Revista Jovent 112

núm. 112

JOVENT

MARÇ 2015

R ev i sta j u v e n i l a lt e r nat i va

Unió? europea p. 4

p. 5

p. 6

p. 14

EDUCACIÓ I SALUT PÚBLIQUES: UNA MATEIXA LLUITA Àngels Martínez i Castells

Syriza, posant fi a la tragèdia grega Ernest Urtasun Domènech Jesús Hernández Nicolau

AIRE NET PER RESPIRAR

Entrevista a Ismael Benito Altamirano

Janet Sanz Cid

Pau Planelles Oliva

revistajovent.cat

twitter.com/eljovent

facebook.com/revistajovent

SUMARI

3

8

Editorial

Tema central

Fuck The Troika: estem fent fora la Troika

www.joves.cat WEB

revistajovent.cat TWITTER

twitter.com/eljovent FACEBOOK

facebook.com/revistajovent

JOVENT és la Revista Juvenil Alternativa de Joves d'Esquerra Verda Fundada per la JCC l'any 1977 Edició: Joves d'Esquerra Verda Consell de Redacció: Laia Andreu Autrand Júlia Boada Danés Aritz Cirbián Casado Lourenço Viana Gerard Domínguez Reig Ramon Gutiérrez Illana Montserrat Mompió Gallart Pau Planelles Oliva Anna Rovira Prats Júlia Sánchez Riera Director: Gerard Sentís Garcés

Tots som Charlie Hebdo?

Gerard Sentís Garcés

4

10

Educació i salut públiques: una mateixa lluita

Resistències

L’aixada antiracista

Àngels Martínez i Castells

11

5

Una finestra al món

Syriza, posant fi a la tragèdia grega Ernest Urtasun Domènech i Jesús Hernández Nicolau

6

La no violència com a arma de protesta Montserrat Mompió Gallart

12 Cultura

Aire net per respirar

Una història increïble cada mes

Janet Sanz Cid

Joan Gonzàlez

7

13

Cinc cèntims...

Las gafas del cerca

...sobre les dues cares de la llibertat d’expressió

14 Entrevista

Ismael Benito Altamirano Pau Planelles Oliva

EL JOVENT D’AVUI...

Adreça: c/Armengol 2-8, 08003 Barcelona Web: www.revistajovent.cat c/e: jovent@joves.cat Disseny i Maquetació: www.designisnatural.com Impressió: Cevagraf, s.c.c.l.

Dipòsit legal b-38.281-81 Tirada 15.000 exemplars JOVENT expressa la seva opinió a través de l’Editorial.

Els articles signats són responsabilitat dels seus autors i autores.

A JOVENT intentem escriure en un llenguatge no sexista ni discriminatori.

JOVENT s'imprimeix en paper ecològic en defensa del medi ambient.

Totes les imatges utilitzades en aquest número estan lliures de drets.

2 | JOVENT NÚM. 112

Ja res no tornarà a ser com era abans...

Millor!

EDITORIAL

Fuck The Troika: estem fent fora la Troika El 25 de gener de 2015 es va obrir un nou escenari des de Grècia cap a tot Europa, Espanya i Catalunya incloses. La victòria de Syriza ens dóna esperança, obre una finestra d’oportunitats per revertir l’austeritat i posar l’economia al servei de la gent corrent.

L’elecció del nou Govern d’Alexis Tsipras té algunes ombres que no hem d’amagar i que ens han de fer reflexionar. Així, la manca de dones a l’Executiu posa de manifest que l’accés als llocs públics i de responsabilitat continua estant reservat, majoritàriament i injustament, al gènere masculí.

Però les mesures que ha anunciat els primers 10 dies de govern són molt remarcables: ha prohibit els desnonaments del primer habitatge, ha fet un increment del salari mínim interprofessional per sobre de l’espanyol i, el més important, segurament, és el replantejament que està fent a escala europea de temes com el deute i la imposició de les mesures d’austeritat.

Aquest camí final de la Troika i el que ha implicat els darrers anys una estructura antidemocràtica que ens afecta directament constitueix ara la nostra oportunitat, també, de revertir l’article 135 de la Constitució espanyola, per posar les persones i els nostres drets per davant del pagament del deute. Hem de demostrar que la maltractada ciutadania grega, que va anar massivament a les unes en defensa de la seva dignitat i ha sortit al carrer després del 25 de gener per rebutjar els xantatges que volen fer caure el nou Govern, no està sola.

I hem de fer possible que el que ha començat a Grècia no s’acabi aquí. És important que tombem tots i cadascun dels peons de la Troika a Catalunya, a Espanya, a cada poble i cada ciutat del sud d’Europa. El primer assalt a Catalunya seran les eleccions municipals del mes de maig. Adaptant el concepte de Syriza, confluir, a alguns municipis de Catalunya comencem a sumar per fer fora la dreta de les institucions. Fa ja més d’un any que a l’editorial d’aquesta revista anem repetint que només junts i juntes podrem tenir la capacitat de donar la volta a la situació i posar la política i l’economia al servei de la majoria, i no pas al servei dels pocs que s’estan enriquint amb la crisi.

Acords com el de Barcelona en Comú són una bona notícia per continuar avançant, ja que després de les eleccions municipals tindrem l’ocasió de fer-los fora, també, del Parlament de Catalunya i del Congrés dels Diputats.

Fer-los fora de les nostres vides.

JOVENT NÚM. 112 | 3

EDUCACIÓ I SALUT PÚBLIQUES: UNA MATEIXA LLUITA

C

Com si d’una mena de divisió de l’activisme social es tractés, els joves i les noies són molt més actius en la defensa de l’educació pública i en contra de les reformes universitàries classistes que no pas en les lluites per la defensa de la salut pública. Les retallades han afectat la qualitat de la seva formació i és, doncs, massa comprensible que aquest sigui el seu camp d’acció prioritari.

La joventut té més motius que ningú per comprometre’s en la lluita per la salut pública Tanmateix, si anem una mica més enllà, crec que la joventut té més motius que ningú per comprometre’s en la lluita per la salut pública. I aquests en serien, esquemàticament, alguns dels punts clau: 1. Els determinants de la salut que afecten la joventut són

els pitjors: altes taxes de fracàs escolar, taxes d’atur per a menors de 25 anys superiors al 51%, manca d’accés al subsidi d’atur per la impossibilitat massa generalitzada d’haver pogut tenir abans una primera feina amb drets, salaris de pobresa (quan s’aconsegueixen) que fan impossible una vida independent, i degradació de les condicions d’habitatge (no són sols els desnonaments, també la pobresa energètica i l’estat d’abandonament de barris populars afecten la majoria de joves, i fan impossible aconseguir un habitatge propi...). I tot plegat s’ajunta en una trampa difícil de superar per aconseguir autonomia i elaborar un projecte de vida fora de la família.

2. Al mateix temps, el sistema sanitari, que juntament amb

el d’ensenyament són els dos pilars fonamentals de les polítiques socials de l’Estat, és atacat per les polítiques d’austericidi, responent a les mateixes causes que afecten l’educació: privatització, privilegis injustos per a les elits que deixen sense l’imprescindible a la majoria, mercantilització dels seus valors en el vessant ideològic i de funcionament. El que havia de ser un exercici de professionals amb vocació (tant l’ensenyament com la sanitat) es converteix en una carrera competitiva per la supervivència de qui hi treballa, fent impossible el tracte humà, tancant els ulls al bulling i malmetent l’atenció que requereixen la cura i la formació per a la població més jove.

3. Pel que fa en concret a la sanitat, que hauria de vetllar

per evitar, amb accions preventives abans que res, que el deteriorament dels determinants de la salut acabi fent-se evident en malalties de tot tipus entre els joves (entre les

4 | JOVENT NÚM. 112

quals les mentals, les infectocontagioses, les drogodependències i els desordres nutricionals), acaba per amenaçar el dret de les noies i dones a decidir sobre el seu cos, i tanca els serveis d’atenció sexual, afectiva i reproductiva, i la necessària posada al dia de la detecció i l’ajuda a la violència de gènere entre els i les més joves.

Els joves i les noies han de saber que el Sistema Nacional de Salut contra el qual ara s’han conxorxat PP i CiU per destruir va ser una victòria important de les lluites dels anys 70 i 80. Una tendència a la universalitat de l’atenció i a la dignificació de la ciutadania que va destruir de forma indigna la ministra d’infausta memòria Ana Mato, proposant el Real Decreto-Ley 16/2012, que va modificar radicalment el règim del dret a la salut a l’Estat. Aquesta llei, que tenia també com a punt de mira les persones joves que no haguessin aconseguit cap feina, ja ha costat la vida de persones migrades con Alpha Pam (una mort del tot evitable amb atenció sanitària adient), dóna tota la credibilitat a l’afirmació que les polítiques austericides i neoliberals maten… de manera literal.

“Les polítiques austericides i neoliberals maten… de manera literal”

Crec que ara que es juga a la confusió social i nacional, i massa sovint es mal interpreta el que és la sobirania dels pobles, els joves i les noies tenen molt a dir en com construir un futur en què la salut s’entengui de manera semblant a com es va fer a la Conferència de Bangladesh, amb tota la riquesa de matisos de l’anàlisi política, de gènere i de classe, cridant amb encert i de forma lúcida a la reflexió i a l’acció: «La salut és un assumpte social, econòmic i polític, i és, sobretot, un dret humà fonamental. La desigualtat, la pobresa, l’explotació, la violència i la injustícia són a l’arrel de la mala salut i de les morts dels pobres i els marginats. La salut per a totes les persones significa que s’han de desafiar els interessos dels poderosos, que cal fer front a la globalització i que les prioritats polítiques i econòmiques s’han de canviar de forma dràstica.»

Com diria el poeta, queda molt (o tot) per fer encara... Àngels Martínez i Castells @angelsmcastells // Dempeus per la Salut Pública @dempeus

Syriza, posant fi a la tragèdia grega Un fantasma recorre Europa La victòria de Syriza ha marcat un abans i un després a la Unió Europea. Ho estem veient amb el nerviosisme sense precedents de persones com el president de l’Eurogrup, Dijsselbloem, o el ministre alemany de Finances, Schäuble. Amenaces, retrets i manca de voluntat. Però davant s’han topat amb un projecte sòlid, que sap que té la confiança del seu poble i que té clar el seu mandat: fer fora la Troika de Grècia i recuperar la sobirania popular.

Davant d’això, els països creditors no ho posaran fàcil. La situació financera de Grècia és d’extrema gravetat i se’n voldran aprofitar. Però la novetat és que, per fi, un govern europeu posa la situació social, també d’extrema gravetat, al mateix nivell que les qüestions financeres. El que proposa Syriza no només és raonable, sinó que és el millor per a Grècia i per a tota la UE. Fer que sigui el poble grec qui prengui les seves pròpies decisions democràticament i permetre que l’economia es recuperi acabant amb l’austeritat és l’única via possible.

Per fi un govern europeu posa la situació social al mateix nivell que les qüestions financeres Entre les reaccions més viscerals contra el Govern de Tsipras, i davant el canvi de paradigma, trobem les de Rajoy i el PP, sempre alumnes avantatjats en l’aplicació del còctel austeritat + reformes estructurals. Espanya, un país intervingut de facto, està davant del precipici social per seguir aquest full de ruta. Ara bé, encara esperem que s’impulsi alguna reforma estructural, amb recomanacions de la UE o sense, per acabar amb la corrupció, amb els privilegis de les grans empreses elèctriques, els beneficis dels bancs o, encara ara, del sector de la construcció que pot fer projectes fracassats com Castor, als quals acabem rescatat tota la ciutadania.

majoria parlamentària. La realitat és que amb una socialdemocràcia entregada a la Troika, el feixisme com a tercera força i l’obsessió per complir el memoràndum dels partits neoliberals com Potami o Nova Democràcia, no hi havia una altra aritmètica possible. Sense majoria absoluta, era l’únic acord que garantís una negociació amb la Troika i l’Eurogrup sense perill a la rereguarda. Gestionaran el Ministeri de Defensa, però amb el compromís de Tsipras de reduir fins a la mínima expressió un ministeri inflat a base de despesa en material militar de fabricació alemanya i nord-americana.

Des de l’esquerra podem criticar l’escassa presència de dones a l’actual Govern grec Des del compromís d’acompanyar-los en el dur camí que queda per davant, des de l’esquerra podem criticar algunes decisions, com l’escassa presència de dones a l’actual Govern grec. La societat grega és patriarcal, només hi ha un 20% de diputades al nou Parlament; aquesta és una de les lluites que ha de guanyar el Govern de Tsipras i que no podrà fer sense les dones. No entenem que un partit amb dones tan destacades i capaces com Syriza hagi comès aquest error, que esperem que pugui redreçar.

Fronts amplis per guanyar Una altra lliçó a apren-

dre és com l’esquerra alternativa pot arribar al poder. Syriza és el programa, és el contingut, és l’acompanyament social i una unió extremadament ideològica, que s’autodefineix com a esquerra radical. El poble grec ens ha ensenyat un camí; no és l’únic, no és excloent d’altres opcions. Però és important tenir en compte que es pot reivindicar el paper de l’esquerra tradicional, l’herència de la lluita obrera, de la resistència al feixisme i, a la vegada, poder guanyar unes eleccions. Així ho ha fet Syriza, on s’integren partits com Synaspismós, d’esquerres i ecologista i amb una llarga tradició de fraternitat amb ICV. L’escletxa que ha deixat el sistema perquè forces alternatives puguin arribar al poder i canviar-ho tot és petita. Caldrà actuar amb generositat i intel·ligència per poder aprofitar-la, també a Catalunya i a l’Estat espanyol.

Mori el mal govern A Grècia, els successius governs fins ara havien gestionat un país on els privilegis d’uns pocs s’imposaven sobre la voluntat de la majoria. Una de les primeres coses que haurà de fer Syriza és acabar amb el poder de l’oligarquia, el clientelisme i la corrupció. No és casual que doni tant de pes a la reforma de l’Administració al seu programa i al seu nou Gabinet.

Ernest Urtasun Domènech @ernesturtasun // Eurodiputat d’ICV-EUiA @icveuia

Sobre el nou Executiu de Tsipras, molt s’ha escrit respecte de l’acord amb ANEL, un partit de dretes, per garantir la

Jesús Hernández Nicolau @jhnicolau // Militant d’ICV @iniciativa

JOVENT NÚM. 112 | 5

AIRE NET PER RESPIRAR

L

a millora de la qualitat de vida és un dels reptes principals de la nostra societat. Les millores ambientals són clau per reduir els efectes col·laterals que les activitats humanes sobre el medi poden generar en la nostra salut i els ecosistemes.

Els principals contaminants de l’atmosfera avui a les grans ciutats europees són les partícules en suspensió (PM10 i PM2,5) i els òxids de nitrogen (NO2), tots aquests fonamentalment derivats d’emissions del trànsit rodat i de les activitats industrials i de serveis. Les dades són irrefutables: la contaminació atmosfèrica produeix un increment significatiu de la mortalitat. La patologia més freqüent que causa aquesta mortalitat és la respiratòria i cardiovascular. Tanmateix, l’exposició constant a una mala qualitat de l’aire pot produir disminució de la funció pulmonar i patologies cròniques, on els infants són un dels grups més vulnerables, així com els malalts amb patologies ja existents i les persones fumadores.

Segons el codirector del Centre de Recerca d’Epidemiologia Ambiental, Jordi Sunyer, “si milloréssim en l’apartat de la contaminació guanyaríem uns quants anys de vida”.

La contaminació atmosfèrica produeix un increment significatiu de la mortalitat És evident que actuar per millorar la qualitat de l’aire és un repte ambiental i de salut indefugible, perquè ens hi va la salut. I ho és a nivell urbà especialment, perquè el dret a la ciutat també significa dret a una ciutat habitable i saludable.

El dret a la ciutat és tenir un aire net per a tothom. Aquest és un objectiu consensuat a escala científica i ciutadana, però no política. L’actual legislació pretén fixar objectius de qualitat de l’aire establint uns valors límit per als contaminants més importants per tal de prevenir-ne els efectes nocius per a la salut i per al medi ambient.

Mentre ciutats com París impulsen plans per reduir la contaminació amb propostes com prohibir la circulació a la ciutat de vehicles amb combustible dièsel a partir del 2020, a Barcelona l’alcalde Trias incrementa el preu del transport públic i del Bicing mentre congela l’aparcament de vehicles en superfície (àrea verda i blava), fins al punt de fer-lo gratuït per a residents, o suprimeix línies de bus de barri i hipoteca la connexió dels trams amb una reforma de la Diagonal feta al dictat dels comerços de luxe.

Cal un urbanisme que faci possible una redistribució democràtica de l’espai públic en favor de les persones És per això que és urgent situar en el centre les polítiques per una mobilitat humana, sostenible i segura, directament vinculada al dret a la salut. Més transport públic i menys transport privat. Parlo de propostes complementàries en el terreny de l’urbanisme i el medi ambient. D’una banda, necessitem dotar-nos d’un urbanisme que faci possible una redistribució democràtica de l’espai públic en favor de les persones i en detriment de l’espai per als cotxes. I de l’altra, l’impuls d’un canvi energètic que concreti l’aposta contundent per les baixes emissions i per sistemes ecològics de generació i distribució de proximitat.

Per fer tot això a les nostres ciutats i pobles és indispensable el compromís dels governs català i espanyol, ja que per avançar en la lluita contra la contaminació hi ha mesures que depenen directament de la seva responsabilitat. Malauradament, el balanç dels plans català i espanyol és nul, no hi ha compromís ni voluntat política per afavorir l’etiquetatge dels vehicles més contaminants, per apostar per un transport públic de qualitat i amb preus assequibles, per recuperar mesures com la limitació de velocitat a 80 km/h a les principals artèries, etc. Totes aquestes són mesures indispensables per aconseguir un aire net per respirar i viure.

Janet Sanz Cid @janetsanz // Regidora d’ICV-EUiA (@icveuiabcn) a l’Ajuntament de Barcelona

o2

D’aquesta normativa s’han desenvolupat els plans i les accions a escala nacional i local, tot i que aquests plans no sempre han incorporat accions i propostes que permetessin complir els valors límit, la qual cosa ha facilitat que Catalunya els incompleixi de forma generalitzada o que ciutats com Barcelona, on el 81% de la població està exposada a un aire que supera els llindars permesos de contaminació, també els superin de forma habitual.

article complet a:

6 | JOVENT NÚM. 112

revistajovent.cat

5 cèntims...

… sobre les dues cares de la llibertat d’expressió

A priori la situació de la llibertat d’expressió al món és aquesta...

Bona situació Situació satisfactòria Problemes notables Situació complicada Situació molt complicada

Però a Europa... qui es va manifestar a París en defensa de la llibertat d’expressió després dels atacs al setmanari Charlie Hebdo?

Catalunya (Artur Mas, president de la Generalitat): Un assessor del president de la Generalitat denuncia la revista Cafè amb llet per denunciar casos de corrupció vinculats a la sanitat pública, com vam explicar al JOVENT 110.

Veure el mapa complet:

Reporters sense fronteres

Regne Unit (Primer ministre, David Cameron): El seu govern va iniciar una sèrie de pressions cap al diari The Guardian i els seus periodistes –inclosos retencions en aeroports, interrogatoris i confiscació de material) després que publiqués l’entrevista a Edward Snowden.

Espanya (Mariano Rajoy, president del govern): El govern del PP promou la llei Mordassa, repressió emmascarada en la seguretat.

També va tancar els diaris Egunkaria i Egin en un intent criminalitzador de l’esquerra abertzale i un jutge va segrestar un número de la revista El Jueves.

Rússia (ministre d’Afers Estrangers, Serguei Lavrov): Són habituals els atacs a periodistes d’investigació, morts inclosos, en un clima d’impunitat per als atacants.

França (François Hollande, president de la República): L’any 2011 va endurir la llei de immigració, endurint també les condicions d’acolliment de persones estrangeres.

Unió Europea (president de la Comissió Jean-Claude Juncker i president del Parlament, Martin Schulz): La institució ha fet la vista grossa en diverses ocasions davant dels atacs a la llibertat d’expressió a països membres. Vol imposar més control a les fronteres europees amb la modificació de Schengen.

Itàlia (Primer ministre, Matteo Renzi): El periodista Alessandro Sallusti va ser condemnat a 14 mesos de presó per un article d’opinió.L’any 2010 el govern promou la seva pròpia Llei Mordassa definida com la mort de la llibertat

Informació extreta de:

Mèdia.Cat

La Directa

JOVENT NÚM. 112 | 7

TEMA CENTRAL

Tots som Charlie Hebdo?

El passat dimecres 7 de gener dos homes van entrar a la redacció del setmanari satíric francès Charlie Hebdo i van assassinar dotze persones, la majoria membres de la redacció. La publicació havia rebut diverses amenaces els darrers anys, des que el 2006 va publicar les ja conegudes caricatures de Mahoma, i el 2011 ja havia patit un atac. Segons alguns testimonis, els atacants van dur a terme la matança mentre cridaven “Al·là és gran”. Les reaccions no es van fer esperar i des d’arreu del planeta es va condemnar l’atemptat. Un dels primers a fer-ho va ser el president de la República francesa, François Hollande, qui va sentenciar que es tractava d’un “acte excepcional de barbàrie”.

Dos dies després es produïa un altre atac a un supermercat jueu de la capital francesa, on un terrorista va segrestar durant diverses hores sis persones.

Finalment, vint persones mortes (dotze periodistes, quatre hostatges, un policia i tres terroristes) van ser el trist balanç d’uns fets que van commocionar Europa durant tres dies i les conseqüències dels quals encara són incertes.

En nom de qui?

Com diu el comunicat que la plataforma Unitat contra el Feixisme i el Racisme va publicar després de l’atac, “malgrat que els que van dur a terme aquest atac afirmaven que estaven actuant en defensa de l’Islam, l’únic efecte de les seves accions serà el de proporcionar una excusa a aquells que difonen l’odi contra els musulmans, reforçant així la seva posició“.

Per la seva banda, Dolors Bramon, amb més de 20 anys d’experiència impartint classes sobre islamologia a la Universitat de Barcelona, a una entrevista a Crític considera que

8 | JOVENT NÚM. 112

“terrorisme i Islam són dues paraules que no poden anar unides. No crec que sigui lícit parlar de terrorisme islàmic. És terrorisme i punt”.

Com recorda el periodista Carles Solà a Mèdia.cat, “els autors dels atemptats de París (...) no tenen res a veure amb els creients musulmans que omplen mesquites i oratoris arreu d’Europa. Són aquests mateixos grups (ISIL, Al Qaeda i Boko Haram) els que exporten el seu règim de terror a països com Síria, Iraq i Nigèria, de majoria musulmana, i són els creients musulmans les seves primeres i més nombroses víctimes”. N’és un exemple Ahmed Merabet, que es va convertir en un dels símbols dels fets de Charlie Hebdo i il·lustra aquesta realitat, ja que és el policia musulmà d’origen àrab que va ser abatut a sang freda a ple carrer pels terroristes que fugien de la redacció.

És rellevant la religió que professaven els autors materials de l’atemptat?

Dolors Comas d’Argemir, a l’article “Castigar o Integrar?”, publicat a la pàgina web de la revista Treball, sosté que “la cultura de matar s’aprèn des de la ràbia i l’exclusió. I la cultura de la convivència, basada en eradicar les desigualtats socials, ens ensenya quant iguals som els éssers humans.”

Així doncs, és rellevant la religió que professaven els autors materials de l’atemptat?

ATAC A Europa fet per europeus La resposta habitual a atacs d’aquestes característiques, especialment però

no tan sols de la dreta política, és fer sorgir de nou el debat sobre la permeabilitat de les fronteres europees i la necessitat de controls més estrictes per tal d’evitar “l’arribada massiva d’immigrants”. La setmana posterior a l’atemptat, l’eurodiputada de l’ultradretà Front National Marine Le Pen va reclamar la “suspensió immediata de Schengen” (acord que permet circular lliurement per bona part d’Europa). La líder euròfoba va denunciar que “no hi ha país al món que no sàpiga que la primera mesura per lluitar contra el terrorisme és poder protegir-se controlant les pròpies fronteres”. Per la seva banda, els ministres de l’Interior europeus van acordar “revisar Schengen” per millorar i reforçar el control de les fronteres exteriors de la Unió Europea.

Sigui quin sigui aquest reforç de les fronteres, el debat se situa dins la pròpia Unió Europea, ja que els terroristes eren joves francesos nascuts a París. En aquest sentit, bona part dels mitjans de comunicació de masses recordaven que els autors de l’atemptat eren “francesos d’origen algerià”. Però quantes generacions calen per a que una persona deixi de ser “d’origen algerià”?

Quantes generacions calen per a que una persona deixi de ser “d’origen algerià”?

La nacionalitat se situa, doncs, al centre d’un debat que fins ara girava entorn de la religió i les fronteres.

Fins i tot el Consell Constitucional francès va avalar a finals de gener la retirada de la nacionalitat francesa a Ahmed Sahnouni, nascut al Marroc i condemnat per terrorisme, qui tenia el passaport francès des del 2003.

TEMA CENTRAL

“No serà que allò que diferencia és qui pot exercir la ciutadania i qui no, qui se sent discriminat per l’estigma de viure en un barri pobre o per l’estigma de tenir un nom d’arrel musulmana?”, es pregunta Comas a l’article abans mencionat.

Repressió contra l’exercici de la ciutadania La mateixa Marine Le Pen, l’endemà de l’atac a la redacció de Charlie Hebdo, ja va anunciar que li agradaria que els francesos es pronunciessin en referèndum sobre la necessitat d’establir la pena de mort a l’ordenament jurídic.

Les primeres mesures del Govern francès no van trigar a arribar i dues setmanes després el primer ministre, Manuel Valls, anunciava la contractació de 2.680 persones per lluitar contra el terrorisme i una inversió de 735 milions d’euros en tres anys. Valls també va confirmar l’aprovació d’una llei per garantir la seguretat jurídica de les escoltes telefòniques i de rastreig, entre d’altres mesures. Per la seva banda, el president Hollande va congelar la reducció de 7.500 efectius militars prevista per al 2019.

Estat espanyol: Llei Mordassa i Pacte Antiterrorista Tal i com ja presagiaven algunes organitzacions, partits i experts en la matèria, atacs com aquest tan sols serveixen per reforçar el discurs de la necessitat del control i la vigilància de la ciutadania en “situacions d’emergència” prenent “mesures excepcionals”. A tall d’exemple, el Centre Delàs d’estudis per la pau, en el seu comunicat posterior a l’atac, manifestava aquesta possibilitat: “Temem que els lamentables successos de París puguin ser explotats per persistir en la imposició d’un programa polític que amenaça les llibertats civils i les garanties democràtiques”.

Poques setmanes després dels atacs a Charlie Hebdo, PP i PSOE han signat un “pacte d’estat contra el terrorisme” per fer front als nous mètodes d’actuació com el jihadisme.

En el text, els dos partits majoritaris

espanyols avalen, entre d’altres qüestions, la cadena perpètua revisable, tot i que el secretari general dels socialistes espanyols, Pedro Sánchez, se’n va desmarcar en roda de premsa.

S’estableixen condemnes per la captació o l’adoctrinament de terroristes i l’ús de les xarxes de comunicació per a atemptar.

Atacs com aquest tan sols serveixen per reforçar el discurs de la necessitat del control i la vigilància

moviment semblant a Hongria. A Gran Bretanya el partit populista d’extrema dreta, UKIP, va guanyar les eleccions europees i ha guanyat dos escons al Parlament britànic. Les organitzacions feixistes —l’English Defence League (Lliga de Defensa Anglesa, EDL); el British National Party (BNP), que va perdre el seu dirigent recentment; el Britain First i altres— intentaran, sens dubte, fer servir els esdeveniments a França per recollir suport.”

Gerard Sentís Garcés @gsentisgarces

També es persegueix el desplaçament a l’estranger per incorporar-se a una organització terrorista.

Al desembre, la majoria absoluta del PP va aprovar la controvertida Llei de Seguretat Ciutadana, popularment coneguda com a Llei Mordassa. Aquest text preveu legalitzar les “devolucions en calent” a la frontera de Ceuta i Melilla, multes de fins a 60.000€ per reunir-se o manifestar-se sense comunicació prèvia en instal·lacions considerades “bàsiques per a la comunitat” o de fins a 30.000€ per manifestar-se davant el Congrés o el Senat espanyols pertorbant greument la seguretat ciutadana.

El feixisme es reivindica arreu Com ja explicàvem al número 107 de JOVENT, el feixisme avança a Europa.

L’auge de la nova ultradreta, en alguns casos, o el ressorgiment de les organitzacions feixistes tradicionals, en altres, situen el discurs xenòfob al centre del debat. Unitat contra el Feixisme i el Racisme, l’endemà de la matança, recordava l’estat de la qüestió: “A Alemanya, el moviment racista i feixista Pegida ha organitzat àmplies manifestacions racistes i islamòfobes, secundades per partits polítics d’ultradreta i fins i tot nazis. A Grècia, el partit obertament neonazi, Alba Daurada, representa una amenaça tant a les eleccions com al carrer. Jobbik és un

F e i X i s M E

u K i P

d a u r a d a

f r o p a n e F t g A i d a

No hi faltis!

21 de març Jornada internacional contra el feixisme i el racisme Manifestació: Unim-nos contra el feixisme, el racisme i la islamofòbia. Més informació a http://unitatcontraelfeixisme.org/

JOVENT NÚM. 112 | 9

L’aixada antiracista

L

Agafa l’Aixada, arrenca d’arrel l’odi i el racisme, i sembra llavors d’igualtat de drets i oportunitats!

’Aixada Antiracista és un moviment que pretén sumar esforços en la lluita antiracista i per la igualtat de drets, mobilitzant la ciutadania i especialment les associacions juvenils de Barcelona i el seu entorn. A través del treball en xarxa i accions de tot tipus, l’Aixada contribueix a posar en l’agenda social i política, així com en l’ideari associatiu, els valors de la inclusió, la no discriminació, la diversitat, els drets i l’antiracisme.

El grup d’entitats que conforma aquest moviment antiracista és divers. Entitats educatives, culturals, polítiques i de defensa dels drets civils es preocupen també per les actituds racistes i xenòfobes que cada vegada tenen més presència al nostre entorn. Per aquest motiu, la lluita per la igualtat de drets i contra el racisme és una prioritat transversal que implica entitats de tot tipus i enriqueix el nostre missatge i les nostres accions.

L’auge del racisme i la xenofòbia, una realitat que fa por La discriminació cap a les persones d’origen, ètnia o creença diferents sempre ha estat malauradament present a la nostra societat. Al llarg de la història, ha anat transformant-se i incrustant-se en l’imaginari col·lectiu de tal manera que fins i tot, de vegades, ens hem arribat a creure que havia desaparegut totalment. Avui estem immerses en una crisi múltiple que és alhora política, econòmica i social. Dia a dia veiem com més veïns i veïnes dels nostres barris i pobles viuen situacions econòmicament molt complicades, que fa poc temps difícilment ens podríem haver imaginat al nostre carrer, comunitat o edifici. La por avança i es fa forta amb l’extensió de la pobresa. Hem de ser conscients que aquest context de limitacions econòmiques facilita que cada cop més els discursos racistes, populistes i demagògics calin entre una població atemorida, responsabilitzant

10 | JOVENT NÚM. 112

Resistències

les últimes persones que varen arribar d’uns problemes que elles no han generat, sinó al contrari; en molts casos, n’han estat les primeres víctimes.

Així, l’augment de les desigualtats que hem viscut els darrers anys ha generat un conflicte entre la població immigrant i la població d’acollida, on tots dos col·lectius competeixen per uns recursos que les polítiques econòmiques aplicades han fet cada cop més escassos, i han atorgat una aparent legitimitat als missatges que inciten a l’odi i la desconfiança, que alguns partits polítics i organitzacions civils han difòs de manera deliberada per treure’n un rèdit electoral. Davant d’aquesta espiral creixent de racisme encobert, no podem esperar més per frenar els discursos de la por i reivindicar una societat justa, plural i solidària que entengui la diversitat com un valor positiu que contribueix a la millora social.

La igualtat entre les persones ha de ser efectiva independentment del seu país o la seva regió d’origen, la seva ètnia o cultura, les seves opinions polítiques o la seva opció de consciència.

La lluita contra el racisme i la xenofòbia ha de desenvolupar-se de manera contínua i constant i des de diferents actors, plataformes i entitats. Per aquest motiu, el moviment de l’Aixada Antiracista fa protagonista de la feina el conjunt d’organitzacions juvenils que aglutina i que es reivindiquen com a defensores dels drets humans i de la igualtat de drets.

L’Aixada Antiracista

article complet a:

revistajovent.cat

Troba tota la informació sobre l’Aixada: www.aixadantiracista.cat Aixada Antiracista @AIXADAntiracist

La no violència com a arma de protesta

L

a majoria podríem pensar que la violència ha marcat el transcurs de la història i que, de moment, és un fet que no ha canviat. Evidentment és una realitat en què, tot i haver variat les formes, els episodis de violència formen, malauradament, part de la quotidianitat del panorama internacional. Síria, Somàlia, l’Afganistan o Palestina són només alguns exemples dels conflictes armats que sacsegen la conjuntura global contemporània.

Però la realitat és que les pràctiques no violentes com a resistència i canvi socials són tan antigues com les pràctiques violentes imposades pel poder que encara perduren en els nostres dies. I també és una realitat que, a dia d’avui, i arran del panorama polític, social i econòmic en crisi, l’enginy s’ha aguditzat i les pràctiques no violentes han assumit part del protagonisme. Noves formes de rebel·lió que entenen la no violència no només com l’absència de violència física, sinó que fan referència també a la violència anomenada estructural, com la privació, l’opressió o l’exclusió social, contra la qual també es lluita.

Arran del panorama polític, social i econòmic en crisi, l’enginy s’ha aguditzat i les pràctiques no violentes han assumit part del protagonisme Els exemples de lluites no violentes en l’actualitat es reprodueixen de formes molt diverses contra realitats heterogènies en entorns també molt diversos. Però totes tenen en comú un conjunt de participants solidaritzats i entusiastes. A Espanya vam viure el moviment dels indignats, el 15-M, iniciat el maig del 2011, però aquest només va ser un exemple de les moltes formes de protesta no violentes que van aparèixer arreu del món. En una mateixa línia, als Estats Units va aparèixer l’Occupy Wall Sreet, iniciat a Nova York, per protestar contra el gran poder econòmic i empresarial que controla el poder polític. O també la revolució verda iraniana i un moviment sirià per la democràcia que protestava contra el frau electoral l’any 2009 amb manifestacions pacífiques.

De la mateixa manera pacífica, l’ús del propi cos és l’eina de protesta que les activistes ucraïneses de Femen utilitzen per queixar-se, entre d’altres, del turisme sexual i reivindicar la figura de les dones al seu país.

Una finestra al món

ca per construir un centre comercial a Istanbul. Era una noia amb vestit roig i una bossa blanca que, enmig de les protestes, va patir l’atac de la policia turca, que la va ruixar amb gasos lacrimògens. La imatge va proliferar via les xarxes socials i va convertir-se en tot un símbol. Per què? Perquè resumia a la perfecció no només l’essència de la protesta turca, sinó l’essència de moltes de les protestes pacífiques d’arreu del món. La policia responent amb violència a demandes pacífiques i el poder criminalitzant-ne els participants. Una noia sense armes ni objectes potencials de ser-ho, amb roba gens combativa, amb una actitud gens violenta que, tot i així, va ser atacada per la policia.

Les noves maneres de pensar i, sobretot, d’actuar són realment necessàries per poder replantejar el món i començar a canviar-lo Les noves maneres de pensar i, sobretot, d’actuar són realment necessàries per poder replantejar el món i començar a canviar-lo. Per fer que passin coses noves i per evitar tot allò que no ens agrada, demostrant al poder econòmic i polític que el petit també pot guanyar i fer coses extraordinàries. La utilització del sentit de l’humor, el nostre cos nu o el simple gest d’una abraçada poden ser les nostres noves armes. Armes no per guanyar el conflicte, sinó per buscar noves solucions que ens condueixin a un paradigma completament nou.

Montserrat Mompió Gallart @munsamompio

no violència

police

En moltes formes de protesta acostuma a emergir un símbol del moviment. Aquest és el cas de “la noia del vestit vermell” i les protestes contra el Govern turc que van iniciar-se l’any 2013 a partir de la queixa contra una remodelació urbanísti-

JOVENT NÚM. 112 | 11

Cultura

E

l Documental del Mes és un projecte que neix l’any 2005 amb l’objectiu d’apropar els documentals als espectadors. El funcionament és molt simple: des Parallel 40, l’empresa que hi ha darrere de la iniciativa) es seleccionen i programen 11 documentals cada any que més de 60 sales a Catalunya, Espanya i Amèrica Llatina programen simultàniament (dins del mateix mes). Es tracta de documentals seleccionats i premiats en festivals internacionals que d’altra manera no arribarien a les pantalles del nostre país.

Es tracta de documentals que d’altra manera no arribarien a les pantalles del nostre país La iniciativa El Documental del Mes va sorgir del projecte europeu Cinema Net Europe al 2005, la primera xarxa de cinema digital a Europa. L’objectiu era que els ciutadans tinguessin la mateixa possibilitat de veure documentals, ja fos, al centre d’una gran ciutat com Barcelona o en un poble de 2.000 habitants. Parallel40 va creure en el projecte, va invertir al voltant de 70.000€ i es va començar la recerca de ciutats i pobles que volguessin integrar-se a la xarxa de projecció.

d’aleshores, ja que avui dia podem dir que en formen part 22 ciutats a Catalunya. El repte que es voldria aconseguir seria tenir mínim una sala a cada comarca.

Els criteris de programació dels documentals són diversos, doncs l’objectiu és fer créixer el nombre de ciutadans que s’apropin als documentals com espectadors. La temàtica i la qualitats artística són els dos eixos fonamentals per la selecció de les pel·lícules de El Documental del Mes. Després de 10 anys, la xarxa que va començar amb tres ciutats, ara és present en més de 60. També és possible veure els films a través d’Internet, de les plataformes ARAFilms i Filmin, a tot l’estat. Només en l’any 2014, 53.351 persones han pogut veure pel·lícules de El Documental del Mes. Al llarg d’aquests 10 anys s’ha arribat a més de 250.000 espectadors.

Al llarg d’aquests 10 anys s’ha arribat a més de 250.000 espectadors Aquest mes de febrer s’estrena “Mercedes Sosa. La voz de Latinoamérica”, un viatge íntim al món de Mercedes Sosa, la dona, l’artista, l’activista.

Una història increïble cada mes A Catalunya l’aposta era portar espectadors a sales comercials i centres culturals per veure documentals en versió original subtitulada en català. Es va començar a Barcelona, a la Filmoteca de Catalunya; a Manresa, a l’Ajuntament i a Sant Just Desvern, a l’Ateneu. En un inici, tot el procés de selecció dels films, l’adquisició de drets de distribució, la traducció i la subtitulació, només es feia per aquestes tres ciutats. El repte era fer créixer la xarxa per tal de que fos sostenible. Sense el suport públic de l’Institut Català de les Empreses Culturals i de Política Lingüística no hagués estat possible. De mica en mica, van anar creixent el nombre de ciutats i pobles: Banyoles, Sant Boi de Llobregat, Molins de Rei, Girona, Terrassa, Llorenç del Penedès, Esterri d’Àneu... el projecte no únicament agradava si no que arrelava a les diferents ciutats. I aquest creixement no ha parat des

12 | JOVENT NÚM. 112

Joan Gonzàlez @joangonzalez // director Parallel4 @Parallel40 Per saber-ne més: www.eldcoumentaldelmes.com www.facebook.com/documentaldelmes @docdelmes

cerca

Las gafas del

| La moderació de l’Església |

by El papa

“Si insulta a mi madre puede esperar un puñetazo”

Bárcenas contra el PP…

Bárcenas surt de la presó: “He sido fuerte. El PP tiene22.01.15 nada que temer” La no Directa, …i El Mundo contra TVE!

TVE corta las declaraciones de Bárcenas en su telediario al mencionar la contabilidad B

Portada d’El País en paper, 16.01.15

“Ser buen católico no implica tener hijos como conejos”

paco style

El País, 19.01.15

v

go er

n ya a l i e PRESENTA

Esclaus amb ulleres de pasta?

“Primavera Sound i UAB busquen estudiant de màster per treballar a 2,56 euros bruts l’hora” La Directa, 22.01.15

TUITS @encampanya Eh! Que dice uno de Podemos que la

familia Botín no es casta y contribuye al bienestar social.

Vamos, como Franco con los obreros.

@diostuiter Resucitar, lo que es resucitar...quizá yo

VS

na

E L P L A S TA DEL PIM-PAM p r op u esta

EL NIÑO DEL T I C -TA C

Les piulades són reproduccions exactes a les originals

@revistamongolia Jordi Pujol: “No quiero saber nada del dinero”. Hostia, llegas un poco tarde... @marianorajoy Sr. Sánchez, no se puede hacer una cosa

también exageré algo mi currículum.

cuando gobiernan y otra cuando está en la oposición.

Manifiesta una preocupante falta de criterio.

@jordievole Con el 10% escrutado en Grecia, ya hay

@gerardotc Cuando a Montoro le llegó la lista Falciani

Bolsas con ganas de abrir a la baja.

@PPopular “Si Arnaldo Otegui está feliz de que gane Syriza entonces es preocupante para la Democracia.”

no tuvo tiempo para denunciar porque estaba con todo el jaleo de la amnistía fiscal.

@2324cat Strauss-Kahn nega que la seva activitat sexual fos “frenètica” perquè eren 4 orgies a l’any

Segueix-nos a @elJovent

JOVENT NÚM. 112 | 13

ENTREVISTA

Ismael Benito Altamirano “A presó només et queda una postura estoica: desitjar molta sort a la gent que està a fora” Nascuts en democràcia i amb arrelament familiar i associatiu, amb 19 i 21 anys, què se sent 34 dies a la presó sense haver tingut un judici?

[Silenci]. Sensacions contradictòries, molt contradictòries, sobretot perquè no pots fer res. És impotència però tampoc no hi pots fer res. Estàs tancat i hi ha un moment molt tens, o txungo en paraules més col·loquials, en què passes a ser conscient que només et queda una postura estoica: desitjar molta sort a la gent que està a fora perquè aconsegueixi al màxim de suport i treure’t d’allà. Però tu a portar-te bé, comportar-te bé i estar allà. Això és molt difícil d’assumir. Si haguéssim passat més temps allà, hauria començat a entrar en una etapa molt més difícil.

Ismael Benito Altamirano i Daniel Ayyash Sala (@ismadani_abs) van ser detinguts per agents de paisà durant el matí de la vaga general del 29 de març de 2012, aquella que ens il·lustren amb un Starbucks cremant de nit. Estudiants exemplars de la Facultat de Física de la UB, defensen la seva innocència de cara al judici que els espera a partir del 9 de març. Preparen actes de suport a la seva Facultat (el dia 3) i a la del Raval (el 5), on fem aquesta entrevista amb l’Isma. La Universitat és el seu hàbitat natural.

entrevista completa a:

revistajovent.cat

14 | JOVENT NÚM. 112

Els apunts del Dani van trigar quasi tres setmanes a entrar a la cel·la des de la porta de Quatre Camins L’Audiència de Barcelona va acabar deixant sense efecte la presó provisional en considerar-la desproporcionada. Com s’intercanvia l’estudi d’una doble carrera a la Facultat de Física per la màxima privació de llibertat?

Jo en aquell moment no feia dues carreres, el Dani sí. Ara sí que les faig. Va ser complicat, sobretot per un detall.

El Dani portava apunts a la motxilla que van trigar quasi tres setmanes a entrar. I no estem parlant que la Facultat hagués de fer cap paper... Estaven a la porta de Quatre Camins, amb totes les pertinences del Dani, i la família va demanar que aquells apunts entressin a la cel·la. Estem parlant d’un paper que hagués trigat, com a molt, dos dies de burocràcia. S’havien d’examinar? D’acord, que un funcionari els hagués examinat. Era una cosa amb què vam arribar allà. Jo no els portava a sobre en el moment de la detenció perquè havia deixat la meva carpeta a la Facultat, no volia anar carregat a la mani ni el dia següent. Els meus pares van haver d’aconseguir la carpeta a la Facultat, van haver d’entrar fins a la taquilla que jo hi tenia. Aquí hi va haver un procés. Però el Dani els tenia a la porta i no els hi van deixar entrar, i això és bastant complicat. Més enllà de l’anècdota d’estar estudiant Mecànica Quàntica al costat de gent que està fent l’ESO.

ENTREVISTA

Han passat quasi 3 anys des de llavors. Avui tornaries a participar d’una vaga general com la d’aquell 29-M?

Segurament canviaria, vull dir, no hagués pres les mateixes decisions tan innòcues com marxar pacíficament de la Diagonal cap a la seu del meu sindicat, i m’hagués quedat a la Facultat, però sí. I si no hi hem participat és perquè no hem pogut. Hem tingut una prohibició de l’Audiència de Barcelona perquè deia que la presó preventiva no era una bona mesura, i n’havia de trobar una altra d’exemplificativa que la substituís. Aquesta va ser el no poder assistir a manifestacions ni actes reivindicatius a la via pública dels pobles i ciutats de Catalunya [aquesta mesura cautelar va estar vigent fins que es va acabar la fase judicial d’instrucció]. Ja ho podem tornar a fer i tenim la intenció pacífica d’assistir a manifestacions.

Volem passar pàgina a la jutgessa d’instrucció, és un bon moment per explicar que no volem que això nostre es torni a repetir El ressò mediàtic del vostre cas és atribuïble a la coincidència de la jutge d’instrucció, Carmen García Martínez, amb el “cas 4-F” i l’emissió del documental Ciutat morta?

Nosaltres teníem una campanya de suport feta, petita però segura, d’anar a les facultats a explicar el nostre cas, sobretot al moviment estudiant al qual pertanyem. Però sí, és un fet inherent que sortís el documental. Aquest fet va ser la campanya d’obertura, però ara volem passar pàgina, ja no tenim la mateixa jutgessa d’instrucció. Està molt bé i sempre podrem dir que la vam tenir, però ara és un bon moment per començar a explicar que el que volem és que això nostre no es torni a repetir. Ha d’evolucionar el discurs en aquest sentit.

Quin missatge donaries als 300 sindicalistes que sumen peticions de la Fiscalia de més de 120 anys de presó?

No només a aquests sindicalistes, sinó també a altres inculpats de casos com el de Can Vies o del mateix 29-M. No tindria un missatge clar, però hi ha hagut una cosa que per al moviment estudiantil ha significat la paralització per complet: la repressió. Per tant, a aquests sindicalistes els diria més que mai ‘organització’. Perquè el nostre cas no aïllat, des del meu punt de vista, ha significat l’abandonament complet de la lluita. Plataformes com la PUDUP s’han

caigut a terra per tensions internes que eren pròpies i que es van agreujar amb aquests casos.

Per al moviment estudiantil la repressió ha significat la paralització per complet Com valores que la Generalitat de Catalunya exerceixi l’acusació particular contundentment contra vosaltres, i altres casos denominats d’”ordre públic”, i no pas en casos de corrupció política com la confessió de l’expresident Jordi Pujol?

Estem demanant, al Parlament, que la Generalitat es retiri com a acusació. També ho demanem a l’Ajuntament de Barcelona. És necessari perquè les proves que tenim creiem que ens donaran la raó el dia del judici, i volem estalviar que hi segueixi havent malentesos i que se segueixin demanant penes que impliquen presó, majors de dos anys, en casos en què pensem que és injustificat fer-ho. En el context mobilitzat i repressiu del 2012, on s’encabeix el nostre cas, la Generalitat va decidir que tocava demanar aquelles penes.

En aquell context. Ara el context és diferent i creiem que no caldria. Però poden seguir pensant el mateix.

Defenseu plenament la vostra innocència. Si aquest mes de març sou absolts o se us imposa una pena mínima pel jutge, quins desitjos de joventut recuperaries? T’has perdut alguna cosa aquests anys?

Participar més del moviment estudiantil. El Dani i jo érem persones que d’una forma sana, pacífica i per pura voluntat política participàvem del moviment estudiantil. Ens ha agradat sempre participar de l’Associació d’Estudiants Progressistes, a la nostra Assemblea de Facultat... I ens hem perdut moltes coses que ens agrada fer. El que no es pot recuperar són els moments que hem viscut de molta, no sé com dir-ho, paranoia, molta angoixa, sobretot familiar.

Simplement han estat allà. Just en sortir de la presó tens una sensació… després de 34 dies vigilat tot el dia per càmeres, amb gent que et veia dins de la teva habitació. Hem après a conviure amb això.

Pau Planelles Oliva @pplanellesoliva

JOVENT NÚM. 112 | 15

Per la presència de les dones aLs MITJANS

Dia Internacional de les Dones TREBALLADORES

8 de març de 2015

NÚM. 112 OCTUBRE 2014

Butlleta de subscripció Si ho prefereixes, pots omplir aquesta butlleta i enviar-la a: Joves d’Esquerra Verda, c/ Armengol 2-8, 08003 Barcelona

Revista Juvenil Alternativa

nom i cognoms adreça

municipi

telèfon

correu electrònic

CP

data de naixement estudies?

què?

treballes?

en què?

Troba’ns on-line Connecta’t i fes la subscripció a: www.revistajovent.cat/vols-rebre-el-jovent/ WEB

revistajovent.cat

on?

TWITTER

twitter.com/eljovent FACEBOOK

què et sembla aquesta revista?

Desitjo rebre gratuïtament el JOVENT a casa

JOVENT

facebook.com/revistajovent

Vull adherir-me a Joves d’Esquerra Verda

Vull més informació de Joves d’Esquerra Verda

També pots contactar amb nosaltres a jev@joves.cat www.joves.cat