Vaig decidir raspallar les meves dents per perpetuar amb força la sensació de netedat que el respall i la pasta junts em donen més que un ego que t'absol peccatis tuis in nomine Patris, et Filii, et Spiritus Sancti. Amb escuma i detrits van escórrer pel colador totes les impureses bombollejant els enganysde la geniva i del pensament. Vaig raspallar les meves dents fins que es van diluir entre les truges, i amb elles la llengua, la mucosa, el paladar, les amígdales, després els ossos i la resta de tota la cara. Ni un gemec. De tan neta jo ja no estava allà
Tinc una volada en el caràcter que és aquesta: persones coixes que em desvirtuen el període fèrtil. El meu cor humiteja amb tal aigua que soc capaç, només de mirar un coix, de concebre i donar llum a mil nens que dibuixen confuses formes a la sorra mentre corren darrera de gossos. Té raó això? Als set anys d'edat els meus amics eren els obesos, els estràbics, les bèsties sense culpa, els de nas bruta, els errors sense solució, les víctimes de violació i els de cabell vermell – vaig arribar a batre un guaperes que va agafar un extintor i va apuntar a un pel roig només per fer d'ell burla. Simetria i fluïdesa mai em valdran. Arrencava cama de nina, gall d'arbre i fins i tot trencava l'ou de pasqua a les estanteries dels supermercats perquè tinguessin la cara dels amors que jo sabia aglutinar. Potser, així, busqués els meus iguals: sempre vaig intuí que era guenya, pèl-roja, pedant i violada per dins. Vaig restringir el meu apreci només als coixos als deu anys, quan el meu ventre precoç va rebentar de tant parir. Ara, als trenta, m'acorralen uns tremolors d'abstinència. Vull de volta aquestes persones que, als ulls de l'exactitud, van ser lliurats al mon en un paquet bonyegut amb data de caducitat vençuda. Tant de bo les fibres del meu úter es recomponguin per anar a parir a un supermercat sencer, de grandària universal, només amb gent impròpia per consum.
Pel doblec en els cants dels meus ulls, ella desvetllava els meus super poders. Saber massa dóna arrugues. Al final de la vida, tindré la topografia del món tatuada a la cara, i el meu rostre estarà a les capes dels llibres de geografia. Quan poder, Déu meu....
GUARRILLA
URBANA Va ser enganxa't per Carlos en ple moment de Tolerància Zero de l'ajuntament de Barcelona pels “incívics” de la ciutat. La postura armada de raspall i cubell, juntament amb la furgoneta de “neteja de pintades“ de l'ajuntament, mostra que la desobediència és art.
Una intervenció realitzada a BARCELONA , 2007
Un B.O. entre B.arcelona i O.linda. Una declaració pirata, un sopar al carrer, un brollar.... si tens alguna idea que volguessis posar-la en practica
sincronitza'ns. La lluita no pararà.
Conspirem junts!
www.barcelonaolinda.blogspot.com cabrafulo@gmail.com