una nena, la Esperança, que no tenia fronteres, però si tenia un tren. Un bon dia, "ni corta ni peresosa", va agafar el seu tren i s´en va anar a un lloc, una mica més enllà de la plaça de Catalunya, que es diu Senegal, i és al continent africà... El tren de la Esperança anava carregat de medicines, menjar, i, uns quants arreplegats d´aquells que en diuen voluntaris.Tots ells, amics de la Esperança. "Galenos", "potecaris", "apaga-focs", "agutzils", "autobuseros", "riallaires" i alguns veterinaris de la TV3. Tota aquesta fauna estant, feia que el tren de la Esperança esbufegués tot just arribat a les costes del Garraf. Després de molts dies de viatge i molts i molts quilòmetres fets, van arribar a un barri d´una ciutat molt gran del Senegal que es diu Dakar. -Ara no ens recordem perquè és famosa,.. però tant és!-
A Sam-Sam, així s´en diu el barri, passà una cosa que, si voleu, us la contarem... Això, en Jesús, un dels metges que duia la Esperança, sense baixar del tren, va veure un home que tenia una ferida a la mà. Com que la cosa li va semblar greu, va agafar el botiquí i anà per curar-lo. Però l´home, tossut, no es deixava. En Jesús insistia, dient-li que no fos carallot, que es deixés de bruixots i de putiferis, perquè sinó li cauria la mà... Mentrestant, el més sorprès de tots era el tren. Aturat en una via mig enfonsada on feia una pila de temps que no la trepitjava cap parent seu. On els nens jugaven en sortir de les cases que eren a un costat i a l´altre. On els grans estenien la roba, aprofitant els pals elèctrics i els senyals. En mig de tot això, però, el tren de la Esperança s’hi trobava a gust... Sabia que la Esperança l´havia dut, a ell, al Jesús i a tota la resta de companys, no tant sols a repartir medicines i menjar entre aquella gent del barri de Sam-Sam... El tren de la Esperança estava content perquè sabia que, si un dia tornava, la gent d´aquest barri hauria fet una estació i l´estació seria plena de trens, com ell i d´altres. La gent que haurien curat les medicines que els havia portat, treballarien els camps, criarien bestiar i no tindrien que marxar, si no volien fer-ho, de la terra on varen néixer, per no tenir feina o menjar. Ah! I el bruixot, potser hauria estudiat medicina... El tren i la Esperança haurien volgut quedar-s´hi, però tenien que fer un viatge de retorn. Això si, un tan descarregats. Sense les mercaderies que havien dut i sense algun que altre company que havia decidit canviar la feina de lloc. Però aquesta és una altra història que esperem poder-vos contar un altre dia. Gràcies per llegir! © Francesc i Nil Badia 2002
La palmera Sóc una palmera. Primer m'han fotut fora de casa. Desprès m'han plantat en el jardí d'una gran ciutat. Ací, tothom sap de tot. El "tio" que porta barret i que parla amb la "zeta", però no és grec, li diu al de parcs i jardins, que m´acaba de regar amb més aigua que el servei de neteja de L´Hospitalet... - "Zi ezto eztuvieze en el jardí de la chabola que tengo en el pueblo, crecería de la hosztia del copón." El més gros del cas és que l´empleat de l´Ajuntament li explica que sóc una espècie protegida... Si sóc protegida, què collons foto en un jardí, d´una gran ciutat, plena de contaminació. No trigo en comprendre-ho.
El de parcs i jardins que es diu Manolo, i que normalment no es fixa massa en mi, senyala el meu tronc amb el dit de fer burilles. - "Mire, ve ese agujero de ahí, es de la contaminación." - Jo malalta, ah, no! Deu haver-hi alguna equivocació. - "Me paeze que tiene zuz diaz contaos" - No pot ser cert. Segurament s´havia passat de llest. Em van agafar unes ganes boixes de dir-li al “tio” la barraca que ell també els tenia de comptats. - "Bueno, mientras haga sombra y no haga feo, la vamos a dejar en su sitio" - Què "feo", què "sitio" i què melons... Estic malalta, potser m´estic morint, i aquell bordegàs encara m´exigeix que faci ombra, guarneixi la ciutat i purifiqui l´aire, fins que deixi de respirar.. Si tampoc ningú no m´agrairà els serveis prestats! El forat era massa gros i la palmera massa pesada. Aquella nit va fer molta humitat i l´endemà, potser, massa calor. Era l´hora de dinar. El parc estava, pràcticament, buit. Un guàrdia urbà parlava pel ràdio--transmissor amb la central... - Charly, Papa, Golf a Hotel-Cero - Endavant Charly, Papa, Golf... - "Me encuentro en el parque de La Tortuga. Reporto que hay una palmera de grandes dimensiones caida en medio de la pista de patinaje. Solicito avisen a parques y jardines. ¿Recibido? Rebut Charly-Papa-Golf. Procedim a avisar a parcs i jardins. Si hi ha un cel de palmeres, almenys una deu pensar que, potser, allà on va néixer no s´haguessin pres tantes molèsties a l´hora del seu enterrament, però segur que la seva vida hagués valgut més la pena.
La caixa. Les gotes queien pel front xopant la vena que li cobria els ulls, permetent-li humitejar els llavis secs per la febre. Era dolça amb un regust salat. No sabia quan temps duia així, acaba de despertar. L'aire es feia irrespirable. Les seves defecacions, a més, li produïen picors. No volia gratar-se per no agreujar les clivelles de la pell. De tant en tant sentia petjades i veus de gent que parlava llengües estranyes. Reptant una ma per damunt del cos enretirà un cantó de la vena alliberant-ne un ull. Un resplendor, provinent d'un focus o més d'un, li encegà la retina. Tenia el cos entumit i dèbil. Amb tota seguretat feia molt que no ingeria aliment. Quan intentava dormir vençut per l'extenuació el nerviosisme i la por l'impedien aconseguirho. Passaren les hores fins que un fort terrabastall va fer moure la caixa al temps que un frec de cordes l'aturaven gronxat pel seu costat dret. Així penjat podia percebre un lleuger moviment de balanceig que el feu pensar que era transportat.
Enretirà la vena del front amb la intenció d'esbrinar què passava fora. S'havia fet de dia i la claror entrava per les escletxes de la caixa. Un munt d'escarabats de tota mena, mida i color s'estaven donant un banquet amb els restes del seus propis detritus. Sacsejà el seu cos tot el que va poder, fins el punt d'esberlar la malmesa caixa i poder alliberar-se. Es trobava en un plec d'una xarxa quan veié com des d'un pal molt alt un home l'apuntava amb un rifle. Es sentí un tret sord. A la tapa malmesa de la caixa acabava de llegir: FRÀGIL. ÉSSER HUMÀ.
L'atracament. Hi havia una vegada un cotxe de policia que patrullava per la ciutat... De sobte, la sirena comença a dir Lluís... Lluís... Lluís... La ràdio del cotxe fa saber als patrullers que estan robant un banc del centre. Arribats al lloc, veuen sortir corrent dos tipus ben vestits que, més que lladres, semblen el director i el apoderat. Els policies els hi barren el pas i els detenen. El caporal els demana pel botí, al temps que envia el seu company al interior de la sucursal per veure que hi passa. La cara dels presumptes lladres és de color blanc nuclear. Dins del banc, el company del caporal, amb la eina del ofici a la mà, pregunta al personal del mostrador on és el botí. Abans de rebre resposta, veu un pagès que duu dues saques amb pollastres i faves. Sense dir ni ase ni bassa, agafa les saques i s´en duu el pagès. Ja em tens, els policies, els homes de vint-i-un botó, el pagès, les saques i el cotxe fent Lluís... cap a la comissaria. Mentre instrueixen les diligències oportunes i els prenen la filiació, els conviden a prendre una cervesa. Com fa el anunci de la tele, demanen si pot ser aquella a la que et conviden quan et conviden a misses beneïdes. El “payo” era tant lent que varen passar anys entre el moment de pitjar la primera lletra de la màquina d´escriure, fins que la cosa va anar a judici. Això que abans d´arribar-hi, tothom ja sabia el desenllaç d´aquest cas. Anem a pams. El únic cert d´aquesta història és que s´hi havia robat un banc, però, no de calés, sinó de la plaça del davant. Precisament, els lladres hi varen seure abans d´emportar-se´l, per poder veure la moguda del banc del davant. Els homes, impecablement vestits de negre, que fugien a corre-cuita, eren inspectors de hisenda, que hi varen anar a ingressar no sé què. El pagès es va fotre la cervesa, es va menjar les ungles, i, quan ja anava a per les faves i els pollastres, li varen dir que ja podia marxar. Imagineu-vos-ho! Va sortir corrent
cap el mercat, on aconseguir vendre les faves i els pollastres, a meitat de preu per haver arribar tard. Els policies segueixen sense adonar-se que han equivocat el ofici. La sirena del cotxe de policia ja no diu Lluís. Ara diu: o-re-llut... o-re-llut... I el cas segueix obert. Potser és perquè no queda lloc on arxivar-lo.
En Dino i en Dofi. Ara fa molts i molts anys quan encara no existia l'home, perquè l'home no ha existit sempre, la terra era poblada per dinosaures i dofins, entre d'altres bestioles. Molts de vosaltres sabeu, i la resta encara no, que els dofins i els dinosaures són mamífers, per tant, de sang calenta, i, a més, són pulmonats. És dir, respiren l'aire per mitjà de pulmons, igual que nosaltres. I perquè us explico tot això? Doncs bé, em seguiré explicant... Vet ací que en aquest precís instant apareixen els dos protagonistes de la nostra història, de la història d'aquest conte. Aquests no són altres que en Dino, un dinosaure molt eixerit però força tossut i en Dofi, un dofí molt intel• ligent però bastant culleres. (Ep! Qui no sàpiga que vol dir això de culleres, sobre tot, que no ho digui a ningú. No fos cosa que algú s'emprenyés en no saber explicar-li què vol dir culleres). Però bé, jo tinc que seguir explicant aquest conte... Fixeu-vos-hi bé. Tenim el Dino, un dinosaure molt eixerit i espavilat, però força tossut i en Dofi, un dofí molt intel• ligent, molt llest, però bastant dallonses... I un problema... Si, estimats i estimades criatures... Un seriós problema que a cops esdevé, acut, entre la canalla menuda, la no tan menuda i algun canalla gran. Perquè, estimada mainada, els grans no sempre tenim la raó. Tampoc fem sempre les coses ben fetes. Ni de bon tros! I de vegades ens costa reconeix-ho. Ep! No perdem el fil... Redimonis i el problema que, pensareu? Doncs molt senzill. En Dino, el dinosaure de la nostra història, pensava, pobrot, que les coses són sempre com tindrien que ser o com ens agradaria que foren i no com, en realitat, aquestes són. Penseu, volguts nens i nenes, que les coses, a vegades, les podem canviar; però no sempre, com es pensava el nostre amic del conte. No obstant i això el Dino era tossut com una mula. Una de les tossudeses més grosses que la història ens recorda, foren les seves passejades per la platja, vora mar, pensant, perquè culleres no podia caminar per dessota l'aigua, si els dofins, les balenes o l'Ulisses, amb pulmons com els seus, ho feien com si res. I pensa que pensaràs, dia si i altre també, succeí que un bon matí, anant passejant vora mar, per la platja... Un dofí, simpàtic com un acudit, tragué el cap de l'aigua i li feu un xiulet. En Dino acabava de conèixer en Dofi, el dofí coprotagonista d'aquesta història.
- Quina en barriles, noi? - Li demanà. Em Dino li exposà el problema, un tant bocabadat i sorprès per la trobada i per la pregunta. - No seràs tant beneït per pensar que ets dels nostres? - Li endegà amb una rialla falaguera. - No! Ni tu, tant fatxenda com per creure-t'ho - Vatua, amb la resposta d'en Dino! Es posaren a riure i en tres i no res es varen fer amics. Varen sintonitzar que es diu ara. I en Dofi, sabeu estimats nens i nenes que va fer? Doncs, va anar a cercar una canya molt i molt llarga i prou gruixuda, que foradà d'un cap a l'altre amb una de més prima. Després li demanà a en Dino que respirés a través del tub, a mesura que s'endinsava mar endins i l'aigua li cobria el cap. D'aquesta manera, en Dofi nedà al seu costat mentre en Dino es passejava pel fons del mar. Havia aconseguit fer realitat, allò que tant desitjava, però que no sempre es pot aconseguir. I vet aquí que, conte contat, aquest conte d'en Dino i en Dofi s'ha acabat.
El follet del vesc. Si cerqueu en un diccionari hi trobareu moltes paraules. Potser entre aquestes paraules hi trobeu la de follet. I potser també hi podreu una definició semblant a questa: esperit familiar, més aviat entremaliat i faceciós que no malèfic, imaginat per la superstició popular, el qual habita certes cases, turmenta la gent durant el son... Ben segur que en el us del diccionari n’hi trobareu altres. Molts de vosaltres ja sabeu què és el vesc i fins i tot l´heu tingut a les mans... Si això és així, tanmateix també hi és.. Si, al diccionari. Tot plegat, no us oblideu de llegir aquest conte per si, de cas, voleu saber qui fou el follet del vesc. El nostre follet era tot el contrari del que heu llegit al capdamunt d´aquestes ratlles. No era un esperit. Era de carn i óssos. No era familiar. Anava per lliure. I no volia saber res de ningú. Tampoc ningú no sabia res d´ell. Per entremaliadures i facècies no fou gota famós. No podem assegurar que fos ni trapella ni mentider. Qui ho sap? Mai formà part de la superstició popular perquè ningú no sabia que existís. No habità cap casa. La seva casa era el bosc. El que la gent dormis o no tranquila no depenia d´ell. Ara, la majoria de vosaltres pensareu perquè hem de tirar endavant amb un conte que té per protagonista un follet que no té res a veure amb allò que entenem per un follet... Si continueu llegint, intentaré donar resposta a la majoria de les vostres preguntes, inclosa aquesta. El que si ja no us prometo es que potser tingueu que fer servir algun altre cop més el diccionari.
Podríem encetar aquesta història de dues maneres diferents. Per els més petits ho faríem així: "Tal vegada hi havia un bosc i en aquest bosc hi vivia un follet..." No caldria explicar-lis què és un follet. Els més petits ho saben molt be. És un personatge imaginarii ells en tenen molta d´imaginació. La segona de les maneres podria ser ben be tal i com hem començat. Ara, potser, és l´hora d´afegir-hi que sou els més grans quins per saber més coses, heu d´explicar als més petits allò que no entenguin, encara que tingueu que ajudar-vos del diccionari. Tal vegada hi havia un bosc i en aquest bosc hi havia un follet molt especial... Se sap que era de carn i óssos, com nosaltres els humans. També es conta que era de casa bona, vaja, un follet bo de casa millor. No li faltava de res. Tenia, com s´en diu, de tot. El pitjor del cas era que creia saber-ho tot i que ningú no li podia ensenyar res de nou. Això el feia molt antipàtic. Però tenia, a més, una malaltia ben estranya. Era com una al• lèrgia. Voleu saber què, oi? Doncs els estornells li provocaven esternuts. N´estava fart de tenir que anar explicant quant saberut n´era, sense para de d´esternudar. No li mancava de res, però això ja era massa! En el bosc on ell vivia hi treballava un misteriós personatge, meitat mag, meitat somia gaites, que n’hi deien el Druida. Els seus poders no estaven molt clars, però la seva fama be que podria amb uns quants esternuts. Això, al menys, és el que pensà el follet, i se n’hi va anar de dret. El follet va ser rebut pel Druida. La seva aparença era, no tant la de un home de ciència, més aviat la de un mag o endevinador. Duia una llarga barba blanca, els cabells també eren llargs i blancs. Per vestit duia una llarga túnica del mateix color i tenia el cap cobert per un barret punxegut. Anava d´allò més maco. El primer cop que el va veure, el Druida es dedicà a fer-se propaganda, explicant-li al follet el seu remot origen celta. Que passà 20 anys estudiant totes les tècniques per a guarir les malalties de la ment i el cos. Que si patatim, que si patatam... En resum, el follet quedà convençut que llurs esternuts tenien els seus dies comptats. Però la cosa no anava així... Desprès de tres anys, seixanta pomades, quaranta ungüents, vint-i-una poció i dues lavatives... El follet esternudava més que mai. Fart de fer de farmàcia amb potes i amb la butxaca més escurada que una tassa de xocolata desfeta, el follet decidí que la solució a la seva malaltia no era en mans de la ciència. Tot i que el nostre amic tenia cent nou anys, per ser follet, era molt jove i, a més, mai havia estat malalt, tret d´algun constipat. Tantes potingues com havia pres i els esternuts eren tant forts que el feien rodolar. El Druida li feu més proves que el sastre i quedà tant escanyolit que per ell no n´hagueren donat ni cinc. Fred com una estàtua i sense saber que fer, tingué que sentir-se com li cantaven la canya...
Mentre era on un d´aquells forts esternuts l´havia fet anar a parar, un soroll metàl• lic li feu parar atenció. No massa lluny d´on era hi havia un riu i en aquell riu un tòtil que la feia petar, mentre transportava amb les seves potes un grapat d´ous. Sense saber què fer ni a qui recórrer, el follet s´incorporà i amb prou feines s´apropà al recolza on era el tòtil enfeinat. Desprès de les presentacions, entre esternut i esternut, li explicà el seu greu problema. El tòtil s´el mirà i li digué que, encara que estava molt enfeinat, procuraria ajudar-lo, tot i que el veia amb més cara d´esternut que no pas de follet. En sentir això el follet, que era un pinxo mantegues, en lloc de donar-li les gràcies li etzibà que ell feia cara de babau, encantat, totxo i ximple (tots ells sinònims de tòtil, sabeu...).
El tòtil, no tingué més remei que obrir el paraigua, perquè els sinònims arribaven al mateix temps que els esternuts. Però el tòtil, que no era precisament mut, a més de reconèixer-li la seva habilitat pels sinònims, l´instruí en l´origen del seu nom. Li digué que follet ve de foll i que si no trobava aviat cap remei als seus esternuts: pararia boig com una cabra, sonat com un llum, tocat del bolet i guillat com un bull. Al follet se li va tallar la respiració i se li va congelar l´esternut. Però no penseu que es varen barallar. No. En aquest conte no s´esbatussa ningú, i, amb tot, l´important consisteix en saber com es guarí el follet... Abans de que el follet reaccionés, el tòtil ja havia saltat al seu damunt i ja eren camí d´un racó del bosc que era ple de roures. En arribar, el tòtil li demanà al follet que es fixés en tot el que ell fes. Dit això, recollí unes boletes blanques d´una planta que creixia damunt l´escorça d´un roure centenari. Tot seguit, aixafà les boletes blanques fins aconseguir una pasta enganxifosa. Un cop això fet, amb les closques de dos glans en feu una capceta i posà la pasta blanquinosa al seu interior. Amb un cordill li penjà al coll diguen-li que mentre els estornells volessin per aquells verats ho dugués sempre damunt. El follet va creure al tòtil i al cap d´un parell de dies, l´anar a visitar per a donar-li les gràcies i dir-li que dels esternuts n´era ben curat. Volgué també saber què dimonis era allò que li havia penjat a coll, dins d´aquella petita capça, feta amb dues cúpules de gla. Resulta que el seu cos provocava un rebuig en la presència d´estornells, això que nosaltres en diem al• lèrgia... Però a més, i això és molt important, el vesc, com moltes altres plantes, és metzinós, és dir, tòxic... I ves tu per on que els estornells ho saben sense que ningú no els hi hagi dit... Perquè ens entenem millor: el follet no podia veure els estornells i aquests no podien veure el vesc. Però el conte no acaba aquí... El tòtil, bo i aprofitant l´avinentesa, li explicà al follet quelcom més d´aquesta història... "El vesc -li digué- és un paràsit d´arbres com el roure i l´alzina, i com a paràsit viu hoste d´aquell que l´acull. Tu, follet, has estat com el vesc, un paràsit pel bosc on vius i has viscut sempre. Has fet tot el que has volgut, has estat un cregut i, la resta, mai no
t´ha importat. Però be que quan els has necessitat has demanat el seu ajut... Mai no és tard per aprendre una lliçó si al capdavall, a més, aconseguim guarir un esternut." Potser, aquestes paraules foren màgiques, potser el follet repensà la seva forma de vida i fins i tot d´ésser, però el que si és cert és que mai més tingué que preocupar-se ni dels estornells ni dels esternuts... I a partir d´aquell moment, fou el follet més trempat del bosc i dels boscos de les rodalies. Tot i que a vegades presumia a l´hora de dir: -Per esternuts, els meus-. Hi ha contes que no s´acaben mai, però us puc assegurar que jo no en sóc l´autor. A aquest ja li va arribant l´hora, tot i que abans de posar-hi la paraula "fi" us vull donar un consell.
Consell de l´autor. Ja sabeu que el vesc és verinós. Per tant, millor que el deixeu on és i no el grapegeu. Però si voleu evitar un esternut perquè no voleu fer ploure o us recordeu que teníeu que haver agafat el mocador, podeu fer el següent: Així que el sentiu arribar, premeu fort el llavi de dalt contra les dents amb el dit gros. Si ho feu, amb un xic de pràctica, haureu evitat l´esternut. Tot i que s´en parla d´un personatge que, segons Aristòtil, visqué en el segle VII, abans de Crist, del que diuen que quan sentia venir un esternut, es posava de cara al Sol, de cara a la Veritat, per a fer-lo més valent i més confiat. Però el Sol, desprès d´haver-li dit: Jesús!, s´eixugava dissimuladament la cara amb una nuvolada de cotó fluix. Encara que,.. aquest és un conte que, potser, us explicaré un altre dia.
Germana lluna Aquesta és la història d'un petit cranc femella i un petit peixet. Els dos vivien al mar, però molt lluny l'un de l'altre. Tant lluny que potser no s'hagueren conegut mai, de no ser que... Vet aquí que, una nit el petit cranc femella era en terra. En el cel, ple d'estels, hi lluïa una formosa lluna plena. Li demanà un desig. Un desig un tant especial que no us puc explicar. Molt lluny d'aquells indrets, un petit peixet era dins el mar que el va veure néixer. En arribar la nit, va rebre la visita de la mateixa lluna. Com era molt descarat, li va picar l'ullet, i, tot i que no hi creia gaire en aquestes coses, també li demanà un desig. Un desig igual d'especial que tampoc us puc explicar. La germana lluna, veien com n'eren de negres les nits d'aquell petit cranc femella i d'aquell petit peixet, feu coneixedor al germà sol dels desigs d'ambdós. I en un tres i no res, que fou al cap d'uns quants anys, passà que... El germà sol li demanà al germà aire que conduís el petit cranc femella a la germana terra d'aquell petit peixet. La germana terra va rebre i acollir el nou hoste, fent saber a la germana aigua que havia arribat el moment més esperat. La germana aigua va fer servir els seus corrents per atansar el petit peixet fins a la germana terra, on era el petit cranc femella que no s'ho acabava de creure. Però, encara va succeir una cosa més, de la que sols us explicaré un petit bocí... El petit cranc femella i el petit peixet, potser ja no tan petits, s'enamoraren l'un de l'altre, i, en arribar l'hora, la germana lluna demanà al germà riu un raconet per la parella. Penso que potser no s'enfadin si us dic que, més tard, fou la germana lluna que, veien l'amor que l'un sentia per l'altre, dibuixà en aquell racó del germà riu, un pont d'argent. On el germà foc posà l'escalfor i el caliu, per a donar vida a la vida. Aquesta és la història d'un petit cranc femella i un petit peixet que, ja fa moltes llunes, viuen junts. Tant a prop l'un de l'altre que potser no hi cabria ningú més, de no ser que... Però aquesta ja és una altra història que, algun dia, qui sap, us explicaré del tot. Aquest conte, fou escrit en homenatge als pobles indians d'arreu del món.
El meu amic, el senglar Com dir-ne porc a un amic, sense que s'enfadi? Si en Llach té per amic el mar, el Snoopy ho és de l'Emílio i la Nets s'estima en Tomàtic; perquè jo no puc tenir com amic un senglar? Si és fantàstic. Sortim a passejar per les Rambles i no passem gota desapercebuts. Tothom ens mira. I no vegeu com es lliga! Sempre ens trobem al mateix lloc. En el baixador que el Funicular de Vallvidrera té a la carretera de les Aigües. Al principi, els dels catalans s'emprenyaven força. Però, aviat vàrem arribar a un acord. El meu amic és un membre molt important dins la seva comunitat. Ocupa un elevat càrrec en matèria de seguretat... És per això que, ara, d'ençà que els seus germans no travessen les vies del Funi, ni malmeten les tanques que l'home els hi ha posat, ja podem viatjar amb els Ferrocarrils. El poder passejar tranquils per les Rambles, ja va ésser una mica més complicat. La Guàrdia Urbana no ens ho permetia. Tot i que, quan consultaven el Reglament d'Ocupació de la Via Pública, no hi trobaven, és clar, cap disposició que impedís la lliure circulació d'un senglar. Prou i que n'hi havia de ben estranyes. Al capdavall, també ens vàrem sortir. Explicarem als representants de l'Ajuntament que el càrrec desempallegat pel meu amic, el Senglar, dins de la seva població, venia a ser el de Cap de la Guàrdia Urbana. Desprès d'uns moments de lògica confusió (el caporal de la patrulla que ens atenia, en un giravolt mental, pensà que la nostra intenció era la d'ofendre la seva Institució amb el nom del porc) i de rengles consultes amb la Casa Gran... no només no hem tingut mai més cap problema, sinó que, de tant en tant, i de forma, això si, força discreta, ens escorten i tot. Ah! Si mai ens trobem amb algun agent que encara no sap qui és el meu amic,.. els companys l'hi fan palès amb un esclaridor - es del cuerpo - i problema solucionat. Ai! El meu amic el Senglar. Tot un personatge. No fa massa temps, en una batuda de caça, uns homes li dispararen un tret i el feriren. Ell havia sortit al front d'un escamot antiabalots, quan varen ésser avisats de la presència en el bosc d'un grupuscle de manifestants fortament armats. Donat el seu càrrec, va ser ingressat d'urgències a l'Hospital del Mar, i, mar...e meua quin enrenou es va muntar... L'Alcalde, en persona, el va anar a visitar. I encara no se sap com, el varen anomenar, President Honorari de la Societat de Caçadors de Barcelona. Dit i fet, en poc temps, a Barcelona, ja no s'hi caçaven ni mosques... La seva influència arribà a ser tan gran que, és comenta, haver vist el President de la Generalitat, passejant amb bici tot terreny, per la carretera de l'Arrabassada, amb la intenció de tenir-hi una trobada fora de tot protocol. El meu amic El Senglar fou un fenomen. El dia del seu jubileu li feren una festassa. No hi faltà ningú. I la Guàrdia Urbana de Barcelona envià una honorable representació. Clar que, si tot s'acaba això també... El meu amic s'avorria molt sense fer res. Li mancava acció. Jo l'alliçonava en el sentit que qualsevol persona l'envejaria de saber que viu al bosc dels voltants de Barcelona, com els rics i algun borric... Sense fotre brot. Li deia i repetia, que a tots ens arribaria, dia o altre, el nostre Sant Martí. (En aquest punt, s'emprenyava molt). Ell volia fer el que feia sempre, i, això no era possible. Tant és així, que li vaig proposar representar els molts senglars de la Comunitat Europea. Jo tenia un amic, que coneixia un
paio, que sabia d'un tipus, que treballava al Parlament Europeu... La moció trigà més del compte. Però, ja se sap. Aquestes coses donen més voltes que la Terra des que existeix. Quan vàrem rebre la resposta, el meu amic ja era mort i enterrat. Vaig tenir el pensament de presentar-m'hi en el seu lloc. De fet, no crec que haguessin notat la diferència. Però crec que vaig prendre una decisió encertada. En primer lloc, jo no era el meu amic. I pel que fa a la resta: hauria estat una porcada suplantar un senglar, oi?