José Agustín Goytisolo determinant. Xavier Arbós

Xavier Arbós

Gairebé entra dins el tòpic parlar dels elements conflictuals del binomi Catalunya/Espanya. Durant segles, el discurs nacionalista espanyol ha estat quasi monopolitzat per forces reaccionàries, i el catalanisme ha tendit a posicions una mica més progressistes. Catalunya ha tingut fins als anys del «desarrollismo» la peculiaritat de ser una societat industrialitzada, la qual cosa la feia fins a cert punt diferent. Les diferències, però, han tingut llur emblema en l'especifitat lingüística, i naturalment, en una voluntat molt persistent de reclamar l'autogovern basada en la valoració de la pròpia identitat.

L'esquema, també prou conegut, ha variat molt en el darrer quart de segle. Des dels anys seixanta, Catalunya ha perdut algun element diferenciador: ha deixat de ser una de les excepcions industrials dins una Espanya agrícola. Per altra banda la llengua catalana s'ha vist, a més de perseguida pel franquisme i les inèrcies que perduren, aclaparada pel castellà que la televisió ha potenciat a tot arreu. Però també l'arribada de la democràcia ha canviat algunes coses, i per millorar-les. La llibertat política ha permès la manifestació i la discussió de les posicions sobre molts temes, i les eleccions lliures i competitives han donat la mesura més fiable del suport rebut per diverses alternatives. A més, la institucionalització de l'autogovern ha fet possible que comencéssim a tenir instruments per salvar la nostra identitat nacional.

Tot plegat, però, no ha de fer pensar únicament que, en certa manera, la història ens dóna la raó. Podríem creure en constants eternes: la llibertat obliga al nacionalisme espanyol, centralista i homogeneïtzador per vocació, a fer concessions a la voluntat d'autogovern del poble català. És convenient, potser, mirar fins a quins punt les coses són tan senzilles.

Cal recordar el moment i les circumstàncies en què es forja el basament constitucional de l'Estat autonòmic. El consens polític va trobar dificultats fortes precisament en aspectes relacionats amb l'autonomia; dificultats a les quals no era aliena l'especial sensibilitat de les forces armades en relació a tot allò que sembli menystenir la unitat d'Espanya. D'altra banda, els estudis d'opinió publicats durant el període constituent semblen evidenciar una acceptació majoritària d'alguna forma de sistema autonòmic. Probablement això es pot explicar, pel desprestigi que la ineficàcia i el franquisme havien fet caure damunt el centralisme. O potser per l'assumpció conscient de les necessitats polítiques congruents amb la plurinacionalitat de l'Estat espanyol. En tot cas, en el terreny més ideològic, la discussió a l'entorn de la inclusió del terme «nacionalitats» en l'article 2 de la Constitució, sí que va provocar una

significativa polèmica oberta per Julián Marías (La Vanguardia, 18-1-78). El filòsof s'hi oposava, igual que la dreta representada per Fraga Iribarne (ressenya de la conferència de Fraga a Barcelona, Mundo Diario, 8-2-78), i molt probablement alguns sectors militars («No son las palabras lo que me preocupan, sino los hechos. Con nacionalidades o sin ellas no habrá ruptura de la unidad de España», va declarar el llavors ministre de la Defensa Gutiérrez Mellado, El Correo Catalán, 15-9-78). Potser com a compensació tranquillitzadora, o com a expressió de conviccions pròpies, hi ha en aquella època abrandades manifestacions de fe en la unitat d'Espanya que en altres boques i referides a altres àmbits haguessin sonat a un «nacionalisme» que per alguns sembla necessari rebutjar.

Hi ha exemples significatius, potser extrems, però que no em resisteixo a reproduir: «La unidad de España está en grave peligro» (Manuel Fraga Iribarne, Arriba, 16-5-78). «Esta unidad de España la siento más que el que más, pero creo que como se pone realmente en peligro es no dando la autonomia cuando ésta es reclamada por el pueblo (...) Creo también que el peligro para la unidad está precisamente cuando se concede la autonomía en exceso. » (Manuel Clavero Arévalo, llavors ministre per a les regions en una conferència el 12-12-77 al club Siglo XXI, Constitución, economía y regiones, Madrid. Ibérico Europea de Ediciones, 1978, pp. 385-386.) «La unidad de España es un valor fundamental» (Gregorio Peces Barba, El País, 7-2-78). «Somos el partido de la unidad de España, a la que tenemos tanto cariño; mucho más que las fuerzas de ultraderecha, que consideran España y su bandera de su exclusiva propiedad» (paraules de Santiago Carrillo en un míting, reproduïdes per la Hoja del Lunes de Barcelona, 24-4-78).

No crec que hi hagi res massa sorprenent en aquestes actituds. Si l'independentisme és el pol a què pot tendir la radicalització del nacionalisme català, l'unitarisme és l'extrem al qual poden inclinar-se les posicions més decidides del nacionalisme espanyol. Això significa que no és probable que desaparegui mai un cert grau de confrontació entre posicions ideològiques tan «naturalment» oposades. No obstant això, l'acomodació que el text constitucional ha produït, indubtablement ha fet rebaixar la tensió. La confrontació ideològica té com a resultat un article 2 de la Constitució on figura el reconeixement de l'existència de «nacionalitats» al costat de la rotunda afirmació de la indissoluble unitat de la nació espanyola i de l'absència de referències al dret a l'autodeterminació. Rafael Arias Salgado va explicar per UCD els límits en què podia interpretar-se l'article 2 en uns termes que, tot i ser una mica extensos, semblen interessants de transcriure del Diari de Sessions:

«Por eso el vocablo "nacionalidad" del artículo 2.°, no es ni puede ser el fundamento de un proceso de independencia atentatorio de la unidad española; no es ni puede ser fundamento de un derecho a constituirse en Estado, sino sólo de un derecho a tener un régimen de autonomía; no es ni puede ser tampoco fundamento para legitimar una autoridad soberana, porque la sobe-

ranía es patrimonio exclusivo de la nación española; no es ni puede ser tampoco fundamento para reclamar la aplicación del principio de las nacionalidades o el principio de autodeterminación, porque se sobrepone la realidad histórica de España como unidad política nacional en la que no existen minorías o pueblos bajo denominación (sic) colonial. »El término "nacionalidades" del artículo 2.° implica, simplemente, el reconocimiento de la existencia de formaciones sociohistóricas a las que se confiere un derecho de autonomía, cuyo límite de principio infranqueable reside precisamente en la soberanía de la unidad política que las comprende y cuyo límite de contenido se concreta normativamente en el articulado del propio texto constitucional.» (Diario de Sesiones del Congreso de los Diputados, 8-5-1978.)

ELS ARGUMENTS DEL NACIONALISME

En tot cas, i amb una mica de perspectiva, es podria dir que el debat ideològic a l'entorn de qüestions de definició ha perdut virulència. Potser és millor així. Només caldria complicar els permanents conflictes relatius al Títol VHIè. amb discussions semàntiques. És millor ser conscients que les qüestions de principi, com ara el dret de l'autodeterminació, ja no estan damunt la taula. Hi tornaran a ser el dia en què es vulgui obrir un nou i complet procés constituent, amb tota la incertesa que comporta. Una vegada dit això, cal afegir ràpidament que les posicions polítiques clares continuen essent necessàries. No pas per menysprear l'important avenç que comporta que es plantegin en termes jurídics els problemes de l'Estat de les autonomies. Es tracta de mantenir viva la reflexió i de repassar constantment l'estat dels nostres arguments.

I és que modestament opino que encara els necessitem, els nostres arguments. No pas per entrar en l'estratègia de la confrontació permanent amb aquest fantasma anomentat «Madrid»; coneixem aquest nacionalisme sense més iniciativa que la reivindicació permanent del greuge, de la qual s'autoalimenta. Però si hem de participar en la política espanyola, en interès propi, que no sigui sempre de forma passiva. És cert que això comporta haver-se d'empassar un cert nombre de gripaus, però potser s'hauria de notar més la cara de fàstic. Sospito que des del moment que hi ha centralisme d'un cantó, l'autonomisme —o com ho vulgueu anomenar— té encara raó d'existir, i em sembla que n'hi ha més, d'una raó.

Hi ha la supervivència de la nostra especificitat com a poble, i no crec ni vull exagerar. El problema, d'altra banda prou conegut, ja s'apuntava al començament: el que ens diferencia avui com a catalans és bàsicament la llengua, ja no som una excepció industrial a Espanya. Per tant, o els catalans aprofitem els instruments al nostre abast per reforçar i mantenir la nostra identitat cultural, o desapareixem com a poble diferenciat després d'haver-nos convertit en curiositat antropològica. No som Quebec, amb França a la reraguarda. 52

No cal dir que aquí no s'afirma el deure patriòtic català de compartir aquesta visió. Però hi ha una altra raó, en interès d'Espanya, que impulsa la permanència de l'actitud autonomista: l'afermament de l'actual model d'Estat autonòmic. Això implica l'actuació lleial en el marc constitucional i estatutari i l'acatament de la norma fonamental i del seu intèrpret suprem. En aquest sentit els poders públics han tingut un bon comportament, i és bo que hi hagi una instància com el Tribunal Constitucional en qüestions tan delicades com les que ens ocupen es transformin en problemes jurídics. Però els problemes polítics subsisteixen, i potser en aquest camp el principal és la inèrcia de mentalitats centralistes amb les quals no es pot consolidar de cap manera la profunda novetat històrica de l'Estat de les autonomies. Això és tant més necessari quan hi ha una generalització del model autonòmic: si l'autonomia ha de consolidar-se, el centralisme s'ha d'abandonar. Tothom l'ha d'abandonar; no ho hem d'acceptar: les inèrcies seculars no es trenquen amb resignació. I per desgràcia, sembla certa la impressió que hi ha un estat d'alerta permanent contra possibles excessos autonomistes que no es correspon amb la vigilància sobre les desviacions de sentit contrari. Un exemple petit però expressiu.

Montserrat Colldeforns, recordava fa mesos en un treball publicat a «El Món», que el Ministeri d'Economia comptava amb un fitxer per controlar les obres finançades amb càrrec al Fons de Compensació Interterritorial. Obres que són competència exclusiva de les Comunitats Autònomes. Així no solament és impossible de consolidar seriosament el sistema autonòmic, sinó que es fomenta la irracionalitat de creure que reformar en sentit autonomista és afegir una nova estructura administrativa a la carcassa centralista.

A hores d'ara, desitjo fermament que ningú no pensi que proposo com a única actitud decent la de la revisió continuada del memorial de greuges. Ni això, ni arxivar-lo: solucionar els problemes per la via del diàleg i cadascú amb la seva pròpia veu. No és recomanable l'estratègia de la tensió per la tensió com a mecanisme de negociació, i també hem descartat el resistencialisme, la « Catalunya-reducte» a la qual al·ludia fa algun temps Raimon Obiols. El camí en què ens trobem és el de la participació lleial en la construcció d'una Espanya diferent de la que s'havia caracteritzat per un centralisme tan ineficaç com opressiu. I crec sincerament que vivim unes circumstàncies dignes de ser aprofitades.

Des del punt de vista intern, la generalització del sistema autonòmic que estableix la Constitució és un punt de partida inèdit en la història més immediata. Durant molt de temps s'han identificat Espanya, centralisme i cultura castellana, i correlativament, la suspicàcia i la repressió s'han dirigit contra els qui discrepaven d'aquesta trinitat. Ara, l'autogovern és la pauta constitucional. Potser això ha fet baixar el sostre de l'autonomia de les comunitats que històricament l'han reivindicada. Veus molt dignes han criticat la política del «café para todos», però per afermar el model autonòmic no sembla dolent que la seva base s'hagi eixamplat tant com es pugui. Continuant amb aquella

coneguda frase, estem temptats de dir que el cafè es pren més a gust si ningú no té l'enveja, ni que sigui perquè la majoria es distreu, encuriosida davant una tassa que mai no havia reclamat.

I en segon lloc, la integració europea. Aquest és un repte importantíssim per moltes raons, i també pel que fa als temes que aquí tractem. Cal començar a revisar les nocions de sobirania i competències exclusives, i pot arrivar el dia en què consellers catalans i funcionaris madrilenys es trobin per queixar-se del centralisme de Brussel·les. (Entre parèntesi, si es dóna el cas, cal no deixar-s'ho perdre.) En aquestes condicions, i essent un procés que tot just comença, seria bo que s'obrís un debat clarificador per a l'opinió pública sobre el disseny del model europeu que cadascuna de les forces polítiques catalanes propugna. Particularment, pel que fa a les eleccions al Parlament Europeu i la política que s'hi pensa desenvolupar.

Cap de les reflexions precedents no destaca per original: es propugna la participació en la política espanyola i la consolidació i aprofundiment de l'autonomia. Però potser l'èmfasi que deliberadament he atribuït a alguns temes pot sonar a algú a «nacionalisme». M'agradaria dir alguna cosa sobre aquesta paraula, de connotacions no sempre simpàtiques. Si més no, per tal que no acabem fent del mot ni un projectil ni una condecoració. I és que, segons com es miri i al llarg d'una vida, és difícil no ser «nacionalista» en algú moment. N'hi ha que pretenen no ser altra cosa, i n'hi ha que, constantement o esporàdica, en són, de catalans o d'espanyols.

L'enfocament del tema del nacionalisme ha sofert alguna evolució en els darrers quinze anys. Si ens situem als anys setanta, més d'un recordarà l'interès amb què es parlava de la qüestió nacional, i del marxisme i la qüestió nacional. A aquest debat, durant la transició política, s'hi van afegir xerrades que tractaven del concepte de Països Catalans o que els assumien com a àmbit. En general es pot dir que entre els polititzats de l'època es participava d'una certa consciència nacional catalana i de la convicció de l'existència del dret a l'autonomia, com a mínim. Els processos constituent i estatutari van obligar a baixar al terreny més concret de la política del consens i la negociació. Es va aprofitar una oportunitat històrica, transformant l'impuls anterior en força per construir un nou Estat autonòmic. I segurament en van sortir afectats els plantejaments més radicals, que no varen gaudir de massa suport electoral.

A començament d'aquesta dècada es va obrir una etapa en la qual, al meu entendre, encara ens trobem. «Nacionalista» havia sonat a reivindicatiu, però semblava clar que hi havia força coses a reclamar. Amb l'Estatut, les coses van canviar: no és el mateix reclamar autonomia, que discutir el grau de la que es té, per no parlar de qüestions que semblaven indestriables de la tradició polí-

tica de l'esquerra, com l'autodeterminació, que quedaven marginades. En aquest context, s'han publicat treballs que han animat una mica l'ambient; obres com les de Colomer, Hernández-Mercadé, Mira, Ninyoles, Recalde i Solé Tura que tenen la virtut de no sonar a catecisme, tot i desvetllar crítiques rotundes. Són plantejaments diferents entre si, però que han ajudat a discutir alguns punts que es donaven massa com a obvis.

La primera és l'objectivitat del concepte de nació. No tothom que comparteixi alguna de les característiques convencionalment considerades com a definitòries d'una nació, les assumeix com a tais, ni forçosament accepta les implicacions polítiques del fet nacional. En altres paraules, la consciència nacional no ve donada naturalment, sinó que entra en el camp relativista de les opinions.

Realment, a ningú no se li pot exigir que se senti català, espanyol o europeu. O que, tot i sentir-se'n, assumeixi la condició de membre d'una comunitat nacional i de les suposades obligacions cíviques que això comporta. El nacionalisme, que fa de l'interès nacional l'únic i suprem, ha tingut una desagradable tendència a reprimir el que considera traïdors. Com és lògic, des d'una perspectiva democràtica cal sentir una saludable prevenció davant els excessos. Ara bé, també caldria tenir present que la percepció d'un excés és sempre subjectiva. Probablement hi ha més d'un entusiasta del Barça, fanàtic al Camp Nou, que mira amb cosmopolita escepticisme als qui s'emocionen amb «Els Segadors». Per no parlar de les explicacions que suposo que han de donar en alguns ambients els afeccionats a les curses de braus. Així doncs, acceptem el cosmopolitisme i admetem el dret a l'objecció de consciència nacional, tan respetable com el dret a tenir-ne. I, sobretot, renunciem a la feina inquisitorial de passar revista periòdicament —diguem cada campanya electoral— al patriotisme del veí.

Cal que quedi clar doncs que les nacions no les fan ni el destí ni cap manera especial de ser mantinguda inalterable al llarg dels segles. Les fan, són, les persones. Persones que racionalment o instintiva se senten o creuen formar part d'una determinada comunitat. I que no sempre pensen de la mateixa manera pel que fa a les implicacions polítiques que resulten d'aquesta circumstància. Hi ha més d'un cas en la història en què la dominació per «estrangers» no ha estat considerada un fet insuportable, mereixedor de posar en perill la vida humana —pròpia i aliena— per acabar-lo. La independència no és un objectiu d'òbvia necessitat per a tots i cadascun dels ciutadans nacionalment conscients. Molts poden trobar suficient una fórmula autonòmica que garanteixi la pervivència d'allò que consideren definitori de la pròpia comunitat. Però sovint s'associa la intransigència en la defensa de l'autonomia amb el nacionalisme, i aquest a l'independentisme. I com que l'independentisme és l'objectiu de molts terroristes, heus aquí una de les connotacions més desagradables del nacionalisme.

Quan hi ha llibertat, no és admissible la lluita armada, qualsevol que sigui el

seu objectiu. Quan hi ha consultes electorals lliures i periòdiques, cap grup no pot imposar-se a la voluntat popular de les urnes per l'impuls de les bombes. En aquestes condicions, el terrorisme no és solament un crim contra la vida humana; és també un atemptat contra la mateixa democràcia que ha abolit la pena de mort i intenta impedir la tortura. Dit això, no crec que ningú s'hagi d'escandalitzar per l'independentisme com a opció política, ni cal acceptar que el radicalisme en defensa de l'autogovern porti indefectiblement a la lluita armada. Durant força temps l'Assemblea de Catalunya va parlar de dret a l'autodeterminació; no ens hauria de sorprendre que hi hagi qui continui pensant en aquests termes.

La qüestió del nacionalisme, però, no es planteja només en termes teòrics ara i aquí. En el terreny polític té dos vessants que són els que probablement susciten indirectament els debats: l'articulació de Catalunya dins Espanya i la situació política catalana. Pel que fa al primer aspecte, seria injust no reconèixer l'esforç que s'ha fet des de molts sectors d'intel·lectuals espanyols per saltar del reconeixement de la particularitat catalana a la reflexió sobre el nacionalisme espanyol. Fa un parell d'anys ho vàrem veure al col·loqui que a Girona va organitzar el diari El País. D'allà ens va quedar la sensació que al centre de la península es feien intents sincers de renunciar al nacionalisme espanyol que tan opressiu havia resultat per a la perifèria, juntament amb l'afirmació que tot nacionalisme era potencialment perillós; era millor que tots hi renunciéssim. Crec sincerament que no tots estem en la mateixa posició davant aquesta implícita demanda. Se'ns pot exigir a tots la via del diàleg per a les nostres reivindicacions, però si ser nacionalista vol dir tenir-ne, veig complicada la renúncia per part de molts catalans que pensen que la situació de la llengua és preocupant o que s'hauria de resoldre el problema del finançament. Molts problemes es relacionen, amb raó o sense, amb les dificultats de funcionament de l'autogovern: el nacionalisme en viu. No es pot dir, paral·lelament, que el nacionalisme espanyol neixi de problemes similars. El castellà té problemes, però molts catalanoparlants canviarien els seus pels del castellà.

NACIONALISME i MODEL AUTONÒMIC

Poden conviure els nacionalismes català i espanyol? El nacionalisme català —i no em refereixo només al que CiU pretén monopolitzar, sinó genèricament a la defensa radical de l'autonomia— s'adapta bastant al marc constitucional. L'independentisme és minoritari i el terrorisme rep sempre un rebuig generalitzat. Si el nacionalisme català és autonomista, em temo que el nacionalisme espanyol és centralista. Carretero Jiménez i algun destacat dirigent actual del PSOE han parlat d'Espanya com a «nación de naciones». Aquest plantejament no sembla haver revertit en un nacionalisme espanyol que assumeixi com a consubstancial a Espanya l'autogovern i la pluralitat cultural. Els

decrets que marcaven la constitució dels règims preautonòmics d'Andalusia i Castella-Lleó es referien en cada cas a la respectiva comunitat com a «una de las regiones más amplias y más representativas de España» i com a «una de las partes más amplias y representativas de España» (Reial Decret-llei 11/1978, de 27 d'abril, BOE núm. 101 de 28 d'abril de 1978, i Reial Decret-llei 20/ 1978, de 13 de juny, BOE núm. 155, de 30 de juny de 1978). No és fomentant certs estereotips com s'ajuda a la idea del pluralisme. I pel que fa al model autonomie d'organització estatal, no repetiré el queja he dit respecte a la supervivència de resistències centralistes.

A Catalunya, reflexions d'aquesta mena poden semblar exclusives de la coalició governant. Em temo que pot ser així, per les característiques del nacionalisme que avui sembla dominant a Catalunya. S'alimenta en gran mesura del conflicte amb els poders centrals, i intenta assimilar-ho tot a aquest enfrontament. Si hi afegim que els colors polítics del govern de Madrid són els mateixos dels principals adversaris a Catalunya, resulta que el govern de la Generalitat té la immensa fortuna de poder atacar simultàniament i sense canviar de discurs al govern central i a l'oposició local. La recepta no li ha sortit malament, i si ho mesurem per les eleccions autonòmiques, fins ara ha estat un èxit. Evidentment, les eleccions no es guanyen o perden només per això. Però és important la credibilitat autonomista, sobretot davant unes eleccions autonòmiques. En aquest sentit, correspon bàsicament als socialistes continuar en la reflexió sobre la manera de fer arribar nítidament llur posició compromesa en la defensa i aprofundiment de l'autonomia. Qui això escriu, i ben segur que també qui ho llegeix, sabem que aquesta posició existeix des de ben abans que molts que ens acusen de botiflers haguessin descobert el catalanisme. Del que es tracta és que aquest missatge arribi malgrat algunes interferències i ressonàncies contradictòries.

No és fàcil, tothom ho sap, quan molts dels mitjans de comunicació a Catalunya col·laboren en el suport a l'actual govern de la Generalitat. Tampoc és fàcil davant les ocasions perdudes per a algun dirigent o càrrec públic del PSOE d'haver mantingut la boca tancada. Però cal perseverar. No pas únicament per guanyar eleccions, sinó per evitar el monopoli instrumentalitzador del catalanisme que sembla que tendeix a exercir CiU. S'ha d'evitar que el catalisme esdevingui una coartada multiús, a disposició permanent de qui s'autoerigeixi en àrbitre de la catalanitat. Això comporta, no una crítica del catalanisme, sinó del seu monopoli. Abandonar significaria acostar-nos a un model com el que pot dominar al País Basc, i no és desitjable que sigui el catalanisme el que marqui la línia divisòria. Per evitar-ho seria bo que les discussions i els debats sobre el tema del catalanisme es prodiguessin més enllà dels comentaris a propòsit de les eleccions, i que arribessin a tothom. Més que ningú, a aquells sectors que s'abstenen en unes eleccions autonòmiques o que creuen que ningú fora de CiU està legitimat per governar Catalunya, per malament que ho faci.

Les relacions entre Catalunya i Espanya vénen marcades pel nacionalisme. O millor dit, pels nacionalismes català i espanyol. No podem saber com serien sense nacionalisme, perquè és difícil d'imaginar un país que no hagi passat en algun moment per una variant de l'exaltació o reivindicació de la nació. Potser el sol fet d'imaginar un país —i no una simple agregació de persones— és ja retre un involuntari homenatge a la força del nacionalisme. Per això sospito que sense el nacionalisme català, sense la llarga història de lluita per l'autogovern que hem conegut, ni tan sols es plantejaria el binomi Catalunya/Espanya: el primer element no seria rellevant. De la mateixa manera, sense el nacionalisme espanyol que hem conegut, l'autonomia hauria tingut segurament un sostre diferent i el federalisme s'hauria acceptat amb la mateixa naturalitat que les eleccions municipals.

Les coses, com és prou evident, són d'una altra manera. S'ha assolit un bon nivell d'autonomia, que alguns només veuen de forma retòrica, i un nou model d'Estat al qual no totes les mentalitats semblen adaptar-se amb facilitat. L'esforç de reivindicacions seculars no ha estat ni molt menys inútil. Queda el dubte sobre l'utilitat o bondat de l'esperit reivindicatiu, del nacionalisme en sentit genèric. És bo aquest dubte, que posa en qüestió una tradició política tan mereixedora de revisió respectuosa com qualsevol altra. Però deixeu-me subratllar respectuosa. Sé que no sóc objectiu, però crec que la tradició política del catalanisme no figura als primers llocs de la llista dels nacionalismes més nefastos per a la història contemporània de la humanitat, n'hi ha que tenen un currículum pitjor, Í no massa lluny. Per això és millor que conjuntament amb el català, reconsiderem el nacionalisme espanyol, i com en el cas propi, també els objectius corresponents. I després d'això, tant de bo poguem constatar que és hora de dir al segador que guardi l'eina. I que tots ho puguem veure.

Xavier Arbós Professor de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona

Una lectura autonomista i federal del model d'Estat constitucional

Jordi Solé Tura

És cert que el Títol Ville, de la nostra Constitució admet, com s'acostuma a dir, diverses lectures. També és cert que, des d'un punt de vista estrictament literari, l'articie 2 de la Constitució i el Títol IIIr.no seran mai un exemple de rigor conceptual ni faran guanyar als seus autors el Premi Nobel de Literatura.

Les crítiques en aquest sentit han estat molt fortes i les acusacions d'ambigüitat han estat un dels temes favorits de les reunions de juristes i dels comentaristes del text constitucional.

Però sempre he tingut la impressió que darrera les crítiques no hi havia solament el desig d'un major rigor jurídic. Crec que en molts casos hi ha també una gran incomprensió de l'autèntic caràcter de la Constitució, és a dir, dels problemes històrics que la Constitució intenta resoldre, i també de les circumstàncies concretes en què la Constitució va ser redactada, discutida i aprovada.

Parlar de les diverses lectures possibles és parlar, doncs, no solament d'un problema tècnic sinó d'un problema essencialment polític. Si el Títol Ville, de la Constitució admet diverses lectures és que no és un model tancat sinó un model obert i, com a tal, és susceptible de diferents desplegaments. L'explicació d'això només es pot trobar en la nostra història política i, més concretament, en la història de la nostra transició de la dictadura a la democràcia. D'altra banda, si el Títol VHIè. pot ser desplegat de diverses maneres, que ho sigui d'una o de l'altra dependrà de la relació concreta de les forces polítiques en presència, de les majories i les minories en joc, de la capacitat d'iniciativa de cadascuna, etc.

Les solucions tècnico-jurídiques que s'adoptin tindran una gran transcendència, sense cap mena de dubte. Però la decisió sobre aquestes solucions i fórmules serà essencialment una decisió política, perquè polítics són els problemes de fons que el Títol Ville, intenta resoldre.

EL CONCEPTE DE NACIÓ COM A PROBLEMA PRINCIPAL

El més important dels problemes polítics que hi ha al fons del Títol VIII és el de la dissensió o l'acord sobre el concepte de nació espanyola.

L'article 2 de la Constitució, per exemple, intenta fondre en un sol concepte d'Espanya les dues idees de la nació espanyola que s'havien enfrontat a mort des de feia pràcticament un segle. L'article 2 vol legitimar les dues idees i crear

les bases de la seva conciliació no solament ni principalment jurídica sinó també i sobretot política.

Si la seva redacció és tortuosa és perquè aquesta conciliació no era ni és gens fàcil i perquè darrera l'enfrontament dialèctic hi ha hagut i hi ha encara un enfrontament polític, social i ideològic protagonitzat no solament per persones sinó també per institucions —com l'Exèrcit, les Forces de Seguretat i l'Administració. No podem oblidar ni un moment que l'enfrontament sobre el concepte de nació havia estat un dels temes centrals de la guerra civil i una de les principals justificacions ideològiques dels cinquanta anys de dictadura militar que el nostre país ha viscut en els vuitanta-sis anys que portem de segle xx.

No podem oblidar tampoc que l'Exèrcit espanyol —un Exèrcit de poques guerres externes i de moltes guerres internes en els segles xix i xx—, humiliat en la darrera guerra externa amb els Estats Units, va retrobar el seu protagonisme polític en la lluita directa contra els nacionalismes i, en estreta fusió amb la Monarquia autoritària i excloent de la Restauració, es va acabar transformant en el dipositari únic de les essències del vell nacionalisme espanyol, és a dir, de la idea de nació única i centralitzada, bel·ligerant amb qualsevol altra idea de nació basada en el pluralisme dels pobles que integren Espanya. Les conseqüències dramàtiques d'aquest fet fins als nostres dies són prou evidents.

Aquesta ha estat una de les línies divisòries més terribles de la nostra història i s'ha manifestat també en forma de dissensió sobre els símbols nacionals —banderes, himnes— per això la Constitució intenta resoldre i pacificar aquest aspecte del problema amb el reconeixement del pluralisme lingüístic i del pluralisme dels símbols als articles 3 i 4, respectivament. I dic «intenta» perquè em sembla prou evident que aquest conflicte històric no ha estat resolt i crec que trigarà a ser-ho, fins i tot si les coses van bé i no es compliquen.

Que els comentaristes critiquin la deficient solució del problema em sembla perfectament normal. El que no comprenc és, però, que moltes vegades oblidin la dimensió real del problema que la Constitució vol resoldre. Un exemple ben concret d'aquesta incomprensió és la del col·lectiu d'alts funcionaris «Javier de Burgos», quan en el llibre que va publicar amb el títol de España:por un Estado federal, escriu:

«La indefinición del modelo de Estado diseñado por la Constitución —que reúne rasgos de todos los modelos conocidos y da argumentos a todas las posturas doctrinales— se ve agravada todavía más por la inclusión en el artículo 2 del término nacionalidades, que no vuelve a aparecer en todo el texto constitucional y que ha dado pie para que desde ciertos puntos de vista se haya afirmado y se siga afirmando que el modelo es el de un Estadoplurinacional. Digamos de entrada que si esto fuera así, nuestros constituyentes, que tanto velaron por evitar ninguna alusión federalizante, se habrían dejado "colar" indirectamente un concepto, el de Estado plurinacional, de potencialidades

disgregadoras y cantonalistas mucho más evidentes que las que implica la fórmula federal. Evitar ésta para abrazarse al esquema plurinacional sería algo así como pasar de Herodes a Pilatos» (pp. 13-14).

Aquest és, a parer meu, un exemple perfecte —entre molts— d'incomprensió del fons polític i històric de la fórmula jurídica de l'article 2. Al meu llibre Nacionalidades y nacionalismos en España (1985) m'he explicat a bastament sobre l'assumpte i no crec que sigui necessari —ni possible, per raons d'espai— reproduir aquí l'explicació.

Però l'argument del col·lectiu «Javier de Burgos» em sembla prou representatiu d'un corrent de pensament existent no solament entre la gent de dreta sinó també entre la gent d'esquerra. I crec que val la pena insistir-hi perquè quan parlem de la possibilitat de diverses lectures del Títol Ville, no parlem només de lectures jurídiques i acadèmiques, sinó també i principalment de lectures polítiques tal com deia més amunt. La «lectura» depèn de com s'entengui el caràcter del Títol Ville. I no s'entendrà bé si s'oblida que el Títol VIHè. és la concreció política i institucional de l'article 2. El nou model d'organització de l'Estat no és una construcció abstracta, sinó que és la resposta concreta, per tant, difícil i contradictòria, als problemes plantejats en el nostre país per l'existència d'un Estat centralista i burocràtic, impermeable a les aspiracions dels sectors populars i a la realitat d'uns pobles diversos. És també un intent de racionalitzar l'estructura i el funcionament d'aquest Estat amb la lògica de l'autonomia i la descentralització, enfront d'un Estat desenvolupat històricament per les classes més conservadores i reaccionàries com un Estat ultracentralista.

Per què recordo tot això, d'altra banda prou sabut i repetit? Perquè entenc que no és possible situar bé la problemàtica de les autonomies i, per tant, la problemàtica de les possibles lectures del Títol Ville., sense entendre tres coses fonamentals: 1.a Que la Constitució volia acabar amb una de les línies divisòries més profundes de la història política espanyola i assentar les bases d'un acord de llarga durada. 2.a Que la Constitució es va elaborar enmig d'una transició difícil, amb uns aparells d'Estat intactes i amb una correlació de forces precària, que no assegurava la Irreversibilität del procés democràtic. Amb la Constitució es volia estabilitzar aquella democràcia tan fràgil i amenaçada i assegurar el suport de la gran majoria de la població al nou sistema democràtic. 3.a Que precisament per tot això, entorn de la Constitució es va lliurar una important batalla política en la qual van participar forces contraposades —no solament les parlamentàries— i es van exercir moltes i dures pressions.

La torturada redacció de l'article 2 i les dificultats i ambigüitats |ufíAiropsN del Títol Ville, són l'expressió visible, plàstica, de totes aquestçg^otítraciic^, cions. En aprovar la Constitució tots sabíem —o havíem de sal

valguin les excuses posteriors—, que malgrat el consens fonamental de les forces polítiques presents a les Corts Constituents el més difícil vindria després, que construir l'Estat de les Autonomies seria una tasca llarga i complexa, que aquesta tasca exigiria un nou consens i que, en definitiva, una cosa prou difícil era definir el model i una altra, més difícil encara, dur-lo a la pràctica.

Doncs bé, no hi ha, a parer meu, cap possibilitat d'avançar per aquest camí sense un acord substancial sobre el concepte d'Espanya, és a dir, sobre el concepte de nació espanyola i el seu àmbit territorial, en el sentit definit pel consens constitucional. Crec que aquesta és una qüestió políticament decisiva, que va molt més enllà del simple debat teòric o de la polèmica ideològica. Per dir-ho d'una manera més contundent: no hi ha cap possibilitat de desplegar l'Estat de les Autonomies previst al Títol Ville, en un sentit obert i democràtic, és a dir, en un sentit federal, sense un acord substancial i irreversible sobre el concepte de nació espanyola i sobre la legitimitat del concepte de nacionalitat. Qualsevol interpretació unilateral que posi en dubte sistemàtic el concepte d'una nació espanyola o l'existència i la legitimitat de diverses nacionalitats, és a dir, d'una autèntica nació de nacions, fa impossible el desplegament democràtic del Títol VIHè. en sentit progressista i federal.

Aquest és el fons del problema que plantegen negativament els nacionalismes, d'una banda, i els «jacobins» de dreta i d'esquerra, de l'altra.

EL MODEL D'ESTAT

El segon gran problema és el del model d'Estat o, més exactament, el de l'acceptació o el rebuig del model d'Estat definit a la Constitució.

En aquest aspecte les ambigüitats són també enormes, d'una banda i de l'altra. La Constitució defineix un model complex però molt concret: l'Estat de les Autonomies. És, com deia més amunt, un model obert i, per tant, un model que pot ser desplegat de diferents maneres. Però, és un model específic que n'exclou d'altres. Concretament, exclou el vell model centralista que ha presidit la formació de l'Estat espanyol contemporani, tal com ens ha arribat a nosaltres. I exclou igualment, tot model basat en la possible desintegració de l'àmbit territorial actual, és a dir, en l'exercici del dret d'autodeterminació entès com a possible via a la independència d'una part del territori.

Tot això és també prou evident, però una de les característiques més notables de la vida política a casa nostra és que moltes forces polítiques semblen ignorar-ho o no fer-ne cas, per raons d'imatge o de compromís.

Hi ha certament els sectors independentistes partidaris del dret d'autodeterminació com a via concreta per assolir la independència. En aquest cas no es pot parlar d'ambigüitat. La reivindicació de la independència de Catalunya o els Països Catalans o Euskadi, per exemple, és incompatible amb el model d'Estat definit per la Constitució i equival, doncs, al refús explícit d'aquest

62

model. L'única concessió que aquests sectors fan a l'ambigüitat és que alguns accepten l'actual legalitat constitucional com un instrument o mitjà per assolir la independència, com, per exemple, quan parlen dels Estatuts d'Autonomia com una via per arribar a l'objectiu de la independència. En tot cas és evident que el plantejament clar i coherent d'aquest objectiu només és compatible amb el rebuig clar i inequívoc del model polític de la Constitució.

Tampoc no són gens ambigus els qui no accepten el model polític constitucional perquè són partidaris del model anterior —el de la dictadura o el de la Monarquia de la Restauració— i neguen no solament el concepte de «nacionalitats» sinó també les seves implicacions autonomistes.

Són, en canvi, profundament ambigus els nacionalismes que no preconitzen explícitament la independència i els sectors d'esquerra que creuen compatible la defensa de l'Estat de les Autonomies amb la reivindicació del dret d'autodeterminació. I són igualment ambigus aquells que —com l'esmentat col·lectiu «Javier de Burgos»— parlen d'Estat federal i neguen la validesa del concepte de «nacionalitats».

Els nacionalismes que no reivindiquen explícitament la independència —com són ara CiU i el PNB— mantenen una ambigüitat substancial, que afecta l'arrel mateixa de la seva teoria i la seva pràctica polítiques. En principi, accepten el marc constitucional actual, però sense aclarir fins on i amb quines conseqüències. Plantegen o insinuen reticències de fons, posen sistemàticament en qüestió fins i tot el marc constitucional i parlen de la necessitat de revisar-lo, però sempre en funció de tàctiques conjunturais. A Catalunya o al País Basc no parlen mai d'«Espanya» sinó de l'«Estat espanyol», però Jordi Pujol accepta el nomenament d'«espanyol de l'any» per part d'un diari tan centralista i «espanyolista» com ABC i des de CiU s'organitza l'operació reformista per tal de governar a Madrid i construir d' «una altra manera» aquella Espanya de la qual no es parla a Catalunya. En aquestes condicions, l'acceptació formal i programàtica del dret d'autodeterminació només serveix per mantenir la cohesió interna dels mateixos partits i d'alguns dels seus sectors electorals, units per una amalgama de regionalisme, d'independentisme, de reformisme i de populisme en la qual tot està justificat. L'ambigüitat és també molt gran en els partits i grups del nacionalisme d'esquerra que participen en els mecanismes polítics del sistema constitucional —les eleccions, per exemple— però defensen a ultrança el dret d'autodeterminació de Catalunya els Països Catalans, Euskadi o Galícia com a via per arribar a l'objectiu irrenunciable de la independència, és a dir, que preconitzen alhora el respecte —ni que sigui instrumental— del marc de l'Estat de les Autonomies però amb el propòsit de destruir-lo.

Finalment, els partits d'esquerra autonomistes —socialistes, comunistes i d'altres— que mantenen en els seus programes el dret d'autodeterminació sense discutir totes les seves implicacions contribueixen a l'ambigüitat general, tant o més perillosament que els altres grups esmentats, perquè no entren

en el fons del problema, semblen acceptar com a compatibles els dos models i, en definitiva, acaben fent el joc a aquells que, com els nacionalistes, més es beneficien de l'ambigüitat en aquesta qüestió decisiva. Més encara: jo crec que en aquest tema les forces d'esquerra deixen de ser-ho si mantenen l'ambigüitat. En un país com el nostre, a final del segle xx, crec que no podem continuar parlant del dret d'autodeterminació com un simple principi ideològic, és a dir, sense explicitar les seves implicacions polítiques i, per tant, sense posar-lo en relació amb el model d'Estat que hem heretat i amb el que és definit a la Constitució, amb les transformacions socials en marxa, amb els valors dominants a la nostra societat i amb el paper d'Espanya en el context europeu i mundial. I en aquest context general, no es pot amagar que el dret d'autodeterminació significa un altre model d'Estat, perquè no es pot veure deslligat de la seva conseqüència lògica, el dret a la independència.

Des del punt de vista polític, reconèixer jurídicament el dret d'autodeterminació és obrir una porta que fomenta contínuament la reivindicació independentista. I des del punt de vista institucional és obrir una doble via que deixa l'Estat de les Autonomies literalment sense resoldre. És com dir que l'organització institucional de les nacionalitats i regions es pot fer de dues maneres equivalents: per la via de l'autonomia i per la via de la independència. O, dit d'una altra manera, que l'Estat constitucional espanyol es pot organitzar, alhora i sense contradicció, com un sistema de Comunitats Autònomes o com un sistema que dugui a la ruptura dels seus límits territorials i la seva transformació en un conjunt d'Estats diferents. Em sembla impossible que un Estat democràtic —i menys si no està encara totalment consolidat com a tal— es pugui estabilitzar i pugui desplegar les seves potencialitats amb una alternativa com aquesta damunt seu.

Precisament perquè en aquest tema cal la màxima claredat i perquè l'ambigüitat és extremament perillosa, els partits i grups d'esquerra no el poden plantejar en abstracte ni el poden reduir a una simple proclamació ideològica. L'esquerra no pot defensar l'Estat de les Autonomies, propugnar-ne el desplegament en sentit federal i mantenir alhora un concepte com el dret d'autodeterminació que canvia aquest model polític i el pot arribar a destruir. O una cosa o l'altra, però no les dues alhora. Si aquells que es proclamen nacionalistes poden mantenir l'ambigüitat en aquest tema cabdal és perquè saben que no tenen la responsabilitat principal ni definitiva en la construcció de l'Estat de les Autonomies. Però les forces d'esquerra sí que la tenen i per això no es poden permetre ni la més mínima ambigüitat.

UN NOU CENTRALISME?

L'acceptació del model constitucional de l'Estat de les Autonomies i del concepte de nació definit a l'article 2 són dues premisses necessàries però no

suficients per al desplegament de les autonomies en sentit obert i progressiu. El mateix model constitucional és prou complex i ambigu en algunes qüestions decisives —com són ara la distribució de competències i la financiació de les autonomies— com per tancar moltes vies i impedir una lectura del Títol Ville, en sentit federal. D'altra banda, mai no insistirem prou en la capacitat d'inèrcia i de resistència a la reforma descentralitzadora dels aparells de l'Estat que hem heretat. Tot això actua com un fre a la renovació i fa molt difícil una autèntica reforma si no hi ha una voluntat política prou clara i decidida per dur-la endavant. Hi ha, doncs, el perill que la lectura del Títol Ville, que finalment s'imposi sigui una nova lectura centralista.

Aquest perill no és teòric sinó molt real per una sèrie de factors. Ja n'he esmentat dos —la complexitat i l'ambigüitat del mateix text constitucional i la inèrcia o la resistència activa dels aparells de l'Estat— i no hi insistiré, perquè són prou evidents. Em referiré, doncs, a uns altres, potser no tan evidents però igualment negatius.

Un d'ells és l'efecte paralitzador del conflicte polític sistemàtic entre el Poder Central i una o diverses Comunitats Autònomes. És un fet perfectament constatable en la vida diària, molt especialment a Catalunya i a Euskadi. L'enfrontament polític entre el Govern central socialista i el Govern autonòmic convergent, en el cas de Catalunya, paralitza de fet el desplegament de l'autonomia, com es pot constatar en el cas de la financiació. Els recursos sistemàtics al Tribunal Constitucional contra tal o tal exercici de les competències, tant per part del Govern central com del Govern autonòmic, s'expliquen sovint més per l'enfrontament polític que per l'estricte desig de mantenir la fidelitat a la Constitució i a l'Estatut d'Autonomia. El conflicte sistemàtic fa que de vegades el Govern central es resisteixi a traspassar competències o recursos que afavoriran el rival polític i, d'altra banda, el Govern autonòmic, troba en el conflicte una continua font d'alimentació de la seva hegemonia perquè cada conflicte és la demostració de la supervivència d'un adversari exterior de tot el poble de Catalunya representat i defensat per la Generalitat i el seu President. Una actitud i l'altra duen cap al bloqueig de la situació i paralitzen el desenvolupament harmònic de l'Estat de les Autonomies.

Un altre factor de paràlisi és la pèrdua de protagonisme de les nacionalitats històriques en la construcció i el desenvolupament de l'Estat democràtic. L'hegemonia política dels nacionalismes a Catalunya i Euskadi, per exemple, ha transformat, aquestes dues nacionalitats no en factors de dinamització democràtica i de progrés en el conjunt d'Espanya sinó en col·lectivitats cada cop més marginades del procés general. En els darrers anys del franquisme, per exemple, Catalunya era un punt de referència obligat de tots els qui lluitaven per la democràcia arreu d'Espanya. Catalunya era la zona liberal, progressista i oberta a Europa, la zona on més havien avançat les plataformes unitàries i on hi havia les experiències democràtiques més obertes i originals. Sota la direcció de l'esquerra comunista i socialista, la lluita per l'autonomia era un com-

ponent específic de te lluita per la democràcia a Catalunya i a tot Espanya i en aquest sentit Catalunya era un autèntic motor del combat per la democràcia arreu d'Espanya. Només cal recordar els quatre punts de l'Assemblea de Catalunya per constatar quin era l'autèntic abast de la nostra contribució com a poble al combat democràtic del conjunt dels pobles d'Espanya. Euskadi també era un altre factor important en aquest procés. La lluita del poble basc —tan diferent de la nostra— era vista amb simpatia profunda i les primeres accions d'ETA fins i tot eren vistes com actes d'un justicier benefactor enfront de la dictadura.

Avui les coses són molt diferents. Espanya ha passat de la dictadura a la democràcia i el canvi ha afectat tots els racons del país. Espanya ha entrat a Europa i Catalunya ja no és l'única zona oberta a Europa ni la més dinàmica. D'altra banda l'aportació del poble basc a la construcció de la democràcia ha estat tan contradictòria i equívoca que avui ETÀ és un dels principals perills contra l'estabilitat democràtica i moltes de les coses que provenen d'Euskadi són vistes amb recel a la resta d'Espanya. Les majories nacionalistes en els Parlaments i els Governs han provocat una enorme tendència a la marginació de Catalunya i Euskadi, al tancament victimista, al desinterès per la solidaritat amb la resta del país, tendència que ha estat corresposta per una gran distanciado dels altres pobles respecte a una Catalunya i a una Euskadi que són vistes com a col·lectivitats difícils d'entendre i només preocupades per elles mateixes. I quan els dirigents de CiU han volgut aparèixer com una alternativa al govern del PSOE a Madrid amb l'operació reformista de Miquel Roca Junyent i han presentat aquesta alternativa com una altra manera de fer Espanya s'han trobat amb una opinió que no solament no entenia sinó que no experimentava cap mena d'interès per aquest projecte. Catalunya ja no és més dinamisme econòmic ni més capacitat de renovació cultural, Catalunya ja no és cap model engrescador per a una Espanya que ha sortit del franquisme, ha descobert la democràcia i ha marxat endavant pel seu compte.

Des d'aquest punt de vista, Catalunya i Euskadi han deixat de ser motors de la construcció de l'Espanya de les Autonomies. Ja no són ni un model ni un estímul. El desplegament de l'Estat de les Autonomies es troba, doncs, mancat de l'impuls renovador i progressista de les dues grans nacionalitats històriques, de les dues grans col·lectivitats animadores de la reivindicació autonomista. Aquest és, sens dubte, el principal problema que ha de resoldre l'esquerra política catalana i basca i que només ella pot resoldre. Mentrestant, la marginació de Catalunya i d'Euskadi d'aquest procés general és un factor de paràlisi, d'estancament i d'esterilitat, que afavoreix la inèrcia i les resistències dels sectors menys proclius a l'autonomia.

Un tercer factor negatiu pot ser la repercussió de l'entrada d'Espanya al Mercat Comú. En si mateixa l'entrada és un gran pas endavant en la modernització del nostre sistema econòmic, un pas indispensable i inevitable, encara que no tots els seus efectes siguin directament positius. Però és evident que

l'ingrés del nostre país a la CEE introdueix un factor nou en el nostre sistema jurídic. Una gran part de la legislació del Mercat Comú és directament aplicable al nostre país i una altra part exigeix una adaptació i un desenvolupament, el responsable dels quals és el Govern central. Tenim, doncs, una responsabilitat internacional específica del Govern central, únic interlocutor jurídic a la CEE i una nova situació jurídica que afecta el funcionament mateix de les Comunitats Autònomes, per tal com incideix en l'exercici concret de moltes de les seves competències. Tot això pot convertir-se en una font de conflictes i de reforçament indiscriminat del poder central si no hi ha una clara voluntat de diàleg i de cooperació i si no es defineixen uns mecanismes estables de solució dels problemes que inevitablement es plantejaran.

Aquesta situació pot afavorir, d'altra banda, l'enfortiment de les tendències neocentralitzadores de la tecnocràcia administrativa, més partidàries d'una simple descentralització administrativa dels aparells centrals que d'una autèntica autonomia política.

Si tenim en compte l'auge d'aquesta tecnocràcia, la creixent uniformització de l'espai econòmic espanyol i la necessitat de buscar noves projeccions cap a l'exterior que només poden passar pel protagonisme del Poder central, el resultat global pot ser el predomini final d'una lectura neocentralista del Títol VIHè. i la transformació de les autonomies en un sistema d'instàncies de descentralització administrativa. Aquest és, a parer meu, un dels perills més importants de la situació actual, perill que es pot convertir en realitat fins i tot contra la voluntat política explícita dels principals partits polítics i del Govern. És un problema de voluntat, però també d'organització i de posada en marxa efectiva de mecanismes de cooperació i de coparticipació.

UNA LECTURA FEDERALISTA?

En aquestes condicions, parlar d'una lectura federalista pot ser un programa engrescador, però també pot ser una fugida endavant. O, com en el cas repetidament esmentat del col·lectiu «Javier de Burgos», pot ser una forma d'emmascarar un autèntic retorn al centralisme.

Parlar d'Estat federal és parlar d'una perspectiva de futur. Oficialment Espanya no és ni pot ser un Estat federal, si no es modifica la Constitució. Però l'important no és el nom, sinó la cosa. L'important és que l'Estat espanyol acabi funcionant com un Estat federal. I això és perfectament possible a partir de l'actual text constitucional. La distribució de competències entre el poder central i les Comunitats Autònomes prevista a la Constitució, als Estatuts d'Autonomia i a les lleis —allò que el Tribunal Constitucional denomina el «bloc» de constitucionalitat, la flexibilitat del sistema, basat de fet en la negociació entre les Comunitats Autònomes i el poder central i en l'arbitratge final del Tribunal Constitucional i l'existència de diverses clàusules d'obertura,

com les de l'article 150 de la Constitució, donen un marge suficient perquè la relació entre el poder central i les autonomies sigui molt semblant i fins i tot idèntica a la de la majoria dels Estats formalment federals. En definitiva, més enllà de les polèmiques històriques sobre el model polític que van convertir el federalisme en una ideologia política, l'Estat federal és una tècnica de distribució del poder polític i dels recursos, una tècnica que vol conciliar la major descentralització amb el nivell necessari de coordinació i de centralització. En aquest sentit, l'únic que pot impedir el desplegament del nostre Estat de les Autonomies en sentit federal és la manca de voluntat política o una sèrie de greus errors de plantejament, com jo crec que ho va ser el de la LO APA, per exemple.

La lectura federal del Títol Ville, és, doncs, un problema tècnic però és essencialment un problema polític. El model definit a la Constitució té ambigüitats que caldrà resoldre políticament, com són ara la subsistència del vell model provincial i la indeterminació del sistema de distribució de competències i de recursos financers. La realitat de l'Estat que hem heretat és també contradictòria. En realitat el nostre Estat actual, després de vuit anys de vigència de la Constitució, és una superposició de dos models, el vell model centralista i el nou Estat de les Autonomies. El desenvolupament de les Comunitats Autònomes és molt desigual i tot ell ha estat i està condicionat pel conflicte polític entre el socialisme i els nacionalismes.

Des del punt de vista tècnic, la lectura federalista del Títol Ville, exigeix mesures evidents, entre les quals em limitaré a indicar les següents: 1) Impulsar la desaparició de l'Administració perifèrica de l'Estat, partint de la base que les Comunitats Autònomes i les entitats locals han de ser considerades com la representació normal de l'Estat. 2) Enfortir els mecanismes de coordinació i de cooperació estables entre les autonomies i el poder central, no solament a nivell administratiu sinó també a nivell legislatiu i executiu. Sobre aquest tema ja hi ha una abundant literatura i no cal insistir-hi aquí. A tall d'exemple, em remeto a les interessants aportacions d'Enoc Alberti al volum col·lectiu El sistema jurídico délas Comunidades Autónomas(ed. Eliseo AJA, 1985, esp. els capítols XX, XXI i XXII. 3) Definir clarament el model d'organització territorial, trencant l'actual superposició dels dos models, el centralista i uniformista, d'una banda, i l'autonòmic de l'altra. Això significa definir amb rigor les competències, les funcions i els serveis, abandonar el principi de la preeminència sistemàtica de l'Administració central, no multiplicar les funcions, els serveis i els aparells en el mateix territori, tendir a poques estructures orgàniques i a la diversitat de dependències funcionals.

La qüestió dels mecanismes estables de coordinació i de cooperació no és fàcil de resoldre, no solament per les inèrcies centralistes de l'Administració sinó també pel nivell desigual de desenvolupament de les Comunitats Autònomes i fins i tot pel nombre potser excessiu d'aquestes. Però és una qüestió

decisiva, de la qual depèn bàsicament el desplegament efectiu del nostre Estat com un Estat federal o la frustració del procés.

Però, cap d'aquestes mesures tècniques no serà possible ni efectiva sinó hi ha al darrera una voluntat política ferma i inequívoca que les impulsi. Aquesta voluntat política no pot ser uniforme ni unidireccional. Ha d'existir en els detentors del poder central i ha d'existir en les nacionalitats i regions. Ha de ser una voluntat de negociació, de cooperació i d'acord, però expressada des de situacions diferents i fins i tot amb un important grau de confrontació.

Els dos elements polítics que poden frustrar aquest desplegament són el triomf del neocentralisme tecnocràtic al poder central i l'hegemonia política dels nacionalismes a les nacionalitats i regions. Ambdós suposen la continuïtat del conflicte com a sistema de relacions i el manteniment de l'ambigüitat sobre el concepte de nació i sobre el marc territorial de l'Estat, la tendència als compartiments estancs i la imposició des del centre d'una política que bé podríem qualificar de nou despotisme il·lustrat.

Però negociació, cooperació i acord signifiquen l'existència de dues parts i, per tant, d'interlocutors no exactament iguals ni uniforjnes, fins i tot si pertanyen al mateix partit. Aquesta és l'essència de la definició d'Espanya com una «nació de nacions o de nacionalitats i regions».

Vull dir amb això que les forces polítiques que propugnen una lectura federalista de l'Estat de les Autonomies —bàsicament les forces d'esquerra— han de saber evitar dos possibles perills: el de la uniformitat en el si d'un mateix partit i el de l'exacerbació «nacionalista» de les diferències i les inevitables confrontacions.

L'esquerra no pot caure en les ambigüitats del nacionalisme, és a dir, ni pot ser ambigua sobre el model d'Estat ni pot cultivar en cap moment la lògica de l'adversari exterior. Però tampoc no es pot desentendre del fet nacional o regional en nom d'una visió més àmplia dels problemes polítics ni es pot convertir en el simple instrument d'execució de les decisions del poder central. Com ho demostra la trajectòria de l'esquerra comunista i socialista a Catalunya sota el franquisme, l'esquerra ha de ser profundament nacional i alhora profundament solidària amb totes les nacionalitats i regions d'Espanya, des de la pròpia singularitat nacional o regional. L'esquerra no es pot limitar a ser la simple executora de les decisions del Govern Central a través de la disciplina interna d'un mateix partit sinó que ha de ser clarament i conseqüentment una de les parts de la necessària negociació. La negociació serveix per buscar l'acord però implica confrontació i potser conflicte. I això ha de ser assumit sense ambivalència per l'esquerra des del Poder Central i des de cada Comunitat Autònoma.

Dit d'una altra manera: l'esquerra no pot ser nacionalista però ha de ser profundament nacional, ha de tenir arrels profundes en la pròpia col·lectivitat, expressar els sentiments i les aspiracions de tots els sectors populars i reflectir les inquietuds i les esperances de la majoria de la població. Ha de ser,

doncs, la gran força integradora i unificadora de la pròpia nacionalitat o regió, però sense caure en cap aïllament ni en cap actitud defensiva, ha de posar tota la seva capacitat d'integració no al servei de l'aïllament victimista sinó al servei de la construcció d'un autèntic Estat de les Autonomies. Això és especialment important a Catalunya, Euskadi i Galícia, tres nacionalitats que han de ser motors del procés i no tres col·lectius que es mouen a contrapèl d'aquest procés i l'accepten de mala gana.

En aquest sentit crec que l'esquerra ha de transmetre un missatge comunitari que doni respostes reals, clares i comprensibles a les inquietuds, les inseguretats i les esperances de la majoria de la gent, amb propostes comunitàries i integradores enfront de l'aïllament i la insolidaritat que avui predominen. L'esquerra no pot deixar aquest missatge comunitari en mans d'un nacionalisme paternalista i conservador ni hi pot contraposar un missatge abstracte i elitista. A parer meu aquesta és una qüestió fonamental, perquè toca de ple allò que avui és realment el fet nacional. Parlar de «nació» o de «nacionalitat» en abstracte tendeix a ser cada vegada més retòric en un món canviant com el nostre, ja en la recta final del segle xx. El nacionalisme pot ser retòric, perquè és una forma de mantenir viva la seva consubstancial ambigüitat, però l'esquerra no ho pot ser perquè ha de construir realment l'Estat de les Autonomies i fer progressar la nostra societat.

El problema de la lectura federalista de l'Estat de les Autonomies és, en tot cas, un problema molt obert que implica mesures polítiques i tècniques molt determinades i exigeix per tant, una discussió en profunditat. Però també exigeix majories polítiques i socials molt concretes. Sense una hegemonia política i cultural de l'esquerra a les principals nacionalitats i regions, per exemple, no crec que sigui possible cap desplegament efectiu de l'Estat de les Autonomies en sentit autènticament autonòmic, és a dir, en sentit federal. Per això el problema primer i més immediat és la lluita per aquesta hegemonia, la qual no és únicament electoral, però també ho ha de ser necessàriament.

Aquests són, a parer meu, els aspectes principals del problema.

Notes bibliogràfiques

AJA, E., TORNOS, J., FONT, T., PERULLES, J.M. i ALBERTI, E.: El sistema jurídico de las Comunidades Autónomas, Ed. Tecnos, Madrid, 1985.

JAVIER DE BURGOS (Col·lectiu): España: por un Estado federal, Ed. Argos-Vergara, Barcelona, 1983.

SOLÉ TURA, J.: Nacionalidades y nacionalismos en España, Alianza Editorial, Madrid, 1985.

Jordi Solé Tura Catedràtic de Dret Constitucional i Degà de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona