30 minute read
L’Aixovar
L’aixovar Dret civil Arabisme que designa els béns aportats en dot al cònjuge que té el patrimoni principal.
Ramat transhumant pallarès passant per la carretera a Rialp, la tardor de 1942
Advertisement
Ramon Violant i Simorra Arxiu RVS-Ecomuseu de les Valls d’Àneu
La dimensió històrica de la xarxa de camins ramaders transhumants Divergències entre Alta Ribagorça i Pallars Sobirà
Ignasi Ros Ecomuseu de les Valls d’Àneu
L’antiguitat de la transhumància sobretot ovina i de molts camins ramaders no és sinònim que sigui una activitat immutable, eterna o “tradicional”, i autàrquica, o limitada per uns determinants ambientals o geogràfics. Així ens l’havien mostrat en part molts estudis etnològics, folklòrics i geogràfics, dels anys 40 del segle XX, que paral·lelament a la seva descripció, sovint emmarcada dins una suposada o real crisi, en pronosticaven la seva desaparició a curt, mitjà o llarg termini.
Si tan immutable era no hauria arribat fins als nostres dies. O per què a finals de segle XX la transhumància ovina continuava essent important a l’Alta Ribagorça i residual o gairebé inexistent al Pallars Sobirà? Malgrat aquests pronòstics, en els darrers anys del segle XX hem pogut conèixer encara una activitat econòmica adaptativa i canviant, gairebé any rere any i a més a més, segons les circumstàncies i els problemes amb què les poques explotacions transhumants actuals es trobaven en les seves àrees de pastures i en els camins. 1 De la mateixa manera hem d’entendre la ramaderia transhumant de segles pretèrits, com una activitat que s’adaptava i donava resposta amb immediatesa a circumstàncies canviants, modificant en pocs anys el maneig del bestiar, l’orientació de la producció, l’organització de les explotacions, la recerca de pastures, els mercats de sortida de la producció i de proveïment, etc. També els camins dels transhumants han estat canviants i adaptats a les noves necessitats de ramaders i pastors. Així, per exemple, en els estudis de Ramon Violant, apareix com un itinerari important de la transhumància pallaresa dels anys 20 i 30 del segle XX un llarg tram de carretera que només havia estat obert vers 1910 o 15. També en els darrers decennis del segle XX havia estat reconegut com a via ramadera el vell túnel de Viella, de 5,5 quilòmetres de llarg, i que quan Vilà Valentí feu el mapa de la transhumància a Catalunya no estava encara obert al públic. En el cas del Pallars l’obertura de la carretera del fons de vall, amb una orientació nord-sud, similar a la transhumància, va fer abandonar molt aviat les carrerades. Les carreteres, no asfaltades i amb molt poc trànsit, eren molt més còmodes. A l’Alta Ribagorça les carreteres nord-sud s’obriren anys més tard, ja amb més trànsit, i les cabaneres principals no foren mai abandonades. Al mateix temps la desigual implantació històrica d’altres formes de ramaderia (vacú de llet per exemple) entre Alta Ribagorça i Pallars Sobirà explicarien en part la desigual evolució de la transhumància ovina. Als anys 80 i 90 amb la PAC i el creixement exponencial de la mida de molts ramats ovins, la transhumància es feia novament necessària o si més no esdevenia molt interessant. Al Pallars ja gairebé s’havien perdut les carrerades, i a l’Alta Ribagorça en canvi permetien el pas a peu de ramats que sovint tenien entre 1.500 i 4.000 caps de bestiar. Per tot això, cal indicar que és erroni parlar d’itineraris ramaders o transhumants si per això entenem unes entitats definides i estàtiques. En realitat el que tenim a Catalunya és una extensa xarxa de camins ramaders interconnectats i tot un mapa d’explotacions ramaderes, abeuradors, corrals, pastures d’hivern i d’estiu o mercats i fires. I és a partir de la diversitat de necessitats i motivacions temporals que hi ha tants itineraris com necessitats. És a dir, la xarxa de camins ramaders és una extensa malla, i sobre aquesta s’han desenvolupat uns moviments que al llarg de la història han anat evolucionant i adaptant-se a les necessitats i possibilitats de cada moment.
1 Sobre les estratègies canviants de les explotacions transhumants durant la segona meitat del segle XX vegeu el nostre treball: “De la trashumancia al nomadismo. La evolución de la ganadería trashumante en el Pirineo catalán occidental durante el siglo XX”, dins, Chocarro, C.; Santiveri, F.; Fanlo, R.; Bovet, I.; Lloveras, J. (eds.), Producción de pastos, forrajes y céspedes. Actas de la XLII Reunión Científica de la Sociedad Española para el Estudio de los Pastos, Lleida, edicions de la Universitat de Lleida, 2002. També és interessant tenir en compte com divergeixen i varien d’any en any les estratègies dels ramaders transhumants andorrans, vegeu: Ignasi Ros, La transhumància andorrana al llarg del segle XX, Barcelona, Alta Fulla, 2005.
Camins ramaders a l’entorn del Parc, un patrimoni encara viu: el cas de l’Alta Ribagorça Estany de Llebreta Arxiu del Parc
Lluís Florit Tècnic del Consell Comarcal de l’Alta Ribagorça
Les vies pecuàries s’anomenen genèricament a Catalunya camins ramaders, essent aquells camins pels quals pot passar el bestiar, en ramat o escamot, i pels quals discorre o ha discorregut tradicionalment el trànsit de bestiar (definició de la Llei 3/95, de 23 de març, de vies pecuàries), entre les pastures d’estiu a la muntanya i les pastures d’hivern a la plana.
Són camins on es troba tot l’imprescindible per als animals: pastura, abeuradors i llocs de descans o amorriadors. A vegades s’ha parlat de veritables “pastures allargades”. Els camins ramaders que discorren per Catalunya són béns de domini públic i, per tant, inalienables, imprescriptibles i inembargables. Els ramats hi tenen un dret de pas que no se’ls pot negar. Aquests camins són anteriors als camins reials, i de bast, i l’ús continuat i la memòria oral han estat la principal base que garantia el manteniment de la xarxa existent. A Catalunya els camins ramaders s’anomenen de diferents maneres en funció de la zona per on transcorren, així es parla de: cabaneres (Pirineu occidental, comarques de Ponent), carrerades o passos ramaders (Pirineu oriental, comarques centrals i orientals) o lligallos (Ports de Besseit, terres de l’Ebre). Altres denominacions fora de l’àmbit català són: cabañera (Aragó), azagadors (País Valencià) i cañadas/cordeles/veredas o galianas (Castella). Tot i que cada cop va disminuint el seu ús, entre altres aspectes pel canvi de model productiu ramader, més enfocat durant les darreres dècades al boví de carn, des de temps immemorials han estat infraestructures necessàries per tal de poder realitzar desplaçaments i moure els ramats. Ens trobem en un territori amb un model pecuari de tipus mediterrani on la producció d’herba no és contínua al llarg de l’any (com ho pot ser al centre d’Europa o les zones atlàntiques). Les societats antigues ja realitzaven moviments de bestiar per aquest tipus de vies per tal de poder completar els cicles anuals dels ramats: realitzant la transhumància. Aquest sistema era una bona estratègia adaptativa a les condicions imposades per l’entorn: durant l’estiu, els ramats aprofitaven les pastures de muntanya i a la tardor, marxaven cap a la plana a passar-hi l’hivern. L’oví era el bestiar transhumant per excel·lència gràcies a la seva resistència física per fer llargues caminades i la capacitat per alimentar-se de pastures mitjanament acceptables, a diferència dels bovins i dels equins, amb una fisiologia poc apta per suportar llargs desplaçaments periòdics i necessitat de pastures més fina. Gràcies a l’Inventari de Cabaneres de l’Alta Ribagorça (Farrero, Florit, Rispa. 2006, inèdit) sabem que les cabaneres que trobem en aquesta comarca acostumen a ser camins de carena, elevades, sovint properes als límits entre termes municipals. Exemples clars els trobem en el tram de cabanera del Pont de Suert a Durro o amb el tram del Congostell, proper a Perves, fins al port d’Erta (en aquest tram encara es pot veure una pedra amb tres creus que definia els límits dels antics termes de Perves, Viu de Llevata i Sarroca de
Muntanya de Llessui Enric Grosche
Bellera). També trobem passos “obligatoris” de fons de vall com al Pont de Suert, on antigament els ramats pagaven una taxa per poder travessar el pont o palanca d’Aragó, o zones de parada conegudes com mosqueres, on s’agrupaven els ramats, com a Prat d’Hort, Durro o Caldes de Boí. És en les darreres dècades que s’adverteix un declivi dels moviments transhumants a Catalunya i, conseqüentment, de l’ús de la xarxa de camins ramaders. Aquesta disminució de l’ús ha provocat la pèrdua de dret de pas, la invasió de traçats per usurpacions i obstacles, i el deteriorament general de les vies. Al mateix temps, la “memòria oral” s’ha anat perdent per la desaparició dels antics usuaris, els pastors transhumants. Aquest fet, juntament amb la major facilitat del transport amb camions, la dificultat de trobar pastors i els condicionants sanitaris, han motivat la disminució en l’ús de les cabaneres per la transhumància, sobretot d’hivern. En l’actualitat, al voltant del 60% dels ramaders de la comarca no la realitzen. Per una altra banda, al mateix temps es manté el grau d’ús de les cabaneres de la comarca a nivell de petits desplaçaments, de tipus vertical al mateix territori. Aquests desplaçaments en transhumància “altitudinal” 1 són els més freqüents amb la cabana bovina. En el cas de les vaques, es donen per accedir a principis d’estiu a les pastures alpines i tornar a baixar als voltants del poble a la tardor. En qualsevol cas, tot i el descens en l’ús, encara avui dia existeixen trams de cabaneres ribagorçanes amb un trànsit considerable. Les cabaneres de l’Alta Ribagorça dibuixen una xarxa jerarquitzada d’accés als principals peixius de la comarca. Es tracta d’itineraris transhumants amb amplades que, segons l’enquesta d’Eusebi Martí Lamich, el 1916, oscil·laven entre els 10 i els 80 m, però que actualment oscil·len entre els 10 i els 60 m. Els principals peixius que estructuren la xarxa són les pastures del port de Caldes, les d’Aigüestortes, les de FeneruiBesiberri i les pastures de la Val d’Aran. Fins aquests peixius apareixen quatre grans eixos transhumants que travessen l’Alta Ribagorça: 1. El primer prové de la serra de Sis (Aragó), passant pel Pont de Suert, i cap a la vall de Barravés i la Val d’Aran. 2. El segon, des de la serra de Sant Gervàs en direcció al port d’Erta, cap al port de Caldes i la Val d’Aran o cap al Portarró d’Espot. 3. El tercer travessa la comarca de sud-oest a nord-est, per la vall de la Noguera de Tor, del Pont de Suert al port de Caldes i la Val d’Aran, o cap al Portarró d’Espot. 4. El quart travessa la comarca de sud-est a nord-oest, de la Creu de Perves cap a la vall de Barravés. En total, trobem una densa xarxa de 278 km de cabaneres, distribuïdes percentualment amb un 40% tant al municipi del Pont de Suert com al de la Vall de Boí, i amb un 20% a Vilaller. La predominança de cabaneres “principals” respecte a la resta ens pot donar una primera aproximació sobre la importància de la comarca com a zona de pas cap als grans sectors de pastura d’estiu. Al mateix temps es compta amb una important xarxa “secundària” per realitzar moviments més curts del bestiar autòcton. Els trams de cabanera “principal” són recordats per gran part de la població, però per categories menors la memòria oral es va perdent. El futur per garantir la persistència de la xarxa de cabaneres a l’Alta Ribagorça o en d’altres territoris passarà per la integració de diferents usos (ecològic, cultural), prioritzant el ramader. És imprescindible l’aprovació dels inventaris i de les corresponents classificacions, partionaments i fitacions per part de l’administració competent, per tal de garantir la seva protecció abans que les cabaneres es perdin en la memòria.
Jaciments arqueològics al Parc Nacional
GAAM
Ermengol Gassiot i Cristina Simó Grup d’Arqueologia de l’Alta Muntanya
No deixa de ser una paradoxa que l’existència del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, la màxima figura de protecció d’espais naturals al nostre país, ens hagi permès conèixer que les muntanyes, valls i estanys que el conformen són, precisament, un espai profundament humanitzat. Les recerques arqueològiques realitzades des de l’any 2004 pel Grup d’Arqueologia de l’Alta Muntanya (GAAM) de la Universitat Autònoma de Barcelona i el Consejo Superior de Investigaciones Científicas ens han proporcionat dades sorprenents de la presència humana en aquesta porció dels Pirineus. On fins fa poc percebíem un paisatge bàsicament natural i verge, actualment hi podem començar a veure també milers d’anys d’història humana. De dones i homes que van habitar l’actual Parc Nacional, com a mínim durant una part de l’any, al llarg dels segles, explotant-ne els seus recursos i construint l’aparença actual dels seus paisatges. Les mateixes recerques arqueològiques sovint combinades amb estudis dels canvis ecològics a través del temps indiquen que una activitat essencial d’aquests grups humans va ser la ramaderia. En presentem, tot seguit, unes pinzellades.
Com ho sabem?
Més enllà de la percepció molt estesa que l’arqueologia estudia objectes antics, com olles, estàtues i eines de pedra, el cert és que aquesta disciplina científica busca conèixer la història a partir de les restes materials que les poblacions humanes ens han anat deixant al llarg de la seva existència. En altres paraules, en viure les persones generem residus i vestigis d’allò que fem, ja sigui en la producció de deixalles d’allò que consumim, de les eines que fem servir o de la preparació i construcció d’espais per fer-hi activitats específiques: cases per viure-hi, terrasses per conrear-hi, etc. A més, la presència humana en un determinat medi ambient el modifica: cacem de forma massiva algunes espècies, recol·lectem plantes i, des de fa més de 7.000 anys a la península Ibèrica, conreem camps i pasturem ramats. L’arqueologia utilitza aquestes dades per conèixer, precisament, aquesta història i sovint ho fa amb l’ajuda d’altres disciplines de la paleoecologia. Fins a l’any 2004 pràcticament no hi havia cap informació arqueològica sistemàtica del Parc Nacional. En conseqüència, el seu passat humà era absolutament desconegut. La memòria oral de la gent de Taüll, Boí, Espot i altres poblacions del seu voltant, ens recordava que en un passat no gaire llunyà, hi havien pasturat grans ramats d’ovelles, acompanyades de petits grups de pastors a sou. Però la història més antiga, en el cas d’haver existit, se submergia en la nebulosa de l’oblit dels temps. En 15 anys, no obstant, aquest panorama ha canviat radi
calment. Allà on abans hi havia un buit d’informació, ara s’hi coneix l’existència de més de 350 jaciments arqueològics distribuïts per quasi tota la geografia del Parc Nacional on s’ha fet recerca. Aquestes dades s’han obtingut principalment a partir de prospeccions arqueològiques, pentinant el terreny per tal d’identificar indicis d’antics assentaments o altres activitats humanes. Complementàriament, en alguns llocs s’hi ha fet excavacions arqueològiques per aprofundir en el coneixement d’aquestes restes, tant per poder-ne saber l’antiguitat com per obtenir informació sobre el seu ús (quant de temps es van fer servir, què s’hi va fer...) així com de les tècniques constructives.
Una bona part dels vestigis documentats són restes arquitectòniques, d’antigues construccions en desús, enderrocades en major o menor mesura i parcialment cobertes per sediment posterior. Les formes d’aquestes construccions són molt variades. De vegades consisteixen en parets aïllades. En d’altres són recintes isolats, ja sigui de dimensions reduïdes (uns pocs m 2 ) o més grans, amb indicis de cobertes o oberts. Finalment, s’han trobat també conjunts de diversos recintes grans i petits. Tot plegat ha permès documentar l’existència d’antigues cabanes o construccions una mica més grans dedicades a allotjar-hi persones i d’altres, generalment de mida molt superior, que no tenien coberta i que s’empraven per estabularhi animals. De manera complementària s’ha constatat l’aprofitament reiterat al llarg del temps de petites coves i abrics a sota de grans blocs erràtics, acumulats per l’acció de les darreres glaceres. En alguns casos, aquests petits refugis es van començar a habitar fa 10.000 anys. La gran majoria d’aquestes restes arquitectòniques se situen en zones d’actuals pastures i a poca distància de fonts d’aigua permanent. Molt sovint es tracta d’indrets que la toponímia assenyala com a “pleta” o “pletiu” i on fins fa pocs anys hi havia hagut una intensa activitat ramadera. Aquest fet i, especialment, la presència de tancats indica que una bona part d’aquests assentaments es vinculen a la pastura de ramats, amb tota seguretat a l’estiu.
Algunes pinzellades d’història
Els tipus de construccions utilitzats per estabular ramats i per allotjar-hi les persones que els guiaven ens parlen de la forma que adquiria la ramaderia a cada època. De fet, el seu estudi ens indica que aquesta pràctica ha sigut dinàmica i ha canviat al llarg del temps, canvis que tot just ara comencem a intuir. Els assentaments humans coneguts al Parc Nacional es van realitzar en balmes i abrics. També en aquest tipus de llocs hi ha els primers indicis de pràctiques ramaderes. A la cova del Sardo l’estudi de les restes òssies recuperades (i en molt mal estat de conservació degut a l’acidesa del sediment) han permès identificar ossos de cabra domèstica de fa uns 5.000 anys. No obstant, tot apunta que ja a les ocupacions de fa 6.600 anys el grup que es va allotjar a la cova tenia ramats d’ovicaprins, va realitzar petites esclarissades del bosc del voltant i, si no conreava, com a mínim hi consumia cereals domèstics (blat i ordi) junt amb altres fruites silvestres que recol·lectava. En aquesta època, aquestes petites cavitats van ser arranjades amb petites construccions per fer-les més habitables: s’hi van construir fogars, petits murs de tancament, terrasses... Es tracta de les construccions ramaderes més antigues al Parc.
La gran majoria de les restes arquitectòniques documentades tenen menys de 2.300 anys. Tot i que en diversos períodes es va seguir fent servir coves i abrics, a partir d’aquest moment les construccions de pedra seca van començar a ser molt més freqüents i a deixar restes més evidents. Aquest canvi pot deure’s a diversos factors. Per una banda, que la millor conservació de les construccions més recents les faci ara més visibles. Per l’altra, que la reducció de les masses forestals a moltes àrees del Parc degut a la creació artificial de pastures motivés que es passés d’utilitzar fusta a la pedra en les edificacions ramaderes. Durant aquest temps la forma dels assentaments ramaders ha canviat notablement. Per exemple, a partir del s. III dC es van començar a conformar uns assentaments compostos per una quantitat elevada de tancats i de ramats que haurien estat guardats per diversos grups de persones allotjades en diferents cabanes. Amb canvis, aquest patró va continuar fins al s. XIII o inicis del XIV, època a partir de la qual desapareix definitivament. Al llarg d’aquests mil anys podem observar com la pedra va guanyar pes en la construcció dels sostres, en detriment de la fusta, i com les cabanes esdevenen més petites. Potser aquest darrer fenomen respon a la reducció del nombre de pastors o a la seva especialització. En tot cas, els ramats es guardaven de manera separada i individualitzada. En canvi, els assentaments ramaders d’època més recent, dels dos darrers segles, per exemple, són molt diferents. Generalment estan formats per dos o com a màxim tres tancats, un de grans dimensions i l’altre més reduït. Al costat hi tenen una única cabana (excepcionalment dues), d’una superfície no massa gran. Aquest tipus d’assentament és més coherent amb la imatge de la ramaderia d’estiu a moltes zones dels Pirineus, i també del Parc Nacional, que ens ofereixen els etnògrafs d’inicis del s. XX: ramats unificats (encara que sigui amb bestiar de diversos propietaris) conduïts per un contingent molt reduït de pastors especialitzats, sovint una única persona.
I les bordes?
A tocar d’aquesta arquitectura ramadera esmentada fins ara, però a cotes més baixes, tenim l’entremig de les construccions d’alta muntanya i la dels pobles. Hi ha les bordes i la zona de conreu que les envolta, aquesta darrera ben oblidada a segons quins indrets. Les bordes són probablement els elements visualment més coneguts i fotografiats fora dels pobles, tot i que en realitat no han estat encara gaire estudiades. La seva importància en la ramaderia d’alta muntanya ha estat crucial, i sempre associades al conreu. El que en sabem està basat no tant en l’arqueologia, com els casos esmentats en la primera part d’aquest article, com en la documentació de diverses fonts, l’observació in situ i la recollida de memòria oral. Una borda és una construcció agroramadera en medi rural, gairebé sempre associada a un habitatge temporal més o menys complet, ja sigui a dins mateix o en una cabana adjacent. Pertany a una casa (del poble). N’és un reflex, una extensió, que permet ampliar el terreny explotat i racionalitzar aquesta explotació. Tota o gairebé tota la seva
El despoblat de Casesnoves es configura de desenes de tancats i cabanes
GAAM
superfície utilitzable està destinada a magatzem agrícola i quadra de bestiar, mentre que l’espai d’habitatge humà, si el té integrat, n’ocupa un racó mínim. Les bordes es troben, normalment, a les zones mitges-altes de les valls, per damunt dels nuclis de població. Amb certa freqüència es troben també pobles que en tenen per sota. Existeixen casos de pobles que no tenen bordes o en tenen molt poques. Sovint es troben bordes més o menys properes les unes de les altres o fins i tot formant “barris” o nuclis. Algunes agrupacions de bordes a vegades van esdevenir pobles i, també a l’inrevés, algun poble es va transformar en barri de bordes. El Parc Nacional ocupa una àrea geogràfica molt extensa, amb moltes variables de clima, orientació, substrat geològic, etc. A les diferents valls que el componen les vicissituds històriques i les influències exteriors també han sigut més o menys diverses. Tots aquests factors han portat a diferents models de règim polític, de propietat, de modalitats de construcció, etc. i, per tant, de cases i bordes diferents segons el lloc. O, com s’ha dit més amunt, a l’absència mateixa de bordes. Cal tenir en compte que, si bé actualment pensem en les bordes com en estructures essencialment ramaderes, fins ben entrat el segle XX les bordes existien en funció de les zones de conreu que les envoltaven. S’hi feia cereal, trumfes (patates) i, en menor percentatge, llegums o altres. Una part del terreny era prat de dall. Per tant el paper de l’agricultura era indestriable del de la ramaderia. A la borda s’hi emmagatzemava la palla i el farratge que menjaria el bestiar quan al poble ja no n’hi hagués, i permetia ampliar els conreus necessaris per a l’alimentació humana. És difícil parlar en general de les bordes. La seva existència depèn de moltes circumstàncies, pot representar diverses estratègies d’explotació i, pel que fa a la seva construcció, hi ha una gran varietat de factors que la condicionen. Potser el punt comú podria ser l’existència de dos pisos: el superior per a l’herba i la palla, i l’inferior per al bestiar. La resta de paràmetres són diferents en funció de tot allò abans esmentat o, per ser més exactes, eren diferents fins fa ben poc temps. És justament a partir de mitjans segle XX, any amunt, any avall, quan la utilització de la borda s’uniformitza en gran mesura i es pot equiparar en llocs ben allunyats i diferents: s’hi tanca el bestiar ocasionalment o
es deixa la quadra oberta com a refugi en cas de necessitat per als animals. En alguna borda encara s’hi emmagatzema pastura, però ja no s’hi viu a temporades, ja no es conrea cereal a les zones adjacents, etc. Molts edificis encara hi són, però la seva vida s’ha capgirat, en alguns casos fins a l’abandonament i l’esfondrament. En altres l’ús ha canviat totalment, l’edifici s’ha rehabilitat i pot tenir funcions tan allunyades de les originals com segona residència o equipament turístic. L’emplaçament de les bordes depèn de molts factors: la riquesa i la ubicació de les propietats de la casa mare, la morfologia d’aquestes propietats, els materials disponibles in situ i els que s’hi havien de transportar, n’eren els més importants. Tres qüestions molt rellevants intervenen també en la tria de la situació: el risc d’allaus, el d’esllavissades de terra i el d’inundació. La memòria popular acostuma a tenir avaluats aquests riscos tan freqüents, però la seva casuística és prou elevada com perquè de tant en tant alguna borda, fins i tot un nucli sencer, fos arrasat per algun d’aquests fenòmens. En tot cas l’entorn immediat de la borda manava sobre la seva construcció. L’orientació aniria en funció de l’orientació general de la vall, buscant per a les obertures la majoria d’hores de sol tot donant l’esquena als vents dominants. Hi hauria aigua tan a la vora com fos possible, cosa que també hauria determinat la zona de conreu. L’emplaçament exacte seria damunt un esperó de penya (si calia estalviar terreny) o adossada al pendent en un espai excavat en el mateix vessant. En el cas de les valls amples amb moltes possibilitats, moltes estan construïdes en llocs còmodes i segurs: replans protegits, racons de prat, etc. La construcció d’aquests edificis sol ser eminentment funcional: estaven pensats per a uns usos determinats. Les mides varien, des de bordes properes als 30 m de llargada fins a algunes que no arriben als 5 m. Els murs són de pedra generalment lligada amb morter de calç o morter d’argila. En algun cas hi ha pedra seca, en edificis més aviat petits i probablement més antics. Les cobertes antigues consistien en embigats de fusta i un gruix de palla de cereal, generalment sègol, al damunt. Les cobertes més modernes tenen embigats de fusta i lloses de pissarra o altres tipus de pedra. Poden ser a una, dues, tres o quatre aigües, essent el més habitual trobar-los a dues aigües, tot i que en les zones amb més influència francesa els llosats a tres vessants són prou freqüents. Els embigats eren de fusta, generalment de pi o avet. Amb excepcions les bigues no estaven quadrejades, però sí pelades gairebé sempre. Sovint el sistema d’embigat estava encaixat sense cap peça de ferro. En el cas de bordes construïdes en terreny inclinat se sol donar el cas que es pot accedir al pis superior a peu pla. En el cas de les bordes construïdes en pla o en pendent suau es construïa un puiador, més o menys treballat, de pedra. A vegades, a banda de la borda en si i la cabana, s’afegien altres construccions que completaven el conjunt. A moltes bordes hi havia un batedor que era on se separava el gra de la palla. En alguns casos, quan mancava l’espai pla al voltant, es batia a l’interior i per això el terra del pis superior estava molt reforçat. Un dels elements més interessant és la cabana, per la seva condició d’habitatge humà. Es pot trobar adossada a la borda o exempta, però sempre molt a prop. En molts casos hi ha una xemeneia amb estructura exterior i, en altres, una simple sortida de fum. Les dimensions de les cabanes, com les de les bordes, són molt variables. La cabana era la substitució de la llar, el lloc on es viuria durant períodes més o menys llargs, i té com a mínim els elements bàsics per a la quotidianitat: un espai per dormir i un foc a terra per cuinar, encara que algunes eren gairebé luxoses tenint en compte el lloc i els mitjans. En alguns casos hi havia un llit encastat, construït amb fusta, en d’altres una simple tarima o res. Passava que moltes vegades a la cabana s’hi feia el foc per cuinar, cosa que hauria sigut perillosa de fer a la borda, però es dormia al paller. Moltes cabanes tenen dos pisos. A l’inferior hi ha un espai per al bestiar de treball: una mula, un matxo, un ruc....
En definitiva, el Parc Nacional és també un espai d’història humana que té, com a mínim, 10.000 anys d’antiguitat. Una part d’aquesta història és el resultat de grups humans que hi practicaren una ramaderia en alçada, en la majoria de casos i indrets, estacional. Un dels principals vestigis que ens n’ha quedat són les restes de les construccions que servien per allotjar persones i tancar ramats. A les zones més baixes han pervingut edificis més grans, estretament vinculats a la ramaderia i l’agricultura, que han anat evolucionant també al llarg dels segles, amb uns orígens i uns usos encara per investigar a fons. L’estudi de tot plegat, tot just incipient, ens mostra com aquestes activitats van experimentar importants canvis i innovacions al llarg del temps, transformant l’entorn tot explotant-ne els recursos.
Pi negre de Peixerani
Rafael López Monné
Arbres pastors… d’ànimes
Javier Piqué
L’ésser humà sempre ha sabut de l’existència de lo Sagrat. La Vida és tan prodigiosament meravellosa i tan complexament simple que, des de l’origen de la nostra vida, hem caigut davant d’Ella, de genolls, adorant la seva immensitat i el seu brillant misteri. I és així que hi va haver un temps en el què els humans, els insectes, els animals, les bactèries, els fongs, els vegetals... fórem part indivisible d’aquesta nau pètria viatgera coneguda com a Gaia. Tots imprescindibles, tots galantment i incondicionalment al servei de tots. La victòria d’un individu era la victòria de tots. Aquesta era la Llei.
Fou per llavors, quan la nostra espècie va practicar autèntica *Dendrolatria. Tot aquell món Viu i Entrellaçat va prendre la forma simbòlica d’un dels seus integrants: l’Arbre. I l’espai on l’Arbre se socialitzava i es lliurava a la resta d’éssers Vius, el Bosc, es va convertir, d’aquesta manera, en quelcom numinós: el Nemeton,**Luci. Possiblement algun Teix, alguna Olivera, algun Xiprer, encara avui, verds i palpitants –creixen tan lents que morir no poden– guarden a la seva memòria el record d’Arbres d’aquella època, tan mítics com el Roure de Donnar, del déu germà Thor; el Roure de Júpiter de l’antiga Roma; el Roure Irminsul saxó o el Freix Yggdrasil, de la mitologia nòrdica. La imperiosa necessitat de trobar un espai de culte, un temple, es va satisfer acudint a aquells Nemeton. Quin lloc millor que l’espessor del bosc per agrair el goig d’estar Viu. Druides celtes de la Gàl·lia recolliren vesc, a les nits de lluna plena, damunt els Roures del Bosc dels Carnutes. Grecs oracularen a través de les sacerdotesses a les Alzines Sagrades del Bosc de Dodona. Romans pagans aixecaren el santuari de Diana Nemorensis al bosc de Nemi. Gents del nord d’Europa es congregaren cada solstici d’hivern en Boscos i celebraren la festa de Yule. Cremaven grans troncs d’Arbres guarnits amb cintes en honor als déus. Sabor a falla pirinenca? El verd, però, un dia es va tenyir de sang. Homes, en nom de la fe cristiana, es convertiren en dendrocides despietats. Calia tallar i desarrelar aquells costums pagans de culte a la Natura. Un únic déu, una única fe! Costi el que costi, calia imposar aquella falsa veritat, fent desaparèixer tot senyal d’identitat anterior. En aquesta tasca, els emperadors Justinià i Teodosi van ben menjar-se, a cop de metall afilat, el Roure de Júpiter o del Bosc de Diana. Així va ser com sant Bonifaci va tallar, una nit de solstici d’hivern, el Roure de Donnar, o com Carlemany va reduir a cendres el Roure Irminsul. Derruint el símbol, el tresor més valuós, els invasors demostraven la seva supremacia i obligaven a la submissió del poble conquistat.
Els Arbres, indefensos i resignats, es convertiren en bocs expiatoris de l’amenaça pagana. Com n’és, de covard atrevir-se amb qui se sap que no oferirà batalla! Com a part d’un pla ordit, durant molts segles, els boscos foren estigmatitzats, convertits en llocs diabòlics, ferotges, tenebrosos, plagats de feres i d’on les persones es mantenien allunyats. Durant l’edat contemporània, la fe, aquest cop, en el progrés, en el creixement econòmic i en la tecnologia va acabar per desdignificar del tot el Bosc i l’Arbre, transformantlos en una simple mercaderia, en objectes al servei de la voluntat de l’ésser humà. La nostra espècie, creient-se a la cúspide de la cadena evolutiva, va aconseguir sotmetre la resta d’espècies del planeta. No guanyem tots i per tant perdem tots. Hem transgredit la Llei! Per molt que ens esforcem a dissimular-ho, la connexió amb tot el que és Vida, la portem escrita en els nostres gens. La Dendrocràcia, a pesar de l’últim segle i mig de profund menyspreu arbori, ha continuat tenint seguidors practicants al llarg i ample de la nostra geografia ibèrica. S’han mantingut Vives –avui, de forma larvada– l’estima i la supremacia moral dels Arbres de Concejo. La paraula donada sota aquells arbres es considerava, fins ahir, Sagrada i inviolable. Decisions de qualsevol mena, rellevants per a la comunitat, foren inspirades i preses sempre sota la saba d’un Arbre. Era l’Arbre de la plaça, de la font o de l’església, per Ancià i per Arbre, el que es constituïa en eix vertebrador i harmonitzador del poble. L’Arbre de Gernika és un del més famosos, però, n’hi va haver, n’hi ha... cents. Éssers silenciosos, sobris i elegants, els Arbres han continuat exercint el seu influx poderós i magnètic sobre certes i particulars persones. Pastors, artesans rurals, llauradors, paisans amants de la seva terra i de la seva cultura... han mantingut Viu el costum de seguir plantant, replantant, estimant i cuidant, amb cura, Teixos i Xipresos, que creixien i creixen vora les esglésies i les ermites, com a testimonis aparentment immòbils del pas del temps. Pastors a cura del seu bestiar posaren a prova la infinita Bondat i Hospitalitat Arbòria, fent-ne ús com a refugi, aliment o punt de referència dels seus territoris de pas. El vincle fonètic i eteri, entre el regne vegetal i l’activitat pastoral, fou creat donant nom a la ciència botànica. En grec antic, “boton” designava l’animal integrant del ramat i “botane”, el farratge. Aquest magnetisme arbori arriba en aquests temps decisius que ens ha tocat viure, fins i tot, a les quasi sempre antisèptiques institucions. Molt merescudament, hi ha Arbres protegits per la Llei. Es coneixen amb el nom d’Arbres Singulars o Monumentals. Arbres d’edats incalculables, de dimensions sorprenents o històricament significatius, que entre tots hem decidit conservar i protegir, un cop hem entès que són part Vital del patrimoni històric, cultural i biològic del país. Autèntiques catedrals Vives! Potser ha arribat el moment de deixar de mirar cap a l’altre costat, des de dalt de tot de la nostra arrogància; de deixar de preocupar-nos de les coses urgents i fer-ho de les importants. Potser ha arribat el moment de demostrar, serenament, amb actituds i fets, el nostre amor i compromís incondicional amb tot el que és Viu. Potser ha arribat el moment de visitar els Arbres Monumentals d’Aigüestortes, de Sant Maurici o de qualsevol raconada. Simplement, per asseure’ns i respirar l’oxigen que ens regala el Pi de Peixerani. Per contemplar, tranquil·lament, l’Avet de la Cremada. Per a oblidar-nos de nosaltres mateixos vora l’Avet del barranc de Morrano. Per fondre’ns amb el paisatge de l’entorn dels Boix-grèvols de les Llaveades. Per arribar a la mateix conclusió que el poeta: “Qui ha après a escoltar els Arbres, ja no desitja ser un Arbre. No desitja Ser res més que el que És.”
