Enric Bastardes i Albert Mussons

uns moments en els que en la major part dels països europeus occidentals començava ja a plantejar-se amb claredat l'entrada en crisi dels plantejaments neoconservadors, neoliberals. S'albirava l'inici d'esgotament de l'ofensiva neoconservadora. Els grans partits de l'esquerra europea, a Alemanya, Àustria, Itàlia, Gran Bretanya, etc., iniciaven amb força processos innovadors, amb una clara voluntat expansiva. Avui, aquest fenomen ha pres encara més força, és més clarament perceptible. És un procés molt ampli de replantejament dels continguts i les formes de la política d'esquerra a Europa. Mentrestant, ací, hi ha sectors de l'esquerra cultural i política que es troben encara en una etapa de lamentacions o de nostàlgia de vells fonamentalismes, conjunturalment desfasada. No es tracta de minimitzar l'abast de l'ofensiva de la dreta a tot l'occident. Es tracta d'assenyalar que ja han passat moltes coses —efectes, reaccions, noves possibilitats i perspectives— d'ençà que s'inicià el procés de ràpides transformacions econòmiques, tecnològiques i socials que hem viscut, a tot Europa i al nostre país, des de fa una quinzena d'anys. I sense caure en el fàcil optimisme d'esperar una ràpida inversió de tendència —per exemple en el terreny electoral immediat a Europa— sí que es pot parlar objectivament d'una forta represa cultural i política de les esquerres. Cert pessimisme a casa nostra obeeix a que el desconeixement d'allò que produeix l'esquerra europea era —i en part segueix essent— considerable. No sóc partidari, en absolut, de l'exercici del mimetisme, del jugar a modes, de copiar models, en el camp de la política, o més exactament del debat cultural-politic. Però crec, en canvi, que estem obligats a fer plantejaments solvents, informats. Vistes les coses des d'una altra perspectiva, en el camp de la dreta, també el retard és notori. En fi, hem assistit en aquests darrers mesos electorals als intents d'introduir —amb campanyes fastuoses— plantejaments neoliberals i neoconservadors, avui ja molt durament qüestionats per l'experiència concreta dels fets d'aquests darrers anys, a Europa i als EUA, de l'experiència de governs de dretes, de polítiques monétaristes. Sembla com si estiguéssim condemnats a repetir, amb una dècada de retard, un cicle de debats i plantejaments que ens podríem estalviar. Si es parla tant de modernització, caldria començar potser per ajornar el nostre debat polític.

—Si bé les polítiques neoliberals han fet, o sembla ser que hi ha prou indicis de que estan fent fallida, de tota manera, com es plantegen les contrapolítiques des del punt de vista, per exemple, de la socialdemocràcia a Gran Bretanya?

—No prendria el cas del laborisme anglès com a exemple arquetípic d'aquests processos de replantejament de l'esquerra europea. El Partit Laborista està en aquests moments fent un canvi important amb el lideratge de Kinnock, que tendeix a unificar més el partit, políticament i culturalment. Però existeix encara una herència molt forta d'«obrerisme», en el sentit més reivindicatiu, de cultura d'oposició, de vells tics, de corporativisme, de falses esperances de realització del socialisme democràtic en un sol país. És la situació que fa dir, per exemple, a Peter Glotz, dirigent del SPD alemany, que els comunistes italians Alessandro Natta o Achille Occheto són «més realistes» que els socialistes britànics Benn o Heffer. D'aquesta manera, podria dir-se que el procés d'innovació política en el laborisme britànic manté certs retards pel que fa a dues qüestions estratègicament fonamentals: el paper del sector públic i de les nacionalitzacions i la qüestió de la unitat política europea. Si mirem vers altres països hi trobem experiències de reelaboració programàtica i també de pràctica de

govern que ofereixen respostes molt sòlides, i molt suggestives, als problemes de la crisi de l'Estat del Benestar, i als plantejaments neoliberals. Es el cas, per exemple, de l'actual experiència governamental sueca, o dels processos de revisió programàtica dels austríacs i dels alemanys. Són potser els casos que des de l'esquerra de Catalunya hauríem de seguir amb més atenció.

—Perquè el cas f ranees també deu ésser un cas d'enorme renovació interna d'idees. Després d'haver perdut les eleccions generals, malgrat la presidència continuadora de Mitterrand, en aquests moments suposo que deu haver-hi una meditació interna important entre la gent que ha estat al govern i altra gent que pugui ser crítica respecte a l'experiència de govern... El cas francès jo no l'he seguit massa a fons, però una persona com Rocard deu plantejar alguna alternativa, m'imagino, dins el PS francès...

—Rocard va ser a Barcelona fa poc i s'expressà en termes summament elogiosos en relació a l'experiència governamental socialista a Espanya. Va venir a dir que els errors que ells havien comès en el govern s'havien obviat en el nostre país i que altra cosa hauria estat l'evolució de la situació política francesa si s'haguessin evitat aquests errors. I, en efecte, l'experiència de govern dels socialistes a França, a mi em fa l'efecte que és enormement alliçonadora perquè significa una comprovació empírica de fins a quin punt determinades velles concepcions o orientacions d'esquerra es mostren inadequades en el context actual. Una de les causes de la derrota del Partit Socialista Francès en la darrera consulta electoral,—derrota d'altra banda molt relativa, perquè no significà un descens sinó un increment de vots i d'escons, però derrota al cap i a la fi perquè no ha permès mantenir una majoria a l'Assemblea Nacional per a continuar en el govern— rau, em fa l'efecte, en determinades orientacions de la primera etapa de govern, en el camp de la política econòmica i també en un segon camp que podríem denominar de relació entre Estat i societat. Crec que en aquests dos terrenys es van cometre errors, i es van cometre errors probablement com a conseqüència d'un intent de mantenir esquemes vells, esquemes superats per les circumstàncies. En el camp econòmic se subvalora el procés impetuós d'interdependència, d'internacionalització de l'economia, dels canvis tecnològics, de la informació. En el camp econòmic començaren amb una política de nacionalitzacions i de rellançament econòmic massiu, com a teràpia de xoc, de «reconquesta del mercat interior», de fre al procés d'integració de l'economia francesa a l'europea i mundial. Van apostar a favor de que era possible encara, en el marc d'un sol Estat, una política a contrapèl d'allò que succeïa a l'entorn: una política de rellançament de la demanda, de reactivació... la vella política. I bé, això portà en un termini relativament ràpid a una situació difícil, amb una inversió que tendi a descendir, una caiguda molt dura de les reserves, un creixement important del deute exterior, tres devaluacions del franc en dos anys. L'increment de la demanda es girà cap el consum de productes exteriors: automòbils alemanys, mobles italians, aparells electrònics japonesos... Calgué un canvi molt radical d'orientació, passar a una política d'austeritat. Ara: els viratges radicals en l'orientació d'un govern tenen sempre costos molt elevats a nivell d'opinió, de consens. També en el terreny civil, els vells esquemes estatalistes i jacobins originaren conflictes innecessaris, per exemple en el camp escolar. Semblava impossible que en els anys vuitanta pogués revifar-se una «guerra escolar» amb la virulència d'altres èpoques... Doncs bé, es va produir. I també ací va haver el govern d'«embei95

nar-se-la», si se'm permet l'expressió. En altres casos podríem trobar el mateix fenomen. Es a dir: allò que cal retenir de l'experiència governamental francesa —quejo valoro positivament en molts terrenys— és que, malgrat els elements positius, o al costat d'aquestes, es desenvoluparen situacions de conflicte que probablement eren evitables, com a conseqüència d'enfocaments poc àgils o poc adaptats a les noves realitats internacionals. Rocard era, no cal dir-ho, un crític àcid d'aquesta situació perquè havia adoptat ja en l'inici una actitud minoritària de crítica a aquells enfocaments. Les lliçons a extreure'n, em fa l'efecte, són, en primer lloc, que la gestió de l'esquerra en el govern ha de ser extremadament realista i cautelosa, ha de superar la temptació estatalista i jacobina i ha de tenir permanentment en compte el nou context de transnacionalització molt profunda. Avui, polítiques reformadores profundes no són ja possibles en el marc d'un sol Estat europeu.

—La sensació en aquests moments és que les condicions reals de l'estructura social i econòmica d'un país condicionen més les polítiques que no pas les polítiques modifiquen les condicions d'aquesta realitat.

—Si ho mirem en el marc d'un sol Estat, és evident. El marge de maniobra en la política econòmica, amb tot allò que això té per conseqüència, és a dir el marge de maniobra subsegüent en el camp de les polítiques socials, ve extraordinàriament limitat pel procés d'interdependència econòmica internacional. Això comporta com a conclusió òbvia per a les esquerres europees que només hi haurà possibilitats de nous moviments reformadors en escenaris que ultrapassin el marc estatal. És una conclusió que porta forçosament a la necessitat d'un nou internacionalisme i en aquest cas a un europeisme d'esquerres.

—És en aquest terreny on les reflexions de la socialdemocràcia alemanya aporten novetats, o és una reflexió encara particularitzada en el seu propi Estat?

És una reflexió molt sistemàtica. Aborden aquesta qüestió com a cabdal, però n'aborden d'altres. El procés de revisió del programa de Bad Godesberg, que implicarà l'adopció d'un nou programa estratègic per part del SPD es basa en una metodologia que és molt correcta, molt sistemàtica, analitzant totes les grans contradiccions i tendències del moment actual, i esbossant línies de resposta davant de cada una d'aquestes contradiccions. Entre elles, la que hem comentat, és a dir la superació del marc estatal, en un context de crisi fiscal de l'Estat, pel desenvolupament de polítiques reformadores. Hi ha també, amb molta força, la contradicció entre creixement econòmic i medi ambient. Les preocupacions ambientalistes són molt fortes en el SPD, no solament dictades per la pressió política i electoral dels «verds»: la innovació en aquest terreny no és conjuntura! sinó ben sincera i profunda, orientada a revisions molt dràstiques del programa. Hi ha una tercera contradicció molt important que és la generada per l'atur estructural. Sortim de la «crisi», d'allò que s'ha denominat la «crisi»; hom creu que s'inicia una nova fase de creixement. Es dóna la circumstància que el govern dels EUA i la Reserva federal inciten els països europeus a desenvolupar polítiques més expansionistes. Es possible que entrem en una etapa de més creixement. Però segons com es facin les coses, la situació d'atur massiu, estructural, continuarà. No sols es tracta del problema de les innovacions tecnològiques «labour killing», les inversions en nova tecnologia que no sols no generen nova ocupació sinó que eliminen ocupació; hi ha també una qüestió de ritme del creixement. El SPD ha mostrat que sols amb un creixement anyal del 7 %

es podria arribar a l'absorció de l'atur. D'ací que l'èmfasi es posi en la possibilitat de noves polítiques supraestatals, de noves possibilitats de desenvolupament, de «creixement qualitatiu» amb un enfocament ambientalista, i en el «sacrifici solidari» de la població per a impedir l'establiment estable d'una «societat dual», escindida entre gent que treballa i gent aturada, marginada, i entre treball altament qualificat i treball precari.

Hi ha, en fi, altres qüestions essencials —també per a nosaltres. La situació dels blocs, la tensió entre les superpotències i l'enfocament pragmàtic de perspectives de distensió. El tema obvi i irresolt de la igualtat social entre els sexes. La necessitat d'una renovació de les formes de la política: la contradicció punyent entre els mecanismes dominants de la política, que fan que aquesta tendeixi a ésser vista pels ciutadans com un espectacle allunyat, sovint incomprensible. Un espectacle véhiculât fonamentalment per la TV, pels grans mitjans, amb instants escadussers de participació en el moment de les eleccions. Hi ha un intent de resposta davant l'actual desarticulació dels mecanismes tradicionals de participació política i social dels ciutadans. En aquest panorama de gran complexitat, la veritat és que els vells valors de l'esquerra tenen una total vigència —una vigència en creixement—, però els vells dogmes no en tenen cap. La lliçó dels socialdemòcrates alemanys, més enllà de les seves perspectives polítiques immediates, rau en la seva actitud ofensiva —perquè els problemes són aguts, són dramàtics, i la dreta neoliberal tendeix a agreujar-los—, però amb una voluntat molt decidida de superar vells esquemes, vells «tics», per a obrir noves perspectives, i superar la por al futur i les actituds de pessimisme o de passivitat que afecten a sectors molt amplis de l'opinió pública.

—Es bastant preocupant el clima de violència civil que hi ha a algunes poblacions europees, és molt gran!

—En tot cas no és un fenomen que es pugui qualificar de nou; avui és aguditzat, però és un fet latent, estructural, a Europa. S'agreuja quan el futur apareix obturat i problemàtic a molts sectors socials. Quan no es veuen perspectives clares ni instruments a l'abast.

—Em penso que en aquelles jornades a les que feies referència, a Girona, vas sorprendre una mica amb un plantejament de defensa d'una estructura diferent dels partits, i vas fer una proposta o esbós de proposta en el sentit que s'havia d'anar cap a una formació de partit a l'estil del partit demòcrata nordamericà...?

—Va ser deliberadament provocatiu.

— Va ser xocant!

—Si ho hagués expressat en termes diferents, no hauria tingut massa repercussió. Al formular-ho d'una manera percucient, vaig obligar, potser, a reflexionar. El fet és que el tipus d'organització dels partits tradicionals de l'esquerra va mostrant-se, a tot Europa, inadequat. S'han de reformular culturalment i o'rganitzativament. L'esquerra europea, els partits de l'esquerra, han viscut un model de partit, han tingut un «partit model», que ha estat el partit socialdemòcrat alemany de començaments de segle. Es a dir, el model d'un partit centralitzat, unificador, que desenvolupa una «Línia correcta» i en permanent expansió, agregant un nombre creixent de militants i, al seu voltant, un ampli ventall d'organitzacions col·laterals: sindicats, cooperatives, organitzacions de dones, moviments juvenils, lligues d'esport popular, ateneus obrers, etc. Amb una visió inspiradora que és la d'un procés permanent de creixement orgànic, cultural, polític, d'una «contraso-

cietat» que aniria substituint, reemplaçant a la societat burgesa; el partit identificant-se amb la classe, la classe identificant-se amb la nació, mitjançant uns processos d'hegemonia creixent, els partits comunistes també van adoptar, exagerant-lo al límit, aquest esquema; han viscut això. És un esquema molt eficaç en determinats contextes socials i culturals. Avui, en les presents circumstàncies, és totalment inadequat. La societat no és la de començaments de segle, no cal dir-ho. És molt més plural, molt més diversificada socialment i alhora molt més interpenetrada pels grans mitjans informatius i culturals. Una societat més mòbil, més dinàmica, més flexible. Quina resposta «organitzativa» donar a aquesta nova situació? Hi ha qui teoritza la necessitat d'anar cap a un tipus de «partit lleuger», altament tecnificat, un partit d'eleccions i de gestió, eficaçment present en les institucions i en els «media», i que prescindeix del llast d'una afiliació de masses, d'una presència activa i directa en la societat. Jo no crec que aquesta sigui una bona resposta: comporta un risc molt gran de deriva, d'instal·lació en un esquema de «management» polític, de cinisme i, com ara es diu, d'oligarquització. L'organització de masses és indispensable si es vol mantenir una tensió positiva «entre les idees sobre el demà i la realitat d'avui», per dir-ho amb paraules de Palme. Ara: sols una via potentment federalitzadora, auto-organitzadora; diversificada, pot permetre, encara que a primer cop d'ull sembli paradoxal, el desenvolupament d'organitzacions polítiques de masses. Això significa el rebuig dràstic de la idea de partit dirigent, de dirigents de partit que ho saben tot, que parlen de tot i decideixen sobre tot el diví i l'humà. Vol dir avançar cap a una organització de masses, entesa com a pacte, com a federació d'un ampli conglomerat de grups, de sectors, de moviments i iniciatives que conflueixen en uns projectes 98 comuns, en un procés político-cultural comú, tot reflexant i mantenint sensibilitats i pràctiques molt diversificades. D'ací la referència a un «partit demòcrata»...

—Però en la vida nordamericana no és encara més espuria la participació política?

—Abandonem la comparació amb el partit demòcrata americà, que era simplement... una provocació. Jo no desitjo una «americanització» de la vida política i del model dels partits; tot el contrari: una política de participació i d'autoorganització, a través de la qual el major nombre possible de ciutadans puguin ésser agents actius i conscients de moviments reals de construcció del futur. A Europa es produeix, en aquests moments, una cosa molt peculiar. Existeix, d'una banda, una certa crisi de les organitzacions sindicals i de la militància política tradicional. Però no crec que sigui encertat el generalitzar això i afirmar que estem assistint a una crisi de l'associacionisme, de la participació, de caràcter ineluctable. Més aviat es produeix, potser, un fenomen de signe contrari: el pas d'una etapa molt «privatista» a una nova fase de pulsió col·lectiva, de voluntat de participació, de «socialitat», de contacte entre la gent, a través de múltiples iniciatives que prenen formes noves, formes que porten als italians a parlar de «militància sense pertinença», participació sense afiliació, per dir-ho d'una altra manera. La gent es mou per objectius precisos, per problemes concrets, no per discursos abstractes. Això em sembla eminentment positiu. A casa nostra, el fenomen de voluntaria! olímpic és espectacular: no s'ha pogut donar abast a aquest allau de mobilitzacions. Fixem-nos, per exemple, en el cas italià: sembla que l'associacionisme popular hi creix d'una forma notable, després d'un període crític, a finals dels anys setanta. Es fonamenta en un tipus de participació que no

té res a veure amb el vell esquema del militant polític que actuava com a transmissor, de dalt a baix, de directrius o consignes generals. Són gent normal, ciutadans corrents, joves, dones treballadors, que volen fer quelcom de positiu, de solidari; que se senten incomplerts si es limiten a l'esfera privada. Volen fer coses concretes i humanament gratificants en el camp dels problemes ambientals, de l'economia social, del lleure, de la situació femenina, del voluntaria! social..., no contemplen aquesta acció com a instrumental en un sentit polític estret, sinó plenament justificada en ella mateixa, amb un valor intrínsec, un valor en si. És una mena de reacció instintiva contra la gran pressió cap a l'individualisme, la competitivitat, l'atomització social, la solitud, que hi ha continguda en les propostes de futur que fa la dreta. Potser m'he desviat una mica del que em preguntaves?

—No, jo parlava de participació...

—Ara: el que és cert, vist des dels partits, des dels sindicats, doncs efectivament és que l'existència de masses acríliques, seguidors del discurs tribunici, tendeix a desaparèixer, i hi ha partits que no saben adequar-se a aquesta realitat, s'entesten a practicar un sol tribunici tradicional i entren en la barrera de la decadència, del descens orgànic i electoral. Alguns partits comunistes hi han caigut d'una manera espectacular. També ací la idea d'una reformulació sembla plenament necessària.

—Aquest és un tema que m'imagino que en el context espanyol és important perquè els partits són relativament joves, perquè la democràcia és relativament recent i perquè se sortia d'una etapa en la que no es coneixien ni tan sols, diguemne, dirigents polítics demòcrates. Tot això, no ha de configurar també un cert tipus d'estructura départit i de relació entre partit i societat bastant clàssic? Poca afiliació, poca participació, i en canvi una participació, diguem-ne, en moments electorals molt condicionada per la imatge televisiva dels missatges? No és una mica perillosa aquesta estructura en el nostre context? Devem estar en un índex d'afiliació molt més baix encara que els partits europeus. I a nivell sindical és també molt més baix.

És més baix, efectivament. Malgrat això, sóc relativament optimista sobre la situació espanyola. L'actual període democràtic, sobretot en el camp de la democràcia local, municipal, és un element fort d'incentivació cap a la participació i l'associacionisme. A Catalunya, l'existència d'una tradició civil més activa, d'associacionisme més travat, ens fa potser oblidar que a la resta de l'Estat la situació era globalment diferent. Es partia, a molts llocs, d'una situació tan a ras de zero que els ajuntaments democràtics han constituït un element d'activisme civil molt eficaç. Curiosament, tant a Catalunya com a algunes àrees urbanes importants, l'associacionisme popular, construït durant la dictadura sobre una matriu reivindicativa, de lluita, de protesta, ha tingut dificultats per a modificar-se en funció de la nova situació democràtica. De tota manera, s'està evolucionant vers noves formes, vers un associacionisme de tipus nou, i em sembla que aquest és un dels fenòmens més interessants de seguir a Catalunya.

LA INTERVENCIÓ CATALANA EN LA POLÍTICA D'ESTAT

—Entrem, per aquesta via, a tractar del tema següent, el de les relacions polítiques Catalunya-Espanya, de les interrelacions d'aquestes qüestions. No sé si des d'un punt de vista general o des d'un punt de

vista concret, perquè com entràvem per la via, diguem-ne de les relacions entre partits i societat, també podríem parlar aquí de les relacions entre un conglomerat, un partit tan important com és el PSOE amb el socialisme català, que és una de les vies, o besi tractem el tema des de la seva globalitat, és a dir, com es participa des de Catalunya, en la política de l'Estat?

—Com et sembli.

—Deixa'm preguntar-te primer pel fracàs del PRD i de Miquel Roca.

—Diuen que s'han equivocat en el seu diagnòstic de la societat espanyola, cosa que planteja immediatament una pregunta: no és possible que s'equivoquin també en el seu diagnòstic sobre l'Estat espanyol? Una política catalana de relació amb Espanya sembla que ha de basarse en aquests dos grans àmbits, no? D'una banda la societat, l'opinió pública, de l'altra, l'Estat, amb la seva evolució, les seves contradiccions, etc. Pel que fa al primer paquet, doncs, diuen que han errat i demanen als pensadors espanyols que reflexionin...

—Ho admeten d'una manera molt relativa, el que diuen és que no els han entès.

—En tot cas, admeten un error de diagnòstic. Però i el segon gran tema, el sector públic, l'administració, l'Estat? Ací es manifesten amb una absoluta i total seguretat. Ningú els hi ha preguntat: no pot ser que ací també s'equivoquin? Perquè, és clar, ací ens involucrem a tots. Al cap i a la fi, una aventura electoral involucra un partit, una opció partidista; però un diagnòstic errat en la base d'una relació del govern de Catalunya amb el govern de l'Estat afecta a tot Catalunya, que és el que està passant. Hi ha després un altre problema, que és molt curiós i que potser ve a tomb de la pregunta que em feies sobre la relació entre el socialisme català i el socialisme espanyol. Es la qüestió següent: llegeixo, per exemple, una llarga entrevista de Roca a «La Vanguardia» que acaba amb una manifestació de voluntat de diàleg amb el govern socialista: potser sí que és necessari que seiem a discutir, a dialogar, a entendre'ns. En aquest punt, el periodista —em sembla que era en Martí Gómez— li pregunta: «això passa també pel diàleg amb el PSC?». I Roca respon que no, que no passa pel diàleg amb els socialistes catalans perquè no manen, els qui manen són els de Madrid. La vella postura d'obviar, més o menys despectivament, els socialistes catalans perquè «no manem», en definitiva. D'allò que en Roca no es dóna compte és que precisament ací, en aquest punt, hi ha una de les claus explicatives més importants del seu fracàs. Per què? Doncs perquè mostra una total incapacitat per a comprendre unes relacions no subordinades entre un partit català i un partit espanyol. Perquè el mateix raonament que ell aplica al socialisme català, els electors i el món de la política espanyola podia aplicar-lo al PRD: el PRD no mana, qui mana és Convergència, és Roca, és Pujol. Tot el que sigui abordar la qüestió de les relacions entre forces polítiques catalanes i espanyoles sota el paradigma de la subordinació porta al fracàs més estrepitós, te n'adones? Si no resta totalment clar que no manen els uns sobre els altres, sinó que hi ha un projecte comú, una coordinació i un treball comú, i lògicament, una especificitat de plantejaments i tots els estira i afluixa que facin falta, no es va enlloc, literalment.

—El model de relacions entre el PSOE i el PSC, és un model que va tenint una conducta lineal, que ha anat variant, progressant dialècticament? O bé és bastant un esquema tancat des dels seus orígens? Un tema interessant, perquè en certa mesura el procés d'unificació ací, amb tots elssec-

tors que van f ormar la Convergència Socialista i més tard el P SC, va ser un procés d'integració bastant autèntic, que va portar les seves contradiccions inicials, però que sembla que no ha tingut més transcendència que aquestes dificultats inicials. En canvi, d'una f orma o altra, ha quedat materialitzada una certa subordinació, a vegades incòmoda, per exemple quan s'ha volgut tenir un grup parlamentari i no s'ha pogut aconseguir, quan... en fi, quan potser el socialisme català tindria algunes característiques diferencials, per la pròpia història del socialisme a Catalunya, i ha quedat bastant subsumit dins de les necessitats generals de la política d'Estat. Això sempre porta que després hi hagi interpretacions esquemàtiques, des dels opositors de la política socialista, que diguin: «oh, els que manen són els altres», o que facin aquesta caricatura. B é en definitiva, també hi ha moltissima gent del socialisme català que està integrada en l'aparell de l'Estat, i que hi està intervenint d'una manera molt directa. Però més que la participació de militants socialistes catalans en la política general de l'Estat, que no sembla que sigui problema, la canalització, l'opinió del Partit Socialista de Catalunya en el conjunt del socialisme espanyol, està, diguem-ne, en una bona via? Aquest és un tema important, em sembla, fins i tot per al futur dels socialistes en la política catalana.

—Aquesta relació, crec que està en una via correcta, i no en una fase rígidament establerta. És lògic perquè les coses van evolucionant, aniran sempre evolucionant. En aquest sentit, no crec que hi hagi un paradigma definitiu, un esquema definitiu de relació entre el socialisme català i el socialisme espanyol. Anirà evolucionant en funció de les circumstàncies. Per exemple, si el socialisme català hagués reeixit a fer una majoria a les eleccions autonòmiques del 80, probablement les coses no serien exactament iguals. Tampoc no serien molt diferents, però no serien exactament iguals. Ara, ens trobem en un esquema mòbil, dialèctic, que va evolucionant en funció de les circumstàncies, i jo crec que presenta un balanç positiu, en tres sentits com a mínim, tots tres igualment importants. En primer lloc, ha garantit la unitat de l'espai electoral socialista a Catalunya; això sovint se subvalora, però té per a nosaltres —i jo crec que per a Catalunya i per a la política catalana— una importància cabdal. Si l'espai socialista hagués quedat esquarterat o dividit en dues opcions —una opció sucursalista i una opció de socialisme català independent—, tant una opció com l'altra haurien estat opcions menors i no sols enfrontades entre elles, sinó sense cap possibilitat de reeixir, de jugar un paper important en la política catalana.

El segon factor, més enllà de l'estrictament electoral, és el factor del que podríem denominar un procés d'unitat cultural i social dins de Catalunya. Una divisió entre els espais socialistes a Catalunya, hauria tingut una traducció comunitària molt forta i, probablement, dramàtica. En aquest camp, jo crec que el balanç és summament positiu i legitimaria, per si sol, el nostre procés de relació amb el PSOE.

El tercer aspecte és el deia participació en un projecte general dels socialistes, per al conjunt de l'Estat. El pes del socialisme català dins el projecte general és probablement el que li toca. Seria absurd que nosaltres pretenguéssim, des del socialisme català, marcar les pautes del socialisme espanyol.

Hem de participar-hi, hem de participar-hi d'una manera oberta i franca, situant-nos exactament en el nivell que correspon al pes de Catalunya dins de l'Estat espanyol, dins d'Espanya, ij del nostre partit dins el conjunj lisme de tot l'Estat. La nost jo crec que ha estat satisfà^ que ho seguirà essent, però ]

ha de créixer més, no tant pel que fa referència als seus aspectes específicament catalans, sinó pel que fa referència als seus aspectes estratègics i polítics: allò que marca una certa especifici tat del socialisme català com a socialisme menys estatalista, més autonomista, més de societat civil. I ací, per descomptat, hi ha una tasca a realitzar que no hem de realitzar d'una manera isolada, sinó en relació amb tots els sectors del socialisme espanyol que poden evolucionar vers plantejaments d'aquesta naturalesa.

Conflictes? Contradiccions? Doncs, sens dubte. Tot procés polític real té conflictes i contradiccions, però no tant en el camp simbòlic i aparencial —que és potser el que apareix més—, sinó en aquest camp més profund d'orientació estratègica. A mi el que em preocupa, en aquest moment, no és tant el que puguem disposar d'un grup parlamentari propi, sinó el que una determinada sensibilitat del socialisme menys estatalistà, menys burocràtic, més federalista, més llibertari, es pugui desenvolupar en el conjunt del socialisme espanyol. El socialisme català jugarà un paper, un paper important, no sols en tant que socialisme català, sinó en tant que socialisme que desenvolupa una herència cultural-política, que és federalista, antiburocràtica, anticentralista.

— Veient la història contemporània a Catalunya, en períodes d'hegemonia de l'esquerra, quan coincideix aquesta hegemonia de l'esquerra a Catalunya i a Espanya, normalment hi ha una col·laboració. Aquí, a Catalunya, durant el període republicà, sectors de l'esquerra i els sectors republicans de l'època van participar en governs espanyols, el mateix Companys era Ministre de la Marina. I, en canvi, el catalanisme de la burgesia s'ha d'inventar fora de Catalunya el partit que els representi per arribar al poder. No sé si és una crisi de la dreta espanyola que fa que la dreta catalana vulgui, d'una forma o d'una altra, suplantar-la pel seu compte. Em sembla que la història es repeteix en la visió actual de Convergència, de voler-se inventar també un partit que els representi a tot l'Estat, per aplicar uns models o uns criteris que exporta des del catalanisme de dreta, des del catalanisme conservador a Catalunya, a la resta de l'Estat. Això es podria interpretar d'entrada que és una crisi de relació entre les pròpies burgesies, una falta de visió política de la burgesia catalana a nivell polític? La burgesia de principis de segle sí que sembla que és això, no? Decideix que va a la conquesta de tot el mercat a nivell econòmic, de tot el mercat espanyol, i després li f alia l'estructura política i llavors vol, de la mateixa manera que ha conquerit mercats, conquerir l'Estat. Jo no sé si la burgesia actual catalana, que no és tan emprenedora en el sentit econòmic com aquella, aplica el mateix esquema a nivell polític...

Enfi, no sé si estic f entuna dissertació en comptes d'una pregunta. Però el que interessa és veure una mica aquest paral·lelisme de conductes, a què és degut? A la crisi política de la dreta que no ha trobat una identificació al conjunt de pobles de l'Estat espanyol i, llavors, una burgesia nacional, com la catalana, es munta el seu esquema per a poder funcionar a nivell de l'Estat? Una manca d'articulació entre les burgesies espanyoles?

—Les esquerres, socials i polítiques, de Catalunya han defensat sempre un model d'organització federal de l'Estat. Interessos comuns, elements d'afinitat ideològica i la mateixa defensa d'aquest model federal els hi han permès històricament articular-se o trobar interlocutors amb les forces afins de la resta de l'Estat. Les dretes catalanes han intentat, efectivament, alguns processos de participació i hegemonia: la presència de Cambó i homes de la Lliga en governs de la monarquia, o l'intent interessant del Centre Constitucional, ja en portes del catorze d'abril

—intent, entre parèntesi, que pot tenir, com s'ha comentat, cert paral·lelisme amb l'intent del PRD, per bé que seria fàcil recordar ací la frase de Marx que la història sempre es repeteix dues vegades, la primera seriosament i la segona en broma—. En tot cas, el problema de les dretes catalanes ha estat sempre el mateix: no tenien prou força per a hegemonitzar un projecte espanyol i no trobaven interlocutors o potencials aliats. Suposo que el fet que diaris conservadors de Madrid parlin avui encomiàsticament del President Pujol o en facin 1'« español del año» no és un fet prou significatiu per a que ningú a Catalunya moderadament seriós, per començar el propi Pujol, pugui creure que aquest problema s'hagi resolt miraculosament. La qüestió és la següent: a Catalunya existeix una majoria àmplia, més enllà de les fronteres entre els partits, que vol un autogovern real, profund, i un procés de reconstrucció nacional dins d'un Estat democràtic i plurinacional. Aquesta majoria necessita aliats fora de Catalunya? Jo crec que necessita aliats, és de sentit comú. Si no en té, les úniques hipòtesis que apareixen a l'horitzó són les del tancament resistencialista, sense perspectives, sense solució concreta dels problemes concrets, o bé la hipòtesi de l'independentisme, irrealitzable i tràgica. Aquestes aliances, doncs, Catalunya on les ha de buscar, a l'esquerra o a la dreta? Si mirem la història i també la realitat actual, sembla fora de discussió que per problemes que hi hagin hagut d'incomprensió del fet nacional català en l'esquerra social i política d'Espanya, la comparança amb el que han estat les actituds de la dreta és extraordinàriament espectacular. La dreta espanyola ha estat medul·larment anticatalana i antiautonomista. L'aliança amb l'esquerra espanyola no és idíl·lica, és contradictòria, a voltes conflictiva, però té un doble mèrit. És una aliança possible i que permet avançar.

D'allò que ens hem d'adonar, avui, és que a Espanya hi ha una fase històrica nova; una fase democràtica i de canvis molt ràpids, impetuosos, en l'economia, en la societat, en la cultura. És també una fase de transformació de l'Estat en una perspectiva autonòmica. Les autonomies van convertint-se en realitats estructurals, en bastants casos molt arrelades, populars. Tot això que es diu que les autonomies fora d'Euskadi i Catalunya són un fenomen superestructural, jo crec que és equivocat. Arreu de l'Estat, en major o menor intensitat, els ciutadans volen autonomia, volen per dir-ho així «govern proper». Per errors que cometin els seus governs autonòmics —que sens dubte en cometen— la seva trajectòria global és positiva. I sobretot els problemes que generen no són equiparables, en la percepció del ciutadà corrent, a la magnitud dels grans problemes pendents de modernització i democratització dels aparells centrals de l'Estat. Això indica una possibilitat esperançadora: que les autonomies puguin ésser un element dinàmic en la modernització del sector públic en el conjunt de l'Estat. Aquesta perspectiva em sembla una línia molt fructífera per a Catalunya.

—A un nivell ja de projecció estratègica. La consolidació real autonòmica o la tendència cap a un model més o menys federalista, s'ha de contemplar, suposo jo, també dins d'un esquema del que pot ser durant els propers anys una tendència cap a la unitat europea, per tant, cap a la pèrdua de sobirania dels estats, la cessió de sobirania, de poder real a una estructura supraestatal. És a dir, que aquí hi haurà per una banda, un procés de concentració de poder s a nivell multiestatal, plur¿estatal i, al mateix temps, una atenció cap a la consolidació de models micropolítics regionals, diguem-ne, a nivell europeu, ésa dir que es poden anar configurant dos models diferents d'estat (esticparlant d'estat europeu). Una tendència molt superes-

tructurali, en canvi, una altra cap a l'Europa dels pobles, l'Europa més concreta. Diguem que aquesta doble dialèctica que també es dóna dins de l'Estat espanyol, em penso que s'ha de veure amb una projecció a nivell de la construcció de l'Estat europeu, i que no ens serà indiferent un procés de l'altre.

—Però jo crec que això és el que ofereix precisament una gran possibilitat estratègica actual per a Catalunya. Vull dir que Catalunya, en aquest context d'evolució de les properes dècades, pot preservar i desenvolupar un marge de maniobra si no s'obsessiona el seu autogovern en problemes permanents de sobirania, de petit jacobinisme, i es preocupa en canvi molt més per la conquesta d'espais concrets d'autorealització. Des d'aquest punt de vista, si s'avança per la via de compromisos constructius amb l'Estat espanyol, per la via de la unitat europea i per la via de la realització concreta de coses a casa nostra, s'avança molt sòlidament, molt positivament. Però això requereix l'abandó de fantasmes, requereix l'abandó de retòriques. Prosseguint el camí de la discussió essencialista, de la gesticulació retòrica, de la confrontació sistemàtica, seria molt negatiu en l'etapa actual per a Catalunya; potser en faria, segons l'expressió d'en Josep Pla, una «ànima en pena», és a dir, una nació sense projecte viable. En canvi, avui està obert el camí dels compromisos constructius i de les realitzacions pràctiques. Recórrer aquest camí amb talent és el repte bàsic de la política a Catalunya. Des d'aquest punt de vista, el marc constitucional i el propi Estatut són instruments vàlids; podem topar en un moment o en un altre amb limitacions o amb problemes, sens dubte. Però plantejar com sovint es fa des de Convergència que estem pitjor ara que abans de disposar de l'Estatut, seria portar el vaixell contra les roques, seria orientar-nos directament cap a la frustració obrint la porta a 104 qualsevol tipus d'aventura negativa des del punt de vista del desenvolupament al nostre país.

Avui hi ha un procés en marxa de desenvolupament de les autonomies. Sens dubte, en aquest procés general es verifica un decantament entre les comunitats autonòmiques que responen a realitats nacionalitàries i les que responen a una voluntat de descentralització, d'establiment de governs intermedis i més propers al ciutadà. Aquest procés anirà avançant si allò que domina és l'esperit de negociació, de compromís constructiu, al llarg d'una experiència de govern socialista a Madrid que serà probablement bastant prolongada. Ara bé: si en la política catalana allò que dominés, en aquest context dels propers anys, fos una orientació de xoc amb l'Estat, de minusvaloració constant d'allò que tenim com a instruments reals d'autogovern i de reconstrucció nacional —és a dir, el discurs que nosaltres vam definir en el seu moment com a «vicíimista», expressió que ha fet fortuna i que deu respondre per tant a quelcom de real—, aleshores entraríem probablement en una etapa dolenta per a Catalunya. Seria dolenta per les raons següents: perquè una relació conflictiva constant entre Catalunya i l'Estat enfortiria les opcions polítiques partidàries d'aquesta confrontació, tant a Catalunya com a Espanya; perquè això podria significar el manteniment per un període prolongat d'una hegemonia dels sectors en confrontació, hegemonia que a Catalunya vindria acompanyada per un ampli desplegament de tots els factors negatius avui existents. Tindríem administració partidista, administració polititzada i en mans d'un sol partit, clientélisme. Hauríem de fer front a un discurs polític irreal —no relatiu a la realitat sinó als fantasmes construïts al voltant de la realitat—, tindríem una divisió permanent a Catalunya. Això duria a que el país anés agafant un aire «sicilià» en el camp polític, amb un partit-

règim impregnant tots els ressorts, amb una xarxa clientelar espesa i degradadora i amb una impotència de les forces d'oposició per a capgirar aquesta situació. M'agradaria que això fos exagerat, però crec que estem realment davant d'un risc d'aquesta naturalesa.

Per contra, si la política de confrontació victimista és superada, a Catalunya es pot reprendre una via d'autorealització plural i constructiva. Aquesta modificació de la situació política catalana només es pot produir sobre la base de dues possibilitats. Una d'elles, en la quejo he cregut en algun moment però he de dir que cada vegada hi crec menys, és la possibilitat d'un viratge estratègic per part de l'actual majoria. És a dir, que els dirigents de Convergència fessin un gir positiu en l'enfocament de les seves relacions amb l'Estat, amb les altres forces polítiques catalanes i amb les institucions catalanes governades per aquests partits. I l'altra alternativa és un canvi de majories en el Parlament català que permeti un nou curs de l'acció del Consell Executiu de la Generalitat.

PER UNA ALTERNATIVA DE PROGRÉS A CATALUNYA

—Així entrem plenament en la tercera qüestió i en el tercer eix del que parlàvem, que és com construir aquesta majoria. En certa mesura ja has explicat quines són les forces socials que hi podrien concórrer. Par lem-ne potser des d'aquesta òptica, de l'òptica de quina estratègia podria unificar aquestes forces?

Hi ha tres sectors, fonamentalment. D'una banda, un que té un gran pes electoral i polític: és el socialisme. Hi ha també les esquerres no socialistes: els comunistes, genèricament, però també altres grups organitzats o no; especialment un grup nombrós de persones amb un passat actiu, polític i sindical, que avui fan plantejaments genèrics d'esquerra sense un referent polític precís. Hi ha també un sector, molt important per bé que embrionari, poc estructurat, que és un catalanisme que fa plantejaments moderns i que d'una o altra manera enllaça amb la sensibilitat unitària del catalanisme polític en la seva versió Assemblea de Catalunya o en la seva versió «terradellista», per entendre'ns. Probablement sols a través d'una dinàmica que permeti el creixement i la confluència flexible d'aquests tres sectors —no d'un sol d'ells—, és possible pensar en un canvi polític real a Catalunya. No estic parlant en termes electorals sinó en termes estratègics. Ara, la qüestió més important potser, des d'aquesta perspectiva, és el tipus d'evolució que en el curs del proper període faran aquests sectors de l'esquerra no socialista i del catalanisme progressista a Catalunya. És la gran incògnita, la resolució de la qual probablement serà molt determinant. Si s'orienten cap a formulacions passives, de lamentació, d'afirmació essencialista, de cultura d'oposició, pensant que el que han de fer és reconstruir la seva força en un període prolongat d'hegemonia «pujolista» o, com ha teoritzat algú, de doble hegemonia —«pujolista» i «felipista»— s'equivocaran dramàticament: no recuperaran la seva força i contribuiran, potser decisivament, a impedir una alternativa de progrés a Catalunya. La seva viabilitat sols pot ser recuperada si se situen decisivament dins l'àrea d'una cultura política de govern, i si es replantegen les seves relacions amb el socialisme català i amb l'actual experiència de govern socialista a Espanya. Penso que aquesta reflexió és vàlida tant per l'esforç de refundació que es planteja la nova direcció del PSUC, com també per a salvar —si és que es pot salvar— l'«impasse» d'Esquerra Republicana, o per a aglutinar projectes viables del catalanisme de centro-esquerra.

—El nou Secretari General del PS U C, des que és Secretari General, ha tocat aquest tema vàries vegades. Sembla que cada vegada és més acceptat, dins del PSUC, el fet que l'hegemonia política de l'esquerra a Catalunya la té el PS C, és a dir, el reconeixement départit majoritari i, per tant, d'eix sobre el quals 'ha de vertebrar qualsevol estratègia futura. Jo diria que això és un canvi qualitatiu important respecte a anys anteriors en què la confrontació ha estat molt visceral, no? Això per una banda, i la perspectiva que el que s'ha d'anar a crear és una força suficient per a can viar les majories del país, són dos eixos, dos objectius, que deuen ser bastant coincidents en aquests moments amb vosaltres, no creus,? U n perquè és el reconeixement de la vostra hegemonia, l'hegemonia del Partit dels Socialistes, i l'altre, perquè coincideix amb aquesta estratègia bàsica de crear una nova majoria. Després, el que s'hauria de saber és com veuries l'articulació d'això, la canalització d'aquests corrents, com ho veuries des d'un punt de vista instrumental?

—Jo no vull fer cap mena d'afirmació apriorística. Seria un exercici gratuït i imprudent. Hi ha, a més, la legítima actitud de les forces polítiques que no veuen amb bons ulls que altres els hi diguin què han de fer. Però cal discutir sobre els problemes comuns.

Comencem pel PSC. El PSC té l'obligació d'obrir els seus plantejaments per tal d'anar convertint una hegemonia electoral en una realitat més rica, suscitant idees, llançant iniciatives, movent-se en àmbits molt diferenciats de la societat catalana. Ha de fer-ho sense cap mena de prepotència, amb modèstia i amb sinceritat. Davant la qüestió de com construir una nova majoria de progrés a Catalunya, hem de plantejar les nostres possibilitats i les nostres limitacions amb tota franquesa. Ho volem fer amb tots els sectors receptius als nostres plantejaments. Què els hi demanem? No pas que es col·loquin, subordinats, al darrera nostre. Els hi demanem que tinguin en compte unes poques qüestions essencials. En primer lloc, que el projecte polític del nacionalisme conservador s'esgota progressivament, amb el risc que aquest esgotament porti a plantejaments radicalitzats, que ens cal evitar. En segon lloc, que les esquerres podem avançar posicions, a condició de no cometre errors. En tercer lloc, que existeixen elements per a quallar una oferta creïble i mobilitzadora, des dels sectors progressistes del país. Vull atraure l'atenció, per exemple, sobre la importància que en aquest sentit té el projecte olímpic. Com ha dit algú, no deixa de ser paradoxal que el major èxit que ha aconseguit Catalunya des de 1980 no hagi sorgit del govern autonòmic, obnubilât per una visió miop, sinó d'instàncies de govern dels socialistes. És un gran exemple de com les forces de progrés hem de plantejar el nostre projecte: unitat a Catalunya, i negociació intel·ligent amb Madrid.

El repte que té al davant la nova direcció del PSUC és molt important. Requeriria un gran coratge polític i personal d'aquesta direcció redreçar les coses per a dur-les a un punt diferent d'on sembla que van inercialment. Vull dir encetar una via de refús de la idea que han de lluitar, per afirmar-se, contra el pujolisme i contra el socialisme. Requereix valor perquè en les bases del PSUC —no pas en el seu electorat, des del meu punt de vistaIli ha aquesta doble síndrome, molt forta, de creure que una recuperació vindrà a partir d'atacar i afeblir els socialistes, i de pensar, en segon lloc, que poden avançar en aquesta línia amb l'afirmació d'un major «nacionalisme». Però l'aproximació als prosoviètics i al nacionalisme semi-independentista seria un error; reconduir en sentit contrari, cap a una autonomia que permeti el diàleg amb nosaltres, em sembla l'única via positiva per a ells, i se-

ria també interessant per a nosaltres, perquè permetria una col·laboració en el Parlament que sorgeixi de les eleccions del 88 i, eventualment, en el Consell Executiu. Podrien així participar en la configuració d'una nova majoria i d'un nou curs en l'autogovern català.

Voldria resumir, per acabar, els elements bàsics del nostre missatge polític de cara al 1988. Constitueixen una triple proposta. Un primer eix és el reforçament del diàleg i de l'entesa de les forces polítiques catalanes en les grans qüestions de la política catalana. Volem continuar i desenvolupar la política ja iniciada de plena disponibilitat per a la col·laboració política en les qüestions de transcendència estratègica per a l'autonomia de Catalunya. El catalanisme polític i el desenvolupament de la Generalitat no poden ser patrimoni d'un partit en exclusiva —tampoc del nostre— sinó del conjunt de Catalunya. El «moment unitari» haurà de mantenir-se durant tota la fase de redreçament nacional: plena col·laboració entre institucions catalanes, compromisos constructius sobre la base de projectes de futur (a l'estil «olímpic»), restitució del paper de l'oposició dins la Generalitat, primacia del Parlament com a impulsor de la tasca de govern, etc.

El segon element és una proposta programàtica per a l'etapa decisiva que a Catalunya s'obre amb la crisi d'esgotament del nacionalisme conservador. Una proposta que implica: col·locar Catalunya en un rol capdavanter a Espanya, amb una nova relació amb el govern de l'Estat i obrint camí en el desenvolupament de l'Estat autonòmic; obrir Catalunya al món: hem vist, en el cas concret dels Jocs Olímpics, com una Catalunya oberta, unida i projectada cap al futur ha obtingut resultats positius en les seves negociacions amb el govern central i ha fet possible una brillant projecció internacional; desenvolupar unes institucions representatives i obertes a tots els ciutadans, introduint canvis decidits i urgents per a tornar a una Generalitat unitària, despartiditzada i oberta, amb una administració autonòmica eficient i rigorosa; avançar, en fi, cap a una societat més igualitària i més moderna, que permeti que tots els ciutadans se sentin respectats i protegits per les seves institucions d'autogovern, i faci possible projectes concrets de renovació i impuls en els diferents camps. Aquesta proposta està dissenyada. Inspira la nostra acció, en el govern dels municipis i en l'oposició dins del Parlament. Crec que va guanyant dia a dia credibilitat.

El tercer element rau en la potenciació d'aquest projecte programàtic i l'agregació i mobilització de sectors més amplis de l'esquerra entorn de la proposta d'una nova majoria i un nou govern. El PSC ha anat esdevenint el punt de referència d'un procés llarg i complex de reestructuració del conjunt de l'esquerra a Catalunya. Cal prosseguir-lo, ampliant i multiplicant els terrenys de diàleg. Nombrosos sectors veuen amb preocupació i temor les conseqüències que pot tenir per a Catalunya la continuïtat del govern del nacionalisme conservador i accepten sense recels que una alternativa progressista ha de sorgir i ha de tenir com a eix central el socialisme català. Desitgen un diàleg sincer i crític, amb afany de vincular-s'hi activament. Els aspectes claus per a reeixir en aquest procés són dos: trobar formes de mobilització i vinculació a un projecte de cara al 1988 i trobar el camí d'una màxima potenciació, cara a l'opinió pública, de les respostes concretes que aquest projecte ofereix als problemes que té plantejats la societat catalana. Farem tot el possible, i més si cal, per a reeixir en aquests dos aspectes claus.

Document Programa del SPD sobre Pau

• i

Una proposta Alemanya

Josep Verde i Aldea

EN EL MARC D'UNA GRAN REFLEXIÓ

El document que presentem cal situar-lo dins del context que l'envolta. El Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD), després de molts anys a l'oposició i de cara a les eleccions generals que se celebraran el 25 de gener de 1987, ha posat en marxa una gran reflexió política que ha de concretar-se en un nou «programa bàsic» que substitueixi el famós de Bad Godesberg, del 1959, que ha estat una mena de carta magna del pensament i de l'acció de la socialdemocràcia fins a la vetlla del darrer decenni d'aquest segle. Aquest nou programa parteix del «projecte d'Irsee» —lloc on van reunir-se un equip protagonitzat especialment per Willy Brandt—, En paraules del líder alemany busca suscitar una discussió tan àmplia com sigui possible, de cara a tenir un programa ja definit que pugui ser aprovat al Congrés que el Partit celebrarà el 1988. Una fase d'aquesta discussió l'ha marcat el Congrés de 1986, celebrat a Nuremberg entre el 25 i el 29 d'agost d'enguany. «El Projecte d'Irsee per a un nou Programa bàsic del Partit Socialdemòcrata Alemany» dedica el tercer dels seus dotze grans capítols a la POLÍTICA DE PAU, amb sis grans apartats: Amenaces contra la pau, tasques per a la pau; Seguretat mútua; Europa i la Comunitat Europea; Alemanya; Tercer Món, i Comunitat Internacional. Com que els problemes que afecten la pau i la seguretat són considerats d'una importància i relleu especials, el Comitè de Direcció del SPD va presentar a Nuremberg un document especial, dedicat a aquesta qüestió, i que és el que presentem avui a l'OpiNIÓ SOCIALISTA. Ampliació, doncs, de la reflexió general sobre els principis entorn dels quals cal estructurar el programa del Partit per a la darrera dècada d'aquest segle i acarar l'any 2000, aquest és el sentit del document i, per tant, l'esperit amb el qual ha de ser llegit.

ALGUNES PREMISES EVIDENTS

La «Moció» que presentem té cura de situar les coses als diversos plans i procura de no confondre els nivells. Així, gairebé d'entrada, assenyala un objectiu de futur imprevisible —«un ordre polític universal basat en procediments acordats per a la solució de conflictes i que exclou la guerra coma mitjà per a aconseguir objectius polítics»—, i immediatament establj real» que cal aplicar mentre aquell objectiu no hagi estat determina una de les premisses indiscutibles de la política i

nuar una política de seguretat basada en el suport militar i manteniment de la condició de membre de les democràcies occidentals.» Aquesta integració política i militar d'Alemanya a la Comunitat Europea i l'OTAN, és vista com una necessitat ja que «en tant la Unió Soviètica segueix essent una superpotência armada a Europa, els europeus occidentals necessitaran estar vinculats al contrapès militar dels Estats Units». Però si el fet de pertànyer a l'Aliança és d'una evidència indiscutida, el text postula una mena de «retorn als orígens», és a dir al Tratat de l'Atlàntic Nord, quan diu que el seu objectiu és de «aconseguir un ordre pacífic, just i durador a Europa amb les adequades garanties de seguretat». Aquesta és la raó per la qual, amb no menys evidència, apareix la premissa del desarmament, de les relacions iguals entre els dos pilars de l'Aliança —Europa Occidental i Estats Units—, l'esforç per a desmilitaritzar el conflicte Est-Oest...

UNA ESTRATÈGIA ESSENCIAL: LA SEGURETAT COMUNA

Una estratègia fonamental impregna el document alemany, una estratègia que apareix com un objectiu a assolir a través dels mitjans — distendo, desarmament, etc.— que, en ocasions amb força detall, apareixen ressenyats. Aquell objectiu és el de la seguretat comuna. Es tracta d'una noció que, fora del document que presentem, ha estat àmpliament elaborada pel seu autor, el vell socialdemòcrata Egon Bahr, responsable per a les qüestions de pau i seguretat del SPD.

Per a Egon Bahr, per tal d'aconseguir la pau no n'hi ha prou de parlar d'equilibri, ja que fins i tot l'equilibri absolut de forces no és mai una garantia definitiva de seguretat. La doctrina de la seguretat comuna, en canvi, sí que ho aconsegueix. Entén Egon Bahr per seguretat comuna el principi segons el qual la seguretat de l'altra és, alhora, la meva pròpia seguretat. Intenta fer que els països i, sobretot, els blocs, arribin a la convicció que, en l'actual capacitat destructiva de l'armament atòmic tots estem condemnats a viure i a morir junts. Per a Bahr, a més, aquesta és l'única via segura ja que, amb rotunditat, expressa que la via de la neutralitat, que en d'altres temps tenia grans atractius a Europa, és, avui, una via morta. Aquesta mateixa visió, porta a Bahr, i al document del SPD, a refusar desmarcar-se dels Estats Units («els estats nuclears decideixen, avui, sobre el destí dels no nuclears», afirmava recentment en una conferència a Francfurt) i a no pensar en desarmaments unilaterals o desmilitaritzacions o desnuclearitzacions del mateix signe.

LES RELACIONS ALEMANYA-ALEMANYA

En acabar la Segona Guerra Mundial, el SPD, i molt especialment el seu líder, Kurt Schumacher, es mostraven reticents envers les forces d'ocupació i

posaven l'accent en la tasca —esdevinguda després clarament il·lusòria— de la reunificació alemanya. Poc a poc, però, i especialment després del programa de Bad Godesberg, aquest tema quedà fora de les preocupacions i fou substituït per un progressiu interès en una relació cada vegada més estreta amb la República Democràtica Alemanya. És un llarg camí, molt complicat per a un observador no alemany, i que té el seu fil conductor a través de la doctrina i pràctica de l'Ostpolitik, iniciada per Willy Brand, des del ministeri d'exteriors el 1966, i seguida per ell mateix un cop esdevingut Canceller, l'any 1969. Seria interessant de resseguir els progressos, i retrocessos de tant en tant, d'aquesta relació. El fet és que avui, amb un punt de ironia i mig de retret, des d'algun país de la Comunitat Europea es fa el retret que, a través de la República Federal, l'altra Alemanya, la de l'Est, funciona com a tretzè país comunitari. D'aquí, doncs, que el document remarqui aquesta dimensió de la política de pau i seguretat que se centra en unes estretes relacions interalemanys, però que descarta, en canvi, qualsevol decisió de desarmament o desnuclearització que només afectés aquests dos països.

UN BON DOCUMENT DE TREBALL

Espero que el lector, en haver resseguit tot el text que presentem, arribarà a una conclusió: es tracta d'un interessant document, tot i que, en més d'un aspecte, hagi de pensar que es tracta d'una anàlisi fortament impregnada del país on està desenrotllada i les especials circumstàncies que hi concorren. És cert que, en el tema de pau i de seguretat, cada vegada hi caben menys apreciacions basades en la pura circumstància territorial. La globalitat és un fenomen dels nostres dies i que es deixa sentir amb molta intensitat en aquests temes. D'altra banda, i com assenyalava ja al començament, no estem davant d'un text elaborat ja definitivament, sinó d'una moció presentada en un Congrés i que, en certa manera, s'ha incorporat a la reflexió general que el SPD ha engegat amb força al seu Congrés de Nuremberg i que culminarà segurament al proper Congrés del Partit. En aquest sentit, i com a reflexió i document de treball que és, té també per a nosaltres una importància evident. Estem, encara, poc avesats als debats en profunditat sobre política internacional, en general, i una reflexió com la que presentem tinc el convenciment que ens és clarament estimulador.

Josep Verde i Aldea Diputat al Parlament Europeu