Xavier Arbós José A. González Casanova

Les propostes historiques de l'autogovern català dins l'Estat espanyol

J. A. González Casanova

INTRODUCCIÓ

L'intent més proper de construcció de l'Estat espanyol (1868-1938), anterior al franquisme, coincideix amb l'època inequívocament catalanista i on la crisi permanent de l'Estat espanyol és reflectida en la reivindicació d'un Estat català, com en un mirall més o menys deformant. Aquesta època s'obre i es tanca amb sengles períodes revolucionaris, en els quals el canvi polític (Primera República versus Monarquia moderada, i Segona República versus Monarquia restaurada) apunta (1868-73) i confirma (1931-1938) un canvi social radical. En tots dos períodes revolucionaris, Catalunya exerceix un paper impulsor, primordial i, sovint, decisiu. I no sols Catalunya, sinó la consciència particularista (Primera República) o nacionalista (Segona República). Tampoc no és casual que el federalisme com a ideologia o com a tècnica jurídica, es trobi present tant al començament con al final de l'etapa històrica transcendental a què ens referim, ni que el proletariat català —en dos moments força diferents, però extrems d'un mateix arc— sigui el defensor més decidit i el darrer de la fórmula federal.

El període central que separa els primers i els darrers esforços revolucionaris, o sigui la Restauració borbònica, coincideix amb tres fases estratègiques de la lluita catalanista.

La primera abraça des del Primer Congrés Catalanista fins al sorgiment d'una «esquerra» al si del regionalisme nacionalista puixant, encapçalat per la Lliga (1880-1904, aproximadament). Aquesta és una etapa que es caracteritza per un diàleg i una simbiosi entre el federalisme en decadència pràctica i el catalanisme en ascensió teòrica. El «particularisme» de l'Almirall ex-federal fóra el pont de transició entre l'un i l'altre i el punt de partida del nacionalisme pratià quant a la seva estratègia regionalista i intervencionista dintre l'Estat espanyol.

La segona s'estén durant els quinze anys en què la dreta i l'esquerra catalanistes, flanquejades respectivament pel foralisme carlista i el federalisme pimargallià, es disputen l'hegemonia del moviment nacionalista català i la victòria en els conflictes polítics interns de Catalunya, mentre col·laboren, fins a cert punt; en l'alternativa regeneracionista i reformadora a l'Estat espanyol. Sota la direcció indubtable de la Lliga Regionalista, però amb influències im12

portants del republicanisme catalanista, hom desenvolupa una lluita en dos fronts: l'autonomia progressiva de Catalunya i la transformació «federalitzant» de 'Estat espanyol. La fórmula que guia el doble intent serà la creació d'un Estat nacional català que formi part d'un « Estat compost» de límits territorials imprecisos (Espanya o Iberia).

La tercera fase correspon al decenni crític de la monarquia borbònica restaurada, travessada per la guerra colonial marroquina, el col·lapse del sistema polític i l'agudització de la lluita de classes. La Dictadura de Primo de Rivera és el darrer intent de regeneració de l'Estat espanyol i coincideix amb el retrocés obligat de la descentralització administrativa mínima assolida per Catalunya després de quaranta anys de reclamar l'autonomia política. En aquests moments, el nacionalisme català ateny el seu procés de radicalització i inicia la seva aproximació, teòrica i pràctica, més vigorosa al moviment obrer. Així mateix, es vincula de nou al republicanisme espanyol, condicionant decisivament la victòria i l'estabilitat del nou règim de l'Estat al reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya.

LA RESTAURACIÓ

Les forces conservadores i tradicionals catalanes tenien al davant tres estratègies en relació amb l'Estat de la Restauració; inscriure's en el sistema de partits dinàstics, actuar com a grup de pressió en defensa dels interessos materials i morals que defensaven com a instrument de dominació a Catalunya (i, per tant, amb certa base popular real), i el rebuig del parlamentarisme centralista oligàrquic i de caciquisme, tot convertint l'estratègia defensiva de grup de pressió en estratègia ofensiva d'exigència d'autonomia administrativa o política.

Naturalment, la primera estratègia és la que seguiren de moment tots els qui foren salvats per Martínez Campos de la república federal, els qui havien confiat en Amadeu i en Alfons XII, els qui prosseguien la tradició moderantista catalana.

La segona s'estén entre dues dates significatives: 1885 i 1902. El federalisme particularista d'Almirall adopta com a il·lusòria tàctica d'atracció de l'alta burgesia catalana per als seus ideals la presentació a Alfons XII, poc abans de la seva mort, d'un «Memorial de greuges», que és tota una declaració de regionalisme catalanista, al servei dels interessos econòmics de classe dominants a Catalunya, disconforme amb la política econòmica dels governs de Madrid. Aquesta fórmula, de signe cada cop més autonomista però gens federal, serà utilitzada, el 1888, per la incipient Lliga de Catalunya; el 1898, en plena crisi colonial, per les entitats econòmiques catalanes; i el 1902, amb motiu de la pujada al tron d'Alfons XIII, per les entitats esmentades en defensa de la llengua catalana.

La tercera comença gairebé al mateix temps que la segona i es produeix des de tres fronts: el del regionalisme federalista d'Almirall, el del regionalisme espanyolista de Mane i Flaquer i el del regionalisme autonomista de Prat. Aquest darrer és qui porta a terme millor la transformació del catalanisme com a grup de pressió conjuntural en grup de pressió permanent, en crear el partit regionalista que farà saltar el tom de partits espanyolistes dins de Catalunya en una primera fase (1901-1907). Després, intentarà ésser quelcom més que un partit-grup de pressió catalanista en el Parlament espanyol, estenent l'ideal regional per tot Espanya, mentre consolida la base d'una futura autonomia de Catalunya mitjançant la creació de mancomunitats provincials ( 1908-1918). I, en fi, un cop perduda la possibilitat d'un Estatut autonòmic el 1919 (entre la pressió nacionalista democràtica catalana i la reacció centralista-conservadora dels governs monàrquics), és refugiarà, com tantes vegades en el passat i davant la lluita obrera, en els cops militars, regeneradors d'Espanya (1923, Primo de Rivera). Defraudada de nou, doblement per una dictadura anticatalana i inviable, intentarà per darrera vegada una expansió espanyola el 1930, a través del Centre Constitucional de Cambó, per acabar essent senzillament la dreta catalana d'oposició al procés revolucionari de la Segona República.

Com veiem, tot aquest recorregut històric del catalanisme coincideix amb la mateixa vida del règim restaurador, sorgit de la contrarevolució conservadora del 1874 i esgotat el 1930, després d'un septenni de dictadura tecno-militar. L'evolució de l'estratègia catalanista, cal entendre-la com un esforç d'adaptació a la realitat canviant del règim, que no fou el mateix durant aquest mig segle. Precisament, la inestabilitat radical del sistema quedà en evidència, com de costum, allà on el desenvolupament econòmic, la conflictivitat social i el progressisme polític eren més grans, i on la tradició crítica i rebel estaven més arrelades: Catalunya. Autonomisme i intervencionisme són les dues cares d'una mateixa moneda, d'una mateixa lluita per assegurar, segons les circumstàncies, de vegades l'hegemonia sobre la mateixa base regional del partit més lligat als interessos preponderants, i d'altres, la inserció d'aquest partit en l'aparell de l'Estat central per, des d'allí, reformar-lo, modernitzar-lo, obrirlo a les burgesies espanyoles representades insuficientment, llançar-lo pels camins d'una transformació econòmica tot recolzant en les «forces vives» de la societat. L'intervencionisme català no estava sol en aquesta tasca, perquè en major o menor grau, amb més o menys acord o recel, hauria pogut comptar amb els projectes regeneradors del que Tuñón de Lara ha anomenat «l'altra burgesia», el costisme, la «revolución desde arriba» de Maura, els intents descentralitzadors i regionalistes d'estils diversos, que, sens dubte, proliferaren en aquelles dates.

Gairebé des del començament, el nou Estat entra en una sèrie de crisis que són a la vegada causa i efecte del seu mateix contingut de classe. La inexistència d'una reforma agrària radicalitza el conflicte camperol; la manca d'un re-

coneixement eficient del sindicalisme obrer enforteix els ideals revolucionaris i les tàctiques d'acció directa de certa orientació anarquista; el sistema de partits i el caciquisme aparten del joc polític amplis sectors populars, impedeixen la integració en el sistema d'una esquerra petita-burgesa i obrera, els partits de la qual (republicans, federals, socialista) no poden aspirar en cap moment a una participació pacífica en el Poder; els sectors relativament més emprenedors, industrialitzants i de nivell cultural més alt, no aconsegueixen d'arrossegar els sectors més absentistes i rendistes, cosa que produeix frecs i enfrontaments d'interessos i de programes, d'ideologies i de símbols, en els quals destaquen els produïts entre catalans i grups d'espanyols determinats —inclosos els governs de la Monarquia—, amb motiu de les reivindicacions lingüístiques, jurídiques i econòmiques de Catalunya, i també perquè aquesta és un dels primers focus conflictius del país en tots els terrenys.

La crisi permanent de la monarquia moderada des del 1833 fins al 1868 es reproduirà, potser amb menys virulència externa però amb una gravetat profunda més gran, al llarg del mig segle següent. De nou, la personalitat del monarca; la fórmula constitucional, oberta a l'autoritarisme i a l'arbitrarietat; el sistema parlamentari, antidemocràtic i inoperant; els partits de notables sense arrelament popular; la pèrdua de les colònies, amb els seus seguits econòmics i psicològics; l'apatia de la població i la seva exasperació violenta periòdica; l'arbitrisme i el pessimisme dels intel·lectuals, tot això fa d'una inviabilitat radical el somni d'un Estat nacional que sigui quelcom més que un aparell d'imposició i de repressió.

La política dels grups catalans va compartir, doncs, amb la resta de les forces crítiques d'Espanya un mateix afany regenerador i una mateixa consciència que Espanya encara no està feta perquè no hi ha un Estat, i no hi ha un Estat perquè la societat espanyola mateixa està vertebrada falsament, pel fet que les seves classes més poderoses no volen, no poden o no saben resoldre llurs contradiccions i llurs conflictes. Per sobre de tot això apareix el fantasma de les lluites passades, dels intents revolucionaris recents, perillosos per als uns i decebedors per als altres. Però a Catalunya, per les antigues causes que hem anat destacant en la primera part d'aquest treball, la consciència crítica i l'afany regenerador són doblement vitals, car s'ha de lluitar per la vida pròpia —la catalana— i per la que, es vulgui o no, pot fer-la possible o impossible: la de tot Espanya. En múltiples avinenteses els diversos grups catalanistes advertiran, amb més amargor que amenaça, que el separatisme és la conseqüència, en principi no volguda però obligada, de la impossibilitat de salvar-se plegats tots els pobles sotmesos a l'aparell estatal espanyol.

Aquesta incapacitat del sistema per crear un Estat nacional es multiplica davant la provocació que suposen les conseqüències de tal incapacitat. Així, la doble exigència catalana d'un respecte inicial per la seva particularjíali d'una reforma de l'Estat espanyol —és a dir, creació d'un altre ei^gf^iel ètf^s. pugui, a través de tot el país, respectar la realitat de cadascuna /foftès seves _ "?\ixi ^A/naS-7

parts— és considerada com l'atac a una suposada unitat nacional ja assolida, a una sobirania espanyola inexistent en realitat, puix que li manca la condició primera d'un sistema representatiu. A la vegada, el tancament de l'oligarquia dominant i de l'opinió més patriotera permet una radicalització, teòrica i pràctica, del catalanisme envers plantejaments també nacionalistes, que, forçosament, no tenen altra sortida que el separatisme i, en el millor dels casos, el federalisme o l'autonomisme regional. De la descentralització administrativa, se n'esperarà poc, cada cop menys, perquè la seva lentitud a produir-se (fruit de la confusió entre unitat política de l'Estat i administració central d'aquest) ja la fa, entre altres raons més profundes, insuficient per als qui, no sols no volen ésser menys desgovernais, sinó en absolut governats per un sistema o per uns grups als quals hom nega legitimitat d'origen i d'exercici.

D'aquesta manera, l'àmplia etapa de la Restauració tindrà com a problema permanent, inseparable de tots els altres que ella mateixa provoca, el problema català. Aquest problema, el plantejaran, de formes diferents i en moments diversos, dos grans corrents d'opinió i de poder, hegemònic l'un i minoritari l'altre. El primer serà monopolitzat pràcticament per la línia regionalista conservadora de la Lliga, i el segon, pel federalisme català, inspirador del futur catalanisme republicà, d'un nacionalisme democràtic i vagament proobrerista.

El catalanisme conservador, atesa la seva hegemonia, és qui porta la iniciativa o, en tot cas, la lluita i el regateig amb el poder central respecte a les reivindicacions catalanes. Els missatges a la corona de la primera etapa; les bases autonòmiques del nacionalisme tradicionalista incipient (1892); el programa de Solidaritat Catalana per a una reforma de l'Estat espanyol (1906); el projecte de mancomunitats que permetin una base regional a la futura autonomia (1912); les conclusions de l'Assemblea de Parlamentaris en la crisi decisiva del 1917, quan sembla que s'obre una possibilitat revolucionària semblant a la del 1868; i, en fi, el projecte d'Estatut d'autonomia de Catalunya, tot just acabada la Primera Guerra Mundial i en ple reconeixement mundial del principi de les nacionalitats, foren obra, tasca i risc d'un grup, d'una ideologia, d'uns polítics que mantingueren relacions de poder i d'influència complexes, ambigües, però tenses i atrevides amb els successius governs de la Monarquia espanyola.

Amb tot, seria greument inexacte oblidar un fet queja he apuntat. La dinàmica interna mateixa de Catalunya, l'enorme pes del corrent federal republicà, relativament proper a l'obrerisme reformista, i la clara enemistat d'aquest corrent envers el règim (no tan rotunda pel que respecta a la conservadora i, en principi, monàrquica), faran que, ja sigui per influència difusa, per pressió concreta, per col·laboració expressa en certes conjuntures solidàries o per evolució personal d'antics federalistes com Almirall, els textos reivindicatius, programàtics i jurídics que els catalans presenten a l'Estat espanyol per a la seva acceptació o confirmació no deixin de transparentar una

certa coincidència o semblança amb les aspiracions pròpies de l'esquerra catalanista.

L'esquerra federalista, progressista i de nacionalisme democràtic es nodrí de la renovació ideològica del Partit Republicà Democràtic Federal de Pi, esbossada a Las Nacionalidades (1876) i expressada en el Congrés de Saragossa del 1883. La gran influència que sobre aquest tingué el projecte d'Estat català federat, elaborat el mateix any per Vallès i Ribot en el si del federalisme català, fa imprescindible destacar l'aportació federalista durant la primera fase de la Restauració a la causa del catalanisme polític i la reacció que produí entre els sectors tradicionalistes o conservadors. La seva importància a llarg terme serà tan gran, al meu entendre, com les Bases de Manresa (1892), credo del nacionalisme conservador.

Per contra, l'esquerra catalanista no tindrà l'avinentesa de plasmar les seves contradiccions ideològiques fins a la instauració de la Segona República i el projecte d'Estatut del 1931, però ja des de començament de segle es trobarà assaltada per dues tensions més o menys simètriques: per la seva dreta li arriben les desercions successives del nacionalisme conservador, provocades per les concessions tàctiques i els fracassos posteriors de la política tossuda, hàbil i audaciosa de la Lliga. Per la seva esquerra, el republicanisme i el federalisme la vinculen a la causa general d'una Espanya molt poc federalista i no sempre comprensiva del problema català. La necessitat mateixa de recolzar en les masses sindicalistes serà un projecte lúcid de donar contingut de reforma social efectiva al catalanisme, però l'obligarà a no alienar-se un possible suport del proletariat emigrat o treballat per la demagògia espanyolista de Lerroux, al servei del particularisme nacionalista. Es podria dir que a les contradiccions del catalanisme conservador entre els seus compromisos de classe al nivell espanyol i la seva hegemonia politico-ideològica sobre la població catalana corresponien en el catalanisme d'esquerra els seus compromisos reformadors, i, en el seu dia, revolucionaris, al nivell peninsular, i la seva necessitat de disputar-li sincerament l'hegemonia de l'ideal catalanista als sectors dominants. D'aquí la recíproca acusació tàctica per uns i altres d'ésser més monàrquics o republicans que catalans, de preposar llurs interessos polítics de classe als de Catalunya, de fer el joc als centralistes secundant, respectivament, les forces conservadores o progressistes de la resta d'Espanya, dirigides des de Madrid, capital inevitable de tots els partits espanyols; i, també, en no menor grau, de recolzar en les conjuntures electorals o de relacionar-se amb possibles pretensions aliancistes o de transvasament de clientela partidista amb grups i forces enfrontats en principi, bé que no sempre en la pràctica, al sistema políticosocial pretesament volgut pels dos corrents. Em refereixo a les aproximacions entre Lliga i tradicionalistes i les relacions dels republicans catalanistes amb el sindicalisme i el socialisme.

Les conclusions que es poden extreure d'aquest fenomen reafirmen la idea que la «instrumentalització» d'unes aspiracions i d'uns drets dels catalans és

falsa respecte a totes dues parts, bé que parlar de «traïcions» respectives a la causa de Catalunya sigui una bona arma propagandística. A l'hora de la veritat, la catalanitat d'uns i altres no difereix gaire. El que s'enfronta a fons és l'abast de la lluita contra l'Estat de la Restauració, la disjuntiva MonarquiaRepública en la mesura que la primera es présenta corn a incompatible, no solament amb l'autonomia catalana, sinó amb qualsevol altra llibertat democràtica. Ni tan sols la superació de tal dicotomia en nom de Catalunya (possibilisme cambonià) ocultarà que, en últim extrem, hi ha una Catalunya conservadora socialment i una altra de reformista, i que la impossibilitat de l'una i de l'altra per resoldre el problema social de base, que representa un proletariat d'origen regional mixt, frena en totes dues la marxa cap al nacionalisme conseqüent i separatista més del que aquell proletariat és apartat del separatisme català pels seus suports de classe de la resta d'Espanya.

Dit d'una forma més senzilla: ni la burgesia conservadora, ni la petita burgesia reformista podien ésser nacionalistes conseqüentment, ni tan sols federalistes, si no resolien el conflicte de classes dintre de Catalunya. Igual que l'Estat espanyol no podia ésser efectivament tal sense resoldre efectivament la lluita de classes al nivell de tot el país, el problema colonial i les reivindicacions regionals.

Per la seva banda, el proletariat de Catalunya menyspreava la qüestió catalanista en la mesura que solamente hi veia un aspecte ideològic de la dominació classista i una bandera de la petita burgesia, de la capacitat de direcció de la qual desconfiava després de l'experiència del segle xix. No hi ha dubte que un separatisme només la podia afavorir davant unes classes relativament dèbils, que necessitaven del mercat i de l'exèrcit espanyol per a contenir la revolució social. Però aquest separatisme li havia de semblar utòpic per aquestes mateixes raons i, per tant, completament vana l'afirmació nacionalista que no estigués lligada a una revolució política republicana i democràtica, que a la vegada permetés el pas a una revolució llibertària o socialista. Ara bé, al proletariat de Catalunya en aquella època li mancava una ideologia que pogués relacionar, històricament i dialècticament, aquests diversos moments de la revolució i optà per no donar el seu suport al nacionalisme català fins molt tard (quan una nova contrarevolució s'obrí el pas durant la Segona República), i aleshores encara de forma relativament minoritària i més rescatant-lo de les burgesies inconseqüents i dèbils que seguint-los les passes.

LA REPÚBLICA

Les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 que donaren a Catalunya una victòria esclatant a l'Esquerra Republicana permeteren que, a Barcelona i amb el suport evident de quasi tot el territori català, Macià, el líder separatista, pogués intentar una pràctica complexa d'independència de fet i d'un va-

gue federalisme espanyol programàtic, quan a Madrid la República encara no s'havia consolidat ni era gens clara la seva possible forma federal.

D'una altra banda, i seguint la triple tradició de l'autonomisme estatutari del 1919, del principi de les minories nacionals dels anys vint i del federalisme imprecís al qual confluïen les tesis de Pi i Margall i Prat de la Riba, el govern de la ixent Generalitat elaboraria un estatut, voluntat plebiscitària de Catalunya, que, en virtut de la doctrina clarament perfilada per Carrasco i Formiguera, condicionaria la mateixa constitució de la Segona República espanyola més encara que la influència dels federalistes catalans en el projecte de la Primera, en un cas ben notable de màxima intervenció creadora en els destins polítics peninsulars.

Tots dos fenòmens, proclamació de la república catalana dins de la federació dels pobles hispànics i estatut sobirà català al qual la constitució espanyola ha de plegar-se tècnicament i ideològicament, menen, d'una manera ben paradoxal, el federalisme ideal dels catalans a una via morta com a sistema de pacte amb Espanya. I sense federalisme, el fantasma de l'Estat compost per Catalunya i Espanya (ja apuntat el 1919) o de la confederació (separatisme vergonyant) mantindria un cop més els parlamentaris espanyols en una vetlla temorosa i aprensiva, sense que llur republicanisme els servís —al contrari!— per a espantar el mal son d'una Espanya desintegrada, justament quan la república anava a donar als desgraciats espanyols un Estat nacional de debò, segons la convicció idealista dels republicans no catalanistes.

L'adveniment de la república a Espanya, com a causa immediata de les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, inicia un període revolucionari que hom clourà I'l d'abril de 1939, després d'una terrible guerra civil de tres anys de durada, de la qual sorgí vencedora la segona restauració contrarevolucionària de la nostra història contemporània.

Un sector no gens menyspreable dels polítics i intel·lectuals que portaren la república provenien, com sempre passa en aquests casos, de la política anterior, i llur republicanisme es degué més a la seva oposició a la Dictadura i a la decadència del sistema de partits de la Restauració que a llurs conviccions polítiques. D'aquí l'inevitable regust monàrquic i de parlamentarisme caduc, unit als mals hàbits de l'antic sistema de partits, amb els seus personalismes, cacicats, intrigues i manca de doctrines sòlides i programes pràctics.

Aquests defectes congènits de la república es potenciaran mútuament, car el temor a trobar-se desbordats per la dreta i per l'esquerra serà la causa d'una política indecisa a tort i a dret, atiada per cops de força d'un extrem i de l'altre del cos polític. Des del principi, hom conspira contra la república i aquesta intenta guanyar etapes democràtiques duent a terme reformes que s'havien d'haver fet en dècades anteriors i que en efectuar-se tard i de pressa, entre la protesta dels uns i la decepció dels altres, es feren malament i provocaren enfrontaments més grans. En aquest sentit, els republicans històrics, que perderen aviat el concurs de la dreta conservadora i d'alguns monàrquics eterna-

ment trànsfugues, només pogueren intentar, amb força dificultats, de dur a terme velles aspiracions com la reforma agrària, la separació de l'Església i l'Estat, el control de l'exèrcit, les autonomies regionals. I totes, per la seva migradesa i tardana realització, més aviat semblen concessions a les forces que imposaven la primera fase (democràtico-liberal) d'una revolució pendent des del 1868, que mesures decidides d'una doctrina coherent i sòlida del que és una revolució burgesa. Una anàlisi detallada de la personalitat i obra dels polítics republicans del primer bienni ens confirmaria probablement el caràcter moderat i, en cert sentit, antiquat, de llurs reformes, d'altra banda lògiques i inevitables des de feia molt de temps.

Si a tot això afegim que la irritació de les forces més tradicionals i conservadores enfront del que era sens dubte la porta a reformes més profundes —en tot cas exigides per la timidesa de les efectuades— durà el 1933 al poder la nova dreta republicana (des de la darrera degeneració del lerrouxisme fins a la jova renovació de la dreta catòlica accidentalista), potser hom entendrà que el bienni següent (1934-1936) representi l'agudització de la defensa contrarevolucionària en la lluita de classes que la depressió econòmica mundial i el seu impacte també mundial han exacerbat des del final de la Dictadura. Aquesta defensa provocarà l'esclat del 6 d'octubre de 1934, que diversos grups polítics han volgut veure com una pre-revolució vers el comunisme, unida al separatisme català, i l'alçament militar del 17 de juliol de 1936 contra un govern molt fràgil que, malgrat el ferm suport, si bé distant, de les masses progressistes, no tingué més de quatre mesos per reiniciar unes reformes que ja estaven condemnades per endavant per una dreta violenta i conspiradora.

En aquesta nova frustració d'un Estat, la incipient nació espanyola es destruirà a si mateixa, com mai no ho havia fet, durant tres anys de sagnia total. Per a Catalunya, el procés revolucionari de 1931-1938 supossarà, dramàticament, abastar, amb limitacions, amb lentitud, amb retrocessos, un principi d'autonomia política, per la qual hom havia estat lluitant des de feia almenys mig segle. Però el compliment del destí fatídic, que hem anat descrivint precisament per negar-li aquest caràcter de fatalitat i atorgar-li el d'exercici constant del lliure enfrontament objectiu d'interessos de classe, la seva agudització confirmarà la feblesa del pacte dels republicans catalans amb els espanyols (posada de manifest en el primer bienni), la supeditació de l'autonomia de Catalunya al conflicte social i polític que presideix el segon bienni, i la confluència de la plenitud autonòmica catalana i l'hegemonia de les forces polítiques socialitzants durant la guerra.

Després d'una penosa conquesta parcial de les seves llibertats, Catalunya assolirà la culminació de la seva autonomia durant el trienni bèl·lic. Però el curs de la guerra i de la revolució al territori català aniran imposant un catalanisme doctrinal de nova creació, un nacionalisme proletari peculiar, expressió de les complexes, tenses i canviants relacions de poder en el si de la societat catalana. La derrota truncarà aquest moviment cap a l'esquerra del catalanisme, 20

és a dir, la fusió de la revolució socialista amb la causa nacional catalana. Era la darrera experiència teòrica i pràctica que mancava fer al catalanisme. Segons els seus propugnadors marxistes, fóra la lluita i la victòria final de Catalunya. Segons el nacionalisme revisionista d'un Valls i Taberner fóra el final d'una ruta falsa i la fi de la mateixa Catalunya.

LA CONSTITUCIÓ DE 1978

El període de transició entre el final de la Dictadura franquista i el primer funcionament d'un règim constitucional va obligar el Govern a fer front a un repte molt greu: el conflicte crònic al País Basc i la impaciència autonomista de Catalunya, i el reflex que ambdós fenòmens podien produir en la resta de nacionalitats i regions.

El problema polític i jurídic de com seria restablerta la Generalitat no quedava resolt per la fórmula unitària que l'Assemblea de Catalunya (òrgan democràtic d'àmplia representació ciutadana, fundat l'any 1971) havia adoptat, és a dir, per la reivindicació dels «principis i institucions de l'Estatut de 1932». El restabliment d'aquest estatut —indissolublement lligat a la Constitució republicana— només era concebible des d'un mimetisme antihistòric com és ara la «ruptura» del 14 d'abril de 1931. Encara era més inconcebible que les forces populars catalanes poguessin repetir, sense cap mena de suport, aquell 14 d'abril en el context espanyol de 1976, proclamant unilateralment l'autonomia de Catalunya.

La transacció i el pacte possibilista van presidir l'aventura històrica fins al punt que la restauració provisional de la Generalitat històrica es va efectuar aplicant la Llei de Bases del Règim Local de 1975, aprovada per les últimes corts franquistes poc abans de la mort del dictador. I no solament això. La Generalitat va quedar restaurada com un òrgan semblant a les mancomunitats de Diputacions provincials i no pas com un òrgan d'autonomia política. Això no obstant, adoptà una aparença de «govern provisional», amb «ministres» polítics i tècnics, sota l'omnímoda presidència del senyor Tarradellas.

En el context espanyol i en la conjuntura política d'una transició dominada per les forces conservadores de sempre, calia anar cap a l'autonomia de Catalunya, no solament amb peus de plom sinó a passes comptades. El pas següent seria la Constitució autonomitzadora de 1978, única porta possible per tal d'avançar cap a un Estatut d'autonomia que pogués fins i tot superar el concedit per les Corts republicanes de 1932.

El títol Ville, de la Constitució es va aprovar gràcies a l'acord fonamental dels dos grans partits espanyols amb una presència més gran en les Corts constituents: UCD i PSOE. El primer pretenia sotmetre l'inevitable procés autonomitzador a un ritme lent i les futures comunitats autònomes a un fort control des del poder central. Per la seva banda, el PSOE pretenia indicar un

procés federalitzador mitjançant la igualtat d'oportunitats autonòmiques per a totes les regions i nacionalitats (tant en el punt de partença com en la plenitud d'autogovern), respectant els drets històrics d'aquelles nacionalitats que, durant la Segona República, varen plebiscitar favorablement estatuts d'autonomia.

La intervenció dels constituents catalans fou certament decisiva, no solament en la qüestió de l'estructura territorial de l'Estat, però especialment en ella, donat que hi foren presents el nacionalista Roca Junyent i el comunista Solé Tura en la ponència que va elaborar l'avantprojecte constitucional, i el ponent socialista Peces Barba va actuar sempre amb l'assessorament del Partit Socialista de Catalunya. Al mateix temps, en la Comissió Constitucional va tenir un paper molt important el socialista català Martín Toval, que va intervenir directament en l'acord final entre UCD i el PSOE pel que fa al Títol VHIè.

Hom pot dir, en resum, que per primer cop a la història de Catalunya, les principals forces polítiques catalanes aconseguien, no solament influir en una Constitució espanyola —com ho feren, sens dubte l'any 1931—, sinó crear-la a imatge i semblança dels seus projectes autonòmics. Recordem que l'Estatut de Núria va haver de passar la prova impossible de resultar constitucional quan no ho podia ser perquè s'havia avançat a la pròpia Constitució i en no coincidir el seu marc federal implícit amb el donat pels constituents, de tipus unitari. L'any 1978, en canvi, els catalans aconseguiren de construir un marc que tenia pràcticament la mida i el disseny que millor podia correspondre al quadre autonòmic a què aspiraven. A l'hora d'elaborar l'Estatut de Sau, els catalans només havien de llimar les vores del seu projecte per tal que encaixés amb la més gran facilitat en la Constitució redactada per ells mateixos.

J. A. González Casanova Catedràtic de teoria de l'Estat i Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona Membre del Consell Consultiu de la Generalitat

Socialisme i federalisme a Espanya

Anselmo Carretero

Socialisme i federalisme. Heus ací dos noms de significat profund que des de la seva aparició en el llenguatge polític han estat objecte d'estudi i discussió, i ho continuaran essent durant molt de temps entre els qui s'interessen activament pel bon governament i benestar de les nacions. Tot i que estan relacionats perquè ambdós es troben dins l'àmbit de la política, les seves vinculacions varien molt d'uns pobles i nacions a altres. En algunes d'aquestes nacions ambdós conceptes amb prou feines es toquen. En d'altres, es troben íntimament imbricats. Aquest és el cas d'Espanya i dels països que, com ella, són l'assentament de nacions de naturalesa molt complexa. És impossible de plantejar el problema de l'organització socialista de la nació sense entrar de ple en el camp del federalisme. Ambdós tenen un pol comú que la mateixa naturalesa de la nació impedeix de defugir. Resulta, doncs, que l'estreta interdependència que en la nostra pàtria lliga les idees de socialisme i federalisme s'originen en el si de la nació espanyola. Així és com sorgeix, naturalment i com a previ i ineludible objecte d'estudi, un altre vocable i unes altres qüestions: el nom nació i la qüestió nacional.

La nació. Què és una nació? Aquí topem, de sobte i frontalment, amb una d'aquelles paraules d'ús quotidià i general que, tanmateix, quan tractem d'analitzar a fons ens són molt difícils de definir. Pertany a aquell tipus confús de conceptes habituals que algú anomenava «falses idees clares»1 . Cal assenyalar que ni l'antiga Societat de Nacionsni l'actual Organització de les Nacions Unides contenen en els seus documents constitutius una definició del terme nació.

En altres llocs hem examinat amb detall els principals intents que s'han fet fins ara per definir la nació segons els seus elements objectius (raça, idioma, , fronteres naturals, etc.) però cap d'aquests no ha aconseguit donar una definició clara, universalment vàlida, de l'entitat nacional2 . En l'època de més poder i prestigi de Stalin, la seva famosa definició de la nació, publicada en tots els idiomes del món per milions d'exemplars3 , va arribar a ser considerada pels seus seguidors incondicionals tan exacta i rigorosa com un enunciat matemàtic. Però tal definició (formulada en vista dels problemes nacionals a què s'havien d'enfrontar la monarquia austro-hongaresa i l'imperi tsarista per dominar els pobles oprimits dintre de les seves fronteres estatals) no té validesa universal, ja que no serveix, per exemple, per als casos de Suïssa, l'índia, Espanya o Iugoslàvia. De fet, el mètode de Stalin per analitzar la qüestió nacional consistia a formular una definició d'allò que segons l'autor era la nació, i acceptar o rebutjar com a nacions les comunitats humanes segons que complissin o no les condicions que ell havia establert. Amb una dialèctica singular,

el dictador georgià, en lloc d'atribuir un nom a la realitat nacional observable tractava d'encaixar-la en la seva dogmàtica definició.

De tots els elements que integren la definició stalinista de la nació, el més important i fonamental és justament l'últim, el més vague i menys objectiu: la «comunitat de psicologia», si hi incloem la «comunitat de consciència» i la «comunitat de voluntat», és a dir, el fet que els individus que la componen saben i senten que pertanyen a la nació i volen continuar formant part.

El treball de Stalin, publicat per primera vegada el 1913, havia estat precedit per un altre del socialista austríac Otto Bauer, editat el 19074 . Encara que Bauer no parla de «comunitat de psicologia», considera que l'element fonamental de la nació és la «comunitat de caràcter» produïda per una «comunitat de destí», mot que no defineix però que concebeix com el conjunt de circumstàncies, creades pel passat històric, que condicionen l'existència de la col·lectivitat nacional.

L'obra de Bauer sobre la qüestió de les nacionalitats, essencialment resultat de l'estudi dels problemes creats per la coexistència de nacionalitats múltiples a l'interior de l'imperi austro-hongarès, ha restat ofegada més de mig segle pel predomini del dogmatisme stalinista. Actualment està recobrant l'interès dels estudiosos del tema, sobretot en els estats d'àmbit plurinacional complex.

LA IDEA DE NACIÓ

Abans que Stalin i Bauer haguessin inclòs a l'estudi de la nació els factors psicològics o de caràcter nacional, Renan en una cèlebre conferència feta a la Sorbona el 1882, inclou en la idea de la nació, per damunt dels elements objectius (llengua, raça, geografia...), el consentiment i la voluntat del poble. «Una nació —segons Renan— és una gran solidaritat, suposa un passat, però es resum en el present en el desig de continuar la vida en comú. L'existència d'una nació és un plebiscit de tots els dies.»5 Ortega recull la idea de Renán i l'expressa de nou amb la seva desimboltura literària: «La nació —diu el senyor Ortega— prolonga cap al futur, com a ideal a realitzar, la mateixa figura del seu passat i intenta perfeccionar-lo, per la qual cosa la inercialitat d'un pretèrit es transmuta constantment en objectiu i exemplaritat del seu futur. Només els homes capaços de viure a cada moment les dues dimensions substancials del temps —passat i futur— són capaços de formar nacions.» «Ser tradició i ser empresa —afegeix—. Això és la nació.» Als qui només troben un fons real en les concepcions formulades amb fredor científica, la definició de Renán, i la que basada en ella presenta Ortega, els semblen excessivament retòriques i idealistes, això no obstant contenen més veritat d'allò que podria semblar a primera vista.

Si bé no tots els autors concorden en què és la nació en si —en què consisteix la nació realment— en allò que sí que estan d'acord és en el seu origen històric.

Lies nacions no sorgeixen sobre la terra casualment, en un tancar i obrir d'ulls i perquè sí. Són productes que la història fa aflorar després de processos de gestació lents i complicats en els quals intervenen molts factors i circumstàncies (geogràfics, ètnics, econòmics, polítics, culturals,... i d'altres de fortuïts), cada un dels quals no defineix per si mateix la nació, encara que contribueix a formar la seva singular personalitat. On hi ha una multitud humana conscient d'integrar una nació i amb voluntat de mantenir-la, existeix, sens dubte, una nació. Si aquesta consciència i voluntat es perdessin, la nació, mancada de les seves forces de cohesió principals, es desintegraria en grups o individus dispersos i sense vitalitat nacional. No és possible, doncs, de definir la nacionalitat pels seus elements objectius, perquè el fonament últim de tota nació es troba en la consciència i voluntat dels individus que la componen. Hi haurà, per descomptat, una nació espanyola mentre els espanyols —la gran majoria dels espanyols— sigui quina sigui la nostra llengua vernacla i el nostre poble d'origen o adopció, ens considerem com a tais i tinguem la ferma voluntat de continuar essent-ho.

No hi ha —no pot haver-hi— dues nacions iguals, com no hi ha dues històries iguals, dos pobles iguals ni dos homes o dones iguals. Unes són petites i d'altres són molt grans, bé per la seva extensió geogràfica o pel seu nombre d'individus; algunes tenen trets racials força homogenis i d'altres són el resultat de diferents mestissatges; a moltes es parla una sola llengua nacional i a d'altres conviuen idiomes diferents. Al contrari del dogma stalinista que imposa com a primera condició la unitat lingüística, Suïssa (que en les circumstàncies més dures ha donat proves d'una solidaritat nacional que no ha estat superada per cap altre país) considera que el respecte a la varietat idiomàtica del seus petits cantons constituiex una —i potser la primera— de les seves característiques nacionals. Idea que no podem trobar en un parisenc jacobí o en un val·lisoletà falangista (per donar exemples de color polític ben diferent).

LA COMPLEXITAT DE LA NACIÓ ESPANYOLA

Com correspon a la diversitat dels pobles que ocupen el seu territori i a la seva llarga i rica història, la nació espanyola és una de les més complexes del món, plurilingüe i composta per diverses comunitats històriques a cap de les quals es pot aplicar el gentilici «espanyol» amb més o menys dret que a qualsevol de les altres. Aquesta diversitat de components esdevé encara més gran si en el conjunt incloem Portugal, poble que geogràficament i històricament no és menys hispà que els de la resta de la península.

En altres treballs hem estudiat extensament i detalladament quines són i com s'han format les nacionalitats o regions històriques1 que componen la complexa comunitat de pobles o nació de nacions que és Espanya (les Espanyes, es va dir en èpoques passades). A continuació resumim aquest assumpte

en algunes línies, conscients de la impuntualitat que qualsevol excessiva esquematització implica forçosament.

Encara que les arrels més antigues de les nacionalitats o regions històriques d'Espanya penetren fins a les profunditats de la prehistòria, els seus orígens immediats es troben a l'edat Mitjana8 . A partir del segle viu van apareixent en l'escena històrico-política espanyola els regnes o conjunts regionals cristians d'Astúries, Galícia, Lleó, Castella, les comunitats basques d'Àlaba, Biscaia i Guipúscoa, Navarra, Aragó, Catalunya, Portugal —que es desprèn de la corona lleonesa—, Extremadura, Castella la Nova (en el que fou antic regne de Toledo), les Illes Balears (regne de Mallorca), València, Múrcia, Andalusia, (regnes de Còrdova, Sevilla, Jaén i Granada) i, per acabar, les Canàries.

Des de fa segles, i amb més dogmatisme durant les quatre dècades de dictadura franquista, la història oficial d'Espanya ha ensenyat amb un to de fervorós patriotisme, que la nació espanyola té els seus orígens a les muntanyes d'Astúries on els cristians espanyols, capitanejats pel rei Pelagi, inicien l'anomenada Reconquesta contra els invasors musulmans; i encara ara ho sostenen eminents historiadors. La qual cosa implica una excessiva i deformadora simplificació de la realitat històrica que origina grans errors i molts mals per a la convivència nacional de tots els espanyols. Perquè o bé Catalunya no és Espanya —i en aquest cas hom hauria de donar la raó als separatistes catalans— o bé la reconquesta que comença a les muntanyes dels Pirineus orientals és tan espanyola com la que té el seu bressol a Covadonga. I el mateix es pot afirmar dels focus de resistència als islamites que en aquell temps sorgeixen en els Pirineus navarro-aragonesos i a les muntanyes basco-càntabres. Tot això sense entrar en disquisicions sobre si els indígenes d'al-Àndalus convertits a l'islamisme no eren com a mínim tan espanyols com els descendents dels gots que dominaven Astúries.

Aquestes diferents «reconquestes» van ser els orígens de nacionalitats o regions històriques diferents, tant per les seves arrels com pels seus respectius desenvolupaments. De la que va començar a Astúries va néixer el regne d'Oviedo que, sense perdre la unitat original, es va ramificar en tres països amb fisonomia pròpia: Astúries, Galícia i Lleó, als quals es va afegir després l'Extremadura lleonesa (Extremadura per antonomàsia o l'actual Extremadura). De la branca galaica d'aquesta corona es va desprendre en el segle xii el regne independent de Portugal. Un tret comú a tots els països d'aquest grup és el seu original, proclamat primer a Oviedo i reafirmat després a Lleó.

NEOGOTICISME

La reconquesta iniciada a Catalunya arrenca lliurant-se del domini dels francs i continua expandit-se cap al sud, guanyant terreny als islamites. Catalunya, conjunt al començament de molts combats independents (La Marca

H ispànica de l'imperi carolingi), va restar finalment sotmesa al domini hegemònic del comte de Barcelona. Si el regne de Lleó manifesta clarament la seva estirp goda, a la Catalunya vella es percep immediatament la influència del feudalisme ultrapirinenc.

Entre la reconquesta nord-occidental asturiana, d'estirp neogòtica, i la nord-oriental catalana, d'encuny franc, es desenvolupen simultàniament la basco-castellana, la navarra i l'aragonesa. De les dues darreres, ambdues vascones, neixen respectivament els regnes de Navarra i Aragó. De la basco-cántabra sorgeix, una lluita doble contra els monarques astur-lleonesos i els islamites andalusins, el comtat independent de Castella i Àlaba, estat basco-castellà que dóna vida al regne de castellà —d'ascendència càntabra— i als petits estats bascos —vàrduls, caristis i autrígons— d'Àlaba, Biscaia i Guipúscoa. També seran principalment càntabres i bascos, els repobladors de la Castella interior que s'estén per les serres centrals de la Península.

Quan van haver estat unides les corones de Lleó i de Castella en un sol cap reial (amb el nom castellà per davant, però amb el predomini polític i social de l'herència astur-lleonesa) conquereixen o colonitzen la major part del regne de Toledo —la resta ja havia estat conquerida per Castella—, Múrcia i Andalusia. Tota aquesta part meridional de la Península resta organitzada a la manera dels lleonesos, amb el fuero juzgo com a llei fonamental i grans senyories eclesiàstiques o laiques.

Catalunya i Aragó, unides sota un sol comte-rei, allò que els historiadors catalans anomenen la confederació catalano-aragonesa, conquereixen i colonitzen les illes Balears (que són repoblades per catalans) i València (repoblada a la costa per catalans i a l'interior muntanyenc per aragonesos). Les illes Balears i València resten incorporades a la corona catalano-aragonesa com a regnes amb personalitat política pròpia.

Finalment, unides les corones castellano-lleonesa i catalano-aragonesa pels Reis Catòlics, la corona de Lleó i Castella conquereix i repobla les Canàries —principalment amb andalusos— i incorpora després Navarra, durant la regència de Ferran el Catòlic, Navarra que conserva la condició de regne «per si», amb les seves institucions i lleis pròpies.

Aquest és, exposat amb brevetat, el panorama històric dels pobles, nacionalitats o regions històriques que —llevat de Portugal que des del segle xvn manté la seva condició d'estat independent— integren l'Espanya dels nostres dies. Cal tenir-lo present a les següents pàgines.

Els pobles, nacionalitats o regions històriques que —considerant a part Portugal— estan integrades a l'Estat espanyol, quinze en total, i que fins a la nova divisió política d'Espanya han conservat, a grans trets, els seus noms i els seus límits tradicionals, no són, doncs, cap invenció política o simples divisions administratives de l'Estat; sinó vellíssimes creacions de la història, moltes de les quals (Astúries, Galícia, Lleó, Castella, el País Basc —Àlaba, Biscaia i Guipúscoa—, Navarra, Aragó i Catalunya) són més que mil·lenàries, i estan més

arrelades en els seus territoris i són més autèntiques pels seus orígens que la majoria de les nacions (estats) independents que ocupen la superfície del globus terraqüi.

NACIÓ i ESTAT

La idea de nació s'acostuma a confondre amb altres de semblants però essencialment diferents. El primer error que dificulta l'estudi de les qüestions nacionals prové de la confusió entre els conceptes de nació i estat, fins i tot en els àmbits del més alt nivell de la política i el dret internacional. L'Organització de les Nacions Unides (ONU) és una associació d'estats, com també ho era la seva antecessora la Societat de Nacions. L'OEA (Organització d'Estats Americans) utilitza oficialment el nom d'estat amb el mateix significat que l'ONU utilitza el de nació. Això no obstant, se sap que nació i estat són conceptes ben diferents; que els límits dels estats no sempre coincideixen amb els de les nacions; que hi ha estats, com la Unió Soviètica, que inclouen nacions ben diferents; i nacions, com és ara el cas d'Alemanya, el territori de les quals està repartit entre diferents estats.

S'ha dit repetidament que els primers països en què, durant els segles xvi i xvii, prenen la idea moderna de la nació són Anglaterra, Espanya i França i, segons el parer de Madariaga, Espanya va ser la primera nació que va aconseguir talla com a tal9 . Ens sembla que aquests judicis són en part el resultat de la interferència entre els conceptes de nació i estat. Les històries polítiques en ús, més que estudiar el llarg i difícil procés formatiu de la nació espanyola10 , descriuen el que ha creat l'estat espanyol que arriba fins als nostres dies. De fet, ambdós processos —el formatiu de la nació espanyola com a conjunt del seus diversos pobles i el creador de l'estat espanyol— han transcorregut junts, però en conflicte permanent per l'entossudiment de les oligarquies dominants a presentar com una i homogènia nació aquella que, per naturalesa, és plural i variada. Aquest és en el fons, el gran problema nacional d'Espanya, que s'ha mantingut artificiosament i enverinat, sobretot a les dècades del franquisme, amb la fustigació de les aspiracions regionals i amb l'ensenyament d'una història adulterada amb poca habilitat.

La convivència multisecular dels pobles de la Península Ibèrica en el mateix sòl, les lluites solidàries contra els invasors estrangers11 , la col·laboració en dures empreses comunes, van donar vida al llarg dels segles a un sentiment general espanyol de pertinença a una mateixa comunitat, a una osmosi permanent entre tots els pobles hispans —fins i tot Portugal— i a un concepte d'entitat espiritual comuna 12 que constitueixen el fonament d'una consciència nacional espanyola. A la vegada i per una altra banda, els diversos pobles d'Espanya han mantingut, amb més o menys tenacitat, la seva personalitat particular, la seva consciència de comunitat nacional.

Com a producte de la història, Espanya és el resultat, d'un antagonisme, permanent i dolorós, entre la força homogeneïtzadora d'un estat unitari i centralista i la resistència dels pobles que s'hi oposen; entre les oligarquies dominants d'un estat que nega tota diversitat nacional i la «comunitat de pobles» o «nació de nacions» que és la nostra pàtria per naturalesa. Aquest conflicte no es pot presentar com un simple enfrontament entre «esquerres» i «dretes» ja que va tenir aspectes molt complexos. Al costat de l'unitarisme centralista han estat sempre no solament els defensors tradicionals de la unitat monàrquica, sinó també els republicans unitaris d'estirp jacobina; al costat de l'Espanya plural, els carlistes forals i els republicans federals (el sector més avançat del republicanisme espanyol). Al País Basc, a Navarra i als països de l'antiga corona d'Aragó, el carlisme, en esgrimir la bandera dels furs, va guanyar una consideable força popular; com també la va guanyar a Castella en defensar els béns comunals dilapidais pel govern centralista en benefici d'una burgesia parasitària que s'hi va enriquir sense cap risc ni esforç. A Andalusia, Extremadura, la Manxa i Múrcia els carlistes no van tenir un suport popular significatiu: els pagesos d'aquestes zones latifundistes, mancats de terres pròpies i de béns comunals, no podien perdre res amb l'unitarisme estatal.

Els stalinistes espanyols, interpretant a la seva manera els rígids conceptes del mestre en els anys en què brandaven la bandera del «dret a l'autodeterminació de les nacionalitats peninsulars oprimides» solien considerar que a Espanya hi havia quatre nacionalitats diferents: Catalunya i el País Basc (els límits de les quals no definien amb claredat, perquè de vegades incloïen a la primera València i les Illes Balears i a la segona Navarra, i altres vegades no), Galícia i una quarta, com una mena de calaix d'inclassificables retalls nacionals sobrers, que tant podien anomenar Espanya com Castella, formada per tota la resta de pobles d'Espanya, des d'Astúries fins a Múrcia i des d'Aragó fins a les Illes Canàries. Aquí assenyalem només el fet polític, però no ens aturem a comentar el cúmul de disbarats que significa.

EL FEDERALISME A ESPANYA

En arribar a la meitat d'aquesta breu però comprimida exposició tenim ja tres idees clares: a) Les nacions són un fenomen humà col·lectiu que es troba a la consciència, el sentiment i la voluntat dels individus que la composen, b) No sorgeixen de sobte, a l'atzar, o per predestinació divina, sinó que són el fruit de processos històrics complicats condicionats per diversos factors i circumstàncies, c) A Espanya, al llarg dels segles, s'ha anat creant un esperit de solidaritat que comprèn tots els pobles i constitueix la base fonamental de la nació espanyola, a la vegada que cada un d'aquests pobles manté, amb més o menys-fei mesa, la seva consciència nacional; d'aquí la concepció d'Espanya cóm-naci complexa, comunitat de pobles o nació de nacions. /^" c ^ 0 v^V >\<t&> ¿. ^°Am¿

La nació necessita organitzar la seva vida (política, social, econòmica, cultural, internacional) en el marc legal d'un estat. L'estat nacional com a expressió jurídica de la nació, s'ha d'adaptar a la naturalesa i les condicions d'aquesta última; per tant, la forma estatal adequada a una nació homogènia i unitària no pot ser vàlida per a una altra complexa i plural. Si Espanya és una nació plural, integrada per diverses comunitats nacionals o regionals, l'estructura de l'estat que naturalment requereix és la federal, que harmonitza la unió amb la diversitat, el desenvolupament i l'enfortiment del conjunt amb el de cada una de les seves parts. A Espanya es pot dir que el federalisme és consubstancial amb la nació, que abans que polític ha de ser nacional. Repetim una altra vegada el que hem dit en altres ocasions: Si hi ha alguna nació en el món que per la seva naturalesa, la seva història i la seva cultura requereix un règim d'estructura federal, cap altra més que Espanya.

En el nostre panorama històric nacional es perceben dues grans tendències antagòniques: una que, sense un rigor excessiu, podríem anomenar unitària i centralista, i una altra federal i pluralista. La vella oposició entre unitarisme i pluralisme, uniformitat i varietat, centralisme i federalisme, és una part substancial de la nostra història. A grans trets, i amb totes les excepcions que aquesta generalització requereixi, podem percebre que la primera s'origina en el nucli hispano-got-romà de la reconquesta asturiana, i la segona en els nuclis càntabro-pirinencs de velles arrels indígenes de la mateixa època13 . Un primer i clar federalisme es manifesta en les relacions que mantenen entre si els estats d'allò que els historiadors catalans anomenen la confederació catalanoaragonesa. A Castella i el País Basc els gèrmens del federalisme es troben fins i tot a l'interior del mateix estat14 .

El pensament federalista espanyol es desenvolupa en el segle xix en contacte amb altres corrents del federalisme. La seva figura principal és el català Pi i Margall el federalisme nacional del qual és fruit en gran part de l'estudi de la història d'Espanya per un esperit espanyol obert a la universalitat15 . «La república federal —deia el 1873— és una forma de govern aplicable a la nació espanyola que ateny no solament a allò que dicta la raó sinó també a allò que aconsella la tradició i la història.»16 En la concepció federal de Pi es manifesta una idea clara d'Espanya com conjunt de pobles històricament arrelats, per això a l'hora de definir les entitats que han d'integrar la federació espanyola pren com a base els estats de l'Espanya medieval, orígens immediats dels actuals pobles hispans; sense convertir els noms en tabús. Estats, regions? la qüestió dels noms no té importància, el fonamental és el concepte d'entitats federals a peu dret d'igualtat.

Un dels grans errors de la nostra història moderna ha estat l'intent d'encaixar Espanya en el motlle nacional, unitari i centralista, francès; una idea jacobina i napoleònica, però arrelada a l'absolutisme monàrquic. La famosa nació estat que la Revolució francesa va presentar al món com a paradigma universal de nació (una nation; une langue, un drapeau, una loi, un gouvernement),

és totalment incongruent amb la nostra realitat nacional. El centralisme francès és afirmat pels liberals del segle xix que prenen dogmàticament com a model el jacobinisme unitari. I durant molt de temps liberalisme u uniformitat, progrés i centralisme són per als liberals espanyols conceptes inseparables. L'única veu que s'aixeca contra aquesta confusió és la dels republicans federals.

Després de l'efímera primera república i una vegada restaurada la monarquia borbònica, la idea federal —que els seus enemics tracten de confondre amb els motins on comencen a manifestar-se ideologies i reivindicacions socials profundament revolucionàries— decau a tota Espanya. La pèrdua de les últimes restes de l'imperi ultramarí provoca una crisi de les consciències més despertes. Els intel·lectuals de la «generació del 98» proclamen la necessitat d'una revisió d'idees i valors. Els seus homes més representatius donen suport a la concepció unitària de la nació; però la idea de l'Espanya plural que encara és latent, sobretot a Catalunya, es manifesta a través de la noble veu de Margall. A Catalunya i el País Basc sorgeixen moviments regionalistes que, davant la incomprensió del poder central, degeneren de vegades en exacerbats nacionalismes insolidaris d'escassa transcendència.

D'altra banda el país enfronta nous problemes, a més dels vells que encara persisteixen, que requereixen uns plantejaments que estiguin d'acord amb les noves condicions. La classe obrera irromp amb vigor a l'escena política espanyola, com una força nova, amb els seus sindicats i partits. El Partit Socialista Obrer Espanyol i la Unió General de Treballadors, originàriament d'inspiració marxista, centren les seves activitats en la creació d'una consciència de classe i l'educació sindical i política dels obrers espanyols. La unió dels proletaris de tot el món i l'internacionalisme socialista són els seus lemes generals davant la qüestió de les nacionalitats. No presten més atenció a les reivindicacions regionalistes que, en principi, consideren reaccionàries. La Confederació Nacional del Trebal i els grups anarco-sindicalistes, en les seves no massa ben definides idees sobre l'organització de les societats, recullen en part l'herència del federalisme pimargallà.

En els diversos aspectes (filosòfics, econòmics, socials) de les ideologies polítiques, tant del liberalisme d'arrel nacional com del socialisme de concepció universal, a Espanya, sempre ha predominat l'element ètic. El liberalisme espanyol —i hispano-americà— és en primer lloc, una actitud moral generosa, de respecte a la dignitat i a la llibertat del proïsme, a l'individu humà: l'antitesi de l'egoisme. La paraula «liberal» amb sentit polític, va sorgir espontàniament entre el públic que assistia als debats de les Corts de Cadis. Tradicionalment qualificava la persona que actua amb liberalità!, és a dir, amb generositat o desinterès o que distribueix els seus béns generosament, sense esperar cap recompensa: justament el contrari de la interpretació que en van fer els mercaders i els banquers holandesos. En contra del que normalment es diu, la propietat individual no és consubstancial amb el liberalisme espanyol, i des 31

del primer moment van haver liberals, com l'asturià Flórez Estrada, que van defensar el col·lectivisme agrari com la millor manera per protegir la llibertat dels treballadors del camp.

També a la consciència dels socialistes espanyols, des de la fundació del Partit, els valors ètics que la seva ideologia conté han ocupat un lloc preferent: el respecte a la llibertat, a la dignitat i al treball de l'home. Per això mai no ha hagut en el nostre país incompatibilitat entre el socialisme i el liberalisme (entès a l'espanyola). Per això el socialisme marxista de Julián Besteiro va poder conviure amb el socialisme humanista de Fernando de los Ríos, per això el socialisme de Pablo Iglesias, de Jaime de Vera i de Tomàs Meabe, de base marxista, mai no va ser dogmàtic, i per això les normes mantingudes tradicionalment al PSOE han estat la llibertat d'expressió dels seus afiliats, i la discussió com a pas previ a la presa de decisions. «Sóc socialista en qualitat de liberal» deia Indalecio Prieto. «Els qui mantenen que el socialisme és contrari al liberalisme, o tenen del liberalisme una idea molt especial o desconeixen els objectius del socialisme.» El socialisme no és liberticida —va escriure el mateix any de la seva mort el fundador del socialisme espanyol—17 . A la història de les idees polítiques a Espanya, el socialisme es pot considerar com l'etapa superior de l'evolució natural del liberalisme.

El respecte de la dignitat i la llibertat de la persona humana, fonamental en el liberalisme, és naturalment extensiu a les comunitats o grups nacionals que els individus integren.

El liberalisme ha de reconèixer, per principi, que les diversitats, individuals i col·lectives, són legítimes, la qual cosa el porta immediatament al reconeixement dels regionalismes i el dret a les autonomies regionals.

El PSOE, consagrat a crear consciència de classe, defensar els interessos dels treballadors i forjar els instruments —partit i sindicat— per a la lluita per a la seva emancipació, no es trobava en condicions per comprendre totalment la qüestió de les nacionalitats, ni les circumstàncies i necessitats del moment l'empenyien a fer-ho. Les idees de l'internacionalisme proletari, el caràcter classista dels nacionalismes burgesos i el crit de a baix les fronteres! —que més d'una vegada vam sentir a la nostra juventut a les manifestacions del 1er de Maig— feien que el socialistes espanyols només veiessin en els moviments regionalistes i nacionalistes catalans i bascos sectors de la burgesia els interessos dels quals no coincidien amb els de la classe obrera —en els primers— i grups de pagesos i elements clericals i reaccionaris —en el darrers—. D'altra banda molts socialistes concebien l'internacionalisme proletari més com la desaparició de les nacions i l'homogeneïtzació de les cultures nacionals que com la seva fraternal convivència. Com diu Enrique Moral, en la seva sòlida introducció als escrits i discursos de Pablo Iglesias seleccionats per ell mateix, el socialisme espanyol d'aquella època «mai no va arribar a mesurar suficientment l'enorme transcendència que tenia —i té— per al socialisme reconèixer i acollir en el seu programa les aspiracions històriques de les diverses nacionalitats i regions espanyoles» ; la qual cosa cal atribuir més a les circumstàncies en què van haver de dur a terme la seva dura i abnegada tasca que a una falla dels seus dirigents.

En 1931, Punitarisme polític i nacional, assentat al final del segle xix i començament del xx, domina la mentalitat política i la sensibilitat patriòtica de la majoria dels intel·lectuals espanyols. La paraula federal, envoltada de connotacions pejoratives, els produïa repulsa o temor. Ortega declarava caduc el federalisme i qualsevol camí que hi conduís. Sánchez-Albornoz i altres eminents catedràtics que donaven suport a les corts constituents al filòsof madrileny18 , creien haver-ne foragitat, amb la seva oratòria fascinant, el diable del federalisme. El mateix Azaña, el defensor més brillant de l'autonomia de Catalunya en aquelles corts memorables, era en el fons un republicà unitari a qui la seva consciència liberal, el seu talent i la seva cultura obligaven a defensar el que considerava com demandes justes del poble català. La majoria d'aquells republicans, i força socialistes, veien amb desgrat la varietat cultural d'Espanya i no volien acceptar la idea d'un pluralisme nacional. Ho consideraven com un mal congènit de la nació, un greu problema que —segons l'expressió d'Ortega— «no es pot resoldre», que «només es pot suportar»19 .

Sens dubte, un partit socialista, per la seva ideologia i per la condició gene-

ral dels seus afiliats,.es troba en millors condicions que els partits burgesos per afrontar els problemes que presenta la diversitat nacional del país, perquè si els capitalistes de les diferents regions o nacionalitats poden tenir, en certes circumstàncies, interessos oposats, els de la classe treballadora coincideixen sempre amb els generals de la nació. Tanmateix, el PSOE no planteja al seu si la qüestió de les nacionalitats fins al final de 1919, en el seu Xlè congrés, i ho fa per iniciativa d'una federació catalana, la qual proposa que el Partit propugni una Espanya concebuda com «confederació de nacionalitats ibèriques». Els que combaten aquesta proposta argumenten que implica una tendència contrària a l'internacionalisme concretat a la frase «els obrers no tenen pàtria», del Manifest Comunista. La defensa Besteiro i el congrés es declara per majoria en pro d'una república espanyola que reconegui el fet de les nacionalitats ibèriques20 ; aquesta declaració no va sortir de l'àmbit teòric ni va tenir, durant molt de temps, cap repercussió en l'activitat del PSOE.

A les corts constituents de 1931, el PSOE va anar, en la qüestió de les autonomies, a remolc dels republicans, encapçalats brillantment pel Sr. Azaña, i en alguns casos a desgrat. Aquest abandó de la bandera de les autonomies regionals va ser la causa principal que el Partit no augmentés la seva influència en les classes obreres i mitjanes de Catalunya, cada dia més conscients de la seva personalitat històrica, i que deixés un buit polític que van omplir en part —per sort— els partits socialistes catalans i en part els comunistes que, amb el suport de Moscou, esgrimien la bandera dels «drets nacionals» del poble català. Un buit semblant es va produir al País Basc on no va sorgir cap partit socialista basc que l'omplís, amb les conseqüències posteriors que tots coneixem. I tot això amb els avantatges corresponents per als grups nacionalistes més o menys reaccionaris o els comunistes més o menys stalinistes. La idea de l'Espanya una, unitària, uniforme, centralista i provincial culmina poc abans de la guerra civil amb la ideologia falangista que considera que qualsevol manifestació de diversitat nacional, fins i tot l'ús familiar de les llengües vernacles no castellanes o l'exhibició dels emblemes històrics dels estats medievals, atempta contra la unitat de la pàtria. Una ideologia i intolerància que s'imposen brutalment en tot el país al triomf militar del franquisme sota la dictadura del qual van haver de cursar els seus estudis molts milions d'espanyols.

D'altra banda, la fisonomia nacional de Castella s'està desfigurant des de fa molt de temps i també s'esvaeix la personalitat històrica de l'antic regne de Lleó, especialment des de mitjan segle xix, quan la burgesia reaccionària del centre d'Espanya, sobretot les oligarquies centralistes establertes a Valladolid, en disputa amb la burgesia industrial catalana, utilitza en benefici propi el nom castellà, que estén per tota la plana lleonesa alhora que procura treure'l de la costa cantàbrica i de les altes conques de l'Ebre, el Tajo i el Xúquer. D'aquesta manera inventa una Castella, estranya a la històrica i real, que identifica amb la plana del Duero. Així les muntanyes de la vella Castella es transmuten, per un hàbil encanteri, en la «plana de Castella la Vella». L'òrgan pe-

riodístic d'aquests grups, «El Norte de Castilla», declara el 1859 que Valladolid és la capital de la recentment inventada «Castella la Vella». Alguns dels escriptors de la «generació del 98», malgrat no ser castellans, creuen que la clau de la regeneració nacional que Espanya necessita es troba a Castella, la Castella imaginària que poques generacions abans havien inventat els polítics reaccionaris al seu caprici i conveniència, i la imatge de la qual s'havia divulgat àmpliament. I en la ploma d'Unamuno, Azorín, Ortega i els seus seguidors, la irrealitat del fet castellà adquireix una altíssima qualitat literària.

En vigílies de la guerra civil, la visió errònia de la Castella de la generació del 98, que el mateix Azorín diu que està feta per la literatura, s'utilitza demagògicament per la propaganda falangista en una doctrina imperial aberrant i anacrònica. I la creació literària d'aquella famosa «generació», dels propòsits nobles de la qual no es pot dubtar, queda al servei d'una dictadura barroera: I'«Imperio Azul» de 1939, continuador de l'obra de la «gran Castilla imperial».

Tot coneixement seriós del problema de les nacionalitats ha de començar pels seus orígens històrics. Com el saber històric adquirit per la majoria dels espanyols en l'ensenyament oficial durant les quatre dècades del franquisme no correspon a la realitat del nostre passat nacional, sinó a versions que el tergiversen greument, la qüestió esdevé encara més difícil per a la majoria dels qui s'interessen a estudiar-la, i més encara quan hi ha interessos evidents perquè certes confusions no s'aclareixin; i de manera especial en els casos de Castella i els antics regnes de Lleó i Toledo, regions als habitants de les quals se'ls ha segrestat la memòria històrica i per tant la consciència col·lectiva. L'antic regne de Lleó, per exemple —que va tenir un paper rellevant a la història d'Espanya en els segles medievals—, que fins al 1939 fins i tot els més ignorants sabien que territorialment comprenia les actuals províncies de Lleó, Zamora, Salamanca, Valladolid i Palència, avui la majoria d'estudiants no el distingueix de Castella.

SOCIALISME i FEDERALISME A L'ESPANYA CONTEMPORÀNIA

La història, més que centenària del PSOE, és plena d'encerts i de propòsits molt nobles; però com a tota història humana, no hi manquen errors. Un dels més greus, al nostre entendre, va ser no haver percebut a temps la importància que tenia la qüestió de les nacionalitats. És evident, però, que des del canvi generacional en la direcció del Partit el vell error ha estat reparat en allò que fa referència a posar-hi esment.

La meva actitud respecte a la qüestió de les nacionalitats i la federalització del partit va fer possible la incorporació al PSOE dels socialistes catalans, un dels esdeveniments més venturosos de la història recent del socialisme espanyol, i que li ha donat una força que mai no va poder tenir a Catalunya.

Al PSOE es deu, en gran part, la Constitució de 1978, aprovada per consens àmpliament majoritari dels representants de la sobirania nacional, la qual cosa li confereix una autoritat moral i unes possibilitats de creació molt superiors que si hagués estat el resultat de la simple imposició d'una majoria sobre la seva minoria oponent. Si no estableix un estat totalment d'acord amb les concepcions federals exposades abans, sí que permet la vida, el desenvolupament i l'autogovern de tots els pobles d'Espanya, a la vegada que fomenta la solidaritat entre ells.

Els anys 1979,80 i 81 el PSOE, per boca del seu secretari general, fa una sèrie de declaracions sobre la qüestió de les autonomies plenes de sentit de responsabilitat. Era una època en què el govern d'UCD actuava en aquest terreny amb una gran lleugeresa. Felipe González crida l'atenció reiteradament sobre la transcendència històrica i la gran delicadesa dels processos autonòmics, i la necessitat de portar-los a terme amb serenitat, descarregant-los de contingut demagògic.

Heus ací algunes d'aquelles declaracions:

« Els processos autonòmics podrien ser desastrosos per al país si es fessin a la lleugera. »

«El socialistes no podem caure en plantejaments massa simplificadors que portin a sentiments de frustració subsegüents al procés autonòmic. »

«Els processos autonòmics són extraordinàriament delicats, per això cal descarregar-los de contingut demagògic. »

«Les autonomies expressen el respecte a la personalitat i el dret a l'autogovern dels diferents pobles que componen Espanya. »

«El procés autonòmic, com qualsevol procés que té dimensió històrica, cal considerar-lo amb tranquil·litat i amb perspectiva històrica. Tinc la perspectiva de l'any 2000 per a la culminació d'aquest procés que ens duria a les portes d'una estructura federal de l'estat. »

«En la qüestió de les autonomies cal respectar la consciència col·lectiva. D'altra banda, hi ha autonomies molt complexes. »

«A mi, personalmente, em preocupa menys perdre unes eleccions que completar correctament les autonomies. » (Declaració d'un alt valor moral feta el 1980.)

Totes aquestes declaracions són correctes, al nostre entendre impecables, des d'un punt de vista socialista.

Un dels esforços més notables realitzats pel PSOE, des que es va fer càrrec del govern del país, ha estat el relacionat amb la construcció de l'estat de les autonomies. Es pot dir que dels quinze pobles, nacionalitats o regions històriques que componen Espanya, ha procedit amb encert en els processos autonòmics de dotze (el 80 per 100). En el País Basc ha actuat amb valor, a més, en moments que així ho requerien. En el cas, aparentment confús, de Navarra va estar especialment encertat en deixar que el poble navarrès decidís amb tota

llibertat sobre la seva incorporació o no al País Basc, sense prendre cap posició facciosa com a partit i deixant que els afiliats procedissin segons la seva consciència personal.

Els altres tres casos: el de Castella i els dels antics regnes de Lleó i Toledo (País Lleonès i País Toledà diem de vegades per evitar homonímies que es presten a confusió) requereixen comentaris seriosos. (No és sobrer declarar que tot el que escric a continuació ho he dit en tots els fòrums del Partit en què, amb veu i vot, he estat present i s'ha tractat el tema, per tal com he considerat un deure intervenir perquè el meu silenci no es pogués interpretar com un assentiment a allò que s'havia acordat.)

La Constitució de 1978, d'acord amb l'ideal socialista en aquesta qüestió, proclama, ja en el preàmbul, la seva voluntat de protegir tots els pobles d'Espanya en l'exercici de les seves cultures i tradicions, llengües i institucions; i en l'Art. 2 garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions que la integren.

Aquesta voluntat i aquest precepte s'han complert en els casos de les autonomies de Galícia, Astúries, el País Basc, Navarra, Ara,gó, Catalunya, Extremadura, les illes Balears, València (País Valencià), Múrcia (regió uniprovincial murciana), Andalusia i les illes Canàries.

Però sense consultar prèviament, ni tan sols informar, els pobles afectats, el govern del Sr. Suárez va decidir de suprimir, del conjunt nacional dels pobles d'Espanya, Castella, Lleó i l'antic regne de Toledo (anomenat també, confusament, Castella la Nova). No van haver-hi informacions prèvies als pobles, referèndums, plebiscits i altres complicacions (només necessàries, pel que sembla, per a assumptes més seriosos) ; Lleó, Castella i el vell regne de Toledo, tres regions antigues i famoses (la primera amb prop d'onze segles de vida històrica, la segona amb més de deu i la tercera amb més de nou) es podien eliminar —i ho van ser— del concert nacional dels pobles hispans per una simple decisió governamental que, en tot cas, després va ser confirmada per les corts en una votació ràpida.

Les modificacions en el mapa polític d'Espanya efectuades pel Sr. Suárez no es van reduir només a això. Com si es tractés d'un trencaclosques geogràfic infantil, va promoure la creació d'una gran regió híbrida anomenada Castella i Lleó, que no és el que el seu nom diu, sinó un conglomerat de totes les províncies lleoneses amb una part més petita de les castellanes; i un altre conglomerat regional híbrid, anomenat Castellà-La Manxa, compost de totes les terres no castellanes de l'antic regne de Toledo, part del vell territori murcià i dues províncies de Castella. Les castellaníssimes províncies de Santander (bressol de Castella i de la llengua castellana) i Logronyo (la comarca més rica en símbols castellans; pàtria de San Millán de la Cogolla, patró de Castella, de les primeres línies escrites en prosa castellana, del primer poeta conegut de Castella, Gonzalo de Berceo) abans de veure's incorporades contra la seva voluntat al conglomerat castellano-lleonès, decideixen optar per l'autonomia uni-

provincial que la constitució els ofereix (fet que aconsegueixen però que en canvi es nega a Segòvia). Finalment, una altra part de Castella, la província de Madrid, obté també l'autonomia uniprovincial.

És una manera molt especial de protegir totes les regions d'Espanya en l'excercici de les seves cultures, institucions i tradicions, i de garantir el seu dret a l'autonomia esborrar-ne tres del mapa, esquarterar-ne una i fer combinacions amb la resta per treure cinc entitats politico-administratives autònomes d'invenció recent, que separen velles comarques agermanades durant molts segles i que uneixen a d'altres que mai no van estar especialment vinculades; tot això sense consentiment previ dels pobles afectats i en alguns casos amb la seva manifesta oposició.

Al començament semblava que la unió de Lleó amb Castella en un conglomerat híbrid (contra l'esperit constitucional de mantenir les personalitats de totes les nacionalitats o regions i fomentar el seu desenvolupament) reduiria el nombre de components de l'Espanya de les autonomies de quinze a catorze, però el resultat de l'aberrant procés ha estat el contrari: l'ha augmentat a disset.

Com es pot actuar amb tant desencert? No solament a causa de poca habilitat i de mesquines intencions. També hi ha hagut bona fe ignorant. L'explicació es pot remuntar a mitjan segle xix i fins i tot abans, però les causes immediates són més recents. Els autors dels errors han pogut cometre'ls gràcies a la manca d'informació i a la passivitat dels pobles afectats, que moltes vegades tampoc no estaven ben informats.

Durant molt de temps, i especialment els anys de la dictadura franquista, el poder de l'estat central va oprimir i hostilitzar els qui a Catalunya i el País Basc (i en un grau més petit els qui en altres llocs) propugnaven el dret a l'autonomia del seu país, amb el resultat contraproduent d'avivar amargament els sentiments regionalistes i fomentar el separatisme. A les regions de parla exclusivament castellana, i sobretot a Castella, el País Lleonès i l'antic regne toledà, va succeir el contrari: el centralisme estatal va segrestar als pobles la memòria històrica i amb ella la consciència regional, i els van inculcar a la vegada la idea que ells eren els «espanyols bons», defensors de l'Espanya una i enemics de tot «separatisme», mot amb el qual qualificaven les demandes legítimes d'autonomia i els desigs d'autogovern d'aquells que se sentien oprimits a la seva regió.

En aquestes regions, somortes per llargs anys de propaganda enganyosa, mal informades i explotades econòmicament és on, en posar-se en marxa el procés autonòmic sense deixar que els pobles tinguessin temps de recuperar la consciència regional perduda ni sense donar-los la informació que calia, s'han produït les confusions i anomalies que acabem d'exposar.

Generalment ja se sap que els moviments de reivindicació nacional —o regional, perquè el fenomen és el mateix qualitativament— solen començar en grups minoritaris, entregais amb fervor a aquesta tasca, que en transmetre el

seu pensament i comunicar el seu estusiasme desvetllen la consciència del poble i promouen el renaixement comunitari.

Cal recordar aquí el que era el nacionalisme basc quan els socialistes bilbaïns només hi veien l'activitat de grups clericals i reaccionaris; i el catalanisme quan molts dels nostres companys el consideraven com una invenció de la burgesia catalana estranya als interessos dels treballadors. Però ara és clar per a tots els que no estan ofuscats per prejudicis encegadors que, més enllà d'aquests aspectes negatius, hi havia en aquells moviments uns profunds fenòmens nacionals que no van rebre l'atenció que els calia.

Hem vist que quan el president Suárez va començar a atorgar pre-autonomies —que després es van convertir en autonomies plenes— quasi bé a ull, el secretari general del PSOE es va manifestar públicament. Posteriorment el Partit acordà d'assumir el que s'havia fet.

El PSOE ha dut a terme una tasca molt pesada i fecunda en els escassos anys que ha tingut a les seves mans el govern de la nació, i té a favor seu un gran nombre d'encertades creacions. També ha comès errors —humans d'altra band—. I ha sabut canviar el rumb quan les greus circumstàncies del cas ho exigien.

Quant a la qüestió de les nacionalitats —i a la de les autonomies—, la política del PSOE ha estat en general encertada, i es pot dir que la transformació del vell estat, centralitzador i homogeneïtzador, en un altre de modern, democràtic i d'acord amb la naturalesa variada de la nació espanyola es deu a la seva actuació. Els encerts els podem trobar a totes les autonomies que han respectat l'entitat històrica i la consciència regional dels ciutadans. Els errors, allí on el contorn geogràfic ha estat alterat arbitràriament, la consciència dels ciutadans no ha estat tractada amb respecte o la llibertat de decisió ha estat cohibida. Ha estat especialment desafortunada la parcialitat amb què a Lleó i a Castella el Partit s'ha manifestat en pro de la fusió d'ambdues regions històriques en contra de molts dels seus ciutadans —a Segòvia l'aclaparadora majoria dels ajuntaments i la majoria de la població de la província—, amb l'increïble argument que la defensa de les autonomies regionals de Lleó i de Castella implicava una actitud reaccionària, amb la qual cosa, de fet i com va succeir fa temps a Catalunya i al País Basc, s'ha deixat a les mans de les dretes la bandera popular de l'autonomia regional22 .

La justícia i la raó política aconsellen de rectificar com més aviat millor aquests errors —altres de més difícils ja s'han corregit— per a la qual cosa no cal modificar la Constitució —com algú suggereix—. Si s'han comès desencerts amb ella, amb més motiu ha de ser possible de corregir-los dins del marc constitucional.

Espanya no està feta; es troba secularment en via de constitució, deia a l'exili Bosch-Gimpera. La bella tasca de constituir-la definitivament ens correspon als socialistes, conjuntament amb tots els espanyols.

1. Henri Lefebvre: «Le nationalisme contre les nations». Paris, 1937. p. 112. 2. Las nacionalidades españolas. Sant Sebastià, 1977. España y Europa, València, 1971. 3. «La nació —segons Stalin— és una comunitat estable, històricament constituïda, de llengua, de territori, de vida econòmica i de psicologia i la qual es manifesta en la comunitat de cultura» (J. Stalin: El marxisme ila qüestió nacional). 4. Otto Bauer: La cuestión de las nacionalidades y la social democràcia, Mèxic, D.F., 1979. 5. Ernesto Rerián: ¿Qué es una nación?, Madrid, 1957. 6. José Ortega y Gasset: Meditación de Europa (Nación es empresa y tradición).

I. Utilitzem indistintament els noms nacionalitats i regio/whistòriques, sense donar una importància excessiva a la terminologia i tenint en compte que el mateix mot nació no té una definició precisa universalment acceptada i que la constitució vigent utilitza, sense defínir-les, les expressions nacionalitats i regions. També amb caràcter general ens referim als pobles d'Espanya. D'altra banda és una realitat manifesta que entre moltes /-egio/ud'Espanya es donen més diferències que les que es poden percebre a primera vista entre algunes nacions independents (especialment en l'àmbit hispano-americà). 8. «El secret dels grans problemes espanyols està en l'edat Mitjana», deia Ortega y Gasset (España invertebrada - La ausencia de los mejores).

Bosch-Gimpera puntualitza aquest pensament en afirmar que per comprendre veritablement la història de l'Espanya moderna cal relacionar-la amb la dels temps primitius, i la història medieval s'entén millor si es tenen en compte les seves arrels més profundes (El pob ¡amiento antiguo y la formación de los pueblos de España —Pròleg-).

És interessant el que opina Caro Baroja sobre això: «El particularisme régional que observem avui dia s'arrela a l'Edat Mitjana. Sovint es busca en aquesta història medieval, més o menys extensa i espectacular, la clau de la regionalitat. Crec que és més adequat buscar-la sobretot en condicions econòmiques, socials i lingüístiques prèviament existents, sense que això signifiqui que no reconegui la influència d'esdeveniments històrics posteriors (Los pueblos de España, cap. XI). 9. España (Setena edició, cap. III). 10. Un proceso formativo difícil es titula un article de P. Bosch-Gimpera sobre aquest tema (Miscelánea deEstudios dedicados al Dr. Fernando Ortiz, L'Havana, 1955).

II. P. Bosch-Gimpera: España, un mundo en formación (Mundo Libre), Mèxic, D.F., números 19, 20 i 21, agost, setembre í octubre de 1943. 12. Són diversos els autors que coincideixen a assenyalar que la lluita contra la invasió napoleònica, dura i general a tota Espanya, va ser especialment aferrissada a Catalunya. 13. L'activitat d'aquests grups al començament de la Reconquesta es pot estudiar a l'obra d'A. Barbero i M. Vigil: «Sobre los orígenes sociales de la Reconquista», Barcelona, 1974. 14. «Castella semblava —diu un historiador gallec— una confederació de repúbliques travades per un comú superior, però regides amb summa llibertat.» Manuel Colmeiro: De la constitución y del gobierno de los reinos de León y Castilla, cap. XXV-I. 15. Se sol dir massa a la lleugera que Pi només és un deixeble de Proudhon; la qual cosa no es pot admetre perquè el seu federalisme s'anticipa al de Proudhon en molts aspectes i també per les arrels històriques profundament espanyoles del pensament pimargallà. 16. F. Pi i Margall i F. Pi i Arsuaga: Historia de España en el siglo XIX, Barcelona, 1902 volum V, p. 549. 17. Pablo Iglesias: Socialismo y liberalismo (Escritos y discursos). Selecció i introducció per Enrique Moral Sandoval, Madrid, 1984. 19. Discurs a les Corts Constituents, tretze de maig de 1932. 20. Luis Gómez Llorente: Aproximación a la historia del socialismo español, Madrid, 1972.

Enrique Moral, a la introducció esmentada abans. 21. N'és un exemple la intervenció del diputat Andrés Ovejero a les corts constituents de 1931, on va proposar en nom del PSOE que en l'article constitucional que declara textualment «el castellano es el idioma oficial de la República» es canviés la paraula «castellà» per «espanyol» en nom de la unitat espiritual d'Espanya. La mentalitat unitària no li deixava veure que en anomenar «espanyol» al castellà negava implícitament el dret de ser espanyola a la llengua catalana, feria la sensibilitat de la majoria dels catalans que es consideraven tan espanyols com els de la resta del país i donava la raó als separatistes que afirmen que Catalunya no és Espanya ni ells parlen espanyol. Aquesta actitud s'oposa a la que els socialistes de les noves generacions van adoptar a les corts de 1978 en defensar la mateixa condició espanyola per a totes les llengües d'Espanya. 22. Els liberals, republicans i socialistes de Segòvia van propugnar sempre l'autonomia de Castella, una Castella històrica que comença a la costa de Santander. El regionalisme castellà dels anys vint va tenir el seu millor focus intel·lectual a la Universitat Popular Segoviana, la qual comptava amb Antonio Machado, a més d'altres generosos mestres. La Castella «de la conca del Duero» coincideix en el seu contorn geogràfic amb l'enaltida per les centúries d'Onésimo Redondo. Quaranta anys d'adoctrinament dictatorial han deixat moltes empremtes.

Ciutat de Mèxic, abril de 1986

Anselmo Carretero Enginyer industrial Autor d'extensa obra sobre la qüestió de les nacionalitats