Presentació

Ramada de Llessui Jordi Però

La importància de la ramaderia en els espais naturals de muntanya com Aigüestortes i Estany de Sant Maurici està fora de tota discussió. De fet, els paisatges pirinencs no es podrien interpretar ni protegir, de forma satisfactòria, sense ser capaços de posar en valor les relacions ancestrals que han existit, des de fa mil·lennis, entre els éssers humans, els animals i el territori que els acull. L’arribada de la nostra espècie als Pirineus, fa més de 10.000 anys, es pot considerar com el punt de partida d’un camí ple d’usos i abusos dels sistemes naturals que ha anat modelant les nostres muntanyes i valls fins a l’actualitat. Dels primers recol·lectors humans fins als darrers ramaders virtuals, l’empremta de les seues activitats ha definit els nostres paisatges fins al punt que, la bellesa escènica dels quals tots volem visitar i gaudir avui en dia, que són fruit d’aquestes relacions constants, en el temps i en l’espai. Els boscos d’Aigüestortes, les pastures dels ports i les collades, els camins que porten d’una ribera a una altra, els mateixos noms de lloc que ens ajuden a reconèixer el territori... tots neixen de les històries i les transhumàncies que atresoren les activitats ramaderes. Si volem entendre el Parc, en particular, i les muntanyes dels Pirineus, en general, hem d’explicar i preservar aquesta cohabitació natural entre persones i animals, entre ramaders i ramats, en el marc d’una geografia excepcional. La pràctica d’una ramaderia extensiva i estacional, com la que es dona a les muntanyes pirinenques és, a més, un element identitari i d’autoestima de primer ordre, potent i sentit, alhora que respectat i compartit per la resta de comunitats. És un patrimoni cultural, encara viu, que s’enfronta, a vegades amb resignació, a unes societats productives i de consum, cada cop més intensives i immediates. La ramaderia treballa per veure i viure el país des d’una òptica diferent. La mirada sobre el territori d’un pastor mentre amorria el ramat, la del vaquer pujant les jònegues a la muntanya, la de l’equasser curant un pollí coix o la del craber tocant el corn a la plaça, en són alguns exemples molt alliçonadors. Aquest número especial del Portarró vol fer un petit homenatge a totes aquelles persones que, milers d’anys després de l’aparició de la ramaderia, la continuen desenvolupant, principalment, a les zones de muntanya. Vagi per endavant el nostre reconeixement per les ramaderes i els ramaders pirinencs.