números): 1.500,— ptes. Programa del SPD sobre Pau i Seguretat ^T14D A A^

DossierDossier Catalunya i Espanya en el projecte de l'esquerra

Apunts sobre el catalanisme

Isidre Molas

Un dels fets que sorprèn més a un observador exterior és el caràcter singular del nacionalisme català: mai no ha tingut en el passat una expressió política consistent en favor de la independència, ni ha aconseguit tampoco definir de forma conseqüent la seva voluntat de refer Espanya o l'Estat espanyol des d'un projecte plurinacional o federal que fes possible la lliure estructuració política de Catalunya. Vet ací una qüestió que caldria conèixer millor, sense apriorismes i hipòtesis conjunturais.

En la nostra història recent, hi ha hagut dues visions de l'autogovern: una visió federal de reconstrucció de l'Estat espanyol i una visió particular de solució política aïllada per a Catalunya, sense independència. Però en la pràctica totes dues s'han orientat a buscar l'autonomia política. Una i altra han tingut tons més o menys nacionals. De tota manera ens enganyaríem si penséssim que l'ús continuat d'una mateixa veu mostra la persistència d'un mateix concepte. A finals de segle passat, l'autonomia de la Unió Catalanista era més aviat deutora del model (idealitzat) de l'Imperi austro-hongarès. Més tard, a finals de la guerra europea, el model derivà vers el dels dominis britànics i en part del federalisme imperial alemany. Finalment (a començament dels anys vint) per a un sector significà de forma genèrica self-government.

Però a partir de 1931 la paraula «autonomia» s'introduí amb el significat actual i es connectà amb una variant original de l'Estat unitari. Fins a la II República, parlar d'autonomia no tenia un referent concret en el marc jurídic i podien coincidir-hi federals i particularistes, per bé que qui més la utilitzava eren aquests darrers.

El triomf republicà a Espanya el 1931 imposà una solució amb un nom que fins aquell moment havia estat usat per la dreta catalana com a expressió de règim especial. Significà l'abandonament pràctic de la concepció federal, que fins aleshores havia estat la prèdica de les esquerres. Però en canvi generalitzà la possibilitat del particularisme, en convertir-lo d'excepció en matriu estatal, amb la qual cosa marginà la solució «ad hoc». La contraposició entre «regionalisme i federalisme», segons el títol del conegut llibre de Lluís Duran i Ventosa, o entre «autonomisme i federalisme», havia estat una línia divisòria entre dreta i esquerra (d'altra banda no coincident amb un continuum catalanisme no-catalanisme), que ara esclatava en la nova fórmula jurídica, per bé que subsistia en les mentalitats.

La construcció d'un Estat integral, com deia la Constitució de 1931, varià la problemàtica del moviment catalanista i donà a la veu «autonomia» un significat nou: passà a expressar l'autogovern de Catalunya, però també la generalització potestativa de la fórmula a Espanya, en un equilibri entre particularisme i universalisme, entre definició d'excepció i definició d'Estat.

La derrota de la guerra civil obrí un débat primer sobre les dues concepcions tradicionals, però ja en el període final del franquisme hom pot comprovar el retorn a la posició «restauradora». Federalisme i particularisme subsisteixen com a actituds ideològiques, però no són propugnades com a propostes immediates, «realistes». Des d'abans de la transició es produeix una confluència en una solució sincrética basada en el retorn de l'autonomisme republicà. Així uns i altres mantenen no tant les posicions de fons, com coincideixen en el punt d'acord, sense refer una discussió de principis. Punt d'acord que gaudeix del pes del precedent, de l'experiència italiana i de la mateixa coincidència puntual. Ni es produeix doncs un debat sobre l'estructura de l'Estat, ni un canvi de las actituds bàsiques; ni a Espanya, ni a Catalunya. Es cerca una solució que desbloquegi la situació de Catalunya (i d'Euskadi) sense discutir-se massa sobre el nou Estat. Crec que això col·loca els corrents polítics catalans en una situació particular: la única proposta viable, sorgida des de Catalunya de forma conjunta, és la reproducció actualitzada de l'estructura estatal del 1931, que no coincideix amb les ideologies segregades a Catalunya per ningú, encara que tots saben que és el punt de coincidència formal amb les forces polítiques espanyoles. Tota la discussió esdevé aleshores una discussió de detall sobre com la llei es porta a la pràctica, sense que s'hagi produït acord sobre una concepció de l'Estat. El debat és silenciós (o sorollós), però oblicu. En tot cas no es resol durant el debat constitucional, per tal de fer possible l'aparició de la fórmula jurídica unívoca. I hom arriba a una Constitució que pot derivar vers diferents concrecions, en funció de les forces i les inèrcies amb què hom es trobi. Serà la marxa dels fets qui donarà una orientació o una altra, vers el particularisme, el semi-federalisme o la continuació renovada de l'Estat centralista. Però encara no s'ha discutit, ni s'ha expressat des de Catalunya quina estructura de l'Estat és la millor de les possibles per a Espanya, ni sembla que vagi a ésser discutida avui. No sembla fins i tot rendible fer-ho. Llàstima.

CATALANISME i ESTAT

I tot això deriva potser (almenys en part) d'un fet que per a mi és una constant en el pensament català contemporani: el menysteniment teòric del paper de l'Estat. No existeix un estatut de centralitat de l'Estat, amb les conseqüències que el fet comporta per a l'acció política. Si repassem els pensadors polítics catalans del segle xx veurem que és rara una existència massa destacada de l'Estat dins l'esquema teòric i, en canvi es produeix una incidència important en el tema de la societat, tant per afirmació de fortalesa, com per oposició a d'altres societats, com potser perquè no sembla possible o desitjable situar l'Estat com a referent central, la qual cosa allunya tant la voluntat d'independència com la voluntat de construir o recomposar l'Estat. Tant a la dreta com

a l'esquerra sembla com si parléssim de política sense parlar d'Estat. Hom parla d'idees, hom parla de societat, hom parla d'economia, hom parla de cultura, però hom no parla de l'Estat. Cosa més aviat tràgica, en especial a partir dels nous vents de després de la II Guerra Mundial.

Així l'Estat, com a concepte teòric o com Estat espanyol en concret, és absent dels discursos, com no sigui per marcar una oposició a una cosa llunyana, i inevitable. Aquesta absència comporta una certa actitud entre polítics i ciutadans de compromís o desvinculació mental amb un Estat que té prou força per moure el vot, el prestigi i els ressorts del poder, però que és sempre alguna cosa llunyana, estranya, que no produeix identificació.

Caldria trobar-hi el per què, car no és una situació sana, ni permet de resoldre'ns com a ciutadans, ni modernitzar la societat, ni transformar-la. No es produeix mai un projecte (viable) per a Espanya, ni un projecte sense Espanya. Ens movem en la via de la pressió; sense iniciativa, doncs. Això és important. Fixem-nos sinó que fins i tot quan a vegades un polític, un home d'empresa o un sindicalista, és igual, arriba a tenir ací poder i passa a tenir-ne a Espanya, al cap d'un temps, comença a haver-hi gent que pensa que «ja no és d'ací», encara que se'l segueix considerant com a molt important (i reverenciat). Aquesta situació, que Prim va tenir poc temps per a comprovar, crec que se l'han trobat tots els qui han anat al rovell de l'ou de l'Estat amb un cert poder. ¿No fou aquest el cas de la Lliga que maldà per dirigir des de Madrid des del 1917 al 1922 i quan ho aconseguí perdé ací la seva força amb l'escissió d'Acció Catalana? És tot un tema.

Un punt més a reflexionar possiblement sigui que el catalanisme ha estat una voluntat àmplia, present en totes les opcions ideològiques implantades políticament. En certa mesura és un patrimoni conjunt i plural per definició, comú i enfrontat també per definició. Una voluntat àmplia d'afirmació de personalitat i de desig d'autogovern ha estat present en tota la tradició del catalanisme. Aquesta és potser la diferència fonamental amb Euskadi i amb els països en què el nacionalisme significà un objectiu en primer pla: fer un Estat.

Malgrat el cert miratge d'Euskadi, que en algun moment algú ha tingut, crec que aquest és un aspecte substancial que ens distingeix des d'un principi. La Lliga i el PNV no tenen res a veure. Aquest és el partit nacionalista, aquella fou una força catalanista. Són dos partits d'estructura, de mentalitat, d'organització i d'ideologia diferents. Més tard el catalanisme i el nacionalisme basc han estat coses diferents. I fixem-nos que hem donat dos noms diferents, perquè entre el catalanisme de l'autonomia o del federalisme i el nacionalisme de l'Estat emergent no hi ha identitat. A Catalunya existeix un moviment d'acceptació més ampli, plural i contradictori, més desigual en la intensitat però més gran en extensió i amb major capacitat d'atreure consciències i comportaments mig partits, menys identificadors del bo i dolent, més identificadors d'allò útil, convenient o normal. El catalanisme és un patrimoni comú, un terreny conjunt en què es mouen tots els partits catalans.

Si el catalanisme és un patrimoni comú hauríem d'acceptar, amb Serra i Moret, que no ha de concretar-se en un partit polític, sinó que és present en tots ells. I si això és així tots tindrien composants més i menys catalanistes en el seu sí. La resta seria abandonar la tendència secular del catalanisme, anar a parar a la fórmula basca. Per dir-ho d'una altra manera, allà hi ha un partit que s'ha considerat dipositari de la nació emergent. Fins i tot, si es produeix una diversificació de la representació política en diversos partits nacionalistes. La divisòria nacional-estranger en el País Basc és radicalment diferent que a Catalunya. Per tant, el catalanisme és diferent (per naturalesa) del nacionalisme basc. El catalanisme és cosa de tots. I és més tebi, però més extens. La vertebrado nacional catalana corre per uns altres camins: té com a objectiu principal, i en primer terme, unificar socialment els catalans com a comunitat volguda primer i sentida després.

Caldria ara unes consideracions sobre quin és el sentit del catalanisme, a través de què es manifesta avui aquest terreny comú que deia abans. Perquè crec que per afinar cal conèixer què és, i saber si es manifesta de forma igual o diferent. Hom ho pot expressar de moltes maneres; en diré unes quantes: pot expressar-se com una frustració d'allò queja no es pot fer però que hom podia haver fet (una forma d'expressió possiblement d'un catalanisme en alguns sectors de l'esquerra); pot ésser una «revenja» pacífica de qui va perdre el seu Estat; pot ésser simplement la recerca de l'autogovern polític; pot ésser un intent d'articular la societat catalana del futur; pot ésser la identificació amb una concepció d'estabilitat i conservació enfront del risc del pas del temps; pot ésser finalment, com deia en Campalans, el deler de regeneració, d'impuls de la llibertat i d'igualtat del progrés.

Pot ésser moltes coses més concretes, però jo crec que les característiques de com ho definim o com veiem que es pot manifestar (perquè possiblement totes les coses hi poden ser al mateix temps) definirà allò que voldríem que fos o allò que el país necessita que sigui el catalanisme. Sobretot atenent a la incorporació dels ciutadans de Catalunya, dels catalans, en una situació en què no hi haurà presumiblement ni massa mobilitat social ni cataclismes que són les dues vies d'incorporació ràpida en una societat. Mobilitat social perquè hom canvia la perspectiva i permet la millora individual, i cataclisme perquè en moments d'una gran crisi hom adopta posicions a vegades més enllà de les personals: t'incorpores, t'identifiques, a una opció col·lectiva.

Després del «mini-cataclisme» de la transició no és previsible, i no sé si desitjable, que es produeixin cataclismes. I la marxa de la vida econòmica no sembla tampoc que vagi a donar una gran mobilitat social. En aquest context, presumiblement d'ací deu anys comptarem amb molts pocs immigrats o amb immigrats de fa molts anys. Hi haurà catalans, nascuts ací i vivint en zones homogènies culturalment, sense ni una estructura, ni una xarxa de lligams socials massa feta, amb una part important de marginació social, històricament consolidada.

Com produir la incorporació activa dels habitants de Catalunya? Passa per la catalanització lingüística? Passa per la reforma social? Passa per l'enfrontament en l'Estat espanyol perquè apliqui tota la Constitució i tot l'Estatut? Per on passa? El gran tema és definir què vol dir avui el catalanisme, definir com s'hauria de produir aquesta incorporació subjectiva, que em sembla que és bàsic (primari) perquè el catalanisme tingués èxit històricament i no fos un moviment sentimental, de record o de resistència.

Caldria incidir en aquest camp i, incidir-hi vol dir plantejar-nos quina és la via que pot permetre fer avançar aquest procés d'incorporació, de protagonisme, de tots els ciutadans de Catalunya en la determinació del seu futur. En el fons, aquesta qüestió ens remet al problema del poder polític, al grau d'autogovern. Però també al de la capacitat d'incidència autònoma de les forces polítiques catalanes en el Govern central. Perquè la societat catalana és governada, i molt, des del Govern central. Aquest és un altre tema, que té moltes preguntes a dins. Però a mi em sembla que definir avui quin és el problema principal de Catalunya és un dels trets que distingeix les opcions polítiques. I si això és així, cal menar una acció política coherent amb la definició del punt principal del programa. Crec que aquest és un tema important i no sé si hi ha gaires idees concretes, o almenys jo no n'he vist en excés. Hi ha coses dites, però no conec suficients idees pràctiques que inspirin una acció diària, com per moure'm amb tranquil·litat. Tinc la impressió, però, que el problema principal de Catalunya, i ho dic amb tota sinceritat, és esborrar la possibilitat que hi hagi ciutadans de Catalunya que no se sentin catalans. Crec que aquest és el tema fonamental, el tema en el qual ens juguem el futur.

Arribaria a un darrer bloc de temes: seria bo descriure l'àmbit de la Catalunya real, de la Catalunya del demà. Sé que en tota Catalunya és real i plural. Voldria fugir d'aquella afirmació que Catalunya serà d'esquerra o no serà, o que Catalunya serà cristiana o no serà, o que Catalunya serà com penso jo o no serà. Aquest és un terreny que podem rebutjar d'entrada.

Allò que crec que s'hauria de definir és quin tipus de Catalunya fem i des d'on. I on hi ha avui la llavor de la Catalunya del futur. Jo en això, com en d'altres coses, sóc una mica noucentista, dels d'abans. Més de 1'Alomar, en Campalans o en Serra i Moret que d'en Carner o en Bofill. Of course!

Crec que l'àmbit céntralas Catalunya és la ciutat, i en concret la seva capital, és a dir els tres milions d'habitants que hi ha al voltant del municipi de Barcelona. Si Catalunya subsisteix com a país és perquè hem tingut una Barcelona amb una classe dirigent i unes classes dominades amb empenta i capacitat de modernització que ha caminat endavant malgrat els carlins, el folklore i el Massís Central. Catalunya ha existit perquè existia Barcelona. Aquesta concepció, que potser caldria matisar, parteix del supòsit que el futur de Barcelona incideix de forma decisiva en el futur de Catalunya. Del dinamisme i de la

capacitat de les classes que existeixen en la ciutat, més ben dit en les ciutats catalanes en depèn el futur. El sistema de ciutats que constitueix Catalunya estructura el nostre país.

A mi la visió de la Catalunya rural no em fa mal, però és una rèmora, com ho és el folklore que ens hem inventat (també l'esquerra) de la recuperació de les tradicions pairals. Em sembla sobretot que és incorrecte, perquè no s'ha reassumit el folklore ciutadà; ha estat un folklore més rural que urbà. Hi ha un folklore urbà (de llengua o de costums, per exemple) que és important; i això els qui som de ciutat ho sabem. I l'aire de la ciutat fa lliure.

Crec que el futur d'aquest país es ventila sobretot en aquesta gran àrea de tres milions d'habitants, de la seva capital, en el seu nivell d'apertura a Europa, en el seu nivell d'incorporar allò que és foraster, en la seva capacitat de progrés i de reordenació de la pròpia explicació com a país modern encarnat en l'estructura urbana. Si voleu, encara que és una idea que jo no gosaria de formular ni tan sols com a boutade, el Corpus de Sang, l'austriacisme del 1714 i els carlins, tot això és la història de la reacció; la Catalunya del progrés, la Catalunya de la ciutat es troba en uns altres indrets de la història que també s'han de recrear: la lluita dels remenees, la lluita de la Busca i la Biga, etc. La idea (que és de Gabriel Alomar) pot ésser considerada com una provocació intellectual per si en el fons hi ha alguna cosa. Hom ha muntat tota una explicació del nostre passat i de la nostra visió, com a país, en què hi ha un gran pes d'elements agraris i de romanticisme conservador; i els elements del liberalisme o de la llibertat civil s'han perdut o han quedat destenyits.

Possiblement aquesta nova tradició simbòlica i folklòrica podria connectar amb allò que crec que serà la Catalunya del futur, la que accepta com a motor els tres milions d'habitants i el milió de les altres ciutats, sobre les terres on hi ha els conreus i les cases de segona residència. Crec que l'esbós és suficientment abrupte per a expressar una concepció exagerada, però clara que, encara que no l'acceptem del tot, no l'hauríem d'oblidar. Fins i tot fou una composant important del catalanisme civilitzat i modern de la dreta o l'esquerra liberal, culta i democràtica dels anys 20 o 30. No estic dient cap novetat, ells ho deien i, quan parlaven de la Catalunya-ciutat (que és un concepte més complex), ho creien; doncs bé, avui és més veritat que aleshores.

Crec que el futur del país es juga aquí, al voltant del com aquests tres milions de ciutadans se senten dirigents del país de demà i per tant s'amotllen individualment a allò que vol ser el país de demà. Per això encara que sigui més fàcil estudiar els resultats electorals o la vida política a la Conca de Barberà, o a la Terra Alta, per exemple, crec que el centre de la vida política i de la dinàmica de futur es juga a les grans àrees urbanes i metropolitanes. Fins i tot més que a França, perquè a França, a més a més de la capital, hi ha un Estat present arreu i ací l'Estat és com deia abans una cosa llunyana.

La societat civil, com en diuen alguns, ha d'actuar en primer pla, dins el marc comprensiu de les diverses tendències partidistes i de l'actuació de la

Generalitat (i dels Ajuntaments), tot fent possible un esforç comú i conjunt de les orientacions plurals que existeixen a Catalunya.

Isidre Molas