Justo Domínguez història. Josep Termes

El catalanisme i les classes populars en la història

Josep Termes

EI catalanisme és un corrent d'opinió i d'acció, gestat al llarg del segle xix, que participà intensament en la vida política durant la present centúria. No és un moviment monolític, unívoc, sinó que, al contrari, una de les seves característiques més marcades és la seva varietat de tendències. No és reductible a una classe social, a una ideologia, a un programa polític. El podríem comparar a un poderós riu, les aigües del qual provenen de fonts diferents, o millor a un Arc de Sant Martí, què forma una unitat però té colors molt diversos. Té, si més no, un element definidor comú a tots ells: la lluita en defensa de la personalitat de Catalunya, l'amor a la llengua i a la cultura pròpies, que d'alguna manera han de cristalitzar en un autogovern. És també un moviment que demana, o exigeix, la reforma democràtica de l'estat espanyol, perquè la seva visió de les Espanyes és antagònica amb la del centralisme (sigui monàrquic o republicà), car, en el sentit més ampli, el catalanisme és federalista (tant el que procedia del foralisme tradicionalista, com el que té els orígens en el republicanisme populista). El catalanisme, inclus el més radical, ha tingut sempre present que la destrucció de l'Espanya unitària podria fer possible una vertebrado hispànica dels pobles lliures. Per tant, en l'essència del catalanisme viu la idea de la plurinacionalitat de les Espanyes. La participació en la construcció d'un estat espanyol respectuós amb aquesta plurinacionalitat és, al meu entendre, una condició necessària però no suficient per definir el catalanisme: la reforma de l'estat és una peça subsidiària; la defensa de la pròpia personalitat és un element essencial.

En el moment actual coexisteixen dues grans interpretacions del fenomen catalanista, la de Rovira i Virgili i la de J. Maurín. Totes elles han tingut gran difussió en l'opinió culta catalana i espanyola, encara que per camins diferents: la primera sistematització de Rovira apareix resumida a l'obra de J. Pabón sobre Francesc Cambó, i a partir d'ella es recollida pels historiadors espanyols; la segona, la d'en Maurín (de fet poc original, doncs no és gaire cosa més que una síntesi de Lenin i Stalin), ha sigut difosa des de Catalunya pels professors de dret constitucional i els politicòlegs. Les dues versions, complementàries més que antagòniques, són notablement envellides. Foren encunyades fa més de cinquanta anys, i per tant no recullen les noves i molt més ambicioses aportacions historiogràfiques fetes en el camp de la història social, política, cultural, econòmica i de les mentalitats, que, com sabem, han crescut especialment en els darrers vint anys. Aquesta segona interpretació té, a més, el gran defecte, no tan sols d'ésser en el fons una pura visió política-estratégica

del catalanisme (per tant conjuntural i sensible a ésser adequada fictíciament a les circumstàncies electorals), sinó, i molt especialment, de fonamentar-se essencialment en les doctrines i programes dels partits, en els documents oficials, i no en les realitats socials, en la molt més complexa vida quotidiana. Prima, doncs, la doctrina i escamoteja, o difumina, la realitat; analitza textos constitucionals i ignora la societat civil. Tot i ésser, per definició, marxista, és molt més formalista que el neopositivisme històric.

El catalanisme, com a fenomen social, podem considerar-lo plasmat en diferents corrents polítiques que abasten tot el ventall, des de el conservadorisme fins a l'extrema esquerra, marxista o anarquitzant, però que se sustenten sobre una realitat més pregona: la pervivència del particularisme (lingüístic, cultural, psicològic, simbòlic, etc.) entre les classes populars, especialment, encara que no únicament.

LA VERTEBRACIÓ DEL CATALANISME

Al meu parer, aquesta realitat diferenciada que és el fet nacional català passa per quatre moments històrics. En un primer, al llarg de l'últim terç del segle xviii i durant el segle xix fins al fracàs de l'intent federal populista del 1868-1873, Catalunya experimenta una notable transformació industrial que la diferencia econòmica i socialment d'Espanya, al mateix temps que les seves classes populars defineixen un particularisme català anticentralista (carií o federal), que no és incompatible amb una projecció hispànica. Romanticisme i populisme xaró són dues cristalitzacions d'aquest particularisme, culta l'una, popular l'altra. Apareix la recerca històrica, el descubriment del passat històric, com a fonament dels drets de Catalunya. En una segona f ase, entre la Restauració del 1875 i la crisi de l'estat espanyol el 1898, l'increment de la industrialització catalana fa néixer una Barcelona capital i motor de Catalunya, que esdevé una rival del Madrid capital de la política, i estableix un dualisme cultural peninsular entre Madrid i Barcelona (i triangular ibèric, si hi sumem Lisboa, capital de Portugal). Barcelona, per altra part, connecta amb París, al marge i esquivant Madrid. Els intel·lectuals orgànics de la nació creen doctrina i apareix al nacionalisme doctrinal (Catalunya, com a nació, té dret a governar-se); surgeix la «politització apolítica» : cal agrupar-se socialment, però el marc institucional de la Restauració i la realitat decadent i caciquil d'Espanya no fan possible ni desitjable una corrupta política parlamentària, electoralista i buida. Crear centres i accedir a les institucions públiques és l'objectiu. El catalanisme penetra en els nuclis de l'aristocràcia cultural obrera. El modernisme és un símbol del canvi.

En una tercera etapa, nascuda amb la crisi del 1898 i tancada amb la caiguda de la monarquia al 1931, s'articulen els partits, de dreta i d'esquerra, sobre la base doctrinal del nacionalisme doctrinari-institucional anterior. Cal,

però, fer política concreta (electoral i parlamentària) i per això aquestes doctrines son adequades, aigualint-les, a lo possible: apareix així el regionalisme polític. Neixen els partits catalans, trencant amb el sucursalisme decimonònic. Des d'ara, per fer política a Catalunya cal adaptar-se a aquest fet: Catalunya crea els seus quadres polítics i tria, al marge de Madrid, als seus representants.-L'esfondrament de l'estat de la Restauració impulsa a un sector de la burgesia industrial i comercial catalana cap a l'acció política electoral i parlamentària. Si en l'etapa anterior l'amateur donava el to, ara és el moment dels advocats. I el noucentisme és una manera de fer política i vertebrar el país. Apareix, embrionari, un separatisme popular, minoritari, als vols de la Guerra Europea. Wilson, Irlanda, Txecoslovàquia son punts de referència.

En una quarta fase, durant els anys de la II República i la guerra civil, culmina l'anterior projecte amb l'aparició dels partits obrers que han assumit la qüestió catalana. Lenin i el dret d'autodeterminació dels pobles es popularitzen. Ara, tots els grups socials, totes les doctrines són presents en el ventall polític català incardinats en la lluita nacional: des de sectors de l'Església catòlica fins a l'obrerisme radical, des d'erudits a agitadors de taverna. No tan sols l'alta política: l'esport, l'art, l'espectacle, la ciència, tota la societat vertebrada traspua voluntat d'autogovern, presència del particularisme. L'evolució iniciada al segle xvm culmina als anys trenta del segle vint. La guerra civil ho trastoca tot, anul·lant en gran mesura l'obra feta. Caldrà recomençar-la.

LA RENAIXENÇA

Tornem ara als quatre grans períodes històrics en que es vertebra el catalanisme, per ampliar-ne alguns aspectes. En la primera etapa podríem dir que el mot clau es renaixença. Vista, però, no com un senzill retorn a l'ús escrit de la llengua, sinó com una profunda transformació, revolucionària, de la societat catalana, que des de la manufactura de les indianes culmina en una industrialització que té el tèxtil com a base, i què dóna lloc a una millora dels ensenyaments tècnics i científics, amb la renovació de la medicina, els ensenyaments nàutics, l'aparició de professions tècniques. La renovació dels gremis, la inexistència a Catalunya de les agraristes i nobiliàries Sociedades Económicas de Amigos del País, l'acció dels grans il·lustrats com Caresmar i Capmany, el desenvolupament d'un pensament econòmic industrial modern, serien un signe d'aquest renaixement. La llengua catalana perviu no tan sols com a instrument col·loquial, sinó també escrita en llibres de religió, en romanços, en els papers de les cases de comerç, en els registres notarials; apareixen diccionaris i gramàtiques de la llengua catalana.

Sobre aquest canemàs, es produeix la revolució industrial i l'aparició del liberalisme constitucional, a començaments del segle xix. Floreix aleshores una escola catalana de filosofia i una escola històrica del dret que recull el pensa-

ment romantic-historic alemany. Rebrota el català literari a cavall del romanticisme. La història apareix com a preocupació dels erudits i del poble: neix una recerca sobre el passat, que mitifica però que redescubreix un autogovern antic. Aquest historicisme romàntic, el poble el rep pel camí del fulletó històric. La nova embranzida d'una poesia trobadoresca i dels Jocs Florals té el seu contrapunt en l'aparició d'un teatre de combat, liberal radical i republicà federal (Robreño i Pitarra, per exemple), de signe populista, xaró i «defensor del català que ara es parla», contrari als arcaismes inevitables de l'escola jocfloralesca. El debat entre aquestes dues corrents tindrà la seva síntesi normalitzadora a fi de segle. La premsa es catalanitza, però, només, de moment, en determinades àrees: calendaris, almanacs, revistes satíriques i literàries. Des de els anys trenta del segle passat es produeixen moviments de protesta, tant al camp, on es mouen les partides carlines, com a la ciutat, on les classes subalternes provoquen rebomboris i aldarulls. Uns i altres expressen, amb contingut doctrinal diferent —reaccionari o progressista— un rebuig de la centralització de l'estat espanyol, que s'ha produït, o intensificat amb la revolució liberal-censitària burgesa. Efectivament, la transformació de l'estat —apuntada durant el regnat de Ferran VII i realitzada durant la Monarquia d'Isabel II— suposa centralització, esquarterament provincial de Catalunya (i de les altres antigues Províncies, naturalment) i naixement dels governadors civils, la creació de l'exèrcit obligatori permanent, l'aparició de la Guàrdia Civil, la reiteració de les prohibicions sobre l'ús i ensenyament de les llengües no castellanes. I en aquesta modificació de l'estat espanyol, la burgesia catalana hi té un paper molt minso (tot i ésser la capdavantera de la revolució industrial) i molt equívoc: si la seva política econòmica proteccionista busca la creació d'un «mercat nacional» espanyol, no per això deixa de trobar una reacció d'hostilitat a Espanya que dibuixa ja un «peligro» o un «egoísmo catalán», que de contracop obliguen a la burgesia catalana a reafirmar-se com espanyola, però també a cercar el suport de la Catalunya agreujada pel recel i l'animadversió injusta.

El carlisme, fort a la muntanya catalana, és una reacció que té el suport popular al camp. El tema del retorn a allò que és antic, suposa una mitificació dels furs, i això vol dir particularisme català. Si aquest és evident, en el carlisme, quan la guerra dels Matiners (1847-1849), en la que federals i carlins lluiten junts contra les tropes isabelines, o a la Tercera guerra carlina (18721875), amb la restitució dels furs feta pel pretendent carií, ja és present també a la Primera (1833-1840), com per exemple en l'acusació que es fa a alguns caps carlins exiliats a França d'estar a favor de la «independència de Catalunya» , o en les manifestacions del carií Ferrer a Friburg, al 1841, demanant la «llibertat de Catalunya». En aquesta línia, la figura enigmàtica del carií Tomàs Beltran i Soler cobra un nou sentit, quan durant la guerra dels Matiners demana la restauració de la «personalitat històrica de Catalunya», o quan intenta crear una insurreccional «Diputació General de Catalunya», o quan

compara Catalunya amb l'Irlanda oprimida per la Gran Bretanya. Realment, el carlisme insurreccional té una llarga continuïtat. Durant setanta anys el camp català no repossa: al 1822 els Reialistes, al 1827 els Malcontents, al 1833 els carlins, al 1847-1849 els Matiners, al 1872-1875 la Tercera guerra carlista.

Per altra part, l'oposició democràtico-federal contra l'estat burgès-censitari centralista és també notable. Ja tinc prou escrit que totes les proves històriques avalen les bullangues, dels anys 1835-1843, i el republicanisme federal, del període 1840-1873, com una oposició popular urbana, no burgesa; com una proposta de les classes subalternes contra el creixent poder de la burgesia conservadora i de l'aparell de l'estat centralista. El federalisme democràtic català té, òbviament, un projecte hispànic federal. Però, en el que el federalisme català posa èmfasi és en l'autogovern, en el tema de la Catalunya perseguida i dominada per forasters que ni la coneixen ni l'estimen, i que desconeixen la llengua del país; insisteixen en la necessitat de governar-se amb les lleis pròpies de Catalunya; en una Espanya feta d'una varietat d'ètnies, llengües i costums, i de diferències basades en la història i els fets naturals. Federals i carlins són el particularisme català obert a una transformació no centralista d'Espanya. Però, uns i altres ho fan des de una posició arrelada al que és diferencial. La propaganda política d'aquests moviments utilitza abundament el català: a les conegudes «La Campana», d'Abdó Terrades (1842) i les cançons de la «Jamància» i de la «Paella», les dues del 1843, cal afegir-hi els romanços de cec (dels que en vaig recollir 21 en català i 4 en castellà referits a la vida de l'obrer i del pagès, i 21 en català i 24 en castellà de propaganda política apareguts als anys 1868-1873).

El sexenni 1868-1873 és a Catalunya una mostra de l'alternativa popular contra l'estat espanyol centralista i burgès. El fracàs d'aquest projecte revela la immaduresa del moviment de les classes subalternes, així com una distinta implantació a Espanya: el que aquí és majoritari, dominant, és allí feble, minoritari.

EL MODERNISME

La segona etapa arrenca de la derrota populista del 1873 i es clou amb la gran crisi de l'estat espanyol del 1898, que és també la fi de l'espanyolisme oficial i el moment de l'aparició d'una consciència espanyola crítica, agònica, que vol explicar-se les causes del fracàs històric d'Espanya i de l'estat espanyol. Un element central d'aquest període és la desintegració de la proposta hispànica del federalisme català: Valentí Almirall desenganyat de la possibilitat de la revolució federal a Espanya es tanca en el particularisme catalàjïerò el desencís és més general: l'Almirall n'és només un signe. Realme/Jt^gsfotejcX federalisme català que es desintegra. En queda només el substraoÍOToctrinalj/^Xí o ^ v kX« Ã

mentre desapareix el partit, reduït a uns cenacles minoritaris. Les succesives derrotes carlines porten també a un sector de l'Església catalana —que cada vegada serà més ampli— a buscar una via possibilista. Aleshores, s'aproxima pragmàticament a la monarquia constitucional, abandonant, per un costat, l'integrisme, mentre els sectors més cultes, influïts per allò que venim a dir el cercle de Vic, evolucionen del foralisme cap al regionalisme. Montserrat, Mossèn Cinto Verdaguer, Torras i Bages, són noms simbòlics d'un nou corrent que tindrà també una projecció social decissiva en la vertebrado del catalanisme catòlic.

Les creacions doctrinals majúscules (Almirall, Torras i Bages, Mané) fetes als anys vuitanta i noranta —en un lapse breu de temps— no ens han d'amagar que el corrent és molt més ampli que el format per aquests noms cenitals: poetes, erudits, metges, juristes, capellans de poble o eclesiàstics de renom, tots ells escriuen sobre el passat i el present, i entre tots vertebren una idea de Catalunya com a nació. De Roca i Farreras i Sebastià Farners n'hi ha abundants. La Catalunya, abans simple pàtria, és ara pàtria i nació. Espanya és l'estat, artificial. El modernisme com a corrent pluridisciplinar compendia l'elan vitalista del nacionalisme. És aquí i ara quan es crea el nacionalisme doctrinal català. En la construcció d'aquest hi entren igual Guimerà i Narcís Oller, que Rusiñol, Casas Carbó, Massó i Torrents, Pompeu Fabra, Font i Sagué com Duran i Bas o Permanyer; Puig i Cadafalch, Domènech i Muntaner com Gaudí; Aulèstia i Pijoan com Sempere i Miquel. Però també els joves escriptors radicals (Jaume Brossa i Pere Coromines) que connecten amb el món dels tipògrafs anarquistes (els Canivell, Llunas i Pujais, Cordella) que fan literatura en català i a la seva manera catalanista. El modernisme els galvanitza a tots. És un caliu d'erudits i lletraferits que creen pàtria, amb idealitat nacional, que els aglutina a tots (al marge de les diferències religioses i polítiques) en una tasca comuna. I això es veu ben clar en un seguit d'institucions o entitats, catalanistes on hi col·laboren, salvant les diferències. És a dir, s'estableix un doble nivell: el polític, on es mantenen les friccions, i el patriòtic on treballen plegats fent pàtria. Sense que un nivell interfereixi en l'altre, perquè voluntàriament els separen, fent-los compatibles.

La literatura, l'excursionisme, el naixent esport, la lluita contra el nou Codi Civil o en favor del proteccionisme, les Acadèmies científiques, els ateneus, són camps d'acció patriòtica i terreny neutral de col·laboració d'homes amb idees polítiques diferents. La premsa reflexa aquest canvi: apareixen en català diaris, setmanaris polítics, informatius i artístics (i els periòdics catòlics es catalanitzen més ràpidament, a comarques, que els republicans). La gran premsa satírica catalana s'expansiona brillantment. «L'Esquella», «La Campana» gaudeixen del favor popular, del públic de taverna i barberia. S'editen regularment llibres en català, fets per editorials específiques i estables.

El catalanisme inicia el projecte d'ocupació de les institucions, que comença a l'Ateneu Barcelonès el 1895 i ja no es detura. Barcelona és el motor

del desvetllar catalanista, però les comarques produeixen abundant cultura del mateix signe. Barcelona és el centre que irradia a les capitals catalanes; aquestes assimilen i produeixen per elles mateixes, retornant activitats a Barcelona. És una xarxa equilibrada, en la que la macrocefàlia barcelonina no és excessiva. A tot Catalunya neixen agrupacions socials, com al 1892 la Unió Catalanista, en la que hi ha més intel·lectuals que burgesos. Apareixen els primers projectes d'estatut d'autogovern per a Catalunya, superant els projectes federals del 1868-1873, en els que el govern de Catalunya era una part del conjunt espanyol. L'apoliticisme, l'antiparlamentarisme de la Unió, titllat massa elementalment de socialment conservador, és molt més complexe: primer, perquè permetia fer pàtria al marge de les moltes diferències polítiques entre la minoria catalanista (que era ja una majoria entre els lletraferits) i segon, perquè el parlament que tenen davant, en la realitat, no en la doctrina, és l'eixorc, fantasmagorie i irrelevant parlament de la Restauració (les crítiques dels homes del 98 espanyol contra ell no seran pas més benignes que les dels catalanistes, en quan a la seva inutilitat i manca de representativitat). Abans del 98, i de que neixi al 1901 la Lliga Regionalista, catalanistes molt variats han creat un cos doctrinal nacionalista, i han derivat aquest de la literatura a l'art, a la ciència, a l'esport, a tots els camps de l'activitat social; han recuperat una idea del passat autogovern de Catalunya i un projecte de futur, on aquesta ha de tornar a ésser ella mateixa i governar-se com li plagui. La lluita per la sobirania és ja l'eix central del discurs catalanista.

LA MANCOMUNITAT

La tercera etapa s'obre amb la greu crisi de l'estat espanyol al 1898 i amb el naixement de la Lliga regionalista, al 1901, i acaba quan la proclamació de la República al 1931. És el període més conegut. Però la relativa hegemonia de la Lliga, així com els seus orígens burgesos, han fet perdre de vista una mica el conjunt de forces polítiques en presència i han difuminat el pes de les alternatives esquerranes a la Lliga. Hem vist, i penso no equivocar-me, que el catalanisme ni neix al 1901, ni Prat de la Riba s'inventa el nacionalisme al 1906, ni els moviments socials decimonònics son apolítics ni estan absents, ni llunyans de la lluita nacional.

Amb la Lliga, pragmàtica i indefinida en quan a les formes de govern, s'imposa a Catalunya una política regionalista, un tipus de catalanisme d'ordre, sostingut per la burgesia catalana, però ni de bon tros per tota la burgesia de Catalunya. Al marge de la Lliga es mou una esquerra catalana, que al llarg de tot aquest període intenta infructuosament articular una alternativa, una de les condicions de la qual és que sigui acceptada pels obrers, Rovira i Virgili, Alomar, Carner, Coromines són homes d'aquest projecte. Ni són estrictament polítics professionals (cap d'ells hagués acceptat aquesta etiqueta, tots

reclamant-se de la literatura, del periodisme o de les arts), ni poden vèncer l'apoliticisme anarco-sindicalista ni el republicanisme radical, per endur-se les masses obreres que aquests capitalitzen.

Els joves advocats que crearen la Lliga, cansats de fer crítica i deleitosos de f er política i ser poder (també, entre d'altres coses, per vertebrar Catalunya), procedien dels corrents nacionalistes de finals del segle xix. A ells la crisi de l'estat de la Restauració els hi havia proporcionat una esperada conjuntura favorable, i una major receptibilitat de la burgesia els hi posava a les mans una possibilitat i una plataforma per a l'acció.

En front d'ells, els homes de l'esquerra catalana es veien incapaços de vertebrar un partit de tipus nou, com ho feia la Lliga, o un moviment populista, camí en el que se'ls hi havia adelantat Lerroux. Les seves propostes polítiques eren prou adequades i raonables, i en definitiva serien les mateixes amb les que triomfarien ells o els seus hereus al 1931 amb Esquerra Republicana de Catalunya, combinant catalanisme, republicanisme i política socialitzant; intentant coaligar-se amb l'esquerra espanyola, però mantenint la seva independència orgànica com a partit de base catalana. No és estrany que sovint es digui que la Lliga i l'Esquerra tenien a Catalunya els mateixos fonaments doctrinals, car una i altra procedeixen del nacionalisme decimonònic i coincideixen, amb matisos, en el mateix regionalisme polític, pragmàtic. El que els diferencia és la crida a un públic distint, que en el cas de l'esquerra inclou específicament el món del treball. Política per a la que li falten, encara, quadres, programes i tècnics capaços de realitzar la mobilització popular. Però no es diferencien en l'aspecte doctrinal, en la idea de la Catalunya nació. Això sí, uns i altres, com dic, la supediten a la tàctica regionalista.

L'obra de la Mancomunitat permet a la Lliga afiançar-se, i la política cultural feta sobre les bases del noucentisme, amb tot el que comporta d'afany d'administració i mite de l'obra ben feta, no fa res més que afavorir el que intellectuals i tècnics funcionin sota la direcció del projecte de la Lliga. El noucentisme, bandejant el modernisme, permet afermar i diversificar l'obra d'alta cultura, fent-la europea i especialitzada, tècnica.

Sota l'impacte de la Guerra Europea, Catalunya evoluciona. Els sectors de l'esquerra catalana aprenen de la socialdemocràcia alemanya i del laborisme britànic (especialment dels fabians), en menor grau l'austro-marxisme. Baix aquest influx neix la Unió Socialista de Catalunya, el 1923, però la Dictadura de Primo de Rivera, establerta mesos després, l'hi impedeix actuar fins als anys de la República. Comença a teoritzar-se sobre la nació des de l'esquerra marxista: l'Andreu Nin socialista, Recasens i Mercadé, Campalans, Serra i Moret. Alguns anarquistes, com el mateix Urales, escriuen obertament sobre els drets de Catalunya. Apareixen també els nuclis separatistes, amb més força des de 1914. Són hereus de la Unió Catalanista i de Martí i Julià, però són pocs i dispersos. Admiren i prenen exemple dels patriotes cubans de 1895-1898 i d'Irlanda. Hi militen joves, sobretot, estudiants i obrers. La seva

base, però, són els dependents de comerç. Aquests, agrupats a milers en el CADCI, nascut al 1903, desenvolupen una tasca social i patriòtica immensa: la seva Secció de propaganda autonomista, la d'Ensenyament, les d'Esports, ajudaren a apropar els obrers al catalanisme radical.

LA REPÚBLICA

En una quarta i darrera etapa, la de la República i la guerra, dels anys 19311936, és l'esquerra catalana la que finalment aconsegueix l'hegemonia social. Al costat d'aquest populisme (sobre el que no m'hi entretindré, per sobradament conegut), apareix un obrerisme radical, minoritari però rellevant i es desenvolupa un socialisme democràtic moderat, el de la USC, que, hereu de les confrontacions del primer terç de segle, col·labora i governa amb ERC, tant a la Generalitat com als ajuntaments. La novetat de l'època rau, ai meu parer, en aquesta incorporació de l'obrerisme al catalanisme, culminant un joc de classes socials, que paulatinament s'ha anat adaptant al particularisme polític, després que ho haguessin fet les minories cultes i les avantguardes culturals obreres. Des de la crisi de la Dictadura, la literatura obrera sobre catalanisme és molt abundant i variada. Destaquem-hi, a més dels citats abans, a J. Arquer, J. Maurín, J. Comorera, P. Foix. Lenin i Stalin són traduïts i copiats.

Obrerisme radical i moderat desenvolupen la doctrina del dret d'autodeterminació dels pobles; creen el mot nacionalitari, per evitar el de nacionalisme, que és equívoc després de l'accés de Mussolini i Hitler al poder, defensen la normalització del català en tots els nivells de la vida social. El BOC exalta la República Catalana, i la USC la recolza. Aquests dos grups, i el P. Comunistas de Catalunya i el P. Català Proletari, defensen un Estatut de Catalunya plébiscitât pels catalans i que ha d'ésser acceptat tal qual per les Corts espanyoles, a les que neguen el dret a retallar-lo. Tots ells defineixen Catalunya com una nacionalitat i defensen, o un estat català, que pot federar-se, o una república federal (com ho demanen la USC i la CNT). En definitiva, perfilen un doctrinarisme obrer sobre la qüestió nacional, que fa —amb tots els matissos que es vulgui— que des d'aleshores una política de classe, un projecte obert al poble català, hagi d'incloure necessàriament una defensa dels drets nacionals, una millora i un aprofundiment de la pròpia identitat.

Josep Termes Catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona