4 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
atles dels ocells a catalunya a l’hivern 2006-2009 Introducció La publicació, el 1984, de l’Atles dels ocells nidificants de Catalunya i Andorra (Muntaner et al. 1984) va permetre, per primera vegada, conèixer la distribució de 214 espècies que nidificaven a Catalunya. 20 anys després va aparèixer l’Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002 (Estrada et al. 2004), que mostrava la distribució de les 232 espècies de què es van trobar indicis de cria durant els seus quatre anys que van durar les prospeccions de camp. Gràcies a aquests dos atles, actualment es coneix bastant bé l’avifauna a Catalunya durant el període de cria, tant pel que fa a distribució i abundància com pel que fa a requeriments ecològics i característiques de les poblacions. Malgrat això, les poblacions d’ocells poden variar molt al llarg de l’any i, per exemple, espècies presents al període reproductor marxen a l’hivern a la vegada que n’hi arriben de noves. Fins i tot, dins d’una mateixa espècie, les poblacions reproductores i hivernals poden variar molt. Així, al marge de la desaparició a l’hivern d’ocells com les orenetes, els rossinyols o les piules dels arbres, espècies com l’estornell vulgar, el mosquiter comú o el pit-roig, presents tot l’any experimenten canvis importants, amb entrada o sortida de nombrosos efectius o, fins i tot, amb la substitució de poblacions reproductores per altres exclusivament hivernals. El desconeixement que es tenia fins ara de l’avifauna hivernal a Catalunya feia, per tant, necessària la realització d’un primer Atles centrat en aquest període de l’any. L’Atles dels ocells de Catalunya a l’hivern 2006-2009 és un
projecte impulsat per l’Institut Català d’Ornitologia amb el suport del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya i de la Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya. El seu objectiu principal és conèixer la distribució i abundància de les espècies presents a l’hivern a Catalunya, complementant així el recentment publicat Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002 (Estrada et al. 2004). Com aquest, el nou atles pretén elaborar mapes de distribució i d’abundància d’alta resolució, estimar la població catalana de cada espècie, millorar el coneixement de la seva ecologia i determinar l’estatus de conservació de les poblacions hivernals. A més, atès que l’hivern és un període molt variable d’un any a un altre o, fins i tot, dins d’un mateix hivern, aquest atles vol també reflectir tota aquesta variabilitat espaciotemporal. El treball de camp de l’Atles es fonamenta en la participació altruista de centenars d’ornitòlegs voluntaris. El període d’estudi que abasta és el comprès entre el 15 de novembre i el 15 de febrer dels hiverns 2006-2007, 2007-2008 i 2008-2009. Val a dir que els atles no només són obres de transcendència científica que constitueixen una eina imprescindible a l’hora de planificar la gestió del territori sinó que també tenen un component social molt important. En efecte, projectes d’aquest abast només es poden realitzar gràcies a la participació de voluntaris i, per tant, són també un important repte social. Fins al moment, 245 ornitòlegs han participat en l’Atles de Catalunya a l’hivern 2006-2009 però, sens dubte, aquesta xifra creixerà en els propers anys.
