NÚM. 111
JOVENT
DESEMBRE 2014
R ev i sta j u v e n i l a lt e r nat i va
DROGUES NO?
p. 5
p. 6
p. 12
p. 14
La I Guerra Mundial i les seves conseqüències Anna Sallés Bonastre
TTIP: un pont neoliberal sobre la democràcia que no deixarem construir Jesús Hernández Nicolau
#StopPrincelandia
Entrevista a Joan Subirats Pau Planelles Oliva
revistajovent.cat
Judit Terés Rodríguez i Júlia Mas Maresma twitter.com/eljovent
facebook.com/revistajovent
SUMARI
3
8
Editorial
Tema central
L’endemà del 9-N hi ha 10-N
Pau Planelles Oliva
4 www.joves.cat
Aquest COP va de debò?
10 Resistències
Federació d’Associacions de Cànnabis de Catalunya
Joan Groizard WEB
La doble moral de les drogues, a debat
revistajovent.cat
5
La I Guerra Mundial i les seves conseqüències
11
Anna Sallés Bonastre
Al Con Sud sense notícies del neoliberalisme
twitter.com/eljovent FACEBOOK
facebook.com/revistajovent
JOVENT és la Revista Juvenil Alternativa de Joves d'Esquerra Verda Fundada per la JCC l'any 1977 Edició: Joves d'Esquerra Verda Consell de Redacció: Laia Andreu Autrand Júlia Boada Danés Aritz Cirbián Casado Lourenço Viana Gerard Domínguez Reig Ramon Gutiérrez Illana Montserrat Mompió Gallart Pau Planelles Oliva Anna Rovira Prats Director: Gerard Sentís Garcés
Montserrat Mompió Gallart
6
Una finestra al món Àlex Mañas Ballesté
TTIP: un pont neoliberal sobre la democràcia que no deixarem construir
12
Jesús Hernández Nicolau
Judit Terés Rodríguez i Júlia Mas Maresma
7 Cinc cèntims...
...sobre el consum i la regulació de les drogues
Cultura
#StopPrincelandia
13 Las gafas del cerca
14 Entrevista
Joan Subirats Pau Planelles Oliva
EL JOVENT D’AVUI...
Adreça: c/Armengol 2-8, 08003 Barcelona Web: www.revistajovent.cat c/e: jovent@joves.cat Disseny i Maquetació: www.designisnatural.com Impressió: Cevagraf, s.c.c.l. Dipòsit legal b-38.281-81 Tirada 15.000 exemplars
Però al final hi ha eleccions o no?
No estem sempre de campanya electoral?
JOVENT expressa la seva opinió a través de l’Editorial. Els articles signats són responsabilitat dels seus autors i autores. A JOVENT intentem escriure en un llenguatge no sexista ni discriminatori. JOVENT s'imprimeix en paper ecològic en defensa del medi ambient.
Fe d’errates: Al número 110 de Jovent s’esmentava que Carles Manté pertanyia a CiU i no és així.
2 | JOVENT NÚM. 111
Totes les imatges utilitzades en aquest número estan lliures de drets.
EDITORIAL
L’endemà del 9-N hi ha 10-N El dia 9 de novembre va sortir molta gent al carrer, moltíssima, segurament és la mobilització més multitudinària que mai hagi tingut lloc a Catalunya. La gent va sortir massivament a dir la seva en el marc del procés participatiu promogut pel Govern i la recollida de signatures de la societat civil. Aquest procés no substituïa la consulta que una àmplia majoria de la població catalana considera que és necessària per a resoldre el conflicte polític sobre la relació entre Catalunya i l’Estat, però la participació expressava el desig de votar i la condemna a l’actitud intransigent del PP; la demanda d’una alternativa a la Constitució sagrada i intocable com a argument polític. El 9N vam demostrar que el moviment mobilitzador de la gent de Catalunya no s’atura, però també es va posar de relleu, amb uns 200.000 sí/no, que la independència no convenç tothom i que hi ha un gruix important de gent que no vol mantenir l’statu quo, però que tampoc és favorable, a priori, a trencar totes les relacions amb la resta de l’Estat. La solució al conflicte evident, doncs, no podrà ser unilateral per part de Catalunya. Des d’aquí ens caldrà seguir acumulant forces per acabar de fer el pols a l’Estat i guanyar el dret a decidir i la celebració d’una consulta amb garanties, ara més pendent que mai. No haurem d’oblidar, però, que ens calen aliats com fins ara a la resta de l’Estat, a tot Europa i al món. El 9N és un element de ruptura molt potent, un element que desgasta encara més el Govern del PP. Tot i això, no és l’únic element que ens fa pensar en un canvi de paradigma a Catalunya: les possibles confluències de cara les eleccions municipals per vèncer CiU, per exemple, també ens mostren una escletxa de canvi. A milers de pobles i ciutats d’Espanya hi ha molts altres elements de ruptura que ens diuen que el PP de Rajoy, el bipartidisme amb el PSOE, el col·laboracionisme de CiU, la politització de la justícia i la judicialització de la política i el sistema en general poden estar tocats de mort.
9+1N
Només combinant tots els corrents de canvi podrem aconseguir un gir de 180º en la situació política, social i econòmica del país i posar les persones per davant dels mercats. Assegurar la nostra dignitat, guanyar el dret a decidir i expulsar els corruptes de la política.
JOVENT NÚM. 111 | 3
Aquest COP va de debò?
E
l passat 2 de novembre, el Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC) va publicar les conclusions principals del seu Cinquè Informe d’Avaluació, que reuneix l’actual coneixement científic sobre l’estat, les causes, els impactes i les possibles vies de mitigació i adaptació al canvi climàtic. Aquesta cinquena edició confirma les principals conclusions dels anteriors estudis, i n’augmenta la certesa: els efectes de l’activitat humana causen l’escalfament del planeta, amb la corresponent pèrdua de gel a les regions polars, l’augment del nivell del mar, les condicions meteorològiques més extremes, etc. Tot això amb greus conseqüències per a les poblacions tant del Sud com del Nord globals.
Aquestes cimeres s’han caracteritzat per un conflicte entre els països del Sud global i les grans potències econòmiques En aquest context, s’apropa el COP20, la vintena conferència de l’ONU sobre canvi climàtic. A aquesta cimera, que tindrà lloc al desembre a Lima (Perú), els “líders” globals continuaran les seves negociacions cap a un acord global vinculant sobre el canvi climàtic. Històricament, aquestes cimeres s’han caracteritzat per un conflicte entre els països del Sud global i les grans potències econòmiques: els uns pateixen més greument les conseqüències d’un canvi climàtic que no han causat; els altres no volen renunciar a la seva competitivitat econòmica i es neguen a reduir-ne l’impacte unilateralment. Des del Protocol de Kyoto (1997), aquest conflicte ha bloquejat iniciatives per a un nou acord. De fet, la frustració davant la manca d’avenços va portar les ONG (presents com a observadores del procés) a abandonar en massa la darrera cimera (novembre de 2013 a Varsòvia). Però pot ser que les coses estiguin començant a canviar. Per una banda, la UE està negociant els seus objectius en renovables i lluita contra el canvi climàtic –es plantegen objectius totalment insuficients, però els més ambiciosos a escala global-. Per l’altra, i fora del marc de l’ONU, els governs dels Estats Units i la Xina han arribat a un acord pel qual es comprometen, per primer cop, a reduir les seves emissions totals de gasos d’efecte hivernacle. Això pot canviar totalment el to d’estancament de les negociacions a escala global d’aquest any a Lima, i permetre unes primeres passes cap a un acord més ampli. Totes les perspectives estan enfocades a la cimera de l’any que ve, el COP21 a París. Amb França i la UE com a amfitrions –ambdós amb compromisos relativament ambiciosos de lluita
4 | JOVENT NÚM. 111
contra el canvi climàtic– hi ha l’oportunitat per acordar un “nou Kyoto”, aquest cop també amb la participació dels EUA, que ens permeti evitar les pitjors conseqüències del canvi climàtic. Per part de la Federació de Joves Verds Europeus (FYEG), aquest desembre organitzarem un seminari per seguir les negociacions a Lima i preparar l’any de campanya de cara a la Cimera de París. L’objectiu és formar activistes de tot el continent perquè després puguin formar els membres de les seves respectives organitzacions, i mobilitzar el jovent verd a tot arreu. Serà fonamental la nostra implicació per totes les vies possibles: activitats coordinades amb formacions germanes arreu d’Europa, esforços per incloure el canvi climàtic dins l’agenda dels mitjans de comunicació, treballar amb la societat civil i altres formacions, i exercir pressió directa als càrrecs electes a totes les escales per facilitar un bon acord a París.
Serà fonamental exercir pressió directa als càrrecs electes a totes les escales per facilitar un bon acord a París És també una oportunitat per destacar els altres avantatges de la lluita contra el canvi climàtic i les nostres propostes com a esquerra verda per canviar la societat: una transició energètica que dóna lloc a més i millors llocs de treball, qualitat de vida i salut, millor planificació urbana i reducció de les desigualtats. Joan Groizard @joan_gp // Cocoordinador del grup de canvi climàtic del Comitè Executiu de la FYEG @FYEG Per saber-ne més: http://www.cop20.pe/ http://www.fyeg.org/
La I Guerra Mundial i les seves conseqüències
A
nalitzar aquí en profunditat els orígens i les causes de la I Guerra Mundial és una tasca difícil en un article d’aquestes dimensions. Valgui només recordar que els historiadors encara estan debatent sobre les responsabilitats dels uns i dels altres en el major desastre que fins llavors havia viscut Europa. El cert és que, a diferència de la II Guerra Mundial, on Alemanya és de manera indiscutible l’agressora, les responsabilitats del desencadenament
Els historiadors encara estan debatent sobre les responsabilitats dels uns i dels altres en el major desastre que fins llavors havia viscut Europa del conflicte estan molt repartides entre els dos bàndols. Disputes per l’hegemonia continental, pel control de les colònies i de les matèries primeres o pel domini dels Balcans, entre altres raons, van portar a una guerra que els uns i els altres pensaven que seria curta. Però la Guerra es va allargar més de quatre anys i es va saldar amb una autèntic desastre humanitari: 9.000.000 de morts, 20.000.000 de ferits, 6.000.000 d’invàlids, dèficit de naixements, viudes, infants orfes, etc. I també amb un autèntic desastre material. A tot això, cal afegir-hi la brutal disminució de la producció agrària i industrial (per manca de mà d’obra, de matèries primeres, d’adobs, etc.) i la inflació. No és estrany que, ja molt aviat, un cop passada la flamarada nacionalista, hi hagués protestes contra la Guerra a molts pobles i ciutats d’arreu d’Europa, que les desercions anessin augmentant a mesura que avançava el conflicte i que el que havia de ser un “ràpid passeig militar” es transformés en una terrible guerra de trinxeres. En el cas de Rússia, la Guerra va acabar d’ensorrar el sistema tsarista i de donar pas a dues revolucions, la de febrer i la d’octubre de 1917. A banda dels desastres esmentats, hem de tenir en compte que la recuperació econòmica postbèl·lica va trobar enormes dificultats a causa d’un fet cabdal: la Guerra havia significat la ruptura de les relacions econòmiques internacionals (un fre a la creixent globalització que s’estava produint des de finals del segle XIX). Com a resultat de tot això, Europa va perdre l’hegemonia mundial i el seu paper va ser assumit progressivament per la nova gran potència emergent: els
Estats Units, que no es van incorporar decididament a la Guerra fins al 1918. Un cop finalitzat el conflicte, amb la derrota de les Potències Centrals el novembre de 1918, la Conferència de Pau de París va intentar posar ordre en aquell immens caos, però els diversos tractats que els vencedors van imposar als vençuts (el més important dels quals va ser el de Versalles amb Alemanya), en comptes de solucionar els problemes, moltes vegades els van empitjorar. Són les conseqüències econòmiques de la pau, que J.M. Keynes va titllar de catastròfiques per al futur de l’estabilitat europea. I no es va equivocar. A més de les dures clàusules econòmiques, els diferents tractats i acords establien una sèrie de clàusules polítiques, militars i territorials que, si bé van tancar vells litigis, van contribuir a obrir-ne de nous, les derivades dels quals, en alguns casos, han arribat fins als nostres dies (especialment el del Pròxim Orient i el dels Balcans). Entre 1919 i 1922, Europa va viure una onada revolucionària que va afectar amb major o menor intensitat la major part de països, però de manera especial Alemanya, on finalment socialdemòcrates i forces conservadores van arribar a un precari equilibri amb la proclamació de la República de Weimar el 1919. I a Itàlia, on el pànic de les classes dominants les va portar a pactar amb el Partit Feixista de Mussolini el 1922. La crisi generalitzada va afectar la credibilitat de la democràcia parlamentària, i molt especialment a la Gran Bretanya i França.
A Europa creixia amb força l’ou de la serp: el feixisme i el nazisme A començament dels anys 20, excepte a la Rússia soviètica, el moviment revolucionari havia estat vençut, però la inestabilitat social, política i econòmica va ser constant al llarg de la dècada, excepte en el breu període de 1925 a 1928, de manera que els “Feliços Vint” són un mite. Mentre que a Rússia s’instal·lava definitivament el bolxevisme, un cop guanyada la Guerra Civil per l’Exèrcit Roig el 1921, a Europa creixia amb força l’ou de la serp: el feixisme i el nazisme, que acabarien portant Europa i el món a la II Guerra Mundial. Anna Sallés Bonastre // Historiadora, professora jubilada d’Història Moderna i Contemporània a la UAB
JOVENT NÚM. 111 | 5
TTIP: un pont neoliberal sobre la democràcia que no deixarem construir
A
aquestes alçades, les sigles TTIP cada vegada són menys desconegudes. L’Acord Transatlàntic de Comerç i Inversions és un acord de lliure comerç entre la UE i els EUA ideat per acabar amb qualsevol control dels estats sobre les empreses. Per evitar que hi hagi cap regulació ambiental que pugui fer perdre negoci a una corporació. Per deixar circular sense restriccions els transgènics i la carn hormonada. Per acabar amb la negociació col·lectiva allà on els treballadors i les treballadores encara tinguin capacitat de plantar cara. Per sepultar els drets de les persones consumidores davant dels abusos comercials. I per no deixar que cap dret social pugui suposar a una gran empresa perdre negoci, fins i tot en la salut o l’educació. Sona exagerat. Però si després de dos anys de negociacions segueix sent un text secret és perquè ha de ser realment dolent. Si han segrestat la democràcia durant el procés en el qual cap actor europeu escollit democràticament no ha participat, per alguna cosa serà. I no és res que no hàgim vist ja amb els acords comercials entre la UE i els EUA i l’Amèrica Llatina -aquesta última, laboratori històric del neoliberalisme-. Mentre ells, la Comissió Europea i el Govern d’Obama, no facin públic fins al darrer document negociat seran sospitosos de totes aquestes atrocitats i més.
La globalització econòmica és una imparable piconadora sobre els nostres drets i llibertats Els EUA i la UE produeixen un 50% del PIB mundial. Volen l’espai econòmic comú més gran del món amb un control democràtic més dèbil que a Andorra. A aquestes alçades està clar que sense un govern polític, la globalització econòmica és una imparable piconadora sobre els nostres drets i llibertats. I més encara quan s’intenta acabar, com dèiem, amb les poques eines de què els estats s’han dotat per limitar el poder empresarial. S’intenta, en definitiva, inutilitzar la democràcia -més enllà dels formalismes- per sempre més. A més, estem parlant d’un cop al tauler dels escacs de la geopolítica. Un espai econòmic amb capacitat per sotmetre no només la ciutadania europea i nord-americana, sinó tots els pobles del planeta. Aquests acords, una vegada que es creen, són inamovibles, arriben per quedar-se i imposen canvis profunds i estructurals en les relacions entre tots els actors implicats. I, a més, sempre hi perdem els mateixos: la classe treballadora.
6 | JOVENT NÚM. 111
Quan aquesta primavera -amb més ganes que coneixementun grup d’entitats, partits polítics i activistes vam començar a treballar per impulsar una campanya a Catalunya contra el TTIP, aquest acord era un total desconegut per a la societat i la política catalanes. Tots plegats hem trencat la barrera del silenci. Això ja ho hem guanyat. A Catalunya, amb les nostres modestes jornades el passat mes d’octubre amb Susan George; a França, amb milers de persones manifestant-se als carrers; a Alemanya, on fins i tot els humoristes en fan acudits a la TV; i a tot Europa, amb una recollida de signatures que s’apropa, imparable, al milió de ciutadans i ciutadanes que estan dient clarament que aquesta vegada no ens deixarem vèncer.
Tots plegats hem trencat la barrera del silenci Aquesta és la nostra principal arma social per lluitar contra el tractat: la llum. Explicar de forma crítica en què consisteix. “Aquests acords són com un vampir, que moren quan veuen la llum”, deien els activistes llatinoamericans. Lamentablement, molts països llatinoamericans van acabar tenint acords de lliure comerç. Per això no podem oblidar la batalla política. I no oblidem els enemics. PP, PSOE, CiU i UPyD, els quals van fer un pacte de sang al Congrés el passat juny de 2013, per defensar la necessitat del TTIP. Precisament els mateixos grups polítics que han recolzat una Comissió Europea que té com a prioritat seguir avançant en l’acord. Jesús Hernández Nicolau @jhnicolau // Campanya “No al TTIP” @CATnoalTTIP
5 cèntims...
… sobre el consum i la regulació de les drogues
Consum de cÀnnabis al 2010
> 8,00 6,01 - 8,00 4,01 - 6,00 2,01 - 4,00 <= 2,00 No es proporcionen dades
Font: Informe anual sobre les drogues 2012 de l’Oficina de les Nacions Unides contra la droga i el delicte
Regulació del consum de cÀnnabis
Legal Il·legal però despenalitzat Il.legal però sovint no perseguit Il·legal No es proporcionen dades
Font: http://en.wikipedia.org/wiki/Legality_of_cannabis_by_country
JOVENT NÚM. 111 | 7
TEMA CENTRAL
La doble moral de les drogues, a debat Què en sabem, de les drogues? Qui n’hagi consumit mai, hauria d’haver viscut un mar de sensacions a les quals recorre cada dia, de tant en tant o mai més. Qui no ho hagi fet, hauria de patir una por induïda de per vida. O almenys aquest és el marc apriorístic amb què la nostra societat ha tractat fins ara el mateix àmbit que agrupa l’alcohol i el tabac, dues drogues legals.
El fet que el consum de cànnabis no es prevegi com a delicte o falta en l’àmbit penal no vol dir que no comporti sancions La llei La Constitució espanyola de 1978 situa la majoria d’edat als 18 anys, i això és pràcticament tot el que podríem trobar a la intocable Carta Magna sobre les drogues no legals. La resta de detalls, gens menors, els hem d’anar a buscar al Codi Penal. L’article 368 recull els actes de “cultiu, elaboració o tràfic”, així com “la promoció, l’afavoriment o la facilitació del consum il·legal de drogues tòxiques”, però el consum de cànnabis (i altres drogues) en si mateix queda fora de l’àmbit del Dret penal. Cultivar, elaborar o traficar “drogues tòxiques, estupefaents o substàncies psicotròpiques” és el principal tipus delictiu previst. Quan es tracta de cocaïna, heroïna, LSD, amfetamines o mda, considerades molt perilloses, les penes oscil·len entre els 3 i 6 anys de presó. En les no causants de greus danys per a la salut, com ara l’haixix, la marihuana, el tranquimacín o la metadona, d’1 a 3 anys.
8 | JOVENT NÚM. 111
El fet que el consum de cànnabis no es prevegi com a delicte o falta en l’àmbit penal no vol dir que no comporti sancions administratives econòmicament quantioses, previstes a la Llei Orgànica 1/1992, de 21 de febrer, sobre Protecció de la Seguretat Ciutadana. Un cop més, entra en joc l’esfera repressiva, i costa de visibilitzar l’element pedagògic que doti la ciutadania d’arguments rigorosos que facilitin el canvi de consciències. El focus mediàtic Sovint, s’associa la idea de les drogues a la gent més jove, potser per la facilitat amb què qualsevol persona s’hi pot tornar addicta. La portada d’El Periódico de Catalunya del 29 de juny passat obria fent-se ressò que la marihuana posa en risc 83.000 joves a Espanya. Afegia que el consum problemàtic de cànnabis entre nois de 13 a 23 anys no para d’augmentar, i que les persones addictes tenen llacunes de memòria, falta d’autocontrol i mals resultats escolars. Alhora, proliferen els reportatges internacionals que situen Barcelona com el primer destí turístic mundial en el denominat turisme del porro, com assenyalava un reportatge de juliol de 2014 del diari The New York Times (“Marijuana Clubs Rise Out of Decades-Old Spanish Laws”) i el rànquing del web de viatges webehigh.org. La criminalització del col·lectiu jove per un suposat i generalitzat (ab) ús de les drogues, així com d’aquelles persones que han aconseguit rehabilitar-se o que pateixen conseqüències tant físiques com mentals, és el pa de cada dia a cavall de la il·legalitat del consum propi, que és perseguida com a delinqüència de traficants, i la hipocresia del consum quotidià en sibil·lins cercles de poder. Mentrestant, les persones que volen atenuar els efectes de la quimioteràpia
o de patologies com la fibromiàlgia, l’insomni o el dolor crònic no comptem amb el suport de les autoritat públiques en matèria de salut. Així, la Federació d’Associacions Cannàbiques de Catalunya (CatFAC) disposa d’un metge col·legiat que controla l’evolució i el consum de persones sòcies que fan un ús terapèutic d’aquesta substància, xifra que representa un 15% davant dels qui opten per l’opció recreativa. Aquesta dada, però, fa curt amb els milers de casos no registrats que es poden arribar a donar. De la mateixa manera que hi ha amplis actors i sectors socials històricament defensors de la despena-
Proliferen els reportatges internacionals que situen Barcelona com el primer destí turístic mundial en el denominat “turisme del porro” lització parcial o la legalització total de les drogues, en l’àmbit polític el fet de mirar cap a una altra banda ha estat un element de col·laboració necessària per a les màfies i la desinformació. Vegem-ne un dels casos més recents i amb major ressò. El febrer de 2007, el llavors conseller d’Interior de la Generalitat, Joan Saura, deia en un programa de la pública TV3 que defensava la legalització de totes les drogues, no pas per estimular-ne el consum, sinó per combatre’n el narcotràfic i les malalties associades. Li queia una pluja de reaccions contràries a sobre des de la dreta, però
TEMA CENTRAL
també amb el silenci còmplice de la socialdemocràcia. El debat al món Si observem les tendències mundials, el canvi en l’opinió pública és una constant de l’última dècada. Així, els estudis demoscòpics assenyalen majories favorables a la legalització de les drogues en general, si bé podríem establir diferències entre les toves i les dures o els usos. Al mateix temps, l’Amèrica del Sud està liderant un canvi en el paradigma despenalitzador del cànnabis. Fins i tot, ben a prop tenim un exemple que passa desapercebut: la legalització el 2001 de totes les drogues a Portugal. Fa poques setmanes que la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya ha aprovat a instàncies de tots els grups, excepte el del PP, que el Departament que dirigeix Boi Ruiz, molt qüestionat per les polítiques d’austeritat i privatització, prengui la iniciativa reguladora sobre els clubs de fumadors. El Govern de CiU passa la pilota als ajuntaments en agonitzar l’alegalitat dels clubs cannàbics que, sobretot als entorn metropolitans, han proliferat per la recorrent atracció turística de les drogues i la silenciada demanda local constant. Les condici-
El canvi en l’opinió pública és una constant de l’última dècada ons que deixen una autopista oberta per a l’ambigüitat són, en paraules de la Federació d’Associacions Cannàbiques de Catalunya (CatFAC), un “cercle tancat de majors d’edat, consumidors previs, que s’autoproveeixen sense ànim de lucre”.
No s’avança més enllà de l’especial atenció a les persones menors d’edat, no només en l’accés, sinó també en la publicitat, l’evacuació de fums i la distància discrecional a cada municipi entre un club i un centre educatiu. Els 15 dies de carència per a cada nova persona sòcia i la limitació horària pretenen expulsar el denominat turisme del porro. Els reptes i una conclusió Les entitats de persones usuàries de cànnabis demanen un canvi profund
Segons l’Institut Nacional d’Estadística, el tràfic de drogues absorbeix 5.245 milions del Producte Interior Brut en les legislacions espanyola i catalana per tal de fomentar unes polítiques públiques de drogues responsables, eficients, justes i útils, cosa que xoca frontalment amb la principal política pública sobre drogues de l’actualitat: la repressió policial i la diversitat de posicionaments penals. Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), del pes total de 0,87 punts de les activitats il·lícites al Producte Interior Brut (PIB) espanyol, el tràfic de drogues absorbeix 0,50 punts (5.245 milions), situant-se’n al capdavant. El cultiu i el transport del cànnabis resten pendents com dos dels reptes més importants. El cas de Barcelona, on s’han tancat des de l’agost almenys 45 dels 145 clubs oberts, evidencia que, malgrat que existeix una base per avançar cap a un tractament de la ciutadania com a subjecte social i polític de ple dret, responsable,
conscient dels pros i contres del consum de les drogues, s’empra la legalitat com a tanca protectora d’uns interessos econòmics fora del control democràtic. A tall de conclusió, en el tema de les drogues la nostra societat també es troba afectada pel virus de la doble moral. Una pràctica segons la qual la llibertat individual només és vàlida sense cap qüestionament per als comportaments propis. Quan es tracta de jutjar allò que fan els altres, en canvi, els prejudicis i els tòpics maten el sentit comú, la pedagogia i la maduresa d’aquella gent que vol exercir els seus drets de ciutadania amb més responsabilitat de la pressuposada. Pau Planelles Oliva @pplanellesoliva
top 10
1. Barcelona 2. London 3. Prague 4. Melbourne 5. Perth 6. Vancouver 7. Berlin 8. New Delhi 9. Paris 10. Copenhagen
article complet a:
revistajovent.cat
JOVENT NÚM. 111 | 9
Federació d’Associacions de Cànnabis de Catalunya
Resistències
L
a CatFac és la Federació d’Associacions de Cànnabis de Catalunya, una agrupació de diverses associacions formades per persones consumidores de cànnabis, algunes de les quals per teràpia medicinal. El que fan és construir col·lectivament una proposta d’autoregulació en què les persones sòcies s’abasteixen en cercles tancats i sense ànim de lucre. Els Clubs Socials de Cànnabis que conformen la CatFac tenen com a funció principal garantir el proveïment dels seus membres amb productes de qualitat, així com la defensa del dret a l’autocultiu. Però, alhora, aspiren a promoure el debat polític per a poder canviar les polítiques actuals en aquesta matèria, establint unes polítiques de drogues justes i efectives en la gestió de plaers i la reducció de riscos. Què busquen (objectius) El seu principal objectiu és canviar les actuals polítiques de drogues, que consideren que han fracassat, per tal d’acabar amb el prohibicionisme. Consideren que les actituds de repressió actuals comporten alts costos socials i econòmics. El que defensen des de la CatFac són polítiques públiques dissenyades de forma participativa que aconsegueixin una millora social, prioritzant-ne el respecte i l’autonomia. Per tot això, donen suport a estratègies on es prima la informació i la disminució dels riscos. Aquest any 2014 un dels seus principals objectius rau en el fet de mantenir el grau d’incidència política per tal de ser decisius en el procés de regulació de la Generalitat de Catalunya i poder, així, defensar els interessos de les persones usuàries de cànnabis. Així doncs, els seus principals interessos s’emmarquen en la defensa dels drets de les persones usuàries i de les petites productores, la sostenibilitat ecològica i el benefici social. En aquest sentit, propugnen valors com els drets a la salut, al lliure desenvolupament de la personalitat, a la informació i a la seguretat. Què destaca de la seva feina Han desenvolupat un codi de bones pràctiques que estableix un model de gestió i funcionament per a les associacions cannàbiques que conformen la CatFac, tenint en compte les particularitats de la societat catalana. Entenen que el model de regulació és necessari per poder donar resposta a la inseguretat jurídica a què es veuen abocades actualment,
10 | JOVENT NÚM. 111
ALGUNES DADES: La CatFac està formada per 27 associacions cannàbiques. Totes les persones sòcies són majors d’edat i usuàries prèvies de cànnabis. La CatFac també forma part de la FAC, la Federació d’Associacions de Cànnabis a escala espanyola. Ofereix diversos serveis a les associacions que la conformen, però també a usuaris i usuàries.
evitant així riscos associats al mercat negre, al mateix temps que es desmitifiquen els prejudicis regnants a la societat i es defineixen polítiques reals. La guia de bones pràctiques està basada en la transparència i la gestió democràtica, garantint així que les activitats no es dirigiran en cap cas cap al lucre personal dels promotors. Les seves regles són molt semblants a les normes de funcionament d’una cooperativa de consum. Montserrat Mompió Gallart @munsamompio
article complet a:
revistajovent.cat
Per saber-ne més: @Cat_FAC catfac.org
Al Con Sud sense notícies del neoliberalisme
Una finestra al món
D
es de la primera victòria d’Hugo Chávez el 1998, la pràctica totalitat de l’Amèrica Llatina ha anat despertant-se del malson neoliberal imposat a la regió per la força de les dictadures i consolidat per governs democràtics posteriors, sota l’atenta mirada de Washington i l’FMI.
Després de Veneçuela, va arribar el triomf de governs postneoliberals al Brasil, l’Argentina, l’Uruguai, Bolívia, el Paraguai, l’Equador, Hondures, Nicaragua i el Salvador. Governs difícils de classificar amb una sola etiqueta per a tots; alguns de partits tradicionals o fruit d’àmplies coalicions com en els casos de l’Argentina, el Brasil i l’Uruguai, i d’altres sorgits de noves forces polítiques i lideratges forts que escombraven els partits tradicionals com en els casos de l’Equador, el Paraguai i Bolívia. A poc a poc, el continent deixava enrere l’hegemonia cultural, política i econòmica dels EUA, i es construïen nous projectes basats en el creixement econòmic accelerat i amb amplis programes de redistribució de la riquesa. La democràcia, però, no ha arribat del tot a la regió. Al Paraguai i a Hondures, en ple segle XXI, dos cops d’estat han aconseguit fins al moment aturar els projectes populars.
L’Amèrica Llatina ha viscut un tomb polític sostingut per un enorme suport electoral a les propostes progressistes L’arribada de governs d’esquerres a diferents països va modificar profundament els processos d’integració regional. El 2005 s’enterrava l’ALCA i sorgien nous processos d’integració de caràcter postneoliberal com l’ALBA-TCP o UNASUR. L’Amèrica Llatina ha viscut un tomb polític sostingut per un enorme suport electoral a les propostes progressistes i de construcció de sobirania. Això s’ha traduït en una reducció de la pobresa i de la desigualtat sense precedents a la regió. Enrere han quedat les polítiques d’ajust que condemnaven a la pobresa àmplies capes de la població. Al Con Sud del continent aquest final d’any hem viscut tres processos electorals que eren cabdals per al sosteniment de l’onada de canvi. La dreta internacional havia posat la seva mirada a l’Uruguai i al Brasil on, segons ells, semblava possible derrotar els governs del FA i del PT. Al Brasil, l’efecte de Marina Silva, amb un programa del tot conservador en l’aspecte social i liberal pel que fa l’economia, va quedar en res. La dreta va fiar totes les seves possibilitats
en Aécio Neves. Malgrat tot el suport internacional, Aécio va perdre les eleccions davant Dilma Rousseff, donant al Partit dels Treballadors el seu quart mandat consecutiu amb una gens menyspreable diferència de 3 milions de vots. A l’Uruguai, l’FA aconseguia mantenir per tercera vegada la majoria a la Cambra de Diputats i Senadors, i Tabaré Vázquez arriba a la segona volta de les presidencials, el proper 30 de novembre, amb la comoditat que li dóna saber que la suma a la primera volta de Blancos i Colorados, els dos partits de la dreta, no arriba ni a igualar el seu 48% dels vots. A Bolívia, les forces de la dreta no van aconseguir unir els seus esforços en una candidatura unitària, i Evo Morales i el MAS han obtingut el 60% dels vots, guanyant fins i tot a les regions tradicionalment feus de l’oposició.
Brasil, l’Uruguai i Bolívia ens mostren el camí a seguir a l’esquerra del sud d’Europa El Brasil, l’Uruguai i Bolívia avui ens demostren que hi ha alternativa a les polítiques imposades pel neoliberalisme i no només han derrotat la dreta, un cop més, dels seus respectius països. Han derrotat també els conglomerats mediàtics de l’Estat espanyol que durant anys han intentant tombar governs que han portat milions de persones a gaudir per fi d’una vida digna; han derrotat aquells que pensen que tot està en venda; i ens mostren el camí a seguir a l’esquerra del sud d’Europa. Àlex Mañas Ballesté @alexmanyas // Responsable de Relacions amb l’Amèrica Llatina d’ICV @iniciativa
JOVENT NÚM. 111 | 11
Cultura
#StopPrincelandia
P
rincelandia, “un mundo mágico a la medida de todas las princesas”, com diu el seu propi web, és un conjunt de centres d’oci ambientats en un món de fantasia de color rosa, princeses, pintaungles i passarel·les, destinats a nenes de 4 a 12 anys que ofereixen dur-hi a terme, entre d’altres, festes d’aniversari. Princelandia és un centre d’oci sexista. Una escola d’estereotips i rols socials i de gènere. Un caldo de cultiu per a una societat desigual. Princelandia no és, malauradament, l’únic exemple d’un tipus d’oci i negoci irresponsable amb l’educació de nens i nenes; cec de cara a les desigualtats de gènere persistents a la nostra societat; sord a les demandes d’aquelles persones que reivindiquem i defensem la coeducació com a base de l’educació; mut a l’hora de respondre quins són els valors que hi ha darrere dels “spa per a nenes”. Des de Projecte Ella no vacil·lem a l’hora de considerar que les temàtiques dels centres són nítidament sexistes i diferenciadores per gènere, temàtiques de princeses clarament adreçades a nenes i de pirates enfocades cap a nens. En unes, els valors que imperaran seran els de tenir cura del propi cos, la bellesa, cuidar la imatge física, ser perfecta, ser dòcil per atraure la mirada i el vist-i-plau del príncep i, sobretot, enaltir el valor i les capacitats de cuidadora. En els altres, la valentia, les ànsies d’aventura, de protagonisme i de viure la vida triomfant, però sempre d’una manera molt concreta sobre allò que la societat actual -a grans trets, superficial, individualista i de consum- ens ha ensenyat que vol dir (i ha de voler dir) triomfar.
A través de les joguines i els jocs els infants creen imaginaris molt potents Són espais d’oci, certament, però que siguin espais d’oci no vol dir que siguin espais menys importants per a la socialització i l’educació de la canalla, tot al contrari. A Projecte Ella considerem que a través de les joguines i els jocs els infants creen imaginaris molt potents i projecten i interpreten rols que han desenvolupat durant l’estona de joc. A més a més, en aquestes edats (els centres estan pensats per a nenes de 4 a 12 anys) no sempre és fàcil saber discernir entre el que és realitat i el que no. Per això, entenem que s’hauria de poder generar un espai de reflexió per explicar i ajudar a reflexionar a la canalla que el que passa no és la realitat ni el desitjable.
12 | JOVENT NÚM. 111
La cultura que hi ha darrere de tota aquesta parafernàlia és la cultura de la bellesa i la superficialitat, que atorga papers, habilitats i actituds diferents a nens i nenes, dones i homes. Una cultura clarament heteronomativa, on homes i dones han de respondre a estereotips i rols concrets i específics; i l’amor, les relacions són sempre i únicament entre un home i una dona.
La crítica recau sobre la societat que reforça la cosificació i la hipersexualització de les nenes Els implícits que hi ha darrere de les propostes de joc són devastadors si volem parlar de diversitat, de persones lliures, autònomes, independents, crítiques... Fins que no et mirin, fins que no agradis no ets ningú, no vals res. Ets a través i gràcies a la mirada de l’altre (masculí, per descomptat!) que et defineixes; una autèntica perversió del “Pienso, luego existo” pel “Me miran, me encuentran guapa, luego existo”. Diem #StopPrincelandia, però la crítica va molt més enllà d’aquests centres, cau sobre els models d’oci i educació predominants, sobre un únic model de dona i home quan la realitat és molt més diversa i rica. La crítica recau sobre la societat que, callada i immòbil, reforça i perpetua la cosificació i la hipersexualització de les nenes; en una cultura que, en línies generals, segueix considerant l’home el subjecte i la dona l’objecte. Judit Terés Rodríguez @juditeres i Júlia Mas Maresma @julia_mas // Projecte Ella @projecteella
ESPECIAL MONAGO “el monaguillo”
Las gafas del
cerca
En primera classe
Monago: “En mis viajes he ido siempre a trabajar honestamente” El País, 7.11.14
Sí? Segur?
Però unes hores després el que passa és que…
“El PP s’enroca: “Hem fet tot el que podíem” contra la corrupció”
Monago: “Voy a devolver hasta el último céntimo” El País, 8.11.14
El País, 3.11.14
I, mentrestant…
Més sobre drogues…
“El PP reparte panfletos en los buzones de los extremeños para limpiar la imagen de Monago” Público.es, 17.11.14
“Una firma de Esparreguera recibe por error 600 kilos de cocaína” El País, 6.11.14
El 9N encara porta cua
El dia de la marmota…
“ Hay más catalanes que independentistas” Rajoy, El Periódico, 12.11.14
“Vargas Llosa dice que no conoce ni a un solo independentista en Catalunya” La Vanguardia, 12.11.14
“Ciutadans planteja a UPD anar junts a les municipals i autonòmiques” El Periódico, 11.11.14
…i Sant Tornem-hi!
“El 90% del patrimonio de la Casa de Alba está exento del pago de impuestos, según Gestha”
“UPyD y Ciutadans rompen entre acusaciones “
Eldiario.es, 20/11/14.2014
El Mundo, 21.11.14
TUITS
Les piulades són reproduccions exactes a les originals
@ValeroSanmarti Hi ha molt talibà de les essències catalanes que critica el Halloween però al Nadal no té problemes a fotre’s fins al cul de turró Suchard.
@diostuitero A Mariano Rajoy todavía no le ha llegado el doble check azul de la ciudadanía.
@marilink Hoy es un día de hechos históricos: vamos
tienen más votos que Ignacio González, Susana Díaz, Ana Botella y Felipe VI juntos.
a aterrizar sobre un cometa y Rajoy está admitiendo preguntas en una rueda de prensa.
@Candeliano Me gusta Rajoy porque siempre habla
claro. Sin eufemismos.
@AntonioMaestre Los independentistas catalanes ya
@encampanya Hola Ciutadans. Primer imputado, primer recolocado. Buena estadística. Este proyecto de regeneración promete
#LoQueOcurrióElDomingoEnBarcelona @Fgarea Rajoy anuncia que no cambiará nada sobre nada y que no tomará ninguna decisión sobre nada.
Segueix-nos a @elJovent
JOVENT NÚM. 111 | 13
ENTREVISTA
Joan Subirats i Humet “Els qualsevol i els ningú també poden fer política” Estem en aquell escenari tan desitjat per molta gent, el del 10-N. A Catalunya només s’ha parlat en dos anys de la consulta del 9-N com a monotema?
Doncs bastant. Hi ha ha hagut l’avantatge d’una mirada més constituent, de començar des de zero, que ha entroncat bé amb tot el procés de resposta al canvi d’època i la crisi. Si bé ha connectat amb una lògica de ruptura constituent que venia del 15-M, al mateix temps, des del punt de vista negatiu, ha fet que qualsevol intent de fer surar temes més vinculats a les condicions de vida i la subsistència hagi quedat com una distracció que no tocava ara i que ja tocaria després.
Joan Subirats i Humet (@subirats9), catedràtic de Ciència Política de la UAB i un dels portaveus de Guanyem Barcelona (@guanyem).
Sabem més els defectes de la vella política que què és la nova política Sabem què és la nova política, o més aviat tenim clar que una majoria social vol acabar amb les estructures corruptes de poder a Catalunya i a l’Estat?
Moltes vegades ens passa que sabem més què és l’exclusió social que la inclusió social. Sabem més els defectes de la vella política que què és la nova política. Si l’haguéssim de definir, hi ha un punt central que és el debat sobre la representació. El crit que apareixia amb el “No nos representan” o “Democràcia Real Ja!” és una certa idea que confronta amb el sistema polític basat en un sistema representatiu que parteix de la hipòtesi que els absents en el sistema, la majoria de la gent, el demos, atorga la capacitat de decidir per quatre anys sobre problemes col·lectius que se’ls encomanen. El que passa és que aquesta delegació ha quedat moltes vegades defraudada, no es compleixen els acords implícits que les eleccions impliquen. Alguna gent que està a les institucions ha aprofitat per beneficiar-se’n personalment o per beneficiar altres actors que no han de rendir comptes, com el sector financer, i això va fer la sensació que la política ja no formava part de la solució, sinó del problema. Els qualsevol i els ningú també poden fer política. És un element de reivindicació que fa més horitzontal la relació i aquells canals que semblaven impossibles d’evitar com els partits i les institucions.
Què ha passat per tal que algú com Jordi Pujol ja no sigui pare de la pàtria catalana per a una part de la societat? Per a una altra preval fer més bons els nostres corruptes que els altres corruptes? entrevista completa a:
revistajovent.cat
14 | JOVENT NÚM. 111
Una càrrega de profunditat molt forta que segurament obligarà Convergència a canviar de sigles, a intentar fer un
ENTREVISTA
El ‘cas Pujol’ ens explica un sistema d’impunitat organitzat procés d’embolicar-se d’una altra manera, de disguise. Ha ferit tant la sensibilitat de la gent que s’ha vist com un atac a la pròpia identitat. Pensar que sense el que està passant a Espanya això no ens hauria passat és un error. “Ells ens han hagut d’embrutar per ser menys bruts”. És un error, més aviat el que ens explica és aquest sistema d’impunitat organitzat.
A les portes d’una tercera recessió europea, l’austericidi se segueix imposant des de les institucions europees. La correlació de forces que permet un efecte encadenat a totes les esferes de govern i el conflicte de classes segueixen sent vigents per capgirar les polítiques neoliberals? La lògica de l’austeritat formateja la resta de polítiques europees, i l’altra gran pota treu de les capacitats de decisió dels països un instrument tan important com és la moneda. La tercera pota és un cop d’estat brutal, perpetrat l’agost de 2011 amb el canvi de l’article 135 de la Constitució espanyola. L’única manera que veig de sortir-nos-en, partint de la hipòtesi que actualment és molt difícil sortir de la moneda única i que les polítiques d’austeritat formen part de l’essència de la UE, és centrar-nos en l’element feble del triangle, el deute. Per fer-ne un conflicte, cal una força política i social prou potent per aguantar l’embranzida que els mercats farien. Ens ho hem de plantejar si volem tenir futur en les polítiques que fem des d’aquí.
Per fer del deute un conflicte, cal una força prou potent per aguantar l’embranzida dels mercats Seguim sent de dretes o d’esquerres des de baix?
Sempre ens han dit que si no els votàvem a ells, vindrien els altres, no? Si llegim la lletra petita del 15-M, i la gran, ens situaríem en idees d’esquerres perquè un element central és no poder donar resposta a polítiques que fan créixer la desigualtat. Com deia Bobbio al seu llibre Dreta i esquerra, si alguna característica important té l’esquerra és la no acceptació de la desigualtat com un element natural. Per tant, la desigualtat segueix sent l’element central del món d’esquerres. Val el binomi dreta-esquerra en el cleavage dalt-baix? Sí, perquè des de baix és quan els valors d’esquerres es poden defensar millor. El que no vol dir és que s’accepti la institucionalització o l’apropiació que en fa una part de l’esquerra. Ets un dels portaveus de Guanyem Barcelona. En què quedarà aquesta experiència municipalista de gran abast, repercussió i ressò a l’hora de combinar uns actors que duen motxilla i d’altres que
aporten una altra manera de fer les coses? És un experiment d’aplicar el protagonisme ciutadà; anem a veure si és possible configurar una força política transformadora que, sense rebutjar les formes tradicionals de fer política, les interpel·li i configuri altres majories capaces de guanyar. Aquesta és la idea de fons, no estar presents a les institucions, sinó utilitzar aquesta força per recuperar les institucions. Aquesta lògica d’institució fora de la institució l’hem de superar. Cal mantenir la força transformadora dins i fora, no dins o fora.
Com s’han de gestionar les contradiccions de tenir un peu al carrer i un peu a les institucions, o tots els peus a tot arreu?
La institució durant molts anys s’ha vist des de la lògica tradicional de l’esquerra, estatocèntrica, veient en les institucions la capacitat de transformació central. L’hem de canviar, les institucions formen part del conjunt de forces socials de transformació. Les crítiques són a les pràctiques de les institucions. Amb una mirada més racional, més facilitadora, d’obertura canviarem les coses. No ho hem de veure com un element irresoluble, contradictori i conflictiu, pot ser creatiu també.
La lògica de la dreta és de llum al final del túnel econòmic. Alhora, s’està proposant una Renda Garantida de Ciutadania, els desnonaments el primer semestre de 2014 segueixen creixent un 14%, es fan accions simultànies per combatre la pobresa energètica a les portes de l’hivern... Quin encaix té això amb aquest relat? Si seguim imaginant que la crisi és passatgera, episòdica, que la superarem “cuando crucemos el Cabo de Hornos”, com deia Rajoy, ens equivocarem. Al final d’aquest paisatge no tindrem el mateix paisatge. Si pensem que hem de canviar les preguntes i repensar les coses, des del punt de vista econòmic no podem seguir acceptant que només hi ha una única economia possible. Hem de recuperar, no és inventar, formes tradicionals de relació solidària, de grups i canvis en les quals visquem en una societat en mercat, no una societat de mercat.
Avui té més legitimitat com a actor polític la PAH, el mig milió de signatures per la dació en pagament i els centenars de desnonaments aturats o el Govern amb majoria absoluta del PP de Rajoy? El tema de la legitimitat i la legalitat sempre ha estat present als debats polítics. Que el Govern Rajoy s’escudi en la legalitat, posant menys èmfasi en la legitimitat fins a confondre-les, demostra preocupació per la seva manca de legitimitat. En el nivell de desafecció i desconfiança cap a les institucions es posa de relleu aquest factor. La PAH, per a molta gent que està subjecta a perill de desnonaments, suposa preguntar-se si van a l’oficina de mediació de l’ajuntament o la Generalitat o a la PAH. Pau Planelles Oliva @pplanellesoliva
JOVENT NÚM. 111 | 15
#nopassaran
1 de Desembre Dia Mundial de Lluita contra el VIH/SIDA
NÚM. 111 OCTUBRE 2014
Butlleta de subscripció Si ho prefereixes, pots omplir aquesta butlleta i enviar-la a: Joves d’Esquerra Verda, c/ Armengol 2-8, 08003 Barcelona
Revista Juvenil Alternativa
nom i cognoms adreça
municipi
telèfon
correu electrònic
CP
data de naixement estudies?
què?
treballes?
en què?
Troba’ns on-line Connecta’t i fes la subscripció a: www.revistajovent.cat/vols-rebre-el-jovent/ WEB
revistajovent.cat
on?
twitter.com/eljovent FACEBOOK
què et sembla aquesta revista? Desitjo rebre gratuïtament el JOVENT a casa
JOVENT
facebook.com/revistajovent
Vull adherir-me a Joves d’Esquerra Verda
Vull més informació de Joves d’Esquerra Verda
També pots contactar amb nosaltres a jev@joves.cat www.joves.cat